fons canadenc

Ontario Teachers' PensionPlan, el primer fons de pensions canadenc per a professionals, ha tancat la compra de Mémora, la funerària líder al mercat espanyol. Fins ara, aquesta era propietat del fons britànic 3i, que l'ha venuda per uns 500 milions d'euros, segons han confirmat a Efe fonts coneixedores de la transacció.

Ja fa dies que les dues empreses negociaven els detalls de l'operació, que finalment han tancat aquest diumenge. Mémora, fundada el 2001, té la seva seu central a Barcelona i és l'empresa líder de serveis funeraris del mercat espanyol, amb un total de 115 tanatoris, 24 crematoris, 13 cementiris i 91 establiments a Espanya i Portugal.

Mémora, que va facturar 173 milions d'euros l'any 2015, és també propietària del 85% dels Serveis Funeraris de Barcelona (SFB). L'altre 15% està en mans de l'Ajuntament, que es vol vendre la seva part per crear una nova funerària municipal. 3i va adquirir Mémora l'any 2008 i des d'aleshores la companyia s'ha expandit per la Península mitjançant creixement orgànic i adquisicions, com la d'Agnus Dei el 2015.

El fons Ontario Teachers' és molt conservador en les seves inversions i té una àmplia experiència en el sector funerari, perquè dins la seva cartera figura la principal funerària francesa, Pompes Funèbres Générales, amb una facturació de 625 milions d'euros anuals.

El conseller delegat de Mémora, Juan Jesús Domingo, ha destacat en un comunicat que 3i ha estat "un soci de gran suport" per a l'empresa, que ha ajudat a desenvolupar la seva plataforma comercial i de servei al client. "Esperem amb il·lusió el treball amb el nostre nou inversor per continuar impulsant junts el creixement de Mémora", ha assenyalat. El director internacional d'Ontario Teachers', Jo Taylor, ha assegurat que Mémora "és una oportunitat única per invertir" i "encaixa perfectament" amb la seva filosofia d'inversions.

"Treballarem sobre les sòlides bases de negoci que té Mémora, i augmentarem la seva presència geogràfica i donant suport al desenvolupament d'un model de relació amb el client de primera qualitat", ha remarcat Taylor. Amb seu a Toronto i oficines a Hong Kong i Londres, Ontario Teachers' és el fons més gran de pensions interprofessionals de Canadà, amb 175.600 milions de dòlars canadencs (uns 121.000 milions d'euros) en actius nets al 31 de desembre del 2016.

El fons, actualment, que té una cartera diversificada d'actius, inverteix i administra les pensions dels 318.000 professors actius i jubilats de la província d'Ontario.

Mariscal

El cartel de las fiesta mayor de Barcelona, la Mercè, ha sido diseñado este año, coincidiendo con el 25 aniversario de los Juegos Olímpicos, por Javier Mariscal. El artista se convierte así en el primer autor que ha diseñado dos carteles de la fiesta mayor de la capital catalana ya que realizó otro en 1987. La pregonera de las fiestas, que se celebrarán entre el 22 y el 25 de septiembre, será la filósofa Marina Garcés.

La alcaldesa de Barcelona, Ada Colau, anunció ayer que la fiesta seguirá apostando por los barrios por lo que en esta edición habrá actividades en el parque de Sant Martí y en el Central de Nou Barris.

El propio Mariscal resaltó ayer, durante la presentación del cartel, que la protagonista de su obra es una chica de barrio, una Mercè, “muy guapa y muy contenta de ser de Barcelona porque es una de las ciudades más chulas del mundo”.

El cartel diseñado por Javier Mariscal cuenta con iconos y dibujos que representan la defensa de la sostenibilidad y un recuerdo a los Juegos Olímpicos. En uno de los extremos de la obra aparece un pequeño Cobi. La joven que aparece en la obra sostiene un teléfono móvil y luce unas gafas que, según el autor, representan placas solares y el futuro de la ciudad. La protagonista también luce un collar con el símbolo del reciclaje; iconos sobre el transporte público, cruceros, aviones…

Colau desveló ayer que la pregonera, Marina Garcés, estudió con la alcaldesa en la universidad. “Es una filósofa joven con un gran currículum y sobrados méritos. Con una filosofía no cerrada en la academia, sino que batalla dentro de la academia para defender un espíritu libre y crítico. Rompiendo muros y mezclándose en la calle”.

Garcés lleva 15 años trabajando en la Universidad de Zaragoza aunque semanalmente regresa a Barcelona. La filósofa ironizó ayer con Colau: “Cuando me lo propusisteis sólo pude decir que sí. No he empezado a redactarlo pero puedo anunciar que me has fastidiado el verano”.

La ciudad invitada este año es Reikiavik. Su alcalde,Dagur B.Eggertsson, auguró ayer que las ciudades serán las que resuelvan los problemas del futuro porque los Gobiernos no responden como deberían, y aseguró que la capital de Islandia se ha inspirado en diversas políticas barcelonesas: “Es el momento de devolver esta inspiración que Barcelona nos ha ofrecido”. Eggertsson anunció la participación en las fiestas del músico de Reikiavik Halldor Mar junto a otros intérpretes del islandeses como JFDR, Kiasmos, Samaris, Reykjavíkurdaetur o Emmsjé Gauti.

pobresa energetica

La Mari Carmen dorm algunes nits al terra de l’habitació, al seu pis de Cubelles. Aquestes onades de calor són insuportables i ha d’explotar la imaginació per passar els dies de més xafogor, perquè li fa “pànic” engegar l’aire condicionat i disparar la factura de la llum. “A la tarda poso el ventilador, però no gaire estona...”, explica. Només quan el termòmetre no dona cap més alternativa. El de la Mari Carmen no és un cas aïllat: la pobresa energètica també existeix a l’estiu.

“De gent que té problemes per pagar les factures dels subministraments i per mantenir la casa a una temperatura adequada n’hi ha tot l’any”, explica Maria Campuzano, portaveu de l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), que afegeix: “Si no pots pagar la llum a l’hivern, tampoc pots fer-ho a l’estiu”. L’APE lamenta que aquesta problemàtica “estigui invisibilitzada” durant l’estiu. “Sembla que només existeixi a l’hivern, però a l’estiu també necessitem els ventiladors i una nevera”, sosté Campuzano.

