dijous, 27 d’abril del 2017

jonathan demme

Quan va visitar el Festival de Sant Sebastià el 2008 per presidir el jurat, Jonathan Demme va portar sota el braç un documental sobre Neil Young que ni tan sols havia acabat de muntar, Trunk show. “El Neil em va convidar a anar de gira amb ell i em va semblar el més normal portar la càmera i enregistrar-lo”, va explicar amb senzillesa. Demme era un d’aquells directors que no es plantegen el cinema com una carrera, sinó com un acte natural, com respirar. Les seves pel·lícules, variades com són, respiren totes autenticitat, passió pel cinema i per la vida. No es va obsessionar mai per repetir l’èxit d’ El silenci dels anyells i va rebutjar ofertes astronòmiques per filmar les seqüeles. Va preferir rodar documentals, videoclips, concerts, sèries de televisions o ficcions que l’estimulessin, i girava així l’esquena a Hollywood marcant el seu propi ritme. Com havia fet sempre.
Demme va morir ahir als 73 anys com a conseqüència d’un càncer d’esòfag i les complicacions cardíaques derivades de la malaltia. La inesperada mort de Demme talla en sec la carrera d’un cineasta en plena activitat: fa només any i mig del seu últim llarg de ficció, Ricki, amb Meryl Streep fent de rockera veterana amb maldecaps familiars. I el Nadal passat Netflix estrenava Justin Timberlake + The Tennessee Kids, un concert extraordinàriament filmat per un dels directors amb més talent per posar la música en imatges. No era cap sorpresa: el seu documental del 1984 Stop making sense, que captura els Talking Heads de David Byrne a l’escenari, ja era tota una lliçó sobre com filmar un concert de pop que marcava un punt d’inflexió en el gènere.
Com a tants cineastes dels 70, va ser Roger Corman qui va donar-li les primeres oportunitats en el cinema dirigint cintes exploitation i de sèrie B que li van permetre saltar a Hollywood i mostrar el seu talent per la comèdia dramàtica en títols com Handle with care, Melvin i Howard i la frustrada Noies en peu de guerra, un vehicle al servei de Kurt Russell i Goldie Hawn que el va enfrontar als productors. La reacció va ser tornar al cinema indie amb Stop making sense i la irresistible i inclassificable comèdia Alguna cosa salvatge, que va posar en el mapa Melanie Griffith i Jeff Daniels.
El que ningú podia haver imaginat el 1991 era que el seu retorn a Hollywood -després de dirigir Michelle Pfeiffer a la simpàtica comèdia de gàngsters Casada amb tots - seria el film que redefiniria el gènere de terror als 90. El silenci dels anyells va ser l’únic thriller de terror de la filmografia de Demme, conscient potser de la perfecció d’una pel·lícula que va regalar al gènere un dels grans monstres, Hannibal Lecter. En un gir de 180 graus, el director va estrenar-se l’any següent en el melodrama amb Filadèlfia, una història sobre la lluita d’un advocat homosexual i malalt de sida contra el bufet que el va acomiadar. El temps no ha sigut benèvol amb la pel·lícula, un telefilm inflat i carregat de bones intencions, però és innegable el seu impacte en la normalització dels homosexuals en el cinema comercial i la lluita contra l’estigma social de la sida. Filadèlfia posa en primer pla el perfil lliberal de Demme com a activista polític, un compromís que no cal gratar gaire per trobar en la majoria de les seves pel·lícules, fins i tot dues de tan diferents com el thriller polític El missatge de la por i la comèdia indie La boda de la Rachel.
La història recordarà que Jonathan Demme va dirigir l’únic film de terror premiat amb l’Oscar a la millor pel·lícula i que va transformar la carrera de Tom Hanks amb Filadèlfia, però són les seves comèdies estripades i documentals musicals els que han influenciat Alexander Payne i Paul Thomas Anderson. No s’ha de minimitzar el seu llegat.
Quatre pel·lícules d’una carrera molt diversa
1. ‘Stop making sense’
Des de l’aparició de David Byrne a l’escenari amb un radiocasset per cantar Psycho killer sabem que el film no és només un concert, sinó una narració total de música, llums i escenografia.
2. ‘Alguna cosa salvatge’
Un banquer convencional i una noia que acaba de conèixer s’embarquen en un viatge ple de mentides, música, sexe i perills. Una comèdia transgressora i excitant que canvia de gènere dos o tres cops.
3. ‘El silenci dels anyells’
L’adaptació del bestseller de Thomas Harris és el thriller de terror per excel·lència. Una faula perversa sobre l’atracció inconfessable entre una agent de l’FBI i un psicòpata caníbal, l’immortal Lecter.
4. ‘Filadèlfia’
La història de l’advocat d’èxit acomiadat de la feina quan es descobreix que està malalt de sida permet a Demme elaborar un sentit al·legat cinematogràfic en contra de la discriminació.

dimecres, 26 d’abril del 2017

M blanca.

M'han fet cas, Els que volien fer nos fer la mili altre cop per abandonar les idees de independencia, jo els vaig contestar que el que tenien que fer era deixar de fer vi espumos i dir li cava, a mes amb un raim ve a saber d'on.- I ara han fet aixo, despres de mentir a mig mon donan el nostre nom genui cava a  ves saber quin producte.Sembla que el deixant de fe ara si potser una marca blanca per un cava brut nostro. Codorníu reestructura el pla estratègic i la plantilla. El segon grup cavista ha anunciat un expedient de regulació d'ocupació (ERO) per a 100 dels 900 treballadors de la companyia. El motiu d'aquesta retallada és que Codorníu Raventós ha decidit deixar de produir per a tercers, és a dir, abandona la marca blanca per centrar-se en la gamma 'premium', fet que suposarà el tancament de línies de producció, segons ha explicat la companyia aquesta mateixa tarda.
"Volem aconseguir un grup amb un creixement més gran, lideratge i solidesa que estigui enfocat al segment 'premium-prestige'", ha admès el conseller delegat del grup, Xavier Pagès. El grup tenia previst abandonar la producció per a tercers de manera gradual, durant els pròxims 5 anys. Aquesta tarda, però, el celler ha admès que han hagut d'accelerar aquesta decisió per "la realitat del mercat". Segons ha explicat Codorníu, "la sobreoferta exerceix una gran pressió en els preus" en un context en què el consum de vi està "estancat a nivell mundial".
Amb l'abandonament definitiu de les marques blanques i el tancament d'algunes línies de producció la cavista opta per centrar els recursos en el creixement de les marques de gamma alta que es venen als principals mercats del grup. La companyia ha explicat que reorganitzarà totes les àrees de negoci per ajustar-se al màxim a aquesta aposta. "Estem segurs que aquestes mesures ens permetran obtenir la rendibilitat esperada i generar recursos per invertir en el creixement de les nostres marques de més valor i potencial", ha assegurat Pagès.
Negociacions amb els sindicats
La companyia també ha explicat que ha obert una roda de negociacions amb els representants dels treballadors -que ja han sigut informats internament- i les converses es podrien allargar durant un mes. Codorníu, però, manté que el plantejament és el d'una retallada basada en una reestructuració "socialment responsable" a través d'un pla de prejubilacions i programes d'acompanyament a tots els afectats.
Els sindicats, però, no hi estan d'acord. CCOO ja ha rebutjat l'ERO i exigeix a Codorníu que retiri les mesures plantejades. També insten l'equip directiu de l'empresa a assumir les responsabilitats derivades de la seva mala gestió i a presentar la dimissió. Segons els sindicats l'empresa té previst deixar de produir marca blanca, la qual cosa suposa una reducció de la producció d'un 20%.
Segons les mateixes fonts, la companyia vol unificar la marca Nuviana amb Raimat Lleida, reduir l'activitat a Riudabella i retallar el nombre de visites massives d'enoturisme. Tot plegat farà que l'empresa ajusti costos, despeses i serveis a banda de reorganitzar les funcions de diversos departaments.

