diumenge, 31 de juliol del 2016

filosofia d'estiu

Diu Gregori Luri que Bèstia: Diu Aristòtil que “aquell que no és capaç de viure en comunitat, és una bèstia o un déu”. Pascal se’n fa ressò: “L’home no és ni àngel ni bèstia, i qui vol fer d’àngel fa la bèstia”.
Bou: Recullo del Llibre de meravelles de Ramon Llull aquestes paraules: “Una vegada es va esdevenir que un filòsof, quan hagué estudiat, anà a distreure’s fora de la ciutat, i va veure un bou que menjava molt de temps en un camp de blat. Quan el bou estigué tip, va sortir del camp de blat i va entrar al desert, i va jeure prop d’un arbre, i va remugar i mastegar allò que havia collit al camp de blat. Aquell filòsof va retornar a la ciutat, i per l’exemple que hagué après del bou, va pujar-se’n a una alta muntanya amb tots els seus llibres. I en aquella muntanya es va estar mot de temps recordant allò que havia après, i va trobar noves ciències…”
Colom: Una vegada -només una- Kant es va deixar portar per la rauxa poètica... al llarg de línia i mitja de la seva Crítica de la raó pura : “El lleuger colom, que sent la resistència de l’aire que solca lliurement, podria imaginar-se que se’n sortiria molt millor en l’espai buit”. Vol dir que, així com el colom alça el vol gràcies a la resistència que li ofereix l’aire, la raó només pot ascendir fins als dominis de la metafísica lluitant amb totes les seves forces amb les dades de l’experiència.
Antonio Machado va recollir amb deler aquestes paraules, que fa seves als seus Proverbios y cantares : “ Dicen que el ave divina, / trocada en pobre gallina, / por obra de las tijeras / de aquel sabio profesor / (fue Kant un esquilador / de las aves altaneras; / toda su filosofía / un sport de cetrería), / dicen que quiere saltar / las tapias del corralón, / y volar / otra vez, hacia Platón. / ¡Hurra! ¡Sea! / ¡Feliz será quien lo vea! ”
Conills i llebres: El dilluns 22 de setembre de 1800, Arthur Schopenhauer es troba a Potsdam veient la desfilada militar que té lloc anualment a la ciutat. Quan la parada està a punt de concloure, el cavall del rei ensopega i fa caure el reial genet. Immediatament un gran enrenou sacseja la multitud. El rei és a terra. La parada s’atura. L’expectació és màxima. Tot d’una un conill espantat surt del seu cau i corre zigzaguejant entre les gents, que, intentant atrapar-lo, s’obliden del monarca.
Molts segles abans, Darios I recorria les terres dels escites intentant derrotar-los. Però mentre Darios avançava, els escites es retiraven cap al nord. Així van estar durant mesos, fins que, finalment, els dos exèrcits es van trobar cara a cara. La tensió era màxima. Però de sobte va aparèixer una llebre i els aguerrits combatents escites es van desentendre de l’enemic per perseguir-la amb una gran cridòria. Darios va comprendre que mai podria derrotar un enemic així i, fent mitja volta, va tornar a creuar el Danubi.
Crisàlide: Llegeixo a les Revelacions sobre la mort de Lev Xestov: “Per a Tolstoi, així com per a Plató i Plotí, el pensament de la mort s’acompanyava d’un sentiment particular, d’una espècie de consciència que, al mateix temps que davant d’ells sorgia l’horror, notaven com les ales els creixien a l’esquena. Probablement alguna cosa semblant passa quan la crisàlide comença a menjar el seu capoll. El menja perquè és ell qui li permet tenir ales. Així la revelació de la mort no és una negació de la vida, ans al contrari, més aviat és una afirmació”.
Eriçó: L’eriçó va ser elevat a la categoria d’animal zoosòfic per Arquíloc, autor d’una sentència famosa: “Mentre que la guineu coneix moltes estratègies, l’eriçó en sap una de sola i gran”. La idea va ser recollida per Plutarc i molts altres i finalment va arribar a Isaiah Berlin, que hi medita en L’eriçó i la guineu. L’eriçó representa per a Berlin la persona que sap ordenar tots els seus coneixements en un sistema congruent, de manera que la seva vida sencera està regida pels principis del seu sistema. La guineu és, ben al contrari, oportunista i persegueix fins heterogenis, que poden ser inconnexos i fins i tot contradictoris, d’acord amb les seves urgències. Berlin inclou entre els eriçons Dante, Plató, Lucreci, Pascal, Hegel, Dostoievski, Nietzsche, Ibsen o Proust, i entre les guineus Shakespeare, Heròdot, Aristòtil, Montaigne, Erasme, Molière, Goethe, Puixkin, Balzac o Joyce.
Foca: Assegura Elià que una foca es va enamorar d’un pescador d’esponges i es va unir a ell en una gruta marina. “El pescador era el més lleig de tots els homes, però, per als ulls de la foca, tenia la brillantor de la més singular de les belleses”.

dissabte, 30 de juliol del 2016

zioi y zape

Quant pot durar el revival d’una dècada? El dels 80 va començar a donar senyals de vida a finals dels 90 i ja portem gairebé dues dècades instal·lats en la reivindicació de l’estètica, la música i el cinema d’aquella època. I el fenomen no dóna senyals d’esgotament: només cal veure la sèrie del moment, Stranger things. Aquest cap de setmana s’estrena un dels homenatges més explícits als 80 del cinema recent, Zipi y Zape y la isla del capitán,adaptació dels populars personatges de còmic que ja en la primera entrega de fa un parell d’anys ( Zipi y Zape y el club de la canica ) renunciava al costumisme caricaturesc del dibuixant Josep Escobar per introduir els personatges en una aventura de contorns infantils i registre amable a l’estil d’ Els Goonies. Ara l’homenatge als 80 passa per laimmersió en un relat fantàstic que recorda tant les novel·les d’ El club dels cinc comRetorn al futur i Exploradors.
“Una adaptació fidel en còmic em feia molta mandra”, confessa el director, Oskar Santos. “Per a mi, el que encara té vigència no és el retrat de l’època, sinó l’esperit rebel i inconformista de Zipi i Zape. Així que vaig agafar només els personatges i els vaig situar en el context d’una història d’aventures com les que jo veia quan era petit: E.T., Indiana JonesEls Goonies...” En la primera part, Santos tancava els dos germans en un campament per a nens entremaliats i en la segona els planta en una peculiar llar d’acollida per a infants d’una illa misteriosa. “Per a mi és un viatge a la infància. He intentat recuperar el nen que vaig ser i les coses que realment m’agradaven -continua-. J.J. Abrams ho vol fer amb Super 8però no li surt bé perquè l’esperit d’aquelles pel·lícules no té a veure amb la melancolia, sinó amb una mirada lúdica i una certa alegria contagiosa. Són històries de gent ordinària que fa coses extraordinàries. Fins i tot Indiana Jones: és faldiller, rondinaire, té una certa cobdícia... Són petites febleses que el fan humà i permeten que t’hi identifiquis, no com Tony Stark, que és fastigosament perfecte”.
Elena Anaya, un Peter Pan fosc
La gran novetat de Zipi y Zape y la isla del capitán és l’aparició de dos personatges clau del còmic que Santos havia obviat en la primera entrega: els pares de Zipi i Zape. “Ara volíem jugar amb la idea del conflicte generacional -diu Santos-. Jo tinc amics que són pares i es queixen dels seus fills: que si no obeeixen, que si les noves generacions... I jo al·lucino, perquè encara recordo les barbaritats que feien els meus amics quan tenien 10 anys, tot i que sembla que ells no!” En la pel·lícula, els pares de Zipi i Zape involucionen a una edat infantil i conviuen amb els seus fills, i donen peu així a un flirteig que faria les delícies de Freud. La culpable és la senyoreta Pam, una magnífica Elena Anaya en un paper a mig camí entre Peter Pan i un mad doctor de la ciència-ficció pulp. “Si en la primera part teníem un malvat que volia transformar els nens en adults en miniatura, ara la malvada vol ser una nena eternament i veu els adults com a enemics. La referència a Peter Pan és inevitable, però no el de Disney, sinó el de la novel·la de Barry, que és un personatge més fosc i manipulador”.
La idea d’ajuntar els fills amb la versió infantil dels pares, comenta Santo

