dimarts, 30 de juny del 2015

el proces

Sí, sí, serà tan trist com vulgui, però s’ha acabat una època. Com abans se’n van acabar i en el futur se n’acabaran. Passejant pel carrer veiem que han tancat els magatzems Valls de Platja d’Aro i aquest Nadal ja no sentirem la famosa cançoneta de l’anunci. I a Reus han tancat la cotilleria Isern, la carnisseria Anglès i la merceria Sardà. A Barcelona van tancar Deulofeu i Monforte, i a Vinçon li queden dos dies. I ha tancat La Vienesa de Girona i les motos Basolí de Granollers... I centenars de cinemes. I han desaparegut les caixes d’estalvis, ha abdicat un rei i ha plegat un papa. I abans d’això van tancar les fàbriques de gel i les embotelladores de sifons i gasoses que hi havia a cada poble (si ja té una edat, deu recordar perfectament el nom de la del seu). I ara és normal veure un ciutadà menjant uns cigrons amb tripa en un bar que es diu Casa Paco, regentat per una família de xinesos que tenen un fill que xateja amb l’iPad amb una amiga que viu a Oslo i dina quesadillas.
I si això és així a la vida, ¿per què hauria de ser diferent als partits polítics? Tothom es posa les mans al cap perquè resulta que el Procés ha desmantellat el sistema sorgit de la Transició i acusen el president Mas de destruir-ho tot. ¿Segur que han sigut el Procés i Mas? ¿El Procés i Mas van acabar amb la Lliga i amb el POUM? Amb la UCD? Amb el CDS? I encara li diré més: ¿no és el Procés i la postura del president una conseqüència de la implosió del sistema sorgit de la Transició? ¿I no deu ser que alguns que volen seguir agafats de la mamella necessiten trobar culpables en comptes d’admetre que se’ls ha covat l’arròs?

edreams

Els resultats de l’agència de viatges onlineeDreams Odigeo cauen en picat. Des que aquesta empresa nascuda a Barcelona va debutar a borsa el 8 d’abril de l’any passat les seves accions s’han abaratit més d’un 75%. Però el que encara ha empitjorat més en l’últim any són els números vermells. En el tancament del seu últim any fiscal, el 31 de març, eDreams va multiplicar per més de vuit les seves pèrdues fins a superar els 181 milions, respecte els més de 21 milions en pèrdues que havia tingut en l’exercici previ.
Aquesta agència de viatges online -amb seu fiscal a Luxemburg- va fer públics ahir uns resultats anuals que constitueixen un capítol més en les successives crisis que encadena la companyia fundada el 1999. Després de la sortida a borsa, l’anunci d’IAG (Iberia i British Airways) que retirava els seus bitllets de la plataforma va caure com una galleda d’aigua freda als inversors, i les accions d’eDreams van caure tant que la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) va haver de suspendre’n la cotització cautelarment.
Després d’aquest capítol, el fundador i exconseller delegat d’eDreams, Javier Pérez-Tenessa, va ser apartat de tots els càrrecs executius el febrer d’aquest any. A la marxa de Tenessa s’hi va sumar ahir la de Mauricio Luís Prieto, cofundador de l’agència online, membre del consell d’administració i responsable de desenvolupament corporatiu d’eDreams, que va anunciar la seva dimissió. Només en la jornada d’ahir les accions d’eDreams van patir una caiguda del 12% i van tancar amb un preu de 2,75 euros per títol, lluny dels 10,25 amb què va debutar als parquets.
Amb més de 181 milions en pèrdues, i amb un 1% menys de reserves que en l’últim any, eDreams va insistir ahir a remarcar que el 2014 la companyia va aconseguir un marge sobre ingressos de 436 milions d’euros, és a dir un 1% més que l’any anterior. Per això, el director financer d’eDreams, David Elizaga, va afirmar que estava “satisfet”, ja que un resultat negatiu “té merament un valor comptable” i creu que no afectarà les perspectives de la companyia, que vol arribar als 9,7 milions en reserves l’any que ve. Però l’empresa encara té un altre front obert, que és l’anunci recent de Lufthansa de carregar 16 euros per cada reserva feta a través de plataformes com eDreams. En referència a aquest canvi, Elizaga va dir que encara és massa aviat per considerar-ne l’impacte i que, en tot cas, l’aerolínia seria la més perjudicada.
El negoci d’eDreams va créixer amb molta força durant la primera dècada. Ara, però, hi ha altres companyies que ofereixen serveis similars i que creixen a un ritme comparable al dels seus inicis. És el cas de Skyscanner, que, tal com va anunciar l’ARA a l’abril, obrirà una oficina a Barcelona i hi incorporarà 50 treballadors. Actualment, Skyscanner té 9 oficines i més de 600 empleats a tot el món. El 2014 l’empresa va tenir un benefici d’explotació de 20 milions de lliures (28 milions d’euros), amb uns ingressos de 93 milions de lliures (130 milions d’euros), un 42% més que el 2013.

fractura social

Els trens van inventar-se perquè els humans (i les humanes) poguessin escoltar les converses telefòniques dels altres humans. I és així com l’altre dia un servidor va assistir al següent diàleg (per cert, naturalment només puc transcriure la part de la persona que tenia a uns cinc metres, però que cridava com si la tingués okupantel meu timpà).
“Aquests són els que han de canviar el món? Segur? Però què han de canviar ni canviar! Però si tots són funcionaris! Bé, quasi tots. I els que no, o treballaven en empreses públiques, o en un ajuntament, o en alguna administració. No n’hi ha ni un que s’hagi llevat mai a les sis per anar a treballar. Que com ho sé? Repassa les biografies. La majoria són professors d’universitat amb plaça fixa, que aquests, si ja no volen ni canviar la universitat, imagina’t si volen un món diferent. Tu et miraves Sí, ministre? Recordes Sir Humphrey? Era el funcionari que manava de veritat, saps qui vull dir? I, aquell, què volia canviar? Res. I aquests tampoc no canviaran res. ¿Quan has vist tu un funcionari volent canviar un estat? Però si encara els jutjarien per traïció a qui els paga. No, jo no he dit que no siguin d’esquerres, jo t’he dit que no n’hi ha ni un que hagi pencat en una fàbrica, ni en una botiga, ni en un bar, ni de taxista. Això és el que et dic. I que tots han viscut del diner públic. I que hi seguiran vivint. Molt bé, el que tu diguis. Mira, saps què?, no tinc ganes de discutir perquè no escoltes. Quan n’aprenguis et truco”.

