templers

Els templers tenen a veure amb tot”, escrivia Umberto Eco a El pèndol de Foucault. Ho deia perquè d’aquesta orde de monjos guerrers se n’ha explicat totes les llegendes esotèriques possibles: Indiana Jones els col·locava com a guardians del Sant Grial; El codi Da Vinci els relacionava amb una societat secreta, i se’ls ha atribuït des de la descoberta d’Amèrica fins a l’impuls de la Revolució Francesa. Quan el Papa va dictar la supressió de l’orde, al segle XIV, els templers havien caigut en desgràcia i havien sigut perseguits, torturats, cremats i marginats per acusacions mai provades -d’actes com la sodomia i el misticisme-, uns rumors que responien a interessos polítics instigats pel rei francès. Després de dos segles de lluitar per mantenir els infidels allunyats de Terra Santa, els templers es van extingir i van desaparèixer de la memòria col·lectiva fins que al segle XVIII els francmaçons es van autodeclarar hereus seus, com a societat perseguida a qui atribuïen tot de gestes i secrets. Des de llavors, la pseudohistòria i la ficció s’han apropiat del mite, i la llegenda s’ha anat menjant la realitat.

El Museu d’Història de Catalunya obre avui una exposició, Templers. Guerra i religió a l’Europa de les croades, que precisament vol eliminar la imatge esotèrica que envolta els monjos cavallers. Comissariada per l’historiador Ramon Sarobe, recorre des de l’origen de les croades fins a la fi de l’orde, passant pel poder dels templers dins la Corona catalanoaragonesa, on capitanejaven terres i castells com el de Miravet (Ribera d’Ebre) i el de Gardeny (Lleida). Amb una escenografia que recrea una muralla, en molts trams fins i tot més imponent que les peces exposades, pel camí es poden rastrejar fins a una setantena d’objectes, sobretot documents i llibres, i també obres artístiques medievals. Entre les més destacades, que no s’havien exposat mai a Catalunya, hi ha els Manuscrits de Perpinyà -on es veuen il·lustracions de templers treballant per al rei Jaume II de Mallorca-, el que queda de les pintures del judici final del castell de Gardeny i les pintures d’inspiració oriental de l’església de Puig-reig.

El pes més important de l’exposició, però, el té el discurs històric. Com van néixer els templers? Què perseguien? Per què van venir a Europa? Ramon Sarobe retrocedeix fins a la Mediterrània dels tres imperis i l’edificació del Sant Sepulcre a Jerusalem al segle IV per explicar les tensions en aquell territori cristià del Pròxim Orient, lloc de croades i pelegrinatge. Els Pobres Cavallers de Crist -coneguts com a templers pel lloc on residien a Jerusalem, el temple de Salomó- eren “guardians de l’ortodòxia catòlica” i pretenien defensar els pelegrins i “rescatar Jerusalem dels musulmans, condició sine qua non per a la salvació en el judici final”, diu l’historiador.

Els templers eren cavallers amb vots monàstics. Rebutjaven els vicis, luxes i pecats... excepte l’assassinat per amor a Crist. La cristiandat ho va acceptar per primera vegada: una butlla papal va reconèixer l’orde el 1131. A diferència de les altres ordes, els templers cultivaven els estímuls militars, no els intel·lectuals. Tenien unes ordenances molt estrictes, la Regla, que fins i tot incloïa com fer una càrrega de cavalleria, cosa que la converteix en el primer manual militar modern.

Milers de templers van escampar-se per Europa per finançar-se, fos amb la terra, criant ramats o cultivant la fe a la cort. A la Corona catalanoaragonesa van fer fortuna gràcies a l’herència del rei de l’Aragó, Alfons el Bataller. El principi de la fi dels templers va arribar quan es van quedar sense missió: el 1291 els musulmans van expulsar els cristians de Terra Santa.

Pot ser la mítica espasa Tisó?

Entre les peces més vistoses de l’exposició hi ha una reproducció del vestit que duien els templers (un hàbit de monjo marró i una capa blanca o negra). També hi ha armament real del segle XIII, com una cota de malla i puntes de llança. La peça estrella és una espasa del segle XI que es conserva a l’armeria reial de Madrid i que alguns erudits apunten que podria ser l’espasa Tisó, que pertanyia als primers comtes d’Urgell i que va estar en possessió dels templers quan la van portar a Jaume I perquè conquerís Borriana: creien que tenia poders màgics.

puig i Cadafalch

2  

• 

[…]

¿Cal als catalans refermar sos lligams amb Espanya o importa solucionar fora d’ella la qüestió catalana? El Catalanisme ha afirmat lo primer, encara que mai li hagi estat agraït i ho ha afirmat sempre amb més o menys radicalisme, des dels qui primer de tot crèiem en la personalitat de Catalunya fins els més conservadors, que s’acontentarien amb una autonomia que no ofegués el que ens resta d’esperit propi nacional. “Avui Espanya -digué Joan Permanyer en l’Assemblea de Manresa destinada a discutir les Bases per a la Constitució regional catalana, tinguda en el mes de març de 1892- es presenta formant una nació, i abans que tot han de reconèixer-la i amb nostres vots hem de ratificar-la. [...] Espanya està composta de diferents regions amb nacionalitat pròpia. La unió d’aquestes regions tingué lloc per mitjà de pactes. Aquests pactes podem recordar-los per a condoldre’ns de lo malament que des del principi es compliren i de la perfídia amb que prompte es trencaren; però no hem d’invocar-los amb ànim de donar-los-hi nova vida, perquè fa temps que foren romputs, i sense haver de rendir-nos davant dels fets consumats, hem de reconèixer que influeixen d’una manera poderosa en lo modo de ser dels pobles. Reivindicar avui la personalitat respectiva de les regions que constituïen abans nacionalitats independents i autònomes, exigint l’acompliment dels pactes amb què s’uniren, seria trastornar la Història. Per això no s’ha de pensar en restablir unides de nou pel llaç de la federació aquestes regions amb sos organismes independents i autònoms”. Nosaltres tenim un criteri més radical: creiem que l’Espanya nova, l’Espanya regenerada, si és que Espanya té redempció possible, ha de ser l’harmonia de les nacions que la formen lligades pel llaç de la federació, vivint dintre ell amb tots sos organismes independents i autònoms. Això és l’únic que pot deturar las aspiracions separatistes i annexionistes. Aqueix llaç antic amb que Catalunya s’uní amb Aragó, València, Mallorca i Sicília, és el que haguera consolidat amb lligams de mútua estimació la unió purament personal dels Estats catalans-aragonesos amb els portuguesos i castellans, amb que comença l’Estat espanyol. Cal caminar cap això gradualment començant per lo que es pugui, aspirant a la realització complerta dels nostres ideals; però no oblidant que els principis de constitució dels pobles no es realitzen de cop i volta, que les sotragades són sempre transitòries 

