fer se el llit

Després d’haver ventilat l’habitació t’has de fer el llit cada matí”, assegura Cloti Martínez, autora del llibre Reorganizarte. El arte de organizar tu casa y llenar de felicidad tu vida (Now Llibres). Malgrat això, hi ha estudis, com el que va difondre fa uns anys la Universitat de Kingston de Londres, que aconsellen no fer-lo: així l’habitació es ventila i els àcars no hi proliferen. Les postures a favor i en contra divideixen els experts, que no acaben de posar-se d’acord sobre la conveniència (o no) de fer-se el llit cada matí.

Preguntat sobre aquest debat, David Bueno, professor de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, contesta que l’edat és un factor clau a l’hora de decidir si ens fem el llit. “A mesura que envellim sentim més necessitat de ser ordenats: al cervell li costa més gestionar el desordre perquè suposa moltes entrades sensorials de manera simultània. D’aquí que ens pertorbi més no trobar el llit fet quan tornem a casa”, assenyala.

Just per aquesta raó es podria entendre que els adolescents no es vulguin fer el llit. “Els joves busquen el desordre, que és la manera que tenen de trencar amb el passat, amb l’ordre dels pares”, continua Bueno, que afegeix que amb aquestes “petites rebel·lions” estableixen un ordre mental personal, amb el qual fan la transició cap a l’edat adulta.

Ordre i descans

Per la seva banda, Cloti Martínez explica que està a favor de fer-se el llit per quatre motius. En primer lloc, contribueix a l’ordre i cura de la llar: “Poques coses fan més lleig en una casa que un llit desfet”, diu. Segon motiu: no es descansa bé en un llit desfet, i fer-lo a la nit “fa mandra”. A més, Martínez addueix que un llit fet a primera hora aporta satisfacció: ens fa pensar des del matí que ja hem acomplert una de les nostres fites diàries. Per acabar, l’autora diu: “El llit és com una mena de capsa que porta tapa, i fer-lo és una manera d’aconseguir que no se n’embruti l’interior”.

Tal com recorda la psicòloga Inmaculada Oñate, en la saviesa popular el llit és protagonista d’unes quantes dites: “A la taula i al llit, al primer crit”; “Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”. I en castellà n’hi ha una que diu: “Cuerpo triste, métete por donde saliste”. El cas és que fer-se el llit és un hàbit sotmès a prioritats personals. En certa manera, un llit fet o no “és indicatiu del moment que cadascú està vivint”, diu Oñate.

Més productivitat

Per entendre la importància de fer-se el llit, la psicòloga posa un exemple: “Imagineu que entreu a l’habitació d’un hotel i veieu el llit desfet. Quina sensació tindríeu?” Arribar a casa a la nit i trobar-se el llit desfet denota desordre, presses, falta de temps i de previsió, mandra i fins i tot esperit de contradicció. Ara bé, “no fer-se el llit també pot ser indicatiu que la persona sap guardar la calma, que no s’estressa i, fins i tot, que fa i desfà els ensenyaments que li han inculcat sobre com han de ser els hàbits”, assegura Oñate. Conclusió: que cadascú decideixi què li va millor.

Per la seva banda, el periodista Charles Duhigg defensava al llibre El poder de los hábitos(Urano) que fer-se el llit és un vehicle cap al benestar personal. Per a Duhigg, aquest costum diari estimula una cadena de molts altres hàbits diaris positius. Per això el periodista concloïa que les persones que es fan el llit cada matí solen ser substancialment més productives.

Alliberar els àcars

I ara els de la posició contrària: els contraris a fer-se el llit. La Universitat de Kingston va contribuir a la seva tesi amb arguments científics que demostraven que és bo deixar el llit desfet perquè així els àcars que hi viuen s’eliminen durant el dia.

Segons els investigadors britànics, els àcars de la pols s’alimenten d’escates de la pell humana. El doctor Stephen Pretlove, que va participar en l’estudi, afirma que si es fa el llit al cap de pocs minuts d’haver-nos llevat “la humitat dels llençols i del matalàs es manté, i per tant els àcars continuen vius”. En canvi, en un llit desfet els àcars moren perquè no suporten les condicions càlides i seques. “Es deshidraten perquè no poden ingerir la humitat per les seves glàndules exteriors i, finalment, moren”, assegura.

Cloti Martínez adverteix, però, que els resultats de la investigació britànica s’han d’analitzar amb prudència. “La segona part de l’estudi anglès especifica que perquè l’eliminació d’àcars sigui real, al llit desfet li ha de tocar el sol de manera directa un munt d’hores”. D’aquí que ella insisteixi: “Si el sol no toca el llit unes quantes hores, feu-vos-el”.

Mentrestant, al Museu de Ciències Naturals de Barcelona, la conservadora d’artròpodes Glòria Masó indica que, certament, els àcars de la pols, del grup dels aràcnids, proliferen en els ambients humits. Una atmosfera semblant a la que, atiada per la suor corporal, pot crear-se als llits després de dormir-hi. “Els àcars de la pols són com unes aranyes molt petites que ni es veuen”. Així doncs, per eliminar-los, “cal ventilar el llit, destapar els llençols, la vànova i fins i tot estendre els llençols al sol si es pot”. Tot això ho aconsella a les persones que pateixen al·lèrgia als àcars de la pols o asma. “Si no és el cas, els àcars no resulten nocius”, afirma Masó. De fet, l’objectiu de la investigació britànica era reduir la despesa sanitària destinada a curar malalties derivades dels àcars.

Per acabar, Montserrat Milian, formadora i consultora de feng shui, explica que aquesta disciplina oriental predica que fer-nos el llit ens fa sentir millor en l’entorn on vivim. “El feng shui creu que si l’entorn està desendreçat és difícil que t’hi trobis bé”, assegura.

A partir del concepte d’ordre, el feng shui aporta més suggeriments, com ara no col·locar prestatges damunt del llit, ni situar el llit sota una finestra o darrere d’una porta. “Tot és perquè la persona no hagi d’estar pendent de si li cau alguna cosa al cap o de si per la finestra i la porta hi entra algú”. Segons Milian, el cos mantindria un estat d’alerta. I el que li cal, per descansar, és repòs absolut. I ordre