Un divendres del mes de març del 2016, la Mari Carmen va arribar a casa i va trobar-se que li havien tallat la llum i el gas. Sense feina i amb una pensió de poc més de 400 euros al mes, acumulava alguns impagaments dels subministraments. “Et genera una impotència enorme, molta frustració i molta ràbia”, admet. Va estar-se quatre dies sense electricitat i sense saber que la seva situació econòmica i de salut -necessita una màquina respiratòria per dormir- li permeten beneficiar-se de la llei de pobresa energètica, que prohibeix a les empreses interrompre els subministraments si hi ha risc d’exclusió residencial.

No pot engegar dos aparells

Ara la Mari Carmen té un deute de 1.700 euros amb Gas Natural i mira amb lupa qualsevol despesa en electricitat. Va demanar reduir al mínim la potència de la llum. “No puc engegar dos electrodomèstics a la vegada perquè salten els ploms”, explica. I si l’hivern es fa llarg per a aquestes llars vulnerables, l’estiu també és difícil. “No sé què és pitjor, si passar fred o passar calor”, assegura. Ara aprofita més la llum del dia, però dorm pitjor que a l’hivern.

Des de l’APE asseguren que el volum de gent que s’acosta a l’espai d’assessorament col·lectiu és el mateix que els mesos d’hivern: unes 30 o 40 persones noves cada quinze dies hi van per demanar informació. “Es troben amb altres famílies que han passat pel mateix i així fan pinya per anar juntes a l’administració”, explica Campuzano. Als punts d’assessorament energètic (PAE) de l’Ajuntament de Barcelona, el ritme de sol·licituds tampoc ha baixat amb l’arribada del bon temps. Ho corrobora David Oliver, que fa tasques d’assessorament i intervenció al PAE de Nou Barris des de fa uns mesos.

Oliver s’encarrega d’atendre les persones que s’acosten al PAE per “filtrar” les que són més vulnerables. Se’ls fa un informe de risc d’exclusió residencial que garanteixi que no se’ls tallin els serveis. Després d’arreglar tota la paperassa, el David també visita a domicili les persones que ha atès i els dona consells per consumir menys aigua, llum i gas.

Algunes de les recomanacions són separar la nevera de la paret per evitar que s’escalfi i gasti més energia, fer rentadores amb el programa llarg -el curt gasta més llum-, aprofitar els primers litres de la dutxa per fregar el pis i regar les plantes o apagar del tot els aparells electrònics, assegurant-se que no hi ha el pilot vermell encès a la televisió, per exemple. “Sempre hi ha algú que diu: «En això no hi havia pensat». Són petits trucs que, sumats, poden fer baixar molt la factura”, assegura.

Una de les persones que últimament ha anat al PAE és Julia Quintanilla -a la foto-. Amb tres fills i només el sou que guanya cuidant una persona gran, viu humilment al seu pis de Roquetes des de fa dos anys. L’antic propietari del pis tenia punxada la llum i havia acumulat un deute estratosfèric amb Endesa. El 2 de maig, quan va arribar de la feina, la Julia no tenia llum. Va haver de viure així amb els seus fills durant un mes i mig.

Un mes rentant la roba a mà

Va ser un mes de “batalla diària” en què la rutina familiar va fer un gir de 180 graus. “Com que no teníem nevera, havia d’anar cada dia a comprar perquè el menjar no es fes malbé”, recorda la Julia. Una de les primeres compres van ser unes petites lamparetes amb piles perquè els seus fills poguessin estudiar. Ells feien rentadores a casa d’amics i ella rentava a mà la seva roba.

A través del PAE, la Julia ha pogut renovar el butlletí elèctric i recuperar la llum, encara que ara està pendent de resoldre el deute amb la companyia. Des de l’APE reclamen el compromís de les administracions per “aplicar la llei amb contundència” i sancionar les companyies que facin talls il·legals.

Amb el mercuri enfilant-se al termòmetre aquests dies, hi ha moltes cases del país que no poden ni engegar un parell d’hores un ventilador: la pobresa energètica no fa vacances

umberto nobile

Lauro és una vila a prop de Nàpols plena d’oliveres. El típic poble mediterrani on el sol et torra el clatell, d’hiverns suaus i avis a la porta de casa veient passar la vida. Lauro és el poble on va néixer Umberto Nobile, fill d’una família que havia sigut molt poderosa, però que durant el segle XIX va caure en desgràcia quan es va posicionar en contra de la unitat italiana defensant el regne borbònic de les Dues Sicílies amb les armes. Una família amb personalitat, vaja. Tanta, que Nobile, un home del sud, va passar bona part de la seva vida somiant travessar el pol Nord.

Umberto Nobile sempre anava a contracorrent. Llicenciat en enginyeria industrial mecànica a Nàpols, durant la Primera Guerra Mundial va ser admès en un programa per desenvolupar la força aèria italiana. Nobile, en lloc d’enamorar-se dels avions, somiava en els dirigibles. De fet, durant aquella època molts consideraven que els dirigibles eren el futur. En acabar la Gran Guerra, en què va guanyar unes quantes medalles, va marxar becat als Estats Units i va residir un any a Ohio. Quan va tornar a Itàlia tenia moltes idees per desenvolupar dirigibles, però en aquests mesos d’absència Itàlia havia canviat. Bàsicament, Mussolini havia pujat al poder i Nobile va topar amb el general Arturo Crocco i l’aventurer Italo Balbo, els homes que van passar a controlar la força aèria italiana un cop Mussolini va tenyir de negre Itàlia. Consideraven que calia apostar pels avions, i no pels dirigibles. Per un cop, els feixistes tenien raó, ja que el destí dels cels estava destinat a ser controlat pels aeroplans.

Però un italià amb un somni no accepta fàcilment la derrota. Nobile va defensar que els dirigibles tenien més recorregut que els avions, i va tenir la gran oportunitat de demostrar-ho quan va entrar en contacte amb el noruec Roald Amundsen, el primer home que havia arribat al pol Sud, el 1911. Amundsen era una llegenda gràcies a aquesta fita: havia derrotat en la cursa antàrtica el britànic Scott. Ara Amundsen, que era un paio bastant esquerp, volia ser el primer a arribar al pol Nord volant i Nobile volia demostrar que els dirigibles podien fer-ho. Es van convertir, doncs, en socis, en un projecte pagat pel multimilionari nord-americà Lincoln Ellsworth.

Nobile va construir un dirigible i Amundsen el va batejar amb el nom de Norge [Noruega] per amagar que era una nau italiana. El març del 1926 Nobile va sortir de Roma cap a Anglaterra, on va fer escala. Després va seguir fins a Oslo, on va recollir els noruecs, i d’aquí fins a les illes Svalbard, fent escala a Leningrad. Finalment, van travessar el pol Nord i van arribar a Nome, Alaska. El vol, Rome to Nome [De Roma a Nome], tal com el va batejar la premsa, va ser un èxit, malgrat que la relació entre Amundsen i Nobile no va ser gens bona, ja que el noruec es volia quedar tota la glòria per a ell solet.

