dimecres, 30 de desembre del 2015

professio perillosa

El 2015 es tanca amb 67 periodistes morts oficialment en circumstàncies vinculades a la seva feina. Segons un informe de Reporters Sense Fronteres, que es va publicar ahir, l’Iraq és el país amb més periodistes assassinats seguit de Síria. Amb l’atac terrorista a la seu de la revista Charlie Hebdo, França s’ha convertit en el tercer país de la llista.
Per darrere de França hi ha el Iemen, Sudan del Sud, l’Índia i Mèxic. Si al recompte final s’hi afegís la xifra d’informadors que han mort el 2015 sense que les autoritats n’hagin determinat el motiu, el nombre de víctimes ascendiria fins a 110. El mateix informe indica que la ciutat iraquiana de Mossul resulta perillosa per a la premsa, com també la ciutat siriana d’Alep. L’any passat dos terços de les víctimes eren en zones en conflicte, segons Reporters Sense Fronteres. El 2015, però, la proporció s’ha invertit i un 67% dels periodistes assassinats treballaven en països que no estan en guerra. Així mateix, l’informe xifra en 54 els periodistes segrestats el 2015. Aquesta dada suposa un increment del 34% respecte a l’any passat.
En paral·lel, un informe del Comitè per a la Protecció dels Periodistes indica que dels 67 assassinats registrats un terç van morir a mans de grups criminals organitzats. Reporters Sense Fronteres també va recordar ahir que dues de les periodistes assassinades eren dones: la francesa Elsa Cayat, que va morir en l’atac contra Charlie Hebdo, i la somali Hindia Mohamed, que va morir en un atac amb un cotxe bomba al seu país de naixement.

religions

“El president de Sri Lanka demana fuetejar amb un peix verinós els promotors d’un concert d’Enrique Iglesias”, llegeixo als principals diaris. I no m’ho prenc com una innocentada. Però no em feu cas, perquè em sento del tot immune a la broma periodística. La situació política catalana fa que, en aquests moments, l’argument de Star Wars no em sembli ciència-ficció, sinó costumisme pur. Ja no distingeixo, per entendre’ns, entre George Lucas i Josep Maria Folch i Torres. Entre Lluquet i Luke Skywalker.
Fuetejar els promotors d’un concert d’Enrique Iglesias no em sembla bé, perquè, per molt malament que canti, no cal posar-se així, em dic. Tot i que de seguida que em capbusso a la notícia veig que no és pels dots vocals del fill de la parella del Nobel, sinó perquè al president no li va fer gràcia que les joves assistents a l’acte li llancessin sostenidors a l’escenari. I això que l’empresa promotora ha demanat perdó “per l’experiència negativa”. Home, jo no en diria negativa. En diria religiosa.
De tota manera, fuetejar amb un peix verinós em sembla poc ergonòmic, tot i que el peix verinós sigui —també ho llegim— una rajada. Per tant, el fuet és la cua. Ara bé, ¿el peix ha d’estar viu per produir els desitjats efectes elèctrics? I en aquest cas, qui pateix més? ¿El peix o els promotors del concert d’Enrique Iglesias? Que et facin servir com a fuet per a les esquenes dels diversos promotors del concert d’Enrique Iglesias fa que, sens dubte, moris per causa de les contusions. No és una mort desitjable per a un peix innocent.

dimarts, 29 de desembre del 2015

tuits anticatalans



Minuts després d’anunciar la seva incorporació, el Barça ha anunciat la rescissió del contracte de Sergi Guardiola, un davanter que havia de reforçar el filial blaugrana. El club ha pres la decisió en saber que el futbolista havia realitzat tuits ofensius contra Catalunya. “Puta Catalunya i visca el Madrid”, va escriure en un missatge publicat a la xarxa social l’any 2013.

dilluns, 28 de desembre del 2015

Pascal Comelade

El meu món és la quincalla”, diu Pascal Comelade (Montpeller, 1955). Està assegut en un sofà en un petit hotel del Raval barceloní. A les mans hi té Concepte general de la quincalla catalana (Discmedi, 2015), un disc amb una vintena de cançons que són una mostra del material que ha fet des del 2012. “I un tema del 1974, Barcelona tango, que és el primer que vaig gravar a casa, amb un trompetista i un bateria. És un petit instrumental”, precisa Comelade, que recorda que el títol del disc és una referència al Concepte general de la ciència catalana de Francesc Pujols.
L’àlbum de la quincalla aplega col·laboracions amb Xarim Aresté, Les Limiñanas, Pep Pascual, la Cobla Sant Jordi, CaboSanRoque, Ivan Telefunken i la Bel Canto Orquestra, la formació mutant amb què ha treballat des de principis dels 80 i que va deixar d’existir l’estiu passat. “Tancar etapes”, diu Comelade. Tanmateix, la seva trajectòria es pot considerar una sola etapa dedicada a “la música instrumental en el marc de la música popular i el rock’n’roll”. “La meva cultura és la ràdio i la música al carrer”, diu. Per això l’empremta de Pascal Comelade és identificable en cadascun dels seus treballs, ja sigui en els més recents com en discos que acaba de reeditar en versions enriquides com El primitivisme (1987) i L’argot du bruit(1998), ara titulat L’argot del soroll.
La utopia instrumental
“La música popular és la meva obsessió, i sempre he treballat amb la mateixa postura: produir música instrumental per a un disc”, diu un músic que defensa “el caos amb rigor, que és la definició de l’anarquisme de veritat, en el sentit del segle XIX, la utopia”. Comelade, que es defineix com a protopunk, descriu una cronologia musical que comença amb “la música instrumental de la postguerra” i segueix amb la música d’ascensor, la surf music i la part instrumental del rock’n’roll i que s’allarga fins a finals dels 70. Són també els temps de Fausto Papetti, quan “cada setmana sortia un disc amb una versió per a orquestra d’una cançó d’èxit”.
“Hi havia una producció fenomenal de música instrumental. No parlo del jazz o de la música tradicional, sinó de la música popular. Però després, als anys 80, va ser realment difícil tocar amb orquestra. Vaig poder actuar sobretot al carrer i en festivals d’avantguarda. I vaig tenir més o menys una imatge de compositor minimalista, postmodern. I sí i no”, explica. D’alguna manera, la seva música va haver de trobar un nou espai perquè l’hàbitat natural estava desapareixent. D’ una banda, “a finals dels 70 les orquestres de ball deixen de fer versions per intentar reproduir exactament els discos d’èxit, i resultava més econòmic posar el disc que contractar una orquestra”, diu. En paral·lel, “s’acaba la fórmula primitiva del rock’n’roll, i els 80 comencen amb caixa de ritmes i un teclat que sempre era igual”. “S’acaba tot un món de caos poètic i arriba una cosa molt freda”, afegeix.
Tot i així, ell va mantenir el seu propòsit i pel camí ha trobat còmplices de diferents generacions, i no només musicals. “Estic preparant un acte musical amb el Miquel Barceló per a l’exposició que farà al Museu Picasso de París al març”, explica. I a part dels concerts que fa amb Albert Pla, té en ment noves col·laboracions amb CaboSanRoque i Pau Riba, i “un concert amb la cobla a l’estiu”. “A França la gent queda al·lucinada amb el so de la tenora, que té un impacte físic i emocional impressionant”, assegura.
Barcelona, parc recreatiu
Comelade no té cap problema amb la nostàlgia. “Fins i tot de petit tenia nostàlgia. Sí, tinc nostàlgia dels anys 60, 70, 80, 90... I si parlem de Barcelona, esclar que tinc nostàlgia de la Bodega Bohemia, de la Barceloneta, de passejar per Barcelona amb poca gent al carrer. Sí, m’encanta la nostàlgia, però sóc més radical: sort que vaig conèixer aquesta ciutat als anys 70 i 80. Sóc molt crític amb una ciutat que avui és un parc recreatiu de merda. La vida quotidiana és un drama. Els turistes tenen una manera de practicar la ciutat que no és la mateixa que quan van a Lisboa, París o Venècia”, diu.
També és crític amb França. “La situació política de Catalunya és totalment desconeguda. Qualsevol diari d’esquerres francès parla del tema català com ho fa qualsevol espanyolista d’ultradreta actual. És la realitat, i fa por”, adverteix.

