l'home invisible

“Ho hauríem d’haver vist. Era evident, ell era allà, però és tan discret que semblava impossible”. L’escena va tenir lloc al març a les plantes nobles de CaixaBank. Un grup d’inversors es reunia amb Isidre Fainé i el seu cercle professional de més confiança. La trobada venia carregada de força simbòlica respecte al futur de Fainé i els seus possibles successors. Els presents van sortir de la trobada convençuts que un històric, el vicepresident Antoni Massanell, era l’escollit. No van caure que a la mateixa taula del president i el vicepresident hi havia un altre directiu de CaixaBank. Va parlar poc. “Si Fainé perdia el fil amb algun tema, ell intervenia”, rememora un assistent al dinar. Era Jordi Gual, l’home invisible que serà el nou president de CaixaBank.

La primera empresa del país per influència i importància (tres de les cinc primeres empreses catalanes per facturació són de l’òrbita La Caixa) es posa en mans d’aquest economista nacut a Lleida el 1957 i format als Estats Units, doctor per la Universitat de Berkeley i antic cap del departament d’economia de l’Iese. Fins ara ha sigut el director del serveis d’estudis de l’entitat, i la sorpresa que ha generat el seu nomenament disminueix quan se’l recorda, especialment en els últims mesos, convertit en una ombra del president de CaixaBank. Mai sota els focus ni a primera fila. Però mai absent. Vist amb perspectiva, el nomenament de Gual ha sigut una obra mestra del secretisme.

Gual arriba a la presidència del tercer banc català avalat per Fainé i per una solidesa com a economista llargament acreditada. “És un tècnic molt respectat”, explica una veu de l’entorn de l’entitat. “És molt potent intel·lectualment”, li reconeix un economista que l’ha tractat durant anys. “És un dels millors de la seva generació”, afegeix Alfredo Pastor, professor de l’Iese, que ja el va veure despuntar com a alumne. “Té un judici competent i equilibrat”, afegeix. Virtuts, en efecte, molt de la cultura de La Caixa.

Virtuts mimètiques

No és l’únic tret del seu caràcter, que sembla que mimetitza el d’una entitat en la qual va ingressar el maig del 2005. “És superdiscret, com els altres candidats, i no canviarà ara per ser president”, afegeix una altra veu coneixedora del banc. “Es mou bé institucionalment, té habilitat per al tracte personal. És afable sense ser un public relations ”, afegeix un directiu del sector que, com la majoria de la desena de veus que n’han parlat amb l’ARA, vol mantenir l’anonimat. “És de la més absoluta confiança de Fainé”, afegeix un altre directiu. El detall pot semblar una obvietat però no ho és tant. Així ho assenyala un dels contactats per aquest diari: “Un president ha de ser algú que tingui molt bona relació amb l’accionista principal iaixò ho té en safata”. El seu convenciment es basa també en la capacitat de Gual de “parlar amb els fons que també són accionistes amb molta preparació macroeconòmica, un coneixement profund del que passa a La Caixa i un anglès perfecte”. Aquesta veu no té dubtes: “Ho fa molt bé als 'roadshows'”.

Però, per arribar al cim del primer banc de Catalunya, ¿n’hi ha prou sent un economista respectat, un subordinat lleial, una persona de bon tracte amb llarga trajectòria? Els experts amb qui ha parlat aquest diari coincideixen en una resposta clara: sí. En primer lloc perquè la figura que el Banc d’Espanya i el Banc Central Europeu reclamaven era la d’un president no executiu. I això mitiga la seva principal llacuna: “És evident que no és un gestor, i encara menys un gestor bancari”, diu una persona del sector.

“Ell era analític, especulatiu: buscava la informació, la resumia, dibuixava els camins, però no havia d’empènyer la gent”, confirma una font financera. “És un magnífic professional i coneix molt a fons el món bancari, era el gran 'capo' de la casa en estratègia”, diu una altra veu. “Per entendre la xarxa, ja hi ha el Gonzalo [Gortázar, conseller delegat de l’entitat]”, afegeix.

En efecte, una veu molt coneixedora de l’entitat veu com a clau el fet que Gual “no generi anticossos” en dues de les figures clau del negoci, el mateix Gortázar i Juan Antonio Alcaraz, director general. “Els deixarà fer”, afegeix aquesta font.

Tot plegat hauria de servir perquè Gual evités episodis com el que va viure mesos després d’entrar a La Caixa. Preguntat en una compareixença, va recomanar als ciutadans que s’esperessin “tres o quatre anys” a comprar un pis, perquè els preus baixarien. En una entitat que vivia molt de les hipoteques, això va sobtar. En aquella mateixa compareixença, Gual va negar que existís una bombolla al sector immobiliari. Corria l’any 2006.

Però més enllà del negoci, CaixaBank és el tercer banc espanyol i exerceix un enorme poder en l’economia. Això, el poder, serà l’altre gran repte de Gual: “Pel que fa a la relació amb els mitjans, el banc la té resolta”, diu una veu financera. Una segona font confia en la capacitat d’aprenentatge de Gual: “De gestionar el poder també se n’aprèn: agafes la raqueta i quan et comencen a tirar boles, tard o d’hora les tornes”.