El 1927 Nobile va planificar una segona expedició amb un nou dirigible, batejat com a Italia, ja sense Amundsen. Però el dirigible va estavellar-se a les illes Svalbard i molts tripulants van perdre-hi la vida. D’altres van esperar el rescat durant setmanes. Mussolini, que mai havia vist amb bons ulls Nobile, no va ajudar gaire. De fet, el rescat el va fer una flota internacional. Nobile i la seva gossa Titina, que sempre l’acompanyava, van ser rescatats per un trencaglaç soviètic. Va ser llavors quan va descobrir que Roald Amundsen havia intentar rescatar-lo, malgrat que no es portaven bé, però havia perdut la vida quan el seu avió es va estavellar al mar.

Nobile va sobreviure i va seguir desafiant els feixistes, ja que va marxar a la Unió Soviètica per ajudar la força aèria local i no va voler lluitar amb l’exèrcit italià durant la Segona Guerra Mundial. El 1946 va ser escollit diputat com a independent a les llistes del Partit Comunista. Va morir vellet a Roma, amb 93 anys, explicant les seves aventures als seus nets.

'Sobre el polo Norte en dirigible', de Roald Amundsen

L’explorador noruec va deixar per escrit la seva visió del viatge que va fer a bord del dirigible de Nobile. La seva versió dels fets és gairebé idèntica a la del napolità, excepte, esclar, en els mèrits de qui la liderava. Amundsen, que dona veu a altres membres de l’expedició, tenia bona ploma i el llibre es va convertir en un bon relat d’aventures.

el mobil ordinador

La millora continuada en rendiment i funcionalitat dels telèfons mòbils que portem a la butxaca ja ens permet fer-los servir com a única eina per portar a terme la majoria de les nostres tasques personals d’informació, comunicació i creació. Aleshores, com és que seguim comprant ordinadors? La resposta es troba en la manca de productivitat quan no es disposa dels perifèrics adequats: amb les aplicacions actuals d’ofimàtica, cap pantalla tàctil pot competir en rapidesa i precisió amb la combinació d’un teclat i un ratolí, i en una pantalla d’ordinador es poden tenir obertes moltes més finestres que en una de mòbil.

Diversos fabricants consideren que l’escletxa entre els dos tipus de dispositius es pot superar dotant el mòbil de perifèrics externs que el transformin en ordinador mentre no el fem servir en mobilitat. Qui ho té més fàcil sobre el paper és Microsoft, perquè el seu sistema operatiu Windows 10 per a telèfons és idèntic al dels ordinadors: amb l’adaptador Continuum de la mateixa empresa o una base de sobretaula HP Lap Dock o Acer Liquid Extend es pot connectar el mòbil a un monitor, un teclat i un ratolí. Hi ha un inconvenient, però, i no és pas menor: els mòbils amb Windows es poden considerar en vies d’extinció.

En canvi això no els passa als mòbils de Samsung. Per això la marca coreana acaba de treure a la venda (per 130 euros) la DeX Station, una base de sobretaula de la mida d’un cendrer per als seus smartphones emblemàtics Galaxy S8 i S8+ -i previsiblement també per al Note 8 que està a punt de presentar-. Obrint la tapa s’accedeix a un connector USB-C amb el qual podem endollar i carregar el telèfon i a un ventilador de refrigeració. Al darrere hi ha un connector d’alimentació, un port HDMI per connectar un monitor, dos ports USB per al teclat i el ratolí -que també poden ser sense fils, vinculats directament al telèfon per Bluetooth- i un port Ethernet de xarxa, pensat sobretot per a les empreses.

Versatilitat

La transició entre la modalitat de mòbil i la d’ordinador és pràcticament immediata: es posa el Galaxy S8 a la base, es desbloqueja amb l’empremta dactilar o amb l’iris de l’ull i tot seguit apareix al monitor un escriptori amb icones i barra d’estat que recorda el de qualsevol sistema operatiu d’ordinador, però que en realitat és una (convincent) adaptació d’Android efectuada per Samsung. No es tracta de duplicar al monitor la pantalla del telèfon, sinó de presentar les aplicacions d’aquest sistema en finestres superposables, ampliables i minimitzables.

Les aplicacions que han sigut adaptades, com les pròpies de Samsung i les de Microsoft Office que venen incloses al telèfon, es veuen amb el mateix aspecte que tindrien en un ordinador; les que no ho han sigut es presenten igual que a la pantalla del mòbil. He tingut oberts simultàniament diversos documents de Word, el navegador web amb una desena de pestanyes, el programa de correu electrònic i tres aplicacions de xat -sí, WhatsApp també funciona, com Google Hangouts, Telegram, Skype i BBM- sense apreciar cap disminució de rendiment.

Llicència per editar

L’adaptació feta per Samsung és excel·lent, fins al punt que el navegador web no carrega la versió simplificada per a mòbil de les pàgines sinó la completa. Només he trobat una aplicació que faig servir habitualment a l’ordinador que no funciona al Galaxy S8 mentre l’aparell està connectat a la DeX Station: Spotify. I cal tenir en compte un detall gens superflu: les versions mòbils de les aplicacions de Microsoft Office permeten crear i editar documents gratuïtament només en dispositius amb pantalla de menys de 10,1 polzades, però com que la majoria dels monitors que es fan servir amb la DeX Station són més grossos, haureu de comprar una llicència de 5 euros mensuals per poder editar.

Després d’una setmana amb el Galaxy S8 i la DeX Station com a únic ordinador -he escrit aquest article amb ells- no diria que és una solució per a tothom: hi ha ordinadors portàtils que costen menys de la meitat que la suma de l’S8, la DeX Station, un monitor, un teclat i un ratolí. Però si ja tens el telèfon i el monitor i les teves aplicacions d’ús habitual són compatibles amb DeX, la proposta comença a resultar interessant, sobretot si ets el responsable d’informàtica d’una empresa: gestionar un únic dispositiu per empleat és molt més senzill, i amb les funcions Knox de seguretat corporativa de l’Android de Samsung es pot fer que les dades i le

s aplicacions de l’empresa només estiguin disponibles quan el telèfon està connectat a la base i amb la xarxa empresarial.

nous graduats

Milers de joves estan esperant que arribi dimecres -dia en què es publicaran les notes de tall d’accés a la universitat- per comprovar si han entrat al grau que volen estudiar. L’elecció de la carrera condicionarà, i molt, el seu futur laboral. Filologia francesa (amb un 42,1% d’aturats), filologia àrab (41,1%) o ciències del mar (38,3%) són les tres carreres amb menys sortida professional, segons les últimes dades publicades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 2016, sobre els graduats fins al 2014. Entre els 20 graus amb menys ofertes de feina també hi ha història, belles arts, geografia o història de l’art.

