triturar documents

Quan el 28 d’agost del 2015 la Guàrdia Civil va escorcollar la seu de Convergència va trobar la trituradora de l’extresorer del partit, Andreu Viloca, a ple funcionament. Sumant les tires dels papers triturats, els investigadors van aconseguir reconstruir onze documents, que s’inclouen al sumari del cas 3%, al qual ha tingut accés l’ARA. Hi havia uns mapes d’un polígon industrial, targetes de visita d’empresaris i un pressupost d’una obra a Llinars del Vallès que no tenien res a veure amb el partit i que es fa difícil explicar què hi feien al despatx de Viloca. Però el document que més va cridar l’atenció als investigadors és el que feia referència a la construcció d’una escola pública a Roses, per quatre milions d’euros. La reconstrucció d’aquestes anotacions va donar als fiscals d’Anticorrupció del cas, José Grinda i Fernando Bermejo, la clau per quadrar el cercle i situar l’extresorer convergent com l’“aconseguidor ” d’obres públiques per a grans donants de la Fundació CatDem.

A la part de davant hi constaven una sèrie de xifres i dates. A la de darrere, dos cognoms: “Romero” -un dels empresaris del grup ROGASA, que optava a l’adjudicació de les obres del centre escolar i que havia fet donacions a la fundació convergent- i “Polo”.

• 

Un dels documents esmicolats a la trituradora de Viloca que la Guàrdia Civil ha pogut reconstruir

Estirant el fil, la Guàrdia Civil ha pogut identificar aquest cognom com el segon de l’exdirector de l’empresa Infraestructures de la Generalitat -l’encarregada de licitar els treballs de l’escola de Roses- Josep Antoni Rosell Polo, que a més liderava la mesa que havia de valorar les ofertes de les empreses que optaven a l’obra.

Reunió amb Rosell

Els agents també van deixar constància fotogràfica d’una reunió entre l’extresorer convergent i Rosell. Es va produir en una cafeteria pública poc abans que acabés el termini de presentació d’ofertes per a la construcció de l’escola i tres dies abans que la Guàrdia Civil trobés el document esmicolat a la trituradora. A més, a través de l’agenda de Viloca la Guàrdia Civil ha pogut documentar diverses trobades entre Romero -l’empresari sota sospita- i l’extresorer convergent.

L’escorcoll de la seu de Convergència i la troballa del document fet miques van aturar l’adjudicació de l’escola. L’Ajuntament de Roses va aconseguir que la Guàrdia Civil retornés l’expedient i que la Generalitat tornés a licitar els treballs de zero per esborrar les sospites sobre l’obra.

• 

Un altre dels documents esmicolats

A la trituradora de Viloca també hi va aparèixer la targeta de visita d’un directiu d’una de les grans donants de la CatDem, amb una data i un telèfon manuscrits al revers; una altra de Jordi Sumarroca, l’empresari de Teyco al centre de les presumptes adjudicacions irregulars a Torredembarra -que van donar origen al cas-; una carta d’un col·laborador de la Fundació Nous Catalans, sobre el cobrament de 15.000 euros per diversos treballs per a Convergència, i un sobre amb el logo del partit i l’anotació “traspàs en efectiu”.

Una única caixa

La investigació també para especial atenció als moviments existents entre els comptes corrents de les fundacions vinculades a CDC -CatDem, Nous Catalans i Fòrum Barcelona- i el partit. Segons la Guàrdia Civil, els fluxos econòmics entre les fundacions “no tenen una justificació aparent” i “obeeixen a l’existència d’una gestió sota el principi de caixa única”. És a dir, que els fons que hi havia als comptes de les fundacions acabaven anant a parar al partit. D’aquesta manera, la Guàrdia Civil interpreta que les donacions que les empreses contractistes feien a aquestes entitats acabaven, en definitiva, en mans de CDC, que se saltava així la llei que impedia als partits rebre directament donacions d’empreses.

L’anàlisi que els investigadors fan dels moviments dels comptes bancaris de les fundacions revela que CDC va rebre fins a 1.137.000 euros de la CatDem i 410.000 de Fòrum Barcelona. Al mateix temps, des de comptes del partit es van enviar 505.000 euros a CatDem, 538.000 a Fòrum Barcelona i 237.500 a la Fundació Nous Catalans. En el seu informe, la Guàrdia Civil remarca que la gestió de tots els comptes investigats es fa sota coneixement dels extresorers de CDC Andreu Viloca i Daniel Osàcar, Carles del Pozo i Anna Dolors Benítez.

les pors del barça

A la gespa on ara fa dos anys corria el cava per celebrar una Lliga, els jugadors del Barça s’abraçaven, cridant, eufòrics. A l’estadi on la temporada anterior el cava servia per celebrar una Copa, Luis Enrique, desafiant, treia pit després d’un triomf vital. Just quan més falta feia, el Barça va saquejar el Vicente Calderón (1-2), un dels estadis que més bons records porta al barcelonisme. Un estadi on el Barça s’ha sentit com a casa, més enllà dels xiulets a la graderia, guanyant molts més cops dels que ha perdut. L’escenari ideal per enviar un missatge des del sud de Madrid fins al nord, cap al Santiago Bernabéu, per recordar als madridistes, que van patir molt però que no van fallar després a Vila-real, que aquest equip també vol guanyar la Lliga. Un triomf convertit en una declaració d’intencions: acabi com acabi l’eliminatòria contra el PSG, hi ha Lliga.

