ibex 35

Un 2% és el que s’ha deixat pel camí l’Íbex-35 al llarg d’aquest 2016. La segona meitat de l’any el selectiu ha servit de bàlsam per refer-se d’una data clau, el 24 de juny: el Brexit. L’Íbex va patir aleshores la davallada més important de la seva història, amb una caiguda del 12,3%, fins i tot superior a la patacada posterior a la fallida de Lehman Brothers del 2008. Els analistes coincideixen que desembre ha sigut una cursa “espectacular” al parquet espanyol: ha pujat un 7%, el millor mes de desembre dels últims 20 anys. Tot i això, el selectiu no ha aconseguit arribar als 9.544 punts, el nivell que tenia a l’inici de l’any passat, i encadena dos anys tancant en vermell. Aquest és el comportament que han tingut durant l’any alguns dels principals valors.

La que més creix

ArcelorMittal puja un 132% en un any i podria seguir creixent

La companyia d’acer va començar el 2016 amb una ampliació de capital i ha sortit beneficiada pel preu de les primeres matèries i pel fet que la Xina ha perdut pes en aquest sector. Segons l’analista financer i fundador de la firma SLM Robert Casajuana, “una part dels seus competidors ha desaparegut; no repetirà un any tan espectacular però seguirà en positiu”.

L’ase dels cops

El Banco Popular perd un 66% del seu valor

El banc ha patit la sotragada més important del selectiu per la seva sobreexposició al crèdit dubtós -que encara està molt per sobre de la mitjana- i els problemes interns: els resultats no responen, han hagut de fer un ERO, una ampliació de capital i substituir la cúpula directiva (el seu president, Ángel Ron, marxarà al febrer). Els rumors d’absorció també l’han acompanyat tot l’any i, a hores d’ara, els experts no descarten aquesta opció per al futur.

El valor més resistent

Repsol puja gairebé un 40% tot i la guerra de preus del petroli

La petroliera és al podi de les empreses que més s’ha revaloritzat, per darrere d’Acerinox i ArcelorMittal, malgrat la lluita geopolítica pel control d’aquest mercat. “L’elecció de Trump i les seves polítiques també asseguren que el sector petrolier serà un dels més beneficiats l’any que ve”, assegura Casajuana.

El sector amb més dubtes

La banca ha fet dubtar l’Íbex fins a l’últim dia

El Brexit, la falta de govern a Espanya, la incertesa pels bancs italians i els dubtes per les eleccions nord-americanes han provocat turbulències a la banca espanyola tot l’any. L’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca va donar un respir a les entitats, però en l’última setmana han tornat a patir caigudes pel forat que podria generar-los el retorn dels diners que van cobrar amb les clàusules terra.

Els sis valors catalans

CaixaBank guanya, patacades de Cellnex, Sabadell i Grifols

CaixaBank és l’empresa catalana que més ha pujat de valor durant el 2016: un 3,7%. La segueixen Gas Natural, amb un 3%, i Abertis, amb un 1,9%. Radicalment diferent és la situació de Cellnex, que ha perdut un 20%. El Banc Sabadell, impactat pel Brexit, s’ha deixat un 14%, i Grifols, un 10%. De la companyia d’hemoderivats preocupa el seu alt nivell d’endeutament en ple relleu al capdavant de la companyia.

Un 2017 d’optimisme

Espanya hauria de compensar les turbulències de l’estranger

El 2017 podria suposar un punt d’inflexió. Els analistes consultats coincideixen en una doble visió: “Haurem de separar dues àrees: l’economia espanyola creixerà a un ritme interessant, millor que els seus socis europeus, però encara hi ha riscos polítics, sobretot internacionals, com les eleccions franceses, les alemanyes, l’arribada de Trump a la Casa Blanca o les negociacions del Brexit -explica l’analista financer Robert Casajuana-. Amb tot, pot ser un any positiu a l’Íbex”.

retorn a socotra

El turista busca llocs aparentment originals, però sovint són espais edulcorats per adaptar-se a les necessitats del turista. El viatger, en canvi, entén la necessitat que sigui ell el que s’adapta als llocs. La mirada del viatger no busca, troba. Encara hi ha indrets al món que no entren en el joc de modelar-se a si mateixos segons les necessitats del turista i que, com a tals, omplen -com sempre han omplert- els relats de viatges.

Malgrat la propagació del sector turístic, com a motor econòmic i també com a modelador social, hi ha indrets que encara ressonen al món gràcies a les veus d’uns pocs viatgers que s’hi han endinsat. Uns viatgers que, cal dir-ho, veuen amb por que allò de què parlen es converteixi, irremeiablement, en al·licient turístic i, per tant, perdi la seva raó de ser. Però, ¿un viatger pot callar i guardar-se per a ell el seu periple? En aquest punt convergeixen les figures del turista i del viatger: totes dues comparteixen l’afany per documentar, narrar i compartir el que han viscut. “Darrere de cada viatger, molts turistes” sembla una fórmula inevitable en una època d’immediatesa i globalització accentuada.

El fotògraf i gran viatger barceloní Jordi Esteva va publicar el 2011 el llibre Socotra. La isla de los genios (Atalanta). Allà parlava d’una illa que oficialment pertany al Iemen des del 1977, però que històricament ha omplert l’imaginari dels mariners. Des de l’antiguitat -explica Esteva- corrien les llegendes més fantasioses sobre aquest territori: “Per a Heròdot, l’au Fènix tenia el seu niu a Socotra i no faltaven els que asseguraven que era la misteriosa illa de l’au Roc descrita en el segon viatge de Simbad. Segons Marco Polo, els pobladors de Socotra eren els mags i nigromants més savis del món. A l’illa es troba l’àloe socotrí, tan apreciat pels grecs per guarir ferides de guerra que, segons la llegenda, Alexandre el Granva envair Socotra, animat per Aristòtil, per procurar-se’l. L’illa on Gigamesh va trobar la planta de la immortalitat, que seria devorada per la serp. L’illa on Urà va tenir el seu tron, abans de ser castrat pel seu fill Cronos. L’illa de l’encens, de la mirra i de l’arbre del dragó, amb què s’empastifaven els gladiadors al coliseu. L’illa de l’ambre gris, el preu del qual superava amb escreix el de l’or...”

