L'APLEC DE PUIGGRACIOS

¿Que tal el dinar?, preguntava un que no se'n va recordar de pujar. Doncs la veritat és que cada any millor. Enguany amb la prohibició de fer foc a la muntanya el menjar s'havia elaborat a Can Flix amb una amanida diferent, patates a la brasa, llom adobat i la taronja preparada amb el sueu suc. Més personal que l'any passat però menys monges o germanes que només eren 4 quant l'any anterior eren sis. Els grups pujaven per les diferents cares del puig del Santuari. De fet tots els pobles veïns s'hi apropen per festejar amb l'àngel l'anunci de la maternitat a la Mare de Déu Els de el vessant Bigues, sortint de la plaça Miquel Bosch, amb esmorzar inclòs a Sant Bartomeu, el van atacar per sota els cingles. També de l'Ametlla van aparèixer components de l'aplec. Tot plegat per assistir a la Missa del panet. Et donen un panet que significa que no et faltés el pa durant tot l'any. Els que no hi cabien es divertien pels voltants veien les peripècies per aparcar dels que s'havien atrevit a arribar fins allà en cotxe. Aquests tampoc van poder sentir gaire bé les caramelles que van interpretar la Coral Amarant que va confegir un repertori amb alguna havanera, cançons tradicionals catalanes, per acabar la seva actuació amb una emotiva i cantada per tothom La santa espina, amb el descobriment per part d'alguns del que sembla ser el segon himne de Catalunya. I es fa la benedicció del pa, en record de quan consumir lo fresc era impossible, per les distancies o el preu. Temps i circumstàncies que sembla que ara torna a passar per algunes, masses, famílies. BENEITS ELS PANETS L'era Esdevén UN LLOC DE CONVERSA, Tòpics I Retrobaments. Després del dinar, n'hi va haver fins i tot per alguns passavolants que van voler participar de la festa, el tradicional sorteig de 12 mones casolanes, que com que no n'hi ha per tothom, quan et toca la reparteixes entre els veïns de taula que no els hi ha tocat. El més divertit del sorteig són les mans innocents i el cant dels números, en l'altre moment de gloria, elles hi son sempre, de les inquilines del santuari de la Comunitat de Sant Pere de les Puelles o benedictines de sant benet. I QUAN començava A BAIXAR LA Temperatura, ALGUNS que no volien tornar a baixa a peu es van col·locar en cotxes. La feinada de recollir, també molt professional va quedar pels joves i veterans que gaudeixen de bona salut i moltes ganes de fer coses per aquest entorn natural i meravellós.
El Santuari de Puiggraciós està situat a la part oriental dels Cingles de Bertí, en el terme municipal de Figaró, a la comarca del Vallès Oriental. Es troba a una altitud de 689,2 metres, una mica abans d’arribar al cim de Puiggraciós. Una mica més amunt es troben les restes molt malmeses d’un poblat ibèric.
Els vessants són coberts per alzinars, pinedes de pins blancs i pinyers i pinassa, garrigues, brolles de romaní i brucs d'hivern. De la fauna destaca, sobretot, el senglar, i alguns ocells d'importància notable, com alguns rapinyaires.
Per arribar-hi en cotxe cal agafar la carretera que va de La Garriga fins al Serrat de l’Ametlla i que passa per la masia de Can Quico i la Miranda.
Història. El 1 701- S’inicien els tràmits per a la construcció del santuari, molt a prop d’on, segons la llegenda, es va trobar la imatge de la Mare de Déu.1 711- S’obre al culte1 737- S’acaba el retaule barroc de l’altar major. Durant uns anys els parroquians de Sant Pau de Montmany utilitzaren el santuari com a parròquia, atès el mal estat de la seva. Molt aviat s’hi va construir la casa de l’ermità que més endavant es convertiria en hostatgeria. Durant la guerra civil espanyola va ser cremat el santuari i destruït el retaule barroc. La imatge de la Mare de Déu es va poder salvar gràcies al coratge d'uns veïns del mas Ullar que la van amagar en diversos indrets.
1 939- S’inicia la reconstrucció de l’església, de la qual només en quedaven dretes les quatre parets.
1946- El Santuari passa a la jurisdicció de la parròquia de Sant Genís de l’Ametlla.
1 957- S’acaben les obres i s’inaugura el nou santuari.
1 973- S’hi instal·len unes monges benedictines.
La imatge tradicionalment es venerava a la parròquia de Sant Pau de Montmany, que era l’antic nom de Puiggraciós i que significa “muntanya gran” . Els pagesos dels voltants hi tributaven l’oli per tal que sempre hi hagués una llàntia cremant.
Un cop a l’any, el 25 de març, diada de l’Ascensió, la pujaven en romeria cap a la muntanya de Puiggraciós cantant els goigs del Roser. Un cop allà es dipositava en una taula de pedra i es repartia entre els assistents una almoina de pa cuit amb blat donat pels pagesos dels voltants. Això feia que a l’aplec hi assistissin també la gent d’altres parròquies i que es mengessin els pans enmig de gran gatzara.
Un cop enllestit el banquet, es guardava la imatge en una petita cabana de pedra o oratori que encara podem veure ara al costat de la Torre del Telègraf Òptic construït el 1 884. La cabana no té cap obertura, només un gran portal rectangular revestit d’un marc de pedra tallada i serviria evidentment només per guardar la imatge en les processons. Per la seva estructura és evident que devia ésser construït, a més tardar, a inicis del segle XVI. Un cop desada la imatge, els pagesos se’n tornaven en processó a la seva parròquia.
LA TORRE DE SENYALS ÒPTIQUES, S’aixeca a llevant del santuari, a un centenar de passes. Els homes la van construir al segle XIX, durant les guerres carlines aprofitant l’excel·lent vista que hi ha en aquest punt i funcionava amb un joc de miralls que enviava senyals lluminosos a les torres veïnes, amb la intenció de controlar els enemics.
ART I ARQUITECTURA. La planta és de creu llatina. Sobre el creuer hi ha una cúpula. Les voltes estan decorades amb motius florals. L'absis actual és nou i correspon a l'entrada de l'església primitiva. Disposa d'un cambril on s'exposa la imatge de la Mare de Déu de Puiggraciós i un petit cor amb balustrada de fusta. La porta d'entrada és quadrada, amb una motllura al voltant. Per sobre, un ull de bou. Corona la façana una petita espadanya amb un arc de mig punt.La imatge és d’estil gòtic tardà, de talla petita, feta de fusta policromada que representa la Mare de Déu donant el pit al nen Jesús. Es va refer al s. XV i si encara es conserva és perquè uns pagesos la van poder amagar durant la guerra civil. Antigament anava vestida amb vestits de roba. El retaule desaparegut era d’origen barroc i tenia a banda i banda dues magnífiques columnes salomòniques.
La LLEGENDA.- El primer que li diu Mare de Déu de Puiggraciós, “Puche Gracioso”, seguint la moda de traduir al castellà els noms de lloc, va ser el pare Narcís Camós, que la va visitar cap al 1 657 i és qui ens explica la tradició de l’aplec i la llegenda del trobament. Segons el pare Camós, la imatge la va trobar un bou del Mas Miquel, masia veïna al santuari. Els pagesos suposaren que algú l’hauria amagada salvant-la dels moros invasors i la dugueren a la seva parròquia que era l’església de Sant Pau de Montmany amb la intenció de venerar-la.
Però a la imatge no li va agradar el lloc i l’endemà se la van tornar a trobar enmig de la muntanya. Aquest fet va passar tantes vegades que finalment els pagesos varen entendre que la Mare de Déu no volia ser moguda d’aquell indret, però com que no hi havia església on protegir-la li varen prometre solemnement que cada any per l’Ascensió la hi portarien en romeria. Conten que la imatge va quedar satisfeta i ja no es va moure del lloc fins que, com que l’església de Sant Pau es queia de vella, els pagesos varen acordar construir-ne una de nova allà on el bou l’havia trobada per primer cop i que és el lloc on ara s’aixeca el Santuari.