Molt participatiu al Carec

Gual, pròxim a l’Opus Dei com el mateix Fainé, és considerat per alguns masista i això va fer que fos un dels integrants del Carec (el consell assessor que va impulsar l’expresident de la Generalitat l’any 2011) i que ho fos de manera compromesa. “Era dels que venia sempre, estava molt a sobre dels documents”, recorda un dels excompanys. Un altre membre recorda que sovint temperava els posicionaments de l’organisme. I alguns es van fixar que, amb el temps, va anar marcant distàncies amb el procés sobiranista. Com diu algú, potser l’home discret va saber a temps que estava cridat al càrrec que ara s’ha fet seu. Ningú més ho va notar: un altre dels talents d’un home invisible.

presidencia institucional

Convergència segueix definint l’estructura del nou partit que impulsarà en el congrés dels dies 8, 9 i 10 de juliol. Segons va explicar ahir en una entrevista a Catalunya Ràdio el cap de files de la formació, Artur Mas, la nova eina política disposarà d’una presidència institucional o representativa. Aquesta figura, segons mantenen fonts consultades, la podria ocupar ell mateix, de manera que seguiria tenint ascendent sobre les futures sigles nacionalistes però sense incidir directament en el dia a dia. Aquesta funció, segons les mateixes fonts, recauria en una direcció que formaran dotze persones -si així ho aprova la militància en el congrés fundacional- i que haurà de comandar les línies estratègiques del nou partit. Tots els òrgans actuals de CDC es reformularan amb la vista posada en la nova formació.

D’entrada, el més possible és que el congrés -màxim organisme decisori- passi a anomenar-se “assemblea”, i que el consell nacional -que uneix quadres territorials i direcció- es reformuli per ser una “eina autèntica de debat”. Per sota d’aquests dos engranatges se situarà un comitè executiu nacional, format per una cinquantena de persones -ara n’hi ha una vuitantena-, i, com a òrgan més restringit, una direcció de dotze persones, tal com va avançar ahir l’ARA. Al capdavant d’aquest equip hi haurà la màxima figura executiva de la nova formació. En termes convergents clàssics, aquest càrrec es coneixeria com a secretari -o secretària- general.

Qui ocuparà aquest càrrec? Mas va revelar ahir una informació que fa mesos que circula pels passadissos: que Jordi Turull, president del grup parlamentari de Junts pel Sí, i Germà Gordó, exconseller de Justícia i ara diputat, s’havien posat a disposició seva per ocupar la secretaria general de CDC amb la vista posada en el congrés. Quan això va passar, però, encara no s’havia produït la consulta interna a la militància que va desembocar en la fundació d’un nou partit. Turull, al llarg de les últimes setmanes, ha bastit una confluència amb Neus Munté, consellera de la Presidència; Miquel Buch, alcalde de Premià de Mar i president de l’Associació Catalana de Municipis (ACM); i David Bonvehí, home fort del partit a la Catalunya Central. Gordó, per la seva banda, segueix impulsant la plataforma Nova Convergència.

Dirigents territorials a l’espera

Munté és, precisament, un dels noms que ha guanyat més pes en el disseny del nou partit, però el règim d’incompatibilitats que regirà la formació complica el seu futur orgànic. L’esquema que tenen al cap els dirigents és que els membres del Govern no ocupin les principals responsabilitats executives, de manera que si Munté volgués fer el pas hauria d’abandonar el gabinet que presideix Carles Puigdemont. Un dels noms que genera expectació dins del partit és el de l’alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, que segons fonts del partit “encara no ha descartat fer el pas”. La nova direcció de dotze persones s’escollirà en bloc el 23 de juliol.

Què vol dir, això? En essència, que les famílies del partit estan obligades a pactar si volen una executiva de consens. És en aquest punt on apareixen amb força dirigents territorials -és el cas del mateix Buch, que ha pujat posicions en els últims mesos com a representant destacat del corrent Moment Zero, o bé l’alcalde d’Igualada, Marc Castells-, que tenen a favor seu que no formen part del Govern o bé de la direcció del grup parlamentari. Ignasi Planas, màxim dirigent de Reagrupament, es presentarà al màxim càrrec executiu de la nova CDC, segons va avançar ahir l’agència Efe.

El congrés del juliol, que se celebrarà al recinte del Fòrum, estarà obert a tota la militància que ho desitgi. El primer dia es triarà l’equip reduït que comandarà l’etapa dissolutòria de Convergència. Seran persones amb “baix perfil públic” i encarregats de “fer de gestors” en una etapa més aviat de portes endins. Els dies 9 i 10 de juliol es definirà l’estructura del nou partit, oberta a esmenes, i també la seva ideologia. La idea és un partit de centre ampli sobiranista que torni a ser atractiu davant la ciutadania.

L'EQUILIBRI DEL VOT

El sistema català de partits ve de patir un autèntic terratrèmol. En pocs anys, les formacions tradicionalment dominants han quedat relegades a un segon pla davant de l’ascens de formacions més minoritàries, o de l’aparició en escena de nous actors polítics. Aquest terratrèmol ha afectat de manera diversa els diferents nivells electorals, com era previsible. A la política catalana, sembla que tot canvia però hi ha patrons que es mantenen constants, i un és el fet que els resultats són ben diferents en les eleccions al Parlament, en les municipals i en les generals.

Diumenge vam viure fonamentalment la revàlida dels resultats del desembre. Això sí, amb algunes correccions, relativament menors, però interessants. L’espai dels comuns es consolida com a primera força a les eleccions generals a Catalunya, i pren el relleu del PSC. El sobiranisme manté la seva pauta habitual de treure pitjors resultats que a les eleccions al Parlament. I, irònicament, a Ciutadans li passa el mateix. S’ha consolidat com un partit especialitzat en les eleccions catalanes: el 27-S hi va recollir gairebé el doble de vots que diumenge. El PP i el PSC, que tradicionalment feien molt més bons resultats a les generals que no al Parlament, ara amb prou feines milloren -en termes absoluts- el seu vot del setembre. Això passa, fonamentalment, perquè les dues dimensions que estructuren el vot i el sistema de partits català (esquerra-dreta i nacional) no pesen igual en totes les convocatòries. Quan hi ha eleccions al Parlament, la qüestió nacional tendeix a guanyar importància, mentre que a les espanyoles, els ciutadans donen més prioritat a l’eix esquerra-dreta. I això provoca canvis de vot en un segment gens menyspreable de l’electorat.

