migracio

Saldo migratorio

Mapa del mundo según su saldo migratorio, que puede ser positiva (azul), negativa (naranja) o estable (verde). En gris los países que no cuentan con datos al respecto.

El saldo migratorio es el balance que existe entre la inmigración y laemigración en un determinado lugar.Cuando el saldo migratorio es positivo, la población aumenta; cuando el saldo migratorio es negativo, la población disminuye (idea que no toma en cuenta la tasa de crecimiento natural de la población, que sería la diferencia entre la natalidad y la mortalidad en un año determinado).

${\displaystyle Saldo\ migratorio=N{}^{o}\ inmigrantes-N{}^{o}\ emigrantes}$

No confundir este término con la "tasa de crecimiento natural de la población", que sería la diferencia entre la natalidad y la mortalidad en un año determinado.

Respecto de cualquier dato estadístico, suele haber controversia a la hora de definir determinados conceptos y parámetros de medición. Por ello, otra definición de saldo migratorio que podemos encontrar es la siguiente:

EUSTAT (Instituto Estadístico de Euskadi). «Definición». Consultado el 5 de abril de 2014. «Para un ámbito geográfico determinado, el saldo migratorio -también llamado a veces migración neta- es la diferencia entre las entradas por migración y las salidas por el mismo motivo; en consecuencia, el signo positivo o negativo del mismo indica que las entradas superan las salidas o viceversa». Su resultado no implica una disminución o incremento de la población; sino simplemente la relación matemática entre el número de emigrantes e inmigrantes.

condicio

Demà, quan falti mitja hora per començar el ple de la qüestió de confiança, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, reunirà els diputats de Junts pel Sí (JxSí) per avançar-los el contingut de la seva intervenció. Trencarà allà, poc abans de pujar al faristol, l’hermetisme amb què ha encarat els dies previs a la cita, mentre el debat sobre si calia integrar el referèndum en el full de ruta independentista marcava l’agenda dels partits polítics i evidenciava les diferents sensibilitats al voltant d’aquesta qüestió. També dins del PDC, que ahir, a través de la coordinadora general, Marta Pascal, va reclamar a la CUP “unitat i lleialtat” i va avisar que el referèndum no pot ser una condició i que se’n parlarà “quan calgui” perquè primer cal passar la qüestió de confiança i els pressupostos.

¿Vol dir això que el discurs de Puigdemont no detallarà el camí que cal seguir? Fonts del Govern asseguren que hi haurà concreció i fugen dels retrets i els avisos a la CUP. “El president porta la qüestió de confiança molt personalment”, afegeixen fonts pròximes al cap de l’executiu, que expliquen que aprofitarà encara el dia d’avui i el matí de demà per acabar de polir detalls. Des de la direcció del PDC es remarca que sempre han dit que “qüestió de confiança i pressupostos” van de bracet i subratllen que si demà s’ha de fer aquest debat és perquè els cupaires van tombar els comptes del 2016.

Un membre de la direcció apunta que les paraules de Pascal no tanquen la porta al referèndum, sinó que van en la línia que primer cal “esgotar el full de ruta actual”. És a dir, que serà un cop complertes les etapes previstes i si el govern espanyol no ha accedit a un referèndum pactat quan s’haurà de posar en marxa l’alternativa d’un mecanisme vinculant -es vol fugir del concepte unilateral per la connotació negativa que té en l’àmbit internacional- que Puigdemont ja podria començar a concretar demà.

Altres membres del PDC, però, hi veuen una mostra dels equilibris entre les veus del partit que es mostren a favor del referèndum i les que s’hi oposen o tenen dubtes sobre la seva viabilitat. Una divisió que s’ha viscut al partit, però també al Govern -tant entre membres del PDC com d’ERC, com va fer visible la reunió de dimarts passat- i al grup parlamentari, on fa dues setmanes es va viure un debat intens sobre la conveniència o no del referèndum unilateral d’independència (RUI). Encara ara es fan paleses les diferències. Mentre veus com la de Demòcrates de Catalunya aposten pel RUI, un diputat de la coalició apunta que perquè el referèndum sigui vinculant ha de ser “per força pactat amb l’Estat”. “No podem fer un altre 9-N”, coincideix un company seu. Davant les discrepàncies, fonts del grup expliquen que qui ha pres les regnes de la negociació amb la CUP gairebé a títol personal és el president Puigdemont, i que serà qui tindrà l’última paraula.

Vila reivindica el centre

Però no només el referèndum genera debat dins del PDC. Ahir, el conseller de Cultura, Santi Vila, va celebrar que les eleccions basques i gallegues hagin premiat les opcions “centristes” -en al·lusió al PNB i el PP- i es va mostrar esperançat que el 25-S impliqui l’inici d’un “cicle nou”. Davant el ressò que va tenir el seu tuit, en va fer un altre subratllant que Puigdemont compta amb poca gent “més lleial” que ell.

Rajoy avisa: la votació no canviarà res

Mariano Rajoy no pensa canviar de postura passi el que passi dimecres en la qüestió de confiança del president de la Generalitat, Carles Pugidemont. El president espanyol en funcions va reiterar ahir que el PP “no permetrà que s’incompleixi la llei” ni negociarà “res que afecti la unitat d’Espanya”. “No sabem si el suport de la CUP suposa donar suport també als pressupostos o com afectarà les coses que importen als catalans”, va dir després de la reunió del comitè executiu nacional del seu partit a Madrid

doctors

Aquest mes de juny va tenir lloc al Campus Catalunya de la Universitat Rovira i Virgili la reunió anual del Council for Doctoral Education de l’Associació Europea d’Universitats (CDE-EUA).

La CDE-EUA constitueix el principal instrument que tenen les universitats europees per discutir sobre la formació doctoral i per incidir col·lectivament en les polítiques europees respecte a aquest tema i, de retruc, en les estatals. Espanya és el segon país en nombre d’universitats que en són membres (darrere del Regne Unit), amb 23 universitats, 10 de catalanes. Això resulta demostratiu de l’interès i fins i tot de la inquietud que el doctorat planteja a les nostres universitats. D’altra banda, aquesta 9a reunió anual de la CDE-EUA va ser la que va aconseguir més participació, amb més de 240 assistents de 29 països.

Amb el significatiu títol d’“Educació doctoral: un dilema de qualitat o quantitat?”, la reunió va fer evident que la formació doctoral segueix sent qüestió de debat arreu d’Europa i està ben identificada com a element clau en l’estratègia de desenvolupament de tots els països. La discussió és ben viva i posa de manifest una forta tensió sobre la definició funcional del doctorat, fins i tot en els països en què l’economia productiva en treu un profit més significatiu, molt lluny de la situació de casa nostra. Aquest és un dels elements més importants de reflexió, i incideix en els instruments i polítiques que s’estan desenvolupant arreu. La tensió queda reflectida en la naturalitat amb què a la darrera taula rodona del congrés el moderador va fer la pregunta de si s’estan conferint avui en dia massa títols de doctor o massa pocs. No és una pregunta nova, fa anys que totes dues tesis circulen. Precisament, la revista Nature es preguntava en un article de fa cinc anys (“The PhD Factory: The world is producing more PhDs than ever before. Is it time to stop? ”) si no era moment d’aturar el creixement en el nombre de doctors. D’altra banda, l’ortodòxia parla del paper dels doctors en l’economia productiva com a líders necessaris en la també necessària activitat de recerca de les empreses. El dilema del títol de les jornades i la tensió que s’experimenta rau en el fet que probablement tot és veritat i mentida alhora: cal una formació en recerca de nous investigadors que s’incorporin a l’economia productiva, més enllà de les competències que confereix la formació de màster, i segueix sent imprescindible el procediment d’admissió a la comunitat científica que sempre ha representat el doctorat. ¿Es tracta a la força del mateix procediment? Probablement aquesta és la qüestió de fons. Una qüestió que suggereix la possibilitat d’una diferent definició funcional, que potser s’escapa avui de la possibilitat de discussió a nivell europeu i que no tindria cap sentit a nivell nacional, però que cal expressar per provocar la reflexió i la discussió.

