dilluns, 29 de febrer del 2016

joan fuster

Vaig anar a Madrid, l’altre dia: el 5, exactament.. Corria el 1976.  En Raimon cantava allí, i valia la pena d’observar què passava, què podia succeir o no succeir. [...] En arribant a la Villa y Cortevaig observar múltiples compareixences: “periodistes” de -pel cap baix- una quarta part del món, enviats expressament per informar de la “reaparició” del nostre cantant. No n’hi havia ni un del País Valencià. ¿He de confessar que em vaig avergonyir? Doncs, sí. Perquè, carat!, en Raimon és de Xàtiva. Mentre no es demostri el contrari, i el divertit búnker de la catalanofòbia local -i de les altres fòbies- no ho sabrà demostrar. L’acte, d’entrada, era impressionant: de sis o set mil assistents és, si no m’erro, el còmput de la Dirección General de Seguridad. La majoria eren xicots i xicotes. Vociferaven i aplaudien amb un entusiasme entendridor. La “democràcia” promesa, si no consisteix, com a mínim, que un bocí de multitud vociferi i aplaudeixi ¿què serà? [...] En Raimon es va esgargamellar aquella nit. [...] Algú, algun dia, recollirà, en fer història, l’insòlit, increïble episodi d’uns quants milers de goles carpetovetòniques acompanyant “Al vent” i multiplicant el “Diguem no!” Semblava l’enunciat d’una esperança. ¿Ho és? [...] En Raimon cantava en català, i hi obtingué un eco. ¿Era un eco “conscient”? Eliseu Climent, que era unes quantes butaques més enllà del meu seient, va encreuar una paraules amb no sé quina eminència de l’“oposició” de Madrid. “Muy bien este chico, Raimon, tiene garra... Ya os concederemos la autonomía a los catalanes...” En Climent assegura que va ser una cosa així: quatre paraules pròpies d’un dèspota il·lustrat en boca d’un imbècil que es creu socialista. “Os concederemos...” Abans de la petardada, i les espurnes ja ens han socarrat. “Però en Raimon és valencià -puntualitzà Climent-, i els valencians... Jo...” “Hombre, no; más líos de esa especie, no... Con una Cataluña tenemos de sobra...” Amb aquesta “oposición”, Dios nos coja confesados. En Raimon podia cantar dos i tres dies més. Li’n van negar el permís... Era massa perillós per a tots...

diumenge, 28 de febrer del 2016

l'hivern catala

A unes setmanes de la primavera, l’hivern va exhibir-se ahir amb una enfarinada que va deixar postals de neu i algunes incidències, tant de les inevitables com, sobretot, de les evitables. L’episodi més destacat de la jornada el van protagonitzar una seixantena de vehicles que, passades les set de la tarda, van quedar-se atrapats a la TV-7005 de la serra de Prades. La majoria els ocupaven famílies que havien pujat a veure la nevada i que, en tornar, van quedar-se bloquejats, ja que molts no duien cadenes. Una màquina llevaneu, juntament amb sis dotacions de Bombers, els Mossos i la Creu Roja, van acabar alliberant els vehicles. Al Masnou, Salvament Marítim va haver d’auxiliar vuit persones que anaven a bord d’un veler a la deriva entre el Masnou i Montgat. A última hora de la nit el veler va poder ser remolcat a port, amb tots els tripulants en perfectes condicions, tot i la situació angoixant viscuda. Per aquests episodis, el director general de Protecció Civil, Joan Delort, va apel·lar, en declaracions a Catalunya Informació, a la “responsabilitat individual” dels ciutadans. “Nosaltres no podem ser omnipresents”, va sentenciar.
La gran notícia, deixant al marge les incidències, va ser que per fi va acabar plovent -o nevant- de forma general. L’episodi d’ahir va ser el més important pel que fa a precipitacions des del de novembre de l’any passat. La pluja va caure arreu, però sobretot a Ponent, una de les zones més assedegades i que més necessitava l’aigua per fer prosperar sembrats i cultius. Entre els registres més destacats ressalten els 64 litres de Pradell de la Teixeta, els 57 de Prades, els 51 d’Os de Balaguer, els 48 d’Alfarràs, els 43 de Mollerussa, els 40 de Balaguer, els 36 de Lleida, els 25 de Manresa, els 23 de Barcelona i Sabadell, els 17 de Tarragona o els 15 litres de Girona.
La neu va fer acte de presència de bon matí a Ponent i a prop de l’Ebre en cotes inferiors a 300 metres. La nevada va emblanquinar poblacions del pla de Lleida i sobretot de l’altiplà central. Sorprenentment, a la mateixa hora, al Pirineu oriental la neu tot just agafava en cotes superiors als 1.000 metres. Els xàfecs van anar-se succeint de forma intermitent i irregular al llarg de la jornada, i la cota de neu es va situar al voltant dels 600 metres a la tarda. La nevada va afectar de forma especialment abundant l’entorn del Montsant i les muntanyes de Prades, així com el Pirineu. A més, a la tarda, l’arribada d’aire més fred en altura va afavorir xàfecs de calamarsa o calabruix en diverses localitats, entre elles Mataró, Barcelona, Igualada, Sant Hilari Sacalm, Cardona, Ivars d’Urgell o Aiguamúrcia.
Alguns dels principals gruixos de neu acumulats fins a última hora, segons el Meteocat, van ser els 30 centímetres dels Rasos de Peguera, els 29 de la Bonaigua, els 20 de Prades, els 15 d’Ulldeter, els 13 del Parc Natural dels Ports, els 8 de Rocallaura, els 7 de la Pobla de Cérvoles, els 5 d’Agramunt, els 4 de Tàrrega, els 3 d’Horta de Sant Joan, els 2 de Balaguer o el centímetre de Planoles.
Tot i que Protecció Civil manté l’alerta del pla Neucat, la borrasca s’anirà allunyant durant el dia d’avui. Així i tot, fins a mig matí encarà podrà ploure en alguns sectors a l’entorn del litoral central, la Costa Brava i l’interior de Girona o del Rosselló. La cota de neu tendirà a pujar de forma gradual cap als 800 metres de cara al migdia. El vent de gregal bufarà moderat, sobretot al litoral, i el tràngol marítim serà destacable, amb onades que podran superar els 2,5 metres d’alçària. A la tarda no es descarta algun últim xàfec entre l’Ebre i el Camp de Tarragona. Dilluns s’enfortiran els vents de tramuntana i de mestral però el cel tendirà a aclarir-se arreu. Les temperatures aniran pujant durant la setmana tot i que ni de bon tros amb la intensitat de les setmanes anteriors.
Pèrdues del 50% a l’hostaleria
El sector hoteler del Pirineu ha sortit perjudicat del temporal que ahir va afectar Catalunya. El president de la Federació d’Hostaleria de Lleida, Juan Antonio Ferrando, destaca que s’han anul·lat fins al 50% de les reserves que s’havien fet en hotels del Pirineu a causa de les previsions meteorològiques d’aquest cap de setmana. Ferrando destaca que hi havia hotels que havien arribat al ple de reserves per a aquests dies. Les estacions d’esquí, per contra, celebren que les nevades els garantiran la temporada fins passada Setmana Santa.
Un tornado arrenca fanals i fa caure palmeres a Sitges
La banda de precipitació que ahir va creuar el país de sud a nord va anar associada, en algun cas, a núvols de tempesta que van ser suficients per generar, fins i tot, una mànega marina davant de Sitges (Garraf). La mànega va tocar terra i va arribar fins al passeig convertida en un petit tornado que va arrencar fins a set fanals i va fer caure algunes palmeres. L’estació meteorològica d’Aiguadolç (Sitges) va registrar durant l’episodi 12 litres d’aigua per metre quadrat.

