dissabte, 30 d’agost del 2014

espaguetis de la Vida de Adele

La recepta es senzilla, sensual amb la boca plena i natura corresponen als seus orígens humils amb una bolonyesa de classe obrera amb molt de pebre, i tomàquet,ceba i oli de km. 0. Ademes nomes hi has de posar 8 tomàquets. 400 grs de carn. 1 all i un polsim de sal. I  a les postres directament...

divendres, 29 d’agost del 2014

Manolete

Manolete va morir a les 5 de la matinada, del 29 d'agost de 1947entre la pols de la sorra i la sang de la plaça i amb la seva mort va tancar per sempre el procés de que això dels braus es un art. Encara no estava viciat per el turisme i no era una festa sinó una llegenda per els aficionats que es pensaben  que així feien cultura i antropologia entre l'home i brau. La seva mort va engrandir el mite a Linares, per el caliu de la gent, per la protecció del regim i alguns intelectuals acabada la segona guerra mundial.Un home culte, amb coneixement s molt tècnics del toreig i amb una gran qualitat personal. Havia actualitzat l'estil anticuat de Joselito i va deixa els toros a les portes de la modernitat. Feia passes de gran lentitud, l'espasa li marcava el tempo entre el ritme de l'animal i del seu apurant al màxim les posibilitats òptiques i aconseguint l'unitat òptica de l'espectacle. Amb claredat i força aconseguir que fos un ballet,quasi una coreografia del toreig. Emocio com Fokine, Diaghilev o Baket, però amb mort. Llàstima que un dos sempre tingues que morir. La perfeccio no existeix.

dijous, 28 d’agost del 2014

el croquis

A casa n'em fet un per no oblidar nos mai de res o poder escollir quina de les coses que es poden  fer, per horari, estat d'anim o salut es poden fer.Per exemple ara estem acabant la classe de cuina, i toca passejar el gos, veure a qui li toca el Barça a la Champions, la peli VO, regar i si queda temps banyar se. Ja se que mai suspendreu però si alguna vegada passes us puc dir 4 coses per planificarvos. sense agobiarse. Compta nomes amb el 60% del temps. Tot lo altre seran imprevistos. Això ens deixa un marge e entre 6 a 8 hores per estudiar, tenint en compta que nomes aproiftareu be les primeres dues hores. Heu de estar còmodes, de vestir i de fresca. Per trencar, el diumenge no s'ha de fer res, heu de cercar llocs com una caleta, si hi sou, o un parc ombrívol o una terrassa de casa o del bar d'una plaça tranquila. Cal tenir fruita i líquids a ma i ignorar els whats app les primeres hores. Et pots premiar si aguantes una bona estona sense mòbil, doncs desprès li dediques uns minuts relaxadament. Per executar el pla d'estudi has d'estar motivat. Tens que saber on vols arribar abans de començar per no perdre el temps i incomplir el proposit. Organitzarte i planificarte es el tercer.Hi hauran companys amb qui et podràs ajudar. D'altres ja veuras que no.Desprès de cada hora,abans de cumplirla t'has de donar un descans de 10 minuts, un petit passeig, un mos, beure un refresc, Segons a qui li va millor estudiar de nit. En tot cas el telefon fins a les 20 hores, res. Al vespre quan acabis, es l'hora def er el que mes ganes tenies de les que se'ns han ocorregut mentre parlàvem. A les hores el moment de calibrar la feina ben feta, sentir ne la satisfacció i cel.lebrar ho una mica.

amics de llibre

Llegia un article avui de Guillem Frontera i no se li entès. En tot cas m'interesat el que jo m'he imaginat. Els llibres tenen uns personatges. I tu pots jugar a imaginar te que son amics o coneguts teus.Si busques hi surten molt personatges que tenen un referent laboral o familiar amb tu. Es clar que cada estiu no et trobes amb tothom qui voldries.D'altres no comprens com estan al llibre i ni tan sols els voldries haver conegut mai a la teva vida. Els personatges del llibre sempre estaran allà per si el vols  remodelar, fer los mes teus o desapareixer. Et proposo que quan puguis juguem a acostar nos hi que sapiguen que els hem vist/llegit i que sempre els tindrem allà. La juguesca es trobar a qui se li a assembli, conctactarlos i fer un sopar amb ells i l'autor del llibre sinó no sou vosaltres. Pots demanar ajut si et costa molt trobar los. Us portara una mica de feina fer ho però abans de Nadal ho haureu aconseguit. La sorpresa serà monumental, la felicitat intelectual i remoure ho, vulguis que no la vostra agenda que haurà passat a ser llibre-biografia.

gaspatxo d'Orfidal

El policia veu el gaspatxo i li pregunta a la Carmen Maura a Mujeres al borde de un ataque de nervios". Amb gran dignitat respon 8 tomàquets, 1 cogombre, 1 pebrot, 1/2 ceba, 1 all, un raig d'oli. un de vinagre, sal, un troç de pa dur i aigua freda. El que no li diu ni ella ni laJulieta Serrano es que també han posat una caixa d'Orfidal, pastilles tranquilitzants i que tu lògicament no li has de posar.

dimecres, 27 d’agost del 2014

xamans

N'hi han a totes les cultures. Son tecnics escollits per fer visible el seu mon energetic. Ara son els fisics quantics. Ho diu Josep Maria Fericgla, antropoleg, expert en estats de la  consciencia extrets dels pobles indigenes de l'Amazonia. Alla la gent es feliç. La vida te sentit. Els nens o son sempre i els vells tambe, no hi ha una industria per amagar la  vellesa. Fan servir els fongs com l'LSD, l'ayahuasca per desconectar. Aqui com que esta prohibit fent tecniques de ioga. Els fisics d'ara no fan rituals. Es basen en Grecia, en la Biblia, l'Odisea i la divina comedia. Intervenen en la cultura, la medecina, pero no en les persones. Sense ells no entendriem res.A  l'amazonia, els xamans curan  tota la familia no nomes al malalt. El concepte ment humana es molt occidental. Les malaties son culturals i nomes tenen les que es poden curar.Els xamans son els antropolegs de la ment. Junten la ciencia i l'emocio.

