tambe l'estiu tanca

La verdor de la casa era encara esquitxada de flors de passió morades, i les gralles deixaven anar tranquil·lament els seus crits de dalt del cel blau estant. Però es veié un bellugueig, una llambregada, un tomb d’ala argentada a l’aire

Virginia Woolf

Hem recollit les gandules i les hem enfilat a l’altell. Hem fet una última repassada a l’apartament i hem anat recollint bocins d’estiu que havien quedat oblidats a sota el llit. Un peu d’ànec, la tovallola de ratlles grogues i blaves, una xancleta, fitxes de colors del parxís, l’insecticida, una ampolla amb un cul de vermut blanc que hem abocat a l’aigüera, en un tràgic gest que acomiada tots els aperitius a la fresca, amb escopinyes i patates i olives i abelles que volen banyar-se en els gots de refresc.

Tot el que ens espera és desesperant: fer i tancar maletes, carregar el cotxe, la cua a l’autopista que serveix per anar-se acomiadant del verd i del blau i anar-se acostumant al gris.

A ciutat hi fa una xafogor d’escàndol i, amb el soroll, la gentada i la contaminació, sembla que sues més. Els vestits que t’has posat durant l’estiu i que semblaven tan frescos i divertits, de colors alegres i estampats vistosos, ara comencen a semblar-te un estrany manyoc sense forma. Els grocs i els turqueses, damunt de la pell que va aclarint-se a una velocitat de vertigen, ja no fan tant de goig i de sobte et semblen de mal gust. Les sandàlies s’han deformat i no et protegeixen els peus de la pols i la brutícia.

Et vénen ganes de tornar als horaris, de tenir l’agenda atapeïda, els fills a la universitat o a l’escola, com ha de ser

I arriba un matí que et lleves, més aviat d’hora, i surts al balcó amb el pijama d’estiu. I tot d’una arriba una brisa que et fa posar la pell de gallina. És només un instant, saps que el dia serà tan calorós com els anteriors, però per un moment has tingut un pressentiment de tardor.

I aquella fregadissa innocent als braços desencadena una pila de sensacions. Et vénen ganes de tornar als horaris, de tenir l’agenda atapeïda, els fills a la universitat o a l’escola, com ha de ser. Vols posar-te pantalons texans i un jersei que abrigui, i mitjons i botes. I et preguntes si és possible aquest insòlit enyorament de la rutina que t’ha fet renegar tan sovint durant el curs.

Només ha estat un moment de debilitat, a penes un minut. Però, a poc a poc, mentre tornes a entrar a casa i et preparares el cafè, alguns pensaments es van obrint pas molt a poc a poc. Que si demanaré hora a la perruqueria, que si he de posar la pila al rellotge, que si demà començo el règim.

Els caps de setmana de setembre tornarem a buscar els espais oberts i la verdor, ara els estius s’allargassen fins a final d’octubre. Hi haurà encara banys de mar i nits a la fresca. Però els dies començaran a escurçar-se, en el sentit literal i metafòric, i les agendes ens engoliran. Adéu al dolce far niente, a les llargues tardes d’estiu, al terra ple de confeti i serpentines rebregades, a l’aire net i les fulles brillants després del ruixat d’agost, adéu als rellotges de sol que només assenyalen les hores serenes.

El mes de setembre portarà un bellugueig, una llambregada, un tomb d’ala argentada a l’aire.

la bici

Una historia que li haguesagradat al besavi Joan. David de la Cruz tenia 18 anys quan va entrar per primer cop a Ciclos Trujillo, una botiga de bicicletes amb molta tradició a Sabadell. Aquest jove estudiava i treballava en un Opencor de Terrassa, on anava en transport públic des del barri sabadellenc d’Espronceda. El ciclisme no formava part de la seva vida, però l’esport sí, ja que necessitava una bicicleta per les lesions que patia fent atletisme. De la Cruz s’entrenava a la Joventut Atlètica de Sabadell (JAS), on destacava als 3.000 metres obstacles, però tenia tantes lesions que Josep Molins, atleta olímpic als Jocs del 1960 a Roma, li va recomanar l’ spining per reforçar la musculatura. Però De la Cruz va preferir una bicicleta per no tancar-se en un gimnàs. Però ni tenia bicicleta ni tampoc feia cap cas del ciclisme. De fet, no mirava el Tour de França i ara bromeja quan recorda com canviava de canal a la televisió quan apareixien ciclistes. 9 anys després, De la Cruz ja ha participat al Tour de França i durant un dia va arribar a liderar la Vuelta a Espanya. Ahir, però, va perdre el liderat en no poder perseguir un Nairo Quintana explosiu als llacs de Covadonga.

El dia que va comprar la primera bicicleta -va pagar 500 euros- l’any 2007, David de la Cruz va saltar-se una classe per poder anar a la botiga. Poc després, punxava roda per primer cop i tornava a Ciclos Trujillo per aprendre com canviar-la. A les parets del negoci hi va veure un cartell on s’explicava que Ciclos Trujillo tenia un equip per sortir a fer quilòmetres per les carretes del Vallès. Com que va fer amistat amb la gent de la botiga, s’hi va apuntar, i ja el primer cop que va sortir amb ells va aguantar el ritme amb facilitat. Antonio Trujillo, el fundador del negoci, li va veure potencial i li va donar feina. El 2007 el jove ja va trobar un club a Sant Boi de Llobregat per competir de forma amateur. El 2010 ja tenia el primer contracte professional sobre la taula, al Caja Rural, on va córrer tres anys fins que va fer el salt al NetApp-Endura alemany. “Ràpidament vaig sentir-me còmode amb la bicicleta, però va ser un enamorament curiós, ja que no sol passar que un ciclista debuti tant tard”, admetia fa uns mesos De la Cruz, que el 2015 va fitxar per l’equip belga Etixx-Quick Step. “A Catalunya hi ha prou talent per tenir un equip propi, però ens falta suport de les institucions”, es queixava ara fa un any en declaracions al Diari de Sabadell. De la Cruz ara viu a Palafrugell, la ciutat de la seva xicota, on pot entrenar-se per les carreteres de Girona tot reivindicant-se com a sabadellenc. “Som una ciutat on sempre apareixen esportistes de nivell, on competim. Alguna cosa tenim”, va dir quan li van donar el premi d’Esportista de l’Any de Sabadell.

David de la Cruz s’ha convertit en el segon ciclista català que ha liderat la Vuelta a Espanya els últims anys, seguint el camí de Joaquim Rodríguez, vallesà com ell, tot i que en aquest cas del Vallès Oriental. “El Purito em va ajudar molt, va creure en el meu potencial”, recorda agraït De la Cruz, que va debutar a la Vuelta el 2013 i al Tour el 2014. “El Purito és el millor ciclista català de la història i va ser qui va parlar del meu nom a la gent del Caja Rural, cosa que em va obrir les portes del ciclisme professional”, recordava el sabadellenc, que va aconseguir el liderat diumenge al cim del Naranco, on havia guanyat el Purito el 2015, casualment.

Al Giro d’Itàlia, el debut va ser el 2015, poc abans de trencar-se la clavícula en una caiguda a Polònia que va tallar la seva progressió i el va deixar sense poder ser al Tour. Tampoc el va ajudar una apendicitis que va patir al Giro i va impedir que pogués acabar la prova. Ara, amb 27 anys, David de la Cruz s’ha consolidat entre els millors, malgrat que ahir, Quintana i Froome van ser massa forts. “Portar el mallot de líder ha sigut un somni”, deia ahir.

