divendres, 28 d’agost del 2015

Pedro

Tal com s’esperava, es confirma la notícia que Pedro Rodríguez fa les maletes i marxa del Barça. El seu destí són les illes Britàniques. Però no Manchester, com es preveia inicialment, sinó la capital, Londres. Després que el United tensés massa la corda amb les negociacions i no presentés una oferta que satisfés les exigències del conjunt blaugrana, el davanter es va cansar d’esperar i va acceptar la proposta del Chelsea, que a última hora va entrar a la lluita pel futbolista canari, que ahir mateix va viatjar a la capital anglesa per passar la revisió mèdica amb el club que dirigeix el magnat rus Roman Abramóvitx. Avui es farà oficial l’acord.
A l’esprint final, en l’última recta de la cursa, el Chelsea va presentar una oferta de 28 milions fixos més dos de variables, superior als 25+5 que, segons diverses fonts, havien ofert elsred devils en la reunió que van mantenir dilluns a Barcelona Ed Woodward -vicepresident executiu del conjunt de Manchester- i el club blaugrana. Aquesta trobada, celebrada abans del partit de tornada de la Supercopa d’Espanya, havia de ser la definitiva per tancar el traspàs del futbolista al United, però es va tancar amb un no rotund del Barça, que des del primer moment havia insistit que no volia vendre el jugador i que, si algun club hi estava interessat, havia de pagar la seva clàusula de 30 milions.
De totes maneres, i conscient que el jugador volia marxar, el Barça va acceptar asseure’s amb altres clubs per negociar el possible traspàs, sempre que el preu final fos de 30 milions, ja fos de manera directa o amb una quantitat fixa elevada més una de més petita en condició de variables assequibles. Aquesta ha sigut la proposta del Chelsea, vista amb bons ulls tant pel jugador com pel Barça. “Al final, els diners que s’ingressaran seran 30 milions o gairebé 30”, asseguren des del club.
A Manchester la sensació va ser de desconcert. Segons fonts angleses, el club tenia coll avall el fitxatge i va quedar sorprès per la decisió final de Pedro d’anar al Chelsea, cansat d’esperar que els red devils fessin l’oferta definitiva per ell. Al club hi va haver cert malestar als despatxos, per la sensació que s’havia fet el ridícul, encara que de portes enfora la versió que es va donar per justificar-se era que havien perdut l’interès pel futbolista canari.
Tot el contrari que el Chelsea, que es va afegir a la lluita per aconseguir els serveis del jugador blaugrana, ja que necessitava un reforç d’urgència per tapar el mal inici de temporada dels de José Mourinho, que tan sols han sumat un punt després dels dos primers partits de la Premier League. Des del barri de Londres s’indica que la proposta de fitxatge va arribar directament del propietari Abramóvitx. D’altres indiquen que l’entrenador es va posar en contacte amb Pedro a principis de setmana per persuadir-lo.
Amb Pedro Rodríguez se’n va el jugador especialista a marcar gols en les grans finals, com va passar a la Supercopa d’Europa del 2009 -l’any del sis de sis de Guardiola-, en què va anotar el gol de la victòria a la pròrroga, o la diana de la setmana passada a Tbilissi contra el Sevilla, també al temps extra, per fer entrar la cinquena Supercopa europea a les vitrines del museu. Entremig, el gol que va marcar a la final de la Champions de Wembley el 2011, i que va servir per inaugurar el marcador contra el Manchester United, el club que s’ha quedat amb un pam de nas per no haver pogut incorporar un futbolista que, només dos dies abans, semblava destinat a vestir la samarreta vermella del conjunt que entrena Louis van Gaal. En total, 321 partits, 99 gols i 22 títols amb el primer equip.
De fet, Pedro Rodríguez acabarà jugant a la ciutat on ja va estar a punt de traslladar-se la temporada passada, però a un club diferent. L’estiu del 2014 l’Arsenal es va interessar per aconseguir els seus serveis i va arribar a tenir les negociacions molt avançades, tant amb el futbolista com amb el Barça, però l’arribada de Luis Enrique a la banqueta va frenar la sortida del canari. Finalment, el xilè Alexis Sánchez, un davanter d’un perfil futbolístic similar, va deixar el Barça per anar al conjunt gunner.
La insistència de Pedro per abandonar el club va acabar fent que el Barça accedís a negociar una possible sortida del futbolista del planter, que havia renovat a principis de juny però amb una rebaixa substancial de la clàusula de rescissió, que passava dels 150 milions als 30. Un gest per afavorir una hipotètica sortida del davanter a finals d’aquesta temporada, i no pas al principi, com s’ha acabat produint finalment.
Amb l’arribada de Neymar i Suárez, a més de Messi, Pedro passava a ser el quart davanter de l’equip. L’any passat ja va tenir menys minuts dels habituals i el canari no es resignava a aquest rol de suplent de luxe, i menys en una temporada com aquesta, que s’acabarà amb l’Eurocopa, on aspira a tornar a entrar a la convocatòria de la selecció espanyola. La intenció del Barça, però, era que el jugador es quedés aquest curs per aprofitar qualsevol lesió o rotació del trio de davanters titulars per ocupar el seu lloc a l’onze. La sanció de la FIFA, que impedeix inscriure cap recanvi fins al mes de gener, i la dificultat de trobar un futbolista amb el perfil tècnic de Pedro, feien que l’entrenador Luis Enrique i el secretari tècnic Robert Fernández insistissin perquè continués. Tanmateix, la suplència a la final de la Supercopa d’Europa -en absència de Neymar, per galteres, el jugador escollit per l’entrenador va ser Rafinha- va ser la gota que va fer vessar el got. Prèviament, però, ja havia comunicat al Barça que la seva intenció era marxar aquest estiu.
Aquesta venda, sumada a la d’Adama Traoré, que va fitxar la setmana passada per l’Aston Villa anglès a canvi de 10 milions d’euros, implica que aquest curs el Barça haurà sumat 40 milions en concepte de traspassos per jugadors provinents del planter. Una quantitat que servirà per quadrar els números a finals de temporada.