Toros a Olot

Josep Gaspar, un periodistes d'Imatges parlava el 1930 de la primera plaça que es va vestir a Catalunya.La qualificava de espectacle tradicional de l'estiueg català. Li deia becerrada i que hi participaven joves de la societat barcelonina. El public de les graderies de la vella plaça d'Olot eren gent distingida i brillant, Havien vingut amb super coches des de Camprodon , Barcelona o Caldetenes. La corrida però nomes se la prenien seriosament els matadors o torejadors, en deia,.Les escenes còmiques abundaven com la del vadell que sortia s'ajeia en actitud totalment pacifica. Els dos, ell i el Pedrucho,el mestre de ceremonies, reien.        

Pastis de cireres

Diu la Norma propietària del Double H a Twin Piks:"Barrejeu 800 grs de cireres sense pinyol amb 100 grs de sucre, una beina de vainilla i 3 culleres de vainilla de blat. Deixeu macerar tota la nit. Partiu la pasta trencada en dues parts no iguals i estireu la mes gran fins a col.locarla en un motlle enfarinat. Aplaneu la resta de la pasta en tires d'un gruix de 2 mm. La resta de cireres i blat de moro ho distribui ho sobre la base formant un enreixat. Fornegeu durant 15 minuts a 220 i 35 minuts a 200. S'ha de menjar fred". acaba la Norma.

dimarts, 26 d’agost del 2014

mandonguilles de el Padri

Avui et faré una recepta que no podràs rebutjar. Mandonguilles per 20 gàngsters es el que cuina Clemenza per els seus nois desprès de penjar el telefon.El seu secret es fregir una mica d'oli amb 6 llaunes de tomàquet i vuit alls. I que no s'enganxi. Sal, una mica de sucre i tota la carn de vedella, amb julivert i pa torrat que trobis. El secret de Corleone es al final de la cocció un bon raig de vi negre. Si et falten mandonguilles hi pots posar salsitxes. Van fer l'escena de la cuina perque deien que si el film anava malament al menys la gent sabria fer se el plat explicat.

dilluns, 25 d’agost del 2014

cuinant el blog

Fa molta calor. Acabo de parlar amb el pare. S'escoltava i  sentia malament. No tinc ganes de parlar del boicot rus als productes catalans (1,3%), no els necessitem per res, ni de que farà el tricicle per les vacances o si urnes, urnes i urnes. Ara entenc als que treballen. Costa reemprendre el blog desprès d'uns bons dies de desconexio com els de Pi. Un diari recupera la nostra idea del sopar  i cine i fa un plat de cada pel.lícula que els hi ha semblat. Així que us explicare que fan durant uns dies. Començarem avui per el Ratatouille, pel.lícula de dibuixos que igual has vist. Sempre per 4 persones,mig pebrot vert i mig vermell, i carbasso, una carbassa petita, 4 tomàquets verds, 3 de madurs, 1 albergínia, dos alls , mitja ceba, Farígola, julivert, llorer, oli sal i vinagre balsàmic. Veureu fer la a la rateta xef es molt divertit. Al Carles no se com li anirà.

diumenge, 24 d’agost del 2014

les audiencies

Perquè vegis el que veiem a l'estiu. La nostra recomanava el reportatge sense ficció del reportatge sobre el fatxes del PXC. Amb una relativa força electoral a Grècia, França per sobre tot aquí son xenòfobs a matar. El que pregunto es si es pot fer alguna quan diuen alguna cosa amb una mica de Raó, Gomorra la pel.liucla sobre la màfia que tants problemes porta al seu autor, tindrà una serie. Venuda a molts paissos, tindra 12 capítols. Pagant en un canal privat ja va tenir èxit, sobre un personatge que portava el nom d'un futbolista molt conegut. Comença en una guerrade families a Napols i acaba al barrri d'Scampia.Tot i les motos de GP1 a Brno, la republica xeca, no van ser líders al llarg del dia. Van arribar a tindre 534000, però a la nit van ser superats sumant 293000 per la pel.licula Tan fuerte de Hanks y Bullock. Les noticies de tv3 van sumar 330000 aconseguint l a 3a posició del dia  seguides de A3 amb 299000 per tancar el cinc primers la 1 amb al mil vegades vista En el punto de mira amb293000 espectadors. Esports i cine , es l'únic que ens interessa.

dissabte, 23 d’agost del 2014

els ulls del castanyer

 


