Durant molts anys els barcelonistes creuaven la porta del bar Kék Duna, al carrer del Capità Arenas, amb l’esperança de trobar-hi jugadors del Barça. A la Barcelona dels anys 60 i 70 va ser normal veure com futbolistes retirats i en actiu del Barça s’aplegaven en aquest bar per xerrar de futbol, amb Zoltán Czibor darrere la barra. L’exdavanter, un cop es va retirar, va obrir aquest bar i, en un atac de nostàlgia, el va batejar amb un nom en hongarès, ja que, en aquesta llengua, kék Duna vol dir “Danubi blau”. El bar ja no ni és. I, durant molts anys, a mesura que el Barça es feia gran, el record dels jugadors hongaresos que van fer gran el Barça va semblar que s’apagava. Tibor Kocsis, un director de documentals hongarès, per exemple, desconeixia la història de jugadors com Kubala, Czibor o Kocsis, i quan li van parlar d’ells va decidir que els dedicaria un documental per evitar que siguin oblidats. Tant a Catalunya com a Hongria.
El cap de setmana vinent, tant el dissabte 27 com el diumenge 28 de maig, amb l’ARA es podrà comprar per 9,95 euros el documental Hongaresos del Barça, resultat d’anys de feina de Tibor Kocsis, que comparteix cognom amb un dels hongaresos que van jugar al Barça, Sándor, però que no és familiar seu. Inicialment, Tibor Kocsis volia dedicar el documental a Kubala, el més conegut dels jugadors que van deixar Hongria durant els anys 50 per triomfar al Barça, però finalment va decidir anar més enllà, parlant amb familiars i amics de tots els futbolistes que van permetre que el Barça es quedés a un sol pas de ser campió d’Europa per primer cop, quan va perdre la final de la Copa d’Europa contra el Benfica portuguès el 1961.
Kubala, que va jugar a l’equip blaugrana entre el 1950 i el 1961, va marcar 194 gols en 256 partits i va liderar el llegendari Barça de les Cinc Copes. Aquesta etapa de la seva vida va ser reconstruïda amb entrevistes als seus antics companys, com Luis Suárez, que recorda que “va ser ell el primer a xutar faltes per sobre la tanca defensiva amb efecte, com ara fa tothom”. “Abans d’ell, ningú ho feia. Veure Kubala va ser com veure el futur. Ell xutava les faltes amb efecte, feia la paradinha abans del penal i tenia trucs que els altres no podíem ni imaginar”, recorda el gallec. “Personatges com Ángel María Villar i Michel Platini es posaven molt solemnes en parlar d’aquests jugadors. I he trobat algunes aficionades que als 80 anys encara es posen vermelles quan senten el nom de Kubala”, explica Tibor Kocsis. Kubala, amb la seva família, va fugir el 1949 del comunisme a Hongria i el 1950 es va establir a Espanya, on va viure fins a la seva mort, el 17 de maig del 2002, a Barcelona. Ell va ser el primer a arribar, però després ho van fer Sándor Kocsis i Zoltán Czibor, jugadors que havien arribat a perdre la final del Mundial del 1954 amb Hongria. Amb testimonis dels fills dels jugadors i de veterans del Barça com Tejada, Olivella i Alfonseda, el film ha servit per recuperar la figura d’aquests jugadors a Hongria, on durant el Teló d’Acer gairebé no es va parlar d’ells, ja que es van quedar a Barcelona, on Kocsis moriria de manera tràgica, en no adaptar-se a la vida sense el futbol en actiu. Czibor va obrir el bar i un dels seus nets ha entrat a La Masia per entrenar nens, mentre que el seu fill va ser durant molts anys fotògraf del diari Sport, seguint els partits del Barça. “Calia recuperar les seves figures, tant a Hongria com a Barcelona, ja que, per entendre com es va arribar a Wembley, cal recordar els que van fer feina abans”, diu Kocsis.
El seu pes en el PIB s’acosta al de l’hostaleria i la restauració, i va creixent en llocs de treball, salaris i facturació
COMPARTEIX10
COMENTA0
Durant el seu llarg adeu a la crisi, l’economia catalana s’ha acostumat a combinar bons creixements del seu PIB i caigudes en la taxa d’atur. Els dos indicadors, però, s’han vist sempre enfosquits per un argument idèntic: en una part important responien a la puixança del sector serveis, depenent sobretot del turisme i generador d’ocupació d’escassa qualitat.
Aquest contrapunt segueix marcant el dia a dia del debat econòmic i qüestionant els fonaments de la recuperació actual. En aquest context pren especial significació l’estudi presentat per la Cambra de Comerç de Barcelona respecte al sector de les ciències de la vida i de la salut (denominat CVS per les seves sigles). Aquest àmbit econòmic agrupa la indústria farmacèutica, que té a Catalunya els principals actors d’Espanya, la puixant biotecnologia, les tecnologies mèdiques i altres empreses subministradores del sector.
El volum de negoci del sector va arribar en l’últim any amb dades disponibles (el 2014) als 15.569 milions. Això va representar un 3,2% de la facturació del conjunt de l’economia catalana. Aquest percentatge adquireix la seva dimensió quan es compara amb el que va facturar en aquell exercici el sector turístic: 18.489 milions, un 3,8% de la facturació de tota l’economia.
