EL FUTUR DE BIGUES

legeixo amb interès l’especial de l’ARA del dilluns 16 de maig sobre el futur del turisme. Com a barceloní estic contaminat. ¿Podem gosar mantenir-nos al marge, nosaltres, mortals, si fins i tot una església elegant i sòbria com Santa Maria del Mar (potser va ser una sort la crema del 36) mostrava fins fa poc, amb patètic orgull, un certificat d’excel·lència de TripAdvisor adreçat als seus clients?

1.184 milions de viatgers al món el 2015. 1.800 de cara al 2030. Aquestes són les xifres que hem de gestionar i, francament, ho veig difícil. I pensar a fer-ho activant polítiques enfocades només cap al viatger és pura il·lusió. Quimera. Ubris. Ni especialització, ni desplaçar els turistes als barris més llunyans del centre, ni campanyes de civisme, ni turisme sostenible (la quantitat porta intrínsec el virus de la insostenibilitat). A més a més, recordem que els estats han perdut el control total, suplantats per l’economia col·laborativa (Airbnb, Uber, etc.).

¿Voleu anar al Palazzo Ducale de Venècia? S’han de pagar 19 euros, però si ets resident o nascut al Comune di Venezia no pagues ni un 'ducato'

Últimament he estat rumiant, recorrent a les memòries d’infància, a Venècia. Ciutat on la realitat sempre ha estat líquida, molt abans de Baumann, amb el seu conviure amb les marees i amb l’ acqua alta, una rutina quotidiana que ha arribat a plasmar la mateixa manera de pensar dels seus habitants. Aquest món líquid ha fomentat la capacitat d’adaptació dels venecians i ha facilitat la creació de mons paral·lels ben definits, un món dels visitants i un dels residents, l’un al costat de l’altre. A les seves calli e campielli, als seus bacari (per cert, heu anat al Restaurant Bacaro al costat de la Boqueria?), als vaporetti i arreu s’ha instaurat una tendència a donar privilegi al resident. Segurament al principi de manera espontània i no organitzada, tot just reconèixer la dolça cantarella veneciana en la parla dels clients o la presència d’un client més enllà dels habituals tres o quatre dies típics d’una visita a la ciutat (ho explicava també Donna Leon en un Rar de fa poc). Ho pots entendre a l’hora de pagar il conto del ristorante. Aquesta mentalitat de segles s’ha anat institucionalitzant actualment, amb preus diferents en el transport públic, en els museus de la ciutat, en l’accés al wifi públic... ¿Voleu anar al Palazzo Ducale, per exemple? S’han de pagar 19 euros, però si ets resident o nascut al Comune di Venezia no pagues ni un ducato. Wifi? Mínim 5 euros si etsforesto, els d’allà gratis. Transport? Un drama per als turistes. Anar als lavabos públics també té preus distints. Això es pot pal·liar, només una mica, comprant la targeta Venezia Unica (gratuïta per als residents), que ofereix facilitats al visitant. Hi ha una immanent evidència (difícil d’aplicar) de la voluntat de protegir el venecià davant el visitant: és recent la proposta de l’alcalde Brugnaro de fer cues diferents per accedir al transport, un experiment que començarà aquest juny.

Un reforçament de la figura del resident, en les esferes privada i pública, tindria efectes positius socials i econòmics

Ara tornem a Barcelona. Un reforçament de la figura del resident, en les esferes privada i pública, tindria efectes positius socials i econòmics. Descomptes ben plantejats, dies especials als comerços i museus, facilitats en el transports, representarien un just reconeixement al rol del resident com a ànima de les ciutats. I des d’un punt de vista econòmic pensem que són pocs els negocis que poden viure només dels guiris: tenint en compte l’alta temporalitat de Barcelona, amb mesos fluixos i mesos forts, mimar el resident és cada cop més important. Ara estem fent exactament el contrari, aplicant una política hereva d’aquells anys en què el turista era Mr. Marshall. ¿Sabeu, per exemple, que si sou turistes teniu un 10% de descompte a El Corte Inglés? Equivocat! No ens oblidem dels d’aquí! Quin efecte positiu de màrqueting tindria un dia per als barcelonins en tot el comerç de la ciutat? I als museus? Anar al Museu Picasso, per exemple, per als d’aquí és quasi impossible. ¿Per què no fem que dediqui unes hores només a nosaltres?

Ara bé, en les polítiques que afecten el comerç hem de tenir en compte la normativa Bolkestein, directiva de la Unió Europea que regula els serveis dels mercats interns i que ens ha afectat a tots (sense saber-ho) en els últims anys. Sobre les diferents nacionalitats proclama el principi de no-discriminació entre ciutadanies distintes. No podríem, doncs, posar preus diferents segons la nacionalitat del comprador o usuari del servei. En aquest aspecte la seva interpretació està sent estudiada i segurament pot deixar espai per actuar.

corredor mediterrani

Al llarg dels últims mesos la relació de la Generalitat amb el País Valencià i les Illes Balears ha superat l’etapa d’incomunicació establerta durant l’hegemonia del PP en aquestes dues comunitats. El president Carles Puigdemont, des que és a Palau, s’ha trobat amb una situació molt més propícia per al diàleg que la que tenien els seus antecessors i s’ha proposat bastir una relació de normalitat institucional amb els veïns del sud i amb el govern balear. Deixant de banda, això sí, el procés polític obert a Catalunya. “En cap moment es vol transmetre la imatge de promoure els Països Catalans”, resumeixen fonts governamentals consultades. La idea és estrènyer els llaços en àmbits econòmics, sectorials i culturals sense incomodar València i Palma. “La prioritat és Catalunya”, raonen a Palau. Desconnexió a banda, amb els governs de Ximo Puig i Francina Armengol s’està parlant de tot.

La imatge més precisa del clima de desgel va arribar la setmana passada, quan Puig va anar al Palau de la Generalitat per reunir-se amb Puigdemont. El president valencià va constatar l’anormalitat de pràcticament dues dècades sense contactes bilaterals entre Barcelona i València i va anunciar que, quan es posés en marxa la successora de Canal 9, hi hauria reciprocitat en les emissions amb TV3. Dos dies després Puigdemont es va desplaçar fins al Santuari de Cura (Mallorca) al costat d’Armengol per solemnitzar la reentrada del govern balear a l’Institut Ramon Llull. “S’estan reconstruint les relacions, però deixant la política al marge”, mantenen des de la Generalitat.

Un d’aquests vessants és, per exemple, el de la lluita contra les exigències de Madrid de fer més retallades per complir amb el dèficit autonòmic. El 8 d’abril, després d’escoltar les noves exigències del ministre Cristóbal Montoro, el president català va agafar el telèfon i es va posar en contacte amb Puig i Armengol -també amb els presidents d’Andalusia, Extremadura i Aragó- per bastir un “front comú” contra les mesures. Aquesta expressió,front comú, genera “incomoditat” a València, però no tanta a les Balears, segons detecten a Palau.

Amb les Illes s’ha establert una comissió mixta en matèria econòmica que comanda Guillem López Casasnovas, economista menorquí, conseller del Banc d’Espanya i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra. Puigdemont té intenció de mantenir un diàleg fluid amb Armengol per a la reforma del sistema de finançament autonòmic. Catalunya no liderarà la negociació, però aspira a obtenir fins a 2.500 milions d’euros a través del nou sistema.