el tribunal

Avui dia a Catalunya hi ha un tractament frívol, irrespectuós i temerari del nostre sistema legal. Generalment, aquest tractament irresponsable s’agrupa en tres fórmules diferents.
La primera fórmula és utilitzar la legalitat com un mur per aturar debats polítics legítims, com l’aspiració que Catalunya sigui un país independent. En aquest cas, s’equiparen legalitat i democràcia i, per tant, qui va en contra d’una llei va en contra de la democràcia. Tenim, per exemple, la presidenta del PP de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, dient que qui no accepta “les resolucions dels tribunals”té una “actitud antidemocràtica”, ja que “la democràcia es la llei, els tribunals i l’estat de dret” ( La Razón, 25/02/2015).
La fal·làcia d’aquesta fórmula recau en el fet que la legalitat no sempre va vinculada a la democràcia. Hi ha democràcies que no se sustenten en l’estat de dret, com l’Índia dels anys 50, i també hi ha estats de dret que no són democràcies. Una llegenda alemanya, certa o no, il·lustra el prestigi que tenien els tribunals de Prússia durant l’època del rei absolutista Frederic el Gran. Un molí de vent pertorbava el rei al palau d’estiu de Sans-Souci. Quan el rei va voler comprar el molí i el moliner s’hi va negar, el rei el va amenaçar d’expropiar-l’hi. El moliner va respondre: “Sí, Majestat, això serà si ho permet el tribunal cameral de Berlín!” ( Historia de un alemán, de S. Haffner, pàg. 195)
La segona fórmula és la de dividir les lleis, de facto, entre les que s’han de complir, les que ningú compleix i les que tu has de complir però jo no.
Així, no es pot fer un referèndum a Catalunya perquè és il·legal, tot i que hi ha moltes lleis que no es compleixen. Algunes lleis no es compleixen perquè no es poden complir, com les diferents lleis de l’administració electrònica. I d’altres no es compleixen perquè generarien agitació social, com haver de tancar la majoria d’esplais per motius de seguretat.
Les lleis de “tu sí que les has de complir però jo no” requereixen més penques. Tenim, per exemple, el cas de l’il·lustre diputat del PP Agustín Conde, que assessorava el Banco Santander tot i que “expressament la llei prohibeix treballar en entitats de crèdit” als diputats. Quan la notícia esclata, la cambra ho esmena retroactivament i en paus ( El País, 11/06/2015).
La tercera fórmula és menys sofisticada i més interessada: és la de subrogar la legalitat a un poder superior. Així doncs, una llei concreta no és vàlida si va en contra dels meus objectius polítics, a més d’anar en contra de la voluntat popular, de les urnes, del poble de Catalunya o de la història.
Tenim el conseller de la Presidència, Francesc Homs, dient que els membres del Govern “no poden acceptar que la legalitat són els altres [Espanya], perquè aquesta ve a través de la legitimació democràtica de les urnes” (ARA, 17/07/2015).
Tenim l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, dient: “Si s’han de desobeir lleis injustes, es desobeeixen” ( El País, 1/06/2015), referint-se a la consulta, i Oriol Junqueras dient: “Ha arribat l’hora que ens saltem la legalitat” (ARA, 14/09/2014). El maig del 2015 els seus partits van sumar 1.545.640 vots (un 49,7% dels votants).
La temeritat d’aquesta fórmula no recau en el fet que s’estigui en contra d’unes lleis injustes i les vulguin desobeir: la irresponsabilitat és que això es faci des de l’administració, amb el poder polític i recursos de tots. Que es faci des d’un escenari que té mecanismes coercitius per fer complir la seva voluntat. Políticament i democràticament està molt bé que els insubmisos lluitessin contra la mili, assumint el cost de la seva desobediència i assolint tots els seus objectius pacíficament. El perill es produeix quan són els poders polítics els que malmeten la legalitat, seguint els seus interessos amb arguments ectoplàstics.
La millor manera de fer que tothom compleixi la llei és que els ciutadans la respectin i el respecte sempre es guanya, no es demana. I per guanyar-se el respecte, cal incrementar la qualitat de les lleis: disminuint el nombre de lleis, implementant mecanismes eficaços per garantir que es compleixin i assegurant que hi encaixin totes les demandes polítiques pacífiques i legítimes. Jo això ho entenc. El que també crec que entenc és que, si els nostres partits degraden el compliment d’aquestes lleis, estem assumint uns riscos molt greus.
A curt termini, assumim el risc de tornar a introduir l’arbitrarietat en la vida pública, fent que grans decisions polítiques que afecten a tothom depenguin de la discrecionalitat de certes persones amb interessos polítics i mitjans coercitius. A llarg termini, el risc és la degradació del concepte de l’estat de dret i de les constriccions que aquest imposa als poderosos. I, amb aquests condicionants, és molt difícil construir una societat oberta, avançada, justa i productiva.

Mexic

Els enyorats Pere Calders i Avel·lí Artís-Gener, que van viure bona part de l’exili a Mèxic, explicaven moltes anècdotes d’aquest país. Eren tan divertides que jo em pensava que se les inventaven, però quan hi vaig viatjar vaig comprovar que es quedaven curts, ja que en aquell país hi ha molt més realisme màgic del que ens podem arribar a imaginar.
Ho vaig confirmar un dia que vaig anar a parar a un poble anomenat Jalcomulco, no gaire lluny de la ciutat de Veracruz. Algú m’havia dit que al riu Los Pescados s’hi podien fer esports d’aventura, però un cop allà em vaig deixar seduir per un paisatge en què els boscos s’alternaven amb les plantacions de cafè, mango, blat de moro i canya de sucre, i per la calma d’un poble que semblava sorgit de les pàgines de Cien años de soledad.
Recordo que allà vaig pensar que Octavio Paz, escriptor premiat amb el Nobel de literatura el 1990, tenia tota la raó quan va escriure que Mèxic és un país en el qual “conviuen no tan sols diferents races i llengües, sinó també diferents nivells històrics”. Jalcomulco, en efecte, era com si s’hagués escapat d’un altre segle. Després de visitar el cementiri, guarnit amb un excés de flors i de colors, com sol passar a Mèxic, vaig anar a buscar una bona ombra a la plaça del poble, a prop d’una petita capella. Fins aquí res d’estrany, ja que els cementiris i les capelles abunden a Mèxic.
Estava assegut al terra quan un camperol amb un barret de palla se’m va acostar i em va explicar la història de la Virgen del Mamey, una marededéu que, segons em va dir, venerava tot el poble. Tot havia començat el 1997, quan uns homes del poble estaven descarregant un camió de fruita a la plaça. Quan ja en quedava poca, el camperol havia vist que en el paper de diari que hi havia al fons d’una caixa de mameis havia quedat gravada una imatge de la Virgen de Guadalupe. Es va quedar tan astorat que va avisar tothom. Quan els altres van mirar la imatge, un descregut li va dir que allò era tan sols un efecte del polsim de la fruita sobre el paper de diari, però ell, mogut per una fe pètria, es va deixar caure de genolls al terra i va jurar que li faria una capella a aquella marededéu.
L’home va construir la capella amb les seves mans i, quan la va acabar, va posar al mig de l’altar la caixa de fruita amb el paper de diari on havia quedat reflectida la imatge de la Virgen de Guadalupe. “El mossèn del poble va voler portar la imatge a l’església -em va explicar-, però durant el trasllat el paper es va arrugar i la imatge desapareixia. Vist això, va optar per deixar-la a la capella”. No sabia si creure’m aquell camperol, però quan va acabar l’explicació em va fer entrar a la petita capella de la plaça. Era molt senzilla, d’una sola planta i pintada de blanc de dalt a baix. A l’altar, tal com m’havia anunciat, es veia una marededéu pintada sobre un paper de diari posat al fons d’una caixa de fruita.
Quan li vaig fer notar que es notava molt que la imatge estava pintada sobre el diari, l’home va arronsar les espatlles i em va dir: “La primera marededéu es va esborrar amb el pas del temps... i vaig tenir la idea de pintar-la. No és el mateix, ja ho sé, però cada any al maig fem unes grans festes en honor de la Virgen del Mamey i no perquè s’esborrés la imatge havíem de prescindir-ne”.
Em va semblar un bon argument. Tot sigui per la festa! El vaig felicitar de tot cor i li vaig prometre que un mes de maig, al cap dels anys, tornaria a Jalcomulco per viure les festes. Encara no ho he fet, però sempre que arriba la primavera penso que hauria d’anar a Jalcomulco a visitar la Virgen del Mamey.