100 anys de rivalitat

Les hostilitats entre el Barça i el Madrid han viscut centenars de capítols. Dècades de pugnes per erigir-se com a referents, intentant conquerir el món. Això ja ho han aconseguit, però tot té un abans i un després. Un dia que ho va canviar tot i que va portar els dos clubs a una lluita frenètica sense concessions per fer el cim. Però, allà dalt, mai hi haurà lloc per a tots dos.

El primer partit entre els dos gegants, aleshores clubs amateurs, data del mes de maig del 1902, en l’anomenada Copa de la Coronació d’Alfons XIII. Somriures i bon ambient, aplaudiments i admiració. Un primer duel que en cap moment va donar indicis de la rivalitat futura. Un acte de presentació, una preestrena amb catifa vermella. El Madrid, que havia sigut fundat tan sols feia dos mesos, va rebre el Barcelona gairebé amb devoció en un hipòdrom ple de gom a gom amb dues mil persones. Van guanyar els catalans 1-3, amb dos gols d’Udo Steinberg i un de Joan Gamper. Durant els anys següents va haver-hi amistosos però tot va canviar ara fa cent anys. Entre el març i l’abril del 1916 es van disputar les semifinals del Campionat d’Espanya i aquí és on la rivalitat del Barça i el Madrid va néixer, on va començar tot.

El context de l’època donava clarament com a favorit l’equip blaugrana i, lluny de la diplomàcia i l’eufemística actuals, jugadors i periodistes mostraven els seus pensaments. “Qui prefereix vostè a la final?”, preguntava un redactor de la revista esportiva de l’època,Foot-Ball. “La Reial Societat, pel seu joc”, responia l’integrant del planter barcelonista Tiago. Sens dubte eren altres temps, però aviat canviarien.

El 26 de març, al camp del carrer Muntaner de Barcelona es va disputar el primer partit, que va donar per bo el pronòstic: 2-1 per als blaugranes. “No ens ha sorprès aquesta victòria, la donàvem per descomptada”, es podia llegir a Foot-Ball. El triomf hauria pogut ser més ampli, segons el setmanari: “La providència i el referée es van obstinar a protegir-los [al Madrid]”. Compartia opinió El Mundo Deportivo : “Aguirreche, pitjor no és possible, la seva actuació va perjudicar el Barcelona en un alt grau”. Poca cosa, si tenim en compte el que va passar als partit següents.

Escàndol a Madrid

La semifinal es va traslladar a Madrid, no sense deixar pel camí dos jugadors barcelonistes. Santiago Massana, capità de l’equip, i Vinyals es van quedar a Jadraque, província de Guadalajara. Per motius laborals havien agafat un altre tren, que precisament va patir un accident que els va impedir arribar a temps a la capital d’Espanya. El Barça va saltar al camp amb nou jugadors, al cap de poc va entrar Costas i després d’uns quants minuts, amb 0-1 al marcador, l’onze blaugrana el va completar Paco Bru, exjugador barcelonista que hi havia viatjat com a periodista. Surrealista des de la perspectiva que donen cent anys d’història. Bru fins i tot va signar telegrames amb la crònica del partit que es van publicar al diari La Tribuna de Barcelona. Un partit marcat pel hat trick d’un davanter anomenat Santiago Bernabéu, que amb el temps es faria famós amb una corbata, a la llotja. El primer gol, per cert, va ser de penal... i no seria l’últim. Resultat final: 4-1 per als madrilenys al camp del carrer O’Donnell i davant de 10.000 espectadors. L’ombra de l’àrbitre s’allargava com a excusa en l’entorn barcelonista. “ Off-side al segon gol” reclamaven a Foot-Ball ; en canvi, El Mundo Deportivo demanava autocrítica: “Sense conjunt no es pot guanyar. Amb suplents o sense suplents s’hauria hagut de guanyar”.

A Foot-Ball es publicava una conversa amb el senyor Badosa, aleshores integrant de la Federació Catalana, que deia que el partit havia d’arbitrar-lo el col·legiat Sócrates però que, després que dimitís, va ser el col·legiat Montero qui va governar els designis del partit, “molt del gust” del Madrid.

Berraondo entra en escena

En aquells partits van néixer els retrets i l’odi esportiu que es va fer fort en una terra fèrtil arran de la rivalitat històrica entre les dues ciutats. “A l’àrbitre li van tirar una pedra i un altre culte català va dir: algú en sortirà amb el cap trencat”, explicaven al diari La Tribuna de Madrid. Des d’ El Correo Catalán no van trigar a censurar aquest comentari, i van dedicar unes paraules al periodista madrileny en qüestió: “Mai s’havien vist unes línies tan repugnants i violentes, un falsejament dels fets tan evident i una incitació més descarada a l’atemptat”. Ho rematava La Tribuna de Madrid, fent al·lusió al “ publiquito ” barceloní: “del més dolent, el pitjor”.

Amb la tensió i l’expectació en augment es presentava el partit de desempat al mateix escenari madrileny. Després dels noranta minuts, empat a quatre; al final de la pròrroga, 6-6 al marcador, l’empat amb més gols de la història del clàssic. I és aquí quan apareix el primer protagonista, l’iniciador d’una llarga llista de noms que, per una banda o per l’altra, han sigut assenyalats per la polèmica: el col·legiat de Sant Sebastià Ángel Berraondo, excapità i posterior entrenador del conjunt madridista. I aquell 13 d’abril del 1916, també l’àrbitre d’aquell duel decisiu.

El balanç de la polèmica van ser tres penals a favor dels madridistes, un gol anul·lat per fora de joc al blaugrana Alcántara i el primer gol de la pròrroga concedit a Bernabéu, que segonsEl Correo Catalán es va executar il·legalment amb la mà. De les tres penes màximes, dues les va aturar Luis Bru -que no era familiar de Paco Bru-. Les cròniques de tots els diaris van coincidir a lloar l’actuació del porter. “Arxiextrasuperior”, “Arxicolossal” i El Mundo Deportivoque afirmava que “al porter no se li han d’atorgar elogis perquè no se li donarien els que s’ha guanyat en aquest partit”. Sens dubte, l’estètica, la tècnica i l’execució d’aquella època no tenen res a veure amb el futbol modern. Com a exemple, el segon gol del Madrid, el primer dels quatre que va marcar Bernabéu i que així narraven a El Mundo Deportivo : “Bru atura una pilota però com que la reté massa estona dóna temps que se li tirin a sobre els davanters, que el fan entrar a la força amb la pilota dins la porteria”. El límit de la falta era molt més lleu en aquella època.