dissabte, 27 de febrer del 2016

el concert de la tieta

TECNICA I NERVIS
MONTSERRAT SALVANY
Obres de J.S.BACH, preludi en Fa menor,.
BEETHOVEN, Sonata num.8 in c minor. ( Pathétique)
i F.CHOPIN, Nocturn num 2 en E major
A la sala de casa seva (27/02/2016)
JS.
Desprès d'una intensa setmana assajant amb solitari amb el seu professor, ha fet una actuació en solitari davant els familiars i amics entesos i aficionats. Popular i simpàtica, la Montse podria si voles omplir mes d'un escenari, a Bigues ja ho va fer per exemple, amb un public poc freqüent, però que desconeixedors de les obres, interrompen les parts de la Patètica amb entregats aplaudiments. Que ningú pensi que estic gelós de no haver pogut assistir, doncs res mes maco que l'altre dia quan va acabar un dels seus darrers entrenaments en solitari en la meva dispersa presencia, on l'unic que li vaig aconsellar es melodia, continuïtat armonica, que ella es l'estrella de tots els qui l'escolten, però que mes el que volen es "sentir" algunes de les pagines mes captivadores de la literatura pianística, que ella comença a dominar. La Montse es tècnica, estudi, constància, però no  genialitat ni virtuosisme. Però es fa tan seves les obres que interpreta, algunes per obediència, doncs confessa que no li agraden gaire, les comunica tan i gaudeix tan fen t'ho que deixa poc espai per el reconeixement de l 'expert de com hagués volgut l'autor que se'l expliques. Les peces triades per aquest mini concert de 45 minuts son un altre encert del mestre. Bach es el mes fred però també el mes proactiu i fàcil de seguir. Chopin que tanca el recital, espanta en algun acord dramàtic, queda mes trencat  i amb alguna ombre al canviar el full del llibret partitura. Llums i ombres que no van deixar veure quina era la ma mes encertada, quines eren les notes que s'estiraven fins a a la propera sorra de la platja de Vilassar. El Nocturn de Frederic potser...

les sabatilles d'Eco

Què diu avui l’avi?” Aquesta pregunta, o una de molt similar, se sentia a vegades a l’entorn de la secció de Debat de l’ARA quan, gràcies a l’acord subscrit amb el New York Times, arribava a la redacció l’article mensual d’Umberto Eco.
L’apel·latiu, lluny de ser una falta de respecte o una mirada frívola sobre un dels grans intel·lectuals del nostre temps, reflectia admiració i agraïment. Si l’anomenàvem “l’avi” era per la naturalitat que respiraven els seus articles, on el tema es plantejava de manera tan espontània que podia fins i tot recordar aquell aire enderiat que caracteritza, a partir d’un cert moment, el discurs dels més grans. Umberto Eco, com sabem, ha estat un gran semiòleg, és autor de diverses obres d’alta cultura i ha deixat pàgines que poden resultar difícils d’entendre -algunes a El pèndol de Foucault -. Alhora, però, amb l’estudi de la cultura popular ha transmès la seva passió per gèneres predilectes del gran públic, i ha sabut produir bestsellers que, si bé a vegades han vist discutida la seva qualitat literària, han traslladat a milions de persones subtilitats històriques i estètiques a les quals d’altra manera potser no s’haurien acostat. Als ulls de molts, doncs, la figura d’Eco fonia l’erudició amb la proximitat, i aconseguia que la cultura més elevada no imposés un respecte dissuasori. Rara virtut que, precisament, és en els seus articles de premsa on amb més transparència es manifestava. I això, que des de qualsevol punt de vista no pot resultar sinó admirable, per a una secció d’opinió, que per definició s’adreça al gran públic, és motiu d’agraïment.
Però d’Umberto Eco mai hem de deixar d’aprendre’n, i una de les qüestions en què podem seguir aprofitant la seva figura és la pregunta sobre com recuperar l’autoritat de l’intel·lectual. És obvi que per a molta gent els intel·lectuals no l’han perduda, l’autoritat, però no és menys cert que una de les definicions de la postmodernitat, aquest estat de la cultura en què diuen que ens trobem, és precisament la deslegitimació de l’autoritat, concretada per exemple en l’equiparació de totes les veus que el mateix Eco caricaturitzava en parlar de les “legions d’idiotes” que “perjudiquen la comunitat” des de les xarxes socials. L’intel·lectual piemontès ha encarnat un dels possibles antídots a aquesta situació. La seva polivalència, la seva capacitat de depassar l’especialització acadèmica per abraçar registres diferents amb insòlita creativitat, o la senzillesa dels seus articles a La bustina di Minerva (l’epígraf de la seva columna a L’Espresso ) són trets que poden orientar la recerca d’un model d’intel·lectual capaç de recuperar terreny en la selva de la comunicació ubiqua i de les autoritats afeblides.
És una dimensió clau, però tan sols una més de les que podem seguir enriquint gràcies al venerable savi, que alguns imaginàvem escrivint potser en sabatilles d’estar per casa i -això segur- abillat amb una smoking jacketelegantíssima com la del seu predilecte Sherlock Holmes. En la setmana del Mobile, la mort d’Umberto Eco ens recorda que la connectivitat i la realitat augmentada han d’anar de bracet del criteri, que l’escriptura és una tecnologia imprescindible, i que un iaio en babutxes pot constituir en si mateix una innovació rutilant.

