tacte

COM EMOCIONA un nadó quan et prem el dit amb tota la força de la seva maneta. I com trenca el cor un refugiat agafat desesperadament a la mà de qui el rescata al mig del mar. Hi ha mans empenyent cadires de rodes de gent gran o amb alguna discapacitat, mans que agafen el braç per ajudar algú a pujar l’escala. Parelles fent manetes. Hi ha aquella infermera que et posa la mà amb tendresa sobre el braç enmig d’una prova dolorosa, i la llàgrima que et cau no és pel mal, és per notar que algú connecta amb el teu patiment i et recorda que hi és. Agafar-nos la mà és el gest que hem inventat per escenificar l’acte més preciós, la companyia, el fet de ser-hi.

Hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant a cuidar-nos. I aquesta cura sempre ha reposat en el tacte. Hi ha autèntics mestres en l’art de trobar la pressió adient, que ho diu tot sense paraules.

(Entre parèntesis: escric aquesta columna 2000 escoltant I want to hold your hand, dels Beatles. Ho dic per si la voleu llegir amb aquesta banda sonora.)

La cura de les persones és la tasca més important del món, i la menys valorada. L’han assumit i assumeixen molt més les dones, i l’encomanem a l’últim que arriba, de vegades dones immigrants que deixen de tenir cura dels seus fills, que deixen el seu país, per tenir cura dels nostres avis. No ho tenim ben resolt ni ben encarat, ho anem delegant. I mentrestant en el món dirigit encara per la barreja de testosterona i infantilisme masculí, des de les finances i la tecnologia fins als pressupostos militars, es dibuixa un futur màgic ple de drons i de cotxes sense conductor i ciutats que pretensiosament s’autoanomenen intel·ligents per com coordinen els semàfors. Ui, sí. El futur, en el millor dels casos, és allargar l’esperança de la vida, i perquè la vida tingui esperança sempre caldran persones que ens cuidin i ens donin la mà amb molt de tacte

les series tambedivideixen

Entre el juny del 2010 i el desembre del 2011 els belgues van viure 541 dies sense govern, un rècord que Espanya no superarà tot i els esforços de Miquel Iceta. Aquesta suposada travessa pel desert no va anar malament a l’economia d’un país sempre al límit de la ruptura, ni tampoc a la televisió. Algunes sèries produïdes a Bèlgica s’han incorporat a la primera divisió europea, a ritmes diferents a cada comunitat lingüística.

El federalisme en perill

El 2012 s’estrenava Salamander al canal Één, en què es parla flamenc. És un thrillerconspirador força addictiu en 12 capítols, que s’obre amb el robatori perfectament mil·limetrat en un banc privat de Brussel·les de 66 caixes de seguretat propietat de polítics i militars. Un policia intenta aclarir en solitari els motius d’una acció que posa sobre la corda fluixa l’establishment del país. Va ser la primera producció belga emesa per la BBC i posteriorment Netflix la va incloure al seu catàleg. Es va especular sobre un remake americà apadrinat per Paul Haggis, director de Crash, de moment en suspens, com la segona temporada. En tot cas va demostrar que la factura visual de la ficció feta a Flandes podia tutejar la de qualsevol potència audiovisual.

En general el missatge dels flamencs al món no és optimista. Si a Salamander l’amenaça recau sobre els poderosos, a Cordon, l’esclat d’un virus infecciós a Anvers en 10angoixants capítols, li pot tocar el rebre a tothom (potser per això una de les protagonistes vol fugir a Torrevella amb el xicot). Aquesta història apocalíptica del 2014 mostra la degradació de les relacions quan una possible pandèmia obliga a establir un cordó sanitari per aïllar el centre d’una gran ciutat i juga amb els punts de vista dels que s’han quedat dins i fora. Un dels personatges, el de la mestra, l’interpreta Veerle Baetens, protagonista del film nominat a l’Oscar Alabama Monroe i d’una sèrie del 2009 que ja apuntava capacitat exportadora, Brigada antivicio. Cordon acaba d’estrenar segona temporada i ha tingut una adaptació als Estats Units ja cancel·lada, Containment, que trasllada l’acció d’Anvers a Atlanta. Com si a Geòrgia no en tinguessin prou amb The walking dead...

Érem pocs i va parir Valònia

A la zona francòfona el punt d’inflexió ha sigut la iniciativa conjunta de la Federació Valònia-Brussel·les i la RTBF, la ràdio televisió pública, per oferir fons als productors independents. Tots els projectes s’han d’encabir en 10 capítols de 52 minuts i s’han de rodar a un ritme de set dies per episodi, amb un pressupost al voltant dels 275.000 euros cadascun, la meitat coberta pels fons públics. Si totes les sèries que han de sortir d’aquesta línia d’ajut són com les dues primeres estrenades enguany, que n’hi hagi moltes més. Els valons han apostat pel medi rural i pels secrets ocults en una comunitat tancada: totes dues situen en poblets idíl·lics de les Ardenes (la promoció turística justifica la inversió) trames tortuoses amb cops d’efecte precisos i ben dosificats. Tot i que se les defineix com a variacions afortunades del nordic noir, beuen també del polar francès i de produccions recents com la britànica The missing o la neozelandesa Top of the lake. Tintín al país dels espòilers.

Primer va ser La trêve (la treva), en què el descobriment del cadàver d’un futbolista negre, aparentment suïcidat, inicia una complexa investigació que burxa en les misèries dels habitants d’una localitat fictícia. La següent que ha arribat ha sigut Enemigo público, disponible a Movistar+ i premiada al MIPTV de Canes (entre les competidores hi havia Sé quién eres, de Pau Freixas, pendent d’estrena a Telecinco). Després de vint anys a la presó, un assassí de criatures és traslladat a l’abadia de Vielsart per viure entre monjos. Poc després desapareix una nena del poble. De nou els girs constants de guió, mai gratuïts, anuncien que res és el que sembla als boscos de les Ardenes. En aquesta trama s’adverteix el ressò tenebrós d’un cas sonat de la crònica negra belga dels 90, el del pederasta Marc Dutroux, condemnat en un procés amb errors judicials i sospites de conspiració que haurien encaixat a Salamander. Valons i flamencs s’han posat d’acord, almenys, a l’hora de pertorbar l’espectador.

marianne breslauer

Les fotografies capturen un instant, però la seva realització és un procés tècnic i creatiu complex. L’alemanya Marianne Breslauer (Berlín, 1909 - Zuric, 2001) només es va dedicar a la fotografia durant poc més d’una dècada. Jueva assimilada, va haver de fugir del nazisme i després ja no va tenir ni “la tranquil·litat ni els mitjans” per seguir treballant, tal com diu Mercedes Valdivieso, professora de la Universitat de Lleida i comissària de l’exposició del Museu Nacional d’Art de Catalunya Marianne Breslauer. Fotografies.