L’estudi està elaborat amb dades oficials, tant de l’INE com de l’Idescat. Cal tenir en compte que en la facturació que s’atribueix al CVS no s’hi inclou el sector hospitalari, que faria augmentar la xifra. Igualment, el sector del turisme inclou hostaleria, bars i restauració -que lògicament tenen una part de vendes que no té a veure amb els turistes-, però deixa fora aspectes com el comerç (on els visitants tenen un pes), el transport i les agències de viatges. “Són les dades més actuals de què disposem perquè, com més desagregades, més endarrerides són”, explica Joan Ramon Rovira, responsable d’estudis econòmics de la Cambra.
La fortalesa de les ciències de la vida i la seva proximitat al turisme és especialment rellevant perquè la distància entre els dos sectors s’està escurçant: el 2011 el sector CVS tenia unes vendes de 13.166 milions i el turisme arribava al que aleshores era el seu rècord, 19.170 milions. És a dir: en només quatre anys, les bates blanques van passar d’equivaler el 68% del turisme a un 84%. En efecte, les vendes totals de l’economia catalana van caure en aquells quatre anys més d’un 2%, el turisme ho va fer més d’un 3%, però les ciències de la vida van créixer un 18%.
Rovira explica que el que reflecteix l‘estudi és “una realitat vigent i possiblement accentuada”. Segons explica, les dades dels diferents subsectors que integren el món de les CVS fan pensar que el creixement va a més. “Ho podem veure en les operacions de sortida a borsa, per exemple: amb tota seguretat s’estan acostant”, referma. Rovira admet que el 2014 no va ser un any especialment bo per al turisme català, com sí que ho han sigut els posteriors, però, malgrat això, afirma que la tendència de l’estudi es confirma: “El subsector de la biotecnologia creix al 20%, tot i que és cert que tot depèn del punt de partida i que ni farmàcia ni tecnologies mèdiques creixen tant”. Aquest expert afegeix que les dades de l’augment de contractació corroboren la bona dinàmica.
L'aportació catalana / Idoia Vallverdú
Però la facturació no és l’únic indicador que parla de la bona salut del sector de les ciències de la vida. L’evolució de la seva ocupació entre el 2011 i el 2014 també fa pensar: en aquest temps el sector va passar de 43.000 a 51.000 treballadors, una xifra que suposa un augment del 18%. El conjunt de l’economia catalana va perdre en aquell temps un 7% d’empleats i el turisme també ho va notar: en aquell quadrienni, va passar de 209.000 a 186.000 treballadors, amb una caiguda de l’11%.
Si les diferències de contractació són importants, encara són molt més acusades les diferències si mirem els nivells salarials. Al sector farmacèutic, un treballador cobrava 57.200 euros de mitjana el 2014, una xifra que pràcticament duplicava la mitjana de l’economia catalana i duplicava sobradament la del sector turístic. A més, el sou mitjà havia augmentat un 55% des del 2000.
En el turisme, com és sabut, la diferència és gran. El sou era de 22.700 euros, netament inferior a la mitjana, i havia caigut un 5% des dels 23.900 euros de l’any 2000. Aquestes magnituds queden lluny d’altres subsectors de ciències de la vida i la salut: el farmacèutic és el que millor paga, però tant el sanitari (41.200 euros) com el de la recerca i el desenvolupament (37.000 euros) estan molt per sobre dels sous dels serveis.
Per mirar d’esbrinar cap on va el futur d’aquest sector potser cal veure els seus principals actors. Els grans grups farmacèutics catalans han superat amb diferent fortuna la recent crisi econòmica. Grifols, el més gran de tots, l’ha aprofitat per reforçar la seva posició comprant altres empreses a l’estranger, especialment als Estats Units, i s’ha impulsat fins a convertir-se en la setena empresa de Catalunya, i la primera d’origen familiar. Des del 2012, aquesta multinacional ha disparat els seus ingressos un 54%.
Dades en relació amb el turisme / Idoia Vallverdú
Però per darrere no tots han tingut la mateixa sort. Almirall encara no ha tret partit a la seva multimilionària venda del negoci respiratori per més de 1.500 milions d’euros, i els seus resultats són dubitatius. Per a aquest 2017 preveu un creixement suau que estarà aproximadament en línia amb el que creixi el PIB (aproximadament un 3%, segons les previsions més recents). Hi ha una incertesa similar amb el grup Ferrer, la més opaca de les farmacèutiques catalanes, que va superar el 2015 dos exercicis consecutius de caigudes i semblava haver deixat enrere el pitjor.
Esteve, per contra, sí que remunta. Mentre avança en les seves prometedores investigacions sobre diferents analgèsics, la companyia espera créixer un 15% aquest any i en els seus plans ja hi ha intentar facturar 1.500 milions el 2019. L’any passat tot just va obtenir unes vendes de 1.050 milions.
A Indukern les coses van a bon ritme: l’empresa dels Díaz-Varela va augmentar vendes en un 9% durant el 2015 i ha anunciat que vol seguir creixent de manera orgànica i inorgànica. Comparteix optimisme Uriach. Tot i que molt més petita que les quatre grans, acumula creixements per sobre del 10% i espera l’any vinent arribar als 170 milions de vendes el 2017, una xifra que suposaria un increment de l’11%. L’èxit d’aquesta empresa es basa en el boom dels productes de consumer health (els que es venen sense recepta, els complements alimentaris, l’homeopatia, etc.), un segment que creix a dos dígits i que fa cinc anys representava el 22% de totes les vendes farmacèutiques i ara ja arriba al 30%.
