divendres, 31 de juliol del 2015

nou director el macba

Ferran Barenblit (Buenos Aires, 1968) és el nou director del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba). La decisió es va prendre dimecres en la reunió del jurat del concurs internacional que es va convocar per substituir Bartomeu Marí, que va dimitir arran de la polèmica de l'exposició 'La bèstia i el sobirà'.
Llicenciat en història de l'art per la Universitat de Barcelona, Ferran Barenblit era el director del Centro de Arte Dos de Mayo de la Comunitat de Madrid, a Móstoles, i va dirigir el Centre d'Art Santa Mònica entre el 2003 i el 2008, data en què el va substituir Vicenç Altaió, i des d'aleshores era el director del Centro de Arte Dos de Mayo de la Comunitat de Madrid.
Abans d'assumir la direcció del Santa Mònica, Barenblit va treballar com a assistent de la directora del New Museum de Nova York, on va continuar la seva formació en el camp de la museografia, i va desenvolupar la seva carrera com a comissari independent, en centres com la Fundació Joan Miró i Koldo Mitxelena Kulturunea. També va exercir de crític d'art, en mitjans com 'La Vanguardia', 'Parachute' i 'InterCommunication'.

europeus

El 4 de juny de 1938 Sigmund Freud pujava a l’ Orient Express en direcció a Londres. Començava el seu exili. Deixava la Viena ocupada pels nazis i annexionada al Reich de la Gran Alemanya. La fugida de Freud es va aconseguir gràcies a les grans sumes de diners que els seus amics i benefactors van destinar a suborns i a cobrir els deutes que els nazis reclamaven a la família del psicoanalista i a l’Associació Psicoanalítica Internacional. Arribat a Londres, els mateixos amics i benefactors van procurar que Freud s’hi sentís com a Viena. A la seva casa de l’exili londinenc, Freud va reproduir amb exactitud la seva consulta vienesa. Gràcies als diners pagats pels seus benefactors, Freud va aconseguir endur-se els seus llibres, la seva important col·lecció d’art i el seu divan psicoanalític.
Es pot pensar que el simple trasllat de Freud i les seves pertinences de Viena a Londres és irrellevant. És, possiblement, el millor exemple del desplaçament de la cultura europea davant la destrucció totalitària i bèl·lica que va assolar el continent. Europa, en l’apogeu civilitzatori de la seva cultura —i també del seu poder—, va sentir la necessitat de massacrar-se a ella mateixa dues vegades en el curt interval temporal de trenta anys. Del 1914-18 al 1939-45 es va cimentar la seva fi com a peça central de la civilització occidental i la pèrdua de tota potència cultural. Fins i tot amb els grans noms de la intel·lectualitat de la postguerra europea, Europa havia exterminat durant la primera meitat del segle XX la baula més potent de riquesa cultural: la genealogia.
Quan algú s’exilia o mor al camp de batalla o en un camp de concentració no solament desapareix la persona i les seves idees: s’esquinça alhora tota una família, que perd tota l’articulació i la potència socials per projectar canvi, progrés i dinamisme intel·lectual. No cal parlar dels efectes devastadors que té que una família sencera desaparegui. I això és exactament el que va passar a Europa. L’autodestrucció d’Europa va comportar el seu absolut empobriment. Tota reconstrucció subsegüent porta alguna cosa de diferent: el 1918 és radicalment diferent del 1914. I el 1945 Europa és la cendra de la reconstrucció endegada després del 1918. Es pot argumentar que hi ha hagut moltes altres guerres en la història, i que els mateixos europeus han exterminat pobles sencers en les seves colonitzacions atroces. Amb tot, per la rellevància cultural europea i per la magnitud de les xifres de víctimes, la devastació dels europeus contra els europeus no té equivalent històric.
I així estant, Europa es lamenta. És un lament impropi perquè ella mateixa és fruit de la seva pròpia calamitat. Els grecs s’aixequen contra Europa i la seva nació central, Alemanya. Avui és el deute, la guerra dels mercats, la tirania quantitativa. Així i tot, les nacions europees han maldat fratricidament en la seva història. Velles ferides mai tancades. Restitucions mai restituïdes. Cap novetat. Després, apareix el lament europeu contra els Estats Units, l’antiamericanisme europeu del qual fan gala tant l’elit republicana francesa com la tronada classe política eurocèntrica, mal anomenada progressista. Que si imperialisme, que si vulneració de drets humans, que si racisme, que si capitalisme, que si militarisme… Si els Estats Units s’erigeixen avui més o menys en líders del món és perquè Europa va dedicar més energies a exterminar-se que a crear alguna cosa de profit. Els grans generadors d’idees, com Freud, van passar a l’exili o van morir als camps de batalla o de concentració. Amb Europa absent, Amèrica la relleva i aprofita l’energia dels exiliats, els supervivents, i les seves famílies. Fins i tot caldria començar a pensar quina necessitat interna tenien els Estats Units d’intervenir a Europa. És cert que hi ha moltes causes, però la doctrina Monroe i corol·laris posteriors no implicaven en si l’abandó de l’aïllacionisme tradicional.
Qualsevol visita a la més humil de les sinagogues de Nova York ofereix un retrat de genealogies rupturades en la massacre d’europeus contra europeus. Des d’humils artesans d’un shtetlpolonès fins a la rica família berlinesa de ginecòlegs, les històries es barregen en un enyor impossible del que una vegada va ser vida quotidiana a Europa. Desarrelats de cop, Amèrica va proveir auxili i una nova llar. I els descendents poques vegades volen mirar enrere: la dolor és massa intensa. I el menyspreu europeu, immens.borja villalonga.

proposta socratica

Plató va recollir a Apologia de Sòcrates el judici a què va ser sotmès el filòsof i que acabaria amb una condemna a mort per ingestió de cicuta. Diríem que Mario Gas i Alberto Iglesias han resseguit el que explica Plató sobre les sessions del judici a la dramatúrgia deSócrates, juicio y muerte de un ciudadano afegint-hi altres materials, com el diàleg amb Critó. Pensem que els autors no volien tant escenificar una obra de tribunals (el judici no té gaire interès des del punt de vista de controvèrsia jurídica) com reivindicar la contemporaneïtat de la figura de Sòcrates: un inconformista que indaga sobre l’home i el món, confrontat doncs a la democràcia atenenca, que, com tot poder, rebutja aquells que qüestionen les veritats acceptades i que per mitjà de la raó intenten descobrir la veritat, per més amagada que estigui.
A la plaça pública d’Atenes, Josep Maria Pou és certament un molt creïble ciutadà grec, un home humil que defensa la recerca de la veritat i la llibertat dels que pensen i maleeix els adoradors dels vedells d’or. Però també és el savi irreductible que, més que defensar-se, persisteix en el seu ensenyament assumint les conseqüències de les seves conviccions fins a la mort. Pou és Sòcrates. Bravo.
El text de l’obra evoca el teatre grec amb un cor, els mateixos senadors, que actua de narrador i funciona bàsicament sobre els monòlegs del filòsof, de l’acusador Mèlet, de l’amic Critó (un sempre segur Carles Canut) i de la dona del filòsof en un monòleg d’una agradable quotidianitat. La funció no amaga una certa voluntat pedagògica a l’estil brechtià per acostar-se sense grandiloqüències (Sòcrates presumia d’una parla molt comuna) a un públic poc acostumat a sentir idees filosòfiques al teatre. De fet, doncs, una bona proposta, molt socràtica, que es pot veure al Teatre Romea fins al 2 d’agost.

