CARLES MARTI

Era molt amic del Jordi Hereu. I els dos de l'avi Joan. El Jordi despres de estavellarse com alcalde BCN, va tornar a la privada. Era es, molt bon economista. Va aixecar als districtes de Les Cors i Guinardo sempre amb el seu escuder el Carles Marti. Els mateixos que em van dir que m'alnyes del partit quan vivia aqui i al PSC va n començar a anar maldades. L'ascens del Carles, amb d 'alts i baixos el porta ara a enfrontarse a unes primaries per presidir el PSC. Son molt bons els dos i mes clars que  la Chacon.A la Batet no la coneixo pero tambe sembla ferma. Queden enrera aquells viatge  paris, (Paris saint Germain) per les eleccions franceses o les basques a Santurce,amb el Redondio a les municipals. Bona gent que es preparen aixi: El PSC no va poder evitar ahir la celebració d’unes primàries que ni Pedro Sánchez ni Miquel Iceta desitjaven. El partit afrontarà un nou procés intern tot i que Meritxell Batet -empesa pel secretari general del PSOE- va oficialitzar davant l’executiva socialista que està disposada a encapçalar la llista el 26 de juny després de l’adéu precipitat de l’exministra Carme Chacón. L’anunci de Batet no va fer desistir l’exsenador Carles Martí, que va refermar la seva intenció de competir per ser el cap de cartell del PSC a les eleccions espanyoles i va abocar el partit a unes primàries que bona part de la direcció considera inoportunes pel desgast intern que suposa un procés d’aquestes característiques quan queda tan poc temps per a la cita amb les urnes.

Amb opcions escasses d’imposar-se a una Batet que compta amb el suport indissimulat d’Iceta, Martí va oferir, però, una sortida als que volen impedir les primàries: un pacte sobre el disseny de la campanya, el missatge que dóna el PSC i la composició de la llista. És aquí, en la configuració de la candidatura i la presència encara de noms propers a Chacón com José Zaragoza o Germán Rodríguez, on rau la clau del moviment d’un Martí que, tanmateix, ahir va negar que vulgui assegurar-se un lloc de sortida al Congrés després de no haver aconseguit l’acta de senador el 20 de desembre. “Tinc satisfet el meu ego i les meves necessitats des de fa molts anys”, va afirmar abans de defensar que el que intenta és fer evident que el PSC no pot afrontar els comicis amb la mateixa estratègia i equip que fa quatre mesos, sinó que cal “renovar a fons” la llista per capgirar els mals resultats.

Mentre comencen a recollir avals contra rellotge, Martí i Batet conversaran la setmana que ve per explorar quines possibilitats hi ha d’arribar a un acord que ara mateix sembla lluny. Ahir, l’encara diputada al Congrés va avisar que la decisió sobre la llista ha de ser “col·lectiva” i que no es pot dirimir en les negociacions entre dos precandidats. A més, va subratllar que la del 20-D “era una bona candidatura” i va voler tenir un gest amb Carme Chacón assegurant que mai s’hauria presentat a les primàries si l’exministra hagués volgut repetir com a candidata del PSC. Va afirmar, però, que aspira a millorar els resultats de Chacón el 20-D, quan va igualar la pitjor dada del PSC des del 1977 amb vuit diputats.

Tampoc Iceta està predisposat a impulsar grans canvis a la llista i, en una entrevista a TV3, va llançar un dard a Carles Martí avisant-lo que, si manté la seva candidatura, la seva pugna serà per ocupar el número u de la llista i “no per assegurar-se un premi de consolació” en un dels llocs de sortida. El primer secretari del PSC va deixar, a més, un missatge al seu antecessor, Pere Navarro, de qui va dir que “no necessàriament ha d’anar a la llista” tot i que l’exalcalde de Terrassa ja s’ha ofert per formar part de la candidatura.

Primàries exprés

En el cas que finalment Batet i Martí no arribin a un acord que impedeixi les primàries, el PSC haurà de celebrar un procés intern exprés. Els aspirants a cap de cartell tenen fins divendres per recollir els avals -de 82 membres del consell nacional del PSC o de 869 militants- i, si tots dos els aconsegueixen, es disputaran el càrrec en unes primàries que se celebraran el cap de setmana del 14 i 15 de maig. En el cas que només un dels aspirants reunís els avals, aquell mateix cap de setmana un consell nacional del PSC el ratificaria com a candidat.

Miradas

M’ha resultat molt interessant llegir la novel·la Corazón amarillo, sangre azul, d’Eva Blanch. És una ficció basada en fets -i, sobretot, en personatges- reals. La història comença quan una distingida i prestigiosa escriptora i editora barcelonina, gran i malalta, es presenta a casa del seu germà, un reputat arquitecte, per demanar-li acolliment per a l’últim tram de la seva vida. “Vinc a morir a casa vostra”, diu a l’estupefacta cunyada, una dona molt més jove que el marit i que és la narradora de tot plegat.

Preveia que llegir aquesta novel·la seria com un joc, que seria divertit anar identificant els personatges amb les persones de carn i ossos. I ho és. Però la novel·la m’ha sorprès amb un al·licient inesperat. Resulta que el dia que l’escriptora es presenta a casa del seu germà, el dia que arrenca aquesta història, és l’11 de setembre del 2014.

Eva Blanch ens relata com vivien la manifestació soberanista els barcelonins que no s’hi sentien identificats

Aquesta coincidència -real o literària- convida l’autora a referir-se a la jornada especial que va viure, aquell dia, la ciutat de Barcelona. La gran manifestació que va convertir la Gran Via i la Diagonal en una V gegant amb centenars de milers de persones vestides de groc o de vermell. Els protagonistes de Corazón amarillo, sangre azul no participen en la manifestació ni se la miren amb simpatia. Més aviat la suporten a desgrat, atrinxerats a la seva mansió de Pedralbes. No comparteixen el que ells anomenen “l’eufòria independentista” que viu el país, i la novel·la, per tant, ofereix aquesta altra visió dels fets.

Hem llegit i sentit la versió que els protagonistes, la majoria sobiranista, ha fet d’aquella històrica tardor del 2014. També hem tingut oportunitat de conèixer la mirada distanciada que la premsa internacional va projectar dels fets. I hem tingut, també, el relat que se’n feia des de Madrid, com ho veien “a l’altre costat”. I ara Eva Blanch ens relata com ho vivien els barcelonins que no s’hi sentien identificats. I ho vivien amb dosis d’escepticisme, de rebuig i, sobretot, amb un gran desconcert. Perquè en aquella mani que els desassossegava també hi participaven els nebots, alguns amics íntims, els parents, fins i tot una de les assistents, peruana. La febre s’havia encomanat a tot el seu entorn i ells vivien la multiplicació d’estelades als balcons com un missatge hostil. (Si l’estelada ja està descolorida, diu l’autora, resulta menys agressiva.)