Complicitat sectorial

L’assumpte estrella en matèria econòmica entre els tres territoris és el corredor mediterrani. Al llarg de les pròximes setmanes se celebrarà una reunió unitària a València durant la qual Puigdemont aprofitarà per tornar-li la visita a Puig. L’estratègia és reclamar a l’Estat que acceleri les obres i per això es busca una fotografia transversal que enviï un missatge a la Moncloa. Josep Rull, conseller de Territori, ja s’ha reunit amb la seva homòloga valenciana, María José Salvador, per posar les bases d’aquesta cita multilateral.

Més enllà del finançament i del corredor, el conseller Raül Romeva es va reunir dilluns amb els responsables de Transparència dels governs balear i valencià per bastir un “front comú en la lluita contra la corrupció”, precisament un dels principals trets distintius de la gestió del PP quan era hegemònic a les Illes Balears i al País Valencià.

ATLAS DEL CATALA

Si d’aquí cent anys algú troba un text en què l’autor explica que “de petit anava a fer borra per al pessebre” i vol saber què anava a fer i d’on era, ho tindrà fàcil, perquè als anys 60 un pagès de la Febró (Baix Camp), quan li van ensenyar una fotografia de molsa, va dir que allò era borra. Milers de dades com aquesta, posades sobre un mapa, són claus per entendre capítols del nostre passat i documentar una diversitat lingüística en extinció.

• 

Ja fa 18 anys que l’IEC va començar a difondre els resultats d’un macroprojecte dialectal iniciat pels lingüistes Antoni M. Badia i Margarit i Germà Colón el 1952 i reprès el 1989 per la Secció Filològica sota la direcció de Joan Veny i Lídia Pons. Aquests materials s’estan publicant en paper i també a la xarxa. D’una banda, hi ha en curs l’edició d’un gran Atles lingüístic del domini català (ALDC), que va pel setè volum de nou.

Encara no has fet el test dialectal de l'Ara?: Digue'm com parles i et diré d'on ets

Cada volum presenta un conjunt de mapes que, tal com explica Veny, permeten “tenir una radiografia detallada de la realitat plural del català que es parlava a mitjans del segle XX”. Ara bé, aquests volums, de grans dimensions i molt tècnics (per exemple, inclouen totes les transcripcions fonètiques), s’adrecen més a un públic especialitzat. Per això, paral·lelament també es publica, sota la direcció de Veny, el Petit atles lingüístic del domini català, que selecciona les paraules “més interessants” i té “una presentació més assequible, amb colors” (vegeu els mapes). A més, incorpora un comentari lingüístic en cada mapa. Enguany n’ha sortit el cinquè volum i al final també en tindrà nou.

• 

Però és que, a més de sortir en paper, tota aquesta informació es va bolcant a la xarxa, a través d’un portal de l’IEC. Ja s’hi poden consultar els mapes dels primers volums i tota la informació relacionada amb el projecte. I tot plegat encara estarà més a l’abast, perquè s’està treballant en una aplicació que permetrà consultar la base de dades sencera.

Un món que ja no hi és

El 1954, dos anys després de presentar el projecte, Veny i Manuel Companys es van incorporar a l’equip i, amb Badia i Margarit i Colón, van confeccionar un qüestionari. “Una gran part -explica Veny- es referia a les activitats agrícoles; per exemple, hi surten eines que avui dia ja no es fan servir”. Es volia que hi hagués representats tots els aspectes de la vida i de la cultura rural catalanes de mitjans del segle XX. Per això hi predominen les feines del camp, però també hi ha parts del cos, de la casa, del vestit, relacions familiars, jocs infantils, oficis, animals, vegetals... L’afany dels investigadors era salvaguardar el patrimoni lingüístic, però aquests materials també han acabat sent el retrat d’unes formes de vida, “un reflex etnogràfic de l’època”.

• 

Ara bé, es va considerar que la recollida de dades no s’havia de limitar a les zones rurals. En els 190 punts d’enquesta escollits hi ha tot tipus de poblacions: “Les petites són interessants com a bastions de resistència; les ciutats i nuclis populosos, com a forces d’expansió de novetats de la llengua”. Això sí, a l’hora de fer la tria d’informadors es va buscar, entre altres coses, que fossin d’edat avançada, fills de la població i poc escolaritzats (perquè així estaven menys interferits per altres llengües). I també era preferible que estiguessin familiaritzats amb les feines agrícoles. El problema és que si es dedicaven al camp (com l’informador de la imatge de la dreta, Esteve Chimeno, de Vallverdú de Lleida) no podien deixar de treballar més d’un dia, i les enquestes en duraven dos o tres. Per això, sovint calia més d’un informador per enquesta. I al final van arribar a ser gairebé 500.

Sense piles

Per fer totes aquestes entrevistes van caldre uns 60 investigadors i ajudants. Molts eren joves professors i estudiants avançats. Veny també hi va participar: “Era el primer cop a l’Estat que es feien gravacions amb magnetòfon”. Però diversos inconvenients, com la falta d’electricitat al camp (encara no hi havia magnetòfons amb piles), van fer que al final només es gravessin sencers 35 qüestionaris i de la resta se’n van prendre notes en paper. Per sort, al final del qüestionari, es demanava als informadors que parlessin lliurement i se’n conserven moltes gravacions (que també es van publicant en una col·lecció d’ Etnotextos ). Els fruits del projecte, doncs, no s’acaben amb els atles, sinó que el material també pot servir per preparar estudis de sintaxi i entonació dialectal i fins i tot de base per a un diccionari dialectal que en complementi altres d’existents, com el Diccionari català-valencià-baleard’Alcover i Moll (que és del primer terç del segle XX).

• 

Com recorda Veny, les converses amb els informadors proporcionaven molt material extra. I també multitud d’anècdotes: “El juliol del 1968 fèiem l’enquesta a les Paüls (Alta Ribagorça) en Joaquim Rafel i jo. Com que el magnetòfon s’havia espatllat, vam sortir cap a la muntanya amb l’informador. Després de fer preguntes i repreguntes, vam fer un descans durant el qual el pastor va treure un tros de pa amb pernil i la bota de vi. Ens va convidar a participar en l’esmorzar i no vam resistir la temptació de tastar el seu vi, que vam elogiar molt. Ell va subratllar-ne l’alta qualitat tot dient que hi havia barrejat... (no li sortia la paraula). Nosaltres pensàvem que hi hauria posat alguna herba camperola, però, no, al final va poder completar la frase, tot dient: «És que hi he posat... coca-cola!»”

És evident que si avui es fessin enquestes, no hi hauria aquestes limitacions tècniques, però la riquesa dialectal tampoc seria la mateixa: “Es va fer en un moment important, encara no havien irromput els mitjans de masses i no hi havia un estàndard popularitzat que contribuís a la igualació lingüística”. Un procés, d’altra banda, “que té lloc en totes les llengües”.