A l’altra cara de la moneda hi ha enginyeria electrònica (amb una taxa d’ocupació del 98%), medicina (97,7%) i enginyeria aeronàutica (96%). Informàtica, enginyeria aeronàutica, telecomunicacions, fisioteràpia i farmàcia es troben també entre els 20 primers llocs. “Les carreres d’humanitats s’han devaluat des del punt de vista empresarial. És una realitat que es va repetint en els últims anys influenciada pel cicle econòmic”, apunta el professor de pedagogia internacional de la UB Enric Prats. Si l’entorn “laboral” i “social” no canvia, difícilment aquesta tendència variarà en el futur. “Som en una societat en què es valora sobretot que la inversió dels estudis pugui revertir en un lloc de treball de qualitat, que per a la majoria de la gent vol dir que tingui unes bones condicions econòmiques”, explica Enric Roca, doctor en ciències de l’educació de la UAB i director d’Edu21.

Els experts denuncien que falta un procés d’orientació educatiu perquè els joves tinguin totes les eines a l’hora d’escollir els estudis. Tant Roca com Prats coincideixen que aquest procés hauria de començar a primària i hauria d’incidir en les aptituds del joves i el context. Si aquesta orientació fos més acurada, afegeixen, s’aconseguiria reduir la taxa mitjana d’abandonament, que només el primer curs d’universitat se situa en un 17%, segons les últimes dades de la Generalitat.

L’ARA ha reunit quatre estudiants que s’han graduat aquest curs perquè expliquin què van tenir en compte a l’hora d’escollir el grau i quin futur laboral els espera. Dos han estudiat una de les carreres amb més sortides laborals -enginyeria industrial i informàtica-, i els altres dos, graus del sector en què més costa trobar feina: història i filologia francesa.

Sergi Gil i Àlex Rodríguez Enginyer industrial i enginyer informàtic

“Les empreses necessiten més enginyers industrials dels que hi ha al mercat”

El Sergi Gil, de 22 anys, s’acaba de graduar en enginyeria industrial a la Universitat de Girona. Com que sempre ha sigut un bon estudiant, a l’hora de triar la carrera va decidir escollir-ne una que li agradés i tingués sortida laboral. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) del 2016, un 91,7% dels graduats en aquesta enginyeria estan treballant en el seu sector.

Tot i que encara li falta fer les pràctiques i el projecte de final de grau, ja ha rebut de forma informal ofertes de feina. “A l’abril els mateixos alumnes de la facultat organitzem un fòrum industrial on venen les empreses del sector per buscar treballadors. Em van donar bastants contactes perquè els truqués”, explica.

De moment encara no ho ha fet perquè aquest estiu ha preferit treballar de coordinador d’un casal de Castell-Platja d’Aro i durant el primer quadrimestre del curs que ve vol fer les pràctiques i el treball de fi de carrera. “M’agradaria fer-les en una empresa del sector de l’automoció; sobretot busco professionalitat i un bon ambient”, explica. L’altra part del curs vol començar el màster d’enginyeria industrial per aconseguir, a mig termini, treballar pel seu compte. “No falta feina, en el meu sector; de fet les empreses necessiten més enginyers dels que hi ha al mercat laboral”, diu.

Amb feina des del tercer curs

Les perspectives laborals de l’Àlex Rodríguez, de 26 anys, també són molt bones. Des de ben petit li agradava remenar ordinadors, segurament -admet- per tradició familiar. Tot i que també l’atreia l’enginyeria industrial, no va dubtar a decantar-se, en el moment de triar carrera, per la d’informàtica, que té un taxa d’ocupació del 93,4%. Durant els dos primers cursos del grau va combinar els estudis amb una feina en un banc. “Les meves tasques no tenien res a veure amb el grau, m’encarregava de la gestió”, explica.

El tercer curs, però, va fer les seves primeres pràctiques en una start-up de biotecnologia de nova creació: Dycare. “Buscaven algú per al desenvolupament”, concreta. Després de només tres mesos, els dos socis fundadors, amb qui de seguida va connectar, li van oferir que s’hi quedés com a treballador. “Tenia clar que les pràctiques m’havien d’aportar alguna cosa més que treballar i aquí he tingut l’oportunitat de viure el naixement d’un projecte i participar-hi”, argumenta.

Aquest juny, l’Àlex, que ja està independitzat i viu en un pis de lloguer a Barcelona, s’ha graduat. Continua treballant a Dycare però com a arquitecte de sistemes. L’empresa ha passat en poc més de dos anys de tres a cinc treballadors i a tenir diversos col·laboradors externs. “Combinar feina i estudis ha fet que trigués més a acabar la carrera, però crec que és important treballar en projectes que et motivin”, assegura.

Els pròxims mesos es vol centrar en la feina, però a curt-mitjà termini li agradaria fer un màster en direcció de projectes. “De fet, la mateixa feina m’obligarà a seguir formant-me”, deixa clar l’Àlex Rodríguez.

Repetir quart d’ESO va servir al Sergio Resurrección, de 24 anys, per descobrir què volia estudiar a la universitat: història. Part de culpa la va tenir la professora que li va impartir aquesta matèria durant aquell curs. “Em va enganxar a l’assignatura”, explica. Tot i que el seu pare el va advertir que era una carrera amb poca sortida laboral -només troben feina un 54,9% dels graduats-, el Sergio va seguir ferm amb el seu pla. “Em vaig guiar per les meves aptituds i gustos”, diu.

Com que va haver de fer la selectivitat al setembre, per precaució va buscar un pla b per si es quedava sense plaça. “Vaig fer dues setmanes de classe d’un grau superior d’educació infantil, però aquell no era el meu lloc”, reconeix. De seguida li van comunicar que havia entrat a la Universitat de Barcelona i a l’octubre va deixar el grau d’FP per la Facultat d’Història. Aquest curs s’ha graduat. Ara el següent pas és fer el màster de formació del professorat. A diferència dels graduats en enginyeria, mai li han ofert feina d’historiador. Tot i així fa dos estius que participa en campanyes d’excavacions arqueològiques. La vida, però, se la guanya fent classes de judo en escoles i un gimnàs. “Aconseguir el que vull m’està costant temps i soc conscient que encara em queda camí per recórrer, però seguiré endavant fins que treballi de professor d’història”, deixa clar. Un cop acabi el màster s’apuntarà a la borsa de treball i fins que el truquin buscarà feina “del que sigui”. “Trigaré entre dos i quatre anys a aconseguir treballar de professor d’història”, augura.