El que no ofereix discussió és que una economia productiva més basada en el coneixement necessita activitat de recerca de les empreses, a les mateixes empreses o a institucions de recerca, però amb capacitat pròpia de concepció i direcció. I per a això calen, efectivament, més doctors a Catalunya, i treballant a l’empresa. En aquesta direcció va l’aposta pel doctorat industrial feta pel govern català i que tant de bo trobés més acollida al nostre teixit productiu, pel seu propi interès. De fet, a tot el sistema universitari europeu s’accepta la hipòtesi bàsica que tot Europa necessita més doctors, i amb unes competències transversals ben definides, imprescindibles per a la seva activitat professional futura, que s’ha de desenvolupar majoritàriament en l’economia productiva. Aquesta hipòtesi és la que implica la necessitat de transformar els mecanismes més aviat artesanals de formació de doctors, basats en una relació gairebé exclusiva entre el doctorand i el supervisor i, com a màxim, el seu equip i col·laboradors, en una responsabilitat institucional, que s’exerceix més col·legiadament, en la qual s’incideix més en el doctorand com a centre d’atenció, en les seves competències i en l’assegurament de la qualitat de la seva formació. Aquests són els elements que porten arreu d’Europa a la constitució d’estructures de tipus Escoles de Doctorat, i a la consideració dels programes de doctorat dins les estratègies de país.

Com un exemple d’estratègia de país, és particularment interessant el cas d’Irlanda que es va presentar a les mateixes jornades. Perquè es tracta d’un estat europeu d’una mida semblant a Catalunya, perquè té un bon sistema universitari de recerca (vuit universitats, 3 a ARWU2015, en posicions semblants a UB, UAB i UPF), prou homogeni, i amb uns recursos econòmics mobilitzats no tan diferents dels nostres com ho poden ser els d’altres països més rics. Es tracta d’un bon exemple de planificació de país, amb un document aprovat sobre estratègia irlandesa en educació superior en l’horitzó 2030 que, en particular, emmarca la política amb què es desenvolupa la formació doctoral.

Una definició estratègica de país i un document marc que ha permès a les universitats irlandeses desenvolupar col·lectivament la seva pròpia estratègia i treballar amb un horitzó prou ben definit, també en l’àmbit de la formació doctoral. Un clar exemple del que convé avui fer també al nostre país..

mentides i por

"Per què no portem 50 punts d’avantatge”? S’ho preguntava amb un punt d’amargor Hillary Clinton dimecres passat en un missatge a un grup de suport a la seva campanya. La candidata demòcrata a la presidència dels Estats Units té un expedient acadèmic brillant, ha sigut primera dama vuit anys, senadora per Nova York, secretària d’Estat i s’enfronta a un empresari trampós, estrella de la televisió frívola que es mou entre la mentida, l’aparença d’èxit i el menyspreu obert a dones, minories i immigrants. Les enquestes diuen que només el 38% dels americans consideren que el candidat està qualificat per ser president.

Sembla incomprensible, però la candidata demòcrata no té 50 punts d’avantatge. Ni 10. El màxim que ha tingut ha sigut un 7,9% més de suports que Trump, després de la convenció de Filadèlfia.

Com que les desqualificacions no expliquen problemes complexos, les raons del suport de molts americans a Trump són diverses. El fet és que fins i tot el partit va menystenir la candidatura de Trump i ara, tot i que rondinant, els republicans van tornant a casa.

Clinton és la segona aspirant a la presidència menys valorada en el rànquing històric de candidats. L’única cosa tranquil·litzadora és que la llista l’encapçala Trump. Clinton no cau simpàtica perquè representa el vell establishment de Wash-ington, els polítics professionals i les fundacions convertides en negocis multimilionaris de contactes, però també perquè se la jutja amb criteris diferents. L’expectativa és que ella sigui impecable mentre que ell supera les expectatives i se subratlla la seva moderació quan senzillament no insulta o aconsegueix mantenir la serenitat.

Què explica el fenomen del candidat republicà? Bàsicament una qüestió de sentiments: la por, la ràbia, la frustració del somni i -sí, fa tanta mandra escriure-ho com llegir-ho- també una certa misogínia.

Per què Hillary no desperta confiança?

Potser la pregunta hauria de ser directament si estan preparats els EUA per a una presidenta.

Quan Hillary Clinton era secretària d’Estat tenia un 66% d’aprovació en les enquestes. L’any 2015 Hillary Clinton era la dona més admirada pels americans. Era percebuda més positivament que Michelle Obama, Malala Yousafzai o Oprah Winfrey. Què ha passat? El centre Shorenstein de la Harvard Kennedy School ha publicat una anàlisi que conclou que, en la cobertura mediàtica dels candidats, el 84% de les mencions que es fan de Hillary Clinton són negatives, enfront del 43% de mencions negatives de Donald Trump o el 17% de Bernie Sanders.

Un dels candidats més ben preparats de la història per al càrrec rep el doble de comentaris negatius que un candidat frívol que ha portat les seves empreses a la fallida quatre vegades i desperta dubtes sobre la capacitat d’autocontrol i de respecte per les dones, les minories i els immigrants.

El canvi de percepció es va començar a produir quan es va tenir clar que es presentaria a l’elecció i les xarxes hi van jugar un paper important. No és determinant que altres càrrecs hagin tingut comptes de correu privats, que Trump flirtegi amb Rússia o menystingui els veterans de guerra.

PolitiFact, un organisme guanyador d’un Pulitzer per la seva tasca de control de la veracitat de les informacions, afirma en una comparació entre els candidats que Clinton mostra “més honestedat que cap altre candidat” i que el seu balanç de votacions al Senat va ser més progressista que el del mateix Obama.

Mentides

En un recent article, Paul Krugman citava una altra dada del mateix organisme que deixa en evidència la laxa relació de Trump amb la veritat. PolitiFact ha examinat 258 declaracions del candidat republicà i 255 de Clinton. La gradació anava de veritat al que seria, en traducció lliure, mentida podrida. El resultat és que Trump tenia 48 mentides absolutes i Clinton 6; i 89 falsedats enfront de 27 de la demòcrata.

De la impunitat de la mentida en som responsables els mitjans. Les exageracions i sortides de to de Trump tenen una repercussió reverberada arreu del món. Sobretot a la televisió. Qui renuncia a publicar una provocació de la qual tothom parla? D’altra banda hi ha el joc brut de la campanya. Com diu Krugman: “Hi ha intenses pressions sobre els mitjans per comprometre’ls en la distorsió. Assenyala una mentida de Trump i rebràs un increïble correu, deixant ja de banda atacs a la teva raça, ètnia, acusacions de traïdor, etc., amb desqualificacions de mal periodista perquè no critiques els dos candidats per igual”.

