divendres, 25 de setembre del 2015

35 edicio vins i caves

Barcelona acull la 35ª edició de la Mostra de Vins i Caves de Catalunya, el més gran desplegament del sector del vi català que bat, novament, rècord històric de participació.
  1. 81 cellers de les 12 denominacions d'origen reconegudes al nostre país i més de 700 referències participaran en la 35ª edició de la Mostra, que obre les seves portes a Barcelona, del 19 al 24 de setembre
  2. Tast de vi català amb propostes gastronòmiques, botiga de la Mostra, Espai Selecció, programa de tasts, concursos de dibuix urbà i de fotografia i tallers de dibuix amb vi, entre d'altres activitats.
  3. La presència dels cellers catalans creix i arriba, novament, al rècord històric, amb un increment de participació del 181% en els darrers cinc anys
  4. Es consolida per quart any consecutiu la presència de les totes les DO's catalanes a la Mostra
  5. Més de 150.000 persones passarán per la Mostra per tastar els vins amb denominació d'origen protegida
  6. La 35ena Mostra de Vins repeteix la iniciativa del barret solidari, enguany amb l'associació sense ànim de lucre 'Vi per Vida'
La 35a edició de la Mostra de Vins i Caves de Catalunya bat, novament, el rècord històric de participació de cellers, que aposten clarament pel mercat i el consumidor de Barcelona. Els propers 19 a 24 de setembre, al Passeig Lluís Companys de Barcelona, 81 cellers de les 12 denominacions d'origen del vi català, participen en la Mostra que organitza el Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, a través de l'Institut Català de la Vinya i el Vi (Incavi) i la Promotora d'Exportacions Agroalimentàries (Prodeca).

A aquesta gran oferta vinícola, l'organització de la Mostra suma una altra oferta, l'alimentària, que acompanya el tast amb una proposta de productes de proximitat, entre els quals, a més dels embotits, conserves de peix, torrons i coques dolces i salades, destaquen els formatges artesans d'elaboradors de l'Associació Catalana de Ramaders Elaboradors de Formatges Artesans (Acrefa). A més, la col·laboració entre l'organització de la Mostra i Turisme de Catalunya permetrà que els visitants coneguin l'oferta enoturística del nostre país.

Les dues sales de tast habilitades al recinte de la Mostra acolliran un programa de presentacions i tasts que permetran al visitant aprendre i aprofundir en el coneixement de vi i en la cultura que l'envolta. A més, entre les propostes destacables, es troba el tast de copes de l'empresa Riedel, col·laborador de la Mostra, i que vol difondre la importància de la copa en el missatge que conté cada vi.

Per altra banda, la renovació aquest any de l'acord entre l'organització de la Mostra i Enomatic, permet que els vins es puguin adquirir a la Botiga de la Mostra.

catalunya, somni

Amb 87 anys, Josep Maria Forn presumeix de ser el director en actiu més veterà del cinema català. Pioner del neorealisme amb La pell cremada (1967), el cineasta estrena demà El somni català, que ell mateix defineix com el seu “testament cinematogràfic i polític”. Forn reconstrueix al film la història de Catalunya i l’evolució del sentiment nacionalista a partir d’imatges d’arxiu i, sobretot, d’un material que coneix en profunditat: les seves pròpies pel·lícules.
“Jo sempre he reflectit la història de Catalunya en el meu cinema”, defensa Forn. El somni català es nodreix principalment de Companys, procés a Catalunya, del 1976, i El coronel Macià, del 2006. Per tant, passa revista a les convulsions polítiques del segle XX (Setmana Tràgica, proclamació de la República, ocupació franquista) a través de les vides de Macià i Companys; i en el tram final posa la directa per explicar el franquisme, la transició democràtica i les mobilitzacions sobiranistes dels últims anys.
El somni català és la contribució personal de Forn al procés. “No és una pel·lícula objectiva, sinó subjectiva, filtrada per les meves opinions. Això sí, els fets representats són rigorosament històrics”, defensa. L’actor Abel Folk, que protagonitza El coronel Macià, afegeix que els films de Forn -per qui professa una “devoció absoluta”- són “pel·lícules amb un punt de vista, però que no projecten a l’espectador el seu punt de vista”.
Els orígens del projecte es remunten a la dècada passada. “Quan feia El coronel Macià ja pensava a rodar una pel·lícula sobre els quatre dies d’abril del 1932 en què es proclama la República Catalana, però TV3 se’m va avançar amb Macià contra Companys ”, explica Forn. Al final, uns versos van aportar la solució quan el director va descobrir la poesia de Ventura Gassol, la persona que escrivia els discursos de Macià. “No pot ser esclava cap pàtria en una presó tan gran, amb una porta tan ampla i amb aquests camins tan clars”, recita Montserrat Carulla a la pel·lícula, mentre per la càmera desfilen imatges de postal de la Costa Brava, Montserrat i altres paisatges emblemàtics catalans.
Una història recurrent
Alguns dels diàlegs històrics d’El somni català, tot i pertànyer al segle passat, semblen trets de les cròniques dels diaris d’ahir. El discurs de Cambó al rei sobre el “problema català”, la rèplica de Maura qualificant despectivament de “ montón ” la coalició Solidaritat Catalana... “He comprovat que hi ha frases i situacions de la relació entre Catalunya i Espanya que es repeteixen al llarg de la història”, comenta Forn.
El que sí que ha canviat amb el temps és la rebuda del cinema històric català a Madrid. “ La ciutat cremada va ser un gran èxit a Espanya, i Companys, procés a Catalunya va funcionar força bé. Però El coronel Macià es va veure molt poc fora de Catalunya”. El somni català ja té tancades tres sales a Barcelona: els Girona, els Boliche i els Icària. Però a Forn li agradaria que la cinta es pogués veure a Madrid. “De fet, té dos títols: El somni català a Catalunya i El problema català a la resta d’Espanya perquè per a ells sempre ha sigut un problema”.

la batalla d'Hongria

El pas barrat amb una tanca de filferro i la policia antidisturbis amb canons d’aigua i gasos lacrimògens. Aquest va ser el panorama que es van trobar ahir els refugiats a la frontera entre Sèrbia i Hongria. Budapest va fer ahir un pas més en la seva ofensiva per blindar-se a l’entrada d’immigrants i refugiats de guerra i d’aquesta manera milers de persones van quedar atrapades a la part sèrbia de la frontera.
Algunes d’aquestes persones, els joves, van respondre al bloqueig llançant pedres als policies hongaresos i reclamant que se’ls deixés entrar. Els enfrontaments entre els refugiats i els antidisturbis van sorprendre nens, dones i ancians, i van deixar diversos ferits, a més d’imatges impactants del camp de batalla. El mateix secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, va dir que estava “impactat” i va condemnar “la manera com tracten els refugiats” a Hongria i Sèrbia.
Molts refugiats havien optat, ja des del matí, per buscar rutes alternatives. Fins a deu autocars van sortir ahir des de la frontera serbo-hongaresa cap a Sid, la ciutat a la frontera entre Sèrbia i Croàcia. Altres ja feien la ruta directa des de l’entrada per Macedònia cap a Sid, sense passar per Belgrad. El primer ministre croat, Zoran Milanovic, els havia obert les portes assegurant que els deixaria travessar la frontera.
El govern croat va enviar a la zona un equip d’experts en mines antipersona per identificar els possibles camps de mines que encara queden en aquella zona, herència de la guerra dels Balcans dels anys 90. Fins a 300 refugiats van entrar ahir a Croàcia pels camps que envolten el pas fronterer de Tovarnik.
Una ruta més llarga i escarpada
Però, des de Croàcia, encara hauran d’obrir-se pas per Eslovènia, en una zona alpina escarpada, fins a Àustria. El govern eslovè va dir ahir que no obriria un corredor humanitari per als demandants d’asil, com havia proposat Croàcia, i va anunciar que imposaria controls temporals a la frontera amb Hongria. Àustria, que ja ha imposat aquests controls a la zona limítrofa amb Hongria, va advertir que podria tancar també la frontera amb Eslovènia. El canceller federal austríac viatjarà avui a Zagreb i Ljubljana per analitzar la crisi amb els dos governs veïns.
La ruta a través de Croàcia havia sigut descartada fins ara pels refugiats per la dificultat geogràfica i perquè fa molta més volta que la ruta a través d’Hongria. Però ahir centenars de persones no van veure altra sortida. A Hongria la policia ha detingut o interceptat almenys 519 persones que havien saltat la tanca i ha obert processos penals per a 91 d’aquests refugiats d’acord amb la nova llei aprovada pel govern de Víktor Orban, que preveu penes de presó per entrar il·legalment al país. El primer judici va ser a un iraquià, que va ser condemnat a ser expulsat del país, amb prohibició de tornar-hi en un any, és a dir, la pena mínima prevista.
Segons l’ACNUR a Sèrbia, ahir a a la tarda quedaven uns 2.000 refugiats a la zona fronterera amb Hongria i les autoritats sèrbies havien començat a atendre’n alguns, els que no van seguir el camí per altres vies, en un centre d’acollida.
El destí final de la majoria dels refugiats és encara Alemanya, que manté els controls a la seva frontera amb Àustria. Ahir al matí el govern d’Angela Merkel va decidir aturar també el servei de trens des d’aquest país. Un miler de refugiats que havien estat esperant per pujar a un tren a l’estació de Salzburg, van emprendre el camí a peu ahir a la tarda cap a territori alemany.