el sofa de la portera

L’informe anual Football Money League publicat per l’empresa auditora Deloitte ha passat bastant desapercebut a Can Barça. Al llarg de l’any i durant la presentació de la seva candidatura, Josep Maria Bartomeu ens ha repetit fins a l’avorriment que la seva gestió econòmica era exemplar i que el Barça no només era el líder mundial en futbol (que ho és), sinó que també ho era en qüestions econòmiques. Però l’informe anual de Deloitte pinta un quadre una mica diferent. Vegem-lo.
Primer, el líder mundial en ingressos NO és el Barça sinó el Reial Madrid. Sorprenentment, la segona posició tampoc no és per al Barça sinó per al Manchester United. I la tercera? Doncs per al Bayern Munic! El Barça és a la quarta posició.
Segon, el Barça no havia estat fora de les dues primeres posicions des del 2007/2008!!! Ho diu, així de literalment, l’informe Deloitte a la pàgina 16: “Barcelona slip two places to fourth in this year’s Money League, the first time since 2007/08 that the Catalan giants haven’t featured in the top two ”.
Tercer, és clar que caure des de la segona posició que van heretar quan Rosell i Bartomeu van arribar al club fins a la quarta que té el Barça actualment, no és necessàriament un senyal de mala gestió. Podria ser que el Barça ho hagués fet bé però els altres ho haguessin fet millor. El problema és que això NO és el que diu l’informe internacional de Deloitte quan afirma: “ FC Barcelona have been unable to match the commercial growth achieved by its immediate Money League rivals over the past two seasons. Indeed, since 2011/12 the club’s commercial revenue has reduced by 1%, whilst the average rate of commercial growth among the other top four Money League clubs over this period has been over 40% ” (Durant els darrers dos anys, el Barça no ha sigut capaç d’igualar el creixement comercial dels seus rivals immediats a la Lliga dels Diners. De fet, des del 2011/12 els ingressos comercials del club han caigut un 1%, mentre que la mitjana de creixement dels seus principals quatre rivals a la Lliga dels Diners ha superat el 40%)!
¿Com pot dir, doncs, Bartomeu que la seva gestió econòmica és impecable quan l’informe internacional de Deloitte diu que els ingressos del Barça han caigut un 1% des del 2011/12 mentre que els ingressos del Manchester (que fa temps que no guanya cap títol) han augmentat un 40%? ¿I com és que els números que ha presentat anualment a l’assemblea no mostraven les alarmants caigudes d’ingressos i, en canvi, mostraven una suposadament impecable gestió econòmica? La resposta és senzilla: la junta ha aplicat el mateix tipus de prestidigitació comptable que ja va aplicar quan va reformular els comptes i li va endossar 70 milions de pèrdues a Laporta. Pura màgia. Pur engany comptable.
Sí! Ja sé que ara Bartomeu treu pit i diu que aquest any el Barça serà el que més ingressos tindrà del món. I segur que els números que presentarà Javier Faus el 30 de juny ho “demostraran”. Però això no serà gràcies a una bona gestió de la directiva sinó gràcies a les clàusules de pagaments extraordinaris que tenen els contractes de patrocinadors, televisions i premis de la UEFA en cas que es guanyin títols. I, en aconseguir el triplet, tots aquests ingressos es disparen automàticament! Per cert, aquestes clàusules ja eren als contractes des de molt abans que Rosell accedís a la presidència del Barça. O, dit d’una altra manera, si en lloc de Bartomeu el president del Barça hagués sigut el seu sofà, els ingressos resultants del triplet també s’haurien disparat el 2015! La medalla econòmica que tan ràpidament s’autoimposa Bartomeu no li correspon a ell sinó al gran equip de futbol que ha guanyat el triplet.
Finalment, Bartomeu es vanagloria d’haver obtingut uns beneficis de 120 milions d’euros al llarg del mandat que ha compartit amb Sandro Rosell. Fixeu-vos que això correspon, aproximadament, a quatre anys de... patrocini de Qatar! Sense els 30 milions anuals de Qatar, doncs, el Barça no hauria obtingut els beneficis que la junta de Rosell/Bartomeu diu que ha aconseguit. La suposada “bona gestió”, doncs, ha consistit, bàsicament, a “prostituir” la samarreta del Barça. Per a això no calia anar a Esade!
La demostració que, en matèria d’ingressos, les coses s’han fet molt malament ens la dóna el mateix Bartomeu quan diu que “l’única oferta que hi ha sobre la taula és la de 50 milions de Qatar”. Única oferta? ¿I com és que l’única oferta és la de Qatar? ¿Com és que no han aconseguit atreure companyies normals i corrents com han fet altres clubs? ¿Com és que el Manchester ha obtingut el patrocini d’una marca de cotxes per 70 milions i Bartomeu, malgrat tenir el millor equip del món, l’únic de la història que ha aconseguit sis copes i dos triplets, només ha sigut capaç d’obtenir l’oferta d’una dictadura que finança el terrorisme de l’Estat Islàmic? La bona gestió es demostra rendibilitzant financerament els èxits esportius. I quan un Bartomeu, resignat, ens diu que, per al Barça, “o Qatar o res”, d’alguna manera ens està confessant la seva pròpia impotència. El patrimoni més important que té el Barça és la samarreta. I malvendre aquest patrimoni a una dictadura assassina sense buscar alternatives que s’adiguin amb als valors reals del Barça no és gestionar bé el club. Ans al contrari.
Caure a la quarta posició del rànquing econòmic de Deloitte, augmentar puntualment els ingressos gràcies als premis del triplet i prostituir la samarreta del Barça no són demostracions de bona gestió. Tot això ho podria haver fet qualsevol. Fins i tot... el sofà de la portera!

fent cafe

Diuen els experts que el cafè és la segona beguda més consumida del món després de l’aigua, i que els finlandesos, amb una ingesta anual de 12 quilos per persona de mitjana, en són els principals consumidors. “És així entre altres coses pel clima tan extrem que tenen”, explica Jordi Codina, director general de la catalana Cafès Unic. Segons l’empresari, és tan intens el fervor que hi ha a Finlàndia per aquesta infusió que, a hores d’ara, “és l’únic país dels cinc continents que inclou el coffee break com un dret en l’estatut dels treballadors”.
A gran distància del país nòrdic hi ha Espanya, que ocupa el dinovè lloc del rànquing mundial amb un consum de 4,5 quilos de mitjana per persona, “tot un èxit” tenint en compte que “la cultura cafetera de l’Estat només té 35 anys”. Tant és així que Codina assegura que no es va liberalitzar el mercat de cafè fins que va caure la dictadura franquista i amb ella el monopoli que tenien muntat els militars, aleshores els encarregats d’importar-lo de Colòmbia, el Brasil i Guinea: “A partir de llavors vam saber que també se’n produïa en altres països africans, asiàtics i centreamericans”.
Dins d’aquest context va néixer el 1970 Cafès Unic (Unión de Industrias del Café). “Al registre no van acceptar Unic perquè era un nom català”, reprova el directiu, que es va incorporar a l’empresa el 1986, quan tenia 41 anys i ja s’havia casat amb Carme Sabaté, la filla dels fundadors. Químic de formació, feia vint anys que treballava en una multinacional estrangera, una estabilitat que no va frenar les seves ganes de marxar. “Va ser una llàstima perquè allà hi havia uns savis que constantment venien dels Estats Units a solucionar-nos els problemes”, ironitza.
Des del barri del Poblenou de Barcelona, Cafès Unic s’ha especialitzat principalment en la compra, torrat i envasat de cafè, però també en la comercialització de sucres, infusions, tovallons de paper i altres productes perifèrics que distribueixen, sobretot, a Catalunya. “No anem a vendre a fora perquè cada zona té el seu tipus de cafè”, afirma el dirigent, que posa com a exemple el torrat aspre i amb molt de cos que agrada a Andalusia i Galícia: “Segur que se’l prenen així per rebaixar-lo després amb un chinchón o un orujo ”.
Amb el negoci enfocat a Catalunya, Codina va comprar el 2008 la torradora gironina Cafès Orfeo, que encara avui manté la seva pròpia marca. Segons diu, aquesta adquisició va servir per guanyar quota de mercat a Barcelona i Girona, no així a Lleida i Tarragona, on encara avui tan sols tenen alguns clients puntuals del sector de la restauració: “Les grans superfícies negocien, cada vegada més, amb multinacionals que els ofereixen una gran varietat de productes”.
Entre aquests gegants hi ha Nestlé, inventor de les càpsules de cafè Nespresso, “un revulsiu per al sector que ha quallat a les llars espanyoles gràcies a una gran campanya de comunicació”. De fet, l’empresari no mostra gaire preocupació per aquest boom, i recorda que fa uns anys ja va aparèixer el cafè soluble, “un producte d’entrada imprescindible i que ara tothom ha oblidat”.
Ell, a més, pren el cafè al bar, una litúrgia que li agrada. Potser per això sent una especial admiració pel barista o preparador d’infusions, una figura, segons diu, respectada per tota la professió: “No s’ha de confondre amb un cambrer que serveix plats i neteja taules”.
És als bars on l’empresari s’ha adonat que els joves no s’interessen pel cafè. “Quan s’hi han d’estar molta estona prefereixen una altra beguda”, lamenta, al mateix temps que els emplaça a consumir-lo a les discoteques: “És barat i té uns efectes saludables i estimulants que no tenen altres begudes excitants o alcohòliques”.
El dirigent porta 30 anys compartint aquesta professió amb la seva dona, directora general de la cadena de cafeteries Caracas, també propietat del matrimoni i que actualment compta amb 50 botigues repartides per l’àrea metropolitana de Barcelona: “Entre Unic i Caracas torrem 5.000 quilos de cafè al dia”. Són dues empreses independents entre si, però formen part d’una mateixa societat patrimonial que el directiu prefereix no revelar. “Com passa amb la facturació, és una informació que només comuniquem a l’Agència Tributària”.
Sí que explica, en canvi, les dificultats que té per conciliar la vida laboral i la personal. “En una empresa familiar com la nostra, on treballen 140 persones, vius i dorms a sobre de la feina”, sospira recordant els maldecaps que això li provoca. Ell, però, no perd el sentit de l’humor, i cada vegada que puja a un cotxe amb la seva dona exclama: “Consell d’administració!”
Jordi Codina acaba de fer 70 anys, però encara segueix al peu del canó. És conscient que aviat haurà de passar-li el relleu al seu fill, l’actual director adjunt, però ara per ara encara s’hi resisteix. Segons diu, quan arribi el moment té previst dedicar més temps al Fòrum Cultural del Cafè, l’entitat que va cofundar el 1996 i que s’ha convertit en el principal referent de divulgació del cafè a Espanya. “Entre altres coses vam ser els creadors del Campionat Nacional de Baristes, que ja va per la desena edició”.

