la questio catalana II

Ara es Prat dela Riba quidiu aixo el 1916.Quan Catalunya i els altres dos estats del seu llinatge, Mallorca i València, van entrar a Espanya, llur llengua tenia exactament els mateixos drets i preeminències que la llengua castellana, compartint amb el llatí l’oficialitat en tota la vida pública interior, així com en les relacions internacionals. El nostre Dret civil, que ara és batejat de foral i destinat al panteó d’un apèndix, era un Dret tan substantiu, tan comú, com el Dret castellà. Els catalans tenien la plena potestat de regir llur administració interior i un poder legislatiu propi, un Parlament català amb totes les seves naturals i obligades seqüències. ¿Per què avui tenim només que pobres corporacions administratives lliurades a l’arbitrarietat d’un poder no català, i una representació parlamentària anegada en el conjunt d’un Parlament general establert, fet i manat fora de Catalunya? ¿Per què les nostres institucions administratives porten els noms i els cognoms i l’organització i l’impuls d’organismes que no són ni han estat mai de Catalunya, com si no en tinguéssim de propis, del nostre llinatge, il·lustrats per una tradició gloriosíssima? ¿Per què la llengua catalana, llengua de Cort i de Parlament, llengua de la diplomàcia i de les lleis, llengua de la ciència i de la poesia, igual en llinatge i drets a la castellana en fer-se la unió, ha estat, mercès a la unió, desterrada violentament de tota la nostra vida pública, proscrita com una intrusa del seu casal propi i encara a cada moment insultada per ministres i funcionaris qualificant-la de dialecte, de patois groller destinat com una antigalla inservible a anar-se morint vora la llar domèstica? Vesteixi’s com es vulgui per amagar-lo, el fet és aquest, amb tota la seva revoltant cruesa: a Espanya hi ha un poble que troba en la vida pública reconeguts i enaltits els elements de la seva personalitat que els pobles més fortament estimen; i uns altres pobles que veuen aquests elements substancials de llur espiritualitat, de llur personalitat, exclosos de les lleis de l’Estat, de tota la vida pública. [...]

els Roca i el Liceu

Els germans Roca seran uns dels protagonistes destacats del nou espai gastronòmic i cultural que el Liceu inaugurarà l’any que ve i que pretén ser un lloc que concentri “tota la creativitat i el talent de Barcelona”, segons va explicar ahir en la presentació del projecte el seu promotor, Jordi Armengol, director de l’empresa Tast Barcelona. “El projecte vol fusionar un museu, un restaurant i un lloc de degustació gastronòmica”, va dir, i va explicar que en aquest nou espai el visitant no només podrà menjar sinó que “podrà viure experiències relacionades amb la història i la cultura catalanes amb un format innovador”. Armengol va voler deixar clar que “no serà un restaurant més dels 8.000 que hi ha a Barcelona”, sinó que es vol crear un lloc en el qual el visitant “gaudeixi de l’oci cultural amb un contingut gastronòmic i amb un ànima social, present des de tots els proveïdors que hi participen, fins a les repercussions que tindran les inversions al barri”.

L’espai tindrà 950 metres quadrats i estarà dividit en sis escenaris gastronòmics diferents. Un serà la gelateria Rocambolesc, de Jordi Roca, que obrirà el seu primer establiment a Barcelona, després dels que té a Girona i Madrid. Roca va explicar que està “molt il·lusionat” amb el projecte i va avançar que crearà un polo únic per a la ciutat de Barcelona que serà una representació del dit de Colom fet de xocolata, oli d’oliva i sal. Un altre dels espais serà la barra solidària, on cuiners catalans de prestigi, entre els quals hi ha els tres germans d’El Celler de Can Roca, oferiran les seves creacions i part de la recaptació anirà al Casal dels Infants del Raval i a la Fundació Joan Salvador Gavina. Dels altres espais no en van voler donar més detalls, però van explicar que inclouran espectacles audiovisuals que acompanyaran el menjar.

El producte català, protagonista

Annette Abstoss serà la responsable del desenvolupament de l’oferta gastronòmica, mentre que l’artista Franc Aleu s’encarregarà del disseny i la creació dels continguts artístics en les diverses instal·lacions i propostes integrades a l’espai. Abstoss va explicar que l’espai “no serà un restaurant, sinó un lloc on el producte català, l’emblemàtic i l’icònic, serà l’estrella”. “La gent s’enamorarà de Catalunya a través dels seus productes”, va dir.

Està previst que l’espai obri les portes el març del 2016. Serà accessible des de la Rambla i el carrer Sant Pau i estarà obert tots els dies de l’any fins a la 1 de la matinada a diferents nivells de preus -una experiència sensorial completa, per exemple, costarà uns 25 euros-, pensant en un ampli ventall de públic. Per al director general del Liceu, Roger Guasch, aquest projecte és “un pas més en la voluntat del Liceu d’obrir-se a nous públics”.

Fiat i Starbucks , evasors

La Comissió Europea ha donat avui el primer pas decisiu contra els pactes fiscals que alguns països van signar amb multinacionals amb l'objectiu d'evadir impostos. La Comissió Europea declara il·legals els acords fiscals –'tax rulings', en anglès– de la cadena de cafeteries Starbucks als Països Baixos i l’empresa d’automòbils Fiat a Luxemburg. Ambdues companyies hauran d’entregar entre 20 i 30 milions d’euros cada una, la quantitat que l’executiu comunitari calcula que van evadir en impostos.

La comissària de Competència, Margrethe Vestager, espera que amb l’anunci s’enviï un missatge als governs dels estats membres i grans companyies que aprofiten per evadir impostos. "Els 'tax rulings' redueixen artificialment la càrrega fiscal a les companyies i no estan en línia amb les normes comunitàries en matèria d’ajudes d’estat. És il·legal”, ha declarat Vestager.

Brussel·les investiga 65 casos més d'empreses, dels quals els únics que són públics són els d'Apple (amb Irlanda) i el d'Amazon (també amb Luxemburg)

La sanció anunciada avui reobre el debat i les suspicàcies sobre el paper que l’actual president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va tenir en els 'tax rulings'. Mentre es permetien que centenars d’empreses s’aprofitessin d’avantatges fiscals durant els pitjors anys de la crisi econòmica, els ciutadans europeus s'empassaven l’amarga píndola de l’austeritat. Tot plegat es va produir en la mateixa època en què Juncker va arribar a ser ministre de Finances del seu país, primer ministre i president de l’Eurogrup –entre 1995 i 2013–. Així mateix, el vicepresident primer de la Comissió Europea, l’holandès Frans Timmermans, formava part del govern del país, com a ministre d’Afers Europeus, quan Holanda va començar a aplicar els pactes fiscals a Starbucks.

Amb la decisió d’avui, Brussel·les obliga les multinacionals a tornar els diners que no han pagat ens els últims anys. En el cas de Fiat, des del 2012, i en el de Starbucks, des del 2008. La xifra exacta de quant hauran de pagar encara no és clara. Segons ha avançat Vestager, són els estats que van afavorir les empreses els que hauran de precisar quina és la quantitat que han de tornar, però obligatòriament haurà de rondar entre els 20 i 30 milions d’euros, basats ens els impostos que no van pagar i els seus interessos. Els Països Baixos i Luxemburg hauran de ser els encarregats de recuperar els diners, i no la Comissió Europea.

Segons ha explicat Vestager, l’acord entre Fiat i Luxemburg es va produir a través de la seva filial, que ofereix serveis financers a les empreses del seu grup i obté beneficis fiscals il·legals superiors als 20 milions d’euros. Starbucks també utilitzava la seva filial europea per evitar pagar: pagava a alts preus grans de cafè a Suïssa i uns "substanciosos" drets a una altra filial al Regne Unit, per aquesta raó la seva base imposable era menor i pagava menys impostos.

Guia per entendre com s'estalvien impostos les multinacionals a Luxemburg

La Comissió Europea admet que la devolució "no és una xifra espectacular", però Vestager assegura que "no és l’objectiu", sinó que el que pretén és establir un precedent i enviar un avís als estats. Per si mateixos, els 'tax rulings' no són il·legals, tot i ser èticament reprovables, segons ha subratllat en diverses ocasions Vestager. Aquests acords entre empreses i governs permeten a les companyies saber per avançat quin serà el tractament fiscal que s'aplicarà al país i obtenir avantatges, cosa que no és necessàriament irregular. La il·legalitat es troba quan un estat decideix afavorir una empresa i no una altra. Tot i que no només les empreses van actuar malament, els països no seran multats perquè la normativa comunitària no ho permet. Sols en cas que els estats siguin incapaços de recaptar els diners, el Tribunal de Justicia de la UE sí que els podria imposar una sanció per negligència.