La delicada màgia del soroll
Pascal Comelade volia reeditar L’argot du bruit, però anant més enllà de l’àlbum original. Per tot això ha trigat un parell d’anys a “construir el contingut del disc”. L’ha titulat en català,L’argot del soroll, i tot i mantenir “la columna vertebral” ha canviat temes i n’hi ha afegit. Per exemple, hi són les dues cançons que canta PJ Harvey, però a Green eyes hi ha afegit instruments. D’algunes peces n’ha inclòs versions en directe “més potents i interessants”, i fins i tot ha incorporat temes de la mateixa època que no hi eren en l’original, comSeptember song amb Robert Wyatt, Dona’m corda amb Enric Casasses i To the last of imaginary solutions amb Jaki Liebezeit. Tot plegat fa que L’argot del soroll sigui com “un disc nou”.

diumenge, 27 de desembre del 2015

el tio cantaire

L'esglesia no era molt plena però feia el seu goig. L'avi mentre cantava no, però quan no, pensava que  d'aqui uns anys ara en tens 6, doncs en sis mes, un dia podràs cantar hi tu aquí.Voldrà dir que has vingut uns dies de vacances amb el pare, o que estàs estudiant alguna cosa per aquí. T'imagino ara i se'ns fa difícil a tots. Estaràs rodeixada del bo i florit del poble, dels millors mestres que també et vulguin veure cantar, o tocar algun instrument. Amb unes breus i cultes paraules per la teva edat, explicaràs com desenvoluparas el curt i breu espectacle líric que intepretaras. Quan tot s'acabi tornarem a sortir als carrers solitaris del poble. La lluna serà feliç amb nosaltres i  hom dirà lo be que ho has fet. Tot acabara be diria una part de la teva cançó. Uns nois malcarats, amb els pantalons a mig cul, diran paraulotes empipats per la gent que es despedia al mig del carrer. Me's difícil imaginar l'escena tan quotidiana com tindria que ser. Sabras que fins i tot es perillós anar per les voreres perquè hi passen bicis i skates.I tinc l'esperançá de que a la teva escola no hagin suprimits les humanitats. Per això no es estrany que un noi doni un cop de puny al president del govern encara que sigui imbecil i per l'altre canto no es pot dir...Tió. Perquè el tió caga regals però ell no se'n diu, segons m'explicat el pare.  La manca de cultura ha fet que en aquestes eleccions ni en cap , els debats, els discursos, les idees proposades no tinguin el mínim nivell. i s'han de buscar refugis on tractar de salvaguardar les tradicions, amb el nom mes Català i pur que li vulguis posar. I una d'elles,si ben aviat pots, es cantaren una coral. Jo ho vaig fer de petit al cole, amb un jersei groc canari d'uns grans magatzems. Son dues hores a la setmana i si entones, t'ho acabes passant d'allo mes be. Si de cas li demanarem aquest somni d'avui. Querl senyor tió, ens cagui un concert, amb les veus del teu cor format fins las 16 anys, omplint de il.lusio i bons propòsits els cingles del Bertí.

la nit de cap d 'any

Segons el Pau i els sesuts filòlegs consultats, les nit o poden ser ni velles ni bones. Haig de dir que sent els segon any jubilat he comprat molt menys que sempre. Uns llibres dels 40 de l 'amic Muñoz que no li va anar malament. ni van haver hi per tots,.- i uns tasses de porcellana per esmorcar. Flors, plantes, i fugir de les concentracions shoping, que a mi al menys no fan mes que irritarme, posar me dels nervis. Darrera de tot si pot veure una manera de dinamitzar l'economia,(joguets de plàstic pèr muntar), una industria que va canviant, uns aranzels que també i una filosofia consumista que penso te molt  a veure amb la religió cristiana encara que no ho sembli. Per ser nadal de canvi tampoc es van cantar ni recitar nadales(això no es plural). Vaig posar uns minuts de la meva coral i no van aguantar els 9,45 que durava. A veure si encara perdérem el significat de recitar la decimeta i recollir qui vulgues, algun calero, per fomentar l'estalvi. La tradició cristiana ha perdut força al llarg dels 2000 anys davant d'altres propostes mes paganes. I això que no es dolent, pot arribar a ser ho si les altres identitats mantenen el seu camí. Es com els torrons. Son peces de pasteleria complicadissimes,de tots colors i gustos que fan dificil recordar de que eren els que anàvem a comprar especialment per l'avi Josep Maria Aragay. Ni han fins i tot de gin tònic. La única que va vestida de festa. ara mateix, sol ser la taula. En la que, per part del disseny hi vaig veure menys encert que d'altres vegades. De fet ja va be perquè Nadal vol dir estalviar per poder pagar la calefacció el gener. i es un pas mes a la vida. Passar una full gran del calendari, per veure amb quin numero acaba la teva. Sabem d'on venim però ja no fins quan ens estimarem. De fet es cel.lebra al començament d'any perquè si es fes mes endavant n'hi haurà uns quants que no ho faran. Però deixarem el mòbil i encara potser que ens truqui algú per felicitar nos les Pasqües i veure com ens va tot.

divendres, 25 de desembre del 2015

El cant de la Sibil.la

La nit de la missa del gall ,la coral de sant Vicenç de Riells, on "canta" l'avi, dirigida per el Jordi Domenech, varem sumar nos al diferents cants que se celebren arreu de Catalunya, Balears i Valencia. Totes son diferentes i totes s'assemblen, recollint maneres de interpretar la segons la tradició. A Palma prima la musica popular, es ja patrimoni i esta protegida per la UNESCO. A Barcelona es va deixar de representar el 1575 i fou recuperada nomes fa 7 anys per el Cor FrancescValls amb els estudis de Baucells, arxiver de la Seu.Durant 20 anys d'estudis en profunditat la professora MariCarmen Gomez del UAB havia reanimat l'interes per la seva representacio la nit de Nadal. Acaben d'editar un llibre  recollint les varies disciplines de afamats autors. Prèviament a la missa del gall, el personatge central de la representacio, vestit amb riquesa i amb una espasa molt gran i pesada a la ma, fa alussio al Judici Final. "El jorn del judici parra qui haurà fet servici". Un timbal com a percussio i dos flabiols i un soldat mitjaval fortament armat i amb armadura de pesada ferralla, interpreten la marxa de xeremies. Marga Mingote, la sibil.la, amb exquisit estil posa veu al cant recuperat dels llibres de les catedrals entaulant un diàleg amb el senzill cor amb polifonies renacentistes i de vegades el public, dirigit per Jordi Domenech. Amb el Pere Valls assessorant la litúrgia i unes pastes amb vi de porro al final de la missa, van donar color, però sobretot caràcter a l'acte. Si que es va cantar, malgrat algunes baixes per la festivitat, Calypso Gloria. No se si enguany si ha afegit com es tradició a d'altres llocs una obra encarregada a un compositor actual, on es poden saltar els paràmetres romàntics i algunes harmonies. El cor de Sant Vicenç, vinculat a Bigues i Riells, amb activitat en el cant polifònic i de recuperació patrimonial, ha cantat aquestes festes, la nadala Llum de Nadal, amb un esperat i assajat èxit.
A fora 13graus. La lluna donava l'esclafor que no feien les estufes. Un sacerdot de color, el mossen, podia haver incorporat al seu sermo un tros de la sibil.la. "vosaltres tots qui escoltau, devotament a deu pregau de cor amb gran devocio que us porta a salvacio". El sobre per el donatiu, portava a modo d'adreça "deu t'estimara mes si dones amb alegria...", El BBVA no ho faria millor.

dijous, 24 de desembre del 2015

Francesc Ribera Titot"