• 

Escena de la vida quotidiana a Socotra / JORDI ESTEVA

Filmació i catàleg

Després de la publicació d’aquell llibre, i “envaït per la nostàlgia”, hi ha viatjat tres vegades més i finalment va decidir fer també una pel·lícula documental amb el mateix títol Socotra, l’illa dels Djinns, que l’ editorial Atalanta inclou en DVD al llibre-catàleg Socotra, de publicació recent, que reuneix també extraordinàries fotografies en blanc i negre, acompanyades de breus relats del mateix autor. I si, com dèiem, se sol complir la fórmula “darrere de cada viatger, molts turistes”, és normal que el mateix Esteva es plantegi quin grau de responsabilitat té en tot això si, un dia no gaire llunyà, veiem anunciada Socotra com una destinació més de les ofertes turístiques.

“Quan preparava les fotografies que anirien al llibre i editava la pel·lícula -confessa Esteva-, em va entrar certa angoixa, ja que, en els últims anys, l’illa començava a ser coneguda entre els amants de la natura i alguns viatgers intrèpids. Tímidament va començar a arribar el turisme anomenat d’aventura i el seu nombre creixent començava a alterar el delicat equilibri ecològic. Em preguntava llavors si els meus llibres i la pel·lícula no servirien també per accelerar el procés de destrucció del patrimoni natural i cultural”.

Malgrat aquests dubtes lícits, Esteva pot estar tranquil perquè la seva aproximació és respectuosa, sense buscar únicament paisatges magnífics i exòtics, sinó aprofundint en la cosmovisió de la gent, compartint amb ells -encara que sigui momentàniament- el seu estil de vida i apropant-nos-el. Per això, cada vegada que li apareixia el dubte sobre la projecció del seu treball, com explica, es repetia a ell mateix que, si bé contribuïa a fomentar la curiositat per l’illa, també servia per preservar la memòria i la literatura oral que s’estava perdent. El sol fet de rodar la pel·lícula en socotrí, com li va explicar l’antropòleg rus Vladímir Agafonov, ja era tot un esdeveniment, un document de vital importància perquè aquesta llengua sud-aràbica emparentada amb la llengua de l’Església copta d’Etiòpia o de l’antic sabeu parlat per la mítica Belquis, reina de Saba, actualment està perdent força per la propagació de l’àrab. Com escriu Esteva, “el socotrí pur ja només es parla a les zones altes de les muntanyes, entre els pastors del massís de l’Hagar, que són, precisament, els meus amics”.

• 

Paisatge emboirat de Socotra / JORDI ESTEVA

Paisatge remot, mirada propera

Aquests pastors, acompanyats dels seus camells, comencen una ruta als assentaments de les muntanyes abans de l’estació de pluges i Esteva, amb el seu equip, els acompanya. Tant les fotografies del catàleg com la pel·lícula, en oníric blanc i negre, ens endinsen en un món tan remot com proper: remot de paisatge, de manera de fer; proper en les miradesdels protagonistes, en la necessitat de reunir-se davant d’un foc de camp i explicar històries, proper en els riures desdentegats i en els cants i lletanies que bressolen l’ànima. En la tradició islàmica els djinns (genis) tenen un protagonisme cabdal, estan inclosos també en l’Alcorà i en els relats profètics i de la primera comunitat. Éssers invisibles que poden agafar formes de persona o d’animal, no sempre malvats, però presents a tota hora, recordant-nos que els mons desconeguts i invisibles hi són, malgrat la tendència moderna a descartar tot allò no mesurable. A Socotra, com en tots els pobles que encara mantenen aquests vincles amb el misteri, la realitat pren una forma més complexa davant d’una aparent simplicitat arcaica. La complexitat de viure com a part integrant d’un planeta, atents al valor sagrat que això implica, i no amb la futilitat de creure’s l’epicentre aïllat, mancats de memòria, d’ànima, de reverència. Si els viatges són la millor escola, podem deixar-nos acompanyar pels mestres de Socotra.

fills i nadal

Ho diuen ara que s'acaba. Pero, be a veure si serveix per l'any vinent. L

a publicitat ens bombardeja aquests dies amb imatges de famílies felices. Pares i mares abillats amb jerseis de llana que abracen amorosament els fills al costat de la llar de foc. Entranyables avis que reben la visita inesperada d’un parent mentre a fora neva. Famílies reunides al voltant d’una taula parada amb delicadesa. Harmonia, equilibri, bones paraules, somriures... Però, per a moltes parelles separades o divorciades amb fills, aquestes estampes idíl·liques són pura ficció. Per a ells, el Nadal no és cap himne a la pau. Ben al contrari, és un temps complicat, farcit de bombes soterrades: depèn d’on trepitgin, una detonació pot fulminar tota la calma.

Amb qui passen els nens la nit i el dia de Nadal? I Cap d’Any? I Reis? Com decidim els regals? Què fem si el nostre ex s’entesta a obsequiar els nens amb joguines absurdament cares? ¿O amb un mòbil quan encara no han fet ni set anys? Dilemes com aquests són els que han d’afrontar Nadal rere Nadal moltes exparelles amb fills. En alguns casos, la situació es tornaextremadament difícil de gestionar: l’ enemistat personal entre els antics amants enverina el diàleg i les solucions òptimes no acaben d’arribar mai.