nit i diaCullerada rere cullerada, el mataiaies es va empassar la seva pròpia mort a finals d’abril. La crema de xampinyons, cuinada amb una mica de “coriandre”, va acabar amb l’assassí al voltant del qual es vehiculava la primera temporada de 'Nit i dia'. La sèrie de TV3 es va quedar aleshores òrfena de criminal protagonista, però no sense continuïtat. La ficció de forenses produïda per Mediapro tindrà una segona temporada, que es començarà a rodar a mitjans de gener i s’acabarà de gravar a l’abril. Malgrat que l’assassí de la primera entrega no pot tornar per qüestions de versemblança, 'Nit i dia' seguirà explorant les llums i les ombres del món forense, jurídic i policial. “ Vam concebre la primera temporada com una de sola, que començava i acabava independentment de si la sèrie seguia”, explica Lluís Arcarazo, que va crear 'Nit i dia' juntament amb Jordi Galceran. Tots dos s’han encarregat de construir les noves línies narratives que exerciran de pilars principals de la segona entrega, que també ha comptat amb les aportacions d’ Oriol Paulo i Jordi Vallejo als guions. Arcarazo explica que quan es van encarar als nous capítols van tenir la temptació de “caure en la serialitat”, però que van descartar aquesta opció. La decisió dels creadors de 'Nit i dia', per tant, implica que la segona temporada seguirà l’estructura de la primera i relatarà una història que “comença i acaba”. Amb tot, la sèrie recuperarà “els personatges necessaris” de l’univers policíac i judicial, entre els quals hi haurà la Sara Grau, interpretada per Clara Segura. Aquesta forense amb una vida sentimental agitada tornarà a ser l’eix sobre el qual girarà la nova història, que no se centrarà en els moviments criminals d’un psicòpata sinó en una trama de delictes sexuals i en una altra de focalitzada en el poder. Segons Arcarazo, “aparentment, la segona temporada no tindrà res a veure amb la primera”. La sèrie reprendrà les vides dels personatges un temps després del final de la primera temporada, en què la Sara s’escapava de la fúria del seu marit ( Pablo Derqui) acompanyada de l’Aitor Ochoa ( Miquel Fernández). Entre els actors que reapareixeran a la ficció també hi haurà Anna Alarcón, David Verdaguer, Alba Pujol, Oriol Vila i Victòria Pagès. “Haurà passat prop d’un any des d’aleshores, i cada personatge portarà les seves motxilles emocionals”, apunta Arcarazo, que lamenta que per qüestions narratives perdessin “actors excel·lents” de la primera entrega, però assegura que en la nova temporada “el càsting serà tan potent com en l’anterior”. Entre les noves incorporacions hi haurà Josep Maria Pou, que interpretarà un llibreter; Miki Esparbé, que encarnarà un artista; Lluïsa Mallol, que serà una galerista de renom, i Ramon Fontserè, que serà un home de política, segons va avançar Fotogramas i va confirmar ahir TV3. Agressions més explícites La segona temporada de 'Nit i dia' orbitarà al voltant d’una pregunta: el que vas fer en el passat sempre acaba passant factura? Aquesta idea s’alimentarà de les repercussions d’un fet delictiu que va transcórrer temps enrere i que capgirarà la vida dels personatges de la sèrie. A banda del rol predominant del passat, Arcarazo avança que la violència serà més present en els nous episodis. “No ens hem tallat gaire a l’hora d’escriure. Hi haurà més agressions i seran més explícites, tot i que els crims tindran un caire diferent”, assenyala el guionista. Així mateix, Arcarazo precisa que han volgut mantenir l’esperit de la sèrie, que es basava en els clarobscurs de cada personatge. “Seguirem jugant amb la idea que tots som diverses persones alhora i que una cosa és el que mostres i l’altra el que ets”, avança Arcarazo, que subratlla que la seva intenció ha sigut elaborar “personatges que despertin sensacions estranyes a l’espectador”. Codirigida per Manuel Huerga i Oriol Paulo, la segona temporada de 'Nit i dia' tindrà 13 episodis de 50 minuts de durada. De moment, TV3 no ha anunciat la data d’estrena dels nous capítols.Cullerada rere cullerada, el mataiaies es va empassar la seva pròpia mort a finals d’abril. La crema de xampinyons, cuinada amb una mica de “coriandre”, va acabar amb l’assassí al voltant del qual es vehiculava la primera temporada de 'Nit i dia'. La sèrie de TV3 es va quedar aleshores òrfena de criminal protagonista, però no sense continuïtat. La ficció de forenses produïda per Mediapro tindrà una segona temporada, que es començarà a rodar a mitjans de gener i s’acabarà de gravar a l’abril. Malgrat que l’assassí de la primera entrega no pot tornar per qüestions de versemblança, 'Nit i dia' seguirà explorant les llums i les ombres del món forense, jurídic i policial. “ Vam concebre la primera temporada com una de sola, que començava i acabava independentment de si la sèrie seguia”, explica Lluís Arcarazo, que va crear 'Nit i dia' juntament amb Jordi Galceran. Tots dos s’han encarregat de construir les noves línies narratives que exerciran de pilars principals de la segona entrega, que també ha comptat amb les aportacions d’ Oriol Paulo i Jordi Vallejo als guions. Arcarazo explica que quan es van encarar als nous capítols van tenir la temptació de “caure en la serialitat”, però que van descartar aquesta opció. La decisió dels creadors de 'Nit i dia', per tant, implica que la segona temporada seguirà l’estructura de la primera i relatarà una història que “comença i acaba”. Amb tot, la sèrie recuperarà “els personatges necessaris” de l’univers policíac i judicial, entre els quals hi haurà la Sara Grau, interpretada per Clara Segura. Aquesta forense amb una vida sentimental agitada tornarà a ser l’eix sobre el qual girarà la nova història, que no se centrarà en els moviments criminals d’un psicòpata sinó en una trama de delictes sexuals i en una altra de focalitzada en el poder. Segons Arcarazo, “aparentment, la segona temporada no tindrà res a veure amb la primera”. La sèrie reprendrà les vides dels personatges un temps després del final de la primera temporada, en què la Sara s’escapava de la fúria del seu marit ( Pablo Derqui) acompanyada de l’Aitor Ochoa ( Miquel Fernández). Entre els actors que reapareixeran a la ficció també hi haurà Anna Alarcón, David Verdaguer, Alba Pujol, Oriol Vila i Victòria Pagès. “Haurà passat prop d’un any des d’aleshores, i cada personatge portarà les seves motxilles emocionals”, apunta Arcarazo, que lamenta que per qüestions narratives perdessin “actors excel·lents” de la primera entrega, però assegura que en la nova temporada “el càsting serà tan potent com en l’anterior”. Entre les noves incorporacions hi haurà Josep Maria Pou, que interpretarà un llibreter; Miki Esparbé, que encarnarà un artista; Lluïsa Mallol, que serà una galerista de renom, i Ramon Fontserè, que serà un home de política, segons va avançar Fotogramas i va confirmar ahir TV3. Agressions més explícites La segona temporada de 'Nit i dia' orbitarà al voltant d’una pregunta: el que vas fer en el passat sempre acaba passant factura? Aquesta idea s’alimentarà de les repercussions d’un fet delictiu que va transcórrer temps enrere i que capgirarà la vida dels personatges de la sèrie. A banda del rol predominant del passat, Arcarazo avança que la violència serà més present en els nous episodis. “No ens hem tallat gaire a l’hora d’escriure. Hi haurà més agressions i seran més explícites, tot i que els crims tindran un caire diferent”, assenyala el guionista. Així mateix, Arcarazo precisa que han volgut mantenir l’esperit de la sèrie, que es basava en els clarobscurs de cada personatge. “Seguirem jugant amb la idea que tots som diverses persones alhora i que una cosa és el que mostres i l’altra el que ets”, avança Arcarazo, que subratlla que la seva intenció ha sigut elaborar “personatges que despertin sensacions estranyes a l’espectador”. Codirigida per Manuel Huerga i Oriol Paulo, la segona temporada de 'Nit i dia' tindrà 13 episodis de 50 minuts de durada. De moment, TV3 no ha anunciat la data d’estrena dels nous capítols.

Cullerada rere cullerada, el mataiaies es va empassar la seva pròpia mort a finals d’abril. La crema de xampinyons, cuinada amb una mica de “coriandre”, va acabar amb l’assassí al voltant del qual es vehiculava la primera temporada de 'Nit i dia'. La sèrie de TV3 es va quedar aleshores òrfena de criminal protagonista, però no sense continuïtat. La ficció de forenses produïda per Mediapro tindrà una segona temporada, que es començarà a rodar a mitjans de gener i s’acabarà de gravar a l’abril.