dimarts, 25 d’abril del 2017

aguirre plega

El jutge de l’operació Lezo demana investigar Zaplana i imputa Villar Mir
L’Audiència confirma la citació a Rajoy per la falta de col·laboració del PP Mariano Rajoy necessitava un cap de turc per calmar els ànims. I Esperanza Aguirre l’hi va oferir en safata. La fins ahir portaveu del PP a l’Ajuntament de Madrid va anunciar la dimissió en una breu compareixença davant dels mitjans de comunicació en què va assumir la seva responsabilitat per “no haver vigilat” el seu delfí a la presidència de la comunitat, ara empresonat, Ignacio González, que, va dir, l’ha fet sentir “enganyada i traïda”.
Era el tercer cop que la lideresa madrilenya dimitia. Ho va fer el 2012 del càrrec de presidenta de la comunitat per “motius de salut”. Hi va tornar el 2016, aquest cop abandonant la presidència del PP de Madrid, per la seva responsabilitat “in vigilando”, després de la imputació de diversos dels seus homes de confiança en la trama Púnica. I, vestida de blanc rigorós, Aguirre hi va tornar ahir, adduint motius similars i sense aclarir si aquest cop abandonaria la política definitivament.
La notícia va suposar un doble alleujament per a Rajoy, que ahir era de viatge oficial al Brasil i no va referir-se ni a la dimissió ni a les novetats en el cas Lezo en la seva única intervenció en públic. Rajoy no tan sols aconseguia presentar una víctima política del cas sense tacarse les mans, sinó que a més es treia de sobre la màxima representant d’un corrent crític intern en vies d’extinció, però que tenia en Aguirre un altaveu mediàtic potent. I encara va tenir un tercer benefici per al president espanyol, perquè Aguirre va acaparar el focus mediàtic just el dia que l’Audiència Nacional el citava oficialment a declarar com a testimoni al cas Gürtel (vegeu la pàgina següent).
Però, tot i el còctel d’efectes positius, la direcció estatal del partit va evitar fins al final demanar la dimissió en públic, i va assegurar que tampoc no ho havien fet en privat. Tampoc van llançar les campanes al vol després de saber la notícia, conscients que l’actualitat judicial ha entrat en una fase imprevisible, i encara els pot tenir guardades sorpreses. Fixava posició el vicesecretari de comunicació popular, Pablo Casado, abans de l’anunci: “[Aguirre] ja va deixar el càrrec orgànic al partit”. A més, va fer una defensa tancada de l’actual presidenta madrilenya, Cristina Cifuentes, a qui l’oposició acusa d’estar al cas fa temps de les corrupteles dins del Canal de Isabel II, perquè va formar part del consell d’administració de l’empresa pública d’aigües quan va ser delegada del govern espanyol a Madrid, en la legislatura anterior.
El comunicat que va emetre després el PP de Madrid, però, no dissimulava la seva satisfacció amb la notícia. “El PP respecta i agraeix la decisió”, començava dient el text, que assegurava que el partit “comparteix” el diagnòstic d’Aguirre quan diu que hauria d’haver vigilat millor González. A més, van assegurar que “la nova etapa” del PP madrileny, liderada per Cifuentes, manté una política de “bel·ligerància” contra la corrupció, donant a entendre que abans, amb Aguirre, hi havia màniga ampla.
34 anys en política
Aguirre va iniciar la seva carrera política l’any 1983 com a membre del partit Unió Liberal, amb el qual va arribar a ser regidora a l’Ajuntament de la capital espanyola. El 1986 va entrar a Alianza Popular, on va desenvolupar la resta de la seva carrera política. Amb la victòria de José María Aznar, el 1996, la lideresa va ser nomenada ministra d’Educació, un càrrec que va ocupar tres anys, fins que va convertir-se en la primera presidenta del Senat. El seu pas per la presidència de la Comunitat de Madrid es va iniciar amb polèmica, i va caldre el transfuguisme del tamayazo i una repetició electoral perquè acabés ocupant el càrrec. Després va sumar dues majories absolutes més, fins a la dimissió, el 2012, quan González la va succeir. La tornada a la política la va fer en les eleccions del 2015 a l’Ajuntament. Va guanyar sense majoria absoluta. El pacte del PSOE i Ahora Madrid que va fer alcaldessa Manuela Carmena la va deixar sense vara, però va mantenir el càrrec de regidora.
Aguirre va deixar també un encàrrec en l’adeu, quan va dir: “Els ciutadans tenen dret a demanar que els polítics assumim totes les nostres responsabilitats amb dignitat, sense dilacions i sense excuses”. Envoltat de corrupteles, a Rajoy li devien xiular les orelles.

le pen

APARENTMENT, els resultats de la primera volta de les presidencials franceses semblen donar tot l’avantatge a Macron, el candidat centrista independent. No tan sols ha obtingut un nombre de vots lleugerament superior, sinó que de natural hauria d’atreure els electors de la resta de candidats, sobretot els de les esquerres. Com a molt, Le Pen podia aspirar a sumar una part de l’electorat de Fillon. I segurament tots els candidats caiguts a la primera volta demanaran amb més o menys resignació el vot per Macron a la segona. Però una cosa és el que diguin els candidats i els partits i una altra el que facin els electors. Ja des de la seva primera intervenció, Le Pen ha llançat l’ham per intentar incrementar els seus votants. D’una banda, mirant d’atreure el vot de la dreta que havia anat a Fillon a base de subratllar el nacionalisme francès i de recordar amb admiració De Gaulle. I de l’altra, sobretot procurant atreure votants de Mélenchon amb un discurs antisistema, contra la globalització “salvatge”, antieuropeista, en una retòrica compartida entre l’extrema dreta i l’extrema esquerra. ¿Que els votants de l’extrema esquerra mai farien presidenta Le Pen? Ja ho veurem. El seu pare va créixer menjant-se una part de l’electorat del Partit Comunista...

