la trobada

Ahir a la nit, ens varem trobar els companys, con cada any ,el del pare Claret. Hi han fotos, Volia citarlos com un equip de futbol, que moltes vegades haviem alineat. Adolfo, Salvany, Ferran, Espiña,
Arque, Truño, Tomas, Franco, Gango, Torres i Aloma, vingut directament de Huston despres de 50 anys i que ens va fer molta il.lusio. A la banqueta quedarien per resoldre lesions, esgotaments i detalls tecnics, Grau, Florensa, Campa, Eladio, Agullo i Rico. Aquets tambe dos darreres incorporacions pero locals. No se si els que per lesions, isquiotibials,  tirons i/o assumptes personals i a qui esperem veure l'any vinent, haguessin pogut fer un equip tan bo. Lasaosa, Raga, Arnaiz, Batet, Dejuan, Busom, Llorens, Sindreu, Prat, Nebot, Fulleman, Tomas F. Belloc, Feliu, Blasco y Prat.  El sopar a l'Urretxu, amb pinxos bascs, els primers massa grans per menjar d'empeus, els darrers complicats per calibrar tota la seva qualitat, nomes varem beura la meitat del previst. El Roger i Jose Ramon mereixen un especal cuines.
El 1x1 seria aquest:
Adolfo, Obert.- va repasar a requerimen les seves malalties de les que efectivmen recuperat i que li permeten jugar  golf de 9 forats. Tambe el record de la seva sudamericana etapa y el comportament  de l'habitatge durant la bombolla. Repetirem las costellada aragonesa, sembla que aquest cop a Lleida per facilitarne l'acces a tothom.
 Salvany, Diplomatic.- Va arribar tard per l'aparcament. Retrobada amb l'Aloma i records del seu germa desaparegut. Intentant escatir si 155  o DUI, entre els companys o mes afectats o encara empresaris. Marxaven O no. Pesat amb les seves parkinsonianes apartades de les entitats o clubs on vol partcipar del seu poble.
Ferran, Objectiu.- Encertat en els sortides, se'l va veure encorsetat amb llista dels convidats, recaptant per la familia i evitant algun que d'altre Simpa. Allunyat ja dels numeros va costar de portarlo a casa encaparrat en agafar un taxi, plovent com ho feia a intermitencies. Amb ell, la centralitat gastronomica esta asegurada i asesorara si repetim lloc o no.
Espiña, Actiu.- Despres de sumergirse en els records va acabar proposant obrir la trobada a un grup d'enfermeres de la tercera  edat assegurant que seria divertit davant la incredulitat del auditori. Una esquerra d'or que ja no trobara a la republica. Tampoc recordava perque ens miravem a les noies.
Arque, Actiu.- Mig voltant del mon. acaba d'organitzar i produir el primer festival de jazz de Madrid a un teatre de la Gran Via. Va recordar amb l'Aloma com pujaven junts del cole doncs vivien en la mateixa direccio. Encara que ell ja fa anys que tenia les empreses fora de Catalunya se'l veia preocupat per futur empobriment d'aquesta, contant  a mes que no som Suissa, que el coneix be.
Truño, Discret.- Mes en forma que en altres anys, i deixant de mica en mica de visitar la Italia de seu Tori, escoltava amb discreccio les explicacions politiques per augmentar encara mes la seva experiencia posada al cami de l 'esport. Segur que ara mateix s'esta plantejant coses despres de tants anys de militancia.
Tomas, Optimista.- Sere i repartinse entre els companys, va evitar la de vegades confusio amb el Tomas Bateria. Compay de barri, afi a l'Enric i amb ganes d'afrontar el reptes mes dificultosos. Sofert per correr la banda amb un estil molt peculiar, la remenava amb solvencia i bones maneres. Un goig tenir lo davant.
Gango, Actual.- Amb gorra o sense gorra, sempre interesat en tot. Recordava de memoria la adreça amb pis i tot de l'Aloma. Completament en actiu en els seus negocis, desplega cada cop menys el seu cataleg de dolencies que asumeix amb dignitat . Recordat per el seu bon joc amb la  bimba als peus i els botons a les mans es el primer de la clase i del quadre d'honor.
Franco, Economic.- Seria el daventer centre potes. Arriba  a tot arreu i mes coses que faria. Habil conversador, estrella tambe del botons, esta força allunyat de la independencia. Oferint se tan al camp com a la vida, sempre pots comptar amb el, tot i que a la trobada encara te la misio de la voluntad d'integrarse mes al grup.
Torres.- Orientat.- Com si fos un eix" de tenis, juga cada mati un partit de tenis que guanya per, 1) incomparecencia el contrari, 2) exces d'edat o 3) tecnica depurada amb un passing shotd'esquerra imparable. Amb un net frances, no veu clar el proces, encara que l'escolta amb respecte. Es l'unic que no estaba fart d'estar de peu.
Aloma, Adaptable.- Era l'atracio del sopar. mes de 50 anys sense veuren's. capita de baixell, a Huston ara en franca retirada, va recodar que era Abet, que sempre havia anat per lliure, que tenia un porter boto molt gros, que tots teniem casa a la vora de llac on viu ara despres d'haver intentat convencer a la dona de viure en un veler de no se quantes yardes, ja sense els  4 fills i fins i tot en un pesquer. Ara es contenta amb navegar unes quantes milles. li haig d'enviar el llibret....
i a la banqueta com hem dit mes amunt, +
Campa, Ecuanim, tambe de la colla del Enric i recordat per un casament casi d'HOLA. Ara ens presenta l'actualitat a traves del seu blog l'oncle Pep, on analitza molt seriosament aspectes que hom dona poca importancia, moltes vegades historicas. Es un gran seguidor del cinema.
Grau, Ordenat.- Gran amic  del Jaume, son com una mena de duo dinamico de l'epoca, ha descobert fa poc les excelencies del facebook si s'en fa un bon us. Ja se que pots anar en cadira de ordes i el face no veure ho pero al menys saps que aquell amic va. Boig per aplastar a contrincans a botonazos, es un dels meus preferits amb el Gil, per montarne una de grossa de competicio.
Florensa, afable.- Seria el Julio Iglesias si jugues de porter. es dels mes navegants despres del Jordi professional.. Amb una esquerra tambe  d'or, si n'organitzes una no seria d'enfermeres precisament. Sempre que els veig s'ens apareixen les mateixes teresianes.
Eladio, Eficaz.- Coneixedor dels hotels millors del pais i del mon, encara organitza actes per alguna de les innumerables juntes a que pertany que apleguen com a minim 1000 assistents. Asidu a les trobades. malgrat procedeix de Mallorca, se'l veu encuriosit en observar la evolucio de la seva generacio colegial.
Agullo, Organitzar.- Assistent per primera vegada, va portar un complert album de fotos a mena de passaport d'identitat per demostrar la seva legalitat de la presencia, no fos cas que hi fos el Lasa. Anira entrant al rotllo que hem portat durant casi 26 anys ja amb interrupcions no explicades.
Rico, Eficien.- Va entrar fred. Sense passaport. I com a poc reconegut, es va donar força suport amb l'Agullo. Tot i aixo se li notaba que tenia, d'alguna manera , el segell claret. Tot i que anave fosc.