dilluns, 21 de setembre del 2015

joan roca

El xef Joan Roca és considerat, avui en dia, el millor cuiner del món, però ell encara recorda com la seva mare venia menús del dia a la porta del darrere del restaurant a les famílies del barri de Taialà - Germans Sàbat, a Girona, “i fins i tot com donava menjar a qui no tenia diners per comprar-lo”. “Nosaltres vam créixer en un barri d’exclusió social, ens hi hem fet grans, hi hem creat el nostre negoci i no ens hem volgut moure mai d’allà, perquè allà hi ha les nostres arrels”, explica el xef. Unes arrels que sempre han estat vinculades amb l’acció social i l’ajuda a qui ho necessita, diu.
El que és important, per a ell, és “predicar amb l’exemple”, i per això s’ha convertit en el padrí de la sisena edició de la campanya Restaurants contra la fam, que comença aquest dimarts i que durarà fins al 15 de novembre. La iniciativa és de l’ONG Acció Contra la Fam, i es preveu que hi participin un total de 850 restaurants de tot l’Estat, entre els quals hi ha establiments amb estrella Michelin, com el mateix Celler de Can Roca o el Quique Dacosta, i altres de més senzills o familiars repartits per tot el territori. A Catalunya s’espera que hi participin més de 100 restaurants, però la xifra encara no es pot concretar, ja que les inscripcions per sumar-se a la campanya estaran obertes fins al 30 de setembre.
Donacions
Els restaurants que hi participin elaboraran plats solidaris i cada vegada que un client els hi demani donaran entre 50 cèntims i 2 euros a l’ONG, que els destinarà a campanyes contra la desnutrició.
“És inacceptable que 8.500 persones morin cada dia per causes relacionades amb la desnutrició quan vivim en un món que produeix prou aliments per a tothom”, diu Roca, que apunta que amb aquesta campanya l’alta cuina també s’acosta més als problemes socials: “L’alta cuina en realitat no ha estat mai separada ni desvinculada de la societat, nosaltres sempre hem tocat de peus a terra i estem encantats de participar en aquesta iniciativa que té uns objectius tan lloables. Els que vivim en aquesta part privilegiada del món hem d’ajudar l’altra part”.
Per la seva banda, la directora de comunicació de l’ONG Acció Contra la Fam, Carmen Gayo, ha explicat que, tot i que les quantitats que donen els clients poden semblar baixes, “l’any passat es va aconseguir reunir 125.000 euros”: “En els sis anys que portem amb aquesta campanya hem recaptat mig milió d’euros”. Amb els 125.000 euros de l’any passat, Gayo posa com a exemple que es pot pagar el tractament mèdic i nutricional de més de 2.000 nens amb desnutrició aguda o que es pot ajudar milers de famílies del Sahel que durant un mes a l’any es queden sense aliments, ja que s’han acabat els de la collita anterior i encara no han collit els nous.
“Ara mateix vivim quatre grans crisis humanitàries: al Iemen, a Síria, a l’Iraq i al Sudan del Sud”, destaca, i posar especial èmfasi en la situació a Síria. “Allà s’està posant en risc la seguretat nutricional de milions de desplaçats i refugiats”, i per això aquesta ONG fa anys que “dóna suport a les poblacions més vulnerables de la regió”. A més, segons fonts de l’organització, ara s’ha enviat un equip a la ruta que els immigrants sirians estan seguint des de Grècia fins al cor d’Europa per fer una valoració de la situació d’aquestes famílies i les seves necessitats per ajudar-los millor. Un cop s’acabi la campanya Restaurants contra la fam, que s’espera que recapti més diners que l’any passat, ja que ja hi ha un 21% més de restaurants inscrits, l’ONG decidirà a quines zones van els fons, en funció de les necessitats i de les prioritats humanitàries.
Un restaurant, 815 euros
Un altre restaurant que participa en aquesta campanya és el Bembi, un establiment de cuina índia de Barcelona. Una de les seves propietàries, Andrea Varga, explica que des que van obrir el local han volgut que fos “més que un restaurant”. Des del primer moment es van involucrar en activitats culturals, a donar a conèixer la cultura índia a Barcelona i finalment a ajudar els que més ho necessiten. “Aquesta campanya ens sembla molt lloable, ja hi vam participar l’any passat perquè ens agrada molt poder col·laborar a acabar amb la desnutrició”, diu Varga. L’any passat aquest restaurant va recaptar 815 euros, una de les xifres més altes, ja que no només van fer un plat solidari sinó tot el menú. Així, cada persona que menjava un menú del dia donava un euro a Acció Contra la Fam. Enguany Varga explica que volen fer el mateix i confia poder recaptar més diners, ja que la clientela està augmentant últimament.
Des de la Federació Espanyola d’Hostaleria també donen suport a aquesta iniciativa, i per això el seu president, José María Rubio, confessa estar molt “orgullós” que la xifra d’establiments adherits a la campanya no pari de pujar. Rubio va recordar que la primera iniciativa d’Acció Contra la Fam va ser el 2010 —“En el pitjor moment de la crisi”, diu—, i tot i això ja hi va haver molts establiments que no ho van dubtar ni un segon i es van sumar a la campanya i que sis anys després encara hi són. I és que, com diu Joan Roca: “Els cuiners som un col·lectiu solidari, ens agrada ajudar i sobretot en temes com l’alimentació, que és el nostre camp”.

binomi estret

La identificació del catalanisme com un moviment conservador o, si més no, alimentat pels interessos de la burgesia ha sigut repetidament desmentida per la historiografia. El professor Josep Fontana ha titllat fins i tot d’“animal mitològic” el terme burgesia nacionalista per il·lustrar com des de principis de segle els interessos de classe sempre han acabat fent decantar aquest col·lectiu contra les demandes de sobirania catalana. Fa pocs dies hem viscut un últim episodi d’aquest debat històric amb el manifest de Foment del Treball contra l’independentisme. Aquest document no ha sigut cap sorpresa, ja que es coneixia de feia temps el posicionament de Gay de Montellà o del mateix Joan Rosell, que presideix la patronal espanyola CEOE. D’altra banda, el divorci d’Unió amb CDC arran del procés, tot i la llarga tradició catalanista dels democristians, acabaria de conformar una alineació antisecessionista d’una part rellevant dels representants dels interessos més benestants.
Més enllà dels actors concrets i els posicionaments institucionals, les dades d’enquesta apunten a una clara correlació entre l’independentisme —també el federalisme— i els posicionaments d’esquerres. Mentre que els secessionistes i els federalistes se situen en el 3,58 i el 3,68 en l’eix ideològic, respectivament, els contraris a la secessió s’enfilen fins al 4,73 en una escala del 0 (màxim d’esquerres) al 10 (màxim de dretes). El catalanisme, així, s’identifica sobretot amb l’esquerra i, si és independentista, encara més.
Si fem cas d’aquestes dades, un projecte independentista lligat a la justícia social sembla que és la fórmula guanyadora en la línia de vincular la qüestió social i la nacional que l’independentisme primigeni, del PSAN fins a la CUP actualment, han defensat sense embuts. A més, la crisi econòmica i l’emergència de noves forces d’esquerres han acabat d’intensificar la vinculació entre sobiranisme, transformació social i regeneració democràtica.