Quintana recupera el mallot vermell

Nairo Quintana es va imposar en la desena etapa de la Vuelta i va recuperar el mallot vermell de líder. El colombià va ser el més ràpid en una de les etapes més exigents de la competició, de 188,7 quilòmetres entre Lugones i els llacs de Covadonga. Va ser una exhibició de Quintana, que va agafar distància en l’ascensió definitiva per arribar a la meta en solitari, amb un temps de 4 hores, 50 minuts i 31 segons; 24 segons menys que l’holandès Robert Gesink i 25 respecte de Chris Froome. Alberto Contador, incapaç de mantenir el ritme, va acabar creuant la meta a 1minut 5 segons. D’aquesta manera Quintana recupera el mallot vermell que va cedir en la jornada del diumenge al sabadellenc David de la Cruz. Avui hi ha jornada de descans

postvacances

Aquesta és una d’aquelles notícies cícliques. Repetitiva com la imatge de les persones estirant-se les jaquetes per entrar les primeres al Corte Inglés el primer dia de rebaixes. Com les cintures mesurades amb cintes mètriques grogues que anuncien dietes infal·libles l’endemà de Reis i abans de l’estiu. Com les nevades a l’hivern, la tornada a l’escola, les onades de calor i el “què toca fer aquesta Diada?”.

Aquesta setmana, doncs, li toca a la depressió postvacances. “Això abans no passava, ximpleries!”, diu la gent gran. I tenen tota la raó. Però, és que, què vols? Fa menys d’una setmana molts es gronxaven en una hamaca veient com queia el sol en un racó de món inexplorat, amb un daiquiri a la mà, submergits en un silenci bucòlic només trencat pels dofins que saltaven amb l’últim raig de sol, que els pintava l’aleta de rosa malva. D’altres han viscut mediterràniament, de la tovallola a l’aigua, la sal incrustada a la pell, cervesa a la mà, aromes d’ after sun i de novel·la en novel·la. Els nens s’han bronzejat en un món paral·lel fet d’activitats a l’aire lliure, amics de per vida, amors d’estiu i castells de sorra. Oficinistes exploradors han viscut l’aventura, el descobriment perpetu amb la motxilla a l’esquena, les olors exòtiques d’una samarreta bruta de quinze dies, però compensades per l’adrenalina recarregada a cada trenc d’alba. Durant setmanes els comptes d’Instagram s’han omplert de fotos a la platja, països llunyans i playbacks que ningú cantaria un matí de dimarts qualsevol. I ara, què? Ara toca traspassar la pantalla i renovar la foto del fons de l’escriptori amb un record que encara portem a la pell.

Ara arriba la síndrome postvacacional, que seria sinònim de tornar a posar el compte enrere fins a les pròximes vacances, mentre observes dolorosament com el bronzejat desapareix sota la llum dels fluorescents. Segons la doctora Anna Muro, del departament de psicologia clínica i de la salut de la Universitat Autònoma de Barcelona, la síndrome o depressió postvacances es caracteritza per una sensació de tristesa o de falta d’energia o motivació, també amb símptomes d’ansietat causada per la ruptura provocada pels dies de vacances. Encara que no estigui reconeguda com a trastorn per la seva curta durada -uns 15 dies com a màxim-, són un conjunt de símptomes que ens alerten de certa insatisfacció vital en tornar a la vida quotidiana.

Qui hi està més exposat?

Els més vulnerables són aquells que tiren la casa per la finestra i fan totes les vacances seguides, en comptes de dividir-les al llarg de l’any. “Fer un mes seguit propicia una desconnexió més gran i un canvi dràstic dels hàbits de vida, que ara s’han d’alterar del tot –diu Muro–. Però també afecta els que pateixen un estrès constant a la feina, amb demandes excessives que els obliguen a portar un ritme laboral frenètic, amb cert esclavisme laboral –trucades, e-mails, whatsapps, reunions, horaris inacabables i vinculació excessiva a la feina–, i que amb les vacances disminueix o s’esfuma del tot”.

Qui són els que més la pateixen?

Tornar a treballar després de tants dies de disbauxa li fa mandra a tothom, però els que més pateixen la síndrome són els que estan més desmotivats amb la seva feina, les persones més ansioses, amb poca tolerància a la frustració o sense un entorn laboral favorable. “Els símptomes es manifesten de forma més greu en persones que treballen en un clima laboral negatiu –entorns molt competitius o amb actituds negatives, tòxiques i que no tenen cura de les relacions laborals–, els que realitzen tasques molt repetitives o els que no tenen una feina que els agradi”.

Aquesta és la clau. A molts dels que els agrada la seva feina, encara que estiguin en ple daiquiri, fent la passejada al vespre encoloniats i amb l’orxata a la mà o excel·lint en la construcció d’un castell de sorra amb els fills, els apareixen petits moments “eureka” o “ahà” relacionats amb la feina. És a dir, bones idees o solucions que no havien pensat abans. Com és sabut, moltes de les idees més creatives apareixen amb la distància física, però sobretot amb la distància mental de la feina, en un oasi personal prou tranquil perquè els pensaments i idees que hem acumulat durant les jornades laborals s’ordenin i en generin de noves.

Quins símptomes té?

Segons la doctora Muro són clars: “ Apatia, desmotivació, cansament, problemes de concentració, estrès, falta d’energia, tristesa i, a vegades, dificultats per dormir. En casos més greus es pot experimentar ansietat o somatitzacions, és a dir, quan l’ansietat es manifesta amb dolors físics –mal de cap, dolors corporals o problemes estomacals–. En el cas que durin més de quinze dies, podem afirmar que pot haver-hi simptomatologia depressiva o ansiosa i cal consultar un professional.

La gent dedicada i satisfeta amb la seva professió torna normalment renovada i amb ganes, idees i projectes per tornar a començar la nova temporada. Una vida laboral sense sentit ni vocació pot derivar en problemes futurs de depressió, d’insatisfacció vital i buidor personal. Tanmateix, els estudis en psicologia social i organitzacional ens alerten que els climes laborals negatius per l’actitud dels treballadors poden ser un factor de risc per al desenvolupament de trastorns de l’estat d’ànim. Des de la psicologia positiva, una vida sense una dedicació professional amb sentit és una vida del tot insatisfactòria, i cal repensar-la. El més important és, doncs, valorar si la feina que estem fent ens motiva i ens satisfà, no tant en l’àmbit econòmic, sinó sobretot en l’àmbit personal”.

Com es pot evitar?

“Per prevenir aquesta síndrome, es recomana, si es pot, no tornar bruscament a la feina i adaptar-se als horaris de mica en mica, tornar progressivament a les rutines. També és preferible evitar situacions d’estrès, com els embussos a la ciutat, o fer coses que vinguin de gust durant el temps lliure fora de l’horari laboral”.

La veritat és que tornar a casa no és tan greu. Ja ho diu aquella cançó: “Tornar sempre és la millor part de l’aventura...” Hi ha plaers que només es troben a casa i que brillen més quan els reestrenes després d’una llarga temporada fora. S’agraeix, per exemple, que la butxaca no sigui una sagnia constant, poder portar roba neta cada dia, no haver d’arrossegar-te per les cantonades per esgarrapar cinc minuts de wifi o poder deixar els nens a l’escola. Ara arrenca la nova temporada de sèries i les terrasses encara estaran obertes més d’un mes. I, en el fons, si no treballéssim segurament no gaudiríem tant de les vacances. La posta de sol amb el daiquiri a la mà no seria tan màgica i l’aleta del dofí no seria tan rosa, ens avorriríem de torrar-nos a la platja i els nivells d’adrenalina a trenc d’alba no es recarregarien amb tanta intensitat. O potser sí. En qualsevol cas, probablement ens ajudarà donar un cop d’ull a la taxa d’atur a Catalunya, que ara mateix és del 15,9%.

mobillitzacio de l'11

Quatre anys consecutius de mobilitzacions massives a l’Onze de Setembre suposen grans èxits per a l’ANC però també un repte. Enguany han d’aconseguir quadrar la tropa i omplir els carrers de fins a cinc poblacions -Barcelona, Berga, Salt, Tarragona i Lleida- per reclamar la culminació del procés d’independència. Amb la meitat d’inscrits que l’any passat en aquestes dates, l’ANC i Òmnium van fer una crida ahir a “tots els demòcrates” a apuntar-se a la mobilització descentralitzada de la Diada.

Amb la trobada d’onze entitats al monestir de Pedralbes, a Barcelona, el sobiranisme civil va simbolitzar el tret de sortida d’una campanya per engreixar el volum d’inscrits als trams repartits per les cinc ciutats escollides, ja que a quinze dies de l’11-S hi ha poc més de 100.000 inscrits. Des de l’ANC admeten que han anat “tard” a l’hora de definir i llançar la campanya de mobilització però es mostren optimistes perquè creuen que finalment la gent tornarà a sortir al carrer. També posen sobre la taula una altra dada: es van obrir les inscripcions pocs dies abans de l’agost, un mes en què cada any -remarquen els consultats- s’estanca el nombre d’inscrits.