brexit

Theresa May ha signat la carta en què comunica oficialment a la Unió Europea la decisió d'abandonar el club comunitari. La primera ministra britànica ha rubricat el text, que dimecres es lliurarà al president del Consell Europeu, Donald Tusk, en el seu despatx presidit per un retrat de Robert Walpole, considerat el primer primer ministre britànic, que va estar dues dècades al càrrec al segle XVII.

Després de nou mesos d’espera, d’agitació i propaganda, finalment la retòrica xoca amb la realitat. Demà dimecres  Londres comunicarà a Brussel·les la invocació de l’article 50 del Tractat de Lisboa, endegant així el procés del Brexit. El Regne Unit farà d’aquesta manera marxa enrere el rellotge de la seva història i, alhora, de la història d’Europa occidental. Com sosté Catherine Barnard, de l’escola de Lleis de la Universitat de Cambridge, avui acaba “el primer acte del Brexit però com en qualsevol bon drama de Shakespeare, hi ha molt més drama per endavant”.

En bona mesura Londres ha utilitzat fins ara un llenguatge amarat d'un “passat imperial malentès”, en expressió del comentarista del 'Financial Times' Gideon Rachman, per tractar de bastir un “nou futur ple d’opor­tunitats”, segons l’eslògan que els brexiters més abraonats no s’han can­sat de repetir des de la victòria del 'no' a Unió Europea en el referèndum del 23 de juny del 2016. D’acord amb la lletra petita dels convenis, la sortida del club s’haurà d’haver completat el 29 de març de 2019.

• 

Manifestació al centre de Londres per exigir el manteniment dels drets dels residents comunitaris al Regne Unit. / NEIL HALL / REUTERS

Des d’ara, i fins aleshores, incertesa, negociació i estira i arronsa seran expressions habituals en els trajectes d’anada i tornada Londres-Brussel·les-Londres. El famós “recuperar el control” sobre el país que va fer forat durant la campanya del plebiscit ha de deixar pas a un menys rotund “tu em dones i jo et trec a canvi de”, llevat que les negociacions vagin pel pedregar des de bon començament i es trenqui la baralla sense acord, fet molt perjudicial per a totes dues bandes, segons el negociador en cap de la UE, el francès Michel Barnier.

Europa, però, una Europa massa burocràtica i arterioscleròtica que tot just acaba de celebrar el 60 aniversari de la signatura del tractat del Carbó i l’Acer, també ha d’aprendre grans lliçons del que avui pren cos. Si no ho fa, el Brexit pot tenir rèpliques arreu del continent.

Es fa campanya en poesia i es fa política en prosa. Arriba l’ hora de la veritatper resoldre el munt de temes ingent que desferma una decisió presa més amb el cor que no pas amb el cap, mentre s’esbombaven consignes populistes, a la majoria de les quals Downing Street ja ha renunciat: des de més diners per a la sanitat publica fins a reduir el nombre d’immigrants.

• Les fases de negociació:

Un cop la maquinària negociadora estigui en marxa a banda i banda del canal de la Mànega, caldrà abordar el p rimer punt potencialment conflictiu fins i tot abans d’entrar directament en matèria. Quin ha de ser el procediment més adient? És la negociació sobre la negociació. ¿Cal primer acordar l’import de la factura que, presumiblement, passarà a cobrar la UE per les obligacions compromeses pel Regne Unit, abans que no pas endegar les converses sobre un nou acord comercial? Londres vol portar tots dos temes en paral·lel. Brussel·les s’estima més anar pas a pas. La lògica de Londres és que no es poden separar: en funció del tipus de tracte es podrien establir unes compensacions finals o bé unes altres.

La guia del Brèxit

•   Repercussions del fracàs sobre la factura

Com sosté Iain Begg, investigador de la London School of Economics, “un fracàs alhora de resoldre aquesta espinosa qüestió podria tenir un ràpid efecte perjudicial en altres elements de la negociació”. Per exem­ple, a l’hora de garantir els drets dels nacionals britànics residents a la Unió i els dels ciutadans de la UE que viuen al Regne Unit. De fet, fins i tot amb bona voluntat per totes dues parts, el problema quant a aquest punt és la quantitat “formidable de detalls administratius i pràctics” que s’han de tenir en compte, segons Jonathan Portes, professor d’Economia i polítiques públiques del King’s College de Londres.