divendres, 29 de juliol del 2016

barça amb be de biopsia

Xavier Roig ens explica uesicuas simpatic, defrudes a hisenda i fires autografs als jutjats. Resulta que tot l’afer Messi m’ha agafat de viatge llarg. Tiro, doncs, d’hemeroteca. Aquest columnista té per costum allunyar-se dels afers locals quan està d’expedició. No importa que tingui internet a l’abast. Procura, sempre que pot, fer cas d’aquelles persones que són més sàvies que ell. I, pel que fa als viatges, es repenja en l’estrofa que amb tant d’enginy va retocar Josep Maria de Segarra:
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan un de tu s’allunya,
recony, quina sort!
Bé, el cas és que, ja de tornada, veig per la pantalla del televisor una munió de gent esperant algú a la porta d’un lloc que no sé determinar. De cop i volta arriba Messi -aquest home que gestiona les pilotes amb els peus com qui es menja un préssec-. Observo la gent concentrada en aquell indret. Tots tenen un desfici desmesurat per obtenir una signatura d’un personatge tan mediàtic.
Sempre m’ha sorprès el Barça i les passions que arreplega. No nego que representa bastant bé l’estructura social de Catalunya. La seva brillantor i les seves misèries. ¿És més que un club? No ho sé. Constitueix, això sí, una mena de biòpsia del país -una mostra que ens indica l’estat general-. Agafin els seus presidents. A l’inici estrangers. Després, simpatitzants del catalanisme de la Lliga. En una època van ser empresaris, també simpatitzants amb la República. Més tard franquistes entaforats per decret. Després gent del tèxtil, franquistes de la Transició, empresaris de la construcció, advocats... ara toca infraestructures i enginyeria. Representen bastant bé la marxa macroeconòmica del país.
També el seus jugadors representen, en bona mesura, una certa realitat social. Sobretot, és evident, quan provenen del propi planter. I és aquí on topem amb els resultats menys brillants d’aquesta biòpsia figurada. Agafin el senyor Messi. Va arribar a Catalunya quan tenia tretze anys, provinent de l’Argentina. ¿Vostès l’han sentit parlar català després de més de mitja vida entre nosaltres? Els estudiosos de l’estat de la llengua empren molt de temps per, sovint, contradir les evidències. El meu avi era de Sarrià, i prou feina tenia per parlar castellà. Perquè, fins als anys seixanta, només el va necessitar quan parlava amb feixistes. Més evidències: abans, fa anys, els gitanos parlaven català amb normalitat. Per contra, la cançó d’en Peret, més tard, va constituir una anècdota excepcional. Una altra: al seu llibreHomenatge a Catalunya, Orwell escriu que va haver de comprar-se un diccionari català-castellà per no perdre’s allò de què xerraven, entre ells, els soldats i la gent del carrer. En conseqüència, si fem cas del Barça com a biòpsia, haurem de concloure que la política d’integració, pel que fa a la llengua, és un desastre. El bilingüisme, com bé va escriure en Pla, és una tragèdia. I anem a pitjor.
Si ara analitzem la biòpsia des de la perspectiva del comportament del soci i del hooligan barceloní, comprovarem que és completament representatiu d’aquella famosa i descriptiva frase que descriu la nostra concepció de la realitat: “Més val caure en gràcia que ser graciós”. És a dir, el subjectivisme més meridional. No importa el que facis. Si caus simpàtic pots, fins i tot, defraudar Hisenda no només sense que t’escridassin a la porta dels jutjats sinó que, a sobre, pots aspirar que et demanin autògrafs. Si, per contra, no caus en gràcia t’esperaran arreu per cridar-te “lladre!”, “corrupte” o “estafador!”. Caure en gràcia vol dir, també, que fins i tot l’article de la Viquipèdia defensi la teva innocència i acusi tots els altres de franquistes. I si bé a Cristina de Borbó la gent l’acusa sobre la base que “Hisenda som tots”, a Messi se l’absol socialment sota el lema “Messi som tots”. Ah, m’oblidava de dir que entre els socis i els hooligans hi incloc els mitjans de comunicació catalans -atenció, perquè aquest és un sector on caure en gràcia és determinant-. Jo diria que dels dos pilars de l’autocensura periodística catalana (La Caixa i el Barça), el Barça és més sentit. Surt de dins. L’altra és més de conveniència. Ha de caure en gràcia, diguem-ho així, per pebrots.
Total, que aquest columnista tornarà a marxar d’aquí uns dies i podrà, altre cop, gaudir de la desconnexió. No pas del país respecte d’Espanya, sinó de la bona: la total. I aquest estat d’esperit, què volen que els digui, sempre és d’agrair, ni que sigui temporal. La inquietud, però, romandrà viva. ¿Va ser profètic Millán-Astray quan va cridar a Salamanca: “ Muera la inteligencia!

dijous, 28 de juliol del 2016

Nobel d'aigua

El jove Pep Pou, de 17 anys i alumne de l’IES Ramon Muntaner de Figueres, ha resultat guanyador a nivell estatal del prestigiós premi Stockholm Junior Water Prize, considerat el premi Nobel de l’aigua, amb un treball de recerca en què proposa una idea innovadora per reutilitzar l’aigua residual que es genera a la ciutat de Figueres. Pou, que aquest curs ha fet segon de batxillerat i ja s’ha matriculat a la UPC per estudiar enginyeria industrial, participarà a finals d’agost al certamen que se celebrarà a Estocolm en el qual s’escollirà el guanyador internacional d’aquest prestigiós premi, guardonat amb una beca valorada en 5.000 dòlars. Pou haurà de competir amb els projectes guanyadors de cadascun dels trenta països participants.
Aquests dies el jove es prepara l’exposició que haurà de fer per defensar el seu treball davant el jurat. Amb el títol Aigua regenerada, un pas més, la investigació de Pep Pou proposa regenerar part de l’aigua que surt de la depuradora de Figueres i s’acaba abocant a la Muga perquè pugui ser utilitzada per regar parcs i jardins, per netejar contenidors, per recuperar aqüífers o per regenerar l’ecosistema del Manol, afluent de la Muga. El jove destaca que el Manol “pateix un greu dèficit hídric i, a més, la qualitat de la seva aigua és molt dolenta precisament perquè s’hi aboquen aigües residuals”.
Premi a la feina ben feta
Pou, que explica que des de molt petit s’interessa pel medi ambient i es preocupa pels efectes del canvi climàtic, proposa una xarxa de distribució de l’aigua residual perquè sigui reutilitzada amb els mínims costos després d’haver passat per un innovador sistema de regeneració. “He dedicat molts esforços a aquest treball, he buscat molta informació, he visitat ajuntaments i m’he entrevistat amb molts tècnics”, diu. El jove creu que haver guanyat el premi a escala estatal és un reconeixement a “la feina ben feta” i assegura que l’objectiu és ara aconseguir endur-se el premi a escala internacional.marta costa-pau