dijous, 20 d’agost del 2015

tsipras

El govern grec està complint al peu de la lletra els seus últims propòsits. Amb un primer mig any que ha deixat mala impressió, amb corralito, referèndum i espectaculars topades amb els creditors, l’equip del primer ministre grec, Alexis Tsipras, ha aconseguit seguir els terminis d’una agenda més que atapeïda i ajustada per a un calorós mes d’agost: avui encarrila definitivament la conclusió d’un tercer rescat. Ho farà aquesta nit en una sessió extraordinària al Parlament, votant-lo en un projecte de llei que inclou 35 noves mesures. Concretament, es tracta de reformes que suposen entre un 4% i un 5% del PIB del país i que tenen a veure, entre d’altres, amb nous canvis en el sistema de pensions i en el tracte fiscal que reben els agricultors, i amb les privatitzacions.
Després d’unes intenses negociacions que van acabar dimarts amb la redacció final del Memoràndum d’Entesa -el document que recull les condicions del rescat-, Tsipras confia que l’acord es tancarà amb èxit “malgrat els obstacles”. Així ho va fer saber ahir en una trobada al ministeri d’Infraestructures, on va tornar a atacar els crítics del seu propi partit titllant-los de Cassandres, el personatge mitològic a qui mai ningú no creia per culpa d’una maledicció divina.
Aplanar el camí de cara a les més que probables eleccions que viurà Grècia a la tardor és a curt termini una de les noves tasques a les quals s’haurà d’acostumar el primer ministre. La tensió a Syriza és cada vegada més insostenible i la presidenta del Parlament, Zoe Konstandopulu, va arribar ahir a posar problemes a Tsipras per reobrir la cambra per aprovar el rescat. Konstandopulu, que va votar en contra dels dos anteriors paquets de mesures imposats pels creditors, és una de les veus més radicals i crítiques de la formació, però no s’ha posicionat públicament per cap de les faccions que de mica en mica van esquerdant el grup. Els membres de la Plataforma d’Esquerres, en canvi, ja han començat de facto una campanya electoral amb mítings en diversos llocs del país. A aquests díscols és a qui el ministre de Finances, Euclides Tsakalotos, i d’Economia, Iorgos Stathakis, intentaven convèncer ahir en un comitè permanent d’assumptes econòmics.
Davant la mirada escèptica dels rebels i les incisives preguntes en relació a la recapitalització bancària, el programa de creixement i el risc de desnonaments, els dos ministres van vendre l’accent social que pot rascar-se del text, al qual ha tingut accés l’ARA. Així, el Memoràndum recull mesures importants per a Tsipras que preveuen la creació de 150.000 llocs de treball i els preparatius per establir un salari mínim garantit a partir del 2016. La promesa de complir els estàndards europeus i l’ajuda d’entitats com l’OCDE -aliada de Syriza des del principi- són alguns dels factors que els juguen a favor.
A més, Grècia disposarà de 35.000 milions d’euros per fomentar la recuperació i la competitivitat, i els creditors han flexibilitzat els objectius fiscals del país, de manera que els exigeixen un superàvit primari (abans del pagament dels interessos del deute) del 0,5% del PIB per al 2016 i de l’1,75% el 2017. En cas que els comptes sortissin millor del que està escrit, l’executiu haurà de transferir almenys un 30% del que sobri per reduir el deute, i un 30% més per a altres pagaments endarrerits.
A l’octubre, amb la primera revisió que farà el quartet ampliat de la troica -format pel Fons Monetari Internacional, la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Mecanisme Europeu d’Estabilitat-, Atenes haurà d’aplicar un bon reguitzell d’accions prèvies, que avui es votaran. Per exemple, els primers passos de l’eliminació progressiva de la jubilació anticipada -que preveu fixar-se en els 67 anys el 2022-, canvis en l’IRPF, l’abolició dels privilegis fiscals per als agricultors i la creació d’un fons de privatització format pels béns del país susceptibles de ser venuts. Supervisat per les institucions europees i amb la previsió de generar 50.000 milions d’euros en 30 anys, l’objectiu del fons és que la meitat s’utilitzi com a garantia bancària i la resta vagi a creixement econòmic i pagament del deute. Passada la votació d’avui, faltarà que divendres hi donin llum verda els ministres de Finances de l’eurozona i la setmana que ve alguns Parlaments europeus, com l’alemany i el finlandès. Grècia necessita tenir-ho tot ben lligat abans del 20 d’agost per rebre la primera injecció de diners, que li permetrà fer front al pagament de 3.400 milions d’euros al BCE.

pedro

Amb el 4-1 al marcador al Boris Paitxadze Dinamo Arena de Tbilissi, tot feia pensar que la mitja hora que va disputar al Gamper contra el Roma serien els últims minuts de Pedro com a jugador del Barça. Amb l’anunci de l’onze inicial, quedava resolta la primera incògnita, qui seria el substitut de Neymar. Malgrat que el canari partia com a principal candidat en totes les travesses, Luis Enrique va decidir que fos Rafinha qui completés el triplet atacant.
Així, Pedro no només no estava entre els titulars, sinó que si el Barça hagués mantingut l’avantatge ni tan sols hauria participat en aquesta Supercopa. Luis Enrique només va recórrer a ell en un moment de necessitat, fent-lo sortir a escalfar amb l’empat a quatre, i utilitzant-lo com el tercer i últim canvi al minut 94 de la pròrroga. Pedro, de fet, va saltar a la gespa amb cara de pocs amics i ràpidament va veure una groga. Com si aquesta final fos una prova definitiva de les raons per les quals marxa del club: suplent, sempre un recurs quan hi ha problemes.
Però el jugador va decidir convertir aquest últim acte de servei en un acte reivindicatiu. Quan Messi va forçar una falta a només cinc minuts per al final de la pròrroga, el canari va fer allò que sap fer tan bé: esmunyir-se, desaparèixer. Pedro, el més normal dels genis, sempre sap on cal ser. Intueix les errades dels rivals i les genialitats dels companys. Així estava, llest per acomiadar-se amb un gol de llest, després de l’aturada de Beto al xut de Messi. Un gol més en una final, com aquells dies feliços contra el Xakhtar o l’Estudiantes.
El club es remet a la clàusula
“Pedro m’ha dit que vol deixar el Barça”, havia revelat el director esportiu, Robert Fernández, minuts abans del duel, confirmant les intencions del canari, que li havia fet saber personalment el seu desig d’abandonar l’entitat blaugrana. “L’entrenador, el president i jo volem que es quedi, ja li hem manifestat la nostra idea. La seva situació no ha canviat, la seva clàusula, de 30 milions, és innegociable”, va respondre el director tècnic blaugrana.
Ara bé, Pedro, al final del partit, va contraatacar: “No és una situació fàcil, abans del partit Robert Fernández ha fet unes declaracions molt desafortunades, ja que només m’he creuat amb ell un moment. He parlat amb el president, Luis Enrique i Albert Soler, és un moment complicat”. El canari va afegir: “No vull marxar del Barça, però no és una qüestió de diners. És una qüestió de minuts i continuïtat”, va dir just el dia que, de nou, no n’havia tingut. “Es mereix aquest moment, aquest gol, aquesta situació. Espero que ens continuï ajudant amb molts més gols perquè el seu rendiment és espectacular”, va dir Iniesta sobre el canari.
El barcelonisme, doncs, de mica en mica sembla acomiadar-se d’un geni normal que ha perdut el pols amb Neymar i Suárez. Si no hi ha un tomb radical del cas, els camins se separen després de l’últim ball plegats. Un ball que, per sort, va acabar de la millor manera: brindant amb una Supercopa.