odi a la xarxa

Fa uns dies el Tribunal Suprem va rebaixar les condemnes de presó imposades per l’Audiència Nacional a dos acusats d’haver enaltit el terrorisme i d’haver humiliat les seves víctimes a la xarxa. També va absoldre un exmilitar gallec acusat d’exalçar el jihadisme a Facebook i de vendre samarretes amb imatges d’execucions de l’Estat Islàmic. ¿És, potser, la mateixa sort que correrà aviat la tuitera Cassandra Vera, jutjada per haver publicat tretze acudits negres sobre l’atemptat de Carrero Blanco? No ho sabem. El que és segur és que, de moment, l’Audiència Nacional continua celebrant fins a sis judicis setmanals per casos similars i que la fiscalia, d’acord amb un determinat estat d’opinió, s’ha calçat fa temps les botes de perseguir tuiters, youtubers i facebookers.
Aquest zel judicial ens ha deparat un intens debat sobre el conflicte entre la llibertat d’expressió i els delictes d’enaltiment del terrorisme i humiliació a les víctimes, les injúries a la Corona o els delictes d’odi en general. Perquè no estan clars els límits d’expressions que, encara que puguin ser percebudes com a reprovables, haurien d’estar emparades per la llibertat d’expressió. Si més no, aquest terreny tan làbil s’ha posat tristament en relleu en dos casos recents. D’una banda, el del raper mallorquí Valtònyc, condemnat per l’Audiència Nacional a tres anys i sis mesos de presó per calúmnies i injúries greus contra la Corona i per enaltiment del terrorisme i humiliació a les víctimes per una cançó que els jutges van considerar que atemptava contra la monarquia i mostrava suport a ETA i els Grapo. De l’altra, el del cantant de Def con Dos, César Strawberry, que, al revés que Valtònyc, va ser absolt per l’Audiència Nacional però posteriorment va ser condemnat pel Tribunal Suprem pels mateixos delictes, en aquest cas per haver divulgat comentaris a través de Twitter en què es mencionava els Grapo i l’exfuncionari de presons segrestat per ETA José Antonio Ortega Lara.
El “discurs de l’odi” es contrau a les expressions més greus dirigides contra persones i grups vulnerables per raó d’ètnia, gènere o orientació sexual
Es tracta, doncs, de la necessitat de delimitar bé el perímetre perquè aquests tipus de delictes no siguin utilitzats contra la llibertat d’expressió o de creació artística i, fins i tot, contra tot tipus d’ideologia. Perquè, ¿els casos de Cassandra, Valtònyc o Strawberry són iguals al del youtuber que va donar galetes amb dentifrici a un sensesostre? ¿O al de l’agressor d’una embarassada amb nicab (“Portes una bossa d’escombraries al cap, torna al desert”)? Evidentment que no. En els primers supòsits és constatable la voluntat de provocar amb més o menys bon gust, ja sigui invocant un exministre franquista, el rei o dues extintes organitzacions armades. En canvi, en els dos últims hi concorren actituds que afirmen de manera explícita la suposada inferioritat de determinats col·lectius per raons ètniques o físiques.
En aquest sentit, la doctrina del Tribunal Constitucional i del Tribunal d’Estrasburg ha caracteritzat la llibertat d’expressió com el dret a expressar judicis de valor i a criticar la conducta d’altri encara que això pugui molestar els seus destinataris. Així ho exigeix el pluralisme que caracteritza qualsevol societat democràtica. Resten protegides les manifestacions crítiques, tot i que puguin afectar l’honor aliè, que resultin necessàries per exposar públicament les opinions. El contrari portaria a consagrar un pretès “dret a l’insult”, la utilització de manifestacions oprobioses però sense connexió amb les opinions que es vol transmetre. Així ho exigeix el dret a ponderar idees contraposades, que és la garantia d’una opinió pública lliure i de la participació responsable dels individus en els afers públics.
Odiar una persona no és 'per se' punible, si per odiar s’entén simplement un sentiment d’aversió o d’hostilitat insuperable
A més, com ha declarat el Consell d’Europa, odiar una persona no és per se punible, si per odiar s’entén simplement un sentiment d’aversió o d’hostilitat insuperable. En sentit jurídic propi, el que denominem “discurs de l’odi” es contrau a les expressions més greus dirigides contra persones i grups vulnerables per raó d’ètnia, gènere o orientació sexual. Una cosa és que aquest tipus d’expressions puguin merèixer el repudi social i una altra que l’Estat no les ha de perseguir penalment i s’ha de limitar a promoure valors positius alternatius en el marc del nostre ordre de convivència democràtica. Especialment en un món globalitzat, en què les xarxes han canviat les regles socials tradicionals i en què es fa impossible perseguir totes aquelles conductes dubtoses des del punt de vista del respecte i la tolerància. Una societat democràtica madura és sinònim de tolerància i responsabilitat a l’hora d’exercir la llibertat de cadascú.

divendres, 21 d’abril del 2017

eleccions franceses

Es diu que les eleccions presidencials de França no havien semblat mai tan incertes. I no hi ha hagut mai tanta inquietud pels possibles intents dels dirigents russos de determinar-ne el resultat. El mes passat François Hollande va denunciar els esforços del Kremlin per “influir en l’opinió pública” per mitjà d’“operacions ideològiques” i la seva “estratègia d’influència, de canals d’informació” a França. El seus comentaris van anar precedits d’una acusació de Richard Ferrand, secretari nacional del moviment En Marxa, que va afirmar que el Kremlin era responsable de ciberatacs contra la web del partit per debilitar Emmanuel Macron, el seu candidat presidencial, pequè era, entre altres coses, massa partidari de la UE. El Kremlin ho ha negat.
Violacions informàtiques, propaganda, desinformació, fins i tot finançament de la campanya: hi ha molts motius de preocupació. I encara més si tenim en compte que l’ofensiva de desgast del Kremlin a França és un projecte ampli i sostingut. Les autoritats russes hi han creat almenys tres organitzacions influents. El Diàleg Franco-rus és una associació fundada el 2004 sota els auspicis de Jacques Chirac, aleshores president de França, i Putin. Engloba empreses implicades en el comerç entre els dos països i afirma que el seu propòsit és desenvolupar la “cooperació econòmica i les relacions comercials”. Més que altra cosa, però, sembla que es dedica a presentar arguments per aixecar les sancions contra Rússia i promoure la visió geopolítica del Kremlin. Segons els serveis secrets francesos, l’organització està “contaminada” del servei rus d’intel·ligència exterior.
L’Institut de la Democràcia i de la Cooperació es va fundar a París el 2008. El seu objectiu declarat és crear “un pont d’amistat sòlida entre França i Rússia, dos grans països europeus”. Però en nombroses entrevistes la directora, Natalia Narotxnitskaia, ha plantejat visions hostils. Occident vol dominar Rússia, imposar-li les seves regles, fins i tot “desmembrar-la”, i amb aquests objectius fa un ús oportunista de certes qüestions dels drets humans. Segons ella, Rússia ofereix una alternativa a Occident.
La tercera organització és el Fòrum dels Compatriotes, molt menys formal. Es va reunir per primer cop el 2011 i aplega emigrants de parla russa i descendents d’emigrants en trobades celebrades a l’ambaixada russa a París. Aquests fòrums són el nucli del moviment Món Rus de Putin: un intent de mobilitzar la diàspora russa a favor de diversos projectes lingüístics, culturals o econòmics, però també de donar suport al Kremlin en qüestions geopolítiques.
Els líders d’aquestes organitzacions apareixen regularment en diversos mitjans de comunicació francesos que el Kremlin ha fundat i que finança íntegrament. Els dos més importants són Sputnik i RT (Russia Today), que ha de començar a emetre a França aquest any. Sputnik i RT han publicat nombrosos articles sobre els problemes presumiblement causats pels immigrants, cosa que reforça la por i les reaccions violentes pels últims atacs terroristes. No dubten a distorsionar els fets i fins i tot inventar-se’n alguns. Amb aquesta tècnica, que s’ensenyava en escoles de periodisme de la Unió Soviètica, es pretén crear un impacte emocional i anul·lar tota capacitat d’anàlisi. Alimenten teories de la conspiració.
Davant de les eleccions presidencials, Sputnik i RT ataquen Macron i donen suport a Le Pen, de l’extrema dreta, i Fillon, d’una dreta convencional cada cop més endurida. A Sputnik News Nicolas Dhuicq -membre de la direcció del Diàlog Franco-rus i representant del partit de Fillon a l’Assemblea Nacional francesa- va acusar Macron de ser “un agent del sistema bancari americà” i de rebre el suport d’“un lobi gai molt ric”.
El suport de Rússia també pot ser més concret, sobretot financer. De moment només se’n coneix un cas a França, però pot no ser l’únic. El 2014 Marine Le Pen va obtenir un préstec de 9 milions d’euros del First Czech Russian Bank. (Un dels directius del banc, ara en fallida, era Viaxeslav Babuixenko, un ex alt funcionari del KGB.) Una empresa xipriota va donar dos milions d’euros a Cotelc, el micropartit de Jean-Marie Le Pen, pare de Marine Le Pen i antic líder del Front Nacional. Sembla que l’empresa pertany a un ciutadà rus que deu la seva carrera a les connexions amb el servei secret, segons l’edició russa de la revista Forbes.
¿Van ser préstecs, aquestes transaccions, o compensacions? Últimament el Front Nacional ha donat suport al Kremlin i ha afirmat que és “contrari a les sancions contra Rússia”. Fa poc Putin va rebre Le Pen a Moscou dient que estava “molt content” de veure-la. Ella ha dit d’ell que és un “home compromès amb els valors”, en concret “l’herència cristiana de la civilització europea”.
Tal com va demostrar un article del diari Die Zeit en el cas d’Alemanya, l’objectiu principal de les plataformes i els canals d’informació del Kremlin és fomentar la por i la desconfiança fora de Rússia i soscavar la fe dels occidentals en la seguretat dels seus països, la integritat de les seves institucions i l’estabilitat de la seva vida quotidiana.
Al novembre el Parlament Europeu va alertar de “la desinformació i la guerra propagandística russes”, i va afirmar que era una “part integral de la guerra híbrida moderna”, “una combinació de mesures militars i no militars de caràcter encobert i públic”. Aquesta guerra, efectivament, ja està en marxa. Té com a meta construir l’“ordre europeu postoccidental” que Serguei Lavrov, ministre d’Exteriors rus, va reclamar al febrer. I qualsevol que estigui al corrent de la situació a l’interior de Rússia -corrupció generalitzada, una economia debilitada, pobresa àmpliament estesa, deteriorament obvi de les llibertats polítiques i civils- no pot fer altra cosa que tremolar davant la perspectiva que Putin pugui tenir cap mena d’influència en les eleccions presidencials de França.