L’exposició, ubicada a les sales d’art modern, és la primera sobre Breslauer a l’Estat, inclou 127 imatges d’entre 1927 i 1938 i estarà oberta fins al 29 de gener. El vincle amb la col·lecció del MNAC és que 51 de les fotografies exposades són fruit del viatge que la fotògrafa va fer amb la periodista i escriptora Annemarie Schwarzenbach el 1933 a Barcelona, Sant Cugat, Andorra, el País Basc i els Pirineus en un imponent Mercedes Manheim per encàrrec de l’agència Akademia i seduïdes per Fiesta, de Hemingway. Però a la tornada el clima polític ja estava força enrarit i moltes de les imatges no es van publicar.

• 

'Mercat nadalenc, Berlín 1930', de Marianne Breslauer / Fotostiftung Schweiz, Wintertur/MNAC 

La sensualitat i la poesia

La capacitat d’observació i la poesia són dos dels trets distintius dels treballs de Breslauer entre els seus col·legues emmarcats dins la Nova Fotografia. “Capturava moments que passen desapercebuts”, explica la comissària, com una nena embadalida davant un aparador en un mercat nadalenc de Berlín, unes cadires escampades pel Jardí de Luxemburg de París o les oques del claustre de la catedral de Barcelona, ja que sembla que va preferir gaudir del bon temps i la platja que visitar monuments. Però abans de veure-les, el públic trobarà un autoretrat magnífic. “Només existeix aquesta imatge d’una fotògrafa que es retrati nua i amb el seu instrument de treball. Denota seguretat, com a fotògrafa i com a dona. Es mostra amb una càmera professional, no una càmera petita. A més, la imatge està carregada d’erotisme i sensualitat: els cabells li cobreixen la cara i l’ombra cau damunt el pubis, la corba del ventre”, diu Valdivieso.

• 

'Col·legiala, Girona 1933', de Marianne Bresaluer / Fotostiftung Schweiz, Wintertur/MNAC 

Breslauer era la filla d’una família benestant. Després de formar-se com a fotògrafa a Berlín, va viatjar a París, on va treballar a l’estudi de Man Ray, que la va retratar, com també es pot veure a la mostra. “Només va fer unes 500 fotografies, i només feia una o dues preses de les imatges”, explica Valdivieso. Una de les seves imatges preferides era el retrat d’una col·legiala gironina, fins al punt que la va fer servir com a targeta de Nadal. Breslauer va portar un registre exhaustiu d’aquell viatge. Va ser a Girona el 14 de maig. L’endemà eren a Barcelona, el dia 19 a Puigcerdà, el 20 a Andorra i el 27 a Pamplona.

Malauradament, quan va morir Schwarzenbach els hereus van cremar els seus papers i no s’han conservat les seves notes espanyoles. Quan Breslauer va tornar a Alemanya, va retratar les dones modernes del seu entorn. Com que el seu marit era un prestigiós marxant d’art -ella va continuar el negoci-, va poder retratar artistes com Kokoschka i Picasso. Però a Andorra havia retratat una dona i un grup de nens gitanos, dignificant-los, com va fer amb un nen d’un circ berlinès que també havia retratat. “Tenia la sensibilitat i la coqueteria per treure un cert orgull d’aquestes persones. Deia que no feia fotografia social, que no li agradava fotografiar la misèria”, diu Valdivieso.

jaume clotet

“Estem hipertrofiats de novel·les sobre la Guerra Civil, de l’abans, el durant i el després, i també s’ha escrit molt de l’Edat Mitjana”, comenta Jaume Clotet(Barcelona, 1974), que amb 'El càtar proscrit' s’ha emportat els 6.000 euros del 20è premi Nèstor Luján. Des de fa uns anys, l’anunci del guanyador es dóna a conèixer coincidint amb la publicació del llibre per part de Columna. Clotet, que és director general de comunicació de la Generalitat des del gener i ha col·laborat anteriorment en mitjans com l’ARA, l’Avui, ABC, TV3, RAC1 i Público, s’ha decantat per la segona tendència de novel·les històriques. No obstant això, reconeix que la matèria primera del seu relat no és tan coneguda com altres episodis del passat català. La seva primera novel·la, 'Lliures o morts' –publicada també a Columna el 2012, i coescrita amb David de Montserrat– volia descobrir un heroi ocult de la Guerra de Successió, avançant-se a l’allau de novetats sobre el 1714.

“El personatge principal d’El càtar proscrit és Jaspert de Barberà: va existir, però no tot el que fa a la novel·la va passar realment”, comenta l’autor. L’acció de la novel·la està ambientada entre les acaballes del segle XII i les primeres dècades del segle XIII. “ Jaspert, noble occità, va abraçar el catarisme igual que molts dels seus compatriotes –diu–. La força que va agafar aquesta heretgia cristiana originària de Bulgària va fer que es comencés a perseguir per ordres del papa a partir del 1208”. L’heroi de Clotet es converteix en un “faudit, un proscrit o heretge”, i s’ha de refugiar “en terres catalanes, que van acollir molta gent provinent d’Occitània”. Jaspert de Barberà lluita “per preservar la memòria i l’honor d’uns homes i unes dones perseguits pels croats francesos”. La lleialtat de Jaspert als seus valors és total, però el personatge té alguna contradicció significativa:“Els càtars tenien prohibit matar, però ell exercia les seves creences des de l’espasa”.

Un “país normal” amb Jaume I

Clotet assegura que El càtar proscrit “no és una novel·la amb tesi política”, però l’acció està emmarcada en un moment de canvi en la corona catalanoaragonesa, el de l’expansió de Jaume I el Conqueridor. “Es va arribar a un país normal, amb una relació autònoma i independent de l’entorn” recorda un autor no vol donar una imatge idealitzada del rei Jaume I, a la novel·la.“ Quan va conquerir Mallorca gairebé no va quedar ningú viu que no fos esclavitzat –diu–. Això ho explico, perquè tot i que fos escollit com a català favorit de la història en un programa de TV3, Jaume I va vulnerar tots els drets humans”.