La pràctica dels 'tax rulings' va sortir a la llum fa gairebé un any, quan el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació va desvelar que 340 empreses es van aprofitar del flexible règim fiscal luxemburguès, on pagaven un simbòlic 1% en impostos. El Gran Ducat es va escudar, i segueix fent-ho ara, en el fet que no és l’únic país que ofereix 'tax rulings'. Aquest mateix matí, el ministre de finances luxemburguès, Pierre Gramegna, ha lamentat la decisió de Brussel·les: " Luxemburg està en desacord amb les conclusions arribades per la Comissió Europea en el cas de Fiat i es reserva tots els seus drets".

Tanmateix, com ha recordat Vestager avui, "més casos podran venir", ja que actualment Brussel·les està analitzant prop de 65 casos d’empreses. Formalment oberts, es troben els casos d’ Apple, a Irlanda, i Amazon, també a Luxemburg. Així mateix, estan sota vigilància els pactes fiscals a Malta, Irlanda, Xipre, els Països Baixos, Luxemburg i el Regne Unit. Tot i que també ha demanat explicacions a altres països sobre l’impost de propietats, entre ells a Espanya, França, Hongria, Portugal i Bèlgica.

la questio catalana

Aixo escribia el magnific i complex Josep Pla alla per l'any 1931. Es fa cada dia més difícil de parlar, de Madrid estant, de la qüestió catalana. La meva personal opinió és que els esdeveniments de Catalunya són mirats, a Madrid, i en general a tota la Península, amb una aprensió notòria, aprensió que els discursos oficials que es pronuncien aquests dies no arriben pas a esvair ni a dissimular. El que pertorba realment la qüestió és que allò que semblava que havia d’esdevenir un diàleg de lluna de mel entre Barcelona i Madrid, a conseqüència de la proclamació de la República, està esdevenint una cosa una mica diversa. Considero inútil subratllar l’efecte que han produït les declaracions i contestacions que s’han encreuat aquestes últimes hores entre Madrid i Barcelona. És impossible no fer remarcar el lloable esforç del senyor Macià, per tal de no treure la qüestió de l’estadi optimista. Però a Madrid es desconfia molt de poder mantenir la qüestió en aquest terreny. Fatalment entraran les coses, un dia o altre, en un ambient estrictament polític. [...] La complexitat enorme de la vida barcelonina, els problemes que tenim sempre plantejats -problemes que seria impossible de trobar en qualsevol altra població d’Espanya-, tenen la virtualitat essencial de gastar ràpidament les més bones intencions si aquestes no van acompanyades de l’acció política indispensable. Un dels elements que cal aportar a la controvèrsia política d’aquests dies és el dels vertaders interessos catalans. De vegades, per l’obtenció d’un dret insignificant, però de molta parenceria, se sacrifiquen les coses sòlides, substancials i realment útils, encara que més apagades, que constitueixen la base realment vital d’un nucli social determinat. Hom no pot oblidar, sobretot, en aquest moment, és clar, les qüestions de prestigi, però en l’ambient oficial de Madrid l’actitud de Catalunya és estudiada cada cop amb una atenció més sostinguda. [...] Fins ara, la tàctica del govern provisional de la República ha consistit a deixar que les coses de Barcelona s’endeguin per elles mateixes [...].

la llum

Com si estiguessim a les fosques. El preu de l’electricitat a les llars espanyoles va pujar pràcticament el doble que la mitjana de la Unió Europea (UE) entre el segon semestre del 2008 i el segon semestre del 2014. Segons un estudi presentat ahir per David Robinson, investigador de l’Oxford Institute for Energy Studies (un important think tank del sector energètic), el preu del megawatt per hora per a les llars a Espanya va pujar 81 euros, mentre que la pujada mitjana a la UE va ser de 42 euros. Així, en total el preu de la llum a Espanya va pujar un 52% entre el 2008 i el 2014, segons va explicar Robinson.

Aquesta pujada situa Espanya gairebé al podi dels estats europeus amb el subministrament elèctric més car per a les llars (vegeu el gràfic). La llum és més cara que a la mitjana de la UE i també que als països de l’eurozona. Només paguen més per la llum les llars d’Irlanda, Alemanya i Dinamarca, i en aquests dos últims estats s’ha de tenir en compte que el poder adquisitiu de les famílies és més elevat. Però a Espanya en el preu hi tenen un pes especialment important els impostos i costos regulats, tal com demostren les dades de l’Eurostat.

Segons l’estudi de Robinson, una gran part de l’augment del preu de l’electricitat a Espanya es deu al que ell denomina “falca governamental”. Sota aquesta denominació inclou els impostos, taxes i altres regulacions energètiques que imposa l’Estat, i que al seu parer expliquen gairebé tres quartes parts (73%) de la pujada del preu. Aquests costos públics, segons l’informe, suposaven el 32% del preu de la llum el segon semestre del 2008, mentre que el desembre del 2014 havien passat a ser el 46%, gairebé la meitat.

Per això, i amb la finalitat d’abaratir el preu de l’energia a les llars, Robinson proposa passar alguns d’aquests costos als pressupostos generals de l’Estat i treure’ls del rebut elèctric. Així, s’haurien de passar als comptes públics -amb càrrec als impostos generals- alguns elements que ara són al rebut de la llum, com els costos extrapeninsulars -derivats d’haver de garantir el subministrament a les Balears i les Canàries- i algunes partides de subvencions a les energies renovables.

Ineficiència estatal

Segons l’expert, la falca governamental només és “un símbol de la intervenció de l’Estat, ineficient i costós”. Tot i això, afirma que aquest cost ha baixat lleugerament amb la reforma elèctrica iniciada l’any 2013 pel ministre José Manuel Soria, que entre altres factors va reduir les primes a les renovables.

Les dades del ministeri d’Indústria i Energia corroboren aquesta tesi. El ministeri té estadístiques del preu de la llum sense impostos que indiquen que el 2010 el preu del quilowatt hora a Espanya era de 0,145 euros, quan la mitjana europea era de 0,139 euros, i va pujar fins a 0,177 euros el 2014 a Espanya i a la UE ho va fer fins als 0,139 euros. Segons les dades del ministeri, la reforma es va notar especialment entre el primer semestre del 2013 i el primer semestre del 2014, amb taxes de variació interanual negatives (quasi el 3% el primer semestre del 2014). Després, però, va tornar la tendència alcista: el segon semestre del 2014 la taxa va ser del 4,2%, i el primer semestre del 2015, del 6,6%.

Aquestes pujades de la llum afecten el rebut de les famílies però no passa el mateix amb el preu que paguen les indústries. Segons l’estudi britànic, el preu per a les empreses mitjanes entre el segon semestre del 2008 i el segon semestre del 2014 va pujar el 9%, i per a les grans empreses l’augment encara va ser més baix, del 7%. La conclusió que en treu l’autor és que la falca governamental suposa el 28% del rebut per a les empreses mitjanes i el 20% per a les grans empreses. “Les decisions del govern estan afectant més els consumidors que la indústria”, conclou Robinson, raó per la qual “els consumidors més petits han sigut més penalitzats”. Tot i això, el preu de la llum per a la indústria a Espanya és el doble de car del que tenen les empreses als Estats Units.

Un element més que reforça la tesi que gran part de la pujada de la llum obeeix a costos públics són els beneficis de les grans elèctriques. L’any passat les cinc companyies que formen part d’Unesa -Endesa, Iberdrola, Gas Natural Fenosa, Viesgo i EDP- van guanyar 2.443 milions d’euros, una xifra que suposa un 5,5% menys que l’any anterior i que és la més baixa de l’última dècada, segons es recull en la Memòria estadística – Informe elèctric de la patronal Unesa, conegut ahir.

Barça contra tractors

El Barça visita per primer cop l’estadi del BATE Borissov amb l’objectiu d’aconseguir una victòria que el consolidi al capdavant del Grup E de la Lliga de Campions. Ara fa cinc anys el Barça ja va visitar aquest club, però llavors el partit es va jugar a l’estadi de Minsk. “Han canviat molts jugadors, espero un rival tancat, un partit diferent”, deia Sergio Busquets, supervivent d’aquell partit. Els bielorussos, que van donar la campanada en l’anterior jornada en derrotar a casa el Roma, reben el Barça amb la moral pels núvols després d’haver aconseguit el seu desè títol de lliga consecutiu.

El Barça, sense Leo Messi, Andrés Iniesta i Rafinha Alcántara, però amb Thomas Vermaelen ja recuperat de la lesió al soli de la cama esquerra que va patir fa cinc setmanes al Calderón, visita un club que fa 25 anys no existia. Bielorússia és un estat on l’esport més popular és l’hoquei sobre gel, el preferit del president, Aleksandr Lukaixenko, que ha guanyat recentment les últimes eleccions a la presidència del país amb un 83,47% dels vots. Des del 1994 aquest antic soldat soviètic mana a Bielorússia, considerat un dels estats més hermètics i menys democràtics d’Europa. Lukaixenko, que el 1985 era director d’una granja estatal a Gorodets, va arribar al poder el 1994. Ja no l’ha deixat mai, i ha convertit Bielorússia en un estat tancat amb estètica soviètica en els símbols, poc espai per als oligarques que sí que fan fortuna a Rússia i poca llibertat d’expressió.