El Barça va recuperar la fe en si mateix després d’uns dies grogui, amb la signatura final de Messi, després d’un partit en què l’equip va posar la cama fort, va mossegar i va lluitar contra un Atlètic que va acabar traient la bandera blanca. Sempre que el Barça havia visitat el Calderón havien sigut partits de ritme alt, guions imprevistos i passió, i el comiat no podia ser diferent. Els dos equips van fer suar de valent la defensa rival cada cop que arribava a l’àrea, en un partit sense control on es va veure un Barça més fresc, després de poder descansar per primer cop en setmanes. Més enllà del joc, encara en fase de reconstrucció, els homes de Luis Enrique van demostrar que creuen en ells mateixos. No van defallir i van superar un Atlètic que va ser millor abans del descans, però va acabar escombrat a la segona. “Hem recuperat la passió i les ganes de jugar com ens agrada, la sensació és que seguim lluitant, tot i que encara depenem del Madrid”, deia Luis Suárez. “Era l’escenari ideal per capgirar la situació”, afegia l’uruguaià, que es va fer un fart de córrer, amunt i avall.

Si a nivell físic el Barça va millorar, a nivell de joc també ho va intentar. Calia reaccionar i Luis Enrique ho va fer amb nou dibuix a la pissarra. Per jugar per últim cop contra l’Atlètic al Calderón en Lliga, va recuperar una defensa de tres amb Mathieu, Umtiti i Piqué, avançant Sergi Roberto al mig del camp, tot i que el reusenc tornava al lateral quan tocava defensar. Una aposta per intentar tenir més la pilota, atacar millor i millorar sensacions sense haver de sacrificar el que ara mateix és intocable, el trident. L’Atlètic, però, va llegir ràpidament la jugada, recuperant moltes pilotes. “No és que hàgim estat poc fluids, és que ells ens han creat problemes”, admetia Rafinha, un dels titulars al centre del camp.

L’aposta de Luis Enrique, de fet, va grinyolar durant els primers minuts, quan l’Atlètic, molt agressiu, eclipsava un equip imprecís. La pilota durava molt poc als peus dels homes de Luis Enrique, i sense la pilota, perdent-la, el Barça queda desdibuixat. No és un equip que hagi nascut per anar darrere els altres.

Ja en els primers tres minuts de joc, Griezmann i Gameiro havien creat perill, però poc després el Barça va aconseguir sentir-se més còmode amb el nou vestit, connectant amb un Neymar sempre valent. El brasiler, un jove rebel, s’encarrega de donar vida al Barça quan altres s’amaguen o pateixen. El brasiler va martiritzar Vrsaljko per la banda, amb conduccions clau per estirar l’equip quan calia. Amb ell, el Barça va semblar capacitat per controlar el joc. Però va ser un miratge. Oblak era un espectador i, quan va poder, l’Atlètic, més intens, va iniciar de nou el setge sobre Ter Stegen, cosa que va provocar pèrdues de pilota d’un Barça tou que no aconseguia ordenar-se. Els tres defenses van rebre la pressió dels davanters locals i no es creaven superioritats al centre del camp, malgrat el nou dibuix. De mica en mica, però, els matalassers van començar a arribar tard i el trident va entrar en contacte amb la pilota. I quan això passa, les defenses tremolen. Del domini local es va passar a l’intercanvi de cops.

El guió quedava clar. Quan l’Atlètic de Madrid tallava les línies de joc del Barça, era l’equip de Luis Enrique qui patia. Però quan la pilota arribava al trident, era l’Atlètic, qui patia. El partit va convertir-se en una ruleta russa. Amb molts trets però poc encert. I amb un dels dos equips destinat a acabar estès per terra. Seria l’Atlètic de Madrid, que va topar amb Ter Stegen, el porter convertit en l’airbag del Barça: el salvador que atura els cops. Les seves mans van ser claus per anar donant confiança al seus companys en un partit que Iniesta va definir com a “poc bonic però lluitat”. I així va ser. Va caldre picar pedra.

Gols i patiments

Rafinha, després d’una bona jugada col·lectiva que va acabar dins de l’àrea, va encarregar-se de donar vida a l’equip en batre Oblak amb un xut creuat per fer el primer. El Barça havia aconseguit fer arribar la pilota a l’àrea rival, on un munt de cames van lluitar per fer gol o treure la pilota. Rebots, crits i un gol de gran valor. El problema va ser que l’alegria va durar poc. Amb tot el que havia costat marcar, i l’Atlètic va trigar cinc minuts per empatar amb un recurs clàssic: falta lateral i rematada de cap de Godín, el central que ho remata tot.

Per acabar de complicar-ho tot, Mathieu va lesionar-se, cosa que va provocar que Digne acabés de central, intentant aturar un Atlètic que va fer-se un fart de fer faltes que Mateu Lahoz no castigava amb amonestacions. El Barça, però, es va fer fort i va acabar controlant del tot el partit. Luis Enrique va donar minuts a André Gomes per Sergi Roberto, per mantenir la intensitat, i just quan calia Messi va començar una jugada i ell mateix la va acabar amb un gol que serveix per mantenir viva la flama de la Lliga, sabent que encara falta jugar al Santiago Bernabéu.

zoo?

Un zoo sense zebres ni tigres que es dediqui a tenir cura de l’hàbitat dels animals en comptes de tancar-los. Aquesta és, a grans trets, la proposta que impulsa la campanya internacional de Zoo XXI, que pretén transformar els zoos del món, començant pel de Barcelona. Al març, la plataforma posarà en marxa la primera iniciativa ciutadana per demanar a l’Ajuntament, liderat per Ada Colau, que transformi de dalt a baix el zoo de la capital catalana. “No en diem iniciativa legislativa popular perquè Barcelona no té la capacitat de legislar en aquest sentit, però sí per transformar l’espai”, explica a l’ARA el portaveu de Zoo XXI, Leonardo Anselmi.

El format és tan nou a la ciutat, que l’Ajuntament encara està treballant en els instruments que permetran tirar-lo endavant, com ara la inscripció dels fedataris o les signatures necessàries per acceptar la petició, que el consistori ha xifrat en un mínim de 12.000. “Valorem positivament que una entitat impulsi una iniciativa per transformar el zoo i que la ciutadania agafi el lideratge amb propostes com aquesta”, expressa la tinent d’Urbanisme, Ecologia i Mobilitat, Janet Sanz, que coincideix que “el zoo necessita un canvi”, amb decisions que siguin “responsables, consensuades i amb continuïtat en el temps”.