la nutricionista

Apassionada de la seva feina, aquesta jove nutricionista es dedica a millorar la vida dels altres canviant-los la dieta. Acaba de publicar Sucs verds (Cossetània), un llibre amb què anima tothom a provar els vegetals en forma líquida per descobrir que “en poc temps es trobaran molt millor”.
Mengem malament?
Jo visc als EUA i allà sempre em diuen que quina sort que tinc de venir de Barcelona perquè aquí fem dieta mediterrània. Però jo crec que la dieta mediterrània s’ha perdut molt. Ens hem americanitzat en aquest sentit, perquè la comoditat pesa molt i les coses preparades ens fan la vida molt fàcil. Però si penso com menjaven els meus avis m’adono que ells ho feien molt millor. Hem de tornar a les arrels.
Som el que mengem?
Sí, i tant. Si nosaltres donem a les nostres cèl·lules material saludable, estaran sanes i evitarem que emmalalteixin.
Tu dius que amb els sucs verds, a base de vegetals i fruita, es poden prevenir malalties com el càncer o l’Alzheimer. Explica-m’ho.
Aquests sucs, si els introduïm a la dieta, ens aporten totes les vitamines, minerals, antioxidants i enzims actius que necessitem. Aporten a les nostres cèl·lules l’aliment que necessiten, els donen eines per regenerar-se de manera saludable i així evitem que emmalalteixin.
Cal prendre aquests sucs cada dia?
Estaria molt bé. Els ingredients d’aquests sucs creen un entorn no propici per al desenvolupament de malalties, són una gran forma de prevenció que tenim al nostre abast. Són la peça clau per tenir salut. Totes aquestes substàncies són molt necessàries i essencials per activar els processos biològics del cos. Faig una metàfora amb un cotxe: pots tenir la carcassa, la gasolina, els seients, però si no en tens la clau... de què et serveix el cotxe? A més, aquests sucs també tenen un efecte molt alcalinitzant.
Què vol dir això?
Això és molt necessari en la societat actual, ja que per culpa de l’estrès, la contaminació, l’angoixa, la mala qualitat dels productes alimentaris, les toxines dels productes de neteja, etc., patim una acidificació del nostre organisme. Això és negatiu, i per evitar-ho cal prendre aliments que ens ajudin a contrarestar aquest fenomen, aliments alcalins, com els que utilitzem per als sucs verds.
La majoria de la gent no és conscient d’això.
No. I lamentablement fins que no caiem malalts o tenim un ensurt gran relacionat amb la salut no fem un canvi d’alimentació. És trist, però és així. I ho tenim molt a l’abast de la mà, sobretot al Mediterrani.
Que falla, aleshores?
És molt més fàcil i econòmic comprar aliments processats, que no cal fer res per preparar-los, a punt per menjar.
L’auge d’aquests sucs també coincideix amb un auge del vegetarianisme i el veganisme. A què creus que es deu?
Hi ha hagut un canvi de consciència a tots els nivells, des de la medicina tradicional fins a l’alimentació industrial, que no ens agrada. I busquem fórmules més naturals com a resposta.
Ara treballes i vius als Estats Units. Allà l’alimentació és molt diferent de la d’aquí. Amb quins problemes t’arriben els pacients a la consulta?
La gent que allà arriba a la consulta és per temes de sobrepès i d’al·lèrgies alimentàries. Amb això de les al·lèrgies em trobo que, un cop les persones fan una dieta per desintoxicar-se d’aliments que els fan mal, les al·lèrgies desapareixen. Un cos tòxic és un cos ple de químics, additius, propis de productes manipulats i industrialitzats. Per això cada vegada hi ha més al·lèrgies.
Si tinguessis una consulta aquí, ¿creus que els pacients tindrien els mateixos problemes?
Sí, crec que sí. Els problemes derivats de l’alimentació s’han universalitzat i aquí també hi ha sobrepès i al·lèrgies alimentàries.
Suposo que motiva molt treballar amb una població que té molts deures pendents en temes alimentaris.
Sí, a més ara tinc un projecte que m’interessa molt amb la població llatina de Los Angeles. Els tres primers anys als Estats Units vaig estar fent voluntariat en hospitals amb aquesta població i vaig veure com la nutrició els pot ajudar a canviar la vida, a millorar-la.
I el projecte en què consisteix?
Ara m’agradaria treballar amb aquesta comunitat, que és molt nombrosa a la ciutat i té greus problemes de salut per culpa de la mala alimentació. Els principals problemes que em trobo són hipertensió, diabetis, obesitat, àcid úric, algunes cardiopaties... Tenen una alimentació massa rica en carbohidrats pesants i greixos, i als Estats Units s’adapten molt al menjar ràpid i processat perquè és molt més econòmic. A més, tenen una gran falta d’informació. M’he trobat amb persones amb hipertensió que prenen desenes de pastilles i, en canvi, ningú els ha dit mai que han de reduir la sal dels aliments. Sembla increïble, però els pots ajudar molt a millorar la vida explicant-los les coses més bàsiques.

la incognita


Un plebiscit quotidià
Per què ens demana l’ARA que ens pronunciem sobre el futur de les relacions de la Catalunya independitzada amb València i amb les Illes? Perquè intuïm que canviarien. Ara bé, ¿és raonable suposar-ho? ¿És que els llibres editats en un dels tres territoris deixaran de circular en els altres? ¿És que les emissores de ràdio i televisió deixaran de veure’s (tan poc) a través de les fronteres? ¿És que els catalans deixaran d’estiuejar a les Illes o començaran a fer-ho a València? ¿És que les empreses catalanes i les valencianes deixaran de comerciar entre elles? ¿És que Raimon marxarà de Barcelona o deixarà de fer recitals al Liceu? ¿És que les clíniques de Barcelona perdran clients de les Illes? Res de tot això no passarà: les relacions entre particulars seguiran sent les mateixes.
Pel que fa a les relacions institucionals, no n’hi va haver entre el 1714 i el 1980 (amb mínimes excepcions que potser algun historiador localitzaria), perquè cap de les tres entitats no existia jurídicament. Des del 1980 han estat minses, i no veig cap motiu perquè la independència hagi de fer que s’afebleixin encara més, ni tampoc que s’enforteixin.
“Una Catalunya independent no hauria d’oblidar la nació completa”, proclamava Germà Gordó fa un parell de setmanes. Ara bé, ¿no havíem quedat que l’independentisme català no té una arrel ètnica o identitària sinó democràtica i cívica?
El que ens prediquem de nosaltres ho hem d’aplicar als altres. Són els valencians i els illencs i ningú més els que hauran de decidir si volen seguir formant part de l’estat espanyol o si, per contra, volen independitzar-se’n.
Suggerir que les decisions les hem de prendre plegats és donar la raó als que diuen que la independència de Catalunya l’hem de decidir tots els espanyols. Suggerir que formem una única nació perquè parlem (alguns) la mateixa llengua és donar la raó als que diuen que els espanyols no ens podem separar perquè estem junts des de fa 500 anys, o els que siguin.
Molt abans que independentista, sóc demòcrata, i, com Renan, penso que la nació és una voluntat col·lectiva (un plebiscit quotidià, deia ell). La gran aportació que pot fer la independència de Catalunya a València o a les Illes és la mateixa que pot fer a qualsevol altre país del món: demostrar que les societats no són esclaves de la història, sinó propietàries del seu destí, i que si una societat considera que està mal governada, i sempre que no es pugui exercir violència sobre ella, té l’obligació de provar de fer-ho millor.