dimecres, 27 de juliol del 2016

Magnum

El detectiu privat Thomas Magnum es va convertir en un dels sex symbols de TV3 als anys 80. La sèrie no només va funcionar a Catalunya. Als Estats Units va ser l’èxit més incontestable de la televisió els dijous a la nit fins que es va estrenar L’hora de Bill Cosby. En un principi, Magnum P.I. havia de transcórrer al sud de Califòrnia, però la CBS va canviar la localització a última hora. El motiu: la cadena no volia tancar les seves oficines de producció a Hawaii, que mantenia obertes des del 1968 amb el rodatge de la sèrieHawaii Five-0. Així doncs, Magnum P.I. es va desenvolupar en aquell paradís i només van haver de canviar el nom del bar del Rick: El Rei Kamehameha. En un principi havia de ser Orson Welles qui assumís el paper de Robin Masters, però l’actor va morir abans d’estrenar la sèrie. Així doncs, el Robin Masters es va convertir en una mena de protagonista absent i només en teníem referències a través d’en Higgins. L’actor que feia de Higgins, John Hillerman, es va fer tan famós amb el seu paper de majordom primmirat que durant anys va anunciar a la televisió una marca selecta de nous de macadàmia, els Mauna Loa.
L’actor Tom Selleck va exigir un canvi substancial en la sèrie que en va determinar l’èxit. En un inici, el Magnum havia de ser un detectiu impecable i eficaç. Una mena de James Bond televisiu, sempre infal·lible. Un agent elegant, hàbil i poderós dels que no s’embruten. Però a Tom Selleck l’avorria la idea i estava convençut que tanta perfecció donaria un aire molt artificial a la sèrie i no enganxaria els espectadors, especialment els homes, que se sentirien una mica alienats per aquell personatge. Selleck va exigir tot el contrari: lluir camises hawaianes i shorts i convertir-se en un bon detectiu, però una mica de pega a l’hora de resoldre casos d’estar per casa. El Magnum seria un desastre en molts sentits, tot i la seva veueta intuïtiva. Selleck la va encertar: va donar al personatge un encant que el va convertir en un sex symbol simpàtic com pocs i es va desmarcar de tots els detectius televisius que hi havia fins aleshores. El Magnum era diferent. Això sí, va mantenir el Ferrari 308 GTS per moure’s per l’illa. Tom Selleck va fer una altra petició: que el seu personatge portés una gorra dels Detroit Tigers, el seu equip de beisbol de l’ànima.
Magnum P.I. va estar vuit anys en antena i va suposar, a més, un punt d’inflexió: el Magnum, el Rick i el TC van ser els primers rols televisius positius d’uns veterans del Vietnam en una època en què encara hi havia moltes ferides obertes a l’hora d’assimilar les conseqüències de la derrota.

dimarts, 26 de juliol del 2016

fugint de rio

Feia dies que corrien imatges i rumors a internet sobre els robatoris de material als apartaments per estrenar de la Vila Olímpica de Rio de Janeiro. Els lladres s’haurien endut miralls, llums, aixetes, mànecs de les portes i fins i tot les tapes dels vàters. El comitè organitzador no ho va voler confirmar, però només van caldre uns minuts després de la inauguració oficial de la Vila, diumenge, per veure que tot era veritat. Les primeres queixessobre els apartaments on s’han d’allotjar tots els atletes i comitès olímpics del món no es van fer esperar. Tan bon punt els primers ocupants van arribar-hi, les crítiques sobre problemes hidràulics, elèctrics i amb el gas, a més de la brutícia, van anar guanyant ressò.
El descontentament va arribar a un punt que la delegació australiana va decidir buscar hotels on poder-se allotjar. La mateixa decisió va adoptar la selecció femenina de futbol de Suècia, mentre que els Estats Units, Itàlia i Holanda van decidir pagar de la seva butxaca material de neteja per arreglar els apartaments. L’Argentina va anunciar ahir que busca habitacions per llogar pròximes a la zona, disgustats amb el que hi han trobat.
Desastre i reacció
La polèmica va començar quan la cap de la delegació australiana, l’exatleta i medallista olímpica Kitty Chiller, va anunciar el mateix diumenge en una dura carta que la Vila Olímpica “no és segura ni està preparada” i que s’havia prohibit a qualsevol membre de l’equip quedar-s’hi. La nit anterior, ja amb la mosca darrere l’orella, Austràlia va decidir fer el “test d’estrès” de l’edifici, és a dir, obrir al mateix temps aixetes i dutxes de diversos apartaments per veure si l’estructura ho resistia. El resultat van ser litres d’aigua caient per les parets, una forta pudor de gas i alguns curtcircuits, per la qual cosa el Comitè Olímpic Australià va decidir enviar tota la delegació a hotels pròxims fins que els problemes no fossin resolts.
La designada alcaldessa de la Vila Olímpica, l’exjugadora de bàsquet brasilera Janeth Arcain, va tirar pilotes fora quan se li va preguntar sobre les queixes. “Les últimes 24 hores han sigut per acabar de fer ajustaments, que, com tothom ja sap, són principalment a l’edifici on hi ha Austràlia. El que cal remarcar és el següent: estem parlant d’un edifici de 17 plantes, amb 8 apartaments per planta. No són tots els edificis, que tenen problemes. En algun o altre sí que n’hi ha i s’estan arreglant. En 48 hores esperem que tot estigui resolt, dimecres com a màxim”, va afirmar. El Comitè Olímpic va contractar ahir 600 operaris per intentar resoldre els problemes a última hora.
Lluny d’admetre la culpa, però, l’alcalde de Rio de Janeiro, Eduardo Paes, un especialista a encendre polèmiques quan improvisa discursos, va respondre a les crítiques australianes dient que “col·locaria un cangur davant el seu edifici, perquè boti i se sentin com a casa”. La resposta letal li va arribar del director de comunicació australià, Mike Tancred. “No necessitem cangurs, necessitem lampistes per reparar els diversos llacs que hem trobat als apartaments”.
Males condicions
Els problemes dels apartaments de la Vila Olímpica, però, s’expliquen per la greu crisi econòmica que viu el Brasil. Només 200 dels 3.604 apartaments construïts a la Vila Olímpica (distribuïts en 31 edificis) per un consorci privat han estat venuts. Davant la falta de diners, els constructors han optat per abaratir costos amb pitjor material, amb el resultat final ja conegut. Situada a la zona oest de Rio de Janeiro, al barri de Barra da Tijuca, la Vila Olímpica va ser construïda per 18.000 obrers seguint criteris sostenibles, com ara tenir 10.000 metres quadrats de sostres verds per reduir la sensació tèrmica i 75 panells solars per escalfar l’aigua, així com una zona de reciclatge d’aigües per ser utilitzada als jardins i vàters. També disposen de zones comercials, parcs i pistes esportives.
La FINA exclou dels Jocs set nedadors russos
La Federació Internacional de Natació (FINA) va anunciar que set nedadors russos no podran participar als Jocs, ja que incompleixen els requisits establerts pel COI. Es tracta deNikita Lobintsev, Vladímir Morozov i Daria Ustinova –els seus noms apareixen en l’informe McLaren–, i de Mikhaïl Dovgalyuk, Iúlia Efimova, Natalia Lovtcova i Anastasia Krapivina, exclosos pel mateix Comitè Olímpic Rus. Entre els noms destaca Iúlia Efimova,medallista olímpica i quatre vegades campiona del món. A més a més, la FINA va dir que tornarà a analitzar les mostres recollides als nedadors russos que l’any 2015 van participar al Mundial de Kazan (Rússia) en el seu propòsit de garantir que només els competidors “nets” vagin als Jocs.

dilluns, 25 de juliol del 2016

la intel.ligencia

Lewis Hamilton va fer un pas molt important per sumar la quarta estrella de campió del món, quan s’acaba de creuar l’equador del curs. Va arribar a l’Hungaroring amb un punt de desavantatge respecte a Rosberg, i en va sortir amb sis de marge, situant-se per primer cop com a líder del campionat. I això que a Mònaco va arribar a tenir 43 punts menys que el seu company d’equip.
L’anglès, amb cinc victòries, ja és el pilot que en té més en la història de la Fórmula 1. Si a Silverstone va superar la marca de Nigel Mansell -l’heroi local-, aquí ha millorat els registres de Michael Schumacher. Cada setmana trinxa records històrics, encara que faci veure que no l’amoïna.
Rosberg s’haurà d’espavilar si vol proclamar-se campió i desempallegar-se del dubtós honor de ser el pilot que ha guanyat més curses, dinou, sense haver-se endut mai el títol. Que Hamilton tingui tantes victòries com podis ha assolit ell és una data significativa que dibuixa el nivell de cobdícia que tenen. Diu l’estadística que mai cap pilot que s’ha emportat les tres primeres curses de l’any ha deixat escapar el diploma. Però Rosberg -que se les va endur- no pot badar, perquè la fam de títols del seu veí de box sembla no sadollar-se mai.
La d’ahir va ser una victòria que trenca amb alguns tòpics que, injustament, li pengen. Hammertime va jugar amb el seu rival com va voler. Va dosificar el GP com va voler i en funció de les necessitats, deixant acostar Rosberg i allunyant-lo com més li va convenir, com si l’asfalt fos un xiclet. Fins i tot va tenir el coratge d’alentir la prova perquè Ricciardo ensumés la possibilitat d’arrabassar-lo, cosa que l’australià no va poder fer.
Els pilots són gent més intel·ligent del que els aficionats creuen. Han de gestionar moltes coses, prendre moltes decisions, reaccionar instantàniament. I tot a molta velocitat. Per guanyar un campionat no n’hi ha prou sent valent, molt valent. També cal ser llest. I ahir Hamilton va ser el més murri. A les curses no tot és qüestió de pit i collons.
Si diumenge torna a guanyar, a Alemanya -a casa de Mercedes, al país del seu opositor- podrà fer a les vacances la vida que més li vingui de gust. I, si no, ho farà igualment. És Lewis Hamilton