Des de l’organització posen èmfasi en la necessitat que els participants s’hi apuntin per poder tenir una “previsió” a l’hora de distribuir la gent en les diferents ciutats. “Pot ser que fem una crida a omplir algun tram”, assenyalava ahir un membre de l’entitat, tot i que primer se centraran a fer una demanda genèrica d’inscripció.

“Fer-ho ràpid i bé”

Després de la reunió ordinària dels 77 membres del secretariat de l’ANC, el seu president, Jordi Sànchez, i el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, van situar la mobilització de la Diada com a l’última empenta als representants polítics per aplicar el mandat del 27-S. Sànchez va reclamar que la Diada serveixi com a mostra de suport a les institucions catalanes i com “un alè perquè culmini” el procés d’independència. És per això que les entitats van cridar a la mobilització perquè el procés acabi “ràpid i bé”.

Els promotors de la Diada d’enguany tenen clar que aquesta ha de ser l’última mobilització per assolir l’estat propi, tenint en compte que ara ja hi ha una majoria independentista a les institucions catalanes. Una de les principals reivindicacions serà el referèndum unilateral d’independència (RUI) -així ho va reiterar ahir Jordi Sànchez- com a instrument que planteja el sobiranisme civil per plebiscitar l’estat propi. El president de l’ANC va voler matisar, però, la terminologia que fins ara s’ha utilitzat per parlar de la nova consulta. “Hem de parlar de referèndum vinculant d’independència i no de RUI”, va dir, ja que d’aquesta manera l’espai dels comuns s’hi podria sentir còmode. Sigui com sigui, les entitats aprofitaran els dies previs a la Diada per intensificar els contactes amb el conjunt del sobiranisme i també es trobaran amb el president, Carles Puigdemont, que medita si assistir a la mobilització

el burquini

Fi del debat, almenys jurídic, sobre la utilització del burquini a les platges franceses. El Consell d’Estat francès -última instància administrativa- va suspendre ahir l’ordre antiburquini dictada pel municipi de Villeneuve-Loubet, als Alps Marítims, ja que aquesta indumentària de caràcter religiós no comporta cap risc per l’ordre públic. El decret havia sigut validat en primera instància pel tribunal administratiu de Niça, que l’havia considerat “necessari, adaptat i proporcionat”. La Lliga dels Drets de l’Home i el Comitè contra la Islamofòbia de França no ho van veure amb bons ulls i van recórrer al Consell perquè l’invalidés.

Amb la suspensió d’ahir, doncs, utilitzar el burquini a les platges de Villenueve-Loubet ja no està prohibit. Seguirà estant-ho, però, a la resta dels 30 municipis francesos que aquest estiu han desautoritzat la peça. De fet, l’alcalde de Sisco, Ange-Pierre Vivoni, ja va anunciar ahir que no retirarà la seva ordre de veto. Però és cert que la decisió del Consell d’Estat francès crearà jurisprudència i serà vàlida per a tots els tribunals administratius de França, és a dir que en cas d’apel·lació prevaldrà la resolució del Consell.

Aigua al foc

En el veredicte també es precisa que “l’ordre litigiosa ha suposat un atac greu i manifestament il·legal a les llibertats fonamentals, que són la llibertat d’anar i venir, la llibertat de consciència i la llibertat personal”. En aquesta línia, l’advocat de la Lliga dels Drets de l’Home, Patrice Spinosi, va declarar que “es poden limitar les llibertats quan hi ha una raó per fer-ho”, però va advertir que “el simple context general [els atacs terroristes que ha rebut França], per més dolorós que sigui, no és suficient”. En declaracions a Le Monde, el president de l’Observatori Nacional contra la Islamofòbia, Abdallah Zekri, va valorar la decisió “d’assenyada”, un fet que permet “calmar la situació, marcada per una forta tensió entre els compatriotes musulmans, sobretot les dones”.

La decisió del Consell d’Estat arriba l’endemà d’unes declaracions de la ministra d’Educació, Najat Vallaud-Belkacem, que posen en evidència, una vegada més, la divisió interna en l’executiu socialista de Manuel Valls. La ministra va afirmar a l’emissora Europe 1 que està en contra del burquini per “conviccions feministes”, i va afegir que el seu somni és una societat “en què les dones són lliures i estan orgulloses del seu cos”. Però tot seguit va advertir que “la proliferació de decrets antiburquini no són benvinguts”, ja que “alliberen el discurs racista”, i això està produint “una deriva política perillosa per a la cohesió nacional”. Una deriva que el primer ministre Valls -favorable als decrets municipals- va negar hores més tard, afirmant que “és una mala interpretació” de la seva ministra.

El que no s’ha mullat gens aquest estiu ha sigut el president, François Hollande, que fins fa una setmana no s’havia pronunciat sobre la prohibició de l’ús del burquini. Hollande va demanar no cedir ni a la “provocació” ni a l’“estigmatització” dels musulmans. Una posició més aviat neutra per evitar ser contradit públicament abans que el Consell d’Estat dictés sentència.

quimio si o no?

"No passa un segon en què no pensi en el meu fill i que s’hauria pogut salvar".Julián Rodríguez es pregunta cada dia què hauria pogut fer més per convèncer el seu fill Mario, de 21 anys i malalt de leucèmia, perquè seguís el tractament de quimioteràpia en lloc d’abandonar-lo per sotmetre’s a l’anomenada teràpia ortomolecular. "Em vaig fer membre d’una associació contra la leucèmia, li vaig presentar persones que l’havien superat -explica-, però no el vaig poder convèncer. La influència de la seva mare, que creu en les teràpies pseudocientífiques, unida a la por que produeix la quimioteràpia, que és molt dura, i al fet que ets al caire de la mort...Tot això va ser més fort", lamenta el pare del Mario. Ara el Julián lluita per donar a conèixer la seva història als mitjans i evitar així que ningú hagi de passar pel mateix. Al maig va fundar l' Associació per Protegir el Malalt de les Teràpies Pseudocientífiques (APETP) per "aconseguir que cap malalt sigui desviat d’una línia de curació científica".

Francisca Molina tenia un càncer de pulmó terminal, però segons el seu germà i la seva cunyada, Andrés Molina i Elena López, hauria pogut viure fins a tres anys amb un tractament mèdic, "o com a mínim hauria mort sense tant patiment", si no hagués rebutjat la quimioteràpia per tractar-se amb Javier Herráez, que segons la seva versió li va prometre que la curaria " al cap de quatre setmanes amb aigua de mar". Aquest diari s’ha intentat posar en contacte amb ell sense èxit. En els comentaris d’una entrevista publicada a YouTube en què parla de les propietats de l’aigua per curar el càncer, un segon germà de la víctima -que ha preferit no parlar amb la premsa- afirma que Herráez va "mentalitzar" la Francisca perquè deixés la quimioteràpia. "Em vaig veure obligat a deixar el sistema hospitalari perquè no se’m permetia ser-hi, com a oncòleg, si no practicava la quimioteràpia", afirma Javier Herráez en aquesta entrevista.

Segons l’Andrés, la seva germana Francisca era seguidora del guru espiritual indi Sathya Sai Baba, i aquestes creences van propiciar que desconfiés de la medicina tradicional. "La gent d’aquesta religió li va recomanar aquest home, que li donava aigua de mar, gelocatil i morfina: res de quimio ni de radioteràpia", explica la seva cunyada Elena.

Què falla en el sistema sanitari?

El catedràtic d’oncologia i director de la Fundació per a l’Educació Pública i la Formació en Càncer (Fefoc), Jordi Estapé, va ser un dels primers metges de l’Estat que va veure com una pacient rebutjava el seu tractament per abraçar una pseudoteràpia, anomenada mètode Hamer, el 1995. La família de la víctima, Helena Lumbreras, va denunciar el metge que l’hauria fet abandonar la clínica del doctor Estapé. Un any després un jutge va arxivar el cas. "El moment més perillós en què un pacient pot caure en aquests mètodes és quan creu que ja no hi ha res a fer -assegura-. El càncer de l’Helena va fer metàstasi i ella es va desmoralitzar molt".