Aquest repàs no hauria d’oblidar les empreses de material mèdic, que tenen en Werfen un dels seus principals exponents. La companyia que presideix Jordi Rubiralta va augmentar vendes prop d’un 5% l’any passat, tot i que els beneficis es van mantenir plans.
La biotecnologia permet ser més optimistes en aquesta particular cursa amb l’empori del sol i la platja. Com explicava recentment en aquestes pàgines el director de la Fundació Bosch i Gimpera, Jordi Naval, Barcelona s’ha convertit en un pol d’atracció internacional en aquest sector. Les empreses catalanes destinen actualment 200 milions d’euros a la investigació i gran part d’aquests diners procedeixen de l’estranger.
Les diferències es redueixen / Idoia Vallverdú
És precisament aquesta tasca, la de la recerca, el desenvolupament i la innovació, la que col·loca el sector farmacèutic en una dimensió inabastable per al turisme. Perquè és el sector que més inverteix en aquest apartat, amb 305 milions, el que era aleshores exactament un terç de la inversió total en recerca. Això, segons reiteren els experts, és la clau en la subsistència d’una empresa. Segons les dades recopilades per la Cambra de Comerç de Barcelona, les farmacèutiques queden per davant de l’automoció, els serveis professionals (que inclouen les enginyeries o l’arquitectura) i les tecnologies de la informació i la informació, que són els altres sectors que lideren la recerca a Catalunya. Resulta lògic que aquests siguin, precisament, els sectors que tenen més facilitat per exportar.
Hi ha un últim impuls que podria rebre el sector de la salut català provinent d’Europa: Barcelona aspira a ser escollida com a nova seu de l’Agència Europea de Medicaments, un fet que es notaria en tot aquest macrosector. Els últims rumors que hi ha en el sector, però, no són gaire esperançadors. D’una banda s’especula amb el fet que l’elecció d’Emmanuel Macron com a president de França reforça enormement les possibilitats de Lilla. També es parla amb por de la irrupció de Frankfurt en la pugna, un rival temut per la força de la indústria farmacèutica alemanya. Sigui quin sigui el resultat per a la capital catalana, està clar quin és el camí que cal seguir: passa per les bates blanques molt més que no per l’arribada de visitants. I tot i que potser no ho sembla, les dues realitats són cada cop més properes.
La Barcelona anterior als Jocs Olímpics era una ciutat petita i barata, amb un gran mercat immobiliari de lloguer, on era habitual que la gent jove s’emancipés sense gaires dificultats, malgrat que als primers 80 ja havia conegut l’atur i la crisi econòmica. Arrossegava una imatge bruta i deixada, de metròpoli a mig fer, amb greus problemes de circulació i de transport públic.
El centre, que no havia rebut inversions en dècades, era marginal i obscur, estava ple de pensions i de carrers per on costava caminar. De nit, les façanes estaven colgades d’anuncis lluminosos, en una fosforescència contínua. I la Rambla no dormia mai, amb els quioscos sempre oberts, venent diaris i llibres.
Més enllà, la ciutat presentava un litoral colgat de construccions portuàries, que impedien físicament l’accés al mar. Barrejant tipisme i activitat mercantil, la costa estava segrestada per magatzems, tallers, cases de bany i restaurants a peu de sorra. Un Aquàrium tronat i l’escullera –encara accessible des de la Barceloneta–, amb els seus blocs de formigó i les plataformes de fusta dels pescadors amb canya, era el gran passeig marítim per als barcelonins, no n’hi havia d’altre. Als matins hi anava la mainada, amb un cranc viu penjant d’un cordill; i de nit, les parelles hi aparcaven amb el 600.
En aquella Barcelona encara hi quedaven barraques, i polígons d’apartaments d’època franquista, fets per acollir l’emigració andalusa, en suburbis on la gent del centre mai havia estat. Llocs fins on no arribava l’autobús, sense serveis, i on abundaven els solars buits.
Una barraca sota el sol a tocar de l’Estadi de Montjuïc.PEPE ENCINAS
La feina dels primers ajuntaments democràtics va ser respondre a aquestes mancances, a vegades en confrontació, i altres en col·laboració, amb les potents associacions de veïns d’aquella època. Així, es van urbanitzar barris, on abans només hi havia habitatges, cosa que va enfortir la seva identitat local, portant-hi el metro i l’autobús, posant-hi semàfors i revaloritzant el seu patrimoni històric. Amb aquesta intervenció es van crear serveis i zones verdes, i es va dissenyar una valuosa xarxa de biblioteques i centres cívics, que va ser la gran iniciativa d’aquell procés. La ciutat es va acostar als seus marges, els va recentralitzar, i va expandir la idea de territori que tenien els barcelonins.
Una de les preocupacions d’aquells anys era la projecció a l’exterior, fer aparèixer la ciutat als mapes. Quan, cíclicament, Barcelona quedava buida, cada agost, sempre hi havia qui es preguntava per què els turistes no ens visitaven. Amb l’expressa voluntat de canviar la seva imatge grisa, es va activar la famosa campanya institucional Barcelona, posa’t guapa, dirigida inicialment per Ferran Ferrer Viana, dins del Programa de Mesures per a la Protecció i Millora del Paisatge Urbà, que va permetre rehabilitar un terç dels edificis de la ciutat, netejar moltes façanes i dignificar aquelles parets mitgeres al descobert que presentava el paisatge barceloní. Aquesta campanya va ser un dels programes municipals més llargs i exitosos: va començar a finals del 1985 i es va allargar fins al 2009.