divendres, 26 de febrer del 2016

nous universitaris

Cada any trobo algun tret característic en el col·lectiu d’estudiants que entren a la universitat. Però han de passar molts anys perquè aparegui davant meu alguna cosa radicalment nova que em sorprengui i que em reveli que en efecte estic davant d’una nova generació. Considero que la singularitat d’aquesta generació mereix un reconeixement social i públic. Malgrat que m’ha cansat la seva poca capacitat d’escolta i la seva dificultat per concentrar-se, han crescut en mi un profund respecte i admiració cap a ells.
Els vaig escriure una carta de comiat que començava així: “Estimats estudiants, durant els dos cursos que hem treballat junts us he intentat transmetre algunes de les claus de l’antropologia filosòfica i del pensament contemporani, que considero que us poden ajudar a ser més bons psicòlegs. Avui vull compartir amb vosaltres el que jo he après”.
Els deia que feia uns dies havia llegit un article que parlava d’universitaris poc adults. Es referia a ells com a adolescents immadurs, sobreprotegits i sense iniciativa. Mentre el llegia pensava que l’article parlava més dels adults entrevistats que dels joves als quals al·ludia. Si alguna cosa espero que hagin après els estudiants a les meves classes és que allò que mirem del món, allò que destaquem dels altres, parla més de nosaltres que no pas dels altres.
Em sembla que en la nostra societat hi ha una necessitat exacerbada de classificar els joves com si fossin peces de museu. Una determinada sociologia els tipifica amb menyspreu, una determinada psicologia els etiqueta amb trastorns. Tot això es diu reduccionisme i és justament el recurs dels que estan a anys llum de comprendre la complexitat del nostre món actual.
Crec que entre els joves d’avui n’hi ha de madurs, responsables, compromesos, amb interessos, creatius. Com en la meva època d’estudiant, n’hi havia d’immadurs i irresponsables. Els canvis generacionals, que no nego que hi siguin, són en un altre lloc.
Els deia que han nascut en un món globalitzat en el qual les noves tecnologies juguen un paper fonamental, i de ben segur que això fa que les seves formes de comunicació siguin inèdites. “Vosaltres -deia la carta- heu arribat a aquest món juntament amb les noves formes de família i heu hagut d’aprendre a conviure amb la nova parella del pare o de la mare. O amb nous germans. Amb famílies que canvien i es reinventen de forma permanent. Pares i fills que no viuen sota el mateix sostre o en un mateix país. Fills i pares adoptius, que teixeixen històries de diversitat cultural, sexual i lingüística. Totes aquestes realitats inèdites i apassionants són la riquesa del vostre món i representen el gran repte que us ha tocat viure”.
El que és realment nou i singular d’aquesta generació és que és tolerant. No s’espanta davant de la diversitat perquè aquesta diversitat la constitueix. Saben conviure amb la diferència, han incorporat amb naturalitat la diversitat cultural, sexual i lingüística i estic segura que estan molt més preparats que la meva generació per comprendre i viure la complexitat. Intueixo que es podrien moure amb molta més naturalitat si no fos pels adults que els rodegem i que els atrapem amb una mirada performativa que els qualifica d’immadurs i d’irresponsables.
Sé que darrere de la seva elecció d’estudiar psicologia hi ha una gran necessitat de comprendre’s a ells mateixos, i no crec que això representi un problema sinó justament la seva virtut. En moltes de les seves històries hi ha experiències dures d’un gran sofriment, experiències doloroses que els han marcat, i aquesta marca pot ser, si saben elaborar-la psicològicament, el seu potencial com a bons psicòlegs.
Acabava la carta amb aquestes paraules: “M’acomiado de vosaltres amb unes quantes recomanacions: apreneu a escoltar mirant als ulls i no a l’ordinador, atreviu-vos a ser crítics i subversius, escodrinyeu el vostre món per anar més enllà de les aparences, confieu en vosaltres -no us cal ni copiar ni plagiar-, sabeu pensar. El que us fa singulars com a generació també suposa una nova responsabilitat històrica, assumiu-la amb creativitat. Confio que sereu capaços de crear una nova gramàtica per anomenar i donar sentit a la complexitat del nostre món. M’acomiado amb aquesta cita de Michel Foucault que espero que us acompanyi sempre: «El saber és l’únic espai de llibertat de l’ésser». Us reitero la meva estimació, respecte i admiració”.

dijous, 25 de febrer del 2016

intervencio n el nou fla

El govern espanyol ha decidit mantenir les condicions específiques per a Catalunya si vol acollir-se al fons de liquiditat autonòmic (FLA). Aquestes condicions són les que van imposar al mes de novembre per evitar que aquests diners anessin a pagar "vel·leïtats independentistes", segons va dir en el seu moment el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro.
Així, Catalunya rebrà el primer trimestre d'enguany 2.041 milions d'euros, és a dir, un terç dels 6.113 milions que l'Estat destinarà a proveir de liquiditat les comunitats entre el FLA (5.834 milions) i el Fons de Facilitat Financera (279 milions).
Al mes de novembre el govern espanyol va endurir les condicions imposades a la Generalitat per cobrar els diners del FLA fins a la pràctica intervenció de les finances catalanes. Unes condicions que ara es mantenen "fins que desaparegui la situació de risc per a l'interès general o es consideri necessari per garantir els esmentats serveis públics", segons el ministeri d'Hisenda.
Amb aquestes condicions, l'executiu de Mariano Rajoy volia assegurar-se que els diners del FLA anessin només a pagar les factures pendents de serveis públics, i per això s'establien condicions, com que la Generalitat aportés cada mes al ministeri d'Hisenda un informe mensual detallat de totes les despeses fetes.
A més, s'exigia al Govern una connexió telemàtica amb el ministeri d'Hisenda –fet que permet el control al moment de totes les factures– i s'animava tots els funcionaris i alts càrrecs de la Generalitat a notificar qualsevol despesa que incomplís les condicions.
Entre les condicions, el govern de Madrid també es reserva la possibilitat de vetar qualsevol operació d'endeutament en els mercats, tot i que actualment la Generalitat té tancada l'aixeta del crèdit, ja que es finança a través del FLA i, a més, el deute català està qualificat com a bo porqueria.
Tipus d'interès
Segons el ministeri d'Hisenda, totes les operacions del FLA i del Fons de Facilitat Financera que es formalitzin aquest any tindran un mateix tipus d'interès, equivalent al rendiment mitjà del deute públic de l'Estat en el mateix termini. Els préstecs –el FLA és un crèdit que l'Estat fa a les comunitats i que s'ha de tornar– tindran un termini de deu anys amb un període de carència de dos anys.
El secretari d'Economia de la Generalitat, Pere Aragonès, va explicar  en una entrevista a l'ARA que una de les qüestions a abordar amb el ministeri seria demanar tornar els interessos com l'any passat, al 0%. Segons Aragonès, els arguments del govern espanyol per posar els interessos al 0% eren que el Banc Central Europeu estava fent una política monetària expansiva que permetia a l'Estat obtenir finançament a baix cost als mercats i que estava pendent la revisió del model de finançament autonòmic.
Segons el secretari d'Economia, aquests dos arguments esgrimits pel govern espanyol es mantenen, ja que el BCE continua amb la política expansiva i el model de finançament continua sense revisar-se, i, per tant, els interessos s'haurien de mantenir en el 0%, fet que permetria un estalvi important a la Generalitat.
Pagaments dos cops al mes
El FLA del primer trimestre del 2016 s'ha modificat el calendari de trams mensuals, i els desemborsaments a Catalunya es faran en un mínim de dos trams al mes.
Totes les comunitats, excepte Castella i Lleó i les dues de règim foral –País basc i Navarra– estan adherides a alguns dels dos fons de l'Estat que faciliten la liquiditat. Al Fons de Facilitat Financera hi ha les Canàries i Galícia, que rebran 119 i 16 milions, respectivament.
La resta de comunitats estan acollides al FLA, tot i que no tenen les condicions addicionals de control i intervenció de la Generalitat. Després de Catalunya, les comunitats que més diners rebran aquest primer trimestre seran Andalusia (1.247 milions), Madrid (427 milions), les Balears (257 milions), Múrcia (185 milions) i l'Aragó (181 milions)