cinematografista

Toni Vall li pregunta quin és el seu ofici i se n’inventa un: cinematografista. Podria haver dit projeccionista, conservador cinematogràfic, arxiver de pel·lícules o alguna altra cosa més transcendent o pagada de si mateixa, com gestor cultural, per exemple. Però no, el Joan Pol es considera a ell mateix cinematografista, o sigui, home de cinema, soldat ras d’un art que l’apassiona des de petit, que mai l’ha abandonat i que ara el contempla des de l’objectiu dels projectors que col·lecciona amb devoció. En té una quinzena i tots funcionen. Són màquines perfectes, majestuoses, esveltes, d’èpoques antigues. Han habitat a les cabines de projecció de tot arreu. Indrets desapareguts als quals s’ha sostret la vida.
M’explica que la millor maquinària sempre ha sigut l’alemanya. Marques com Bauer i Ernemann, que rivalitzaven amb l’holandesa Philips o la Cinemeccanica milanesa. A Espanya s’estilava l’Ossa, que també feia motos i, com que se’n venien moltes més, aquests projectors van anar quedant arraconats. N’engega un i el soroll del motor és inconfusible, una banda sonora que fa volar la memòria, la pàtria dels que ens sentim com a casa enmig de la foscor il·luminada per un raig de llum sobre una pantalla blanca. És emocionant perquè és el soroll del cine. I el cine, com tothom sap, és emoció.
Els té tots ben alineats, llestos per passar revista, al passadís principal del seu magatzem de pel·lícules en 35 mm. N’hi ha per tot arreu, uns quants milers, prestatgeries que arriben al sostre totes plenes de llaunes de cel·luloide, aquell material que ja no s’estila, que sembla condemnat a la desaparició, a ser soterrat sota la pesada llosa de la digitalització. “Els temps canvien i un s’ha d’adaptar”, m’explica amb certa resignació però també amb el lloable pragmatisme de qui sap reinventar-se. Des d’aquí surten pel·lícules cap a tot arreu: filmoteques, cineclubs, centres culturals i institucions que desitgen projectar-les.
Fa poques setmanes el cine Verdi va programar un deliciós cicle de la productora britànica Ealing: El quintet de la mortL’home del vestit blancOr en barres... Va ser el Joan qui en va comprar els drets i les va subtitular. Ara estan a disposició de qui ho desitgi. També hem pogut revisar recentmentL’home tranquilEsmorzar amb diamants o El Padrí. Ha fet el mateix amb incomptables films i directors fonamentals. De Rossellini a Cecil B. De Mille, passant per John Ford, Visconti, Jerry Lewis, Hitchcock i Fellini. Sempre cinema clàssic i en versió original subtitulada. El seu trajecte en aquest món va començar l’any 1983 amb l’empresa Cooper Films. El primer film que van distribuir va ser Mister Arkadin, d’Orson Welles. Ja són trenta-dos anys de devoció per la recuperació de pel·lícules estrenades molts anys abans, algunes quasi oblidades, d’altres mai vistes o mutilades per l’ànima castradora de la censura. Recorda amb estima l’esdeveniment que va suposar reobrir el cinema Moderno -després Cinemes Lauren i ara Cine Girona-, tancat durant molts anys, i reposar-hi El gatopardo de Visconti amb honors d’estrena.
Els nous temps
Lamenta que mai hagin rebut el suport ni la subvenció de cap organisme oficial -“El cinema clàssic no els interessa gens”- però evita queixar-se gaire i només li interessa continuar treballant fins que es pugui. De fet, els últims films que han adquirit són ja en format digital i és obvi que les necessitats dels nous temps demanen adaptar-se a la tècnica que permet la supervivència i el creixement d’aquest art fonamental. De la manovella es va passar al so, després al color, les pantalles grans, el Cinemascope, els 70 mm, el vídeo, el DVD i així fins allà on dicti l’evolució. Cada dia tanquen més cinemes i sembla que això no preocupi a ningú. Hi segueix havent moltes pantalles però són tot multisales. Hi ha qui es queixa que anar al cine és car. Sí, esclar, qualsevol cosa és caríssima si la comparem amb el fet de prémer un botó del teclat per descarregar il·legalment una pel·lícula.
Ell s’enrecorda de les sessions dobles al barri: el Verdi, el Delicias, el Roxy i el Máximo. Vivim en un temps en què l’acció d’anar al cinema ha deixat de ser important per a la vida quotidiana del ciutadà. “Ara és un afegit, un a més a més, un plus sense excessiva importància més enllà del pur entreteniment”, precisa amb recança. A ell les pel·lícules d’avui no és que li interessin gaire però per això existeix el cinema de més d’un segle, no? Llarga vida a iniciatives com el Phenomena, dedicat a reivindicar i prestigiar l’acció d’anar al cine, de fer cua per comprar l’entrada i entrar a la sala fosca amb la cortina de vellut que es descorre quan comencen anuncis i tràilers.
El Joan és una cosa així com un lliurepensador del cinema, un franctirador que distribueix pel·lícules perquè li agraden a ell. De petit feia teatrins amb caixes de cartró i de més gran va treballar d’oficinista a la Metro-Goldwyn-Mayer. Ara es mira pel·lis de tant en tant a la seva pròpia sala de projecció. Al costat de milers de bobines i amb el so d’una màquina.

oriol bohigas

Oriol Bohigas ha sigut l’ideòleg i executor de la Barcelona que coneixem, una ciutat amb un gran prestigi urbanístic al món. També és un intel·lectual compromès amb la reivindicació de les grans tradicions del catalanisme cultural: el Modernisme, el Noucentisme i les avantguardes.
A mitjans dels anys 90, és a dir, fa dues dècades, vostè va començar a declarar el seu independentisme interdependentista.
Fa molt que convisc amb la idea, sempre m’ha acompanyat com un ideal de Catalunya que un dia o altre s’hauria de fer realitat. El que passa és que he sigut pessimista molts anys. Durant molt temps he pensat que, si ens havíem d’atènyer als vots, Catalunya no era separatista ni d’esquerres. Una de les sorpreses més grans que he tingut a la meva vida és quan, de cop, en aquests últims anys, els burgesos, els empresaris i els milionaris han començat a dir que eren partidaris de la sobirania. La gent no se n’adona, però avui quan es parla de política ja partim de la premissa que això de la independència és normal.
¿El canvi ha vingut, doncs, per la incorporació de la dreta?
S’ha creat un nou terreny d’implícits del sobiranisme compartits per molta gent. Però no ens enganyem, les grans decisions de canvi han vingut sempre de l’esquerra.
Amb Maragall en parlaven, d’això?
No en parlàvem gaire, parlàvem de la ciutat. Els últims anys una mica més: l’aportació més important de Maragall en aquest terreny ha sigut crear la possibilitat i l’ambient col·lectiu d’una posició catalanista d’esquerres. I la conversió de Catalunya en part es pot atribuir al fracàs del nou Estatut que va intentar Maragall, però en part també al fracàs de totes les polítiques tronades anteriors, tant del pujolisme com del catalanisme en general. És evident que quan un país o nació reclama un tractament social, econòmic i cultural millor i no se’n surt, una part de la culpa ha de ser pròpia. Dit això, la culpa plena no es pot donar al que ho intenta. Al final, qui no ho concedeix és més decisiu.
Vostè ha tingut una gran activitat internacional. ¿Com es veu a fora la reivindicació catalana?
Es veu malament. No s’entén. És molt difícil d’explicar. Si els parles de separació, la gent arrufa el nas. I quan intentes fer una mica d’explicació històrica, encara ho empitjores. Per a molts és difícil saber on era la modernitat el 1714, si del costat dels borbons o dels àustries.
I després hi ha l’assumpte del nacionalisme.
Sí, per això jo sempre m’he declarat no nacionalista i sí independentista. Els contraris a la possible sobirania de Catalunya utilitzen de manera falsa la igualació entre catalanisme i nacionalisme, identificats com a pensament excloent, conservador i associat finalment al nazisme. Ho hem vist amb Felipe González.
El seu independentisme està associat a un esperit republicà i al triplet de la tradició cultural de Modernisme, Noucentisme i avantguardes. Amb què es queda?
El moviment cultural més potent de la societat catalana burgesa és sens dubte el Modernisme, que va suposar posar el peu en la profunditat i l’estabilitat més forta de la cultura i quedar-s’hi gairebé com una actitud presidencial. El Noucentisme va sortir d’una posició a favor del classicisme, però entenent-lo com una eficàcia política i cultural a partir dels principis que el país ja havia adoptat amb el Modernisme. I va portar unes actituds i una solvència extraordinàries.
¿Amb quina figura política es quedaria de la història contemporània de Catalunya?
No ho sé. La pregunta és massa interessant. Estic a punt de dir Prat de la Riba, però és difícil. Sobretot també perquè Catalunya, i també Espanya, s’han trobat en situacions molt difícils de guerra i dictadura. Per exemple, després de la Guerra Civil ja no saps si la voluntat culturalista de Prat de la Riba té cap sentit.
¿Algun pronòstic per al 27-S o per a l’endemà?
Estic desorientat. Aquesta voluntat neodemocràtica de no fer sortir líders i basar les ofertes en idees fa que no hi hagi ni una cosa ni l’altra. I tampoc no es nota una gran mobilització. No sé si sóc optimista o pessimista, depèn del dia.

