La 8ena Lliga de Xavi

El nou Barça ha millorat. És molt difícil quantificar la influència d’Ivan Rakitic en el joc del Barça de Luis Enrique, però és impossible parlar del nou projecte sense passar pel croat. Per la seva presència preventiva, per la seva mobilitat compensatòria, per la seva discreta manera d’aportar sempre el que necessita l’equip. El nou Barça és el seu equilibri, és la seva mirada vigilant, sempre alerta de què passarà quan l’equip perdi la pilota i el rival vulgui sorprendre’l pel forat que genera Alves si puja o Messi si no baixa. La seva aparició ha tornat a delimitar el rol defensiu de Busquets, rescatat d’un any i mig de missions inabastables a camp obert -i descobert-. Dir que l’ex del Sevilla és mitja Lliga és exagerat, però no ho és que l’actual estructura blaugrana seria insostenible sense la seva aportació.

En la seva absència, altres combinacions han assumit la seva feina (Mascherano de migcentre o el salt a interior de Busquets), però la idea original de l’equip ha pogut construir-se perquè el tècnic sabia que el tindria. No és casualitat que Rakitic sigui, descartant Busquets, el migcampista amb més minuts de la plantilla, amb gairebé 300 més que Xavi i 450 que Iniesta. Però, en dades, no té estadístiques que enlluernin el seu treball, malgrat que acumuli més recuperacions que cap dels seus companys al mig del camp. La seva no és una tasca matemàtica, és com una gota d’oli que fa lliscar tot un engranatge amb fluïdesa.

El croat ha viscut setmanes difícils per la poca visibilitat del seu treball o per l’aparent falta de delicadesa del seu toc. No és fi en espais curts com Iniesta i Xavi, i ho ha pagat car. Com ha passat amb Mathieu i, de vegades, els seus dubtes per iniciar el joc de l’equip. El fitxatge del central francès, ràpid, reactiu, contundent, també explica l’actual projecte, virat a unes actuacions més violentes a les dues àrees. Que l’ex del València sigui tan expeditiu i pugui assumir la gestió d’una defensa oberta, amb espais a anticipar per davant d’ell o espais al darrere per solucionar situacions d’urgència, ha fet possible que l’equip s’arrisqués a estirar-se i perdre el control per anar i venir. Ha doblat els minuts de Bartra, per exemple, i va permetre mantenir la competitivitat i relegar a la suplència Piqué quan passava la seva fase dispersa a l’inici del curs. A més, la seva potència en el joc aeri ha desencallat partits i ha ajudat a donar consistència en la defensa de les accions a pilota aturada.

Suárez i porters a part, Rakitic i Mathieu són els dos fitxages de rendiment més immediat, i s’han colat en l’onze principal durant la part decisiva de la temporada. El paper de Rafinha també ha sumat versatilitat al mig del camp blaugrana, aportant-li creativitat, recorregut i sacrifici defensiu en escenaris més llargs. Un fitxatge inesperat ha sigut el de Sergi Roberto, que s’ha redescobert com a migcentre, una posició en què ha trobat els minuts que d’interior no tenia. Que el seu marc d’acció sigui tan expansiu no l’encaixava en la creació, però sí que li dóna lloc en la destrucció, oferint relleu a Busquets i Mascherano. Serà un dels segells de Luis Enrique en el futur.

el mon casteller

Si en algun aspecte vivim submergits en un suflé que creix insaciable és sense cap mena de dubte el fet casteller. Enguany els plats forts arriben abans que mai i totes les formacions recullen els fruits d’una terra ben llaurada. L’hivern ha sigut benvolent i la collita, més primerenca que mai, està mostrant unes colles molt madures i preparades per donar més d’una sorpresa.

La diada de les Fires de Maig de Vilafranca del Penedès va demostrar ahir que si les viandes són bones i el cuiner ha fet bé la feina, el millor dels àpats es pot servir en poc més d’una hora. L’actuació va desenvolupar-se amb el format antic, sense ordres preestablerts, i això va fer possible que les tres colles de la ciutat alcessin els seus castells en prop de seixanta minuts. Els de la camisa verda van completar la tripleta vilafranquina més matinera, ja que van descarregar el quatre de vuit amb el pilar i els dos castells bàsics de nou. El segon plat va ser també d’alta cuina: els Xicots van repetir el tres de vuit de la setmana passada i van estrenar el quatre. El dos de set dels de la camisa vermella va servir per arrodonir la clàssica de castells de vuit més matinera de la colla. El tercer plat va ser molt més lleuger, ja que la Colla Joves Xiquets de Vilafranca no va poder passar dels castells de sis pisos.

Un bon àpat necessita unes bones postres, i els Castellers de Vilafranca van encarregar-se de posar la cirereta al pastís descarregant el primer pilar de set amb folre del seu compte personal.

Nou Barris vibra

La plaça Major de Nou Barris, a Barcelona, va vibrar ahir com mai gràcies als Castellers de Barcelona. La colla degana de la ciutat va mostrar un tres de nou amb folre que, tot i ser el més matiner de la seva història, s’havia anat cuinant a foc lent gairebé des de començaments d’any.

No va servir per segellar la millor actuació del cap de setmana, ni va ser el nou que arriba més aviat del curs, però va col·locar la colla en una situació privilegiada en aquest punt de la temporada. Van voler-lo acompanyar de dues grans estructures i van apostar per estrenar també el cinc de vuit i un dos folrat que havien desmuntat ara fa un mes, ja que estava encara massa madur. Al seu costat, els Castellers de Sabadell van sumar-se a la festa i van descarregar el quatre de vuit com a millor construcció.

Aquest cap de setmana també ha destacat l’estrena del cinc de vuit dels Castellers de la Vila de Gràcia en el seu aniversari i el de la Colla Jove Xiquets de Tarragona a Sant Boi, nova plaça de castells de nou gràcies al tres folrat que hi van fer els Minyons de Terrassa. Els graciencs van estar acompanyats dels Capgrossos, que van coronar el dos de vuit amb folre, i dels Moixiganguers d’Igualada, que van estrenar el tres.

Els Castellers del Poble Sec i els d’Esplugues van apuntar-se ahir a Barcelona els quatres de vuit més matiners dels seus historials. Els Xiquets de Tarragona van completar el primer pilar de sis de l’any i les colles de Valls ja escalfen motors a la gamma alta de vuit, encara que la Joves només va poder carregar el seu dos folrat.

l'horari

La banca trenca l'horari. Que no en fa d'anys que el van trencar. Encara recordo al Tapia, Joan, volen ferme firmar el nou contracte de 8 a 5 cada dia sense res a canvi. Que quedariem molt be com a department exemplar, deia. La questio esque ara es volt tocar el tema  per ferlo mes europeu. La banca és l’únic servei que fa coincidir l’horari comercial amb el laboral i només obre als matins. La constatació és de José Ignacio Goirigolzarri, president de Bankia, la primera gran entitat financera que ha trencat el tabú i ha optat per ampliar els horaris d’atenció al públic a les que anomena oficines àgils. En plena transició del sector cap a la digitalització, el banc nacionalitzat va posar en funcionament la tardor del 2013 aquestes oficines, amb horari ampliat, i ara altres bancs com ara CaixaBank i Sabadell rumien fer el pas i mantenir apujada la persiana a les tardes. Mentrestant, els sindicats es miren el canvi amb recel, logicament.

Amb només un dia de diferència, els consellers delegats dels dos principals bancs de Catalunya van deixar la porta oberta a obrir sucursals més enllà del migdia. “Si els nostres clients, segons en quines zones, en quines situacions, volen servei d’oficines a la tarda, els hi hem de donar”, va defensar Gonzalo Cortázar, número dos de CaixaBank, a la presentació de resultats del 23 d’abril. L’entitat presidida per Isidre Fainé ja té vuit oficines amb horari ampliat, de les quals una és a Barcelona i una altra a Girona. Són les oficines A, unes sucursals insígnia que vol expandir a les principals capitals de província. Segons un portaveu del primer banc català, per ara no es preveu estendre aquest horari a les oficines convencionals.