De cara a la iniciativa, l’objectiu de Zoo XXI per aconseguir el màxim consens és “triplicar o quadruplicar” les signatures que proposa l’Ajuntament. “Som optimistes i pensem que ho aconseguirem”, afirma Anselmi, que ja compta amb l’experiència d’haver impulsat el 2010 des de Libera la iniciativa legislativa popular contra les corrides de toros.

La proposta que aquesta vegada fan a la ciutadania mitjançant la iniciativa és “un canvi total de la filosofia” amb què funciona el Zoo de Barcelona. “Fa vuit anys demanàvem tancar el zoo, ara ens hem adonat que no seria la solució perquè el 95% dels animals anirien a altres zoos i només el 5% podrien anar a santuaris. Una petita part també seria sacrificada”, diu Anselmi. Per això, el “canvi de filosofia” que proposen des de la plataforma té a veure amb un zoo que, en comptes d’anar de fora a dins, vagi de dins a fora, de manera que pugui “protegir els hàbitats i que pugui exercir pressió per canviar les polítiques mediambientals”. “El zoo ha de deixar de tenir una visió mercantilista i colonialista. Una girafa no hi pinta res aquí si no fem res per mantenir-la al seu hàbitat original”, afirma l’activista.

En aquest sentit, proposen que els zoos deixin de ser un espai d’exhibició i passin a ser un espai de conservació i observació de la fauna autòctona, almenys a llarg termini. I que la seva feina sigui, sobretot, sobre el terreny. “Volem que el zoo surti a protegir els hàbitats. Si cada zoo del món pogués protegir un sol hàbitat, seria la iniciativa mediambiental més gran del segle”, diu.

A falta de veure l’acollida que té la proposta entre els barcelonins, qui de moment en discrepa és la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB). La seva presidenta, Ana Menéndez, recalca que el zoo necessita “més inversions” però es mostra reticent “sobre si una consulta ciutadana sobre un tema tan mediatitzat és l’eina més adequada per al futur del zoo”. “Creiem que el món científic és qui ha de tenir la veu principal aquí”, assegura.

La iniciativa de Zoo XXI compta amb el suport de diverses entitats animalistes consultades per l’ARA, com ara Depana o FAADA.

Tres moments que van canviar la història del Zoo

• 1892: L’Ajuntament compra els animals per al zoo per 180 euros
  L’abril de 1892, Barcelona compra per 30.000 pessetes (180 euros) 41 mamífers, 117 aus, un os rus i un elefant a Lluís Martí Codolar, un banquer que va veure’s obligat a desprendre’s dels animals en fer fallida. A la seva finca agrícola hi tenia camells, antílops, lleons, una zebra i una girafa.
  
• 1966: El Floquet de Neu arriba a Barcelona i converteix el zoo en una de les grans atraccions de la ciutat
  A mitjans dels anys 60, un agricultor va matar una parella de goril·les que s’infiltraven sovint a les seves collites, a Guinea. Al costat del cadàver hi va trobar amagat un petit goril·la blanc que va tenir a casa fins als dos mesos, quan va ser traslladat al Zoo de Barcelona, el 1966. Amb els anys, el Floquet de Neu va convertir el zoo barceloní en una de les grans atraccions de la ciutat. Va tenir 21 fills, cap d’ells amb les seves característiques especials. Va morir per eutanàsia el 2003.
  
• 2016: Barcelona anuncia que tanca el delfinari i no n’obrirà cap més
  El desembre del 2016, l’Ajuntament comunica que renuncia a fer el nou delfinari i tanca l’actual, amb el trasllat dels dofins a altres centres. A més, anuncia que avança “cap a un nou model de zoo que basi la seva feina en la conservació d’espècies que estiguin amenaçades o en perill d’extinció”.
• 
  

l'olivera

La Xylella fastidiosa és el bacteri més perillós que avui amenaça espècies vegetals a Europa. La plaga fa anar de corcoll les autoritats mediambientals comunitàries després que ja hagi matat milers d’oliveres a Itàlia -sobretot a la zona de la Pulla- i hagi arribat amb contundència a les Balears. Diferents subespècies del bacteri s’han trobat també a Còrsega i a la Costa Blava, i a Alemanya. Catalunya i el conjunt de la península Ibèrica estan, de moment, netes d’aquesta malaltia, però el risc que la Xylella acabi fent aparició és real tant per a les autoritats com per als experts que s’encarreguen de vigilar-la des de fa mesos.

• 

En el cas de Catalunya, la Generalitat ha posat en marxa un protocol de seguiment per fer controls continuats en conreus i vivers. De moment, totes les mostres han donat negatiu al laboratori. “Som un territori totalment lliure de la plaga, però fem una vigilància activa per combatre el risc, perquè no es pot descartar que acabi arribant”, sosté la subdirectora general d’Agricultura de la Generalitat, Neus Ferrete. Tot i que el Govern Balear va situar el seu primer cas en uns cirerers procedents de Tarragona, Ferrete sosté que es va tractar d’una “focalització errònia” perquè els arbres feia quatre anys que eren a les Illes “i no es pot lligar la infecció a la procedència”.

Els productors catalans reivindiquen que no s’escatimin recursos per fer controls, sobretot ara que la primavera s’acosta. “ No ho vivim amb alarma però sí amb alerta, perquè els insectes vectors que transmeten la Xylella s’activaran”, explica a l’ARA Ferran Sabater, que és responsable del sector de la planta viva de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC).