De tant en tant hi ha periodisme. Per exemple, quan el Washinton Postexplica les pràctiques deshonestes de la Fundació Trump, que va utilitzar les donacions altruistes per pagar factures de les empreses del magnat i dos retrats d’ell mateix.

El resultat de la cobertura mediàtica és que al febrer Trump havia obtingut als EUA uns 400 milions de dòlars en presència gratuïta als mitjans, més del doble que Hillary.

Primer debat i la por com a motor

Demà dilluns els dos candidats a la presidència dels EUA s’enfrontaran en el primer debat dels cinc que es televisaran. Les pressions republicanes ja s’exerceixen d’entrada. Com deia Trump aquesta setmana: “És un sistema fals. Tots els moderadors són demòcrates. És un sistema injust”. Ho deia a Fox News.

Les diferències ideològiques entre Clinton i Trump no responen a les de l’esquerra i la dreta tradicional. No es tracta de més o menys dimensió de l’estat, ni de debat sobre temes de llibertat individual o ètics com el dret a l’avortament. Es tracta més aviat de reacció a la globalització, a la crua realitat de l’estat calamitós del Somni Americà i de tots els somnis. A la diferència entre els que veuen el món obert i divers, com una oportunitat, i els que el veuen com una amenaça a les seves comunitats. Les eleccions nord-americanes presenten una fractura. Els demòcrates tenen majoria de suport entre els ciutadans amb estudis de les grans ciutats i els republicans capten bàsicament els blancs sense estudis i obtenen bons resultats a les zones amb menys població. Hi ha un 20% d’abstencionistes i queden sis setmanes per saber si els nord-americans continuen intentant millorar un món molt imperfecte o opten pel perill de l’antipolítica.

visions

No he sigut el primer a posar de manifest que a Catalunya s’estan consolidant tres espais polítics, i el debat a l’entorn de l’exposició sobre el franquisme al Born i sobretot l’article de Gerardo Pisarello dimecres passat (“1714-1939: dues memòries complementàries”) justifiquen un nou comentari sobre la qüestió.

Tota força política parteix d’una visió de la societat en què actua, i a Catalunya se’n donen, fonamentalment, tres. D’acord amb la primera, Catalunya és una província d’Espanya i, en conseqüència, els catalans no constituïm una societat, sinó un conjunt de ciutadans d’un estat (l’espanyol) al qual estem vinculats per drets i deures. D’acord amb la segona visió, Catalunya és un camp de batalla entre els de dalt i els de baix, i els catalans som, sobretot, integrants d’una classe social o l’altra. D’acord amb la tercera, Catalunya és un país; potser no un país del tot normal, però sí un que podria ser-ho. En aquesta tercera visió, els catalans constituïm un poble.

Ciutadans, classe, poble: tres categories complementàries; la qüestió és quina d’elles predomina.

Tota visió té un relat que la justifica. Que Catalunya sigui només una província d’Espanya estaria justificat pel fet que Catalunya no té una història pròpia. Almenys des dels Reis Catòlics, els fets esdevinguts a Catalunya només tindrien lògica en el marc de la història d’Espanya, i d’aquí la insistència dels polítics unionistes que Espanya és la nació més antiga d’Europa.

Ciutadans, classe, poble: tres categories complementàries; la qüestió és quina d’elles predomina

Per als que veuen Catalunya com a camp de batalla, la seva història seria, sobretot, la història d’una guerra civil enmig d’una guerra civil més àmplia: espanyola, europea, mundial. D’acord amb aquest relat, els catalans de dalt s’han aliat quan els ha convingut amb els de dalt d’altres societats, i, per fer-los front, els catalans de baix s’han d’unir fraternalment amb els de baix d’altres societats.

Finalment, si Catalunya és un país és perquè té una història pròpia en la qual predominen els esforços col·lectius i no els conflictes interns. No resulta sorprenent que la historiografia romàntica catalana s’esforcés a posar de manifest l’existència d’una nació catalana a través dels segles, perquè això és el que van fer totes les del moment. Resulta molt més significatiu que un Vicens Vives, que venia a revolucionar la disciplina exigint una metodologia més científica, publiqués Notícia de Catalunya, un assaig sobre la nació catalana; i encara més que un Josep Fontana acabi de publicar una història de Catalunya, amb l’expressiu títol de La formació d’una identitat, que constitueix un esforç més que notable per posar de manifest la continuïtat d’una consciència col·lectiva fins als nostres dies.

La batalla política fonamental és ideològica, i el principal objectiu de qualsevol força política és guanyar el debat cultural, és a dir, imposar el relat que dóna suport a la seva particular visió.

Cap país no avança gaire a base de destacar l’aspecte fratricida de la seva història. Els millors països construeixen consensos, no dissensos

És en aquest context que em sembla que s’explica la picabaralla intel·lectual del Born. Per als comuns, el conflicte important és la Guerra Civil, perquè la interpreten com una guerra civil entre catalans. Per als nacionalistes, el conflicte important és el 1714, perquè va ser una guerra “contra nosaltres”. No cal ni dir que la Guerra Civil també va ser una guerra contra Catalunya, i que la Guerra de Successió va ser, també, una guerra entre catalans, però les primeres interpretacions són més evidents que les segones. Mentrestant, per al blocconstitucionalista (PP, C’s i l’actual PSC), cap dels dos conflictes no té interès, perquè, si d’ells depengués, el Born seria una biblioteca i al davant no s’hi farien exposicions sobre el franquisme.

Pisarello té clara la necessitat d’imposar un determinat relat, i ho demostra que aprofiti l’avinentesa per posar de manifest que tant el 1714 com el 1939 van ser guerres entre catalans: “Tant Felip V com Franco van tenir aliats importants al Principat, sobretot entre sectors socials alts”.

Pisarello no menteix, naturalment, però tots els països podrien reescriure la seva història com una guerra civil: els anglesos van tenir aliats entre els colons americans, els enemics de Napoleó van tenir aliats francesos, i els francesos i els americans van tenir aliats vietnamites. Ara bé, cap país no avança gaire a base de destacar l’aspecte fratricida de la seva història. Els millors països construeixen consensos, no dissensos.

Des d’aquest punt de vista, són molt d’agrair capteniments com el de Pujol, que havent estat torturat pel franquisme mai no va voler fer-ne sang, o el de l’Església catalana, que, per a irritació del franquisme, va allunyar-se molt aviat del relat de les dues Espanyes. Sempre és bo revisar la història, però mai per buscar motius de divisió.

educacio trampa

denou magistral Carles capdevila.-‘CAPTAIN FANTASTIC’és una pel·lícula que fa pensar molt sobre com eduquem les criatures. Viggo Mortensen hi interpreta de forma brillant un pare de sis fills que viu amb ells a la selva, en el que considera un paradís per fer-los créixer i ensenyar-los el que necessiten. Saben des de matar animals per menjar-se’ls fins a filosofia i música clàssica, estan fortíssims, combinen l’escalada amb els debats profunds, tenen un progenitor que els dóna afecte i saviesa i alhora els mostra una rigidesa enorme per endurir-los. Hi ha un idealisme -el pare té com a heroi i ídol únic Noam Chomsky- que el porta a sacrificar-se per apartar la canalla de totes les manipulacions i temptacions de la societat de consum. I a dedicar-s’hi en cos i ànima.