elogi de la Rambla

Josep Maria de Sagarra, el 1926 deia aixo de la poular via abrcelonesa. ] Al món hi ha carrers, avingudes i calçades que fan caure d’esquena, però, pel meu gust, m’atreviria a dir que no hi ha res com la Rambla de Barcelona. Aquesta afirmació meva, con la de tots els barcelonins que la compateixen, no cal dir que està influïda per poderosos motius sentimentals; però, deixant de banda aquests motius, es pot arribar a una apreciació imparcial i objectiva de les grans belleses i del color únic que té la nostra Rambla. I aquestes belleses no vénen de la gran pompa del carrer, ni de l’esplendor dels edificis -llevat de la Virreina, la majoria de cases de la Rambla fan plorar-; no ve, tampoc, de la majestat de la gent que s’hi passeja, ni de l’opulència de les terrasses, perquè a la Rambla no hi ha res d’això. Les terrasses són limitades, hi ha unes estretors i unes irregularitats absurdes, hi ha botigues i façanes senzillament infames; l’esperit democràtic de la Rambla té estones intensament acanallades i esbotzades, però tot això no priva que la Rambla tingui una gràcia complexa indefinible, matisada de tots els colors, i que mantingui una elegància tan personal i tan original, que us serà difícil de trobar en cap altre carrer del món. [...] Però la gràcia més forta de la nostra Rambla, la que la fa superior a totes les avingudes, és que és incansable, que no dorm mai, que sempre està desperta i sempre viu i es belluga. Tothom que ha tret el nas per les grans ciutats d’Europa s’ha adonat que, fora d’aquells barris destinats a la franca barrila, els carrers importants tenen les seves hores de repòs, com les persones, que contrasten amb les hores de gran animació. A la Rambla es pot observar una successió de vida heterogènia que no passa mai; els que se’n van al llit d’hora no se’n poden fer càrrec, però aquells que, quan es tracta d’anar a dormir no els ve mai d’un parell d’hores ho hauran pogut observar sense fer cap esforç. I en les hores i en la vida de la Rambla, s’hi aprecia des de la normalitat més sana i més segura a les més desllorigades i excèntriques presentacions. Al Brian liagradaria. 

rendes baixes

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha obert les XXXII Jornades del Cercle d'Economia amb un anunci: "Ha arribat l'hora d'abaixar la pressió fiscal als catalans". En aquest sentit, Puigdemont ha apuntat que hi haurà una reducció de l'IRPF a les rendes baixes sense apujar els tipus a les rendes altes aquest mateix 2016. "No té sentit apujar altres impostos", ha ressaltat Puigdemont, que ha apuntat que "imperativament" cal controlar les "pròpies" balances fiscals. Al llarg de les últimes setmanes ha existit tensió entre CDC i ERC al Govern per la pujada d'impostos a les rendes superiors als 90.000 euros.

Aquesta rebaixa, pactada amb Economia i parlada aquesta mateixa setmana amb el vicepresident Oriol Junqueras, entrarà a través d'una esmena del grup parlamentari de Junts pel Sí en el tràmit parlamentari dels comptes.

El dirigent de Convergència ha assenyalat que el nou sistema de finançament, que Catalunya no pretén liderar, ha d'aportar "immediatament" una quantitat propera als2.500 milions d'euros, i ha apuntat que la presidenta de les Illes Balears, Francina Armengol, farà front comú per assolir un model més "just". Puigdemont ha insistit que una rebaixa fiscal a les rendes baixes no posa en risc el pressupost.

"Amb un estat a favor, aniríem com un coet", ha reflexionat el president de la Generalitat en resposta a una pregunta que li ha fet un assistent.

Missatge polític

En clau política, un missatge clar: "Entenem que l'Estat està políticament obligat a donar una sortida política, abandonant la resistència als canvis". Puigdemont ha insistit que Catalunya estarà "permanentment" asseguda a la taula de negociació, i ha ressaltat que totes les demandes dirigides al govern espanyol per tal que solucioni el plet català han fracassat.

"Volem ser independents, amb els nostres errors i els nostres encerts", ha apuntat el dirigent de Convergència, que ha posat de manifest la "incertesa" de la política espanyola. Puigdemont ha descartat "conjugar" la desobediència, "com sí que ho fan alguns" –en referència a la CUP–, i ha apuntat que la política espanyola està instal·lada en l'immobilisme.

"Demonitzar" el conflicte

El president del Cercle d'Economia, Antón Costas, ha assegurat en la seva intervenció inicial que cal deixar de "demonitzar" el conflicte polític entre Catalunya i Espanya per tal de conduir-lo des del diàleg. "Cal subdividir el problema en parts", ha apuntat Costas. "L'única manera d'afrontar els conflictes és atendre'ls i gestionar-los. Si no es fa, s'enquisten.Hem de transformar aquest tipus de conflictes en un conflicte que sigui de més o menys. Això vol dir subdividir el conflicte en parts, sabent que quedarà un element de fons comú", ha insistit.

Costas ha apuntat que la primera "fractura" que hi ha a l'Estat es basa en l'escenari d'ingovernabilitat obert des de les eleccions del 20 de desembre, i ha assenyalat que n'existeix una altra de relacionada amb una situació "d'emergència social". "No som conscients que estem en una situació d'emergència social. Això dóna lloc als populismes. El nucli moral ha de ser la capacitat del sistema econòmic per donar oportunitats a tothom", ha apuntat.

En una nota feta pública ahir dimecres, Costas va demanar als partits polítics un canvi d'actitud que faci possible la constitució d'un govern a Espanya després del 26-J a partir d'una coalició o d'una cooperació, i els va emplaçar a acceptar, en última instància, que governi la formació més votada. També va advertir que si es produís un bloqueig polític similar al que va seguir després del 20-D, Espanya es veuria abocada a unes terceres eleccions legislatives, un escenari que veu "inimaginable i inacceptable" i que podria perjudicar la recuperació econòmica i social.

superesquerres

La setmana del 4 de gener tot semblava encaminat cap a la reedició de les eleccions catalanes. La CUP acabava d’emetre el seu no definitiu a la investidura d’Artur Mas, i l’aleshores president de la Generalitat va oferir una roda de premsa després de la reunió del Govern en què va deixar anar una frase lapidària: " Amb deu diputats no es pot fer la hiperrevolució de les superesquerres". Pocs dies després, però, retirava la seva candidatura a la reelecció i li agafava el relleu Carles Puigdemont. Aquella expressió de Mas, que segons membres del seu entorn va ser inspirada per David Madí, va tornar ahir a primera fila quan el cap de llista de Convergència a Madrid, Francesc Homs, la va fer servir per atacar les forces d’esquerres en la campanya electoral del 26-J.

"Estan pendents de coses que no són centrals per als catalans", va assegurar Homs en una roda de premsa a la seu del partit. L’exconseller de la Presidència, en la seva segona experiència com a cap de llista, té intenció de carregar amb duresa contra En Comú Podem -favorit fins i tot a les enquestes internes que té a les mans CDC- i de buscar el xoc amb ERC encara que suposi enterbolir les relacions amb els socis governamentals. Aquesta estratègia passa també per carregar contra la CUP, que no es presenta a les eleccions i a qui va avisar que l’ aprovació dels pressupostos hauria de convertir-se en un simple "tràmit". "¿Ara ens hem de discutir per uns pressupostos autonòmics quan estem fent la independència?", va preguntar-se el candidat convergent, triat dissabte passat a través de primàries internes, les primeres a CDC.

Enfortiment ideològic

Dirigents consultats mantenen que un dels problemes de les eleccions del 20-D -profundament influenciades per les negociacions amb els anticapitalistes per desencallar la legislatura catalana- és que va faltar "perfil ideològic". Aquesta vegada, agafant les essències de les intervencions d’Artur Mas durant la campanya de les eleccions municipals contra l’ara alcaldessa Ada Colau, es bastirà una estratègia sense concessions en el flanc més socialdemòcrata del partit. "Amb Junts pel Sí ja ens vam desdibuixar", manté un membre de la cúpula consultat.

Aquesta via passa per oferir una imatge seriosa - "Fets per Catalunya" és el lema de campanya- i per carregar contra la gestió de la nova esquerra en els llocs en què ha arribat al poder. Un dels blancs serà Colau, a qui ahir Homs va demanar que faci d’alcaldessa "i no d’activista".  Els aldarulls a Gràcia han donat munició a Convergència, que va aprofitar per elogiar la feina dels Mossos i criticar els activistes per anar "contra la gent de bé" del país.