La primavera pot elevar-ne el risc

“La primavera és l’època en què es poden detectar símptomes perquè és quan la transmissió natural és més probable”, corrobora el doctor Jordi Sabaté, enginyer agrònom del programa de protecció vegetal sostenible de l’IRTA. L’insecte més comú que pot propagar la malaltia a Europa, el Philaenus spumarius, és un animal difícil de combatre a l’hora de prevenir o aturar la malaltia perquè habita fora dels camps de conreu, en vegetació silvestre que sovint es troba als marges i en zones de camps o boscoses. “Fumigar no és una opció perquè hauries de fer-ho indiscriminadament a tot arreu, i això està prohibit”, afegeix Sabaté.

L’insecte s’infecta d’una planta malalta quan s’alimenta de la seva saba vegetal, i escampa el bacteri quan després vola i s’alimenta en una altra espècie sana. La infecció de diverses plantes amb un sol insecte és ràpida perquè el període de latència és de només vuit hores, segons Sabaté.

Davant la dificultat de fer actuacions preventives de la Xylella i la certesa que, actualment, no és possible curar-la, Sabaté defensa mantenir l’alerta i ser exhaustius en els controls. El ministeri d’Agricultura, seguint el protocol europeu, ja ha prohibit que surti cap planta de les Balears per evitar la propagació. Això, però, no exclou que arribi per propagació natural -que la porti un insecte infectat-. “La distància és relativament curta i a les Balears s’hi ha detectat, per exemple, la subespècie que també afecta Còrsega”, recorda Sabaté.

Erradicar o contenir: el dilema balear

200 espècies amenaçades

La Xylella fastidiosa s’ha demostrat letal amb les oliveres, fins ara, però pot fer mal a més de 200 espècies vegetals diferents, encara que no les acabi matant. Pot atacar qualsevol planta llenyosa, i això inclou també la vinya, els cítrics, els roures, els ametllers, els cirerers o la planta de viver, avisen des de la FCAC.

“Per la capacitat destructiva i la varietat d’espècies que afecta, és la plaga més greu des de la fil·loxera”, sosté Sabaté. Per això, afegeix, la Xylella fastidiosa s’ha convertit en el principal organisme en què treballa la UE i hi ha múltiples treballs de recerca, així com un òrgan permanent (en què Catalunya participa representant les comunitats autònomes espanyoles), per fer un seguiment constant de l’evolució en tots els països.

A Catalunya hi ha 115.730 hectàrees de superfície d’olivera, segons les dades del departament d’Agricultura del 2015. Si s’hi afegeixen cítrics, ametllers i la resta d’espècies llenyoses -tant les productives com les que no ho són- la xifra frega les 290.000 hectàrees.

Tres subespècies diferents

Però no tota la Xylella fastidiosa que campa avui pel continent europeu és igual de mortífera ni ataca els mateixos objectius. S’han identificat tres subespècies del bacteri. A les Balears, explica Sabaté, es dona la circumstància que se n’ha detectat de tots tres tipus.

La Xylella fastidiosa pauca és la que s’ha estès per Itàlia i la més perillosa per a l’olivera. A les Illes, només se n’ha confirmat la presència a Eivissa. En canvi, la subespècie multiplex, la que s’ha trobat a Còrsega i a la Costa Blava, no consta que ataqui aquest arbre sinó altres espècies forestals i plantes ornamentals. La tercera variant, la Xylella fastidiosa fastidiosa, és la majoritària a Mallorca en oliveres i ametllers.

El bacteri és un maldecap nou a Europa, però no en llocs com els Estats Units, on el combaten a les vinyes de Califòrnia des de fa més de 100 anys. Com ho fan? “S’han plantat varietat més tolerants a la malaltia i controlen molt l’insecte per mirar de combatre la plaga i conviure-hi”, explica l’enginyer expert de l’IRTA. També hi ha Xylella en cítrics al Brasil o en plantes de cafè i baladre a l’Amèrica del Sud en general.

L’escenari de la convivència amb el bacteri és possible a Europa a llarg termini, tot i que les plagues sempre tenen un primer impacte “més mortífer”, segons Sabaté. Després, la situació millora. El repte en el cas de la Xylella es troba en el seu ampli rang d’hostes -plantes que pot infectar-, i és per això que la UE ha posat en marxa la maquinària d’actuació i la vigilància, sobretot a la riba del Mediterrani, que és on són més abundants les espècies amenaçades i on el risc de pèrdua de valor agrícola és més elevat.

el rei carnestoltes

Aquest dijous, Dijous Gras, Sa Majestat Carnestoltes ha sortit al balcó de l' Ajuntament de Barcelona a fer el pregó de Carnaval davant d'una plaça Sant Jaume plena de gom a gom de turistes i locals. Aquest any ho ha fet acompanyat de set ambaixadors que representen viles i barris de la ciutat. 

El pregó, en forma de poema, ha volgut criticar els desnonaments, les tallades de llum, la bombolla immobiliària, la crisi dels refugiats i la corrupció: "La bombolla immobiliària / no inflarà preus ni lloguers / que fa fora del seu barri / a la gent sense calés". "No s'hi val lluir nissaga / ni influències de partit / ni set sous de quinze pagues / en nom de qui t'ha parit", ha recitat Carnestoltes fent befa de la corrupció i el nepotisme. Per criticar les tallades de llum el pregó tenia fragments com aquest: "Pel consum de l'energia / aquí i ara decretem / que si no és per avaria / que no tallin el corrent". Tampoc ha faltat la menció als refugiats: " Obriran com a refugi / de manters i refugiats / i com el lloguer s'apugi... / com a llar de desnonats".

Abans del pregó, els acompanyants de Sa Majestat han desfilat des del Palau de la Virreina per les Rambles i el carrer Ferran fins a la plaça Sant Jaume, acompanyats d'un seguici de voluntaris amb globus dels colors de l'arc de Sant Martí, banderoles i al ritme de timbals. Els voluntaris representaven diferents associacions i grups, com el Centre de l'Indiano Català o les AMPA de diverses escoles. El mestre de cerimònies ha sigut un arlequí de blanc i negre que ha anat animant l'ambient de la plaça des de les 18.00 h fins que ha arribat tota la comitiva a les 19.00 h. 