Els pares no podrem mai ser perfectes però tenim l’oportunitat de ser flexibles per millorar i corregir-nos a mesura que ens equivoquem

Sense ànim de fer cap espòiler -paga la pena veure la cinta per molts motius, un d’ells les actuacions sensacionals dels actors jovenets-, és evident que el paradís educatiu no existeix. I que perseguir l’educació perfecta és un parany perillós. La canalla evidencia dificultats d’adaptació a l’entorn quan hi ha d’interactuar, i s’endevina el missatge que protegir els nens de tota manipulació externa ja és també una manipulació. Preparar-los per a la vida requereix experimentar-la en ambients reals, no de ficció.

Es retrata una situació extrema, però no hi ha bons i dolents, tothom té la seva raó i les seves raons, i això ajuda l’espectador a l’hora de traslladar el debat a situacions més freqüents. I hi ha lliçons molt útils, com que educar els nens en el pensament crític funciona tan bé que quan creixen són molt crítics amb l’educador. O que els pares no podrem mai ser perfectes però tenim l’oportunitat de ser flexibles per millorar i corregir-nos a mesura que ens equivoquem. I que educar tan bé com podem és l’aventura més apassionant, complexa, divertida, enriquidora i contradictòria que existeix

roaming

Brussel·les ha fet marxa enrere en la seva intenció de limitar el roaming gratuït. Però a mitges. La nova proposta que va presentar ahir -després de llençar a les escombraries fa dues setmanes la que limitava a 90 dies la gratuïtat de les tarifes d’itinerància- no preveu restriccions temporals però tampoc estableix la supressió total del roaming.

De fet, la nova proposta és aparentment menys restrictiva però atorga plens poders a les operadores per supervisar l’ús del mòbil dels seus clients i restablir el roaming si veuen que hi ha un ús “abusiu”. Brussel·les entén per ús abusiu la compra d’una targeta SIM en un país amb tarifes barates, com Letònia, per utilitzar-la habitualment al país de residència.

Atès que la CE no concreta quina és la línia que separa un ús correcte del roaming i un ús abusiu, les operadores tindran marge per actuar. Les companyies també podran restablir elroaming “temporalment” si consideren que la supressió per als seus clients “posa en perill” el seu model de negoci.

Barreres al mercat interior

Canvia la proposta però la filosofia continua sent la mateixa. Es tracta d’eliminar el sobrecost de l’ús del mòbil a l’estranger només per a les persones que es desplacen temporalment a un altre país. Els europeus deixaran de pagar roaming en els seus viatges de turisme o de feina dins la UE. També en les estades més o menys curtes en un altre país, com és el cas dels estudiants Erasmus. Però la nova proposta deixa clar que encara hi ha barreres en el mercat interior europeu.

“El roaming és per als viatgers”, insistia ahir la Comissió Europea. Brussel·les apunta algunes de les causes per les quals les operadores podran restablir el roaming a un client, però les definicions són prou àmplies per crear disputes entre clients i empreses. La normativa permetrà a les operadores actuar si el client registra un trànsit “insignificant” al seu país en comparació amb el trànsit a l’estranger o quan es detecti una “llarga inactivitat” en una targeta SIM que, en canvi, sí que s’utilitzi en un altre país.

Són criteris que es basen en el principi de residència. Cada client haurà d’utilitzar una targeta SIM del país on visqui o d’un país on tingui un vincle estable (per exemple, si un client treballa en un altre estat membre però visita sovint la família al seu país d’origen o si el client està estudiant a l’estranger). A la pràctica, a un usuari de mòbil expatriat li costarà saber en quin moment la seva companyia considera que s’ha passat de la ratlla utilitzant el mòbil al seu país d’origen amb un contracte de l’estat on resideix.

El client podrà reclamar

Si una operadora detecta un “abús” d’un client podrà començar a cobrar-li el roaming amb unes tarifes màximes fixades per la CE. Si no hi està d’acord, l’usuari tindrà dret a reclamar. Les operadors hauran de preveure un mecanisme d’arbitratge però, si no es resol la situació, el client podrà reclamar al seu regulador estatal.

Brussel·les encara no ha redactat la nova proposta però preveu presentar-la al desembre perquè pugui entrar en vigor el 15 de juny del 2017. A partir d’aquesta data, els usuaris no hauran de pagar el recàrrec per utilitzar el mòbil a l’estranger -sempre que sigui temporalment- ni per les trucades, els missatges ni les dades. Si un client té contractat un abonament per navegar per internet, quan sigui a l’estranger podrà continuar navegant i el volum de dades se li descomptarà del seu abonament.

La CE va haver de retirar la seva proposta per limitar a 90 dies el roaming gratuït davant les crítiques que va generar la restricció.

LES CLAUS

1. ¿Desapareixerà totalment el roaming a la Unió Europea?

No. Els clients es podran beneficiar del roaming gratuït per a trucades, SMS i dades sempre que siguin temporalment a l’estranger. Si resideixen en un país no podran utilitzar habitualment la targeta SIM d’una operadora estrangera sense pagar tarifes d’itinerància.

2. ¿Com determinaran les operadores que un client abusa del roaming ?

És el punt més controvertit de la nova proposta. Preval el principi de residència: les operadores tindran dret a restablir el roaming si detecten que un client està utilitzant una targeta SIM només quan és a l’estranger i, en canvi, no la utilitza al país on ha comprat la targeta.

3. ¿Què passarà si la meva companyia considera que en faig un ús abusiu?

En primer lloc, l’operador ha d’advertir el client i després podrà començar a cobrar-li el sobrecost de l’ús del mòbil a l’estranger. La Comissió Europea proposa un màxim de 0,04 euros per minut per a les trucades, 0,01 euros per al missatge de text i 0,0085 per al MB en el cas de les dades.

4. ¿Podré reclamar si no hi estic d’acord?

Sí. El fet de deixar en mans de les operadors avaluar si un client s’ha passat de la ratlla en l’ús del roaming i la poca concreció sobre què es considera un abús pot comportar nombroses queixes. Els clients tindran dret a demanar primer un arbitratge i després a reclamar al regulador estatal.

5. ¿Quan entrarà en vigor la desaparició de les tarifes d’itinerància?

La Comissió Europea va presentar ahir un esborrany de la proposta però fins al desembre no posarà sobre la taula el text legislatiu. La idea és que la supressió del roaming entri en vigor el juny del 2017, però abans l’han d’aprovar l’Eurocambra i els estats membres

adeu estiu

de Merce Rodoreda.L’estiu se’n va. Com sempre, com cada any, ens deixa; però la seva partença no ens commou, puix que no dubtem de la seva tornada, i per bé que el seu abandonament ens fa sentir un xic la melangia de l’hivern que s’apropa, xaruc, però constant, ens duu també la fruïció de l’època més bella de tot l’any: la tardor. Els qui creuen que la tardor és lletja són uns pobres infeliços que no saben copsar la boniquesa autumnal. Que no saben comprendre els encisos només que en els grans espectacles o bé en els crims truculents, i es queixen per no res de tot, creient-se superiors en sentir-se rondinosos. I rondinen perquè a l’estiu fa calor, i perquè a l’hivern fa fred, i perquè el sol pica molt, i perquè ara plou, i no saben veure en res ni un bri de felicitat; d’aquesta gran felicitat, que radica justament en les petites coses. A mi m’agrada la tardor. No sóc poetessa. Jo no us cantaré l’enyorança de les platges desertes, de la mar terrosa i enfollida, de les il·lusions enganxades damunt la sorra i que les onades hauran esborrat enduent-se-les qui sap on. Dels amors teixits en tot un estiu i que la tardor inconscientment haurà desteixit. Dels arbres esquelètics dels quals el vent ha arrencat l’abrigall. De les noies embrunides, orgulloses de la seva brunesa difícilment aconseguida, i que ara s’aniran esblanqueint. I dels idil·lis, més o menys lícits, que algun marit mai no coneixerà, i queixós tornarà a ciutat, quan hauria d’alegrar-se’n. La tardor té tota la serenitat i la maduresa d’una dona de trenta anys. Així com la tan lloada primavera té la inconstància i l’esbojarrament d’una xicota jove, en la qual encara que t’agradi, no pots confiar massa, ja que és dolça i aspra alhora, la tardor és com una fruita assaonada a punt d’ésser collida i menjada a dentellades, duent-nos aqueixos dies assolellats, després de les pluges en què tot lluu, i l’aire té una frescor enamoradora, fent-te sentir amarat de ganes de viure. [...] Adéu estiu! No deixis de tornar, quan serà hora, ben amarat de sol roent i mars abaltides sota la besada del teu sol. Adéu, amors teixides en hores dolces i plenes de serenor! I que l’estiu vinent us converteixi en amors ferms i constants: que la tardor benefactora, i amb perfum de flor tardana, sàpiga obrir camins planers a l’esperit. [...]