Les iniciatives municipals d’aquella primera meitat dels anys vuitanta eren solucions equivalents a les possibilitats de la mateixa ciutat, que somiava a ser una candidata olímpica en bona posició. Quan finalment es va saber que seria la seu dels Jocs Olímpics del 1992, més que una modificació en els objectius, es va produir un canvi de mida i de proporcions. El que fins llavors eren intervencions d’emergència, ara eren grans transformacions que afectaven barris sencers, que canviaven la circulació rodada, obrien la ciutat al mar i li donaven nova imatge. Com escriu Alessandro Scarnato a Barcelona supermodelo: “A les portes dels Jocs Olímpics, Barcelona s’havia convertit en l’obra més gran d’Europa”.
En història, és ben sabut que la solució d’avui serà el problema de demà. Barcelona necessitava obrir-se a l’exterior, captar inversions i diversificar la seva economia, en un moment que la ciutat industrial que havia sigut ja no era viable. I tenia experiència fent-ho, gràcies a esdeveniments com una exposició universal, o un congrés eucarístic. Sigui quina sigui la lectura que es pugui fer d’aquells anys, la ciutat es volia modernitzar. Aquell va ser un rentat a fons, d’essència i de presència, que la va posar de cop al mapa. I també l’inici del seu imparable encariment, de la gentrificació dels barris i d’un turisme massificat que ens va detectar com un destí interessant a partir dels Jocs Olímpics.
es exportacions catalanes dels tres primers mesos de l'any van arribar als 17.648 milions d'euros, xifra que és un 13,6% superior a la del mateix trimestre de l'any anterior, segons les dades del ministeri d'Economia. Amb aquestes xifres, les vendes a l'exterior de Catalunya assoleixen un nou rècord històric, segons Acció, l'organisme de promoció del comerç exterior de la Generalitat.
Les exportacions de Catalunya van ser un 25,3% de totes les exportacions espanyoles, que en el primer trimestre van arribar a 69.741 milions d'euros, un 14,1% més que l'any anterior.
Malgrat que les exportacions espanyoles van augmentar més que les catalanes, el dèficit comercial va empitjorar més en el conjunt de l'Estat a causa del fort augment de les importacions. Les importacions de Catalunya van arribar a un 28% del total de les importacions que va fer l'estat espanyol.
En total, les importacions de Catalunya el primer trimestre van ser de 21.506 milions d'euros, un 13,5% més que el mateix trimestre de l'any passat, mentre que les importacions espanyoles van arribar a quasi 76.941, amb un increment del 16,5%.
Així, el dèficit comercial de Catalunya el primer trimestre es va situar en 3.857 milions d'euros, xifra que és un 13,5% superior a la del mateix trimestre de l'any passat. De la seva banda, el saldo comercial espanyol, després del fort augment de les importacions, va pujar a 7.199 milions d'euros, xifra que és un 45,6% superior a la del mateix trimestre del 2016.
Exclosos els productes energètics, les exportacions catalanes van pujar a 16.830 milions, amb un increment de quasi l'11% respecte al mateix trimestre de l'any passat, mentre que les importacions sense productes energètics van ser de 19.527 milions, un 9,7% més. Quant als productes energètics, les exportacions van créixer un 125%, fins el 818 milions, mentre que les importacions de productes energètics van superar en més del doble les exportacions, amb 1.978 milions, un 73% més.
Per sectors
Durant el primer trimestre tots els sectors van tenir una evolució positiva de les exportacions. Destaquen el pes del productes químics (26,3% del total), béns d'equipament (17,5%), sector de l' automòbil (16,2%), alimentació, begudes i tabac(13,1%) i manufactures per al consum (12% del total). Les vendes a l'exterior d'aquests sectors van augmentar respecte al mateix trimestre de l'any passat el 10,5%, 6,7%, 14%, 13,3% i 9,3%, respectivament.
Per la seva banda, les importacions que més van créixer van ser les de productes químics (10,3%), béns d'equipament (14,5%), sector de l'automòbil (8,8%), les manufactures per al consum (6,5% i l'alimentació, begudes i tabac (7,6%).
Per mercats
Per mercats, les vendes a altres estats de la Unió Europea van assolir un total del 65,4% de totes les vendes a l'exterior, amb un creixement del 10% respecte al mateix trimestre de l'any passat. Les exportacions a la zona euro van augmentar un 9,6%. Els dos primers mercats van ser França i Alemanya, amb un 16,2% i un 11,4% de les exportacions, respectivament, amb un augment del 9,1% i dels 5,3%, respectivament. Destaquen l'augment de les exportacions a Itàlia en un 14,3%, a Portugal en un 11,6%, i al Regne Unit en un 10,6%.
Respecte a les exportacions a països que no formen part de la UE (un 34,6% del total), destaquen l'augment del 15,2% de les vendes a Suïssa i del 47,3% a Rússia, així com el descens del 7,5% de les vendes a Turquia. Les vendes a l'Amèrica del Nord van créixer un 31,1%, mentre que a l'Amèrica Llatina van augmenatr un 5,1%.