la confederacio

Trasbalsats encara per la massacre a l’Església Metodista Episcopal Africana Emanuel de Charleston, Carolina del Sud ha hagut de plorar els nou assassinats alhora que es reobria un debat que plana sobre l’estat nord-americà des de fa dècades: la bandera confederada vermella i amb una creu d’aspa de color blau i estrelles blanques que presideix els jardins de la Casa del Govern. Aquest és el símbol secessionista i racista del sud i la bandera amb què s’identifica Dylann Roof, autor confés de la matança que, segons un amic seu, pretenia provocar una “guerra racial”.
Hores després que el jove Roof entrés a l’església disparant i insultant els feligresos negres, la controvertida bandera es mantenia a dalt de tot del pal, mentre la resta de símbols oficials -la bandera dels Estats Units i la de Carolina del Sud- onejaven més baixos en senyal de dol per les nou víctimes mortals. L’irrespectuós gest va fer que la NAACP, l’organització de defensa dels drets civils dels negres, tornés a reclamar que l’estendard de la guerra civil s’elimini de manera permanent dels llocs públics i oficials.
“Aquest símbol ha de baixar del pal i s’ha d’eliminar de la capital del nostre estat”, demanava el president nacional de la NAACP, Cornell William Brooks, que no va dubtar a titllar-lo d’emblema de l’odi. Les xarxes socials es van omplir de la ràbia dels internautes que reclamaven acabar amb la seva exhibició: “Abaixeu aquesta bandera”.
Però no és una decisió tan fàcil de fer realitat. Després dels assassinats a l’església de Charleston, la governadora, Nikki R. Haley, va ordenar que les banderes dels Estats Units i de Carolina del Sud onegessin a mig pal durant nou dies -un per cadascuna de les víctimes-. En aquell moment ja va admetre que no podia fer res sobre a quina alçada s’havia de situar la confederada.
Legisladors republicans i demòcrates van haver de sortir al pas per afirmar que, malgrat la frustració i la ira pública, hi ha una disposició de la llei estatal que impedeix als funcionaris abaixar la bandera de la Confederació fins a mig pal. Però si es vol fer algun canvi caldrà recórrer a la negociació i al diàleg, ja que la legislació de Carolina del Sud preveu que només la majoria al Senat i al Congrés estatal tingui capacitat per modificar la norma de símbols.
Els opositors de l’ús d’aquesta bandera porten dècades batallant perquè es prohibeixi l’exhibició d’un emblema que consideren que exalta el racisme, la supremacia blanca i l’esclavisme que van defensar els estats del sud durant la Guerra de Secessió, abans de la unificació amb el nord. Ara consideren que ha arribat l’hora de fer el pas definitiu.
“Crec que el que hem vist a Carolina del Sud és un altre acte de terrorisme, i aquest acte de terrorisme ens recorda una història del terrorisme promulgada contra les persones de raça negra, especialment al sud”, va afirmar Russell Moore, un descendent de veterans confederats que ara dirigeix la Convenció Baptista del Sud.
La polèmica a Carolina del Sud coincideix amb l’aval que acaba de donar el Tribunal Suprem a la decisió de Texas de prohibir la bandera de la Confederació a les matrícules personalitzades de vehicles registrats en aquest estat del sud. L’organització Fills dels Veterans Confederats va recórrer la mesura el 2011 al·legant que quedava vulnerada la llibertat dels conductors.
En una enquesta que la Universitat de Winthrop va elaborar fa gairebé un any, tres quartes parts dels residents de Carolina del Sud tenien sentiments positius o neutrals cap a la bandera. Però el director de l’enquesta, Scott H. Huffmon, va augurar un canvi d’actitud, després que hagi sortit publicada una fotografia de Roof amb l’emblema confederat cosit a la part del davant, juntament amb el que durant dècades va representar el règim racista de l’apartheid de Sud-àfrica.
Però Michael Hill, el president de la Lliga del Sud, un organisme que s’ha catalogat com un grup d’odi, va afirmar que la bandera de creu en forma d’aspa ha de quedar-se com està a la Casa del Govern, i que, si de cas, s’hauria de despenjar la bandera nord-americana. La guerra de banderes continua.

una noia al laboratori

És divendres, són les 7 del vespre i encara sóc al laboratori. Fa unes hores, repassant unes dades de fa temps, he trobat inesperadament la resposta a una pregunta a la qual donava voltes des de feia un any. Ha sigut un d’aquells rars moments de la vida científica en què pots dir: “Eureka”. Però no ha sigut com si de sobte un focus es projectés sobre les fotos de les cèl·lules que estava mirant i aclarís tot el misteri.
¿El premi Nobel Tim Hunt afirmaria que en aquesta situació hi ha probablement molta tensió sexual? Al cap i a la fi, sóc una dona, i el Dr. Hunt, que és bioquímic, va dir en un congrés a principis d’aquest mes que el “problema amb les noies” dels laboratoris és que “te n’enamores, elles s’enamoren de tu i, quan les critiques, es posen a plorar”. Per tant, segur que li hauria fet por la possibilitat que dos científics estiguessin sols al vespre, sobretot tenint en compte que el poder afrodisíac de la revelació científica els alliberaria de les inhibicions.
Crec que, en el fons, a Hunt no l’amoïnen els embolics romàntics dels humils becaris. El seu “problema amb les noies” prové probablement de la seva experiència com a investigador principal i cap d’un laboratori independent. Com que aviat el van censurar pels seus comentaris, es va veure obligat a dimitir de professor honorari i d’uns quants comitès prominents, la qual cosa indica que les institucions es prenen molt seriosament el problema de la discriminació de gènere. Tot i així, les dones encara estan infrarepresentades en l’escalafó superior de les biociències, tot i que la paritat de gènere es respecta més en els nivells de primer i segon cicle. Crec que les declaracions de Hunt ens donen una pista sobre una de les raons que dificulten la carrera professional de les dones.
La ciència del segle XXI té moltes coses en comú amb el sistema medieval dels aprenents. Els científics joves, normalment estudiants que han acabat la carrera i becaris de postdoctorat com jo, entren al laboratori d’un respectat investigador principal, que poques vegades participa directament en l’experimentació però que està revestit de poders gairebé absoluts en matèria de contractació. Una científica jove no pot aspirar a crear el seu propi laboratori independent fins que no hagi acabat aquest llarg període de formació; de tota manera, però, sempre la coneixeran per la formació que va rebre al laboratori del Dr. Tal.
Per desgràcia per a les noies que es dediquen a la ciència, els científics més destacats poden tenir la sensació que no val la pena agafar becàries. Un estudi del 2014 publicat a les Actes de l’Acadèmia Nacional de Ciències arribava a la conclusió que, de mitjana, els científics agafen menys becàries en pràctiques que les científiques. Aquesta tendència s’accentua en els científics d’elit: els seus laboratoris són encara més propensos a afavorir els homes; en canvi, aquesta discriminació de gènere no s’observa als laboratoris d’alt nivell dirigits per científiques.
Animar les dones a formar-se sota la tutela d’una persona del seu mateix sexe no millorarà les coses, per la senzilla raó que no hi ha prou directores de laboratori. Segons aquest estudi del 2014, les dones constituïen gairebé la meitat dels estudiants de postgrau de les carreres de biociències, però només representaven el 21% de catedràtics. Pel que fa a l’elit científica, les dones hi ocupen una franja encara més petita: només dos dels 24 premis Nobel esmentats a l’estudi s’han concedit a una dona.
Sens dubte, hi ha molts homes que són acèrrims defensors del paper de les dones en l’àmbit científic, però d’altres professen obertament el seu escepticisme. Un científic amb qui vaig fer pràctiques em va dir que creia que les dones no estaven fetes per triomfar de debò en aquest camp perquè solien distreure’s per culpa de la família. Em va posar com a exemple la seva dona, una científica amb qui evidentment compartia una família.
Davant d’aquest panorama, pot passar que la noia que té la sort d’anar a parar a un laboratori de prestigi hagi d’aguantar moltes coses si s’hi vol quedar. Fa poc, una becària de postdoctorat va demanar consell a una columnista de la revista Science que ofereix orientació professional; tenia un problema: el seu tutor li mirava l’escot de la brusa. La columnista, la doctora Alice Huang, no només li va aconsellar que ho tolerés, sinó també que ho fes “de bon humor”. Aquesta resposta va desencadenar un gran escàndol, de tal manera que la columnista aviat se’n va haver de retractar. Tot i això, em vaig adonar que jo mateixa pensava que, per desgràcia, el consell de la doctora Huang era sensat. Guanyar-te l’enemistat del tutor et pot arruïnar la carrera professional.
D’entrada, has de demanar que et deixin una bata XL quan no et pots cordar la teva per culpa de la panxa de l’embaràs. Em vaig reincorporar al laboratori quan els meus bessons prematurs eren a la unitat de cures intensives neonatals; volia reservar-me dies de la baixa maternal per al moment en què me’ls pogués endur a casa. Només és, però, una de les moltes decisions difícils que altres dones ambicioses han de prendre en molts camps.
A les científiques el que ens distingeix és que ens exigeixen una formació d’alta qualitat. Per tant, mentre a les empreses que financen projectes científics hi pul·luli gent que considera divertit parlar contínuament del “problema de les noies”, les dones rebran una formació pitjor que la dels seus col·legues masculins, cosa que abocarà directament a un rendiment professional pitjor. Aquest és l’autèntic problema.