    Trepitja la terminal i és encara negra nit. El congrés obrirà les portes d’aquí a unes hores, després de mesos de preparatius. Tot i que sempre li ha agradat treballar, no és pas per aquesta raó, ni de bon tros, que s’ha entestat a no cancel.lar el viatge. D’haver-ho fet, li hauria estat dient el que ja sap però no ha de sentir-se dir; alguna cosa com ara ‘em quedo perquè t’estàs morint’, o ‘em fa por marxar per tornar quan ja no em puguis estrènyer la mà entre els dits, com sempre fas’... Ho saben tots, ell inclòs, fa setmanes. Ell no només ho sap. A estones, ho desitja. Quan ho desitja ho demana i, aleshores, els crits afeblits fuetegen l’ànim de qui se l’escolta. No suporta més el dolor, i no suporta endormiscar-se, empès per la morfina, mentre les filles li parlen. Sap que no tornarà a caminar, que ni tan sols tornarà a posar-se dret un instant. El vell cos de castanyer, que per increïble que sembli no ha perdut la corpulència, depèn ara de qualsevol menys d’ell. És ben bé com si tornés a ser un nadó de poques hores; un nadó amb història. Duu munions de vivències gravades a l’escorça... El cercle es tanca.
Parla poc, però gairebé sempre amb coherència, i respira sense ajut. De vegades, alguna de les filles li acarona els cabells i es disposa a marxar, de puntetes, fins l’endemà. No diu adéu, pensant que dorm... Aleshores ell s’incorpora, i amb una veu aguda, però esprimatxada i eixuta, diu ‘Fins demà’, o ‘No te’n vagis a dormir sense sopar’. Les paraules tenen gairebé un to de retret. Quan això passa, la filla de torn renega amb ràbia, en silenci, mentre rep el missatge secret que amaguen: ‘¡Ep, que no dormo pas! ¡Encara hi toco, i molt! ¡Encara no sóc mort, jo! ¿Que no te n’adones o què?
És doncs en aquella terminal, amb sobredosis d’agudesa i agilitat de cafetera, i frescors cítriques robades de la dutxa del matí, perquè ell encara hi toca i, sobretot, perquè encara és viu. El sentit del deure i el gust per la feina hi tenen ben poc a veure. Si hagués vist que ella canviava de plans, probablement s’hauria ben empipat. Si s’hauria empipat o no, però, ella no ho sap del cert; no era sempre fàcil saber què passava pel cap d’aquell castanyer tan dolç i alhora tan tossut. A la fi ella havia optat per creure que volia veure-la marxar i esperar-la fins que tornés. Ella, d’altra banda, necessitava sentir com el formós castanyer l’esperava un cop més... L’últim cop. Hi havia força possibilitats que no la veiés tornar. Ben mirat, però, allò perdia importància si pensava que, fos com fos, ell intentava esperar-la i ella intentava fer-se esperar. S’havien acomiadat el vespre abans, tots dos assaborint els sucres que, en safata desdibuixada i fràgil, els oferia la intenció. Fa setmanes que ella, les germanes, i tots aquells que l’estimen, comparteixen vespres, nits i matins, mòrfics i maldestres, amb el noble castanyer; també bons records que li provoquen rialles febles, al.lucinacions esmicolades, i plors. Té por, i no sempre se n’amaga. De nena, sovint se’l mirava i el veia tan fort que no podia estar-se de pensar que viuria sempre. Ara, veient la seva por, a moments li sembla que ell també s’ho havia arribat a pensar... Però l’home fet de nusos, arrels i escorça, bonic com un castanyer, fa ja temps que es desfà per dins. Pateix. Pateix però resisteix. Frisa per fugir del dolor, però alhora vol quedar-se i continuar bressolant néts i besnéts entre les branques.
          Reconeix un parell de rostres entre el gruix de viatgers que es precipiten mig endormiscats a la terminal, tot i que fa ben poc que la jornada ha començat a estendre la catifa horària. Salutacions i somriures la distreuen una estona. El nuvolet cítric de la dutxa encara la reconforta i decideix acabar-se de despertar. Croissant. Una cortina de bombolles de Vichy… Durant el vol seu al costat d’un altre membre del comitè. Parlen de la ciutat on passaran els propers dies. El seu interlocutor ja ha estat abans a l’hotel on s’allotjaran i n’elogia l’ordre, la tranquil.litat i la pulcritud; li recomana amb insistència que trobi un moment per prendre la fresca a la immensa terrassa de marbre que, des del lounge principal, s’aboca al port de la ciutat. Uns quaranta-cinc minuts abans de l’aterratge una hostessa els ofereix begudes i galetes i, durant la davallada, es distreuen fullejant diaris i revistes. Ella tria els paisatges de colors diàfans d’una revista de viatges que va comprar la tarda de divendres, just abans d’entrar a dormir a l’hospital. Tant ella com les germanes s’encaparren a acumular revistes elegants que després no tenen gaire esma de llegir. Mentre l’avió busca pista, però, aconsegueix endinsar-se en aquella allau de propostes de llocs per visitar durant la tardor incipient.
          Aterren a l’hora prevista i, un cop fora de l’aparell, continuen retrobant i saludant membres del comitè i altres participants al congrés. Tenen tots el temps just per distribuir-se en diferents taxis, arribar a l’hotel i deixar les bosses a les habitacions. Abans de sortir a corre-cuita cap a les instal.lacions on es desenvoluparan les ponències científiques, ella i els altres esgarrapen un parell de minuts matemàtics per treure el cap a la terrassa que s’obre, esplèndida, just davant de l’ampli lounge. De seguida s’adona que el seu company de viatge, que com a bon científic és poc propens a exagerar, tampoc no ho ha fet en aquella ocasió. Embadalida, contempla durant aquell breu lapse robat a la implacable agenda del dia com els feixos de raigs solars besen les onades mandroses, d’esbiaixada, per convertir-les en una curiosa flassada d’oripells iridescents... A un quart de deu ja formiguegen tots al voltant d’una taula d’on han de recollir les respectives acreditacions i els programes científics. Li sembla que el matí passa ràpid, ple de cordialitat i de ciencia. Tot va com una seda i se’n sent contenta. A quarts de dotze fan una pausa i retroben el sol suau de l’arxipèlag en un petit pati interior de terra d’argila. Els serveixen pastes i cafè amb llet. De seguida tornen a les ponències i tot va bé fins que, quan s’aturen per dinar, sent una nostàlgia extrema. Un tel del pensament li mostra el castanyer extenuat, estès al llit, amb aquella mena de camisa de dormir de color blau cel que sempre porta... Cada vegada fa menys esforços per reincorporar-se i per parlar. Truca a l’hospital i algun parent li diu que no hi ha canvis. Les poques dècimes que apareixien i desapareixien quaranta-vuit hores abans no han tornat a fer nosa. Ell, però, està molt i molt endormiscat i amb prou feines diu res. Precisament aquell sis d’octubre, el castanyer compleix vuitanta-cinc anys. Res no sembla indicar que ell en sigui conscient, però el silenci particular que guarda aquell matí fa pensar que, de conscient, n’és, i molt. En tot cas, és prou clar que tots els altres ho pensen i ho recorden, però ningú no gosa exterioritzar-ho: tothom sap que l’amable castanyer ha dibuixat l’últim anell de creixement a l’interior de l’ escorça. No n’hi haurà cap altre. Mai més.