onze de setembre

Televisió de Catalunya va decidir fer el que s’havia de fer: informar. Malgrat el que va dir la Junta Electoral Central van fer la retransmissió de l’acte com estava previst. Ariadna Oltra i Ramon Pellicer van conduir el programa acompanyats dels reporters que explicaven el que veien. Les valoracions dels periodistes van ser en tot moment descriptives, sense utilitzar expressions amb càrrega emocional ni adjectius admiratius. Aquest any, per sort, es van reduir notablement les entrevistes espontànies als assistents. Ja des de primera hora alguns dels reporters duien a la solapa una xapa en què llegíem “Fora blocs” per queixar-se de la informació electoral minutada que els partits els obliguen a fer en els TN. Així, la jornada reivindicativa també ho va ser per als periodistes. Les imatges a vista d’ocell oferien una riuada humana espectacular. S’ha de dir, però, que les múltiples coloraines, més apagades que el groc i el vermell d’altres anys, van fer que a nivell visual la multitud quedés poc contrastada en els plans aeris més generals. TV3 va trigar a mostrar als espectadors la pantalla partida dels paisatges aeris. Un mosaic que només van oferir quan el trajecte del punter ja s’havia acabat. Bona realització d’una altra Diada històrica. Durant les actuacions musicals finals, però, la inserció de dos plans de Romeva, Homs, Junqueras, Casals i Forcadell cantant la rumba i Els segadors portarà cua perquè ho utilitzaran per acusar TV3 d’una retransmissió amb finalitats partidistes.
8TV
La realització del recorregut va ser tan espectacular com la de TV3
La cadena de Josep Cuní també tenia helicòpter propi i càmeres distribuïdes a la Meridiana. La realització del recorregut del cursor va ser tan espectacular com la de TV3. De fons el Cuní va optar per mantenir el so de l’estudi de 8TV i l’evolució de la tertúlia mentre vèiem les imatges en directe. Ja abans de les 17.14 el convidat Gonzalo Bernardos va sentenciar: “Avui és un dia trist. La manifestació s’ha muntat només per a la meitat dels catalans”.
TVE
Per tenir informació de la Diada s’havia de posar el canal 24h
A la tarda a La 1 no van dir res de la Diada fins al Telediario. S’havia de posar el canal 24h, on feien connexions d’uns cinc minuts cada mitja hora. I en elTelediario de la nit van obrir amb la Diada. Era el primer titular, la primera notícia i els primers deu minuts de programa. En el titular, això sí, informaven ja d’entrada de l’assistència segons la Guàrdia Urbana: “Un millón cuatrocientas mil personas ”, i de seguida van afegir: “ Cuatrocientos mil menos que el año pasado ” per demostrar que el suflé comença a baixar. El més flagrant de La 1 va passar a España directo, un espai on cada tarda connecten amb diferents llocs del país on s’estan celebrant festivitats. Però, en canvi, no se’ls va acudir anar a la Diada. El més semblant que hi vam trobar va ser la Fiesta del Charco, a Gran Canària, on vint mil persones es remullaven en una bassa marró. Vint mil banyistes segons l’organització, esclar. Aquí no van donar dades de la Guàrdia Urbana.
La Sexta
Va entrevistar Inés Arrimadas sola als peus de l’Hotel Vela
Más vale tarde sí que van estar pendents de la Diada en directe. Però mentre Jordi Sànchez parlava davant de la multitud de la Meridiana, no diríeu mai a qui va entrevistar La Sexta... Una Inés Arrimadas, candidata de Ciutadans, sola als peus de l’Hotel Vela que va fer el mateix discurs de sempre. Ens van anunciar que també entrevistarien Oriol Junqueras. Però finalment el líder d’ERC no el vam veure per enlloc. A qui vam retrobar va ser l’economista Gonzalo Bernardos, que va fer doblet televisiu amb les mateixes idees expressades ara en castellà. Va batejar Ártur Mas com “ El rey de los recortes ”. Va dir una frase sensacional: “ Lo que quiere un buen catalán, que en este caso soy yo, es que se acabe pronto todo esto ”. Durant tota la tarda vam haver d’aguantar les opinions de Miguel Ángel Aguilar, col·laborador del programa que va parlar de circ, de nens manipulats i es va inventar crits de manifestants. Amb molta agressivitat va celebrar: “ Madrid no ha tomado nota y sabes qué te digo... ¡Mejor! ”
13TV
Enquesta a peu de carrer on tots els vianants eren antisobiranistes
I la cirereta de la nit, Alfredo Urdaci, que va titllar Mas de “colpista” i “petit dictador”. Va tornar a fer servir vídeos calcats de l’any passat per demostrar que els catalans hem basat la Diada en una fal·làcia històrica. Ens va venir a dir que Rafael Casanova era un pocapena i un renegat. Van exemplificar que l’independentisme està inflat i la societat dividida amb una enquesta a Barcelona en què el 100% dels vianants que parlaven estaven en contra de la independència. Si fos representativa la Catalunya que ell ensenya, al país hi hauria pensament únic. El seu

trident pel si

No és cap secret que la batalla per la independència té molts fronts i que el mediàtic és clau. I si no que ho preguntin als carpetovetònics de la Junta Electoral Central, que ara també es dediquen a fer la graella de TV3. Si a la batalla informativa li sumem ganes d’internacionalitzar la qüestió, la solució és plantar davant els corresponsals internacionals Raül Romeva, Artur Mas i Oriol Junqueras, el trident de Junts pel Sí, i que sigui el que Déu vulgui.
La convocatòria és al migdia al Centre de Convencions Internacional, a tocar del Fòrum. Per sort, la depuradora no desprèn la pudor habitual i quedarem bé amb els forasters. Som en una zona d’hotels i, per tant, sense estelades a la vista. Tan sols hi ha una senyera estratègicament col·locada al Museu Blau que els periodistes veuran quan marxin. Són més de 50 d’Europa, els Estats Units, el Canadà, Rússia, Turquia i el Japó, entre d’altres. També hi ha canallesca espanyola, que encara no rep la consideració d’internacional, i catalana. Catalans i espanyols poden mirar però no preguntar.
Apareixen Mas, Junqueras i Romeva. El trident ve disposat a seduir amb un desplegament tetralingüístic i un advertiment inicial de Romeva: “Entenc que la llengua comuna és l’espanyol”. Llàgrimes d’emoció a la caverna. Després d’una exposició inicial per justificar el projecte plebiscitari, comença el torn de preguntes.
Obre foc Raphael Minder, del New York Times. Vol saber si guanyant amb escons però no amb vots la “declaració segueix endavant”, i ho pregunta amb aquella contundència que mostren els corresponsals polítics de la Casa Blanca a les pel·lícules. No satisfet amb la resposta, repreguntarà més endavant. No serà l’únic: el tema reapareixerà en boca d’altres periodistes que observen aquesta qüestió del percentatge amb un escepticisme educat. Em pregunto quin seria el to i els temes si fossin de la Villa y Corte. Mas mira de fer pedagogia aprofitant-se de David Cameron quan va dir que “podria haver bloquejat el referèndum escocès” però que “era un demòcrata”. També ha de sentir si serà “el final de la seva carrera” segons com vagi el 27-S. Mentrestant, Romeva intenta convèncer els presents que “cal buscar una sortida” i que “serà bona per a Catalunya, Espanya i Europa”. Junqueras utilitza la ironia: “Si algú a Europa té dubtes del que volem fer, acceptarem un referèndum amb l’empara internacional”.
Uns mitjans molt “polititzats”
Després de 90 minuts de roda de premsa conec la Yasuko Takeda, de la NHK. Ve de la delegació de París d’aquesta cadena japonesa i ve per conèixer de primera mà un Onze de Setembre. Els seus compatriotes viatgen molt a Barcelona però no coneixen “els motius per voler la independència”. Mostra un cert escepticisme perquè l’any passat “semblava que hagués de passar alguna cosa i no va passar res”. Pot ser.
“Marxes convençut?”, pregunto a Mathieu de Taillac, de Le Figaro. “No es tracta que em convencin o no”, em fa observar encertadament, i afegeix: “Els mitjans de Madrid i Barcelona esteu molt polititzats”. Potser te raó i la meva pregunta n’és un exemple. Tot marxant penso que el trident ha guanyat pels pèls i a l’últim minut, esperant que les urnes els donin la raó.