“Em vaig fixar en Jaspert de Barberà per la seva tenacitat i lleialtat –explica–. Tendeixo a retratar els valors forts. El que passa a Jaspert, que és un cavaller amb la vida resolta, té a veure amb la voluntat de ser fidel a uns principis religiosos que no estaven tan lluny de la religió oficial”. Durant “l’única croada entre cristians” va jugar un paper fonamental Simó de Montfort, un dels altres personatges reals del llibre. “ No sóc un gran lector de novel·les, sinó que prefereixo l’assaig i els dietaris –reconeix l’autor–. Escric com un periodista, sense floritures ni gaires adjectius”.

El jurat del Nèstor Luján ha valorat d''El càtar proscrit' que és “un relat sòlid, trepidant, ben escrit i lligat, amb un ritme narratiu que obliga a llegir-lo d’una tirada”. En anteriors edicions, el premi ha reconegut novel·les d’Alfred Bosch, Gabriel Janer Manila, Maria Carme Roca, Coia Valls, Jordi Mata i Martí Gironell.

mots propis

Aforismes periodístics de Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924) publicats, en el marc de la Primera Guerra Mundial, a 'Un Enemic del Poble - Fulla de Subversió Espiritual' (VI-1917), revista intel·lectualment combativa, de la qual aquell poeta era redactor en cap. L’obra periodística de Salvat-Papasseit és representativa de l’avantguardisme català de començaments del segle XX. Les publicacions que ell va impulsar s’inspiraven en un idealisme regeneracionista i revulsiu, i les movia un voluntarisme de transformació social i d’agitació cultural d’afinitats llibertàries.

XV- Estimar sense odiar, odiar sense estimar, ni estimar ni odiar: tres estats impossibles a criatura nada en aquest món. / XVI - Les dones entre sí s’odien més que no els homes entre sí. I, amb tot, no es fan tant mal. / XVII - ...més, què serà que els nois també saben odiar? Aquest és un problema que encara no ha resolt cap psicòleg. / XVIII - Tot es troba a l’alcanç de tothom. Això ha fet d’aquest món un lloc d’amos i pàries. / XIX - De les verges més castes se’n pot dir que no tenen escrúpols en acceptar fer noces amb un home que ignoren si així s’ha mantingut verge com elles. Se’n pot dir que són còmplices de la prostitució i el flagell de la sífilis. / XX - Els homes nous, els reformadors i els insurgents, verament la gran lluita no la sostenen contra la societat constituïda i els seus contemporanis: la sostenen contra sí mateixos. Si esdevenen triomfants d’aquesta lluita ells obtenen el triomf damunt de tot. / XXI - En el ventre diví d’una noia donzella, pot ésser fecundada una altra Humanitat; damunt la faç puríssima d’una quartel·la blanca, un revolucionari pot subvertir al món. / XXII - Passen homes armats, al so d’un aire bèl·lic, fent flamejar al vent un drap de coloraines. Davant del drap saluden un obrer i un que vesteix de ric. I jo dic del primer: -Heus aquí aquest bon home equivocat... I jo dic del segon: -Heus aquí aquest bandit, que desitja que els homes s’assassinin, o que sent ell mateix vocació d’assassí. / XXIII - Fer l’ofici de rei és, ademés d’indigne, perillós. Els reis no poden riure ni tenen dret a riure. Quan veieu riure a un rei, penseu que és el cabdill d’un poble d’embrutits, penseu que tots els súbdits també riuen com bojos... Tot el perill es troba en que algun dia els súbdits poden

tUSQUETS

El repàs a la trajectòria del financer català que es va fer ahir al vespre al Cercle d’Economia bé podria donar per a una endevinalla. ¿Qui podria reunir entre el públic Jordi Gual i Josep Oliu (presidents de CaixaBank i Banc Sabadell, respectivament), i a més atraure l’expresident del Barça Sandro Rosell i l’exrepresentant de futbolistes Josep Maria Minguella? ¿Qui ha tingut en el passat contactes -més o menys casuals- amb personatges com Berlusconi, Putin, Maradona? I, per acabar, ¿qui li va dir que no a Josep Lluís Núñez, primer, i a Artur Mas, després?

La resposta, ja ho deuen haver endevinat, és a la fotografia. Carles Tusquets, presentat ahir com a pioner del món financer a Catalunya, és avui president de Mediolanum i als 80 va ser el primer que va obrir un fons d’inversió a Espanya: Fibanc. El 1989 va obtenir fitxa bancària i anys més tard tenia en aquest lucratiu negoci el 50% de la quota de mercat a l’Estat.

Fill d’una família de llarga tradició bancària (Banca Tusquets es va fundar el mateix dia que el Barça el 1899), va iniciar la seva carrera a Banca Catalana. Però la seva trajectòria va canviar quan va conèixer Isidre Fainé. “Me’l va presentar Joan Llopart i l’endemà, quan jo tenia 26 anys, em va fitxar”. Va entrar així a Banco Unión i ho va aprendre tot de l’ara president de La Caixa i Gas Natural, a qui considera el seu mestre. “De golf, no -matisa-. Al golf miro de guanyar-lo”. Les derrotes de Fainé, però, han tingut una compensació: el financer de Manresa li va “robar” a Tusquets la seva primera secretària, Maria Grau.

Va ser també a aquella edat quan es va convertir en el tresorer més jove de la lliga espanyola: Núñez el va reclutar com a directiu i no va trigar a fer-se notar. Amb el club gairebé en fallida, el president va anunciar que els directius haurien d’avalar per obtenir un nou crèdit i poder pagar sous. I ell va aixecar la mà: “President, aquí tens la primera dimissió, la meva”. Finalment va poder frenar l’operació (els socis van haver d’avançar una anualitat per idea seva) i va passar 11 anys al club. En aquell temps va participar en el fitxatge de Maradona en un negociació en què no van faltar pistoles i que va acabar amb un pagament fet amb dos camions blindats plens de bitllets. Quan va marxar a presidir el Cercle, Núñez el va esbroncar: “Ets boig, marxes d’aquí, que som 100.000, per anar a un lloc on són 1.000”.