Destaquen la necessitat de conjugar els interessos dels clients i dels treballadors, recelosos de treballar més de les gairebé 1.700 hores per any que estableix el conveni col·lectiu del sector.

“La patronal de caixes vol donar llibertat perquè es pactin els horaris en cada entitat”, sosté Jordi Campins, del Sindicat d’Estalvi de Catalunya (SEC), amb representació a les antigues caixes. Tot i això, apunta que el BBVA no els ha comunicat cap intenció de modificar horaris a CatalunyaCaixa. Des del SEC obren la porta a parlar de “petites flexibilitats” horàries, ui quin perill. En qualsevol cas, vinculen aquests canvis al nou conveni, que ara s’està negociant i que compten aprovar a la tardor.

Flexibilitat qüestionada

Bankia ha sigut el primer dels grans bancs a topar amb els sindicats. No per les oficines àgils, que són fruit del pacte amb els empleats, compensats amb més salari i dies de vacances. El conflicte ve perquè l’entitat nacionalitzada vol ampliar els horaris dels gestors personals, que assessoren empreses i comerciants. Això no implicaria que obrissin les oficines més hores sinó que visitarien els clients fora de l’horari d’oficines, segons explica l’entitat financera.

CCOO ja ha amenaçat amb una vaga si la mesura tira endavant, però Bankia remet al conveni, que permet aquesta flexibilitat horària. Fonts sindicals xifren en almenys 3.000 els treballadors afectats, més de 400 dels quals a Catalunya. Es tractaria bàsicament de directors, subdirectors i gestors. “Flexibilitat no vol dir que es parteixi la jornada”, adverteix Pepe Muñoz, delegat del Sindicat Autònom de Treballadors a Bankia. Qualifica aquesta modificació d’horaris d’“il·legal” i denuncia que no es deriva de “cap acord”. A més, critica que el banc comunica la mesura de manera verbal a cada treballador, de manera que no ho poden denunciar. Menys mal que no vaig firmar.

Amb una implantació més plàcida, les 123 oficines àgils del banc presidit per Goirigolzarri tanquen a les 18.15 hores i només fan operacions de finestreta. Situades estratègicament en barris molt freqüentats de grans ciutats, incorporen dispensadors de torns perquè les cues durin com a màxim tres minuts. Bankia espera arribar a tenir 140 sucursals amb horari partit a finals d’any, amb l’objectiu que la resta es puguin centrar a fer accions comercials.

El 17% dels clients d’aquestes oficines visiten la sucursal a la tarda, segons dades de la mateixa entitat, que apunten com a causa d’aquest fet l’arrelat costum d’anar a les oficines que tenen molts clients provinents de les antigues caixes d’estalvis. Aquest percentatge gairebé es duplica quan es pregunta als clients de banca online de Bankia quan prefereixen ser atesos a les oficines: el 40% optarien per anar-hi a la tarda. Si bé avui dia la majoria d’operacions bancàries es poden fer a la xarxa, l’assessorament personal sovint és imprescindible

Jordi Sanchez (ANC)

• 

El nou president de l’ANC ahir al castell de Cardona, on va ser escollit. / CÈLIA ATSET

Jordi Sànchez Picanyol (Barcelona, 1964) és un home forjat en l’activisme social i polític. Portaveu de la Crida del 1983 al 1993, pren el relleu a Carme Forcadell a cinc mesos del 27-S. La seva prioritat: eixamplar la majoria independentista.

Li toca comandar una etapa difícil. Com encara el que li ve?

No necessàriament ha de ser més difícil del que s’ha viscut en els últims cinc anys. El que era impensable era que avui seríem on som. El full de ruta és clar i el compromís dels partits inequívoc. Crec que la feina més difícil ja s’ha fet, i ara l’ANC ha de contribuir en el que pugui a sumar gent i enriquir el procés.

Liz Castro va ser la més votada per les bases.

Efectivament, i és una dada important. Els secretaris i secretàries han elegit els càrrecs orgànics. I tots contents perquè tots treballem pel mateix projecte. La Liz és una peça fonamental no només perquè és la més votada, sinó perquè és capaç, competent, amb contactes i habilitats en les relacions internacionals i a les xarxes socials.

¿És partidari de reobrir el debat de la llista unitària?

No és cosa de l’ANC reobrir cap debat. L’acord del gener va costar molt, i hi és per mantenir-lo. Els partits han de fer la seva feina i l’ANC la nostra. Hem de garantir que els partits mantinguin els compromisos adquirits. I hem de garantir que la majoria, per no dir la pràctica totalitat, dels municipis tinguin governs sobiranistes. En el moment polític en què som, els debats que s’han de fer són els que poden incidir per sumar per a la majoria social. Però que ningú es pensi que l’ANC farà el que diuen els partits.

Com es fa per eixamplar la majoria social independentista?

La independència no és un concepte eteri, buit. Hem de ser més insistents per explicar que la independència és la solució a molts dels problemes que la gent pateix. No perquè sigui una clau màgica, sinó perquè vol dir que disposem d’uns recursos per poder fer unes polítiques que ara no es poden fer per garantir una millor qualitat de vida.

Si diumenge no guanyen els sobiranistes a Barcelona, ¿el procés quedarà ferit de gravetat?

Probablement la fragmentació farà difícil estabilitats en les majories de govern, però la majoria del consistori no tinc cap dubte que estarà a favor del dret a decidir i a favor de la democràcia portada també en la decisió del futur polític i les relacions Catalunya-Espanya.

El Malda

Es un cine vell del centrede Barcelona. Esta l que s'anomenava les galeries Malda, un carrer tipus passatge sota terra al bell mig de BCN. Jo tinc una anecdota amb ell. With Stilman, un director america casat amb una barcelonesa va pasar per el Malda i va veure una critica meva penjada a l'aparador. Com que no n'havia vist mai cap de meva, i potser tampoc de seva, va preguntar. Jo estava fent el programa Sed de cinema a Radio Gracia 107.6 del a FM. En una estona musical m'avisen de que hi ha un direcotr america que em vol veuere. El varem fer pasar a l'estudi i logicament el varem enrevistar. La cinta deu ser per aqui. El gerent ens explica el moment actual del cine que de moment subsisteix. “Els diners són importants, sí, però per a nosaltres és bàsic oferir bones pel·lícules”. Tota una declaració de principis de Xavier Escrivà, el gerent del Cinema Maldà, que ha vist com el seu negoci ha estat a punt de seguir el camí de l’Alexandra o l’Urgell, que han tancat. Després d’una crida de socors, al desembre, sembla que l’afluència de públic revifa i els pròxims mesos són decisius per mantenir viu l’únic cinema de sessió contínua a Barcelona.

Fa 27 anys que ets al Maldà. Què té aquest cinema per retenir-t’hi tant de temps?

De jove treballava als Mobles Maldà -dins les galeries que porten el mateix nom- fent de mosso de magatzem i els divendres quan sortia de la feina anava a veure Pasolini, Bergman, Visconti... Ja aleshores em vaig enamorar d’aquest cinema! Em van oferir treballar d’acomodador, després em vaig treure el carnet d’operador i ara porto el negoci juntament amb la Natàlia Regàs. En aquest cinema som uns romàntics del cel·luloide!

Portar un cinema entre dues persones no deu ser fàcil...

No, no ho és. Entrem a les 11 del matí i sortim passada mitjanit. Fem de tot! Mentre es projecta la pel·lícula aprofitem per fer paperassa, respondre correus, preparar la programació, contactar les distribuïdores... Però també ens encarreguem del manteniment. Si s’ha d’arreglar una cadira o canviar una bombeta ho hem de fer nosaltres.

Al desembre vau llançar una crida de socors per salvar el cinema. ¿Tan delicada era la situació?

L’últim trimestre del 2014 va ser horrorós, només venien 5 o 6 persones al dia. Per això vam fer la crida, per explicar la nostra situació i salvar un cinema tan especial.

Com va reaccionar la gent a la crida?