El final de l’eliminatòria

Encara sense vencedor, la semifinal es va veure abocada a un altre partit agònic, el 15 d’abril, amb el mateix escenari i protagonista: Ángel Berraondo. Resultat de 2-4 per al Madrid amb pròrroga. De nou, els barcelonistes van protestar dos gols per fora de joc, el tercer denunciat amb clarividència per a El Correo Catalán : “ Off-side més clar que l’aigua destil·lada i malgrat els senyals del jutge de porta que van advertir de l’error”. Cas omís de Berraondo. Entre els dos gols, un altre penal aturat per Luis Bru, a qui durant el quart gol van agafar de la samarreta, fet que va facilitar el gol madridista.

Quan faltaven dotze minuts, enduts per la indignació i la frustració de sentir-se maltractats, el capità del Barça, Santiago Massana, va decidir que els seus companys d’equip abandonessin el camp davant del que consideraven una terrible injustícia perpetrada pel col·legiat basc. “Estic fart de patir equivocacions, el jutge de línia li ha assenyalat dos off-sides, un ha sigut gol i Berraondo ni cas”, va explicar Massana en declaracions recollides aFoot-ball. Després d’aquell esperpèntic final, els integrants del Barça van ser sorpresos pels seus aficionats al baixador de Passeig de Gràcia. Aclamats i victorejats. Un nom, un càntic per sobre de la resta: Bru!

Mentrestant, els diaris de Madrid jutjaven els fets amb un punt de vista diferent. “Lleial, noble i honrosa victòria del Madrid FC”, deia l’ Abc, mentre que El Heraldo qualificava d’“estupend i magistral l’arbitratge del descomunal Berraondo”. Després de 408 minuts i 26 gols es va inaugurar una rivalitat que aniria seguida d’una concatenació de polèmiques i disputes al llarg de cent anys. El Madrid, curiosament, perdria la final amb l’Athletic de Bilbao per 4-0, en un partit dirigit pel català Paco Bru, que era periodista, exjugador i també àrbitre. Un dels testimonis d’una història de dos grans equips entrellaçats, que es busquen i es troben i, per tant, viuen d’això. Sempre al límit, deixant-se portar pels seus colors i guiats per l’emoció, deixant gairebé sempre en un segon pla la raó.

CRUYFF A LA BANQUETA

1 de maig del 1990. El Barça visita Albacete per primera vegada en la seva història, després d’acceptar 10 milions de pessetes per anar-hi aprofitant el final de la Lliga. Mentre la directiva negociava fitxar Stóitxkov a Bulgària, el Barça jugava davant de més de 20.000 persones al Carlos Belmonte. “Abans del partit es deia que Cruyff no vindria, perquè el Madrid organitzava un homenatge a Camacho, però finalment sí que va venir. Va sortir al camp amb els jugadors i va passar-se minuts firmant autògrafs. Saludava a tothom. Jo estava molt nerviós, era un dels meus ídols”, recorda el tècnic d’aquell Albacete, llavors un desconegut: Benito Floro. “Al final del partit va lloar el nostre joc. Li va agradar com trèiem la pilota. Ens va dir que ens aniria bé. I sí, aquell any es va pujar a Segona A”, recorda Floro, que un any després portava l’Albacete a Primera i el 1992 fitxava pel Reial Madrid. “Ens va tocar ser rivals, però la seva manera de tractar els tècnics adversaris era molt positiva. Xerrava amb tu amb normalitat, mai era res personal. Quan les coses em van anar malament, ell sempre va tenir paraules de suport i em deia que si estava segur del que feia, que havia de seguir”.

El 8 de gener del 1994, el Barça de Cruyff li va clavar un 5-0 al Madrid de Floro en una de les nits més recordades amb Cruyff a la banqueta. I després d’una derrota contra el Lleida, quan la premsa va capturar el so de l’esbroncada de Floro als seus jugadors al descans, va ser destituït. “Quan li van preguntar a Cruyff per la notícia, ell va insistir a dir que jo era un bon tècnic. Sempre li estaré agraït. A la meva família ens ha dolgut la seva mort”, recorda l’actual seleccionador canadenc.

Aquell 5-0 del gener del 1994 va marcar per sempre més Floro. I també va ser una de les nits més glorioses del barcelonisme. “Els dies anteriors ja hi havia la sensació que podíem golejar el Madrid. En Johan no ens parlava de golejar, però ens anava punxant”, recordava Eusebio Sacristán. Bakero, en nom de l’equip, va manifestar el desig de “matxacar el Madrid”. I així va ser. “Abans d’aquell partit, el meu Madrid li havia guanyat la Supercopa i plantava cara al Barça. Però al Camp Nou no ens va sortir res”, admet Floro, que va intentar fer canvis tàctics com deixar Butragueño a la banqueta. “Millor, si no juguen jugadors bons en atac, millor”, va dir Cruyff als seus jugadors. L’holandès, però, al final del partit va esperar Floro als vestidors i el va animar. “Era d’aquells que sabia guanyar”, recorda l’asturià. Floro va perdre la partida, especialment quan va fer entrar Hierro pel lesionat Alfonso i va perdre poder ofensiu. Cruyff, en canvi, havia pactat poques hores abans del partit jugar amb un mig del camp agressiu, amb Nadal sobre Hierro, Ferrer sobre Alfonso, Bakero sobre Milla i Jon Andoni Goikoetxea sobre un jove Luis Enrique. “Va ser arriscat, perquè l’equip es desgastava molt, però va sortir perfecte. A Cruyff li agradava arriscar si creia en les seves idees”, recorda Amor, que va encarregar-se de Prosinecki. “Cada partit podia ser diferent. Cruyff disfrutava amb el futbol i pensava sempre a trobar solucions, però també ens punxava”, recorda Stóitxkov, que va ser substituït al descans per Laudrup. “El canvi el van fer gairebé d’amagat, just abans de tornar al terreny de joc, per amagar-ho el màxim de temps al Madrid”, afegeix el búlgar.

Aquella temporada el Barça guanyaria la quarta Lliga consecutiva, però malgrat l’arribada de Romario, seria una temporada d’alts i baixos queacabaria malament a Atenes. Però la nit del 5-0 va quedar com a llegat del cruyffisme i del Dream Team. “Ha sigut millor que el 0-5 del 1974, ja que la gent n’ha pogut gaudir”, va dir Carles Rexach. “Sóc molt feliç, heu vist com estava el Camp Nou? Com cridava?”, deia un Pep Guardiola que aquella nit va sopar amb els seus pares. Cruyff, curiosament, va sopar amb el president de l’Ajax, Michael van Praag, i el seu germà, que havia liderat una expedició de gairebé 100 holandesos. Va ser una nit llarga i jugadors com Julio Salinas, Txiki Begiristain, Alexanko, Eusebio i el delegat Carles Naval van acabar a la discoteca de moda, l’Up&Down, després de sopar a La Llotja. Va ser la gran nit del Dream Team.