•   Entre zero i 60.000 milions

El preu de la factura serà no només un afer cantellut sinó clau. El govern britànic, a més, sigui quina sigui la suma final, haurà de vendre als seus electors que la UE no n’abusa per no donar més arguments al radicalisme de l’UKIP i al dels brexiters més intransigents, alguns dels quals hi són ben instal·lats a dins de l’executiu, com Liam Fox, ministre de Comerç Internacional. Amb anterioritat, hi ha hagut ball de xifres. Informacions sorgides de la UE apuntaven entre els 50.000 i 60.000 milions d’euros. Un informe de la Casa dels Lords considerava, però, que no caldria pagar res. Impossible a hores d’ara aventurar-ne el resultat.

•   Condicions comercials

L’acord comercial final serà una de les dues pedres angulars que definiran l’èxit o el fracàs del procés a l’interior del Regne Unit. A més, de cara a l’exterior marcarà el nou estatus del país en tant que ex soci de la UE. Brussel·les no pot permetre que les condicions per sortir-ne siguin millors que les que tenen els Estats membres per continuar-hi. Malgrat les amenaces de Theresa May exposades en la seva conferència de mitjans de gener, quan va dir que  “és millor un no acord que un mal acord, i que  trencaria la baralla si calgués, en principi Downing Street no voldria jugar un joc tan arriscat, de conseqüències econòmiques imprevisibles. Així ho deia dilluns a la nit el ministre del Brexit, David Davis: “No juguem al no acord. En volem un global de lliure comerç” amb la UE, afirmava en el programa de BBC1 Question Time.

• Restriccions a la immigració

L’altra element clau a partir del qual els britànics mesuraran si ha valgut o no la pena tot l’embolic serà l’evolució de l’emigració en el futur. Però en aquest punt és necessari tornar a l’explicació de la negociació sobre la negociació. Globus sonda etzibats per Downing Street assegu­raven que elsnacionals comunitaris que arribessin al Regne Unit des d’avui mateix, ja no tindrien els drets de què fins ara en gaudien, per bé que la Gran Bretanya és encara, a tots els efectes, part de la Unió. Brussel·les no vol transigir. Podria ser un primer escull. A banda d’això, els britànics ja han assumit que l’aparentment tan desitjada reducció del nombre d’immigrants no es podrà assolir. L’economia no ho permet. “El govern coneix el valor econòmic de l’emigració i posar fi a la llibertat de moviments sense cap nova mesura en vigor que la supleixi faria que el Regne Unit corri el risc de perdre no només treballadors immigrants de poca qualificació sinó infermeres, assistents socials, banquers o investigadors”, diu una altra vegada Portes, del King’s College. 

• La nova legislació

Dijous, 24 hores després d’haver activat el Brexit, el Parlament de Westminster rebrà l’anomenada Great Repeal Bill, això és, el projecte de llei de revocació de tota la legislació comunitària. Un cop enllestida la substitució de l’articulat legal, els funcionaris de Whitehall podrien tenir, pràcticament sense límit, el poder per reformar totes les lleis britànic­ques, afectades en major o menor grau per la legislació comunitària. Theresa May vol complir així amb la promesa de rebutjar els tribunals europeus de justícia i fer que “les nostres lleis siguin fetes a Westminster i no a Brussel·les”. Per bé que inicialment la llei, un cop aprovada, en derogarà molt poques, e l desballestament de l’Acta de 1972 que facultava l’entrada del Regne Unit a les Comunitats Europees afectarà tota la societat britànica; tota la comunitat industrial i empresarial. També els drets individuals i els col ·lectius. Tot plegat d’una complexitat enorme.

Aquestes són algunes de les conseqüències que ara es poden entreveure del Brexit. Les imprevisibles sorgiran al llarg del camí. Els defensors, però, pretenen recuperar el Regne Unit global sense tenir present que “ entenen malament el passat, amb conseqüències perilloses per al futur —escrivia dies enrere Gideon Rachman al 'Financial Times'—. Parlen amb gust de tornar a la vocació històrica de la Gran Bretanya en tant que una gran nació comercial, quan en realitat era una gran nació imperial. Aquesta distinció important condueix a un excés de confiança sobre la facilitat per tornar a recrear el destí de nació de comerç global, en un món en el qual el Regne Unit ja no governa els mars”.

voluntaris

Sara Pizzocaro, vicecoordinadora per a l’Àfrica Occidental d’Oxfam Intermón, va fitxar Corrado Cimino per dirigir la base que l’ONG gestiona al llac Txad per atendre els desplaçats per la violència dels jihadistes de Boko Haram. Cimino, italià de Calàbria de 35 anys, acaba d’aterrar a Barcelona després de passar vuit mesos de missió. Pizzocaro explica que va apostar per aquest cooperant per la seva “humilitat i passió a la feina”, tot i que per currículum segurament no era el millor candidat. “Està tan entregat que fins i tot s’oblida del seu aniversari si està sobre el terreny”, destaca.

Què l’atrau d’atendre un desastre humanitari?

No ho sé, m’agrada molt la meva feina, segurament és la passió que m’hi empeny. Porto molts anys en emergències de drames oblidats, que m’agraden més que les missions per al desenvolupament. Allà, sense les ONG i la cooperació, moltes persones encara estarien molt pitjor.

Se sent un salvador?

No, no, en absolut. És la meva feina. Vaja, primer és la meva passió i després, la meva feina.

En què ha consistit la feina al llac?

Ha sigut una intervenció sobre seguretat alimentària i aigua, des de la construcció de pous fins a la formació de les mares perquè ensenyin mesures higièniques als seus fills.

Com arriben aquestes persones?

Són desplaçats interns del mateix Txad, víctimes d’una violència que inicialment es va originar al nord-oest de Nigèria i que s’ha escampat. Són gent que han fugit sense res, absolutament res, ho han perdut tot i han de començar una nova vida.