Recordo debats i documents llarguíssims en què hi havia qui deia que el que havíem de fer era fer caure el capitalisme en contradicció. Recordo que ho sentia o ho llegia escèptic. El capitalisme no pot entrar en contradicció perquè només té una idea: forrar-se a costa del que sigui o de qui sigui. Al capitalisme no l’atura ni l’esclavatge de milions de persones ni la destrucció del planeta. Per tenir contradiccions, abans has de tenir escrúpols. I altres idees. Jo, recordo, qüestionava el debat però -ca!- s’havia de fer entrar el capitalisme en contradicció tant sí com no. Em vaig cansar d’anar mirant debades el terra on havíem plantat el germen d’aquella contradicció i devia ser aleshores quan vaig decidir que seria bo anar veient un retorn, per minso que fos, de les accions revolucionàries que fèiem, potser per tenir proves de no estar fent el pastanaga. Em va semblar que seria un pragmatisme assumible, que no seria incompatible amb la utopia.
Afortunadament ens assetgen les contradiccions. Afortunadament, perquè només on hi ha idees clares hi ha contradiccions. Afortunadament, perquè només és quan la teoria no té cap transcendència en la realitat que les contradiccions són abatudes per les idees inqüestionables. Ens assetgen les contradiccions, i combaten entre elles en el camp de la nostra consciència. Afortunadament.
I és ara, quan la nostra decisió influeix en l’avenir polític i social del país, que som àrbitre del combat de contradiccions i hem de triar en quina ens mantenim ferms i quines ens mengem amb patates.
I sabíem que aquest moment arribaria, el de la responsabilitat. Ho sabem de fa temps en la gestió dels municipis: ¿externalitzem el servei, el municipalitzem assumint les males condicions laborals i/o els acomiadaments o, en la inacció, deixem que es perdi? No hi ha fórmules màgiques que resolguin totes les contradiccions. Sempre, o gairebé sempre, te n’acabes havent de menjar alguna amb patates. Això fa mal però és bon senyal: és conseqüència d’una ambició polièdrica, global. Queda la indigestió de segons què t’has hagut d’empassar, esclar. I és dur, però això pertany al sacrifici inherent al compromís. Segur que imaginàvem altres tipus d’heroïcitats, més èpiques, però són aquestes: indigestions per contradiccions empassades.
La qüestió no són les contradiccions, ja que són presents sempre que la teoria posa els peus a terra i comença a avançar. Són les pedres del camí, aquells entrebancs que per molt definit que sigui un plànol no hi estan marcats. Sabrem que són entrebancs només quan ens hi entrebanquem. I a l’inrevés, si no hi ha pedres, senyal que allò no és un camí.
Contradiccions individuals, com a militant però també com a persona: la militància -sigui on sigui- sempre és, en alguna mesura, una manera d’explicar qui som. Contradiccions grupals, les col·lectives, les referides a l’eina comuna amb què es vehicula la militància: la colla, l’equip, el partit. Contradiccions finals, les que fan referència a la finalitat, a l’objectiu final. Aquestes són, segons el meu parer, les que cal salvar, encara que el preu sigui empassar-nos les altres malgrat mil hores d’indigestió. Si salvéssim, per damunt de les altres, les del grup, pecaríem de sectaris; si salvéssim les individuals, d’egoistes.
Crec que és un error investir Artur Mas president de la Generalitat de Catalunya. Ho crec sincerament, lluny de prejudicis envers la persona. Ho crec damunt de cent arguments que han anat sortint i d’algun més que no ha sortit. Ho crec, sobretot, perquè no em sembla la persona adequada per eixamplar la base social de l’independentisme. Els bons propòsits poden ser admirables però la càrrega d’anys de segons quines pràctiques crec que són un fre per a moltes persones que podrien veure en la independència un renaixement social i troben al davant algú que pot recordar allò de sempre. De poc em valen els mèrits que se li atorguen -que no comparteixo- de ser la peça clau, gràcies a la qual el procés avança. Ni que fos així, el càrrec de president crec que ha de ser per a algú que generi noves complicitats, no un premi al més ben parit. Crec sincerament que investir Mas president és un error.
I tanmateix estic disposat a menjar-m’ho amb patates. O sense. Perquè l’alternativa ens resoldria les contradiccions de grup, potser sí, però l’escenari que vindria, al març, seria pitjor, molt pitjor. Pitjor perquè en el millor dels casos -i la menor de les probabilitats- repetiríem les taules. Pitjor perquè no tenim cap garantia de repetir un Parlament que pugui executar la ruptura. Sé perfectament que hi ha qui entén ruptura estrictament com un simple canvi de bandera: canviar-ho tot per no canviar res. Ho sé. I també estic disposat a menjar-m’ho amb patates a canvi de poder detonar una ruptura institucional que obri la caixa dels trons en un estat espanyol -ara, avui- més inestable que mai i que la reacció d’efectes en cadena permeti l’inici de l’esmena a la totalitat del model econòmic i social per als nous Països Catalans. No veig -per molt que miri-, al març, un detonador similar.
CDC deu saber per què fa el que fa -tampoc veig un retorn a les restes de l’autonomisme, a repartir-se els vots amb Duran-: refundació, garanties amb qui tenen establerts compromisos... Ells deuen saber per què s’hi han encabronat. El que sé és que si CDC està disposada a sacrificar la possibilitat de ruptura per una persona; si està disposada a rebentar el procés independentista pel qui, no els hem de fer el joc. Si CDC és prou irresponsable per fotre-ho tot en orris -o Mas o res-, nosaltres no ho hem de ser. Que el seny canviï de bàndol. Volen Mas? Que comenci el compte enrere de la moció de confiança. I el de la ruptura.
L’autor és cantant de Brams i de Mesclat, militant de la CUP de Berga i tinent d’alcalde del seu Ajuntament des del 2011

dimarts, 22 de desembre del 2015

la miss

Una catalana, Mireia Lalaguna, ha estat la guanyadora del certamen Miss Món com a representant del Regne d’Espanya. Això vol dir que ella és la més bella de l’Estat. Tant el tron on seia, com la corona que lluïa, com el vestit que duia m’han semblat propis d’un espectacle de patinatge sobre gel basat enFrozen, però no descartem l’enveja. Diguem que és la mar de bonica i com que, a més a més, estudia farmàcia, potser ens estalviarem les preguntes capcioses que, des del cim, sempre fan els membres del jurat a totes aquestes noies perquè no sigui dit que només en jutgen les formes i proporcions, i es vegi que també valoren allò que anomenen “la bellesa interior”. La coronació de la Mireia Lalaguna com a Miss Món s’ha produït al mateix temps que es coronava una altra reina de la bellesa: Miss Univers. I aquesta, pobra, s’ho ha passat pitjor, perquè figura que el presentador de l’acte es va equivocar (de miss) i li va atorgar la corona a una guanyadora errònia. La pobra noia ja plorava d’emoció com se sol fer, i suposo que ara plora, però de pena, per la corona arrabassada.
Per què Mireia Lalaguna va triar presentar-se a Miss Món i no a Miss Univers? Doncs per coherència. Ser Miss Món vol dir que ets la més bonica del món (acceptant la sobirania dels estats però no de les nacions, com al Festival d’Eurovisió). Però ser Miss Univers vol dir que ets la més bonica de l’Univers. Per tant, vol dir que ets la més bonica de la totalitat del continu espai-temps en què es troba la humanitat. Vol dir que acceptes que hi ha vida en altres planetes, que entre aquests éssers vius n’hi ha de sexe femení. Que poden tenir variades formes, tres pits, bellíssimes orelles en forma de trompeta verda. Però que d’entre totes aquestes criatures, tu ets la més bella. Inexacte. Exagerat. Optimista. Poc científic.