dijous, 30 de juliol del 2015

la pretemporada

El tòpic diu que els futbolistes odien les pretemporades. I ho diu perquè un altre tòpic se les pren com l’etapa de més càrrega física, la més allunyada del dia a dia competitiu, la més farragosa de tot l’any. Però a Luis Suárez no li importen ni el primer ni el segon tòpic -que, d’altra banda, no són certs-. L’uruguaià està radiant. Desborda il·lusió als Estats Units i, sobretot, una ambició ferotge que posa el llistó del seu segon any al Barça encara més alt que en la seva estrena com a blaugrana. “Vull tornar a guanyar-ho tot aquesta temporada”, deia el davanter abans d’estrenar el curs 2015/16 amb l’amistós contra els LA Galaxy de la matinada passada al Rose Bowl, en el context de la International Champions Cup.
La gira per terres nord-americanes serà la primera pretemporada completa que Luis Suárez haurà viscut en els últims sis estius. Cal anar al 2009 per trobar en el seu currículum una pausa real i clara entre el final d’una temporada i l’inici de la següent, encara que llavors va allargar el curs amb l’Ajax, que havia acabat al maig, per disputar al juny dos partits de classificació per al Mundial amb l’Uruguai. L’escenari havia sigut igual de tranquil en els anys anteriors, amb l’Ajax el 2008 i en el trànsit del Groningen al club d’Amsterdam el 2007.
Des del 2010, però, l’agenda de Suárez s’ha comprimit d’una manera exagerada, i ha anat encadenant l’atapeït calendari de clubs amb els compromisos internacionals amb l’Uruguai (Mundial de Sud-àfrica el 2010, Copa Amèrica el 2011, Jocs Olímpics el 2012, Copa Confederacions el 2013 i Mundial del Brasil el 2014). S’ha convertit en novetat que vesteixi de curt com la resta de companys des del primer dia d’entrenament, com li està passant ara.
Aquest cop les seves cames no han hagut de patir cap competició llarga aquests mesos de juny i juliol. Cap concentració en hotels. Cap viatge d’equip. Cap rutina de partit cada tres o quatre dies. La sanció que va imposar-li la FIFA per la seva agressió a l’italià Chiellini al Mundial del Brasil de fa un any el va deixar fora de la Copa Amèrica -que es va acabar fa dues setmanes a Xile- i l’ha fet canviar d’escenari, anar al marge dels sud-americans, estrenar una novaexperiència. En condicions normals, Suárez s’hauria reincorporat uns quants dies més tard a l’expedició blaugrana, amb Messi, Mascherano, Neymar, Bravo i Alves, amb la pretemporada ja en marxa i seguint un pla específic i concentrat de treball. Però la conseqüència de les dents a l’espatlla del central del Juventus li ha permès descansar. El golejador, que va acabar la temporada amb unes molèsties musculars que fins i tot el van fer anar coix en els últims minuts de la final de la Champions de Berlín, ha pogut carregar piles amb tranquil·litat per primera vegada en cinc estius i afronta ara la seva segona temporada al Barça amb una energia fresca i renovada. “El que vam fer l’any passat va ser únic, però aquest any també tenim objectius importants”, deia en al·lusió als extres competitius que suposaran la Supercopa d’Europa i la d’Espanya d’aquest agost, i el Mundial de Clubs del Japó al desembre.
I és que més enllà dels objectius col·lectius que mouen l’esperit competitiu de Suárez -“Vull tornar a fer un gran any com a grup”, va dir-, l’uruguaià vol millorar les seves prestacions individuals, aprofitant la inèrcia d’una adaptació ja consolidada i, ara, puntual. “Aquest any que començo al mateix ritme que els meus companys serà diferent. Arrencar sense ritme va ser dur en els primers partits”, admetia recordant els mesos que va haver de fer al marge de l’equip. L’estrena de Suárez amb el Barça es va fer esperar fins al 25 d’octubre, al Santiago Bernabéu, contra el Madrid.
La seva realitat actual és tan diferent de la de llavors que ara fins i tot li tocarà iniciar la campanya assumint un protagonisme superior al que tindrà durant l’any. L’absència de Messi i Neymar, encara de vacances, el converteix en el gran referent de l’atac blaugrana a la gira dels Estats Units, amb permís de Pedro, a qui va aconsellar que es quedi per seguir “aportant al grup”. La mitjana golejadora que va tenir l’any passat va ser d’un gol cada 127 minuts i un total de 2,5 rematades per partit, i és un dels aspectes que aspira a perfeccionar aquest curs.
Posats a afegir sucre a la dolça pretemporada de Suárez, el debut 2015/16 li permetrà retrobar-se amb Steven Gerrard, que va ser el seu capità al Liverpool. “No tinc paraules per agrair-li tot el que m’ha donat. Serà molt especial poder tenir l’oportunitat de jugar contra ell, ja que no vaig poder disputar un últim partit al seu costat al Liverpool”, va explicar des de Los Angeles

el manga

Des que va acomiadar-se de La Farga de l’Hospitalet per instal·lar-se a Fira Barcelona, el Saló del Manga és ben bé com un d’aquells adolescents que fan l’estirada i no paren de créixer. Dels 17.000 m2 que ocupava el 2012 va passar als 35.000 m2 de l’edició del 2013, els 50.000 en la del 2014 i, de cara a la pròxima edició, que tindrà lloc del 29 d’octubre a l’1 de novembre, un total de 60.000 m2 del recinte de Montjuïc: els Palaus 1, 2 i 4 i la plaça Univers. Així i tot, els responsables del Saló no creuen que hagi tocat sostre. Pilar Gutiérrez, directora en funcions fins que Carles Santamaria es recuperi d’uns problemes de salut, va assegurar ahir en la presentació del pròxim Saló que volen “seguir creixent”. I l’espai no serà un problema: al recinte firal de Montjuïc encara els queden 74.000 metres per ocupar.
La pròxima edició estarà dedicada a l’arquitectura i aprofundirà en la connexió entre el Japó i Barcelona a través del modernisme i l’obra de Gaudí. I l’exposició Manga en construccióposarà en primer pla la importància de l’arquitectura en el còmic japonès, representada per molts autors amb un realisme gairebé fotogràfic. El leitmotiv d’aquest any també està present en el cartell: una il·lustració de la Sagrada Família amb quatre gatets enfilats a les torres dels evangelistes. El firma Konami Kanata, autora del manga infantil El dulce hogar de Chi, i és la primera artista japonesa que s’encarrega d’il·lustrar el cartell del Saló. “Ens va semblar bona idea perquè cada vegada som més coneguts a l’estranger”, va justificar Gutiérrez.
En la pròxima edició s’espera arribar als 130.000 visitants i igualar el rècord de l’anterior edició, en què es van esgotar les entrades dissabte i diumenge. Patrici Tixis, president de Ficomic, l’entitat que organitza la cita, va pronosticar que serà “la millor edició dels últims anys”. No serà per falta d’activitats. El Saló acollirà exposicions sobre la cultura del sake i les seves varietats, sobre els elaborats autògrafs que els mangaka firmen sobre les làmines tradicionals shikishi i sobre l’estudi Kôsen, de les dibuixants espanyoles Aurora García Tejado i Diana Fernández. En l’àmbit gastronòmic destaquen els tallers de sushi amb forma de personatges de manga i la visita de l’ambaixadora del sake, miss d’un concurs de bellesa a l’estil de la Reina del Cava en versió japonesa. La resta de convidats del Saló seran més convencionals: el mangaka i director d’ anime Io Sakisaka; els dibuixants de manga francesos Florent Maudoux i Sourya; l’autor de Buenas noches, Punpun, Inio Asano; el cosplayerAlondra Ponce -que oferirà un taller sobre cosplay -, i la famosa xef de cuina macrobiòtica Mayumi Nishimura, que va ser cuinera de Madonna durant 10 anys.
Una altra de les convidades serà Yami Tabby, àlies de María López, l’adolescent de 16 anys de Granada que l’any passat va ser descoberta per un productor japonès en el concurs de cançons anime del Saló i s’ha convertit en un ídol al Japó -ja ha firmat un contracte amb Universal Music Japan- gràcies a la seva participació en un dels concursos televisius més importants del país.