No vol dinar sola i s’uneix a un dels nombrosos grups que s’afanyen a entaforar-se en algun dels molts locals acollidors que la ciutat desplega. Trien un petit restaurant polit i tranquil, de parets revestides de fusta i cortines semitransparents, de fil, del color de la ginesta. Tret d’alguna excepció, mengen tots amanides amb blat de moro i pinya, seguides de pollastre guisat amb una salsa lleugera. De seguida s’adonen que l’han encertada i, tot i que el temps de què disposen no permet una llarga sobretaula, acaben l’àpat amb bon cafè i conversa distesa. Gairebé sense adonar-se’n, i després de solucionar algun lleu entrebanc amb la microfonia de taula, enceten un altre reguitzell de ponències. Entrellats quàntics, intricats càlculs matemàtics, i simulacions teòriques de processos biològics que només els microscopis més sofisticats poden capturar van brodant la tarda. Just quan manquen dues sessions per acabar el programa d’aquell dia, surt al vestíbul per acabar d’ultimar alguns detalls del sopar de benvinguda pels vuit membres del comitè. Els esperen al restaurant cap a tres quarts de nou. Després repassa el menú i els llistats de taules del sopar multitudinari que el comitè oferirà, l’endemà, a tots els assistents. Quan passen només deu minuts de les set ja ho té tot llest i decideix sortir a passejar una estona. De seguida s’adona, però, que el que l’empeny a sortir no és ben bé una decisió que hagi pres per ella mateixa, sinó més aviat una necessitat incontrolable. Una força aliena a ella li ho fa fer per allunyar-se d’una malinconia cada cop més intensa que, sense avisar-la, ha començat a rosegar-li l’ànim, voraç, en qüestió de segons.
          Baixa a poc a poc per una avinguda que creua el carrer on hi ha el centre de convencions. Es diu que es distreurà mirant aparadors, però li costa trobar aparadors per mirar. De primer només ensopega amb nombroses botigues d’electrodomèstics, que li interessen ben poc, i amb alguna botiga de roba econòmica, de colors llampants, per a les miríades de turistes femenines que de segur visiten la ciutat quan la calor apreta i els calendaris laborals ho permeten. Al cap d’una estona es troba davant d’una perfumeria esquifida. La visió d’un munt de prestatges de cristall rosat, plens a vessar d’ampolletes menudes i galindaines nacrades i lluents, la salva. Hi entra i es deixa engolir, alleugerida, per un remolí de pólvores rosades i translúcides... Dior, Guerlain, Estée Lauder, Biotherm... Un ventall d’imperis li fa l’ullet, mentre xiuxiueja promeses de bellesa... i de commiseració. Pensa en com n’és d’absurd que una dona com ella, que gairebé mai no es maquilla, compri gairebé sempre maquillatge quan pateix, per acabar-lo regalant a les amigues quan el patiment ha passat. Aquella reflexió que li creua la ment no és però prou rotunda per aturar la incongruència i guanyen Dior i Guerlain: flor de presseguer pels llavis i rosa perlat pels pòmuls. L’imperi Guerlain l’obsequia amb una mostra gratuïta de perfum. Pot triar d’entre unes quantes fragàncies. Tria, guiada fonamentalment per un nom: L’Instant.
          Són gairebé tres quarts de vuit quan puja, pràcticament d’esma, per l’avinguda que l’ha de portar de tornada al centre de convencions. Sent com la bosseta diminuta que conté la compra rosada, translúcida i, sobretot, cara, li oscil.la entre els dits, de tan poc com pesa. Quan és a pocs metres de la façana senyorívola del centre de convencions, s’atura i truca al mòbil d’una germana, que li respòn des del passadís de l’hospital i li explica que, després de passar matí i bona part de la tarda silenciós, el castanyer s’ha deixondit amb la visita d’un dels néts. S’ha menjat un flam amb gana; després semblava que no volia parar de xerrar, mentre els que l’escoltaven feien veure, tal com han hagut d’aprendre a fer fa un temps, que entenien tot el que deia. Cap a les set, però, les dècimes han tornat. Només unes dècimes, de debò... Penja, i la tristor se li fa grossa a l’estómac. L’envaeix fins a l’últim racó, estenent-se-li per dins com una taca d’oli... Li ve al cap l’estranya quera que li va clavar les urpes el vespre abans que morís la mare. Ben de pressa, però, sepulta aquell record amb una immensa llosa imaginària.
Cinc minuts abans de les vuit acaba l’última ponència. Adreça un somriure generós a tothom qui la saluda i torna a l’hotel a peu amb els altres membres del comitè. A tres quarts de nou, tal com previst, ja són tots al restaurant i gaudeixen d’un sopar impecable. L’ambient és excel.lent i el menjar molt bo, de qualitat i ben presentat, però sense floritures. A un quart d’onze i cinc tots han acabat i el grup es dispersa un moment. Alguns truquen a casa; ella truca a l’infermer que té cura del castanyer les nits dels laborables. Hi vol parlar abans no agafi el son. Uns segons abans de començar a marcar les nou xifres del mòbil de l’nfermer flaqueja i sent la fiblada d’un desig que, fins aleshores, havia aconseguit mantenir arraulit a l’inconscient tot el dia. Se n’havia sortit prou bé quan, al migdia, i també abans de sopar, havia parlat amb els que eren a la vora de l’home arbre. Però ara la fosca ho ha tenyit tot i el desig reprimit però d’un color intens, un desig impossible de fer realitat, l’agullona amb la coïssor aspra d’una ortigada: tant de bo pogués parlar amb el castanyer també, i no només amb l’infermer. El castanyer, però, fa ja dies que només pot parlar amb algú si el té davant i el pot veure i