Vam fer públic el nostre patiment per un negoci que ens estimem i sembla que ha funcionat. Ens van arribar centenars de correus de suport i el nombre d’espectadors per dia ha crescut fins als 40-50 de mitjana. Sortir als mitjans de comunicació en aquell moment també va ajudar a fer visible la nostra desesperació. Fins i tot els propietaris de les Galeries Maldà van tenir una paciència infinita quan no podíem pagar les factures a final de mes. El suport general va ser increïble.

¿General també vol dir de les institucions?

No. Ni l’Ajuntament es va interessar per la situació que estàvem vivint.

¿Creus que les subvencions podrien assegurar la supervivència del Maldà?

Sí, de fet estem pendents de demanar-ne una pròximament, però n’hi ha algunes que són tan contradictòries... Per rebre algunes ajudes has de tenir un mínim de 30.000 espectadors a l’any. Si nosaltres arribéssim a aquesta xifra no ens caldria cap ajuda!

¿I si no disposeu d’ajudes, com ho feu?

Ens hem hagut de buscar la vida i ser enginyosos. Per exemple, posant a la venda trossets de l’antiga pantalla de projecció. A la gent li fa molta gràcia emportar-se a casa un tros de pantalla i veure que és foradada!

El Cinema Maldà projecta pel·lícules poc comercials o en el moment que ja estan fora de cartellera a les grans sales. Per què?

Nosaltres no anem darrere de les pel·lícules d’estrena, volem que les pel·lícules tinguin segones oportunitats. El Maldà és el cine de les segones oportunitats! Cada cap de setmana vaig a mirar les pel·lícules que es projecten en altres cinemes, les puntuo i després mirem quina taquilla han fet. No programo només les que m’agraden, sinó també em fixo en què demana la gent.

¿Es podria dir que ara esteu vivint la vostra segona oportunitat?

Sí, sens dubte. Som l’únic cinema de sessió contínua que queda a la ciutat de Barcelona i volem que la gent ens conegui. Pel preu d’una entrada aquí pots veure en un mateix dia totes les pel·lícules en cartell. No som els millors tecnològicament parlant, però, com a mínim, ens queda una mica de romanticisme i esperança

la crisi de l'Indic

M'acaben d'enviar el pare, unes fotos fetes al cole. Feia molts dies, mesos que no veia el que has crescut.. Tindrem les tres mides de noies catalanes xules: models 2012, 2009 i ara 2015. Pendent desl pactes de les eleccions del poble com estic, i refen me dels resultat-petacada us tornare a parlar de temes internacionals doncs penso que van per damunt  de les picabaralles de bar amb la Colau i el Trias. Centenar de indocumentats van desembarcar ahir a Indonèsia perquè acceptin acollir i assistir els 6.000 sensepapers que l’ONU estima que hi ha a alta mar en situació desesperada, més enllà d’oferir-los combustible, aigua i queviures.

A Langsa, a la regió indonèsia d’Aceh, al nord de l’illa de Sumatra, van haver de ser els pescadors els que van ajudar uns 800 immigrants -entre els quals hi havia una seixantena de menors- a arribar a la platja després que el seu vaixell s’enfonsés prop de la costa. L’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), a petició de Jakarta, hi va enviar un equip mèdic per atendre’ls. Alguns dels immigrants estaven en estat crític per culpa de la malnutrició i la deshidratació.

A Tailàndia, mentrestant, imatges de televisió mostraven com immigrants desesperats saltaven al mar per recollir paquets de menjar i aigua que l’exèrcit els llançava des d’un helicòpter. Un dia abans, la marina havia fet arribar queviures a un vaixell amb unes 300 persones a bord, al qual també va arreglar el motor espatllat. El grup, format majoritàriament per rohingya -una minoria musulmana perseguida a Birmània- feia uns dos mesos que era al mar però va decidir continuar cap a aigües de Malàisia, rebutjant desembarcar a Tailàndia, segons l’OIM. “Volen anar a Malàisia i tenen por que a Tailàndia els tractin com a il·legals i els tanquin en centres de detenció”, explicava el director de l’OIM a Bangkok, Jeff Labovitz, que admetia la possibilitat que la decisió l’haguessin forçat els traficants a bord del vaixell per evitar ser detinguts.

Segons Lavobitz, Tailàndia s’hauria compromès a acceptar immigrants per raons humanitàries, si bé la política oficial de Bangkok segueix sent la d’impedir l’arribada dels vaixells. Malàisia i Indonèsia també defensaven ahir el seu dret a protegir el seu litoral tot i les crítiques. Human Rights Watch ha acusat els tres països de jugar a un “ping-pong humà a tres bandes” per empènyer aquests vaixells mar endins, mentre que l’Alt Comissionat per als Drets Humans, Zeid Ra’ad Al Hussein, denunciava que aquesta mesura “provocarà inevitablement moltes morts evitables”. Al Hussein va reclamar als tres països que actuïn ràpidament amb els 6.000 immigrants rohingya i bengalís atrapats en vaixells a la deriva al golf de Bengala. Mentrestant, el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, feia una crida a obrir les seves fronteres “per ajudar les persones vulnerables i necessitades”.

El primer ministre de Malàisia, Najib Razak, es va mostrar “molt preocupat” per la situació dels immigrants i va assegurar que s’estan fent passos per resoldre la crisi humanitària, si bé no va suggerir cap canvi de política. “Es tracta d’un tema d’importància regional i internacional. Estem en contacte amb parts rellevants amb les quals compartim el desig de trobar una solució a la crisi”, va dir ahir Najib, en la primera referència a la crisi oberta diumenge passat.

l'infern de Dachau

Dachau és sinònim d’extermini de jueus, opositors polítics i gitanos. El 29 d’abril del 1945, les tropes nord-americanes van alliberar els pocs supervivents d’aquest camp de concentració pròxim a Munic i ahir, 70 anys després, la cancellera alemanya va recordar les víctimes alhora que va exigir mantenir “ben oberts els ulls i les orelles” contra les noves formes d’antisemitisme.

Merkel ja havia sigut el 2013 la primera cancellera a visitar Dachau, però va rebre força crítiques perquè ho va fer en plena campanya electoral per a les eleccions generals. Ahir el focus va estar posat a retre homenatge als supervivents i als familiars de les víctimes, “el compromís” dels quals és un enorme tresor per a les generacions futures. “És una gran sort que persones com vostès estiguin preparades per explicar les seves històries personals, el patiment interminable que Alemanya en temps del nacionalsocialisme els va provocar. I que ajudin a posar cara a les xifres [de l’horror nazi]”, va dir Merkel durant l’acte commemoratiu de l’alliberament del camp bavarès.

Merkel es va convertir en la primera cap del govern d’Alemanya que adreça un discurs solemne des de Dachau, on “més de 200.000 persones van ser torturades, perseguides i deportades entre el 1933 i el 1945 perquè pensaven diferent, tenien creences diferents i vivien diferent de la ideologia del nazisme”. “O simplement perquè existien”.

“Si avui som aquí és perquè hem de recordar-ho i pensar en el futur”, va destacar la cancellera alemanya mentre insistia que no es pot obviar que, encara ara, sinagogues i escoles jueves no podrien obrir sense una enorme protecció policial, que hi ha manifestacions on es criden paraules d’odi antisemita i que hi ha rabins que són atacats pels carrers. “En la nostra societat no hi ha lloc per a l’antisemitisme, que s’ha de combatre amb tots els mitjans de l’estat de dret. Aquesta és la nostra obligació estatal i ciutadana. La vida jueva és part de la nostra identitat”, va exposar Merkel.

Durant el seu discurs, Merkel va expressar el seu “profund agraïment” als 120 supervivents i els seus familiars que, vinguts de 20 països diferents, van participar en l’acte commemoratiu d’ahir per “fer possible, sobretot per als joves, trobar respostes a les preguntes de per què el record de l’horror perpetrat pels nazis és tan important i irrenunciable”. “És un record que no ha de quedar per als parlaments commemoratius sinó que el devem al futur”, va insistir Merkel, mentre agraïa també la presència de sis veterans soldats nord-americans que tornaven a Dachau després d’haver-lo alliberat el 1945.

el canvi gobal

El lideratge polític contra el canvi climàtic no dóna la talla. Mentre la societat civil i la comunitat científica són cada cop més conscients de la urgència d’actuar contra l’escalfament global, els polítics segueixen mirant cap a una altra banda. Fins ara només 36 dels 193 països que participaran a la cimera de l’ONU a París al desembre ja han entregat els seus compromisos de reducció d’emissions contaminants, tot i que el termini oficial per fer-ho acabava el 31 de març.