dimecres, 24 de febrer del 2016

Carta a la directora

L’anonimat de la burocràcia
O potser més ben dit la impunitat. No em sé avenir del que vaig sentir l’altre dia, sobretot pensant que, si el Constitucional no diu el contrari, encara som a Europa. Un home es queixava que, després d’haver recollit una carta oficial de la seva bústia i haver-la obert equivocadament, va decidir portar-la a les oficines del centre cívic. Els empleats o funcionaris -això sí, cap de Correus-, davant la seva voluntat de lliurar-los la carta, li van recomanar que l’estripés, sense tenir en compte que el contingut podia ser dolent per al destinatari. Una vegada més, els dèbils perjudicant encara més els més dèbils o indefensos.
Si aquesta manera de fer passa a ser un costum, al cap de l’any a Catalunya pot haver-hi milers de cartes desaparegudes. També seria bo esbrinar la proporció de funcionaris que recullen la carta i li donen el destí precís, assumint, això sí, una part, de la negligència del repartidor de torn.
D’altra banda, els ciutadans també deuen actuar segons la formació, la responsabilitat i els coneixements que tenen. Alguns la deuen llençar a les escombraries i d’altres la deuen portar al nom de l’adreça, conscients del perill d’abandonar-la en mans, per massa experimentades, indolents. De fet, en estripar una carta personifiques algú que fins aleshores havia de ser anònim, i més ara amb la llei de protecció de dades. Una senyora es va afegir a la conversa i va dir que a ella també li havia passat. Potser hauríem de dotar algunes administracions d’una estufa de llenya per cremar la carta i assegurar així encara més que desaparegui en el núvol del 2.0, convertida en cendres i culpa immaterial del futur.
JOAN SALVANY
BIGUES I RIELLS

dimarts, 23 de febrer del 2016

impost al sol

La reforma elèctrica del govern espanyol ha generat, des d’un punt de vista global, centenars de recursos als tribunals, sobretot per la retallada a les renovables. I encara ara, que no s’han resolt, comencen a tramitar-se’n de nous. La culpa la té, sobretot, el decret d’autoconsum, que fixa un peatge per a les persones o empreses que, estant endollats a la xarxa, es generin la pròpia electricitat. El Tribunal Suprem ja ha admès a tràmit quatre recursos contra aquesta normativa, denominada impost al sol. Els dos últims recursos admesos són els de la Plataforma per un Nou Model Energètic, per una banda, i Cide, l’Associació de Distribuïdors d’Energia Elèctrica, per l’altra.
Se sumen als que ja havien plantejat -i que ja ha admès l’alt tribunal- l’Associació d’Empreses d’Energies Renovables (APPA), la principal patronal d’energies netes de l’Estat, i Alternativa Verda i el Clúster d’Eficiència Energètica de Catalunya, encapçalant un grup d’entitats entre les quals hi ha l’associació ecologista Greenpeace.
Els recursos contra el reial decret 900/2015, que regula l’autoconsum elèctric, parteixen de la base que la llei espanyola desincentiva aquest sistema, en contra del que disposa la normativa europea. Les associacions favorables a l’autoconsum consideren que la normativa espanyola discrimina les tecnologies d’energies renovables en favor dels combustibles fòssils, i que vulnera el principi constitucional de la llibertat d’empresa. Des d’un punt de vista europeu, sostenen que la normativa espanyola va en contra de la directiva 2009/28 de foment de les renovables, i que també vulnera la directiva 2009/72 del mercat interior de l’electricitat, perquè imposa “uns peatges discriminatoris” que s’entenen com a “mesures desproporcionades per als consumidors”.
Doble front a Espanya i a Europa
Amb el seu recurs, la Plataforma per un Nou Model Energètic, que agrupa unes 3.700 entitats i particulars, obre un doble front contra l’estat espanyol per l’autoconsum, ja que a més del recurs davant el Tribunal Suprem en té un altre presentat davant la Comissió Europea, en què argumenta que la llei espanyola posa barreres tècniques, econòmiques i administratives a l’autoconsum.

dilluns, 22 de febrer del 2016

l'estat catala

. Escrit per Emili Granier Barrera a La Ramblael 18-1-1932. Per una política racional. Amb l’Estatut hem de voler que Catalunya iniciï una vida d’estat normal. Ell ens posarà les vostres solucions -oh, separatistes d’ara!- molt a prop, tan a prop de nosaltres, que no caldrà arribar-les a utilitzar. Construirem, pesi a qui pesi. La manera de començar a construir serà agrupar en una forma lògica les nostres forces polítiques. Liquidar les deixalles estantisses de partits espanyols -lerrouxisme, socialisme ugetista, continuisme “oficial”, carlisme i altres fantasies-, impedir que arrelin partits generals, altrament respectables -radical socialistes, Acció Republicana (Azaña)-, estructurar d’una manera simple i clara les forces nacionals. [...] A Catalunya hi ha d’haver, com pertot arreu, una dreta, una esquerra i un centre. La dreta -que cal alliberar tant com sigui possible de trogloditisme espanyol -serà l’equivalent de la Lliga, amb el nom d’ara o un altre-. El centre pot ésser l’esquema de l’actual Partit Catalanista Republicà, amb elements personals més o menys valuosos com Carner, Hurtado, Coromines, i altres figures polítiques independents. Els liberals no socialistes, en suma, que equivaldrien, potser amb una tònica més moderada, als radicalsocialistes espanyols o francesos (amb Marcel·lí Domingo i tot, si hi volgués ésser, tal vegada amb alguns elements de l’actual Esquerra Republicana.) Finalment, els partits obrers, que també són a tot el món, només poden ser dos: socialistes i comunistes (necessaris tots dos, encara que s’esverin alguns burgesos). Quant a l’actual Esquerra Republicana, no l’oblido pas. La crec destinada a morir aviat, amb un història gloriosa. [...]L’art de ben morir. [...] No cal que sobrevisqui Estat Català a la seva pròpia obra, a l’Estatut de Catalunya. [...] Que cadascú, doncs, conservi dintre seu la pura ideologia nacionalista, separatista si vol, i procuri infiltrar-la al partit català que millor la interpreti políticament. Així l’organització desapareguda es perpetuarà, en espera, dintre de cada força catalana.