Negociar i dialogar

Patricia Maguet, psicòloga clínica i terapeuta familiar, està acostumada a tractar aquestes divergències: “És cert que el Nadal és un temps particularment conflictiu. En el cas de divorciats amb poca comunicació i una mala relació personal el més assenyat és complir fil per randa el conveni regulador, que estableix cada any quins dies toca tenir els nens i deixa poc espai a l’atzar”.

Per contra, si els ex mantenen una relació cordial, el millor és dialogar i negociar: “Pot passar, per exemple, que la família d’un celebri molt Nadal i Reis i l’altra, en canvi, Sant Esteve i Cap d’Any. O que un dels dos vulgui marxar fora per fer el canvi d’any. Llavors el més lògic és que s’arribi a un acord diferent del que marca el conveni regulador i els ex adaptin el Nadal dels seus fills a les necessitats de cadascun”.

Gerard P. viu a Cambrils, és gerent en una empresa i pertany a aquest civilitzat grup de divorciats que ho parlen tot amb la predisposició d’arribar a consensos. Ell i la seva exdona tenen una filla de set anys i cada any planifiquen el Nadal plegats per mirar de fer-lo al més bonic i familiar possible. “La meva ex és de fora i a casa seva celebren molt la nit de Nadal i el 25 de desembre. Per contra, nosaltres ens reunim més per Sant Esteve, que és quan fem cagar el tió. Per això, malgrat que el conveni regulador estableixi que cada any ens tocaria alternar aquestes dates, nosaltres ho variem de manera que la petita pugui ser a les reunions més assenyalades de cada família”, explica.

El Gerard afegeix que, pel que fa als regals, solen també comentar-los abans per no caure en repeticions. “No hem tingut cap conflicte en aquest sentit. Però, per exemple, tots dos tenim molt clar que haurem de decidir plegats quan serà el moment adequat de regalar-li a la nena el primer mòbil”, assenyala.

No compartir la tristesa

La situació de la Gisela M. és molt diferent de la del Gerard. Ella mai ha tingut una relació fluida amb el seu ex. La filla en comú té ara 17 anys i és qui decideix on i amb qui vol passar les festes de Nadal. Però la Gisela emfatitza que, quan la nena era petita, aquestes dates esdevenien un autèntic malson: “Jo sempre intentava ser flexible. Però ell em posava les coses molt difícils. Era molt rígid amb el que ens tocava a cadascun i mai no feia excepcions”.

La Gisela també recorda que el tema dels regals esdevenia per a ella una font d’irritació i recances. “Per Nadal, cadascú li feia a la nena els regals que volia. El meu ex té quatre germans i, quan la meva filla anava a casa de la seva família paterna, rebia una autèntica allau d’obsequis. De vegades em semblava com si la volguessin subornar perquè estimés més aquella branca familiar”.

Patricia Maguet assegura que, malgrat que els regals poden esdevenir un assumpte enverinador, els ex amb fills han de respectar els obsequis que vinguin de part de l’altra família. “Si no els vas poder canviar mentre estaves amb la teva parella, menys els podràs canviar ara!”, assenyala. La psicòloga afegeix que un dels errors més estesos entre els divorciats o separats en aquestes dates nadalenques és carregar els nens amb les seves emocions negatives. “Un consell: no està bé dir-li al nen que et sentiràs molt trista el dia de Nadal perquè a ell li toca passar-lo amb el pare. Si tens aquest sentiment de tristesa, millor comenta’l amb un adult però no omplis el cap dels fills amb això ni boicotegis el seu Nadal”, recomana.

Posar-se en la pell de l’altre

Per la seva banda, Jesús Lorenzo, director de l’Asociación Española de Mediación, afirma que cada cop són més els pares divorciats que recorren a la figura d’un mitjancer per resoldre els seus conflictes. Tal com explica, els mediadors solen ser requerits en una fase prèvia al procediment judicial per arribar a acords de separació més ràpids i econòmics. Però, un cop divorciats, els pares poden seguir requerint els seus serveis en cas de disputes o desavinences. “El principal problema rau en el fet que alguns pares utilitzen els fills com a armes llancívoles. Massa sovint els ex aborden les negociacions seguint la lògica emmetzinada de «tu em fots, jo et foto més» i, esclar, aquí els que surten més perjudicats són sempre els fills”, assevera Lorenzo.

Al final, tal com subratlla Patricia Maguet, per resoldre la gestió de les vacances de Nadal i la resta de conflictes que poden sorgir al llarg de l’any el més important és que les exparelles aprenguin a posar-se en la pell de l’altre. “Molts ex arriben a la consulta amb la dèria que jo els digui quin dels dos té la raó. I ens hem d’ oblidar de qui té la raó. Buscar el culpable no resol els problemes. Cadascú veu les coses de manera diferent i té opinions divergents sobre el que és raonable i el que no ho és pas. Per això la solució comença sempre per posar-se en la pell de l’altre”, conclou.

PISA

D’entrada, un pronunciament inequívoc: sóc un ferm defensor de l’informe PISA. I de qualsevol altre conjunt de dades que ens informi de forma periòdica sobre l’estat de l’educació. PISA és útil perquè ens permet analitzar una gran quantitat d’informació a escala internacional cada tres anys. És valuós per als investigadors de l’educació i útil per als governs i les administracions educatives. Però les dades que ens aporta PISA, no ens equivoquem, no són el reflex d’un sistema educatiu d’un país. Són uns indicadors i una informació útils per a la comparativa i el seguiment al llarg dels anys, però no més (ni menys!) que això. L’informe mesura determinades competències dels joves de 15 anys (ciències, matemàtiques, llengua i, en l’edició del 2015, resolució de problemes en equip i coneixements financers), i ho fa analitzant la capacitat dels joves per aplicar els coneixements adquirits. En aquest sentit, el que mesura l’informe respon només en part al sistema educatiu, ja que té molt a veure també amb altres variables crítiques com el capital cultural i el nivell socioeconòmic de les famílies o l’educació no formal i informal.