dimarts, 28 de juliol del 2015

el teu mobil

A finals de març l’empresa de preservatius Durex va anunciar el llançament d’una aplicació revolucionària per millorar la vida sexual dels usuaris. “Vam convidar diverses parelles a descobrir com el seu smartphone podia fer del sexe una cosa increïble”, deia el vídeo de presentació de l’empresa. Així, un grup de parelles va assistir, amb impaciència, a la demostració d’aquesta misteriosa aplicació. “¿Esteu preparats per veure la tecnologia que canviarà la vostra vida sexual?”, preguntaven a les parelles, que arrencaven a riure amb el secret de Durex. “La millor resposta és sempre la més senzilla: el botó d’off”.
El botó d’off que proporciona aquesta aplicació -Durex Connect- sincronitza el teu mòbil amb el de la parella, i l’inhabilita fins que es torni a prémer el botó d’encesa. “Heu desconnectat 15 minuts. ¿Una mica més la pròxima vegada?”, pregunta l’apli en acabar. Baixar-se una aplicació per intentar allunyar-te del mòbil ja no és contradictori. La de Durex és només una de les moltes aplicacions que aquest any han sorgit, precisament, per fer undetox tecnològic. L’expert en tecnologia Michael Rundle ja ho va vaticinar a principis d’any, després d’assistir a la convenció sobre noves tecnologies CES 2015 a Las Vegas, de la qual va treure una conclusió clara: “La tendència número u aquest any en tecnologia podria ben bé ser... aprendre a viure sense”.
Fes créixer un arbre
Forest: Stay Focused és una aplicació que et recompensa per l’estona que no fas servir el mòbil. Així, mentre mantens les mans allunyades de la pantalla, l’aplicació va fent créixer una llavor. Com més trigues a fer servir l’ smartphone, més creix la llavor, fins a convertir-se en un arbre. Si has resistit, al final del dia podràs contemplar el bosc que has creat gràcies a la teva concentració.
Posa’t un límit
Moment és una aplicació per trackejar l’ús que tu i la teva família feu del mòbil. La part més atractiva és que et permet posar-te límits, i t’avisa quan estàs a punt d’arribar-hi. Així, pots seleccionar quin vols que sigui el teu màxim d’hores davant la pantalla al mòbil i, com a mesura més dràstica, permetre que el mòbil s’apagui quan hagis esgotat aquest temps.
Filtra el que et distreu
Per un determinat període, Offtime bloqueja trucades, missatges i notificacions, i restringeix l’accés a aplicacions que et poden distreure. L’avantatge és que et deixa seleccionar els contactes que sí que poden passar el filtre, per si hi hagués alguna urgència. Offtime també et permet enviar respostes preconfigurades quan estiguis desconnectat i t’ofereix estadístiques de l’ús que fas del mòbil.
Controla l’estrès
Els impulsors de meQuilibrium van desenvolupar aquesta aplicació per fer una gestió mòbil de l’estrès pensant que les empreses la podrien distribuir entre els seus treballadors. Els empleats instal·len el paquet al mòbil i, després d’un test, l’apli els crea un pla d’acció que explica on es fa notar més el seu estrès (ment, cos, entorn...) i què han de fer per no sentir-se atabalats.
Supera l’addicció
FaceUp és una aplicació catalana que, a través d’un test, et diu el teu nivell d’addicció al mòbil i t’ajuda a superar-la mitjançant un seguit de reptes. També monitoritza la teva activitat i et proporciona dades curioses com ara la probabilitat que tallis la relació amb la parella per culpa de la teva addició. Proposa també un joc per als sopars entre amics: el primer que agafi el mòbil, paga el compte.
Oblida’t del mòbil
No és una aplicació, però el seu objectiu és que desconnectis del món tecnològic i connectis amb el món real. El NoPhone és un mòbil que no funciona: bàsicament, es un tros de plàstic que no serveix per a res: l’’ off definitiu”. Va començar com una crítica irònica a l’addicció a les tecnologies, fins que els seus impulsors van començar a rebre centenars de comandes.
Qui desconnecta més?
L’atractiu de Pause és que et permet competir amb els teus amics de Facebook per veure qui és capaç d’estar allunyat del mòbil durant més temps. Els seus desenvolupadors la descriuen com una apli dissenyada “per ajudar-nos a reconnectar amb la vida real” i a “reduir la dependència dels mèdia, de manera que ens allibera” per fer més activitats fora del món digital.
Relaxa’t diàriament
Per ajudar l’usuari a desconnectar, Centered recomana rutines diàries de relaxació, que inclouen petites caminades, meditació i presa de consciència del propi cos, un mètode per alliberar els músculs de les petites tensions que s’hi acumulen dia a dia. Com a plus, aquesta aplicació per a iPhone fins i tot et suggereix les hores que hi pots dedicar, d’acord amb els forats lliures que tens a l’iCalendar.
Recupera el vell mòbil
¿Alguna vegada has volgut tornar a tenir un mòbil com els d’abans, que no rebés whatsappsni correus electrònics? Aquesta és la proposta de Digital Detach, una aplicació que ho bloqueja tot excepte les trucades i els SMS. “Aprofita per llegir un llibre o per quedar amb els amics (assumint que encara en tinguis, a aquestes altures)”, deixen anar els creadors d’aquesta aplicació mòbil.
Busca’t una vida
Get a Life (“busca’t una vida”). Aquest és el nom de l’aplicació que enregistra quantes hores del dia has dedicat a cada aplicació del mòbil: Facebook, Twitter, Instagram, Chrome, Angry Birds... A més de mostrar-te aquests percentatges d’ús, et proposa activitats per fer lluny de la pantalla del mòbil. També permet fer un seguiment del mòbil dels teus fills, amb informes periòdics per correu.
Medita amb una guia
Calmar la ment, aprendre a meditar i dormir millor. Aquest és l’objectiu de Calm, una aplicació per a iOS i Android que proporciona a l’usuari una guia per aprendre a meditar (en anglès). Amb indicacions senzilles i sons relaxants de fons, Calm guia l’usuari a través de la respiració i la postura corporal. L’apli et permet triar la durada de les sessions o planificar un complet programa de 21 dies.
Adéu a l’ordinador
Anti-Social és una aplicació que també funciona a l’ordinador, de manera que facilita una desintoxicació digital total. A diferència de la resta d’aplis, Anti-Social es presenta com una mesura per evitar les distraccions i augmentar la productivitat. Bloqueja les pàgines que seleccionis -com ara Facebook o Twitter- i et permet triar el temps que te’n vols mantenir completament allunyat.
El botó definitiu
The Big Red Stop és una apli que es va llançar al Regne Unit el Dia Nacional de la Desconnexió (28 de juny) per ajudar els usuaris a fer un detox tecnològic. Simplement prement un botó vermell, el telèfon bloqueja totes les comunicacions, i envia un missatge als contactes en què els avisa que t’estàs prenent un respir. “El nostre objectiu és que gaudiu més del moment”, diuen els seus desenvolupadors.
Desperta’t amb energia
Sleep Cycle Alarm Clock és una aplicació que, mitjançant els sensors del mòbil, analitza els teus moviments mentre dorms. D’aquesta manera determina el teu cicle de son... i fa sonar el despertador en la fase de son més lleuger, perquè l’endemà et llevis descansat i amb energia. També registra la qualitat del teu son en funció de si has sopat massa, has begut cafè, has fet exercici o estàs malalt.
Redueix l’ansietat
Aquesta aplicació és només per a casos d’estrès molt severs. De fet, PE Coach va ser creat en un principi per tractar la síndrome posttraumàtica dels veterans de guerra als Estats Units. Ara s’ha convertit en una eina útil per a aquells que vagin a teràpia per superar l’estrès. Proposa que la persona hi gravi els sentiments i les afliccions, i els enviï al terapeuta perquè els analitzi i així reduir l’ansietat.