tocar; el fil de la seva consciència és ara massa prim per discernir i aprofitar les subtileses i trampes que la tecnologia ofereix. Tant de bo… Tant de bo l’impertèrrit trencaclosques del dia en dia no l’hagués abocada a haver de prendre aquella decisió, la decisió de marxar o de quedar-se, la decisió de deixar-lo, no sol, però sí sense ella... Marca, i parla amb l’infermer. Fa uns minuts que la febre ha pujat a 39. Intenten fer-li baixar. En penjar, ella ja sap que sigui quin sigui el procés que durant la tarda ha esperat, latent, i que ella d’alguna manera havia pressentit, ara s’ha posat en marxa per emportar-se el castanyer lluny de l’iglú de dolor que l’empresona fa massa dies. De tornada a l’hotel tothom està cansat però content de l’estona que han passat. Algú fa un comentari sobre el bon funcionament d’un arxiu històric on ella ha estat no fa gaire i de seguida corrobora l’afirmació. En arribar a l’hotel tots s’afanyen a enfilar el passadís cap als ascensors. Ella s’acomiada al lounge; es vol estar un moment a la terrassa abans de pujar a dormir.
El marbre clar sembla fondre’s a poc a poc, en regalims d’elegància, damunt les aigües de cel.lofana blava que abracen l’arxipèlag; mentrestant, els estels se la miren, diamantins i incandescents, plens dels ulls d’ell… Sap que la busca per dir-li adéu a través dels cossets enormes però menuts. Ho entén. Ho sap... Però tria fer-se una mica la distreta. Troba aixopluc en la frescor marmòria de la balustrada que ara la gronxa i en la dolçor de la nit de vellut blaumarí. Recorda tardes d’una nena que, fa molts anys, esperava que el pare tornés d’algun viatge amb un somriure, un petó, i un regal. Hi va haver una temporada en què l’home castanyer viatjava de tant en tant per feina al mateix arxipèlag on ella es troba ara. Aleshores devia tenir vuit o nou anys; les germanes ja eren casades amb criatures i tot. Odiava aquells viatges; sabia que l’home castanyer els odiava també i que s’esforçava perquè mai no duressin més de tres dies. Ell marxava i, en la seva absència, ella tornava tota sola de l’escola i obria la porta de casa mig espantada. Es mirava tots els dibuixos que feien a la televisió des d’una cadira de fusta i de vímet de la qual no gosava moure’s. Després apareixia alguna de les germanes i es fregia peix congelat pel sopar; la mare dormia en alguna de les clíniques psiquiàtriques de la ciutat, sumida en la fragilitat opalina d’una malaltia crua... I arribava l’hora màgica: ‘Si em trobes a faltar i et poses trista, surt a la terrassa abans d’anar dormir. Jo també sortiré a la terrassa del meu hotel i m’enfilaré dalt dels estels, per mirar-te des de l’altre costat del mar. Fixa-t’hi bé, i veuràs els meus ulls que et miren. Sobretot, no ploris’. Per sort, en menys de dos anys aquells viatges es van acabar; ella recordaria sempre més, amb tendresa, totes les mirades que els ulls del castanyer li havien llançat des dels estels. Ara ell li està dient adéu. És clar com l’aigua que té just davant, però ella insisteix a fer-se la distreta. No és ben bé que l’adéu li faci por: el que li fa por de debò és trencar el plor desconsoladament, tota sola, en aquella terrassa; els estels l’estan mirant plens dels ulls d’ell i, si ella plora, ell ho sabrà. Ho sabrà, mentre respira les últimes hores de l’últim aire de l’última nit en aquella cambra d’hospital d’on ella és ara tan lluny. Aquell saber, li podria fer més mal que la mort mateixa.
Entra a l’habitació i de seguida s’adona que una saba de calma extraordinària li borbolleja per dins; ja no se sent trista. Amb molta cura, treu el pijama de la maleta. Sap que no és bona idea desfer gaire l’equipatge. Mentre va cap al llit es veu reflectida al mirall i el devessall de petits despertadors blancs que li estampen el pijama, d’un blau intens com el dels safirs, li crida l’atenció. Un marca un quart de vuit, l’altre les sis i deu, l’altre la mitjanit… Cada despertador sembla assenyalar un instant; hi ha instants de son, instants d’amor, l’últim instant... S’acotxa bé tot i que no té fred, i recorda com l’acotxava el castanyer quan era nena. En tancar els ulls, imagina una explosió de colors gairebé calidoscòpica i cantusseja mentalment… Stars shining bright above you… Li sembla sentir la veu tèbia de Mama Cass... Dream a little dream of me. S’adorm.
Un ‘bip’ estrident del mòbil que ha deixat tota la nit connectat forada el silenci. Obre els ulls com un autòmat i llegeix ‘Truca’m quan et llevis’. Encara és fosc... Dos quarts de set. De llevada ja ho està. Truca. Encara és viu, però ningú no creu que acabi el dia. Quan la germana ha arribat a l’hospital després de rebre l’avís ell ja no estava conscient. ‘Dutxa’t sense presses i busca’t un vol per tornar’, li diu la germana. Ella es dutxa, amb presses, i es vesteix com un llamp. Sona el mòbil. Tres quarts de set i deu. Les arrels del castanyer han deixat anar la terra. Ara, a la terra, hi queden ella i els altres, amb la memòria esmaltada de moments trencadissos, grans i petits… Tardes plaents davant del televisor; Phileas Fogg i Passepartout, Sandokan, Fernandel, Louis de Funès… Capvespres esbojarrats en què les tempestes d’agost els soprenien corrent descalços damunt la gespa, entre rialles, o matins de xocolata espessa, colgada d’illots de nata i d’acords lents de les cançons de María Dolores Pradera… Acaba de recollir-ho tot. Es frega la base de les ungles i els lòbuls de les orelles amb dues o tres gotes de l’Instant de Guerlain i abandona l’habitació.
L’espera a l’aeroport és llarga, però aconsegueix no perdre la calma. Pensa en tot l’amor que el castanyer li ha donat, en la seguretat que sempre trobava de menuda en la frondosa enforcadura. Tot i que encara no ha tingut temps d’enyorar-lo intueix que, més endavant, passarà els dits per les parets de la vella casa i, en sentir les olors barrejades de la fulla d’havà i la colònia d’espígol, es capbussarà en tones d’hores, mig buides, com el ressò dels canons d’alguna batalla antiga, i el voldrà tenir al costat. Aleshores, l’enyorança li esberlarà la pell… Per fi pot embarcar, i del temps que passa creuant l’aire ni se n’adona, però el trajecte en taxi de l’aeroport fins al tanatori se li fa un turment… Fins que el veu. El castanyer somriu.