la nit mes curta

La nit del 23 de juny és una nit de festa. Els carrers i les places de la ciutat s’omplen de veïns, familiars i amics que passen una de les nits més màgiques -i normalment més caloroses- de l’any: la nit de Sant Joan. Després del sopar, la coca i el ball, no hi poden faltar els petards i els focs d’artifici que omplen els carrers de la ciutat de llum i soroll.
Els perills d’aquests artefactes, però, s’han de tenir sempre presents a l’hora de poder encendre’ls. Per això, l’Ajuntament de Barcelona en col·laboració amb els Bombers de la ciutat, posa a l’abast dels ciutadans una sèrie de consells per poder passar una revetlla amb diversió però sobretot amb seguretat.
Els articles pirotècnics de tot tipus s’han de comprar tan sols en els establiments autoritzats perquè són els únics on es fa un control dels seus productes perquè no se’n venguin de defectuosos. A més, és important seguir els criteris d’edat recomanada de cada petard, i que aquells petards que els nens sí que poden tirar siguin amb la supervisió d’un adult.
Durant la revetlla, s’han de tenir en compte diversos aspectes sobre la col·locació i manera d’encendre els petards i focs d’artifici: no posar els petards prop de la cara o del cos, no llançar coets agafats directament de la mà, no tirar coets amb la canya trencada, fixar bé les rodes d’artifici per evitar que cremin incontroladament, no tirar cap petard cap a una direcció on hi hagi alguna altra persona, no tirar focs d’artifici en una zona que estigui prop de líquids inflamables o altres productes que puguin explotar (com per exemple, d’una gasolinera), etc.
Un dels trucs per evitar prendre riscos de cremades per les espurnes és tirar els focs artificials col·locant-se al cantó d’on ve el vent respecte al coet; d’aquesta manera el vent envia les espurnes cap a la direcció oposada on és la persona que encén el coet.
Alguns dels accidents amb els petards es produeixen per dues situacions totalment evitables: l’una, guardar-se algun article pirotècnic a la butxaca, perquè podria encendre’s i explotar; l’altra, col·locar un petard dins d’una ampolla, totxana o qualsevol altre objecte, perquè quan el petard explota, trossos de l’objecte o del petard surten disparats incontroladament i poden anar a parar a qualsevol persona que sigui a prop.
D’altra banda, en el cas que el petard o coet falli en el moment d’encendre’l, és important no tocar-lo fins al cap de com a mínim 30 minuts. Un cop passat aquest temps, s’ha de posar en remull durant tota la nit per apagar alguna possible espurna que hagi pogut quedar encesa.
Els Bombers demanen que en cap cas s’encengui un foc d’artifici o similar a 500 metres d’una zona boscosa perquè suposa un alt risc d’incendi. A més, recorden que no s’ha de llançar cap petard a l’interior d’habitatges o edificis.
Des de casa també es poden fer algunes accions de prevenció de possibles accidents. La principal és tancar finestres i balcons, per evitar que entri a casa qualsevol coet que es desviï. A més, és important treure la roba estesa de terrats i terrasses, que podrien fer encendre la roba si hi arriba una guspira, i plegar els tendals que hi pugui haver a les terrasses.
Les fogueres són una de les tradicions de Sant Joan més populars, i arreu de la ciutat se’n fan un munt, moltes d’elles organitzades per petites entitats i associacions. Amb tot, a l’hora d’encendre les fogueres és important recordar que cal que siguin a més de 15 metres de qualsevol façana d’habitatges o comerços o de qualsevol vehicle estacionat, i mai encendre’n una a sota d’una línia elèctrica o de telèfon.
En les fogueres que s’engeguen a la calçada dels carrers del mig de la ciutat, cal deixar un espai de pas perquè puguin circular els vehicles d’emergències. A més, en aquests casos cal col·locar un suport de terra o sorra sota la foguera per evitar que malmeti el paviment del carrer.
Els Bombers de Barcelona recorden també que no es pot llançar dins la foguera cap tipus de bidó, llauna, esprai o qualsevol producte inflamable perquè poden provocar explosions.
A la ciutat de Barcelona s’organitzen un munt de revetlles populars que gestionen entitats i associacions locals i veïnals. Tots els districtes compten amb un grapat d’activitats, que inclouen fogueres, sopars populars, i en alguns casos fins i tot balls i actuacions musicals en directe. Tota la llista actualitzada de fogueres autoritzades i d’activitats que s’organitzen en cada un dels 10 districtes de la ciutat es pot trobar a la web barcelona.cat/santjoan.
Abans de la festa nocturna, però, tindrà lloc el recorregut de la Flama del Canigó. La Flama sortirà del carrer d’Aristides Maillol, tocant al Camp Nou (17.30 h), baixarà fins a plaça Espanya per Riera Blanca i carretera de Sants, seguirà per la Gran Via fins a l’altura de Pelai, on girarà i recorrerà la Rambla fins al passeig de Colom; després, pujarà per la Via Laietana, passant pel carrer Sant Jaume, fins a acabar a la plaça Sant Jaume (19 h). Paral·lelament, a la mateixa plaça Sant Jaume es farà el ball de l’Àliga (18 h) amb els gegants de la ciutat, i es repartirà coca i herbes remeieres per als assistents.

divendres, 26 de juny del 2015

Benet i Jornet

Va bufar el 75 del pastís d’aniversari -pur atrezzo, per descomptat- amb un somriure d’orella a orella mentre rebia una càlida i emocionada ovació. Josep Maria Benet i Jornet va sortir a l’escenari de la Sala Gran del Teatre Nacional per cloure amb aquest gest, sense paraules, l’homenatge de la professió al “pare o avi de la dramatúrgia catalana, reconegut pel 100% dels autors”, deia ahir un alumne avantatjat, Sergi Belbel.
Surava en l’ambient, però la paraula maleïda no es va pronunciar en cap moment. Ningú volia que l’Alzheimer que ha fet públic que pateix entelés l’alegria de l’homenatge al seu teatre i la seva festa d’aniversari, tot i que fa els anys dissabte. Omplint la platea hi havia públic i artistes, aquella gent que li diu Papitu, amb a de pare i no amb e de Pep, com tocaria: Imma Colomer, Carme Sansa, Lluís Homar, Carme Conesa, Jordi Galceran, Narcís Comadira, Josep Maria Miró, Pere Riera i Jordi Casanovas, entre d’altres, que recordaven anècdotes, viatges, el seu ajut i el seu mestratge.
Els amics més íntims -els directors Sergi Belbel, Toni Casares i Xavier Albertí; el catedràtic Enric Gallén, i Maria Martínez- van ordir una festa d’aniversari “que li agradés, sense floritures”, teixint un espectacle amb retalls d’una quinzena de les seves obres més memorables, interpretades per actors de generacions diferents que les han protagonitzat, com Clàudia Benito, Sara Espígul, Jordi Boixaderas, Pep Cruz, Pau Vinyals i Lluís Soler. Començant per la benvinguda de La desaparició de Wendy (1973) i aquella primeraUna vella coneguda olor (1963) que li va valer el premi Josep Maria de Sagarra amb 22 anys i en què retratava la trista postguerra amb els ulls d’una noia de barri, com ell, i fins a la trilogia de peces de cambra que tancarà la seva carrera, fosques, enigmàtiques i cruels (SoterraniDues dones que ballenCom dir-ho? )
Als 60 “els altres autors feien un teatre que no esperava pujar als escenaris”, havia explicat el dramaturg. Ell ho desitjava. Però fins i tot quan els directors catalans no li feien cas, ell va continuar escrivint, tenaç, incansable, desbrossant el camí del teatre català i d’un cabal d’autors que avui -i ha passat mig segle!- l’hi reconeixen. “Impacta veure l’evolució. Com comença amb una obreta a l’estela del teatre realista de Buero Vallejo, als 70 trenca una llança pel teatre brechtià, després Pinter, i se’n va molt més lluny”. D’aquella etapa es van sentir Berenàveu a les fosquesRevolta de bruixes,Desig i un Ai carai! que encongia el cor en el discurs del fill retraient al pare malalt d’Alzheimer que el “destorbés cada cinc minuts”.
Els fragments escollits ressonaven en la nova vida de l’autor. També hi va haver vídeos d’obres seves que homenatjaven veladament tres actrius que ja no hi són: Àngels Poch, Anna Lizaran i Rosa Novell. De l’etapa de la consagració i reconeixement públic, després d’anys de picar pedra gairebé sol, es van llegir fragments d’ E.R.Testament,Olors i Salamandra, peces que abunden en els seus temes: “La identitat, el dolor -a la pèrdua, a sentir-se diferent, a la mort-, el rerefons polític...”, desgranava Belbel.
Benet i Jornet ha combinat l’habilitat per radiografiar la realitat política i social de cada dècada amb el rigor i la qualitat literàries i un esperit de renovació i experimentació que l’han fet especular amb les formes teatrals. I, a més a més, va inventar la ficció de sobretaula a Catalunya ( Poble NouNissaga de poderVentdelplà ), ha sigut generós amb els més joves, ha lluitat pel teatre català i s’ha fet estimar. “Ets un noi de barri amb la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ets un clàssic contemporani -va dir el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, l’únic que va fer un parlament-. Papitu, t’estimem”.