Què falla en el sistema sanitari perquè una part dels pacients decideixi optar per aquestes teràpies? Per a Estapé, el suport psicològic: "Els metges no parlem prou amb els pacients, hem de fer-ho més, hem d’informar-los dels detalls que necessitin i recomanar-los sempre una segona opinió". És per això que la Fefoc, a banda del tractament oncològic, ofereix assitència psicològica als pacients. La psicòloga Tània Estapé explica per què és important la seva tasca: "En el cas del càncer, a escala psicològica, al pacient li costa molt d’entendre que la quimioteràpia, que li està provocant tants efectes secundaris, en realitat l’està curant. La gent necessita suport psicològic, i fins que els hospitals no destinin més recursos a aquest suport aquests casos es continuaran repetint", assegura la psicòloga.

"Pare, m’he equivocat". A Julián Rodríguez li tremola la veu quan recorda les paraules que el seu fill Mario li va dir una setmana abans de morir. "La nit abans que se n’anés la seva mare i jo li vam estar posant les potingues que aquest home li havia receptat". Però el seu suposat terapeuta, José Ramon Llorente, ha assegurat a l’ARA que "mai" li va recomanar al Mario "que abandonés la quimioteràpia". Tot i que afirma que les vitamines "curen el càncer", diu que ell mai li va fer aquest tractament, sinó que únicament li va prescriure una "dieta complementària". La seva mare, segons ha pogut saber l’ARA, també diu que Llorente no va aconsellar al seu fill deixar la quimioteràpia.

Decisió dels pacients?

"Qualsevol de nosaltres pot acabar caient en una situació així -explica el biòleg Jesús Purroy-. No és un problema d’incultura, sinó d’espiritualitat". Tant Mario Rodríguez com Francisca Molina i Helena Lumbreras es van penedir d’haver abandonat el tractament mèdic en els seus últims moments. El motiu és, creu el Julián, que "un malalt de càncer no està en plenes facultats quan tria abandonar el seu tractament". "¿Serem mai capaços de posar-nos en la pell dels altres?", es pregunta el Julián, recordant com va consolar el Mario abans de morir: "No t’has equivocat, fill meu, t'han marejat".

retrobament

retrobament

Els ponts entre Nicole Kidman i Bella Cruise no estan del tot trencats. Després d’anys separades, mare i filla s’han retrobat a Londres, segons explica la publicació Woman’s Day. El motiu de la trobada, informa la capçalera, va ser que Kidman conegués el marit de la seva filla, Max Parker, amb el qual la noia de 23 anys es va casar en secret l’any passat. Segons fonts pròximes a l’actriu citades per la publicació, Kidman ha estat intentant retrobar-se amb la seva filla des de principis d’any.

El seu distanciament va començar quan Tom Cruise i Nicole Kidman es van divorciar el 2001. Aleshores Bella i el seu germà Connor se’n van anar a viure amb el pare. La poca relació entre la mare i la filla es va fer evident durant el casament de la noia, al qual Kidman no va assistir com a convidada. Tampoc hi va anar el seu pare ni el seu germà. De fet, els rumors apuntaven aleshores que Kidman va ajudar la núvia amb els preparatius i que Cruise es va encarregar de pagar el casament, però que ni el pare ni la mare van voler-hi assistir per no aixecar polseguera mediàtica.

En tot cas, sembla que els últims mesos tant la mare com la filla estan fent esforços per acostar-se. Segons Woman’s Day, el retrobament a Londres va ser “un moment molt emocionant per a tothom, especialment per a la Nicole”. La publicació també explica que Kidman “no va tardar a posar-se a plorar, i Bella la va seguir”.

Bella Thorne confessa que és bisexual

La vida sentimental de Bella Thorne ha sigut, les últimes setmanes, una muntanya russa. Fa uns dies Thorne va anunciar que deixava el seu nòvio Gregg Sulkin perquè els seus horaris “impedien” que es veiessin “amb normalitat”. Després de la ruptura va publicar una imatge a Snapchat on se la podia veure fent-se un petó amb una noia. Un usuari de Twitter li va preguntar, a través de la xarxa social, si era bisexual i ella va respondre que sí. Ara també s’ha fet públic que aquella noia és la germana del seu exnòvio.

eucaliptus

Les olors, com la música, ens transporten a l’instant als llocs on les hem sentit -especialment si n’hem gaudit-, encara que faci un munt d’anys. Cada vegada que sento la intensa olor d’eucaliptus em ve al cap el Jardí Botànic Marimurtra, que vaig visitar quan era petit.

Avui torno a aquests jardins de Blanes. Condueixo cap al castell de Sant Joan i la cala Sant Francesc, per un carrer que puja serpentejant. Vaig a poc a poc: davant meu se m’hi ha col·locat un trenet, que va ple com un ou. A l’estiu tot va més bradiarítmic; impossible modificar-ne el tempo! El trenet s’atura davant del jardí botànic i es buida quasi del tot. “Ara tindré cua per entra-hi!”, penso, però el grup s’esfuma de seguida dins del jardí. He captat algunes paraules dels que en sortien, d’idiomes molt diversos. Esclar, dels 100.000 visitants a l’any que té aquest jardí botànic, pràcticament la meitat són de fora; una dada indicativa: hi ha més visitants britànics que espanyols (sense comptar els catalans).

Em rep el gerent de la fundació que gestiona el jardí. Té nom d’exministre, però no li cal ningú que li prepari el discurs perquè s’explica molt bé (després sabré que és llicenciat en filosofia). Iniciem la passejada pel jardí, situat en un pendent a la vora del mar, entre dues cales, Cala Bona i Sa Forcanera. De cop Josep Borrell s’atura per fer unes fotos. “Tinc poques ocasions de sortir del despatx; sempre que ho faig ho aprofito per fer fotos”, em comenta just quan passem pel costat d’una carpa on es fan casaments i altres esdeveniments. Aquest és un museu privat i cal que quadrin els números.

“Quantes espècies hi ha?” “El jardí té més de 4.000 espècies d’arreu del món, de les quals unes 150 estan en perill d’extinció i ja han desaparegut del seu hàbitat original. Però el nombre exacte no el sabem; ara estem inventariant; hi ha híbrids, que no sabem si existeixen en altres llocs del món”, em diu el Josep mentre passem pel costat d’uns bambús gegants de la Xina. “Alguns fan més de deu metres. A la Xina fan bastides d’edificis amb aquests bambús; allà n’hi ha que arriben a fer 20 metres d’alçada!”, em comenta. “Mira, aquest bambú ha arrelat uns quants metres més lluny!” No és l’únic cas: veurem més plantes que han “marxat del grup” i n’han buscat un altre. Com fem tot sovint els humans, perwhatsapp o altres formes no menys silencioses.

Un espai no ornamental

Passem pel costat d’unes plantes molt moixes. “No les traiem, les deixem així; aquest no és un jardí ornamental, tot i que ens agrada tenir-lo ben cuidat”, fa el Josep abans que jo digui res. “Tenim les plantes en tot el seu cicle, quan neixen, creixen i moren”. “Són ortigues, això?” “Sí, sí, en tenim moltes perquè curen altres plantes”.