distrofia muscular

Dilluns passat es va celebrar el segon Dia Mundial de Conscienciació de Duchenne, que té per objectiu donar a conèixer la distròfia muscular de Duchenne (DMD), una malaltia de les anomenades rares que afecta un de cada 3.500 nens que neixen i no nenes. A Catalunya encara no hi ha un registre exhaustiu, però es calcula que n’hi ha uns 150 casos, cinc dels quals són de les comarques de Girona. Aquesta malaltia és degenerativa, gairebé sempre només es desenvolupa en nens -n’hi ha 250.000 diagnosticats a tot el món, mentre que només n’hi ha un parell de casos en nenes-, i l’esperança de vida se situa al voltant dels trenta anys (fa només deu anys era de vint). Merche Pardo (Barcelona, 1973) és la mare d’en Marc i en Gerard, dos nens bessons de vuit anys als quals en fa quatre els van diagnosticar la distròfia muscular de Duchenne. En el cas que la malaltia segueixi el seu curs habitual, d’aquí un màxim de quatre anys hauran d’anar en cadira de rodes. Pardo era la vicepresidenta de Duchenne Parent Project i ara és al capdavant d’una nova associació, Duchenne Somriures Valents, creada fa poc per aconseguir fons per a la investigació a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona.
Què és la distròfia muscular de Duchenne?
És un problema que s’origina per la falta de distrofina, una proteïna que crea una membrana que protegeix el múscul. Si no hi ha aquesta membrana, el greix del múscul es perd i el múscul es converteix en greix. Com que les cames, els pulmons, el cor, les neurones... tot són músculs, la seva autonomia va minvant fins que arriba un moment en què es produeix el col·lapse de l’organisme.
Als seus fills els van diagnosticar la DMD quan ja tenien quatre anys. ¿Abans no notaven res?
Sí, notàvem que hi havia alguna cosa que no acabava d’anar bé, i a la unitat de neurologia de l’Hospital Josep Trueta els feien moltes proves. Es pensava que només era un retard maduratiu. Fins que en una operació a la vista d’en Gerard van veure que tenia les transaminases molt altes i aleshores es va pensar que no fos la malaltia del petó. Però a Sant Joan de Déu van dir que no era normal, que els portéssim els nens, que els volien visitar. Només de fer-los despullar ja van sospitar que podia tractar-se de la DMD i, malauradament, no es van equivocar.
Aleshores vostè no en devia saber res, d’aquesta malaltia.
No. Em vaig quedar en estat de xoc, vaig tenir una sensació com si se m’hagués mort un familiar, exactament aquesta sensació. Quan tens fills penses en un futur per a ells. Que estudiaran, que treballaran en alguna cosa de grans, que seran bones persones, que formaran una família... I de cop i volta tot això es desploma, és com si et robessin el futur. Després d’això ja no penses més en el futur. Jo no hi penso, només en el dia a dia. De què serveix pensar-hi? Potser després d’aquesta entrevista sortim a la carretera, ens esclafa un cotxe i tot s’ha acabat.
¿Aquesta actitud és un mecanisme d’autodefensa per tirar endavant?
Suposo que sí. Vaig passar un any de depressió fent-me moltes preguntes. Per què a mi? Em va costar molt ser mare. Abans de tenir en Gerard i en Marc vaig tenir set fecundacions i dos avortaments. No va ser una lluita fàcil. Aleshores no ho sabia, però jo era portadora de la DMD. Els metges m’han dit que això no va tenir res a veure amb les dificultats per quedar-me embarassada. Tampoc totes les mares que han tingut fills amb DMD en són portadores, també es pot tenir una mutació de novo enmig de la gestació i tenir un fill amb DMD.
Després de la depressió, va decidir tirar endavant.
Sí, hi ha casos de famílies que es deprimeixen, s’amaguen i ho porten com poden, cosa que entenc encara que no serveixi de res. També n’hi ha que ho agafen tant de cares que ja han anticipat al seu fill que a tal edat li passarà això i a tal edat allò altre. Cadascú afronta aquesta situació com millor li sembla.
Vostè va estar primer amb Duchenne Parent Project i ara amb Duchenne Somriures Valents.
Amb aquesta associació busquem dos objectius: per un costat, ajudar a aconseguir fons que es destinin a Sant Joan de Déu per investigar i trobar algun remei que freni la malaltia, perquè sabem que per a la cura caldrà més temps, i, per l’altre, posar en comú i compartir l’experiència dels pares afectats. Una de les vies de solució seria poder investigar amb cèl·lules mare.
Una investigació que provoca molta controvèrsia.
M’agradaria veure què diuen els que s’hi oposen si els toqués un cas en la seva pell. Però fins que no et toca, et costa d’entendre, de ser solidari.
Com és el dia a dia amb els seus fills?
Has de tenir molta més paciència amb ells. En Gerard està com frustrat, crida molt, entén les coses, s’adona del que li està passant. L’altre dia va caure, es va fer un pelat que era poca cosa, i li vaig dir que jo de petita me n’havia fet molts com aquell. Em va respondre: “Mama, tu no saps com és de dur viure amb això!” Em vaig quedar glaçada... Què li pots dir? Però de vegades també veig que em protegeixen i no volen que sàpiga si alguna cosa no els va bé.
Per tant, ¿són conscients de la seva malaltia?
Sí, però jo no els preguntaré fins on en són. De vegades els sento que parlen entre ells: “¿Tu saps què és una malaltia rara? ¿Saps què és Duchenne?” D’acord amb el meu metge, penso que és millor que ho vagin trobant. Però esclar que saben que pateixen una malaltia molt greu. Fa unes setmanes a Sant Gregori, en un acte de l’associació, passaven un vídeo de l’evolució de la malaltia fins al final. Jo no era amb ells, hi havia una amiga meva, que en un moment determinat es va emocionar. En Marc li va dir: “Va, eixuga’t les llàgrimes, que no et vull veure plorar” .

el cost de ser espanyols

Avui et tindria que explicar com va anar la festa de rebuda al pare a Bigues. Peró no em surt noia. Nomes ploro, penso en el rotllo de l'operacio i haig d'apartar les falles logistiques per explicar el bo i millor. Per tant centrenmos en la setmana política que es on som.
El 2008 el ministeri d’Hisenda de l’estat espanyol va publicar els càlculs del que els catalans havíem pagat a l’Estat i el que n’havíem rebut l’any 2005. En valors actuals, el balanç era que havíem pagat 17.000 milions d’euros més del que n’havíem rebut directament (en forma de despeses i inversions realitzades a Catalunya) o 13.000 milions si també hi comptàvem el que n’havíem rebut indirectament (en forma de despeses i inversions realitzades fora de Catalunya però que beneficiaven, d’una manera o altra, els catalans).
Implícitament, s’estava dient que la “solidaritat” catalana amb la resta d’Espanya havia sigut de 13.000 milions, tant com el que li costa a la Generalitat tota l’educació més tota la sanitat. Les xifres eren oficials, però la primera és molt més sòlida que la segona, perquè és molt difícil posar un valor al servei que li presta al català mitjà la base de Rota o el Museu del Prado. El “pacte fiscal” que Artur Mas va proposar a Rajoy ara fa tres anys pretenia limitar aquestes xifres. Si vols, pretenia posar un límit al cost de ser espanyols. Fracassada aquesta via, les xifres anteriors han passat a formar part del debat independentista.
Sovint sentim a dir que, en cas que ens independitzéssim, l’estat català disposaria de 17.000 milions més. Això és cert, però no ho és que els pogués destinar a qualsevol cosa, perquè la independència ens obligaria a dotar-nos d’uns serveis públics que ara ens presta l’estat espanyol. Les anàlisis serioses que s’han fet estimen que amb els impostos que actualment estem pagant els catalans n’hi hauria prou per seguir finançant els serveis que presten la Generalitat i els ajuntaments, crear els serveis que actualment presta l’estat espanyol i pagar els interessos del deute que heretaríem. El resultat seria que l’estat català podria desfer les retallades i que no li caldria endeutar-se més, però no lligaria els gossos amb llonganisses. Potser et semblarà poc, però és molt. I, sobretot, l’alternativa és seguir endeutant-nos i retallant.
Ara bé, una cosa és l’estat català i una altra Catalunya. Com que la major part del que aquell gastaria en forma de nous serveis tindria lloc a Catalunya, la seva creació revitalitzaria l’economia i hi crearia llocs de treball. Per exemple, si el nou estat creés un exèrcit de 23.000 efectius, estaria creant 23.000 llocs de treball directes, a més d’un munt d’indirectes.
En definitiva, la independència no ens faria automàticament rics, però seria, indubtablement, un boníssim negoci. 