diumenge, 21 de febrer del 2016

els robota ja han arribat



Has decidit emprendre amb el teu germà bessó Eugenio. Com va això de barrejar els negocis amb la família? Em sento còmoda amb el concepte de start-up familiar, encara que òbviament hi ha moments per a tot. Hem tingut camins professionals diferents, però ens hem tornat a reunir amb Sadako Technologies. Abans d’engegar-ho jo em dedicava a l’assessorament financer d’emprenedors i coneixia força aquest món. Quan l’Eugenio em va proposar el projecte vaig veure que era una oportunitat per ajudar-lo. En un primer moment la nostra idea era desenvolupar un sistema de reconeixement visual de radiació nuclear, però ens vam adonar que no podíem arribar al mercat.
El vostre primer producte és en Wall-B, un robot d’intel·ligència artificial que pot reconèixer i separar residus. Després de fixar-nos en diversos sectors, i una mica per casualitat, vam anar a parar als residus. Tot i que part dels que generem es recuperen, encara n’hi ha que es perden i s’acaben incinerant o portant als abocadors. Això passa perquè amb la tecnologia actual reciclar volums més grans té un cost massa elevat perquè resulti rendible. La majoria de plantes detecten les ampolles o llaunes a través d’infrarojos, un sistema que funciona bé a gran escala però és molt car. Això deixa un forat al mercat, que és el que volem ocupar. Per ara el Wall-B pot reconèixer ampolles transparents, però estem en desenvolupament constant perquè cada vegada siguin més residus. Tenim dos contractes d’explotació compartida amb plantes de reciclatge a Mataró i Barcelona i en volem posar en marxa dos més durant el 2016.
Vosaltres parleu de l’ economia circular. Què és? Des dels inicis de la industrialització l’economia ha sigut molt lineal: producció, consum i rebuig. Cal convertir aquest sistema unidireccional en un en què el residu pugui tornar al cicle productiu després del consum. Això té un potencial enorme i fa que es pugui treure molt més suc a qualsevol producte, perquè els recursos circulen.
Heu guanyat el premi a la millor start-up de robòtica a la Global Robot Expo, la fira més important del sector a Europa. El que agrada de la nostra empresa és que no som un fabricant de robots sinó que els donem una aplicació nova. A més, la tecnologia pot tenir molt recorregut més enllà dels residus. Per exemple, en els controls de qualitat de qualsevol empresa. Estem a punt de tancar una nova tanda de finançament de 350.000 euros, en què segurament entrarà un fons de capital risc dels Estats Units. Aquesta empenta ens permetrà tirar endavant la fase de comercialització i encarar l’expansió internacional. Encara no hem començat a facturar però preveiem tancar el 2016 amb uns 130.000 euros.
Com s’han d’adaptar els robots al nostre cicle productiu? En general s’haurà de fer un encaix, ja que els robots faran cada cop més tasques, entre les quals n’hi ha moltes que avui dia fan les persones. En el cas del Wall-B, això no és necessàriament dolent, perquè es tracta d’una feina molt dura. Com diuen els americans, respon a les tres D ( dirty, dull and dangerous ); és a dir, tasques brutes, avorrides i perilloses. Volem pensar que el robot serà una eina de productivitat per al treballador, de la mateixa manera que ara ho són l’ordinador o el telèfon mòbil.

dissabte, 20 de febrer del 2016

picasso i matisse



La casa de subhastes Christie’s posarà a la venda el 24 de febrer les pintures de Ben Nicholson, Henri Matisse i Pablo Picasso que el cantant britànic Sting tenia a la col·lecció privada de la seva antiga casa familiar de Londres.
La venda tindrà 153 lots -el valor dels quals oscil·la entre els 1.200 euros i els 642.400 euros, aproximadament-, entre els quals hi ha peces d’art del segle XX i també altres obres d’artistes contemporanis. A més, el cantant també es vol despendre de mobles, com els que tenia del francès Yves Klein o el piano de la sala principal.
Durant els últims vint anys, Sting i la seva dona, l’actriu i productora Trudie Styler, van aplegar tots aquests objectes a la seva mansió del centre de Londres, a la zona de Queen Anne’s Gate, a escassos metres de Hyde Park, de la seu del govern britànic i del Palau de Westminster. En vendre’s la casa, però, el matrimoni s’ha volgut desfer també de tot el seu contingut.
La joia de la corona és una creació del pintor britànic abstracte Ben Nicholson anomenadaMarch 55, un treball realitzat a llapis sobre taula i pel qual Christie’s espera aconseguir entre 385.000 i 640.000 euros.
De la llarga llista d’objectes a subhasta destaca també Jazz, una obra del pintor francès Henri Matisse valorada entre 320.000 i 450.000 euros. Aquesta obra està formada per vint collagesi pintures plenes de colors blaus i magentes.
De Klimt a Chuanxing
Un dibuix de tinta sobre paper de l’artista nord-americà de la generació pop Keith Haring sortirà a la venda a cop de martell per entre 90.000 i 128.000 euros. També forma part de la subhasta Le corsage à carreaux, una litografia del 1949 de Pablo Picasso en què es mostra el pla mitjà d’una dona i pel qual s’espera recaptar més de 64.000 euros. Entre altres obres d’art que el públic podrà adquirir hi ha Study of a young woman in stockings, un dibuix de l’austríac Gustav Klimt, i Paper bride, grey mood, un oli sobre llenç del xinès Zeng Chuanxing.
Sting i Styler van vendre’s la casa de Londres a l’agost per ni més ni menys que 26 milions d’euros, una quantitat enorme aconseguida 12 anys després de comprar-la per només 8. La parella ja ha advertit, tal com han explicat a la premsa, que no deixaran gaire fortuna als seus fills en morir perquè estan disposats a gastar-se-la sencera. Ell, de 64 anys, i ella, de 61, posseeixen un patrimoni estimat de 250 milions d’euros. És una quantitat elevada que es pot veure incrementada en poc temps gràcies als seus plans de venda de propietats. La parella està casada des del 1992 i tenen quatre fills en comú. Ell en tenia dos més d’un matrimoni anterior.