Amb el suport dels pares

Com el Sergio, l’Eva Sanromán, de 23 anys, també tenia clar a l’ESO que estudiaria filologia francesa. Fins i tot va canviar d’institut per fer el batxillerat en un de bilingüe. “Els idiomes se’m donen bé”, explica. Els seus pares li van donar suport des del primer moment. De fet, la seva mare li va proposar que fes la carrera en una universitat francesa perquè seria on millor aprendria l’idioma. L’ha estudiat a Tolosa excepte les últimes assignatures, que les ha fet aquest curs a la Universitat de Barcelona.

L’any que ve farà el màster de formació del professorat a Saragossa perquè ara viu a Osca. Tot i ser conscient de la poca sortida laboral que té la seva carrera -només aconsegueixen feina un de cada dos filòlegs-, la tornaria a fer. “El més important és treballar del que t’agrada, costi el que costi, i jo vull fer oposicions i treballar en una escola oficial d’idiomes”, deixa clar. De moment ja ha pogut aconseguir petites feines a l’estiu relacionades d’alguna manera amb la seva carrera, com ara traduccions, classes particulars o com a hostessa.

Sergio Resurrección i Eva Sanromán, historiador i filòloga de francès

“Trigaré quatre anys a treballar de professor”

fora irpf

Qui ingressi menys de 14.000 euros a l’any no haurà de pagar l’IRPF a partir de l’any que ve. Així ho va anunciar ahir el líder de Ciutadans, Albert Rivera, aclarint els últims detalls de la rebaixa d’aquest impost que ha negociat amb el govern de Mariano Rajoy per poder aprovar el sostre de despesa per al 2018 la setmana que ve, requisit indispensable per començar a elaborar i negociar els pròxims pressupostos.

El 2015 (les últimes dades disponibles de l’Agència Tributària) van ser prop d’1,2 milions de catalans els que van fer constar uns ingressos anuals inferiors als 12.000 euros en la seva declaració de la renda. Justament aquesta és la franja en què els contribuents no han de pagar l’IRPF, ja que, com explica José María Mollinedo, secretari general del sindicat d’inspectors d’Hisenda (Gestha), no estan obligats a fer la declaració. I, en cas que la facin, se’ls retornen els diners que se’ls hagi retingut a la nòmina per aquest concepte. Mollinedo, però, apunta que en un 16% dels casos també aquesta franja acaba pagant l’IRPF, per motius diversos, com per cobrar altres rendes i guanys patrimonials.

En tot cas, ja hi ha un terç dels catalans que no tributaven l’IRPF perquè ingressen menys de 12.000 euros a l’any , i ara la xifra de beneficiats superarà aquest llindar quan s’elevi el mínim exempt a 14.000 euros. Aquesta no és l’única rebaixa pactada. Rivera va explicar ahir que també es reduirà l’impost als que cobren entre 14.000 i 17.5000 euros. Segons expliquen els economistes del seu partit, aquesta segona mesura suposarà una rebaixa d’uns 700 euros anuals per als sous lleugerament superiors als 14.000 euros, una xifra que s’anirà reduint fins a arribar al zero en el cas dels 17.500 euros.

A més, l’impost negatiu sobre la renda s’estén als treballadors que tinguin persones dependents o més grans de 80 anys al seu càrrec, i els que tinguin un cònjuge amb discapacitat tindran una deducció de 1.200 euros a l’any. Per últim, també es permetrà una deducció especial pel quart fill de les famílies nombroses, i no pel cinquè com fins ara.

¿A quantes persones afectaran tots aquests canvis? Segons Ciutadans, 3,5 milions de contribuents que s’estalviaran entre 400 i 700 euros a l’any en funció de la seva situació. Segons el sindicat de tècnics d’Hisenda Gestha, només l’elevació del mínim exempt afectarà un milió de persones i suposarà un estalvi d’uns 800 euros a l’any. El tram entre 14.000 i 17.500 euros suposa 1,6 milions de persones que tindran un estalvi mitjà de 250 euros. Per últim, unes 750.000 persones es poden beneficiar de les deduccions en la resta de casos especials.

En total, Gestha dona per vàlida la xifra de Ciutadans i afirma que tot plegat tindrà un impacte de 2.000 milions menys per a les arques públiques. Per això, avisa que “pot augmentar el risc que Espanya incompleixi l’objectiu de dèficit públic”. Igual d’escèptic es mostra Valentí Pich, president del Consell General d’Economistes, que apunta que malgrat que abaixar l’IRPF a les rendes baixes pot incentivar el consum, l’Estat continua en nivells rècord de deute públic i sota la lupa de Brussel·les: “L’economia va molt bé, però seguim gastant més del que tenim”, sentencia.

British Council

Nova prova d’anglès per saber el nivell d’aquest idioma dels estudiants de Catalunya. Al voltant de 1.500 alumnes de 4t d’ESO de 53 centres -els mateixos que participen en les proves PISA per garantir la representativitat- faran una prova externa el curs que ve. Es tracta d’una prova acumulativa que farà el British Council i que certificarà quin nivell tenen els alumnes. És a dir, si tenen l’A1, l’A2, el B1, el B2, el C1 o el C2. L’examen el corregiran correctors internacionals.

“Les proves permetran fer un mapa del nivell d’anglès a Catalunya”, va explicar ahir el president del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, Joan Mateo, que va afegir que permetran “saber com el departament d’Ensenyament ha d’arbitrar els seus recursos per millorar el nivell en el futur”. Les proves tindran un cost de 50.000 euros i el conveni se signarà entre l’agost i el setembre perquè es puguin fer al novembre.

Precisament, ahir el departament d’Ensenyament va presentar els resultats de les proves de competències de 6è de primària i de 4t d’ESO i mostren que el nivell d’anglès ha fet un salt considerable. A sisè, la puntuació mitjana se situa en el 79,9%, mentre que l’any passat estava en el 73,7%, cosa que demostra una millora de 6,2 punts en l’assoliment de competències. Seguint la mateixa línia, a 4t d’ESO aquest any la puntuació d’anglès se situa en el 74,1%, mentre que l’any passat era del 71%, tres punts per sota. Les proves es van fer a 79.142 alumnes de 6è de primària i a 69.220 de 4t d’ESO durant aquest curs.