Com es va enganxar a aquesta feina?

Com molts italians, vaig començar amb petites associacions de voluntariat i durant setmanes a l’estiu em pagava el viatge i no cobrava res. Vaig estar així fins que em vaig graduar en dret internacional.

¿Voluntariat com els milers de joves que van a ajudar a les illes gregues?

Aquest és un fet perillós en una emergència. Hi ha regles, protocols que s’han de seguir, i quan vas allà vols ajudar però no en saps. A Madagascar recordo una senyora anglesa que recorria l’illa i des de la bona voluntat anava donant roba, sense cap sentit, a la gent que s’anava trobant.

Però han despertat consciències.

La marea de joves és molt maca. És preciós veure’ls, però alhora és perillós perquè no saben coordinar-se amb els que hi treballen professionalment, i la meva visió de la cooperació és de coordinació. Fan una feina poc productiva, sense un impacte real i durador en el temps.

Hi són per suplir qui hauria de ser-hi i desatén les seves obligacions.

El problema és que la política no dona cap solució i no explica realment què està passant i per què arriben els refugiats. Europa gasta 40.000 milions a protegir les fronteres. Conec Itàlia i es dona molta importància a la visibilitat d’aquesta crisi, però no s’ofereix l’oportunitat a qui en sap i té capacitat de gestió. Estan donant subvencions a una cooperativa local i no a les organitzacions que poden contribuir a millorar la situació.

A aquests voluntaris no se’ls deu haver trobat al Txad, ni a la República Centreafricana ni al Congo...

N’he trobat molt pocs, però he trobat molta gent que arriba per ajudar i no escolta ni pregunta pel context. Voluntaris italians que em deien el tercer dia que ja entenien l’Àfrica, i que allò era com Itàlia fa anys. És un error. Sempre has d’escoltar. La primera missió és escoltar a qui ja hi és.

És un mal compartit amb la cooperació professional, no escoltar?

Cert. Escoltar és el primer pas, si no fem de colonitzadors altre cop, imposant la nostra visió. En el desenvolupament pots plantejar-te tenir voluntaris, però crec sincerament que en una emergència no.

Com és la vida amb Boko Haram?

No he vist Boko Haram, però he sentit dels residents i dels excombatents històries terribles, de fins on arriba la bogeria humana. En emergències humanitàries tots els drets estan trepitjats i no he llegit cap notícia a Itàlia sobre la crisi del Txad. S’han centrat en un conflicte però no en les necessitats humanitàries.

Ha parlat amb exmilicians?

He intentat ajudar en tasques de dret, perquè hi va haver algun problema amb els combatents que es rendeixen de Boko Haram. Tot i que l’estat del Txad ha signat la Convenció de Ginebra, molts cops no han tingut cap assistència ni protecció i intentava donar un cop de mà en el reconeixement dels seus drets, perquè malgrat els horrors són éssers humans. Soc advocat i el primer amor mai s’oblida [riu].

Té mono de tornar a la feina?

No. Ara vaig a Itàlia i a l’estiu espero tenir un nou projecte a l’Àfrica francòfona, on es treballa molt bé perquè et respecten la teva feina.

Què és el primer que fa a casa?

A l’aeroport prenc un cafè, un bon cafè. I després, segur que una pizza.

Què troba a faltar quan està en plena missió?

A part de la família i els amics, res material. No tinc grans lligams amb les coses materials. Potser sí que quan soc a la base enyoro caminar lliurement, sense pensar en la seguretat.

eduard gratacos

El doctor Gratacós i el seu equip fan entre 120 i 150 cirurgies fetals a l’any. Assegura que si la tecnologia ho permetés se’n podrien fer més, i és que des del 2005 no s’ha evolucionat gaire tecnològicament. “Hi ha algunes malalties que encara ens costen”, es lamenta.

Quines són aquestes malalties que costen més de tractar?

En un fetus una vàlvula cardíaca fa dos mil·límetres. En un adult, arribem a la vàlvula del cor pel sistema circulatori amb un catèter des de l’artèria femoral. Amb els fetus, de moment, encara anem al cor amb agulles, i això té risc de mortalitat. Necessitem que la tecnologia avanci.

Vostès fan catèters de 0,3 mm en artèries d’un mil·límetre...

Treballem a una escala molt petita. Hem d’arribar a un pacient que és dins d’un altre pacient sense fer-li mal al de fora, que és la mare, i sense que l’embolcall es trenqui. El nadó està vivint en una piscina que no podem trencar, perquè la necessita per viure. És un repte tecnològic.

Les cirurgies fetals són ràpides?

Sí, són cirurgies que es planifiquen durant molt de temps i es fan en 20 minuts. El cos té sistemes d’alarma per protegir el fetus, però també la mare, i si el cos de la mare detecta que hi ha qualsevol problema expulsa el fetus. El primer que s’ha de protegir és la mare, que pot tenir més fills. Quan nosaltres entrem en un úter, estem entrant en un sistema que està preparat per posar-se en marxa i expulsar el nadó. Només podem fer-li un forat o dos a l’úter i hem de tenir molt clar què farem.

Vostè diu que la cirurgia fetal és la rebel·lió contra la selecció natural.

La medicina en general ja ho és. Quan estem tractant fetus que tenen malalties ens estem rebel·lant contra la selecció natural, però en aquest cas, a més, radicalment, perquè no tan sols estem curant un ésser viu, sinó que a més l’estem curant quan és a dins d’un altre.

Quina és la patologia més comuna?