Els Set Ambaixadors, vestits de colors diferents, simbolitzaven els set pecats capitals i representaven diferents barris i districtes de la capital barcelonina. Han acompanyat Sa Majestat Carnestoltes al balcó de l'Ajuntament, que tenia com a escortes en Rodanxó i la Rodanxona, els dos gegants vestits de Carnaval de la ciutat. 

Després de la cerimònia hi ha hagut una pluja de confeti de colors i focs artificials, que han donat el tret de sortida a la festa del sarau i la disbauxa fins Dimecres de Cendra. 

deficit

Alerta de la Comissió Europea pel dèficit de les autonomies: Brussel·les exigeix al govern espanyol que "s'asseguri que l'objectiu de reducció del dèficit es compleix en tots els nivells de l'administració" i li reclama que "apliqui de forma estricta els mecanismes existents de control del dèficit i el deute dels governs regionals". Les recomanacions econòmiques que José Manuel Durão Barroso i el seu eurocomissari d'Afers Econòmics i Monetaris, Olli Rehn, han presentat aquest dimarts a Estrasburg també demanen a l'Estat que "adopti més mesures" d'estalvi "si els resultats" de l'ajust pressupostari i la recuperació econòmica "no són els esperats".

Europa ha advertit que les comunitats suposen "una important proporció" de la despesa estatal i que algunes d'elles han excedit els objectius de dèficit previstos per al 2010, per la qual cosa cal posar un límit i buscar el consens perquè es respecti.

Per tal de complir amb els objectius de dèficit al 2011 i el 2012, la CE insta a aplicar més mesures de consolidació fiscal, augurant que el creixement econòmic serà més modest del que preveu el govern espanyol.

Per impulsar al màxim la represa de l'activitat, Brusel·les ha proposat en el seu informe de recomanacions per a Espanya, que es redueixin les cotitzacions que paguen les empreses als seus treballadors com a via per reduir els costos salarials,

També ha instat a compensar la reducció dels ingressos de les arques públiques amb mesures com l'augment de l'IVA i elevar els impostos en matèria energètica.

benvinguts al canuk

La televisió, feta de manera honesta, ens acosta realitats que desconeixem o que ens preocupen. Ens permet observar panorames socials, culturals i polítics diferents per entendre’ls i valorar-los amb més criteri. I per comparar-ho amb el nostre entorn. Diumenge, el 30 minuts emetia el reportatge Benvinguts al Canadà seguint aquesta estela de programació sensibilitzada amb la tragèdia dels refugiats i migrants.

Mentre formem part d’una Unió Europea on cap estat ha complert amb els compromisos mínims d’acolliment, el 30 minuts ens mostrava un cas oposat: el del Canadà i la seva política d’asil. No podia estar més ben plantejat: primer explicava quines circumstàncies socials es van donar perquè el govern reaccionés. I després exposava el sistema que ha fet servir el Canadà per facilitar l’acolliment de trenta-cinc mil persones.

La famosa fotografia de l’Ailan Kurdi, el nen ofegat en una platja, va irrompre en plena campanya electoral. La imatge va provocar una mobilització ciutadana sense precedents, sobretot en descobrir-se que el Canadà havia negat l’entrada d’aquella família al país. Així doncs, les polítiques d’acolliment de refugiats van entrar en la cursa de candidats. I amb Justin Trudeau com a primer ministre es van simplificar els tràmits d’asil. El Canadà va enviar sis-cents funcionaris al Líban, Turquia i Jordània per regular i coordinar l’acolliment. I es va establir un programa d’apadrinaments privats: els ciutadans voluntaris es fan càrrec durant un any de famílies sirianes i les seves despeses, cosa que facilita la seva adaptació. Si al cap d’un any no han aconseguit ser autosuficients a nivell econòmic, l’estat se’n farà càrrec.

El sistema no és perfecte. Però és real. El reportatge mostra aquells aspectes que poden amoïnar més a partir de diversos casos: la voluntat i esforç d’integració dels nouvinguts, el compromís de la ciutadania, la xarxa de col·laboració per facilitar l’ajuda i l’enriquiment que suposa per al país acollidor. És sorprenent i commovedora l’escena del reportatge en què Justin Trudeau coincideix, en una emissora de ràdio, amb un dels refugiats a qui fa un any va donar la benvinguda en aterrar al Canadà. Un ginecòleg sirià explica amb sinceritat l’impacte que va suposar per a ell que el primer ministre el rebés a l’aeroport amb un “Benvinguts a casa”. L’explicació fa plorar Trudeau, que està assegut davant seu i s’eixuga les llàgrimes amb un mocador.

El 30 minuts posava en evidència la realitat d’un país que ha sabut pensar una solució i executar-la. I que ha demostrat confiança en la seva ciutadania per potenciar el sentit de la responsabilitat i la solidaritat. Un treball periodístic revelador que posa més en evidència les excuses dels governs immòbils davant la tragèdia.

catlanes llarga vda

Les dones catalanes són les europees que viuen més anys. La seva esperança de vida és de 86,1 anys, un més que la resta de dones de l'Estat i dels països de la Unió Europea. Aquesta és la principal conclusió de l'Informe de Salut 2016, que també sosté que l'esperança de vida per als homes és de 80,5 anys, també per sobre de la de l'Estat, però en canvi en sisena posició en el rànking europeu, per sota d'Islàndia, Suïssa, Liechtenstein, Xipre i Itàlia. 