Alice McDermott

Hi ha, com a mínim, dos aspectes que poden fascinar els lectors a l’hora de llegir Algú (Minúscula / Libros del Asteroide): la meticulositat amb què Alice McDermott escriu cada escena i el profund respecte pels seus personatges, siguin humils o rics, siguin respectables o estiguin esquitxats per conductes més aviat reprovables. “Quan vaig començar a pensar en aquesta novel·la, la pregunta que em feia una vegada i una altra era: val la pena explicar una vida corrent? La resposta va acabar sent afirmativa. Totes les vides tenen un valor, perquè tothom té la una història per explicar”, assegura McDermott.
Algú, la guanyadora del National Book Award l’any 1998 per Un hombre con encanto (Tusquets) planteja un viatge que arrenca als anys 20 en un barri d’immigrants irlandesos a Brooklyn. Marie Commeford, la veu narradora de la història, reconstrueix els moments que més han marcat la seva vida, saltant-se de tant en tant l’ordre cronològic però amb una sensibilitat hàbil que en cap cas s’instal·la en el sentimentalisme. “Les nostres vides queden encapsulades entre dos moments de foscor, el d’abans del naixement i el de la mort -explica-. Només podem parlar d’aquesta breu llum que ens ha tocat viure. Bona part dels esdeveniments que explico a Algú emfasitzen la nostra fragilitat però també són fidels a l’època que explico”.
McDermott, filla d’immigrants irlandesos instal·lats a Nova York des de principis del segle XX, coneix de primera mà -a través d’anècdotes familiars i d’històries d’amics- com es vivia a l’època en què ambienta la novel·la. A la seva última ficció la mort hi és present des dels primers capítols, en què una amiga de la Marie, la Pegeen, mor als 17 anys. “La Pegeen se’n va sent una noia molt jove: amb prou feines havia començat a treballar a Manhattan en una feina que ni tan sols li agradava, i ni tan sols havia conegut l’amor -resumeix-. En un determinat moment de la novel·la, un dels personatges diu que la gent moren com pardals. En aquells anys era així”.
La Marie creix acomplexada perquè no s’hi veu gaire i les ulleres gruixudes que porta són el primer en què es fixen els homes. N’hi ha un, Walter Hartnett, que passa per alt el seu defecte, potser perquè ell també arrossega un problema de coixesa. La relació que comencen s’estronca ràpidament quan ell es casa amb la filla d’un jutge. “No t’enganyis pensant que tots som iguals, en aquest país -li diu-. És la gent atractiva la que té les millors oportunitats”. I una mica més endavant encara la deixa més parada: “El que faig és donar als meus fills futurs les millors oportunitats que puc. Quina mena de pare seria si no ho fes?”
Més endavant, la protagonista d’ Algú trobarà un marit, però tot i la bona relació, i tenir descendència, continua sentint-se sola. “Això està relacionat amb la idea que va motivar el llibre: cada vida humana és única i important, i, en el cas de la Marie, la impossibilitat de conèixer l’altre és tan determinant com la impossibilitat de coneixe’s a ella mateixa -afirma-. Si hagués nascut uns anys després, la Marie hauria pogut ser feminista. Aquí, en canvi, només està dotada d’un poder interior que li fa preguntar-se coses, però no pot exposar-les al seu entorn. Això fa que sigui una dona de tracte difícil”.
Abans de conèixer el marit, la Marie troba feina durant uns anys a la funerària del senyor Fagin, que és la contraimatge del personatge homònim d’ Oliver Twist, de Charles Dickens. “És un dels meus autors preferits i el volia homenatjar, però volia que el meu Fagin fos un home generós i educat”, diu McDermott. Mentre treballava en el llibre, Colm Tóibín va publicar Brooklyn (2010), sobre una noia que marxa de l’empobrida Irlanda dels anys 50 i prova sort a Nova York, on treballa en una merceria mentre estudia a les nits per ser bibliotecària. “De Tóibín m’agrada molt el respecte que té pels seus personatges, però l’època en què passa la seva novel·la és molt diferent de la meva, i les peripècies de les nostres protagonistes estan molt allunyades”, diu McDermott, que reconeix haver-se volgut distanciar “d’una pel·lícula romàntica molt coneguda als anys 40, Un arbre creix a Brooklyn ”.
Igual que al film d’Elia Kazan -basat en la novel·la de Betty Smith-, aAlgú el pare té problemes amb l’alcohol i la mare és mestressa de casa. Tenen dos fills, una nena i un nen. A la novel·la de McDermott un dels enigmes és saber per què el germà, el Gabe, es va retirar del sacerdoci. “Quan escrius sobre un passat que no has viscut, corres el risc d’exagerar la nostàlgia i la visió romàntica i també de donar-hi una visió massa dura -explica McDermott-. Jo he volgut ser honesta. Sense deixar de fer un llibre seriós, hi he volgut posar una mica de sentit de l’humor”.

hsenda catalana

La setmana passada es va presentar el llibre De nuestros impuestos y su administración, editat pels professors José Mª Durán i Alejandro Esteller, de la Universitat de Barcelona i de l’Institut d’Economia de Barcelona. En el llibre es donen les claus per aconseguir una bona administració tributària i, per tant, es poden deduir les ineficiències de l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT).
La primera qüestió que analitza el llibre és quin ha de ser el model de gestió d’una administració tributària moderna. En els models d’èxit actuals el contribuent ja no es veu com un simple defraudador potencial, sinó com un client potencial. El tradicional paper punitiu de l’administració tributària —mitjançant inspeccions i sancions— s’ha substituït per un enfocament en el qual l’administració facilita el compliment voluntari de les obligacions impositives. Amb aquest model tothom hi guanya: l’administració perquè incentiva el compliment fiscal i el contribuent perquè redueix els costos de compliment.
En matèria impositiva no es pot dir allò d’“el client sempre té raó”. Així, la funció punitiva i de control de l’administració no poden desaparèixer, però sí que cal un equilibri entre el rol punitiu i el rol cooperatiu per aconseguir el compliment de les obligacions fiscals.
En aquest sentit, el model de l’AEAT encara es basa en el rol de control i punitiu, no s’ha passat a un model de servei i confiança, i el contribuent veu l’agència com un enemic. Tots els conflictes s’han de resoldre als tribunals: actualment hi ha 25.000 milions d’euros pendents de cobrament en litigis, i una de les causes d’aquests conflictes és la falta de seguretat jurídica que hi ha a Espanya en matèria tributària.
La segona qüestió que planteja el llibre és quins són els indicadors que cal utilitzar per saber si l’administració és eficient. L’indicador utilitzat pels països capdavanters en administració tributària és eltax gap (bretxa fiscal), que es pot definir com la diferència entre la recaptació potencial i la recaptació real. La recaptació potencial la integren: 1) els impostos pagats voluntàriament dins el termini previst; 2) els impostos pagats posteriorment a causa de la inspecció o els pagaments fora de termini; i 3) els impostos no pagats. Per tant, el tax gap brut seria la suma dels punts 2) i 3), mentre que el tax gap net seria el punt 3). La quantia del tax gapdepèn de les bases imposables no declarades, l’economia submergida, la infraestimació de les bases imposables i el pagament fora de termini.
Aquest indicador és el millor per saber si l’administració tributària actua de manera eficient. Si se sap què determina el tax gap, es podrà dissenyar la política fiscal adequada. A més, és l’instrument ideal perquè l’administració reti comptes davant de polítics i ciutadans, és senyal de transparència i serveix per exigir responsabilitats.
A diferència del que fan molts països del nostre entorn, l’AEAT no calcula el tax gap. Per contra, informa del nombre de liquidacions impositives i inspeccions fetes, o si han descobert més infractors o han posat més multes. Però això què indica? Potser ens indica que hi ha més frau, però no si l’AEAT actua amb eficiència. Espanya té uns nivells de frau alts. Aquest fet explica que hi hagi tipus impositius alts però una pressió fiscal de les més baixes de la Unió Europea. Cal preguntar-se no pas si el frau és la causa de la ineficiència del sistema, sinó si és la conseqüència de la ineficiència de l’administració tributària espanyola.
La tercera qüestió que el llibre examina és com s’ha d’organitzar l’administració tributària. Ha de ser independent respecte del poder polític pel que fa a decisions operatives i estratègiques: les seves decisions han de seguir criteris tècnics i, posteriorment, retre comptes davant els polítics amb bons indicadors. L’AEAT no és una agència independent, ja que la presideix el secretari d’estat d’Hisenda, i últimament s’ha constatat la seva falta d’independència per algunes de les seves actuacions. En certa manera, es pot dir que l’AEAT crea i aplica les lleis impositives.
En la seva creació, l’AEAT va ser un èxit per la seva inversió tecnològica, però no ha evolucionat i no és un model a copiar ara que Catalunya ha de crear la seva pròpia administració tributària com una de les principals estructures d’estat.
La futura administració tributària de Catalunya s’ha d’orientar cap a un model basat en la confiança mútua amb el contribuent, facilitant el compliment impositiu. S’ha de basar en un model participatiu entre contribuents, agències, assessors i empreses amb l’objectiu de recaptar impostos, evidentment, però reduint al màxim els costos indirectes que suposa el compliment de les obligacions tributàries, el nivell de frau i la conflictivitat. Cal un model que preservi la màxima seguretat jurídica, on els contribuents siguin considerats aliats i que diferenciï el tracte als contribuents que compleixen sistemàticament dels que no ho fan. El model anglosaxó podria ser-ne un referent.