enigmes d'escriptures

Entre el 1907 i el 1909 l’explorador rus Piotr Kozlov va descobrir les ruïnes de la ciutat de Khara-Khoto enterrades al desert del Gobi, entre Mongòlia i la Xina. La ciutat feia set mil anys que estava amagada sota la sorra, els saquejadors no hi havien accedit mai i conservava, entre altres coses, una biblioteca immensa amb milers de manuscrits d’escriptura tangut. Des de fa més d’un segle, els lingüistes de l’Institut de Manuscrits Orientals de Sant Petersburg intenten esbrinar els misteris dels símbols d’aquesta escriptura. “La cultura tangut era molt més complexa que la nostra, la seva escriptura tenia més de 6.000 figures, i només se n’han desxifrat 3.000”, explica Josep Lluís Alay, el primer director del Museu de Cultures del Món (ho va ser fins el 13 de juny). Un dels manuscrits tangut, L’oportuna perla al palmell. Glossari tangut-xinès, xinès-tangut, es podrà veure aEscriptures. Símbols, paraules, poders fins al 31 de gener. És la primera exposició temporal del Museu de Cultures del Món, que va obrir les portes al carrer Montcada el 7 de febrer.
“Moltes de les obres que es poden veure a l’exposició mai s’havien pogut veure enlloc”, assegura Alay. A través d’un conjunt de 43 peces, Escriptures. Símbols, paraules, podersexplica com l’escriptura, que va néixer per conservar i difondre la paraula, també és un símbol que revela diferències socials, culturals, identitats o aspiracions col·lectives. A través dels manuscrits, el Museu de Cultures del Món repassa 4.000 anys d’història. El relat comença amb els primers testimonis sumeris del 1973 aC. El comissari de l’exposició, Miguel Peyró, posa l’èmfasi en l’afany per destacar la personalitat de cada escriptura: “Defugim les teories evolucionistes que situen les escriptures en fila índia, de pitjor a millor, fins a l’eclosió de l’alfabet occidental; aquí defensem que cada escriptura ha sigut una fita”.
A l’exposició es demostra la teoria de Peyró, perquè hi ha molts més manuscrits asiàtics que occidentals. Un dels que es poden veure a l’exposició són les Ofrenes als déus Shu, cremant l’encens celestial,que prové de Lijiang, Yunnan (Xina). És escriptura naxi dongba del segle XIX: “El primer dibuix és un cap de gall, vol dir inici. Poca gent sap interpretar aquesta escriptura. La majoria dels que la saben llegir són xamans i el relat és mínim. Dóna pocs elements perquè els xamans que coneixen la història la puguin explicar a la seva manera”, explica Alay. Hi ha també un manuscrit de la religió bon: El libre de rNam par rgyal ba. Està escrit en el sistema abugida tibetà.
Un altre exemple asiàtic és Oceà de narracions, una de les úniques escriptures al món que encara s’escriuen en vertical. És una xilografia mongol del segle XVIII: “ Dalai vol dir oceà en mongol. És una metàfora sobre la saviesa infinita”, destaca Alay. Hi ha també un llibre d’endevinació pustaha, que es va localitzar al llac Toba, al nord de Sumatra, escrit en escriptura batak sobre una escorça. Hi ha manuscrits estèticament impactants, com El cavaller de la pell de tigre, del 1680 i d’escriptura georgiana. Molts tenen vincles amb les creences. A Etiòpia encara creen amulets apotropaics i curatius. A l’exposició es pot veure un rotlle màgic en llengua clàssica ge’ez. Les figures protectores i malèfiques que s’hi poden veure simbolitzen supersticions i creences. L’alçada de cada rotlle correspon a la talla de la persona que el va encarregar.
A vegades, l’escriptura ha sigut una eina política. Per exemple, el 1929, i per llei, Turquia va decidir canviar l’alfabet àrab pel llatí i així acostar-se més a Europa. I durant la Guerra de Iugoslàvia, l’escriptura també va ser motiu de controvèrsia. Alguns dels manuscrits tenen històries truculentes al darrere. L’erudit que més va fer per desxifrar l’escriptura tangut, Nikolai Nevski, va morir durant una de les brutals purgues de Stalin.
“Queda molt per fer, encara s’han de desxifrar moltes escriptures”, destaca el comissari de l’exposició. Una de les escriptures que continua sent un enigma, perquè ningú l’ha aconseguit desxifrar, va néixer precisament a la península Ibèrica: l’iber. A l’exposició es pot veure una estela ibèrica del segle II-I aC que es va trobar a Cabanes (Plana Alta).

la botiga de Sert

Obres aturades. L’Ajuntament de Barcelona vol revisar el projecte de reforma que, des de principis d’agost, està modificant l’estructura interna de l’antiga galeria d’art Joan Prats, a la rambla Catalunya, que havia sigut dissenyada per Josep Lluís Sert en una línia molt similar a la que va utilitzar a la Fundació Miró. Diumenge l’ARA denunciava que les obres que s’hi estaven fent per obrir-hi una botiga de la firma nord-americana Nautica posaven en risc aquest llegat i que, de fet, ja havien picat el sostre, el terra i algun envà de l’establiment. Ahir el consistori va inspeccionar les tasques que s’hi estan fent i va optar per dictar una suspensió temporal de les obres a l’espera de fer un informe patrimonial que avali l’actuació.
Un cop fet aquest estudi, però, la previsió és que les obres continuïn sense canvis, perquè l’Ajuntament ha “verificat” que s’ajusten al nivell de protecció de l’establiment, segons relataven ahir fonts municipals. Una protecció que no té en compte l’interior dissenyat per Sert. Aquest establiment està subjecte a la moratòria de llicències que el consistori va dictar per a 389 comerços emblemàtics, però el 27 de juliol el districte de l’Eixample va acceptar el comunicat diferit d’obres per a aquest espai entenent que eren actuacions menors. Segons el catàleg d’establiments comercials protegits -pendent encara d’aprovació defintiva-, l’espai té un nivell de protecció E2, que implica una conservació parcial. El que s’ha de preservar és la façana i les portes d’uns armaris que formaven part de l’antiga barreteria Prats, que més tard es convertiria en la galeria d’art. Res, doncs, de l’obra de Sert.
Fa només un any, però, quan la dissenyadora Isabel de Pedro va obrir una botiga en aquests baixos assegura que tenia limitacions molt més exigents i que tot l’interior s’havia de respectar, que era intocable. I, de fet, el consistori va garantir en el moment d’aquesta obertura a l’Associació d’Establiments Emblemàtics de la ciutat que el conjunt de la botiga, que està en una finca catalogada -la modernista casa Dolors Calm-, estaria blindat.
Ahir al migdia, a peu d’obra i just en el moment en què van rebre la trucada que els anunciava la suspensió d’obres, els dos arquitectes encarregats de la reforma -Xavier i Emil Palou- defensaven que el que fa la reforma és “reinventar” el que havia projectat Sert, “sent el màxim respectuosos possibles” i amb l’objectiu d’actualitzar les instal·lacions. Això es tradueix, per exemple, en el fet d’haver picat el fals sostre de l’antiga galeria per millorar la instal·lació elèctrica i la ignifugació de l’establiment; tirat a terra dos envans que donaven a l’espai la seva característica forma i que ara “no s’adiuen als seus nous usos comercials”, i aixecat l’antic terra de moqueta que caracteritzava la galeria d’art i que se substituirà per parquet.
Els arquitectes defensen que han mantingut l’essència de Sert en la forma de les parets principals i, sobretot, en el lluernari del final de la botiga, que és l’element que més recorda a la Fundació Miró. Asseguren que les obres eren necessàries per actualitzar la instal·lació i que s’ajustés a les normes de seguretat.
Es mantenen els caires rodons i la previsió és reinstal·lar un fals sostre similar al que hi havia i que el sòcol continuï sent encastat per mantenir l’efecte d’amplitud de l’espai, que patirà canvis estructurals notoris com la supressió dels envans. L’efecte laberíntic de la galeria passarà a la història.
El problema, segons reitera el secretari de l’Associació d’Establiments Emblemàtics, Josep Maria Roig, és que el catàleg de comerços singulars es va fer “malament” i n’han quedat fora elements com aquest interior amb el segell de Sert.
La previsió de Nautica és obrir aquesta botiga a la rambla de Catalunya número 54 al setembre, pels volts de la Mercè (24 de setembre), tot i que ara les obres hauran d’estar aturades fins que Patrimoni doni el vistiplau perquè es puguin reprendre.

roger hodgson (Supertramp)