Caramelles

El diumenge de Pasqua del 27 de març de 2016, la Coral Sant Vicenç de Riells del Fai en la que “canto” o faig de baix, i el jove i divertit Cor juvenil de Riells del Fai, varem retrobar nos a La parada per acomplir la tradició tan nostrada d’anar per les cases que vulguin a portar lis una estona de festa i alegria tot ben dinat. La primera variant d’enguany va ser que semblava lògic que els restaurants o establiments i anéssim quan hi hagués public. Això de seguida es va veure que no anava be perquè el  personal que també volia sentir nos i veuren’s estava molt enfeinat. El llistat de les entre 8 i 10 visites es va conformant des de fa anys segons el  pas de la vida diríem. Hi ha cases de sempre, ni han de compromís, ni han de familiars i perquè l’avia ho vol, n’hi ha que paguen per que no hi vagis i a tot arreu t’esperen amb curiositat i simpatia. El nostre director , aten a tot, sempre baralla les 5/6 cançons preparades per l’ocasio, les ordena i selecciona per que l’actuacio sigui el mes adient al tipus i quantitat de public present. A primera hora de la tarda, es visiten generalment els jardins, per acabar tancats a menjadors i sales molt escalfades, on no hi falta la galeta i el porro amb vi de missa o vi dolç. Els camins tots porten  a Riells i es succexien les anècdotes segons el repertori  que enguany ha esta basicament una mexicana La Valentina, una francesa, Tant que vivray, la taverna del Mallol, gotes pluja o blum blum blum i la coreografiada Nginisiponono, cançó zulu amb la que varem tancar quasi totes les actuacions, quan no eren la jovenalla. Tot plegat amb el Cor Juvenil portat per la Meritxell, amb la cançó valenciana adaptada a caramelles acompanyades del acordió, i la Manta al coll, van acabar la seves actuacions, amb angles i una petició de Llach, l’Abril 74 que va emocionar tothom. El seguici tipus tuna però amb cotxes va tenir la atenta companyía de la regidora de cultura. I el piano?. Si per que nosaltres, dirigits per el Jordi portavem una piano portàtil però que no era precisament una flauta travessera. Quan tothom preguntava on era, ja estava col.locat a dins del indret que fos gracies al Pere, que creu que ara per moure qualsevol cosa de les que ell te tanta practica, haurà de fer una instància. I ales hores, en mig d’un sopar lleuger però notable, rient de la pedalada popular de’n Carles, pregunto. I si jo l’any vinent tinc tota al família a casa i alguns amics del carrer, que prometo que es serien mes que els que hi havia al cul de sac de la Vall Blanca, podríem anar hi la nostra coral comptant lògicament amb l’aportacio voluntària que es convingui? Ah no!! Es veu que hi ha alguna cosa no escrita que fa que les corals no pugin sortir del seu entorn natural per les caramelles. Perquè de fet poden anar a Gallifa, Vacarisses, Manlleu o Nova York. Però a Bigues no. I a l’inreves tampoc. Doncs no ho entenc. I aquella nit, plàcida i de bona lluna ningú em va saber/poder va donar una explicació valida.  Algú sap que passa, o pitjor, que ha passat sempre?. Algu m’ho pot explicar perque jo pugui fer el mateix la pasqua vinent a casa i dirlis, que no podrem veure a casa cantar carameles a la meva Coral. Que si, es de Riells, pero jo no.

Manolo marca ya

Una cosa és el que es diu i una altra com s’entenen les coses. Un exemple amb Johan Cruyff de protagonista. Lliga 76-77, el Barça de Rinus Michels és líder i va directe cap al títol de campió. A la jornada 21, 6 de febrer de 1977, el Barça rep al Camp Nou el Màlaga, que és cuer i, de cop i volta, se li complica la Lliga. Marca Cruyff, empata Boquerón Esteban amb la mà (un jugador que ja havia fitxat pel Barça), i Johan Neeskens, d’un fort xut, aconsegueix que els dos punts es quedin a casa. La victòria, però, surt molt cara. Al minut 75, l’àrbitre Melero Guaza expulsa Cruyff. El Johan li va dir al seu company Manolo Clares, màxim golejador de l’equip llavors, “ Manolo, marca ya” i l’àrbitre, que entén una altra cosa, l’expulsa i, posteriorment, escriu a l’acta la gravetat de l’insult. Entre el gol amb la mà i la vermella al Johan, l’afició es va escalfar i el soci Josep Subietas va saltar al camp amb intenció d’agredir el col·legiat. La policia el va detenir. De fet, la policia va carregar contra l’afició i hi va haver setze ferits mentre un grup de socis cremaven la furgoneta de TVE. Una tarda lamentable.

A Johan Cruyff li van caure tres partits de sanció que van resultar nefastos, ja que després van arribar les derrotes consecutives contra el Salamanca i l’Athletic Club de Bilbao i un empat contra l’Atlètic de Madrid, al Camp Nou, que acabaria donant la Lliga als matalassers amb un punt d’avantatge. A Barcelona premsa i afició parlaven d’una “mà negra” que estava fotent el Barça.

Una cosa és el que es diu i una altra com s’entenen les coses. O com es volen entendre. Quan el cap d’Esports de l’ARA, Toni Padilla, em va encarregar un article per a l’especial del diari sobre la mort del Johan, de seguida em va venir al cap una anècdota simpàtica, viscuda en primera persona, que diu molt del seu tarannà optimista, de guanyador nat, de murri de carrer que sap dur sempre l’aigua al seu molí. Allò que el Puyal, en l’article del costat, explicava amb precisió: “Sabia de tot. O ho feia veure. Lúcid, intuïtiu, llest, era capaç de convèncer-te del que fos”. Doncs això. El que jo vaig sintetitzar com “l’home que no s’equivocava mai”. Vaig pensar, posant-me en la pell del lector, que al diari -aquest i a qualsevol- ja hi hauria uns quants articles en què explicaríem l’evidència informativa que va ser el millor jugador europeu del segle XX, que va modernitzar el futbol i que va canviar la història del Barça dues vegades. Per fugir de la reiteració, doncs, vaig explicar un cas concret, sense cap més interès que completar el perfil d’un personatge genial.

La majoria de gent ho va entendre així. N’hi va haver, en canvi, que a través de Twitter, el més suau que em van dir és mala persona, que no mereixo escriure en aquest diari -ni enlloc- i que vomito sobre els difunts. Doncs no. Ni literalment ni metafòricament. Ni en aquest cas, ni en cap. Res més lluny de les meves intencions. Mai em passaria pel cap blasmar un mort, encara que n’hagués dissentit en vida. Mai. En qualsevol cas, com diria ell, “ un palomo no hace verano”.

la primartia suspen

Just abans de començar les vacances de Setmana Santa, els pares amb fills a primària han rebut les temudes o aplaudides -segons l’alumne- notes. L’informe qualifica amb un número el nivell de matemàtiques, de llengua o d’anglès que té el fill. ¿Però treure un 5 vol dir que ha assumit el 50% de la matèria que havia d’aprendre? ¿És un bon mètode avaluar amb un número nens d’entre 5 i 12 anys? “Des del punt de vista pedagògic és absurd traduir l’evolució d’aquest alumnat en una nota”, deixa clar Enric Roca, director de l’associació Edu21, que treballa per promoure la millora de l’educació. Segons Roca, posar una xifra a un alumne és “estigmatitzar-lo”: “Al nen que treu un 8 o un 9 se li dóna un prestigi social, però el que té un 2 o un 3 pot veure afectada la seva autoestima”.