“Qui va crear aquest jardí?”, li pregunto quan som al costat d’un hort, la novetat d’aquest any. Em respon amb una pregunta: “No has sentit parlar de Carl Faust?” Me’n fa cinc cèntims, però qui en sap un niu és Eduard Puigventós, que n’està preparant la biografia. Precisament l’Eduard li acaba de fer arribar un esborrany, ja força avançat, que em reenvia, i puc llegir des del mòbil: “Faust volia crear una república epicúria per als biòlegs. Un jardí per als científics del nord d’Europa que, per qüestions geogràfiques, no tenien l’oportunitat d’experimentar en un clima més temperat, i amb prou hores de sol, com el de Catalunya”. Així ho descriu Faust en una carta que va enviar el 1938 a Josep Cuatrecasas, aleshores responsable del Jardí Botànic de Madrid. “En aquesta carta descriu aquest espai com un lloc de trobada entre savis i joves estudiants, lluny dels maldecaps de la vida quotidiana i del soroll i el frenesí de les ciutats, un petit paradís d’inspiració hel·lènica”. La família havia imposat a Faust que es dediqués al comerç, tot i que ell tenia una passió: la botànica. Carl Faust havia sigut enviat a la sucursal que l’empresa Körting, dedicada al món de la maquinària industrial, tenia a Barcelona. Després va muntar, amb un company, Guillermo Kammann, el seu propi negoci, Faust y Kammann, que avui encara funciona. L’any 1924, amb 50 anys, Faust va decidir jubilar-se i abocar-se completament al disseny, la construcció, la plantació i el manteniment del jardí.

“Mi-te’ls! Els eucaliptus!” Me’ls imaginava molt més grans! Ai, els records... Els he vist al mateix temps que n’he sentit l’olor. Em vénen ganes d’abraçar-los. “L’eucaliptus ve d’Austràlia, on hi ha clima mediterrani, per això aquí s’han aclimatat tan bé”. Aquest jardí té sobretot plantes de clima mediterrani (de Califòrnia, Xile, Austràlia...) però també d’altres climes, com el subtropical humit i sec, o el temperat.

Fa estona que vull fer una pregunta al Josep... “Què vol dir murtra?” “És una planta medicinal, i verinosa en determinades dosis. Aquí n’hi ha a cabassos, de diferents espècies”. I ens acomiadem en una cruïlla de camins. “Adéu, senyor Romaní... ; saps que el romaní també és verinós?” “I ara! Què dius?” “Si el prenguessis en grans dosis et causaria mal d’estómac i et faria vomitar”. M’assec en un banc a prop dels eucaliptus, i penso: això del romaní era unaboutade o és real?

• LES CLAUS
• El Jardí Botànic de Blanes té més de 4.000 espècies d’arreu del món, 150 de les quals estan en perill d’extinció i ja han desaparegut del seu hàbitat original.
• L’alemany Carl Faust va ser enviat a la sucursal que l’empresa Körting, dedicada al món de la maquinària industrial, tenia a Barcelona. Quan es va jubilar, als 50 anys, va adquirir uns terrenys de Blanes, de vinyes verdes vora el mar, per fer realitat el somni de la seva vida: un jardí botànic.

Marion Harper tanca les Nits de Marimurtra

Marion Harper tancarà el cicle de les Nits de Marimurtra aquest dissabte, 27 d’agost. El concert se celebrarà en un lloc molt especial del Jardí Botànic: el templet de Linné, un petit temple circular, amb columnes estriades i cúpula, que hi ha just al costat de la magnífica cala Sa Forcanera, la primera cala de la Costa Brava -des del sud-, a la qual només es pot accedir per mar.

Es tracta d’un escenari d’allò més privilegiat, on la Costa Brava ja comença a oferir el seu caràcter més agrest: no només hi ha imponents penya-segats sinó també esculls, com els niells (els blanencs de tota la vida els temen, els niells, sobretot quan la mar està encalmada, perquè no es veuen).

És recomanable anar-hi abans que marxi el sol per poder gaudir d’aquest primer espectacle, el que ofereix la natura (l’obertura de portes és a les 20.00 hores). El segon espectacle, el que brindarà Marion Harper dissabte, començarà a les 22.00 hores. Serà l’últim dels quatre concerts d’aquest minifestival d’estiu de la Costa Brava. Marion Harper oferirà peces del seu àlbum de debut, Cotton candy, després de la bona acollida del seu primer EP, Seasons, que la va dur a fer una gira de més d’un any arreu de Catalunya amb el seu singular indie popdesenfadat, i a tocar en escenaris com el Palau de la Música Catalana, la sala Apolo i el Hard Rock.

Aquestes Nits de Marimurtra són un bon motiu per anar al Jardí Botànic de Blanes, passejar-hi quan ja no fa calor, conèixer noves espècies vegetals -i reconèixer les que ja sabem-, en un entorn ben dissenyat, amb pèrgoles i miradors

totalitarismes

Dins un taxi, sortint de Riga cap al bosc de Bikernieku, vaig preguntar al conductor si sabia què havia passat en aquell bosc tan proper a la capital letona. Aquest bosc va esdevenir parc memorial gràcies a iniciatives d’associacions de víctimes a partir del 1986. Però va ser després del 1991 -quan Letònia es va convertir en un estat independent- que es va iniciar la dignificació de l’espai. Més de 50 fosses comunes en una àrea de bosc bàltic on es van executar més de vint mil persones fruit de la repressió nazi: jueus, gitanos, presos polítics, homosexuals i resistents vinguts d’arreu d’Europa. Les massacres i execucions “per bala” van ser una de les pràctiques més esteses i primerenques que van utilitzar els nazis al centre, est i nord d’Europa. El taxista em va mirar de reüll, amb un somriure un xic mordaç, i em va respondre: “Ho sé... Ho sé... Hi va haver letons també disparant a jueus i altres presos allà en aquell bosc ple de fosses... Però, sap?, molts d’aquells jueus eren també comunistes”. Explícitament aquell xofer reconeixia la complicitat local en el crim, però el rebaixava apropant les víctimes al que havia estat i seria l’ocupant -i en part enemic- soviètic.

Aquest testimoni sintetitza el que significa simbòlicament la commemoració del 23 d’agost com a Dia Europeu de les Víctimes de tots els Règims Totalitaris i Autoritaris. Es va aprovar el 2008 com a Dia Europeu de les Víctimes del Nazisme i l’Estalinisme, i es va ampliar el 2009 amb els conceptes autoritaris i totalitaris. Els EUA i el Canadà s’hi afegien i reconeixien la jornada de records amb el nom de Dia del Llaç Negre.

La data del 23 d’agost no és gratuïta: evoca i recorda també que en un dia com aquest del 1939 Molotov i Ribbentrop signaven al Kremlin el tractat de no-agressió entre els règims nazis i estalinistes. Aquest pacte, que va marcar la història i el decurs de la guerra, significava, entre moltes altres coses, que Stalin i Hitler es podien repartir lliurement el pastís dels territoris centreeuropeus i nòrdics ocupats per les seves tropes. Una ocupació que també es validaria en certa forma amb els Acords de Ialta, entre Churchill, Roosvelt i Stalin.

El cas és que la incorporació a la Unió Europea d’aquests països va impulsar una declaració oficial, aprovada pel Parlament Europeu com un dels dies exemplars de la memòria europea. Aquest dia l’assumeixen les institucions europees i també l’Organització per a la Seguretat i Cooperació entre Europa, els Estats Units i el Canadà. I no és estrany que les primeres marxes el 23 d’agost als anys 80 les realitzessin refugiats d’aquests països als EUA i en països de l’Oest. La proliferació, als anys 2000, de museus i exposicions sobre les “ocupacions” va ser majoritàriament promoguda per fundacions d’exiliats que havien fet fortuna a Nord-amèrica, als quals s’han anat afegint els governs locals d’origen.

La resolució del Parlament Europeu va ser aprovada el 2 d’abril del 2009 amb un gran consens polític sobre la forma. El llavors president del Parlament, Hans-Gert Pöttering, va afirmar: “Els dos sistemes totalitaris [nazisme i estalinisme] són comparables i terribles”. Evidentment, terribles ho van ser, però comparables, amb matisos.

La memòria d’aquests països ocupats per dos dels règims més repressius de la història no és la memòria de tot Europa. I aquest relat d’equiparació entre el nazisme i l’estalinisme -o comunisme- no va ser gens ben rebut pels col·lectius de víctimes de l’Holocaust, i més tard va ser criticat per altres víctimes de crims públics d’altres exilis, altres guerres i altres dictadures que van tenir lloc a Europa durant el violent segle XX.

En l’actualitat només nou països integrants de la UE s’han adherit oficialment a la resolució. A Occident pocs estats ho commemoren. És important i simbòlic recordar les dates efemèriques. Però a voltes la justificació identitària d’una part no coincideix amb el tot, i la condemna ferma de les atrocitats per igual no significa que les puguem unificar o equiparar. Els processos van ser brutals i complexos però diversos i múltiples.