Malgrat que l’assassí de la primera entrega no pot tornar per qüestions de versemblança, 'Nit i dia' seguirà explorant les llums i les ombres del món forense, jurídic i policial. “ Vam concebre la primera temporada com una de sola, que començava i acabava independentment de si la sèrie seguia”, explica Lluís Arcarazo, que va crear 'Nit i dia' juntament amb Jordi Galceran. Tots dos s’han encarregat de construir les noves línies narratives que exerciran de pilars principals de la segona entrega, que també ha comptat amb les aportacions d’ Oriol Paulo i Jordi Vallejo als guions. Arcarazo explica que quan es van encarar als nous capítols van tenir la temptació de “caure en la serialitat”, però que van descartar aquesta opció.

La decisió dels creadors de 'Nit i dia', per tant, implica que la segona temporada seguirà l’estructura de la primera i relatarà una història que “comença i acaba”. Amb tot, la sèrie recuperarà “els personatges necessaris” de l’univers policíac i judicial, entre els quals hi haurà la Sara Grau, interpretada per Clara Segura. Aquesta forense amb una vida sentimental agitada tornarà a ser l’eix sobre el qual girarà la nova història, que no se centrarà en els moviments criminals d’un psicòpata sinó en una trama de delictes sexualsi en una altra de focalitzada en el poder. Segons Arcarazo, “aparentment, la segona temporada no tindrà res a veure amb la primera”. La sèrie reprendrà les vides dels personatges un temps després del final de la primera temporada, en què la Sara s’escapava de la fúria del seu marit ( Pablo Derqui) acompanyada de l’Aitor Ochoa ( Miquel Fernández). Entre els actors que reapareixeran a la ficció també hi haurà Anna Alarcón, David Verdaguer, Alba Pujol, Oriol Vila i Victòria Pagès.

“Haurà passat prop d’un any des d’aleshores, i cada personatge portarà les seves motxilles emocionals”, apunta Arcarazo, que lamenta que per qüestions narratives perdessin “actors excel·lents” de la primera entrega, però assegura que en la nova temporada “el càsting serà tan potent com en l’anterior”. Entre les noves incorporacions hi haurà Josep Maria Pou, que interpretarà un llibreter; Miki Esparbé, que encarnarà un artista; Lluïsa Mallol, que serà una galerista de renom, i Ramon Fontserè, que serà un home de política, segons va avançar Fotogramas i va confirmar ahir TV3.

Agressions més explícites

La segona temporada de 'Nit i dia' orbitarà al voltant d’una pregunta: el que vas fer en el passat sempre acaba passant factura? Aquesta idea s’alimentarà de les repercussions d’un fet delictiu que va transcórrer temps enrere i que capgirarà la vida dels personatges de la sèrie. A banda del rol predominant del passat, Arcarazo avança que la violència serà més present en els nous episodis. “No ens hem tallat gaire a l’hora d’escriure. Hi haurà més agressions i seran més explícites, tot i que els crims tindran un caire diferent”, assenyala el guionista.

Així mateix, Arcarazo precisa que han volgut mantenir l’esperit de la sèrie, que es basava en els clarobscurs de cada personatge. “Seguirem jugant amb la idea que tots som diverses persones alhora i que una cosa és el que mostres i l’altra el que ets”, avança Arcarazo, que subratlla que la seva intenció ha sigut elaborar “personatges que despertin sensacions estranyes a l’espectador”. Codirigida per Manuel Huerga i Oriol Paulo, la segona temporada de 'Nit i dia' tindrà 13 episodis de 50 minuts de durada. De moment, TV3 no ha anunciat la data d’estrena dels nous capítols.

assistencia sexual

“Sóc una persona. Vull estimar i ser estimat”, afirma amb contundència el Jesús. Ell, que pateix diverses malformacions i es desplaça en cadira de rodes, és el primer testimoni de Jo també vull sexe!, un reportatge del Sense ficció de TV3 que posa sobre la taula l’existència de serveis d’assistència sexual per a les persones amb discapacitat funcional o intel·lectual. Els primers passos del Jesús com a usuari d’aquest servei exerceixen de fil conductor del documental, que està dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis i s’estrena avui a les deu de la nit.

Llegeix aquí 'Sexe i discapacitat, doble tabú', publicat a l'ARA el març del 2014L’assistència sexual és en terra de ningú a Espanya. No està reconeguda com una professió i, per tant, no està regulada, però tampoc està prohibida. Es tracta d’una activitat laboral que es mou en el terreny de l’alegalitat, mentre que en altres països d’Europa és una feina reconeguda i legal. En alguns casos, fins i tot, està subvencionada per l’estat. Jo també vull sexe! fa d’altaveu d’algunes persones que l’exerceixen i d’altres que en són usuàries per mostrar com aquest servei, encara emergent a Catalunya, pot suposar l’única manera d’accedir a la sexualitat per a la gent amb discapacitat. “Vam trobar-nos amb aquest tema fa tres anys, quan estàvem elaborant  un reportatge sobre gent afectada per la poliomielitis durant el franquisme. Aleshores era una qüestió molt incipient”, explica Ricard Belis. Des del seu punt de vista, el documental “arriba en el moment oportú”, perquè “tant els treballadors com els usuaris de l’assistència sexual volen explicar la seva situació i sortir de l’armari”.

El reportatge del Sense ficció recull les reclamacions de les persones amb discapacitat per poder viure amb plenitud els seus drets sexuals. Alguns relaten que els cuidadors no volen assumir les tasques dels assistents sexuals i lamenten que de vegades l’entorn els negui l’accés a la sexualitat a través d’acompanyants íntims i eròtics, que sí que ofereixen aquest servei. D’altres confessen que han descobert el sexe gràcies a l’assistència sexual i que l’experiència els ha ajudat a agafar seguretat i a guanyar autoestima, alhora que demanen que la societat obri la ment. “ He de pagar perquè toquin el meu cos. I des que ho faig em sento molt bé, és com una teràpia”, afirma la Inmaculada Hernández, que és usuària del servei. El documental també mostra com, en algunes situacions, els familiars més propers són els que opten per buscar una assistència sexual per als seus parents. “Hi ha hagut mares que han masturbat els fills abans de buscar-los una assistent. Jo ho respecto, però per a mi és anormal”, diu Montse Salat, que va contractar una assistent sexual per al seu fill, que té problemes de mobilitat causades per un coma profund.

Els assistents sexuals també exposen les seves motivacions i reflexions al reportatge, on deixen clar que no fan voluntariat però que ajuden les persones amb discapacitat a tenir sexualitat. Ruth Raventós, que es dedica a oferir aquests serveis, explica que “a aquests cossos els canvien, els renten, els asseuen en una cadira però mai són abraçats ni tocats” i assenyala que a ella li inspiren “tendresa i amor” i li donen “una lliçó de vida”. Entre els assistents i els clients sovint hi ha associacions sense ànim de lucre com Tandem Team que els posen en contacte sense rebre cap remuneració econòmica a canvi.

Dues visions sobre l’assistència

De la mateixa manera que el documental aplega testimonis amb discapacitats diverses, també exposa les opinions de col·lectius que estan a favor de l’assistència sexual però que la conceben des de punts de vista diferents. “Tandem Team entén que els acompanyants no són només les mans de l’usuari, sinó que també poden practicar sexe junts. Altres col·lectius, com els impulsors del documental Yes, we fuck!, veuen l’assistent sexual com una persona que només ajuda l’usuari a accedir al propi cos”, matisa Belis, que subratlla que al reportatge han intentat plasmar les dues visions.