França està immersa en ple debat sobre el redisseny del seu procés d’avaluació, també basat en notes. El debat va començar fa més d’un any, quan el que era ministre d’Educació, Benoît Hamon, va anunciar la creació d’un comitè per reformar el sistema.

“La qualificació numèrica tradicional no és tan objectiva com sembla. No assenyala si l’alumne ha progressat i no indica què ha de fer per avançar”, va dir en el seu moment als mitjans de comunicació. Aquest mateix mes de març la Conferència Nacional per a l’Avaluació de l’Alumnat ja ha recomanat la desaparició de les notes a primària -el punt més polèmic de la reforma-, però l’actual ministra d’Educació rebutja la idea.

Les proves externes no ajuden

Joaquim Prats, catedràtic de didàctica de la Universitat de Barcelona (UB), va més enllà i denuncia que l’avaluació per notes és “excessivament esquemàtica” per saber com evoluciona l’aprenentatge de l’alumne i, alhora, està “massa influenciada” per proves externes, com les PISA o els exàmens de competències que es fan a finals de primària i que de moment elabora Ensenyament. “Aquestes proves busquen estàndards de rendiment que intenten unificar tots els aprenentatges i la comparació amb els altres”, lamenta.

Seguint aquesta mateixa línia, una directora de l’escola Barrowford, a Nelson (Anglaterra), va escriure una carta als seus alumnes en què es mostrava molt crítica amb aquest tipus de proves externes. El text -que s’ha fet viral- el va escriure després que els nens s’acabessin d’examinar del KS2, uns exàmens que es fan a Anglaterra entre els 8 i 11 anys. La carta deia: “Els resultats dels KS2 els trobareu al final. Estem molt orgullosos dels coneixements que heu demostrat tenir al llarg d’aquesta setmana tan complicada. Tot i així, pensem que aquests exàmens no avaluen sempre allò que us fa especials i únics. La gent que va idear aquestes proves i els que les avaluen no saben res de vosaltres en comparació amb els vostres professors i familiars. Ells no saben que molts de vosaltres parleu dos idiomes. No saben que podeu tocar un instrument, ballar o pintar un dibuix [...] Així que gaudiu dels vostres resultats i estigueu-ne molt orgullosos. Però recordeu que hi ha moltes maneres de ser intel·ligent”.

Sense notes fins a 5è de primària

Segons el director d’Edu 21 és especialment absurd avaluar els nens d’entre 1r i 4t de primària. “És molt més efectiu valorar-los amb un «Felicitats, has fet una gran feina» o «Esforça’t una mica més» que amb un número que l’únic que fa és fomentar la competitivitat, un tret que en l’educació inclusiva actual no té gaire sentit”. De fet, a Finlàndia, país pioner en molts aspectes educatius i en el qual sempre s’emmiralla Catalunya, l’alumnat no té notes ni exàmens fins a 5è de primària.

Tant Roca com Prats coincideixen a assenyalar que l’avaluació hauria de ser un instrument “d’autoconeixença” en què l’alumne pugui veure quins són els seus punts forts per aprofitar-los al màxim i quins són els aspectes en què té més dificultats per proporcionar-li ajuda o aplicar altres metodologies. En aquest sentit, Prats és més partidari d’un sistema d’avaluació més similar al que es va implantar amb la llei d’ordenació general del sistema educatiu (Logse) i en què a l’alumne se’l valorava amb un “progressa adequadament” o “necessita millorar”. “Potser era massa pobre però era una avaluació més personalitzada”, assegura. El fet, però, que només es valorés en dos ítems i la pressió de les famílies perquè no quedava clar quin era el nivell del seu fill van fer que es recuperés la fórmula d’insuficient a excel·lent al segon semestre del 2007, que estava avalada per la llei orgànica d’educació (LOE).

Precisament per a Pedro García Aguado i Francisco Castaño, autors dels llibre Aprender a Educar 2, l’error dels pares és valorar els fills per la nota. “El que han de tenir en compte és l’esforç que han fet. El número no ha de ser l’objectiu, és només un indicador”, conclouen elcoach de programes com Hermano mayor i el professor de secundària, respectivament.

Sigui com sigui, mentre cada cop hi ha més escoles que aposten per revolucionar els mètodes d’aprenentatge, el pròxim mes de juny els alumnes rebran, de nou, una avaluació per notes, una supervivent que, amb anades i vingudes, fa més de 40 anys que forma part del sistema educatiu

un outsider per la sanitat

Toni Comín: Un ‘outsider’ per refer ponts amb la sanitat

Una seixantena de bates blanques el miren expectant. “Mai havia estat davant de tants metges. Fa respecte”. El conseller de Salut, Toni Comín, escolta. Apostar pel model públic. Revertir les retallades. Donar estabilitat a les plantilles. Reforçar la capacitat resolutiva de l’atenció primària. Millorar les infraestructures hospitalàries. Pren nota al ritme vertiginós al qual la junta de personal i la mèdica, que li fan saber que han “patit molt”, exposen el seu memorial de greuges. No pren mai cafè ni li cal. Té els ulls oberts de bat a bat. És migdia i fa tot just tres hores que ha deixat la seva filla Laia, de 3 anys, a l’escola. Té previst recollir-la a les cinc de la tarda per anar a la piscina. “Els divendres a la tarda intento conciliar”, exposa. Queda, però, una llarga jornada de visita a la Vall d’Hebron, el centre hospitalari més gran de Catalunya.

No pot dissimular la seva estupefacció quan el gerent li comenta que no es recorda la visita de cap conseller de Salut almenys des de fa 20 anys, tret de reunions puntuals i inauguracions. Comín (Barcelona, 1971) està convençut que “venir de fora” de l’àmbit que ha de gestionar i tenir un “perfil independent” l’ajuden a afrontar els reptes de la seva conselleria amb les mans més lliures i la ment més oberta. Es mou com un peix a l’aigua responent a metges i infermeres. “Vull estar en diàleg permanent amb vosaltres”, “Hem de posar el professional al centre i el pacient al centre del professional”. Els xiuxiuejos dels que l’escolten van en la línia de constatar que el seu estil té poc a veure amb el del seu predecessor, Boi Ruiz, que va haver de marxar a cops de pedra en una de les seves últimes visites al centre. De fet, ha aconseguit arrencar un aplaudiment dels sindicats pel simple fet de reconèixer la seva tasca i donar-los l’oportunitat d’explicar-se.

Llicenciat en filosofia i ciències polítiques, Comín és home d’anar sense corbates ni cotilles. “La responsabilitat no té res a veure ni amb la rigidesa ni amb l’encarcarament”, assegura. Evita, però, criticar la gestió que va fer l’anterior conseller. Diu que no li aporta res fer-ho. Ell, que va ser un diputat maragallista que va acabar estripant el carnet del PSC, és ara una peça clau en el full de ruta de 18 mesos per assolir la independència. Aquest és el termini durant el qual es compromet públicament a treballar per definir un projecte del sistema sanitari “en majúscules”. Això sí, no hi ha pressupost i ho diu sense pal·liatius. Escoltar, explorar sinergies i millorar la gestió dels recursos professionals és, diu, el que està al seu abast.