el deficit

L’estat espanyol fa anys que no compleix els objectius de dèficit que li fixa la Comissió Europea (CE), fins i tot després que aquesta li hagi anat relaxant (ampliant) els límits del dèficit establert. Per això, la CE se n’ha cansat i amenaça de multar l’estat espanyol. De fet, el juliol passat la CE ja li va perdonar la multa, però encara la pot fer efectiva el mes que ve mitjançant una sanció del 0,5% del PIB i la retenció dels fons estructurals si considera que no s’han pres les mesures oportunes per controlar el dèficit públic. Tot plegat pot representar un cost de més de 6.000 milions d’euros.

La proposta que presenta el govern espanyol per evitar la multa consisteix a gravar a un tipus del 20% les bestretes a compte de l’impost de societats a les empreses amb una facturació per sobre dels 20 milions d’euros. Aquestes retencions a compte de l’impost ja existien abans de la reforma fiscal de l’any passat. Per tant, es tracta de tornar-les a establir incrementant-ne el tipus, que passaria del 12% que s’aplicava abans al 20%. Aquests pagaments avançats són a compte de la quota definitiva de l’impost. Per tant, el 2017 tornarà a caure la recaptació si no es prorroga la mesura.

El futur govern espanyol, sigui quin sigui, rebrà pressions de la Comissió Europea i es veurà obligat a apujar impostos

Per aplicar aquest increment de l’impost de societats, el consell de ministres aprovarà un reial decret llei que haurà de validar el Congrés. Per aquesta raó, el ministre d’Economia i Competitivitat en funcions, Luis de Guindos, va intentar en una compareixença a la comissió d’economia de la setmana passada pressionar la cambra perquè aprovi la mesura, a fi i efecte d’evitar la multa.

És evident que la política econòmica que ha aplicat el govern Rajoy ha fracassat. En els últims anys, els dèficits pressupostaris han sorgit més aviat perquè s’han inflat els ingressos, i no tant perquè hi hagi hagut increments rellevants de despesa, que de fet s’ha reduït. Les previsions pressupostàries s’han fet per acontentar Brussel·les i aplicant la màxima que qui dia passa any empeny.

També s’estan patint actualment les conseqüències de la reforma fiscal que es va aplicar l’any passat, i que ha donat com a resultat una disminució important de la recaptació impositiva. Va ser una reforma fiscal completament electoralista i que es pot qualificar d’irresponsable quan l’objectiu principal havia de ser reduir el dèficit públic, i més encara quan el deute se situava al 100% del PIB.

Tampoc s’han complert les expectatives que el creixement de l’economia espanyola portaria a un increment dels ingressos fiscals. Actualment s’està creixent, però en el segon trimestre de l’any s’ha desaccelerat l’augment del PIB. Així doncs, cal moderar l’optimisme amb què el govern de Rajoy ha parlat de la bona marxa de l’economia espanyola.

La conseqüència és que fins al juliol la recaptació fiscal ha caigut respecte al mateix període de l’any passat. Els ingressos per l’impost de societats han disminuït un 85,6%, a causa de l’eliminació dels pagaments a compte, que ara es volen tornar a instaurar. I tots els impostos directes han caigut un 6,1%. Només s’ha incrementat la imposició indirecta (IVA i altres impostos sobre consum), que ha crescut un 4,6%.

En aquest context, les perspectives són que enguany es tornarà a incomplir l’objectiu de dèficit, que està fixat en el 4,6% del PIB. Així mateix, si el pressupost del 2016 no el compleix, la pròrroga pressupostària que es perfila per al 2017 fa pensar que tampoc ho farà, any en què el dèficit no hauria de superar el 3,1% del PIB.

Confiar que la solució al dèficit pressupostari vindrà de la bona marxa de l’economia és pecar d’optimisme i d’ingenuïtat. Com s’ha esmentat abans, en els últims mesos el ritme de creixement de l’economia espanyola s’ha desaccelerat, igual que el d’alguns països europeus, com Alemanya, i les perspectives de creixement mundial no són per tirar coets. Hi ha moltes qüestions que poden afectar negativament l’economia europea, com el Brexit i el fet que la política expansiva del Banc Central sembla que hagi tocat sostre i no es mostri efectiva per resoldre els problemes fiscals.

Per tant, el futur govern de l’estat espanyol, sigui quin sigui, rebrà pressions de la CE i es veurà obligat a incrementar els ingressos impositius. És l’única solució per quadrar el pressupost, ja que no queda gaire marge per fer-ho pel costat de la despesa. Segurament es podria prescindir de certes despeses, com ara la construcció de línies d’AVE poc rendibles, però la pressió a l’alça de la despesa de la Seguretat Social i el fet que ja no es pot castigar més la ciutadania retallant serveis bàsics fa pensar que la despesa no es pot reduir gaire més.

Alhora, s’ha de recordar que l’estat espanyol té una pressió fiscal molt per sota de la mitjana europea. L’any 2015 els ingressos impositius com a percentatge del PIB eren del 34,0%, mentre que la mitjana de la Unió Europea era del 39,7%, i la de la zona euro, del 41,2%. És cert que aquesta pressió fiscal inferior de l’estat espanyol està bàsicament provocada per l’alt nivell de frau fiscal que pateix l’economia espanyola. Però com que no és realista pensar que de cop i volta l’Agència Estatal d’Administració Tributària es torni més eficient i recapti més, l’única solució per incrementar els ingressos serà augmentant els impostos. I si no, temps al temps.

la festa del cel

Barcelona va deixar d’acollir-la el 2013, i en part per això el cap de setmana del 24 i 25 de setembre s’havia de celebrar a Mataró. El festival aeronàutic de la Festa al Cel havia de tornar a la capital del Maresme, tal com ja s’havia fet el 2014 i el 2015, però dos mesos abans que tingués lloc l’alcalde va anunciar que se suspenia per motius econòmics. Ara, malgrat que s’hagi suspès, l’Ajuntament de Mataró haurà d’assumir els costos derivats de la cancel·lació, que podrien arribar a uns 70.000 euros.