La bona notícia és que entre ells hi ha dos dels grans emissors mundials: els 28 països de la Unió Europea, que han enviat els seus compromisos conjuntament, i els Estats Units, a més de Rússia (cinquè emissor mundial, per darrere de la Xina, els EUA, la UE i l’Índia). Però la mala notícia, a més de l’absència d’altres grans emissors com la Xina i l’Índia, és que les contribucions que anuncien els que sí que han fet els deures són encara molt poc ambicioses.

“Hi ha dubtes molt seriosos que amb el que els països estan posant sobre la taula es pugui evitar realment l’augment de dos graus en la temperatura de la Terra”, que és l’objectiu principal de la Cimera de París, subratlla Juan López Uralde, activista mediambiental durant 25 anys i que actualment milita al partit ecologista Equo. Segons López Uralde, el procés cap a París “va amb molt més retard del que anava en el seu dia la Cimera de Copenhaguen” el 2009, l’últim intent fallit d’aconseguir un tractat internacional que superés el de Kyoto.

De fet, a més dels compromisos estatals, també queden encara molts punts per desencallar en l’esborrany de tractat que va sortir de la Cimera de Lima, el desembre del 2014. El document té més de 60 pàgines, en què s’inclouen diverses opcions de redactat per a cada punt conflictiu. “És un document tan obert que si s’arriba així al desembre serà impossible arribar a un acord”, com ja va passar el 2009, adverteix el biòleg i consultor ambientalista Frederic Ximeno.

“París és una pròrroga de Copenhaguen, ens l’estem jugant a la pròrroga, i la falta de lideratge polític és escandalós”, afegeix. I és que, tal com remarquen els científics, si aquest any no es tanca un acord, pot ser que ja no siguem a temps d’evitar un augment de la temperatura de la Terra que tindria conseqüències nefastes. “El procés encara no ha descarrilat -diu Ximeno-, però el ritme de les negociacions el pot fer descarrilar”.

Des de les ONG i les entitats de la societat civil involucrades en el procés, però, no es vol donar tot per perdut. “Falten molts compromisos però hem de creure, i en tenim la seguretat, que s’arribarà a un tractat de París que fixi acabar amb les emissions l’any 2050, perquè ja estem veient que no fer res surt molt car”, diu Tatiana Nuño, responsable de canvi climàtic de Greenpeace, una de les ONG que formen la Coalició Clima 21, creada específicament -amb un centenar d’organitzacions civils- per fer pressió en el camí cap a la cimera de l’ONU a París.

Nuño insisteix en el fet positiu que aquest objectiu -el d’emissions zero el 2050- almenys apareix en l’esborrany de tractat (juntament amb altres opcions molt menys ambicioses). Però Ximeno adverteix que políticament és molt més fàcil adquirir compromisos a llarg termini. La dificultat és l’ambició a curt termini. Per això les ONG exigeixen també compromisos concrets de reducció per a cada 5 anys, cosa que ara mateix no és ni sobre la taula.

En el document enviat a l’ONU, la Unió Europea es compromet a reduir (conjuntament) un 40% les seves emissions l’any 2030 respecte del 1990. “És el compromís que ja va aprovar a l’octubre: seguim pensant que és molt poc ambiciós i no s’han mogut gens”, es queixa Nuño. Per a López Uralde també resulta una xifra molt baixa, tenint en compte que la UE sempre ha assumit el rol de lideratge en aquesta lluita.

Però les xifres presentades pels Estats Units són encara més decebedores, perquè el 26%-28% de reducció d’emissions que es comprometen a fer l’any 2025 seria respecte del 2005 i no del 1990, “que hauria de ser l’any de referència”, com establia el Protocol de Kyoto, apunta Uralde. Així, la reducció prevista pel govern de Barack Obama per al 2025 no arriba al 17% respecte de les seves emissions del 1990. Tot i així, Ximeno matisa que comparativament des del 2005 la reducció de la UE i els EUA és similar.

Per la seva banda, Rússia es compromet a reduir entre el 25% i el 30% les emissions l’any 2030 respecte del 1990. “Però el problema de Rússia és la credibilitat, perquè sovint ha acabat fent marxa enrere de compromisos adquirits”, diu Uralde. De fet, el govern de Vladímir Putin està incrementant les prospeccions de gas a l’Àrtic i les inversions en combustibles fòssils.

Finalment, la Xina -avui el país més contaminant- encara no ha formalitzat el seu compromís, fruit d’un acord amb els EUA, d’arribar al pic d’emissions el 2030. “Massa tard i massa poc”, diu Uralde. Però Nuño assenyala un fet positiu: “L’any passat per primer cop la Xina va reduir el seu consum de carbó, cosa que va reduir en un 1%

El finançament injust

L’estat del benestar és molt diferent depenent de la zona d’Espanya on es visqui. Un asturià disposa de 3.000 euros més a l’any que un balear i de 1.900 euros més que un català. Dividit per partides, això es tradueix, per exemple, en el fet que la despesa pública que reben els catalans de totes les administracions en sanitat és un 22% inferior a la dels asturians. O pel que fa als recursos per a l’ensenyament, al País Basc s’hi destina un 54% més que a les Balears. La crisi no ha fet més que accentuar unes desigualtats al conjunt del territori espanyol que ha fomentat durant anys un sistema de finançament autonòmic “injust”. És el que conclou l’estudi Serveis públics, diferències territorials i igualtat d’oportunitats, elaborat per la Fundación BBVA i l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (Ivie), que mesura l’evolució de la despesa en polítiques socials entre el 2002 i el 2013.

Les comunitats de l’arc mediterrani se situen a la cua en despesa social, mentre que les de la cornisa cantàbrica són les que inverteixen més. La raó? Les diferents necessitats de finançament (per qüestions com la dispersió territorial o un envelliment més accentuat) només expliquen un terç de la diferència de la despesa. La resta es deu, bàsicament, als ingressos que la comunitat rep pel sistema de finançament autonòmic. Una de les proves, segons l’estudi, és que el 2013, després de quatre anys de retallades, les comunitats forals i Astúries van gastar més en serveis públics fonamentals que les Balears, les Canàries i Madrid abans de la crisi.

Si una cosa ha constatat la crisi és que les retallades més grans s’han concentrat al nivell autonòmic i a les corporacions locals. Del 2009 al 2012 els ajuntaments han retallat gairebé un 30% en serveis bàsics i les comunitats un 20%. L’Estat gairebé la meitat: un 11%.

Les retallades de les autonomies han sigut desiguals: a Catalunya s’ha rebaixat un 29,1% la despesa en serveis bàsics per habitant des del 2009, xifra només superada per la Generalitat Valenciana (29,4%), les Canàries (34%) i Castella-la Manxa (42%). A Astúries, en canvi, només han sigut del 6,5%. Això no vol dir que la resta de governs autonòmics no hagin fet un “esforç” durant aquests anys, segons Francisco Pérez, director de la investigació i catedràtic de la Universitat de València. Si el 2007 es destinava un 23% del PIB a serveis públics fonamentals, el 2013 el percentatge era més gran: d’un 28%, tot i les retallades en sanitat i educació.

Això es deu, bàsicament, al fet que les pensions i la despesa en atur gairebé no s’han tocat. Catalunya se situa a la cua del rànquing en els recursos que dedica per càpita a educació i sanitat però, en canvi, salta a la cinquena posició -només per darrere de les comunitats forals, de Cantàbria i d’Astúries- pel que fa a la protecció social (pensions, atur, dependència i serveis socials). Segons els investigadors de l’Ivie, això es deu al fet que aquesta partida depèn majoritàriament de l’Estat i de la Seguretat Social, mentre que ensenyament i salut són competències purament autonòmiques. Catalunya té una renda per càpita més alta i, per tant, la despesa en protecció puja fins als 4.427 euros per habitant (per exemple per les pensions), mentre que la mitjana de l’Estat és de 3.958 euros.