“Crec que ara ja puc tocar It’s raining again, oi?” Roger Hodgson, el que va ser un dels fundadors del grup de rock progressiu Supertramp, mira al cel, ja negra nit, somriu i dóna el senyal perquè soni una de les melodies de saxo més emblemàtiques del repertori de la mítica banda britànica. Ja no hi havia rastre del xàfec d’estiu que havia obligat a endarrerir el seu concert al Festival Castell de Peralada fins a tres quarts d’hora. El públic ballava alleugerit pel recés de la pluja l’últim dels èxits que esperaven escoltar en boca de Hodgson, que, tot i haver visitat uns quants cops Catalunya i amb un repertori semblant, va exhaurir les entrades. L’audiència volia tornar a escoltar la veu de Supertramp, que, amb els seus registres aguts i falsets característics, els en va oferir una bona dosi.
Hodgson, un gat vell de l’ofici de músic, va plantejar el concert com una gran celebració. Va convidar a recuperar els “bons records” que podien evocar les seves cançons. “Jo en tinc molts, de bons”, va assegurar al principi de l’actuació. De ben segur feia referència a les peces que va compondre del 1969 al 1983, els anys que va militar a Supertramp, un llegat que va ocupar el gran gruix de les dues hores d’actuació i del qual sembla que no vol desempallegar-se. No hi va haver cap bon record explícit, però, cap al seu excompany de banda Rick Davies, que recentment ha hagut de cancel·lar una gira europea a causa d’un càncer.
Take the long way home, del disc Breakfast in America (1979), i School, de Crime of the century (1970), van obrir la festa col·lectiva. El so, amb certa opulència, recordava alguns excessos de l’arena rock dels vuitanta. Les línies juganeres i insistents del piano de Hodgson, el saxo i la bateria amb reverberació infinita definien sense embuts per quin terreny musical transcorreria el concert. No podia ser d’una altra manera. Així van sonar èxits com Hide in your shellBreakfast in America, The logical song, àmpliament aplaudida, iDreamer. També In jeopardy, del seu últim disc en solitari - Open the door (2000)-, del qual també va recuperar Death & a zoo,una excèntrica proposta amb sons pregravats d’animals que va empènyer el repertori cap a registres més èpics i dramàtics. En aquesta línia van sonar, entre d’altres, les supertrampianes Don’t leave me now i Fool’s overture, que va marcar el final del xou abans d’afrontar, ja als bisos, Two of usGive a little bit i la citada It’s raining again.

alfred bosch

Després de quatre anys com a diputat d’ERC al Congrés -amb intervencions que van arribar a costar-li l’expulsió de l’hemicicle-, Alfred Bosch afronta la seva primera legislatura com a líder del partit a l’Ajuntament de Barcelona. Veí de Ciutat Vella (54 anys), va votar  a la investidura d’Ada Colau com a alcaldessa, però es mostra contrari a entrar al govern. Assegura que vol una Barcelona “més justa”, capital d’una Catalunya independent i “lliure de Borbons”.
Com valora els gairebé dos mesos de Colau al govern?
Som on érem. Estem en el període de gràcia dels 100 dies. Hi ha coses que no s’han fet bé. Pel que fa als gestos no discreparíem excessivament, però d’accions se n’han fet poques. Compartim la retirada del bust, la proposta d’abaixar els salaris o que l’alcaldessa vagi en metro. La moratòria hotelera, no.
La retirada del bust va tapar el ple sobre pobresa i turisme que vostès mateixos van promoure.
Sí, una mica. No sé si va ser un error fer-ho aquell dia. La decisió no ens va sorprendre perquè ja n’havíem parlat i hi estàvem totalment d’acord. En tot cas, podem tenir l’orgull de dir que el primer ple que s’ha celebrat aquest mandat ha sigut sobre pobresa. No és tan important anunciar les coses com fer-les.
El govern espanyol ha exigit que es posi una efígie del monarca. Què ha de fer Barcelona respecte a la simbologia monàrquica?
Nosaltres farem una proposta per desborbonitzar Barcelona. Amb els temes sobre monarquia trobem un alt consens amb el govern.
Com es desborbonitza la ciutat?
Volem eliminar els carrers i espais amb noms borbònics de Barcelona, com la plaça Joan Carles I o l’avinguda Maria Cristina. Els Borbons rarament han estat a favor dels drets democràtics, no tenim per què tenir-los als carrers de Barcelona. Això ho plantejarem en comissió i, si hi ha prou majoria, serà aprovat.
El govern hi està a favor?
Ho descobrirem quan votin. De la mateixa manera que vam parlar del bust, d’això també n’hem parlat. Compartim conviccions republicanes amb Barcelona en Comú.
Es votarà a la pròxima comissió?
Tan aviat com sigui possible. Volem una Barcelona lliure de Borbons. Si el PP ens demana que restituïm el bust, nosaltres tindrem el plaer de donar-los-en dues tasses.
¿La foto de Colau amb Bosch i Collboni que es va fer pel ple de pobresa i turisme serà recurrent durant el mandat?
També ens en vam fer una amb Jaume Collboni (PSC) i Joaquim Forn (CiU). Hi ha fotos que es repetiran en tots els sentits imaginables. Volem agafar la mà de Barcelona en Comú, però també de CiU o de la CUP. El nostre paper és la força que dóna joc, que està al mig del tauler.
Aquesta setmana Iceta va mostrar-se a favor d’un govern Barcelona en Comú - ERC - PSC. Què n’opina?
Que Iceta es pronunciï sobre el seu partit no hi tinc res a dir. Ara, que exerceixi de secretari general d’ERC... Continuem en la fase de no entrar al govern, però de donar-li un vot de confiança amb el sía la investidura de l’alcaldessa.
¿Els resultats del 27-S poden influir perquè ERC entri al govern?
Poden influir perquè Catalunya sigui independent. Si el país va endavant i arrasa la llista de Junts pel Sí, Barcelona no es podrà quedar enrere. Demanarem a Colau que se sumi clarament al procés.
Això què vol dir?
Ja ho veurem com ho acomodem a Barcelona. La ciutat no pot quedar al marge del procés.
Colau diu que serà l’amfitriona de la manifestació de la Diada, però que la seva presència ja es veurà com es concreta. Què farà ERC per convèncer-la?
ERC ha d’assegurar que la màxima representant de la ciutat hi sigui. Ara bé, la decisió és d’ella. No sóc el seu portaveu. Jo vull que hi sigui. Trias hi va anar l’any passat.
Com van les negociacions perquè Barcelona formi part de l’AMI?
El que nosaltres tenim clar és que Barcelona ha de ser-hi. Ara estem parlant sobre quina és la millor manera.
Hi formarà part abans del 27-S?
Encara no tenim data.
En la negociació del cartipàs, vostès també demanaven la rebaixa dels sous dels gerents. Què n’opina que Jordi Martí cobri més que l’alcaldessa?
Entenc que s’hauria de corregir. Un alcalde té la responsabilitat més gran, per tant, el seu salari ha de ser el de referència. És un principi que entén tothom. El que no s’entén és que un tècnic subaltern, que ha sigut nomenat a dit, cobri el doble que un càrrec electe.
La polèmica de l’estiu passat va ser la Barceloneta. La d’aquest, els urinaris. Què n’opina?
Els plans pilots serveixen per a això, per detectar errors. Dit això, la filosofia d’orinar a l’aire lliure en una ciutat em produeix incomoditat mental. El remei contra el problema que pateix Ciutat Vella ha de ser això, un remei. No ha de generar més dubtes. I aquesta prova els genera.