De fet, PISA no serveix gaire per classificar països ni sistemes educatius, tot i l’obsessió malaltissa que ens encomanen un periodisme i una política de curta volada i de missatge cridaner. Les diferències entre països són habitualment poc significatives, sovint irrellevants. En canvi, se’n volen treure grans conclusions referides a les bondats de lleis i polítiques. Tot plegat porta a un discurs simplista i exageradament tecnocràtic: que intervenir sobre un sistema educatiu és una tasca purament tècnica, instaurable des d’un despatx ministerial amb una simple llei o reforma. Fixeu-vos com la Lomce i els seus impulsors han treballat sota aquesta fal·làcia: apliquem la llei i transformaren ipso facto el sistema educatiu, sense tenir en compte l’enorme complexitat de l’educació, el paper clau dels mestres i professors o els condicionants d’entorn, entre altres factors. Té raó Andreas Schleicher, director d’educació de l’OCDE i creador de PISA, quan afirmava recentment a El País (6/12/16) que “Espanya s’ha concentrat a legislar i ha deixat de banda la qualitat de l’ensenyament”.

PISA no serveix gaire per classificar països ni sistemes educatius, tot i l’obsessió malaltissa que ens encomanen un periodisme i una política de curta volada i de missatge cridaner

Què ens diu, però, l’informe PISA sobre Espanya? Per exemple, que les repeticions de curs -tan presents en el sistema educatiu espanyol- s’han mostrat ineficaces, tenen un alt cost econòmic per al sistema i són generadores de desigualtats més grans. També ens mostra que la millora de l’educació és més efectiva com més alta és la capacitat del sistema de reduir la desigualtat de resultats dels alumnes. Finalment, ens corrobora l’estancament del sistema educatiu al llarg dels anys, malgrat variacions no significatives i distàncies entre comunitats autònomes, en alguns casos rellevants.

A Catalunya la millora de resultats d’aquesta edició és evident, encara que l’hem de situar lluny de cap triomfalisme: es millora en ciències i matemàtiques i se supera la mitjana europea i de l’OCDE. Alhora, es redueix el nombre de joves amb baix nivell. I tot això en un context d’infrafinançament públic crònic que s’ha vist agreujat en l’últim període de reduccions pressupostàries. Es corrobora la tesi que defenso a l’anuari de la Fundació Bofill Reptes de l’educació a Catalunya: el sistema educatiu català obté resultats prou satisfactoris, tenint en compte sobretot els recursos públics que s’hi esmercen. I que aquests resultats són fruit principalment de la tasca professional i eficient de milers de mestres, professors i centres docents.

El sistema educatiu català obté resultats prou satisfactoris, tenint en compte sobretot els recursos públics que s’hi esmercen

Si Catalunya vol aspirar a construir una societat de progrés i de més competitivitat ha d’invertir més en educació en tots nivells i etapes i apropar-se a la mitjana europea en un termini raonable. Però ho ha de fer de manera selectiva -com també defenso-, concentrant-se en els tres àmbits nuclears de la millora: professorat, equitat i qualitat/innovació. Com ens indica PISA, una inversió general més gran en el sistema no comporta indefectiblement una millora dels resultats educatius. Cal concentrar els esforços, amb perseverança, amb estabilitat, amb la participació directa dels mateixos professionals, en els tres pilars que permetran fer el salt qualitatiu que a tots ens convé: les polítiques de professorat ambicioses (formació inicial, formació permanent, carrera professional), les polítiques d’equitat que redueixen les desigualtats i les polítiques que afavoreixen la qualitat i la innovació als centres docents. Ara és demà!

Nuria Pompeia

La dibuixant, humorista gràfica i periodista barcelonina Núria Pompeia ha mort aquest Nadal als 85 anys. Pionera del còmic feminista, va reflectir vivències col·lectives per denunciar la discriminació de la dona en tots els àmbits de la societat. A més, va defensar la lluita feminista durant el franquisme, una reivindicació pràcticament exclosa en l'antifranquisme. Ho va deixar ben palès a 'Mujercitas' (1975), una obra que qüestionava totes les imposicions que patien les dones des del naixement.

Nascuda a Barcelona el 1931, Núria Pompeia va estudiar art a l'Escola Massana i va començar a publicar vinyetes als anys 60 a la revista 'Oriflama'. El seu primer llibre, 'Maternasis' (1967), era inequívocament feminista, i mostrava el tarannà d'una dona que definia així la raó de la seva lluita: "O et rebel·les o et resignes. Si et resignes, és possible que deixis de patir… però a mi això de la resignació em fa molta angoixa”.

• 

Una vinyeta de Núria Pompeia

Pompeia va col·laborar com a ninotaire i cronista en diverses publicacions, com ara el 'Diari de Barcelona', 'Dúnia', 'Charlie Hebdo', 'Triunfo', 'Vindicación Feminista', 'Sábado Gràfico' i la revista 'Por favor', de la qual va ser cap de redacció.