A Jo també vull sexe! hi apareixen tres escenes en què els usuaris i els assistents sexuals inicien el servei. “Són escenes reals pactades amb els protagonistes. Ells ens van dir fins on volien arribar amb les càmeres al davant, després nosaltres ens vam retirar discretament”, explica el codirector del documental. Aquestes tres escenes són, segons Belis, “el punt més delicat del reportatge, perquè era un terreny que no havíem explorat mai, però creiem que s’havia de mostrar”.

Malgrat que el Sense ficció s’enfronta a “dos tabús”, la sexualitat i la discapacitat, i aborda qüestions que formen part de la vida íntima dels testimonis, el codirector del documental destaca que “ha sigut sorprenentment fàcil” trobar gent que volgués explicar la seva experiència a la televisió. “Hem conegut gent amb moltes ganes de parlar. Per a nosaltres, donar-los veu era un deure professional”, diu Belis.

nova canço

“Passàvem per allà”, diu Núria Batalla, com si l’aventura que va engegar amb Joan Molas l’any 1967 no tingués més importància. I sí que en va tenir. Aquesta nit Lluís Llach els lliurarà el premi ARC a la trajectòria, un guardó que reconeix la seva feina com a mànagers al servei d’artistes com Maria del Mar Bonet, Joan Isaac, Marina Rossell, Ramon Muntaner i el mateix Llach. De fet, Núria Batalla (Terrassa, 1943) i Joan Molas (Reus, 1943) van ser uns pioners que pràcticament van haver d’inventar una manera de relacionar-se tant amb els artistes com amb el teixit cultural del país justament quan la Nova Cançó aixoplugada pels Setze Jutges albirava un canvi. L’èxit de Joan Manuel Serrat i l’aparició dels tres últims jutges, Bonet, Rafael Subirachs i Llach, va marcar un punt d’inflexió: efectivament, Batalla i Molas passaven per allà quan no tenien ni 25 anys.

“En aquella època els artistes actuaven de tant en tant. El que calia era una empresa que es dediqués a muntar concerts, i nosaltres ens hi vam posar”, recorda Molas. Això és el que van fer fins al 30 de desembre del 1990, quan el món que havien contribuït a construir ja no era el mateix. Tanmateix, durant més de vint anys van treballar amb una dotzena d’artistes, inclosos Raimon, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, la Companyia Elèctrica Dharma i Miquel Cors, i la seva manera de fer va ser fonamental per al desenvolupament de la professió de mànager a Catalunya, que és justament el que avui premia l’Associació de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya.

“Ens ho vam haver d’inventar tot. En aquest país hi havia una infraestructura no utilitzada de teatres municipals, casinos i ateneus, però no hi havia cap circuit ni organitzadors de concerts -explica Molas-. Nosaltres anàvem als llocs i demanàvem si podíem organitzar-hi un concert”. “Ens encarregàvem de tot -afegeix Batalla-. Al principi portàvem els altaveus i tot, perquè abans els artistes actuaven amb el que trobàvem a cada lloc, i sovint els altaveus eren els de l’església. Però va ser un moment d’explosió, i trobaves gent molt jove amb ganes de fer coses. Va ser fantàstic”.

Activisme cultural

Ni Molas ni Batalla tenien experiència com a mànagers, però sí que coneixien de primera mà l’ambient de la cançó i els movia l’activisme cultural. “Jo ja era independentista”, diu Molas. “Encara que en aquella època no se’n deia així”, precisa Batalla. Ella treballava a la llibreria l’Àmfora de Terrassa quan el 1965 Martí Llauradó la va convèncer per fer-se càrrec de les botigues de la Cova de Drac, a Barcelona. Aquell mateix any, Molas havia entrat a treballar a la discogràfica Concèntric d’Ermengol Passola, portant “l’administració i les qüestions comercials”. Només tenia 22 anys.

Tots dos van acabar coincidint a Concèntric, i la joventut i les ganes els van dur a muntar-s’ho pel seu compte el 1967 per organitzar un concert al Palau de la Música amb Subirachs, Bonet i Llach. “Jo pensava que a Concèntric s’equivocaven. Només feien discos i deixaven que els artistes s’espavilessin. Nosaltres, en canvi, pensàvem que calia muntar concerts i que els discos no eren tan importants i que qualsevol discogràfica multinacional podia ser bona”, explica Molas, que tanmateix reconeix un error: “Ara hauria muntat una discogràfica, perquè el país ho necessitava”. Un cop van decidir tirar endavant com a mànagers, van pactar els números: després de descomptar les despeses i els impostos, l’artista s’enduia el 75% i ells el 25%. Així van funcionar amb Llach, l’artista amb qui van treballar fins i tot quan l’autor de L’estaca tenia prohibit tocar al país. Van fer feina a França, Itàlia i Alemanya mentre seguien acompanyant l’expansió de la Nova Cançó a casa, “en un ambient de col·laboració, molt de país”, recorda Molas. Són anys de militància, de fer costat a les mobilitzacions obreres, quan la cultura era una eina més de l’activisme polític.

A partir del 1977, la cosa canvia. “Els partits polítics van agafar molta importància i molts dels que havien organitzat concerts amb nosaltres de sobte eren regidors de Cultura”, diu Molas. Comencen els concerts gratuïts i els caixets fixos. “Nosaltres volíem que les entrades fossin barates, i estàvem en contra de la gratuïtat”, assegura Batalla. El model dels percentatges basats en la col·laboració queda arraconat, i ells no s’hi senten a gust. Tampoc va ser fàcil als anys 80. “Els governs de Jordi Pujol van ser bastant nefastos, perquè el que ell no controlava no li interessava, i a la Cançó tots eren esquerranosos. I per als socialistes, tot el que sonava català era espardenyeta, era Pujol”, explica Molas. La pinça sociovergent va consolidar una hegemonia cultural en què la Cançó se suposava que no interessava a ningú. “La premsa, que el 1977-78 havia sigut molt oberta, prodemocràtica i antifranquista, als 80 es va convertir en molt partidista. Però estaven d’acord que la Cançó no servia”, diu Molas. “Però teníem més concerts que mai! La Maria del Mar Bonet, per exemple, tocava tres setmanes a la plaça del Rei omplint cada dia”, recorda Batalla.

Com diu Batalla, “una mica com a resposta” a aquella hegemonia excloent, es va organitzar el concert de Lluís Llach al Camp Nou el 6 de juliol del 1985. “Vam poder organitzar-lo gràcies a la implicació de persones com Joan-Carles Doval i a molta gent que va col·laborar d’una manera magnífica. Miquel Sellarès es va encarregar de la seguretat coordinant voluntaris. De fet, el servei d’ordre era Catalunya, fans que es passaven el concert mirant l’escenari”, recorda Batalla amb un somriure.

A finals del 1990, van deixar córrer la feina com a mànagers. Després d’un any sabàtic, l’amistat amb Eliseu Climent els va dur a ocupar-se de la part comercial d’ El Temps, durant sis anys. “I després ens vam retirar”, explica Molas.