diumenge, 24 de juliol del 2016

sexisme

Som conscients del sexisme acadèmic? Pensem-hi un moment. I és que a tot Europa patim l’efecte del gràfic tisora. Us heu d’imaginar unes tisores obertes en posició horitzontal, amb la part de posar-hi els dits a l’esquerra i les ganivetes a la dreta. Una mena d’ics ajaguda on la línia ascendent representa els homes, i la descendent, les dones. A la part esquerra, doncs, veuríem com en nombre de titulacions universitàries hi ha més dones (60%) que homes (40%). El punt on es creuen és el nombre de tesis doctorals llegides per homes i dones (50%) i les línies van divergint entre uns i altres quan s’assoleixen les diferents categories de professorat permanent a la universitat, de manera que hi ha en la màxima categoria un 80% d’homes i només un 20% de dones. Les dades precises es poden obtenir de l’informeShe Figures que publica la Comissió Europea cada tres anys i des del 2003. L’evolució a cada informe per aconseguir tancar la tisora és minsa. Catalunya, malauradament, mimetitza aquesta tisora oberta. I, francament, només voldria una tisora si metafòricament servís per retallar aquestes diferències d’oportunitats entre sexes.
Si es miren dades només de recerca, a Catalunya s’observa que en categories primerenques -predoctorals- no hi ha diferències. Però a mesura que s’avança en la carrera científica -finançament d’estades postdoctorals o direcció de grups de recerca- es van ampliant les diferències en favor dels homes. Els gràfics tisora d’aquestes dades els trobareu a Doctes, doctores i catedràtiques, publicat pel Consell Interuniversitari de Catalunya. També hi veureu que, desgraciadament, en les etapes més avançades de la carrera hi ha menys sol·licituds de finançament de recerca presentades per dones. Una cosa semblant passa al Consell Europeu de Recerca: de totes les convocatòries del període 2007-2013, només un 25% s’han concedit a científiques. I, sí, com bé deduïu, les diferències ja hi són també abans: només un 30% de les sol·licituds eren de dones.
Tornem-hi a pensar uns segons, doncs. Per què es produeix el sexisme acadèmic? Si bé el gràfic tisora universitari evoca una discriminació negativa envers les dones, el cert és que això sol no explicaria per què hi ha marcades diferències en alguns tipus de disciplines acadèmiques -menys enginyeres i més infermeres, per exemple- o per què les dones s’inhibeixen de presentar-se a determinades convocatòries de recerca. Hi ha factors que podrien explicar-ho, com ara els estereotips de gènere, la pressió social i la compatibilitat amb els objectius de vida. Tot i que ara no m’hi puc estendre, per sort hi ha acadèmics, aquí i arreu, estudiant-los. Conèixer-los ens ajudarà a posar remei a aquests efectes barrera.
Discriminació per sexisme
Per la seva banda, el sexisme per discriminació s’ha demostrat en diversos estudis. En un article a la revista Nature es posava de manifest que a Suècia les científiques havien de tenir dos cops i mig més currículum que els científics per aconseguir finançament per a recerca. En un altre de la revistaAnnals of Internal Medicine es mostrava que les professores de medicina dels EUA tenien un 20% menys de probabilitats d’assolir reconeixement, incloent-hi el salarial. Un aspecte que la revista The Lancet difonia respecte a les universitats del Regne Unit: els professors percebien, a finals dels 90, 8.000 lliures anuals més que les professores.
El tema és recurrent, punyent i sagnant. I, sobretot, profund. Si resulta que pel fet de ser dona no només no s’és reconeguda científicament, sinó que ja no s’escullen determinades disciplines o es renuncia a presentar determinades sol·licituds de finançament de recerca, la societat està malbaratant talent. Alguns motius no explícits impedeixen que la intel·ligència emmagatzemada en cervells femenins no tingui les mateixes oportunitats que l’acumulada a les neurones masculines. Fem-los explícits, aflorem-los i minimitzem-los. Només així podrem retallar les diferències i finalment tancar la tisora per aprofitar tot el talent que la societat mereix.

dissabte, 23 de juliol del 2016

HABITATGE CAR

Per comprar un habitatge a la seva ciutat, un barceloní ha de destinar-hi, de mitjana, gairebé 11 anys de sou complet. Aquesta és una de les dades que es desprenen de l’estudi elaborat pel portal immobiliari Idealista, que ha creuat les dades de renda mitjana disponibles de cada declarant per IRPF registrades a l’Agència Tributària amb el preu mitjà d’un pis de 80 metres quadrats als municipis de més de 10.000 habitants durant el segon semestre del 2016.
Dels prop de 463 municipis analitzats, la capital catalana se situa en el cinquè lloc d’Espanya i figura al capdamunt de la llista de les ciutats catalanes on aconseguir un habitatge requereix més esforç salarial dels seus ciutadans. En l’àmbit català, per sota de Barcelona se situen ciutats com Sitges (Garraf), amb 10,4 anys de sou; l’Escala (Alt Empordà), amb 9,1 anys, i Montgat (Maresme), amb un esforç salarial complet necessari de 8,8 anys.
Entre els deu municipis catalans que ocupen les primeres posicions també hi ha poblacions turístiques del litoral català com Roses, Sant Feliu de Guíxols o Lloret de Mar. “L’estudi mostra com els nuclis que viuen del turisme exigeixen més esforç als residents per poder accedir a la compra d’un habitatge”, asseguren els responsables d’aquest informe. “Aquest efecte el podem veure clarament en el cas d’Eivissa”, conclouen.
De fet, si ens fixem en el rànquing de les ciutats espanyoles on comprar un habitatge exigeix més esforç salarial, podem comprovar com dins de les deu primeres posicions es concentren un total de cinc municipis ubicats a les illes Balears, quatre dels quals són eivissencs: la ciutat d’Eivissa -que ocupa la primera posició amb la necessitat de destinar-hi 15 anys de salari complet-, Santa Eulària des Riu -en segon lloc, amb 12,4 anys-, Sant Josep de sa Talaia -en quarta posició, amb 11,5- i Sant Antoni de Portmany -en vuitè lloc, amb 10,4 anys-. Precisament, les illes d’Eivissa i Formentera han rebut durant els sis primers mesos de l’any 601.882 turistes, segons l’Institut Nacional d’Estadística, una xifra gairebé cinc vegades superior a la població de les Pitiüses.
En la pugna particular entre Barcelona i Madrid, l’informe posa de manifest que comprar un habitatge a la capital catalana implica invertir-hi prop de dos anys i mig més de salari que fer-ho a la capital de l’Estat. De fet, Madrid se situa en el setzè lloc del rànquing, mentre que Barcelona figura 11 llocs més amunt, en cinquena posició.
En la mateixa línia, entre els municipis d’Espanya on el nivell d’esforç salarial és més elevat per als seus habitants hi ha els principals nuclis del cinturó metropolità de Barcelona. De fet, entre les ciutats en què calen 7 anys o més d’esforç hi ha Cornellà, el Prat, Esplugues, Sant Feliu, Sant Adrià de Besòs i Sant Joan Despí. Per contra, en aquesta mateixa franja tan sols hi apareix una ciutat del cinturó madrileny: San Fernando de Henares, amb 7,6 anys.
Lleida, demarcació assequible
Pel que fa a la part oposada del rànquing, la ciutat catalana on els ciutadans necessiten menys anys de sou per pagar un habitatge és Mollerussa (Pla d’Urgell), amb tan sols 2,4 anys i un preu mitjà d’un pis de 46.480 euros, que contrasten amb els 282.640 que paguen els habitants de Barcelona. Per la part baixa el segueixen Balaguer (2,5 anys) i Tortosa (2,7). A la sisena posició de les ciutats on es necessita menys esforç salarial per viure-hi hi ha Lleida, que amb només 3,2 anys de renda es converteix en la capital espanyola que ocupa un lloc més baix.
En l’àmbit espanyol, l’informe identifica Alcora (Castelló) com el municipi de l’Estat on cal menys esforç per adquirir-hi un pis, amb 2,3 anys de salari complet i amb un preu mitjà de 46.240 euros. El segueixen les poblacions catalanes de Mollerussa i Balaguer, i Novaleda (Alacant), Puertollano (Ciudad Real) i Onda (Castelló), totes amb menys de 2,6 anys. Alhora, l’informe assenyala que Lleida, Àvila, Conca, Càceres, Huelva i Ciudad Real són les capitals de província on calen menys anys de sou per comprar-hi un p