El 70% són els bessons. Estan connectats a través de la placenta i es passen sang l’un a l’altre. A vegades això es desequilibra i els podria matar. En un 90% dels casos aconseguim salvar-los a tots dos. També hi ha problemes a la tràquea i als bronquis, que no són tan greus, però que tenen temps de desenvolupar-se perquè el fetus no necessita respirar a l’úter. En néixer moriria en pocs minuts. Es detecta amb una ecografia ben feta.

Vostè ha dit que el màxim exponent de les cirurgies fetals ha sigut entre el 1996 i el 2005, i que després s’ha estancat...

Des del 2005 que no hem fet un gran salt amb nous instruments. El 1995 la gran innovació va ser que vam passar de tenir uns endoscopis molt gruixuts i curts a tenir-ne uns que eren molt llargs i fins. Ara estem intentant fer un salt.

I en què consisteix?

Hem d’eliminar el factor humà de la cirurgia. Treballem amb enginyers, químics i matemàtics en un projecte que ens financen la Fundació Cellex i l’Obra Social La Caixa i que està dotat amb set milions d’euros. L’objectiu és desenvolupar robots per guiar els nostres braços i ser molt més precisos del que som. Hauríem de poder reparar una espina bífida amb endoscòpia, i el nivell de precisió que necessitem no el pot aconseguir ni el millor cirurgià del món.

I com serà aquest robot?

Estem desenvolupant un sistema de guiat tridimensional, que farà que sàpigues en tot moment on ets. Abans de la cirurgia fas una ecografia i una ressonància i hi ha un ordinador que te les fusiona i et crea un mapa tridimensional. I hi ha uns sensors fora del pacient que fan de GPS i et guien l’endoscopi. Això serà la cirurgia del futur.

¿Com convenç les mares per fer les operacions?

El component bioètic és molt important, perquè estàs fent mal a una persona per fer-li bé a una altra, i això no es dona en cap altre cas en la medicina. La proporció de pacients que accepten un tractament fetal és similar als percentatges d’èxit que se’ls donen.

¿L’embaràs determina la intel·ligència del fetus?

Un terç del funcionament del cervell ve determinat per la vida uterina, que construeix molts circuits que després s’hauran d’omplir amb continguts durant els primers anys de vida. Precisament els primers anys de vida són l’altre terç de la intel·ligència. I el terç restant són els gens. Si la natura t’ha donat bons gens, però les altres dues parts no són bones, no et serviran de gaire.

¿La malaltia placentària n’és un exemple?

Sí, és el retard en el creixement. Si un fetus té un retard de creixement intrauterí, i havia de pesar tres quilos però la seva placenta no ha funcionat bé i n’ha pesat dos, el seu cervell no s’haurà construït igual. No pots construir la mateixa casa amb 100 totxanes que amb 80. L’ambient prenatal et predisposa, però tu pots revertir aquests problemes, sobretot els primers anys de vida. Hem demostrat que nens amb retard de creixement poden tenir trastorns d’aprenentatge, cors una mica més grans o ser hipertensos. Les patologies de l’adult provenen de disposicions prèvies.

la dansa romantica

sardana, que restava destinada a devenir, pel seu caràcter i per l’airosa i elegant austeritat, la nostra dansa típica i representativa. L’any 1850, el 25 de febrer, vingué a Barcelona, per primera vegada, una cobla empordanesa. Fou la nomenada “Sociedad Filarmónica de Torroella de Montgrí”, que dirigia En Miquel Gich i Massaró. El programa de la funció al Liceu, en el qual prengué part aquesta cobla, comprenia: el tercer acte de l’òpera Marino Faliero, concert per la cobla executant, un ària obligada de tenor; una sardana, que ballà el cos de ball del teatre; un cor de l’òpera Der Freyschutz ; un vals a l’estil del país, tocat per la cobla i ballat pels ballarins i acabant la funció amb el ball fantàstic en un acte La Estrella o Terpsícore en la tierra. Sembla que els músics empordanesos tingueren un gran èxit. Altres cobles vingueren de tant en tant a Barcelona; però pot dir-se que quan veritablement es ballaren sardanes llargues a Barcelona, fou l’any 1860, en les grans festes celebrades amb motiu de la vinguda a la nostra ciutat de la reina Isabel II. Amb el triomf esclatant de la sardana, que és la dansa que assenyala i inicia el nostre renaixement, podem donar per acabada la gesta i l’evolució de la dansa durant el període romàntic del segle passat, el segle XIX.

canvi d'horari

• 

La nit del dissabte 25 al diumenge 26 de març, a les dues de la matinada, passaran a ser les tres. Aquest canvi d’hora, que suposa adoptar l’horari d’estiu, es fa per estalviar energia durant aquest període, de finals de març a finals d’octubre. L’estalvi, però, té relativament poc pes sobre el total, i a més, aquest pes es va reduint amb el pas dels anys. Segons les estimacions de l’Institut Català d’Energia (ICAEN), enguany serà de  la meitat que fa 5 anys. D’una reducció de la despesa de 31 milions d’euros el 2012 es passarà a una reducció de només 14 milions aquest 2017. Tot just uns quatre euros per família i any.

El canvi en les tarifes i la irrupció de la tecnologia LED

El cap de la divisió de gestió energètica de l’ICAEN, Juanjo Escobar, puntualitza que aquestes estimacions econòmiques s’han vist afectades pels canvis en el preu de l’electricitat i, sobretot, en la fórmula de les tarifes. “En el global del rebut ara pagues més del que pagaves fa uns anys, però hi ha hagut un gran canvi en la part fixa, que s’ha anat incrementant, mentre que la part variable això no ha passat, i fins i tot hi ha hagut una certa rebaixa”, destaca Escobar.