Quant a l'Àsia, les vendes catalanes van augmentar un 31,6%, i destaca l'increment del 40% de les exportacions a la Xina i l'augment del 66,7% als Emirats Àrabs Units. També es van registrar importants augments de les vendes a l'Aràbia Saudita (22,1%) i Corea del Sud (43,9%)
1 . ELS PERDEDORS. Què és més important, la derrota de Susana Díaz o la victòria de Pedro Sánchez? Pot semblar una pregunta retòrica, però no ho és. Susana Díaz tenia el suport explícit de tots els pesos pesants del socialisme i de gran part dels mitjans de comunicació espanyols i l’implícit del PP i del seu president. Sorprenentment, Rajoy es va afanyar a capitalitzar la filtració d’un esborrany de la llei de transició de Catalunya per fer una inesperada compareixença en la qual, molt malhumorat, va carregar contra Puigdemont. El seu objectiu era minimitzar l’èxit de Pedro Sánchez i atrapar-lo, abans fins i tot de felicitar-lo, en l’exigència patriòtica de “defensar la sobirania nacional”. No sabem fins on arribarà Sánchez. Els antecedents no són engrescadors: el PSOE està en davallada constant des del 2010, amb Sánchez i sense. Ell no és el culpable de la profunda crisi d’un partit anquilosat i sense rumb, però no va aconseguir redreçar-lo durant el temps que el va dirigir. En canvi, el que sí que sabem és que la derrota de Susana Díaz és una bufetada, una més, als que han controlat el PSOE durant els últims 40 anys i, per extensió, als que es consideren guardians del règim polític i es neguen a acceptar la seva obsolescència, la necessitat de renovació.
La pregunta que tothom eludeix és ben senzilla: ¿és compatible la democràcia amb el capitalisme globalitzat?
Ja són molts senyals acumulats aquí -Podem, l’independentisme català, la revolta dels militants socialistes- i fora d’aquí -la desfeta dels dos partits francesos tradicionals està calenta- de la crisi del model de democràcia representativa en vigor. Les respostes dels seus actors principals, des dels Estats Units fins a Europa, són igual d’indolents. Es neguen a acceptar que s’han fet les coses malament i donen les culpes als votants i als procediments. En una singular manifestació d’impotència, s’aferren a les polítiques que han portat fins aquí, a la defensa melancòlica de l’ statu quo, com si se sentissin incapaços de fer res per evitar la deriva cap a l’autoritarisme postdemocràtic que ja estan gestant els mateixos poders establerts. Perquè la pregunta que tothom eludeix és ben senzilla: ¿és compatible la democràcia amb el capitalisme globalitzat?
No es volen adonar que ja ha passat el temps del “qui es mogui no sortirà a la foto”
2 . ELS INDIGNATS. Ara toca desacreditar la ciutadania i els instruments democràtics que li donen veu, que no és precisament la millor manera de guanyar-se la confiança perduda. O sigui que votar està molt bé mentre dona els resultats predefinits, però és un problema quan la gent decideix optar pel que no toca. Els britànics van votar el Brexit i vam començar a sentir dir que el referèndum és un recurs poc democràtic, els francesos han derrotat en les primàries els candidats oficialistes i els socialistes espanyols els han imitat i ara resulta que aquest és un procediment que genera divisió i enfrontament. En lloc de preguntar-se el perquè del rebuig de la gent a la manera de fer dels partits polítics, es posa en dubte la preparació dels ciutadans per decidir en interès de tots, es denuncia la distorsió democràtica d’apel·lar a les bases (com si els delegats fossin més representatius), s’adverteix del risc de manipulacions plebiscitàries per part de les xarxes socials o del perill que la participació popular trenqui els contrapesos del sistema. No es volen adonar que ja ha passat el temps del “qui es mogui no sortirà a la foto”.
En un món de selfies i Facebook, no hi ha regidor que pugui determinar qui queda fora de la imatge. I és precisament la supèrbia dels que creuen que manen la que ha permès la revenja de Pedro Sánchez. Es van creure que un cop fora de la secretaria general era mort políticament i no van entendre el mal gust i la indignació que havia deixat la manera de fer-lo plegar. I més encara quan, en una exhibició de debilitat insòlita, la gestora del PSOE va regalar la investidura a Rajoy a canvi de res. Mentre Susana Díaz exhibia poder d’aparell, Sánchez recorria Espanya donant reconeixement als militants indignats. I el resultat és aquí. Anaven de sobrats, es pensaven que eren imbatibles, que els militants els devien alguna cosa. I per als militants ja no signifiquen res. Per això és important la derrota de Susana Díaz: és la desfeta d’una època.
Encara que sembli impossible, les dues imatges del fotògraf Robert Ramos, separades per gairebé trenta anys, corresponen al mateix indret: el carrer Marina. El 1988 era una àrea marginal de Barcelona, mig deserta i abandonada, on convivien descampats, vies de tren, pistes esportives i ruïnes industrials.
1 . LA IDEOLOGIA. “Soc un home de dretes”, va dir el nou primer ministre francès, Édouard Philippe, en el moment d’acomiadar el seu antecessor, Bernard Cazeneuve, “un home d’esquerres” i tanmateix amic. El nou cap del govern tenia pressa per donar testimoni de la seva filiació política. Formava part de la posada en escena de l’inici de la campanya electoral de les legislatives. Philippe ha d’aconseguir una majoria parlamentària si no vol ser flor d’un dia i deixar Emmanuel Macron veient com el país el governen uns altres. La declaració ideològica de Philippe tenia una finalitat tàctica: recordar la raó per la qual el president l’ha escollit, invitar els electors però també els dirigents polítics conservadors a compartir el seu projecte. O, dit d’una altra manera, obrir una via d’aigua en l’espai dels Republicans per capitalitzar la fuita. Amb el Partit Socialista a la deriva, ara ja només cal sembrar la discòrdia en la dreta, ja de per si prou dividida, per tenir els dos grans blocs tradicionals afeblits i poder aspirar al màxim de vots possibles d’un cantó i l’altre.