Canvis modestos

Més enllà de la confirmació de les noves pautes de vot en eleccions generals, és interessant fixar-se en els moviments que hi ha hagut des del desembre. No són massius, com era previsible, però sí que hi ha alguns canvis de vot que apunten tendències rellevants. La primera és l’estancament, i un cert decreixement, d’En Comú Podem. En un context de baixada de la participació, la llista de Xavier Domènech gairebé repeteix percentatge però perd més de 80.000 vots. Potser el que és més rellevant és la geografia de la desmobilització dels comuns : es concentra especialment a la zona metropolitana i costanera de Catalunya. De fet, en bona part de les comarques de l’interior, les zones d’hegemonia sobiranista, fins i tot han guanyat vots absoluts. Per contra, és a les àrees urbanes i metropolitanes on han patit més pèrdues.

És difícil, amb les dades que tenim ara mateix, treure grans conclusions d’aquest patró, però podríem pensar que a les zones costaneres Domènech ha patit més l’efecte arrossegament del desgast d’Units Podem a nivell estatal, mentre que a les comarques interiors, on la dinàmica electoral és totalment diferent de l’espanyola, això ha tingut menys efectes nocius. Si això fos cert, doncs, semblaria que en aquesta ocasió ha sigut el component estatal de la confluència el que l’ha llastat més.

La davallada de CDC, que ha quedat com a quarta força, a escassos 20.000 vots del PP, és un altre element rellevant de la jornada. Tot i que l’estabilitat en nombre d’escons ho ha camuflat una mica, la llista encapçalada per Francesc Homs ha perdut, també, més de 80.000 vots. Així, si al desembre la distància respecte del seu soci de govern (ERC) era escassament de 34.000 vots, ara s’enfila gairebé fins als 150.000. El repartiment de votants dins del sobiranisme, doncs, sembla que segueix basculant cap als republicans, que s’anirien consolidant així com el principal partit independentista. En el cas de CDC, el mapa de les pèrdues també és força significatiu: retrocedeix fonamentalment a les zones on el sobiranisme és més fort tradicionalment, i no tant a la zona costanera.

Allà on Junts pel Sí va fer millor resultat al setembre és on ara Convergència ha retrocedit més significativament. I, en contra del que es podria pensar, les dades municipals no suggereixen un transvasament automàtic CDC-ERC: el creixement d’ERC té un patró més irregular i no es concentra allà on els convergents s’han deixat més vots.

C’s perd als municipis costaners

Finalment, hi ha el cas de Ciutadans, que és la formació que ha perdut més vots (122.000). El desgast del partit d’Albert Rivera ha sigut molt significatiu i s’ha concentrat, de nou, allà on tenia més a perdre, que són els municipis costaners. El fet de desgastar-se especialment allà on era més fort contribueix a un cert reequilibri de la penetració territorial de Ciutadans, però en tot cas en limita l’abast.

Tanmateix, com hem vist, el patró diferencial de comportament fa que hàgim de ser prudents a l’hora de fer extrapolacions d’aquest mal resultat de Ciutadans a unes hipotètiques eleccions al Parlament. Molt probablement, la qüestió de la independència tornarà a polaritzar el debat i és raonable pensar que la formació taronja es beneficiarà, de nou, del vot dual d’electors que ara han triat altres opcions.

resulta per la refundacio

"Resiliència" era ahir una de les paraules de moda en les converses que mantenien els dirigents de Convergència. Després d’una campanya plena de vaticinis sobre una nova davallada electoral, el partit va veure com mantenia els vuit diputats i es convertia entercera força a Catalunya. Es tractava de l' última campanya electoral de CDC, que es dissoldrà les pròximes setmanes per donar pas a una nova eina política de "centre ampli sobiranista", i el regust que quedava a les files nacionalistes era "positiu", segons va explicar el seu candidat, Francesc Homs. "La base de resistència ha sigut molt gran", va assenyalar minuts després l’expresident Artur Mas, que a partir d’avui pilotarà la refundació. El congrés del nou partit està previst per al primer cap de setmana de juliol i haver consolidat els vuit escons -tot i haver perdut 90.000 vots i haver obtingut un percentatge que no li garanteix grup propi- és sinònim, segons la direcció, de disposar d’un pòsit sòlid.

• 

La plana major de Convergència va celebrar haver obtingut vuit diputats, la meitat que a les eleccions del 2011, en l’última nit electoral prèvia a la refundació. / PERE TORDERA

"La nostra capacitat resilient la posem al servei de la nova formació, que serà la llavor d’una cosa necessària per al nostre país", va insistir Homs, visiblement alleugerit després de capgirar les enquestes. El candidat també es va encarregar d’expressar el seu desig de ser decisiu a Madrid per "fer fora Mariano Rajoy de la Moncloa". "Estem a punt i disposats a fer-ho", va dir l’exconseller de la Presidència, que es va voler recordar de Jorge Fernández Díaz, protagonista dels últims dies de campanya electoral arran de la gravació de la seva conversa amb Daniel de Alfonso.

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, amb un to més institucional, va certificar que els partidaris del referèndum català a l'Estat no gaudeixen de "bona salut" i va reptar l’espai dels comuns a sumar-se a l’independentisme davant la impossibilitat de canviar Espanya. En clau interna, Mas va voler retreure a ERC no haver volgut fer una llista unitària, cosa que segons ell va brindar la victòria a En Comú Podem. "Anar per separat no és el que més interessa al país", va dir.