L’esdeveniment tenia un cost d’uns 520.000 euros, però amb data 1 de juliol les aportacions previstes pels patrocinadors no superaven els 100.000. Per aquest motiu l’Ajuntament hauria hagut de pagar amb recursos propis tota la resta, una xifra massa elevada i que no es va veure en condicions d’assumir. La plataforma No a la Festa al Cel -nascuda arran de l’oposició d’entitats, partits i empresaris a aquest esdeveniment- va celebrar-ho. Enric Castellà, membre de la plataforma, considera que “si aquests diners no s’han rebut, és precisament perquè no hi havia consens ciutadà en la celebració de la festa”.

La plataforma No a la Festa al Cel rebutjava l’esdeveniment per diversos motius. D’una banda, per raons econòmiques, ja que consideraven que s’hi destinaven massa diners i que podrien invertir-se en altres coses. A més, la festa es feia per afavorir els beneficis que suposadament tindrien els negocis de la ciutat i, segons assegura Castellà, en molts casos no era així. “Aquest guany no repercutia en tothom de la mateixa manera i precisament per això hi ha negocis que formen part de la plataforma”. De l’altra, criticaven el fum i el soroll que provoca l’esdeveniment, ja que porta “la contaminació al litoral”. A més, recalcaven que el món de l’aeronàutica mai ha estat arrelat a la ciutat i preferirien que s’apostés per festes més vinculades a la capital maresmenca, relacionades, per exemple, amb el sector tèxtil o amb la pesca. Per acabar, hi ha la qüestió militar, ja que consideren que no s’hauria de fer bandera del militarisme. “No crec que hàgim de vanagloriar-nos de tenir aquests avions tan bonics que estan fabricats per matar”, apunta Castellà, i afegeix que troba una barbaritat que fa dos anys es portessin avions militars de l’exèrcit francès a Mataró i ara aquest mateix exèrcit estigui bombardejant Síria.

Recerca d’amfitrió

Quan els organitzadors de l’esdeveniment van saber que no es faria a Mataró van quedar molt decebuts i van afanyar-se a trucar a la porta dels ajuntaments de Pineda i Calella perquè l’acollissin. Però tot i que en un principi l’alcaldessa de Calella, Montserrat Candini, no descartava del tot aquesta possibilitat, al·legant que “qualsevol festival pot ser interessant i cal escoltar tothom”, finalment va rebutjar la proposta. “La inversió que es preveia és considerable per a un municipi com Calella”, va justificar-se. A més, la data prevista coincidia amb el cap de setmana de la festa major de la Minerva i la Fira de l’Alt Maresme, cosa que encara dificultava més la feina a l’Ajuntament. Tot i així, Candini considera una llàstima que no s’hagi pogut dur a terme a Mataró, perquè “era interessant que es fes de cara a promoure la comarca des de la seva capital”.

Després de la negativa de Calella, semblava que seria Santa Susanna qui acolliria la festa aquest setembre, però es va veure que ja era massa tard per organitzar-la. S’ha ajornat, d’una banda, per una qüestió de seguretat, ja que l’Ajuntament no disposa de prou policies locals per a un esdeveniment d’aquestes característiques. De l’altra, perquè en les dates previstes els hotels del municipi ja tenen plena ocupació i, per tant, no poden allotjar totes les persones que participen en el festival aeri. Així que finalment s’ha decidit que el festival tindrà lloc a Santa Susanna, però el 2017, per poder tenir prou temps per organitzar-ho tot com toca. Primer es parlava de celebrar-lo al maig o a l’octubre per allargar així la temporada hotelera, ja que de juny a setembre l’ocupació dels hotels al municipi se situa entre el 90% i el 100%, però per diversos motius no ha pogut ser i finalment es farà en les mateixes dates que s’havia de fer aquest any.

Sense inversió pública

Pel que fa a la magnitud de l’esdeveniment, Sílvia Vives, regidora de l’àrea de Desenvolupament de Santa Susanna, assegura que serà igual que a Mataró, però recalca que hi haurà una diferència clau: l’Ajuntament no hi invertirà “ni un sol euro”. Qui assumirà els costos serà el sector hoteler, juntament amb el sector comercial, els patrocinadors i els espònsors. A més, explica que no costarà tants diners com costava a Mataró, perquè són municipis que busquen objectius diferents: “Mataró havia d’invertir en una difusió turística del municipi que Santa Susanna ja té”, explica.

Vives també assegura que a Santa Susanna un esdeveniment com aquest només implica coses positives, perquè farà que el municipi continuï tenint visibilitat i aportarà molt al poble econòmicament parlant. “Val més una Festa al Cel que totes les fires que puguem arribar a tenir”, assegura. Pel que fa a les veus en contra que puguin sorgir, com va passar a Mataró amb les queixes pel tema militar, creu que tot i que hi hagi avions d’aquest tipus només es tracta d’un espectacle aeronàutic dins del qual, a més, els avions militars són una minoria.

Carod Rovira

Què el porta a interessar-se per la història del protestantisme?

Sempre he tingut certa fascinació i simpatia per la gent que té unes conviccions i les manté, fins i tot a risc de perdre la vida, en un context en què la majoria de la gent pensa d’una altra manera, i em semblava de justícia integrar la història del protestantisme dins la pròpia història nacional. En realitat, la història del protestantisme als Països Catalans és més aviat la història de l’antiprotestantisme.

En uns països plens de pobles amb noms de sants i santes i advocacions de la Mare de Déu, s’entén que no deixessin de ser catòlics.

Les dificultats són més culturals que religioses. Mentre als països llatins el catolicisme té certa necessitat de demostració pública, el protestantisme és d’una austeritat expressiva, emocional i simbòlica molt gran. Tu pots estar treballant amb un protestant i, si no t’ho diu, el més probable és que no ho sàpigues. Al Mediterrani, un lloc amb aquesta llum i aquesta temperatura, tot acaba al carrer: el Misteri d’Elx, els castells, la Muixeranga d’Algemesí... I sí, el canvi que significava un protestantisme que deia que no s’ha de fer culte als sants ni a la Mare de Déu, sinó a Déu, era massa brusc perquè la majoria de la població s’hi pogués afegir. D’aquesta exhibició popular vénen expressions com “Endavant les atxes”, que té una segona part que és “que el Sant Cristo va fosc”. Tothom sap que una atxa és aquesta mena de ciri gros i a ningú se li acudiria confondre-ho amb una destral.

Però el protestantisme va tenir un gran aliat tecnològic: la impremta.

Sí, i així com els jueus sempre havien animat els fidels a llegir la Torà, o l’islam l’Alcorà, l’Església catòlica en general no animava a llegir la Bíblia. Els protestants sí, perquè la Bíblia és l’autoritat suprema, per sobre del Papa, que no reconeixen. Però per llegir la Bíblia has de saber llegir, i per això els protestants donen una gran importància a l’educació. Moltes generacions de protestants van aprendre a llegir amb la Bíblia. La modernització de la major part de llengües europees es deu a les versions de la Bíblia que els protestants fan en llengües nacionals perquè tot era en llatí. Per cert, que el català va ser la tercera llengua del món a traduir la Bíblia. La tradueix Bonifaci Ferrer, germà de sant Vicent Ferrer, i la Inquisició se la carrega perquè no permetien que la Bíblia fos llegida per la gent.

Durant la República s’estableix la llibertat de culte, però el franquisme imposa la religió catòlica.

Quan els amics de Franco, Hitler i Mussolini perden la guerra el 1945, permeten alguna obertura de centres de culte... però fins gairebé l’any 77 encara persistirà una discriminació. Quan es va estrenar Els Deu Manaments, a Barcelona un grup de protestants catalans van anar davant del cinema a repartir fullets explicant què eren els Deu Manaments i els van detenir. Les reunions de culte es feien en cases particulars. Els protestants han de ser enterrats de matinada, sense familiars, amb la parella de la Guàrdia Civil i l’enterramorts... L’any 47 a Figueres fan una pintada a la porta d’un temple: “Iros a Inglaterra ”. Quina ironia: el 1832 surt a Londres la primera versió en llengua catalana del Nou Testament, feta per protestants.