A Lukaixenko, a diferència dels seus veïns, tampoc li interessa gaire el futbol. Ell juga a hoquei sobre gel, la seva gran passió. I per aquest motiu ha invertit milionades a construir més de 40 pavellons de primer nivell d’hoquei, cosa que ha permès que el Dinamo de Minsk jugui la Continental Hockey League (KHL) amb un pressupost quatre cops més alt que el BATE Borissov de futbol. Malgrat que el futbol no li interessa gaire, els últims anys ha aprofitat l’èxit del BATE per treure pit. Cita els èxits del club als discursos, va posar la primera pedra del nou estadi del club, que és l’únic estadi modern amb permís de la UEFA ara mateix -els altres clubs juguen aquí els seus duels europeus-, i va acceptar treure impostos als clubs de futbol per facilitar la feina del rival del Barça.

Dels tractors a la Champions

La història del BATE és sorprenent, ja que, a diferència d’altres clubs de l’Est, no ha tingut ajudes estatals ni cap empresari que hi invertís xifres astronòmiques de diners. Borissov és una ciutat grisa i pobra coneguda per la seva fàbrica estatal de tractors, que va fer fallida després del col·lapse de l’URSS. El BATE era precisament l’equip dels treballadors d’aquesta fàbrica, un club modest que mai va passar de la Tercera Divisió soviètica. BATE, de fet, vol dir Borisovski zavod AvtoTraktornogo Elektrooborudovaniya [Equipament Electrònic per a Automòbils i Tractors de Borisov]. El 1984 el club va desaparèixer quan la fàbrica va deixar d’aportar-hi diners. És a dir, el club va estar 20 anys mort, desaparegut.

A començaments dels anys 90, quan Lukaixenko va accedir al poder, l’esport bielorús no tenia clar cap on tirar. Faltaven diners i els empresaris estaven pendents de trobar el seu espai en un estat que s’obria menys que Rússia. De mica en mica petits empresaris locals o membres de les elits polítiques van prendre el control dels clubs. Iuri Txij, empresari amic de Lukaixenko, va arribar al Dinamo, el club més gran, i va prioritzar l’hoquei. I un empresari de tot just 30 anys, Anatoli Kapski, va començar a fer soroll a Borissov.

Kapski es va posar al capdavant de la fàbrica de tractors que havia fet fallida el 1994, la fàbrica on havien treballat els seus familiars, i de mica en mica la va aixecar. El següent pas va ser refundar el BATE, el 1996, després d’uns anys d’inactivitat. La seva idea, deia, era “ajudar la gent de Borissov”. Però, sorprenentment, el club va encadenar dos ascensos i el 1998 ja era a Primera, amb un Kapski que prioritzava invertir els seus diners a fitxar jugadors juvenils i entrenadors de futbol base i a construir una modesta ciutat esportiva. El 2002 el club va guanyar la lliga per primer cop i el 2009 ja era a la fase de grups de la Champions. Els diners aconseguits pels punts a la fase de grups, segons Kapski, van permetre tenir “pressupost per als deu anys següents”. Els últims anys el BATE ha jugat gairebé sempre la fase de grups de l’Europa League o la Champions, i ha rebut uns diners que han permès fitxar més qualitat, millorar les instal·lacions, construir un nou estadi i seguir fitxant joves. Ara porten deu lligues consecutives guanyades -dotze en total- i fins i tot han aconseguit un fet històric: que Lukaixenko els faci cas. Contra el Barça, però, no hi serà. Potser perquè no hi ha Messi

polartizacio politicas

Tant a Europa com a Nord-amèrica, la política ha entrat en una nova fase, extraordinària, conflictiva i volàtil. El centre polític, aquest espai que s’estenia des del liberalisme moderat i la democràcia cristiana fins a la socialdemocràcia, i que havia estat la base de la vida pública dels dos continents des de la postguerra, s’ha encongit dramàticament. Al seu lloc hi trobem ara polítics estridents, combatius, sovint d’una causticitat malaltissa, disposats a trencar amb un sistema que consideren disfuncional: Trump als Estats Units, Farage a la Gran Bretanya, Le Pen a França, Grillo a Itàlia, Blocher a Suïssa. Una llista cada vegada més llarga que ha generat una esquerra també més combativa, més pura: Corbyn, Bernie Sanders, els populismes del sud d’Europa.

La crisi econòmica no pot explicar aquest fenomen. Els Estats Units —ara amb un atur del 5%— i el Regne Unit han superat la gran recessió del 2007. El nord i el centre d’Europa o no la van patir (Suïssa) o l’han domesticat (Alemanya, Escandinàvia). I, de fet, el lepenisme i l’ala dreta del partit republicà precedeixen la crisi.

La Unió Europea tampoc n’és la causa principal. És veritat que la distància emocional entre els europeus i les institucions de la UE ha augmentat des de la crisi: l’any 2006 al voltant d’un 50% dels europeus declaraven tenir confiança en la Comissió i el Parlament. L’any 2013 només hi confiava un de cada quatre enquestats. La política (absurda) d’imposar dèficits públics zero i la lentitud a fer una política monetària expansiva des del BCE són al darrere de la pèrdua de legitimitat d’Europa. Però, un cop més, la nova política —amb una dreta antiimmigrants i antiglobalització i una esquerra antibancs i anti lliure comerç, coalitzades totes dues contra l’establishment— ha arribat també als Estats Units, malgrat la política econòmica keynesiano-krugmaniana d’Obama.

La polarització política emergent té unes arrels més profundes. Durant l’època daurada del capitalisme de postguerra, entre 1945 i 1980 aproximadament, l’economia va créixer al voltant d’un 5% anual als països de l’OCDE. Aquesta taxa de creixement va permetre finançar l’estat del benestar, reduir el deute públic heretat de la Segona Guerra Mundial, absorbir les grans migracions internes (de sud a nord, del camp a la ciutat) a Europa i desactivar progressivament els grans partits radicals (per l’esquerra i per la dreta) que havien tingut un paper hegemònic durant el període d’entreguerres.

Aquella època de creixement va coincidir amb el punt àlgid d’una economia industrial inventada per Ford a Detroit: cadenes de producció mecanitzades; substitució d’una massa laboral sense cap qualificació per treballadors semiqualificats; emergència d’un estrat de classes mitjanes urbanes, d’administratius i professionals, i tot això acompanyat de salaris més alts i un procés d’igualació en els ingressos. Un exemple: als Estats Units la proporció dels ingressos en mans del 10% més ric va caure del 45% l’any 1939 al 30% l’any 1979.

El model econòmic Detroit (que a Catalunya caldria rebatejar com a Seat-Volkswagen i a França com a Citroën-Peugeot-Renault) ha passat a ser marginal. El canvi tecnològic i informàtic imaginat a Silicon Valley ha començat a substituir les classes mitjanes del segle vint: on hi havia secretàries ara hi ha ordinadors; on hi havia agències de viatge ara hi ha una web que connecta directament amb els proveïdors; on hi havia llibreries ara hi ha Amazon. La globalització i la deslocalització han erosionat els treballs manuals que quedaven al sector industrial: les empreses que tenien centenars d’empleats ara en tenen unes dotzenes com a molt.

Carles Boix ens explica desde la seva universitat de Pinceton de que  va aquest canvi tecnològic, que probablement s’accelerarà, ha vingut de bracet d’una activitat econòmica modesta. Excepte durant la primera revolució informàtica dels noranta, la taxa de creixement anual ha passat a fluctuar entre l’1% i el 2% en el millor dels casos. Els salaris mitjans als Estats Units no han crescut en termes reals en els darrers quaranta anys. Als països (com Espanya) que van tapar el canvi estructural amb un boom immobiliari i augments salarials ficticis perquè no es corresponien amb cap millora productiva real, els salaris reals han acabat caient. Mentrestant, la distribució de la renda s’ha fet més desigual —almenys al món angloamericà i a la perifèria europea—. Ara mateix el 10% més ric dels Estats Units torna a rebre el 45% de tota la renda -la mateixa proporció que l’any 1939.

La resposta a aquestes transformacions econòmiques és un alt grau d’ansietat col·lectiva i el retrobament amb polítics radicals. A la dècada dels seixanta, tot i la Guerra de Vietnam i la conflictivitat d’aquells anys, tres de cada quatre americans deien que confiaven en el govern federal. Avui només ho fa un de cada cinc. La solució és, lògicament, combinar creixement i redistribució. La veritat, però, és que ningú sembla que plantegi cap programa econòmic creïble per aconseguir-ho.

l'emocio d'una cursa

La cursa de MotoGP del Gran Premi d’Austràlia resumeix a la perfecció el tram final del Mundial: una batalla frec a frec entre Rossi i Lorenzo amb alguns pilots convidats a la festa. Si al Japó el triomf va ser per a Pedrosa, i Rossi va poder eixamplar una mica la distància a la classificació, al traçat de Phillip Island va passar tot el contrari. La victòria se la va adjudicar Marc Márquez, mentre que Andrea Iannone va esgarrapar un tercer lloc que permetia a Lorenzo retallar punts i situar-se a només 11 de Rossi.