CDC té intenció de mobilitzar tots els quadres del partit per fer campanya, amb Mas i Puigdemont al davant per mirar d’aturar la caiguda electoral de les últimes convocatòries. Seguint amb la dinàmica participativa del 'superdissabte' -en què la militància va triarimpulsar un nou partit-, Homs vol que afiliats i simpatitzants aportin idees per defensar-les a Madrid.

Al Congrés de Diputats, de fet, l’exconseller de la Presidència vol fer valer "a preu d’or" el que "encara" es decideix a la capital de l’Estat. En un panorama sense majoria absoluta, Homs manté que els diputats de Convergència seran decisius per condicionar aspectes clau de la legislatura. L’última -i efímera- legislatura, però, va deixar el partit en terra de ningú davant la negativa del PSOE a fer concessions

LA IMPORTANCIA DELS PRESSUPOSTOS

El vicepresident d’Economia i Hisenda, Oriol Junqueras, ha presentat uns pressupostos que, per primera vegada des del 2011, no inclouen retallades o ingressos imaginatius per complir amb la cotilla del dèficit imposada per Montoro. Els ingressos provinents de la liquidació del sistema de finançament corresponent a l’any 2014 -que sumen 1.407 milions-, un estalvi en interessos del deute equivalent a 850 milions i l’ampliació del límit de dèficit en quatre dècimes (800 milions més) permetran a Junqueras quadrar el cercle: augmentar la despesa social sense apujar impostos i complint el límit de dèficit.

Aquests comptes expansius inclouen un augment significatiu de les polítiques socials de 874,3 milions, que permetran revertir en bona mesura l’efecte de les retallades i prioritzar el benestar dels més desafavorits, especialment castigats pels efectes de la crisi. Cal subratllar, a més, que aquesta xifra és molt superior a la compromesa en el pla de xoc social del programa de Junts pel Sí que va ser objecte de negociació amb la CUP.

En paral·lel, es fan créixer algunes partides clau per fer avançar el procés independentista, com ara els 48,5 milions que es destinaran a la construcció de la Hisenda pròpia (un 35% més) o els 34,1 milions per a acció exterior (un 57,8% més), i es dóna oxigen a tots els departaments després d’anys de retrocessos.

Tot i això, aquests pressupostos no tenen garantida la seva aprovació, ja que Junts pel Sí només té 60 dels 68 diputats necessaris. Junqueras, doncs, haurà de posar en joc tota la seva capacitat de persuasió i de negociació per aconseguir el suport dels anticapitalistes al projecte, cosa que no es presenta gens fàcil després que l’assemblea de la CUP de diumenge aprovés “deslliurar-se” del pacte d’estabilitat. Els comptes ben segur que són millorables en molts aspectes, per això ara s’obre aquest període negociador al qual tothom ha d’anar amb la màxima amplitud de mires i prescindint de càlculs electorals o estratègies partidistes. Perquè seria imperdonable que una falta d’acord posés en perill l’ampliació de despesa social més important des que va començar la crisi.

claror

És difícil saber l’abast precís de l’esmena aprovada dissabte per la CUP de “deslliurar-se” de l’acord d’estabilitat parlamentària, vistes les posteriors declaracions. No sóc cupòleg, però, si més no sobre el paper, sigui quin sigui el valor que hi donen, es considera l’acord d’estabilitat “una presó”; no es reconeix “cap voluntat real de ruptura” al Govern; només s’aprovaran uns pressupostos que plantegin “la desobediència clara i formal”, i es proposa “deslliurar-se” de l’acord -un eufemisme per evitar el terme trencar - per poder ser “alternativa a les polítiques de l’autonomisme, el neoliberalisme i el patriarcat”. Tot plegat, em sembla que el document ajuda a clarificar el confús escenari polític actual.

EN L’ORIGEN DE TOT PLEGAT hi ha el que per a mi és un fet poc discutible: el fracàs del caràcter plebiscitari de les eleccions del 27-S. Un plebiscit torpedinat no pas per l’unionisme del PP, C’s i PSC -que, al contrari, van contribuir a donar-li aquest sentit-, sinó sobretot per les ambigüitats sobiranistes de Catalunya Sí que es Pot (CSQP) i de la CUP. Junts pel Sí i l’unionisme van ser clars en el vot a favor o en contra de la independència. En canvi, per l’esquerra més nova i radical es va produir una fuga d’indeterminació de fins a un 17 per cent del vot i 21 diputats. En el cas de CSQP, l’ambigüitat era explícita: ni sí, ni no. En el cas de la CUP, per bé que donava suport a la via independentista, aquesta quedava supeditada a dues condicions: liquidar Mas i posar-la al servei d’una lògica anticapitalista i anti Unió Europea i d’una estratègia de desobediència immediata.

JUNTS PEL SÍ va fer curt en les seves aspiracions i va creure que, a canvi de donar-li el cap de Mas en safata, la CUP s’avindria a renunciar al que són els elements substancials dels seus objectius polítics. En el seu moment ja vaig escriure que hauria preferit unes noves eleccions malgrat el risc de no poder repetir la coalició de JxSí, ni de poder donar-hi una dimensió plebiscitària o, fins i tot, d’empitjorar els resultats. Si més no, hauria permès la rectificació del vot d’aquells que volent empènyer i accelerar la independència -des del meu punt de vista, esclar- l’havien acabat encallant.

D’ENÇÀ D’AQUELL pacte forçat, convençut que li calia ampliar la “majoria social”, l’independentisme ha avançat fent tentines. D’una banda, hi ha qui ha volgut seduir CSQP amb la il·lusió que al final també tombarien cap a la independència. Un esforç inútil, si parlem de la formació política. Una altra cosa seria pispar-li votants, però la seducció sembla que de moment ha funcionat en el sentit contrari. De l’altra, hi ha qui ha confiat en un canvi radical en la cultura política de la CUP. Però s’ha confirmat el que alguns ja vam dir llavors: u, que lliurar el cap d’en Mas seria un sacrifici inútil, i dos, que el que pitjor tolerava la CUP era que se la tractés amb condescendència. No ha de sorprendre gens que ara la CUP retregui a JxSí la declaració del 9-N, el text més gratuïtament cupaire que mai haurà pogut escriure.

COM QUE LA LÒGICA POLÍTICA de la CUP no és la previsible en el context institucional parlamentari, no és possible predir res sobre el futur dels pressupostos ni sobre la mateixa estabilitat parlamentària -si és que n’hi ha hagut fins ara- del Govern. Però sí que la decisió de la CUP desfà algunes confusions respecte de les prioritats reals de cada força política, sobre l’abast del sentit democràtic que es dóna al procés -és a dir, si se l’avala per damunt o no de la diversitat ideològica del país-, i sobre on ha d’anar a trobar l’independentisme la seva veritable força. Per avançar, val més fer-ho sense benes als ulls.