Entre les seves obres destaquen 'Y fueron felices y comieron perdices' (1970), 'Pels segles dels segles' (1971), 'La educación de Palmira' (1972), l'esmentada 'Mujercitas' (1975) i Cambios y recambios (1983). També ha deixat obra narrativa: els llibres 'Cinc cèntims (Una dotzena de contes)' (1981), 'Inventari de l'últim dia' (1986) i 'Mals endreços' (1998). Pompeia va rebre reconeixements com la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona al mèrit artístic el 2002 i la Creu de Sant Jordi el 2007. I el Col·legi de Periodistes de Catalunya va acollir l'exposició 'Núria Pompeia, sola davant la vinyeta', comissariada per Pepe Gálvez.

retroces URSS

Liudmila Alekséieva (Crimea, 1927) és una de les defensores dels drets humans més veteranes de Rússia. És una de les fundadores del Grup Moscou-Hèlsinki -per vetllar pel compliment dels Acords de Hèlsinki a la Unió Soviètica en matèria de drets humans- i actualment encara presideix aquesta organització.

Com recorda el final de l’URSS?

No vaig sentir cap mena de llàstima perquè l’URSS era un estat autoritari i tots teníem l’esperança que a partir d’aleshores tot aniria millor. A diferència del nostre president, Vladímir Putin, que diu que la desintegració de l’URSS va ser una tragèdia molt gran, jo no ho veia així.

Ho va celebrar?

No, perquè va ser dur que Gorbatxov plegués del poder però li estàvem molt agraïts que hagués marxat pacíficament, perquè d’una altra manera hauria pogut ser una gran tragèdia. Teníem moltes esperances dipositades en Borís Ieltsin.

Es van complir les expectatives?

Considero que els anys 1990, bé, des dels últims anys de la perestroika, van ser el període de llibertat més real. Va començar a formar-se la societat civil i van aparèixer moltes organitzacions de defensa dels drets humans arreu del país.

¿A què es dedicava quan va començar com a activista als anys 1960?

Sobretot al samizdat (autoedició i difusió de materials clandestins durant l’URSS). Intentàvem defensar els drets dels ciutadans però no hi havia mecanismes per fer-ho. Va ser clau la tasca de les emissores estrangeres que emetien a l’URSS per donar a conèixer el que denunciàvem i la situació del país, tant a dins com a fora. Érem molt conscients que qualsevol dia podríem anar a presó.

Vostè va haver d’emigrar. ¿L’hi van empènyer o ho va decidir?

Ho vaig decidir jo, perquè el 1976, quan va néixer el Grup Moscou-Hèlsinki casa meva es va convertir en l’oficina de l’organització. Tenia por que a més de mi també arrestessin el meu marit i el meu fill petit. Tots dos volien marxar per poder realitzar-se professionalment als Estats Units i allà els va anar molt bé. No van voler tornar mai.

Va ser fàcil emigrar?

Coneixia l’agent especial del KGB que m’espiava i crec que ell va contribuir a fer que poguéssim marxar. Era bona persona i crec que va saber convèncer els seus caps que era millor deixar-me marxar que no pas arrestar-me. Ja em coneixien a Occident i hauria sigut un escàndol que em detinguessin.

Què va sentir en marxar?

Era horrorós, aleshores quan es marxava era per sempre. Sabíem que mai més ens permetrien tornar, que no veuria mai més la meva mare, els amics. El 1977 no ens podíem imaginar que l’URSS s’ensorraria. Als EUA vaig ser representant del Grup Moscou-Hèlsinki i vaig poder tornar per primer cop el 1990.

Vostè ha treballat tota la vida per a la creació de la societat civil a Rússia. En quin estat està ara?

No vam arribar a estar bé però des del 2006 la situació cada any empitjora en el terreny dels drets humans i en les condicions en què treballen els activistes, sobretot des que es va aprovar la llei dels agents estrangers el 2014, enfocada a eliminar les organitzacions i la societat civil en general.

Però sembla que a la societat li sigui igual...

No, ara és impossible protestar. Si es diu alguna cosa que incomoda el poder et poden acusar d’extremista, de col·laborar amb el terrorisme o de violar qualsevol llei. Esclar que ara és més fàcil treballar que durant la Unió Soviètica però molt més difícil que als anys 90. S’està produint un retrocés molt gran, es va cap a un règim autoritari, sobretot després de l’annexió de Crimea i de la guerra a l’est d’Ucraïna. Tot això i la campanya tan agressiva contra Occident ha provocat una divisió molt forta a la societat, entre un 15% i un 20% que estan en contra de la deriva actual i la resta.

sense Russia

El 27 de desembre de 1991, mitja hora abans que Mikhaïl Gorbatxovarribés al Kremlin per endur-se les seves pertinences -havia plegat com a president de l’URSS en aquestes dates fa 25 anys-, l’equip de Borís Ieltsin hi va entrar en estampida, en el sentit literal del mot. L’escena la va viure en directe l’assessor de Gorbatxov, el politòleg Aleksandr Tsipko, que narra com Ieltsin, després d’asseure’s al despatx presidencial, es queda encantat, amb la mirada perduda, com demanant-se: “I ara què s’ha de fer?”

Liudmila Alekséieva: “A Rússia hi ha un retrocés, es va cap a un règim autoritari”Tot i la potència de la imatge literària narrada per Tsipko, Borís Ieltsin sabia perfectament el que calia fer un cop s’havia tret l’URSS del mig. La teràpia de xoc capitalista s’havia dissenyat feia mesos. Grans pujades de preus encobertes en una liberalització aparentment equilibradora; preparació de les privatitzacions vertiginoses; simulacres d’accionariat popular que servirien per posar les accions de les grans companyies en mans dels poderosos, i, en definitiva, una gran operació de fonamentalisme de mercat mitjançant el qual la classe administradora dels temps soviètics en pocs mesos es convertiria en classe propietària. Tot això amb una claca mediàtica disposada a difondre nit i dia que allò no era el malvat capitalisme occidental sinó la “vida normal”.