Queden dues curses, a Malàisia i a Xest, i es preveuen ajustades. Si els dos últims anys el campionat semblava que tenia un campió clar, en aquesta edició és del tot impossible preveure qui prendrà el relleu de Márquez com a millor del món. “Qui serà campió? Això ho sabrem el dia 8 de novembre [el dia de l’última cursa] a tres quarts de tres”, comentava Rossi. “Fins que no arribin els dissabtes de Malàisia i València no podrem començar a fer números -rematava Lorenzo-. Però tot passa per ser ràpid i no cometre errors”.

La cursa de la categoria reina va ser una delícia per als espectadors, sobretot per als que no tenien cap pilot favorit i només volien gaudir de l’espectacle. De seguida es va diferenciar un grup capdavanter format per Lorenzo, Márquez, Iannone i Rossi. I entre ells es van disputar la victòria. El traçat revirat de Phillip Island va impedir que cap dels pilots agafés distància al capdavant. Ho va provar dues vegades Lorenzo, i una Márquez, sempre sense èxit. Austràlia no era un lloc per fer excursions en solitari. En un tros de la pista es veien beneficiats els pilots de Yamaha. En un altre, el d’Honda. I encara en un altre, el de Ducati. Un escenari ideal perquè els avançaments se succeïssin i els nervis estiguessin a flor de pell fins al final.

Sense res a perdre-hi

Márquez i Iannone no tenien res a perdre-hi. El de Cervera, bicampió, ja no té opcions en aquest Mundial i va competir per la victòria sense pressió. L’italià, també despenjat, buscava el primer triomf de la temporada per a la marca Ducati. Ells dos, sense complexos, es van infiltrar a la batalla privada dels aspirants al Mundial. Els van fer nosa, fins al punt que Rossi i Lorenzo es van acabar preguntant si valia la pena arriscar-se o si era millor ser conservador, sobretot l’italià, que arribava a Austràlia amb un coixí de 18 punts.

De fet, Rossi va ser el més conservador de tots, mentre que Lorenzo, obligat per la classificació, va haver de ser més agressiu en els moments clau. “No, no estic content -assegurava Rossi-. Dissabte vam perdre molt de temps en la posada a punt de la moto sense obtenir resultats positius. I quan això et passa a MotoGP equival a no tenir una moto prou competitiva a la cursa. No és un retret, només un recordatori, perquè la setmana vinent tenim una altra cursa crucial a Sepang”.

Malgrat l’autocrítica, el d’Urbino marxa d’Austràlia amb un coixí relativament còmode: si acaba segon en les últimes carreres serà campió. I això sense tenir en compte que Márquez, Iannone, Pedrosa o algun altre pilot tornin a entrar al ball i facin restar punts als dos aspirants de Yamaha.

Ahir la cursa es va resoldre a l’última volta. Lorenzo era primer i Rossi va estar a punt de superar Márquez i situar-se segon. Però en els últims metres va canviar tot. Iannone va aprofitar una petita errada de Rossi per prendre-li el tercer lloc i tapar bé l’espai, mentre que Márquez es va aparellar amb Lorenzo i li va guanyar la partida en l’últim revolt d’entrada a meta. “O ho veia clar o quedava segon. Llavors m’he adonat que ha frenat al mateix punt de sempre i que deixava la porta una mica oberta, i no m’ho he pensat dues vegades”, explicava el cerverí, que va tornar al graó més alt del podi després de tres curses.

A Moto3, Kent haurà d’esperar

A Moto3, que també està pendent de resoldre’s, Danny Kent va caure i va desaprofitar l’oportunitat de proclamar-se matemàticament campió. Tot i això, el pilot britànic manté 40 punts d’avantatge respecte del segon classificat -que ara és Miguel Oliveira- i continua sent el principal favorit per coronar-se en la categoria petita.

Nuria Bosch

La gestió eficient dels recursos públics és un objectiu que tota administració pública s’ha de plantejar com a primordial, i encara més en una situació de manca d’ingressos fiscals com l’actual. El fet que la ciutadania percebi que hi ha mala gestió o malversació de cabdals públics és molt perjudicial per a la seva confiança en les institucions, els polítics i els gestors públics. I no diguem quan, a més a més, s’hi afegeixen casos de corrupció. Totes aquestes qüestions malauradament són notícia massa sovint en els nostres mitjans de comunicació.

Per tant, és important que hi hagi mecanismes per poder controlar la utilització dels recursos públics. S’han de fer passos per millorar els existents i crear-ne de nous. En aquest sentit, l’Institut de Censors Jurats de Comptes d’Espanya (ICJCE), que agrupa els censors jurats de comptes i les societats d’auditoria, està intentant que els partits polítics plantegin en els seus programes electorals la possibilitat que els ajuntaments tinguin l’obligació de sotmetre anualment els seus comptes a una auditoria externa. Només el 5,8% dels municipis i altres ens públics locals se sotmeten a auditories externes. Per exemple, un municipi com el de Madrid no està auditat, contràriament al de Barcelona, que ho està des de fa anys.

De tota manera, actualment el sector públic ja gaudeix de mecanismes de control: els interventors, els tribunals de comptes i els Parlaments o cambres legislatives. La intervenció representa el control intern que té l’administració pública. Els tribunals de comptes són òrgans públics de control extern que no depenen directament del mateix ens controlat sinó del Parlament. A Catalunya aquest òrgan és la Sindicatura de Comptes, sense perjudici de les competències que la Constitució confereix al Tribunal de Comptes estatal. Finalment, el Parlament representa el control polític, que es manifesta en tres moments del cicle pressupostari: en l’aprovació del pressupost, durant l’execució pressupostària i una vegada executat i finalitzat l’exercici pressupostari.

Tradicionalment aquests mecanismes han exercit un control de legalitat. És el control destinat a comprovar si l’execució del pressupost s’ajusta a les normes reguladores de la despesa pública i si la gestió dels ingressos s’acomoda a les normes reguladores dels diferents recursos. No obstant això, aquest tipus de control és insuficient per aconseguir una gestió eficient dels recursos públics. Per això, ja fa uns anys que es va posar més èmfasi en el control econòmic-financer, l’objectiu del qual és limitar el cost total de l’actuació pública i racionalitzar la despesa. Però amb tot i això, l’experiència ens diu que aquest tipus de control es mostra també insuficient.

Des del meu punt de vista, el futur és el control econòmic dels resultats, la transparència i la informació. Aquests conceptes conformen el nucli de la nova gestió pública, en què el ciutadà no és un simple administrat, sinó algú a qui s’ha de rendir comptes i tenir informat.

Una manera moderna de poder exercir el control de resultats és l’aplicació de l’anomenat pressupost de resultats ( performance-based budgeting ) i la utilització d’indicadors de gestió per a l’avaluació dels serveis públics en termes de value for money. El pressupost de resultats és un sistema de planificació, pressupostació i avaluació que relaciona els recursos que s’assignen a la prestació dels serveis públics amb els resultats que s’espera obtenir. L’avaluació es fa d’acord a indicadors que, comparant-los amb els resultats obtinguts, permeten discernir si són o no els esperats i, per tant, si s’ha de modificar l’actuació pública. És un control destinat a comprovar si els recursos públics s’utilitzen de la manera més eficient, és a dir, si es fa una utilització productiva dels cabals públics. Es tracta d’implementar tant un control d’eficàcia com d’eficiència i de qualitat.

Així mateix, com més informats estan els ciutadans més es fomenta la rendició de comptes, el que en anglès es coneix com a accountability, i si els ciutadans exigeixen la rendició de comptes als polítics i gestors públics s’exerceix un bon control sobre l’ús dels recursos públics. Hi ha estudis que demostren que l’existència de grups de ciutadans ben informats millora l’eficiència en la prestació dels serveis públics. En conseqüència, s’han de crear mecanismes perquè la ciutadania estigui ben informada, la qual cosa també requereix molta transparència.

En conclusió, la nova gestió pública i el control dels recursos públics s’han de basar en una assignació i un ús dels recursos eficient, en la rendició de comptes, en la transparència i en una bona informació. Cada vegada més una societat avançada demana millors serveis i exigeix més informació i més rellevant. És necessari, doncs, establir els mecanismes perquè aquests objectius siguin factibles.

l'etica, una inversio?

Què és el que ens ha ensenyat el cas Volkswagen?