dijous, 21 de juliol del 2016

la mes dle congres

LA DELS GRUPS sobiranistes catalans, vull dir. Ja sé que  aquestes votacionstenen a veure més amb un intercanvi pràctic de cromos que amb cap component ideològic. Però no sé si era el que toca, a hores d’ara. Vaig entendre que l’antiga Convergència cedia uns vots a canvi de tenir grup, i em semblaria raonable en circumstàncies normals, però les d’ara no ho són. I l’abstenció pràctica de Convergència i Esquerra en la votació de la presidència no sé si volia significar equidistància, indiferència o un càlcul d’una altra mena. No sé si el sobiranisme va al Congrés a fer política espanyola o a no fer-ne. En qualsevol cas, si l’objectiu era fer-se valer i impedir que funcionés un pilot automàtic que porta a un horitzó molt hostil, no crec que s’aconseguís. Ara, un cop dit això, tampoc no entenc l’actitud paternalista de l’esquerra espanyola amb el sobiranisme, com si els sobiranistes tinguessin totes les obligacions amb ells -i no complir-les fos una traïció- i ells no en tinguessin cap amb el sobiranisme. L’argument que la dreta és pitjor em sembla insuficient (no sempre fals). Si l’esquerra espanyola vol alguna cosa del sobiranisme, alguna cosa li hauria d’oferir. Més enllà de la por al PP.

dimecres, 20 de juliol del 2016

qatar

Ni l’oferta milionària que s’havia estat prometent, ni la proposta alternativa a Qatar Airways que s’estava anunciant, ni cap nova fórmula que permeti dividir els espais de patrocini per multiplicar els ingressos, com s’havia presumit des dels despatxos del Camp Nou. Res no es mourà al Barça en termes de patrocini, almenys, durant un any més. El Barça es va mantenir fidel a Qatar Airways, amb qui va prorrogar el seu acord de patrocini principal per a una temporada més, fins al 30 de juny del 2017, mantenint les mateixes condicions del seu contracte actual. És a dir, que el Barça percebrà 35 milions anuals, acceptant les condicions del contracte del 2013 i que són lluny de les ofertes que l'entitat havia admès que estava valorant i que havien de reportar al club un mínim de 60 milions. El mateix Josep Maria Bartomeu havia assegurat en junta directiva  abans de les eleccions que tenia pactat amb Qatar Airways un acord de quatre anys per valor de més de 240 milions d'euros i sense incloure-hi la samarreta d'entrenament –un patrocini extra que podria reportar encara més diners a l'entitat.
No és aquesta l'única contradicció del ball de patrocinis del Barça els últims mesos. Fa tot just 20 dies, des del club es descartava precisament la decisió que s'ha pres, la d'allargar la relació amb Qatar Airways. De tota manera, en els últims dies ja s'havia començat a preparar el terreny per a aquest anunci. Com va explicar l'ARA, i davant la impossibilitat d'aconseguir l'acord milionari que es desitjava, el Barça s'ha hagut de conformar amb un contracte de mínims per guanyar un any de negociacions.
Arma electoral i estratègica
Quan Bartomeu va deixar que es filtrés aquell embrionari acord emparaulat, conscient que podia ser una carta guanyadora en la batalla electoral, no s’esperava que se li pogués girar en contra. Semblava només una exhibició de fortalesa econòmica i institucional. La junta va salvar el cop de les eleccions el juliol passat, malgrat les dures crítiques dels candidats Laporta, Benedito i Freixa per haver deixat compromeses les negociacions sense esperar a l’elecció del nou president. Però ara la promesa de 60 milions d’euros fa ombra als 35 que s’han pactat i deixa al descobert la incapacitat negociadora del Barça amb l’aerolínia àrab.
Per això el club s’ha afanyat a explicar més detalls de l’acord, que considera un pas obligat dins una estratègia a llarg termini. Repetir patrocini un any més amb Qatar serà una manera de guanyar temps per seguir negociant un contracte més bo que garanteixi aquestes xifres milionàries que el club ha previst per al pròxim cicle. Una quantitat que ara no es concreta amb la mateixa alegria que fa uns mesos, quan fins i tot s’especulava amb 65 milions, i que s’intenta deixar en un horitzó menys imminent. I és el que Barça s’ha vist obligat a adaptar el seu discurs a fórmules més prudents durant els últims dies, víctima de les seves contradiccions en la laberíntica recerca de patrocinadors que va iniciar al desembre. Fa tot just 20 dies, des del club es descartava precisament la decisió que s’ha pres ara: allargar la relació amb Qatar Airways. Les complicacions de les últimes hores, però, van anar obligant el club a canviar el discurs per preparar el terreny per a aquest anunci. Com va explicar l’ARA, i davant la impossibilitat d’aconseguir a temps l’acord milionari que es desitjava, el Barça s’ha hagut de conformar amb un contracte de mínims per guanyar un any de negociacions. És, diuen des del club, una manera “d’acabar amb les especulacions” i donar-se més marge per tancar el “gran” patrocini. Com un pas enrere per fer-ne dos endavant.
Agraïment mutu
És l’esperança que té el Barça i que expressava d’aquesta manera el vicepresident de màrqueting i comunicació del club, Manel Arroyo, responsable de tancar l’acord. “Qatar Airways ens ha ajudat a fer més gran el Barça en aquests últims anys. Els èxits que han acompanyat el club són, en part, obra seva. És un plaer poder treballar conjuntamentdurant una temporada més i esperem seguir la mateixa línia de creixement mutu”.
" Seguim aspirant als 65 milions per temporada", ha reconegut Arroyo en una entrevista a 'La Vanguardia', on nega que li hagi quedat un regust "amarg" després de no haver assolit un acord més profitós econòmicament. "No hem acabat res, sinó que tanquem una pròrroga amb Qatar que ens permet tenir més temps", argumenta el vicepresident, que reclama temps per poder assolir un millor acord. Arroyo també assegura que, més enllà dels termes econòmics, el club busca una marca que permeti "expandir la imatge i el missatge del Barça per tot el món". "L'acord que estem buscant no el tenim, només hem refusat firmar amb urgències", matisa Arroyo, que reitera que el patrocini de la samarreta del Barça s'ha de moure en un ventall que estigui entre els 60 i els 65 milions anuals. " Hem estat en contacte amb multinacionals que ens han manifestat el seu màxim interès per patrocinar el Barça i que tenien els 60-65 milions que demanem, però els faltaven els diners per poder activar-ho", afegeix, insistint en la idea que l'empresa que exploti l'acord "haurà de canviar tota la seva estratègia de màrqueting, i això requereix temps". 
Arroyo també afirma que Qatar està "content" amb el paquet d'elements de què disposen, i puntualitza que mai s'ha plantejat l'opció de donar cognom al Camp Nou. Pel que fa a la producció de samarretes, explica que estaran llestes en la propera producció de material, i que l'equip ja les durà en el primer partit oficial del proper curs, la Supercopa d'Espanya. La publicitat serà per al primer equip i el Barça B, mentre que en quedaran exempts el futbol base i el femení. 
“Ens sentim molt orgullosos de l'associació emblemàtica que vam establir fa tres anys i és un gran honor continuar amb aquesta relació. Esperem fer una gran temporada junts”, va declarar el director general del Grup Qatar Airways, Akbar Al Baker, orgulló