Però, a més d’aquesta raó tàctica, n’hi ha una de més profunda: anar col·locant al cap dels ciutadans la singularitat ideològica que Emmanuel Macron vol encarnar: ser al mateix temps de dretes i d’esquerres (una superació dialèctica que no s’ha de confondre amb el “ni de dretes ni d’esquerres” de la tradició feixista). En declarar-se de dretes, Édouard Philippe està dient que altres d’esquerres vindran a completar el dibuix i que, per sobre de tots ells, hi haurà l’home providencial, el president Macron, que encarnarà les dues sensibilitats en una sola persona. La presidència de la República Francesa sempre genera fantasies transcendentals. I els exegetes del nou president no s’estan de res. A Le Monde, Olivier Abel, professor de filosofia a la universitat protestant de Montpeller, atribueix aquesta idea macroniana a la inspiració de Paul Ricouer, al qual va conèixer i ajudar al final de la seva vida: “La tensió sostenible entre dos enunciats aparentment incompatibles” com a principi d’acció.
Macron convoca els optimistes de cada casa a sumar per fer un front central potent que aïlli el malestar, la irritació i la protesta
Conciliar la “novel·la nacional” i la “història global” és, per a Macron, funció primordial del president d’una República que sempre ha tingut pretensió universal. Però en plantejar la seva política com a assumpció de la dreta i de l’esquerra està insinuant una deriva sospitosa. No hi ha democràcia sense contradicció, ens deia el liberal Ralph Dahrendorf. D’alguna manera, Macron convoca els optimistes de cada casa -aquells que tenen marge per córrer riscos o a qui les coses els van prou bé per sentir-se còmodes amb la cantarella cosmopolita- a sumar per fer un front central potent que aïlli el malestar, la irritació i la protesta; a construir una majoria amb un pol de contestació a cada costat. Això dona arguments als crítics, els que pensen que en el fons Macron és el canvi perquè no canviï res, o, per dir-ho com el filòsof Frederic Lordon, “l’espasme d’un sistema oligàrquic que ajorna el traspàs, l’última solució”. I si fos així, seríem on érem, eludint enfrontar-se amb les causes i amb les polítiques que han generat el trasbals. Les entusiastes declaracions de Pierre Gattaz, president del Medef, una organització patronal, que diu que “viu en un núvol” i que Macron fins ara no ha fet “ni una falta”, contribueixen a la sospita.
Ara tots volen ser Macron, és la moda de la temporada: quant durarà? No sabem ni tan sols si el president arribarà a governar o haurà de cedir el govern a una majoria aliena
2 . LA FOTO. França i Europa tenien ganes de bones notícies. I l’elecció de Macron ho sembla perquè trenca les inèrcies, presenta cares noves i pretén situar-se per sobre dels llocs comuns més antipàtics de la confrontació política. No només ha posat en evidència la feblesa dels partits tradicionals, sinó que ha aixecat acta de l’esgotament dels règims bipartidistes de postguerra. Tanmateix, hi ha una imatge de la seva visita a la cancellera Merkel que caldrà retenir i potser recordar a l’hora de fer balanç: Macron parla de reformes i Merkel diu que no hi té cap inconvenient mentre siguin escaients. Ara tots volen ser Macron, és la moda de la temporada: quant durarà? No sabem ni tan sols si el president arribarà a governar o haurà de cedir el govern a una majoria aliena. El discurs de presa de possessió de Macron assenyalava un objectiu principal: “Alliberar el treball”. Se’n poden fer moltes lectures, al gust de cadascú. De com es concreti aquesta promesa en dependrà en bona part el destí del macronisme.
Albert Pla, Mishima, Txarango, Fermin Muguruza, Za! i Maria Arnal i Marcel Bagés són alguns dels participants en el concert per la llibertat i contra la censura #NoCallarem, que se celebrarà diumenge al parc Gran Sol de Badalona, d’onze del matí a onze de la nit. Els músics es mobilitzen farts d’una allau de denúncies i sentències judicials com la que ha condemnat el raper mallorquí Valtonyc a tres anys i mig de presó.
Precisament el judici a Valtonyc és l’origen del naixement del col·lectiu No Callarem per la llibertat d’expressió i contra la censura, una plataforma que aplega l’Ateneu Popular de 9 Barris, l’associació RAI, el Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC!), la promotora artística The Good Good, l’Ateneu La Torna, la promotora musical Alicia Música, el Sindicat de Música-COS i Defensem els Drets Humans, entre d’altres.
L’objectiu del concert, d’accés lliure i gratuït, és doble. “Per una banda, recaptar fons per ajudar encausats com Valtony. Per l’altra, fer d’altaveu d’una lluita per la llibertat d’expressió”, va explicar ahir una de els portaveus de No Callarem, Mireia Carulla. Una campanya de micromecenatge a través de Goteo encara activa serveix per cobrir les despeses del concert i per crear un fons comú per a les necessitats de les persones afectades. Perquè, com assenyala Mar Merino, de The Good Good, “no és més per a artistes, perquè demà li pot passar a qualsevol persona”. “El concert és el primer pas, però no serà l’únic”, afegeix Merino.