Que no només el sector bancari és vulnerable als que se salten les normes. Que és una gran pèrdua de reputació per a l’empresa, però també per als altres fabricants de cotxes alemanys. I com que Volkswagen estava molt estretament vinculada al model econòmic alemany, és una pèrdua potencial de reputació que va molt més enllà de Volkswagen. També demostra com és de difícil assegurar el compliment de les normes a les grans empreses, les que tenen cinquanta, seixanta, setanta mil treballadors. Si agafem qualsevol ciutat de setanta mil habitants, quants delinqüents potencials deuen viure-hi? Probablement uns quants centenars, oi? Per què hauríem d’esperar que fos diferent en una empresa? Sempre que hi ha molta gent involucrada en una unitat, hi ha problemes amb el compliment de les directrius, de les lleis, de les normes morals i socials.

A l’empresa la persona signa un contracte en el qual es compromet a ser un bon treballador. A la ciutat, no.

Sí, és cert. Hi ha un contracte, aquesta és exactament la diferència. Per tant, l’empresa té mitjans molt més poderosos per assegurar el compliment de les normes, però tot i així és un tema complicat. He pensat molt sobre com gestionar el compliment de les normes i crec que, durant molt de temps, els alts executius han minimitzat la qüestió de tenir una bona cultura corporativa. I ara, després de molts escàndols empresarials, volem un compliment de les normes prosocial, dels treballadors, de cara a la societat i a l’empresa. L’ètica és una inversió a llarg termini i és molt difícil de recuperar quan s’ha perdut. La cultura de l’empresa es construeix al llarg de molts anys i quan hi ha problemes calen molts recursos per restablir una bona cultura.

¿Però aquestes coses no s’expliquen a les escoles de negocis?

Els hi ensenyen, però no tenien un paper especialment important en el passat. Ara, a causa dels desastres empresarials, la gent hi presta més atenció. El tipus de cultura que vol tenir una empresa és fonamental. I l’estratègia que vol seguir ha d’estar integrada en la cultura que vol tenir. No és que la cultura sigui una conseqüència de l’estratègia, no: ha de ser al revés. La qüestió fonamental és quin tipus de cultura es vol tenir.

Qui som, com a empresa?

Qui som? És una de les preguntes més importants a què s’ha de respondre, abans de respondre a qüestions d’estratègia i d’incentius. I en aquest sentit, a les escoles de negoci, l’ordre de prioritats era just el contrari: hi havia un gran debat sobre els incentius i el debat sobre la cultura era més de fons.

Estic content de sentir-ho. Perquè alemany era una marca fiable per a qualsevol cosa al món.

Confio que seran capaços de restablir la seva reputació. Siemens va passar per un mar de llàgrimes, i han treballat per fer que la cultura corporativa tornés a estar a nivells que podrien qualificar-se com a propis de la “reputació alemanya”.

Diu que les coses canviaran en la indústria automobilística igual com han canviat en la banca, però ¿creu que ha canviat tant el sistema financer?

He tingut el privilegi d’analitzar a fons algunes empreses i he hagut de canviar alguns dels meus prejudicis. Si més no, tinc la sensació que els bancs que conec a Suïssa s’han esforçat molt a restablir una cultura corporativa millor. Però això no és una cosa que es pugui fer en dos anys. Triga a penetrar en l’organització sencera.

Vostè estudia les diferències culturals i biològiques a l’hora de prendre decisions. En el cas dels refugiats sirians a Europa, veiem grups altruistes i països que aixequen murs. ¿Això són respostes biològiques o culturals?

Demostrar empatia amb els refugiats és el més difícil, perquè al llarg de l’evolució humana hem evolucionat en grups que tenen conflictes entre ells. Tenim parochial altruism : sóc altruista amb la meva gent, però no amb els de fora. Es podria afirmar que el progrés no és res més que el fet que les fronteres entre nosaltres i ells s’han aprimat. I ara tota la gent del món es pot acollir als drets humans, fins i tot. Però a un nivell psicològic això no s’ha donat. Espanya... Catalunya és un cas especial [riu], voleu tenir normes institucionals diferents però no tractaríeu els espanyols com si fossin enemics. Però probablement hi va haver un temps en el passat en el qual els vau considerar enemics. Tot i que el que considerem nosaltres s’ha anat ampliant, encara tenim aquesta natura provinciana. La facilitat amb què els polítics poden provocar aquesta resposta en totes les cultures em fa pensar que és una cosa molt profunda, potser biològica. He de dir que admiro la reacció de la cancellera Merkel, li ha costat la seva popularitat a Alemanya, però va adoptar una postura molt valenta quan va dir: “No tocarem el dret d’asil”.

Parlant d’Europa, gairebé seixanta anys després de la creació de la Unió el nord assenyala el sud i viceversa. En què som diferents?

La qüestió és si les diferències són tan grans per generar problemes en la manera com convivim. Per exemple, els països del sud d’Europa tenen una família molt forta. Hi ha un article molt interessant de dos economistes italians que van trobar una correlació entre les cultures on les famílies han d’estar juntes i els obstacles a la mobilitat laboral. Això vol dir que hi ha una necessitat de protegir els que tenen llocs de treball. Però si es protegeixen els que tenen un lloc de treball es creen altres efectes secundaris: les empreses no volen contractar treballadors si no els poden acomiadar. És costós per a elles. La qüestió és com podem trobar encara una Europa més o menys unida que permeti que aquestes diferències culturals existeixin i on tot i així es creï una prosperitat econòmica. No tinc una solució per a això.

Uber, Airbnb, botigues de roba de segona mà... Què li diuen aquestes tendències?

Són models de negoci enginyosos. Si fos taxista segurament no diria el mateix, però si ets consumidor tens una perspectiva diferent. Hi ha una observació interessant: el negoci dels taxis està regulat d’una manera molt precisa, allà on vagis. I per què? Antigament, si eres taxista en una ciutat com Barcelona, havies de conèixer els carrers. Ara prems unes quantes lletres del GPS i ja saps on has d’anar. Per tant, es converteix en una feina que no és gaire especialitzada, i tot i així està molt regulada per les empreses. No em crea cap problema Uber; de fet, l’utilitzo. He començat a fer-lo servir i el trobo molt pràctic.

Quines són les grans diferències entre el meu pare, jo i el meu fill pel que fa a preferències econòmiques?

Si ho sabés escriuria un molt bon article sobre les diferències de preferències intergeneracionals, però diria que no ho sabem. Si parlem dels béns de consum, a qualsevol que fa les feines de casa li agrada tenir una rentadora en lloc de no tenir-ne cap. Però això no és un canvi de preferència, són nous béns que es produeixen i que a la gent els agraden. Era diferent en la generació del seu pare comparada amb la seva. Sí que podem comparar la propensió fonamental que cada persona té a prendre riscos, com quina quantitat de diners inverteix en el pla de jubilació, si contracta assegurances... Hi ha unes dimensions fonamentals en què els economistes estem interessats, com ara fins on ets capaç de diferir el consum en el futur, fins on ets capaç d’arribar per ajudar el teu veí, els teus col·legues a la feina, els amics, la dona...

Fa deu anys va portar a terme una recerca: “Dosis d’una hormona natural incrementen els nivells de confiança que la gent posava en desconeguts que gestionaven els seus diners”. Deu anys després, quin és el resultat d’aquesta recerca?

Vam trobar un efecte que era significatiu, però no s’ha pogut reproduir de manera satisfactòria. No és fàcil explicar per què no va funcionar. Podria ser perquè vam fer servir mostres petites. I es van malinterpretar els nostres resultats. Alguns han dit que tot el que caldria fer per crear confiança és aspirar una mica d’oxitocina.

Vostè no va dir-ho, això?

Clarament no ho vaig dir. Fins i tot estic en contra de dir-ho. Si es vol incrementar la confiança en una societat, la millor manera és crear institucions i comportaments mereixedors de confiança. Per exemple, per què els suïssos confien en el Banc Nacional Suís? Doncs perquè s’ha guanyat una reputació general de prendre les decisions adequades perquè l’economia prosperi. La reputació s’ha de construir. Com a individu, has de ser una persona en la qual es pugui confiar. Vaig rebre correus electrònics d’arreu del món en què la gent em preguntava: “Què puc fer perquè la gent confiï més en mi?” I jo vaig contestar: sigues mereixedor de la seva confiança. Compleix les promeses que fas. Ara, si ets mereixedor de confiança perquè et fa por perdre la reputació que tens, llavors no és tan potent. Si una persona és honesta i ho continua demostrant, la gent confiarà en aquesta persona.

Vostè ho va estudiar als bancs.