festival de circ

El Festival del Circ Elefant d’Or aterra per primera vegada a Girona després de fer les anteriors edicions a Albacete i Figueres. És una estrena que el seu director, Genís Matabosch, augura que serà “la més espectacular” dels sis anys d’història del certamen, que enguany tindrà lloc entre el 22 i el 26 de febrer al Camp de Mart de la Devesa. En conjunt, 88 artistes de catorze països competiran en 24 atraccions davant d’un jurat internacional, que escollirà els guanyadors dels premis Elefant d’Or, Plata i Bronze. De moment tenen catorze espectacles confirmats, com ara la contorsió extrema dels finlandesos Zephyr, l’equilibri al trapezi dels vietnamites De Tru i els icaris amb meteors dels xinesos Wuqiao School of Acrobatics Arts.

Un dels espectacles més destacats és el que oferirà, a l’obertura i la cloenda de cada representació, el ballet de la companyia Royal Circus de Gia Eradze adscrita al Gran Circ Estatal de Moscou. A més, els circs estatals de Rússia, el Vietnam, la Xina i Corea del Nord ja han confirmat que estrenaran noves produccions al festival; i països com Moldàvia, Austràlia i Finlàndia que hi participaran per primera vegada.

El festival es farà a Girona després d’un final no gaire afortunat a Figueres, on es va celebrar els últims tres anys. Els promotors van deixar la ciutat de Dalí després que la seva alcaldessa, Marta Felip, no va trobar el suport de cap altre grup municipal per aprovar el pressupost que en garantís la continuïtat. El principal escull: el Museu Europeu del Circ que s’havia de crear com a condició sine qua non per mantenir el certamen a Figueres. Era una condició innegociable a l’Alt Empordà però que, en canvi, a Girona no es preveu, almenys a curt termini. “Esperem que el museu sigui una realitat d’aquí uns anys, però ara la prioritat era salvar el festival”, assegura Matabosch. En aquest sentit, també deixa clar que la principal raó per marxar de Figueres va ser la tramuntana, “que posava en perill tot el festival perquè una sola anul·lació d’un espectacle hauria suposat la ruïna”. Però aquest perill, Matabosch només el va veure quan es va esfumar la possibilitat d’aixecar el projecte museístic. “Quan tenia la il·lusió de fer el museu pagava la pena el risc, però quan va desaparèixer el projecte em va caure la bena dels ulls”, admet el director del festival.