Però, al marge de l’efecte del preu en la reducció de la despesa econòmica, el cap de la divisió de gestió energètica de l’ICAEN apunta que la reducció del consum d’energia també és menys important ara que fa uns anys. En part per l’efecte de la crisi, que fa que el consum ja sigui més baix. Però sobretot, diu Escobar, “perquè hi ha hagut una irrupció de la tecnologia LED, que ha suposat una substitució progressiva de les bombetes convencionals, i que ha provocat una baixada important del consum”.

Reflex en les dades de consum al llarg del dia

La reducció del consum és relativament petita, però és real, i queda reflectida en les dades detallades que publica Red Eléctrica Española. Fa un any, en les dues setmanes posteriors al canvi d’hora de l’últim diumenge de març, la corba del consum al llarg del dia va canviar respecte de les dues setmanes anteriors. Durant la major part del dia, el consum va ser semblant amb una lleugera tendència a la baixa, que ja és habitual en les últimes setmanes d’hivern i les primeres setmanes de primavera, perquè pugen les temperatures i baixa el consum de la calefacció. En canvi, al matí i al vespre la diferència va ser força important.

Amb el canvi d’hora, la sortida del sol va passar de les 6.45 a les 7.45 a l’est de la península i de les 7.25 a les 8.25 a l’oest. Aquesta estona més de foscor va fer que, després del canvi d’hora, el consum elèctric fos fins i tot superior entre les 7.00 i les 8.10 al conjunt de l’Espanya peninsular. En canvi, la posta de sol va passar de les 19.10 a les 20.10 a l’est i de les 19.55 a les 20.55 a l’oest. Aquesta estona més de llum va fer que, després del canvi d’hora, el consum elèctric fos significativament inferior de 19:30 a 20:50. L’increment del consum del matí, de 4.479 MW, va quedar compensat per la reducció del vespre, de 27.196 MW.

Impacte en accidents, atacs de cor i sentències judicials

Els detractors del canvi d’hora consideren que aquest estalvi no compensa la incomoditat i les conseqüències més serioses que pot tenir, especialment el canvi del març, que implica perdre una hora de son. Un estudi de la Universitat de Stanford i de la Universitat Johns Hopkins va constatar, analitzant les dades d’accidents de trànsit de 21 anys als Estats Units, que el nombre d’accidents amb víctimes mortals augmenta el dilluns després del canvi d’hora en comparació amb un dilluns normal. D’una mitjana de 78,2 a una mitjana de 83,5. Un altre estudi, de la Universitat de la Colúmbia Britànica, va detectar en les dades del Canadà que el nombre total d’accidents augmenta un 8% el dilluns després del canvi d’hora.

En l’àmbit de la salut, un estudi de la Universitat de Colorado amb dades dels hospitals de Michigan va descobrir que el nombre d’atacs decor també creix el dilluns després del canvi d’hora del març. Concretament, un 25%. I en l’àmbit de la justícia una informació de l’agència Reuters assegura que els jutges dels Estats Units imposen sentències un 5% més llargues el dilluns després del canvi d’hora, en comparació amb el dilluns anterior i el dilluns posterior.

Debat obert sobre si val la pena

El canvi horari és obligatori per a tots els estats membres de la Unió Europea. En el seu últim informe de seguiment, la Comissió ja reconeix que l’estalvi energètic “és difícil de determinar, i en qualsevol cas, sembla relativament limitat”. Tot i així, aposta per mantenir-lo, tot minimitzant-ne els possibles efectes adversos. “La falta de xifres suficients i la interacció d’altres factors, com les condicions meteorològiques, impedeixen determinar si existeix una relació causa-efecte entre l’horari d’estiu i el nombre d’accidents de trànsit”, assegura el document. Sobre l’afectació en la salut, destaca que “la majoria dels trastorns són de curta durada i no representen un perill”.

El cap de la divisió de gestió energètica de l’ICAEN subratlla que “fa uns anys, amb les tecnologies més ineficients que hi havia, sí que tenia sentit”, però afegeix que “amb el temps, aquell efecte s’ha anat diluint” i que “al final arribes a una xifra en què ja et comences a plantejar si val la pena”. Suggereix que es podria “deixar el canvi d’hora i introduir altres mesures en la línia d’un nou model energètic”. En lloc de pensar en el sol per a un estalvi d’energia discret, utilitzar el sol per a la producció d’energia. També admet, però, que el canvi d’hora pot tenir un component de sensibilització. Aquest dissabte a les 20.30, precisament, se celebra l’hora del planeta, una apagada absolutament simbòlica. En les dades de consum de l’any passat no hi va tenir cap impacte.

armes d'ETA

Fa uns 15 anys vaig començar a seguir tots els processos de desarmament, desmobilització i reintegració (DDR) d’excombatents al món, cosa que després va quedar reflectida en uns anuaris sobre DDR. Al mateix temps, he pogut analitzar uns 100 processos de negociació i processos de pau, i he pogut treure lliçons i conclusions de tot això, reflectits en uns Anuaris de processos de pau. El que diré a continuació, doncs, no és basat en desitjos sinó en les realitats que ens mostren múltiples experiències reals que s’han produït al món sobre aquests temes. Doncs bé; d’aquesta àmplia mostra, no hi ha un sol cas, ni un, en què un govern hagi posat obstacles o bastons a les rodes perquè un grup armat deixi les armes, sigui quina sigui la naturalesa d’aquest grup. Abandonar la lluita armada ja és un èxit immens per a qualsevol societat que ha patit les conseqüències d’un conflicte. Deixar les armes, i destruir-les, és sempre el pas següent, seguint una lògica seqüència que finalitza normalment amb una amnistia o l’aplicació de la justícia transicional o la justícia restaurativa. Així s’ha fet, sempre, en tots els casos en què ha existit una negociació. En els pocs casos, com el d’ETA, en què els passos han estat unilaterals, començant per l’abandonament de la lluita armada, en no haver existit una negociació entremig, queda una mica en l’aire i a la bona voluntat dels governs si s’apliquen o no mesures de favorabilitat jurídica per als presos o les persones declarades en rebel·lia. Però en el que mai hi ha dubte és que cal facilitar l’abandonament i la destrucció de les armes, ja que es considera un immens bé comú. L’únic lloc del món on això no ha estat així és a Espanya, en relació a ETA, i és una cosa que frega l’absurd. Crec, però, que té una explicació, i que és ben coneguda o sospitada.