Europa és el millor exemple de la multiplicitat de memòries. Configuren la nostra realitat democràtica actual i el mapa sociopolític de l’Europa del present. El mateix concepte d’Europa és una juxtaposició i multiplicitat memorial construïda dia a dia. Amb els seus èxits i els seus fracassos. Aquesta riquesa ens permet afirmar que la diversitat memorial hauria de marcar les polítiques públiques a escala europea. Sense oblidar ni deixar de commemorar el gran pes de les conseqüències del nazisme i l’estalinisme en termes de construcció de relats democràtics, altres processos formen part del nostre patrimoni memorial democràtic: les lluites contra els feixismes, les dictadures, els conflictes armats com la nostra Guerra Civil, els drets civils, els processos de pau i justícia, els moviments democràtics a l’Est, les resistències i les lluites per les llibertats, els exilis o migracions polítiques. I els conflictes relacionats amb la descolonització del segle XX, el tractament memorial en conflictes no resolts o sobre la victimització o el terrorisme, entre molts altres, també han engendrat uns valors transformadors que no poden ser categoritzats en un segon nivell. La multiplicitat i la diversitat ens evitarien entrar en el joc de la competència memorial i, per tant, la competència sobre els subjecte víctima i entre les diferents categories de víctimes.

L’Europa actual ha de reforçar les polítiques de memòria, estar amatent als processos democràtics i els usos del passat en el present i seguir fent seu el 23 d’agost, però juntament també amb el 8 de maig (Dia Internacional de la Victòria Aliada contra el Nazisme) i el 27 de gener (Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust). Amb les seves aproximacions i distàncies. I si la necessitat d’una identitat comuna europea reposa en la memòria o en el passat, trontollarà, perquè la identitat és múltiple com ho és la seva memòria i la seva història. Estic d’acord amb Michael Rothberg quan defineix la memòria com a “multidireccional” i amb Regin Robin quan assevera que, per molt que alguns estats ho intentin, és molt difícil posar flors als monuments en homenatge als soldats soviètics que van lluitar contra el feixisme alhora que donem suport a la construcció (als països bàltics, per exemple) de nous monuments a soldats de la Waffen SS en honor de la seva “lluita” contra l’Exèrcit Roig durant la guerra i contra la dominació soviètica.

Benet Rossell

Benet Rossell (Àger, 1937 - Barcelona, 2016) desborda la definició d’artista, per la multitud de llenguatges que va fer servir al llarg de la seva trajectòria, des de la cal·ligrafia i el dibuix fins a l’art públic, passant pel gravat, la ceràmica, el tapís, la pintura, l’escultura, laperformance, el teatre, el cinema experimental i la poesia. El crític d’art Jean-Clarence Lambert el va definir com un “artor”, un terme sorgit de la fusió d’un artista i un actor. Benet Rossell va morir ahir al matí als 78 anys a casa seva, a Barcelona -la cerimònia de comiat serà aquest dimarts, a les 12 hores, al Tanatori de les Corts-, per les complicacions derivades de l’ELA (esclerosi lateral amiotròfica) que li van diagnosticar al gener. Fa dos mesos Benet va donar una punyent lliçó de vida deixant-se retratar en un estat de salut molt delicat per donar visibilitat a aquesta malaltia degenerativa. Ja tenia les facultats molt minvades, però va descriure els estralls de l’ELA amb un llenguatge pròxim a la seva poètica, parlant d’idees com el “microtraç” i la “pulsió mínima”.

“La seva personalitat era enorme i imparable. És impossible encasellar-lo en un corrent determinat”, afirma Teresa Grandas, conservadora del Macba i comissària, juntament amb Bartomeu Marí, de l’exposició que aquest museu li va dedicar el 2010, Paral·lel Benet Rossell, que va repassar la seva trajectòria des de les perspectives de la cal·ligrafia i el cinema experimental. Va ser una exposició ambiciosa i Rossell no es va limitar a celebrar que se li dediqués una gran mostra. “Va posar el museu contra les cordes amb una obra que va fer expressament per a l’exposició: la instal·lació Penso amb la punta del pinzell incloïa tota la seva obra pictòrica, però les obres estaven embalades i només es podien percebre a través de les fitxes tècniques”, recorda Grandas. L’esforç que va fer el museu va tenir una bona recompensa: el 2012 es va exposar a la Biennal de São Paulo.

Dibuixos plens d’humor i ironia

Un dels trets destacats de l’obra de Benet Rossell és l’ús de l’humor i la ironia. Els dibuixos que va exposar a la Galerie Bazarine de París l’any 1970, coneguts com a “micrografies”, eren tan petits que s’havien de mirar amb una lupa. De fet, els va anomenar “dibuixos de cec” perquè el públic corria el risc de deixar-hi la vista. En aquesta línia del seu treball, “sembla que de vegades hi vegis dos personatges barallant-se o un altre que està content”. “Són com paraules gesticulants que es miren amb ironia determinades situacions i comportaments humans”, afirma la historiadora de l’art i comissària d’exposicions Pilar Parcerisas. Per al poeta i editor Antoni Clapés, que va fer una desena de llibres a quatre mans amb Rossell, a més d’editar alguns dels seus poemaris a l’editorial Cafè Central, “la seva obra s’ha d’entendre com l’exploració de mons interiors, com si mirés el món a través d’un microscopi i veiés els humans com bacils en moviment”. “Ell captava aquest moviment, i la poesia era una extensió de la seva obra. Va ser el més Fluxus de tots, malgrat que ell diria que no ho era”, subratlla Clapés.

En el camp de la poesia, Benet Rossell està situat en la línia de l’antipoesia d’un altre lleidatà desaparegut recentment, Carles Hac Mor. De fet Rossell va col·laborar en diverses ocasions amb ell i amb la seva companya, la poeta Ester Xargay. “El Benet era una persona absolutament creativa. Els seus poemes formaven part de l’art del seu art, i a l’hora d’escriure ho feia amb la mateixa llibertat que quan feia servir el llenguatge plàstic, i també es pot dir el mateix en el camp musical, ja que també va fer moltes peces d’art sonor”, explica Xargay.

Benet Rossell “trobava històries als racons”. “Li interessaven molt les coses petites. De casa al taller, trobava mil i un detalls que als altres ens passarien desapercebuts i que eren una forma de nodrir-se”, afirma Teresa Grandas. I, alhora, d’aquesta mirada microscòpica en podia sorgir una altra de macroscòpica. Una altra de les peces de nova producció que Rossell va fer per a l’exposició del Macba és un vídeo sobre la reforma d’El Molino, que reflecteix la transformació urbanística del Paral·lel. “Quan li demanaves alguna cosa concreta sobre la seva obra -afegeix la comissària-, la conversa s’allargava durant dues hores i acabaves en un punt que no tenia res a veure amb la pregunta i encara se seguien obrint més portes. Les explicacions les feia amb una coreografia de gestos”, recorda Grandas. “Era capaç d’unir poesia, acció i vida, tot en un mateix signe temporal”, subratlla Parcerisas.

Un economista descobreix l’art

Benet Rossell no només va ser polifacètic per la diversitat de llenguatges de la seva obra. Abans va ser-ho en la seva formació, ja que va estudiar economia, dret i sociologia, i pels treballs conjunts que va realitzar amb artistes com Joan Rabascall, Antoni Miralda, amb qui va fer diferents pel·lícules antimilitaristes, com La Cumparsita, i Jaume Xifra, que Alexandre Cirici Pellicer va batejar com el Grup de París. Va arribar a la capital francesa amb un grup d’economistes per fer una conferència sobre el pla Badajoz als primers anys 60 i es va quedar 15 anys a la ciutat. Ben aviat va deixar l’economia i es va endinsar en el món de l’art: es va inscriure als cursos de cinema del Comitè de Film Etnogràfic amb Jean Rouch i també va passar per la Université du Théâtre des Nations. “La seva aportació al cinema experimental és fonamental. Va documentar els cerimonials del Grup de París i aquests films van ajudar a eclosionar el grup”, explica Parcerisas. Pel que fa a la tasca de Rossell en el camp del cinema experimental, “és un referent important, sobretot als anys 70, perquè es movia en diverses direccions”. “Cada film era una peça diferent, i sempre fent servir la càmera i els estris dels 16 mil·límetres”, diu Eugeni Bonet, artista, comissari i escriptor. Després de manipular el cel·luloide de totes les maneres imaginables, als anys 80 Rossell es va decantar pel vídeo. I el seu treball cinematogràfic encara té un altre vessant: “És significativa la relació que va tenir amb professionals ben coneguts, sobretot amb Francesc Betriu [va col·laborar amb aquest cineasta i Gustau Hernàndez en l’argument d’ Els fidels servents i el guió de La plaça del Diamant ]. I va fer el guió d’un dels primers llargmetratges d’animació en català, Despertaferro ”, diu Bonet.