No sentir-se convidat a la festa pot resultar molt incòmode. I més si no hi estàs acostumat.

plantes que netejan

A banda del vessant lúdic i estètic que tenen les plantes de casa, no ens hem d’oblidar de la seva funció purificadora de l’aire que respirem. Tant en interiors com en exteriors, les plantes fan la fotosíntesi i d’aquesta manera converteixen el diòxid de carboni en oxigen, cosa que ens és indispensable per viure. Tot i això, aquesta no és l’única substància que filtren, ja que també ajuden a fer que l’ oxigen estigui més net. Però no totes són iguals en aquest sentit, i encara menys en espais tancats com casa nostra o una oficina, uns espais on hi ha agents tòxics en l’aire que s’afegeixen als de l’exterior. Per disminuir els nivells d’aquesta contaminació interior, la NASA va fer un estudi científic a finals dels anys vuitanta que volia esbrinar quines eren les millors plantes en aquest sentit, amb la intenció de posar-ne a les estacions espacials. La conclusió de l’estudi, titulat ' NASA clean air study', és que les plantes més purificadores eren majoritàriament plantes tropicals o subtropicals, acostumades a fer la fotosíntesi en entorns amb poca llum, un tret habitual dels seus entorns originals.

La recerca va assenyalar en total més de vint plantes especialment indicades per netejar l’aire dels espais tancats. Una llista feta basant-se en factors com els contaminants més presents en l’aire i la capacitat de les plantes per depurar-lo, però també fixant-se en criteris com la facilitat per trobar-les al mercat. D’entre totes aquestes elegides, n’hi ha cinc que són les preferides del director de l’estudi, que assegura queactualment la llista segueix en plena vigència. El potos, l’espatifil·li, la palmera xinesa o de bambú, la sansevièria i el ficus són les que el doctor Bill Wolverton -actualment director de l’organització Wolverton Environmental Services i cap de la recerca en qüestió l’any 1989- considera les seves preferides. És a dir, les que ell seleccionaria per a casa seva per eliminar substàncies tan nocives de l’aire com el formaldehid, el benzè, el xilè, el monòxid de carboni o el tricloroetilè.

Aquests gasos tòxics -que poden produir des de marejos fins a irritació d’ulls, mals de cap, dermatitis al·lèrgica, somnolència i, en casos extrems, càncer- són presents a la gran majoria de llars. Entre d’altres, provenen de la cola dels mobles, els vernissos, lapintura, la combustió de les estufes, els combustibles, els plàstics, les gomes, lestintes i els productes de neteja.

Es pot dormir amb plantes

Però per disminuir la presència de totes aquestes substàncies, la varietat de plantes a casa ha de ser àmplia i, depenent de la mida de la llar, també n’hi ha d’haver una certa quantitat. En aquest sentit, però, no s’ha d’atendre la creença que afirma que és dolent dormir amb plantes. Segons el catedràtic de biologia de la UB Joaquín Azcón, la idea bastant estesa que diu que “la respiració nocturna de les plantes podria consumir l’oxigen d’una habitació tancada” és “teòricament possible, però només si realment la quantitat de plantes és molt gran”. Així que assegura que no cal preocupar-se per això: “Un exemple d’un espai amb molta planta en relació al seu volum podria ser un hivernacle tancat ple de tomaqueres.Clarament, no és el cas d’una habitació”. Però per sobre de pors com aquesta hi ha els beneficis d’incorporar la natura a casa. En paraules de la investigadora del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (Creal) Margarita Triguero, “hi ha evidència científica sobre els beneficis de la natura en la salut”. “Entre la població general els espais verds s’han associat a un increment de la longevitat o l’estat de salut general i mental”, diu. Pel que fa als infants, Triguero assenyala que poden anar lligats “a un augment de la concentració, deldesenvolupament emocional, de la coordinació, del balanç, de l’ agilitat, de l’autoconfiança, de l’ autodisciplina o de les habilitats socials”.

Estudis posteriors de la NASA han determinat que la quantitat de plantes que s’ha de tenir per purificar l’aire de manera eficient és d’aproximadament una per cada deu metres quadrats. Una recerca posterior va assegurar que l’espai de terra descoberta disponible també era significatiu, ja que els microorganimes que alberga també depuren agents tòxics.

Potos

• 

Potos / FOTOS: GETTY

Es tracta d’una planta molt present a les cases d’aquí i que, per tant, és molt fàcil d’aconseguir. Es pot reproduir per esqueix i és molt resistent. El seu origen tropical la fa apta per a interiors on hi hagi entre 17 i 30 graus. Pel que fa a l’aigua, només cal regar-la quan la terra s’hagi assecat. Està especialment indicada per eliminar el formaldehid -que pot provenir de l’aglomerat o el fum del tabac-, el xilè i també el benzè -provinent de tintes, olis, gomes, pintures i plàstics.

Espatifil·li

• 

Espatifil·li

Aquesta longeva planta d’origen asiàtic pot viure fàcilment si està resguardada de corrents d’aire. Necessita més aigua que els potos i depura el formaldehid, el benzè, el xilè, el monòxid de carboni -de combustions- i el tricloroetilè -de pintures, vernissos i tintes d’impressió.

Palmera xinesa

• 

Palmera xinesa

Originària de l’Àsia, aquesta palmera pot arribar a créixer fins als 3 metres en edat adulta. No vol sol directe i necessita una terra molt fèrtil i aigua abundant quan comença a créixer. Neteja l’aire d’agents com el formaldehid, el xilè i l’amoníac.

Ficus

• 

Ficus

Tot i que destaca per eliminar el formaldehid, té una altra gran característica: manté un bon nivell d’humitat per la transpiració de les seves grans fulles. Cal tenir en compte que creix molt i pot envair l’espai molt ràpid. No tolera bé els canvis bruscos de temperatura.

Sansevièria

• 

Sansevièria

L’origen sud-africà la fa apta per viure en entorns molt secs i exposada al sol directe. De fet, aguanta fins a 40 graus i no necessita gaire reg per viure. És molt purificadora i permet eliminar el benzè, el xilè, el toluè -tabac, combustibles, dissolvents, resines-, el tricloroetilè i el formaldehid.

NO A DEMOCRACIA I LLIBERTAT

Poc abans que comencés el míting final de Democràcia i Llibertat a Tarragona camí de les eleccions espanyoles del 20-D, Artur Mas va organitzar una reunió improvisada amb un grup restringit de candidats i col·laboradors en un racó del pavelló. “La gent sap que aquesta marca és la de Convergència? En són conscients els joves?”, preguntava, amb un cert deix inquiet, l’aleshores president de la Generalitat. La resposta dels dirigents reunits amb ell va ser positiva, però després dels resultats dels comicis -quarta força a Catalunya amb només vuit diputats, la meitat dels obtinguts per CiU a les eleccions del 2011- les crítiques internes al nom de la coalició formada per CDC, Demòcrates de Catalunya i Reagrupament van ser una constant. Quatre mesos després, els nacionalistes s’inclinen per descartar la reedició de la fórmula i aposten, segons diverses fonts de la direcció, per dur el nom de Convergència a la papereta electoral.