En canvi, la situació es capgira en relació a l'esperança de vida en bona salut, que és el temps que es viu amb bona qualitat de vida. I és que encara que els homes viuen menys tempsque les dones, ho fan amb més bona salut: els homes tenen 67,9 anys de bona salut i les dones 68,8. Això significa que els homes tenen bona salut el 84,3% dels anys que viuen mentre que els dones baixen fins al 79,9%. 

De fet, l'esperança de vida és una dada que sol estar en creixement i des de fa anys que Catalunya continua per sobre de la mitjana estatal. Espanya era, fins el 2014, el país amb l'esperança de vida més alta d'Europa. Tot i això, segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE), l'esperança de vida va baixar l'any passat per quarta vegada seguida a Catalunya, dels 83,23 als 83,15 anys, encara que la dada catalana es mantenia per sobre de la mitjana estatal i augmentava la distància gairebé mig any.

En aquest sentit, encara que el 83,3% dels catalans consideren que tenen una bona, molt bona o excel·lent salut, l'informe alerta que aquesta percepció es va perdent amb l'edat i en els grups socioeconòmics més desfavorits i amb menys estudis. Segons el departament, les xifres "reafirmen la necessitat de dur a terme accions dirigides a les poblacions més vulnerables" així com de fer esforços per "reduir les desigualtats socials que afecten la salut". 

Un estudi de l'Observatori Social de 'La Caixa' ja va afirmar l'any passat que les persones amb llicenciatura vivien gairebé quatre anys més que la resta. 

Les altres dades que revela l'informe són:

Bons i mals hàbits

El 70,8% dels catalans que tenen més de 15 anys segueixen la dieta mediterrània. Set de cada deu habitants entre 15 i 69 anys fa activitat física regular, mentre que gairebé el 21% de la població major d'edat du una vida sedentària.

En el costat negatiu, el 27,5% dels catalans més grans de 15 anys (sobretot els homes) fuma cada dia o ocasionalment, i un 3,8% dels catalans fa un consum d'alcohol "de risc".

Son

Els catalans dormen de mitjana 7,6 hores al dia, i l'informe revela que la tendència va a l'alça des del 1994. Encara es mantenen les diferències de les hores de descans entre les classes benestants i les persones amb estudis. 

Pes

Les xifres sobre el pes són de les més negatives de l'informe. L'estudi conclou que l'excés de pes afecta gairebé la meitat de la població adulta: un 55,4% dels homes i un 43,3% de les dones en tenen, i també afecta més les classes més pobres i les persones que no tenen estudis.

En canvi, els percentatges d'obesitat són similars en els dos sexes: un 14,1% dels homes i un 15,3% de les dones pateixen aquesta malaltia. 

Malalties

Tres de cada deu catalans tenen una malaltia o un problema crònic, una ràtio que és superior en les dones i en els grups de més edat. De fet, els tumors van ser la primera causa de mort el 2014, seguits de les malalties cardiovasculars i les del sistema respiratori i nerviós. 

romania

“Els pijames, els informes mèdics i els diners”, diu Elena Dumitru, que acompanya el seu marit a l’hospital Iasi de Bucarest per a una intervenció de tiroide. És un hospital públic però, tot i això, sap que ha de donar diners extres als metges o infermeres. Encara que molts metges joves es neguen a rebre suborns per la seva feina, Dumitru explica que la pràctica està tan estesa a Romania que cal tenir efectiu. Aquesta és la seva primera topada amb la corrupció dins l’àmbit sanitari. En un altre pla, s’expliquen els nomenaments en funció dels contactes al sistema de salut públic. Cristina Gavril, metge de família, critica el sistema de selecció dels professionals i els concursos, que, tot i ser públics, es manipulen a favor del nepotisme: “Aquest fet, associat als fons reduïts per a la sanitat, determina la baixa qualitat dels serveis i la migració dels joves metges cap a Alemanya o França, i aquí ens quedem sense”, explica per després apuntar a factors com “sous molt baixos i falta d’accés a les places pels concursos arreglats”.

La doctora explica que hi ha molts pacients i, en canvi, no tenen prou especialistes: “Igualment els pressupostos per a la medicina primària, per exemple, són reduïts”, entre un 5% i un 6% de la partida sanitària. Un finançament millor estimularia “els joves a quedar-se al país, no a emigrar”, afirma.

La corrupció a Romania no arriba només a les altes esferes de la política, sinó al dia a dia de la gent: “N’esquitxa tots els nivells socials i eliminar-la és una feina a llarg termini”, explica la professora Camelia Tucanu, que ha anat a les protestes que des de fa setmanes compten amb milers de ciutadans que protesten per una classe política “traïdora i lladre”.

Retirada del decret

La pressió popular va obligar el govern a retirar el polèmic decret que preveia només càstigs administratius pels casos d’abús de poder amb danys inferiors als 44.000 euros. Ni la rectificació, ni la dimissió del ministre de Justícia, Florin Iordache, ni les temperatures gèlides han aturat la mobilització ciutadana, perquè, com diu la professora Tucanu, “la corrupció diària alimenta la insatisfacció general”. La doctora Gavril afirma que la ciutadania està vigilant els governants i no hi confia. “Tornarem a les places”, assegura. Els manifestants demanen la dimissió del primer ministre, el socialdemòcrata Sorin Grindeanu, i del seu gabinet. “Molta d’aquesta gent està tipa de la impotència, de dir que la corrupció no té remei”, continua, per explicar que “es tracta de canviar una manera d’actuar de tota la societat, no només d’un decret o govern”. A causa de la mobilització, la majoria parlamentària formada per la coalició del Partit Socialdemocrata i l’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa ha acceptat organitzar un referèndum contra la corrupció, una proposta feta pel president del país, Klaus Iohannis. No obstant, segons recull el diariAdevarul, una de les condicions que posa el partit de Grindeanu és que tingui només un valor consultiu i no legislatiu.