Diferència de percentatge de vot a CDC (DL) entre el 20-D i el 26-J

Cap victòria territorial

Tot i mantenir la posició, Convergència no va ser capaç d’obtenir la victòria en cap de les quatre demarcacions territorials. El 20-D va sortir vencedora a Lleida i a Girona, on aquesta vegada ha vist com era superada per ERC. El partit de Mas i Puigdemont també ha constatat com els republicans els avançaven en ciutats com Girona -de la qual el president va ser alcalde- i Manresa, i els prenien en tots dos casos la primera posició del desembre. Bona part de la campanya s’ha basat a reforçar la figura de Puigdemont i Mas va voler brindar-li el resultat.

Especialment preocupant és la situació de CDC a la demarcació de Barcelona, on va tornar a ser cinquena força. A Tarragona, Convergència va observar com els populars els avançaven i els convertien, així, en cinquena força. Són aspectes que el nou partit que impulsarà CDC haurà de solucionar.

Percentatge de vots a CDC per municipis al 26-J

Messi vol la final

Quan encara falten gairebé tres anys per a l’inici del Mundial del 2018 a Rússia, les seleccions de l’Amèrica del Sud i de l’Àfrica inicien les seves eliminatòries per ser a la fase final. Les asiàtiques ja fa mesos que van començar i les europees no ho faran fins després de l’Eurocopa de l’estiu vinent a França. El Barça té jugadors en quatre de les possiblement cinc millors seleccions de l’Amèrica del Sud, però curiosament només un, el porter xilè Claudio Bravo, jugarà aquesta setmana. Messi pateix una lesió lleu, Neymar i Luis Suárez estan sancionats i Rafinha viu l’infern d’una lesió de llarga durada.

A diferència de les eliminatòries de classificació de l’últim Mundial, quan el Brasil en va ser eximit perquè ja estava classificat de manera directa per ser amfitrió, en les de Rússia 2018 hi haurà tots els socis de la Confederació Sud-americana de Futbol (Conmebol). És a dir, de les deu seleccions que participen en un grup únic amb partits d’anada i tornada. Les quatre primeres es classifiquen de manera directa per a la fase final i la cinquena haurà de jugar un play-off contra el campió d’Oceania el novembre del 2017. Sense Austràlia, que juga a la zona asiàtica, aquest rival seria segurament Nova Zelanda. Les deu seleccions de l’Amèrica del Sud han de jugar noranta partits en total entre aquest octubre i l’octubre del 2017. Només Veneçuela no s’ha classificat mai per a una fase final; les altres nou sí que ho han fet, però algunes, com el Perú (el seu últim Mundial va ser el 1982) i Bolívia (1994), pateixen.

“Crec que, per primer cop en la història, el Brasil té opcions de quedar-se fora d’un Mundial. No ha passat mai i seria un drama, però analitzant el nivell dels rivals... no és descartable. I més sense Neymar en els dos primers partits”, afirma Thiago Arantes, corresponsal d’ESPN Brasil. Neymar no podrà jugar aquesta matinada a Santiago de Xile (1.30 h) contra l’equip de Claudio Bravo i tampoc hi podrà ser el 13 d’octubre contra Veneçuela en el primer partit com a local de la canarinha. El blaugrana va ser expulsat en el partit de l’última Copa Amèrica contra Colòmbia i va ser sancionar amb quatre partits. La Confederació Brasilera de Futbol (CBF) va demanar inicialment que la sanció fos només per a partits de la Copa Amèrica, però el TAS, el Tribunal d’Arbitratge Esportiu, va rebutjar el seu recurs defensant que la sanció és per a tots els partits oficials. “Els últims desastres del Brasil han arribat sense Neymar: perdre per 1-7 les semifinals del Mundial i quedar eliminat als quarts de final de l’última Copa Amèrica amb el Paraguai. Des que Neymar va debutar amb la selecció, amb ell només s’ha patit l’eliminació a la Copa Amèrica del 2011, ja que la Copa Confederacions del 2013 sí que es va guanyar. La pressió sobre Neymar serà terrible. Tothom confia en ell per liderar la selecció”, afegeix Arantes abans del debut d’un Brasil que tampoc disposa de Coutinho, lesionat, i que dóna galons a Douglas Costa, del Bayern. El Brasil és l’única selecció que ha jugat absolutament tots els Mundials fins ara. “Segurament s’acabarà arribant al Mundial, però hi ha més igualtat que mai”, conclou Thiago Arantes.

Si el Brasil comença sense Neymar, l’Uruguai haurà de jugar i no podrà disposar de Luis Suárez fins al cinquè partit, precisament contra el Brasil fora de casa, ja l’any 2016. Abans es perdrà el debut de la selecció celesteavui a La Paz contra Bolívia (22 h) i els duels contra Colòmbia a casa, contra l’Equador fora de casa i contra els xilens a Montevideo. “La selecció ho passarà malament sense Suárez, però el cos tècnic s’ha guanyat la confiança de tothom”, diu el periodista Diego Muñoz, que aposta per una davantera formada per Abel Hernández, del Hull City anglès, i l’exjugador de l’Espanyol Christian Stuani contra els bolivians, ja que l’altra gran estrella charrúa, Edinson Cavani, tampoc podrà jugar aquest partit per sanció, en aquest cas per la vermella que va veure a l’última Copa Amèrica en el partit contra els xilens. L’Uruguai no es perd un Mundial des del 2006, quan va perdre el play-off final contra els australians als penals. Suárez va ser sancionat amb nou partits oficials després de mossegar Chiellini al partit de la primera fase de l’últim Mundial. “Serà complicat arribar, però l’Uruguai sap reaccionar amb coratge davant les adversitats. Però la millora de seleccions com Xile i Colòmbia és un factor clau, ja que nosaltres estem en ple relleu generacional”, admet Muñoz.