“Democràcia i Llibertat té pràcticament un punt de malastrugança”, ressalta un membre de la cúpula. En les reunions de l’executiva posteriors a la cita del 20-D, diversos dirigents consultats van reivindicar les sigles de CDC, i van criticar -des de quadres territorials fins a exconsellers com Germà Gordó, ara aspirant a la secretaria general- que un mes abans dels comicis es donés per feta la dissolució del partit camí de fundar una nova eina. “És possible que ara ens convingui recuperar el nostre perfil i lluir Convergència al nom”, destaca un alt dirigent. La cúpula farà una proposta definitiva a la reunió de l’executiva de dilluns.

Públicament, els nacionalistes defensen que la millor eina per concórrer a les eleccions del juny és una llista unitària del sobiranisme que ara, a diferència d’altres ocasions, ni tan sols té el suport a l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural. “Seria una opció positiva”, va reivindicar ahir Francesc Homs, cap de llista de Democràcia i Llibertat, des dels micròfons de RAC1. Els republicans no volen ni sentir-ne a parlar i, a porta tancada, la cúpula de CDC els retreu que “governant junts, no té sentit anar separats”.

Converses i candidats

En un primer moment, abans de Setmana Santa, el partit de Mas es va arribar a plantejar una proposta a ERC basada en el fet que el cap de llista fos un independent i que Homs ocupés el tercer lloc, tot just després d’un número dos triat pels republicans. L’exconseller de la Presidència, davant l’horitzó del 26-J, té intenció de repetir com a candidat a través d’unes primàries. “Aquesta és una proposta que fa ell en persona”, sostenen a la direcció del partit. La votació, en cas que s’acabi celebrant, té moltes opcions de coincidir amb la consulta a la militància sobre el futur de Convergència, que se celebrarà el 21 de maig.

Un dels factors a tenir en compte és si a la candidatura integra Demòcrates de Catalunya, escissió d’Unió que ara mateix té un senador i una diputada al Congrés. Els democristians independentistes defensen una candidatura unitària que integri des de Convergència fins a la CUP encapçalada, si escau, per un dirigent triat per ERC. Demòcrates encara ha de debatre internament què fa en cas que fracassi -com tot indica- la llista transversal, però no es descarten els escenaris de presentar-se en solitari -la seva representació actual els permet tenir espai als blocs i als debats- i de no concórrer a les noves eleccions estatals.

La relació entre CDC i l’escissió democristiana no és òptima, en aquests moments. La gestió del relleu de Carles Puigdemont a Girona -Demòcrates es va resistir a l’entrada d’Albert Ballesta, ja dimitit, i va explorar una entesa municipal amb ERC- i els dards soterrats emmarcats dins el procés de refundació convergent -de moment es descarta una fusió perquè el partit de Mas assegura “no voler quotes” com passava amb Unió- han enterbolit la sintonia existent fa uns mesos.

Incorporació discreta

En paral·lel, l’expresident de la Generalitat segueix treballant en la seva plataforma per “eixamplar” el moviment sobiranista. Segons ha pogut saber l’ARA, li ha reclamat a l’exconsellera del PSC i dirigent de MES -escissió socialista- Marina Geli que col·labori amb la iniciativa. Aquesta presència, segons fonts consultades, serà estrictament privada i no se’n farà publicitat. La plataforma del president de CDC, de moment, només suma els fitxatges de Ferran Mascarell, delegat de la Generalitat a Madrid, i d’Oriol Amat, diputat de Junts pel Sí.

A la cúpula de CDC es dóna per fet que Puigdemont i Mas tindran un paper clau en campanya. Empitjorar el resultat del 20-D suposaria un llast per a la refundació.

Clara Segura

Parlant amb la Clara Segura t’adones de la seva autoexigència professional a l’hora de treballar un personatge. I destil·la també el desig que el negoci televisiu ho compensi assumint el repte de produccions més rigoroses i ambicioses.

Quines dificultats posa una sèrie a l’hora de construir un personatge?

M’amoïnava ser coherent amb l’evolució de la Sara. Graves sense ordre i és difícil. Però al final qui posa la coherència és l’espectador. Pots tenir una discussió molt forta i després anar a comprar el pa i no t’ho noten. No cal donar-ho tot mastegat. La seqüència de just després que el Lluís em violi la vaig gravar abans. Quan ho veus t’agrada més perquè no ho has carregat.

La intensitat la posa la mirada de l’espectador...

I és meravellós. L’especulació capítol a capítol és brutal. No sé quantes versions m’havia explicat la gent del possible final. L’espectador és cada cop més intel·ligent: va al teatre, al cinema, llegeix, veu sèries de la HBO... El seu referent ja no és el teatre de barri. Per això aquí ens hem de posar les piles amb la ficció.

¿A Nit i dia hi han sigut aquestes piles?

Bastant, però l’engranatge de la sèrie ha sigut una sorpresa per a TV3. No està avesada als decorats reals, tres hores de maquillatge per un mort... Si hi ha segona temporada, això s’ha de tenir més en compte.

Què t’ha interessat més de la Sara?

Veient el Sense ficció sobre forenses em vaig adonar que tots necessitaven un camp vital on agafar-se. I per a la Sara això era la seva relació amb el sexe. I em fascinava que ho protagonitzés una dona.

¿Costa posar-se en la pell d’una dona maltractada?

Primer penses que no t’afecta. Però vaig gravar el maltractament del Lluís i el del Ramos el mateix dia. Després vaig anar al fisioterapeuta i em va notar molt contracturada. I vaig pensar: “Clar, en un dia m’han fotut tres pallisses, m’han violat...” Això queda. El material emocional que et toquen és en una part molt profunda.

¿La història de la Sara la vas saber de cop?

Sí, però tens els traços generals: “Matrimoni en crisi”. Les petites coses surten en el rodatge. Graves un esmorzar feliç amb el marit i calen els detalls. Una parella en crisi no vol dir que no pugui esmorzar tranquil·la. Hi ha petits moments d’alarma, però qui ho nota més és l’espectador.

¿I quan vas arribar a la crema de xampinyons, què?

Em va sobtar i em va agradar molt. Vaig pensar “Que cutre, no?” La vida és molt cutre en realitat. La mare del Ramos de cop té una força tràgica, de Medea. És cru. Ell porta el nen a Màlaga, se n’acomiada enigmàticament. És com si el Ramos es veiés un final a ell mateix, oi? Es menja la sopa i ui, gairebé ho sap, no?

Esperàvem l’enfrontament final Sara-Ramos. L’has trobat a faltar?

Com a Sara no he tancat la història. I la Clara tampoc. Tinc la sensació amb el Marc d’haver tingut una relació a distància. Des del capítol cinc que no ens vèiem. Però sorgeix l’altre psicòpata, el Lluís, que és gairebé pitjor que el Ramos. No podia acabar fotent-me d’hòsties amb tothom.

En la projecció per a la premsa de l’últim capítol els actors us enfotíeu de certes escenes...