Després d’anunciar que deixava la capital de l’Alt Empordà, el director assegura que va rebre ofertes “de moltes poblacions i països”, però que va escollir Girona per continuar a les comarques gironines. Una arribada, però, que també ha sigut polèmica. La plataforma Salvem la Devesa i els grups municipals d’ERC i la CUP han criticat que el festival s’instal·li al Camp de Mart, que està protegit i del qual encara no s’ha redactat el pla especial que n’ha de regular els usos i serveis. L’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, recorda que l’espai on s’instal·larà la carpa “està destinat a usos especials” i assegura que “no hi haurà problemes de contaminació acústica ni perjudicis per als veïns”.

Madrenas creu que els beneficis que pot obtenir la ciutat són més grans que les possibles molèsties. “Ajudarà el sector turístic i de serveis en un mes, el febrer, que no és gens fàcil, i ens ajuda a posicionar-nos com la segona capital cultural del país”, diu. A falta de tancar les xifres definitives, el festival compta amb mig milió d’euros de pressupost, 60.000 dels quals aportats per l’Ajuntament i 60.000 més pel Patronat de Turisme de la Costa Brava i la Diputació de Girona.

la cera

La cera de les espelmes no és un residu fàcil d'eliminar. Els equips de neteja de Barcelona ja hi van dedicar dies quan s'acumulava al terra de la Rambla fruit dels homenatges a les víctimes de l'atemptat del 17 d'agost. Ahir el problema va agafar per sorpresa els tècnics municipals, que no s'esperaven que la manifestació multitudinària per exigir la posada en llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart amb espelmes enceses acabés amb una munió d'espelmes fonent-se sobre l'asfalt i posant en risc els conductors, sobretot els motoristes. Per això, ahir ja es va decidir tallar la Diagonal entre la plaça Francesc Macià i el Cinc d'Oros i aquest matí la ciutat s'ha despertat col·lapsada. Sobretot a l'entrada per la Diagonal i als carrers Aragó i Mallorca, que han anat absorbint el trànsit.

Un equip de 53 persones hi ha treballat tota la nit i a les 07.00 h, veient que la situació no estava controlada, s'hi han sumat 40 treballadors més. En aquest sentit, el director de Mobilitat del consistori, Adrià Gomila, ha explicat que el que s'està fent primer és reobrir el trànsit a les cruïlles -ja  es pot creuar la Diagonal, per exemple, per Aribau i Muntaner- i que el pas següent ha de ser recuperar el tronc central. A primera hora d'aquesta tarda l'Ajuntament ha confirmat la reobertura parcial de la Diagonal, entre els trams de la plaça Francesc Macià i el carrer Muntaner en sentit Llobregat. Els vehicles ja poden circular tant pels carrils centrals com pel lateral de l'avinguda. 

Un altre dels trams que ja s'ha obert al trànsit han sigut les vies transversals que creuen la Diagonal, excepte el passeig de Gràcia. A aquestes hores el tall arriba fins a l'alçada del carrer Roger de Llúria. Tot i aquesta progressiva reobertura, el col·lapse que ha sofert una de les artèries principals de la ciutat ha obert el debat polític. 

Alberto Fernández Díaz (PPC): "Va donar permís Colau per a la manifestació d'ahir que avui talla la Diagonal? [...] Qui dimitirà? Qui pagarà la neteja?"

El president del grup municipal del PPC a l'Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, ha demanat dimissions i responsabilitats per la manifestació d'ahir a la Diagonal, que ha provocat talls de trànsit. A través del seu compte de Twitter s'ha preguntat si Colau va donar permís per a la concentració i qui pagarà les despeses dels equips de neteja.

Mostra la imatge al Twitter

 Segueix

Alberto Fernández @albertofdezxbcn

Dio Colau permiso express para la manifestación d ayer q hoy corta Diagonal?Nadie advirtió d riesgos?Quien dimitirá?Quien paga la limpieza?