Mas presiona ERC

Amb l’alcaldia de Barcelona en joc, Artur Mas va voler ahir lligar curt ERC perquè, arribat el cas, no vacil·li quan sigui l’hora de decidir pactes postelectorals. El president de la Generalitat, en una entrevista a La Xarxa, va fer èmfasi en l’entesa a què va arribar el 14 de gener amb Oriol Junqueras per a la convocatòria d’eleccions plebiscitàries el 27 de setembre. Una encaixada de mans que, a més, incloïa el compromís mutu de “prioritzar” sempre que sigui possible els pactes municipals entre forces sobiranistes. “Això està acordat”, va remarcar, malgrat que el president d’ERC relativitzés des d’un primer moment aquest acord sobre futures aliances.

Mas no es va referir a cap municipi en concret. Barcelona, però, sobresurt com a possible focus de tensió, a l’espera de saber com es resoldrà la pugna frec a frec entre Xavier Trias i Ada Colau en les eleccions del 24 de maig. En cas d’empat tècnic o fins i tot de victòria de la candidata de Barcelona en Comú, CiU abocarà tota la pressió sobre ERC perquè no ajudi Colau a descavalcar Trias de l’alcaldia. Ahir, Mas va insinuar que qualsevol política d’aliances municipals que es faci d’esquena al procés sobiranista serà castigada a les plebiscitàries. Segons Mas, aquells partits que propiciïn governs municipals que “obstrueixin” el procés “és molt probable que paguin un preu” el 27 de setembre.

No va ser l’únic missatge que va adreçar indirectament a ERC. També ho va fer en referir-se a la polèmica entorn del consorci sanitari de Lleida, que el Govern es veurà obligat de moment a paralitzar, després que els republicans, fent pinya amb la resta de l’oposició al Parlament, s’hi hagin oposat. Va negar que darrere el projecte del consorci lleidatà hi hagi una maniobra per a la privatització de la sanitat, una “falsa percepció” alimentada pels qui en volen fer un “ús partidista”. “Hi ha gent que s’apunta al soroll perquè l’interès partidista de la política de poc nivell és així”, va protestar.

També va queixar-se del desplegament policial “absolutament desproporcionat” de la setmana passada a Reus pel cas Innova. Segons Mas, la tinent d’alcalde Teresa Gomis, de CiU, va assabentar-se que seria detinguda perquè ho va avançar El Mundo. “Això no és un estat de dret”, va sentenciar el president de la Generalitat, que va aprofitar per denunciar una campanya d’“intoxicació” ordida des de Madrid per intentar desprestigiar-lo.

Precisament ahir El Mundo obria la seva portada amb el següent titular: “L’empresa del cunyat de Mas va aconseguir un 40% més de contractes”. Mas va subratllar que Juan Antonio Rakosnik és “un empleat més” de l’empresa informàtica Seidor, “sense cap responsabilitat directiva”. Darrere de la notícia, Mas s’ensuma una operació per minar la seva reputació abans del 27-S. “Van a trencar-me les cames amb mentides”, va afirmar Mas, convençut que la seva aposta per la independència “treu de polleguera” els poders fàctics de Madrid. Des d’ara fins al 27 de setembre, intueix que pot ser blanc de més “calúmnies”.

el peatge escoces

Una ullada a les informacions sobre les eleccions britàniques als grans mitjans de comunicació internacionals d’aquests dies ens mostra l’enorme interès suscitat per l’aparent paper de partit frontissa que el Partit Nacional Escocès (SNP) podria tenir a partir d’aquest divendres. Tot i que és veritat que l’actual líder de l’SNP, Nicola Sturgeon, ha jugat el paper de candidata, una anàlisi detinguda, més enllà de la qüestió escocesa, ens revela alguns detalls demoscòpics que poden resultar crucials en aquestes eleccions.

Primer, Escòcia mateixa. Tot i que l’SNP guanyarà segur al seu territori, el nivell de resistència dels laboristes a Escòcia pot resultar clau. Si els de Miliband arriben als 6-8 escons en aquest territori -i no els 1-3 pronosticats-, això pot ser una contribució vital a les seves aspiracions de governar. Segon, el nord d’Anglaterra. La clau aquí no és tant qui guanyarà -es preveu que ho faran els laboristes-, sinó qui serà el segon més votat, ja que a les ciutats amb alts índexs d’immigració poden decantar-se pel UKIP -de l’euròfob Nigel Farage- i no pas pels conservadors. Tercer, el sud del país. Si els liberaldemòcrates -malferits- aconsegueixen aguantar el tipus als comtats més rics, poden perjudicar els tories. I això ens porta a Londres, on sembla que els laboristes poden guanyar suport, sobretot a l’oest de la capital.

Aquesta setmana el diari The Independent ha apostat per una repetició de la coalició de conservadors i liberals, però els tabloides britànics callen, una bona mostra de la incertesa que hi ha. Si es tracta d’apostar -que per alguna cosa sóc britànic-, crec que l’opció guanyadora serà Miliband + SNP. Però la pregunta realment interessant és: ¿quin serà el preu que els escocesos posaran al seu suport als laboristes?.

Rescat al cor del Nepal

“A les cinc del matí han marxat a l’aeroport dos membres de la unitat canina amb dos gossos i un tècnic amb un drone de vigilància per afegir-se a les tasques de rescat”, explica a l’ARA el brigada Pons, de l’equip de la Unitat Militar d’Emergències (UME) de l’exèrcit espanyol, al vestíbul de l’Hotel Dwarika’s, on hi ha la delegació diplomàtica espanyola que ha vingut de Nova Delhi. “Després d’hores d’espera i disputes entre els pilots indis i nepalesos, l’equip de militars no ha agafat l’helicòpter [que havia de sortir a aquella hora]”, va confirmar a l’ARA el cònsol, Emilio Contreras.

En aquest luxós hotel de Kàtmandu també hi ha allotjats des de diumenge els 46 efectius de la UME i els seus sis gossos. “En el vol de reconeixement de dissabte vam veure que el camí era més o menys transitable, tot i que inestable, i això ens va donar esperances”, explica el brigada Pons. “Farem tot el que sigui a les nostres mans. I buscarem durant el temps que calgui buscar”, assegura aquest militar, malgrat que reconeix que a mesura que passen els dies “serà més difícil que es mantinguin amb vida” els sis espanyols encara desapareguts, després que ahir es trobés el cos sense vida de la catalana Roser Palau.

Un autobús amb un segon grup de 17 militars de la UME sí que va sortir, però amb dues hores i mitja de retard. La seva missió era portar fusta al poble de Chapagaung, al sud de Kàtmandu, per apuntalar tres habitatges afectats pel terratrèmol i permetre així que les famílies hi entressin a recollir les seves poques pertinences sense arriscar-hi la vida. “Estan desesperats. No tenen res i hi entraran sigui com sigui jugant-se la vida”, diu el brigada Pons. “Som aquí perquè hi ha espanyols desapareguts, però també volem ajudar els nepalesos”, afegeix. Però l’equip de la UME ha hagut d’aprendre a la força que, al Nepal, cal agafar-s’ho tot amb paciència oriental. Qualsevol tasca s’alenteix per un motiu o un altre.

L’equip tenia previst sortir a les 6.30 del matí, hora local, però l’aprovació de la caserna general de l’exèrcit nepalès i el seu oficial d’enllaç trigava a arribar. “Hem decidit sortir sense l’ordre perquè no podem esperar més”, confirmava el tinent Fernando Olalde, agregat militar de l’ambaixada.