Estàvem interessats en l’impacte de la cultura empresarial en l’honestedat dels empleats de la banca. Vam fer el priming del rol de treballador de banca.Priming vol dir que fas que el concepte mental sobresurti, els fas recordar que abans que res són treballadors del banc, això és el priming. Perquè el treballador del banc no només és un treballador del banc: també és pare de família, soci del FC Barcelona... Així que el que vam fer va ser recordar a la meitat dels empleats, a través de preguntes molt innòcues, que eren treballadors del banc, i a l’altra meitat els vam recordar alguna activitat lúdica. Després d’això vam mesurar la seva honestedat, i va resultar que els que es veien a ells mateixos com a treballadors del banc eren més deshonestos. Això és extraordinari i a la vegada alarmant, perquè diu que hi ha alguna cosa de la cultura empresarial d’aquell país que no està bé. D’una manera prudent, diria que hi ha subsectors en què la cultura bancària és problemàtica.

el detectiu privat

Aquest dia a Ribes em aig trovar el Santos, Xavier, un colegue d'Aiguafreda, que com el Joe, es va dedicar a inverigar . Aquest dia em va dir que li debia peles. No debia ser del tot cert , despres de 256 anys.No porta pistola ni fa dos foradets al diari per espiar infidelitats a la recepció dels hotels. El barret acostuma a deixar-lo a casa i només es posa gavardina -o abric llarg- si està plovent. És discret i parla fluixet. Sap observar i està acostumat a clissar la psicologia del seu interlocutor. No sempre és bon moment per explicar les interioritats de la seva professió. Sobretot quan algú a qui acaba de conèixer li pregunta anècdotes sucoses, l’interroga sobre si l’han enganxat alguna vegada en ple seguiment o, en el cim de la frivolitat, li demana si el pot acompanyar a una vigilància. Molts tòpics s’associen al detectiu privat. En general, tots plegats hem vist massa pel·lícules i ens muntem mons de fantasia per on ens agradaria deixar-nos perdre una estona. El Xavier toca de peus a terra i parla del seu ofici amb passió, coneixement i també uns grams de desmitificació. Li encanta el que fa, gaudeix cada dia de la imprevisibilitat congènita que porta associada l’estil de vida que ha triat. Li agraeixo que vulgui explicar-m’ho.

“No tens cara de detectiu”, li han dit alguna vegada. I quina cara s’ha de tenir? La de Mike Hammer? La de Magnum? La de Humphrey Bogart? El concepte americà de detectiu privat, pensar-se que és quasi un policia, no té gaire a veure amb la realitat, amb el dia a dia del Xavier. “El que fem, en essència, és ajudar la gent”, concreta. Resoldre problemes, desentrellar situacions complicades, desemmascarar mentides. Una part queda satisfeta i l’altra segurament no tant, però el resultat és clar: s’ha sabut la veritat. Aquesta finalitat, sempre anar a favor de la veritat, és el que engrandeix i dignifica la feina del detectiu: “No puc demostrar res que no estigui passant”. Són faves comptades, no es pot negar.

Planificar és impossible

“Una bogeria”: té claríssima la resposta quan li pregunto com descriuria amb poques paraules el que ell fa. Una bogeria sense horaris, impossible de preveure ni planificar. Un cas que comença, com aquell qui diu, al costat de casa seva pot portar-lo a agafar l’autopista i plantar-se a Lleida, a Saragossa o a Tortosa. Tres dies seguits fora de casa, un judici a centenars de quilòmetres, dormir en un hotel perquè s’ha fet tardíssim... Cal molta paciència i disciplina, és imprescindible estar bé amb un mateix i no tenir por de la solitud. L’adrenalina, l’emoció del moment en què s’obté la foto culminant, compensa amb escreix el sacrifici.

El Xavier no sabia què volia estudiar perquè res el motivava prou. Per sort va conèixer un noi que estava fent el graduat en investigació privada i li va semblar que allò podia resultar-li atraient, interessant i engrescador. En efecte, aviat se li va ficar ben endins. Després de dos anys treballant per a empreses d’investigació, es va decidir a establir-se pel seu compte i ara és gerent i director d’Adbdetectives.com. Fa una comparació arriscada però molt gràfica: “Ser detectiu privat té a veure amb ser paparazzi, la diferència és que a ells se’ls veu i a mi no”. Els uneixen els temps morts en aeroports, hotels i tot tipus de racons a l’espera de l’instant oportú per fer la foto decisiva. La foto que val és la frontal, la que denota el petó delator, la pràctica inadequada i l’engany a l’empresa. Les casuístiques són variades. Des dels clàssics assumptes de banyes fins a treballadors que allarguen injustificadament la baixa, un cotxe repetidament ratllat en un pàrquing, un bar on desapareixen diners de la caixa o algú que demana indemnització per un accident de moto i en sortir de la recuperació a la clínica agafa el Bicing per tornar a casa.

És un ofici exigent que requereix dots de psicologia, molta mà esquerra i capacitat d’empatia. Quan explica al client el resultat de la investigació pot ser un cop dur que implica consol i connexió humana, però també suposa un descans, el desfogament de la tensió acumulada, un clic que obre un nou futur, un canvi de vida. Hi ha una lògica estacional que explica els pics d’acumulació de feina. Un és just abans de les vacances d’estiu, quan les empreses tenen especial interès a resoldre conflictes laborals que els inquieten. L’altre és, encara que resulti tòpic, durant la primavera, quan les hormones s’esvaloten i els enamoraments -o capritxos- floreixen d’imprevist i no respecten l’ortodòxia de la fidelitat.

Amb certa recança destaca que sempre està encarat al vessant menys edificant del comportament humà. No veu persones entusiasmades amb la seva feina ni famílies felices i molt ben avingudes. La picaresca espanyola continua ben present en l’ADN de molts. També la rauxa, manifestada quan li suggereixen saltar-se la llei -punxar un telèfon, espiar un WhatsApp- per resoldre un cas amb més eficiència. “Hi ha qui es pensa que som uns mercenaris i que si ens paguen tot s’hi val”, conclou. ¿Situacions de perill? Dues o tres trucades amenaçadores i algun cotxe parant en sec al mig de l’autopista. La sang no va arribar al riu. Tan sols la veritat, tan necessària i irreductible

Tibidabo

La Jacqueline de moment s'ho va perdre. El nostre Whinslet particular al que s'hi arriba en funicular. A Barcelona hi ha l’avinguda del Tibidabo, el parc d’atraccions del Tibidabo i també hi ha una plaça del Tibidabo, cosa que desconeixia fins diumenge passat. No havia tornat a la Muntanya Màgica des que era petita i confesso que no era un lloc que m’agradés especialment. Sempre m’ha fet pànic que em posin cap per avall en una muntanya russa, em maregen les nòries i no m’agraden els núvols de sucre de color rosa. Per tot això i altres fòbies que tampoc cal explicar, els parcs d’atraccions no han tingut mai un lloc a la meva llista de prioritats per visitar quan viatjo. Ara que sóc mare, però, hi torno amb la meva filla petita per fer el mateix que van fer els meus pares amb mi: ensenyar-me l’Avió, la Talaia i el Carrousel.

La plaça del Tibidabo no és en absolut una plaça que vingui de passada. Te la trobes quan vas al parc d’atraccions i per anar-hi has de tenir moltes ganes de pujar muntanya i fer cames, perquè és a 500 metres d’altitud. És una plaça dura, amb un únic pi al mig que serveix com a rotonda perquè els cotxes facin la volta. Avui que és diumenge i és plena de gent em costa imaginar-me-la un dia entre setmana, a les 9.30h del matí, quan obre el restaurant. “És tranquil·la i solitària, més enllà de la visita de grups d’escolars o d’algun ciclista de muntanya que s’atura a esmorzar o fer un cafè per recuperar forces i tornar a baixar”, em diu l’Ana Belén Galán, que fa tres mesos que treballa al bar, l’antic Hotel Masia reconvertit ara en el quarter general dels treballadors.

L’Ana s’hi estarà tres mesos més, perquè els fan contractes de sis. Va vestida amb samarreta i gorra vermella, com tot l’ staff del Tibidabo, i és a l’entrada del bar per ajudar els clients amb la màquina expenedora de tiquets. Aquí t’ho porten a taula, però per demanar has de passar per la màquina. Una cervesa, una canya petita i una bossa de patates, 6,60 euros. Molt lluny dels 130 euros que ha pagat la Carolina Vidal per passar el dia al parc amb el marit, el fill de 6 anys i el nebot de 10. “Espero que no ens plogui, però amb el que hem pagat ens hi estarem sí o sí fins que tanquin”, diu, rient, mentre mira el cel, que amenaça pluja. Si el dia està núvol, com aquest diumenge, la boira pot arribar a cobrir bona part del parc. A la una del migdia el Sagrat Cor del temple que presideix la plaça gairebé ha desaparegut sota la boira. A més, com que hi ha centenars de bombolles de sabó flotant, la imatge és encara més curiosa. N’hi ha per tot arreu i vénen de la màquina que les fabrica dins del parc. Són el gran reclam dels més petits, que juguen a caçar-les, i també dels turistes armats amb pals deselfie que esperen que se n’acostin algunes fins on són per disparar i immortalitzar el seu somriure amb el temple expiatori al darrere.