9:38 - 18 oct. 2017

•  439439 respostes
 
•  269269 retuits
 
•  277A 277 els agrada

Informació i privacitat dels Anuncis del Twitter

En nom del PDECat, Jaume Ciurana també ha criticat la manca de previsió dels treballs de neteja. En un comunicat, Ciurana ha assegurat que els mateixos organitzadors de la manifestació d'ahir han mostrat "més capacitat de reacció i improvisació" que no pas el el govern municipal. En aquesta mateixa línia, el portaveu del PDECat ha afegit que "hi ha hagut una clara manca de previsió, sembla que és clar que l'operatiu de resposta no ha sigut encertat ni estava ben dimensionat". 

Kirduk (kurds)

Des que el Kurdistan iraquià va celebrar fa un mes el seu referèndum d’independència, els tambors de guerra ressonaven a Kirkuk. Aquesta terra pròspera on l’or negre brolla arran de terra s’ha convertit en el nou focus de confrontació entre Bagdad i la regió autònoma del Kurdistan iraquià.

Els kurds en tenien el control des que la van alliberar de mans de l’Estat Islàmic. En els últims dies el govern kurd hi havia enviat fins a 6.000 efectius addicionals perquè les forces iraquianes s’havien desplegat a les zones frontereres amb el Kurdistan, un moviment que Irbil va interpretar com “una declaració de guerra”. Ahir, finalment, Kirkuk va caure en mans del govern iraquià.

• 

L’exèrcit iraquià entra a Kirkuk en represàlia pel referèndum kurd

Diumenge a mitjanit (hora local) forces iraquianes amb el suport de les milícies xiïtes conegudes com les Unitats de Mobilització Popular (UMP) van avançar des de Taza Khormatu (a 75 quilòmetres al sud de Kirkuk) “amb la intenció d’entrar a la ciutat”, va explicar a l’ARA Kawyar Shahed, portaveu de l’oficina presidencial del Kurdistan iraquià. Aproximadament a les 2.30 de la matinada (hora local) van atacar les forces peixmergues (milícies kurdes) des de dos fronts a la intersecció Taza-Kirkuk i al pont de Maryam Bag, al sud de la ciutat, utilitzant equipament militar dels Estats Units, incloent-hi els tancs Abrams i vehicles Humvee, va detallar Shahed. Les tropes de Bagdad van aconseguir controlar l’aeroport militar K1, una instal·lació de gas, una refineria i una planta d’electricitat, va afegir Shahed. Per la seva banda, els peixmergues van destruir almenys cinc Humvees nord-americans utilitzats per les forces paramilitars de les UMP.

Hissen la bandera iraquiana

A mitja tarda les milícies xiïtes van entrar al centre de Kirkuk i hi van tornar a hissar la bandera iraquiana que havia sigut substituïda per la del Kurdistan. Els uniformats iraquians també van controlar els edificis governamentals i l’oficina del governador “sense trobar resistència”, va explicar a l’ARA Noa Salah Ahmad, cap de policia d’una comissaria de Kirkuk.

“Les forces peixmergues continuaran defensant el Kurdistan, els seus pobles i interessos”, van condemnar en un comunicat les autoritats kurdes. No obstant, hores abans de l’atac el govern iraquià va emplaçar les forces kurdes de seguretat a cooperar per mantenir la pau. Podria dir-se que la caiguda de Kirkuk s’ha degut a la divisió entre les faccions kurdes. La Unió Patriòtica del Kurdistan, que governa aquesta localitat, “va abandonar Kirkuk a la seva sort”, segons va denunciar a aquest diari Ano Abdoka, representant polític del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK), del president Massud Barzani.

A la disputada ciutat, els habitants es debatien ahir entre quedar-s’hi o anar-se’n. “Les coses pinten malament. Cap negoci ha obert avui. Tothom és a casa esperant que passi el pitjor”, va explicar amb angoixa el Shuaib, un veí de Kirkuk en una conversa telefònica amb l’ARA. “Aquí tothom està agafant armes per defensar-se i els peixmergues han tornat al front a lluitar”, va afegir, i també va apuntar que “en alguns barris s’han aixecat barricades per impedir que els tancs i vehicles militars entrin a la ciutat des del sud”.

Altres veïns van preferir marxar-ne per buscar seguretat. “Milers d’iraquians han fugit de la ciutat de Kirkuk i s’han dirigit cap a les ciutats kurdes de Sulaimaniya i Irbil per deixar enrere els combats”, assegurava una font del departament de Migració del Kurdistan iraquià.

Kirkuk estava controlada de facto pels kurds des del juny del 2014, quan les forces peixmergues van fer-ne fora les milícies jihadistes de l’Estat Islàmic que intentaven controlar els pous de petroli de la zona, que produeixen fins a 600.000 barrils de cru al dia.

De fet, Kirkuk ha après a viure d’esquena a l’Iraq i des de fa anys el govern autònom del Kurdistan en controla les vendes de petroli i firma contractes unilaterals d’exportació, cosa que ha irritat el govern de Bagdad.