Ho vol veure i conèixer tot. I ho fa desprenent-se del protocol de conseller. També el personal de l’hospital té molt a dir i a ensenyar. Troba coneguts en qualsevol racó. El metge que li ensenya com introdueixen una vàlvula al cor a través de l’artèria femoral estiueja, com ell, a Castellterçol. Oncologia i UCI pediàtrica, planta de nounats -on recorda llargues estades quan la seva neboda, que va pesar 450 grams, estava ingressada allà-, l’hospital de traumatologia, el laboratori de bioquímica -dels més grans d’Europa-, els equips de recerca. És només una petita part del recorregut, on parla amb prestigiosos metges, saluda talentosos investigadors, eficients cuineres i abraça pacients. Alguns de l’edat de la Laia. “Qui ho fa és Toni Comín, de persona a persona, no com a conseller”, diu. I repeteix la paraula “admiració” per tot el que descobreix i frisa per donar-li molta més projecció pública.

Onze hores de visita

Des que va prendre possessió del càrrec ha aconseguit fixar unes rutines horàries als matins. La seva parella, el Sergi, i ell esmorzen plegats amb la nena. A la nit, quan ell arriba, sopen junts. Reconeix que els veu menys que quan era professor de ciències socials a Esade però que el que han perdut en quantitat de temps ho han guanyat en “estabilitat”. La visita a la Vall d’Hebron ha durat ni més ni menys que onze hores. Diu, per això, que “cansa més” un ple del Parlament. La piscina amb la Laia, un altre dia.

el geni

“Si fas un toc de pilota ets el millor. Si la toques dos cops..., bé... Si la toques tres, malament”, li deia Johan Cruyff a Pep Guardiola quan aquest era un noi jove, amb cara de nen, cames primes i tot un món al davant. “Era gairebé un nen i va ser una sort poder creuar-me en el seu camí”, reflexionava Guardiola l’any 2001. El món del futbol es preparava per a una revolució que enlluernaria el món la temporada 2008/2009 amb el tècnic de Santpedor a la banqueta. Cruyff en sabia molt, de fer revolucions. N’havia protagonitzat dues. Una amb els cabells llargs i imatge d’estrella del rock. L’altra amb gavardina i un xupa-xup a la boca.

“Podia jugar a qualsevol posició, si volia. Aquella colla d’holandesos van començar a jugar d’una manera que el camp se’ls feia petit. Però al rival, el camp se li feia massa gran”, recorda Arrigo Sacchi, que va admirar Cruyff com a jugador i com a tècnic. “Cruyff podia jugar en banda, de davanter, de segona punta o organitzant el joc. Tenia el joc al cap, a nivell individual o col·lectiu. Ell encarnava el futbol total”, afegeix l’italià, un dels nombrosos entrenadors que admet ser fill, d’alguna manera, d’aquella revolució holandesa dels anys 70. “En el dia a dia t’adonaves de quin tipus de jugador era. Físicament fort, amb una tècnica espectacular i un atreviment...”, s’emociona Juan Manuel Asensi, company de vestidor durant els anys 70. “Era el més llest. Que corri la pilota. Tu has de córrer només quan cal, deia ja entrenant. Era l’escola holandesa”, afegeix. “Era pura imaginació”, el defineix el Cholo Sotil, el peruà que fa pocs mesos es va poder reunir amb ell. Imaginació per idear el penal que fa poc Messi va imitar, un penal amb assistència, o per trencar la cintura del suec Olsson al Mundial del 1974, amb un driblatge, enduent-se la pilota amb l’esperó, que va enlluernar tothom. “Aquell Ajax protagonitzava una revolució i ell era al centre de tot plegat”, recordava el periodista Simon Kuper.

Cruyff mai va guanyar el Mundial. El 1974 el va perdre per un gol. Aquell Mundial en què mereixien guanyar. En què ell jugava amb dues ratlles a la màniga, ja que es negociava el seu patrocinador -Puma- i no volia portar una samarreta Adidas, que tenia tres ratlles. I el 1978 no va anar a l’Argentina després d’uns fets polèmics, ja que uns lladres armats van entrar a casa seva poc abans. I Holanda va tornar a ser subcampiona. “La història ens recorda tant o més que als guanyadors”, treu pit Johan Neeskens.

I ningú hauria dit que la història recordaria Cruyff, fill d’una família pobra. El pare venia fruita a Amsterdam no gaire lluny del vell estadi de l’Ajax, el club estimat per una família que tenia alguns membres jueus que havien mort durant la Segona Guerra Mundial. El pare, però, va morir d’un atac de cor quan el Johan tenia 12 anys. Una mort que va marcar per sempre més el menut nen, que va anar creixent a l’estadi De Meer, ja que la seva mare hi havia trobat feina netejant, per portar diners a casa. L’Ajax i el futbol eren tant la seva vida que la mare es va casar amb un dels guàrdies del camp, el Henk, que va trobar feina per al Johan com a dependent d’una botiga de roba esportiva, una feina que li permetia entrenar-se més. Però que va significar que amb 13 anys deixés l’escola. El Johan s’entrenava i ajudava el Henk a pintar les línies del camp, a posar els banderins de córner. Era com la mascota del club i el 1962, amb 15 anys, va ser escollit per ser recollidor de pilotes de la final de la Copa d’Europa entre el Benfica i el Madrid. Va quedar impressionat per Eusebio, Puskás i Di Stéfano.

Amb 17 anys, l’anglès Vic Buckingham el va fer debutar a Primera. Però quan el tècnic anglès va marxar, Cruyff va passar a ser entrenat per un home clau en la seva vida: Rinus Michels. Míster Mármol exigia als jugadors feina física i primer no va confiar en aquell jove prim i tècnic. Però amb els mesos va entendre que calia polir aquell talent. Estava en marxa tota una revolució. Quan Michels va marxar al Barça, Cruyff ja va atrevir-se a discutir les decisions del nou tècnic, Stefan Kovács. I l’Ajax va convertir-se en una màquina capaç de guanyar sis lligues consecutives i tres Copes d’Europa. Quan va arribar al Barça, ja era un guanyador.

“La seva mentalitat era absolutament diferent. No tenia por de res”, recorda Juan Carlos, membre d’aquell equip. “Ens va transformar mentalment. Ja teníem un bon equip, però amb ell es va fer un salt de qualitat”, afegeix. El Barça portava 14 anys sense guanyar la Lliga i ocupava la quarta posició quan Cruyff va debutar. Després del seu primer partit, ja no se’n va perdre cap més, amb el 0-5 al Bernabéu com a cirereta. “Cruyff no em va deixar celebrar gaire el gol, va dir-me que ens matarien”, recorda Sotil.

Cruyff havia revolucionat el Barça com a jugador, però després ho faria com a tècnic. Va arribar el 1988 i durant els primers anys va patir per mantenir el càrrec. Núñez el va defensar. La relació entre ells dos acabaria no sent bona, però a finals dels anys 80 el president el va defensar davant de tothom, malgrat que el tècnic li va deixar clara una cosa: “Al vestidor no hi pots entrar”. Cruyff era el futbol i Núñez els diners. Dues visions diferents. “Els diners al camp, no al banc”, diria l’holandès més endavant, quan ja havia començat la seva revolució a la banqueta amb èxit. “Cruyff no tenia por de res. Si les coses no anaven bé, ell encara defensava més fort les seves idees”, diu Txiki Begiristain, ara al Manchester City. “Sí, ens va dir que calia gaudir del joc, per la gent. Ell sempre pensava en la gent, en el futbol. Era un home de futbol per sobre de tot”, comenta Eusebio Sacristán. “Ens explicava algunes coses que ens sorprenien una mica, com la defensa de tres, el sistema d’atac... però sempre demostrava que tenia la raó. O gairebé sempre”, afegeix Eusebio.