Pendents de Messi

L’Argentina és el gran favorit per guanyar el grup i arribar a la fase final sense patiments. L’equip de Tata Martino debuta aquesta matinada a l’estadi del River Plate contra l’Equador (2 h) sense Messi, lesionat, sense Higuaín, fora de la llista per decisió del tècnic, i amb Tévez a la banqueta. Kun Agüero serà el líder d’un equip amb Mascherano de titular. “Messi és el nostre comandant”, deia el futbolista del Barça sobre la baixa del seu amic, que hauria de poder jugar la tercera jornada de les eliminatòries, quan l’Argentina i el Brasil, ja amb Neymar, es trobaran per primer cop cara a cara. “Perdre les finals del Mundial i la Copa Amèrica de manera consecutiva ha fet mal. I com que som uns rucs, ens dediquem a criticar el millor jugador del món, Messi -diu el periodista Facundo De Palma-. Messi és el primer que no deixa de pensar a poder guanyar el Mundial del 2018, però com que els argentins som bastant resultadistes, emetem judicis pensant en si tenim una copa o no. I caldria valorar la sort que tenim que Messi sigui dels nostres”, afegeix. Martino tindrà el repte de fer sentir còmode Messi, quan torni, per començar a il·lusionar els seus sabent que poden fer història el llunyà estiu del 2018.

BREXIT

Con el 'sí' al 'Brexit', Reino Unido sale de la Unión Europea, por lo que queda fuera del mercado común, tanto en lo económico como en lo laboral. Antes de esta decisión, los equipos de la Premier League y el resto de ligas británicas podían fichar sin problemas a cualquier jugador de un país perteneciente a la Unión Europea, ya que, lógicamente, no contaban como extracomunicatarios. Esto ahora cambia.

Con la normativa general en materia de inmigración de futbolistas que se establecerá con la aprobación del 'Brexit', futbolistas como Payet o Kanté no habrían podido llegar a la Premier League la pasada temporada. Según un estudio de la revista 'Panenka', un centenar de jugadores no podrán jugar en la Premier, y otros 300 en el resto de ligas británicas. Según la 'BBC', 332 jugadores que actualmente militan en la Premier, la Championship y la Premier League escocesa no cumplirían los requisitos para tener permiso de trabajo y deberían irse de Reino Unido. "Los informes apuntan a que dos tercios de los actuales jugadores [extranjeros] de la Premier League no complirían los criterios para jugar en Reino Unido", asegura a 'Panenka' María Patsalos, abogada especializada en asuntos de inmigración de deportistas.

La legislación británica actual exige a los futbolistas extracomunitarios haber jugado entre el 30% y el 75% de los encuentros disputados por su selección en los últimos dos años dependiendo de su clasificación en el ránking FIFA. Por ejemplo, un jugador de un país situado entre los diez primeros del ránking FIFA tendría que haber jugador el 30% de los partidos de su selección en los últimos dos años para obtener un permiso de trabajo. Un futbolista cuya selección se encuentre entre los puestos 21 y 30 del ránking, debería haber jugado el 60% de los partidos para obtener el permiso.

Además de los problemas con los permisos de trabajo, será imposible que se vuelvan a dar casos como los de Fábregas o Bellerín. Los equipos de la Premier no podrán fichar a jugadores de 16 años. El artículo 19 del Reglamento sobre el Estatuto y la Transferencia de Jugadores de la FIFA sólo permite el traspaso de jugadores menores de edad entre 16 y 18 años en el territorio del Espacio Económico Europeo —es decir, la Unión Europea más Islandia, Noruega y Liechtenstein.

Si la Premier League ya inflaba los precios de los traspasos de por si, con el 'sí' al 'Brexit' y la devaluación de la libra los fichajes serán bastante más caros que antes de la salida de Reino Unido de la Unión Europea. También se verán afectados los ingresos de los equipos por los derechos de televisión, por lo que los clubes ingleses se debilitarán económicamente. "Los ingresos por televisión están claramente ligados a la calidad de los jugadores que la Premier League pueda ofrecer a los espectadores en televisión y en los estadios", dice Babatunde Buraimo, profesor de la Universidad de Liverpool, a 'The Telegraph'.

Por todo esto, es lógico que la Premier League y los 20 equipos que la forman no estuviera a favor del'Brexit', y sí de la permanencia del Reino Unido en la Unión Europea. Veremos si la Premier consigue negociar al margen para obtener unas condiciones especiales. Son muchos temas a tratar y tienen mucho que perder.

Cabe destacar que el tratado de la Unión Europea contempla el caso de la retirada de un estado y el texto concede un plazo de dos años prorrogables para pactar la separación, por lo que el 'sí' al 'Brexit' tardará en tener un efecto legal real.

Además de todo esto, que afecta principalmente a la Premier League y a los campeonatos ingleses, laUnión Europea (UE) ha pedido al Reino Unido que inicie el proceso de retirada del bloque comunitario "cuanto antes" para no prolongar "innecesariamente la incertidumbre", que también podría llegar a la próxima Eurocopa, la 2020.

Aunque muchas de las 55 asociaciones de la UEFA no son miembros de la UE, Londres fue elegida sede de la final de la futura Euro, que se disputará en 13 ciudades europeas para celebrar el sexagésimo aniversario de la competición y entre las localidades anfitrionas también figura Glasgow, además de Dublin,