Bartomeu

Dimarts 6 de gener. Com cada any, Josep Maria Bartomeu, la dona i els dos fills dinen amb els avis i la família per celebrar el Dia de Reis. És la primera vegada que a taula hi seu un president del Barça. Malgrat que quan va agafar el relleu de Sandro Rosell va dir que no convocaria eleccions fins que toqués, entre el març i el juny del 2016, Bartomeu ha viscut tres episodis que li fan prendre una decisió. D’una banda veu, per totes les enquestes -del club i dels mitjans-, que la majoria de socis volen eleccions ja. De l’altra s’adona de la gran contestació que hi ha quan, per un error encara avui incomprensible, apareix al marcador en un vídeo de felicitació pel rècord de gols de Messi a la Lliga. La gota que fa vessar el vas és el que passa després de la derrota d’Anoeta. Més enllà de les ganes de l’argentí d’engegar a dida l’entrenador, i de deixar els nens penjats en la jornada de portes obertes, Zubizarreta es deixa anar al Canal+ per precipitar una destitució que estava cantada però que encara no tenia data. Després d’obrir els regals i a l’hora de la sobretaula, Josep Maria Bartomeu va comunicar als seus pares una cosa que, en aquell moment, només sabia la Marta, la dona que mai havia vist el seu marit tan amoïnat. D’entrada, els pares li diuen al Josep Maria que aguanti, però ell està decidit a convocar les eleccions per rebaixar la tensió que hi ha a l’entorn del club. Convençuts els pares, arriba el moment d’explicar-ho als dos fills. Els adolescents s’entusiasmen i de seguida diuen “Sí, sí, guanyarem”. El seu pare, però, els fa tocar de peus a terra i els diu que no, que el més probable és que perdin.
Dissabte 6 de juny. Només cinc mesos després, Bartomeu, a la llotja d’un estadi olímpic amb un passat massa funest, és el president del Barça del triplet. Ha guanyat la Lliga al camp del campió, s’ha endut la Copa en una festa al Camp Nou i acaba d’aixecar la Champions amb tres gols de tres fitxatges de la seva junta. Quan Neymar marca la sentència sobre la campana de Berlín, s’han acabat les eleccions. Si a Laporta -que encara no havia mogut peça- li quedava alguna opció, s’esvaeix quan, a l’últim revolt abans de la dimissió, Bartomeu pot anunciar que ha renovat Luis Enrique per una temporada més. Durant la quarantena de la campanya es treballa molt, els candidats s’arremanguen, però no passa gaire res. Tot va passant, com la música aquàtica de Händel. Ni el debat no canvia res. No han calgut ni submarins ni marques blanques. Ningú no ha guanyat sense baixar de l’autocar. L’anomenat president okupa ja ha passat per les urnes i ha esgarrapat un de cada dos vots. Incontestable. Final feliç per als Bartomeu Floreta, diu Xavier Bosch.

la figuera

Bigues i Riells conforma una realitat administrativa estranya, o, almenys, atípica, ho hem d’admetre. És com un 2x1 en versió poble. Per començar, el terme de Bigues i Riells queda situat -fóra més adient dir partit- a banda i banda del riu Tenes, que divideix el municipi, que també es podria qualificar de bicefàlic. La capitalitat actualment l’exerceix Bigues, és cert, però al segle XIX requeia -com a capital de municipi unificat, vull dir- en Riells del Fai; malgrat tot, a causa potser d’aquesta realitat geogràficament també tan atípica, com per una mena d’encastellament històric i pel fet d’estar físicament separat de Bigues, Riells ha mantingut la seva personalitat pròpia, amb un sentit de territori diferenciat i voluntàriament persistent, molt riellenc. De manera que els de Riells són de Riells i els de Bigues són de Bigues.
Vist des de fora, fa la impressió que el municipi no acaba d’estar del tot unit sense que mai, però, es pugui dir que està del tot separat. També és veritat que la història ens explica que, abans de mitjans del XIX, els dos pobles havien tingut ajuntaments diferents.
Des del punt de vista eclesiàstic, també conformen unitats diferents. La parròquia de Sant Pere de Bigues pertany al bisbat de Barcelona (actualment de Terrassa), però la de Sant Vicenç de Riells pertany al de Vic. Vist des de fora és ben curiós i, amb tota probabilitat, respon a una història de pertinences complicada.
Però els llocs atípics són els millors. Amaguen una bellesa estranya. Bigues i Riells fa el cas per un tret sorprenent i... bíblic, que el significa i molt. Es tracta d’una figuera que, fa unes quantes dècades, no se sap ben bé quan, va aparèixer al campanar de l’església de Riells (Sant Vicenç de Riells del Fai), una edificació interessant, documentada com a basílica consagrada a Sant Vicenç l’any 971. La construcció on ha crescut la popular figuera, que sorgeix ben bé d’una esquerda del campanar, també és atípica: es tracta d’un campanar de torre, que se’n diu, de 25 metres d’alçada, conformat amb peces de diferents èpoques, com en el joc dels cubicles irregulars del Tetris, en què al final les peces no tenen més remei que encaixar de manera visiblement desigual. Però el més peculiar del campanar és la figuera, que sembla que ja existia a mitjans del segle XIX, segons una tradició oral que ha passat de pares a fills.
Jo penso que aquesta figuera donaria per a un congrés sociològic, com a mínim, al voltant de la bicefàlia municipal del poble. Només caldria decidir qui és l’home i qui és la dona, si Bigues o Riells, més que res perquè la figuera és el primer arbre que apareix a la Bíblia: les seves fulles van servir per tapar els cossos d’Adam i Eva quan es van avergonyir de la seva nova situació, un cop van tastar el fruit prohibit. “Llavors conegueren que anaven nus i cosiren fulles de figuera per cobrir-se a la cintura” (Gn 3:6). Veient que la figuera de Riells està seca, algú també ho aprofitaria per citar un altre passatge bíblic famós: “De bon matí, mentre tornava a la ciutat tenia gana. Veient una Figuera vora el camí, hi anà, però no hi va trobar res, sinó fulles solament; i li digué: «Que no surti mai més fruit de tu». I a l’instant la Figuera es va assecar” (Mt 21: 18-20).
Però el passatge bíblic estrella és el que permet reflexionar específicament sobre Bigues i Riells, i que és aquell que diu: “Cadascú s’asseurà a l’ombra de la seva parra o de la seva figuera, sense por de ningú. Ha parlat el Senyor de l’univers” (Mi 4: 4); i ho és més que res per allò tan català de cadascú a casa seva i s’ha acabat. El que pot donar de si una figuera