Anys més tard, amb Fibanc ja en mans de Mediolanum (del qual Berlusconi era fundador) va rebre una nova oferta, aquest cop d’Artur Mas, per ser conseller. Va estar en el càrrec, segons les cròniques, entre les deu de la nit i les dues de la matinada. Però allò, com el Barça, no li interessava: “Pregunteu-li al Sandro [Rosell] com és de perillos.

la marca

Per als arquitectes -o almenys per a Zaha Hadid-, hi ha vida després de la mort. A finals de setembre, gairebé sis mesos després de la defunció sobtada de l’arquitecta als 65 anys, es va inaugurar un dels seus edificis més agosarats, el Port House, amb una cerimònia a la recentment batejada com a plaça de Zaha Hadid d’Anvers. Un cor i una orquestra van interpretar l’Himne de l’alegria de la Novena simfonia de Beethoven sota l’altíssima proa d’una estructura de vidre i acer dinàmica i angulada, suspesa com un zepelí al damunt d’una monumental caserna de bombers de maó vist. Amb una partitura i un escenari com aquests, la cerimònia semblava aixecar el teló per donar pas al segon acte de la carrera de Hadid, operística com cap altra des de la de Frank Lloyd Wright.

La inauguració d’aquesta obra, amb què l’arquitecta va donar el do de pit, marca, juntament amb la recent inauguració d’un altre edifici a Itàlia, l’inici d’una carrera pòstuma que promet fer realitat gairebé 50 estructures més, tantes com les que es van construir mentre era viva. La trajectòria professional de Hadid va començar tard, però va anar agafant impuls fins a culminar amb els 36 projectes actualment en construcció o amb el disseny enllestit, més d’altres que estan en marxa. El seu soci, Patrik Schumacher, actual director de l’estudi, calcula que la firma s’estendrà per 26 països al llarg dels pròxims deu anys. Zaha Hadid Architects mantindrà el seu nom actual encara que evolucioni sota la batuta de Schumacher, “però mantenint sempre l’ADN de la Zaha”, aclareix.

A l’acte d’inauguració, Marc Van Peel, president del port d’Anvers, va dir que l’estructura polièdrica, la façana de la qual sobresurt i forma un camp turbulent de triangles reflectants, era un “vaixell de diamants”, una referència alhora a la ciutat, famosa per ser un centre del comerç de diamants, i a la ubicació de la construcció, que s’eleva sobre la immensitat del port. Fins i tot els taxistes tenien opinions fermes sobre l’edifici: “M’agrada perquè és obra d’una dona i perquè sóc aficionat a la ciència-ficció -comentava un-. És màgic”.

Els arquitectes estrella no solen presentar-se a concursos oberts amb una probabilitat d’èxit tan petita, però el 2008 Hadid es va inscriure juntament amb 100 arquitectes més en un concurs per tenir l’oportunitat d’adaptar i ampliar una caserna de bombers de tombant de segle i convertir-la en un edifici d’oficines destinat als 500 empleats que s’encarreguen de les operacions del port.

Des de la mort de Hadid, el despatx el porta Patrik Schumacher

Rotterdam, que és més enllà del riu Escalda, és el port més important d’Europa. Brussel·les, la capital, concentra els edificis públics més magnificents, tant belgues com de la Unió Europea. Anvers s’hi ha d’esforçar més. Abans que s’acabés el disseny de Hadid, que ocupa nou pisos i ha tingut un cost de 62 milions de dòlars (uns 55 milions d’euros al canvi actual), les autoritats van presentar a les delegacions estrangeres un port modernitzat que disposava dels amarratges més amplis, els canals més profunds i la tecnologia més puntera, però ho van haver de fer des d’un conglomerat d’oficines ubicades en un port antiquat ocupat per embarcacions de lleure. Joris Pauwels, l’arquitecte encarregat del projecte, explica: “Volien tenir les oficines en un edifici que representés el seu port punter”.

A més, els urbanistes esperaven convertir-lo en un pol d’atracció del creixement que experimentaven els barris residencials d’Anvers. “Volien una obra arquitectònica emblemàtica que reorientés el creixement de la ciutat de l’extrem nord cap a l’extrem sud, on se situa el port en expansió”, explica Pauwels, que, malgrat treballar a les oficines de Hadid, a Londres, és belga i oriünd de la zona d’Anvers.

Hadid va fer els deures per presentar-se al concurs. Atès que l’edifici existent era una còpia d’una estructura hanseàtica del segle XVI i estava catalogat pel seu interès històric, va contractar amb un assessor especialista en patrimoni arquitectònic. L’expert li va assenyalar que el disseny original de la caserna de bombers incloïa una agulla que no es va arribar a construir, un fet que anticipava i justificava la col·locació d’un element que servís d’“accent” damunt de la base de quatre pisos. Schumacher recorda que, quan Hadid va veure un mapa i imatges del lloc, va dir que les seves dimensions -el port d’Anvers és deu vegades més extens que la pròpia ciutat- demanaven una obra d’autor “que dominés el port però s’adrecés a la ciutat”. “Tot el que fos menys que això desapareixeria”.

Pauwels recorda: “Per a la Zaha el que importava eren els estrats, col·locar una estructura nova sobre l’antiga”, i que totes dues es poguessin llegir des de la distància i alliberessin terreny per a l’espai públic. El Patrik volia que la nova estructura sobresortís per damunt de la caserna de bombers i es recolzés a terra per un sol punt”.

hospital gral de catalunya

L’Hospital General de Catalunya té poc més de trenta anys de vida, però acumula una història convulsa per trobar l’estabilitat dins del mapa sanitari català. Des del seu naixement el 1984, el gran projecte sanitari creat amb aportacions de milers de socis individuals i d’inversors privats ha patit diversos canvis de mans i fins i tot un concurs de creditors (antiga suspensió de pagaments) a finals dels 90. Aquella crisi va culminar amb la venda del centre a IDC el 2001, un grup participat per diversos fons d’inversió que, després de successives operacions corporatives, va acabar desembocant en Quirónsalud, l’actual propietària de l’hospital.

El Govern va posar damunt la taula ahir una oferta per comprar el centre i incorporar-lo a la xarxa d’hospitals públics. De fet, el 12% dels ingressos de l’Hospital General de Catalunya ja provenen de la sanitat pública, segons dades de l’any passat. En concret, el CatSalut va derivar al centre 830 pacients de radioteràpia, 1.899 intervencions quirúrgiques, 1.609 altes d’hospitalització i 1.914 consultes externes.

Si el Govern acaba comprant l’hospital, això podria truncar la venda recent del centre al gegant de la sanitat privada alemany Fresenius Helios. Aquesta companyia va arribar a un acord al setembre per quedar-se el 100% de Quirónsalud -el grup al qual pertany l’Hospital General de Catalunya-, però l’operació està pendent encara del vistiplau de les autoritats de la competència europees i no es tancarà fins a finals d’aquest any o principis del vinent.