Potser sense proposar-s’ho, aquest llibre li ha servit per fer una mica d’higiene mental.

M’ha anat molt bé. Vaig estar 22 anys en primera línia i m’hauria pogut enfonsar quan vaig plegar. Però abans d’estar a la política jo era professor i ha sigut gratificant la disciplina d’estudiar, investigar, trobar documents, i veure que al marge de la política hi ha vida. N’estic molt content, sóc molt feliç, estic molt bé i aquest és el primer. Ara en ve un altre, que és elDiccionari biogràfic del protestantisme als PPCC.

O sigui que d’aquella època intensa només en recorda el millor.

Sí, perquè el pitjor ja t’ho recorden els teus enemics. Hi ha llocs d’Espanya que fa deu anys que no hi poso els peus, no val la pena. L’última vegada que vaig anar a l’aeroport de Madrid perquè agafava un avió cap a Mèxic, se m’acosta un senyor amb un mòbil amb l’himne d’Espanya sonant i cridant-me al costat: “ El himno de España! ”

El recordo després de l’infart, dient que estava a l’habitació de l’hospital veient la tele sense so i que es va adonar que els polítics no somreien.

Això vaig dir? [Somriu.] És veritat. Potser amb una mica d’excepció d’en Maragall, en Pasqual, que davant de coses serioses li costava evitar el somriure. De vegades encara ho faig. Trec la veu, ara, quan parlen del procés, i ostres, costa molt que algú somrigui.

Li deu haver afectat la mort de Jordi Carbonell...

Molt. Va ser el meu pare polític. Quan als 21 anys ens deté la policia i ens posa a la presó a la meva dona i a mi, sortim de casa d’en Jordi Carbonell agafats de la mà. Jo era una criatura de 18 anys i em tractava de vostè. En Carbonell no va ocupar mai cap càrrec, però la seva influència política ha sigut superior a la de la majoria de gent que ha tingut càrrec en aquest país. El gran drama d’en Jordi és que s’ha mort sense acabar la il·lusió de la seva vida, que era la història social i política de la llengua catalana. I entre tots no l’hi vam deixar fer: “Jordi, que no pot ser, s’han traït els principis de l’Assemblea de Catalunya, fem Nacionalistes d’Esquerra!” “Jordi, Nacionalistes d’Esquerra ha fracassat...” “Hem d’entrar a Esquerra Republicana...” Ell explicava sempre una anècdota que demostra quin és el millor Carbonell. Se’n va a Liverpool l’any 50, a fer de lector de català. S’està en una dispesa, i la mestressa, que era del Partit Conservador, al vespre desenroscava les bombetes de la casa, excepte una del passadís per anar al lavabo. I Carbonell li pregunta per què ho fa. “És que ho ha dit el primer ministre, Clement Attlee”. “El primer ministre és laborista. ¿Que no va contra el govern, vostè?” “Sí, contra el govern sí, contra el país no, i ara el país necessita que no malgastem energia”. O un dia que entra el president Pujol en un acte i un dirigent d’un partit diu “Jo, pel Pujol, no m’aixeco”. I el Carbonell s’aixeca i diu: “Jo, pel president de la Generalitat, sí”.

¿Estaria d’acord amb el fill de Jordi Carbonell que en un acte com el de Sant Boi hi faltava la nova Convergència?

Pel que he llegit, això ho van organitzar els grups locals d’Esquerra, la CUP i Podem de Sant Boi. Crec que s’hi ha donat més importància de la que tenia.

¿D’aquests tres partits en faríem un bon tripartit?

Això ho haurien de dir ells, jo no sóc de cap d’aquests tres partits, no sé què dir-vos. Continuo sent un català d’esquerres que vol que el seu país sigui independent. I punt. I això, en un moment determinat ho vaig expressar a través del PSAN, en un altre a través de Nacionalistes d’Esquerra, en un altre d’ERC i ara, en funció de les eleccions, voto el que crec que pot ser més útil.

Com el veu el procés?

Amb bons ulls.

I el futur del procés?

El que portem fent cinc anys consecutius no ho ha fet ningú a Europa des del 1945. A Sant Boi el 76, has de buscar amb lupa per trobar-hi una estelada. Martin Luther King va reunir 250.000 persones a Washington en la marxa dels drets civils. Però no podem estar tota la vida manifestant-nos. El missatge de la Diada del president és correctíssim i creïble i el Parlament ha aprovat resolucions, però fa falta dimensió política. Cal prendre alguna decisió que depengui només de la voluntat sobirana del Parlament, encara que això signifiqui que hi ha dues legalitats i que s’han de bifurcar. Els missatges en ocasions contradictoris de referents bàsics del procés sobre el full de ruta creen un cert embolic mental. No pot ser que l’última pensada que tingui algú faci modificar el full de ruta. A veure, referèndum unilateral: un president que diu que sí i un expresident que diu que segurament no. Aclarim-nos. Ara bé, falta saber que potser sí que haurem de sortir al carrer, però potser hi haurem d’estar un dia, i una nit sencera, i dos dies i tres i quatre, perquè arribarà un moment que, a la catalana, és a dir, pacíficament, familiarment, haurem de dir que volem un altre camí. Un camí que acaba a les urnes, perquè internacionalment mai ningú no n’avalarà un altre, i jo preferiria que fos un referèndum.

Referèndum pactat amb l’Estat?

Si l’Estat el vol pactar, sí. Però d’aquí dos mil anys és possible que es reformi la Constitució, que és l’excusa que posen. Una altra possibilitat: que el govern català convoqui el referèndum i que a Madrid hi hagi un govern no tan hostil com l’actual, i que deixi fer. I finalment n’hi ha una altra: si està demostrat del dret i del revés que no hi ha res a fer, no pots demanar a la gent que s’esperi 500 anys. És aquí on comença l’hora de la veritat i on no es pot improvisar.

Com es pot eixamplar la base del procés?

Un procés, quan és realment nacional, ha d’aspirar a representar la majoria de la nació. Hi ha molta més gent partidària de votar això que no pas d’optar decididament per la independència. És un error carregar contra els anomenats comuns. ¿Els comuns són el nostre adversari? ¿Ada Colau és adversària de l’independentisme, quan va votar sí-sí el 9-N i ha anat a una manifestació que no era l’Aplec del Cargol, precisament? Si Ada Colau hi va en representació d’un espai polític és perquè no s’hi sent incòmoda. Hem de reforçar molt més els vincles amb els que defensen el dret a l’autodeterminació (a veure si parlem clar d’una vegada, això d’una consulta és el que fa el metge, i s’ha acabat el bròquil). I dins aquest món dels comunshi ha gent que és partidària de la independència, i d’altres, partidaris d’altres fórmules, però em sembla un error d’entrada i de sortida carregar contra aquest món. L’important és ser majoria a favor de la sobirania. Com molt bé va dir el príncep Felip al Parlament, Catalunya serà el que els catalans vulguin que sigui. Hi estic d’acord al 125%

rovellons

Els primers rovellons de la tardor no trauran el cap a peu de carretera. A la comarca del Berguedà l’inici de la temporada venia marcat per la venda de cistelles just a tocar de la C-16, però enguany no serà així. Diversos municipis de la zona han aprovat una ordenança que regula els mercats i limita la venda ambulant d’aquest producte. De retruc, almenys per a alguns, això farà més difícil saber si ja han aparegut els desitjats fongs. L’objectiu de les ordenances ha sigut prohibir aquest tipus de paradeta, que tradicionalment se situava de manera més o menys improvisada a tocar de l’Eix del Llobregat, per evitar que molts conductors puguin seguir comprant la preuada cistella gairebé sense baixar del cotxe.