Fidel (1926-2916)

La historia no el pot absoldra mai. Ha mort per fi el comandant que va portar la revolucio Cuba, ab el Che Guevara, no ho oblidem, fent la sortir de la dictadura de la mafia anericana per entrar a la seva. Aixo si tota la cida de luxe pasava a la part del darrera, com els bons restaurants, els millors estpactales i les esperes de dies setmanes i mesos, per fer se a la mar cap a Miami. Mai podrem oblidar la frase de l'oficial america mentre assessinaven al Che despres d'haver lo fer pàsar la nit amb el cadavers dels seus mes intims guerrillers. "I ara mentre el matem sense ni aixecarse de terra, pensi amb l'esmorçar luxos i complert que s'esta foten el seu company de revolucio Fidel, a una soleiada terrassa de l'Havana" Despres els trets a la cara no per la foto. I els pijos del Bocaccio, portan compreses i revistes Lectures atrasades que eren molt ben rebudes per las jineteras que es feien els tampax amb papers de diari. Le mongetes amb un pot obert i a granel, les cançons grabades una a una en un cassette vell iels nens esperan que algun turista els convides a un hotel. I sonava "Emiliana por la mañana, nos da......cafe!!!"

que las disfrutes.

Una colada de café. Foto: Wikipedia. Emiliana es una cubanaque en el albergue es fundamental. Emiliana es muy cumplidora, es halagadora, alegre y cordial. Emiliana no se demora y en la colada siempre es puntual. Estribillo: Si no fuera por Emiliana nos quedaríamos con las ganas de tomar café, de tomar café.

Emiliana por las mañanas piensa en nosotros, piensa en usted, se levanta muy tempranito y en un ratito cuela el café y reparte en cada buchito todo lo bueno que usted le dé. Estribillo:……………………………… Emiliana es como una hermana que nunca, nunca dice que no, Emiliana tiende su manoa cualquier hermano trabajador, su sonrisa es como la brisa por la mañana en que alumbra el sol. Estribillo:……………………………… Emiliana, doña Emiliana, que en el albergue es fundamental, si no fuera por Emiliana, nos sentiríamos todos mal, si no fuera por Emiliana que en la colada siempre es puntual.

Trump a Moldavia

Puc assegurar que sense la victòria de Donad Trump les eleccions del diumenge 13 de novembre a Moldàvia i a Bulgària haurien pogut ser irrellevants. Unes d’aquestes eleccions que als periodistes ens costa de vendre als caps. Moldàvia? Bulgària? L’únic al·licient podria haver sigut -amb la guerra civil a Ucraïna encara pròxima- saber què es mou en una Moldàvia encara mig satel·litzada per Moscou, però amb tractes amb Brussel·les. De Bulgària hauria pogut interessar l’arrelament europeista d’un país de la Unió Europea on el Kremlin havia arribat a instal·lar la gran “delegació” del KGB al sud-est d’Europa. Ha resultat, però, que l’ona expansiva del terratrèmol Trump va provocar rèpliques a les urnes moldaves i búlgares.

El 52% dels vots aconseguits pel líder russòfon de Moldàvia, Igor Dodon, donen al país l’oportunitat de resituar-se en l’òrbita d’un Putin amic de Trump. Un Putin que, de ben segur, aixecarà els càstigs per haver signat un acord comercial amb la UE. Moldàvia, l’antiga Bessaràbia romanesa que Stalin és va quedar pel pacte Mólotov-Ribbentrop, difícilment complirà l’anhel d’esdevenir més europea que no pas eurasiàtica. A Bulgària els resultats de les eleccions -menys esperats encara que a Moldàvia- han donat la presidència de la república -amb gairebé el 60% dels vots- al general Rumen Radev, un aviador que no amaga gens la seva veneració per la Rússia de Putin i que potser enyora els temps en què Bulgària era considerada “la setzena” república de l’URSS.

Intensos, doncs, els moviments de fons a l’est d’Europa, fins al punt de fer emergir resultats electorals que, tant pels percentatges com per la lectura que imposa el context, s’han incorporat a aquesta narració d’incerteses que té com pròxim episodi les eleccions presidencials a Àustria del 4 de desembre que podria guanyar l’extrema dreta. Amb ultres declarats a Viena, Budapest i Varsòvia i partits pro Putin arribant al poder, l’Europa central i oriental bascula cap a un incert autoritarisme de contorns populistes. I que podria ser la coreografia d’avantsala de la presidència ultra de Marine Le Pen a França.

Tandem Duguin-Soral

La disposició dels actors en tots aquests escenaris fa inevitable associar el panorama general amb l’anomenada Quarta Teoria Política, també coneguda com la Quarta Posició, exposada el 2009 per l’ideòleg ultranacionalista rus Aleksandr Duguin, autor del pamflet Per un feixisme roig sense fronteres. Activista d’ambients ultradretans i també comunistes i del KGB, Duguin és ben rebut al Kremlin i Putin se l’ha escoltat amb atenció pel que fa a Ucraïna i Crimea. Amb tot, l’actual ventada populista no ha sigut gestada per la Quarta Posició: no té prou estructura a gran escala. Sí que és versemblant, però, que Duguin i els seus aliats -com ara Alain Soral, l’exmilitant del PC francès i actualment enquadrat al Front Nacional- estiguin observant atentament els escenaris sorgits per la sacsejada Trump. I esperen. La idea de la Quarta Posició seria desplegar la seva oferta de feixisme roig, amb embolcall d’urnes i dinàmiques populistes un cop amortitzada la democràcia representada per la Unió Europea, que Putin vol esborrar del mapa mentre Trump mira cap a una altra banda. Els que, en nom de la democràcia, van imposar l’austeritat a una societat ofegada per la depressió econòmica, comencen a adonar-se com aquella cura de cavall no els sortirà de franc.

anoeta

Anoeta s’ha convertit durant l’últim lustre en el territori futbolístic més hostil de tot Espanya per al Barça. Fa pràcticament una dècada que el conjunt català no guanya a Sant Sebastià. De fet, el millor equip de la història, ja sigui amb Pep Guardiola o Luis Enrique a la banqueta, no ha aconseguit sumar els tres punts en la seva visita a l’estadi de la Reial Societat. Amb altres paraules, Leo Messi només ha vist guanyar el Barça una vegada a Sant Sebastià, l’any 2007. I jugadors com Sergio Busquetsmai hi han guanyat. Gerard Piqué, en canvi, ha celebrat una victòria des de la banqueta d’Anoeta, però ho va fer vestint el xandall del Saragossa.

• 

Sobreviure en territori hostil 

En aquest advers escenari, per tant, el Barça haurà de sobreviure demà. No hi ha marge d’error, ja que una nova ensopegada, lligada a un triomf del Reial Madrid contra l’Sporting de Gijón, podria situar els catalans a 7 punts de distància dels blancs a només una setmana del clàssic del Camp Nou. Tot i que falta molta Lliga, el vestidor és conscient que punxar demà seria posar en safata el campionat als homes de Zidane.

Precedents gens optimistes

En les últimes 7 visites a Sant Sebastià el Barça ha sigut incapaç de guanyar: sis partits de Lliga i un de Copa. I això que fins a dues vegades l’equip blaugrana s’havia avançat per 0 a 2 al marcador. El primer cop, amb Guardiola, la Reial va aconseguir igualar, i la temporada 2012-2013, amb Tito Vilanova, els locals van capgirar l’electrònic per acabar imposant-se 3 a 2 amb un gol final d’ Imanol Agirretxe.