La idea del doctor Andreu

Les escalinates d’aquest temple són una bona opció per agafar perspectiva de la plaça si no es vol seure i consumir al bar. Des d’aquí veus la nòria, la gent que fa cua per agafar el 111, el bus de barri que els portarà de nou cap a la ciutat, i també pots sentir el guirigall de la gent que és dins del parc. El Tibidabo és de l’any 1899, i això el converteix en el primer parc d’Espanya i en el segon més antic d’Europa. Quina gran idea va tenir el doctor Andreu, el de les famoses pastilles per a la tos, de construir dalt del cim més alt de Collserola aquest parc que avui continua sent un dels gran reclams turístics de la ciutat. Les dues hores llargues que hi seré hauré sentit parlar moltes llengües, algunes ben poc reconegudes.

Jo no hi anava des de petita i, en canvi, la Ignàsia Sesé hi ve com a mínim un cop a l’any. Té 90 anys i quatre filles. “I a cap d’elles li vaig posar Ignàsia!”, em diu, somrient. I em pregunta: “Digues... quantes Ignàsies has conegut tu a la vida?” Per a ella anar al Tibidabo és recordar els anys en què hi anava amb el seu marit, mort ja en fa onze. “Ell no, però jo pujava a totes les atraccions i repetia”, em diu amb la cara il·luminada per aquest record. La seva preferida era l’avió i també la muntanya russa. “No fa gaires anys va pujar al Dragon Khan”, m’explica la seva filla. “Si el restaurant fos el que hi havia abans ens hauríem quedat a dinar com fèiem sempre, però ara és un bar i quan surts fas olor de fregit”, em deixa anar la Ignàsia. I totes dues entren al cotxe en què han pujat fins a la plaça i em diuen adéu des de la finestra. És la primera Ignàsia que conec, però si als 90 puc estar com ella, jo també voldria dir-me’n.

Merli

Quan Xabi Gual es mira la sèrie Merlí de TV3 té sentiments enfrontats. El de nostàlgia, perquè coneix cada racó del fictici institut Àngel Guimerà, i el de ràbia, perquè a causa del tancament de l’Escola Menéndez Pidal -el nom real del centre- ell i els seus companys van viure un dels episodis més difícils de la seva vida. El centre en què Merlí va començar al setembre a fer classes, amb la seva particular manera d’ensenyar, va tancar les portes el juny del 2012. Ho va fer sense previ avís i es va convertir en la primera escola concertada de Barcelona que tirava la tovallola en plena crisi econòmica. El tancament va deixar 45 treballadors sense feina, entre professorat i personal no docent, i va obligar centenars de famílies a buscar en menys de 24 hores una nova escola per als seus fills perquè just l’endemà de l’anunci s’acabava el període de matriculació. “El curs 2012-13 va ser realment molt dur perquè molt pocs de la plantilla van poder refer la seva vida laboral”, reconeix Gual, que va treballar durant 22 anys a l’escola com a professor de català, castellà i de socials.

La Menéndez Pidal, que es va fundar l’any 1963, va ser ideada per Domingo Llucià. Entre finals de la dècada dels 80 i principis de la dels 90 es va convertir en un referent al barri de Sant Genís dels Agudells, al districte d’Horta-Guinardó. Tenia tres línies d’EGB i sis de COU, l’equivalent a 2n de batxillerat. En el seu punt més àlgid va arribar a tenir una línia d’infantil, tres de primària i cinc d’ESO. Però entre la inauguració de la ronda de Dalt l’any 1992 -poc abans de la celebració dels Jocs Olímpics- i, segons els extreballadors, el traspàs del negoci del propietari als seus fills, va començar a perdre alumnes. “Les famílies van optar per escoles que no els obliguessin a pujar a Collserola”, recorda Gual.

Pendent de la indemnització

La caiguda en picat d’estudiants va obligar, primer, a eliminar el batxillerat, i al final a tancar. En el moment de fer-ho tenia una sola línia des de P-3 fins a 4t d’ESO, uns 300 alumnes. Els treballadors, que se’n van assabentar just després que els pares, van portar els propietaris davant del jutge, que va dictaminar un acomiadament improcedent. “Ens havien de pagar 1.700.000 euros en indemnitzacions, però no hem vist ni un euro perquè es van declarar insolvents”, denuncia Gual. L’exprofessor de llengües de la Menéndez Pidal està dolgut per la manera com es va fer el tancament. Tornar a encarrilar la seva vida laboral li ha costat un parell d’anys. Aquest curs ha aconseguit feina en una escola de Sabadell però només a mitja jornada. Ara ell i els seus excompanys tenen l’esperança que en els pròxims mesos el jutge autoritzi treure a subhasta el televisiu institut i així poder cobrar una indemnització.

Comparteix a faceb

joaquim nadal

No em fa feliç haver deixat el PSC”. Joaquim Nadal ho admetia ahir a Twitter, quan es va saber que ha deixat el partit després de 35 anys de militància i d’haver ocupat, representant les seves sigles, importants càrrecs orgànics i institucionals. De fet, difícilment es pot explicar la història recent del socialisme català sense tenir en compte la seva contribució política.

Nadal (Girona, 1948) ha acabat estripant ara el carnet -en un sentit metafòric- i confirmant que l’allunyament amb la cúpula del carrer Nicaragua era un camí sense possibilitat de retorn. El debat nacional obert al país els últims anys i l’eclosió del procés sobiranista ha fet emergir les diferències internes en una formació que, al costat de Convergència i Unió, ha sigut el pal de paller de la construcció de la Catalunya autonòmica. El desplaçament del gruix del catalanisme cap a l’independentisme ha acabat per trencar la federació nacionalista -i deixant Unió fora del Parlament- i aprimant les files socialistes, amb un degoteig de baixes que, en bona mesura, han confluït en la nova marca Moviment d’Esquerres.

En el cas de l’exalcalde de Girona i exconseller de Política Territorial i Obres Públiques durant els governs de Pasqual Maragall i José Montilla, la distància amb la línia que emprenia la direcció socialista ha sigut progressiva i ve de lluny. L’any 2013 Nadal ja va acceptar la proposta de liderar el Pacte pel Dret a Decidir a Girona, si bé aleshores va deixar clar que era una decisió “exclusivament personal”, més enllà de les responsabilitats que tenia a la federació socialista de la demarcació. Abans havia sigut rellevat per la direcció de Pere Navarro al capdavant del grup parlamentari.

L’abril del 2014, l’home que ha sigut un dels puntals del PSC -a les eleccions del 1995 va arribar a ser-ne el candidat a la presidència de la Generalitat- va abandonar l’executiva del partit en considerar, amb altres membres de la direcció que també van plegar, que el socialisme català havia d’estar clarament alineat amb el dret a decidir. En aquells moments la consulta, que s’acabaria celebrant el 9 de novembre, condicionava el debat polític.

Lluny d’acostar posicions amb el nou primer secretari, Miquel Iceta, les distàncies s’han fet insalvables. Per això el dia 26, just abans de les eleccions al Parlament, va entregar-li una carta en què li explicava els motius de la decisió. Va dir adéu “discretament i sense haver traït mai ningú”, va afirmar ell mateix ahir a les xarxes socials. Segons va explicar al Diari de Girona, que va avançar la notícia, Nadal “no tenia cap ganes que es fes públic” i assegura que la data triada era per desvincular el gest dels possibles resultats a les urnes.

Alineament amb el PSOE

Nadal és l’últim d’un degoteig de baixes de militants destacats (i d’altres que han optat per situar-se en un segon pla) que posen de manifest la difícil situació interna al PSC, que ha passat de 52 escons als comicis del 1999 amb Pasqual Maragall a només 16 el 27-S. En aquestes eleccions, el partit d’Iceta ha optat per desmarcar-se de la reivindicació del dret a decidir -que defensava Navarro- i, per tant, del referèndum acordat. L’aposta del primer secretari ha sigut fer costat plenament a les tesis de Pedro Sánchez i avalar, com a sortida al plet català, una reforma constitucional a Espanya. La direcció del PSOE ja ha avisat que no acceptarà que s’hi inclogui la idea de Catalunya com a nació i ho rebaixa a simple “singularitat”.

Comparteix a facebook

un complot per assessinar companys

Lluís Companys és el president màrtir de Catalunya, una figura de consens mitificada per la seva mort a mans del franquisme després de la seva detenció a França i de la realització d’un judici sumaríssim on la justícia va ser absent. Ara bé, la realitat és que aquest consens és conseqüència de l’elaboració del “mite Companys” després de 1940. Abans, la seva figura va ser sempre objecte de la polèmica, fins al punt que, el 1936, determinats sectors del nacionalisme radical van arribar a elaborar un complot per assassinar-lo. Aquesta qüestió torna ara a l’actualitat gràcies a l’obra d’Enric Ucelay Da Cal i Arnau González i Vilalta,  Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución (Publicacions de la Universitat de València, 2012).