Quotes d'immigrants

Incapaç de trobar una solució al drama migratori que truca a les portes del continent, la Unió Europea no preveu assolir cap acord sobre la política de quotes abans d’un mes. “Estaria molt content si per al 31 de juliol hi hagués una decisió”, deia ahir Jean Asselborn, el titular d’Exteriors de Luxemburg, que d’aquí dues setmanes ocuparà la presidència rotatòria. I és que la polèmica proposta de la Comissió Europea per establir quotes obligatòries de refugiats continua tenint més detractors que partidaris. Els ministres d’Interior i Justícia dels Vint-i-vuit van abordar ahir la possibilitat d’acollir els 50.000 immigrants procedents de Síria i Eritrea, però no hi va haver acord. La mesura només convenç Itàlia i Grècia, els països que més reben la pressió migratòria a les seves costes. A més, compta amb l’oposició d’Espanya, que no està d’acord amb l’obligatorietat de la mesura.
L’estiu ja és aquí i amb l’arribada del bon temps la pressió migratòria augmenta. En són una prova les tenses imatges dels últims dies vistes a la frontera entre França i Itàlia. París va evitar l’entrada al seu territori de centenars de persones que eren a la localitat italiana de Ventimiglia des del cap de setmana passat. Ahir, mentre començava la reunió dels ministres, l’improvisat campament de refugiats en una escullera de la població va ser desallotjat per una unitat d’antiavalots italians.
El ministre de l’Interior italià, Angelino Alfano, va entrar en peu de guerra a la trobada, on va exigir que la UE trobi una solució a la pressió migratòria. “De l’escena de Ventimiglia se n’ha de treure una lliçó. Crec que és un cop de puny per a tots els que no volen veure la realitat”, va etzibar. Més tranquil, després de la reunió amb els homòlegs francès, Bernard Cazeneuve, i alemany, Thomas de Maizière, Alfano va assegurar que s’havia fet “un primer pas” per acostar postures en la proposta de la Comissió.
No obstant, els ministres van ser incapaços d’arribar a un acord sobre la proposta de distribuir els refugiats sirians i eritreus i tampoc pel que fa a l’obligatorietat ni en relació a les xifres. Així, van deixar la decisió en mans dels caps d’estat i de govern, que es reuniran a finals de mes. La cimera d’ahir va tornar a fer evident que els estats membres estan fortament dividits. Segons el titular espanyol, Jorge Fernández Díaz, hi ha “tres posicions”: països com Itàlia i Grècia, forts defensors d’una política de distribució obligatòria de refugiats pel territori europeu; els estats que més sol·licituds d’asil reben, com Suècia, Alemanya i França, que hi donen suport “amb matisos”, i els que mantenen “serioses reserves”, com Espanya. En aquest sentit, Fernández Díaz va tornar a carregar contra la proposta, que considera que tindrà “un efecte crida”, i va exigir que s’hi inclogui el caràcter voluntari.
A més, el govern espanyol tampoc dóna suport als criteris de l’executiu comunitari d’atorgar menys pes als nivells d’atur i als esforços fets en matèria migratòria. Espanya creu que ja és “solidària i responsable”. En aquests moments, va dir el ministre traient pit, “la raó per la qual no s’està produint cap drama humanitari al Mediterrani occidental és perquè Espanya està fent els seus deures cada dia”. Apostant per la voluntarietat, el ministre va mostrar-se conciliador afirmant que hi ha marge per “aplicar la solidaritat i la responsabilitat”.
Espanya aposta fermament per la col·laboració “en origen”, és a dir, amb els països on s’embarquen milers de persones cap a Europa. En el cas espanyol, el diàleg seria amb Mauritània, el Senegal o el Marroc. No obstant, la majoria de persones que arriben a les costes gregues i italianes provenen o surten de Líbia, un país immers en una guerra civil en què no hi ha un interlocutor.
Tot i que la reunió d’ahir va ser només una presa de contacte sobre la situació, Fernández Díaz va admetre que “hi ha molt per dialogar i molt per recórrer”. Tot i així, els retrets i interessos nacionals van copar l’atenció. França i Alemanya, malgrat dialogar amb Itàlia, van advertir que no hi haurà solidaritat europea per distribuir refugiats si Roma no assegura una política de retorn d’immigrants irregulars i un registre per reubicar sol·licitants d’asil, ja que la majoria trien Alemanya. En canvi, segons informacions del diari Corriere della Sera, el primer ministre italià, Matteo Renzi, estaria disposat a emetre visats temporals als immigrants perquè es puguin moure lliurement pel territori comunitari.
Per la seva banda, el comissari de l’Interior, Dimitris Avramopoulos, va assegurar que es manté “optimista” i creu que s’arribarà a un acord. Però va enviar un missatge a la majoria de països que s’hi oposen: “La distribució no es pot fer a la carta, tots hem d’assumir la nostra responsabilitat”, va dir, per concloure que, com es va poder comprovar amb Malta, la “solidaritat voluntària no funciona”. Per contra, el responsable comunitari va instar a mirar “més enllà dels interessos nacioanls”, i va afegir que defensarà la seva proposta “objectiva, quantificable i realista”, va subratllar.

Pau Casals

Pot semblar que el record de la figura de Pau Casals (1876-1973) és ben present a casa nostra. El músic del Vendrell dóna nom a carrers de molts municipis catalans, a auditoris i fins i tot a una sala de l’aeroport i a una autopista. Tanmateix, la magnitud del seu llegat, i sobretot la seva importància en la música del segle XX, té més ressò en altres països que aquí. Com diu el director general de la Fundació Pau Casals, Jordi Pardo, “Pau Casals és tan popular aquí, se’l sent tan proper, que aquesta proximitat amaga un desconeixement”.
La persistència en la memòria col·lectiva d’ El cant del ocells i del discurs a la seu de les Nacions Unides l’any 1971 han deixat en segon pla la seva tasca com a revolucionari en la interpretació del violencel i la seva recuperació de les Suites per a violoncel de Bach, entre altres moltes coses. “Pau Casals va marcar un abans i un després en la interpretació del violoncel. Va canviar la digitació i la manera d’aprofundir en la música”, explica la violoncel·lista Anna Mora, directora del Grupcello.cat.
Aquesta és una de les raons que han dut la Fundació Pau Casals a impulsar la primera Diada Pau Casals Ciutat de Barcelona, amb el propòsit que se celebri el 16 de juny de cada any i no només a la capital catalana. “La voluntat és facilitar el coneixement de la seva obra i plantar una llavor que germini i creixi en el món i que la diada es pugui celebrar simultàniament en altres ciutats”, explica Pardo, que insisteix en el caràcter divulgador de la iniciativa: “És sobretot una mirada al futur. L’objectiu és mantenir viu el llegat musical i humanístic de Pau Casals, connectar amb les noves generacions i mantenir el compromís amb la música com a llenguatge universal capaç de mobilitzar el millor de les persones”.
La presència d’Ada Colau
Els actes de la diada, en els quals participarà la viuda de Casals, Marta Casals Istomin, es concentraran avui al Turó Park i a l’avinguda Pau Casals de Barcelona, i tenen el suport de L’Auditori, el Palau de la Música, el Gran Teatre del Liceu, l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc), el Conservatori del Liceu i el Conservatori Municipal de Barcelona. A més a més, compta amb la col·laboració dels ajuntaments del Vendrell i de Barcelona. De fet, tant l’alcalde vendrellenc, Martí Carnicer, com l’alcaldessa barcelonina, Ada Colau, seran presents en un acte que recorda el que es va fer el 16 de juny del 1934. En aquella Barcelona republicana, Pau Casals va ser nomenat fill adoptiu i l’Ajuntament va atorgar-li la Medalla de la Ciutat i va posar el seu nom a una avinguda.
Diu Jordi Pardo que cal mantenir “viu i de manera popular” el llegat de Pau Casals més enllà d’El cant dels ocells i el discurs a les Nacions Unides, perquè és “molt més que això”. És, per exemple, un home que va entendre que “la música és molt més que un art” i que es va comprometre amb la pau i la justícia social. Per això la diada, a més d’una “exaltació de la música”, vol “projectar Barcelona com a capital de la música i de la pau”. I poques figures representen tan exactament aquest propòsit com Pau Casals.
El 19 d’octubre del 1938, mentre les bombes feixistes queien sobre Barcelona, Pau Casals tocava una suite de Bach al Liceu. En aquell moment, preludi de la desfeta, va demanar al món que no permetés el triomf del feixisme. “Vosaltres sereu les pròximes víctimes de la seva follia”, va dir anticipant la devastació que vindria després. Amenaçat de mort pels franquistes, va marxar cap a l’exili, i la fosca nit de la dictadura va estroncar la seva feina. I no era poca. L’any 1919 havia creat l’Orquestra Pau Casals, antecedent de l’Orquestra Municipal de Barcelona -fundada per Eduard Toldrà el 1944- i de l’actual Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. També va crear l’Associació Obrera de Concerts el 1926 per difondre la música entre un públic que fins aleshores no hi tenia accés.
Val a dir que Pau Casals no ho va tenir fàcil per tirar endavant l’orquestra. “Va ser un feina molt ingrata, perquè no l’ajudava ningú”, recorda Anna Mora. De fet, Pau Casals va invertir els seus diners per pagar els músics, perquè en cap cas no volia renunciar a promoure el repertori simfònic a la ciutat. Per això Mora troba que la diada és una bona manera de retre-li “el reconeixement que mereix”.
La diada és, segons Pardo, “una peça més” en el rellançament de la Fundació Pau Casals. Una altra és la internacionalització de la beca per a joves violoncel·listes, que a partir del 2016 s’obre a tota la Unió Europea. També hi ha la voluntat d’insistir en la projecció del museu de Sant Salvador, “encara poc conegut pels catalans”, i “impulsar i millorar” el Festival Pau Casals que se celebra cada any al Vendrell. “Volem que el festival llueixi amb molta més força”, diu el director general de la fundació.