Eva Bach

Què és educar?
No és posar alguna cosa de fora a dins, sinó ajudar a treure-ho i fer-ho florir i brillar. És orientar, cuidar, fertilitzar, acompanyar... I respectar els temps, les necessitats, les potencialitats, els moments, les limitacions, els sentiments...
I estimar?
És imprescindible, és la clau. L’educador ha d’estimar el que fa, però ha d’estimar encara més les persones que no pas la feina.
Com ens veus als pares?
De vegades hi ha angoixa, els has d’ajudar a tranquil·litzar-se, estan preocupats perquè pensen que no ho fan prou bé. Hi ha moltes consignes contradictòries. Què has de fer amb el nen quan plora? Te l’has de posar a dormir amb tu o deixar que plori? Tenim representants de les dues tendències, i els pares es pregunten per on han de tirar.
I per on han de tirar?
Han de mirar què els diuen la intuïció i el sentit comú, i al mateix temps mirar què li va bé a la criatura.
Ven-me l’educació emocional.
Ha de tenir tres objectius: el primer és ajudar a sentir-me bé amb mi mateix, el segons és veure com estan els altres amb mi i el tercer és l’empremta que la meva manera de ser i de gestionar les emocions deixen al meu pas: si deixo harmonia o genero tempestes.
I per què cal inventar l’educació emocional? L’educació a seques no ho és?
Hem tendit a reprimir el que ara es diu món de la interioritat. Tradicionalment se’ns ha educat perquè això ens ho quedem per a nosaltres i ho arreglem com puguem. Però els nens i nenes, si tenen un garbuix d’emocions considerable, no poden concentrar-se en l’aprenentatge, a créixer com a persones, i hem hagut de mirar a dins, i ha aparegut una cosa que se n’ha dit educació emocional.
Proposes uns drets dels infants diferents. El primer és el dret a ser educat i considerat com una persona que pensa i sent, i a ser estimat pel que és.
Si tenim expectatives que no s’ajusten a la seva realitat i només els estimem si s’ajusten a les expectatives, els frustrarem moltíssim, els generarem inseguretat i desconfiança i els malmetrem l’autoestima.
Dret a ser considerat emocionalment capaç.
Neixen amb un wifi emocionalment potent. Si els ensenyem a processar les dificultats, pèrdues i caigudes, tindran recursos per, quan caiguin, aixecar-se.
Dret a expressar el que sent, i també a no expressar-ho.
Sempre poso l’exemple d’una mestra que em deia que no havia aconseguit que un alumne plorés la mort del seu pare. I jo li deia que el que havia d’aconseguir és que sabés que si volia, podia plorar. Cadascú que plori quan vulgui, quan en tingui ganes i com li sembli adequat.
L’últim és el dret a ser consolat i rescatat de l’adversitat amb paraules balsàmiques i carícies físiques i de l’ànima.
Un dels malentesos de l’educació emocional, entre molts, és el “No ploris, nen”, o el “Plora tant com vulguis, si necessites plorar, plora”. No es tracta ni d’una cosa ni de l’altra. L’adult ha de mirar que no es plori de qualsevol manera, que no es plori fins a les últimes conseqüències, amb segons quina intensitat i durada... Ha de ser allà per consolar, fer costat i acaronar amb la mirada.
¿És possible tenir autoritat sent afectuosos sempre?
Afecte, sentit de l’humor i serietat són una combinació ideal. Pots cridar a un fill i dir: “Estic molt enfadada però sàpigues que t’estimo un munt”. I quan se’n va a l’habitació i tanca la porta, anar-hi i dir: “Només vinc per recordar-te que et segueixo estimant, encara que ara no ens puguem ni veure. Però, tot i això, saps que t’adoro”. Això també és educar des de l’afecte.
¿Continues creient que l’adolescència és meravellosa?
El 90% de les adolescències acaben bé, i en algun moment tots els pares temem que els nostres fills siguin del 10% restant. No ho hem de veure com si estiguessin passant una malaltia que haurien de passar com més aviat millor, sinó com una etapa de la vida de la qual s’han d’endur coses a la butxaca que els faran falta per a la vida adulta. La passió, la creativitat, l’esperit crític, l’agudesa perceptiva...
Eduquem millor que abans?
Tinc els meus dubtes si no som una societat tan multifuncional que estem cada cop més dispersos i perdem de vista l’essencial.
¿Els adults, com estem d’emocions i sensibilitat?
Més aviat malament. Quan vivim una cosa que ens toca a dins, fixa’t que les coses que diem són “que heavy”, “que fort”, “al·lucino”, “flipa”, “brutal”... Ens falta un llenguatge més ampli, ric, depurat, més bell i amb més sensibilitat... Tenim ànima de bomber o de jutge i poca ànima de poeta.

els peus a l'estiu

Amb l’estiu les xarxes socials s’omplen de fotografies de peus en platges paradisíaques. És una moda que s’anomena footsie en anglès, per foot i selfie, però probablement ara per ara no et pots fer footsies perquè ni tots els filtres d’Instagram junts aconsegueixen dissimular els peus de neandertal que tens, plens d’esquerdes, durícies i unes ungles llargues i esgrogueïdes. Mira’ls un moment i demana’ls perdó: mai més tornaran a fer pena si segueixes aquesta guia que hem elaborat perquè els posis a punt per a la temporada de bon temps. I com que una flor no fa estiu, per anar bé els tractaments s’han d’anar repetint periòdicament, perquè poques coses deshidraten tant els peus com l’aigua, el sol i la sorra. Comencem!
El primer pas perquè les teves extremitats inferiors deixin d’assemblar-se a les dels dragons de Komodo és l’exfoliació, una part en què posa especial èmfasi el tractament de bellesa de peus de l’Institut Doctora Natalia Ribé (passeig de Gràcia, 60, Barcelona). “Es posa més atenció a les zones amb tendència a patir danys i sequedat, com les plantes i els talons. Així s’eliminen les cèl·lules mortes i es revela una nova pell sense impureses”, diuen des d’aquest institut.
I com es fa aquesta neteja profunda? Al centre de manicura i pedicura The Nail Concept (c/Diputació, 268, Barcelona) tot comença amb un bany podal d’aigua tèbia, lleugerament escumosa i bombollejant, una invitació al relax que no es trenca quan procedeixen a fer l’exfoliació, perquè el polidor elèctric fa massatge i pessigolles mentre treu la pell morta dels peus. En aquest punt els tractaments poden desembocar en un massatge per afavorir el drenatge i la circulació, en una petita sessió de reflexologia podal, en una sessió de tallar i pintar les ungles o bé en l’elaboració d’una llista amb els problemes que tenen els peus, que entre la gent del país acostuma a ser una llista llarga perquè “la pedicura només es fa a l’estiu o en ocasions especials, com una festa o un casament, quan en realitat és un hàbit que millora la salut dels peus i evita problemes, fins i tot malalties”. “Pel fet de descuidar els peus tot l’any, la gent d’aquí té més ulls de poll, ungles irregulars i encarnades i fongs que no pas els estrangers”, comenta Peony Herrera, directora de la cadena barcelonina de cura d’ungles The Pink Peony (passeig de Gràcia, 100, principal; c/ Perill, 21; c/ Mandri, 62).
La propietària de The Nail Concept, Priscila Farani, està d’acord que els de fora tenen més cura de mans i ungles que nosaltres: “El Brasil és el país amb més vendes d’esmalt d’ungles del món, i allà la pedicura es fa religiosament cada quinze dies i la manicura, cada setmana, independentment de la classe social. Aquí el 98% de la nostra clientela es fa la pedicura un cop al mes a l’estiu, però a l’hivern només s’ho fa un 5%”, confessa.
Si aquesta davallada es produeix entre gent que té l’hàbit de pagar per fer-se les ungles, no és estrany que en arribar l’estiu el carrer estigui ple d’urpes aguilenques. Algunes, fins i tot, d’autèntics orcs. “A l’hivern molts ni es molesten a tallar-se les ungles; esperen que es trenquin soles pel fregament amb la sabata, i per coses com aquesta les ungles es deformen i al final acaben tenint complicacions com fongs, tot i que molts ni saben que en tenen”, deixen anar des de The Pink Peony.
Cal perdre la por a fer-se la pedicura. No fa mal i és higiènic! Els sistemes d’esterilització d’aquests centres estan a l’ordre del dia, però per si de cas el Col·legi de Podòlegs de Catalunya recorda que per evitar malalties transmissibles l’instrumental de tall utilitzat per arreglar les ungles i llimar les durícies ha de ser personal i intransferible, i que cal tallar les ungles correctament, evitant formes arrodonides, que poden provocar que l’ungla es clavi a la carn. I un cop tenim les cutícules tallades i les ungles ben polides, fins i tot els homes se les esmalten! Bé, se les esmalten de color transparent, i tampoc tots... Els homes que es fan la manicura són comptats i la majoria no volen cap mena d’acabat decoratiu. Però de gustos no hi ha res escrit.
El que es porta aquest estiu és la pedicura d’un to i la manicura d’un altre, tot i que només les estrangeres i les catalanes adolescents s’atreveixen a seguir aquesta moda. “Les d’aquí de més de 28 anys solen triar els tons clàssics de porcellana, corall i vermell; les aventureres amb el cromatisme són les adolescents i les estrangeres. Ens agradaria que totes s’atrevissin a jugar amb els colors, en tenim més de 250! I al capdavall només és un esmalt, no és un tatuatge permanent”, explica Peony Herrera, directora de The Pink Peony.
Hi ha esmalts molt duradors que després de cinc setmanes estan com el primer dia: s’anomenen Shellac i Gelish i s’han posat molt de moda perquè et permeten tenir unes ungles impol·lutes durant setmanes: “Al mercat hi ha molt mala pràctica d’algunes professionals i s’ha creat mala fama sobre aquests esmalts, però si segueixes el protocol correctament t’asseguro que no fan malbé les ungles. De fet, el 85% de les nostres clientes es fan sempre esmalt semipermanent”, calcula Farani.
Trieu i remeneu, però compreu-vos les sandàlies sempre al vespre, perquè, segons ens recorda el Col·legi de Podòlegs, és el moment del dia en què el peu està més ample, i així evitarem comprar sabates estretes o petites. Aquest estiu n’hi ha per a tots els gustos però hem donat prioritat a models fets amb materials sostenibles i per marques catalanes. Us en proposem tres, diferents, combinables i perfectes per a la calor d’aquest estiu. La nostra primera proposta és una sabata colorista, que juga amb les textures, de la firma & Other Stories (01), ideal per utilitzar-la tant de dia com de nit. En segon lloc, un model de la marca catalana Kupuri Shoes (02) -que dissenya les sabates a Barcelona i les fa a Alacant- que aposta per la lluentor d’un daurat que ajuda a realçar la pell morena dels peus. En tercer lloc, una proposta de la marca Naguisa (03), que ofereix productes artesanals amb un toc de disseny i modernitat, com aquestes espardenyes amb plataformes, per a les més atrevides.