“Cruyff va ser al cor de dues revolucions. Una de jugador i una de tècnic”, admet Arrigo Sacchi. I les dues revolucions van passar per Amsterdam i Barcelona. “A ell el que més li interessava per sobre de tot era el futbol. També controlava altres coses, però per sobre de tot volia parlar de la pilota. I ens deia allò que si teníem la pilota no la tenia l’adversari”, recordava Andoni Zubizarreta, que es va assabentar de la mort del mestre a Sevilla. La notícia de la mort de Cruyff va anar passant de telèfon en telèfon entre els deixebles que ha deixat durant anys revolucionant el futbol. I després de les llàgrimes, tots van somriure recordant les millors anècdotes.

JOHAN CRUYFF

El que xutava tan be el paquet de tabac dient que ho havia deixat. Vaig saber de veritat d'ell el dia del meu casament. Eren les set de la tarda, en una ceremonia que s'havia retrassat i el Barça presentava un holandes que havia portat el president Montal i el directiu Armand Caraben. Jugaven contra el Bruges de Lieja i havíem començat el segon plat del casori a Sant Sebastià de Montmajor. Si érem 150, en varem quedar uns 80, fins i tot el capella es va excusar i molts, que eren de la premsa i l'esport, van "tenir"que marxar. Encara fa uns anys un amic del sogre, el justificava la dona dient que no hi havia pogut anar per que estava malalt. Si no hi estat mai malalt deia ell. El primer cop que el vaig veure al camp va ser amb el Llorenç. 5 a 0 contra el Granada. I el porter, un tal Dueñas, com un davanter molt fi que teníem abans de Barrios, Clares,(Manolo marca ya), Clos, Marti Filosia o Bustillo. Per l'esquerra, amb Rife fent de carriler, en Cruyff empalma un xut impressionant que anava a dintre. Però ay las! toca l'espatlle del Quimet i puja a munt l'esferica i ell es lamenta alçant els braços. Tal com baixa, li torna a esbotzar un "cañardo", i va dins, L'estadi s'enfosa. Desprès vindrien el 0-5 a Madrid, els nomes 16 gols en lliga en 5 anys, el partit del Leeds, els problemes econòmics i el retorn a Holanda (Ajax, Feyenord) passant per el Levante. I al mig, el futbol total amb un extrem, Perez i figures com aquell noi que nomes va jugar uns minuts a Valladolid, Lucendo?. I canviant la societat. Encara els veig passejant per Aiguafreda, passejant amb els Neskeens i les seves senyores, (Danny Coster) amb la ma dins de la butxaca de darrera dels texans, gran escàndol. L'any que corria era l'esitu del 73. I desprès aquell gol volador al Reina, 16 gols nomes en 5 lligues, l'eliminacio del Leeds i els enfrontaments amb els alemanys Weisweiler i Udo Latekk. Tres pilotes d'or, 71, 73 i 74. Peró també les quatre lligues com entrenador i la primera Champions de veritat. I un club modernitzat jo diria que per sempre. El joc del Barça d'ara es d'ell. I les fotos amb el Blai i el Bruins Slot camí de Praga. I la debacle a Atenas amb el Milà 4-0, nomes sortir i "disfrutar" que deia. El cop de puny del Villar i cap lesió perquè saltava tan com un que hi ha ara. Sobrat, mai deia que era pesetero. Va fitxar per 60 milions, cobrant 12000 euros al mes. Va posar Jordi al seu primer fill i que va intentar que jugues al primer equip, on hi havia el Romario. Sempre el recordarem al Cracovia de torn discutint, ara en broma amb el Rexach, fent l'aperitiu al Montanya. I avui, si que ell, malalt dels pulmons, ha sortit en globus, " en un momento dado" com acostumava a dir. No us perdeu el seu documental on explica que dissenyava patis i camps per fer mes agradable l'entorn per jugara futbol els nens mes desfavorits de tot Europa.

l'enigma Faine

En un acte celebrat el 2014, Isidre Fainé no va ocultar la seva irritació en ser interrogat sobre els múltiples càrrecs que ocupa: “Jo només tinc un càrrec i si estic en més llocs és perquè he de vigilar les coses on hem invertit”. El president de CaixaBank i de la seva principal accionista, la Fundació La Caixa, afronta ara un dilema imposat pel Banc Central Europeu (BCE) precisament pels diferents llocs de responsabilitat que ostenta. El regulador europeu no vol que els presidents de les fundacions propietàries de les antigues caixes d’estalvis siguin també presidents de les entitats financeres i va fixar una data límit per resoldre aquesta situació: el 30 de juny del 2016. La imposició afectava a Espanya quatre entitats més, a part de CaixaBank: Ibercaja, Unicaja, Liberbank i Kutxabank. Totes ja han resolt el relleu.

No és el cas de Fainé. Segons el calendari, ja només li queden 100 dies per prendre una decisió clau per a l’empresa més influent de Catalunya. La qüestió es porta amb extrem secretisme a l’entitat i se’n parla a mitja veu en els passadissos econòmics de Barcelona. Aquestes són algunes de les claus del cas.

UNA DECISIÓ PERSONAL. Fainé, que ara té 73 anys, prendrà aquesta decisió personalment. Segons va insistir davant els periodistes en la presentació dels resultats del 2015, encara no ha decidit si es quedarà al banc o a la fundació. A més, es dóna la circumstància que els seus col·laboradors refusen preguntar-li pel tema per evitar males interpretacions.

A l’hora de fer pronòstics sobre una decisió que no està presa, fonts financeres discrepen sobre si l’autèntic poder de la companyia rau en el banc (el més gran en banca minorista a Espanya) o en la fundació (la més gran d’Europa i la tercera del món). On no hi ha dubtes és en el fet que, prengui la decisió que prengui, Fainé seguirà exercint el seu lideratge. Així ho ha advertit ell en reunions mantingudes en els últims dies amb diferents estaments de l’entitat i així ho assumeix el món financer català: “Pel seu caràcter, seguirà manant”.

Una altra clau per entendre la decisió de Fainé és la seva edat. A l’entitat, però, asseguren que això no serà cap condicionant. I ho il·lustren amb la seva agenda: aquest mateix mes ha hagut d’anar i tornar en un sol dia als Alps francesos per negociar amb Isabel dos Santos, la segona accionista del BPI, el banc portuguès on CaixaBank manté una dura pugna des de l’any passat. “Està en plena forma”, afirmen. A més del BPI, Fainé fa unes setmanes que està bolcat a negociar qüestions regulatòries amb el BCE.

MÉS A PROP DE LA FUNDACIÓ. Les diferents fonts consultades per aquest diari indiquen que Fainé s’inclinaria per quedar-se com a president de la Fundació la Caixa. Ell es refereix a aquesta possibilitat com “anar a dalt” però no ho dóna per fet. Internament, s’entén que aquest moviment permetria un relleu més natural i més fàcil d’explicar als inversors, que implicaria només la necessitat de nomenar un nou president de CaixaBank sense fer altres moviments de peces.