de la sobretaula al teatre

“Quan pensava en l’espectacle, tenia una imatge: un avi i un nét que vénen al teatre i s’ho passen bé rient junts”, explica Guillem Albà, el director de Garbuix, a l’Ateneu de 9 Barris. Aquesta és la filosofia que impregna tota la programació teatral, aquestes dates: es busquen grans públics ( ergo familiars) i espectacles de solvència contrastada (d’aquí tanta reposició). La campanya de Nadal és la millor de l’any per a les empreses teatrals, una corba que la crisi encara ha accentuat: el gener passat va ser el millor mes de l’any, amb més de 320.000 espectadors (el 13% del total), i el va seguir el desembre, amb 280.000 espectadors (11%). Encertar-la, amb obres populars i susceptibles de ser regalades, és molt important.
Nadal ha començat aquest cap de setmana amb les representacions dels Pastorets. Fins al 30 de gener se’n faran més de 240 funcions al país, que mouran 6.600 persones entre bambolines i uns 60.000 espectadors. Enguany els de Folch i Torres celebren el seu centenari, i fins i tot el Liceu els dedica el Concert de Nadal, amb la cantata de Jordi Galceran i Albert Guinovart (27 de desembre). L’irreverent versió Jisàs de Netzerit de Pau Riba amb The Mortimers fa el salt al Poliorama el dia 23. La cartellera comercial ofereix una allau de propostes per compartir en família.
CIRC El Garbuix de Guillem Albà i Alberto Feliciate és la 20a edició del Circ d’Hivern de l’Ateneu de 9 Barris. Cinc artistes de circ experts en tècniques clàssiques com trapezi, acrobàcia, perxa xinesa, teles, corda i clown han unit els seus talents en una creació que té la base en la comèdia i que busca també moments poètics i espectaculars. Segons Albà,Garbuix no pretén “explicar una història”, sinó una cosa encara més difícil: “Que sigui un joc, un divertimento per desconnectar el cervell”. També un joc ple d’enigmes és CorRoc, la proposta d’Escarlata Circus a la sala Hiroshima per als dies 25, 26 i 27: circ, art i teatre d’objectes.
La companyia de circ EIA ha tornat a Barcelona (fins al 27 de desembre a la Sala Petita del TNC) per tancar la gira de Capas, un espectacle escènic i acrobàtic que ha sigut guardonat amb premis com el Ciutat de Barcelona (2012) i el Zirkolika (2011). Capas ha recorregut dotze països europeus en cinc anys i neix de la reflexió de dos conceptes: de les capes materials i físiques i les capes que fan referència a la personalitat humana i la societat. I també de “l’hospitalitat entesa com a forma d’art”, diu l’artista Fabrizio Giannini. Acrobàcies, música en directe i dansa servits per cinc personatges humans... i un armari gegant.
El circ tradicional es podrà trobar a la carpa museu del Circ Raluy, com cada any instal·lat al Port Vell de Barcelona fins al 14 de febrer, on la família Raluy presentarà Altius, que compta amb tres números nous de barres, pallasso i malabars i equilibris. En gran format, al Palau Sant Jordi s’hi instal·larà el Cirque du Soleil amb Varekai (de l’1 al 10 de gener); i al Pavelló de Fontajau de Girona, el Gran Circ de Nadal del 25 al 28 de desembre. Serà una producció exclusiva, amb la màgia com a fil conductor, en què intervindran 46 artistes de 12 països, com ara el mag de Las Vegas Jidinis Magic, l’il·lusionista Raúl Alegría, els experts en quick-change Duo Kybalion i l’amazona Gaby Dew.
MÀGIA Un dels hits de Nadal serà precisament un mag, Josep Maria Lari, que aprofita les dates per estrenar el xou Ozom, al Teatre Condal fins al 31 de gener. És un espectacle en format cabaret on Lari es desdobla en cinc personalitats per retre homenatge a grans mags de la història. “Sempre havia fet espectacles unipersonals a partir del format de números enllaçats amb humor”, explica, però com que crear personatges se li dóna bé, ha ideat un espectacle per poder explotar la seva faceta interpretativa. Promet números de totes les mides però, per primera vegada, cap joc de cartes. El Mag Lari també participa en el tradicional concert de Sant Esteve del Palau de la Música que reuneix els Cors de l’Orfeó i que enguany es titula La màgia del Nadal. Més propostes màgiques i familiars: al Teatre Museu - El Rei de la Màgia ( El vaixell pirata, de la Capsa Màgica) i al Teatre Raval (amb obres com Màgia Júnior ).
TITELLES I OBJECTES Una de les noves apostes nadalenques més interessants és el cicleOh! Poètiques de la il·lusió. Del 27 de desembre al 10 de gener, el Mercat de les Flors obre la porta a muntatges interdisciplinaris, poètics, que juguen amb el moviment, l’objecte, la música, la paraula. Estrenes com Nàufrags, un espectacle visual amb titelles i música, de Lluís Danés, no es poden considerar familiars, però sí per a un públic ampli. En clau més convencional, també hi ha lloc per a les ombres i els titelles al Teatre Tantarantana. A l’ombra del pessebre és un espectacle que escenifica les figures del pessebre de les quals parla Joan Alavedra en el seu Poema del pessebre. La titellaire Mercè Framis està acompanyada de música i nadales de Catalunya i Veneçuela cantades per Sarina Guerra.
Altres sales posen el focus en gèneres aliens a la seva cartellera habitual. Per exemple, el Teatre Gaudí acull l’espectacle de dansa en clau moderna El Trencanous, a càrrec de la Som-hi Dansa.
TEATRE MUSICAL Aquesta és una categoria per al tret segur. Començant per El Petit Príncep, que la sala Barts torna a acollir aquest Nadal després de l’èxit de públic i crítica de any passat (a més de tres premis Butaca). El muntatge escènic i musical és obra d’Àngel Llàcer i Manu Guix, i combina música, actors, personatges virtuals en 3D i una escenografia sorprenent. Però també és una història plena de sensibilitat. Segons Llàcer, han “aconseguit fer d’un llibre molt reflexiu un espectacle absolutament emotiu”.
El nou Eixample Teatre recupera Lo tuyo y lo mío, una comèdia amb excusa romàntica però un repertori musical (peces de Rocío Jurado, Mecano, Shakira i Fangoria) per a generacions diverses. En clau més infantil, pel Teatre Apolo hi passa, fins al 23 de desembre, la gira del musical Peppa Pig Big Splash, un muntatge de titelles per a canalla de 2 a 6 anys. El Teatre Poliorama acull la versió catalana de Somriures i llàgrimes fins al 3 de gener: el musical de l’aspirant a monja segueix cantant Do-re-mi des que es va estrenar a Broadway el 1959. També hi haurà música al Goya fins al 10 de gener, amb El gran llibre màgic, que explica les aventures de dos xarlatans del segle XIX que inicien una missió per resoldre el misteri del llibre que canvia el final dels contes clàssics. L’escenografia, un llibre amb vida pròpia, és clau en aquesta obra d’Albert Gràcia i David Ávila.
Opera Divertimento presenta El pequeño Pinocho al Teatre Condal fins al 31 de desembre, una representació del conte tradicional en versió lírica. Més musicals inspirats en obres literàries: El llibre de la selva i Oliver Twist al Teatreneu i Patufet, el musical, al Coliseum. No hi ha sala que no s’apunti als horaris infantils. Fins i tot cinemes com el Texas, que fins al 5 de gener oferirà pel·lícules doblades en català i per 3 euros, a les 12 h i les 16h.