Irina Pou (Pseudònim)

dissabte, 16 d’agost del 2014

Lauren Bacall

No era veritat. Com tot el cine. Xiules i no ve. Betty Joan Weinstein Perske, conocida como Lauren Bacall (Nueva York16 de septiembre de 1924 – ibíd.12 de agosto de2014), fue una actriz y modelo estadounidense.
Inició su carrera en el teatro, y después empezó a trabajar en el cine. Participó en unas 40 películas, entre las que destacan los clásicos de cine negro Tener y no tener (1944), The Big Sleep (1946), Dark Passage (1946) y Cayo Largo (1948), así como otros filmes de géneros diversos como How to Marry a Millionaire (1953), Designing Woman (1957), Harper, investigador privado(1966), Asesinato en el Orient Express (1974) y The Mirror Has Two Faces (1996). Por su trayectoria profesional recibió el Óscar honorífico, así como el premio Cecil B. DeMille, el César Honorífico y el Premio Donostia.A los 15 años ingresó en la American Academy of Dramatic Arts.Para costearse sus estudios trabajó como modelo y acomodadora en un cine. En 1941, a los 17 años, apareció en la portada de una prestigiosa revista de moda, Harper's Bazaar, que fascinó al director Howard Hawks. Éste pidió a su secretaria que pidiese referencias sobre la joven modelo; pero por una confusión la secretaria convocó directamente a Lauren a una cita en Los Ángeles. Cuando Hawks la conoció se decepcionó: a pesar de su rotunda fotogenia, Lauren era una jovencita más bien tímida, de voz nasal. Debidamente adiestrada, la incipiente actriz dio un tono más grave a su voz; debutó como actriz en Broadway en 1942, y dos años después debutó en el cine por todo lo alto: Hawks la incluyó en un elenco junto al consagrado Humphrey Bogart y la catapultó al estrellato.Nace fruto del matrimonio formado por dos emigrantes judíos afincados en el Bronx: William Perske (nacido en 1889 como Wulf Perski en Polonia y Natalie Weinstein-Bacal (nacida en 1901 en Rumanía como Natalie Weinstein. Su madre se cambió el apellido primero por Weinstein-Bacal y luego por Bacall. Lauren emplearía el segundo apellido materno. Un detalle singular de la actriz es que era prima hermana de Shimon Peres,
Marilyn MonroeBetty Grable y Lauren Bacall en How to Marry a Millionaire.
La primera película de Bacall se convirtió instantáneamente en clásico: fue Tener y no tener (To Have and Have Not), de Howard Hawks, en la que apareció junto con Humphrey Bogart. De este rodaje se cuenta que en las primeras escenas Bacall estaba tan nerviosa que temblaba y agachaba la cabeza. Su mirada de soslayo, producto de los nervios, terminó convirtiéndose en un signo de personalidad: aumentaba el magnetismo de su fotogenia y le daba mayor ambigüedad. Bacall repitió con Bogart en otros tres filmes magistrales: The Big Sleep (El sueño eterno) (1946), Dark Passage (La senda tenebrosa) (1947) y Key Largo (Cayo Largo) (1948).
Aunque su historial en el cine es relativamente corto, en parte por su criterio selectivo, Lauren Bacall abordó géneros diversos. En 1953 actuó junto a Marilyn Monroe y Betty Grable en la comedia How to Marry a Millionaire (Cómo casarse con un millonario), con gran éxito de crítica y taquilla. Más tarde protagonizó el melodrama Written on the Wind (Escrito en el viento, 1956), junto a Rock Hudson,Dorothy Malone y Robert Stack, bajo la dirección de Douglas Sirk. En el año 1966 colaboró con Paul Newman en Harper, investigador privado.
Convertida ya en una vieja gloria de la época dorada de Hollywood, a partir de la década de 1970 fue espaciando sus trabajos. En 1974 participó en la superproducción de intriga Murder on the Orient Express ( Asesinato en el Orient Express), con Ingrid Bergman y muchas otras estrellas, y en 1976 trabajó con John Wayne en la última película de éste: El último pistolero.
En 1942, hizo su debut en Broadway con Johnny 2 X 4, una obra en tres actos de Rowland Brown.Ya en 1981 Bacall protagonizó Woman of the Year, y en el West End londinense encabezó en 1985 el cartel de Dulce pájaro de juventud, la famosa obra de Tennessee Williams. Lauren Bacall fue nominada al Oscar como Mejor Actriz de Reparto (Best Supporting Actress Academy Award) por su papel en The Mirror Has Two Faces (1996). Finalmente fue premiada con un Óscar honorífico a su carrera en 2009.Entre sus sus trabajos más recientes figuran Misery (1990) con James Caan y Kathy Bates (que ganó un Óscar); Prêt-à-porter de Robert AltmanDiamonds (1999); dos filmes de Lars von Trier (Dogville, 2003 y Manderlay, 2005) ; y una película rodada en MallorcaEl celo(1999), inspirada en Otra vuelta de tuerca de Henry James. Esta película la dirigió Antoni Aloy y contó también con la participación deHarvey Keite.Bacall se casó con Humphrey Bogart, ya divorciado y de 45 años, en 1945, teniendo Lauren apenas 20 años, y siguió a su lado hasta la muerte del actor en 1957 debido al cáncer. La relación comenzó entre bambalinas, estableciéndose una gran afinidad entre ambos actores y 18 meses después ya eran esposos. De la unión con Bogart nacieron dos hijos: el productor de noticias Stephen Bogart y Leslie Bogart.
Su segundo esposo fue el también actor Jason Robards (desde 1961 hasta su divorcio en 1969). Se divorció ocho años después debido a problemas de alcoholismo. De esta unión nació un varón, quien sería el actor.