pedrolo

Hi ha moments i situacions en els quals seria imperdonable no distingir entre arguments “bruts” i arguments “nets”. Aquests darrers són aquells que, avalats per la realitat, tenen prou coherència interna per no caure en arbitrarietats ni contradiccions, mentre els primers s’inscriuen en allò que en podríem dir les “raons del mal pagador” afeccionat a capgirar a favor seu una lògica l’ús correcte de la qual bé exigeix als altres. Observo aquesta manera de procedir en molts que de tant en tant ens acusen de fer o de voler fer allò que nosaltres retrèiem al franquisme: imposar una llengua als qui en tenen una altra. No cal recordar el galdós Manifiesto d’una colla d’intel·lectuals; sovint se’n troben ressons a les cartes que dels seus lectors publiquen els diaris, en alguns programes radiofònics, en articles, declaracions, actes públics i d’altres de relativament privats. En aquestes ocasions sempre criden l’atenció dues coses: la primera que, en fer l’acusació, es veuen obligats a reconèixer plenament l’existència d’una cultura que abans preferien ignorar i a favor de la qual no van dir ni una paraula ni esbossaren cap gest protector quan era cruelment perseguida, una abstinència que, pel cap baix, és força suspecta en persones que pretenen ser justes i enemigues de coercions. L’altra, l’ús curiós que es fa del mot “imposició” en aplicar-lo a dues accions antagòniques: a la de la dictadura feixista que obligava un poble a servir-se públicament, en el seu propi terrer, d’una llengua que no era la seva i la d’aquest mateix poble que, dins del propi territori, reivindica el dret d’emprar únicament la seva parla i d’ésser-hi entès per tothom que, vingut d’on vingui, s’hi instal·la. [...] ¿Com pot entendre’s una espanyolitat que perjudica uns espanyols en desposseir-los de la seva cultura a benefici d’uns altres espanyols que estenen la que tenen mitjançant una ocupació, guerrera o pacífica, però sempre impositiva? [...]

maquiavel

"Quan la fortuna vol que un poble no confiï en ningú, és que ha decidit la seva ruïna". No sé si Maquiavel (1469-1527) era maquiavèl·lic. Potser un Maquiavel maquiavèl·lic hauria escrit un Antimaquiavel. Jo el tinc per un científic que vol veure de prop les coses humanes, sense enterbolir la seva mirada amb cap mena d’indignació moral. No li interessen els somiatruites, sinó la comprensió de la realitat política efectiva.

He rellegit El príncep i Els discursos sobre la primera dècada de Titus Liviperquè són un magnífic antídot contra l’excés d’actualitat, aquesta cosa tan delicada que es marceix d’un dia per l’altre, i he descobert, amb sorpresa, un teòric del procés. Com que sospito que això pot sonar excessiu, n’he fet un petit diccionari que sotmeto al vostre judici.

Atzar. Moltes vegades sorgeixen accidents contra els quals el cel no ens vol agafar previnguts.

Canvi. Els homes canvien fàcilment de senyor amb l’esperança de millorar.

Coses humanes. En les coses humanes no ens podem desfer d’un inconvenient sense que immediatament en sorgeixi un altre.

Estimat/temut. Seria necessari ser alhora totes dues coses, però com que això resulta difícil, és molt més segur ser temut que estimat

Enemics. És impossible que una República es mantingui tranquil·la, gaudint de la seva llibertat i del seu territori, perquè encara que no molesti a ningú els altres la molestaran a ella i, si no té enemics exteriors, en tindrà d’interiors.

Exèrcit. El fonament dels estats és un bon exèrcit.

Ferran d’Aragó. Els homes, deia Ferran d’Aragó, sovint es comporten com les petites rapinyaires, que estan tan ansioses d’aconseguir la seva presa, incitades per la seva naturalesa, que no s’adonen que un ocell gran s’ha col·locat sobre elles.

Fortuna. Els homes poden secundar la fortuna, però no poden oposar-s’hi. No obstant això, mai s’han de donar per vençuts, ja que, com que desconeixen la seva fi i com que la fortuna fa servir camins oblics i desconeguts, sempre hi ha esperança.

Governant. Un príncep que vulgui fer grans coses necessita aprendre a enganyar.

Guerra. Podem començar una guerra a voluntat, però no acabar-la.

Humilitat. Sovint la humilitat no només no ajuda, sinó que perju- dica.

Intel·ligència. Els homes jutgem més pels ulls que per la intel·ligència.

Legalitat. Si s’institueix l’ús de trencar la legalitat per bé, sota aquesta aparença podrà trencar-se per mal.

Llei. No hi ha cosa de pitjor exemple en una República que fer una llei i no observar-la, sobretot si no l’observa qui l’ha fet.

Minories. Les minories no tenen lloc quan les majories tenen on recolzar-se.

Necessitat. La necessitat ens porta a llocs als quals no hauríem arribat per la raó.

Ofensa. És necessari o no ofendre a ningú o fer totes les ofenses alhora.

Polítics. Quan la fortuna vol que es produeixin grans esdeveniments, tria un home de tant d’esperit i tanta virtut que s’adoni de les oportunitats que ella li ofereix, però quan vol provocar la ruïna, escull bé els homes que contribuiran a arruïnar-ho tot.

Profeta. Els profetes armats vencen; els desarmats, pereixen.

Prudència. Els homes prudents acostumen a dir, i potser no sense motiu, que qui vulgui guaitar el futur ha de mirar cap al passat. La prudència consisteix a saber conèixer la naturalesa dels inconvenients i adoptar el menys dolent per bo.

Realitat i desig. La natura ha constituït l’home de tal manera que pot desitjar-ho tot, però no pot aconseguir-ho tot. Com que sempre és més gran el desig que la realitat, l’home està condemnat al descontentament i la insatisfacció.

República. Una República ben organitzada ha d’obrir els camins a qui busca incrementar la seva reputació mitjançant la vida política.

República feble. El pitjor defecte de les Repúbliques febles és que són irresoludes, de manera que totes les decisions les prenen per força i, si arriben a cap bé, ho fan forçades per la necessitat i no per la prudència.

Resultats. Sovint ens acusen els fets i ens excusen els resultats.

Ser. Poca gent veu el que realment som, però tothom veu el que aparentem ser.

Setge. Les coses polítiques són tan volubles que no es pot organitzar un setge d’un any sense que l’atzar ens obligui a modificar la nostra estratègia.

Victòria. Sovint el desig de victòria encega les ments dels homes, que no veuen altra cosa que el que sembla afavorir-los. Les victòries mai són tan completes que el vencedor no es vegi obligat a guardar alguna por.

Virtut. Consisteix a saber reconèixer l’oportunitat. La virtut d’un governant la mesura la seva fortuna.

blai bonet

L’aparició de Blai Bonet en la deprimida Mallorca de postguerra resulta tan prodigiosament incomprensible com la del Giotto a la Toscana del segle XIII. Costa molt d’entendre que el fill d’una família humil, sense llibres a casa i obligat a estudiar en una llengua que no era la pròpia, fos capaç d’escriure, durant els reprimits i repressius anys 50 i 60 del segle passat, uns poemes tan portentosos i unes novel·les tan singularment lliures i musculoses, que desborden de gosadia moral i de coratge espiritual i que, mig segle després d’haver estat escrites, encara hipnotitzen per la salvatgia sensual del seu llenguatge, alçurat de meravella, terror, passions i tragèdies.

Judes i la primavera, apareguda originàriament l’any 1963, és la tercera novel·la que va publicar l’autor, després de l’esplèndida El mar (1958) i la menys coneguda però igualment esplèndida Haceldama (1959). Cruel i solar, introspectiva però expansiva, és una obra paradigmàticament blaibonetiana. Hi surten molts dels seus temes i escenaris recurrents: la memòria traumàtica de la Guerra Civil, el despertar incontrolable del sexe durant l’adolescència, el funcionament d’una societat rural profundament classista, la claustrofòbica quotidianitat del seminari, la Barcelona més suburbial, la tuberculosi i el sanatori...