el cervell

Quan Enric Castellà surt amb els seus alumnes de secundària al carrer per provar de quantes maneres diferents tres persones poden asseure’s en un banc o quan manipulen material com els reglets numèrics de Maria Antònia Canals, en realitat el que està fent és que els joves experimentin, facilitant que tinguin una vivència. En definitiva, que sentin i visquin emocions, amb l’objectiu principal d’aprendre, en aquest cas, combinatòria i les potències.
L’Enric ensenya matemàtiques a l’Institut Miquel Biada de Mataró des de fa 13 anys i té claríssim que “la pissarra, el guix i els nens apuntant a la llibreta és un sistema que no funciona”. En canvi, activitats més vivencials com aquestes diu que li surten molt a compte: “Potser no fas gaire contingut però els alumnes l’integren molt més”.
La psicòloga i investigadora Begoña Ibarrola, autora de la reconeguda sèrie de llibresCuentos para sentir, corrobora que el sistema tradicional d’ensenyar amb el mestre dalt d’una tarima fent un discurs d’una hora no és eficaç. “La neurociència ens aporta evidències que les emocions són en gran mesura responsables del domini cognitiu de qualsevol tema”, assegura. És més, “on va l’emoció va l’atenció”, afirma l’especialista en intel·ligència emocional. Recomana, per tant, revisar les pràctiques que els docents utilitzen a les aules per mirar de potenciar unes emocions afins a l’aprenentatge.
Potenciar emocions positives
Tenint en compte que no hi ha emocions bones i dolentes, sinó positives i negatives, i que totes les emocions són útils, es considera que hi ha unes emocions que afavoreixen l’aprenentatge i unes altres que el dificulten. Segons l’experta en educació emocional Esther Garcia Navarro, “el fet de potenciar emocions positives com la curiositat o l’interès ajuda a focalitzar l’atenció”. “Això ens condueix a potenciar un aprenentatge significatiu”, afegeix.
I, per contra, se sap que emocions negatives intenses com l’estrès o la por poden arribar a provocar un bloqueig que dificulta l’aprenentatge. Garcia Navarro, formada a la Universitat de Yale (Estats Units) i coordinadora del postgrau d’educació emocional i benestar de la UB, va més enllà: “Ningú pot aprendre res si el que es disposa a aprendre no el motiva, si no l’encén emocionalment”.
Begoña Ibarrola acaba de publicar el llibre Aprendizaje emocionante, en què assenyala el professor i el clima emocional de l’aula com dues de les variables que més afecten l’aprenentatge dels alumnes. De fet, el clima de l’aula és el factor que millor explica per què els alumnes d’una classe aprenen més que els d’una altra.
Hi ha investigacions que demostren que encara que un alumne sigui molt brillant, si a l’aula se sent amenaçat, en una posició d’inferioritat o emocionalment malament, el seu cervell no tindrà el rendiment adequat, i tampoc rendirà acadèmicament si la relació amb el professor és tensa per molt motivat que pugui estar l’alumne. “El que realment afavoreix l’aprenentatge és un clima emocional sa a l’aula i un professor que sàpiga generar confiança i s’estimi els alumnes, que els transmeti afecte, que confia en ells i que els ajudi a desenvolupar el seu potencial més que no pas qüestions socioeconòmiques o familiars”, puntualitza Ibarrola.
Revaloritzar l’alumne
Enric Castellà, com a docent, comparteix aquesta visió. Creu que els alumnes noten quan “els tens respecte i confiança, i t’ho retornen d’alguna manera”. Sovint percep que els falta estimació. “El que volen és que estiguis per ells”, diu. La seva estratègia a l’aula és donar molta importància a qualsevol cosa que diguin els seus alumnes, encara que sigui errònia, i intentar que tots tinguin el seu moment de glòria al llarg del trimestre.
La gran majoria dels idearis de centre es marquen com a objectiu l’educació integral dels alumnes, que vol dir no només introduir coneixements instrumentals sinó també treballar per al seu desenvolupament com a persona. No obstant, es lamenta Begoña Ibarrola, el desenvolupament de les competències emocionals a les escoles, que serviria per prevenir un munt de factors, es té molt poc en compte: “Un alumne quan surt de l’escola sap moltes coses sobre el món extern però molt poc sobre el seu món intern”.
Per revertir aquesta situació, segons la psicòloga, caldria integrar l’educació emocional de manera transversal en tot el currículum. Per això abans s’haurien de formar els docents. I, ara mateix, reconeix Ibarrola, “tenen molta pressió per formar-se en altres coses, com noves tecnologies, noves didàctiques, anglès...” A més, en molts casos, implicaria canviar de metodologia, la seva manera de transmetre el coneixement, i molts no sembla que hi estiguin gaire disposats.
El cablejat del cervell canvia quan aprenem
L’aprenentatge és un procés molt complex i la definició que en fan educadors, psicòlegs i científics varia. Per a educadors i psicòlegs, aprendre significa adquirir uns coneixements que permeten desenvolupar unes habilitats que et serviran en el futur. I des del punt de vista científic, en canvi, aprendre és un procés en què el cervell reacciona davant d’uns estímuls i estableix connexions neuronals noves. Ja fa quinze anys Eric Kandel va ser guardonat amb el premi Nobel de medicina perquè va demostrar que quan algú aprèn alguna cosa el cablejat del seu cervell canvia. Mentre aprenem, s’alteren les estructures de les nostres neurones i s’enforteixen les seves connexions sinàptiques. El cervell té una gran capacitat per canviar davant de les demandes de l’ambient. Això implica tant la creació i enfortiment de connexions neuronals com el seu debilitament o eliminació. És el que s’anomena neuroplasticitat. Aquesta plasticitat del cervell és la que ens permet adquirir coneixements en qualsevol etapa de la nostra vida

dilluns, 21 de desembre del 2015

la republica perduda

Ens havien anunciat que cinc regions, potser sis, caurien en mans del Front Nacional. Doncs bé, el poble francès va reaccionar. Va tornar a les urnes. I el resultat és que aquest partit xenòfob, racista, hostil al que constitueix el geni i la grandesa de França, va ser derrotat a tots els llocs on semblava que s’imposaria.
Hi deu haver gent a qui sorprèn un país tan estrany com França, que mai és tan gran com quan està al caire de l’abisme. Els deu preocupar -i amb raó- que calgui una situació de perill extrem, gairebé de perill per a la pàtria, perquè els nostres ciutadans recuperin el seny i tornin al camí de la raó. I potser sí que ens sap greu no ser un d’aquells pobles corrents, prosaics, capaços de ser ells mateixos a una velocitat de creuer normal sense haver de sentir de prop el xiulet de les bales de canó. Però les coses són així. I no intentaré amagar la meva satisfacció de veure que a aquests pocavergonyes pagats d’ells mateixos del FN els ha caigut la careta: han recuperat el to ple d’odi i de fúria populatxera que probablement és la seva autèntica veu. Victòria de la República. Triomf de la resistència ciutadana.
França va votar massivament, es va unir per afirmar que no vol que la banda de Le Pen s’apoderi de les seves regions. És la primera lliçó de les eleccions de diumenge passat, i és reconfortant.
Però què va passar? Què va fer que el país reaccionés?
Per descomptat, entre la primera i la segona volta de les eleccions no va passar res que aportés una solució per al malaise (malestar) dels francesos. Ni tampoc es va fer cap promesa que donés una resposta a les “preguntes difícils” formulades pels electors del FN. No. El que vam veure va ser un sobresalt moral. Un acte de legítima defensa de la societat i el món de la política.
I, entre les dues voltes, es va imposar una idea senzilla, molt senzilla i repetida per les autoritats morals i polítiques que encara queden a l’Hexàgon: per molt que remodeli la seva façana, el Front Nacional no ha sigut, no és ni serà mai un partit com els altres... Fa tant de temps que ens diuen que l’estigmatització del Front Nacional no funciona, que el reforça en comptes de debilitar-lo! No era veritat fa vint anys. I no em cansaré de repetir que quan la dreta i l’esquerra morals eren fortes, quan associacions com SOS Racisme (sí!) traçaven unes línies clares i visibles, era possible frenar el FN. Però quan aquestes línies es van difuminar, quan els dics es van esfondrar i quan els sentinelles antiracistes es van deixar intimidar o van abaixar la guàrdia, el FN es va poder instal·lar en la societat sense problemes.
Doncs bé, el mateix passa ara. I aquesta divina sorpresa no la devem a la deferència dels grans partits, que, com ens diuen fins a la nàusea, suposadament “han sentit el missatge” dels votants “enrabiats”. Ben al contrari, la devem al fet que un nombre suficient de votants han acabat per entendre que en aquesta mateixa ràbia, en les paraules que fa servir i en els portaveus que ha triat, hi ha alguna cosa que representa una amenaça per a la República, que s’oposa a la democràcia i traeix els valors de la pàtria. Aquesta és la segona lliçó.
Què passarà en el futur? ¿Com podrem impedir que l’ona que acaba de retrocedir es torni a aixecar amb força, recuperi l’impuls i rompi encara amb més ímpetu en les pròximes eleccions presidencials?
Les “xifres de l’atur” hauran de millorar, sens dubte. “Més creixement”, evidentment. També necessitarem “esforços” i “gestos” adreçats a aquest terç de la població menor de 30 anys i a gairebé la meitat de treballadors del sector industrial i de serveis que suposadament van expressar la seva “exasperació” i angoixa votant el FN. D’acord, però res d’això podrà substituir mai l’aparició d’homes i dones que, invocant un pla moral superior, tornin al discurs públic el prestigi que ha perdut.
Cap estratègia funcionarà si l’apliquen uns mediocres que, en una comèdia política tan deshonrosa com vana, corren als estudis televisius per prometre, amb la mà al cor, que han captat clarament el “famós missatge”.
Així doncs, la clau, ens agradi o no, serà dir en veu ben alta, no solament als dirigents sinó també als votants del FN, que no hi ha resposta per a les “preguntes difícils” que el partit els planteja.
Hi ha hagut altres períodes de la història política de França en què sectors sencers de l’electorat es van situar fora del camp de joc, i ningú els va anar a pidolar que hi tornessin. Que jo sàpiga, Georges Clémenceau, Jean Jaurès i Raymond Poincaré no van anar a buscar els vots de gairebé la meitat de l’electorat que, amb motiu del Cas Dreyfus, s’havia marginat de la República.
Ni tampoc, que jo sàpiga, el general De Gaulle va anar amb gaires contemplacions amb els partidaris d’una Algèria francesa quan els va dir que, fet i fet, no els entenia. Ni Pierre Mendès France va tenir gaires escrúpols per dir als comunistes que no volia el seu suport per governar.
França ha de recordar ara aquests grans moments de la seva tradició republicana i els ha de considerar un model per als líders actuals. Per reconquistar els territoris de la República que són els territoris del FN, caldrà un coratge polític del qual, ara com ara, veiem pocs exemples.