La primera parada tècnica és per tallar i carregar els taulons de fusta que es faran servir per apuntalar les cases. S’hi estan un parell d’hores per temes de paperassa i perquè només porten euros per pagar i caldrà buscar una casa de canvi. La més pròxima és a més de 15 quilòmetres de distància. L’oficial d’enllaç nepalès, que ja s’havia donat per perdut, apareix de sobte. El troben per casualitat en una carretera dirigint el trànsit, i se suma a l’expedició.

Per fi arriben a Chapagaung, però els problemes no s’acaben. Un grup de militars surt de l’autobús i es reuneix amb els seus col·legues locals a la caserna. Les cases que havia d’apuntalar la UME, que ja hi havia enviat un equip de reconeixement el dia anterior, no reben el vistiplau. El problema és que són a la carretera principal, l’única via d’entrada i sortida del poble, i les autoritats no estan disposades que els camions dels espanyols bloquegin la via durant les hores de més congestió de trànsit. Són les 14.00 hores i encara no han començat a treballar. Un petit grup s’avança per tornar a fer un reconeixement i triar altres habitatges, encara que sigui perquè tenen els camions plens de taulons.

el vot volatil

Aquesta matinada encetarem la campanya electoral del 24 de maig. Seran les primeres eleccions de l’any per a tots els ciutadans de l’estat espanyol llevat dels andalusos. Després vindran les plebiscitàries (o autonòmiques, segons el gust) del 27-S i les espanyoles de finals de novembre o principis de desembre. Tot plegat si res no es descontrola, ja que ni Artur Mas ni Mariano Rajoy, que han de signar els decrets de convocatòria, acaben de tenir-les totes amb el calendari. En tot cas, en la quinzena per demanar el vot que comença, com en les que vindran passat l’estiu, es jugaran una bona colla de vots. Tradicionalment, els mesos previs als comicis servien per convèncer l’electorat, per fer-lo reafirmar en les seves conviccions ideològiques i de partit basant-se en la feina feta al govern o a l’oposició, i en les propostes. Les campanyes se centraven a mobilitzar els votants, a motivar-los perquè no es quedessin a casa ni se n’anessin a la platja.

El bon resultat del sobiranisme en les eleccions al Parlament del novembre del 2012 s’explica, per exemple, per una campanya en què Artur Mas i Oriol Junqueras van evitar un xoc frontal en el qual cauen sovint i que els penalitza a tots dos -o això diuen les enquestes-. En canvi, van centrar-se a oferir un projecte il·lusionant als votants, en aquest cas fer pinya per poder decidir si Catalunya havia de convertir-se en un estat independent o no. La participació va pujar i el suport als partits nacionalistes no se’n va ressentir, contràriament al que havia passat en altres convocatòries. La guerra bruta de l’Estat, principal ingredient d’una campanya dura, va fer la resta.

Els candidats i les estratègies dels partits buscaran tornar a mobilitzar, però ho faran sabent que el vot és ara més volàtil que mai. Els electors canvien de bàndol menys del que es pensen molts -el politòleg Jordi Muñoz explicava ahir en una precisa anàlisi a l’ARA que els canvis són entre els partits d’un mateix bloc, i que la gent no passa així com així del sobiranisme a l’unionisme o de la dreta a l’esquerra-, però es queden a casa fàcilment o són infidels a les sigles. Per això la lluita entre el PP i Ciutadans, entre ICV i la CUP o entre CiU i ERC serà dura.

la llei electoral s'encalla

Llum verda del Parlament a la tramitació d’una proposta de llei electoral catalana abocada, per ara, al fracàs. Els vots de CiU i ERC i l’abstenció de la CUP van permetre tombar ahir les quatre esmenes a la totalitat a la proposta d’articulat de la llei, que -a falta d’acord en ponència- no inclou el model electoral, és a dir, la fórmula per traduir els vots en escons. Malgrat un debat minat de retrets per 35 anys d’absència de llei electoral pròpia, els grups parlamentaris van mostrar voluntat d’arribar a un acord prou ampli, ara sí, durant la tramitació parlamentària. Però les posicions segueixen enrocades. Per ara cap dels models proposats reuneix els 90 diputats necessaris. El que més s’hi acosta és una proposta de mínims que estan disposades a adoptar CiU, ERC i ICV-EUiA i que preveu mantenir l’actual sistema, però amb llistes desbloquejades. Però sense PSC o PP o C’s, l’acord no té recorregut.

La concentració de convocatòries electorals dificulta les cessions, que tots els partits diuen que estan disposats a fer ara. El debat inicial ahir al ple del Parlament va permetre visualitzar el principal punt de desacord que bloqueja l’eventual aprovació de la llei en la votació definitiva, prevista per al juliol: ¿els escons s’han d’extreure d’un únic recompte a nivell nacional o el recompte ha de ser territorialitzat, com ara? És l’etern debat per trobar l’equilibri entre proporcionalitat i territori.

Fins a quatre grups van presentar esmenes de retorn, tres de les quals amb text alternatiu. ICV-EUiA, PSC i PP, que van assumir tot el relacionat amb l’administració i l’autoritat electoral, van proposar el seu propi model. Malgrat que els ecosocialistes són partícips del text que ahir va iniciar el tràmit, el van esmenar, segons argumenten, per forçar el debat sobre el sistema. Com CiU i ERC, creuen que és possible arribar a un acord en forma d’esmenes parcials al text durant el tràmit en comissió. ICV-EUiA va defensar el model holandès, que el diputat Jaume Bosch va argumentar que fa “compatible” la proporcionalitat amb la representativitat territorial. El model ecosocialista passa per un recompte nacional únic amb correcció territorial a partir de circumscripcions veguerials. Es tracta d’un model que, d’entrada, compra el PSC, que ahir defensava una nova proposta pròpia: mantenir l’actual preassignació de diputats a les quatre províncies, però amb repartiment en funció del percentatge de vot assolit per cada partit a nivell nacional, al marge del seu pes territorial.

Per a CiU i ERC, això és tant com deixar en mans dels electors de Barcelona el pes que ha de tenir cada partit al territori, cosa que admetia ahir Bosch. El diputat del PSC Celestino Corbacho va carregar amb duresa contra CiU, a qui va acusar de no voler tirar endavant la llei electoral perquè els “beneficia” el sistema actual. En aquesta línia, el diputat del PP Santi Rodríguez va reptar CiU a votar el seu model de doble urna inspirat en el sistema alemany -una per triar el diputat de districte i una altra per triar la llista de partit-, un model que també ha defensat la federació. C’s ho veu tot plegat una maniobra de CiU i ERC per mantenir privilegis.

CiU no vol sentir a parlar de recompte únic nacional, que genera rebuig també a ERC. Creuen que relega a un segon pla els territoris menys poblats, on tenen part important de la seva base electoral. En canvi, el PSC, que concentra el seu potencial a les zones més poblades, rebutja un sistema que no prevegi el recompte nacional. PSC, ICV-EUiA, PP, C’s i, amb matisos, la CUP defensen que és compatible aquesta fórmula amb el fet que el territori no perdi representativitat. “No podem admetre que la gent del territori no esculli els seus propis diputats”, va advertir el diputat de CiU Lluís Corominas.

els nous murs

Que 25 anys després de la caiguda del Mur de Berlín als contorns postsoviètics tornin a aparèixer tanques i filferrades sembla que ens vol dir que el panorama geopolític heretat de la Guerra Freda conserva un potencial conflictiu de conseqüències imprevisibles. Les noves cortines metàl·liques farcides de punxes ja no tenen com a objectiu evitar la fugida del paradís socialista, sinó impedir l’entrada a l’anomenat món lliure de migrants i refugiats, la majoria fugitius de les guerres de l’Iraq i de Síria. Aquesta és la principal missió de la tanca entre Bulgària i Turquia, encarregada per la UE, de la qual ja s’han construït 32 quilòmetres.