dijous, 20 d’abril del 2017

que be que enterrem

Familiars, amics i companys de l'exministra Carme Chacón l'han acomiadat aquest dimecres en un multitudinari acte. El darrer adeu a la política, morta el passat dia 9 al seu domicili de Madrid, s'ha fet amb el lema "Carme en el nostre cor" i ha donat una imatge d'unitat del socialisme català i espanyol. Els tres candidats a liderar el partit, Pedro Sánchez, Patxi López i Susana Díaz, han coincidit en l'homenatge.
Dirigents polítics com el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, l'expresident de la Generalitat José Montilla, l'expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero o l'antiga presidenta xilena Michelle Bachelet. Els presidents valencià i balear, Ximo Puig i Francina Armengol, i la ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, també han volgut ser al pavelló 2 de la Fira de Barcelona, el mateix lloc on van proclamar-la per primera vegada cap de llista del PSC a les eleccions generals, l'any 2008.

Iceta ha destacat la lluita de l'exministra per la igualtat, l'educació o "l'entesa entre els pobles d'Espanya":
"L'exemple de Chacón ens acompanyarà sempre i la seva memòria ens interpel·larà quotidianament"
Per la seva banda, Zapatero ha cridat a seguir l'exemple de Chacón per aconseguir la "recuperació" del PSOE i ha posat èmfasi en la seva "extraordinària lleialtat". A més, ha afegit que "en el seu cor, hi cabia l'amor a Catalunya i l'amor a Espanya".
L'acte ha comptat amb representants del món de la cultura, com el cantautor Joan Manuel Serrat i el cineasta David Trueba, o els periodistes Xavier Sardà i Jordi Évole. També hi havia l'exvicepresidenta Teresa Fernández de la Vega, les exministres Leire Pajín, Bibiana Aído i Ángeles González-Sinde i el qui va ser cap de l'Estat Major quan Chacón era ministra de Defensa, José Julio Rodríguez. Tots ells han volgut "homenatjar més la Carme que la Chacón" i han repassat les seves múltiples facetes, algunes d'elles desconegudes per al gran públic.
Més enllà de figures del PSC i el PSOE, també hi havia representants institucionals catalans, com l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau; la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els consellers Neus Munté i Jordi Jané.