Actuar amb la convicció de les pel·lis americanes no és fàcil. Entrar en un lloc cridant “A terra! He dit a terra!” et fa gràcia. Quan ens vèiem en situacions d’aquestes rèiem. Tenim un xat de tots els actors i fèiem conya. A la Vicky Peña, que ho veia per internet des de Madrid, se li tallava i ens demanava que què passava. El Mario Gas des d’aquí...

Pots distreure’t veient-te?

Per sort he fet el procés sense ser gaire autocrítica. En algunes sí que he dit: “ Ala, nena!” A vegades anàvem amb retard, hi havia tensió... En el teatre tens més temps. Però també anava parlant amb el Lluís [Arcarazo] de com ho vèiem i coincidíem. Per exemple, estic contenta que no hagin posat el final que estava pensat...

Hi havia un altre final?

Bé, una última imatge que concretava més el retrobament de l’Aitor i la Sara. Però trencava la coherència de la Sara. Ella no està preparada per viure amb l’Aitor. Més endavant ja es veurà.

Per cert, molt bé la resolució de l’espionatge de l’Aitor a la Miren...

Molt bé! Sí, sí, la filla li dóna una lliçó. Aquella trama a mi em feia una mica de... Espiant la filla que s’assembla tant a la mare... Hi ha una cosa una mica incestuosa. El moment que es posen junts al llit dius: “Ai, mare! Això no ho collem més!” I li diu “Bona nit, Bruno” i ell obre els ulls i dius: “No!” Està molt ben fet.

Clara, t’ho he de preguntar: ¿per què folleu vestits en aquesta sèrie?

[Riu] Follem vestits, sí. Les escenes d’acció les assages i les de sexe no. I quan t’hi has de posar això se’n ressent. Ni l’actriu vol despilotar-se ni el director gosa demanar-l’hi. A sobre, les tetes s’ensenyen sempre i els pitos no. I penses “O ho fem bé o no les ensenyo”. ¿A canvi de què he d’ensenyar jo les meves tetes? Si a mi m’ho expliquen i ho treballem bé, diré que perfecte o podré decidir. Però sense temps ni assaig... doncs no.

PRESSUPOST INCERT

Tornar al punt de partida però amb el factor temps en contra. El govern d’Ada Colau va decidir ahir, en l’últim sospir i després d’haver esgotat totes les vies negociadores, suspendre el ple extraordinari que havia convocat amb l’objectiu d’aprovar la modificació pressupostària de 275 milions d’euros que li havia de donar ales per actuar el que queda del 2016 sense la cotilla dels comptes prorrogats. L’equip de Colau va prendre aquesta decisió per evitar-se una derrota anunciada, després que divendres la CUP, que s’havia avingut a permetre l’aprovació inicial dels comptes, anunciés que, finalment, considerava que el document no era prou “rupturista” i que les respostes que el govern havia donat a les seves deu propostes de mínims eren més promeses i paraules boniques que no pas concrecions.

Després de la “sorpresa” per aquest comunicat, el govern va intentar, in extremis, una trobada dissabte amb els cupaires per acostar posicions. Estaven convençuts que hi havia marge per a l’acord. Però aquesta proposta no casa amb els ritmes de la CUP, que sotmet a l’assemblea qualsevol decisió important, i que instava Barcelona en Comú a renegociar amb calma el seu document. Vista la negativa, el govern va intentar un acostament amb Ciutadans, que amb la seva abstenció podia haver impedit que els pressupostos quedessin sense aprovar. Les dues formacions no van trobar espai per a un acord que es tanqués ahir mateix, tot i que el portaveu del govern, Gerardo Pisarello, va admetre que la formació que capitaneja Carina Mejías va posar sobre la taula una proposta de mínims -consistent a retirar la modificació pressupostària com a pack i agrupar partides socials- que el seu equip podia veure amb bons ulls però que “no és preferent”, i una de màxims, que suposava un xoc.

Davant d’aquest escenari, el govern municipal va comunicar ahir als grups que suspenia la seva intenció inicial d’aprovar ahir mateix la modificació pressupostària i va convocar la CUP a una reunió per establir, de nou, les bases del diàleg. Pisarello va valorar, després, que aquesta reunió havia tingut un resultat satisfactori -va servir, segons el tinent d’alcalde, per aclarir dubtes- i va comunicar que s’establia una taula de negociació amb els cupaires per intentar assolir un acord que, va advertir, s’hauria de tancar amb la “màxima celeritat” perquè cada setmana que passa es fa més complicat executar tot el que recull el pressupost.

El portaveu del govern no va descartar cap alternativa. Tampoc que l’acord es pogués tancar abans de divendres i, per tant, que el ple ordinari d’aquesta setmana pugui acabar donant llum verda al projecte pressupostari. Una possibilitat, però, que la cap de files de la CUP a la ciutat, María José Lecha, veu remota si s’atenen els ritmes de funcionament de la formació, ja que la mesa de ciutat, que és la que valida la decisió final, es reuneix el dijous a la nit. Lecha va admetre que la CUP se sent ara més “còmoda” que divendres perquè el govern s’ha avingut a renegociar el document i va deixar clar que, si és necessari, les reunions entre la seva formació i BComú se succeiran “nit i dia”.

El calendari de trobades, de fet, es preveu atapeït i avui mateix hi ha una nova reunió entre representants dels dos grups per abordar les deu propostes que la CUP va posar sobre la taula del govern com a condició al seu sídefinitiu als comptes. Només un vot va separar ahir l’equip de l’alcaldessa Ada Colau de l’aprovació prevista, que comptava amb el suport d’ERC i PSC.

Republicans i socialistes van insistir, al seu torn, a fer una crida a la negociació fins a l’esgotament i a remarcar que la proposta que han negociat és la d’uns “bons pressupostos” per a la ciutat. De fet, tant el líder d’ERC, Alfred Bosch, com el dels socialistes, Jaume Collboni, es van oferir a actuar com a mediadors entre el govern i la resta de grups per tancar un gran acord. “Estem tristos i estupefactes”, va lamentar Bosch, abans de reclamar un gran acord de ciutat. L’entrada al govern del PSC s’havia de materialitzar tan bon punt s’aprovés la modificació pressupostària i ahir Collboni va reiterar la voluntat d’anar “pantalla a pantalla”.

Moments abans, el representant del grup majoritari de l’oposició, Xavier Trias, havia retret a Colau, com ja ha fet en moltes ocasions, que no hagi intentat cap acostament a CiU. Trias va apuntar que l’única trucada de l’alcaldessa per parlar de pressupost l’havia rebut una hora abans del plenari i era, precisament, per anunciar-li que la sessió quedava desconvocada. “Governar en minoria exigeix diàleg”, li va recriminar ell, que el mandat passat, quan governava amb 14 regidors, va haver de suar cadascun dels grans acords de govern. Trias acusa l’equip de Colau de creure’s la CUP. Un punt que -com si establís un paral·lelisme amb el que passa al Parlament-, va dir, “sempre t’acaba portant a situacions límit”.