La berguedana Glòria García sap prou bé què suposarà això. Fa 25 anys que encetava la temporada posant les paneres de bolets a tocar de la benzinera de Guardiola de Berguedà. A les acaballes de l’estiu era gairebé sempre la primera parada de la carretera, i això moltes vegades la convertia en la imatge més buscada de la comarca. “Hi ha anys que a l’agost ja obria la parada per vendre-hi els primers ceps i rovellons d’avet”, explica. Aquest any no hi ha bolets, encara, però quan apareguin, els clients de la Glòria no la trobaran allà on acostumava a ser per donar el tret de sortida a la febre boletaire. En comptes d’això, anirà a dins de Guardiola, al mercat del bolet que s’obre a mitjans de setembre. “Abans també hi anava, però l’inici de temporada el feia a la carretera. Això m’ajudava a guanyar clients: hi ha molta gent que a finals d’agost o a principis de setembre encara no pensa en bolets, però si veu la parada sí que es para a comprar-ne”, diu. Boletaire i mestressa de casa, la Glòria té 71 anys i recorda que els mercats estables del bolet que hi ha a l’interior de Guardiola i de Cal Rosal van néixer precisament perquè la carretera travessava aquests pobles. “Quan la carretera comarcal va desviar-se per fora dels municipis van quedar molt afectats”, recorda.

Evitar accidents

L’alcalde de Guardiola de Berguedà, Josep Lara, és un dels impulsors de l’ordenança. Explica que el motiu de la nova normativa no és altre que millorar la seguretat viària, en una via que és molt transitada. “Busquem que els conductors no estacionin de manera irregular als vorals, volem evitar que provoquin accidents”, assegura. De fet, alguns veïns havien alertat de la proliferació de parades sense senyalitzar. “L’any passat n’hi havia sis en poc més d’una desena de quilòmetres”, comenta l’alcalde. Ho secunda el president del consell comarcal i alcalde de Gironella, David Font, que destaca que fins ara hi havia un buit legal sobre la matèria que preocupava la majoria d’alcaldes. Per resoldre-ho, el consell d’alcaldes del Berguedà va decidir impulsar la creació de la normativa. Després de l’aprovació d’un text genèric al març hi ha diferents ajuntaments, com Guardiola, Cercs o la Pobla de Lillet, que han adaptat l’ordenança a les seves necessitats i l’han aprovada, o bé estan a punt de fer-ho.

“Els cotxes paren menys quan han d’entrar al poble”, assegura per la seva banda Eva Pagerols, que té una parada des de fa anys al mercat de Cal Rosal. Pagerols defensa l’ordenança perquè en els mercats fixos es paguen uns impostos, però reconeix que “qui té cistelles a tocar de la carretera les ven gairebé sense voler”. Els municipis han fet promoció dels mercats interiors, però “no és el mateix”, creu. A Cal Rosal, per exemple, el mercat és obert des de fa uns dies, però encara no té bolets frescos. “Qui esperi omplir el cistell ho porta cru, aquest any no se’n fan ni de dolents”, avisa. Més optimista és la Glòria: “Si plou bé ja sortiran a final de mes”, diu.

que fa el pare?

Vint-i-cinc campanyes d'incendis forestals, alternats amb una mitjana anual d'uns 500 vols amb destí a situacions mèdiques crítiques, a vegades inaccessibles d'una altra manera. Això ha fet, i fa, des del 1992, Santi Fuster (Barcelona, 1963, pilot de TAF -Grup Habock-). Les ales de l'helicòpter que pilota eleven, a cada vol que alcen, el repte d'un desafiador desempat entre vida i mort; entre dolor i incertesa, i l'abraçada humanitària. Això passa quan aquest punt groc travessa el cel.

-Van proveïts d'una granota de teixit especial, casc, equips mèdics. Però ¿quina protecció anímica porten davant uns panorames tan durs?

-En la nostra professió, no podem permetre que una situació ens afecti més del que és imprescindible. Hem de trobar el punt mitjà entre la desafecció i la nostra pròpia sensibilitat, sense deshumanitzar-nos.

-¿Com s'activa una de les seves sortides?

-A la central del Servei d'Emergències Mèdiques (SEM), a l'Hospitalet de Llobregat, hi ha una taula específica per coordinar, i en això rau l'èxit, els quatre helicòpters de les demarcacions catalanes. El nostre està a Sant Cugat, però aviat es traslladarà a l'Hospital Parc Taulí de Sabadell.

-¿On fan més serveis?

-La majoria, en pobles o urbanitzacions, però també a la muntanya i en carreteres. Anys enrere, sobretot s'assistien accidents, però en l'actualitat aproximadament la meitat dels serveis són en domicilis o Centres d'Assistència Primària (CAP), la resta són traumàtics (accidents).

-¿I en domicilis i CAP què atenen?

-El més freqüent són accidents domèstics o possibles infarts. Aquests últims, especialment des que es va activar el Codi Infart (2009). En funció del resultat de l'electrocardiograma que es fa a l'arribar, es realitza el trasllat en helicòpter o només la medicalització del pacient.

-¿Quina és la funció principal de l'helicòpter medicalitzat, assistència o trasllat?

-La seva funció essencial és portar ajuda ràpidament; no transport ràpid, sinó assistència. L'important és que portem una uci fins al lloc i, una vegada estabilitzat el pacient, potser el traslladem a un hospital, o potser ho fa una ambulància. El trasllat pot ser secundari, encara que a vegades sí que s'ha de córrer.

-Sense retencions de trànsit aèries.

-Però hi ha turbulències, pluja, vent, a vegades neu, i hem d'adaptar el vol a l'estat del pacient. Si traslladem una persona des d'Andorra fins a Barcelona, no és el mateix arribar-hi en línia recta salvant el Cadí, amb les pujades i baixades i els canvis de pressió que suposen les diferents densitats d'aire, que seguir el riu Valira fins al Segre, el Cardener i el Llobregat. Segons l'afectació del pacient, sacrifiques la velocitat per l'estabilitat, o al revés. La presa de decisions com aquesta és el més important en els nostres serveis.

-Per tant, a més de pilotar, ha de tenir coneixements mèdics, també.

-Som quatre a l'helicòpter: metge, infermera, el copilot i jo. A cada seu hi ha, a més, un mecànic; i a l'hospital de Sant Pau hi ha un equip mèdic especialitzat en emergències pediàtriques que anem a recollir quan és necessari. Tots, a més de la nostra professió, tenim formació de la de la resta, és un treball conjunt, i el lideratge recau en cada un, segons el moment de vol, atenció al pacient, paperassa o comunicació de la informació, però col·laborem en tot.

-¿S'ajuden a descomprimir emoció?

-Al tornar de cada servei, fem una reunió per analitzar, pas a pas, com ha anat, i millorar la pròxima vegada. En un ambient de teràpia de grup, surt tot, i allà queda, perquè el que tu has viscut, només ho entén qui també ho ha viscut.