Però la disputa territorial es remunta a unes quantes dècades enrere, fins al punt que molts anomenen Kirkuk la Jerusalem kurda.

A la dècada dels anys vuitanta Saddam Hussein va dur a terme una campanya d’“arabització” a les riques zones petrolieres del nord de l’Iraq, que estaven en mans dels kurds. Però després de la invasió nord-americana del país, el 2003, més de mig milió de kurds desplaçats van tornar a la “terra promesa” i a d’altres regions anteriorment arabitzades, per reclamar-les com a territori kurd. No va ser fins al 2005 quan es va preveure la inclusió al Kurdistan dels territoris disputats. L’autonomia de Kirkuk està prevista a l’article 140 de la Constitució iraquiana, i el 2007 s’hauria d’haver fet un referèndum en aquesta ciutat petroliera sobre la seva incorporació a la regió autònoma del Kurdistan, però mai no es va arribar a concretar per motius polítics.

“La falta de voluntat de Bagdad a l’hora d’implementar l’article 140 es deu a les riques reserves de petroli que hi ha a la província”, remarcava a l’ARA l’analista Shivan Fazil. “El fracàs de successius governs de Bagdad, fins i tot de l’actual administració d’Al-Abadi, ha demostrat la poca empatia cap als kurds”, va criticar Fazil.

Es creu que actualment els kurds són majoria a Kirkuk, però ningú s’atreveix a parlar del cens de la població perquè es tracta d’un afer tabú i perillós que podria fer saltar l’espurna del conflicte sectari que batega a cada barri. En aquesta ciutat multiètnica, a més a més d’àrabs i de kurds, hi viuen minories turcmanes i cristians assiris.

el mundial rapid?

En un Mundial de motociclisme se suposa que el campió és el que corre més. I no és ben bé així. O, més ben dit, no només és així. L’any passat Marc Márquez es va proclamar campió al GP del Japó, l’escenari que aquest cap de setmana enceta el triplet d’ultramar (el Japó, Austràlia i Malàisia), abans d’abaixar el teló a València.

El 2016 el de Cervera arribava amb 24 punts de marge a una pista on ja s’havia proclamat campió el 2014. Aquesta vegada la coronació haurà d’esperar, ja que els 16 punts de diferència que té sobre Dovizioso no són un marge prou gran. Aquest campionat ha estat marcat per dos factors tècnics transcendents: l’electrònica i els pneumàtics.

En el primer cas, la teoria diu que és la mateixa per a tots els fabricants. Però l’adaptació i l’aplicació particular de les dades que en treuen marca petites diferències. No són gaire grans, però hi són. L’altre factor fonamental han sigut els canvis constants de les carcasses dels pneumàtics que ha fet Michelin, el proveïdor d’aquest element al campionat. Aquestes modificacions han obligat els fabricants a haver de treballar “en contra” de la moto. El xassís d’un model nou neix amb un comportament i una personalitat concretes. Quan li posem les rodes, canvia, i cal fer petites modificacions a aquest bastidor i al caràcter del motor (amb aquesta electrònica) perquè s’adaptin als canvis de les gomes. Com més canvis de carcassa, més modificacions cal fer. I aquest any això ha sigut una bogeria.

La temporada comença amb les motos que són d’una determinada manera, i acaba amb unes màquines ben diferents. Òbviament, els grans equips oficials tenen més eines que els privats per fer aquests canvis més ràpidament. Això explica, per exemple, que a començament de temporada la Yamaha de Johann Zarco anés tan bé, i que a partir d’un moment determinat -que coincideix amb el canvi de pneumàtics- comencés a patir. L’aportació del pilot és fonamental. Cal que qui va dalt de la moto tingui prou “ductilitat” per poder anar modulant el seu estil de conducció en funció de les modificacions. I no és gens fàcil. Maverick Viñales, per exemple, va deixar tothom amb la boca oberta quan, amb la victòria en les dues primeres curses del calendari, va acreditar que l’adaptació a la Yamaha no era una flor d’estiu. Però, a partir del Circuit de Catalunya, la trajectòria es va torçar coincidint amb un canvi de carcassa. Què marca la diferència, doncs?

Márquez és, dels set primers classificats, qui té més victòries: 4. Però també qui s’ha quedat més vegades en blanc: 3. Queda clar que l’aportació del pilot, si no existeix, converteix en estèril la feina dels enginyers. I, en aquest sentit, la trajectòria de Márquez ens ho dibuixa clarament. Per al pilot d’Honda, o blanc o negre. Aquesta temporada acumula ni més ni menys que 22 caigudes (78 des que el 2013 va començar a MotoGP)!