penombra

Cada dia, a les nou del matí, una desena de veïns del barri de Besòs preparen el dinar que donaran a 250 persones. Compten amb els ingredients que van recollir el dia anterior de part de veïns, parades del mercat i del que va sobrar a Mercabarna, però si encara falta menjar agafen la furgoneta i van a buscar-lo. Aquest projecte el va començar la Merche fa tres anys, quan es va quedar a l’atur: “Recordo anar passejant amb la meva germana i veure com coneguts de tota la vida recollien menjar de la brossa per donar-lo als seus fills i vam pensar que la millor manera de denunciar-ho era fer alguna cosa. Vam començar donant menjar a 50 persones, i tres anys més tard ja n’han passat 2.500. Fins ara hem comptat amb una petita ajuda de l’Ajuntament, que ens ha permès pagar el gas i l’electricitat, però l’1 de gener s’acosta i no sabem si ens renovaran l’acord”. Teniu web? “No hem tingut temps de fer-la, si algú s’ofereix serà benvingut.” ( comedorsolidariogregal@gmail.com )
Hi ha persones amb feina, família i amics que decideixen invertir el temps lliure en gent que necessita ajuda. Els testimonis d’avui parlen amb una veu forta i alegre, i coincideixen en veritats com “no és fàcil” i “encara hi ha molt per fer”, però també “cada vegada som més”. Us hi apunteu?
Gent del barri
Parlo amb l’Esperança, que dedica el 100% del seu temps al projecte De veí a veí, i em diu que té pocs minuts per dedicar-me: “Aquí hi ha una feinada que no ens l’acabem”. El projecte va néixer a finals del 2012 amb la mateixa fotografia detonant que han començat tants altres projectes a la ciutat: una família de tota la vida buscant menjar a les escombraries per donar-ne als seus fills. Aquesta va ser la guspira que va encendre tot un barri que no pot estar més implicat: comerços i veïns de totes les edats passen pel local per llegir i ajudar amb el que està escrit a la pissarra. “Falta llet, bolquers i sabó de cos”. “Aquest dissabte hi ha una escudella solidària per recollir productes, tothom pot portar el que vulgui. Però ara, el més emocionant són els Reis Macos, una campanya en què els nens poden escollir una joguina d’un catàleg d’una botiga del barri, que un veí apadrinarà i la joguina estarà llesta per al dia de Reis”. ( www.deveiavei.org )
Sabó per a 10.000 famílies
“Això ho fas perquè t’ho creus molt, perquè, si no, no t’hi poses”. L’Emilia va començar l’associació cívica La Nau ja fa 16 anys, amb la intenció de cobrir els béns de “segon nivell” que no cobria ningú: sabons per rentar la roba, productes d’higiene personal, roba, etc. “Si vols aconseguir una feina has d’anar-hi net i amb roba presentable, aquest és el primer pas de tots, i això és el que pretenem”, explica. Serveixen a les persones del quart món, que són les que pertanyen a móns pròspers però es troben excloses. “Veïns, com tu i com jo”, concreta.
“Quan vam començar explicant el projecte a porta freda, va costar arrencar perquè les empreses tenien por que féssim un mal ús dels diners, però després de 16 anys hem demostrat que ho sabem fer bé”, diu. Ara La Nau s’omple de palets, carros i voluntaris que s’escampen per tot arreu. Al cap de l’any reben 2.500 palets amb 1.800 tones de productes d’higiene, 140.000 peces de vestir i 10.000 parells de sabates, i La Nau es converteix en un pont entre qui vol donar i qui necessita rebre.
Gràcies al voluntariat i a les entitats i els veïns que hi col·laboren, distribueixen els productes a 135 entitats socials, que són l’esglaó final i els lliuren a qui ho necessita. En total se’n beneficien una mitjana de 10.000 famílies, que són unes 45.000 persones.
Durant tot l’any fan una selecció especial dels productes més bons per quan arriba Nadal i ara, en vigília de festes, treuen l’arsenal per omplir “les bosses d’autoestima” que reparteixen juntament amb joguines per a 8.000 nens i regals per a 18.000 avis. Atenció a la quantitat de zeros de les seves xifres.

divendres, 18 de desembre del 2015

amor de museu

Hi ha un abisme entre les escenes eròtiques del món clàssic, en què una dona cavalca desinhibida sobre un home, i el casament cristià, en què la casta parella exhibeix un amor fraternal i gens carnal. Amb l’amor cortès, l’amor continua al marge del matrimoni, perquè els trobadors no canten a les esposes, sinó que són platònicament adúlters. Uns segles més tard arriba el pragmàtic amor pagès, en què els refranys populars alerten que “els que es casen per amor tenen bones nits i mals jorns”.
No és fins al segle XIX i l’amor romàntic que es planteja per primera vegada la possibilitat de casar-se amb algú de qui s’està enamorat. T’estimo? Una història de l’amor i el matrimoni, que es pot veure al Museu d’Història de Catalunya fins al 22 de maig del 2016, reflexiona a través d’objectes de col·leccions privades i públiques sobre com han canviat les formes d’estimar.
“D’amor i de matrimonis n’hi hagut sempre però s’han entès de manera molt diferent al llarg de la història. Amor i matrimoni no sempre han coexistit”, assegura Xavier Roigé, comissari de l’exposició i degà de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. L’exposició sobretot qüestiona el matrimoni avui i les noves relacions amoroses. “Volem interrogar el present mirant el passat. Reflexionar sobre què és l’amor”. “Hem volgut oferir una mirada oberta i interdisciplinària amb elements del cinema, la literatura, l’arquitectura, etnogràfics...”, afegeix Roigé.
Curiosament, els objectes més eròtics són els més antics: amulets en forma de fal·lus, llànties amb noies fent fel·lacions, projeccions de mosaics amb escenes molt explícites... El sexe, a l’època clàssica, formava part de la quotidianitat i del mobiliari. “La sexualitat es vivia amb tota normalitat i estava integrada a la vida domèstica”, destaca el director del Museu d’Història de Catalunya, Jusèp Boya. Aquesta és la primera gran exposició que mostra la línia que el director vol imprimir al centre: un discurs menys historiogràfic i una museografia més creativa i multidisciplinària.
Amb el cristianisme s’acaba la diversió. “L’Església adquireix el monopoli del matrimoni”, diu Roigé. El casament es veu com una garantia de l’ordre social i una manera de controlar les passions amoroses i sexuals. Les parelles, però, no necessitaven el permís de ningú per casar-se. Ni tan sols calia un capellà. Va ser vàlid, per exemple, un casament que es va fer només amb dos elements: la núvia duia vel i estava en dejú. Una de les obres més destacades d’aquesta part de l’exposició és tota una lliçó de moral cristiana i de submissió per a les dones, el Llibre de les dones (1452), de Francesc Eiximenis.
Del ball de l’agutzil al poliamor
Amb l’amor cortès van arribar els poetes que suplicaven els favors de dames inaccessibles. No és gaire platònica, però una de les peces més importants de l’exposició és el pergamíRoman de la Rose (1400). “Escrit per Jean de Meung i Guillaume de Lorris, és la primera obra eròtica occidental, i ara és la primera vegada que s’exposa”, diu Boya.
Al món pagès català tot era molt més pragmàtic. No hi havia gaires ocasions per trobar parella i s’organitzaven balls en què l’agutzil empenyia les tímides parelles perquè ballessin juntes, com es pot veure en un dels films que es projecten. Una de les peces més curioses del món rural són les esquelles. S’utilitzaven per castigar els matrimonis que la comunitat considerava que eren “contraris a la norma”: “Si es casaven dos vidus o un vidu amb una soltera o una dona de reputació dubtosa, els veïns anaven sota casa seva i feien sonar les esquelles durant la nit. Era un control social del casament però generava problemes d’ordre públic i es va acabar prohibint”, destaca Boya.
La primera imatge de la part dedicada a l’amor romàntic no és gaire engrescadora. Es tracta d’una pintura a l’oli d’un suïcidi de José Garnelo y Alda. I és en aquesta etapa quan apareixen per primera vegada els vestits blancs de núvia. La primera a utilitzar-lo va ser la reina Victòria d’Anglaterra al segle XIX, que en aquell moment marcava tendència.
Hi ha amors burgesos, amors obrers i amors revolucionaris. L’exposició mostra el document del primer matrimoni civil que hi va haver a Catalunya: es va celebrar a Reus el 1868 durant la I Repúbica. És també en aquest espai d’amor romàntic on es mostra el seu contrapunt: la prostitució, que era molt freqüent a Barcelona. El 1918 fins i tot hi havia una guia “només per a cavallers” amb el títol Guia nocturna. Cases... d’hostes... per a cavallers. Una de les peces més curioses és la porta principal del famós meublé barceloní La Casita Blanca.
El museu també ha recuperat els dibuixos pornogràfics que Eusebi Planas va fer el 1884. “No s’ha conservat cap llibre de Planas, només alguns dibuixos que ell va donar a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll”, diu Bayo. Queda poc rastre dels dibuixos i textos que al segle XIX van convertir Barcelona en una de les capitals del món del porno.
L’exposició es tanca amb l’ideal de l’amor avui. El matrimoni, malgrat tot, continua sent popular i tornen els casaments fastuosos. S’han legalitzat les parelles del mateix sexe. La poligàmia és legal en un centenar de països. Augmenta el nombre de segones noces i hi ha noves formes de parella: estar junts però viure separats, relacions híbrides (un membre és monògam i l’altre no) i les relacions poliamoroses. És l’amor plural.