dimarts, 19 de juliol del 2016

PRETEMPORADA

El Barça inicia avui de forma oficial la pretemporada amb els reconeixements mèdics abans d’exercitar-se demà, ara sí, sobre la gespa. L’equip treballarà sis dies a la Ciutat Esportiva alternant dobles sessions i els entrenaments només matinals. El segon capítol de la preparació tornarà a passar per la seu de la Federació Anglesa de Futbol (FA) de Burton Upon Trent per acabar d’apuntalar el moment físic dels jugadors, que a poc a poc es reincorporaran a la disciplina blaugrana. I llavors arribaran els moviments. El Barça jugarà contra el Celtic de Glasgow a Dublín (30 de juliol), contra el Leicester a Estocolm (3 d’agost) i contra el Liverpool a Wembley (6 d’agost) en el marc de la International Champions Cup, sempre fent nit a Barcelona. El Trofeu Joan Gamper (10 d’agost davant laSampdoria) tancarà el futbol no oficial abans de disputar la Supercopa d’Espanya amb elSevilla a doble partit (14 i 17 del mateix mes).

Un model guanyador
Luis Enrique, d’aquesta manera, recupera el model de preparació estival del curs 2014-2015, el del debut i el del segon triplet en la història del club. Les circumstàncies que envolten l’actual inici són diferents, però els objectius són idèntics. L’estiu del 2014 Luis Enrique heretava un vestidor que no havia guanyat cap dels tres títols importants i que, per tant, no havia de disputar Supercopes. El tècnic tenia temps per treballar amb el grup, implantar el seu estil sense presses ni a cops d’un calendari encebat. Per aconseguir-ho, el Barça va fer 9.000 quilòmetres -gairebé mil menys que aquesta vegada (9.934)- entre uns dies de posada a punt a Barcelona, una estada a les instal·lacions de la FA i cinc partits amistosos per diferents punts d’Europa. Els resultats van ser òptims, i per això el club torna a fer servir, dos anys després, aquella versió -optimitzada- de pretemporada, la que ha comportat menys quilòmetres de viatge de l’última dècada. La dada no és ni puntual ni casual. El Barça aposta per circuits d’escala continental, de pocs partits, oponents més bons i menys ponts aeris, tenint en compte que gairebé cada juny se celebra un campionat de seleccions. L’equip només disputarà quatre xocs en aquests pròxims dies, en comparació amb els cinc del 2015 i 2016 i els sis del 2012 i 2013. I contra el campió escocès, el de la Premier League i un històric com el conjunt de Jürgen Klopp, que segueixen la línia dels noms de l’any passat ( L.A. Galaxy, United, Chelsea, Fiorentina i Roma). Els desplaçaments, més curts, ara es comencen a justificar esportivament. L’estructura de les gires mundials obligava els blaugranes a treballar menys, descansar pitjor i participar en tests poc útils pel nivell mitjà-baix de l’espàrring de torn. La del 2013 va ser l’última amb30.000 km, tres vegades més distància que el 2014 i el doble que un estiu abans ( 14.350 km). El canvi fa que els marcadors siguin més discrets (l’any passat el Barça es va imposar en 2 dels 5 partits que va jugar, mentre que l’any del Tata Martino se’n va anotar 4 amb un bagatge de 27 gols a favor i 6 en contra), però no explota tant els seus futbolistes.
Això, però, no assegura que hi hagi menys lesions. L’última pretemporada, a priori tranquil·la -només els sud-americans disputaven la Copa Amèrica-, hi ha haver 9 baixes per problemes musculars de juliol a finals d’octubre. Aquesta xifra supera les 4 de la primera etapa de Luis Enrique, les 3 del 2013 i les 6 del 2012. Com més temps lliure, menys ritme competitiu i, per tant, més risc d’afrontar pitjor -físicament i competitivament- els compromisos oficials. El curs passat, els culers van caure a la Supercopa d’Espanya, van haver de remuntar el Sevilla a la pròrroga per aixecar la d’Europa i van encadenar 8 triomfs, 2 derrotes en Lliga, 1 empat a la Copa del Rei i 2 victòries i 1 empat en Lliga de Campions fins a l’1 de novembre. Van ser unes estadístiques minses per a un equip que els anys 2012 i 2013 havia puntuat en tots els partits del torneig domèstic a aquelles altures. A banda dels números, reveladors, el handicap és sempre agafar rodatge a partir del futbol de Messi i companyia, far i termòmetre d’aquest Barça