Un tapís polifònic

A la novel·la, hi té un paper central el conflicte entre diferents expressions de la religiositat -o entre concepcions antagòniques de l’espiritualitat-. D’una banda, hi ha la foscor repressiva del nacionalcatolicisme imperant -exemplificat en l’ús immoral que fan de l’Església els poders fàctics del poble i en la intransigència severa dels capellans del seminari-; de l’altra, hi ha l’humanisme comprensiu i justicierament ètic de Mossèn Manuel, així com la lluminositat alliberadora d’un cert cristianisme heterodox, del qual Blai Bonet va fer bandera i que aquí s’encarna en l’adolescent Salvador. És un tipus de cristianisme exaltat i impur, d’arrel franciscana i instintivament humanista, bondadós però assaltat per la desgràcia i la sordidesa, i sempre amenaçat pel mal. La referència a Judes del títol no podria ser, en aquest sentit, més provocativament rica.

Estructurada com un tapís polifònic -una forma manllevada del millor Faulkner, el de Mentre agonitzo - en què cada capítol està focalitzat en un personatge -el mossèn, la vídua d’un assassinat, l’adolescent sensible, el falangista adinerat i sinistre, l’idiota del poble-, la novel·la conta la història d’en Salvador, a qui van matar el pare a l’inici de la guerra i el qual està fatalment condemnat a acabar malament perquè “de la vida, només en coneix les dents”. Tots els capítols estan narrats en segona persona, una opció que dóna a la novel·la un to agressivament íntim. Com passa sempre en la narrativa de Blai Bonet, el text està ple de fuetades poètiques, que cremen damunt la pàgina com bengales dins la nit. Poques vegades deu haver-se resumit tan bé la fonda i asfixiant desesperació de l’adolescència com amb la frase “plores com una cova que degota”.

Sigui com sigui, la present reedició de Judes i la primavera, a cura del professor Nicolau Dols i publicada per Club Editor, serveix per a molt més que per constatar el geni de Bonet. Serveix per conèixer-lo millor. Tal com explica Dols a l’instructiu postfaci, la versió publicada el 1963 per Selecta diferia substancialment, en termes estilístics, de la versió original de l’autor, i això que la censura -per un seguit d’errors i malentesos entre còmics i miraculosos- no hi havia posat pegues. Dols revela que aquests canvis en l’estil responen a una petició de l’editorial perquè l’autor alleugerís el text de cruesa. Si comparem diferents passatges -per exemple els paràgrafs finals- de les dues edicions, no hi ha dubte que és més potent l’edició original ara recuperada, que presenta una adjectivació més opulenta i un ritme més gimnàstic.

Congratulem-nos, doncs, de poder gaudir, per fi, de Judes i la primavera amb tota la seva esplendor sísmica i tal com Blai Bonet l’havia creada inicialment.

correus interceptats

D’aquí cinc dies, el 25 de maig, es farà a la Ciutat de la Justícia de l’Hospitalet de Llobregat la segona jornada de la vista prèvia pel presumpte cas d’espionatge de Sandro Rosell -mentre era president del Barça- a l’empresari i soci fundador de Mediapro, Jaume Roures.

L’ARA ha tingut accés a un dels 47 correus de Roures que suposadament va interceptar l’informàtic Robert Cama, treballador durant 12 anys de Mediapro, i que va reenviar a Bonus Sports Marketing, l’empresa de Rosell durant els tres anys i mig -entre 2008 i 2011- en què hi va haver aquest presumpte espionatge. Es tracta d’un dels correus electrònics que està analitzant actualment la policia judicial, conjuntament amb tot el material informàtic intervingut en el cas: quatre discos durs dels quals s’està traient més material que hauria d’avalar la querella de Roures contra Rosell, Joan Carles Raventós -responsable de seccions del Barça-, Robert Cama, Socktel Servicios Informáticos -l’empresa de Cama-, Bonus Sports Marketing i el mateix Barça, que va contractar l’informàtic després de ser acomiadat de Mediapro.

En el correu, un treballador de Bonus demana el llistat de bars abonats a GolT -canal propietat de Mediapro-. És amb data de novembre del 2010, amb Rosell presidint del Barça, i la resposta amb les dades sol·licitades arriba al cap d’unes hores. Cama hauria reenviat a Rosell i la seva gent de confiança correus que Roures havia creuat amb Josep Maria Bartomeu -sobre una qüestió contractual de Pep Guardiola i Tito Vilanova-, Pere Guardiola -sobre David Villa-, Evarist Murtra o el mateix Guardiola, llavors entrenador del Barça.

Canvis de versió i aparició de Martell

Segons explica una font del cas, Roures es va assabentar que algú estava entrant al seu ordinador perquè hi apareixia una entrada a El Rincón del Vago, una web que desconeixia i a la qual no havia entrat mai. Davant la sorpresa, va contractar l’empresa One Security per saber si hi havia alguna anomalia, i al cap d’uns dies van detectar que el seu correu estava intervingut. El 17 d’octubre del 2011 Cama va ser suspès i, segons l’acusació -i la mateixa defensa-, va admetre que estava espiant el que era el seu cap. Ho va fer en una declaració davant l’advocat Cristóbal Martell, el mateix Roures i un notari. “Algú més?”, va preguntar Martell. “El Joan Carles [Raventós] i el Sandro”, es va limitar a respondre Cama.

L’admissió de l’espionatge es va matisar tres setmanes més tard, quan l’advocat Bernat Antràs també pren declaració a Cama. El 7 de novembre del 2011 l’informàtic explica que fent manteniment de l’ordinador de Roures havia vist un correu curiós i “fent un cafè” amb Raventós li havia comentat el seu contingut. A partir de llavors, havien arribat més peticions. Això sí, Cama va assegurar que ningú li havia dit que la informació era per a Rosell. “El coneixia de vista i d’anar a Deu i Mata” -domicili particular de Rosell i on té les empreses-, va assegurar Cama, que va afegir que podia arribar a pensar que el senyor Rosell “era el destinatari de les informacions”, però no ho podia verificar totalment.

El 5 d’abril, en la primera jornada a la Ciutat de la Justícia, Cama va negar que tingués un acord amb Raventós per enviar-li correus electrònics. A més, la defensa de l’informàtic, representat per l’advocada Olga Tubau, va sol·licitar la nul·litat de la prova testifical que va presentar Mediapro, que havia tramès al jutjat les declaracions de Cama a Martell i Antràs. En el cas de la primera, es va demanar a la jutge que no s’acceptés, perquè l’informàtic no tenia un advocat amb ell mentre declarava, es va vulnerar el secret professional i se’l va “coaccionar”. Finalment, el dia 25, Martell, que porta la defensa del Barça en el cas Neymar, haurà de declarar com a testimoni i pot ser un element clau en el cas.

De Mediapro al Barça

El 9 de desembre del 2011 Cama va ser acomiadat i, al cap de pocs dies, va entrar a treballar al departament informàtic del Barça. Segons reconeixen al mateix club, el cap de recursos humans blaugrana va demanar a Mediapro referències de Cama, i el mateix Roures va enviar una carta al llavors director general, Antoni Rossich, en la qual l’advertint-lo del que havia passat. Cama es va incorporar igualment al Barça i, de fet, segons les proves presentades al jutjat, el mes de febrer del 2011 Cama ja sabia que treballaria al Camp Nou. A més de poder rescatar 47 correus, es va recuperar material informàtic i telefònic, en què s’inclouen diferents missatges de WhatsApp entre Cama i Rosell i gent de confiança de l’expresident, que també està analitzant la policia judicial. En un dels missatges, del 21 de febrer del 2011, l’informàtic demanava a Rosell 185.000 euros anuals per a dues persones, ell i un altre soci seu que haurien participat de l’espionatge.