EL FOC DE FUSTER

Es veu que, si hem de jutjar per la nomenclatura emprada en els programes de festes, hi ha dues classes de foc: el foc natural i el foc artificial. És clar, els programes en qüestió només esmenten aquest últim i, com és sabut, en plural: “focs artificials”. L’altre, al qual per anomenar-lo d’alguna manera li direm “foc natural”, és tot el contrari d’una festa: és el foc de la catàstrofe, fill de la casualitat o de la traïdoria, devorador atzarós o malèvol de riquesa, i justificació del Cos de Bombers. El “foc artificial” hauria de ser, d’acord amb l’adjectiu, i d’acord amb el seu enquadrament lúdic, la pira -tota pira- provocada amb intenció de gresca o d’espectacle, gratuïta i innocent. Però el sentit consagrat de la paraula limita l’ús del terme “foc artificial” al cas en què el combustible aplicat a la diversió siga la pólvora. “Focs artificials” són, solament, la traca, el coet, la carcassa, la bengala i tots els altres productes de la mateixa mena. La seua “artificialitat”, en conseqüència, posseeix una qualificació particular: es tracta d’”artefactes” i constitueixen una especialitat fabril, el nom de la qual, “pirotècnia”, ja ens indueix a pensar en combinacions de laboratori, meditades i experimentades, [...] Tanmateix, la classificació del foc en “natural” i “artificial”, que ens brinda la terminologia festera, no esgota el quadre: sense anar més lluny, aquí tenim les falles, i amb les falles les altres fogueres afins, que els pobles de totes les latituds encenen per commemorar algunes dates clau dels seus calendaris. Les falles no són foc “natural”, perquè allò que s’hi crema no és riquesa, sinó sobrant de riquesa (i permeteu-me el distinguo); ni hi existeix destrucció, sinó malgastament pròdig. Per altra banda, tampoc no entren en l’apartat dels “focs artificials”, l’àmbit dels quals, ja queda consignat, és el de l’estricta pirotècnia. Les falles de Sant Josep, com les fogueres de Sant Joan o de Sant Antoni, són, almenys ara, incendis de luxe. Si volguéssem completar la classificació esbossada al principi, li hauríem d’afegir, doncs, un nou apartat: el del “foc ritual”. I jo diria “ritual” al foc de les falles i altres semblants, perquè el seu origen s’enfonsa en fosques litúrgies primitives, i perquè mantenen encara alguns trets d’aqueixa procedència. 

el coet

Coet, Coet, alegria i lleugeresa de ritme perfecte! ¿A què comparar-se, Coet, sinó amb aquestes àgils vides, simples per lo lineals i, per lo corbes, gracioses, fàcils per la llur absoluta conformitat a la llei d’una vocació clara? Així la vida de Mozart, diuen. Així la de Rafael -bellesa, amor, amistat, somriure...- Curtes vides perfectes, talment un epigrama de vida. Curtes, per lo perfectes. “El baró amat dels déus mor d’hora”, és dir antic. ¿No fóra el Coet, també, un benamat dels déus? Benaventurat el Coet, perquè té dintre la mateixa canyeta-mare la seva Llei i la seva Vida. No mà estranya, no estrany precepte l’obliguen a un camí. Però son camí és tan regular com si fos ordenat per precepte rígid. Més regular encara que si fos ordenat per precepte rígid, que no podria pas esborrar les imperfeccions d’una continguda rebel·lia. I és que la natura del Coet li és ritme. Igual que en el Sonet. Mes jo no sabria comparar el Sonet, amb el seu ritme arquitectural i simètric, al Coet, tan unilateral (i tan poc coix, malgrat això)... -Més aviat caldria anomenar als Coets epigrames, en el noble i clàssic sentit del mot, com a n’aquelles ditxoses vides que he dit. O bé, ara, haïkaï, en record d’aquells haïkaï japonesos de què entre nosaltres ha parlat aquell poeta que era més digne entre nosaltres de parlar-ne. I, té, jo li faria al Coet, una mena de haïkaï :

Montserrat Roig

De l’article de Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003) a la secció ‘Elogi desmesurat’ de l’Avui (24-XI-2001), text que la redacció del diari havia traduït al català a partir de l’original en castellà enviat per l’autor. Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) -amb qui aquell periodista havia compartit militància- hauria complert 70 anys el 13 de juny passat.

MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN 2001 Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsACTUALITZADA EL 22/06/2016 00:00

  0

 

0  

• Estado policial de deshecho
• El Concurs de Castells presenta la nova imatge gràfica

• 

Dos anys després de la seva mort, Montserrat Roig ha estat ressuscitada i observo que no sols literàriament, sinó com a persona. [...] La Catalunya franquistitzada va crear una mena molt especial d’insubordinats que no havíem fet la Guerra Civil, però que l’heretàvem, i que ens revoltàvem contra la maledicció que la història sempre l’escriuen els vencedors, i juntament amb aquest compromís de reconducció de la història hi havia el de no supeditar la vida personal a la dictadura dels fets històrics, també com una reivindicació. Quan Montserrat abordava una catàstrofe històrica, fos a les seves novel·les o als seus llibres de reportatge cultural, no quedava enterrada sota la runa dels mites o les consignes, i sempre buscava la quantitat de vida personal guanyada o perduda en les peripècies més heroiques o desgraciades. D’aquí la seva complicitat profunda amb els testimonis supervivents de camps d’extermini i crematoris. I, al contrari, mai es va creure cap mite de la cultura d’esquerres que no estigués a l’altura de les seves vivències necessàries. Recordo que un vegada entrevistava un polític acabat de sortir de la clandestinitat, ja quasi sense temps per deixar-se entrevistar, i que, per tant, li va proposar que li fes les preguntes mentre viatjaven en un cotxe cap a cites importants. Preguntes i respostes, revolts i sotracs, el magnetòfon com a prolongació del cos, l’esperit enlaire, i finalment la noia es va marejar, nàusees; el cotxe es va aturar a mig contestar l’heroi i, després de vomitar i recuperar-se, Montserrat va tornar al seient: l’esperava la resposta de l’entrevistat, com a primera manifestació, sense perdre ni un segon a preguntar-li : “Com et trobes?”. M’ho va explicar perquè el mite se l’hi havia fet indigest per sempre. Quaranta o cinquanta anys abans potser no ens hauria angoixat reduir-nos a la condició de magnetòfon vivent sense dret al vòmit, però la Roig, entre altres, va fer possible que el mandat de canviar la Història no es pogués separar mai més del de canviar la vida, que la història comportés la quotidianitat. D’aquí que sigui necessari ressuscitar la seva escriptura, però també la seva vivència, en la mesura que puguem recuperar-la com una esplèndida, lluminosa, comprovació de que la mort és obscena i reaccionària.