El PP vol desbancar Colau

En una línia similar, la cara visible del grup de Ciutadans, Carina Mejías, va instar el govern a triar entre “la centralitat i el diàleg de Ciutadans” o la CUP, que és, va dir, “antisistema”. Mejías també va lamentar que el govern municipal no havia donat cap resposta al seu pla alternatiu per aprovar una nova modificació pressupostària. El més contundent en la seva crítica, però va ser el PP, que està intentant teixir una alternativa política per desbancar Colau. Segons va concretar ahir, Alberto Fernández Díaz té previst adreçar una carta als líders dels diferents grups de l’oposició amb l’excepció de la CUP per “posar fre al desgavell que representa Colau”. “Barcelona no pot ser un ostatge de la CUP”, va sentenciar el popular, que, en la línia dels grans titulars, també va acusar l’alcaldessa d’haver permès que la ciutat es converteixi en “escenari d’un capítol de Gandia shore”, en referència a l’escena de sexe enregistrada al metro.

trampas

ARA DEBATEM si està bé el que va fer l’entrenador mitificat per ser tan espavilat, Cholo Simeone: ordenar que llancessin una pilota per aturar un contraatac de l’equip rival. No ho està, fi del debat. Fer trampes no està mai bé. No són legítimes ni com a consol dels perdedors davant de l’arrogància dels guanyadors, que sovint també fan trampes.

El futbol, aparador mundial de la condició humana, amb tota la seva èpica i esperit de superació i també amb tota la seva malícia, és un dels espais on es fan més tertúlies ètiques. Debatem més què fa un entrenador que què fa Europa. I així ens van les dues coses. Perquè a les tertúlies de futbol, a les professionals i a les de bar, es lloa alegrement la picaresca, hi ha una tolerància alta amb el que l’eufemisme en diu “estar al límit del reglament”, que sol voler dir saltar-se’l.

Mai no ho he entès. No només la premsa al servei d’un equip o d’uns colors, que fa els ulls grossos amb els seus i amplifica el mal comportament dels altres. Tots els entrenadors en potència que omplen cafès i farien millors alineacions solen ser condescendents amb les coses lletges del futbol.

“Tothom té dret a fer servir les seves armes”, sentim, amb la dèria de les metàfores bèl·liques i ganes de justificar les pèrdues de temps, els desmais fingits, els penals inventats, el joc brut, els insults, les provocacions, les tanganes i altres estafes.

El xou que mou més diners permet que la meitat del partit no es jugui. I alguns analistes justifiquen que es faci mal a un jugador perquè excita els defenses exhibint el seu talent.

Un espectacle de masses que considera les trampes mediocres com a eina legítima i penalitza l’excel·lència com a provocació hauria de començar classes d’ètica des del nivell de P3.

la boira no vol soroll

MOVIMENT. Les peces es belluguen inquietes i el tauler trontolla. En el joc de trons català ningú és exactament al lloc on voldria ser, ningú no sap cap on vol moure’s, perquè tot depèn de com avanci la partida. I hauria de ser a l’inrevés... Però sota l’aparent bloqueig hi ha moviments subterranis, flirtejos i distanciaments controlats. Mirem Ciutadans, per exemple. Va néixer per atiar l’espanyolisme, després per laminar el PSC, després el PP, i ara gairebé sembla que festeja els antics votants de CiU, els catalanistes d’ordre. Contra Ada Colau i contra la independència, però reclamant més diners per a Catalunya i oblidant-se del conflicte lingüístic, Inés Arrimadas pensa que podria deixar de ser l’eterna noia enfadada, esdevenir una mica mésmainstream. En Rivera li demana vots; el que obté a Catalunya no l’acosta a la Moncloa ni de conya. ¿I si fitxem algú d’Unió?, es deuen haver preguntat a C’s. Però semblar catalanista no és fàcil, ja ho va intentar en Josep Piqué. Al final la cabra tira al monte, i el PP estaria encantat d’enarborar en solitari la bandera de l’Espanya eterna. Què farà, l’Arrimadas?

EL CENTRE. ¿I què farà Convergència? Ara que s’ha desprès dels Pujol i d’Unió, ara que les bases se li han tornat indepes, resulta que una part de la cúpula del partit reivindica la moderació i la sobirania “instrumental” (és a dir, contingent), amb Germà Gordó i Santi Vila al capdavant, i amb tots els lobis del món papallonejant al seu entorn; amb la certesa que al capdavall l’enemic serà el populisme d’esquerres i que, després de tanta estelada, si tots els liberals ens estrenyem la mà (i que em perdoni en Fages de Climent), es podrà bastir una aposta electoral guanyadora. Però l’independentisme és el que permet a CDC mantenir el poder, a través de Junts pel Sí. Puigdemont ho té molt clar i no pensa mantenir-se neutral si la pressió dels autoanomenats moderats es fa més forta. Però mentre no s’arriba a Ítaca, és lògic que el convergent mitjà es pregunti: ¿com aconseguirà CDC liderar el futur centredreta si forma part d’un bloc sobiranista cada cop més esquerrà?

‘COMUNS’. Ada Colau també vol el centre, perquè vol la majoria. Vol els votants de Maragall i fins i tot una part dels de Trias. La Colau no és la CUP i ni tan sols és ICV; la seva fórmula no és la de Quintilià, suaviter in modo, fortiter in re, sinó just el contrari. Fermesa verbal, simbolisme, forta exposició pública, però sense jugar amb foc. Els comuns volen substituir el PSC i marejar-nos amb el referèndum per recaptar vot independentista. Centralitat en temps confusos. Això amoïna ERC, que no té la capacitat delscomuns per recollir vot metropolità; per això Junqueras, conviccions a banda, té la urgència que el Procés desemboqui en alguna cosa o altra, perquè les cartes siguin sobre la taula i s’acabin les ambigüitats. A diferència de molts dels seus adversaris, Junqueras necessita que la boira escampi. Però les pròpies giragonses del sobiranisme han alimentat la incertesa; les primaveres no poden durar tant

ENTRE LLIBRES

Entre els llibreters, com a totes les professions, segur que hi ha de tot. Però costa imaginar altres gremis en què la vocació sigui tan important i la voluntat de servei tan forta. Els llibreters amb qui hem parlat viuen entre llibres i pels llibres, compartint literatura i somnis amb els seus clients. Són bruixots que connecten autors i lectors, dealers literaris amb la medicina ideal per als maldecaps i la solució de tots els problemes. Gent atrevida i generosa que s’arrisca a perdre perquè té molt a guanyar. Aquí posem 10 exemples singulars, però en podrien ser un centenar.

Pep Garcia

Més que un llibreter, Pep Garcia és un activista del llibre. Llicenciat en història i forjat en la trinxera de les grans llibreries (Bertrand, La Central), fa set anys que treballa a L’Odissea de Vilafranca del Penedès, un agent cultural de primer ordre que organitza el premi literari Odissea -amb un jurat popular de 100 lectors- i una escola d’escriptura que ja va pel tercer curs. Però, a més, Garcia forma part del col·lectiu poètic Inversus, que cada any publica una antologia de poesia social i crítica. Per a ell, l’activitat literària i el compromís social no són coses diferents, sinó que van lligades. La vocació literària, diu, li ve de casa, del munt de llibres de la seva mare. Potser als seus tres fills els passarà el mateix.