religio de filosof

Poesia, com a paraula, mai espanta. El terme religió és més dens i busca posicionar-nos. Filosofia, sovint, és un mot allunyat, tancat en ell mateix... La religió d’un filòsof poeta, per tant, és una frase composta de mots que esclaten amb intensitats diferents, com els plats dels nous xefs que busquen sorprendre amb textures i sabors inesperats. Tanmateix, els seus ingredients són bàsics i tradicionals: creença, sensibilitat, raó. Entre les cuines sí que hi ha un mot que indigesta: fanatisme. Per nodrir-nos i gaudir de l’experiència d’un bon àpat, doncs, l’elaboració de qualsevol plat que contingui creença, sensibilitat i raó ha de tenir molt en compte els efectes putrefactes del fanatisme. Un fanatisme, cal recordar-ho, que no va ineludiblement lligat a cap d’aquests ingredients, sinó que sorgeix d’una manera ràpida i fàcil quan no es tenen en compte certes normes higièniques. D’higiene mental, principalment.
George Santayana (1863-1952) va ser un d’aquests xefs de les lletres que buscaven la concòrdia i la sincronia, tan actual, en un àmbit fortament impregnat de discrepància i tensió. I ens ofereix receptes àgils, de fàcil digestió, per allargar les converses de sobretaula: “Els assumptes de religió mai haurien de ser assumptes de controvèrsia. No raonem amb un amant sobre el seu gust, ni el condemnem, si som justos, per viure una passió tan humana. El fet que la senti no indica manca de seny per la seva part en altres assumptes”.
Entre dos mons, o dins seu
Santayana, a qui els seus editors defineixen com “l’escèptic més obert al missatge religiós i més comprensiu amb el seu impuls íntim”, va exercir de catòlic entre protestants i de protestant entre catòlics pel seu bon coneixement de les cultures llatina i anglosaxona. Tot i néixer a Madrid i de pares espanyols, va ser educat a Boston, on va ser professor a la Universitat de Harvard durant dues dècades i hi va assolir una gran reputació com a poeta i filòsof. Autor de nombroses obres escrites en anglès, només en els últims anys s’han començat a traduir al castellà uns llibres publicats molts d’ells fa més de cent anys, però que continuen vigents. Santayana té ulls de poeta, cervell de filòsof i cor de creient, característica que el fa intemporal, vagarejant per les qüestions últimes i profundes sense perdre la sensibilitat ni l’impuls, càlid, del cor. L’últim llibre traduït al castellà el publica ara l’editorial Trotta sota el títol Pequeños ensayos sobre religión, un títol prou suggeridor per ell mateix en incloure-hi el poètic mot petits al capdavant. Va ser el crític Logan Pearsall Smith qui, l’any 1917, va proposar a Santayana reunir en un llibre fragments que Logan havia seleccionat del conjunt de la seva obra, i d’aquí el títol i també el llibre. Que no és només llibre, sinó una agradable panoràmica, intensa i breu, sobre la visió d’aquest intel·lectual hispanoestatunidenc sobre la religió.
Gràcies a la destil·lació dels fragments escollits, el poeta filòsof prepara per als comensals intemporals un menú fresc, polèmic per a qui busqui polèmiques i enlluernador per a qui vulgui anar una mica més enllà dels debats acalorats i monòtons entre partidaris i detractors de la qüestió religiosa. “La religió -ens diu Santayana- ofereix un altre món, gairebé tan vast i sòlid com el real, on es pot desenvolupar l’ànima. En entrar-hi, no ens endinsem en una esfera de somnis arbitraris, sinó en una esfera de lleis en la qual podem assolir aprenentatge, experiència i felicitat. Hi ha més mètode, més raó, en aquesta bogeria que en el seny de la majoria de la gent. Per això el creient en una religió adient i madura s’hi aferra amb aquella estranya tenacitat i la considera com la seva més preuada herència, o bé es queda completament mut o bé es meravella que una ficció tan salvatge pugui arrelar en una ment raonable”. I, per acompanyar la reflexió i fer-la més gustosa, ens en proposa una altra: “La dignitat de la religió, igual que la de la poesia, rau precisament en la seva adequació ideal, en copsar adientment els significats i els valors de la vida, en anticipar la perfecció; així, l’excel·lència de la religió es deu a una idealització de l’experiència que, mentre ennobleix la religió si la tracta com a poesia, la converteix necessàriament en falsa si la tracta com a ciència. La seva funció consisteix, més aviat, a extreure dels materials de la realitat una imatge d’aquell ideal al qual la realitat s’hauria de conformar, i també a fer-nos ciutadans, per anticipació, del món que anhelem”.
Allunyats de nosaltres mateixos
José Beltrán i Daniel Moreno, encarregats de la traducció i presentació d’aquests petits assajos, sintetitzen la visió de Santayana sobre la religió mostrant com es desplega en dues perspectives: “Una es dirigeix cap al coneixement, l’altra cap al control. Una és mítica, l’altra màgica. El mite té un valor positiu, mentre que la màgia queda relegada, segons Santayana, a una pràctica irracional i supersticiosa. Així que, per a ell, la funció de la religió és ajudar l’animal humà, que viu enmig de forces i esdeveniments que defugen el seu control i n’ignoren els interessos, proporcionant-li una saviesa de la renúncia i una perseverança en el pensament i en l’acció”, conclouen Beltrán i Moreno.
Una visió moderna, malgrat el pas dels anys, i que encaixa en l’anhel de les societats secularitzades que busquen un sentit a la vida i un equilibri intern més enllà del brogit, l’abundància material i l’acceleració en què vivim. “Nosaltres, i l’Univers sencer, existim només per l’apassionat intent de tornar a la perfecció, per la necessitat radical de perdre’ns de nou en Déu. Aquell inefable bé és la nostra possessió natural; tot allò que honrem en aquesta vida és només la recuperació parcial del dret a néixer; cada delícia és com un clar entre els núvols a través del qual copsem la besllum del nostre cel nadiu. Si aquell cel ens sembla tan llunyà i la seva idea tan confusa i irreal és perquè estem massa lluny de l’autoconeixement, massa immersos en el que és aliè i destructiu per a l’ànima”, va escriure Santayana, com si ho escrivís avui mateix.