L’últim a rendir-se al daltabaix seria el vice primer ministre econòmic del govern soviètic -l’ultim govern soviètic- Grigori Iavlinski, que pensava que des del seu reducte de poder podia influir Europa i els EUA i evitar la teràpia neoliberal. Però Iavlinski havia caigut del cantó perdedor. En les últimes setmanes de 1991 els seus anhels gairebé socialdemòcrates i keynesians ningú se’ls prenia seriosament. ¿Un Pla Marshall per a Rússia? ¿I qui estava disposat a transferir 35.000 milions de dòlars durant cinc anys pràcticament a fons perdut? Iavlinski només podia buscar suport en el líder laborista britànic, Neil Kinnock, i en el professor de Harvard Graham Alison que és qui havia redactat el pla de rescat.

La teràpia de xoc

Però en altres angles de Harvard també es pensava en el futur de Rússia i no precisament en clau de Pla Marshall. A l’Institut de Harvard per al Desenvolupament Internacional, el també professor Jeffrey Sachs contribuïa a dissenyar la teràpia de xoc que es desplegaria finalment amb el suport del Fons Monetari Internacional (FMI) i dels principals mandataris occidentals. Un desplegament que seria alhora la visualització de la derrota i la rendició incondicional de l’URSS. Mikhaïl Gorbatxov plegaria perquè s’havia quedat sense estat i, immediatament, Ieltsin i els seus arribarien tant en estampida com la teràpia de xoc, sense anestèsia.

Dos anys després, amb Moscou convertit en un immens top manta amb llargues cues per obtenir els productes més bàsics, vaig entrevistar l’ideòleg de la perestroika, Aleksandr Iàkovlev. La contracció del PIB sobrepassava el 65%, la inflació arribava al 2.500%, més de 40 milions de russos s’havien enfonsat, en pocs mesos, per sota el llindar de la pobresa, i al cap d’uns anys, un informe de l’ONU donaria a conèixer que un milió de persones van morir per efectes de la depressió econòmica.

Acabada l’entrevista, Iàkovlev em diu off the record, sortint al replà de l’escala: “Per què els occidentals ens són tan hostils? Hem fet el que esperaven i desitjaven. L’URSS no existeix, i els que hi hem contribuït podríem acabar a la presó per traïció, segons qui governi. Com és que estan humiliant tant aquest poble? ¿No veuen que tard o d’hora això tindrà conseqüències?” Paraules que albiraven l’arribada de Vladímir Putin a la presidència, tot i que Iàkovlev encara no sabia qui era.

L’ajuda dels EUA

Els poders occidentals no haurien deixat caure la Unió Soviètica tan estrepitosament si no haguessin comptat amb la complicitat de Borís Ieltsin i l’equip d’assessors portats per Jeffrey Sachs a Moscou des de Harvard per dissenyar la deconstrucció, l’enderroc de l’URSS. Sis anys després, l’Organisme de Comptabilitat General dels Estats Units va detectar una partida de 325 milions de dòlars que s’haurien utilitzat per pagar les nòmines dels juristes i economistes que van redactar desenes de decrets presidencials per desregular preus i muntar privatitzacions. ¿Una conspiració? No pas.

L’URSS duia incorporades de sempre les pulsions autodestructives, però sembla cert que l’últim i determinant espasme va venir de fora. Ni Washington, ni Londres, ni Paris, ni Bonn, ni l’FMI van voler perdre’s l’escenificació de la rendició incondicional de l’enemic. Fins i tots els episodis etílics de Ieltsin i les sotragades mafioses van formar part de la URSS.

ni ni

El govern espanyol va intentar fer ahir un últim esprint final, abans que acabi l’any, per no perdre els diners europeus destinats a la Garantia Juvenil, un programa per inserir al mercat laboral joves que ni estudien ni treballen. El consell de ministres va decidir rebaixar els requisits d’accés a aquest programa per aconseguir més beneficiaris. El fet és que, si l’Estat no es gasta els diners en aquestes polítiques d’ocupació juvenils, el 2017 -quan es revisa el programa- es veurà obligat a retornar bona part dels fons europeus sense haver-los utilitzat.

L’executiu de Rajoy argumenta la urgència d’aquesta reforma per l’alt nivell d’atur juvenil, però no ha publicat quants diners haurà de retornar. Catalunya, en canvi, sí que ha fet les primeres estimacions: “Tot i que som una de les comunitats que ha fet més actuacions, calculem que haurem de retornar uns 40 o 50 milions d’euros quan es revisi tot el 2017; i som dels que menys haurem de retornar”, admet a l’ARA la consellera de Treball, Dolors Bassa. Malgrat que la taxa d’atur entre els joves voreja el 50%, Bassa assegura que “durant el 2014 i el 2015 gairebé ningú no va fer res; Catalunya va ser la primera d’activar els programes, però la resta de comunitats hauran de retornar molts diners que no van aprofitar”.

Actualment hi ha 400.000 joves d’entre 16 i 30 anys inscrits en aquest pla, dels quals 60.000 són a Catalunya, però el nombre total de joves que s’hi podrien acollir a tot l’Estat supera el milió. Per això, l’executiu de Rajoy va rebaixar ahir les barreres d’entrada i va reduir a només un dia el temps que els joves han d’estar sense formació ni feina per accedir a l’ajuda: fins ara s’exigia haver estat tres mesos sense formació i 30 dies més a l’atur per poder optar-hi.

El programa, impulsat per la Unió Europea, va néixer el 2013 amb l’objectiu de rebaixar les taxes d’atur juvenil al continent, facilitant l’assessorament i garantint feina o formació en un període de quatre mesos als joves que demanessin aquesta ajuda. Brussel·les va destinar-hi 6.400 milions, un terç dels quals (1.887 milions) van ser per a Espanya, en consonància amb els nivells d’atur juvenil del país.