dimecres, 19 d’abril del 2017

Vacunar

L’Ajuntament de Barcelona estudiarà si per admetre un infant a les escoles municipals serà obligatori que estigui vacunat. El debat es va obrir ahir arran d’una proposició d’ERC aprovada a la comissió de drets socials, cultura i esports de l’Ajuntament, que insta el govern municipal a estudiar la possibilitat d’obligar a estar vacunat per accedir a les guarderies públiques. Hi van estar d’acord el Grup Demòcrata (l’antiga Convergència), Ciutadans i el PP, i es van abstenir Barcelona en Comú, el PSC i la CUP. La vacunació sempre ha sigut un tema molt sensible -i més arran de la mort per diftèria el juny del 2015 d’un nen d’Olot que no estava vacunat-, però la possibilitat d’aquesta obligatorietat no genera entusiasme al sector mèdic.
La proposta obre la porta a obligar els infants a vacunar-se, una decisió que ara la llei només regula per a aquells casos en què hi ha un risc greu per a la salut pública. El cap de pediatria de l’Hospital de la Vall d’Hebron i vicepresident de l’Associació Espanyola de Vacunologia, Carlos Rodrigo Gonzalo-de-Liria, opta per no canviar la normativa. “No hem d’obligar a vacunar, hem de convèncer de vacunar”, afirma el doctor, que reivindica: “Les vacunes són tan bones que hem de ser capaços d’explicar-ho”. Segons ell, cal donar certa llibertat als pares per decidir si vacunen el fill o no, sempre que no es posi en risc l’infant ni la resta de menors amb qui pugui tenir contacte. De fet, Gonzalo-de-Liria assegura que n’hi ha prou obligant com es fa ara a vacunar-se “en excepcions comptades”, és a dir, quan hi ha “raons epidèmiques” que ho justifiquin.
Opina el mateix el doctor Valentí Pineda, president de la Societat Catalana de Pediatria. Reivindica que la seva entitat vol que “es vacuni tothom” i recorda que, sense obligar, ara es protegeixen el 95% dels infants. “Potser si obliguem tenim l’efecte contrari i els que dubten acaben posant-s’hi en contra”, reflexiona Pineda, que en tot cas celebra que el debat de les vacunes es posi sobre la taula i ajudi a “sensibilitzar” la població.
L’opinió de Gonzalo-de-Liria i de Pineda és a mig camí entre els antivacunes i els que aposten per l’obligatorietat. Aquesta segona opció és el que vol el secretari general de Metges de Catalunya, Josep Maria Puig, que dona suport a la mesura que estudia l’Ajuntament. Puig afirma que científicament “és inqüestionable” que la majoria de vacunes són “efectives” i eviten molts casos de morbiditat i mortalitat infantil. “Defensem que hi hagi una obligatorietat en la vacunació dels infants per protegir tant els que es vacunen com els que no”, afirma Puig.
“Les imposicions són nefastes”
És just el contrari del que opina Assumpta Mestre, metge de família i autora del llibre 101 preguntes i respostes sobre homeopatia. No només està en desacord amb l’obligatorietat -“qualsevol imposició és nefasta”, diu-, sinó que també qüestiona el calendari de vacunacions que ja existeix, que qualifica de “molt sever”. Per exemple, critica que infants de menys de 10 anys ja es vacunin d’hepatitis, quan és una malaltia que es contagia per via sexual i venosa. “És excessiu, estan hipervacunats”, lamenta.
Aquesta és també l’opinió de la Lliga per a la Llibertat de Vacunació i de l’Associació Afectats per Vacunes (AxV), formada per familiars de menors que van morir, diuen, a causa dels efectes secundaris de les vacunes. Segons aquestes organitzacions, si s’obligués a vacunar s’estarien vulnerant la llibertat i la intimitat personal i també la integritat física. L’auge dels antivacunes data dels anys 90, a partir d’un article a la revista The Lancet, que va resultar ser fals, en què s’associava la vacuna triple vírica amb l’autisme.
Tot i que el debat fa temps que plana sobre el món sanitari, en pocs països s’ha aprovat l’obligatorietat de les vacunes. Austràlia és dels pocs països que s’hi han atrevit. Des del gener del 2016, els pares que no immunitzen els seus fills no tenen dret als beneficis fiscals que s’aplicaven fins que els menors complien 5 anys. Això significa que els 1.700 euros que es pagaven per nen no es distribueixen fins que es comprova que l’infant ha rebut totes les vacunes prescrites.
Què hi diu l’Ajuntament?
El govern municipal de Barcelona en Comú defensa que hi hagi una alta taxa de cobertura vacunal i, ahir, durant el debat polític, va afirmar que “en alguns casos, per un tema de salut pública”, podria ser convenient obligar a vacunar. Així ho va defensar la tinent d’alcaldia Laia Ortiz, que també va deixar clar que és la Generalitat qui pot “canviar les regles del joc”.
La resta de partits també hi van dir la seva. La regidora d’ERC Montse Benedí, impulsora de la proposta, va argumentar que no vacunar-se “posa en risc la població més vulnerable”. Des de les files del Grup Demòcrata, Mercè Homs va assegurar que la iniciativa beneficiaria a nivell individual i col·lectiu, un argument que també van repetir des de les files del PP i Ciutadans.
En canvi, la representant de la CUP Maria Rovira va rebutjar que s’excloguin infants de les escoles bressol municipals, encara que va aplaudir que s’obri el debat. Un debat espinós que enfronta el món sanitari.
El cas de diftèria revoluciona el debat
El debat de la vacunació va créixer l’estiu del 2015, després que un nen d’Olot de sis anys que no estava vacunat per decisió dels pares morís per diftèria. El tràgic desenllaç va fer variar poc la posició dels contraris a les vacunes. Segons va explicar al cap d’un any la cap de medicina preventiva i epidemiologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Magda Campins, poques famílies van canviar de parer i van decidir vacunar els seus fills. De les 50 famílies d’Olot que no vacunaven els seus fills, només tres van decidir immunitzar-los després de la mort del nen. En canvi, el succés sí que va tenir efecte entre el col·lectiu mèdic que fins aleshores estava en contra de les vacunes. Segons va explicar Campins, hi hauria ajudat el fet d’incloure al codi deontològic del Col·legi de Metges que els doctors que donessin informació no basada en evidències científiques podrien ser sancionats i inhabilitats. El cas del nen d’Olot mort per diftèria també va posar sobre la taula la possibilitat d’incloure al calendari vacunal més vacunes, com la de la varicel·la i la de la meningitis B.

dimarts, 18 d’abril del 2017

policia patriotica

Els responsables de la brigada d’anàlisi i revisió de casos (BARC) de la Policia Nacional -ara desarticulada-, també coneguda com a policia patriòtica de l’operació Catalunya, veuen com els jutges els estan acorralant per les seves actuacions presumptament fora de la llei.
L’últim a saltar als titulars és l’autor de l’informe d’aquesta brigada sobre el cas Faisán -la xivatada policial a ETA-, que ja estava jutjat i sentenciat amb la condemna en ferm de l’excap superior de Policia del País Basc i d’un inspector. Eugenio Pino, exdirector adjunt d’operacions (DAO) de la Policia Nacional i màxim responsable de la creació de la policia patriòtica al costat de l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz, va revelar l’existència d’aquest document en una entrevista recent a El Mundo, tot i que De la Mata l’havia reclamat a Interior i li havien dit que no estava registrat en els servidors de la Policia perquè el mateix Pino havia donat l’ordre que s’esborressin. Segons el ministeri, només es van conservar dues còpies en paper d’aquest document: una va quedar en poder del mateix ex-DAO i l’altra en mans de l’excomisari d’Afers Interns Marcelino Martín Blas. Poc temps després, el 4 d’abril passat, quan De la Mata va citar aquests dos comandaments policials després de l’entrevista de Pino al diari, l’informe finalment va aparèixer “després d’una revisió manual de documents”, segons la secretaria d’estat de Seguretat. El magistrat va reobrir el cas Faisán per analitzar el document en una peça separada que ha declarat secreta.
La troballa de l’informe del cas Faisán s’assembla a la del pendrive perdut dels Pujol que Eugenio Pino va ordenar afegir a la causa sobre la fortuna de la família i que el jutge ha eliminat del procés perquè considera que es va obtenir de manera il·legal i per evitar que pugui originar la nul·litat del cas. L’instructor va reclamar el dispositiu a la policia sense èxit però, poc després, després de prendre declaració a diversos càrrecs policials, entre els quals el mateix ex-DAO, va aparèixer en ordenar “uns armaris i calaixos” a les seves dependències, segons l’agent que el va lliurar a l’Audiència. De fet, els advocats de l’expresident Pujol van presentar el 4 d’abril passat un escrit a l’Audiència Nacional en el qual sol·liciten que s’eliminin del sumari del cas Pujol dos informes que consideren basats en aquestes proves il·legals. Pino està acusat pel jutge De la Mata de prevaricació, fals testimoni i frau processal.
També s’intueixen les mans de la policia patriòtica en la investigació oberta a Andorra després de la intervenció de la Banca Privada d’Andorra (BPA) el 2015 per l’acusació de blanqueig del FinCEN (Financial Crimes Enforcement Network, l’òrgan d’intel·ligència financera del departament del Tresor dels EUA), que va derivar en la de la seva filial a Espanya, el Banco Madrid.
Amenaces a la BPA
L’expresident de l’entitat andorrana, Higini Cierco, va denunciar a la jutge del Principat que investiga el cas que l’excomissari en cap d’Afers Interns, Marcelino Martín Blas, el va amenaçar amb la desaparició del banc si no li proporcionava “informació bancària d’Artur Mas, Oriol Junqueras, Jordi Pujol i les seves respectives famílies”. Cierco va assegurar que es va facilitar aquesta informació a la policia espanyola, la qual cosa va provocar “la publicació d’una informació en un rotatiu espanyol - El Mundo - que va obligar l’expresident de la Generalitat a admetre l’existència d’una herència dipositada a l’estranger”, segons va afirmar la BPA en un comunicat.
Les gestions si més no heterodoxes d’aquests càrrecs policials també han afectat l’expresident de la Comunitat de Madrid Ignacio González en la causa oberta per un jutjat d’Estepona per l’adquisició del seu àtic en aquesta localitat malaguenya. El comissari José Villarejo, que ha declarat com a testimoni en el cas, va gravar una conversa amb González en una cafeteria que després ha aportat al cas. González demana que s’arxivi el cas basant-se en el fet que aquesta prova es va obtenir de manera il·legal.
L’ombra de Villarejo també apareix en el cas del Petit Nicolás, el jove que suposadament es feia passar per un càrrec del govern espanyol per aconseguir favors. Una de les peces de la investigació, que se segueix en un jutjat de Madrid, assenyala el comissari com l’ordidor de l’enregistrament d’una conversa entre Martín Blas i agents del CNI. Va ser durant la seva declaració com a imputat en aquest últim cas que Villarejo va revelar l’existència de l’operació Catalunya. ¿El seu objectiu? Investigar sense control judicial polítics independentistes. “Ens encarreguem de captar informació i aquesta informació després la passem, si és judicialitzable, a les unitats que la treballen”, va dir.
A poc a poc la justícia ha anat acorralant aquests agents que, suposadament, van actuar al marge de la llei per aturar el procés independentista català.