A diferència de l’apatia dels últims anys, les protestes actuals mostren un canvi en relació als ciutadans romanesos amb els seus polítics: “Seran anys difícils per a la societat civil, vigilarem els polítics sense descans”, conclou l’analista Diana Margarit, que ha organitzat diverses plataformes.

Les protestes per la corrupció no són una novetat a Romania. El 2015 l’incendi de la discoteca Colectiv de Bucarest, en què van perdre la vida 64 persones, va revelar que el club operava amb llicències tot i que no complia les condicions de seguretat. Aquell mateix any un altre escàndol va remoure la sanitat romanesa: el cas dels desinfectants utilitzats per als hospitals lliurats per l’empresa Hexi Pharma, diluïts 10 vegades, la qual cosa va provocar la mort de pacients per infeccions hospitalàries. “La corrupció mata”, deia un dels eslògans de la plaça Victoriei d’aquests dies, recordant aquell drama.

dependencia nuclear

L’objectiu del Govern és que quan acabi el període tota l’energia pugui ser renovable i, per tant, no nuclear”. Així s’expressava el conseller d’Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, quan va presentar el pla nacional per a la transició energètica. Però, ¿Catalunya pot viure sense generació elèctrica nuclear? Ara per ara, segur que no, perquè més de la meitat de l’energia elèctrica que es genera a Catalunya, en concret el 54%, té origen nuclear. En el conjunt d’Espanya la proporció és molt inferior, al voltant del 21%.

El debat torna a estar sobre la taula. D’una banda perquè el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) ha donat el vistiplau a la reobertura de la central nuclear de Garoña, el primer reactor espanyol que va tancar. La reobertura, no obstant, necessita l’autorització del ministeri d’Energia i de fer-hi unes inversions que pugen a més de 150 milions que les empreses propietàries encara s’estan pensant si faran. Allargar la vida útil de la central segueix sent més barat que desmantellar-la, que pot costar uns 600 milions.

El pla nacional per a la transició energètica plantejat pel Govern preveu que l’any 2050 a Catalunya tota l’energia elèctrica sigui renovable i sense emissions. L’objectiu és clar, però com arribar-hi ja és més difícil. El conseller Baiget va assegurar que està disposat a plantejar el debat sobre com s’ha de substituir l’energia d’origen nuclear per altres fonts d’energia, tenint en compte que s’ha de mantenir en tot moment la garantia de subministrament i la seva qualitat.

El pla no dona solucions. Deixa per al debat polític i social el paper que han d’acabar tenint l’energia nuclear i el gas durant la transició al model renovable. Però un dels esculls més importants és l’escàs desenvolupament de les energies netes a Catalunya. El Principat, que en l’última dècada del segle XX va liderar la implantació de les renovables a Espanya, ha caigut al setè lloc en eòlica i el vuitè en fotovoltaica entre les comunitats de l’Estat.

La diferència és clara. A Espanya l’eòlica aporta el 18% de l’energia elèctrica, a Catalunya només el 6%. I la solar fotovoltaica, que a Espanya té una quota de gairebé el 5% de la generació, a Catalunya aporta poc més d’un 1%. Assolir els objectius comportarà, doncs, un gran consens polític i social, sobretot per vèncer els recels del territori a la instal·lació de parcs eòlics i solars, a més d’una inversió important.

Falta de voluntat política

L’enginyer, empresari i professor Joan Vila, que presideix la comissió d’energia de Pimec, creu que l’objectiu d’arribar al 2050 amb tota la producció elèctrica d’origen renovable és assolible. I tampoc creu que s’encarís gaire l’electricitat, però no hi veu “voluntat política”: “Ara per ara, les nuclears a Catalunya tenen molt de futur”.

Vila creu que per arribar al 2030 amb un 50% de generació renovable caldria prescindir de dos dels tres reactors nuclears que hi ha a Catalunya. “Si no es comença a treballar ara mateix no es podrà fer”, avisa. Per això titlla el pla per a la transició energètica de “brindis al sol”.

Substituir les nuclears no és gens fàcil. La potència conjunta instal·lada a Catalunya dels dos reactors d’Ascó i del reactor que està funcionant a Vandellòs és de 3.147 megawatts. Per substituir aquesta capacitat caldria instal·lar 6.000 megawatts fotovoltaics i 5.000 d’eòlics més dels que hi ha ara, segons Vila.

I aquestes noves instal·lacions no es poden fer en qualsevol lloc, s’haurien de fer en solars al sud de Tarragona i Lleida, on hi ha més hores de sol; mentre que l’eòlica s’hauria de centrar en els dos extrems del país, a l’Empordà i a l’Ebre, on hi ha més hores de vent, i dins del mar. “Cal una estratègia, s’ha d’explicar al territori que això no és tan dolent”, indica Vila.

Un altre factor és el cost de mantenir les nuclears obertes. Després del desastre de Fukushima, les inversions en seguretat s’han multiplicat. L’Associació Nuclear Ascó-Vandellòs (ANAV), la gestora dels reactors catalans participada per Endesa (85%) i Iberdrola (15%), hi destinarà fins a 100 milions entre el 2016 i el 2017. En el cas de Garoña, malgrat que no hi ha hagut un posicionament oficial de les empreses propietàries (també Endesa i Iberdrola), diferents mitjans han especulat amb la possibilitat que no vulguin reobrir-la per la dificultat per recuperar les inversions. Vandellòs i Ascó, per la seva banda, hauran de renovar l’autorització el 2020 i el 2021 i entre el 2024 i el 2028, i compliran els 40 anys de funcionament considerats com a vida útil, malgrat que es podrien allargar.

nenes proveta

Són un símbol d 'esperança per a milers de parelles que no poden tenir fills. Louise Brown, la primera nena nascuda al món per fecundació 'in vitro', i Victoria Anna Perea, la primera nascuda a Espanya, s'han conegut aquest dijous amb motiu del lliurament del premi Fundació Dexeus Salut de la Dona. "Ha sigut com retrobar-se amb un familiar llunyà. M'ha fet il·lusió", ha admès Victoria Anna, de 32 anys.