L’1 d’abril d’aquell mateix any Cama va rebre un esborrany de contracte del Barça per 100.000 euros anuals, 8.333 mensuals. L’informàtic, que fins llavors havia treballat amb Bonus Sports Marketing, passava a assessorar el Barça fent una auditoria informàtica anual. Era una relació mercantil indefinida, ja que no hi havia durada del contracte. Abans ja havia passat una factura de 27.532 euros sense especificar el concepte de les feines fetes. Després de treballar per a Bonus durant uns anys -podia compatibilitzar-ho amb la feina a Mediapro- va entrar al club de la mà de Rosell.

En la querella que té sobre la taula la jutge María Ángeles Fernández al jutjat de primera instància número 8 de Barcelona, l’acusació sosté que va desaparèixer de Mediapro material informàtic per valor de 55.000 euros. El Barça va demanar un informe intern a KPMG sobre aquest cas. El director general, Ignacio Mestre, va ser l’encarregat d’explicar les conclusions a la junta, que va concloure que no hi va haver negligència del Barça en aquest presumpte afer d’espionatge que esquitxa el club blaugrana, on encara treballa Cama, ara com a assalariat.

copa d'estelades

El govern espanyol vol garantir costi el que costi que no es repetirà l’escena de la xiulada a l’himne espanyol durant la final de la Copa del Rei del 2015, ni tampoc l’exhibició d’estelades. I per això va anunciar que instal·larà un doble filtre de seguretat a l’estadiVicente Calderón per escorcollar un per un tots els aficionats del Barça i del Sevilla. L’objectiu: que no onegi cap estelada ni cap altre “símbol no constitucional, tal com especifica la llei de l’esport”. Una forma de prohibir-les en tot el recinte.

L’anunci que va fer en roda de premsa la delegada del govern espanyol a la Comunitat de Madrid, Concepción Dancausa, acompanyada del comissari general de Seguretat Ciutadana, Florentino Villabona, va provocar indignació a Catalunya. Ahir, representants polítics i de les entitats van condemnar la decisió, que van qualificar d ’atac a la llibertat d’expressió. El més vehement va ser el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que va dir que no assistiria a la final en senyal de protesta. També, al vespre, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va dir que no hi assistiria si el govern espanyol no rectificava la decisió.

En la compareixença des de Madrid, Concepción Dancausa va informar que 2.500 efectius policials participaran en el dispositiu de seguretat, ja que es tracta d’un partit “d’alt risc”, amb l’estadi al màxim de la seva capacitat. “En els controls del segon anell s’assegurarà que ningú porti elements perillosos com per exemple bengales, teies… ni tampoc materials de propaganda racista, xenòfoba, política o religiosa que poden generar conflictes d’ordre públic”, ha assenyalat Dancausa, justificant que “el futbol no ha de ser un escenari de lluita política”.

Madrid preveu que es desplacin a la capital espanyola 38.780 aficionats. Per això recomanen presentar-se a l’estadi amb tres hores i mitja d’antelació “per evitar aglomeracions innecessàries, passar amb tranquil·litat els controls d’accés i que els components del dispositiu de seguretat treballin amb comoditat perquè els assistents puguin gaudir d’aquests esdeveniments amb la seguretat que es mereixen”.

Resposta unànime

El Barça, però, tot i ser un dels principals actors implicats, va ser dels últims a reaccionar. Ho va fer al vespre per mitjà d’un comunicat en què expressava el seu “ desacord més absolut” amb la decisió, que considera “un atemptat a la llibertat d’expressió, un dret fonamental de tot individu a expressar idees i opinions lliurement i sense censura, reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans”. El club recordava que “els socis i aficionats blaugranes han demostrat sempre un alt nivell de civisme i respecte”, i “exigia” a la delegada “que col·labori en la creació del bon clima que ha de presidir la celebració de la final”.

També les entitats de la societat civil hi van dir la seva. L’associació de juristes Drets va decidir sol·licitar la suspensió cautelar de manera immediata de la prohibició d’entrar estelades al Vicente Calderón. De fet, les principals entitats -ANC, Òmnium, Drets i la Plataforma Pro Seleccions- van fer un comunicat conjunt recordant que “ l’estelada no la prohibeix cap llei” i que “ha sigut reconeguda pel Parlament com a símbol d’un anhel i una reivindicació democràtica, legal, legítima i no violenta”. El text també envia un missatge crític a la delegada del govern a Madrid. “Dancausa argumenta que la prohibició està emparada per la llei de l’esport, però la realitat és que compara les estelades amb símbols que inciten comportaments violents, xenòfobs o racistes”.

La decisió va generar controvèrsia a nivell polític, fins i tot al PP català. El president del grup parlamentari, Xavier García Albiol, va criticar la decisió: “No em sembla malament que un aficionat en porti una, si no fa mal a ningú”, tot i que va comparar la bandera independentista amb la preconstitucional espanyola. D’altra banda, el conseller de Justícia, Carles Mundó, va considerar que la prohibició és “inacceptable en un estat democràtic” i que el govern espanyol va “aprofitar” que està en vigílies de campanya electoral.

Què diu la llei de l’esport?

Per prohibir l’exhibició d’estelades, el govern espanyol s’aferra a l’article 28 del reial decret 203/2010, en què es va aprovar el reglament de prevenció de la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport. L’article diu el següent: “Per garantir el compliment de les obligacions legals, els organitzadors disposaran del personal i dels mitjans adequats per impedir als assistents la introducció o tinença en el recinte de pancartes, símbols, emblemes o llegendes que impliquin una incitació a la violència, al racisme, a la xenofòbia o a la intolerància”. Seguint fil per randa la llei, la delegació del govern considera que l’estelada incita a la violència. I amb això justifica la decisió de requisar-la. Una resolució del Parlament aprovada el 2014 considera el contrari. “El Parlament de Catalunya reconeix l’estelada com a símbol que representa un anhel i una reivindicació democràtica, legítima, legal i no violenta”, assenyala.

Consultades per l’ARA, les entitats no tenen previst fer cap altre acte de resposta. “No hi ha temps ni és la nostra feina. Qui ha de protegir els catalans és el nostre govern, no unes entitats”, deia Santiago Espot, president de Catalunya Acció, l’entitat que va promoure la xiulada a l’himne espanyol en l’anterior final de Copa al Camp Nou i que va afrontar una multa de gairebé 200.000 euros -al final, es va arxivar la causa-. Per la seva banda, Daniel Laspra, membre del CADCI, creu que la prohibició “coarta la llibertat d’expressió i que podem estar davant d’un delicte de violació dels drets fonamentals”.

altres caviars

El realitzador Cristian Pozo va aconseguir al videoclip de la cançó Todo, de l’extint grup Pereza, que el sexe entre cargols semblés una cosa agradable, tendra i, fins i tot, que tingués una certa màgia. Però quan s’acaben la il·luminació, els decorats i la música de fons, la crua realitat és una altra. La trobada sexual entre dos exemplars d’aquests mol·luscos hermafrodites és bavosa i pot resultar poc atractiva per a moltes persones. Però d’aquest encontre ara resulta que en surt un producte gastronòmic de primer ordre, d’aquests que d’aquí poc temps faran que els més sibarites pelegrinin fins on calgui per poder-lo degustar.