divendres, 19 de febrer del 2016

charlie kaufman

El 2005 Charlie Kaufman va escriure un guió per a una obra que, més que representada, seria llegida per un grup d’actors asseguts en una taula amb l’única ajuda escènica de música i efectes. Era la història d’un escriptor de manuals de recursos humans ofegat per la banalitat de la seva pròpia vida. Totes les persones que es troba semblen la mateixa, lleugerament disfressada: el taxista, la recepcionista de l’hotel, els clients del bar, una exnòvia... Ningú ho diu, a l’obra, però són els símptomes de la síndrome de Fregoli, un trastorn psicopatològic ben documentat. Kaufman, per cert, va firmar aquella obra amb el pseudònim de Francis Fregoli. I el protagonista s’allotja, esclar, a l’Hotel Fregoli. Per al guionista d’ Adaptation, que firmaven ell i el seu germà fictici, aquests detalls són importants.
Deu anys després d’aquella representació vocal -que portava per títol Anomalisa -, Kaufman i l’animador Duke Johnson han convertit l’obra en un film animat amb titelles. “En realitat no va ser idea meva -explicava el director fa uns mesos al Festival de Sant Sebastià-. Però el Duke va veure l’obra, m’ho va proposar i em va semblar bona idea. A partir d’aquell moment, va ser una col·laboració total. No ens vam dividir la feina, sinó que tots dos hem opinat sobre tots els aspectes”. La pregunta inevitable és per què adaptar la història en forma d’animacióstop motion. La història quotidiana d’ Anomalisa, ambientada en habitacions d’hotel i avions, contradiu el vell i obsolet criteri que dicta que l’animació només s’ha de fer servir per crear mons fantàstics inexistents en la realitat. “Amb actors reals no l’hauria fet. Explicar la història en aquest format ens permet tenir una certa distància i alhora connectar-hi en un nivell més profund. I que siguin titelles hi afegeix un to oníric i un valor existencial, perquè l’espectador sap que els personatges estan sent manipulats. Hi ha una certa connexió metafòrica entre les idees de la història i com l’expliquem. Per a mi, és el format perfecte”.
El gir d’aquesta faula sobre l’alienació de la vida moderna arriba quan el protagonista, el Michael, descobreix en el seu patètic viatge de negocis la insegura Lisa, una dona que no s’assembla a cap altra. Una estranya anomalia en el trist món de cares clonades del Michael. “Una de les coses que hem perdut en el salt al cinema és l’ambigüitat. En l’obra no sabíem què feia diferent la Lisa de la resta de gent. La gent s’ho havia d’imaginar, i era una cosa que m’agradava. Però també hem guanyat algunes coses. A l’obra, l’escena de sexe la feien dos actors asseguts en extrems diferents de la taula gemegant com bojos i la gent no parava de riure, era molt còmic. Però en la pel·lícula l’escena provoca una reacció molt diferent”.
En la distància curta, Kaufman no s’allunya gaire de la idea que ens podem fer d’ell a través del seu cinema. És tímid i educat, d’ulls petits i un somriure insegur que contradiu la fermesa amb què defensa la seva visió artística i rebutja els tòpics sobre la seva obra. “No crec que el Michael sigui un misantrop. Moltes vegades s’ha qualificat de misantròpic el meu treball, però jo crec que, si hi ha una constant en les meves pel·lícules, és la recerca constant i gairebé desesperada de connectar amb els altres”.
Kaufman és una de les veus més singulars del cinema actual, un dels pocs directors amb els quals s’arriba a tenir de vegades la sensació d’estar davant d’alguna cosa completament nova. “No és el meu objectiu -apunta ell-. Quan escric sempre intento fer el que no he de fer, sentir-me nerviós i incòmode amb el que faig, arriscar-me d’alguna manera”. Sigui com sigui, reconeix que el fa tornar boig de frustració adonar-se que una cosa que ha escrit ja s’ha fet abans. “Quan estàvem fent Oblida’t de mi vaig descobrir que aviat s’estrenaria una altra pel·lícula sobre memòries esborrades, no recordo ni com es deia, només que hi sortia Ben Affleck [era Paycheck, de John Woo]. A Michel Gondry i a mi ens va agafar un atac de pànic i vam dir-li al productor que cancel·làvem la pel·lícula. I ell, molt tranquil·lament, ens va dir que ni parlar-ne. Òbviament, la jugada ens va sortir bé, però no m’agrada que la gent pensi que copio res, tant me fa que jo sàpiga que no és així”.
Un dels productors d’ Anomalisa és Dan Harmon, el creador de les sèries Community i Rick and Morty, un fervent admirador de Kaufman. Sobre la possibilitat de tornar treballar en televisió ara que és un mitjà més sensible a la personalitat dels autors que en els temps en què Kaufman feia guions per a programes d’humor, el director assegura que hi està molt interessat, però que el sentiment no és recíproc. “Ja he presentat dos projectes a HBO i me’ls han tombat. I vaig escriure i dirigir un pilot d’una sèrie per a FX, però la cadena va decidir no produir-la. Així que no crec que l’arribi a veure ningú mai”. |

dijous, 18 de febrer del 2016

eagles of deth metal

Com si es tractés d’una teràpia de grup a base de rock’n’roll, el grup Eagles of Death Metal va tornar a actuar a París dimarts a la nit, tres mesos i tres dies després del tràgic concert a la sala Bataclan, on tres terroristes jihadistes van matar 90 persones. Aquest cop el grup californià va actuar a la sala Olympia, sota mesures de seguretat extremes i molta expectació. Sobretot per l’assistència entre el públic d’espectadors que van sobreviure a la massacre del novembre i familiars dels que no ho van poder explicar.
Des de primera hora de la tarda estava prohibit estacionar als carrers del voltant de l’Olympia, molt a prop de l’Òpera de París, una zona molt turística. Els vianants tampoc hi podien transitar a excepció dels que assistien al concert, que havien de passar diversos controls de seguretat: un primer per entrar al perímetre de seguretat al voltant de la sala, i un altre per accedir-hi. De fet, ahir l’Olympia es va “ santuaritzar ”, va descriure la policia de París.
Entre els assistents hi havia uns 900 supervivents del concert del 13 de novembre i les famílies de les víctimes, convidats per la productora Nous Productions. La resta d’entrades es van posar a la venda al gener. Al concert també hi havia una trentena de psiquiatres i psicòlegs per acompanyar els que ho necessitessin. “Aquest concert no els solucionarà el trauma”, advertia la psicòloga i directora de l’associació Paris Aide aux Victimes, Carole Damiani. Segons Damiani, alguns supervivents tenien la il·lusió que retrobarien la mateixa persona que tenien al costat al novembre, cosa “quasi impossible” per a la psicòloga. Un altre fet revelador: una de les qüestions més formulades a l’equip mèdic va ser saber on es eren les sortides de socors ahir a l’Olympia.
Un llarg i sentit aplaudiment va rebre els membres d’Eagles of Death Metals a l’escenari -que durant l’aclamació no van obrir boca, però sí que van donar moltes mostres d’afecte- mentre de fons sonava Il est cinq heures, Paris s’éveille de Jacques Dutronc. “París es desperta”, diu la cançó, una picada d’ullet als que van sobreviure a l’atac al Bataclan i que, en certa manera, dimarts tancaven un cicle veient acabar el concert que el grup va començar el 13 de novembre.
“És el primer concert de la resta de la meva vida”, deia una de les supervivents acompanyada de dues amigues. Les tres eren al Bataclan la nit de la massacre a París i les tres van voler assistir a l’Olympia. “És un homenatge a la meva filla i al seu company”, comentava una mare que també va assistir al concert “per fer reviure” la seva filla morta el 13-N. Altres, però, com l’Axel, no ho tenien tan clar: “He vingut a París per donar-me la possibilitat d’anar-hi... Però ja ho veurem”, comentava abans del concert aquest jove de Nantes. De fet, “l’essencial és que els supervivents no es forcin a anar-hi, tenen el dret de no fer-ho”, valora la psicòloga Damiani, alhora que confessa que “és aviat i hi ha el risc de recaure en el trauma”, una recaiguda “dolorosa” per a alguns dels supervivents.
Nos Amis Tour
I only want you va ser la primera cançó que va entonar el cantant del grup, Jesse Hughes, poc després de les nou de la nit. “Dediquem un moment a recordar i tornarem a cantar després”, va etzibar a mitja cançó Josh Homme, deixant de tocar. Durant les dues hores que va durar el concert, ni uns ni altres van escatimar les mostres d’afecte. “Us estimo, no sabeu fins a quin punt -va cridar Hughes al públic-, us necessitava i no m’heu defraudat”. Amb el concert de dimarts, Eagles of Death Metal reprèn la seva gira europea -després de suspendre-la l’endemà del 13 de novembre-, i que han reanomenat Nos Amis Tour (els nostres amics, en francès). Un homenatge a les víctimes que van morir en mans dels terroristes, però també als que van sobreviure.