Una altra finalitat seria interceptar el pas de jihadistes a zones de valor estratègic per als EUA i l’OTAN, el principal objectiu de la gran tanca que el Turkmenistan -l’antic Kuwait de l’URSS - ha començat a construir a la frontera amb l’Afganistan, la més vulnerable de l’Àsia central. Es tracta d’impedir els atacs dels talibans i de l’Estat Islàmic que provoquen la fugida de la població que viu a la vora de la frontera. La situació es complica per la pressió del milió de turcmans ètnics que van marxar a l’Afganistan entre els anys 20 i 30 fugint dels bolxevics i de l’estalinisme, i que ara exigeixen el retorn a les terres dels seus avantpassats. Unes terres ara farcides de jaciments de gas, entre els quals hi ha el segon del món, després d’un de qatarià.

Que el Turkmenistan, la quarta reserva mundial de gas, trontolli fa perdre la son a la Casa Blanca, mentre el Kremlin no s’està de recordar-li que el mur en construcció és el resultat de la falta d’obstacles naturals. De muntanyes ben vigilades per les unitats russes, com passa a la frontera del Tadjikistan. A Moscou, doncs, li interessa que se sàpiga la mort de centenars de civils i guardes de fronteres abatuts pels jihahistes que estarien preparant corredors d’atac, segons l’Institut Rus per al Pròxim Orient. Aquest think tank pròxim a Putin alerta que el Turkmenistan, tot i ser neutral, se sentirà protegit mentre duri la presència internacional a l’Afganistan: però quan la retirada es completi, Rússia es postula per prendre’n el relleu, reforçant el mur de filades, que arribarà a 745 quilòmetres.

Torna el cinema documental

Encara amb la ressaca del Festival de Cinema d’Autor de Barcelona, que es va acabar la setmana passada i que va ser tot un èxit de públic i crítica, ja s’ha presentat un nou festival de cinema que arriba a Barcelona durant l’última setmana d’aquest mes, del 25 al 31 de maig. És el Festival Internacional de Cinema Documental, conegut com a DocsBarcelona, la cita per excel·lència del cinema documental a nivell nacional i una de les grans trobades a nivell internacional. Els diferents documentals que es podran veure al DocsBarcelona d’aquest any es projectaran als cinemes Aribau Multicines i Aribau Club, al CCCB i a l’auditori de La Pedrera.

El Festival DocsBarcelona arriba aquest any a la dinovena edició, després de l’èxit de l’any passat, en què hi van assistir 5.348 espectadors -als quals s’han de sumar els 1.627 espectadors online -, s’hi van projectar 44 pel·lícules i 54 directors i/o experts van formar part dels col·loquis que es van organitzar.

Enguany el festival vol repetir l’èxit de l’any passat, amb l’objectiu de fons de convertir Barcelona en la capital del documental del sud d’Europa. El DocsBarcelona pretén reivindicar el documental com un gènere audiovisual que propicia el debat i la reflexió sobre la realitat i la societat actual, i que alhora permet difondre l’art del cinema i enriquir culturalment nous públics.

La pel·lícula germanocatalana La llista de Falciani, del director Ben Lewis, serà l’encarregada d’obrir el DocsBarcelona. El documental explica la història de l’evasió fiscal que es va descobrir gràcies al robatori de dades que va fer Hervé Falciani al banc britànic HSBC.

De fet, el tema de la reflexió del sistema econòmic és un dels punts recurrents en moltes de les pel·lícules que es projectaran al festival, amb títols com El Visionari. L’home que preveia l’economia mundial, que explica la vida del consultor de finances Martin Armstrong -que va dissenyar un model matemàtic que prediu els grans canvis econòmics-, o Greece: days of change, un retrat de la crisi grega a través de les històries de tres personatges.

Però sens dubte la pel·lícula més esperada del DocsBarcelona 2015 és La mirada del silencio, el nou documental de Joshua Oppenheimer. El realitzador danès torna a Barcelona després de guanyar l’edició del 2013 del DocsBarcelona amb el seu treball The act of killing, que va quedar-se a les portes d’emportar-se l’estatueta de l’Oscar a millor documental. A La mirada del silencio, Oppenheimer hi retrata la vida d’una família supervivent del genocidi indonesi dels anys 60, en què el fill gran va perdre la vida.

Alfred bosch

“Aquesta és la meva segona campanya. Però he fet dues primàries també, que són més dures perquè estàs competint amb els teus germans, pots caure en diferències personals i distorsionar el to. Jo m’aprimo sempre a les campanyes, i encara més amb primàries. Les primeres primàries, les espanyoles, van ser molt dures. Van coincidir amb circumstàncies personals molt difícils, la meva separació, era la irrupció al món de la política, tot era nou…”

Quantes campanyes et queden?

Espero que poques. Si sóc alcalde, una més perquè ja he dit que no faré més de dos mandats. Si no, potser alguna més, però no gaires. Per edat i vocació, no m’eternitzaré a la política. Vull tornar a escriure, m’enyoro molt.

Corbata?

Si no vols destacar pel vestit, a vegades has de portar-ne. Per vestir-me arreplego el que tinc per allà, a l’equip m’esbronquen perquè hi ha coses que no combinen. Si tinc alguna elegància, és més aviat d’esperit.

El millor alcalde?

Destacaria Carles Pi i Sunyer i els alcaldes republicans. Eren persones amb projecte de ciutat, tenien grans idees i ho van passar fatal. No sé si els millors, però els més estimats, segur. Després, per a mi, Pasqual Maragall, un referent dels temps contemporanis. És el que em va casar i va ser el meu cap durant nou anys, tant a la candidatura com al 92.

Quants regidors trauràs?

Deu. Cada dia em sento millor, més segur i més polític. En el bon sentit (riu). Vull ser alcalde de Barcelona, tinc projecte, m’estimo la ciutat i ho he portat sempre al cos.

D’aquí deu anys, què?

Barcelona tindrà els mateixos turistes però més ben repartits i amb un tarannà molt més cívic, cultural, integrat a la ciutat. I hi haurà una República Catalana. Haurà costat molt, però la tindrem.

Alguna proposta concreta del programa?

El salari mínim de ciutat. És una ciutat un 26% més cara que la mitjana de l’Estat, té tanta lògica que a la meva proposta s’hi han afegit Xavier Trias i després Collboni. És una línia que ens toca jugar aquí, la de liderar consensos. ¿Enderrocaries l’Imax o el Zoo? Per al Zoo estem estudiant propostes: portar-lo a Montjuïc o al Vallès… L’Imax, o s’enderroca o hi posem una cosa que tingui sentit.

Qui va decidir fer el vídeo de les imitacions?

Tot l’equip. Vaig tenir dubtes, però no hem de renunciar al sentit de l’humor, som persones normals i humanitzar la política passa per aquí. Dóna força a una acció atrevida, agosarada, notes que de seguida cala i la gent li dóna una lectura predeterminada sense cap orientació.

Als pobles petits és diferent

Et vota tota la família?

La família pròxima, tots. Els fills tenen 13 i 16 anys, encara no poden, però són molt pròxims. Dins del que és la desorientació d’aquestes edats, segueixen el que faig… També es queixen que tinc poc temps per a ells. La meva mare preferiria que no fos alcalde. M’ho ha dit així de clar. M’ha dit que em votarà, i que està contenta que torni de Madrid a Barcelona, però preferiria que no em toqués ser alcalde, perquè pateix, i la missió d’una mare és protegir el nen…. [riu].

Què enyores més de la vida civil?

Escriure i fer classes. M’estic escrivint a sobre i m’estic fent classes a sobre. Són dues coses que em donen molta vida. L’altre dia vam muntar una classe per explicar la campanya en una aula de la UPF i em va agafar una enyorança tremenda. Com a professor encara estic en forma, com a escriptor no ho sé.

Faràs les memòries?