Raquel Vila

¿Es pot ser llibreter sense una llibreria? Raquel Vila n’és la prova vivent. Nascuda a Bilbao, va estudiar arquitectura i el 2009 es va instal·lar a Barcelona per treballar en un estudi de paisatgisme. El 2011, en ple apogeu de la crisi, va perdre la feina i, amb la seva amiga Xènia Bagué, va decidir obrir una paradeta. Literalment: la llibreria ocupava dues paradetes del Mercat de l’Abaceria de Gràcia, una per vendre àlbums il·lustrats i l’altra funcionant com a galeria fotogràfica. Es va dir, esclar, La Parada, i des del primer moment va aprofitar al màxim els seus escassos 9 m per acollir-hi presentacions, recitals, concerts, exposicions i tot tipus d’activitats culturals, “allà enmig de parades de roba, sostenidors i fruita”, recorda Vila. “Vam fer un tàndem amb la bacallaneria del davant i els dissabtes organitzàvem els Speaking Corners, una mena de vermuts culturals en què el Miquel, el bacallaner, hi posava el vermut i nosaltres portàvem els autors”, explica. Després de dos anys intensos, La Parada va tancar perquè no donava per viure, però continua activa en forma de botiga online, l’eix d’un nou projecte de vocació més nòmada.

Anna Arranz

En dos anys, l’Anna ha passat de treballar en grans llibreries per un sou precari a tirar-se a la piscina i obrir-ne una de petita. “Ja no t’encarregues només del públic, sinó de netejar, enviar factures, fer comandes... -diu-. Però val la pena”. Casa Usher és un negoci compartit amb dos socis, la Maria i el Gerard; com l’Anna, bregats en el món del llibre i llibreries com Casa del Llibre i La Caixa d’Eines. Van arrencar el Nadal del 2014 amb els estalvis i una campanya de micromecenatge de 10.000 euros. Un projecte valent que ha trobat el seu hàbitat perfecte a Sant Gervasi. “La gent del barri està molt contenta, perquè gairebé no hi ha llibreries”, explica l’Anna. Casa Usher, a més, ha enriquit la vida cultural de la zona amb una agenda atapeïda de recitals de poesia, contacontes, teatre, concerts, tast de vins, recitals audiovisuals i conferències. En poc temps, i amb el vent del clima econòmic en contra, Casa Usher ha demostrat que a Barcelona hi havia lloc per a una nova llibreria de proximitat.

Cecilia Picún

Per canvis de vida, el de Cecilia Picún. En pocs anys va passar de viure a l’Uruguai i treballar en un laboratori químic de la Bayer a obrir una llibreria a Sabadell, Librerío de la Plata. “Tot per culpa d’un sabadellenc”, riu. Ella no se’n penedeix ni un segon, d’haver abraçat la seva passió pels llibres. “Els diumenges tinc ganes d’anar a treballar els dilluns -confessa-. Cada dia que obro la llibreria és un dia que he guanyat de vida”. La Cecilia ha forjat una relació molt estreta amb els clients, que es posen a les seves mans perquè els recomani llibres. Més d’una vegada ha arribat a la llibreria algú a qui havien “recomanat les recomanacions” de la llibretera. Tot i els 50 metres del local, la Cecilia hi organitza clubs de lectura i, un cop al mes, la sessió Contes Pertorbadors, en què un actor llegeix un conte i un escriptor el comenta. I els lectors sabadellencs, encantats de la vida: “M’han acollit molt bé a Sabadell, em sento part de la ciutat. I la llibreria s’ha convertit en un lloc on passen coses i això em fa molt feliç”.

Marina Porras

La vocació de llibreter s’adquireix, però també es pot heretar. És el cas de Marina Porras, que tenia només 4 anys quan la seva mare va obrir la llibreria L’Ombra, ja fa 20 anys. A partir dels 16 anys, la Marina hi va anar assumint responsabilitats, ajudant la mare algunes tardes i els caps de setmana. A poc a poc, s’adona que ser llibretera és la seva vocació i s’incorpora a la llibreria; però en paral·lel també comença a desenvolupar l’interès per la crítica literària, que exerceix al suplement Ara Llegim. “Tot llibreter té una mica de crític a dins -diu-. I la simbiosi entre les dues feines és enriquidora. Treballar a la llibreria em dóna una visió molt global del que es publica i això em permet situar els llibres en el seu context. Molts crítics menyspreen alguns títols que jo, com a llibretera, sé que són útils per a alguns lectors. Gràcies a la meva feina entenc millor els autors i les obres”.

Rosa Cubelles

La vida de Rosa Cubelles ha estat marcada per una decisió que va prendre la mestra de l’escola el 1973. “A casa no es podien permetre que seguís estudiant -recorda-. Així que la mestra em va portar a la Viladrich i em van posar a treballar”. La Rosa tenia 14 anys i no era gaire aficionada a llegir. De fet, no havia comprat un llibre mai, però sota la guia de la propietària de la botiga va aprendre l’ofici ràpidament i va agafar el gust pels llibres i la lectura. I hi havia raons de sobres: treballava en una de les llibreries més antigues d’Europa, en què alguns documents daten del 1760. I així va ser fins que el 2005 el propietari, el Jordi, va decidir tancar el negoci. Aquí es podria haver acabat la història centenària de la Viladrich, però la Rosa i una altra treballadora, amb el suport del Jordi, van obrir una nova llibreria en un altre carrer de Tortosa, La 2 de Viladrich, que mantenia la tradició de la Viladrich. “La ubicació és nova, però conserva el nom, l’esperit i tot el que vam aprendre allà”, diu la Rosa, que ha comptat sempre amb l’ajuda i complicitat del Jordi, que, tot i estar jubilat, sempre que podia els donava un cop de mà. Aquest Sant Jordi serà el primer que no hi serà, però la Rosa ho comprèn perfectament. “Té ganes d’estar tranquil amb els néts”, riu. I sap que la Viladrich està en bones mans.