Però no es tracta només d’una malastrugança passatgera, inherent a la millor generació de futbolistes de la història del Barça. Històricament les visites a Atocha primer i després a Anoeta han acostumat a acabar malament per als blaugranes. És el pitjor camp d’Espanya, d’entre els històrics, després del Santiago Bernabéu. El Barça només ha guanyat jugant com a visitant 1 de cada 4 partits disputats contra la Reial Societat. Un percentatge lleugerament superior a l’aconseguit contra el Madrid: en el 22% dels duels a la Castellana la balança s’ha decantat del costat català. Lluny queden, per exemple, els números del derbi contra l’Espanyol i del València, amb un 37% i 40% de victòries culers respectivament.

La pitjor ratxa

Entre els anys 1958 i 1977 el Barça va encadenar 14 partits consecutius sense sumar els dos punts a Atocha. Era l’època negra dels catalans, que havien deixat enrere l’etapa d’esplendor de l’equip de les Cinc Copes que va regnar a Europa a principis dels 50. De fet, la millor ratxa va arribar just després dels anys d’or de Ladislau Kubala, ja que entre el 1953 i el 1958 es van aconseguir cinc victòries en sis partits.

Als anys 90 Sant Sebastià va tornar-se a convertir en territori hostil. Fins i tot el Dream Team de Johan Cruyff, en els quatre anys gloriosos entre el 90 i el 94, no va saber guanyar quan visitava els txuri-urdin. Amb l’holandès el Barça sempre va marcar a Atocha, però, durant els quatre anys de títols consecutius, mai va poder celebrar el triomf.

La primera raó d’aquesta dificultat que troben els blaugranes cada vegada que es desplacen fins al País Basc és ben simple. “La Reial juga molt bé a futbol”, resumeix l’extècnic blanc-i-blau Jabo Irureta. “Els agrada portar la iniciativa del joc, és un equip que se supera quan juga a Anoeta”, afegeix Irureta, que l’any 1997 va derrotar el Barça assegut a la banqueta de la Reial Societat. Per al veterà entrenador d’Irun, hi ha també un component “emocional” molt gran, ja que el públic local dóna suport al seu equip “més” que en altres partits contra equips grans. Una qüestió que també destaca Alberto López, que va defensar la porteria basca durant 13 anys: “Per les dimensions del terreny de joc i com està la gespa, hauria de ser un camp propici per al Barça, però la motivació dels jugadors locals per batre un rival com el Barça ho capgira, són partits especials”. A més, afegeix, “a vegades, com passa aquest any i ha passat recentment, el partit coincideix amb un calendari carregat per al Barça, que ve de competicions europees i això pesa”.

El gran detonant del triplet

Però, en l’imaginari culer més immediat, Anoeta s’ha convertit també en un escenari cabdal per entendre la història recent del club. El 4 de gener del 2015 el Barça de Luis Enrique va tocar fons. Messi, que va sortir des de la banqueta, va enfrontar-se amb el tècnic asturià l’endemà del partit. Els esdeveniments es van precipitar. El director esportiu, Andoni Zubizarreta, va ser cessat per les declaracions que va fer a la llotja de l’estadi basc. Josep Maria Bartomeu va convocar eleccions per a l’estiu. Una sacsejada terrible a la institució, que semblava que avançava sense rumb, però que va acabar només sis mesos més tard amb un triplet. El Barça ho va guanyar tot. Anoeta va ser el detonant perquè les peces s’alineessin.

Aquest any la situació és més límit. El Barça ha de sumar els tres punts per no despenjar-se al campionat, i ho ha de fer contra un equip, el d’ Eusebio Sacristán, que és ara mateix cinquè, a només quatre punts dels culers. Un repte més per a la millor generació de jugadors del Barça. Un repte encara pendent.

el cul llogat

El turisme ha crescut arreu del món. En part, per la incorporació de turistes de països emergents, com la Xina; en part, perquè la caiguda del preu del petroli ha abaratit el transport. Que l’euro baixés va acabar convencent els europeus de quedar-se al continent. La crisi va abaratir els preus a casa nostra i ens vam tornar competitius. I com que els països d’on vénen els nostres turistes han anat sortint del forat, hi ha més alegria.

Per acabar-ho d’arrodonir, la competència és un erm. Egipte tenia 14 milions de turistes internacionals abans de la Primavera Àrab. Tunísia, set. Grècia, enmig del seu caos, va perdre’n un 8%. França, després dels atemptats de Niça i París, un 16%. Fins i tot Turquia ha vist com el fallit cop d’estat i la reacció autoritària d’Erdogan li causen caigudes del 30%. Un estudi del BBVA calcula que el 35% de l’increment del turisme a Espanya es deu a la tensió geopolítica.

L’increment no és menor: tres anys consecutius de rècord. El 2015 Espanya va rebre 68 milions de turistes, Catalunya en va rebre 19, i Barcelona, gairebé nou. El mateix dia que Colau anunciava la multa a Airbnb es van publicar les dades d’increment d’ocupació hotelera: un 3%. I els turistes creixen a un ritme superior al 4%.

Tot això és salvatge i en part conjuntural. És difícil predir què passarà: ¿ens atraparà el caos o tornarà l’estabilitat arreu? Les administracions estan superades. Just quan les Terres de l’Ebre o el Pirineu comencen a notar un increment prou fort per donar-se cops a la panxa, la ciutat de Barcelona rebenta les costures. L’equip de l’alcaldessa Colau, que es va presentar amb un programa que no només deia que volia lluitar contra els problemes d’habitatge i els efectes nocius del turisme, sinó que va vendre’ns que el problema era de voluntat política, s’ha trobat, a més, amb la disrupció de l’economia “col·laborativa”.

Airbnb és el primer dels conflictes, però no serà l’últim. Uber, Wallapop, Github, fins i tot Twitter i Facebook, són exemples de com el mercat digital destrueix antics monopolis i ofereix un servei difícil de batre. La pregunta de fons és si aquests nous serveis poden ser regulats de la mateixa manera que els serveis que substitueixen.

L’infractor és qui posa el pis a la infraestructura d’Airbnb, no la plataforma

Un exemple és la multa que l’Ajuntament de Barcelona ha posat a Airbnb: els multen perquè a la seva web de pisos n’hi ha molts que no estan registrats com a turístics. Però no fa ni sis mesos la Comissió Europea va emetre un informe que diu que aquesta mena de plataformes poden “quedar exemptes de responsabilitat per la informació que emmagatzemen en nom de qui ofereix el servei”. L’infractor és qui posa el pis a la infraestructura d’Airbnb, no la plataforma, segons aquesta interpretació. Però la novetat de la situació, i la irreversibilitat del futur que ens porta, obliga a ser escèptic amb totes les posicions, també la de la UE, que no és pas vinculant. De fet, Nova York, San Francisco i Berlín estan en litigi polític amb Airbnb, i alhora Airbnb ha signat acords amb 200 ciutats, incloent-hi París i Amsterdam, i en alguns llocs és clau per recaptar taxes turístiques (cosa que Junqueras preveu als pressupostos).

El debat és complex: ¿l’aparició d’Airbnb encareix el mercat de lloguer, com diuen els regidors de Colau i les immobiliàries locals, o posa al mercat habitatges desocupats i a la llarga justament té l’efecte contrari, com diuen els economistes? A Airbnb li interessa rebaixar molt les condicions d’entrada al mercat; si hi afegeixes paperassa, els ensorres i envies el negoci al mercat negre, que és on era i on serà. Als hotelers els interessa que l’Ajuntament tracti Airbnb com els tracta a ells -i els multi-, frenar-los i guanyar temps per, amb sort, adaptar-se, com ja passa amb els hotels de Nova York, cada cop més semblants a pisos d’Airbnb.