UCELAY DA CAL, Enric i GONZÀLEZ I VILALTA, Arnau (Eds.). "Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución". Publicacions de la Universitat de València (València, 2012).

D’aquesta manera, el novembre de 1936, la tensió ideològica i l’odi visceral que es professaven l’anarquisme i Estat Català, va derivar en un intent de cop per part del nacionalisme radical català contra la CNT-FAI, un complot que també arribaria fins a la figura de Lluís Companys a causa de la connivència del president de la Generalitat de Catalunya amb els anarquistes en els primers mesos de la Guerra Civil. L’objectiu final del complot hauria estat l’execució de la cúpula anarquista i del mateix Companys per proclamar tot seguit la independència política de Catalunya i la seva neutralitat en la contesa.

En resum, alguns sectors independentistes vinculats amb Estat Català, però també amb la participació de sectors d’Acció Catalana, Unió Democràtica i, fins i tot, de la mateixa ERC, pretenien protagonitzar un cop de força, matar els màxims dirigents anarquistes, els membres del govern de la Generalitat, inclòs el president Lluís Companys, i posar al capdavant del país Joan Casanovas, president del Parlament, el qual, finalment, proclamaria la independència de Catalunya i la situaria fora del conflicte bèl·lic espanyol entre republicans i militars sublevats.

Cal tenir present que en el context de l’esclat de la Guerra Civil a Catalunya tots els partits d’esquerres lluitaven contra el feixisme, això és indubtable, però els enfrontaments interns eren molt grans com a conseqüència de la combinació de guerra i revolució llibertària. En aquells primers mesos convulsos del conflicte, aquests sectors del nacionalisme radical creien que Companys conscientment havia pactat amb el caos davant la manca de recursos per enfrontar-se al poder de la CNT. Aquest sectors del nacionalisme radical volien tornar a controlar la situació i culpaven el govern català d’haver cedit poder a la CNT.

La realitat és que el fracàs de la insurrecció militar a Barcelona va significar que els anarcosindicalistes de la CNT-FAI, que havien tingut un paper molt destacat a l’hora d’evitar la victòria dels militars rebels, es fessin amb el control efectiu de la situació, sobretot després de fer-se amb l’armament de la caserna de Sant Andreu i de la Mestrança. D’aquesta manera, aprofitant la debilitat que el govern central havia propiciat en llicenciar tots els soldats pertanyents a unitats els caps de les quals s’haguessin sublevat, s’iniciava una autèntica revolució social arreu de Catalunya. La Generalitat no va tenir més remei que acceptar els fets consumats i intentar canalitzar-los ja que no disposava d’efectius per oposar-s’hi. Així va néixer el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, integrat per cinc representants de la CNT-FAI, tres membres de l’UGT i d’Esquerra Republicana de Catalunya, i un del PSUC, el POUM, la Unió de Rabassaires i l’Acció Catalana i presidit pel president Companys però sota el control real de la CNT-FAI, un Comitè que va actuar com un veritable govern, inclús per damunt de la pròpia Generalitat.

Tanmateix, l’ordre públic no va restablir-se, donant pas a un ambient d’inseguretat angoixós i després d’un període inicial marcat pel domini anarcosindicalista, la CNT-FAI va anar perdent terreny. Aquest retrocés anarquista va impulsar la CNT a participar en el govern d’unitat de la Generalitat presidit per Josep Tarradellas, format el 26 de setembre de 1936. El govern integrava membres de l’ERC, la CNT, el PSUC, el POUM i l’Acció Catalana. La Generalitat guanyava solidesa i recuperava el paper perdut a causa del protagonisme anarquista del 18 i 19 de juliol.

Comitè Central de Milícies Antifeixistes

Tot i això, el nacionalisme radical d’Estat Català rebutjava la política de Companys, massa proper a l’obrerisme als seus ulls. El seu objectiu era posar fi a la guerra a Catalunya independentment del que passés a la resta de l’Estat, tot negant el clima de guerra caïnita que patia el país. Alguns van plantejar-se la negociació amb França, mentre que d’altres proposaven converses amb la Itàlia de Mussolini perquè els ajudés en una possible secessió catalana. D’altres, com també defensava la dreta catalana encapçalada per la Lliga de Francesc Cambó, plantejaven fins i tot negociar amb Franco la rendició a canvi d’una autonomia relativa per a la Generalitat en el futur. Tot plegat una conxorxa que no portava enlloc i negava la realitat que patia el país.

Josep Dencàs

En aquest context revolucionari dels primers mesos de la Guerra, Josep Dencàs, el líder d’Estat Català, va fugir de Barcelona amb un vaixell italià, fet que, sumat a les seves ambigüitats ideològiques permetre els seus enemics acusar-lo de filofeixista, tot i que quan va poder es va refugiar a França. No cal oblidar que a Estat Català hi havia molts sectors que se sentien fascinats per l’estètica feixistitzant (predominants a Nosaltres Sols! i al Partit Nacionalista Català) i combatien els anarquistes, mentre que els comunistes d’Estat Català Proletari havien abandonat el partit per fundar el PSUC el 1936.

Després del seu exili, Dencàs va ser reemplaçat a la secretaria general d’Estat Català per Joan Torres i Picart, del sector afí al finat Miquel Badia, que buscaria l’aproximació al president del Parlament, Joan Casanovas, partidari d’imposar l’ordre públic, en contra dels principals col·laboradors del president Companys, com Josep Tarradellas i Jaume Miravitlles, defensors d’una entesa amb la CNT.

Així, Torres i Picart s’implicaria en la fosca intriga contra el nou govern format el 29 de setembre i dirigit per Tarradellas amb participació cenetista. L’aixecament nacionalista per trencar l’aliança de Companys amb la CNT tenia com a objectiu, segons indicaven des d’Estat Català, “catalanitzar la revolució” i, sobretot, derrotar els anarquistes. Els conxorxats tindrien l’ajuda dels homes del comissari d’ordre públic Andreu Rebertés i un presumpte suport institucional del president del Parlament, Joan Casanovas. Un dels punts clau de l’operació era la preparació d’un cos militar (les anomenades Milícies Pirinenques) per ocupar Catalunya tot baixant des de les muntanyes. El complot havia d’assaltar el poder, expulsar els anarquistes del govern, refer la policia tradicional, assassinar o no Companys en funció de la seva actitud i acabar la guerra civil amb la independència de Catalunya pactant amb Franco, i potser amb el suport de la Itàlia de Mussolini o de França.

Arribats a aquest punt, la pregunta és obligada: volien realment matar el president Companys? Mai ha quedat del tot clar. Si Lluís Companys es posava a favor d’Estat Català durant el cop potser no calia eliminar-lo. Tanmateix, Albert Esteva, un militant nacionalista radical, era l’home escollit per al magnicidi i tenia ordres d’executar-lo. En qualsevol cas, el possible intent de cop fracassaria estrepitosament, com totes les iniciatives armades del catalanisme des de Prats de Molló, per la falta de capacitat de decisió i la minsa força de mobilització en el moment clau.

Lluís Companys

El 25 de novembre, el comissari Rebertés va ser detingut. No queda clar el perquè de la seva detenció, podria ser conseqüència  d’haver ordenat l’assassinat de la seva madrastra per una qüestió d’herències, o potser per un assumpte relacionat amb el robatori d’un tren amb lingots d’or de la República que tindria com objectiu finançar el complot. Tant se val el perquè de la seva detenció. La importància del fet resideix en que, per salvar-se, Rebertés va destapar la conxorxa separatista.

Les conseqüències no es van fer esperar. Diversos dirigents d’Estat Català van ser detinguts; Andreu Rebertés va ser cessat i el seu cos va aparèixer en una carretera, assassinat en circumstàncies força tèrboles quan fugia cap a França; Joan Torres Picart, secretari general d’Estat Català, va ser destituït del càrrec i va fugir a França; i també el president del Parlament Joan Casanovas va haver d’exiliar-se.

A continuació, la qüestió es va tapar per sempre, convertint el complot en un tema tabú ja que a Companys no li interessava esbombar-ho per evitar més divisions internes en el bàndol republicà català. Per què? Perquè la Guerra Civil a Catalunya no va ser mai un conflicte contra Espanya, o com a mínim no va ser només això. El conflicte és polièdric i el seu eix és la pròpia Guerra Civil entre catalans, entre catalans de dretes i catalans d’esquerres, entre les pròpies esquerres catalanes, entre l’ordre i la revolució, entre anarquisme i comunisme, entre els mateixos catalanistes, entre unionistes i separatistes, i finalment l’eix més important: entre feixisme i democràcia. Companys en el fons tenia raó en aliar-se amb la CNT-FAI, perquè el primer enemic era el feixisme dels sublevats. El primer que calia fer era guanyar la guerra i per aconseguir-ho era imprescindible comptar amb el anarquistes. L’eufemisme de negar les dretes i les esquerres per anteposar la Catalunya imaginada era fal·laç, era el camí cap a la victòria immediata del feixisme.