Fausto Puerto

En 12 anys treballant en el món del turisme, Fausto Puerro havia anat pujant esglaons des dels seus inicis com a cambrer i tenia una bona feina en un complex hoteler de Cala Millor. El seu gran vici eren els llibres i, sovint, s’escapava a Palma perquè al seu poble, Manacor, no hi havia llibreries, només alguna papereria amb llibres. Així que un dia va pensar que, si hi havia més gent com ell, potser tenia sentit obrir una petita llibreria. Així va néixer el primer Món de Llibres, que va obrir les portes el 2004. “Era un botiga molt petita on només hi cabíem jo i una pila de llibres -recorda-. Però un dia es va alliberar un local molt gran davant i ens hi vam traslladar”. A la nova llibreria el Fausto va poder destinar una zona perquè els clients poguessin fer un cafè o una cervesa, però també va poder començar a programar actes de tot tipus, a més d’exposar-hi a les parets l’obra de pintors manacorins. Món de Llibres acull presentacions de llibres, xerrades, clubs de lectura, tertúlies literàries... El Fausto havia de tirar del carro els primers anys, però ara les activitats es programen gairebé soles i la llibreria es limita a acollir-les, tot i que el Fausto encara n’organitza un parell o tres a l’any. Fa 10 anys també es va foguejar en l’edició publicant una recopilació de relats inèdits d’autors manacorins, Mosaic de lletres, que va ser el punt de partida del segell Edicions Món de Llibres, que ja porta 20 referències amb títols com Acorar, de Toni Gomila, i el recent La família Amat, de Tomeu Matamalas. Un llarg camí recorregut, doncs, per estalviar-se els 34 quilòmetres que separen Manacor de Palma.

Paula Jarrín

La Paula és argentina i va venir a Barcelona fa 14 anys. “Em vaig enamorar i m’hi vaig quedar”, explica. Llicenciada en història, durant 10 anys treballa de lectora per a un grup editorial mentre fa d’administrativa. Enmig de la crisi, el seu company es queda a l’atur i a ella l’acomiaden perquè es queda embarassada per segon cop. Així que, quan un llibreter amic els informa que es traspassa la llibreria infantil i juvenil Al·lots, decideixen tirar-se a la piscina. Quan la Paula es fa càrrec del negoci, la seva tercera filla només té quatre mesos. “Pràcticament s’ha criat a la llibreria”, diu. Augmenten el fons, canvien la web i de seguida comencen a programar activitats familiars (contacontes, titelles, tertúlies), però també un club de lectura per a adults de literatura juvenil. Els fills de la Paula, que són molt sovint a la botiga, ja fan els primers passos com a llibreters i, de tant en tant, recomanen llibres als clients. I un d’ells, el Joaquim, li va dir a la mestra un dia: “A la mama se l’ha menjat el drac”. Era Sant Jordi, esclar.

Gerard Remendo

Gerard Remendo feia una colla d’anys que treballava en una fàbrica de tintes quan, el 2004, van acomiadar 50 treballadors i ell va decidir fer servir la indemnització per obrir una llibreria. I no ho va fer sol, perquè ràpidament s’hi va apuntar la dona d’un amic de la fàbrica, Sílvia Muntaner. Junts, han fet realitat el seu somni: convertir l’afició de llegir i recomanar llibres en una professió. A la llibreria van posar-li Saltamartí pel ninot de Brossa -“que sempre cau dret, com el poble”, diu el Gerard-, perquè ells també feien un gran salt amb l’esperança de caure bé. La crisi la porten bé perquè no veuen la llibreria com un negoci, sinó com un projecte pensat per mantenir dos llocs de treball. Sovint fan presentacions de llibres (45 l’any passat) i, coincidint amb el Festival de Màgia de Badalona, una actuació de màgia en homenatge a Brossa. El Gerard es defineix com un llibreter prescriptor i exerceix com a tal fent recomanacions a Badalona Televisió i a Ràdio Badalona.

Gonzalo Rodríguez

La força de la il·lusió mou muntanyes, però també obre llibreries. Gonzalo Rodríguez va treballar molts anys com a freelance en cinema i televisió fins que se’n va cansar i va decidir treballar per a ell mateix. “Vaig pensar: «Què m’agrada? Llegir, la ciència-ficció i el cinema». I em va semblar que la millor manera de combinar-ho tot era obrir una llibreria especialitzada en ciència-ficció”. ¿I com encaixa el cinema en aquesta equació? “No venem pel·lícules perquè els marges són molt petits, però organitzem un cinefòrum a la llibreria amb pel·lícules del gènere que tenen l’origen en alguna novel·la de vegades força desconeguda per la gent”, respon el propietari de Chronos, que admet que obrir una llibreria en aquests temps no és fàcil, sobretot amb un producte difícil, però que la gent agraeix la figura del prescriptor. Ell voldria que Chronos fos un lloc de trobada per als fans de la ciència-ficció, i ja ho està començant a aconseguir acollint-hi presentacions de novetats i amb la Tertúlia Friqui, un espai de conversa que s’organitza cada mes sobre un tema. L’últim? Joc de trons,esclar.

Pep Coll a la llibreria El Genet Blau de Lleida

“Compro els llibres habitualment a El Genet Blau, la llibreria de la meva dona. Abans era només de llibre antic i d’ocasió; ara, tot i conservar el fons antic, s’ha reconvertit en llibreria infantil i de llibre nou només per Sant Jordi -comenta l’autor de Les senyoretes de Lourdes -. Hi compro edicions d’alguns títols clàssics que col·lecciono com Canigó de Verdaguer o Il Gattopardo de Lampedusa. Per al llibre nou (m’agrada estar al cas de la narrativa que es publica) no tinc llibreria de referència”.

Comparteix a facebook

NOVA POLITICA

Des de fa un cert temps hi ha debats vius i continuats entre “vella” i “nova” política. Alguns diuen que aquesta dicotomia hauria de passar per davant del debat entre dreta i esquerra, és a dir, entre conservadorisme i progressisme. Crec que s’equivoquen. Deixar-se arrossegar per aquest pendent portaria a deixar de banda el problema més important que tenen ara les nostres societats: l’espectacular i continuat creixement de les desigualtats econòmiques. Discutir sobre vell o nou no és el més important; discutir entre propostes conservadores i progressistes és el fonamental. També és important revisar radicalisme i moderació, però sense confondre moderació amb centrisme, que és un perill important que després explicaré.

És evident que el nostre sistema polític necessita una forta revisió, ja que, després d’haver estat molt útil durant dècades, no ha evolucionat, s’ha degradat i no està adaptat a les noves necessitats. És molt bo que surtin impulsos renovadors, que cal seguir i, fins i tot, animar. Però la raó principal d’aquesta necessitat no és que algunes institucions siguin velles, sinó la seva incapacitat per resoldre els problemes reals de la gent. Les propostes no s’han de valorar en funció de si són noves o velles; s’ha de mirar si són útils o no; si proposen solucions i tenen capacitat per portar-les a terme. Hi ha eines velles que cal llençar, i d’altres que, esmolades, segueixen sent molt útils; hi ha eines noves que són molt millors, però d’altres que generen molts dubtes sobre la seva eficàcia...

Centrisme no és moderació. Vull fer uns comentaris sobre la confusió que he avançat. Sempre m’ha provocat una certa incomoditat el concepte de “centre polític”. Si ser de centre significa rebutjar els radicalismes extrems, estar contra la violència de tot tipus, tenir actituds moderades i pensar que en les nostres societats europees la política exigeix sempre negociació i pactes, benvingut sigui el centre. Crec que una immensa majoria de ciutadans seríem de centre. Però si, com passa sovint, el centre significa situar-se en un espai confús a l’hora de resoldre les contradiccions entre els interessos personals i els col·lectius, entre la llibertat i justícia social, penso que és una manera de fugir d’estudi, i de contribuir a mantenir l’ statu quoactual. Crec que és important la moderació en les formes de fer política, però crec que aquesta moderació no pot portar a “no ser ni de dretes ni d’esquerres”, com si ja es tractés d’un tema del passat. Està més viu que mai...