El govern ha desenvolupat un relat fal·laç i n’ha abusat, en el sentit de predicar que l’amenaça d’ETA continuava latent, en la mesura que no s’havia desarmat ni dissolt

És cert, he d’admetre-ho, que hauria estat lògic que la decisió d’ETA de desprendre’s del seu arsenal s’hagués produït immediatament després de declarar l’abandonament de la lluita armada. Ha passat massa temps, i això ha permès que el govern i alguns sectors polítics acompanyants hagin desenvolupat un relat fal·laç i n’hagin abusat, en el sentit de predicar que l’amenaça d’ETA continuava latent, en la mesura que no s’havia desarmat ni dissolt. Aquest discurs els ha anat de meravella per demonitzar sectors socials o polítics dissidents, als quals s’ha acusat de “filoetarres”. Crec que no m’equivoco si dic, a més, que la mera existència d’ETA, encara que no practiqui atemptats i hagi abandonat la lluita armada, els és de summa utilitat, de manera que no tenen el més mínim interès que ETA desaparegui, pel simple fet que se’ls desmuntaria una part del discurs. És a partir d’aquí que el govern espanyol, amb la cooperació del francès, no ha estat interessat que ETA es desprengués del petit arsenal que li queda, i això explica les detencions de fa uns pocs mesos. Els serveis d’informació de tots dos països saben perfectament on hi ha la gairebé totalitat dels zulos i on resideixen gairebé tots els etarres. Així que es tractava d’esperar i veure, el joc del gat i el ratolí, qui era l’incaut que s’aventurava a acostar-se a un d’aquests zulos per dipositar les armes, i abandonar-les, per després detenir-lo i reforçar de nou el discurs de la perillositat i l’amenaça.

Davant d’aquesta realitat obstinada, no quedava més remei que fer servir la imaginació, i procedir d’una altra manera. Lliurar les armes a una comissió internacional tenia un enorme risc, ja que la vigilància no és només als etarres ja localitzats sinó també als membres d’aquesta comissió. Quedava una altra possibilitat: procedir a l’autodestrucció de les armes. El mecanisme és molt simple, ja que el material necessari es pot trobar a les ferreteries, i els manuals de DDR dels mateixos organismes de les Nacions Unides dedicats al desarmament, tots ells públics i descarregables a internet, expliquen les maneres de destruir i inutilitzar les armes. La tercera opció, també arriscada pels motius que ja he assenyalat, era cercar la col·laboració de tercers, vinculats si fos possible al moviment pacifista francès, per desprendre’s d’aquestes armes. És el que finalment s’ha fet. Poso en avís, doncs, sobre les conseqüències nocives d’haver fet públic amb antelació, i amb molta propaganda, l’operació “abandonament d’armes”, ja que, de nou, es podria veure obstaculitzada. El temps (les properes setmanes) ho dirà.

Espanya passarà a la història i als annals del desarmament com el país més curt de vista i patètic en aquest tema

En qualsevol cas, és realment esperpèntic el que està succeint en aquest país, que dificulta o impedeix desprendre’s de les armes i destruir-les. Repeteixo que no n’hi ha ni un sol precedent al món, i que Espanya passarà a la història i als annals del desarmament com el país més curt de vista i patètic en aquest tema. Com a amant de la vida humana, mai he tingut la més mínima simpatia per ETA, i puc assegurar que no pateixo la síndrome d’Estocolm, però l’experiència de tractar amb grups armats, directament o a través de l’anàlisi, m’ha ensenyat que facilitar l’abandonament d’armes és una virtut i una obligació de qualsevol estat, de manera que si aquesta reflexió arriba a les mans dels aparells de l’estat espanyol, els dic, clarament, que deixin de continuar fent el ridícul universal i permetin que ETA autodestrueixi les armes que li queden. Tot seguit, serà més fàcil que l’organització s’autodissolgui, i acabi, d’una vegada per totes, aquesta història, ja que aquest és l’anhel de tota la societat basca, i és imprescindible per normalitzar la vida política.

AP-7

El Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) ha dictat una sentència en la qual dona la raó a Abertis en el litigi que manté amb el ministeri de Foment, al qual reclama una compensació pel descens del trànsit a l’AP-7. Segons va informar la companyia que presideix Salvador Alemany a la Comissió Nacional del Mercat de Valors, la secció sisena de la sala del contenciós administratiu del TSJM ha dictat una sentència en què estima totalment el recurs que havia interposat la companyia de concessions catalana.

El litigi ve del 2011, en plena caiguda del trànsit per la crisi. La delegació del govern de l’Estat en les societats concessionàries d’autopistes, que depèn del ministeri de Foment, va plantejar dubtes sobre la interpretació que va fer Abertis del conveni de l’AP-7 i, en concret, sobre la compensació del trànsit garantit. Acesa (la concessionària de l’AP-7, que és filial d’Abertis) va presentar un recurs d’alçada davant del ministeri per aquesta censura dels comptes, que va ser desestimat, i que ara ha rectificat el TSJM. Contra la sentència del tribunal madrileny es pot presentar recurs al Tribunal Suprem.