Quirónsalud, de capital espanyol fins ara, és el principal operador de la sanitat privada a tot l’Estat i gestiona 43 centres hospitalaris. A Catalunya és propietari de centres com l’Hospital Quirónsalud, la clínica Teknon, l’Hospital Universitari Dexeus o la Clínica del Pilar, entre d’altres. L’Hospital General de Catalunya és un dels dos centres del grup amb concert amb la sanitat pública juntament amb el Sagrat Cor.

Pensions

El futur cobrament de les pensions és un dels grans maldecaps dels gestors espanyols, que no han aconseguit aturar la fuita del Fons de Reserva de la Seguretat Social. De fet, el mateix executiu espanyol en funcions reconeix que l’anomenada guardiola de les pensions s’haurà quedat sense un cèntim l’any que ve, una situació alarmant, tenint en compte que la població espanyola envelleix a marxes forçades. Segons l’última projecció demogràfica de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), a partir del 2017 els únics grups d’edat que no perdran població seran els majors de 70 anys. Per tant, Espanya perdrà principalment cotitzants i guanyarà dependents.

Aquesta projecció demogràfica revela que el nombre de persones majors de 65 anys representarà una quarta part del total de la població de l’Estat d’aquí 15 anys -ara representa el 18,7%-. De cara al 2066, aquesta proporció de població passarà a ser el 34,6% del total. Tal com alerta l’INE, si es manté aquesta tendència, l’anomenada taxa de dependència -el quocient, en tant per cent, entre la població menor de 16 anys o major de 64 i la població de 16 a 64- s’elevaria del 53,5% actual fins al 62,2% el 2031. Com a detall, la població centenària passaria de les 16.460 persones que hi ha actualment als 222.104 d’aquí 50 anys.

La intensitat d’aquest envelliment ve acompanyada d’un increment en el nombre de defuncions, una taxa de natalitat a la baixa i la reducció de l’entrada d’immigrants. La suma de tots aquests factors provoca, segons aquesta projecció, que aquest sigui l’últim any que Espanya guanyarà població fins al 2066. A partir del 2017 comença una caiguda ininterrompuda de població que suposarà la pèrdua de 552.245 habitants en 15 anys, cosa que deixarà l’Estat en 45,9 milions de persones el 2031. D’aquí mig segle, la pèrdua s’elevaria fins als 5,3 milions de persones, un 11,6% de la població.

Segons l’INE, la pèrdua de població es concentrarà en el grup que suposa el gruix de la força de treball, entre els 30 i els 49 anys, que es reduirà en 4,2 milions de persones en 15 anys i en 6 milions fins al 2066 -un 28,5% i un 40% menys, respectivament-. A més, la caiguda de la natalitat provocarà que el 2031 hi hagi un 265% menys de menors de 10 anys. L’única franja que creixerà els pròxims anys és a partir dels 70 anys: en 15 anys a Espanya hi haurà 11,7 milions de majors de 64 anys -un 35% més que ara.

Segons aquesta projecció, el gruix de la població que guanyarà Espanya en els pròxims anys és la que més depèn de les arques públiques, ja que 7 de cada 10 majors de 65 anys viuen exclusivament de la percepció de la pensió pública. Per això, en un moment en què la guardiola de les pensions té només una cinquena part del que tenia fa cinc anys i en què el nivell d’ocupació encara queda lluny del d’abans de la crisi, el govern espanyol es veu obligat a accelerar a principis d’any el debat sobre la reforma del sistema de les pensions i a prendre mesures.

Sagnia a la guardiola de les pensions

Per comunitats, la pèrdua de població s’estén a la majoria de les autonomies durant els pròxims tres lustres, amb especial intensitat a Astúries, Castella i Lleó i Galícia. Només hi ha cinc comunitats que guanyaran habitants: Múrcia, Madrid, les Canàries, les Balears iCatalunya, a més de les ciutats de Ceuta i Melilla. D’aquí al 2031, Catalunya guanyarà 16.182 habitants, menys que la Comunitat de Madrid, que en guanyarà 331.453.

La ministra ven tranquil·litat

Per això la ministra d’Ocupació i Seguretat Social en funcions, Fátima Báñez, va anunciar ahir que un dels objectius del govern popular és permetre que els jubilats que treballinpuguin cobrar el 100% de la pensió. La ministra va defensar l’ocupació com a garantia de les futures pensions. “El 2011, per cada nova pensió a Espanya es destruïen tres llocs de treball, mentre que aquest any per cada nova pensió que entra al sistema es creen set noves feines”, va dir Báñez, que davant la por que s’esgoti la guardiola de les pensions va indicar que el Fons de Reserva és un “instrument d’ús temporal” i va assegurar que les pensions es continuaran pagant amb l’ocupació. La ministra va insistir que malgrat els dubtes existents sobre el model de pensions a Espanya, “se’n paguen més que mai i l’import també es més alt, ja que la majoria ja supera els 1.000 euros al mes”.

Les claus

1. Per què és important l’envelliment de la població a Espanya?

A partir del 2017, els majors de 70 anys seran l’únic grup d’edat que no perdrà població, segons l’INE. Aquest envelliment vindrà acompanyat de la pèrdua de població en el gruix de la força de treball. Per tant, Espanya perdrà cotitzants i guanyarà dependents, en un moment en què el Fons de Reserva de la Seguretat Social no pot garantir les pensions.

2. Quants diners queden a la guardiola de les pensions?

En els últims quatre anys el Fons de Reserva de la Seguretat Social ha perdut la meitat dels diners que tenia. Aquest juliol hi quedaven 25.000 milions d’euros. Aquest buidatge s’explica perquè el govern espanyol retira fons cada cop que ha d’abonar les pagues de Nadal i d’estiu als jubilats. Els pressupostos per al 2017 que l’executiu ha enviat a Brussel·les ho deixen clar: la guardiola de les pensions s’esgotarà el 2017.

3. Hi haurà canvis en el sistema de pensions?

A principis d’any el Congrés de Diputats debatrà una reforma de les pensions, després que la comissió del Pacte de Toledo hagi accelerat el procés per presentar un informe sobre la sostenibilitat del sistema actual. La proposta dels parlamentaris buscarà garantir tant el cobrament de les pensions com l’equilibri pressupostari.