“Era un dels artistes catalans més intel·lectualment preparats, va viure molt bé la revolució de Maig del 68 i va ser dels primers que va captar la clara influència de la cultura oriental en l’art d’aquella època”, conclou el poeta Vicenç Altaió, que es va trobar amb Rossell per primera vegada a París a finals dels 70.

un miratge d'estiu

l'entenedor joan b. Culla recodra la seva via quan d iu Com deia la meva àvia, “qui té boca s’equivoca”; si, a més, et dediques al gènere d’opinió o a l’anàlisi de l’actualitat política, és inevitable que, un dia, formulis un pronòstic erroni, o facis una previsió que els fets posteriors demostraran clamorosament desencertada.

La qüestió que voldria comentar avui, però, desborda de llarg l’àmbit dels pronòstics equivocats i de les previsions fallides. Em refereixo al globus político-mediàtic que es començà a inflar quan, el passat 19 de juliol, va donar la impressió que alguns dels vuit diputats de Convergència al Congrés havien votat amb el PP i Ciutadans la composició de la mesa d’aquella cambra, a canvi -clamà aviat tota l’opinió publicada- d’assegurar-se el grup parlamentari propi en la nova legislatura espanyola.

Per descomptat, ignoro què va votar cadascun dels vuit sospitosos; i, en el probable cas que alguns ho fessin afirmativament, em semblaria un error tàctic i estètic. Ara, el que trobo digne d’anàlisi és que, sobre la base d’una hipotètica votació vergonyant -mai no reconeguda pel grup- i innòcua des del punt de vista institucional (la majoria de dretes a la mesa estava assegurada), hom construís durant dues setmanes un espectacular castell de cartes que hauria pogut portar per títol La Rectificació.

La desproporció entre l’estrany vot del 19 de juliol i les conseqüències que se’n van voler treure era tan gran que només sóc capaç d’explicar-la apel·lant a la típica confusió entre els desitjos i la realitat

En efecte, la premsa de referència a nivell estatal conclogué tot seguit que “ Convergència intenta rescatar su perfil pactista [...] , recuperar su histórico pragmatismo y volver a tener protagonismo en el Congreso”. Algun irònic columnista madrileny sentencià que “ Rajoy ya habla catalán en la intimidad”, i a l’Hotel Majestic començaren a parar taula per a un altre sopar de matrimonis com el del 1996... Saberuts investigadors en universitats exòtiques van sucar pa en la contradicció entre voler-se desconnectar d’Espanya i pactar amb el PP “ para obtener algún rédito a cambio”. I una distingida acadèmica de la llengua espanyola, amb menys precaució, donà per fet “el pacte entre els independentistes catalans i el PP”; fins i tot -novel·lista, al cap i a la fi- hi posà paraules: “Vosaltres em voteu la mesa i nosaltres acceptem que tingueu grup propi”.

La desproporció entre l’estrany vot del 19 de juliol i les conseqüències que se’n van voler treure era tan gran que només sóc capaç d’explicar-la apel·lant a la típica confusió entre els desitjos i la realitat. Des de l’inici del procés català, s’ha mantingut sòlidament ancorada en el si de l’establishment político-mediàtico-cultural espanyol la tesi que l’aposta independentista de Convergència és un frau, una ficció, una cortina de fum per tapar la corrupció, el cas Pujol, les retallades, la mala gestió, etcètera. Per tant, un dia o altre, sota els embats de la davallada electoral, o de les pressions empresarials, o..., la ficció s’acabaria, el partit rectificaria i tornaria a la cleda de la moderació, del pactisme i del pragmatisme, desactivant de passada eldesafío secesionista. Impacients perquè aquest moment arribi, els àugurs del sistema van confondre una votació confusa amb l’inici del gran viratge.

La creació del Partit Demòcrata Català no ha estat només un forçat canvi de nom: el 'peix al cove' ha mort, i no ressuscitarà

Però no hi ha hagut gran viratge. Encara que el sectarisme ofusqui moltes anàlisis, la creació ara fa un mes del Partit Demòcrata Català no ha estat només un forçat canvi de nom, sinó també un relleu generacional nítid i un irreversible canvi de paradigmes i horitzons: el peix al cove ha mort, i no ressuscitarà. El tòpic del nacionalisme de centredreta fenici, aprofitat i mercantilista, capaç de vendre’s l’ànima per un plat de llenties o una petita millora del finançament autonòmic, s’hauria de revisar si és que hom vol entendre alguna cosa d’allò que passa i passarà en la política catalana.

Des que, a primers d’agost, es va fer evident que la vella Convergència -ara, PDC- no tindria grups parlamentaris propis ni al Senat ni al Congrés, he estat esperant que algun dels glossadors del suposat “pacte amb el PP” digués quelcom, entonés un mínim mea culpa, admetés una certa lleugeresa... Ha estat debades: deuen estar tots de vacances, o la possibilitat de rectificar no entra en els seus esquemes mentals. Com a màxim, qui ja es delectava davant la imatge d’una CDC humiliada i capcota, pendent de les bones gràcies del PP per tenir visibilitat a Madrid, critica ara la “ CUPergència” desterrada al grup mixt “ por su mala cabeza”. Que la realitat no ens espatlli les nostres fòbies...

El desenllaç d’aquest petit culebró d’estiu resulta perjudicial per a les finances del flamant PDC, sens dubte. Però, en canvi, em sembla clarament beneficiós per a la solvència del seu projecte polític: desmenteix la imatge maniobrera que el nou partit hauria pogut heretar del vell; evidencia que l’actitud imperant al Madrid del poder és la de “ al enemigo, ni agua” i, per tant, desactiva aquells convergents històrics que poguessin sentir nostàlgia del roquisme o del duranisme; i cohesiona els dos ingredients de Junts pel Sí enfront d’un probable govern del PP amb suport de Ciutadans.

Records

Però quan, d’un vell passat, no en sobreviu res, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, soles, més fràgils, però més vivaces, més immaterials, més persistents, més fidels, l’olor i el sabor queden encara molt de temps, com ànimes, que han de recordar, esperar, expectar, sobre la ruïna de tota la resta, portar sense desmai, amb la seva goteta quasi impalpable, l’edifici immens del record

Marcel Proust

Fer una xarrupada al polo de llimona i endur-se’n tot el suc i que el polo quedi pàl·lid, tot gel, com una noia que està a punt de desmaiar-se i el color li marxa de la pell de la cara. L’olor del sofregit -fosc, caramel·litzat, quasi cremat-, quan tornàvem de la platja i entràvem a casa de l’àvia. La seva veu aflautada preguntant: “Ja puc tirar l’arròs?” L’olor de l’aire que amenaçava tempesta, just la nit de la festa de final de vacances. Els nostres rostres enganxats a la finestra, mirant el cel inclement com s’omplia de nuvolots foscos. La remor del vent, allà dalt, fent ballar les fulles dels faigs més alts, mentre caminàvem amb la mirada clavada a terra, per no ensopegar amb les pedres volcàniques i les arrels. La sorra enganxada a les cuixes, amagada als plecs dels colzes i als racons més recòndits del cos. La banyera plena de granets que marxen pel forat fent remolins. L’esclat de sabors dels tomàquets que tenien gust de tomàquet i la ceba tendra tan dolça i la truita de patates que feia la meva mare i que, per més que ho he intentat, no em surt ben bé com a ella. Els plats i els gots de plàstic, un de cada color, que es guardaven en una cistella de vímet i només fèiem servir per anar de pícnic. A casa tothom sabia que jo volia el groc.