dilluns, 18 de juliol del 2016

DEUTE

El 28 d’agost del 2012 va semblar que tenia lloc un terrabastall polític. Va ser el dia en què el Govern va admetre la seva adhesió al nou fons de liquiditat autonòmic (FLA). Ho va fer el llavors portaveu, Francesc Homs, assegurant que no admetria contrapartides polítiques i que era una operació per agafar aire fins a finals d’any, uns arguments que no van satisfer ERC -llavors encara no eren socis-, que va acusar l’executiu de cedir “l’última gota de la sang d’autogovern que quedava” i va congelar l’oferta de negociar els pressupostos de l’any següent. La Generalitat havia demanat 5.023 milions. Una quantitat que, amb el líder dels republicans, Oriol Junqueras, com a vicepresident i conseller d’Economia, s’haurà multiplicat per deu a finals d’any, fins al punt que l’Estat ja disposarà de gairebé tres quartes parts del deute del Govern. I la condicionalitat política ha anat creixent i fent-se més i més permanent.
El pes del govern espanyol com a tenidor de deute públic de la Generalitat és una dada que es detalla en el pla d’ajust pactat al maig per les dues administracions perquè la segona pogués continuar adherida al FLA aquest 2016. En el document, a més d’alguns compromisos genèrics del Govern, hi ha una fotografia de les seves finances i diverses projeccions a curt i mitjà termini. Així, preveu que els 63.840 milions de deute amb què va tancar el 2015 creixin fins a 66.368 milions a finals d’any, dels quals 49.016 estarien en mans de l’Estat, a través dels seus mecanismes de finançament autonòmics i molt especialment el FLA. De fet, la Generalitat va sol·licitar formalment a aquest fons 7.520 milions, tot i que el pla d’ajust preveu que aquesta quantitat creixi en uns 1.000 milions més, tal com acostuma a succeir cada any, quan la quantitat finalment rebuda sempre supera la que s’ha demanat en primera instància.
I és que la petició inicial de Junqueras es va fer quan encara no s’havia relaxat el sostre de dèficit per al 2016 del 0,3% al 0,7%, una diferència que permet un marge més alt de desviament a l’executiu de més de 800 milions, cosa que, de per si, ja explicaria l’ampliació de la sol·licitud de crèdit a l’Estat per a l’exercici actual. Si fos així, el 74% del deute de la Generalitat ja hauria passat a mans del govern espanyol a finals d’any. Un percentatge que ja s’havia elevat fins al 40% a finals del 2013, que va superar el llindar del 50% un any després i que va tancar el 2015 al 70%. “Si el temps tendís a infinit, tot el deute públic català acabaria a mans de l’Estat”, admeten des de la conselleria d’Economia i Hisenda. Unes magnituds que s’expliquen pel fet que, des del 2012, els préstecs de l’Estat a la Generalitat -inicialment amb altres mecanismes de liquiditat previs al FLA com les línies ICO- han sigut cada any superiors als 10.000 milions d’euros.
Tanmateix, aquestes quantitats també s’hauran de retornar, i en uns terminis ja previstos en el pla d’ajust català. Segons el document pactat amb el ministeri d’Hisenda, el Govern quedarà net de deutes amb l’executiu espanyol el 2026, ja que el FLA es retorna en un horitzó de deu anys. Ara bé, això sempre que el 2017 no torni a recórrer a aquest fons, una opció molt probable, tret que el full de ruta sobiranista condueixi a una desconnexió que fa impossible qualsevol previsió del funcionament de les finances catalanes. Sigui com sigui, el pla d’ajust preveu venciments d’entre 4.000 i 6.500 milions anuals des de l’any vinent fins al 2023, quan les quantitats ja s’anirien reduint fins als 1.096 milions del 2026. A aquestes quantitats, però, cal sumar-hi els interessos del deute. Aquest 2016 el cost encara és baix, de 135 milions, ja que el tipus de l’any passat va ser 0, però en l’exercici vinent aquesta xifra s’enfila fins als 517 milions. Serà la més alta que es pagarà, ja que el pla d’ajust indica que, a partir del 2018, aquestes xifres aniran caient progressivament. Són, però, quantitats provisionals, ja que Junqueras pressiona perquè el ministeri torni a abaixar els interessos del FLA, però aquest es nega a negociar-ho mentre el govern estigui en funcions.
L’accés continuat a aquest mecanisme de liquiditat és, sens dubte, a causa de la falta de vies alternatives per accedir a recursos. Ara bé, precisament el seu retorn pot ser també una eina política de negociació en cas que l’avenç cap a la República Catalana es materialitzi. Junqueras ha afirmat en diverses ocasions que el procés no serà una qüestió unilateral, sinó “multilateral”, ja que nombrosos actors hi voldran dir la seva, entre els quals cita sovint els tenidors de deute. Els dirigents independentistes volen fer servir la possibilitat d’assumir part del deute de l’Estat perquè se’l forci a negociar la separació. Tot i això, hi ha també sobre la taula l’amenaça que, en cas que l’executiu espanyol es negui a tractar amb la Generalitat els termes dels repartiments dels actius i passius, el Govern deixi de sentir-se obligat a retornar una quantitat de deute que equival a dos pressupostos de l’executiu català i que pot dificultar encara més l’estabilitat financera de l’Estat. “Si és ben usat pels negociadors i poden fer que s’asseguin a taula, pot ser una bona eina”, admeten a Economia.
Una condicionalitat provisional?
Malgrat tot, mentre no es materialitzi la desconnexió, aquella condicionalitat política que d’inici rebutjava Homs per accedir al FLA i de la qual recelava ERC s’ha anat endurint. L’última evidència van ser les mesures addicionals que el govern espanyol va imposar el 20 de novembre a la Generalitat per continuar rebent préstecs d’aquest fons i que els sobiranistes van qualificar d’intervenció directa de les finances. Una condicionalitat que només afectava Catalunya, a causa de les desviacions pressupostàries i del full de ruta sobiranista, i que teòricament anaven vinculades sols als 3.034 milions extres del FLA que va rebre el 2015. Però un dels acords que els governs central i català van subscriure en el pla d’ajust del maig va ser l’allargament d’aquesta intervenció durant tot el 2016.
Així, l’Estat podrà continuar controlant totes les despeses de la Generalitat -també les pagades amb recursos propis-, podrà fixar-li prioritats de despesa des de Madrid i els funcionaris podran denunciar telemàticament l’executiu si consideren que hi ha alguna violació de l’ordenament jurídic. Així mateix, la interventora general de la Generalitat, Anna Tarrach, ja va enviar el 14 de juliol el primer certificat conforme s’estan complint els compromisos acordats en matèria de despesa i deute, un tràmit que han de fer totes les comunitats adherides al FLA que van superar el sostre de dèficit del 2015. A 31 de maig el dèficit català era de 35 milions, mentre que un any abans ascendia a 1.917 milions, segons aquest informe.
Un deute sanitari de quasi 1.800 milions d’euros
El pla d’ajust de la Generalitat reflecteix alguns detalls de les finances catalanes fins ara opacs, com per exemple la magnitud de les factures impagades. Així, el document elaborat pel Govern reconeix que el seu deute no financer a 31 de desembre del 2015 ascendia a 4.835,8 milions, una quantitat que, en una proporció notable, recau sobre les entitats sociosanitàries. D’aquesta manera el pla d’ajust admet que el deute sanitari de la Generalitat va tancar-se l’any passat en 1.795 milions, una quantitat que s’ajusta força a la que les patronals del sector van treure a la llum el novembre del 2015. Llavors vuit patronals sociosanitàries, farmacèutiques i de la dependència es van unir per denunciar la “situació límit” causada pels impagaments de les administracions. Hospitals, farmàcies, residències i el sector de l’ortopèdia calculaven que el deute podria ascendir a “més de 2.000 milions d’euros” en total, només una mica per sobre de la quantitat que ara la Generalitat ha reconegut.
D’altra banda, el Govern també detalla en el document que va tancar l’any amb un deute de 663,5 milions amb els ens locals. La consellera de Governació, Meritxell Borràs, ja va admetre el 2 de juny al Parlament un deute de 633 milions amb els ajuntaments catalans.