torrons

Acudit gràfic de Joan Garcia-Junceda, Joan Junceda (Barcelona, 1881 - Blanes, 1948), en el ¡Cu-cut! (17-XII-1903). L’ambient d’efervescència catalanista, que ja dominava en aquells anys, explica que l’humorista escenifiqués aquesta trobada en vigílies de Nadal entre dos coneguts, amb un breu diàleg centrat en un doble sentit de la locució “quatre barres”: les quatre barres de torró (Xixona, massapà, Alacant, gema) que un personatge porta sota el braç, i les quatre barres de la bandera catalana a les quals es refereix l’altre personatge. Tal com va comentar l’expert Josep Maria Cadena a propòsit d’aquest acudit, un “inconsútil” era, per als catalanistes, un espanyolista furibund, i també identificaven aquesta ideologia amb el mot “intangible”, consubstancial amb la frase feta “intangible unidad de la patria”.  
-Ja veig que vostè, tan inconsútil i tan intangible, s’ha tornat catalanista.
-Per què ho diu?
-Perquè veig que porta les quatre barres.

l'anunci

Per a molta gent serà un anunci insòlit, absolutament fora de la lògica elaborada pel degoteig tenaç i constant dels tòpics històrics. La visió tradicional del nacionalisme és estreta, encongida i miop. El nacionalisme, per als ciutadans que viuen altres nacionalismes i als quals han ensenyat a sentir aversió pel desig de presència de vells pobles i velles cultures, és excloent, badoc i tancat. Un petit partit d’altres temps, més desig que realitat, més coincidència d’opinions radicals que lenta i pacient voluntat generadora, va donar als adversaris de la catalanitat activa l’ocasió d’un tòpic perfecte. Aquest grup polític es deia “Nosaltres sols”. I “Nosaltres sols”, nosaltres sols, semblava la síntesi del nacionalisme català. No ho era, és clar. Era una exageració hàbilment explotada pels Royo Vilanova, els Pérez Madrigal i tots els parlamentaris excitats dels anys trenta. El nacionalisme és molt més que això, és una cosa més complexa, més subtil, més humana. Però la idea de voler anar sols, d’imposar el català amb coaccions, de menysprear els altres, de negar històriques evidències, de tancar-nos entre les quatre parets d’una cultura de breu -forçosament breu- volada, encaixava perfectament amb el muntatge destructor de la idea de noble, digne i elevat nacionalisme. Aquest anunci, que també deveu haver vist a les nostres pàgines, aconsella d’estudiar idiomes per connectar amb el món. “No et tanquis”, diu. No et tanquis. “Tancar-te és limitar-te”, continua aconsellant. “Seràs i viuràs molt més”. L’ha posat la Generalitat de Catalunya, expressió d’aquesta voluntat de ser d’una terra i d’uns homes fidels a un passat i esperançats en un futur. L’anunci, com comprendreu, semblarà insòlit als qui tinguin de Catalunya una idea mesquina, que Catalunya no es mereix. Fet i fet, però, els qui la coneixen, l’estimen i l’han escollida lliurement saben que és d’una normalitat total. No fa estrany la idea d’una Catalunya oberta, inquieta, desitjosa d’horitzons, disposada a compartir aquest món immens del saber i de la comunicació, sense imposar res ni acceptar imposicions, barrejant amb amor les múltiples realitats, bandejant actituds baixament excloents. 

dijous, 17 de desembre del 2015

la marato

Un any més de La Marató i una edició més d’èxit, efectivitat i solidaritat. Aquesta vegada, amb la diabetis i l’obesitat com a protagonistes, hi va haver la fluïdesa tranquil·la, el punt d’emoció controlat, sense passar per tràngols televisius complicats que comporten altres malalties amb pronòstics més tràgics, situacions vitals crítiques i drames familiars de molta contundència. Sobretot en el cas dels nens (uns protagonistes imprescindibles en totes lesMaratons ), que van evidenciar una resiliència més forta que els seus pares a l’hora de portar la diabetis. L’emotivitat venia pel seu exemple d’esforç, disciplina i responsabilitat davant la malaltia. Ana Boadas i Toni Cruanyes van demostrar l’eficàcia habitual dels presentadors de TV3 en aquest esdeveniment, amb un to més prudent que arrauxat. Ella, sobretot, semblava més continguda en comparació amb el seu temperament habitual (i no li va anar malament) i ell destil·lava, en alguns casos, un notable esforç per intentar allunyar-se del tarannà periodístic que el caracteritza.
La Marató té uns objectius televisius essencials: 1) Recaptar diners: i en això TV3 té el rècord europeu. 2) Conscienciar i sensibilitzar la societat: després de veure-la, bona part del país podria superar un test bàsic de coneixements. 3) Mantenir l’audiència: la repercussió del programa és indiscutible. 4) Entretenir: amb famosos, actuacions i emocions ho aconsegueixen. 5) Endogàmia: la tele es retroalimenta de les seves pròpies estrelles. 6) Cohesió territorial: mobilitza el país sencer amb activitats i connexions. 7) Orgull patri: és un dels fenòmens autòctons que provoca més satisfacció identitària.
TV3 ho ha tornat a aconseguir, malgrat que el xou ja té alguna cosa del dia de la marmota. Funciona, i per tant, no cal canviar-ho. Continua mantenint el difícil equilibri entre l’espectacle i el sentimentalisme. Els testimonis no es poden sentir utilitzats però l’audiència ha de notar que li toquen la fibra. No és fàcil moure’s en el punt just de la solidaritat elegant.
A l’hora d’enviar aquest article a la redacció, destacaria tres moments. L’entranyable: Toni Cruanyes entrevistant la seva iaia Teresa, diabètica i una mica trapella, a qui alguna vegada li han descobert mig tortell amagat en un calaix. El sorprenent: la conversa entre Mònica Terribas i el doctor Estivill en què ell va explicar com, tot i ser metge, la seva situació de salut va arribar a ser molt crítica abans de sotmetre’s a l’operació d’estómac. I el moment impactant: el vídeo deliri d’Ana Boadas dins del cotxe amb anteriors presentadors de La Marató. Les coreografies d’Albert Om disfressat d’Elvis i ballant el Jailhouse rock, Xavi Coral emulant un George Michael en esplendor i un sensacional Antoni Bassas homenatjant John Travolta a Pulp fiction és la prova definitiva que La Marató aconsegueix el que sembla impossible. Ja ho diu la frase: “Diu molt de tu”. No només de la generositat dels que donen diners sinó també dels que hi posen el cor, les ganes, la bona voluntat (i, si cal, unes perruques) perquè el programa no perdi la seva essència.

dimecres, 16 de desembre del 2015

professional?

Darrerament no deixo de pensar en el genial Manuel Marquiña a la pel·lícula Airbag, que deia allò de “molt professional”. Hi penso perquè des de fa uns mesos vull que la meva empresa comenci a ser així, professional, el que per a mi significa tirar endavant una sèrie de canvis per preparar-nos per a una nova fase.
Fa poc em van dir que, passats els cinc anys d’existència, una empresa ja no és una start-up. Som oficialment una microempresa. Quin glamur! Així, som una microempresa que d’aquí poc podria passar a petita companyia: qui sap si aquest 2016 aconseguim arribar als deu treballadors. Sigui com sigui, per a una servidora gestionar aquesta situació no és fàcil i necessito instruments per fer-ho de forma més eficient, ordenada i, en definitiva, professional.
Això vol dir que no sóc prou professional? Si algú de l’Iese o d’Esade llegeix aquesta columna subversiva de tant en tant no m’estranyaria que pensés que no ho sóc. En defensa pròpia he de dir que fins ara no he tingut temps, energia o capacitat d’endreçar les coses, però ara estic decidida a fer-ho.
El primer de tot és un bon business plan quinquennal, com a la Xina Popular, que es noti que els emprenedors mirem a horitzons llunyans. El segon és un organigrama de la meva empresa: si ens hem d’organitzar, que quedi clar què fa cada un i qui ha de respondre a qui i a què (no hi ha res pitjor que quan no queda clara la cadena de comandament i de responsabilitats).
El tercer moviment és l’externalització de tasques que no són core business. Per exemple, les factures: a partir del gener no penso fer-ne ni una. Estic ordenant els excels per passar-los a la gestoria, que a més començarà a fer una cosa que es diu comptabilitat analítica. Cada ingrés i cada despesa estarà associada a un codi que fa referència al departament i al projecte en qüestió i podré veure què és més rendible i què menys.
Compteu fins a tres, en un no res semblaré la cap d’IBM!