Tinc una llibreteta, amb detalls suculents que ara no explicaré. Algun dia sí. I explicaré tota la veritat…

Vaig escriure una novel·la sobre el cafè i les seves aromes, em sedueix molt la fragància, la textura, però el gust em decep, no en prenc mai. Faig tres o quatre coca-coles. Dormiria vuit hores, però no puc. Em desperto abans de les set i a vegades el despertador sona quan ja sóc a la dutxa. El mòbil el tinc silenciat les 24 hores. El meu cap de premsa, Oriol Duran, és qui veig més, em fa d’espàrring. No calla res, opina sense embuts, és de poble. Em renya per excés de creativitat. Fent novel·les o classes, prima la creativitat, aquí has de demostrar seny. Primo Levi diu que l’humor ens permet sobreviure a les situacions més complicades. Però no sempre és universalment compartit. Em moc en metro i Bicing per distàncies curtes. He viscut a l’Eixample, Sant Antoni i Ciutat Vella, on sóc ara. És on hi ha més problemes i més vida: la humanitat es desborda per tot arreu. He viscut a Barcelona, Madrid, París, Londres, Bordeus, Chicago, Johannesburg, Pretòria, Rio de Janeiro, Curitiba… Una dotzena de ciutats. Preferències? Barcelona en primer lloc, sens dubte. Després Chicago, París i Madrid.

Putin celebra la derrota nazi

Fa deu anys, Vladímir Putin presidia la desfilada militar per commemorar la derrota dels nazis davant l’Exèrcit Roig, que va posar fi a la Segona Guerra Mundial, al costat dels presidents del Estats Units, Alemanya i França, entre 50 líders mundials. Ahir, a la desfilada del 70è aniversari al mateix escenari de la plaça Roja, acompanyaven el president rus els líders de l’Índia, Egipte, Sud-àfrica, de les repúbliques de l’Àsia Central, Cuba i Veneçuela, entre trenta caps d’estat. La UE i els Estats Units van boicotejar la cita, perquè com explicava un diplomàtic a la BBC “no seria apropiat que els líders occidentals pugessin en una tribuna militar al costat de Putin després de l’annexió russa de Crimea”. Sí que hi va ser el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon.

La desfilada va ser tota una demostració de força bèl·lica amb un centenar d’avions de guerra, l’exhibició del nous models de tanc T-14 armats (amb torre per control remot) i els míssils balístics RS-24 Yars, que poden portar tres caps nuclears. Entre la tropa hi havia unitats de l’annexionada Crimea.

En el seu discurs el president rus va ignorar l’absència europea i nord-americana. “Agraeixo als pobles de la Gran Bretanya i França i dels Estats Units d’Amèrica la seva contribució a la victòria”, va dir Putin. Però també va advertir contra “els intents de crear un món monopolar” i contra “la lògica de blocs que mina l’estabilitat del planeta”. No és el primer cop que Putin acusa els Estats Units i l’OTAN de voler acorralar militarment Rússia. “En les últimes dècades s’han començat a ignorar cada cop amb més freqüència els principis bàsics de la col·laboració internacional” establerts després de la guerra.

El “regiment immortal”

Putin no va perdre l’ocasió de posar-se al capdavant de desenes de milers de russos (més de 300.000, segons el ministeri de l’Interior) que van entrar a la plaça portant fotografies dels seus familiars morts o ferits en la guerra. És el que es va batejar com el “regiment immortal”. El president rus hi va desfilar amb un quadre del seu pare vestit de mariner. A darrere seu hi havia veterans uniformats amb el pit ple de condecoracions, i joves, dones i criatures amb les fotos dels avis o els besavis. Els retrats de Stalin i Putin eren igualment visibles.

Entre 25 i 28 milions de russos van morir des de mitjans del 1941, quan els nazis van envair l’URSS, fins al maig del 1945, quan van capitular. Avui més de la meitat de russos encara tenen un familiar mort en aquella confrontació. La Gran Guerra Pàtria sempre ha sigut un símbol de perseverança i unitat per als russos, i està profundament arrelada en la consciència col·lectiva. Però, com explicava fa uns dies Andrei Kolesnikov, del Carnegie Moscow Center, des de la guerra a Ucraïna, el Dia de la Victòria Russa està canviant de sentit: “Hi ha més agressivitat, una espècie d’histèria i una interpretació esbiaixada dels esdeveniments històrics”. L’investigador alerta que “la memòria col·lectiva és un instrument al servei del règim personalista de Putin, que s’utilitza en favor del seu carisma: així el règim aconsegueix aglutinar la majoria de la població al seu voltant, una estratègia que s’ha demostrat efectiva”.

L’historiador Pavel Aptekar, columnista del diari Vedomosti ho resumia en una frase: “És molt fàcil dir: si estàs contra nosaltres estàs contra la victòria i contra els nostres avis que van morir a la guerra: és una forma de parasitar el triomf”.

Cada cop queden menys testimonis vius de la Gran Guerra Pàtria i el sentit del seu llegat s’està transformant. Si la jornada, que és festa nacional russa, s’explicava en una popular cançó soviètica com una “celebració amb les llàgrimes als ulls”, ara s’està convertint en objecte de màrqueting patriòtic. “Alhora, el missatge de «mai més» de l’anterior generació s’està perdent, en un moment en què Rússia es posiciona com un gran poder que qüestiona els Estats Units com a única superpotència mundial”, escriu Maria Antonova a Foreign Policy, en un article titulat “La gran purga patriòtica de Putin”. El “no passaran” s’ha convertit en missatges com “1941-45: ho tornaríem a fer”.

La nova ANC

Aval de les bases d el'ANC a un relleu continuista al capdavant de l'ANC. Bona part dels nous membres del secretariat nacional triats aquest dissabte pels associats integren el grup de treball "Junts" format pels actuals dirigents de diferents sectors de la cúpula que poden seguir al secretariat i per candidats externs que hi aporten renovació. Malgrat això, i amb els resultats provisionals pendents encara de possibles alteracions amb el recompte definitiu, amb el seu vot les bases de l'organització independentista han esmenat el pla per situar al capdavant de la cursaper rellevar Carme Forcadell a l'exdirigent de la Crida i actual adjunt al Síndic de Greuges, Jordi Sànchez, i han fet de l'actual dirigent Rosa Alentorn la candidata més votada, seguida per l'escriptora Liz Castro, l'exdirector del Museu d'Història de Catalunya  Agustí Alcoberro i Jordi Sànchez, en quarta posició amb uns resultats més que ajustats.

Això, però, no pressuposa cap canvi significatiu en el pla de relleu acordat pels diversos sectors que han conviscut en el secretariat nacional sortint. Perquè ara serà el nou secretariat el que triarà, d'entre els seus 75 membres -25 representants nacionals i 50 de territorials- els nous president, vicepresident, secretari i tresorer. Si bé és cert que cap norma interna obliga a què el president hagi de ser qui més suports hagi obtingut, també ho és que el cas de Carme Forcadell, que sempre va ser la més votada, fixa un precedent. Els primers quatre candidats més votats superen tots ells els 3.000 vots. Així, Alentorn n'ha aconseguit 3.205; Castro 3.195, Alcoberro 3.125 i Sànchez 3.014. Dels 25 representants nacionals més votats, tots excepte dos -Pere Mir i Àngels Folch-, formen part del grup de treball "Junts".

Així, darrere els quatre més votats, s'hi han situat com a candidats més votats per aquest ordre: Gemma Cots (2.655 vots); Jordi Vilarasau (2.582) i Nuri Guillaumes (2.537), tots ells actuals dirigents de l'ANC. Els segueixen l'activista de Súmate Gabriel Rufian (2.462), seguit dels actuals dirigent Meritxell Serret (2.377); Josep Sabaté (2.366); Jaume Terribas (2.229); l'exdiputada d'ICV-EUiA Carme Garcia (2.089); Oriol Munné (2.064); Hadar Auxandri (2.034); Víctor Cucurull (2.012); Albert Martín (1.993); Josep Emili Puig (1.961); Anna Pérez (1.883); Joan Contijoch (1.859); Àngels Folch (1.848); Ferran Camps (1.831); Vicenç Relats (1.773); Antoni Llimona (1.761); Pere Grau (1.697), i Ignasi Faura (1.668). A aquests noms se n'hi han de sumar 50 més que són els que integraran el secretariat nacional en qualitat de representants de les territorials.

En total, han participat en les eleccions per triar el nou secretariat nacional de l'entitat 5.422 socis de 34.500 que tenien dret a vot, el que representa una participació d'encara no el 16%. Això és vuit punts menys que en les eleccions de fa un any, en què hi van votar el 7.300 socis.