dijous, 23 de juliol del 2015

sobiranisme

El que pacte han tancat CDC ERC i amb el suport de les Entitats sobiranistes i grups de escindits del PSC (els Socialistes de MES) i d'UDC (els democristians independentistes) clarifica l'Escenari electoral català del 27-S. Les eleccions, autonòmiques formalment, Passen ara SI A tenir ONU formato clar plebiscitari, amb un bloc netament independentistas liderat per una llista Unitaria Que SUMA La Societat aquests mobilitzada civiles últims anys cinc un favor de la Independencia, repetides amb manifestacions massives al Carrer, del als grans DOS Partits del Parlament: la CDC de centredreta del presidente del Govern, Artur Mas, i l'ERC d'Esquerres d'Oriol Junqueras. Que les cuotas de las fuerzas principales del País, antagòniques ideològicament, es presentin Unides una ANU contesa indica electoral l'excepcionalitat del momento polític i la seriositat i transversalidad del Repte. Una pluralitat Que he reforçada amb la llista de l'esquerra radical de la CUP, Que a la ruptura Democràtica independentista hi Afegeix Programa ONU netament sociales trencador.
A dos mesos i mig de la cita, els Partits independentistes -QUE a priori van al davant a les enquestes- l'han aconseguit Orientar nítidament casquillo al referéndum Que El gobiernan espanyol s'ha negat reiteradament un Acceptar. A més, l'acord Entre CDC i ERC no Només pretén catalitzar el vot sobiranista por eixamplar la Victoria del sí, sinó Que, Guanya si, implicaciones també ONU gobernar d'Unitat i ONU calendari de desconnexió amb l'estat espanyol Que No comporta Renunciar a la ONU desitjable procés pactat Pero Que tampoc en fa Una condicio sine qua non
Pel Que fa al unionista bloque, es presentarà dividit en tres llistes, cuotas amb marques clarament a la baixa (PSC i PP) i Una a l'ALCA, el nou partit FRONTISSA espanyolista Ciutadans, liderat català pel Albert Rivera. Yo en terra de ningú Qaeda, a la dreta, l'empetitida UDC de l'històric nacionalista Duran i Lleida i, a l'esquerra, Una confluencia de fuerzas auspiciosas al dret un Decidir català però no independentistes (Podem, ICV-EUiA i , potser, Procés Constituyente), Una marca ascendente encara mancada de Lideratge per al 27-S, i Que es disputarà l'espai ideológica amb la CUP.

the icelnadic

El profesor Sigurdur Hjartarson té Aspecte de savi despistat i ONU Que nom tret sembla de centro Viatge al de la Terra , la novel·la de Jules Verne Que comença precisament un Islandia. ONU islandés ámicos em VA explicar que l'havia tingut de profesor a l'institut i Que era Plaer ONU Assistir a les Seves clases. El profesor, però, tenia Una doble faceta: un més de fer clases d'història i de Castella (va viure uns anys un Mèxic i molt bé parla aquesta llengua), fallus li agradava col·leccionar. Originales Una Aficio, sens Dubte.
"De em petit van regalar ONU fallus de toro, Que en alguns llocs del camp d'Islandia es SERVIR fan com un fuets", em va dir quan el vaig Conèixer, fa quinze anys Reykjavik. "llargs hijo que Prims i molt bé van por espavilar les Vaques i els xais. Amb el temps vaig Pensar un fer la Col·lecció més completa. Els pares dels alumnes, Que ho van sable, em pene regalaven de Balena ".
Deixant-se portar per la vocació acadèmica, va Sigurdur Hjartarson Fundar una Reikiavik, el 1997, El Phallological Museo islandés, on va exposar la seva Col·lecció originales. Allà tenia, dissecats o conservats en formol, Una Col·lecció d'uns 150 ejemplares, Entre els quals destacava el d'una balena Que feia més de 170 Centímetros (el fallus, sin la balena). No tenia lluny gaire el d'un hámster, de Només dos Milímetros.
En Aquella primera visita, el profesor em va confessar la del que seva gran illusio era Completar la Col·lecció amb Humà pene ONU. Li vaig predir Que No seria li gens fàcil, però em va dir Que ja tenia tres cartes de Donants, entre les quals la de Pál Arason, ONU guia islandés de més de 80 anys Que havia tingut muda Èxit amb les dones.
Uns anys més tard, el 2005, em vaig tornar un trobar el profesor un Husavík, ONU poble del nord d'Islandia en s'havia retirat després de jubilar-se. Allà s'havia endut la seva Col·lecció original, AMPLIADA amb el temps, Que exposava del una Casa Que s'anunciava amb Un gran fallus de fusta a l'entrada.
"La Col·lecció ha crescut i tinc mudas visitantes -em va dir-, continua em però faltant el fallus Humà. Serà Una operació delicada, ja Que s'ha de fer així Que El Donant es mori perquè el membre es Pugui Mostrar d'una Manera digna ".
Quan el gener del 2011 vaig llegir Que Pál Arason havia mort del als 95 anys, vaig Pensar Que el profesor Hjartarson podria per fi Completar la seva Col·lecció. Però no. La penectomía no es va fer bé (Falta d'experiència, suposo) i el profesor va OPTAR por Descartar l'exhibició del fallus del Donant, flácida excessivament.
El 2012, quan el relleno del profesor va heretar la Col·lecció, va Decidir traslladar-la de nou Reykjavik, al Cèntric carrer Laugavegur. La Xifra de visitantes SUPERA avui els 10.000 anuals i esta en ALCA, cosa sempre importante En un museu d'aquesta mena.
La Col·lecció aletas ha crescut del als 280 ejemplares de 93 Especies animales, Entre els quals n'hi ja 55 de Balena, 36 de foca i 118 de mamífers terrestres. Però hi continua faltant el fallus Humà. El profesor Sigurdur Hjartarson no descarta Que ben Aviat Pugui incorporar-lo al museu. De momento, com un Consolació, hi exposà les reproduccions en plàstic platejat dels quinze membres de l'equipar Olímpic islandés d'Handbol Que Va guanyar la medalla de plata del als Jocs Olímpics de Pequín, EL 2008.
Una altra buena notícia per al museu és que l'actor de nord-america Jonás Falcon, de qui es diu Que Te foros de la ONU de pene mida, ja acceptat donar el seu fallus al museu. Quan es mori, esclar. Això sí, ja Posat Una condicio: que s'exposi al costat d'pene de la ONU de balena i Que, seguint la història de la Bíblia, el títol conjunt de la mostra sigui: Jonàs i la Balena

Observer 1924

És un fet que els homes anomenats d’esquerra són en gran part enemics dels clàssics. I a l’invers, els homes de dreta són gairebé tots partidaris dels clàssics. [...] Val dir que a Grècia, en l’època clàssica, operaven forces democràtiques i reaccionàries, comunistes i individualistes, igual que en l’època actual i més o menys que en totes les èpoques. [...] Una oligarquia és tan possible al segle XX com era possible al segle V abans de Crist una democràcia. Cal abandonar la idea que la millor defensa d’una organització possible és l’època en què es dóna. És un fet que avui l’aire del món torna a la democràcia. És un moviment d’idees generals. És el mateix moviment el que ha fet enlairar Macdonald i Herriot i el que ha fet trontollar Mussolini, i malgrat totes les reaccions el farà caure. Josep Pla, Eugeni Xammar i jo mateix havem pogut sentir a l’estranger que l’etapa reaccionària de la postguerra s’està cloent. Comença una nova època democràtica. Europa -o les parts que importen d’Europa- tornen a estar en mans dels esperits demòcrates. Però cal anar amb compte. Cal que no fruïm tranquil·lament del que ens pensem que és una conquesta de la nostra època perquè quan ens desensopim, potser ens trobarem amb una organització oligàrquica de les que qualificàvem despectivament d’antiquades. Marx tenia una concepció històrica que havia fet creure als socialistes que l’adveniment del socialisme s’esdevindria per necessitat històrica. La revolució francesa, es deia, creà el domini de la burgesia democràtica. La burgesia acompleix la seva “missió històrica”, després de la qual vindrà la nova organització comunista. La burgesia pot fruir tranquil·lament de les seves adquisicions; una recaiguda en l’absolutisme real és impossible. La “missió històrica” de l’absolutisme és finida. El proletariat pot estar tranquil. El seu adveniment al poder és fatalitat històrica; la seva “missió històrica” es complirà. Contra el cant de sirena del “progrés”, s’ha de sostenir que no hi ha cap situació política portada simplement pel temps, ni cap situació política defensada només pel temps. El temps, en les baralles polítiques, és neutral. [...]joan Crexells