A diferència de la F1, aquest campionat potser no es decidirà abans d’hora, però per no quedar despenjat de la lluita pel títol caldrà ser adaptable com un líquid i modificar l’estil de conducció en funció del comportament d’una moto condicionada pels neumàtics i, òbviament, per les circumstàncies d’asfalt i temperatura, que són les que els converteixen gairebé en éssers vius.

la resposta

Aquest text, partint del meu article publicat a l’ARA el dia 9 (“El joc polític exigeix visió estratègica”), volia analitzar les condicions d’una negociació assistida per fases (bons oficis per facilitar el diàleg i després algun tipus de mediació), si no es produïa una declaració jurídicament vinculant d’independència. La idea força hauria estat: de la intermediació a les possibilitats de mediació.

El que va passar al Parlament el dia 10 i l’activació l’endemà del primer pas per a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, amb dues demandes concatenades que la Generalitat ha de satisfer en dos terminis, han canviat radicalment el context. Ens ocuparem, doncs, del que ha esdevingut i del que pot esdevenir, no de les condicions de la negociació, un escenari poc probable a curt termini.

La compareixença del president Puigdemont, tot i la seva transcendència i amplíssim seguiment, no va produir cap acte administratiu amb valor jurídic. No es va votar res i la declaració signada pels parlamentaris de la majoria, fora de la sessió formal, és una declaració d’intencions. El president va anunciar que assumia els resultats i, per tant, la intenció de declarar la independència, i, segons després, va demanar al Parlament que, atès que un espectre de diàleg recorre Europa, en suspengués l’aplicació, per endegar -sense concrecions- diàleg i negociació.

En termes d’anàlisi del discurs, el recurs als marcs mentals i als relats, de la mà de Lakoff, no resulta útil. Cal emprar les eines del filòsof del llenguatge Austin a Com fer coses amb paraules, un estudi dels actes de parla. N’analitza uns de singulars, els performatius, que no es limiten a descriure un fet sinó que en ser expressats realitzen el fet que esmenten, materialitzen una acció. Infinitius com declarar o prometre en són exemples habituals. Alguns dels actes performatius, però, necessiten un context interpretatiu i uns criteris d’autenticitat que els seus protagonistes han de satisfer. De vegades calen també accions successives per tal que les intencions manifestades discursivament prenguin cos real. Austin distingeix tres tipus d’enunciats o moments: enunciats locutius (la mateixa frase), il·locutius (la intenció de la frase) i perlocutius (la conducta causada per la frase). Es va assistir a un acte performatiu il·locutiu, en un context marcat per dues lleis suspeses pel TC i un referèndum que l’altra part considera que no s’ha produït formalment; amb uns criteris d’autenticitat marcats per una majoria absoluta al Parlament i una intenció no abandonada (es podria aprovar), i amb serioses dificultats -tant formals (legislació espanyola i europea) com materials (control territorial, finances i aplicació de l’article 155)- per dur a la pràctica a curt i mitjà termini l’eventual declaració. Addicionalment, en un camí paral·lel que continuarà inexorablement, existeixen accions judicials, amb esdeveniments i determinis importants també la setmana vinent.

La convocatòria d’eleccions anticipades, acompanyades d’algun altre moviment, té més probabilitats que abans

Clar i català, no hi ha hagut formalment, en termes jurídicament vinculants, declaració d’independència. El que s’ha suspès és la decisió de declarar-la. Per això el doble requeriment a la Generalitat (Govern i Parlament): diguin si hi ha hagut o no declaració; en cas que la resposta sigui afirmativa o interpretable com a tal perquè és imprecisa, revoquin la decisió. En context parlamentari quasi simultani, el govern central i el PSOE han anunciat performativament, per separat però coordinats, la voluntat de reformar aviat la Constitució i han circumscrit l’eventual diàleg a una lectura restringida de les normes. Explícitament han evitat qualsevol referència a una consulta no vinculant pactada en el futur i fins i tot a una recuperació de l’Estatut del 2006 abans de la sentència del TC. Poc marge per construir ponts i espai d’interessos comuns, tot i que encara hi ha un espai, reforçat per un rumor molt vague que amb ajut de tercers s’haurien pactat algunes vies d’actuació futures.