nous a BCN

La nova alcaldessa i els membres del nou govern es troben una ciutat amb una situació financera sanejada però marcada per les crítiques pel seu model turístic i les desigualtats. Com un declaració d'intencions, abans de ser investida l'alcaldessa es va reunir amb els veïns, que li reclamen més participació.
Aquest és un retrat dels nous regidors, districte a districte, i alguns dels principals reptes als que hauran de fer front a cada lloc:
LES CORTS: Laura Pérez
El districte ha d’afrontar els problemes de mobilitat relacionats amb el Camp Nou i acabar el pla de la Colònia Castells.
 GRÀCIA: Raimundo Viejo
La gentrificació i la pressió turística són les principals queixes dels veïns. L’hotel del Deutsche Bank per ara està paralitzat.
 SANTS-MONTJUÏC: Jaume Asens
El conflicte de Can Vies, la urbanització del 'calaix' de Sants i l’arribada de la L9 a la Zona Franca són algunes de les reivindicacions.
 SARRIÀ-SANT GERVASI: Gerardo Pisarello
Els barris de muntanya denuncien la situació d’aïllament amb què es troben i reclamen millores en la mobilitat.
 CIUTAT VELLA: Gala Pin
Els veïns lamenten la massificació turística -en hotels i en apartaments- i la construcció de la marina de luxe del Port Vell.
 HORTA-GUINARDÓ: Mercedes Vidal 
Els veïns demanen millores en l’accessibilitat, que es comenci a cobrir la ronda de Dalt i la recuperació de la Torre Garcini.
 EIXAMPLE: Agustí Colom
Els veïns denuncien la proliferació de pisos turístics (en especial a la Sagrada Família), i la falta d’equipaments i espais verds.
 NOU BARRIS: Janet Sanz
És el districte que encapçala el rànquing de desnonaments, atur i pobresa. Els veïns volen un pla de xoc immediat.
 SANT ANDREU: Laia Ortiz
El projecte de l’estació del TGV a la Sagrera, l’ampliació de La Maquinista i la falta d’equipaments, els principals problemes.
 SANT MARTÍ: J.Maria Montaner
Els assentaments d’immigrants, la rambla del Poblenou, la pressió turística i el futur de les Glòries, els temes clau.

juan cruz

A Juan Cruz li agrada recordar que la seva mare, quan era petit, li deia que “es passava la vida fent preguntes”. El 1976, l’any en què es va convertir en un dels fundadors d’ El País, ja podia presumir d’una bona trajectòria periodística, que fins llavors havia desenvolupat en diaris de les Canàries comEl Día i La Tarde. També s’havia estrenat com a autor publicant Crónica de la nada hecha pedazos(1973). Dècades després, havent publicat una vintena llarga de llibres, havent-ne editat uns quants centenars des d’Alfaguara -que va dirigir- i havent facturat uns quants milers d’articles, Cruz aplega les seves 31 entrevistes predilectes a escriptors amb vocació de transversalitat: hi surten des de Günter Grass, José Saramago i Juan Rulfo fins a J.K. Rowling. El títol, com es podia esperar, és Toda la vida preguntando. L’ha editat exquisidament Círculo de Tiza.
Volia començar demanant-li per...
¿Quin és l’últim autor que has entrevistat? Digues.
Karl Ove Knausgård. Acaben de publicar-li L’illa de la infantesa.
Interessant. Butor i Robbe-Grillet van fer una literatura molt minimalista als anys 50 i 60, i Knausgård em sembla que fa una aposta semblant, però més càlida. L’illa de la infantesa em fa preguntar si realment s’enrecorda de tot o inventa. Em semblaria legítim, perquè els llibres no són deutors de la realitat: la realitat és el que llegeixes.
Va començar a pensar sobre literatura molt aviat. Les primeres entrevistes que recull a Toda la vida preguntando són de finals dels 60.
A casa no teníem llibres. Només prospectes. Quan tenia 8 anys, a la mare li van donar un retall d’un diari de Tenerife sobre una inundació a l’illa de La Palma. A la foto de l’article s’hi veia un home mort. Llegíem la notícia un dia rere l’altre. Una mica més endavant, amb l’arribada de la ràdio, em vaig sentir estimulat a buscar literatura. El meu pare em portava El capitán Trueno, i el meu germà la revistaDestino, en què col·laboraven Torrente Ballester, Delibes, Umbral, Gimferrer... Era una illa intel·lectual. Aquella combinació em va fer lector molt aviat. També veia gent a la plaça del poble que portava llibres.
Julio Caro Baroja li deia, fa gairebé 50 anys, que ell no creia “en la maldat gratuïta”. A mesura que havia “anat passant per la vida, hi havia anat creient”. I vostè?
La maldat és un dels elements més perversos de l’ésser humà. Hi hem de lluitar, perquè es troba a dins de cadascun de nosaltres. Jo he patit la maldat, i potser també l’he perpetrat. Però hi ha una frase que sempre m’alerta en contra d’aquest sentiment pervers. És Del dret i del revés, d’Albert Camus: “El sol que va regnar durant la meva infantesa em va privar de qualsevol tipus de ressentiment”.
Digui’m un moment en què hagi sigut conscient de la maldat.
El niño descalzo [que sortirà al setembre a Alfaguara] explico la història d’un parent nostre que va voler matar el meu pare. Va arribar fins al meu bressol, jo tenia sis o set anys, però encara hi dormia perquè sempre estava malalt i els pares em volien tenir a prop. L’home va deixar el ganivet que volia fer servir per matar el meu pare al damunt del llit.
María Zambrano li deia que les revelacions que havia tingut “s’havien donat sempre al desert”. Quins deserts ha travessat, vostè?
Uns quants! La infantesa ho va ser, encara que ho era per als altres, perquè jo no n’era conscient. També hi ha hagut el desert que et deixa l’amor i el desamor. El desert professional també: si no et va bé i és la teva vocació, ho passes fatal. Per sort, sempre he tingut raons per a l’entusiasme. Hi ha un poeta canari, José Luis Pernas, que té un vers que diu: “ Comprendí entonces que hay que buscarse una esperanza para seguir viviendo ”. T’has d’espavilar. Cada dia, independentment de l’edat i dels altres. Viure és addictiu.
Per a vostè, treballar també és addictiu. Ha tornat a El País .
M’ha donat gairebé tanta vitalitat com el meu nét. Em jubilaran les circumstàncies, no pas el meu desig. Treballar m’agrada! [Riu.] Jo pagaria per treballar.
Però en el seu cas no passa.
Passa una mica. Fa uns dies un home em va dir: “Vostè és l’únic que treballa a El País ”, perquè veu que firmo molts articles. Hi ha molta gent que treballa molt més que jo, a administració, als tallers... Hi ha gent que creu que els periodistes són només els que apareixen als diaris, però els periodistes són tots els que els fan, de vegades en l’obscuritat més espessa.
Günter Grass també va treballar fins al final. I vostè li va fer l’última entrevista.
Em semblava un nen, un home vulnerable i indefens. D’alguna manera, era com Juan Carlos Monedero. La gent tracta Monedero com si fos un ogre i és com un adolescent. Jo li tinc afecte des que el vaig conèixer. La política no li ha fet justícia.
Grass li deia que el segle XX no havia estat marcat per una “irracionalitat tan marcada” com la que vivim ara, que definia com la de “l’autodestrucció del capitalisme”. Fins a quin punt hi està d’acord?
El segle XX va ser molt cruel. Quan envellim, el temps se’ns fa pitjor. Els humans, igual que els gossos, intuïm els terratrèmols. Això ens passa a una certa edat. I ara mateix vivim un autèntic terratrèmol, ja el tenim aquí: ha sigut la crisi econòmica i la maldat, l’Estat Islàmic de Síria, que és com si tornés la Inquisició.