dilluns, 17 d’abril del 2017

altres aules

Pedro Albino

"La meva feina és ajudar el pres perquè faci un canvi"
Fa més de vuit anys, quan es va inaugurar el Centre Penitenciari Lledoners a Sant Joan de Vilatorrada (Bages), es va fer una jornada de portes obertes. Hi va haver molta expectació, en part perquè els veïns rebutjaven l’equipament. Pedro Albino, director de l’escola d’adults de la presó, després de sentir diversos comentaris qüestionant per què hi havia un centre educatiu o instal·lacions esportives, va improvisar una xerrada amb els visitants a la sala d’actes. “Vostès quan s’aixequen planifiquen què faran durant el dia. Ara imaginin que el seu únic pla és estar en aquestes cel·les durant 365 dies a l’any. Aquest és el preu que han de pagar els presos perquè han tingut un comportament social greu. Mentre compleixen la condemna, però, els podem ajudar a canviar perquè quan surtin tinguin una segona oportunitat. I això només s’aconsegueix oferint-los educació”, els va dir. Nombrosos estudis -afegeix quan acaba de recordar l’anècdota- demostren que com més formada està la població, menys delinqüència hi ha.
Fa 30 anys que Albino, que és de Salamanca, va decidir venir a Catalunya per presentar-se a les oposicions de professors de presons. “Ho veia com una bona sortida laboral”, puntualitza. Primer va estar a Girona i, després de passar per dos centres més, va arribar a l’escola de Lledoners, la primera que dirigeix.
La seva oferta educativa és la mateixa que qualsevol escola d’adults: llengües, formació bàsica o cicles formatius. Es prioritzen uns aprenentatges o uns altres en funció de la demanda. L’escola, que porta el nom de la feminista Carme Karr, rep cada setmana el llistat amb els nous interns. A cadascun d’ells se’ls fa una entrevista per veure quin és el seu nivell educatiu i s’elabora un pla de prioritats en funció de les seves característiques. Entre altres aspectes, per exemple, es mira si hi ha incompatibilitats amb altres presos i en el cas que sigui així, se’ls posa en grups diferents.
Majoria d’estudis primaris
L’escola té 415 alumnes -el 65% dels presos- i la majoria fan formació bàsica (l’equivalent a primària). Els pocs alumnes que fan estudis postobligatoris els fan online. Les primeres classes comencen a les 9 del matí i les últimes acaben a les 19h i es treballa per projectes. Quan el pres decideix convertir-se en alumne no pot faltar a classe i, si ho fa, ha de justificar la seva absència. Fan exàmens i els títols que obtenen són oficials.
Els divendres a primera hora, Albino fa classes d’alfabetització. El grup està format per una quinzena d’alumnes de diferents edats, nacionalitats, temps de condemna i alguns d’ells amb problemes d’aprenentatge que el centre gestiona com pot perquè no té prou recursos per detectar-los des d’un inici. L’última classe abans de Setmana Santa consisteix a llegir de tres en tres el poema de Miguel Hernández Para mi libertad, una activitat que els van proposar els estudiants d’educació de la Universitat de Vic. Els acompanya la música d’una guitarra que toca un dels presos. La classe s’enregistra en vídeo perquè després puguin visualitzar on s’equivoquen. Després de diversos exercicis d’expressió d’emocions, arriba el gran moment. Tots se’n surten. “Eren persones que fa poques setmanes no sabien llegir! La satisfacció que tens com a mestre quan veus que ho aconsegueixen és enorme”, explica. És important per no tornar-se boig -insisteix- que cada professor valori aquests avenços perquè els ritmes d’aprenentatge són molt lents.
El paper de director és més complicat: “Desenvolupar un projecte de qualitat en una institució tan marcada com una presó i que depèn de dos departaments -Interior i Ensenyament-és complex”. A diferència d’una escola convencional, exemplifica, “aquí no tindríem alumnes si el centre penitenciari no ens els facilités”.
A l’escola hi ha 14 docents, la majoria dones joves, que tenen clar que l’aspecte clau de la seva feina és l’emocional. “És el que enganxa els treballadors però, alhora, el més dur de gestionar”, reconeix el director. L’èxit és trobar la “distància justa” entre professor i alumne. “Fem petites concessions sobre la nostra vida per aconseguir un clima empàtic però mai donem dades personals”. L’altre gran repte és no estigmatitzar l’estudiant en funció del delicte que hagi comès. “La meva feina és acompanyar-lo i ajudar-lo perquè faci un canvi. No podria treballar posant-me a la defensiva en funció del comportament que hagi tingut en el passat”. Tot i tenir clar aquests premisses, Albino reconeix que de vegades hi ha conflictes, sobretot entre els presos. “Com te’n surts? Doncs en funció de cada cas però tenint clar que l’objectiu és generar un bon clima”.
Albino no pot amagar la passió que sent per la seva feina, tot i així creu que no acabarà els últims anys de la seva vida professional treballant a la presó: “En els quatre centres que he estat hi he deixat la meva empremta, però els últims anys m’imagino muntant una escola, per exemple, al Nepal”.

Roser Jover

" Perdre’n un és el pitjor"
“Avui ja marxo a casa”. Cada cop que la Roser sent aquesta frase d’un dels seus alumnes no pot evitar que se li escapi un somriure. Fa nou anys que s’ocupa de l’aula d’escolarització de l’Hospital Germans Trias i Pujol (Can Ruti) de Badalona. Després de ser mestre d’educació especial a diferents escoles i directora d’un CEIP de Badalona, va decidir acceptar el repte.
No sap quants alumnes té ni les seves edats fins que a quarts de nou del matí rep el llistat dels nens que hi ha ingressats a la planta pediàtrica, amb capacitat per a una trentena de pacients amb tot tipus de diagnòstic. Mira quins són d’infantil, de primària i d’ESO i prepara les activitats que faran en funció del seu nivell, però partint de la temàtica d’aquest curs: la màgia matemàtica. “Treballem la geometria o els números gràcies a la màgia i tenint en compte els objectius del curs que estudia cada nen”, explica.
Oblidar l’hospital
A les 10 del matí passa per les habitacions per veure com es troben els alumnes que ja coneix i explicar-los als nous que l’hospital té una escola. Acabada la ronda, els pares -excepte els més grans que hi van sols- els porten a l’aula ubicada a la mateixa planta. L’espai té ordinadors, jocs, llibres i està decorat perquè oblidin durant una estona que estan a l’hospital. Als que fa temps que estan ingressats se’ls fa un seguiment curricular amb l’ajuda de l’escola, amb la qual la Roser i l’alumne es comuniquen via correu electrònic. “El primer cop que entren a l’aula els proposo que escriguin una carta al seu centre i així ja veig com és el nen i com s’expressa”. Les classes s’allarguen fins a les 13 h. Entremig, però, entren infermeres per canviar la medicació d’un pacient o endur-se’n un altre al quiròfan.
“La part més dura és quan en perds un”, assegura la Roser. “Seria molt més fàcil si fóssim dues mestres -actualment hi ha una voluntària i una estudiant en pràctiques-, perquè el personal sanitari està format per gestionar-ho, però un docent no, i et sents sol”, explica. Aquests dies preparen les entrevistes que faran als escriptors que els visitaran per Sant Jordi.