la feblesa de cdc

En el consell nacional que CDC va celebrar el 4 de maig, destinat a aprovar el reglament de primàries per triar candidat a Madrid, Artur Mas va aprofitar per llançar un missatge nítid: “Sense Convergència no hi ha independència”. Ahir en un míting a Sabadell l’expresident de la Generalitat va reformular la frase i la va vincular al resultat que treguin les sigles nacionalistes a les eleccions del 26-J. “Si falla CDC, difícilment hi haurà independència”, va considerar Mas. Què vol dir això? Que amb un partit -en plena refundació- debilitat a les urnes diumenge, el procés sobiranista pot patir turbulències.

“A Catalunya pot fallar algun extrem [la CUP], però Convergència ha de ser forta”, va recalcar el president del partit, que està intensificant l’agenda pròpia en campanya. Un bon resultat de la candidatura que encapçala Francesc Homs, segons Mas, també serviria per tenir la “paella pel mànec” al Congrés de Diputats i evitar que es governi contra Catalunya. En aquest sentit, l’expresident va citar les lleis socials catalanes recorregudes al Tribunal Constitucional (TC) i la falta d’impuls al corredor mediterrani.

Un pes decisiu al Congrés, segons va explicar Mas a la plaça del Doctor Robert de Sabadell, també permetria al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, tenir una posició de força davant del futur executiu espanyol. A CDC calculen que del 26-J -si no hi ha unes terceres eleccions, escenari que no descarten- en sortirà un govern “dèbil” al capdavant del qual hi haurà un president també “dèbil”. Mas va considerar que en aquesta conjuntura cal reforçar el paper de Puigdemont. El president, en el míting central celebrat diumenge, va demanar “força” per poder negociar els termes de la independència a Madrid.

Homs, en la seva intervenció al míting del vespre, va voler deixar clar que els vots a Convergència van destinats a fer costat a l’actual president de cara a la qüestió de confiança a la qual se sotmetrà al setembre. “Davant de l’atzucac en què ens ha posat la CUP, ell ha respost fent servir la confiança”, va considerar el candidat. A partir de dilluns Puigdemont encetarà una nova ronda de contactes amb el món polític, econòmic i social per reformular el programa de Govern i el full de ruta cap a l’estat català.

Per què votar CDC?

“Som el vot útil i decisiu”, va considerar Mas a l’hora de definir Convergència, a qui va situar com a única força que “garanteix” jugar-se-la quan arribi el moment “sense càlculs partidistes”. Un nou missatge encobert cap a ERC, partit al qual Homs va tornar a dirigir les crítiques al matí. “Per què carai a aquestes altures de la pel·lícula els republicans estan tan entossudits a voler passar per davant de CDC? Volen protagonisme i volen quedar primers? Doncs que els aprofiti”, va reflexionar el candidat en una entrevista a Catalunya Ràdio en què va tornar a retreure als socis de govern no haver volgut reeditar Junts pel Sí a Madrid. “No té sentit estar junts al l’executiu i fer acció conjunta al Congrés i en canvi presentar-nos per separat a les eleccions”, va argumentar l’exconseller de la Presidència, que va negar que amb candidatures pròpies se sumi més.

Després d’aquesta entrevista Homs es va dirigir al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, on va alertar dels perills de Podem en un hipotètic govern espanyol. “El seu model sanitari és postsoviètic”, va assenyalar el candidat, que va acusar la nova esquerra de pensar més a “controlar” els ciutadans que no pas a estar “pendent” de la gent. Xavier Trias, en el seu primer acte de campanya al costat d’Homs, va assegurar que una victòria del partit de Pablo Iglesias enviaria “a fer punyetes” el model d’estat del benestar construït els últims anys. Un model que, va destacar el candidat, porta el “segell” de Convergència.

De fet, Homs va voler presentar el seu partit com a hereu de tot el que defensava CiU quan la federació encara existia. La bossa de votants que van optar per Unió i Josep A. Duran i Lleida a les eleccions del 20-D són una peça cobejada en uns comicis decisius per a CDC.

HOMS DE GEL

Arribo tard, ho sento. No, gens cansat! En aquesta campanya m’ho estic passant bé perquè estic fent de “jo”. És que jo sóc convergent, tinc aquest defecte. De vi no hi entenc, però m’agrada. Un cop vaig plorar amb un vi. Com es deia? Ah, sí! Amb Il·lusió... De què rius? Del nom? Ai, no, perdona! Es diu Il·lusió! Xavi Clua, de la Terra Alta. Et sorprèn, que plorés? És que jo sóc molt poca-solta en la meva vida privada. És el que tenim els que som tímids, és la meva manera de protegir-me.

Mentre estudiava, treballava a LaCaixa. Les senyores em deien: “Vinc a cobrar la pensió”. Jo entrava a dins a buscar els diners (que ja els tenia a punt), elles els comptaven i deien: “Ara els ingressa”. I els feia l’actualització de la llibreta: Lab 51. Tothom que ha treballat en una entitat bancària sap què vol dir. O sigui que sóc fill del “nen, no t’emboliquis”. I ara estic embolicat fins al punyetero coll, per una cosa que es diu Catalunya. Si hagués nascut a Toledo, a Lió, estic segur, segur, que mai m’hauria ficat en política.

Tot el que he fet sempre m’ha absorbit molt. Quan festejava amb la meva dona -ja no es deu dir, festejar, oi?- vaig encaparrar-me que havíem de fer totes les capitals de comarca de Catalunya. Totes! El turisme rural no existia, eren els vuitanta, i a la Terra Alta, vam anar a l’Hostal Piqué, que està entrant a Gandesa a mà esquerra... Les dones ens miraven per darrere les cortines.