Tres anys després de la posada en marxa, la Comissió Europea constata que només un de cada deu joves que ni estudien ni treballen s’ha interessat per aquest pla d’ajudes, mentre que la implantació en altres països, com Àustria o França, arriba al 80%.

Presses per no perdre els diners

Ara que han de tancar l’any -i el programa arriba a l’equador- el govern espanyol s’afanya a buscar solucions. La setmana passada va convocar els consellers de Treball de les diferents comunitats autònomes i va acceptar, de cop, la majoria de propostes que Catalunya fa mesos que reclama, segons ha explicat la conselleria de Treball a aquest diari. “Del total de diners europeus destinats a aquest pla, el govern espanyol en gestiona el 50%, que destina a les entitats que considera més adequades; un gruix important d’aquests diners s’haurà de retornar”, afirma Bassa. La Generalitat considera que les presses d’última hora tenen una doble explicació: d’una banda, la necessitat de negociar amb les comunitats per no perdre els diners d’Europa, i de l’altra, l’intent fins ara “de no fer aflorar les dades d’atur juvenil reals”, assegura la consellera.

Malgrat els canvis d’urgència, el govern espanyol ha continuat fent cas omís a altres propostes, com la de fer un registre únic, acceptar els joves amb feines precàries (com els contractes per dies) o integrar els que han emigrat i volen tornar. Els sindicats qualifiquen els canvis d’insuficients i consideren que és només un pedaç que no ajudarà a generar treball de qualitat.

LAG/Norwegian

“ No operarem rutes de llarg radi des del Prat perquè no és sostenible per a nosaltres; per a Iberia, el model més eficient és concentrar tots els vols de llarg radi al hub [aeri] de Madrid”. Aquestes eren les paraules del conseller delegat del grup IAG, Willie Walsh, quan se li preguntava fa dos anys sobre la possibilitat d’operar vols intercontinentals des de Barcelona just quan Iberia acabava de confirmar que no tornaria a operar aquest tipus de rutes des del Prat. Ara, però, tres mesos després que l’escandinava Norwegian Airlines presentés la seva aposta per operar rutes de llarg radi des de Barcelona, el primer directiu del grup s’ha repensat la seva resposta. IAG (propietari de Vueling, Iberia i British Airways) va anunciar ahir que començarà a operar vols intercontinentals de baix cost des de la capital catalana a partir del juny.

Amb aquesta aposta, la companyia contraprogramarà alguns dels vols que Norwegian va anunciar l’estiu passat des de la capital catalana, com ara les connexions directes a la costa oest dels Estats Units i a les principals capitals llatinoamericanes. Concretament, IAG està estudiant obrir rutes a Los Angeles i San Francisco als Estats Units, Buenos Aires i Santiago de Xile a l’Amèrica del Sud, l’Havana al Carib i Tòquio a l’Àsia. El hòlding d’aerolínies afirma que vol aprofitar la xarxa de connexions europees de Vueling per alimentar aquestes rutes i assegura que “hi ha demanda” per a una operació d’aquest volum. Tot i així, descarta de manera rotunda que sigui Vueling l’encarregada d’operar aquestes noves destinacions. Així doncs, l’aerolínia catalana continuaria enfocada en els vols de curt i mitjà radi europeus.

En aquesta fase del pla –sense els vols anunciats oficialment– el grup es planteja dues opcions: crear una nova marca que funcioni com a empresa independent o utilitzar els recursos existents de les companyies d’IAG per donar sortida a les rutes. “Barcelona s’ha convertit en un hub internacional important”, afirmava la companyia en un comunicat. Encara que l’anunci s’ha rebut amb sorpresa, fonts del sector asseguren que aquest era un pas lògic per al grup, després que l’aposta de l’aerolínia escandinava amenacés la preponderància de Vueling al Prat.

Segons va avançar Willie Walsh, en una entrevista a La Vanguardia, tota aquesta operativa es cobrirà amb tan sols dos avions A330 i implicarà la contractació directa de 250 persones. En comparació, Norwegian operarà la seva base de llarg radi al Prat amb un total de nou naus i una plantilla de 755 treballadors. Fins ara l’estratègia del grup IAG limitava Barcelona als vols europeus de Vueling i concentrava tota l’oferta de rutes intercontinentals a Barajas. L’últim vol de llarg radi d’IAG des de Barcelona va enlairar-se de l’aeroport del Prat rumb a São Paulo el 2012 (poc mesos després de la desaparició de Spanair, amb qui competien per aquesta ruta). Des d’aleshores, el grup va cancel·lar les dues rutes setmanals que operava amb Iberia, que va abandonar la capital catalana, amb l’excepció del pont aeri.

Segons Ricard Font, secretari de Mobilitat del Govern, fa sis mesos IAG es va acostar al Comitè de Desenvolupament de Rutes Aèries que hi ha a Barcelona per comunicar-los les seves intencions, i el comitè ja s’ha reunit amb l’aerolínia per valorar les possibilitats. Les autoritats catalanes han rebut el pla amb optimisme i el reivindiquen com una confirmació del potencial del Prat com a 'hub' internacional. “Les aerolínies valoren la competitivitat catalana, no només pel turisme, també per l’empenta de les exportacions i la classe business”, diu Font.

Connexió directa a Tòquio

Entre les destinacions que promet IAG, n’hi ha una que destaca per sobre de la resta. El grup estudia volar a Tòquio l’estiu vinent. Aquest vol no ha existit mai com a connexió directa, sinó que s’ha alimentat amb escales a altres 'hubs' internacionals. De fet, fins fa poc aquesta ruta feia 18 anys que no existia tampoc a Barajas.