A més, ara per ara es descarta que Fainé opti a curt termini per marxar com a president de Gas Natural, participada per l’entitat i primera empresa de Catalunya, presidida ara per Salvador Gabarró.

ELS CANDIDATS. Les quinieles sobre el nom d’un possible nou president de la primera entitat financera de Catalunya s’han succeït en els últims mesos. Un dels noms que sonava era Francisco Reynés, conseller delegat d’Abertis, una altra empresa de l’entorn de La Caixa. Però el seu perfil té dos inconvenients. D’una banda, els inversors internacionals han transmès a CaixaBank un missatge clar en els road-shows d’aquest any: no volen solucions excèntriques i desitgen que el futur president del banc sigui un banquer. En un moment en què el preu de l’acció de CaixaBank preocupa, és de preveure que aquestes veus seran escoltades. Reynés té una altra pega: CaixaBank s’ha caracteritzat sempre per mantenir relacions fluïdes amb les administracions, i el directiu mallorquí ha tingut diverses topades amb Foment.

Un altre nom que s’ha plantejat és Gonzalo Gortázar, que va ser nomenat conseller delegat l’estiu del 2014 després de la lluita de poder mantinguda entre Fainé i el seu anterior primer executiu, Joan Maria Nin. A l’entitat s’aprecia la capacitat de Gortázar, “una persona molt potent des del punt de vista tècnic”, i el fet que sigui “molt endreçat”, però es descarta el seu perfil per una raó clara: “Aquesta casa té una cultura de presidents sènior”. Gortázar, de 51 anys, seria massa jove.

EL FAVORIT. En les quinieles hi destaca un nom: el d’Antoni Massanell. Ha fet tota la seva carrera a La Caixa i té ara 61 anys. Ningú li nega que ha sabut esperar; tant que, de fet, molts creuen que el seu moment ja va passar (va ser un dels candidats quan Fainé va accedir al càrrec de president de La Caixa i també va sonar com a relleu de Nin, però es va quedar finalment com a vicepresident).

A més, diferents veus financeres asseguren que Massanell ha acompanyat Fainé en algunes de les seves reunions durant les últimes setmanes. En aquestes cites, el president hauria tingut una actitud amb l’ara vicepresident de l’entitat que a molts va fer pensar que “l’estava presentant com a successor”. Fonts de l’entitat, però, neguen que aquestes reunions hagin existit. Amb tot, les incògnites i el secretisme duraran poc: si tot va com s’espera, Fainé desvelarà l’enigma el pròxim mes de maig.

noves empreses

Els últims mesos s’ha parlat molt de deslocalitzacions i canvis del domicili social d’empreses catalanes. Però les dades demostren la bona salut de la demografia empresarial catalana. Així ho demostra un informe fet per l’empresa Informa D&B que recull les dades publicades al Butlletí del Registre Mercantil (Borme) i dipositades al Registre Mercantil. L’informe analitza la creació i dissolució d’empreses en el període 2011-2015. La primera conclusió és que Catalunya, Madrid i Andalusia lideren la creació de noves empreses en el període. De fet, a Catalunya és on més creix en números absoluts la creació d’empreses. El 2015 se’n van crear 18.748, que suposen 3.038 més que el 2011 (un 19,3% més). A Madrid se’n van crear 19.952, una xifra lleugerament per sobre que Catalunya, però amb un increment menor, de l’11,4%. Andalusia va registrar 15.840 noves empreses el 2015, un 13% més que el 2011.

Però, a més, mentre que la creació de noves empreses a Catalunya no ha deixat de créixer en tot el període, en el cas de Madrid no és igual, ja que va tocar sostre el 2014 amb 20.450 noves empreses, però el 2015 en va registrar quasi mig miler menys, i es va quedar en 19.952. En el conjunt d’Espanya ha passat una cosa similar. Del 2011 al 2014 no va deixar de créixer el nombre de noves societats, en passar de 84.806 a 94.804, però el 2015 es va registrar una davallada del 0,3% i es van quedar en 94.439 noves empreses. No obstant, tot i l’augment registrat en el període, encara s’està per sota dels nivells del 2009, quan es constituïen més de 100.000 empreses anuals.

Menys capital

Malgrat l’augment del nombre de noves empreses creades, neixen amb molta menys inversió, segons l’informe que recull les dades publicades de capital subscrit i desemborsat. Al conjunt de l’Estat, el capital de les noves societats creades el 2015 sumava 8.144 milions, un 7,1% més que un any abans, però un 62% menys que el 2011. La caiguda del capital invertit, però, no es compleix exactament igual a tot arreu. Madrid concentra la part més gran de la inversió els últims cinc anys, el 44% del total, mentre que Catalunya, amb l’11%, ocupa la segona posició.

Però mentre que a Madrid el capital invertit ha caigut des del 2011 més d’un 75% i ha passat de 14.712 milions a 3.605, en el cas de Catalunya el capital invertit ha augmentat quasi un 63% i ha passat de 566 a 923 milions d’euros.

Concursos i dissolucions

Per completar la radiografia sobre la demografia empresarial, l’informe també analitza els concursos de creditors i dissolucions de societats. El 2015 va ser l’any de la consolidació de la tendència a la baixa dels concursos de creditors. En el conjunt de l’Estat el màxim va ser el 2013, amb 9.310 empreses concursades, mentre que el 2015 se’n van registrar 5.305, un 12,4% menys que el 2011.

Tot i que a Catalunya és on més empreses van presentar el concurs de creditors (1.081 el 2015), la tendència és a la baixa i ja suposen quasi un 20% menys que l’any 2011. Curiosament la tendència a Madrid és la contrària. El 2015 van presentar concurs 813 societats de la Comunitat, una xifra que suposa un augment del 7,4% respecte al 2011. De fet, en tot el període només augmenta el nombre d’empreses concursades a Madrid i Astúries.

Un altre aspecte destacat és que a Madrid es dissolen moltes més empreses que a Catalunya. Al conjunt de l’Estat el 2015 es van dissoldre 23.340 empreses, quasi un 3,5% menys que el 2011. Del total, a Catalunya se’n van dissoldre 2.584, un 13,5% menys que el 2011, mentre que a Madrid van desaparèixer 5.444 empreses, un 10,6% més que el 2011.

L’informe d’Informa D&B no és l’únic que demostra la bona salut de la creació d’empreses a Catalunya. Un altre, d’Infoempresa, destaca que a Catalunya el 2015 es van crear 52 noves empreses al dia. Però, a més, Catalunya és la comunitat que presenta una millor ràtio de creació d’empreses per cada empresa destruïda, amb 7,1 empreses noves per cada una que mor. Una ràtio que la demarcació de Barcelona supera de llarg, amb 10,3 empreses noves per cada una que desapareix, mentre que la mitjana estatal és de 4,3 empreses noves per cada una que tanca. Aquest informe destaca com els sectors amb més creació de noves empreses a Catalunya el comerç -a l’engròs i al detall-, amb el 25% del total; la construcció, amb el 18%, i les activitats professionals, amb quasi un 11%.