el 20% del PIB

Quan Jean-Claude Juncker va rellevar José Manuel Durão Barroso l’any passat al capdavant de la Comissió Europea va promoure un cert gir a les polítiques econòmiques. Mantenint els objectius per a l’any 2020, per exemple pel que fa a emissions de gasos d’efecte hivernacle o ús d’energies renovables, en va introduir un de nou de gran abast econòmic: Juncker va posar l’objectiu que el 2020 el 20% del PIB a Europa l’aporti la indústria. Un objectiu que, va dir, és essencial perquè el Vell Continent pugui mantenir-se en el podi del desenvolupament econòmic en un món que cada cop més gira cap al Pacífic.
Però l’estat espanyol difícilment podrà complir aquest objectiu. Catalunya, com la part més industrial, podria arribar-hi. Però el conjunt d’Espanya gairebé segur que no, segons creuen una gran part dels representants dels sectors industrials espanyols. I això que la indústria està tenint un paper clau en la sortida de la crisi, com es demostra en l’augment d’inversions i producció, per exemple del sector de l’automòbil. Per això la setmana passada el president de la patronal química espanyola Feique, Anton Valero, reclamava “una política industrial clara que defensin tots els partits quan arribin al govern”, perquè la indústria ha de convertir-se en “una política d’estat”.
Encara que a Catalunya la indústria té més pes que al conjunt de l’Estat, la davallada ha sigut important. “Catalunya ha deixat de ser una potència industrial”, conclou el professor Josep Oliver a l’estudi La pèrdua de posicions de la indústria catalana en el context europeu[vegeu l’ARA del 9 de desembre del 2014]. A començament dels anys 80 el pes de la indústria en el PIB català vorejava el 30% i ara està sobre el 18%. S’ha perdut un terç del PIB industrial, una erosió només comparable a la de França.
Segons el ministeri d’Indústria i Energia, el segon sector suposa actualment el 15,9% del PIB de l’Estat i genera més de 2,3 milions de llocs de treball. A més, el sector industrial aporta el 20% de les exportacions. Per això, el ministeri va posar en marxa l’Agenda per a l’Enfortiment de la Indústria que, entre altres punts, preveu fomentar la recerca i desenvolupament (R+D) i millorar el finançament de les petites i mitjanes empreses com a puntal per fer créixer el sector industrial.
Però la majoria de representants de la indústria, reunits la setmana passada a l’Iese, veuen amb incredulitat la possibilitat de fer revifar el sector. El conseller delegat de Siemens, Pascual Dedios, va indicar que la indústria espanyola està funcionant al 65% de la seva capacitat de producció. Javier Targhetta, conseller delegat d’Atlantic Copper i director general de Freeport-McMoRan, es va mostrar convençut que la indústria espanyola no assolirà l’objectiu d’arribar al 20% del PIB el 2020. Aquest expert en la indústria siderúrgica i metal·lúrgica va assenyalar que, per sobreviure, la indústria espanyola ha de mirar cap als mercats importants, i va advocar per accelerar les exportacions als Estats Units, la Xina i el Japó, que seran els mercats més importants del món.
Per la seva banda, el president de la Federació d’Indústries d’Alimentació i Begudes (FIAB), Pedro Astals, va destacar la importància del sector industrial, que durant la crisi s’ha demostrat com a “anticíclic”, si bé va apostar per un augment de la dimensió de les empreses perquè a l’Estat encara hi ha massa atomització. El conseller delegat de BASF, Erwin Rauhe, va destacar que s’ha de saber trobar el nínxol. Per exemple, va indicar, la química espanyola no pot ser competitiva al mercat de química bàsica davant les megafactories que s’estan construint al Pròxim Orient. Per tant, va indicar, s’ha d’especialitzar en productes de més valor afegit, que es produeixin on hi ha el mercat.
En el que van estar d’acord tots els ponents és que l’elevat preu de l’energia a l’Estat resta competitivitat a les indústries. Per això van clamar contra el fet d’incloure a la factura de la llum conceptes que no són purament elèctrics. Ahir mateix la Cambra de Comerç de Barcelona va presentar un document en el qual diu que en els quatre primers mesos del 2015 l’electricitat s’ha encarit un 48%. Segons la Cambra, els costos regulats -els que no tenen res a veure amb la generació i distribució de l’energia- suposen el 40% de la factura elèctrica.
Això, diu l’entitat que presideix Miquel Valls, castiga especialment Catalunya respecte a altres comunitats pel pes que hi té la indústria i treu competitivitat, cosa que pot afectar negativament la bona evolució de les exportacions.

joan proubasta

De la mateixa manera que a Casablanca en cap moment es pronuncia res semblant a “Torna-la a tocar, Sam”, Arthur Conan Doyle mai va posar “Elemental, estimat Watson” en boca de Sherlock Holmes. Va ser l’escriptor William Gillette qui va inventar-se aquest diàleg per a una obra de teatre sobre les aventures del detectiu. La idea va calar tan poderosament que no hi ha hagut manera de desincrustar-la del pas del temps. La història de la cultura és plena de deformacions, llegendes, relats apòcrifs, mitges veritats, falsificacions, impostures, reduccionismes fraudulents que fan fortuna i s’instal·len a la memòria col·lectiva. És fascinant investigar-ne els motius i donar fe de la creativitat que també han generat.
Què sabem de Sherlock Holmes? Qui més qui menys sap que fuma amb pipa, que llueix el seu vestit de llana i quadrets, que sempre porta una lupa per si de cas, que és el mestre de la deducció, que toca el violí i que flirteja amb les drogues. Tòpics més o menys afortunats i fidedignes, aproximacions proporcionades per la iconografia més comercial que ha transcendit al llarg dels anys. Per confirmar-los o refutar-los és un gust deixar-se il·luminar per Joan Proubasta, eminència mundial en Holmes, erudit d’aquest personatge literari que ha fecundat la cultura de la modernitat en immensitat de vessants: cinema, teatre, còmic, pulp, disseny, publicitat, grafisme, criminologia... La seva col·lecció és una de les més completes i importants del món. Només els fons d’algunes universitats -la de Toronto i Minnesota- la superen. És difícil que un particular pugui competir amb els recursos d’organismes monstruosos que, per exemple, poden licitar molt més alt en qualsevol subhasta. Però bé, tant li fa, si Holmes va poder vèncer aquell estrambòtic monstre del llac Ness imaginat per Billy Wilder aLa vida privada de Sherlock Holmes, el Joan pot presumir amb raó i fonament d’una col·lecció extraordinària.
La casualitat, sempre amatent a donar-nos motius de pensament imprevistos, ha volgut que visiti el Joan poques hores abans que transcendeixi la mort del gran Christopher Lee, que va ser Holmes aEl collar de la mort, apareixia a El gos dels Baskerville i donava vida a Mycroft, l’estrany germà del detectiu a l’extraordinari film de Wilder. És una experiència bonica, un motiu afegit d’emoció, escriure aquest retrat encara commogut per la desaparició d’un mite que ha contemplat en primer pla set dècades de la història del cinema. No costa gens detectar aviat l’afilat rostre de Lee traient el cap pels atapeïts prestatges de l’àtic de la Biblioteca Pública Arús, que acull el fons del Joan.
Col·leccionisme a la sang
Hi ha de tot, absolutament de tot. El que destaca més són els sis mil llibres escrits en 42 idiomes diferents. Hi són les obres completes, desenes d’edicions de les quatre novel·les i 56 aventures que Conan Doyle va dedicar a la seva criatura més estimada. Són seixanta títols literaris en total que el Joan anomena “El cànon de les sagrades escriptures”. També s’hi compten dos mil còmics i una eterna tirallonga de pastitxos literaris que han emparentat la figura de Holmes amb personatges com Franco, Serrano Suñer, el Papa, el Dalai-lama, Frankenstein i el comte Dràcula. També té cartells, jocs, segells, monedes, pins, discos, titelles, figuretes... Gadgets que enriqueixen una afició inacabable i inabastable, que el Joan porta incorporada a la sang des de ben jove.
Als tretze anys, els seus pares l’envien a estudiar a un col·legi dels Alps suïssos. En una de les freqüents visites al quiosc més proper es compra un llibre de butxaca protagonitzat per uns tals Sherlock Holmes i Watson. No para fins a completar la col·lecció de cinquanta i, en tornar a Barcelona, té notícia de la mítica col·lecció de l’editorial Molino. És l’inici d’una passió que li durarà tota la vida. I com que l’empresa tèxtil per a la qual treballa el fa viatjar per tot el món, no li falten motius per engreixar la col·lecció sense parar quiet ni un sol moment. Reconeix que el neguit col·leccionista li ve de família -el seu avi ja ho era- i ell, només faltaria, s’ha preocupat de transmetre-la sanguíniament als seus tres fills.
Està en contacte amb els seus principals homòlegs arreu del món i sempre que pot viatja per assistir a convencions i conferències. Acaba d’arribar de Tòquio i si tot va bé a l’octubre serà a Sydney. Li agrada ensenyar les seves peces, algunes molt valuoses, com una primera edició britànica d’El gos dels Baskerville, i continuar acumulant-ne amb total exhaustivitat. És el fundador del Círculo Holmes, la principal associació espanyola, i està enllestint els detalls de la convenció anual a Barcelona. S’hi oficia una curiosa cerimònia: el bateig dels nous socis, cadascun amb un nom vinculat al cosmos Holmes. Només hi ha dues condicions: ningú pot dir-se Sherlock Holmes ni tampoc Watson. Hi ha coses amb les quals no s’hi juga. M’ensenya el cartell d’una recent exposició a Londres tituladaL’home que mai va viure i que mai morirà. Amén.