L’octubre passat Iberia va anunciar que tornava a volar des de Madrid a la capital japonesa després de gairebé dues dècades sense tenir aquest vol. No obstant, IAG assegura que no és un problema oferir les mateixes destinacions des de totes dues ciutats i insisteix que aprofitarà Barcelona sense competir directament amb Madrid, on vol continuar creixent cap a l’Amèrica del Sud.

Assassins!!

lep, Berlín, Ankara, Barcelona... La nostra topografia de l’horror ha de ser actualitzada cada vint-i-quatre hores. Sense possibilitat de treva. No podem tancar els ulls, encara que volguéssim fer-ho, que no volem. Se’ns obliga a mirar, i hem de mantenir la mirada, tot i el dolor que ens provoqui. “No apartis la mirada de la bena que cobreix la teva ferida, perquè per aquí entrarà la llum”, deia el poeta Rumi. Que optimista! Perquè, si ha d’entrar llum, per la ferida que no deixem de mirar no acaba d’entrar-hi, ni se l’espera. D’altra banda, quina mena de llum podria entrar per les ferides d’aquesta devastació contínua? Tampoc no podem deixar d’escoltar ni de llegir el que passa, perquè ho volem saber, encara que no siguem capaços de comprendre-ho, perquè hi vivim immersos i perquè, encara que les paraules dites i escrites es taquin de sang, és també la sang que ens taca i embruta a nosaltres.

Ens preocupa i inquieta la guerra perquè volem la pau, a tot arreu que sentim la complicitat fraternal d’altres homes i dones colpejats per la violència. Ens preocupa i inquieta el crim perquè estimem la vida, i no la volem només per a nosaltres, perquè sentim la vida nostra com a amputada i amenaçada cada cop que, en algun lloc, s’arrabassa i es nega. I per això exigim cura amb les paraules cada cop que se’n parla, perquè sabem, potser intuïtivament, que tant les paraules com les imatges mai no són neutres, sinó que no només poden amplificar la violència i el crim, garantint-ne i multiplicant-ne els ecos, sinó que també poden, i encara és pitjor, incrementar la violència i multiplicar el crim.

I per això ens revoltem de manera enèrgica contra dues perversions habituals, que consisteixen, d’una banda, a provar de justificar els crims o la violència, amb arguments que són essencialment embrutidors, o, de l’altra, a ridiculitzar i fer escarni dels qui proven d’imaginar uns altres escenaris en què la violència i el crim no siguin possibles. Perquè això passa, realment, encara que sigui incomprensible. Passa que hem d’escoltar qui busca, i acaba trobant, raons per a aquest mal endèmic del nostre món: i no hi ha raons que l’expliquin, ni que el puguin justificar. I passa, també, que aquells que treballen per un món en pau, i no en guerra, i per vehicular els antagonismes a través del conflicte polític, i no del crim, són objecte de menyspreu com a bonistes, ingenus o innocents. Però no hi ha mal que no sigui inevitable, i l’única esperança rau en la possibilitat de treballar per uns altres escenaris.

Hannah Arendt va escriure una carta a Karl Jaspers, el 4 de març de 1951, després de l’horror nazi, que va prefigurar, visionàriament, de manera sinistra, part dels horrors que vindrien després. La filòsofa acabava de publicar Els orígens del totalitarisme, l’estudi més exhaustiu que s’ha publicat al segle XX sobre el mal radical que tant va inquietar Kant, en el cor de la Il·lustració. I, tot i així, després d’haver-hi dedicat pàgines lúcides i estremidores per intentar de comprendre’n els mecanismes i dispositius, el funcionament i els efectes, Arendt va confessar a Jaspers: “No sé què és realment el mal en la seva dimensió radical, però em sembla que, en cert sentit, té a veure amb el següent fenomen: la reducció dels homes, com a homes, a éssers absolutament superflus, cosa que significa [...] convertir en supèrflua la seva qualitat d’humans”. Dit a la llaga, ganivet a la ferida, vidres als ulls: la superfluïtat de l’humà, la reducció de l’humà a quelcom superflu, eliminable, aniquilable. La negació radical de l’imperatiu fonamental en què es basa qualsevol cultura, sigui com sigui que hagi estat formulat: “No mataràs”.

Alep, Berlín, Ankara, Barcelona... Hi ha un fil que trena, més enllà de les fronteres, els assassinats en qualsevol poble sirià o en qualsevol ciutat europea, on homes, dones i infants són massacrats de manera absolutament injustificable, i els assassinats que, emparats en la complicitat domèstica de la llar familiar, es perpetren contra qualsevol dona, amb una recurrència que esfereeix, a Barcelona o en qualsevol ciutat o poble del nostre país. Són diversos els criminals i diversos els assassins, i diverses, si es vol, les seves motivacions, però sempre, sempre és idèntica la víctima: l’ésser humà convertit en superflu. No és, i ho sabem, una novetat del nostre món ni del nostre temps: el crim i la violència assassina són correlatius de la cultura i la societat. No hi ha relat fundacional en què el crim i la violència no tinguin un paper de detonant, d’origen, de principi. Al Mahabharata, a la Ilíada, al Poema de Gilgamesh, al Pentateuc... L’ombra de Caín enterboleix qualsevol origen i recorre la història, com una pesta: ho va mostrar, de manera eminent, Alexis Philonenko en un llibre al qual cal tornar de manera regular, Tueurs. Figures du meurtre (1999). Caín, el pare fundador. Realment, com va confessar Philonenko en el pròleg, imprescindible, com tot el llibre, “és més difícil construir que destruir”.