Santiago Pérez

"Són disciplinats"
Després de dirigir un centre d’alta complexitat a Terrassa, Santiago Pérez va decidir fa nou anys començar una nova etapa i ocupar la plaça que havia guanyat el 2004 a l’institut del Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat del Vallès, a prop d’on viu. “Necessitava un canvi”, explica. A l’institut hi ha uns 200 esportistes becats, la majoria estudien ESO o batxillerat, i combinen les classes amb uns rigorosos entrenaments. El canvi més brusc va ser l’horari: “La majoria d’instituts fan jornada continuada i aquí fem tres hores al matí i tres més a la tarda per harmonitzar estudi i esport”, diu.
El primer grup de classes comença a les 8.20 i acaba a les 11.00 i llavors els alumnes van a entrenar. El segon és de 10.00 a 12.30 hores. “Aquests ja venen de fer esport”. A la tarda fan una segona tanda de classes i entrenaments. “Per a ells l’esport és una opció de vida però són molt conscients que s’han de formar acadèmicament perquè no tots aconsegueixen dedicar-s’hi professionalment”, explica el Santiago, que imparteix llatí i castellà.
El segon canvi va ser la flexibilitat acadèmica. “És molt difícil que tots els alumnes coincideixin a classe. Et pots trobar que uns estan en una concentració i uns altres en campionats o en una revisió mèdica”, exemplifica. Això fa que en un mateix curs s’hagin de fer dos o tres tandes d’exàmens finals. Perquè amb aquestes anades i vingudes l’alumnat no perdi el dia a dia de les classes, sempre hi ha un company que fa el paper de mentor. El treball emocional amb els joves tampoc és tan exigent com en altres instituts. “Per a la majoria l’entrenador és el seu referent. Són alumnes disciplinats i a part de les típiques coses d’adolescents hi ha molt poques incidències”, reconeix.
De Belmonte a Viñales
Per les aules on treballa el Santiago hi han passat esportistes com la nedadora Mireia Belmonte o el pilot de motociclisme Maverick Viñales. “No faig un seguiment exhaustiu de la seva carrera però sí que miro setmanalment la newsletter que el centre envia on es detallen els seus èxits esportius”, explica.
El Santiago, que té 53 anys, espera jubilar-se a les instal·lacions del CAR: “Tot i que trobo a faltar el meu antic institut, és agraït poder acabar la carrera professional centrant-me en el vessant més acadèmic”.

diumenge, 16 d’abril del 2017

prou turisme

Quants turistes caben a Barcelona? La simple formulació d’aquesta pregunta inquieta molts sectors de la ciutat i de l’economia. El turisme aporta molts ingressos, i plantejar un límit, sobretot en l’actual context de dificultat econòmica, sembla una bogeria. Però el debat sembla inevitable. Per primera vegada en la història, el percentatge de barcelonins que consideren que ja no caben més turistes a la ciutat s’ha enfilat fins al 48,9% i superen els que creuen que cal seguir atraient més visitants (47,5%), segons l’informe d’activitat turística que es presentarà dimarts a la comissió d’economia i hisenda de l’Ajuntament.
La tendència d’aquesta percepció no deixa dubtes. L’any 2012, el percentatge de barcelonins que consideraven que calia atraure més turistes arribava fins al 71,8%, mentre que els que creien que ja n’hi havia prou només arribaven al 25%. Des d’aleshores, els dos percentatges s’han anat igualant fins acabar cedint la majoria als crítics (vegeu el gràfic).
Als barris on hi ha més pressió turística, el percentatge de veïns que demanen limitar el turisme es dispara i arriba fins al 70% en el cas del Barri Gòtic o fins al 65% a la Vila de Gràcia, la Barceloneta o el Poblenou. Als barris on no hi ha turisme, com Nou Barris, aquest percentatge no arriba ni al 40%.
El regidor d’Ocupació, Empresa i Turisme, Agustí Colom, va destacar que “un 80% dels ciutadans assenyalen que el turisme es beneficiós, però per primer cop els ciutadans que diuen que cal posar límits al turisme arriba gairebé al 50%, mentre que els que diuen que haurien de seguir venint més turistes arriben a la mateixa xifra”. Colom va explicar que “l’Ajuntament treballa en un pla estratègic 2020 en què es proposen mesures perquè l’impacte del turisme sigui menor però amb què es pugin aprofitar la riquesa i l’ocupació” que aporta aquesta activitat.
“Cal una regulació”
Un dels barris que alça cada cop més la veu contra la massificació turística és Sant Antoni. El president de l’associació de veïns del barri, Pep Sala, va explicar que el resultat de l’enquesta “no és cap sorpresa”, tot i que va aclarir que “una cosa és anar contra el turisme i l’altra és voler-lo controlar”. Segons explica, Sant Antoni s’ha convertit “en un barri cool, i venen cada cop més estudiants i professionals estrangers”, i aquest canvi suposa “un increment dels preus” així com un boom de bars i restaurants. “Cal una regulació”, reclama Sala.
A Gràcia també hi ha preocupació, fins al punt que els veïns d’alguns carrers ja s’han organitzat per celebrar una festa major només per a veïns durant la primavera, ja que la que celebren a mitjans d’agost està massificada.
El canvi de xip dels barcelonins coincideix plenament amb l’evolució del nombre de turistes que visiten Barcelona. El 2009 van visitar Barcelona 6,4 milions de persones, i aquesta xifra no ha parat mai de créixer fins arribar al 2016 a 9 milions de visitants. “Tots els indicadors, hotels, pernoctacions o creuers, van créixer un 5% durant tot l’any passat”, segons Colom.
El 2011, els hotels de la capital catalana van registrar 16,2 milions de pernoctacions. La xifra no ha parat de créixer i el 2016 va ser de 19,5 milions. Les pernoctacions registrades l’any passat en apartaments turístics van arribar fins als 10,5 milions, segons l’Associació d’Apartaments Turístics. És a dir, el total de nits que els viatgers van passar a Barcelona el 2016 va ser de 30 milions.
Un dels principals motius que expliquen aquest increment de visitants és la inestabilitat d’altres zones turístiques, com el Pròxim Orient i el nord d’Àfrica. Segons un informe del BBVA Research, des del 2010 un 40% dels nous turistes que han vingut a Catalunya ho han fet per evitar la inseguretat d’aquestes zones. Els principals atractius turístics de Barcelona és la Sagrada Família, amb 4,5 milions de visites durant el 2016. La xifra representa un increment d’un 22,5% respecte a la de l’any anterior. Uns altres grans triomfadors són el Parc Güell, amb gairebé tres milions de visites, o el Museu del Futbol Club Barcelona, amb 1,9 milions de visitants.
Promesa electoral
Aquests atractius, i molts altres, han convertit Barcelona en una ciutat turística de primer nivell. Cap indicador apunta que aquesta tendència hagi de variar, de manera que la previsió és que, si el govern municipal no hi fa res, el nombre de barcelonins molestos amb el turisme també segueixi creixent. Tot i així, el govern d’Ada Colau és plenament conscient que un dels motius pels quals va guanyar les eleccions va ser per la seva promesa de limitar el turisme. Al barri Gòtic, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera va aconseguir 10 punts més que CiU, i a la Barceloneta, set més. Ara la pregunta és com posar límits al turisme i alhora aprofitar al màxim els beneficis econòmics.