Per saber-ne més

El govern espanyol vol permetre que els jubilats que treballin cobrin el 100% de la pensió

bolets

La possible implantació d’una llicència per anar a buscar bolets a tot el territori català continua sobre la taula però de moment està aparcada tot i la demanda dels propietaris forestals a l’administració. Fonts del departament d’Agricultura diuen que la complexitat legal en dificulta l’elaboració i per ara només continua vigent l’obligatorietat de tenir un permís per als boscos del Paratge Natural de Poblet, on ja serà el cinquè any que s’aplica. Però aquesta aturada no sembla que hagi de ser definitiva.

“Crec que s’acabarà fent però costarà, perquè la política forestal és la ventafocs”, opina Joan Rovira, secretari general del Consorci Forestal de Catalunya (CFC), l’entitat que aplega més propietaris forestals de Catalunya, amb 1.400 socis, que representen prop del 40% dels que estan actius. “Si 35 anys enrere haguessin dit a la gent de les Medes que s’havien de regular les immersions s’haurien posat les mans al cap, i en canvi avui ningú no ho discuteix”, afegeix Rovira.

Jordi Rius, vicepresident de la Societat Catalana de Micologia, opina que “a la curta o a la llarga, la llicència s’implantarà, i sembla raonable que sigui així”. “De la mateixa manera que per anar a caçar o a pescar cal tenir-ne una, per als bolets també caldrà. Potser l’administració té por que la mesura tingui uns costos polítics i també sembla que està costant trobar un punt de consens”, assenyala Rius.

Diferències entre boletaires

En aquest debat, recentment s’ha fet públic un estudi del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC), un consorci públic format pel Consell Comarcal del Solsonès, la Diputació de Lleida, la Universitat de Lleida i la Generalitat, segons el qual un 77% dels catalans acceptarien un mecanisme de pagament sempre que els beneficis es reinvertissin en els boscos. L’estudi, publicat a la revista Small-scale Forestry, recull l’opinió de recol·lectors, propietaris forestals i societat en general, i conclou que en tots els sectors hi ha una bona acollida a la regulació.

L’anàlisi dibuixa diferents escenaris. Els recol·lectors es diferenciarien segons el seu objectiu -consum propi o comercial- i segons la seva procedència -locals o no locals-. Les modalitats de pagament també inclourien diverses opcions de pagament: segons el pes dels bolets recol·lectats, la temporada o el dia. Les dues primeres opcions són les més ben acceptades.

Segons Irina Prokofieva, investigadora principal de l’article, “el marc legal ja permet l’establiment de pagaments per a la recol·lecció de bolets, però els propietaris no s’atreveixen a regular per por de la venjança o la falta de capacitat per interactuar amb els recol·lectors, per exemple, per controlar o sancionar”. Elena Górriz Mifsud, coautora de l’article, afegeix que “l’estudi dóna tranquil·litat als propietaris forestals”. “Això pot facilitar que s’organitzin per controlar la recollida als seus boscos, i adaptar-la més tard a l’eventual aprovació d’una normativa específica”, diu Górriz. “La llei diu que tots els fruits d’un bosc són propietat del propietari del bosc. I els bolets, evidentment, ho són. Que sempre hi hagi hagut màniga ampla no vol dir que la situació hagi de ser sempre així”, afirma Rius.

Precedents en la regulació

Davant d’aquesta situació, les autores de l’estudi proposen crear “una normativa que identifiqui explícitament diferents alternatives per als propietaris privats, com acotar o no acotar, que s’estableixin diferents mecanismes de control i es fixin les responsabilitats de tots els implicats, inclosos els intermediaris”. L’estudi assenyala que ja existeixen normatives d’aquest tipus a Itàlia des dels anys 90, i més recentment a l’Aragó.

“Entenc que ningú estigui content de pagar per una cosa que ara és de franc però anar a buscar bolets té un cost per a la natura i crec que els diners que es recaptessin haurien de revertir en la mateixa natura”, opina Rius. “En altres llocs de l’Estat amb molta menys tradició boletaire que Catalunya, les administracions fa temps que cobren, perquè han vist que en poden treure un rendiment econòmic”, argumenta Rius, que reconeix que en aquells territoris, la gran majoria dels boscos són comunals, cosa que en facilita el cobrament, “mentre que a Catalunya el 80% de la superfície forestal està en mans privades”. A Catalunya, la recol·lecció de bolets és una pràctica que mobilitza fins a un 23% de la població.

“Nosaltres també pensem que hi hauria d’haver una llicència que regulés l’activitat lúdica i recreativa, que és el que fa la gran majoria de la gent que va a buscar bolets, que tingués un cost simbòlic de caràcter educatiu i que el que es recaptés anés exclusivament a un fons forestal que revertís en els boscos”, diu Rovira, del CFC. “Però també hi hauria d’haver una llicència professional per als que van a bosc a buscar bolets per vendre’ls a particulars i restaurants i que posen un producte a la cadena alimentària. En aquest cas, si mai passés res, no hi ha cap traçabilitat”, afegeix.

El Ripollès també vol regulació

El Consell Comarcal del Ripollès també espera que s’implanti una llicència genèrica per a tot el territori i que després cada comarca hi pugui afegir la seva especificitat. “La Generalitat ha de crear una llicència per a tot el territori a un preu reduït i obligatòria. I que cada comarca posi les seves particularitats, perquè hi ha moltes diferències entre elles”, defensa Enric Gràcia, conseller de Medi Ambient al Consell Comarcal del Ripollès. “Per a nosaltres el tema no està aturat. Estem parlant amb els 18 municipis de la comarca, amb els propietaris forestals i amb els ramaders. Al Ripollès, a la vall de Camprodon, els boscos solen ser comunals, i a la vall de Ribes, particulars, però es tracta que els propietaris, siguin el que siguin, rebin la part que els correspon”, explica.

Segons Gràcia, que també és alcalde de Planoles, al Ripollès voldrien que aquesta llicència estigués en vigor la tardor de l’any vinent. “Que es cobri una taxa fixa i que sigui el consell comarcal qui en gestioni el cobrament”, diu. “Per la tardor vinent em penso que és molt esperar, i més ara que el tema està encallat”, opina Rius.

La Vall d’Aran també obliga a disposar d’una autorització que és de franc per als visitants que hi pernocten i que també poden aconseguir els residents i propietaris de segones residències.

cancer de mama

“Després d’haver passat el càncer, la Jana és el meu miracle”. Quan els metges van detectar-li a l’Olga un càncer de mama, li van deixar clar que seria molt difícil que fos mare, el seu gran desig. “Al cap d’un temps, quan havia superat la malaltia, la meva ginecòloga em va recomanar que no m’angoixés gaire, que ho intentés, i al cap d’un mes em vaig quedar embarassada”, recorda. L’Olga explica com es va sentir d’afortunada fa un any quan va néixer la seva filla: “Per als metges, el més important era que em curés, i m’ho deien constantment, però no entenien que per a mi ser mare era vital”.