És el que es coneix com a caviar de cargol, que és comercialitzat amb el nom de perles blanques d’Andalusia per una empresa homònima. La companyia, l’única que ven el producte a Espanya, va néixer a Villanueva del Trabuco, a la província de Màlaga, com una idea innovadora que els propietaris van veure fa dos anys com una bona oportunitat de negoci. Raquel Conejo, una de les fundadores de l’empresa, explicava recentment a l’agència Efe que van començar a vendre el producte “a cegues”, perquè els ous de cargol “no s’havien cultivat a Espanya” abans i perquè era un producte “destinat a ser una cosa diferent a la cuina, un producte innovador”.

Una procreació cara

Conejo explica que el procés de cultiu dels cargols “no és barat”, entre altres motius per l’hàbitat específic que se’ls ha de crear. El procés d’obtenció d’aquest caviar comença amb la còpula dels cargols, que dura entre 16 i 20 dies. Un cop acabada, els exemplars “es claven en gots prèviament preparats a la taula de reproducció i allà comença la posta, que pot durar entre 24 i 30 hores”, període en el qual un cargol pon un ou cada vint minuts. Una part del procés que -diu Conejo- genera en els cargols molt d’estrès. De fet, especifica que un cargol comú pesa de mitjana uns set grams i el pes dels ous que pon, que acaben sent entre 80 i 120, és d’aproximadament tres grams en conjunt.

Un cop aquests ous de cargol són retirats de la terra -“cada dia, perquè el producte sigui al més fresc possible”-, són netejats minuciosament al laboratori, on es fan les proves pertinents per controlar-ne el color, el calibre i la qualitat.

Actualment, Perlas Blancas de Andalucía té un hivernacle intensiu de 30.000 exemplars de cargol Helix aspersa. Una varietat que després de la fresa és comercialitzada per la seva carn.

“Gust d’herba fresca”

Aquest nou aliment -la primera collita és de l’estiu de l’any passat- ha despertat l’interès de cuiners distingits amb estrella Michelin com Diego Gallegos, conegut en el gremi com el xef del caviar blanc. El xef brasiler establert a Màlaga ha descrit els ous de cargol com “un producte que aporta una textura molt agradable quan es combina amb altres elements”. A més, assenyala que “aporta un gust molt intens d’herba fresca” i que, “combinat adequadament, s’hi poden fer creacions molt bones”. Per exemple, posant el “caviar de terra” directament en l’elaboració o “en salses calentes, on dóna grans resultats”. Una altra de les recomanacions de l’expert és introduir els ous de cargol en l’alta cuina amb “algun tipus de vi olorós, per deixar que es macerin i adquireixin el gust i la salinitat de la beguda”.

Amb aquestes recomanacions i l’aval de xefs com David Muñoz o Pepe Rodríguez el dia de la seva “presentació mundial” a Marbella, Perlas Blancas de Andalucía preveu comercialitzar el seu producte “a Dubai, els Estats Units i la Xina, on estan molt expectants per degustar aquest caviar blanc de la terra”. El preu és de 120 euros per una terrina de 70 grams, un preu car però molt allunyat del d’un caviar real de beluga iranià, que pot superar els 9.000 euros el quilo.

I si als ous de cargol se’ls coneix com el caviar de la terra, als escamols se’l pot presentar com el de sota terra. Aquests ous de formiga, que es recullen en aquesta època de l’any, són un ingredient molt antic en la cuina mexicana i avui dia tenen una reputació que fa que el seu preu no sigui tan barat com temps enrere, tot i no rivalitzar amb el dels cobejats ous d’esturió.

“Unes formigues delicades”

Entre març i abril, neix sota terra aquest menjar prehispànic, quan la formiga escamolera -laLiometopum apiculatum - pon els ous de futures reines. Les larves no arriben a desenvolupar-se perquè són recol·lectades pels humans per cuinar-les de seguida. “Són unes formigues molt delicades que només treballen al matí i a la nit, ja que la calor els fa mal”, explica María de los Ángeles Huerta, que fa més de 15 anys que en cuina.

El caviar mexicà s’aconsegueix només en alguns estats de Mèxic, on els productors recullen entre una i deu tones de larves per temporada, segons dades de la secretaria d’Alimentació del país nord-americà. Allà viu aquesta raça de formiga, molt agressiva i també comestible, amb una aroma semblant al vi. Els ous elegits són de formigues reina, els més grans, i durant la temporada es poden fer fins a dues extraccions d’un mateix formiguer.

“Un cop trobat el niu cal veure la manera d’entrar-hi, cal saber com excavar per no fer-lo malbé”, detalla Huerta, que explica que és fonamental l’auxili dels companys recol·lectors, que amb ramells d’una planta anomenada esteperola o amb altres herbes espolsen les formigues, que mosseguen el braç del recol·lector. De fet, tot i no ser verinoses, les seves mossegades produeixen dolor i febre. El problema és si al niu hi ha entrat algun escurçó o alacrà, animals que també es delecten amb aquest caviar.

En acabar l’extracció, que dura dues hores com a màxim, es tapa tot novament per ajudar les formigues a tornar-se a reproduir i no interrompre el cicle vital dels formiguers, que poden arribar a durar 40 anys. En cada formiguer no se supera el quilo d’ous recol·lectats, per norma general.

Aquest producte culinari és considerat afrodisíac a Mèxic i conté entre un 40% i un 60% de proteïnes, una proporció superior a la carn de vaca o de pollastre. A més, també té greixos, vitamines i minerals. Els plats que s’elaboren amb escamols són molt variats i depenen de la imaginació del cuiner, comenta Huerta. Escamols amb mantega, a la mexicana o amb allada són algunes especialitats que cuina ella.

“Recordo que la primera safata que vaig fer d’escamols va ser un encàrrec que ens van demanar” des de la residència presidencial mexicana, explica. I no és estrany, si es té en compte que el seu preu voreja els 60 dòlars el quilo, un preu molt elevat per a la gran majoria de mexicans.

Però no tot el que es ven amb estètica de caviar és un producte refinat o selecte com els anteriors. També és habitual que es faci servir el nom dels ous d’esturió per referir-se a succedanis que poc tenen a veure amb la textura o el paladar d’aquesta aclamada menja, que ja consumien els tsars russos i tota la seva cort fins que l’URSS els va fer exiliar a París a principis dels anys vint, moment en què el seu consum es va introduir a Europa com a exquisidesa.

El menjar dels tsars, al súper?

Un dels suposats caviars són els ous de lumpus, un peix procedent de les fredes aigües del nord d’Europa del qual es processen els ous perquè acabin tenint l’aparença del caviar real. Els seus principals productors són Alemanya, Suècia i Finlàndia, que tenyeixen aquests ous de color taronja de negre o vermell per comercialitzar-los com a ous d’esturió o de salmó. A banda del gust, es poden distingir d’un caviar de bona qualitat per la mida dels ous, que solen ser de només 0,5 mm. El preu pot ser de màxim 4 euros per 100 grams.

Però aquest succedani almenys està fet d’ous, cosa que no sempre passa. En alguns casos, les imitacions del caviar no estan fetes d’ous sinó de carn de peix o d’algues. En el primer cas, se sol utilitzar areng, anxova o mújol, que es mesclen i artificialment se’ls dóna l’aparença de boleta negra del caviar autèntic. En el cas de les algues, el resultat són unes petites esferes més aviat cruixents i un gust menys intens que l’ou original, que és d’entre 1,5 i 2 mil·límetres.

Finalment, un dels substituts habituals del caviar són els ous de salmó. Tot i això, no se solen utilitzar com a succedanis, ja que el seu prestigi gastronòmic és suficient per vendre’ls pel seu nom. Aquests ous tenen un color vermell o taronja i un gust subtil i lleugerament dolç, i costen aproximadament 15 euros els 100 grams.