La sentència del TSJM anul·la la censura de comptes (auditoria) que va fer el delegat ministerial a la concessionària el 2011 i reconeix com a correcta la comptabilització que havia fet la companyia, com a actiu financer, del saldo de compensació regulat en el conveni de l’AP-7 des de l’entrada en vigor d’aquest conveni, l’any 2006.

El ministeri de Foment no considerava la compensació pel trànsit garantit -i la seva actualització financera- part del saldo del conveni de l’AP-7. A més, companyia i ministeri tenien discrepàncies sobre les inversions fetes i la seva actualització financera.

Diners aprovisionats

De moment, la companyia, que ha anat aprovisionant aquestes quantitats, ha dit que no pensa modificar el seu criteri de “prudència comptable” sobre el tractament del conveni de l’AP-7 “fins que concloguin totalment els procediments judicials oberts”.

A banda del litigi al TSJM, que pot arribar al Suprem, Abertis i el ministeri de Foment tenen un altre contenciós, també pel conveni de l’AP-7, al Tribunal Suprem. Per aquests litigis Abertis ha anat aprovisionant cada any el que creu que li hauria de compensar el ministeri, amb la qual cosa ja ha acumulat més de 900 milions d’euros. Les quantitats les hauria d’abonar el ministeri el 2021, quan s’acaba el termini de la concessió.

Però el saldo del litigi és molt més elevat, de 2.278 milions d’euros, si es té en compte tant la qualificació comptable com a actiu financer del que preveu el conveni com els drets de cobrament acumulats. El ministeri, tot i així, només està disposat a pagar 784 milions per les inversions que va fer la concessionària, i no els 1.494 milions restants.

La bola es fa cada any més grossa. El conveni signat el 2006 entre el ministeri de Foment i Abertis preveia que la concessionària catalana invertiria més de 500 milions d’euros per ampliar l’AP-7. Aquest conveni també establia que la concessionària concedia certes gratuïtats i descomptes i renunciava a reclamar indemnització en cas que el ministeri ampliés o desdoblés la N-II i la N-340.

el port maritim

Les tasques de recerca dels dos pescadors desapareguts aquest dilluns a la tarda després d’una col·lisió entre el seu vaixell i un mercant amb bandera russa davant del port de Barcelona continuen aquest matí amb la participació de l’embarcació 'Guardamar Caliope', que ha estat inspeccionant la zona tota la nit, i la incorporació del vaixell caçamines 'Stella de la Marina' espanyola; un dels dos vaixells de més capacitat de Salvament Marítim, que ha arribat aquest matí procedent de Cartagena; i un robot submarí, procedent de la Corunya.

El sinistre es va produir ahir al voltant d’un quart i mig de quatre de la tarda quan el mercant rus 'MID Volga 2' va envestir ' El Fairell', un pesquer de dimensions molt més reduïdes, que es va enfonsar en poca estona arran de l’impacte i es troba a més de 170 metres de profunditat.

El mateix mercant va donar l’alerta i va rescatar dos dels tripulants del 'Fairell', mentre que els altres dos són els que es troben desapareguts. Es tracta d’un mariner de nacionalitat marroquina, de 34 anys, i un altre de nacionalitat senegalesa, de 37.

De moment no se saben les causes de l'accident, però segons l'agència Efe, una de les primeres hipòtesis dels investigadors és que el vaixell rus va cometre un error.

• 

El vaixell mercant rus que ha xocat amb el pesquer i l'ha enfonsat / MANOLO GARCÍA

El delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, no va descartar ahir que els dos nàufrags s'hagin quedat atrapats a la barca enfonsada. "Una de les hipòtesis és que puguin estar atrapats al vaixell, però no en tenim la constatació, i per respecte a les famílies i als mariners, s'ha de mantenir el dispositiu de recerca", va declarar als mitjans a la Confraria de Pescadors de Barcelona. Millo també va explicar que el vaixell rus ha interromput el viatge. Ahir mateix es va començar a interrogar el capità i la tripulació.

Segons l'agència Efe la principal hipòtesi que hi ha sobre la taula és que el 'MID Volga 2' s'hauria equivocat interpretant el reglament internacional per a la prevenció de l'abordatge –una mena de codi de circulació marítim que estableix les preferències quan coincideixen les rutes dels vaixells. Hauria hagut de maniobrar per evitar 'El Fairell', però no ho hauria fet. La comissió d'investigació d'accidents i incidents marítims (Ciaim), adscrita al ministeri de Foment, investiga la col·lisió i en farà un informe, però encara és massa aviat per assegurar les raons de l'accident.

• 

Fotografia d'arxiu d''el Fairell', el vaixell de pesca enfonsat per la topada amb el mercant 'Midvolga 2' / MANUEL HERNÁNDEZ LAFUENTE

El vaixell rus, el 'MID Volga 2', no va patir cap desperfecte important, però és que és força més gran que la barca de pesca. El vaixell rus, un transport cisterna de líquids –combustibles i químics–, té 140 metres d'eslora, 16 de mànega i pesa unes 6.500 tones, segons el portal de seguiment de vaixells VesselFinder.com. 'El Fairell' ', construït l'any 1999, tenia 25 metres d'eslora, 6 de mànega i pesava 35 tones. El mercant rus havia arribat des del port de Yeysk, al mar d'Asov –a Rússia, prop de la península de Crimea–, i havia sortit del port camí d'Alexandria, a Egipte. Ja havia estat abans a Barcelona, l'última vegada, al desembre. La barca de pesca treballava habitualment des del port de Barcelona.