Li toca moure fitxa a la Generalitat. Formalment, podria dir de forma certa que la declaració d’independència no s’ha produït, ni tan sols en els termes que preveu la llei del referèndum. Fer-ho, però, pot provocar una escissió definitiva amb la CUP i la desil·lusió dels moviments socials independentistes i d’una part important de la població. Es respongui d’una manera o d’una altra, aquest cop no n’hi ha prou amb enunciats il·locucionaris; caldran actuacions polítiques, sobretot del 16 al 19, que hauran de ser coherents amb les paraules. En termes d’acció política estratègica, és fonamental conservar capacitat d’actuar i de respondre als moviments futurs de l’altre. La convocatòria d’eleccions anticipades, acompanyades d’algun altre moviment, té més probabilitats que abans.

negociacions brexit

Londres i Brussel·les es van rendir ahir a l’evidència dels últims dies: les negociacions pel Brexit no avancen. “Estem en un punt mort preocupant”, va admetre el negociador europeu, Michel Barnier.

Des que van començar les discussions a finals d’agost, no s’ha avançat gaire, segons van reconèixer Barnier i el seu homòleg britànic, David Davis. Tant és així que la segona fase de negociacions que havia de començar aquest mes d’octubre s’ha posposat almenys fins al desembre, sense que estigui clar tampoc si es podrà assolir aquest nou termini.

Barnier va explicar ahir que en la pròxima cimera de caps d’estat i de govern, que tindrà lloc la setmana que ve a Brussel·les, no proposarà l’inici d’aquesta segona fase, tal com estava previst. El segon bloc de converses s’havia de centrar en la futura relació entre tots dos blocs (en què s’hauria de parlar d’un possible acord comercial). “Aquesta relació futura exigeix que hi hagi confiança entre nosaltres, que vingui amb tota la claredat i el respecte de tots els compromisos que hem assumit els 28”, va dir Barnier, en clara referència al principal problema en les discussions actuals: la factura que ha de pagar el Regne Unit abans de sortir de la UE.

De fet, per passar pantalla cal avançar encara en tres punts principals: els diners que ha de pagar el Regne Unit (uns 60.000 milions que corresponen al total de compromisos adquirits, com per exemple la partida per pagar als funcionaris britànics, o a projectes d’ajuda humanitària); els drets dels ciutadans comunitaris al Regne Unit i dels britànics a Europa, on encara hi ha “divergències” (com les pensions i la regrupació familiar); i la frontera amb Irlanda del Nord, per mantenir els acords de Divendres Sant.

El negociador europeu va avançar que a partir d’ara s’intensificaran les trobades per intentar accelerar les discussions, amb l’objectiu que al desembre pugui començar finalment la segona fase de negociacions. Un avenç que només es podrà aconseguir “amb voluntat política”, va advertir Barnier.

Després del discurs de la primera ministra britànica, Theresa May, de fa tres setmanes a la Universitat de Florència, Brussel·les esperava que les discussions millorarien, però el pessimisme s’ha acabat imposant perquè només hi ha progressos en qüestions tècniques. Amb tot, el negociador britànic, que sempre s’ha mostrat força més optimista que el seu homòleg francès, malgrat admetre que encara queda “un llarg camí per recórrer”, va defensar els seus esforços per arribar a un consens.

La qüestió que plana ara és què passarà si les negociacions no avancen tampoc al desembre. Una possibilitat que ja no descarta el president del Consell Europeu, Donald Tusk, que va demanar aquesta setmana una “reflexió” al voltant d’aquest possible escenari.

Sobre la possibilitat que no hi hagi cap acord entre la UE i el Regne Unit, Davis va admetre que Londres ha d’estar preparat. “Si no és possible, el govern ha d’estar preparat per tenir alternatives”, va comentar. Una qüestió que ja és damunt la taula. Theresa May va assegurar dimecres que dedicarà més recursos per preparar plans de contingència davant aquest escenari. “Per la nostra part, estarem a punt per fer front a qualsevol eventualitat”, va advertir Barnier.

“Posem un tigre al dipòsit i aconseguim-ho”, anima Johnson

El ministre d’Afers Estrangers del Regne Unit, Boris Johnson, va respondre ahir a les declaracions del negociador europeu, Michel Barnier, que va parlar del “punt mort” de les negociacions del Brexit. Johnson el va animar a posar-se les piles i augmentar el ritme de les converses per poder assolir l’acord: “Estem esperant certa urgència dels nostres amics i socis europeus, ja és hora de posar un tigre al dipòsit i aconseguir-ho”, va dir a la premsa, en al·lusió a l’acord pel Brexit. L’expressió provenia d’un famós anunci publicitari de l’antiga Esso (avui ExxonMobil) al Regne Unit dels anys 60, on dibuixaven literalment un tigre dins el dipòsit.

heroines sovietiques

¿Es pinten els llavis les noies que serveixen al front? ¿Quina roba interior prefereix la senyoreta Pavlitxenko i de quin color li agrada més? Segurament els periodistes no farien aquestes preguntes a un franctirador, però són les que van plantejar a la tinent Liudmila Pavlitxenko quan, amb 26 anys, va aconseguir obtenir la marca individual més alta de l’Exèrcit Roig: va matar el seu feixista número 309. Lyuba Vinogradova (Moscou, 1973), col·laboradora habitual de l’historiador Antony Beevor, recull la història de Pavlitxenko i altres franctiradores a Ángeles vengadoras. Las francotiradoras soviéticas en la Segunda Guerra Mundial (Pasado & Presente).