El domini de l’anglès és un dels indicadors que demostren les diferències entre el nivell socioeconòmic dels alumnes. Tot i que les desigualtats es redueixen respecte a fa un any, persisteix una diferència de quasi 19 punts entre els resultats que obtenen en aquesta matèria els alumnes de complexitat baixa i els que aconsegueixen els de complexitat alta a 4t d’ESO. La diferència en els resultats, de fet, ja es nota a 6è de primària, on els de complexitat alta estan de mitjana 14,4 punts per sota. “Tot i que s’hagi reduït, segueix sent una gran diferència”, va lamentar Mateo.

Pel que fa al nivell d’assoliment d’anglès a primària, la franja dels que no assoleixen les competències va situar-se per sota del 15% -el llindar que marca Europa-, amb un 14%. El 2015 era del 16,4%, i el 2013, del 19%. A 4t d’ESO, els resultats baixos també han millorat, i se situen en el 14,6%, mentre que el 2015 representaven el 19%, i el 2013, el 20,2%.

Mals resultats en ciències

El nivell de les proves de llengua catalana i castellana han registrat tendències diferents en els diferents cursos. Mentre que a 6è de primària obtenen millors resultats en català -75,8- que en castellà -73,4-, a 4t d’ESO passa tot el contrari. Els alumnes registren 77,2 punts en castellà, i només 74,6 en català.

Pel que fa a la prova científico-tecnològica de secundària, no arriba al llindar de 70 -que es considera un aprovat- i es queda en 65,9 punts. Mateo va subratllar el “repte” que suposa millorar la competència científico-tecnològica, que només s’avalua des de l’any passat a l’ESO i que el curs que ve s’introduirà a les proves de primària. Per intentar potenciar l’interès -sobretot entre les noies- en aquestes matèries científiques, s’implantarà el programa STEMcat a tots els cursos de l’escola i l’institut.

costa gavras el cinema

La mirada crítica sobre el món” i el “compromís social” són dos dels aspectes que va destacar ahir el president Carles Puigdemont quan va anunciar que el cineasta grec Costa-Gavras és el nou guanyador del 29è Premi Internacional Catalunya, que té una dotació de 80.000 euros i l’escultura La clau i la lletra d’Antoni Tàpies. En un acte celebrat al Palau de la Generalitat, on el 17 de juliol serà lliurat el guardó que reconeix persones que “han contribuït decisivament amb el seu treball creador a desenvolupar els valors culturals, científics o humans arreu del món”, el director de la Filmoteca, Esteve Riambau, va afegir un tercer element per completar el retrat de Costa-Gavras: l’oposició als “totalitarismes” i al “capitalisme salvatge” que mostra en les seves pel·lícules.

La trajectòria del director de pel·lícules com Z (1969), Desaparegut (1982) i Amén (2002) és una lluita constant contra el mal i una denúncia dels mecanismes repressors del poder i el capitalisme. Costa-Gavras és un dels representants del cinema polític dels anys 60 i 70, tot i que ell mateix fugia sovint d’aquesta etiqueta, bàsicament per recordar que tan polític és el cinema que fiscalitza el poder com el que el que justifica o el legitima. “Tot el cinema és polític i algunes de les pel·lícules que menys ho semblen són, de vegades, les que més ho són, com les d’Esther Williams i les d’Arnold Schwarzenegger. Jo no he dit mai que les meves siguin polítiques. El que passa és que m’interessa el que passa a la societat”, explicava el juny del 2012 a Barcelona durant la retrospectiva que li va dedicar la Filmoteca.

El que ha interessat a Costa-Gavras són realitats com el nazisme i les dictadures de Pinochet i dels coronels grecs, però també l’obscenitat capitalista que va mostrar a la pel·lícula El capital (2012). “La majoria de banquers que he conegut són gent molt educada i intel·ligent, amb cultura i consciència, però viuen en una torre d’ivori feta de restaurants de luxe i festes al Louvre des d’on les víctimes només són números”, explicava quan va estrenar el film.

Puigdemont deia ahir sobre Costa-Gavras: “És una persona compromesa amb el seu temps, que no deixa indiferent a ningú. Ha estat testimoni de les principals convulsions històriques del segle XX i ha denunciat dictadures de diferent signe ideològic, amb un interès especial per la que va portar a l’extermini jueu. També s’ha enfrontat als problemes del segle XXI, com l’atur, la immigració o el capitalisme”.

Radiografies del totalitarisme

Costa-Gavras, nascut a Loutra-Iraias el 1934, es va formar a París, on va viure el debat intel·lectual de l’esquerra francesa als anys 50 i 60. Allà va conèixer Jorge Semprún, amb qui va col·laborar a Z, l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Vassilis Vassilikós sobre l’assassinat del polític Grigoris Lambrakis. Semprún també va participar en el guió de La confessió (1970), on Costa-Gavras partia del llibre del txec Artur London per desemmascarar la pulsió estalinista de certa esquerra europea. Més endavant va tractar l’intervencionisme nord-americà en la política de l’Amèrica Llatina, primer a Estat de setge (1972) i després a Desaparegut (1982), Palma d’Or i premi al millor actor (Jack Lemmon) a Canes i Oscar al millor guió.

Paral·lelament, Costa-Gavras va anar explorar el nazisme i l’Holocaust en films com Secció especial(1975), novament amb guió de Semprún, La capsa de música (1989) i Amén (2002), una pel·lícula en què reflexionava sobre el paper de l’Església catòlica durant el règim de Hitler. També va interessar-se pel conflicte entre Israel i Palestina a Hanna K. (1983), oferint una mirada crítica sobre el govern israelià.

En els últims anys, Costa-Gavras ha dirigit la càmera cap a les conseqüències de la voracitat capitalista, com ara la precarietat laboral a Arcàdia (2005), el setge als immigrants a Edèn a l’Oest (2009) i la falta d’escrúpols del món financer a El capital (2012), fins ara l’últim film del primer cineasta que rep el Premi Internacional Catalunya.

Els grans temes del cinema de Costa-Gavras en quatre pel·lícules

‘Z’ (1969)

La violència de l’estat. Tot i que feia anys que vivia a França, Costa-Gavras no va perdre de vista la convulsa situació política de la Grècia dels anys 60. El 1969, en plena Dictadura dels Coronels, va adaptar al cinema la novel·la de Vassilis Vassilikós sobre l’assassinat del polític Grigoris Lambrakis. El film, amb guió de Jorge Semprún, el van protagonitzar Jean-Louis Trintignant, Yves Montand, Irene Papas i Jacques Perrin.