El nostre sistema polític necessita una forta revisió: s’ha degradat i no està adaptat a les noves necessitats

La llibertat és un dels béns més preuats per a les persones, però la vida en societat i el benestar col·lectiu exigeixen posar límits a la llibertat personal. La igualtat entesa en un sentit matemàtic no és un objectiu realista; però la igualtat de drets, la igualtat d’oportunitats, la igualtat d’accés a béns i serveis públics i la reducció de les desigualtats econòmiques ha de ser l’objectiu de la política, i més ara, quan el poder financer està intentant a nivell global passar per sobre de les sobiranies polítiques. Conservadorisme significa posar la llibertat individual per davant de la justícia social; progressisme significa acceptar que per reduir les desigualtats es puguin posar límits a la llibertat individual. El centre com a contraposició als radicalismes és una bona cosa; però el centre com a manera de dissimular opcions conservadores en l’àmbit social m’ha semblat sempre una hipocresia.

Esquerres. L’esquerra va ser durant molts anys socialista, democràtica i moderada, i va fer una feina extraordinària a tot Europa; però a partir d’un moment va convertir-se en el “centreesquerra” i es va acomodar massa a una societat dominada per idees ultraliberals. Alhora, molts partits de dreta van adoptar l’etiqueta de “centredreta” i van amagar, amb aquesta transformació, la defensa de les mateixes posicions dretanes. Aquest doble moviment cap al centre explica molt de la història europea dels darrers trenta anys, ja que es va confondre la forma amb el fons. Trobem també situacions de confusió en el nostre debat sobre la nova i la vella política.

Les esquerres han de continuar amb la moderació centrista en les formes, però han de recuperar i modernitzar els vells objectius socialdemòcrates en la lluita contra la desigualtat. Això es pot fer reformant vells espais o creant-ne de nous. Si no es fa el primer, passa el segon...

trobada llunyana

Sóc el primer president escollit pel Parlament amb majoria independentista. Volia que Mariano Rajoy m’escoltés i vull complir el mandat”. Així de clar va ser Carles Puigdemont ahir en roda de premsa a la seu de la Generalitat a Madrid, el centre cultural Blanquerna, després de reunir-se durant més de dues hores amb Mariano Rajoy a la Moncloa. Era la primera trobada formal dels dos mandataris i l’última que el català mantenia amb un líder espanyol abans d’unes noves eleccions generals, les del 26-J, que té coll avall que arribaran. Pedro Sánchez va oferir una reforma constitucional, Albert Rivera un nou finançament i Pablo Iglesias unreferèndum. Rajoy un cop de porta sonor.

La reunió va evidenciar “ profundes discrepàncies” entorn al procés, que van fer que Puigdemont arribés a una conclusió: “Tristament, la reunió no ha anat bé”, va dir. El president va indicar que ara toca “decidir” i no “temptejar”, i que aquest és el mandat de les urnes. El cap de l’executiu va oferir, de nou, una consulta “vinculant i acordada” sobre el futur polític de Catalunya. Un referèndum que paralitzaria el full de ruta de Junts pel Sí, que preveu una declaració d’independència abans que acabi un mandat de divuit mesos i que ha de deixar a punt les estructures de l’estat propi. Puigdemont va deixar clar que en aquest temps busca “ un espai de negociació” i que en cap cas s’aixecarà d’una taula de negociació, però que vol complir i que no s’asseurà a esperar que les majories canviïn a Madrid o Rajoy recapaciti. “Mentre algú pensa què ens ha de dir, nosaltres anirem fent i preparant el marc legal d’un estat independent”, va dir.

Mentre Puigdemont, a qui escoltaven a la seu del govern a la capital espanyola els portaveus d’ERC i CDC a Madrid, Joan Tardà i Francesc Homs -en un clar senyal de suport i unitat-, es refermava en els compromisos adquirits per Junts pel Sí, Rajoy insistia que “ sense llei no hi ha democràcia”. Rebutjava de ple el full de ruta sobiranista, però també qualsevol consulta, referendària o no, així com suavitzar la seva posició en alguns dels assumptes que li havia reclamat el president català i que estaven d’una manera o altra vinculats al procés. És el cas de les mesures legals que pren la delegació del govern espanyol contra els regidors sobiranistes o els recursos al Tribunal Constitucional (TC) contra les estructures d’estat.

El president espanyol sovint afirma que, ni que ho desitgés, podria “cedir” lasobirania nacional sense fer abans una àmplia reforma constitucional.Ahir va dir que la seva posició “personal i política” no passa per revisar una posició que col·lideix amb el bloc majoritari a la cambra catalana. Rajoy va rebre el seu homòleg amb una edició en facsímil d’una part d’ El Quixot, l’obra magna de Miguel de Cervantes, de qui enguany se celebra el quart centenari, en què el cavaller visita Barcelona. Un missatge d’unitat que no va impedir que el convidat constatés la llunyania: “El meu escepticisme -deia-és raonable”. I és que Rajoy li va traslladar una vegada i una altra queno hi havia “marge” per al procés.

Marges d’acord molt estrets

On sí que n’hi ha és en temes que afecten Catalunya però també altres autonomies, com ara el relaxament dels objectius de dèficit, la rebaixa dels interessos del fons de liquiditat autonòmic (FLA), la reforma del finançament o l’acollida de refugiats. Uns assumptes que els dos presidents van acordar que, malgrat que l’executiu espanyol està en funcions, explorin en una reunió en els pròxims dies els respectius vicepresidents, Soraya Sáenz de Santamaría i Oriol Junqueras.

Puigdemont va arribar a la Moncloa amb un memorial de greuges de 46 punts, el doble -i amb molt més trellat polític- dels que va portar-li Masl’estiu del 2014, i que van ser desatesos. A més dels assumptes referits al procés, inclosa la petició d’un referèndum vinculant, el document lamentava l’ alta conflictivitat institucional, plasmada en 57 recursos de la Generalitat al TC contra normes de l’Estat, 29 a la inversa i 16 temes que estan en negociació. L’informe recordava que els r ecursos contra nous tributs catalans, com el de dipòsits bancaris, implica poder recaptar més de800 milions més cada any, que la Generalitat assumeix molt més del que li toca en matèria de dependència o que no rep el que correspondria en inversions, taxes judicials o IRPF per entitats.

Referint-se al dèficit i el FLA, Puigdemont va admetre “ algun pas però no podem dir que ha acabat el bloqueig institucional”. Amb el procés ni això. Rajoy, secundat pel PSOE i Ciutadans en aquest front i ja en campanya, arrossega l’executiu català a la unilateralitat.