Cava, m’has triat? Molt bé. Però, cava, cava, eh? M’he tornat molt poc cosmopolita. No és sectarisme, és amor pel que és propi. A les meves filles els dic: “Només quan estimeu el que és propi sabreu estimar la resta”. Tenen 14 anys i 17. Són una font d’aprenentatge brutal. Si em veuen al Polònia? No. Són d’una generació que ja no mira la tele convencional. A la seva edat, dels 16 als 21, repartia congelats per les botigues: “Senyora, què posarem?” “Quatre caixes de Contessa, dos de crocanti i una de gamba congelada”.

Les diferències amb ERC

Convergència? S’entén malament. Hi ha una enquesta del CIS en què analitzen les diferents parròquies dels partits. Convergència, 26% de classe mitjana-alta. I Esquerra, 46%. Obrers? Convergència, 33%. Esquerra, 20%. El nostre electorat ha patit més la crisi que el d’ERC. Però és un patir que se’l guarda a dins. Passa una cosa ara: el ric, ric, mai s’havia sentit tan segur en tota la història de la humanitat. Tinc un compte aquí, el fill estudiant allà... La Revolució Industrial fa un pacte entre els capitalistes i els treballadors: de què servia tenir capital acumulat si entraven a casa i te’l fotien? L’operació del tripartit era per redimir no sé quines polítiques socials, no? I on vam acabar? Al fang. Perquè si tu no resols el que és previ a aquestes polítiques, fas una gran tertúlia al Parlament.

No som conscients de tot el que estem fent. Coi! Estem fent honor a la gent que ens ha precedit i donant testimoni a la gent que vindrà. Quan les coses tenen futur surten! Jo he mamat tota la vida independentisme. Sí, sí. Històricament el catalanisme no ha sigut secessionista, això és nou. L’operació tripartit no és independentista! Ara hem tingut el disgust que una part de la CUP ha fet una cosa que no entenem. I de la mateixa manera que a nosaltres se’ns demana, fa un any, que per seguir amb el procés no podem anar amb un senyor que es diu Duran, que diu clarament que no hi creu... I que hi tenia tot el dret del món, pobre Duran, eh? Només faltaria... Perquè nosaltres ens vam petar CiU. No érem una colla d’amics. En castellà diuen el roce hace el cariño però és que amb en Duran el roce era molt difícil. Però oblida-te’n. No és un tema personal. Més que CiU es va trencar Unió. I no va ser amable, no en presumim. L’estiu passat ens vam aclarir els de CDC i aquest estiu s’han d’aclarir els de la CUP.

Perquè un dia, davant de l’estat espanyol i de l’estat francès la cosa es tensionarà. El dia que fem la declaració unilateral d’independència, perquè la cosa acaba així, no acaba d’una altra manera.

EL VI

CLOS LENTISCUS

Al líder de CDC, Francesc Homs, li hem triat un Clos Lentiscus, blanc de blancs, brut nature. Es tracta d’un escumós DO Penedès. No en podem dir cava perquè està fet amb malvasia de Sitges, plantada el 2004 a la finca El Pou, situada al Parc Natural del Massís del Garraf. El trobem a Monvínic (on fem l’entrevista) a 3 euros la copa.

Hemingway

Crònica d’Ernest Hemingway (Illinois, 1899 - Idaho, 1961) enviada des de Barcelona a l’agència NANA (25-IV-1938). El Centre d’Art la Panera, de Lleida, ofereix una videoinstal·lació de Francesc Torres basada en imatges de Harry Randall, fotògraf i càmera de la Brigada Lincoln de voluntaris nord-americans que van lluitar en defensa de la República Espanyola entre el 1937 i el 1938. James Lardner (Chicago, 1914 - Front de l’Ebre, 1938) va deixar la feina de periodista per fer-se combatent. Va morir el 22 de setembre del 1938 quan complia una missió d’enllaç entre dues unitats aïllades en primera línia de foc. L’endemà el cap de govern espanyol, Juan Negrín, va ordenar que les Brigades Internacionals abandonessin Catalunya. Lardner (a la foto) va ser, doncs, l’últim nord-americà caigut en aquella contesa.

ERNEST HEMINGWAY 1938 Peces històriques triades per Josep Maria Casasús ACTUALITZADA EL 18/06/2016 00:00

  0

0  

• Rajoy reivindica a Lleida que el 26-J està en joc "la sobirania nacional"

• 

“There are enough newspapermen in Spain and too few men with sufficient mathematical training to made good gun layers in a hurry”, said James Lardner, 24-year-old Harvard graduate and son of the late great American humorist Ring W. Lardner, [as he] explained his enlistment yesterday in the International Brigades. Explaining that there was no girl in his case and the was not a Communist and was absolutely opposed to war, Lardner resigned his job with the Herald Tribune to join the Brigades after visiting the Lincoln-Washington Brigade where they were holding part of the line along the Ebro River. “I believe absolutely in the justice of the Loyalist Spanish cause. From what I’ve seen in the last two weeks at the front, I know that all they need to win is the right to buy artillery, planes and war material, and I want to back up my beliefs by joining the Brigade so that other Americans can see what one American thinks about the situation”, Lardner said. Asked why he chose the artillery, Lardner said “Mathematics was my favourite subject in college and knowledge of mathematics is the one thing absolutely necessary for artillery and it cannot be improvised”. Lardner, a dark serious scholarly [young man] with a striking facial resemblance to his late father, expects to leave for the Ebro front tomorrow. He will do his artillery studies in the hills above that river, and when he studies counter-battery fire it will be with real batteries. He was confident that with luck under those conditions an intelligent young man could learn quite a lot about artillery in a comparatively short time