‘Desaparegut’ (1982)

L’intervencionisme nord-americà. Costa-Gavras va adaptar el llibre de Thomas Hauser sobre la desaparició de Charles Horman durant el cop d’estat de Pinochet, assenyalant la complicitat dels EUA.

‘La capsa de música’ (1989)

Els crims del nazisme. Amb guió de Joe Eszterhas (Instint bàsic ), inspirat en el cas de John Demjanjuk, Costa-Gavras va muntar un thriller sobre una advocada (Jessica Lange) enfrontada a un passat familiar ominós.

‘El capital’ (2012)

El capitalisme salvatge. Costa-Gavras pren aquí la novel·la de Stéphane Osmont per explorar “com els diners i el poder canvien l’ètica de les persones”. El capital està construïda com una gran sàtira sobre el capitalisme centrada en la figura de Marc Tourneuil (Gad Elmaleh), director executiu d’un gran banc europeu. Van acusar Costa-Gavras de “fer una crítica ridícula del món de la banca”. Tanmateix, possiblement va quedar-se curt i tot.

la participacio

Del sostre del gran foyer del TNC en pengen cartells amb els títols de les representacions teatrals de la temporada. N’hi ha un que sembla que l’hagin penjat de matinada els homes de Millo per boicotejar l’acte: Actes obscens en espai públic. Al cap i a la fi, seria més suau acte obscè que cop d’estat. Però no, és una obra de veritat que s’estrena demà a la Sala Petita.

En canvi, l’acte que s’ha desenvolupat sobre l’escenari del TNC no ha estat cap representació, i això que he entrat al teatre pensant en el joc fàcil d’associacions mentals que faria la premsa que persegueix les últimes tendències en legislació bolivariana de la Generalitat: van al teatre a fer teatre. Doncs no. Sobre l’escenari, urnes i una setantena de polítics disposats a jugar-se la carrera i alguna cosa més perquè l’1 d’octubre els catalans votem si volem o no la independència d’Espanya. Que aviat és dit.

“Frustracions acumulades”

Abans d’entrar, uns veterans exconsellers convergents lamenten la sort de Baiget: “Era un 10. Quan jo tenia un problema, Baiget. ¿Però que no es parlen?” Una hora més tard, cap al final de l’acte, Puigdemont serà interromput pels crits rotunds de ratificació popular: “President! President!”, amb Mas a la platea.

Jordi Turull i Marta Rovira s’expliquen clarament, sobretot quan defineixen el referèndum com “la resposta a totes les frustracions acumulades”. I el teatre esclata en un esperançat aplaudiment de final feliç quan Turull explica que “si hi ha més vots positius que negatius, implica la independència de Catalunya”. La cap de files republicana orioleja : se li ha enganxat el to de lletania de Junqueras, i de tant en tant concatena oracions subordinades amb abundància de sinònims. Diria que és el dia que més vegades he sentit l’expressió “referèndum d’autodeterminació”.

A la sortida, un il·lustre expert m’explica que la invocació a la legislació internacional es basa en una relectura moderna del dret d’autodeterminació que fins ara havia estat més aviat restringit a les colònies, però que al segle XXI és probable que hagi trobat en Catalunya l’ariet que li estigui obrint camí. “Un camí estret”, precisa, perquè a partir del moment que el Parlament aprovi la llei del referèndum, l’Estat la suspengui i la Generalitat digui que ja no reconeix l’autoritat del TC, “el dret s’ha acabat” i entrem en un territori, als despatxos i al carrer, que no serà fàcil ni per a Barcelona ni per a Madrid. “Tampoc no m’agradaria ser en la pell del govern espanyol, llavors”.

Perquè d’acord amb la determinació que hem vist en els protagonistes de l’acte, aquest moment arribarà. Ho ha dit Turull: perquè la gent disposi del dret a l’autodeterminació, cal primer la determinació dels polítics que ho volen fer possible. I de determinats, n’estan. Per això, em diu un alt representant de la diplomàcia catalana: “El referèndum torna a ser a l’agenda internacional. Madrid va prometre a les cancelleries que era un suflé que baixaria amb la sortida de la crisi. L’atur està baixant i estem exportant com mai, i el suflé no baixa. L’encàrrec d’Europa a Rajoy és que ho arregli d’una vegada”. Els diplomàtics pregunten pel dia 2. Perquè entenen que, passi el que passi el dia 1, l’endemà res no serà igual. I perquè el dia 1 passi alguna cosa, la garantia ets tu.

Club coliseum

Una macroagència de viatges substituirà l’antic cinema Club Coliseum al número 23 de la rambla de Catalunya, a Barcelona. La companyia madrilenya Pangea va anunciar ahir el seu aterratge a la capital catalana, on obrirà -segons afirma l’empresa- la botiga de viatges més gran del món en superfície i oferta de viatges. En total, 1.750 metres quadrats que superen els 1.500 de la primera botiga que va obrir a Madrid el 2015. De fet, a la capital espanyola la companyia també va escollir un antic cinema -el Cine Cid Campeador- per instal·lar-hi la seva macroagència de viatges. El Club Coliseum (propietat del grup Balañá) ja es va convertir en una pop-up store de la marca catalana Custo després de fer la seva última projecció d’una pel·lícula, el 2014.

En l’era en què la reserva de les vacances ja és un territori dominat pel món online, aquestastart-up es basa en un model omnicanal, en què combina la venda online amb botigues físiques. Pangea, fundada pel català David Hernández, ofereix més de 1.000 viatges i plans d’oci en més de 190 països. Els establiment físics de Pangea són en grans espais diàfans on els usuaris poden consultar les ofertes de viatges a través de pantalles tàctils repartides per la botiga. A més, els locals compten amb una trentena de treballadors especialitzats per assessorar els clients.

En l’operació hi han participat la gestora de patrimoni BAU Capita, la firma Iglú Verde i la consultora immobiliària Aguirre Newman. “Aquesta obertura significa que el projecte de Pangea creix i es consolida al mercat espanyol”, va explicar el conseller delegat de la companyia a través d’un comunicat. Des de l’obertura de la primera botiga a Madrid, Pangea afirma que l’empresa ha rebut 80.000 visitants, i l’any passat va ingressar deu milions d’euros. De cara al 2017 l’empresa preveu duplicar aquests resultats.