dimecres, 17 de febrer del 2016

contaminacio

Sabem que la contaminació mata més que els accidents de cotxe, que pot influir en el baix pes dels nadons i que és un dels factors clau en l’aparició de malalties respiratòries com l’asma. Ara un estudi publicat ahir a la revista Neu roImage i fet a partir d’una investigació de científics catalans, també relaciona la contaminació amb un retard en el desenvolupament cerebral dels nens. Investigadors de l’Hospital del Mar i el Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL) han posat en relació la contaminació provinent dels cotxes al voltant de 39 escoles amb les ressonàncies magnètiques fetes a 263 menors barcelonins d’entre 8 i 12 anys.
El resultat és que allà on l’aire està més contaminat hi ha un cert retard en el desenvolupament de la integració de les dues funcions principals del cervell, la cognitiva i l’emocional. Possiblement, diuen els estudiosos, aquesta integració cerebral es fa posteriorment, però l’estudi és un toc d’alarma seriós sobre com la brutícia de l’aire que respirem pot influir no sols en la salut sinó també en el desenvolupament global de les persones. La contaminació s’ha de combatre de manera urgent i, no ens enganyen, només hi ha una manera efectiva de fer-ho: reduint la circulació dels cotxes. Barcelona, en aquest sentit, està fent tard, va endarrerida respecte de moltes ciutats que fa anys que estan aplicant mesures dràstiques per reduir el trànsit rodat als carrers. És cert que s’ha avançat una mica en relació amb fa uns anys, però els nivells de contaminació encara són molt alts, com ha recordat en diverses ocasions la Unió Europea, que fins i tot manté dues amenaces de sanció. Ara s’està estudiant a tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona la possibilitat de prohibir la circulació dels vehicles més contaminants en algunes zones, o bonificar els més nets, com ja es fa als peatges. Però no hi ha cap acció decidida i contundent prevista a curt termini. Cal més valentia. La reducció del trànsit demanarà tot tipus de mesures, des de restriccions i sancions fins a la promoció de mitjans de transport alternatius. Els ciutadans n’han de ser coresponsables, però és l’administració qui ha de liderar el canvi.

dimarts, 16 de febrer del 2016

valentia

Sabem poca cosa del moment en què Messi i Neymar van imaginar el penal que diumenge va fer la volta al món. Del que podem estar segurs és que ho van parir sense cap tipus de complexos, basant-se en el seu talent i en la seva manera de divertir-se a través del futbol. Van ser atrevits i en cap moment van tenir en compte que algú filtraria l’obra d’art que pretenien perpetrar, assumint un risc altíssim, com una falta de respecte. Imaginem que en ple disseny de l’estratègia per emular Cruyff els va venir al cap l’amenaça de la polseguera mediàtica que podria generar. És evident que no els va aturar. Han sigut valents.
El professor Pep Segura, responsable esportiu del futbol formatiu professional, ha girat com un mitjó el Barça B. El Titanic estava avançant ràpidament cap a l’iceberg del descens i calia optar per mantenir la mateixa orquestra tocant o canviar de músics. El club ha pres decisions controvertides però valentes. Han marxat jugadors amb molts anys a l’equip i amb ADN Barça, i han aterrat reforços que no tenen cap opció d’arribar al primer equip però que serveixen per salvar la categoria en un moment crític. L’hemorràgia s’ha aturat i s’ha guanyat temps per dissenyar amb calma la pròxima temporada i la reconversió imprescindible del planter.
Un últim exemple de valentia. La temporada passada Dani Alves amenaçava roda de premsa sí, roda de premsa també amb les set plagues d’Egipte si el Barça no el renovava amb les condicions que ell exigia. Vam sentir Alves parlar del patiment dels seus fills en l’escenari en què el Barça no volia la seva continuïtat. Tot molt dramàtic. Si fem memòria, estem davant d’una d’aquelles excepcionals situacions en què al Barça no li han tremolat les cames. A l’ultimíssim moment, el brasiler va descobrir el farol i va acceptar les condicions inicials, just quan Aleix Vidal ja venia cap a Catalunya per fer la presentació oficial.
El futur immediat està ple de reptes clau per al Barça. La renovació de Neymar; les millores de contracte dels millors jugadors del món per vacunar-se de (suposats) cants de sirena de Madrid, Manchester o París, i la gestió del patrocini de la samarreta i de l’estadi. Hi ha moltes maneres d’afrontar el repte però n’hi ha una que s’ha comprovat efectiva. La valentia de Messi-Neymar-Suárez, la de Pep Segura o la dels responsables de la gestió Alves o el tradicional tremolor de cames. Aquest és el dilema.