dissabte, 15 d’abril del 2017

vibrar amb un llibre

EL REQUISIT PER PODER RELLEGIR: ABANS HEM D’HAVER LLEGIT

Estic rellegint una de les meves novel·les preferides: Una dona difícil, de John Irving. Ho faig amb por, perquè no soc la que era quan la vaig devorar amb entusiasme per primer cop i perquè les decepcions fan de mal encaixar. Rellegir és enfrontar-nos al jo que vam ser, però és també defensar la memòria de les lectures que ens han marcat. I si bé rellegir els clàssics que vam descobrir massa d’hora és gairebé imprescindible, tornar a llegir novel·les diguem-ne normals és un risc que potser no val la pena córrer.
“Rellegir és més important que llegir, però per rellegir cal haver llegit”, va afirmar Jorge Luis Borges el 1978. I això em fa pensar en Roberto Bolaño, que deia: “Hem de rellegir Borges una altra vegada”.
L’exemplar que rellegeixo el tinc dedicat i signat per John Irving, perquè després de la història de Ruth Cole em vaig declarar fan incondicional de l’estatunidenc i vaig perdre la vergonya que m’impedeix demanar que em signin un llibre. És més: amb l’excusa d’escriure’n una crònica em vaig convertir en l’ombra d’Irving durant 24 hores, un dia que va passar sencer a Barcelona, i el vaig acompanyar fins i tot al gimnàs. (Això de les 24 hores devia ser una llicència periodística, perquè no recordo haver dormit amb ell.)

UNA PRESTATGERIA PLENA DE TÍTOLS RECOMANATS

He tornat a Una dona difícil gràcies a en Joan, que va estrenar prestatgeria i va demanar a una colla d’amics i coneguts que li recomanéssim un llibre. Es va comprometre a aconseguir el títol en qüestió i a posar-lo a la prestatgeria nova. “Possiblement, el llegiré”, deia en el mail col·lectiu. Vaig escollir Una dona difícil sense pensar-m’ho gaire. I això que, quan em fan triar un llibre, acostumo a optar per La felicidad, desesperadamente, d’André Comte-Sponville (Paidós).
L’altre dia, en una paradeta al metro de Lesseps, vaig trobar Una mujer difícil (Tusquets) per dos euros i em va semblar que l’havia de comprar. Devia ser una sensació similar a la de qui es veu empès a adoptar un gos de la gossera sense haver-ho previst (no tinc clar que sigui un bon símil: les gosseres no te les trobes al mig del pas com les parades improvisades de llibres de segona mà). Com que ja tinc la novel·la en català i en castellà,la vaig regalar a una amiga. Que, inexplicablement, continua sent amiga meva tot i que m’ha confessat que ha aparcat la lectura del meu Irving preferit.

L’ESCRIPTOR ATÍPIC QUE NOMÉS FEIA NOVEL·LES D’AMOR

Entre els llibres de la meva vida que fan cua per ser rellegits, hi ha La sonrisa etrusca, de José Luis Sampedro (Alfaguara). També el tinc dedicat per l’autor. El vaig entrevistar a casa seva el 1995, quan s’havia publicat una edició commemorativa del desè aniversari de la novel·la. La conversa amb l’admirat Sampedro va ser un d’aquells moments que et reconcilien per sempre amb la feina de periodista cultural.
De jove, Sampedro somiava ser escriptor, “ni que fos un escriptor de segona”. Li vaig preguntar si havia arribat a ser un escriptor de primera. La resposta: “De genis coneguts, només n’hi ha un cada segle. Sé que no escric tan bé com García Màrquez. Em costa molt situar-me entre els escriptors actuals, i els crítics literaris tampoc no saben on ficar-me. Soc, sens dubte, un escriptor atípic. No es pot negar que Octubre, octubre és un llibre inusitat: no s’acostumen a escriure novel·les així. Potser a estones soc un escriptor de primera i a estones un escriptor de segona. Només sé que no dono un llibre a un editor mentre crec que el puc millorar”. La frase amb què vaig titular aquella entrevista encara m’enamora ara: “Totes les meves novel·les són cartes d’amor”.

educar

Primers dies d’abril. De bon matí, tot i el dia esplèndid, l’aire és fresc i cal abrigar-se arran de mar. Com que les escoles fan festa, a la platja ja hi ha pares i mares amb criatures. Els adults prenen el sol o llegeixen i els menuts juguen a la sorra.
A prop meu, una mare joveníssima i una nena petita, de potser dos anys. La nena té els cabells foscos i arrissats i s’està a prop d’allà on trenquen les onades. M’hi fixo perquè la meva memòria de mare patidora s’ha activat momentàniament i un pensament llampec m’ha fet somriure: jo ja l’hauria avisat que anés amb compte de no mullar-se. Vigila, alerta, ves amb compte, seny. Quants quilos de paraules malbaratades, d’advertiments inútils. Que pesada.
Aquesta mare que tinc a prop, en canvi, es limita a contemplar la nena amb una expressió relaxada. L’observa mentre es dedica a omplir de sorra la galleda -blava, amb uns peixos grocs pintats i tot de bombolles- amb un gran esforç. Agafa sorra amb les dues manetes juntes, tot just un grapat, i les acosta a la galleda a poc a poc. Està seriosa i concentrada però, tot i així, va perdent sorra en el trajecte i ja es veu a venir que la tasca serà àrdua i feixuga. La mare fa cara de tant li fa, tenim tot el matí. Encara ajupida, la constructora decideix que ja té prou material. S’incorpora i agafa la galleda amb les dues mans. Fa una passa, trontolla i cau asseguda de cul a terra.
La mare continua observant-la en silenci i ara, veient l’ensopegada, esbossa un somriure. Veu com la seva filla es torna a aixecar i fa el segon intent. L’elevació que fa la sorra just abans del trencant de les onades dificulta una mica l’operació. Però la nena hi torna: agafa la galleda i fa un parell de passes vacil·lants. El cul li pesa massa i es repeteix la caiguda enrere. Ara, a més a més, la galleda ha quedat tombada i s’ha perdut una bona quantitat de sorra.
La nena alça la mirada i la mare amplia el somriure. En veure-ho, la nena canvia l’expressió sorruda per un petit somriure, també. S’aixeca i agafa la galleda. Abans de començar a caminar mira cap a la seva mare, com si calculés les dificultats del camí. La mare somriu encara més. La nena fa una passa, ara una altra i, com que el pes la desestabilitza, torna a entrebancar-se i cau. Alça la mirada perquè la seva mare ha esclatat en rialles. Ella, uns segons després, també riu.
La mare, de la tovallola estant, sense aixecar-se, pregunta: “Vols que t’ajudi?” I la nena fa que no amb el cap. Ho intenta encara un altre cop