Inversió de capital risc

Per tancar aquesta operació, la companyia va aconseguir el juny de l’any passat una nova ronda de finançament d’1,3 milions d’euros destinats a obrir la seva primera botiga a Barcelona. En el capital de Pangea hi ha grans fons d’inversió com ara JB Capital Markets -liderat per Javier Botín-; Inversiones Ibersuizas, o, a títol personal, David del Val, conseller delegat de Telefónica I+D.

sandro rosell

Tres anys després, la FIFA va decidir fer públic l’anomenat informe Garcia, una investigació de 430 pàgines duta a terme per l’exfiscal nord-americà Michael J. Garcia sobre la corrupció al futbol mundial, centrat especialment en la concessió dels Mundials del 2018 i 2022 a Rússia i Qatar, respectivament, i en què l’expresident del Barça Sandro Rosell té un paper destacat.

La FIFA es va negar a publicar tot l’informe en el seu moment, cosa que va provocar una queixa formal de Garcia, però després de saber que el diari alemany Bild l’havia aconseguit, va decidir fer-lo públic. Al text, de més de 400 pàgines, es destaca que hi hauria una connexió directa entre Sandro Rosell i la candidatura de Qatar, en la qual hauria sigut assessor a canvi de 2.000 euros per dia treballat. El text assegura que Rosell, a qui es dedica un capítol sencer, era “un actiu” per al comitè organitzador que presidia Hassan Al-Thawadi.

• 

Les conclusions de l'informe García sobre Sandro Rosell / FIFA

La vinculació entre el país del golf Pèrsic i Rosell hauria començat el 2006, quan l’acadèmia Aspire -de titularitat qatariana- i Bonus Sports Management (BSM) -empresa propietat de Rosell- van forjar una associació per desenvolupar i gestionar la iniciativa d’exploració de talent a Aspire Football Dreams. La bona relació entre les dues parts hauria dut Rosell a assessorar la candidatura entre el 2008 i el 2009, actuant de consultor i fent estudis de viabilitat per saber si una possible candidatura de Qatar tindria l’oportunitat de guanyar. Sobre les dates, per exemple, s’analitzaven les possibilitats d’èxit si el Mundial es feia a l’estiu o a l’hivern, o fins i tot si es feia amb l’ajuda d’algun país veí.

A més a més, es comprometia a ajudar a “presentar l’estratègia a autoritats superiors”. En el conveni hi havia diferents clàusules de confidencialitat, com ara que Rosell havia de “suprimir irremeiablement tota la informació vinculada amb la feina” un cop acabés les seves funcions de consultor.

Segons l’informe, Rosell tenia com a “punt fort” per als interessos de Qatar la seva estreta relació amb Ricardo Teixeira, aleshores membre del comitè executiu de la FIFA i home fort al futbol brasiler. Una relació que té data d’inici, el 1996, i que s’ha perpetuat durant més de dues dècades. Rosell va firmar com a propietari de l’empresa Uptrend Developments, amb seu a Nova Jersey (Estats Units), que rebria un percentatge dels drets de 24 partits de la Confederació Brasilera de Futbol que venia Teixeira. Un d’aquests partits era l’amistós entre l’Argentina i el Brasil, el 17 de novembre del 2010 -quan Rosell ja era president del Barça-. Segons l’informe, Teixeira va dormir aquella nit a Qatar en una habitació que costava 5.495 dòlars. Mentre que la de Messi en costava, només, 301.

"Rosell participava en un negoci autònom de cost considerable en benefici propi i es recomana obrir procediment d’investigació”.

En les conclusions, i valorant aquesta relació entre Rosell i Teixeira, el text assegura que l’expresident blaugrana va ser “una figura central” en la comercialització dels drets d’imatge de la CBF, i que estava involucrat “en un negoci autònom de cost considerable”, motiu pel qual justificava que s’obrís un “procediment d’investigació contra Rosell”.

Segons l'informe, Sandro Rosell va transferir al juny de 2011, sis mesos després de l'elecció de Qatar com a seu del Mundial 2022, dos milions de dòlars al compte de la filla del brasiler Ricardo Teixeira, llavors membre del Comitè Executiu de la FIFA. Pagaments definits com García com "altament problemàtics".

L'informe recorda com a finals de 2009, Rosell va enviar un correu electrònic a Bleicher i al cap del comitè de la candidatura, en què agraïa la transferència recentment rebuda des del emirat i afirmava que ara estava en disposició de "invertir" els mitjans econòmics "en el meu interès, que al final també seran els vostres".

D’altra banda, el text també parla de l’acord de patrocini entre el Barça iQatar Sports Investment (QSI) -per haver dut inicialment el nom de Qatar Foundation i, després, el de Qatar Airways-. L’informe assenyala la coincidència de dates entre l’acord i l’elecció de Qatar 2022, i detalla diferents viatges entre membres de QSI a Barcelona els mesos de novembre i desembre. Tot i així, deixa clar que “no s’ha trobat cap relació” entre l’elecció de Qatar 2022 i el club blaugrana, malgrat que es recorda com Rosell, un cop va arribar a la presidència del Barça, va seguir fent d’interlocutor entre la candidatura i els directius brasilers. D’altra banda, explica que la candidatura es va apropar “sense èxit” al Reial Madrid, iniciant converses que finalment no van reeixir.

• 

Part de l'informe García, citant a Sandro Rosell / FIFA

L’informe que recull aquests fets va ser redactat per l’exfiscal nord-americà Michael J. Garcia, que va presidir la cambra d’instrucció de la comissió d’ètica de la FIFA i va investigar la concessió dels mundials del 2018 i 2022, a Rússia i a Qatar. L’òrgan de decisió de la comissió d’ètica de la FIFA va concloure que no hi havia hagut irregularitats en els processos de les candidatures del 2018 i 2022 i va deixar en mans de l’òrgan d’instrucció la possibilitat d’iniciar procediments individuals, alhora que al·ludia al principi de confidencialitat per no fer públic íntegrament l’informe, del qual només un extracte de 42 pàgines va veure la llum. Garcia va dimitir el desembre del 2014 després que es rebutgés el seu recurs contra el tancament de la investigació.

L’informe veu la llum

El diari Bild havia publicat un avançament d’aquest informe que la FIFA havia rebutjat fer públic. En un comunicat, l’organisme futbolístic ha aclarit que el nou president, Gianni Infantino, sí que estava a favor de la publicació de l’informe però que els presidents de la comissió d’ètica -posteriors a Garcia- s’hi havien oposat.

L’informe també explica que tres membres executius amb dret a vot van volar en un avió privat de la federació de futbol de Qatar a una festa a Rio de Janeiro amb totes les despeses pagades abans de la votació en la qual Qatarva ser triada per organitzar el Mundial. Poc després de la votació, afegeix, un antic membre de l’executiu va felicitar per correu electrònic els funcionaris de Qatar per la concessió del campionat i els agraeix una transferència “de diversos centenars de milers d’euros”, sense aclarir-ne el destí.