Al parc Gran Sol, al barri badaloní de Llefià, hi haurà dos escenaris. Un acollirà actuacions d’un quart d’hora d’una vintena de grups i artistes i l’altre serà un 'soundsystem'. També hi haurà un punt d’informació on es podrà col·laborar amb la campanya solidària. “Ho fem al parc Gran Sol perquè és un espai obert aconseguit amb lluites veïnals, i perquè a Badalona estan passant coses que ens agraden”, recorda Carulla. De fet, l’Ajuntament badaloní és un dels col·laboradors en el concert, juntament amb l’Associació de Veïns Joan de Llefià Gran Sol, Rereguarda En Moviment, la CUP nacional i Barcelona en Comú.
El cartell del concert reflecteix una gran diversitat estètica, que va del pop de Mishima al metal de Ktulu i del blues-rock d’ A Contra Blues a la col·laboració entre Ovidi3 i F ermin Muguruza. En la causa per la llibertat d’expressió no hi ha diferències estètiques. “Fa cinquanta anys hi havia pintades demanant la llibertat d’expressió, i encara no s’ha esborrat”, diu Willy Espejo, vocalista de Ktulu. “Si els artistes no podem explicar coses sense la por a ser condemnats, no estem en un estat de dret, i cal que la societat s’adoni que hi ha molt camí a fer”, adverteix el trompetista de jazz Raynald Colom. Per a la cantautora nord-americana Tori Sparks, “és important que la campanya segueixi després del concert”.
La ciutat de Barcelonas'oxigenarà el 2030 amb 165 noves hectàreesd'espai verd, l'equivalent a aproximadament 165 illes de l'Eixample. L'Ajuntament liderat per Ada Colau ha anunciat aquest dilluns un nou pla per potenciar el verd a la capital catalana que ha de permetre incrementar 44 hectàrees de verd entre el 2015 i el 2019, fins a arribar a les 165 hectàrees a l'horitzó 2030. L'objectiu, segons ha afirmat la tinent d'Ecologia, Urbanisme i Mobilitat, Janet Sanz, és incrementar en un metre quadrat l'espai natural de què disposa cada barceloní. Actualment, cada habitant de la capital catalana compta amb 6 m2 d'espai verd –11,6 m2, si es compten els arbres–, mentre que la Unió Europea recomana que siguin entre 15 i 20 metres quadrats.
Perquè el verd guanyi espai al gris, l'Ajuntament seguirà tres línies d'actuació: incrementar el verd, millorar el que ja existeix i, finalment, trobar maneres perquè la ciutadania pugui contribuir al pla. Dins la primera línia, Barcelona incorporarà el 2019 a la xarxa pública cinc parcs nous, tres jardins, 10 places verdes i 10 interiors d'illa. Els cinc parcs seran el Mas Ravetllat, el parc central de la Marina del Prat Vermell, el parc de les Casernes de Sant Andreu, el parc Canòpia de Glòries i el parc de la Colònia Castells.
Barcelona s’oxigenarà amb 65 illes d’espai verd / ARA
Pel que fa a la millora dels espais, es treballarà per "renaturalitzar-los", amb la potenciació d'espais més ecològics, més variats i amb més interacció de les diverses espècies. Implica la plantació de nous arbres i arbustos, fer les basses més naturals o posar elements per als animals com "hotels d'insectes i nius d'ocells o de ratpenats".
Concurs de cobertes verdes
Finalment, per fomentar que la ciutadania contribueixi a fer més verda la ciutat, l'Ajuntament organitzarà un concurs de cobertes verdes, una iniciativa per aconseguir 10 nous terrats verds, prioritàriament en edificis d'habitatges, però també en altres immobles que puguin tenir "un fort impacte paisatgístic". Es farà una primera selecció de 50 propostes que comptaran amb una primera ajuda de 1.500 euros per a l’elaboració dels treballs tècnics previs. D’aquests 50 projectes, s’escolliran 10 propostes finalistes, que rebran una subvenció de fins al 75% del cost que puguin tenir totes les actuacions i estudis tècnics necessaris (projecte, taxes, impostos…) fins a un límit de 100.000 euros per cada coberta. "Cal un canvi cultural a la ciutat, mai hem tingut en compte el suport edificat per guanyar en verd, i ara en tenim l'oportunitat", ha assenyalat el regidor d'Arquitectura, Daniel Mòdol. "El verd és essencial per al metabolisme de la ciutat", ha conclòs el comissionat d'Ecologia, Frederic Ximeno, que ha lloat els beneficis que comporta per a la salut física i mental o per a l'envelliment actiu.
Només dos presidents dels Estats Units han gosat cessar la persona que els investigava. Fa 40 anys Richard Nixon va acomiadar el fiscal especial del Watergate. Un cas sonat que va arrossegar, en l’anomenada “massacre del dissabte a la nit”, la dimissió del fiscal general i del seu adjunt, que es van negar a seguir les ordres del president. La jugada li va sortir malament a Nixon, que va acabar dimitint perquè l’ impeachement s’acostava implacablement. Ara Trump ha fet un pas tant o més arriscat. Ha cessat el director de l’FBI, James Comey, quan l’agència federal està immersa en una investigació sobre les relacions entre l’equip de campanya de Trump i Rússia. Un cas que posa especialment nerviós el president, que veu qüestionada la legitimitat de la seva victòria. El neguiteja el protagonisme i la cobertura mediàtica que està tenint la connexió russa. I quan Trump s’irrita, tendeix a deixar que l’estómac prengui el comandament. Des de l’anunci del cessament de Comey, la Casa Blanca ha anat canviant les versions sobre els motius de la decisió, amb abundants contradiccions que han culminat amb Trump desmentint públicament els seus portaveus i el seu vicepresident. Al menú de la polèmica s’hi ha afegit el sopar del 27 de gener entre Trump i Comey. Fonts pròximes a l’excap de l’FBI expliquen que, entre plat i plat, Trump va demanar una promesa de lleialtat que va ser denegada; Comey només va comprometre’s a ser honest. Si això fos cert, es destaparia un possible motiu per al cessament: tenir algú més lleial, més dòcil, al capdavant de la policia federal. La legislació busca tot el contrari. El nomenament per a 10 anys del director de l’FBI pretén garantir-ne la independència, per sobre dels canvis en la presidència. És una d’aquelles subtilitats que no interessen a Trump, que ha amenaçat Comey perquè calli brandant unes hipotètiques gravacions de les seves converses (una altra similitud nixoniana).