bombes atomiques

La bomba atòmica Little Boy llançada sobre Hiroshima va arrasar 1,6 quilòmetres a la rodona del punt d’impacte. La cúpula de Genbaku, avui convertida en Patrimoni de la Humanitat, va resistir l’explosió.
Una noia s’està banyant. Comença a rentar-se els cabells. Es passa els dits d’una mà pels cabells. N’hi cau un feix... La noia es queda mirant-lo estupefacta, és una de les escenes més impressionants de la pel·lícula Pluja negra (1989), basada en la novel·la de Masuji Ibuse. L’oncle de la noia estava preocupat perquè la noia tenia dificultat per casar-se, tot i que era maca i d’edat casadora. Hi havia pretendents, això sí, però tots hi renunciaven en saber que hi havia un rumor que la noia era una hibakusha, que vol dir supervivent afectat per la radiació de la bomba atòmica. L’oncle estava segur que la noia no era a Hiroshima aleshores perquè treballava fora de la ciutat i sobretot perquè no presentava cap símptoma fins llavors, després de cinc anys de l’esclat de la bomba. L’oncle volia demostrar-ho i va començar a repassar el seu dietari i el de la noia. Es va saber, però, que la noia no hi era, a Hiroshima, efectivament, però que va anar-hi poc després i pel camí va mullar-se amb la pluja negra, és a dir, la pluja contaminada per la radioactivitat. La noia, que es va adonar que la caiguda del cabell representava les conseqüències tardanes de la radiació, intentava amagar el fet als seus oncles, però l’estat s’agreujava més i més i ja era inevitable que ho descobrissin...
Unes 140.000 persones i 70.000 més van morir per l’efecte directe de les bombes a Hiroshima i a Nagasaki, respectivament. És terrible. Però el pitjor és que les víctimes no fossin només les que van morir a l’acte o en un termini curt. L’invent del dimoni, a diferència de les bombes convencionals, era capaç de produir danys a les persones indirectament relacionades i de generacions posteriors i canviar radicalment la seva vida posterior, com descriu l’autor de la novel·la citada, basada en fets reals.
Aleshores, la gent no disposava d’informacions correctes i creia que les conseqüències de la radiació eren una mena de malalties contagioses. Això va donar origen a tota mena de discriminacions. No van ser poques les noies que es van suïcidar perquè no podien casar-se. Els nens hibakusha van patir marginació a l’escola. Alguns joves havien de convertir-se en yakuza, uns mafiosos, perquè no els volien en cap negoci honrat. De manera que molts hibakushapreferien amagar-ho i sacrificar els possibles subsidis oficials. Resulta que les bombes atòmiques, amb els noms còmics de Little Boy (nen petit) i Fat Man (home gras), van tenir uns efectes secundaris que els científics i els polítics nord-americans no esperaven. O potser ho havien previst? Si era així, eren realment demoníacs.
Molts japonesos tenim familiars, amics o coneguts que n’han patit i en pateixen encara les conseqüències. Per exemple, un col·lega meu veterà de la facultat camina amb una espatlla evidentment més baixa que l’altra. És perquè li falta un pulmó. És un hibakusha. Devia patir la radiació quan era petit. Li van sorgir problemes de salut posteriorment i el van haver d’operar. No vol explicar-nos-en els detalls.
El meu pare i el pare de la meva dona eren oficials joves de la marina imperial i s’entrenaven per ser tripulants dels submarins suïcides a uns 15 km d’on va caure la bomba atòmica a Hiroshima. Amb mala sort, n’haurien pogut ser víctimes. I nosaltres dos també, indirectament. La xicota del nostre fill petit és de la prefectura d’Hiroshima. Quan parlo amb ella, no toquem mai el tema, però no és gens improbable que tingui parents hibakusha.
Som un poble privilegiat que pot parlar dels perills horribles de les bombes atòmiques i de les centrals nuclears per la pròpia experiència. Ningú altre podria convèncer la gent del món a abolir-les amb tanta autoritat com nosaltres. Ja sabeu, però, què està passant al Japó. El govern japonès, per una banda, ha declarat que l’energia nuclear és l’energia bàsica del país i ha deixat a mitges les mesures compensatives a Fukushima i, per l’altra, està intentant modificar la Constitució pacifista per augmentar la tensió política a l’Àsia que inevitablement dificultarà l’abolició de les armes nuclears.
A la novel·la, l’oncle de la noia diu: “Si ara sortís un arc de Sant Martí per sobre d’aquell puig, la meva neboda es posaria bé. No ha de ser un arc de Sant Martí blanc, que vaig veure poc després de la bomba i que devia ser un mal presagi, sinó un de cinc colors”. Ara veig un arc de Sant Martí blanquinós per sobre de l’arxipèlag japonès.

southpaw

Quan dimecres passat es va acabar la projecció de premsa de la decebedora Ricki, la pel·lícula inaugural del Festival de Locarno, l’estupefacció general pel fet d’haver sigut escollida com la cinta d’obertura anava seguida de la pregunta de si no hi havia cap títol millor que hagués pogut substituir el film de Meryl Streep a la secció de la Piazza Grande, el territori del festival per al cinema popular. I un film apareixia com la gran incògnita (i esperança): Southpaw, d’Antoine Fuqua, protagonitzada per Jake Gyllenhaal. Bé, la resposta ja és aquí: no.
Southpaw, filmada per Fuqua de manera efectista, traça la decadència i posterior recuperació d’un boxejador d’èxit que, després d’un fet tràgic, va perdent tot el que té. En aquest fet dramàtic rau l’única sorpresa d’un film maldestre i farcit de tòpics; una sorpresa que no cal revelar perquè d’això ja se n’encarrega el tràiler. La cinta escull el pitjor dels camins per desenvolupar l’acció: comença com una versió pugilística de la clàssica trama dewestern en què l’aspirant impertinent repta el pistoler veterà i poc després flirteja amb el tema de la venjança però, malauradament, acaba prenent l’opció argumental més avorrida i recurrent a Hollywood: la redempció. Així doncs, el boxejador, incapaç de contenir l’agressivitat, haurà d’aprendre a redreçar la seva vida. Per assolir-ho, demanarà ajuda a l’entrenador de l’únic rival que va poder guanyar-lo una vegada, paper que encarna Forest Whitaker.
Molta xerrameca i poca acció fins al combat final, al qual l’espectador ja arriba noquejat a causa de la poca habilitat que mostra el film per donar forma als tòpics. Com si no sabéssim qui guanyarà el combat final. Perquè ho sabem, no? De fet, el que més molesta és l’arrogància per la qual sembla que a certs productes de Hollywood, com Southpaw, no els cal escarrassar-se de tan convençuts que estan que la gent anirà a veure’ls.
Per sort, el cinema no viu només de Hollywood. Un altre film de Piazza Grande, el francès La belle saison, ha aparegut com la primera sorpresa del festival. Dirigida per Chaterine Corsini, té com a protagonistes Cécile de France i Izïa Higelin i duu la seva acció al moviment d’alliberament de la dona als anys 70 a França. Higelin, reconeixible com l’amiga de Charlotte Gainsbourg a Samba, interpreta una noia d’un entorn rural lesbiana que marxa a París, on tindrà contacte amb un grup feminista. Allà s’enamora de Carole (Cécile de France), dona heterosexual que viu en parella però que descobrirà un nou aspecte de la seva sexualitat.
El gran encert del film és passar del cas concret al tema universal. Si bé al principi sembla un film de dones per a dones que mira el passat amb complicitat i nostàlgia, aviat adopta la forma d’una bellíssima història d’amor. Destaca el treball interpretatiu de les dues actrius, sobretot Higelin, el personatge de la qual viu un conflicte major: la pròpia acceptació de la seva sexualitat en un context camperol i enfrontat a la seva mare, paper que interpreta amb especial delicadesa, respecte i profunditat Noémie Lvovsky. A Locarno ha sorgit amb freqüència la comparació amb La vida d’Adèle a causa del tema i l’abundància d’escenes de sexe, que en cap cas arriben als nivells de la cinta d’Abdellatif Kechiche.
Pel que fa a la competició oficial, un dels títols que més ha destacat és la producció independent nord-americana James White, de Josh Mond. Rodada en gran part amb primers plans del personatge que dóna títol al film, és una història angoixant sobre l’acceptació del dolor a través d’un jove que acaba de perdre el seu pare i la mare del qual té una malaltia greu. Encara que la proposta des del punt de vista narratiu no és gaire original, la cinta aconsegueix transmetre a través de la forma el pou irrespirable en què s’ha convertit la vida del jove.
D’altra banda, avui es presenta Cosmos, el retorn a la direcció del polonès Andrzej Zulawski, quinze anys després de la seva última pel·lícula. Si hi havia dubtes sobre si el director de la histèria, amb films com La possessió o L’important és estimar, s’hauria tranquil·litzat en la seva vellesa, només s’ha de donar un cop d’ull als companys de viatge: l’autor de la novel·la adaptada és Witold Gombrowicz i una de les actrius és la francesa Sabine Azéma, procliu als excessos. Zulawski continua sent territori exclusiu per a admiradors però en aquesta història sobre els personatges excèntrics d’una casa de lloguer destaca com a novetat l’humor delirant.