diumenge, 17 de juliol del 2016

noves bases cdc

Si hem de treure una lliçó del cap de setmana passat, l’anàlisi és clara: les bases ja no combreguen amb totes les decisions que prenem. Ens ho haurem de posar al cap”. Aquesta és la valoració del congrés fundacional del Partit Demòcrata Català (PDC) que feia durant la setmana un alt dirigent de Convergència, la formació sobre la qual s’edifica una nova eina política amb voluntat de tornar a ser el pal de paller del tauler català. Les fortes discrepàncies que van generar les propostes de nom de la direcció -Més Catalunya i Catalans Convergents-, algunes d’elles “pujades de to” i que “ratllaven la mala educació” -en funció de si l’interlocutor és més o menys pròxim a l’aparell, respectivament-, van desembocar en un impuls renovador que ha acabat amb la confecció d’una candidatura a la direcció executiva en què proliferen els quadres pròxims al president de la Generalitat, Carles Puigdemont. “Artur Mas continuarà manant, com a president del partit, però és obvi que Puigdemont ha sabut implicar-se en la formació de la cúpula sense tacar-se”, assegura un dirigent nacionalista consultat. Els esdeveniments de l’última setmana han fet que el PDC hagi posat les bases d’un canvi de règim -renovació de cares, ideari nítidament independentista i lleu gir a l’esquerra- per encarar el futur immediat i a llarg termini.
Un dels grans debats que hi hagut els últims dies dins de la nova formació és el grau d’afectació de la contestació interna que ha rebut Mas. “Fa sis mesos era intocable i potser avui ja no ho és tant. Ho demostra l’afer dels noms i també el poc entusiasme amb què va ser rebuda la proposta de tàndem presidencial”, assegura un alt dirigent del Partit Demòcrata, que està tenint seriosos problemes per ser registrat amb aquest nom al ministeri de l’Interior. Mas es va esforçar a destacar que el tàndem -format amb Neus Munté- no té funcions “executives” sinó de “coordinació”, però qualsevol dels dos podrà assistir a les reunions de la direcció, formada per dotze persones i que amb tota probabilitat -si la llista de Reagrupament no fa saltar la banca- encapçalaran Marta Pascal i David Bonvehí.
No és cap secret que Mas i Puigdemont han influït en la confecció de la candidatura, formada per set alcaldes, quadres joves i veus experimentades del territori. Pascal ha rebut consells al llarg dels últims dies perquè insistís en la necessitat de “fer-se un equip de la seva màxima confiança”. “Era molt important que no li passés com al Josep [Rull], que quan va ascendir a coordinador general per l’adéu d’Oriol Pujol es va trobar al capdavant d’un equip que no havia triat i això sempre el va condicionar”, assenyalen des de la sala de màquines del PDC.
La discreció va ser la principal característica dels moviments de l’actual portaveu i de Bonvehí en els dies previs a fer el pas. Diumenge al matí els acostaments de tots els sectors eren evidents ja al recinte del Centre de Convencions Internacionals de Barcelona i els dos dirigents cridats a encapçalar el partit eren al centre de totes les converses. Només calia que Jordi Turull, favorit de l’oficialisme, prengués la decisió definitiva sobre la seva candidatura a la coordinació general. “Si no s’hagués fet enrere, possiblement s’hauria trobat amb una candidatura alternativa”, asseguren fonts coneixedores de les negociacions.
Finalment aquest escenari -que hauria partit en dos l’estructura oficialista- es va apaivagar amb la renúncia del president del grup parlamentari. “Si la renovació era Mas-Munté-Turull, hauríem anat malament”, reflexionava aquesta setmana un dirigent consultat. Puigdemont, en aquesta pugna, ja s’havia pronunciat a favor de l’opció de Pascal, fins i tot abans que Munté acceptés finalment l’oferta de copresidir el partit amb Mas. No s’han d’oblidar, en aquest sentit, unes declaracions que va fer el president de la Generalitat el 6 de maig, quan va demanar que els comandants del futur partit -en aquell moment la militància encara no havia decidit fundar una nova formació- provinguessin del “planter de lideratges emergents” del món municipal. Set alcaldes integren la candidatura favorita per governar el nou PDC.
La prioritat de Puigdemont en les pròximes setmanes serà garantir el suport del Parlament en la qüestió de confiança del setembre. El president busca un acostament als comuns -així ho ha assajat en algun dels últims plens a la cambra- i el Govern ja vincula superar el tràmit amb l’aprovació dels pressupostos. Els ànims entre el PDC i la CUP segueixen encesos i en l’última campanya electoral al Congrés el candidat nacionalista, Francesc Homs, va dedicar bona part del discurs a carregar contra els anticapitalistes. En veu baixa, dirigents consultats les últimes setmanes temen que es repeteixi “l’agonia” viscuda amb la investidura i els comptes.
El gir en les idees
El model de tall liberal i auster del primer govern de Mas va començar a virar en la ponència del congrés del 2012, en què s’admetia que “amb ajustos no n’hi ha prou”. El gir va continuar amb el pacte amb ERC del 2012, quan es van aprovar pujades impositives i noves taxes, i amb el programa electoral de Junts pel Sí i la negociació amb la CUP el marge es va anar estirant cap a l’esquerra. El programa que defensen Pascal i Bonvehí es posa com a objectiu una “economia de mercat amb rostre social” i la ponència ideològica del congrés fundacional reclama un país “socialment just i equitatiu” amb un dels estats del benestar “més avançats d’Europa”.
El sector més socialdemòcrata -Carles Campuzano, un dels seus representants, era l’encarregat de defensar les esmenes al text- va sortir content dels debats. Malgrat això, alts dirigents consultats lamentaven “haver parlat més de noms que d’idees”. “No s’ha concretat cap pol fort per fer front a l’espai que representa Ada Colau”, assegura un membre de la cúpula del partit. Tot indica que Santi Vila, conseller de Cultura, serà l’encarregat de disputar l’alcaldia de Barcelona a Colau. Abans, però, es batrà amb Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat del Vallès i pròxima a Rull -i que en un inici havia de formar part de l’executiva-, per presidir el consell nacional del nou Partit Demòcrata.
Un dels principals canvis respecte a l’última etapa de CDC és l’establiment de les primàries per triar càrrecs interns i caps de llista. La ponència defensa la “meritocràcia” i les bases volen que l’aparell tingui menys pes a l’hora de determinar les grans estratègies. “El partit s’havia anat fent petit i ara cal tornar-lo a eixamplar”, recepta un membre de la direcció. En un moment de la tarda de divendres, en ple xoc pel nom, alts càrrecs de la Generalitat fins i tot s’atrevien a qüestionar als passadissos el tàndem presidencial, ordit amb el suport explícit de l’oficialisme del carrer Còrsega.
El desembarcament de Pascal i Bonvehí a la seu del partit -ja serà al carrer Provença, a la nova seu- suposarà també l’adéu de dirigents com Francesc Sànchez i Lluís Corominas, coneixedors al detall de tots els mecanismes de la casa. El canvi de cares és, també, un canvi de règim en clau interna: marxa una generació i n’entra una de nova, gens vinculada al pujolisme -ni al de l’expresident Jordi Pujol ni al del seu fill Oriol, els dos defenestrats- i amb més capil·laritat cap al territori. Seran el braç executiu al partit d’un Puigdemont que comença a construir el seu lideratge com a futur candidat a la Generalitat.

dui

La comissió del procés constituent posarà fi als seus debats dilluns a les 10 del matí, quan Catalunya Sí que es Pot (CSQP), Junts pel Sí (JxSí) i la CUP debatran i votaran les conclusions sobre quatre mesos de discussions, en què han comparegut especialistes en processos d’independència. En espera dels pactes que hi pugui haver a última hora, en aquest moment la síntesi dels partits sobiranistes posa de manifest la distància entre ells a l’hora d’afrontar el procés constituent. Malgrat que l’estratègia de l’independentisme passava per bastir ponts amb els de Lluís Rabell, finalment serà difícil congeniar amb CSQP pel seu desacord en la via unilateral, encara que l’estat espanyol continuï vetant el referèndum. Un camí que avala JxSí en les seves conclusions del treball fet en comissió. La coalició independentista veu legítima la unilateralitat si, un cop acabat el procés constituent, el govern espanyol continua enrocat en la mateixa actitud respecte a Catalunya.
Els independentistes aposten per tirar endavant un debat sobre el nou país de “base democràtica” amb el suport de les institucions, independentment de la reacció que pugui tenir l’Estat, mentre que els comuns consideren “impossible” que sorgeixi un procés constituent legitimat sense “pacte” amb Madrid. És per això que creuen que la solució es basa a “augmentar la intensitat” de les mobilitzacions per fer un referèndum acordat. Més enllà de les discrepàncies en el contingut, des de CSQP també critiquen el funcionament de la comissió d’estudi i acusen JxSí i la CUP de tenir una idea “preconcebuda” de les conclusions de la comissió d’acord amb la interpretació del 27-S com a plebiscit.
Un paraigua constituent
Malgrat la distància entre els tres grups polítics, fonts de JxSí es mostren optimistes i esperen, almenys, poder arribar a un acord de mínims amb CSQP que impliqui iniciar un debat ciutadà emparat pel Parlament i el Govern. És cert que hi ha un marge de consens de les conclusions presentades pels grups parlamentaris per traspassar el lideratge del procés constituent a la ciutadania un cop la comissió ja ha realitzat els seus estudis. Ara bé, qui dirigirà aquesta discussió ciutadana? És una qüestió que ha generat molt debat en els partits i també en les entitats sobiranistes per discrepàncies sobre qui ha de considerar-se el paraigua de tot el procés. L’entitat Reinicia (formada per 13 associacions, com l’ANC i Òmnium) va néixer amb aquesta intenció i no va aconseguir prou consens. És per això que des de la constitució de la comissió del procés al Parlament s’han fet diverses reunions entre Junts pel Sí, la CUP, l’ANC i Òmnium per dissenyar una plataforma comuna que aixoplugui el debat ciutadà. Aquest paraigua és el que l’esquerra anticapitalista anomena Fòrum Cívic Constituent i que JxSí bateja com a “grup promotor” del procés constituent. També s’havia plantejat recuperar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir de Joan Rigol.
Malgrat que els actors implicats reiteren que el pacte és “imminent”, cal tenir en compte que les trobades per arribar a una entesa per engegar el procés constituent es reprodueixen des del mes d’abril, i l’acord no arriba. A més, el debat ciutadà pot quedar ara en segon pla per la qüestió de confiança a la qual s’ha de sotmetre el president, Carles Puigdemont, aquest setembre, i per la possible redefinició del full de ruta al voltant del referèndum.
Discrepàncies entre JxSí i CUP
Al marge del distanciament de l’independentisme amb CSQP, també hi ha discrepàncies entre JxSí i la CUP pel full de ruta. Si bé el grup majoritari aposta per un procés en què participi la ciutadania i per crear una comissió de seguiment sobre el debat, des de la CUP mantenen un rumb propi. L’esquerra anticapitalista planteja un debat ciutadà i dur a terme múltiples referèndums per recollir l’opinió de la població. Un aspecte, el de les múltiples consultes, que JxSí no avala. Després de més de mig any de legislatura, el procés constituent continua esperant l’acord entre els partits.