menjant al sol

Un Pressec o la ONU gaspatxo ajuden un fer la del que pell sin envelleixi a l'estiu por culpa de l'exposició al sol, volguda o no. El Emet sol radiacions Solars diferents, van Que des dels infrarojos, les ultraviolades A (UVA) i la B (UVB). "La radiació UVB és la causant de la cremada solar, Que es nota a la pell al cap de 24 hores i Que dura tres o quatre muere", Explica el Metge Domingo Bodet, facultatiu especialista del departamento de Dermatología de l'Hospital Vall d 'Hebron de Barcelona. "L'UVA és la radiació Que Penetra en profunditat, i per tant envelleix La pell; i juntament amb l'causar UVB olla, un termini llarg, Malalties de la pell ", explicantes continua. Adriana Ortemberg, naturópata especialitzada en Nutrició i Assessora del restaurante ohbo de Barcelona, ​​Destaca l'envelliment de la pell causat pel sol. "Una exposició intensa als Rajos solars olla desencadenar excés ONU de radicales lliures i, si l'organisme no hay antioxidantes del te, olla condicionar l'envelliment prematur de la pell". Dels ONU El Sol és acceleradors radicales lliures de, però també ho poden Ser els mals hábitos Alimentaris, la ingesta desmesurada d'alcohol, el tabac i Fins i tot ONU exercici Esportiu desmesurat.
En paraules de la dietista-nutricionista Jordina Casademunt, "si l'organisme No te ONU magatzem Optim d'antioxidantes los endógenos o si la dieta no proporciona n'hi, Llavors no podra neutralitzar l'excés de radicales lliures DERIVATS de l'exposició Continuada al sol i altres por factores ". Aixi doncs, els antioxidantes actuen com un flotador salvavides i és per això Que els préssecs o els gaspatxos són molt presenta a les dietes d'estiu, perquè, Entre altres Propietats Nutritives, antioxidantes contenen.
Bé Ara, aliments menjar taronja de color, groc i vermell (és a dir, pastanagues, préssecs, llimones, pebrots i fruites vermelles) i vegetales de verda fulla un també ajuda l'organisme un Activar ONU mecanisme de defensa perquè les Cellules de la pell produeixin l'anomenada melanina, Qué es la causant la del que pell es pigmentaria i, per tant, es protegeixi.
Ortemberg proposa menú ONU ideales perquè la pell sin envelleixi i ALHORA es protegeixi del sol. Por Esmorzar, ONU batut de pastanaga, mango, Llimona i unes fulles verdes, pote Que perfectament Ser enciam. Por dinar, gaspatxo un, Que es converteix En un consiguió ple de vitamina C, pels pebrots, i de carotenoides, Que es transformen en provitamina A, amb Una funció importante de protecció de la pell. Una altra opció por dinar Es Una amanida amb verda fulla molta i amb tots els colores dels frutos de l'estiu. "Un truc por sable Que estem preparant Una bona amanida Es Que tingui mudas colores". Un plat altre per dinar podria Ser ONU Tartar de Salmo amb alvocat, Que conté vitamina E, antioxidante i protectora de la melanina ALHORA. Por sopar, Que ha de ONU Ser Àpat lleuger recomanablement, peix i Verdura a la Planxa amb ONU guarniment d'algues.
La vitamina C, Que tant Recomana la naturópata a l'estiu i Qué es presente en llimones, Maduixes i pebrots, por exemple, intervé en la Fabricació del colágeno de la pell, Que així es Manté flexibles i Elastica, Propietats Que es perden amb l'edat.
De fet, la natura Aporta en aquesta Temporada tot El que La pell, i el cos en general necessiten por sans mantenir-se. Les fruites amb aigua molta, com EL Melo i la síndria, hidraten cos EL. "Per hidratar-nos també podem fer-nos a casa Begudes isotòniques, compostes amb aigua, Llimona i estevia, Si Es Que ens agrada Que sigui Dolç". Una altra fórmula de beguda isotónica olla Estar feta amb aigua de mar, diluída amb aigua potable del una proporció d'1/5 Cada Una. "D'aquesta Manera obtenim UNA Concentració de minerales similares a la del nostre sanguini plasma, i per això és Optim isotónica ONU", soste Casademunt.
L'aigua naturales de coco també és ONU i importante isotónica, un més, Aporta energia de Manera ràpida, perquè la seva metabolització és de cadena Mitjana, cosa Que fa Que No vagos un Parar a les Cellules greixoses sinó Que es converteixi en fulminante energia.
Cremas solars
A la Vall d'Hebron, EL dermatòleg Domingo Bodet AFIRMA Que Un salvavides Flotador altre, és a dir, protector altre ONU perquè la pell sin envelleixi i perquè no contregui casquillo Malaltia, és la crema fotoprotectora. "Les substàncies químiques Que contenen, Que Son el filtro, absorbeixen o reflecteixen les radiacions solars". Bé Ara, malgrat Que d'Entrada se tots els filtro actuen contra les radiacions ultraviolada B (UVB), ultraviolada A (UVA) i l'infraroig, hi ha fotoprotectors Que tenen UNA EFICACIA Determinada contraindicaciones CADA UNA de les radiacions solars. Per això, "és essencial Mirar el solar factor de protecció de, anomenat FPS, Qué fa EL Fotoprotector A Cada uña de les radiacions. Recomanem 30 o 50 ".
D'altra banda, Bodet Destaca les diferències entre les cremas Solars ECOLOGIQUES (amb marques bronceado Destacadas com Acorelle i Alga Maris) i les convencionals. "Les ECOLOGIQUES són el fotoprotector Que No ingredientes Conté Tóxicos nanopartículas Ni", com és el cas del filtre amb óxido de zinc ". Actuaria de Manera infantils A la dels fotoprotectors similares, ventilador Que de mirall de les radiacions perquè les reflecteixen. "Hijo efectives però poc Cosmétiques per la seva textura de pasta, queso feta de minerales, Que dificulta Que s'estengui pel cos fàcilment".

Tartar de Salmo i alvocat
Restaurante ohbo · pel Assessorat XEF Iker Erauzkin
Ingredientes, por un quatre persones
  • 1/2 kg de Salmo fresc neta
  • 1 alvocat
  • 15 gramos de gingebre Fresc
  • D'Suc Una llima
  • 1 poma ácida fresca
  • 1 raig d'oli d'oliva punto adicional
  • Sal
Preparació
Tots els Piqueu ingredientes en forma de dau d'Centímetro un. Barregeu-los tots baño amb destinatario ONU el gingebre, el Suc de llima i l'oli d'oliva.
Si nos agrada, també podeu También puedes-hi ratlladura de llima.
Perquè Agafi la forma de timbal, necessitareu metálicos cilindre un, nosotros Que ajudarà una donar-hi la forma Característica.

Sopa de pastanaga, taronja i gingebre
Restaurante ohbo · pel Assessorat XEF Iker Erauzkin
Ingredientes, por un quatre persones
  • 2 pastanagues grans
  • 600 ml de Suc de taronja (acabat d'esprémer)
  • 1 culleradeta de cafè de gingebre fresc (uns 10 gramos)

Preparació
Peleu les cuotas pastanagues. Pelades policía de la ONU, coeu-les un foc mitjà amb oli d'oliva punto aletas adicionales Que quedin amb Una textura ben Tendra.
Després refredeu-les amb aigua amb gel. D'aquesta Manera les pastanagues sin perdran EL intens taronja color, Que tan bé Quedara per al resultat definitiva de la sopa.
El següent pas serà triturar les pastanagues amb el Suc de taronja i el gingebre, Pelat, aletas Que quedi Una crema Llisa i homogenia. Si la teniu ben triturada sin Caldra passar-la pel colador xinès.
La Consistencia de la sopa, més o menys espessa, amb s'aconsegueix el suc de taronja.