El problema de l’habitatge a Barcelona és d’oferta, i la demanda no té pinta de baixar, encara menys la turística

Dels 20.000 anuncis que té Airbnb a Barcelona, ¿quants són pisos, 10.000? El problema de l’habitatge a Barcelona és d’oferta, i la demanda no té pinta de baixar, encara menys la turística. Els efectes nocius del turisme a Barcelona superen amb escreix el que un conflicte entre Colau i Airbnb pugui significar. També els beneficis. El xoc de l’economia “col·laborativa” va més enllà de fer metàfores des de les regidories per escalfar els ànims dels veïns frustrats.

Ara que ningú no li aprova el pressupost municipal, un mes després d’una suposada reunió “constructiva” entre Ajuntament i empresa, això té tota la pinta d’una barreja de cortina de fum i masturbació ideològica. El camp de joc permet moltes posicions i un magnífic debat, però derivem cap al dogmatisme. I s’enganya la gent sobre les causes del que ens passa, per dissimular la impotència. Quan Airbnb recorri la multa, que Pisarello munti una reunió. Obrim la conversa. Ahir.

Vidal no els hi Quadras

El Tribunal Suprem espanyol ha sancionat el jutge Santiago Vidal amb tres anys de suspensió perquè ha redactat una Constitució catalana. Això és “una falta molt greu”, que suposa un “menysteniment inexcusable en el compliment dels deures judicials”. Sort que no la va gravar en audiovídeo.

Però per què seria un menysteniment (inexcusable) en el compliment dels deures judicials la redacció d’una Constitució catalana? No ho ha fet pas en l’horari de feina. Ho ha fet en el temps lliure. Potser, per fer-ho, ha menystingut, justament, els deures conjugals. En el temps lliure, un jutge pot dedicar-se a diverses tasques, entre elles redactar.

Trobo que suspenent el jutge tres anys per haver redactat aquesta Constitució catalana estan donant-li un valor simbòlic

¿Redactar la Constitució catalana és una falta molt greu perquè és la Constitució catalana o perquè redactar, en si, és una falta molt greu? Si redactar en si és una falta molt greu que t’impedeix de fer la feina de jutge, llavors han de suspendre els jutges poetes i escriptors. Si resulta que no, que redactar qualsevol cosa (com per exemple redactar la Constitució del planeta del Petit Príncep) no és un delicte però redactar la Constitució catalana sí, ¿llavors la falta greu ve donada per la catalanitat de la Constitució? ¿O perquè redactant una Constitució catalana el jutge està ajudant a fer possible la independència de Catalunya, cosa que, per als camarlencs del regne de Felip, és il·legal? Llavors, el Tribunal hauria de suspendre molts altres servidors públics per, posem per cas, haver enviat whatsapps de suport al jutge Vidal o per haver-se llegit la Constitució redactada pel jutge.

Trobo que suspenent el jutge tres anys per haver redactat aquesta Constitució catalana estan donant-li un valor simbòlic. Per a ells no és un joc. I si no és un joc estan dient-nos que ens consideren “un altre país”. Ara, simplement, procuren posar molta maionesa al damunt del filet només perquè els nens no notin que és peix i se l’empassin

baixa maternal

Una recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha declarat que la prestació per maternitat -o paternitat- que paga la Seguretat Social no ha de tributar a l'impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF).

La sentència, a la qye ha tingut accés l'ARA i que avança aquest dilluns el diari 'Cinco Días', considera que la prestació de maternitat –les 16 setmanes de baixa que paga la Seguretat Social– entra dins les rendes exemptes de l'IRPF, en contra de la posició que sempre ha mantingut Hisenda, que s'havia de tributar per a aquest diners.

En el cas concret de la sentència, el tribunal dóna la raó a una dona que va demanar la devolució de 3.135 euros que havia tributat com a IRPF per una baixa de maternitat en la qual va rebre una prestació d'11.679 euros.

Fins ara Hisenda sempre havia mantingut que aquest tipus de prestació està sotmesa a tributació per IRPF, fins al punt que, arrel d'una campanya que es va moure per SMS i Whatsapp fa un temps, va emetre una circular que recordava que aquestes prestacions havien de tributar.

Però la sentència de la secció cinquena del Tribunal Superior de Justícia de Madrid ho interpreta d'una forma totalment diferent. El tribunal es fixa en l'article 7 de la Llei de l'IRPF del 2006, que en el tercer paràgraf de l'apartat h diu que "estaran exemptes les demés prestacions públiques per naixement, part o adopció múltiple, adopció, fills a càrrec i orfandat" i a continuació en el quart paràgraf indica que "també estaran exemptes les prestacions públiques per maternitat percebudes de les comunitats autònomes o entitats locals".

Segons la sentència, la prestació de maternitat "ha d'estar forçosament inclosa en el tercer paràgraf de l'article 7 h de la Llei de l'IRPF". Aquesta interpretació la fa el tribunal perquè el tercer paràgraf reconeix el benefici tributari "de caràcter general" i el que fa el quart paràgraf es ampliar aquest benefici fiscal a les prestacions que donin altres administracions, com poden ser les comunitats autònomes o ens locals.

El tribunal és plenament conscient que va en contra de la posició que fins ara havia mantingut l'Agència Tributària, ja que en la sentència diu que "la interpretació que realitza l'AEAT de la regulació legal no és encertada", ja que es queda només en el quart paràgraf, deixant exemptes les prestacions de comunitats autònomes i ens locals, "sense tenir en compte la redacció del tercer paràgraf".

No crea jurisprudència

La sentència només afecta aquest cas concret, no crea jurisprudència ni obliga l'Agència Tributària Estatal a modificar el seu criteri, que es basa que aquests diners han de tributar. Però amb un tribunal a favor de la devolució, s'obre la porta que moltes més mares (i pares que hagis gaudit part o tot el permís) demanin la devolució d'aquestes tributacions.

Això, no obstant, obligarà a presentar recursos davant diverses instàncies en un procediment que s'allarga en el temps. En el cas de la sentència dictada ara, la dona va presentar un recurs davant l'Agència Tributària, primer, que no li va donar la raó, i després davant el Tribunal Econòmic Administratiu, que tampoc li va acceptar, fins que va arribar al Tribunal Superior, que ha decidit a favor seu.

Segons ha explicat a Catalunya Ràdio Jordi Baqués, delegat a Catalunya de la Associació Espanyola d'Assessors Fiscals, en qualsevol cas només es podria reclamar les quantitats tributades des del 2012, ja que abans haurien prescrit. A més, ha indicat que els contribuents sempre haurien de pagar primer i, en tot cas, presentar després la reclamació. Una reclamació que en primera instància s'hauria de fer davant del Tribunal Econòmic Administratiu i, en cas de ser desfavorable la resolució, presentar un recurs contenciós administratiu.

Per a Joan Carles Trujillo, director del departament laboral de Martínez Comín Consultores, s'ha de tenir en compte que el Tribunal Suprem podria tombar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid. A més, aquest advocat recorda que en el cas de la sentència, la dóna reclamava 3.135 euros que havia tributat per una prestació de més d'11.600 euros per 16 setmanes de baixa maternal. Una quantitat que surt a compte perquè segurament cobrava el màxim de prestació, però en la majoria dels casos les quantitats són molt menors i, difícilment, "sortiria a compte una reclamació".

lluny del camp nou

El vestidor del Camp Nou és massa petit per al gruix de futbolistes que es formen a La Masia i arriba un moment que, a contracor, molts han de fer les maletes. A fora els espera un camí ple d’entrebancs. Desapareix l’entorn que els ha acollit durant la seva etapa de formació. S’acaben les comoditats de La Masia i comença el que segurament és el procés més complicat: el d’adaptar-se a un futbol que normalment no té res a veure amb el que han estat practicant durant tants anys a la Ciutat Esportiva. “Per a ells és un món totalment diferent. No hi ha cap equip que sigui com el Barça”, destaca Luis Enrique.