tres al setembre

Et poso aqui per el nuvol, el que l'avi va llegir el dia 20 de setembre, diumenge amb u bon solet de tardor, tenint que parar mes d'un cop i de dos amb un nus a la gola. Potser quan ho llegeixis ja no hi sere, pero estare a la vora. I la veu malmesa resonara al turo amb l'amplifiacio que ens va porporsinionar el magnific tecnic que es el Kevin. Aqui el tens.
Avui Ens hem reunit quasi 50 persones, potser els avis també hi son, per rebre a una nova  amiga canadenca perquè hi ha il·lusió per ser d’alguna  manera els seus nous familiars i a amics, tot i que ja en te i forces. Penso que es tal i com l’havien vist al face, amb el somriure etern i els llavis polsats amb cançons de  Maroon 5 i Ed Sheeran. Ha vingut de vacances,  a veure, a lo millor amb biquini, com es la nostra vida, el que fan el que faria el Pau si s‘hagués pogut quedar. Barça per exemple. Segur que en pocs dies veurà algunes coses diferents. El Pau li vol ensenyar des un petit poble de pescadors del nord fins a algun gran monestir, bressol de Catalunya. De muntanyes no! que ja en tenen. I això que nomes son les tres de la tarda. Fa la nostra calor mediterrània i  la petita església d’aquí darrera es buida com sempre. Nosaltres amb samarreta o camisa per fora, tenim el mocador a ma per si la nostre parella el necessita, tan si vol plorar com eixugar se el front. No totes les persones estimades han pogut venir el setembre. Però segur que a tots ens ha arribat un pensament de qui sense conèixer potser encara el granissat de llimona, sap que existim, que tenim la mateixa gespa als peus i que també ens estima des de fa molt de temps.

Lluny de casa, sense agenda, sense referents continus, sense rutina es mes difícil recordar coses concretes. Però ella somia, com a partir d’ara ho farà la Jacqueline que , mai tindrà que reservar taula a les seves cases catalanes. L’una perquè va néixer entre nosaltres un 3  de setembre. L’altre perquè fent menys temps i encara ens hem d’aprendre el seu aniversari, els llocs que li agraden del país, sense compromisos ni futileses. Amb tot i el diferent que son els països, mateixa latitud però, ens estimem amb pantalons curts i orxates de tarda. Perquè l’amor que ens tenim a partir del coneixement mai farà vacances. I passaran els anys i us asseguro que us en recordeu si voleu, d’aquesta trobada. Una trobada que te el temps del setembre, la tristesa del record i els colors dels vestits de les dones de la família que  han arrancat com han pogut dels fons del armari d’un estiu que s’ha portat el blanc. Alegria i discreció es com definiria l’acte si voleu dir-li així. Perquè així es com som en aquestes terres que diumenge s’han de definir que volen i poden ser. I també segur que cap de nosaltres renega d’haver tingut que fer cap sacrifici per venir a trobar  a aquesta nova parella que avui ens honora. Si algú te molta calor pot refugiar-se a l ‘església, que  en general sempre es mes freda. No us vull prendre ni un minut mes d’aquest reses que heu fet a la vostre vida per demostrar-nos el vostre afecta i consideració. Penso que tot es prou important o no com per demanar-vos aquest  tros de dia a la vostre particular velocitat de creuer. I se que hom que se li ha proposat, a fet mans i mànigues per estar al vostre  costat, Pau i Jacqueline. El setembre potser es un mes per estimar-nos mes encara per lluny que estiguem. Algun dia aquesta noticia d’avui serà a tres. I la Julia vindrà amb vosaltres. I ens farà tan feliços que no podrem aixecar-nos de la gandula de la piscina perquè ens cauria el “ponche” de la ma. Els amors de veritat mai fan vacances al setembre. Benvinguts tots.

dimarts, 15 de setembre del 2015

Plebiscitari

EL SOBIRANISME va assumir un repte difícil, convertir unes eleccions normals en plebiscitàries. Perquè ho fossin del tot no només calia la voluntat dels més interessats, els del , era imprescindible que els del no s’ho prenguessin seriosament. Hi havia qui pensava que si els del no els donaven un caràcter convencional el resultat seria molt qüestionable. Doncs que es deixin de preocupar. Mai he vist res més plebiscitari. Ja hem tret la Guàrdia Civil, els militars amb dies extres per votar, la carta de Felipe, uns mitjans majoritaris alineats amb qui ha de sortir i qui no cal que surti, els empresaris amics, tot l’aparell de l’Estat. Ja està, són plebiscitàries, sobretot perquè els del no s’ho han pres així, amb aquest entusiasme. No estan ni en la fase d’ignorar-les ni de riure-se’n, estan en la d’atacar. És el que passa quan ja t’ho has pres com un fet decisiu per al futur.
Com que ara ja són els del no els que s’ocupen de donar valor al 27-S amb la seva mobilització, el sobiranisme té tot el temps per dedicar-se a convèncer, a seduir. L’hauria d’aprofitar. I hauria de mirar de marcar agenda, mantenir el to, liderar-ho en positiu. És evident que ja s’ha decidit que la campanya ha de ser bruta i tensa. Sabent qui ho ha decidit, la solució és molt senzilla: no deixar-la embrutar, en la mesura que sigui possible. Cada dia tinc més clar que, al costat dels poders fàctics, la quantitat de mitjans i les estructures d’estat mobilitzades, el sobiranisme té només la seva gent. Remarco elnomés en positiu, perquè és molt tenir la gent, i és meritori tenir-la en una situació tan complicada. C.Capdevila

Setembre

Hola Bonica. Comença un mes important per tu perquè fas anys, comença l'escola i tenim el pare amb nosaltres. Hem d'aconseguir, encara que nomes sigui desitjant ho que aquesta anyada vagis mes a l'escola. 50 faltes son moltes sobretot si no has estat malalta. T'explico com comencem el mes aquí, en el que hi hauran eleccions. Les patronals , especialment Foment posan pals a les rodes del Procés. A l'hora de la veritat faran el que doni mes diners. 15 organitzacions empresarials menys potents però i 13 cambres de comerç faran costat al Procés i ja no pensen amb l'encaix. Romeva sensacional, encara que alguna tele anglesa o espanyola l'engatussin amb les preguntes. Es tan transparent com la seva calba. De moment la por de l'Estat no aconsegueix frenar la sensació de llibertat que es respira de cara al 27S. Podem constatar cada dia que els mitjans son servents del poder, siguin digitals o no. M'espanta llegir opinions d'amics que encara ho son, redactant o donant suport a falses idees de l'odi a Catalunya, quan han viscut i molt be tota la vida aquí sinó son catalans. El consell evitar la tensió, la demagogia i la paraula inútil. en l'ambit europeu Merkel avisa; Schengen perilla. Àustria ja ha tancat fronteres. Frenen els trens que ells mateixos van construir durant l'Holocaust. 