dimecres, 12 d’agost del 2015

la mirada del silenci

Avui necessito escriuret a tu. Estem preparant amb el pare la seva estancia de pocs dies entre nosaltres aquest setembre i en la que coneixerem a la Jaqueline. Feia un dia rúfol que en diem, amb clarianes. Segurament al mati hem vist el mateix. El gran pi del Jardí o de l 'escola, el camps acabats de adobar o a punt d'esclatar de fruits i verdures. Les nostres teules mediterraneas i els teus taulats mes preparats per el fred, un paisatge costaner i un de mes rocós, a on ens porta una bonica carretera que acaba en un somni.Tot es tan bell i bucòlic que sembla un conte de fades de la teva"gelocatil". Peró de sobte ha arribat el moment de creuar la porta de la tristessa, la incomprensio, la duresa i la infamia convertides en dolor i patiment. Dintre de pocs dies faràs 6 anys i 6  que no t'he vist, o sia mai. Jo se que la benvinguda a la Jaqueline serà un assaig general per el  teu quan arribi i esperem que encara no siguem un museu. Hom es farà càrrec de la situacio, del horror del que ens esta passant i que hem après a caminar entre el dolor mirant una foto de tan en tant i obviant les dades que van passant a favor nostre tanmateix. Ens embolquem en banys de mentida,engany i oblit, però hi ha qui no pot. L'avi sempre que parla de tu, se'l i enua la veu i amb qui parlo em diu: ho portes malament això de la Júlia.. a lo millor el 27S,  tot un poble passa a  la llibertat i una nena petita de l'altre banda del mon no podrà mes que mirar se en un escaparat, xutar una pedra del terra i tornar a recordar que el que li passa no es culpa seva, que se'n sortira d'aquest esclavatge de tortura i que ara li toca patir com altres molts nens i nenes malmesos al mon. Tot ha vingut perquè el pare m'ha colat dues fotos teves que he impres ràpidament. Dos dies diferents regant les plantes en una i amb un grup de nens amb el  teu mig somriure. Cap pantalla panoràmica, cap concert, cap gos amic, cap paraula empalagosa, cap veu sensata, pot dissimular el teu somriure trencat, la teva expressió tristoia i esperançada a la vegada, la teva boca tancada, brollant per sortir les cridòries que demanin que s'acabi el que algu esta fent amb tu. Un silenci com imatge d'una buidor inútil, una corona plena d'absencies i uns ulls que tambe closos amaguen el seus sentiments. Posaré aquestes fotos al costat de les altres i construirem amb elles aquesta historia que mai ningu podia haver imaginat. Nomes et demano que resisteixis, que t'agafis a l'amor que et tenim i que sempre tindras, i que d'alguna manera ja coneixes. Mantente d'empeus enfront d'aquest vent, ara contrari, pero que tambe fa onejar la senyera blanca que diu que aviat ens retrovarem. Deixem que pasi aquesta porqueria imposada. M'agraden molt les teves camisetes de la Hello Kitty, blaves i vermelles. I entenc que ni tu ni jo esborrem el rastre de tristessa de la cara, perquè es la nostra manera de demostrar que no estem d'acord amb la injusticia que hem de viure cada dia. Encara que tu i la regadora sigueu petites, veuras com la terra humida de tendressa, us veura creixer a tu i les plantes que tan be, cuides.Avui s'ha mort la lluna ,la nostre gallina blanca que no veuras. mai. I si ara miresis els cel veuries com plora estels de sant llorenç. Un altre peto i bona nit.(L'Ares et llepa, avui que ha anat a la pelu i esta guapissim)

dimarts, 11 d’agost del 2015

independencia iguala revolucio

“Què hi ha més democràticament revolucionari que crear un estat? En el marc de l’estat espanyol no canviarà res. Espanya no canviarà les seves actituds governi qui governi”. El líder d’ERC i número cinc de la candidatura Junts pel Sí de cara al 27-S, Oriol Junqueras, va advertir ahir l’espai polític que representa Catalunya Sí que es Pot que cap altre projecte que no passi per la ruptura democràtica amb Espanya és capaç de garantir la transformació social i política que diuen anhelar. En l’entrevista institucional al cap de l’oposició emesa ahir a la nit en directe a TV3, Junqueras obria foc per desactivar el discurs que condiciona l’exercici de l’autodeterminació a Catalunya a un canvi polític a Espanya. Un canvi que, diu, no és ni tan sols possible en cas de victòria de forces que, com Podem, s’obren al dret a decidir dels catalans: “Per molt bé que els vagi al conjunt de l’Estat, no podran canviar les dinàmiques i inèrcies dels poders fàctics que dominen l’Estat des de fa segles”. “I si algú creu que hi ha una opció més transformadora que la independència, que m’ho expliqui”, va reblar.
El líder republicà va defensar l’acord subscrit amb Artur Mas per a la conformació d’una candidatura unitària -Junts pel Sí- encapçalada per Raül Romeva, després de mesos de defensar les tres llistes, perquè “és l’acord que garanteix que passarà allò que volem que passi”, és a dir, la independència política del país. I no va amagar que, de fet, només aquest acord “garantia” la convocatòria del 27 de setembre. Va reivindicar, això sí, que ha sigut per la intervenció d’ERC que l’acord possibilita també l’“acceleració del procés” fins a la proclamació formal de la independència: “Havíem de garantir que fos una proposta viable i guanyadora, en què el cap de llista fos algú de la vàlua d’en Raül Romeva; una proposta que garantís que si tot plegat es pot resoldre en 8 o 9 mesos, millor que en 18”. I també va defensar que ha sigut la mà dels republicans la que ha permès que el programa amb què la candidatura que comparteix amb Mas, l’ANC, Òmnium i l’AMI, entre altres organitzacions, concorrerà a les eleccions tingui un clar contingut social, que per als republicans és “imprescindible” en tant que dóna resposta a les necessitats de la ciutadania. “Si ho garanteix l’acord, és el nostre acord”, va concloure a preguntes de l’entrevistador i donant a entendre que si no hagués acceptat la fórmula hauria perillat el 27-S.
Sigui com sigui, Junqueras va assegurar que, així com l’acord passa per fer Mas president de nou, no s’ha concretat quin paper tindrà ell, si és que l’hi té, en el futur Govern, que vol, això sí, que sigui de la “màxima concentració”, fins i tot més enllà de CDC, ERC i els independents que s’han integrat en la candidatura unitària, inclosa la CUP. Per al líder d’ERC, la victòria independentista el 27-S cal situar-la en la majoria absoluta al Parlament, per bé que es mostrava partidari d’eixamplar tant com sigui possible la majoria social a favor de la independència.
Junqueras era entrevistat a TV3 encara no una hora després que el president de la Generalitat, Artur Mas, signés el decret de convocatòria del 27-S. Un decret ordinari per esquivar al màxim eventuals impugnacions de l’Estat que no fa cap referència explícita al caràcter plebiscitari dels comicis, a la qual cosa va restar importància Junqueras. Perquè, per a ell, qui farà que tinguin consideració plebiscitària les eleccions seran “els ciutadans que votaran en clau independentista, no pas el decret”. El número cinc de la candidatura que encapçala Romeva no va defugir el to èpic quan va apel·lar a “honorar amb la victòria” les generacions que van batallar per un anhel que ara considera que el país té “a tocar”.