La manyaga de les espigues al palmell quan hi passejàvem la mà per damunt, les pessigolles a la pell

Aquell moment únic, immillorable, de capbussar-me a l’aigua de l’Almadrava, el gust de sal, la frescor sobtada, total. L’olor de la ratafia que es prenia el pare després de sopar. Aquella fortor de regalèssia, d’herbes medicinals, d’aiguardent. La manyaga de les espigues al palmell quan hi passejàvem la mà per damunt, les pessigolles a la pell. El dolor punxegut de la picada d’abella, la cremor que durava i durava, l’esforç per retenir les llàgrimes que finalment relliscaven calentes per les galtes. L’olor de pa torrat que et feia sortir de l’habitació als matins, el xivarri dels esmorzars familiars, el primer glop de llet amb Nesquick. La dringadissa de les petxines quan xocaven les unes amb les altres a dins de la bossa on les anava guardant. I la suavitat de la superfície ondulada quan hi passava el tou del dit. La flaire intensa de les flors que, havent arreplegat goludament el sol durant tot el dia, a les nits respiraven. El silenci de la pista de tenis, els cossos ajaguts, els braços a sota el clatell, i vinga a comptar estrelles. La llet que havíem anat a buscar a la granja amb una cantina i que, quan bullia, omplia tota la casa d’una olor intensa i espessa. El sabor d’aquella llet que ho omplia tot. La silueta del volcà retallada com si fos el dibuix d’un nen. El vermell encès de les roselles arran de camí. Vigileu, que hi ha ortigues. La picor. L’escalfor del sol damunt de la pell, la gelor de l’aigua del riu, la mare embolicant-nos amb les tovalloles i fregant-nos els braços per fer-nos entrar en calor. Les partides de parxís. Te’n mato una i en compto vint. Aquell nus al mig del pit, com un manyoc de plors, el dia que marxàvem

Va de vel

No m'agrada parlar ne, pero avui mira. Amb 36 anys de retard, els homes iranians s’apunten a la lluita de les dones contra la indumentària imposada per la teocràcia islàmica que es va instal·lar sobre les restes de la fracassada revolució del 1979. Després de l’èxit de la campanya La meva sigil·losa llibertat, que va llançar el 2004 i en què convidava les dones a treure’s el vel utilitzant la xarxa, la periodista iraniana Masih Alinejad, establerta a l’estranger, en convoca una altra amb el hashtag#MenInHijab [Homes en jihab] perquè els homes mostrin la seva solidaritat amb les dones publicant fotos seves amb el cap cobert amb el vel en defensa d’una societat lliure de coacció, crueltat i injustícia legalitzades. Segons el govern iranià, només el 2014 uns 3,6 milions de dones van ser advertides, multades o detingudes, pel seu “mal vel”, per homes vestits com volien i amb els cabells a l’aire.

La importància d’aquesta campanya rau en el fet que en les cultures patriarcals d’aquesta regió vestir un home amb roba de dona és un càstig d’allò més humiliant. Aquesta és la segona vegada que els homes iranians trenquen aquest tabú. La primera va ser el 2009 en solidaritat amb un home, l’estudiant universitari Majid Tavakoli, que després de ser detingut per un discurs a favor de les llibertats va aparèixer en una foto publicada per la premsa oficial amb el vel, amb l’objectiu d’humiliar-lo. Llavors centenars d’homes es van vestir de dona per treure ferro a l’assumpte.

Segons el govern iranià, només el 2014 uns 3,6 milions de dones van ser advertides, multades o detingudes, pel seu “mal vel”

El vel oculta un apartheid de gènere. El 1935 l’Iran va ser el primer país del món a prohibir el vel; també va ser un dels primers, el 1964, a nomenar una dona, Farrokhroo Parsa, com a ministra i, el 1976, a crear un ministeri d’Assumptes de la Dona.

És la teocràcia islàmica qui, a partir del 1980, imposa una sèrie de lleis amb l’objectiu de recrear la societat dirigida per Mahoma a l’Aràbia del segle VII, i per això instaura un sistema d’apartheid de gènere a l’Iran en el qual el vel era la part visible. S’estableix una rotunda separació entre la vestimenta femenina i la masculina, directament relacionada amb els rols assignats a cada gènere: l’home, que porta els pantalons, ostentarà el poder, i la dona, amb vel i faldilla, li servirà d’esposa i de mare dels seus fills. A més, amplia els drets sexuals de l’home, abaixant l’edat nupcial femenina de 18 anys a 8 (pederàstia), i estén la poligínia i el matrimoni provisional, alhora que aplica la “pedagogia del terror” amb les lleis semítiques del talió i la lapidació. Prohibeix a les dones estimar, ballar, cantar, riure, viatjar sense un home, o allotjar-se en un hotel. I justifica aquesta “inferioritat” de la dona per les “diferències biològiques”.

No obstant això, les dones del veterà moviment feminista iranià, que van organitzar la gran manifestació de 200.000 dones el març del 1980 a Teheran contra la imposició del vel, després de la dura repressió soferta van optar per subtils formes de desobediència civil. Van passar per diverses fases: des de l’enfrontament directe amb la “policia moral”, que comportava presó i fuetades, fins a negar-se a posar-se el xador (un llençol negre que cobreix tot el cos) per transformar-lo en gavardines amb mocador a la dècada dels 80. A la segona fase van tenyir de colors els uniformes, que per llei havien de ser foscos (per no excitar ningú), i van inventar la sofisticada “moda islàmica” i el feminisme islàmic. Després van començar a “portar malament el vel”, és a dir, a posar-se mocadors petits que ensenyen el serrell i la trena. Ara, amb el calorós estiu, s’inicia el destapament del cap i milers de dones subversives desafien als carrers del país les patrulles de la moral.

A partir de 1980 s’estableix una rotunda separació entre la vestimenta femenina i la masculina: l’home, amb pantalons, ostentarà el poder, i la dona, amb vel i faldilla, li servirà d’esposa i de mare dels seus fills

El que significa el vel. Encara que va néixer adaptat a l’hàbitat dels éssers humans, aquest abillament aviat es va omplir de matisos, ja que assenyalava l’estatus social i el grup ètnic o religiós. A Pèrsia i Babilònia les aristòcrates es cobrien en públic amb un tul, per exhibir la seva classe social, la mateixa raó per la qual l’Alcorà demana que les creients es distingeixin: “Perquè siguin reconegudes i no molestades” (33:59).

Entre els semites, la cabellera de Lilit, la dona insubmisa i despullada, i, per tant, la prostituta, era el senyal de la sexualitat desinhibida. A les esclaves i les adúlteres se’ls prohibia el vel i se’ls rapava el cap: com més exhibició de la cabellera, menys castedat. Amb aquesta sentència maniquea, ¿els habitants nus de l’Amazònia són mereixedors del càstig diví i els tapats esquimals de Groenlàndia ocuparan el Cel?

Mentre que la Bíblia exigeix que la dona tingui un “senyal de l’autoritat de l’home sobre el seu cap” (Cor. 11), l’Alcorà desvincula el vel de la fe de la dona i el relaciona amb la seva fertilitat: pot treure-se’l en arribar a la menopausa (Alcorà: 24, 59), però abans que es tapi l’escot que no pas els cabells o el cap, ja que és responsable de la incontinència sexual de l’home (Alcorà: 24, 31).

Quin sentit té equiparar la nuesa de la dona amb el fet que sigui un objecte sexual? ¿Que potser no ho són les dones amb vel que sense deixar-se conèixer pel seu pretendent es converteixen en la seva esposa? Ell, que desconeix les inquietuds, els gustos, els desitjos i els somnis d’ella, veu en el vel una garantia de fidelitat sexual, i amb això en té prou per muntar una família. Per cert: l’Aràbia Saudita és un dels grans importadors de la llenceria femenina europea més atrevida.