les quatre llibertats

Durant anys l’illa situada entre els barris de Manhattan i Queens de Nova York va ser un lloc ignorat i desconegut per a la majoria dels ciutadans de la ciutat. Una zona en declivi que va ser una presó, un hospital i un manicomi.
La seva situació va canviar quan va ser rebatejada amb el nom de Roosevelt, en honor al 32è president dels Estats Units, l’arquitecte del New Deal, el 1973. La població de l’illa ha augmentat en les últimes dècades però continua sent com un petit barri de 14.000 habitants en una ciutat que en té més de vuit milions. I és coneguda tant pels novaiorquesos com pels turistes pel seu telefèric.
Hillary Clinton va escollir aquest indret per fer el primer gran discurs de la seva campanya presidencial perquè està carregat de simbolisme. Franklin Delano Roosevelt, l’arquitecte del New Deal, és un dels presidents demòcrates més estimats pels nord-americans. Una estima que també tenen per la seva dona, Eleonor, que va ser una gran defensora dels drets humans i la primera delegada a les Nacions Unides el 1946.
D’altra banda, el parc més gran de l’illa rep el nom de les Quatre Llibertats de Franklin D. Roosevelt. En el seu famós discurs del dia 6 de gener del 1941 davant del Congrés dels Estats Units -que tenia com a objectiu convèncer el país d’ajudar els aliats europeus en la seva lluita contra els règims feixistes de Hitler i Mussolini-, Roosevelt va enumerar quatre llibertats: llibertat d’expressió, llibertat de culte, llibertat de viure sense misèria i llibertat de viure sense por.
Clinton es va presentar ahir com l’hereva de les polítiques socials del Roosevelt. I, com ell, vol ser una defensora de la classe treballadora.

plaça de la Merce

Queden tres hores perquè el Barça s’enfronti a la Juve en el partit de la final de la Champions. Passejo Rambles avall per copsar l’ambient i com qui no vol la cosa arribo fins a la plaça de la Mercè, un lloc on precisament, abans de l’etapa Laporta, el club tenia la tradició d’oferir els seus títols a la patrona de Barcelona. Quan escric aquest article el Barça ja és campió d’Europa i la basílica sap que, una vegada més, no hi haurà cap ofrena. Ara les copes es passegen en una rua i s’ofereixen a la ciutat. L’onada de laïcisme, però, no només va afectar el Barça. Cada any que passa la tradicional missa per les Festes de la Mercè és testimoni d’alguna baixa política voluntària. La més sonada, la del qui va ser president del grup municipal socialista i futur gerent de l’Ajuntament, Jordi Martí, que fa dos anys no hi va anar per donar suport a la laïcitat de les institucions públiques.
L’església, doncs, ha perdut part del seu protagonisme i els únics visitants que rep, a banda dels turistes despistats que busquen Santa Maria del Mar, són la gent gran del barri que cada dia va a missa. És una plaça rectangular, amb molt edifici i poc arbre. L’únic toc de color verd és al costat de la font de Neptú, l’altre focus d’atenció, que està vigilada per quatre alzines.
La verdor, però, no només és als arbres. També és d’una verdor molt sospitosa el color de l’aigua acumulada en aquest brollador. No em vull imaginar quina mena d’éssers vius deuen viure-hi al fons. Pensar en la possibilitat de caure-hi per error em regira l’estómac. I ves que no hagi passat alguna vegada, perquè a la plaça de la Mercè, si vols seure-hi sense pagar, només ho pots fer als límits de Neptú, posant el cul en uns marges de marbre bruts, amb restes de beguda i menjar i amb una ferum de pixum gens agraïda.
Em ve a la memòria la pel·lícula El perfum, inspirada en la novel·la de Patrick Süskind, que va rodar les escenes del mercat del peix on neix i mor el Jean-Baptiste en aquesta plaça. Per tant, si no vols marejar-te amb el perfum que emana de Neptú, l’altra opció és seure a l’única terrassa que hi ha i pagar la consumició. I així ho faig. La Noemí Gil fa dos anys que és cambrera d’aquesta terrassa, curiosament, compartida per dos locals de nom diferent però mateixa caixa. “La gent no hi fa vida”, em diu, i afegeix que no fa gaire una protectora d’animals va muntar-hi unes paradetes perquè la gent adoptés gossos: “I no va venir ningú!”, s’exclama. A la taula del meu costat un grup de joves estan organitzant uns campaments per a nens de famílies amb risc d’exclusió social. Són voluntaris del Centre Obert Compartir i l’Associació Gabella, vinculada als Germans Maristes. Set noies i un noi, ell amb la samarreta d’Abidal per si de cas a la nit hi ha festa grossa. Em suggereixen irònicament que, si vull una plaça concorreguda, me’n vagi a Can Tripi, en referència a la plaça George Orwell, molt a la vora i coneguda per ser punt de reunió de drogoaddictes.
Des d’on estic asseguda, amb la basílica de la Mercè a l’esquena i Neptú mirant-me de cara, veig l’edifici del Registre Civil, i recordo que va ser el primer lloc que vaig visitar tot just sortir de l’hospital per inscriure-hi la meva filla. Quin lloc. S’hi accedeix per una altra plaça, la del Duc de Medinaceli, però la banda que dóna a la Mercè és on hi ha les sales de casaments i jures. “Molts dies hi ha nuvis fent-se fotos, i fa bonic”, diu l’Esperanza Ramos. Me la trobo a la porta de l’església, acompanyada del Carles Ponsa. Tots dos estan demanant la voluntat a tothom qui entra. Són amics i tenen bona relació amb el rector, que els deixa posar-se a l’entrada. Ell, a més, hi fa algunes feienetes i reparacions quan cal, i ella en fa la neteja. “Durant 16 anys vaig ser la Cleòpatra de les Rambles -m’explica-, però la normativa sobre estàtues humanes em va obligar a plegar, perquè no vaig obtenir la plaça”.
Em confessa amb enyorança que es guanyava molt bé la vida. “Feia 12 hores diàries i em treia uns 100 euros. Ara en un dia amb prou feines en guanyo 13”, em diu. I abans de marxar, perquè hi ha un partit a punt de jugar-se, faig un cop d’ull a la pancarta que penja de l’edifici de Capitania. “Día de las Fuerzas Armadas. Acuartelamiento El Bruch. Entrada gratuita ”. I el soldat que fa guàrdia a sota el cartell m’indica que si vull passar ho he de fer per l’altra banda. S’ha ben confós.