la tele al proces

Pocs, molt pocs rastres de periodisme tenen cabuda en la signatura del decret de convocatòria de les eleccions del 27-S i en la posterior lectura de la declaració institucional d’Artur Mas. Només les càmeres de TV3, que ho emeten en directe. Se’ns diu que no cal, que ho podem veure a qualsevol lloc per la tele. A la Moncloa endollen un plasma i avall que fa baixada. Aquí ni això, cap a casa o al bar a veure TV3. El periodista viu del seu instint, d’allò que escolta i veu, del que pregunta, li expliquen i intueix. D’allò que flaira i ensuma, del que contrasta, del primer pla i també d’una ombra que passa d’imprevist pel fons de la sala. De la font oficial i del comentari escoltat d’esquitllada. Veure la tele està molt bé però el sofà del menjador no és el lloc del periodista. Bé, tot el dia ha sigut mogut i incert, fins passades les set de la tarda no s’ha fet pública l’hora de la signatura -les 21h-: era qüestió de despistar al màxim possible el govern espanyol, de no donar pistes que aboquin Rajoy a “torpedinar” el decret. Just abans de començar el TN -estem en plena programació d’estiu- fan la reemissió del No me la puc treure del capcorresponent a Qualsevol nit pot sortir el sol. La graella del vespre és ben eloqüent: signatura i elocució de Mas seguits de l’entrevista a Oriol Junqueras. El sol sortirà vulgui o no vulgui.
Comença el TN, connecten amb Òscar Armengol, que dóna pas a la signatura. Grinyola una mica que s’hagi planificat perquè sigui l’obertura de l’informatiu de la televisió pública. Quan tenen l’OK -imagino el piu vermell de la càmera encenent-se- Jordi Baiget llegeix el contingut del decret i Mas el signa. Armengol rubrica: “Seran les eleccions més transcendentals de la recent història de Catalunya”. I parla Mas, un pèl encarcarat però segur i convincent. Tinc dubtes que sigui en rigorós directe i no enregistrat abans. La posada en escena és solemne, la font del Pati dels Tarongers raja harmoniosament amb sant Jordi al capdamunt. Les parets i la senyera il·luminats amb bon gust. “Tot el món ens tornarà a mirar”, diu el president. I també recursos habituals: “Catalunya no viu en condicions normals” i “Una situació excepcional que mereix decisions excepcionals”. Parla de democràcia, justícia i llibertat i pronuncia frases impactants: “La possibilitat d’una vida millor per a cadascú de nosaltres”. Per la tele tot llueix francament bé. La solemnitat impecable, tot mastegat i poc per explicar.

Paris- Londres

La unitat fa la força. Aquesta és la màxima a la qual s’han agafat França i el Regne Unit per abordar la crisi immigratòria que es viu a Calais. En un comunicat conjunt publicat ahir a Le Journal du Dimanche, els ministres de l’Interior dels dos països, Bernard Cazeneuve i Theresa May, marquen com a “prioritat absoluta” aturar l’allau de sensepapers que intenten travessar el canal de la Mànega, però també deixen clar que la solució no és “simple” ni depèn exclusivament d’ells.
“Estem fent front a una crisi migratòria global que no afecta només els nostres dos països. La resposta ha de ser una prioritat europea i internacional”, s’afirma al text, en què s’adverteix que París i Londres no poden gestionar en solitari una problemàtica que té el seu origen en l’entrada d’immigrants irregulars al continent. “Molts dels que hi ha a Calais per intentar arribar al Regne Unit han passat per Itàlia, Grècia i altres països. França no és per a ells més que un país de trànsit”, insisteixen Cazeneuve i May.
De moment, els dos països han posat en marxa mesures de xoc contra les constants temptatives d’entrada a les instal·lacions de l’Eurotúnel dels últims dies. França ha reforçat la seguretat amb l’enviament de 120 agents més a Calais, mentre que el govern britànic ha anunciat un pla de 10 milions d’euros que inclou la creació d’una àrea de protecció per a camions amb destinació al Regne Unit i l’aixecament a la terminal francesa de Coquelles d’una tanca més forta que l’actual. Tot i això, els ministres de l’Interior deixen clar a la declaració d’ahir que es tracta de solucions temporals. “A llarg termini, tota resposta permanent passa per la reducció del nombre de persones que abandonen l’Àfrica per arribar a Europa per raons econòmiques”, subratllen, i matisen que sempre s’oferirà protecció “als que fugen dels conflictes i les persecucions” -com, de fet, gran part dels 3.500 immigrants que hi ha acampats a Calais.
Més enllà d’una apel·lació a la responsabilitat europea, el comunicat d’ahir -com la conversa telefònica que van mantenir divendres François Hollande i David Cameron- va servir per escenificar una imatge d’unitat dels dos països de cara a rebaixar l’intercanvi de retrets dels últims dies entre representants polítics d’una banda i l’altra. “Als nostres amics britànics els dic que la nostra exasperació és total. Cal que sàpiguen el que molts francesos pensen: si no s’ha evitat que els immigrants arribin a Europa, deixarem d’impedir que marxin a Anglaterra”, deia fa poc el diputat conservador francès Xavier Bertrand, mentre que dissabte la líder en funcions del Partit Laborista britànic, Harriet Harman, exigia a França indemnitzacions per als camioners, empreses i ciutadans que es veuen afectats pel caos a Calais.
L’èxode des del nord d’Àfrica i, en conseqüència, la pressió migratòria sobre les costes italianes creix un any més amb l’arribada del bon temps. La Guardia Costiera va informar ahir que entre dijous i dissabte ha rescatat un total de 3.917 immigrants que intentaven travessar el Mediterrani. Una xifra que no fa res més que créixer, tal com alerten les autoritats del país. Ahir mateix un grup de 500 immigrants van desembarcar a Taranto (a la regió de la Pulla, al sud d’Itàlia) i un altre de més de 400 a Càller (Sardenya) després de ser rescatats al mar. Aquesta tarda, a més, es preveu que arribin a territori italià 780 immigrants que dissabte van ser localitzats a 48 quilòmetres de les costa de Líbia quan viatjaven en diverses pasteres amb cinc cadàvers a bord.
Pel que fa a la immigració a Espanya, ahir es va saber que quatre subsaharians van morir ofegats quan intentaven arribar nedant a Ceuta des de les costes marroquines.

dones immigrants


L’EDITORIAL

Les dones immigrants, canvia el perfil

Abans predominava la immigració femenina per reagrupació familiar, però ara les dones se’n van soles
  5
 
0  
Les dones són poc més de la meitat dels 232 milions d’immigrants que hi ha al món. És una dada que no ha variat gaire els últims vint anys, però sí que ha canviat la distribució per regions i també el perfil de la dona immigrant. Pel que fa a la distribució, la majoria de dones van del sud cap al nord, i són poques les que se’n van a l’Àsia, on molts homes troben feina en els estats productors de petroli. Les dones prefereixen els països desenvolupats, on poden tenir més drets i serveis. És un fet que enllaça amb el perquè del canvi de perfil de les immigrants. Segons expliquen els tècnics de l’Institut sobre Globalització, Cultura i Mobilitat de la Universitat de l’ONU, moltes dones ara decideixen emigrar del seu país soles, a la recerca de millors condicions de vida, com tradicionalment han fet els homes.
Si abans la majoria de dones immigrants arribaven als països del nord per la via de la reagrupació familiar, l’ONU ha detectat un canvi de tendència significatiu. D’una banda, als seus països d’origen molts cops les famílies prefereixen que emigrin les filles, perquè així s’asseguren que enviaran les remeses de diners que necessiten per sobreviure. Els homes no són tan regulars, sembla, però les dones mantenen el suport a la xarxa, fins i tot més enllà de l’estricte nucli familiar, al llarg del temps. De l’altra, la crisi als països desenvolupats ha provocat una baixada en el nivell de serveis, sobretot en l’atenció a les persones, i les immigrants suposen una mà d’obra barata que ha fet créixer la demanda per cuidar ancians o nens.