Un escàndol de desenllaç incert
Trump ha obert una crisi de proporcions enormes i desenllaç incert que li està fent mal. Els demòcrates reclamen que es nomeni un fiscal especial per garantir la credibilitat de la investigació del cas Trump-Rússia. La demanda no prosperarà. La gran majoria de republicans segueixen encara fidels a Trump. Aquest cas ha obert escletxes, i alguns republicans han criticat Trump, però són la minoria. El gruix del partit es manté fidel al personatge que els ha obert les portes de la Casa Blanca després de vuit anys patint Obama. Si amb aquesta arriscada decisió Trump pretenia matar el tema rus, ha aconseguit tot el contrari. Ha revifat el foc que volia apagar. Les especulacions i els dubtes sobre les possibles connexions de Trump amb Moscou dominaran el panorama polític nord-americà durant mesos. Un president acusat d’interferir en l’FBI en benefici propi; un desastre de comunicació de la Casa Blanca, enxampada amb falsedats que ha hagut de corregir; la credibilitat de l’FBI compromesa, i la perspectiva d’un debat agitat quan la persona elegida per Trump per substituir Comey a la direcció de l’FBI passi les audiències al Senat són els efectes d’un cessament que desprèn autoritarisme. A Nixon, el president del Watergate, li va sortir el tret per la culata quan va cessar el fiscal que l’investigava. Al president del Russiagate, la jugada també va camí de sortir-li cara.
Els treballadors d’El Periódico van aprovar en referèndum la convocatòria de vaga. / @COMITEPERIODICO
Els treballadors d’ El Periódico comencen avui una vaga que està previst que s’acabi divendres i a la qual se sumarà, avui i demà, la plantilla del diari Sport. Els empleats protesten perquè, segons diuen, el Grup Zeta -l’empresa editora dels dos rotatius- no ha complert el seu compromís de recuperar, a partir de la nòmina d’abril, les condicions prèvies a l’expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) que es va començar a aplicar el 2014 i que implicava una retallada salarial del 16%. L’ERTO es va acabar al març, però l’empresa va decidir “unilateralment”, segons els treballadors, despenjar-se del conveni i seguir aplicant aquesta reducció de sou. A més, els empleats temen que s’estigui preparant un ERO que pugui suposar l’acomiadament de fins a 200 persones. La convocatòria de la vaga ha portat la direcció del Grup Zeta a ajornar -de moment sine die - la celebració de la gala del Català de l’Any, que organitza El Periódico i que havia de tenir lloc demà
I el Txerra, afegeix;
Hace ya unos cuantos días que paso poco por estos barrios. Debe ser que la realidad nos golpea de forma más directa que la virtual de las redes. Os explico. Es un poco largo, pero si os apetece, lo leeis. Y si no, lo entenderé. Este lunes, y quizá el martes, y el resto de la semana, la plantilla de ElPeriodico iniciamos una huelga de futuro incierto. Se puede decir que la razón inicial, la que nos ha puesto en pie de guerra es un robo: la dirección de la empresa ha decidido que metía la mano en nuestras nóminas y se quedaba con una parte. Aunque todo es más complicado, esta es la verdad, en pocas palabras. Una verdad que no niegan, sino que viene acompañada de una amenaza de más recortes salariales y posibles salidas. Si esto se hubiera producido después de una negociación, de explicar que la cosa está muy mal, de prometer que todos arrimaríamos el hombro (directivos y empresario, también), pues es probable que uno optara por aceptar lo inevitable. El problema en ElPeriodico (y supongo que en otras empresas) es que les pierden las formas, esa actitud chulesca de hacer las cosas porque les salen de salva sea la parte y los demás a tragar, que hace mucho frío ahí fuera, y montones de jóvenes periodistas que trabajarán por menos de mil pavos. Pues bien, amigos. Se acabó. Existe algo que se llama dignidad y que los curritos estamos demostrando estos días, haciendo frente a presiones intolerables. Una dignidad de la que carecen quienes nos empujan a esto. Esas presiones de las que os hablo son, entre otras cosas, formar un pequeño grupo de esquiroles (algunos, obligados, otros, quizá no) para poder llegar a imprimir un diario corto, unas pocas páginas que les salven las vergüenzas que no tienen y para que la web siga ofreciendo cuatro noticias de mala muerte. No saben nuestros directivos que la fractura interna que se está produciendo será muy difícil de cerrar cuando todo acabe. Y no saben esos compañeros esquiroles lo dificil que tendrán el mirarnos a la cara el día después.