Per a la Clara Valera, aquest també va ser el moment més dur. Amb 26 anys, i després de tornar d’un viatge amb la seva parella, va haver de sotmetre’s a un tractament que, li van dir, afectaria la “seva fertilitat”. “Això em va desmoralitzar del tot perquè quan et diuen que tens càncer, no tens ni idea d’aquesta conseqüència”. La Clara rememora l’angoixa: “En aquell moment vaig plorar tot el que no havia plorat quan em van diagnosticar la malaltia”. La ginecòloga li va plantejar les tres opcions existents abans de començar el tractament oncològic: congelar els òvuls, els embrions o el teixit ovàric. Sis anys després, és mare d’un nen.

La psicooncòloga Teresa López-Fando, de l’Associació Espanyola contra el Càncer (AECC), explica que l’impacte del càncer de mama varia segons l’edat. “Quan afecta una persona jove costa més d’afrontar perquè normalment està en un moment de plena expansió professional i personal. El diagnòstic en aquestes edats trenca moltes idees, com tenir fills o progressar a la feina”.

Les dones que pateixen aquesta malaltia quan són més joves “han de fer front a moltes pors que una dona gran ja no té”, sosté l’experta. “La dona jove ha d’estar pendent de moltes altres coses, no es pot dedicar exclusivament a ella perquè, per exemple, té fills petits per cuidar”, explica.

Les seqüeles emocionals després de patir un càncer persisteixen en un 38% dels pacients fins i tot un cop acabat el tractament. Tal com apunta la piscooncòloga López-Fando, “no tot s’acaba quan tens l’alta, sinó que llavors has de tornar a la teva rutina anterior, al teu dia a dia, sent una altra persona”.

A la Meritxell Rovira li van diagnosticar el càncer de mama el 28 de febrer dle 2014 -una data que li costa molt poc recordar- quan tenia 35 anys. En aquell moment ja era mare d’una nena i, per això, el que li feia més por “no era morir, sinó deixar-la sola”, explica. La malaltia va provocar un fort distanciament entre les dues: “La meva filla tenia dos anys i no entenia per què després de l’operació no podia agafar-la o estar amb ella. Va costar un any redirigir la nostra relació”.

Totes tres, però, coincideixen a afirmar que el càncer els ha permès veure la vida d’una altra manera i replantejar-se moltes coses. “Durant aquell any de tractament, que és horrible, tens molt temps per conèixer-te, pensar en la vida que duies abans i això et fa canviar -comenta la Clara-. En el moment de reincorporar-te a la feina és molt complicat adonar-te que tot ha seguit avançant. I amb la parella passa igual: no ets la mateixa i ho ha d’entendre i acostumar-s’hi”.

Mirant enrere, l’Olga fins i tot diu que se sent afortunada d’haver passat per “una cosa tan dura”. “Va ser l’oportunitat de canviar moltes coses”, diu. Mentre estava en tractament, i gràcies a l’ajut de la seva psicooncològa, va deixar la seva parella i va començar una nova vida, que al principi no va ser fàcil, ja que “la quimioteràpia et deixa en una situació de vulnerabilitat màxima i perdre un pit amb només 31 anys no ajuda”.

A l’impacte emocional d’aquesta malaltia, s’hi suma sovint una seqüela física permanent: les cicatrius al pit. López-Fando, de l’AECC, subratlla que acceptar l’extirpació d’un dels dos pits, o de tots dos, és un dels moments més complicats que es travessen. “El pit és un element molt important vinculat al terreny sexual i, per tant, costa assumir-ho”.

La Meritxell admet que creu que no veurà mai el nou pit com a seu: “El segueixo veient com una amputació. No me’l consideraré mai meu, però em sento immensament afortunada per poder dir, després de dos anys, que estic viva i tinc dos pits”. Quan es mira al mirall, reconeix que les cicatrius hi són: “Les portaré tota la vida però no com un pes, sinó que em fan sentir afortunada.”

La Meritxell, la Clara i l’Olga són només tres de les moltes supervivents del càncer de mama, el més freqüent entre les dones. El pronòstic de la malaltia millora any rere any i la taxa de mortalitat a Catalunya ha disminuït un 2,6%, segons dades fetes públiques per la Generalitat amb motiu del Dia Mundial contra el Càncer de Mama que se celebra avui. La taxa de supervivència d’aquest tipus de càncer ja supera el 80% de les dones que el pateixen. La prevenció, subratllen els doctors, és clau i per això recomanen sotmetre’s a revisions periòdiques.

risc de pobresa

Un 11,2% dels treballadors de Catalunya viuen al llindar de la pobresa, segons les dades que ha fet públiques avui la Taula del Tercer Sector, coincidint amb el Dia Internacional per a la Eradicació de la Pobresa. Aquest dilluns s'ha conegut també un informe de l'Eurostat que alerta que el nombre de ciutadans sense recursos gairebé s'ha duplicat a l'Estat des del 2008: segons el document, 1 de cada 5 persones viu al llindar de la pobresa a Espanya. 

La plataforma Pobresa Zero s'ha reunit aquest matí amb la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i li ha presentat el manifest "12 fronts, 12 mesos després: les desigualtats augmenten". Segons la portaveu de l'entitat, Núria Carrera, aquesta conclusió s'explica pel fet que a Catalunya "cada dia s'ha de ser més pobre per ser oficialment pobre".

105.000 llars sense cap ingrés

La Taula del Tercer Sector ha insistit que a Catalunya hi ha 105.000 llars on no s'ingressa ni un cèntim perquè tots els membres estan a l'atur. Aquesta situació, segons la plataforma, que aplega 3.000 entitats socials catalanes, afecta en total 203.000 persones. 

L'informe de l' Eurostat també assegura que Espanya és un dels països de la Unió Europea on la proporció de llars on tots o gairebé tots els seus membres estan a l'atur ha crescut en els últims 7 anys, juntament amb Grècia i Bèlgica. A l'Estat, hi ha un 15,4% de famílies en aquestes condicions.

El percentatge gairebé s'ha triplicat a Espanya en els últims 7 anys. En canvi, el 2015 va ser la primera vegada des del 2008 que de mitjana al conjunt de la Unió Europea aquest percentatge va disminuir. 