les vacances

Unes de vacances, tot va a gustos però tindrien que tenir alguns ingredients imprescindibles segons el dies. Anar a l a platja encara que no t'agradi molt, fullejar alguns llibres, pendents. Escoltar musica en un altre lloc que no sigui el cotxe, el jardí per exemple, i sopar a la fresca amb alguns amics de tant en tant. Em diràs que son vacances de pijo. Peró molts repeteixen sense moures gaire el que fan els diumenges. Si que cal visitar algun poble veí del teu, rellegir alguna cosa forana,Pere exemple si a l'hivern has llegit Helga Schneider ara fes ho amb Dasso Saldivar. I si escrius, dona li un aire mes festiu i deferents o fes festa d'escriure no pots deixar ho.Mirar se el balco o el jardí també oxigena força i si normalment escoltes Schubert posat una mica mes de Mozart. I deixa l'agenda de banda. No quedis amb mes de  dos dies d'antelacio i sempre d'una manera poc compromesa. Aquell ja ens trucarem però sense presses.Això si, la tireta de color del 'agenda posat la a l 9N. L'únic que no se'ns pot oblidar.

aplis

Son les 15 aplicacions que hi ha ara mateix de moda per relacionarse a distancia.L'any 77 Jagger deia Lord, i mis you child. El que no fan es separar les parelles. En tot cas fer mes forta la seva relació. A veure quina farem servir tu i el pare o jo mateix amb tu.Per guardar fotos hi ha el Keep Safe Vault amb clau i forrellat gracias a una contrasenya numèrica.Si no voleu cap mena de rastre de res hi ha el Snapchat que també permet xatejar. El Dreamdays conte els dias que falten per retrobar nos. Si poden posar notes de veu ai allunyar els tafaners.Si voleu espiar a la parella, lleig, a traves de les reds has de fer servir el Mcouple. Un Whasapp exclusiu per la parella es el  Avocado on nomes poden accedir la parella.Per vibrar plegats i sentir  al màxim el físic el Couple, que per coneixeràs millor s'acopla al Icebreakers.Per jugar i aprendre mes a estimar encara el Tokii, recomanat per els que s¡acaben de casar o els que ja fa molt temps i no recorden les rutines.Si vols saber quina veu tens tu es fa  servir el Hey Tell. Per relacions mes intimes el OhMi Bod amb tipus com el Intens & Fast a partir de 130 dòlars. Per divulgar ho això al mon hi ha el I Just Made Love i per innovar al llit res millor que el Kamasutra.Tambe pots enviar postals Simply Postcards. Per trucar gratis el Viber que funciona amb wifi o 3G que utilitzen 200 milions de persones i es poden fer grups de 100 membres, també amb català. Per fer reunions familiars ode feina es f servir el Bistri mol semblant al Skype.

diumenge, 10 d’agost del 2014

el test de Bechdel

La famosa escriptora americana, Allison Bechdel,va plantejar tres preguntes per decidir si una pel.licula era masclista. Especialment dirigides a comprovar si la podien veure persones lesbianes sense sentir se ofeses.La primera era que hi havien d'haver dues dones amb suficient entitat i nom propi. La segona condició era que tenien que parlar amb diàleg entre elles en algun moment. La tercera es que el tema de conversa no podia ser un home. 30 anys desprès es fa servir el test i s'han analitzat mes de 5000 pel.licules. Els suecs ho informen a les seves cartelleres i molts directors ho fan servir per combatre el masclisme. Fallar el test no vol dir ser film masclista. Peró si com es representa a la dona i quina quota se li dona. Star Wars,El senyor dels anyells i Pulp fiction serien d'aquestes.Com Ciutada Kane que hi surten donen però no parlen entre elles, Vertigo o Gravity. Clar que aquesta nomes i surt una dona. El cinema català aprova justet amb Pa negre, Tot volem el millor per ella, 3 bodas de mas, Eva o La plaga el passen. No ho fan perexemple Mientras duermes. Lo imposible y Los ultimos dias.Els Oscars passats nomes 4 dels 9 nominats passaven la prova entre ellles Philomena i Dollars Buyers Club.