Baviera

O ans, zwoa, g’suffa! ” Així brinden els bavaresos amb una gerra plena de cervesa a la mà. Segurament Pep Guardiola ho simplifica i entona uns més estàndards (i més fàcils de pronunciar) “ Prost ”o“ Zum Wohl ”, que equivaldrien al nostrat “Salut!” L’entrenador del Bayern i tota la seva plantilla ja han tornat a posar aquest any davant les càmeres vestits típicament de bavaresos, per començar a ambientar-se de cara a l’Oktoberfest, tal com marquen les exigències publicitàries del club.
La festa de la cervesa té lloc a Munic entre el 19 de setembre i el 4 d’octubre. Però es podria dir que comença molt abans. Al juliol molts muniquesos es troben a les bústies de casa prospectes de dirndl (els vestits tradicionals bavaresos) i lederhosen (típics pantalons de cuir de la regió). Des de fa una dècada el sector turístic va assumir que no hi havia manera de posar Baviera més guapa que promocionant-la amb la roba que originàriament es posaven camperols, grangers i minyones.
Ara vestir-se així s’ha convertit en una reivindicació de la identitat local, en una expressió de l’orgull de sentir-se bavarès. “Quan ho veia des de la distància sentia certa enveja per com senten la tradició. Ara m’hi apunto amb la família amb ganes”, reconeix el segon entrenador del Bayern, el gironí Domènec Torrent. “Sempre penso que els catalans no ho fem, això. Si ens vestíssim amb barretina i faixa per l’Onze de Setembre dirien que fem riure. Valoro molt el convenciment que tenen els bavaresos a l’hora de mostrar la seva identitat”, raona l’ajudant de Guardiola.
També els experts en cultura bavaresa destaquen que el fenomen de masses en què s’ha convertit lluir un dirndl o uns pantalons curts de cuir a l’Oktoberfest té molt a veure amb la recerca d’una identitat en una societat cada cop més mòbil. “L’aspecte local és en aquest context cada cop més important. Els vestits tradicionals permeten als que els porten sentir que pertanyen a una comunitat, fins i tot en el cas que un no sigui de Munic o de Baviera. Per a un estranger o una estrangera és més fàcil posar-se uns pantalons típics de cuir o undirndl que no pas aprendre el dialecte bavarès. A través de la vestimenta, la gent de fora pot manifestar: «Fixeu-vos, jo sóc com vosaltres»”, reflexiona Simone Egger, acadèmica de l’Institut per al Folklore i l’Etnologia Europea de la Universitat Ludwig-Maximilian de Munic.
En essència, qui porta aquesta mena de vestimenta fa de suport publicitari per a la capital de Baviera. Actualment la immensa majoria dels sis milions de visitants que acull l’Oktoberfest porten vestits tradicionals bavaresos. Curiosament fa 15 o 20 anys pràcticament ningú s’atrevia a lluir lederhosen o dirndl. Qui ho feia, en el millor dels casos, era menystingut com a antiquat; en el pitjor dels casos, com a rematadament conservador i provincià. Avui dia, en canvi, qui va a l’Oktoberfest amb texans i samarreta s’arrisca a ser la riota del grup.
Les botigues, desbordades
Els minoristes que fabriquen i venen vestits tradicionals van aquests dies desbordats. I els clients tenen a l’abast un ventall de botigues especialitzades més ampli que mai: des de petits comerços al centre de Munic i altres ciutats bavareses fins a grans magatzems “de les dimensions d’un camp de futbol”, explica Domènec Torrent.
El Bayern cada any regala a la plantilla els pantalons de cuir, la camisa, la jaqueta, les mitges de llana gruixuda o els loferl -una mena de canyelleres per als bessons de les cames- i les sabates. Però, esclar, després cada jugador o membre del cos tècnic ha de fer-se càrrec de vestir la família si vol anar acompanyat a l’Oktoberfest. “Els companys alemanys de l’ staffens asseguren que el que portem a sobre costa entre 1.500 i 2.000 euros”, apunta Torrent, que aquest 2015 lluirà el seu tercer look bavarès diferent. “Els pantalons pesen una burrada, per això portem tirants. Això sí: les sabates són comodíssimes”, comenta divertit el tècnic de Santa Coloma de Farners.
La llargada dels pantalons acostuma a tapar els genolls, però va a gustos. És tradicional que no es rentin i que durin tota la vida. Si un s’embruta de cervesa o de pesat menjar bavarès,peccata minuta : com més greixosos, més autèntics.
Els dirndl, com els lederhosen, són un producte car. Els pantalons tenen un preu indicatiu de 400 euros i el dirndl pot arribar fàcilment als 500. Cal afegir-hi la compra d’una brusa de lli, seda o cotó i un davantal, a banda d’algun accessori més opcional.
Esclar que un pot invertir 60 euros en vestimentes de polièster o de cuir barat, per exemple, en botiguetes de l’estació central de Munic, per on transiten molts turistes, però la qualitat del producte no és sovint l’òptima.
La majoria de les vendes es fa els mesos abans de l’Oktoberfest, però cada vegada es veuen més ciutadans que durant tot l’any van a l’estadi del Bayern o a festes amb aquesta vestimenta tradicional bavaresa.
Ningú no sap ben bé què ha provocat aquest boom a les Oktoberfest del dirndl, un vestit que originàriament feien servir a la feina les noies de servei i les grangeres. Actualment n’hi ha de múltiples models, colors i teixits, però es manté una curiosa tradició: si la dona es fa un nus al davantal pel costat esquerre significa que és soltera o està oberta a flirtejar; si se’l lliga pel costat dret vol dir que té parella o està casada, i si el nus està cordat al darrere que és vídua.
Els dirndl existeixen des de finals del segle XIX. L’experta en folklore Simone Egger apunta que la promoció dels Jocs Olímpics de Munic 1972, amb hostesses vestides amb aquests vestits tradicionals, va despertar l’interès popular. Vestir de bavarès per un dia -o més- s’ha convertit avui dia en un fenomen de masses.
Els vestits regionals a Europa
Homes casant-se amb faldilla
Quan a l’abril el tenista Andy Murray es va casar amb Kim Sears al seu poble natal, a Dunblane (Escòcia), ho va fer amb la tradicional faldilla escocesa. El kilt, de quadres negres i vermells o verds, se segueix utilitzant avui dia en casaments i ocasions especials. Aquesta vestimenta, que només duen els homes, té el seu origen en una peça anomenada feileadh mor, una túnica sense confeccionar, d’uns 5 metres, que es lligava al voltant de la cintura per protegir-se de la pluja. La tradició també marca que la manera més adequada de lluir la peça és sense roba interior a sota. Actors com Ewan McGregor i Sean Connery s’han deixat veure en alguna ocasió portant el kilt.
Els trèvols d’Irlanda
Les vestimentes verdes amb què va ser immortalitzat sant Patrici, missioner i evangelitzador de les terres d’Irlanda, ja són un dels grans trets identitaris de l’illa. És en la seva festa, que se celebra el 17 de març, que tots els ciutadans fidels a la tradició recuperen aquest color i adopten la vestimenta del Leprechaun, una criatura del folklore i la mitologia irlandesa que sovint es representa com un nan vell vestit de verd, amb un barret de copa i una barba pèl-roja. Tampoc hi poden faltar els trèvols de tres fulles, ja que el missioner va fer servir aquesta planta per explicar què era la Santíssima Trinitat: la primera fulla representava el Pare, la segona el Fill i la tercera l’Esperit Sant.
La febre pel vestit ucraïnès
El vestit tradicional de les dones a Ucraïna rep el nom de vixivankais’utilitza sovint en les celebracions especials, com ara els casaments o les festes d’aniversari. Els brodats amb motius florals i geomètrics són la seva característica principal. Marina Poroixenko, primera dama del país, va aparèixer amb aquesta peça a la revista Elle, poc després que el seu marit fos nomenat president. Aquest any el vixivankaha traspassat fronteres i ha arribat a les passarel·les amb Valentino. L’han dut celebrities com Anna dello Russo o Leandra Medine, i grans cadenes de roba low cost com Zara, Mango o Topshop també han decidit posar-lo als seus aparadors.
Sardenya, festival de colors
A Sardenya reserven la seva vestimenta tradicional per a les cerimònies religioses o les festes populars. Una de les més cèlebres és la Cavalcata Sarda, que se celebra a Sàsser el penúltim diumenge de maig. És una celebració a la qual els veïns surten a desfilar pels carrers i fan exhibicions de tot tipus d’acrobàcies diverses amb els cavalls. Els vestits de les dones són plens de brodats acolorits i filigranes de tot tipus, i sovint es cobreixen el cap amb mocadors. Els homes vesteixen més senzills, de color blanc i negre. Ho fan, almenys, mentre no celebren el Boes o els Merdules, on ells es disfressen dels animals tradicionals de la regió, com ara les cabres, els ases i els cérvols.