Un de cada cinc espanyols en risc de pobresa

L'informe europeu assenyala que un 22,1% dels ciutadans de l'Estat viu al llindar de la pobresa. Es tracta d'un dels percentatges més elevats de la Unió Europea, només superat per Romania (25,4%), Letònia i (22,5%) i Lituània (22,2%). Duplica la proporció de laRepública Txeca, el país amb menys proporció d'habitants que viuen al llindar de la pobresa (9,7%). En el conjunt d'Europa, el nombre de ciutadans en risc d'exclusió s'ha incrementat en 22 estats. 

Segons les dades de l'organisme europeu, i tot i les ajudes injectades, cada ciutadà de l'Estat ha ingressat l'any passat 614 euros menys de mitjana que el 2008. Espanya és un dels pocs estats on han disminuït els ingressos, juntament amb Xipre.

L'Eurostat també alerta que el nombre de persones amb greus limitacions materials o sense recursos gairebé s'ha duplicat entre el 2008 i el 2015 a Espanya, en què ha passat d'un 3,6 a un 6,4%.  

Mesures d'emergència

La plataforma Pobresa Zero ha aprofitat l'acte amb la presidenta del Parlament per demanar als grups de la cambra més celeritat en el compliment de la resolució sobre emergència social que el Parlament va aprovar  el març passat i que incloïa 275 mesures per lluitar contra la pobresa. "La nostra sensació és que els partits estan preocupats per la pobresa, però no la prioritzen com a emergència social", ha assegurat una de les portaveus de la plataforma, Teresa Crespo.

L'entitat considera prioritàries la reforma de la renda mínima d'inserció (RMI) i l'aprovació d'una renda garantida de ciutadania (RGC), així com l'aplicació de mesures fiscals redistributives i l'augment de la inversió en educació a un 6% del PIB el 2017, tal com preveu la llei d'educació de Catalunya (LEC).

gangues

Han passat 518 dies des que el Banco Santander va decidir llançar a Catalunya el que poc després seria el seu producte estrella: el compte 1/2/3. Aquest dipòsit tenia la particularitat que remunerava amb un 1% d’interès els clients que ingressessin més de 1.000 euros al compte, amb un 2% els que hi ingressessin entre 1.000 i 2.000 euros, i amb un 3% els que n’hi posessin 3.000 o més. La jugada d’ Ana Botín va ser molt comentada per tres raons: evocava poderosament el cèlebre supercompte que el seu pare, Emilio Botín, havia llançat el 1989; ho feia en un escenari de tipus molt baixos, i va iniciar una dinàmica similar a la resta de la banca, en el que aviat va ser batejat com una nova guerra del passiu. Un any i mig després, és oficial: les entitats han fet marxa enrere i signen, gustoses, la treva del passiu.

Darrere d’aquests canvis hi ha un factor decisiu: l’esperada recuperació de l’economia no ha tingut la intensitat que es desitjava. Ni el fort creixement del PIB, ni el preu baix del petroli, ni la contenció salarial, ni la baixa prima de risc ni uns tipus a mínims han servit perquè el crèdit s’enlairi. Per complicar més les coses, Mario Draghi, patró del BCE, no dóna senyals de voler apujar els tipus a mitjà termini i encareix encara més els dipòsits de la banca.

Això ha fet que els comptes de resultats dels bancs no tinguin l’evolució que es preveia inicialment i que les entitats hagin plegat veles en les seves principals campanyes comercials per captar clients. Els exemples sobren: el Santander està eliminant el programaVolem ser el teu banc, en què els clients no pagaven comissió, i els deriven a l’1/2/3, en què sí que en paguen. També ha augmentat comissions en altres comptes i, al Regne Unit, ha reduït del 3% a l’1,5% l’interès als clients del compte 1/2/3 britànic.

Més enllà dels Punts Estrella

CaixaBank, el líder destacat en nòmines a Espanya, amb una quota del 25,7%, també ha mogut peça: la   supressió del popular programa Punts Estrella ha arribat acompanyada d’una rebaixa en el valor dels regals amb què incentiven els clients a portar-hi els seus ingressos. Fonts del sector calculen que el valor d’aquests regals ha caigut des de prop dels 300 euros fins a fregar els 50. Un canvi semblant ha fet el BBVA, que porta ara les seves apostes comercials al món digital.

Fins i tot Bankia, l’entitat que actualment compta amb més múscul per fer front al dur context del sector, ha alterat les seves condicions reduint els interessos que dóna als dipòsits. Pel que fa al Sabadell, el seu producte estrella, el compte Expansió, no inclou comissions, però sí que ha reduït la seva remuneració: ja no torna el 3% dels rebuts domèstics domiciliats sinó l’1%.

Fonts del sector admeten que la cascada de rebaixes comercials respon a l ’encariment dels dipòsits que ha aplicat el BCE. “Com que és impopular cobrar pels dipòsits i no ho podem fer, apliquem més comissions i pitjors condicions”, expliquen.

Pagar per deixar els diners al banc, més a prop

L’associació de consumidors Adicae assegura que en els últims mesos ha notat les conseqüències d’aquest viratge en les polítiques dels bancs. “No només han augmentat les consultes dels consumidors pel cobrament injustificat de comissions, sinó que són els mateixos consellers delegats de les entitats els que reconeixen que amb l’actual escenari buscaran la rendibilitat cobrant noves comissions”, afirma José Ángel Palacios, el seu portaveu. L’entitat va xifrar l’any passat en 400 euros el que paga un consumidor a Espanya per diferents comissions, amb un augment interanual de 80 euros. Palacios afegeix que els màxims representants de les entitats també han admès públicament que estan intensificant les seves campanyes de captació d’estalvi cap a productes d’inversió amb més risc, especialment els fons.

Canvis a les hipoteques

Un altre dels canvis que està aplicant la banca en la seva relació amb els clients particulars es produeix en el sector hipotecari. “Hi ha un abans i un després del 7 d’abril [data de la sentència de la macrodemanda d’Adicae]”, afirmen. Això s’ha traduït en el fet que els bancs “s’han bolcat” a canviar hipoteques variables per hipoteques de tipus fix, i aquestes, a més, s’estan encarint.

Al marge de la situació actual, el problema és saber quan canviaran les coses amb el desitjat augment del preu del diner. Els bancs preveuen una travessia del desert de dos anys en què no hi haurà gangues.