La història blaugrana està plena de jugadors que han arribat al primer equip però no s’hi han pogut consolidar. Els exemples més recents són els de Sandro Ramírez, Munir El Haddadi i Sergi Samper. Tots tres tenien contracte, però també una barrera que els impedia gaudir de minuts. El sentit comú els empeny a marxar i aquest estiu han deixat el club. “És que si l’entrenador et diu clarament que no jugaràs, no tens altra alternativa que buscar-te la vida fora”, diuen des del seu entorn. “Però s’ha de ser realista. Si es marxa, és molt difícil tornar”. Dels tres, qui millor ho porta és Sandro, que precisament torna demà al Camp Nou amb el Màlaga. “M’ha costat adaptar-me a un estil diferent, però estic satisfet, els gols han arribat”, deia a la premsa andalusa el davanter.

"M'ha costat adaptar-me a un estil diferent, però estic satisfet, els gols han arribat"

SANDRO RAMÍREZJUGADOR DEL MÀLAGA

Encara que no tothom ha tirat la tovallola. L’exemple més clar és el de Sergi Roberto, lateral dret titular del primer equip. Avui gairebé tot semblen flors i violes, però el jugador de Reus no oblida els dos anys d’ostracisme que va passar al club, entrant en molt poques convocatòries i jugant pocs minuts i en partits de poca exigència. Ell mateix ha reconegut, en cercles íntims, que va ser un calvari que no desitja a ningú. Un altre cas, menys positiu, és el de Jordi Masip. Va pujar del filial el 2014 per ser el tercer porter del Barça. Però quan a l’estiu va marxar Claudio Bravo, en comptes de passar a ser el suplent de Ter Stegen va veure com el club decidia contractar l’holandès Jasper Cillessen.

Aprendre a volar fora de La Masia

Els jugadors que han tastat aquesta experiència ho corroboren. “Quan surts del Barça fa molt de fred i no ho saps fins que ja has marxat”, reflexiona Marc Crosas. En el seu cas va marxar cedit a l’Olympique de Lió el 2008 i després va passar per les lligues escocesa, russa i mexicana abans d’aterrar al Tenerife, de la Segona A, on juga des de l’estiu. “Al Barça et preparen per poder jugar entre els millors, però, curiosament, aquesta exigència pot crear problemes per adaptar-te a altres estils on prioritzen que defensis, mantinguis la posició o et tanquis per defensar un 0-0. Pots patir un xoc cultural”.

"Al Barça, les ocasions te les donen fetes. A fora t'has de buscar els teus propis gols"

ORIOL RIERAJUGADOR DE L'OSASUNA

La seva experiència és similar a la d’ Oriol Riera, que va rescindir el contracte el 2006 i va reciclar-se com a futbolista a la Cultural Leonesa de Segona B. Avui és titular a l’Osasuna. “A La Masia et preparen per jugar al primer equip, a nivell tècnic, tàctic i mental. I quan en surts has de saber canviar de xip. Al Barça, les ocasions te les donen fetes. A fora t’has de buscar els teus propis gols. Jo vaig trigar tres o quatre mesos a adaptar-m’hi”, explica. “Al Barça és toc, toc, toc… així que en qualsevol lloc on vagis serà diferent. T’hi has d’adaptar. Si no, estàs fotut. Si no corres, no la toques, no lluites, no pots créixer! -afegeix Àlex Corredera, que va deixar el filial blaugrana el 2015 per jugar al segon equip del Deportivo-. Fora del Barça has de treballar molt sense pilota, perquè no sempre tens tant la possessió”, afegeix.

Sandro va rescindir el contracte i va fitxar pel Màlaga, on és un fix a l’onze titular i ja ha marcat cinc gols. Dels tres, és l’únic que es va desvincular totalment del club. Munir va marxar en condició de cedit al València, amb una opció de compra, on ha viscut de prop l’enrenou als despatxos del conjunt xe i ha patit un canvi d’entrenador traumàtic. Per ara, al futbolista d’origen marroquí no li van gaire bé les coses, té un paper secundari a l’onze de Prandelli i només ha marcat un gol, curiosament en el partit contra el Barça. El tercer cas, i també el més nostàlgic, és el de Sergi Samper, que juga cedit al Granada. La seva situació és especial perquè va ser el segon futbolista a complir totes les etapes de formació -des de la FCB Escola fins al primer equip-, seguint el camí del primer a fer-ho, Martí Riverola. “El Barça és una bombolla. A fora fa molt fred, costa adaptar-t’hi”, diu l’ara jugador del Foggia, de la Segona B italiana.

"El Barça és una bombolla. A fora fa molt fred, costa adaptar-t’hi"

MARTÍ RIVEROLAJUGADOR DEL FOGGIA

A principis de temporada, Samper va renovar fins al 2019, i va passar a tenir fitxa del primer equip. Al club parlaven d’ell com el relleu natural de Sergio Busquets. Però la teoria no s’ha traslladat a la pràctica, almenys de moment. “És jove i té talent, però també té moltes coses a millorar”, deia el mateix Busquets. Després de veure com gairebé no tenia minuts a la pretemporada, i de parlar-ne directament amb Luis Enrique, Samper va acceptar marxar al Granada, seduït per una trucada del tècnic Paco Jémez.

El gir inesperat de Sergi Samper

Però a Samper li va sortir un inconvenient que no podia preveure: un mes després de començar la temporada, el Granada feia fora Jémez. El seu relleu a la banqueta, Lucas Alcaraz, té un concepte del futbol diferent i, per ara, Samper no està entre els onze titulars. “És un estil de futbol que mai he jugat, però si vull jugar i estar en els seus plans, m’hi haig d’adaptar”, explica ell mateix.

Des del club andalús s’esforcen per protegir-lo i assessorar-lo. “No és un fitxatge qualsevol. Ve del Barça. N’esperen molt, d’ell”, comenten els que el coneixen. Un exemple, en el retorn al Camp Nou de finals d’octubre, el departament de premsa li va recomanar que no concedís entrevistes tot i l’allau de peticions que va rebre des de Barcelona. “Et fas un favor a tu mateix”, li va argumentar directament el director de comunicació per evitar el risc que les paraules es malinterpretessin en un moment tan delicat per al Granada, cuer de Primera, i causessin algun conflicte amb els companys o l’entrenador.

Amb 21 anys, la vida de Sergi Samper ha canviat completament. Va passar de viure a casa dels pares a passar-se tres setmanes sol en un hotel de Granada, abans d’instal·lar-se en un apartament prop del Nuevo Los Cármenes. Ja no té el rebost ple i ha hagut d’adquirir la rutina setmanal de fer la compra al supermercat. Als canvis del dia a dia s’hi afegeix una nova responsabilitat, la d’ajudar l’equip a salvar la categoria. “ No és una temporada fàcil però he madurat molt, individualment i col·lectivament”, comenta. Si no hi ha cap contratemps, a l’estiu tornarà a Barcelona per fer la pretemporada amb el primer equip. Després, ja es veurà.