dijous, 7 d’agost del 2014

simbols catalans

Els atacs als símbols catalans per part de la ultra dreta espanyola va pujant de to. Decapitada l'estatua de president Companys al seu poble Tarros, se suposa que ara li tocara al president Pujol. Li hagués tocat igual encara que hagués pagat a Hisenda. Per que la Porta dels Països Catalans no tenen deutes com tampoc els devia  tenir el Pi de les tres branques. Es secillament fotre per fotre. Un dia es això l'altre la senyera que flameja a l'entrada del poble i l'altre t'esperan a l'entrada de casa teva. Intimidació contra el procés, en senyeres, plaques i murals. Primo de Rivera va prohibir 20 anys desprès les reunions al voltant del pi des de el 1904, però al menys no ho va tallar. Es la raó de la por. Tots recordem intimidacions als jueus als carrers de las ciutats i pobles conquerits per els nazis, quan no cremats, quan ja no tenen cap argument millor que la violència bruta i brutal. El pare d'un amic asturià alcalde d'un petit poblet, quan li malmetien l'estatua dels caiguts la guerra dels dos bandols no l'arreclava mai. Deia que era el baròmetre de la tensió  de la democràcia del carrer. Frases infames en l'estatua del meu conegut escultor Emili Armengol, irreproduibles sense cap sentit. Recorda tot plegat el Ku kux klan que sembla que també torna. L'agressio es provocació on no vaga la pena entrar hi però es que al final.Per no arribar fins aquí la actuacio dels mossos i del ajusticia ha de ser contundent. En un poble petit es coneix tothom i se sap tot. A no ser que siguin els mateixos cossos els que ho fan o els jutges els que tenen por. No han de jugar amb aquestes coses perquè l'espiral ni te fi. El 11S serem molt molts mes i el 9N encara mes. O sia que tranquil.litat que sempre va tot millor.

dimarts, 5 d’agost del 2014

Der spiegel

Es un diari sensasionalista alemany.En un article ha mostrat les reivindicacions catalanes basat se en una entrevista al Herr Pep, Guardiola com li diuen allà.També han dit alguna veritat com que els catalanas,alguns nomes sabem dir Catalonia i not spain. Al reportatge donen compte el es fites mes catalanes del Pep, des de la medalla d'Honor fins ha haver jugat a la selecció. Falta molt encara per explicar Catalunya a Alemanya, pero el periodista recorda el viatge el Pep per llegir el manifest de suport al 9N en la jornada europea castellera. Tampoc esmenta que la Merkel no va volguer rebre a cap dels dos ni el guardiola ni l'Artur Mas.També però el periodista aconsella al entrenador que no es faci pesat amb la questio. Els alemanys no entenen la reiteració de tirolesos i corsos, a mostrar se diferents quan porten segles sotmesos o no amb ells. o d'altres nacions.De fet l'entrevista es a Santpedor amb el Valentí el seu pare. Que diu que te moltes ganes de que el Pep intervingui mes i faci servir la seva veu de pes.El setmanari alemany de 875000 exemplars també creu que es un ambaixador de Catalunya. Tres pagines mes del entrenador del Bayern a favor de la independencia de la seva pàtria.

dilluns, 4 d’agost del 2014

Les properes fotos

Seran les de enderrocar les estatues del Pujol. A Mas caient com convergencia. La necessitat de mes inspectors però bons d'Hisenda com al Nord. Com la societat es posa a moldejar una resposta. Qui seguira sent de lider malgrat tot. La de Mas ja sense la influencia de feia temps del expresident. I un munt de diapositives d'Espanya utilitzant la nostra corrupció. Tambe un munt de independentistes picant pedra a pesar de tot per convicccio i arrastran encara a molts seguidors.Molts es faran la foto perquè s'ho creuen de veritat. I d'altres que denunciaran mes corruptes esperan no sortir ells a les fotos.Hi ha qui per seguir a la foto sera federalista i despareixara quan vagin maldades.Duran sortira per tot arreu on faci falta i convergent ja estan fent el llit al seu cap de llista.El país Sobirà serà de tothom, faltaria mes. Però els que s'apuntin quan ja estigui tot fet i cerquin un lloc a la foto sense haver sortit abans enlloc, ho tindran magre. No valdrà sortir a la foto dels vencedors al costat de les urnes com si sempre haguessin estat allà. Els marramiaus es sentiran a les Castelles i Europa ja haurà pres nota de qui s'esta jugant la cara i qui no. Però per desgracia també hauran sortint a totes els de sempre. Haurem de recórrer a la veritat dels fotògrafs del procés.

dissabte, 2 d’agost del 2014

Josep Rull

Es el fill polític de Mas. El que malgrat la tristessa posa el cap ben alt.Pensa que l'Estat s'esta enriquint amb la FLAi que Montoro es indecent i ingominios.No ha part de donar a canya a Duran fins que ha plegat. Si declarant il.legal el 9N farem una alternativa per presemtar resultats las mon.Considera perdut el temps d'aguantar al Oriol Pujol tan de temps i creen el model politic de Tony Blair.També creu en Joan Maragall, Mandela i te al despatx una foto de Tintin objectiu la lluna.Es vol creure que podem ser independent i esta segur que ERC farà costat cuan calgui. Esta tranquil peque te el 20 % del pIB  espanyol,.No ens caldrà retallar res. Rajoy no fa res i Europa s'intranquilitza. Ells no tracten el problema fins que no hi es.I nosaltres encara no ho som.L'endema del 9N no hi hauran plebiscetaries encara. Hem de comptar amb al llei demanda del parlament legitimi per tan legitima.Hi ha la defensa jurídica.La legitimitat per la  legalitat. Les urnes les guanyara el poble, saben que poden votar que no.La Constitucio, abans de tocar la, permet preguntar el que vulguis.Impugnen abans de convocar. M'agraden els models americans, danes u holandes. Ja no som viables com autonomia. Un nou partit per un ou país.Hi ha la presuncio d'inocencia. El que ho ha de ser es una revenja.25 anys des de 1986.I si que vull una comparexence del president però sense revenja i voluntària, perl a  gent que se'l estima.Com a  candidat numero dos ha de ser ratificat per el congres nacional. Ho sera.