Les dues estan cansades que les anomenin "nadons proveta" tot i que ja s'han acostumat a l 'expectació mediàtica que generen i amb la qual han conviscut des que van néixer. "A vegades és una bogeria però hi estic acostumada perquè és el que sempre he viscut", diu Louise Brown, que assegura que ella és una persona "normal amb una feina de 8 a 5 de dilluns a divendres". "Jo sempre dic que, en realitat, nosaltres no hem fet res, som una conseqüència", afegeix Victoria Anna. "Jo represento una història que en el seu moment va tenir una exposició mediàtica important però no es trasllada en el meu dia a dia. Sóc unafamosa anònima", assegura.

Ella va ser la primera nena nascuda per fecundació 'in vitro' (FIV) a l’Estat. La Dolors, la seva mare, tenia un problema a les trompes que li impedia quedar-se embarassada espontàniament. Prèviament havia perdut un fill al final de l’embaràs i per això es va decidir fer-li una cesària per evitar riscos. La Victoria va néixer una setmana abans del previst i va pesar 2,470 kg. No recorda que els seus pares l'asseguessin un dia al sofà per explicar-l'hi. "Simplement ho van tractar amb naturalitat com una cosa més sobre mi. Així com tinc el cabells castany, també vaig néixer d'una manera una mica diferent", admet.

A la Louise Brown, de 38 anys, els seus pares li van ensenyar el vídeo del seu naixement quan tenia 4 anys i li van explicar que la seva gestació "havia estat una mica diferent". "La resta ho vaig saber a través de les entrevistes que els mitjans feien als meus pares", diu. Totes dues són conscients que han sigut filles "molt desitjades". "Tots els pares es desviuen pels seus fills però en aquest cas hi havia una il·lusió extra", diu la Victoria Anna, que porta el segon nom per la investigadora Anna Veiga, que, juntament amb el ginecòleg Pere Barri formaven part de l'equip mèdic que va fer possible el seu naixement el 12 de juliol del 1984. Era un dijous a la tarda "i va ser un moment molt emotiu per a nosaltres", reconeix Barri. "Va ser professionalment una fita important, però, sobretot, a nivell personal", afegeix. "Amb la Dolors i el Ricard –pares de la Victoria– vam establir un vincleque encara segueix", diu Barri.

Ús responsable de les tècniques de reproducció assistida

La Louise té dos fills de 10 i 3 anys, el Cameron i l'Aidan. "Afortunadament vaig concebre de forma natural però hauria utilitzat tècniques de fecundació 'in vitro' si no hagués pogut", explica Louise Brown. La Victoria Anna encara no es planteja la maternitat. "No és una cosa que em preocupi però també sóc conscient que tinc una edat, però no m'amoïna", reconeix.

"Ara que sóc més gran, em puc posar a la pell de persones que poden necessitar un tractament de reproducció assistida i em sembla molt bé que  se segueixi avançant en aquest camp", diu la Victoria, tot i que fa una crida a fer-ne un "ús responsable".

La Louise, que ha viatjat per tot el món publicitant el seu cas, té amigues que han tingut fills amb tècniques de reproducció assistida però ho ha sabut a posteriori ja que constata que encara "hi ha gent que tot i que no s'avergonyeix no vol dir-ho públicament". Els seus pares van provar durant deu anys concebre un fill. "El meu pare ja tenia fills d'un matrimoni anterior però la meva mare va tenir una depressió derivada del fet de no poder tenir fills i aquí va començar tot", explica Louise Brown. "I van tenir la sort" de conèixer Patrick Steptoe i el fisiòleg Robert Edwards, que van fer possible el seu naixement. "Som sis milions de nens nascuts per fecundació 'in vitro' i és increïble que l'Edward i el Patrick hagin ajudat tanta gent", diu. A la seva mare, però, li va costar lidiar amb l 'expectació mediàticaque va generar el seu cas. 

cenrre infantil

 Dale!", va dir el futbolista Leo Messi quan li van parlar del projecte del Pediatric Cancer Center. Aquest va ser el tret de sortida per tirar endavant el que ha de ser el centre d'oncologia pediàtrica més important d 'Europa i el tercer del món. El projecte l'impulsen l'Hospital Sant Joan de Déu, la Fundació Leo Messi, la Fundació FC Barcelona i l'escola de negocis IESE.

Per construir el nou centre es necessiten 30 milions d'euros que es recaptaran mitjançant una campanya de mecenatge oberta a ciutadans i empreses. Es pot col·laborar en el finançament d'aquest centre amb microdonacions d'un o dos euros per part de particulars i de gran donacions.

En una segona fase, es necessitaran 30 milions d'euros addicionals per adquirir un aparell de radioteràpia amb protons, un tractament d'última generació que ara no està disponible a Europa.

El nou centre combinarà el tractament amb la investigació, que ha de servir per millorar els índex de curació. "L'objectiu és incrementar la taxa de curació, que ara és del 80%, i no passem d'aquí. I el centre ha d'ajudar a incrementar-la", ha explicat Andrés Morales, l'oncòleg responsable del projecte.

El nou equipament es finançarà tot amb capital privat. De fet, la investigació en càncer infantil ja es fa actualment gràcies a l'aportació de les famílies. "La recerca en pediatria i oncologia no és prioritària per la indústria perquè són molt pocs casos i es fa amb l'ajuda de les famílies", reconeix Manel del Castillo, director gerent de l'Hospital Sant Joan de Déu.

Per finançar el projecte s'ha posat en marxa la campanya #paralosvalientes en la qual s'ha implicat Leo Messi.

• 

Barcelona acollirà el centre de càncer infantil més important d'Europa

Es poden fer donacions per internet a la web www.paralosvalientes.com