dilluns, 15 de febrer del 2016

mor Muriel

Muriel Casals s’ha apagat. El rostre principal del sobiranisme civil ha mort aquesta matinada, després que s’agreugés el seu estat de salut per les ferides que va patir quan la va  atropellar una bicicleta a finals del mes de gener. Ho ha confirmat en un comunicat aquest matí Junts pel Sí, candidatura per la qual era diputada després d'haver estat la número tres per Barcelona de la llista independentista. Òmnium Cultural ha informat en un comunicat dirigit als socis de la mort de qui va ser la seva presidenta entre els anys 2010 i 2015. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, compareix a les 12h. al Palau de la Generalitat per fer una declaració institucional de condol.
L’expresidenta d’ Òmnium Cultural i diputada de Junts pel Sí ha sigut una de les persones clau en el procés sobiranista de Catalunya. “No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni”.  La frase pronunciada per Casals durant  el Concert de la Llibertat del Camp Nouresumeix l’esperit d’aquesta activista per la independència, de 70 anys.
Juntament amb Carme Forcadell, ha sigut una de les cares visibles i líders indiscutibles del procés independentista, un “somni” que ha perseguit a consciència durant tota la seva vida. “Vaig ser educada com a separatista, tot i considerar-ho un impossible”, ha admès en alguna ocasió.
La política i l’activisme han marcat sempre l’ADN de Casals. Filla d’un soldat catòlic republicà exiliat i d’una mestra francesa, Casals va néixer a Avinyó (França), però mesos després la família va traslladar-se a Sabadell. Allà va créixer en un ambient que “respirava il·lustració”, segons reconeixia ella mateixa, i marcada per la història de França que li explicava la seva mare . Amb aquest bagatge, va decidir estudiar econòmiques a la Universitat de Barcelona.
La veu que havia de liderar la comissió del procés constituentVa ser allà on va acostar-se a les tesis del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), al qual va afiliar-se de ben jove. Va continuar a ICV, però va acabar distanciant-se’n pel projecte nacional del partit. “M’enrabiava i pensava a fer-me del PSAN”, ha reconegut en alguna ocasió. No va abandonar les aules: va ser durant molts anys professora d’anàlisi econòmica a la UAB, centre d’on també ha sigut vicerectora. A més, va fer estades a les universitats d’Edimburg, de Gal·les i a la London School of Economics. Més enllà de l’àmbit universitari, ha sigut presidenta d’Opinió Catalana i membre del consell d’administració de l’antiga CCRTV, el que ara és la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Però, potser perquè ha sigut una convençuda que “no és l’economia el que canvia el món sinó la política”, va deixar tots els càrrecs que tenia per embarcar-se en el seu projecte més important: la presidència d’Òmnium Cultural.
El tàndem amb Forcadell
Muriel Casals va entrar a la junta de l’entitat dos anys abans i de seguida va demostrar dots de lideratge, capitanejant les campanyes per la defensa de l’Estatut, l’ús del català i el model educatiu d’immersió lingüística. Quan ella va agafar el timó de l’entitat, el març del 2010, poc s’esperava que, mesos després, una sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut revolucionaria el país i la faria protagonista indispensable de la política catalana dels següents sis anys. Casals assegurava que el 10 de juliol del 2010 va ser el dia que la gent “va perdre la por”. Més d’un milió de persones, convocades per l’entitat que ella dirigia, van sortir al carrer en una manifestació històrica a favor del dret a decidir.

A partir d’aquí, Casals es va convertir en un referent de la societat civil independentista. Al capdavant d’Òmnium -sota la seva batuta va fer-se explícitament independentista- i fent tàndem amb l’ANC,  ella i Forcadell van assumir el lideratge del sobiranisme de base i vanconvocar quatre multitudinàries manifestacions per les Diades dels últims anys. Des de la concentració al centre de Barcelona del 2012 fins a la manifestació de la Meridiana de l’últim Onze de Setembre. “Sóc ben conscient que el meu mèrit es deriva del privilegi d’haver sigut la cara visible d’Òmnium Cultural”,  va dir per carta als socis de l’entitat quan va acomiadar-se. Ho va fer en acceptar una nova responsabilitat política, aquest cop institucional: ser la número 3 de la llista de Junts pel Sí pel 27-S. “Intentaré participar en el Parlament que haurà de conduir-nos cap a la independència”, explicava en la missiva, en què va dir que el repte li feia “molt respecte i molta il·lusió”.
De fet, el paper de Casals ha sigut clau en molts moments del procés sobiranista. Fins i tot els més tensos: va assumir un rol conciliador per  llimar les diferències entre CDC i ERC abans del 27-S i, després de les eleccions, entre Junts pel Sí i la CUP. Junts pel Sí li va reservar un paper clau al Parlament: la presidència de la comissió del procés constituent. Camí del “somni” cap a la Catalunya independent.


Cruyff 33 anys despres

Era el 5 de desembre del 1982 al vell estadi de l’Ajax, De Meer. L’equip local rebia el Helmond Sport en un partit de lliga holandesa. Als 19 minuts de joc,Johan Cruyff ja havia fet el primer gol. Cruyff, llavors amb 34 anys, havia tornat aquella temporada al club on s’havia format després d’anys jugant a l’estranger, amb experiències de resultat oposat, com la del Barça, amb títols i elogis, o la del Llevant a Segona Divisió, d’on havia marxat poc abans, el 1981. Als 23 minuts de joc, l’Ajax tenia un penal a favor. Cruyff va acostar-se per situar bé la pilota i quan els rivals s’esperaven el xut, va enviar la pilota a la seva esquerra, on va aparèixer Olsen, que va tornar-li la pilota a Cruyff: gol. Havia nascut un penal diferent en què no es xuta i s’aposta pel joc col·lectiu. Per l’assistència.
33 anys després, Messi i Suárez van retre homenatge a Cruyff en imitar el seu penal amb una variació: Messi va donar l’assistència a Suárez i aquest va xutar directament, sense tornar la pilota, com sí que havia fet Olsen el 1982. Ara, la jugada estava pensada per Neymar, però va arribar abans Suárez. “Eraassistència per Neymar, però Suárez estava a punt” va admetre Iniesta. “No sabia res”, va dir Suárez, rient, durant la celebració del gol. L’uruguaià va entrar corrent per caçar un possible rebot i es va trobar amb la pilota morta abans que Neymar, que venia per darrere. “Estava preparat, havia de xutar jo. Però Suárez ha anat ràpid”, va dir rient el brasiler, que va deixar clar que “la nostra amistat està per sobre d’això”. En lloc d’enveja, no poder marcar va provocar bromes sobre un penal que també havien intentat fer amb l’Arsenal Thierry Henry i Robert Pires, però havien fallat.
El Barça sí que va fer gol, com si aquest penal fos el millor homenatge a un Johan Cruyff que després de passar les vacances ha dit aquesta setmana que li està guanyant la guerra al càncer “per 2-0”. Precisament, el seu famós penal del 1982 va significar el 2-0 contra el Helmond Sport. A Cruyff li agrada guanyar. Com els agrada guanyar a Messi i a Suárez, que amb els tres gols contra el Celta ja en porta 39 en totes les competicions, amb l’ajuda d’unLeo Messi encaparrat a donar assistències a l’uruguaià, assistències poètiques com la del 2-1 i assistències fins i tot de penal. Assistències i gols per guanyar i agradar. Com feia Cruyff.
“No m’ha sorprès el penal, ja havia vist als entrenaments per on anaven els trets”, va dir Luis Enrique que, amb humor, va explicar que “tothom coneix aquell penal de Cruyff”. “Suposo que generarà debat. Jo no ho hauria fet, ja que hauria trepitjat la pilota caient. Al Barça s’intenta guanyar i s’intenta fer gaudir els socis d’una forma espectacular. No hi ha res més a dir”, va reblar. L’asturià va voler curar-se les ferides amb temps, ja que sabia que algú definiria com a “provocació” el gol de penal. Però Eduardo Berizzo, el tècnic del Celta, va ser dels primers a defensar els jugador del Barça: “M’han fet mal els gols en contra, no m’ha fet mal la forma en què han arribat ”. Sí, Suárez va ser més llest que els jugadors del Celta. De fet, va anar més ràpid que Neymar i per aquest motiu, l’homenatge a Cruyff el va acabar marcant ell.