Quan Pavlitxenko i les seves companyes van tornar a casa, a diferència d’altres veterans de guerra, no van ser rebudes com a heroïnes. “Van arriscar les seves vides, van veure com mataven els seus amics, moltes van tornar amb ferides i la societat les va tractar com prostitutes”, diu Vinogradova. No és la primera vegada que Vinogradova indaga en la vida de les dones que van lluitar amb l’exèrcit rus. Al llibre Las brujas de la noche (2015) explicava la lluita de les aviadores soviètiques contra el feixisme i el masclisme.

Cap altre país en cap moment de la història, segons afirma Vinogradova, va enviar tantes dones al front com la Unió Soviètica. L’autora calcula que un milió de dones van servir a l’exèrcit soviètic, i que milers van ser franctiradores. “Rússia és un territori immens i poc poblat. Milions de soldats van morir durant els dos primers anys de guerra i necessitaven desesperadament més gent -explica Vinogradova-. Les dones es van incorporar com a cuineres, infermeres i metges, però també com a tècniques, pilots, franctiradores i conductores de tancs perquè no hi havia prou homes”. Les xifres de mortaldat durant la Segona Guerra Mundial són esfereïdores, sobretot entre els homes nascuts a la Unió Soviètica entre el 1922 i el 1923.

Masclisme i assetjament

La procedència de les franctiradores era molt diversa. Hi havia des de camperoles que provenien de regions ensorrades en la misèria fins a joves estudiants de refinades escoles de Moscou. Algunes, sobretot el 1941, es van presentar com a voluntàries però a la majoria no se’ls va donar alternativa. “Se’ls feia una revisió, se’ls comprovava la vista i se’ls anunciava que serien franctiradores; moltes ni tan sols sabien què volia dir aquesta paraula”, diu Vinogradova. Després se’ls donava roba d’home -no hi havia uniformes femenins-, que els anava massa gran, i botes que els queien dels peus.

Els morts, per a moltes, van ser un llegat feixuc que les va acompanyar sempre. Tonia Majliaguina, que era òrfena, va matar un alemany a pocs metres. Quan el va veure caure va cridar: “Era el pare d’algú i jo l’he matat!” Es va posar a plorar. La mare de la Roza, una altra franctiradora, temps després que morís la seva filla, va dir al seu fill petit: “La mort era el millor que li podia passar. Com hauria pogut viure després de la guerra? Després d’haver matat tanta gent...”

Les franctiradores no només havien de lluitar contra els nazis, sinó també contra el masclisme i l’assetjament sexual. Lídia Bakieva va arriscar moltes vegades la vida per acostar-se a l’enemic i disparar. En una ocasió, quan portava més de dos dies i mig de combat i sense poder dormir, un oficial la va cridar: necessitava que dues dones netegessin el terra de fusta on dormien els alts comandaments. No ho van fer. Quan li van preguntar per què no ho havien fet, va respondre: “Perquè estem combatent en una guerra en igualtat de condicions i portem dos dies sense dormir”. Li van caure cinc dies d’arrest. “No hi havia igualtat ni a l’exèrcit ni a la societat, però algunes franctiradores van ser promocionades i fins i tot van arribar a coronels, i normalment tenien el suport dels companys perquè un franctirador era una figura de gran valor, donaven molta moral”, explica Vinogradova. No obstant això, sovint les franctiradores també havien de fer front a l’assetjament sexual dels superiors.

El silenci i l’estigmatització

Quan van tornar de la guerra, la majoria van optar per no explicar que havien estat a l’exèrcit. Mentre Stalin va ser viu, molts veterans van preferir el silenci perquè al dictador no li agradava recordar el desastre bèl·lic. Anys després, amb Bréjnev, el govern soviètic va començar a reconèixer els veterans de guerra, se’ls va homenatjar i també es van atorgar pensions. Però moltes dones van continuar callant. “La societat les va assenyalar. Van haver de sentir moltes vegades com els deien que segurament se n’havien anat al llit amb els seus companys soldats al front”, diu Vinogradova.

Algunes es van casar amb soldats però les famílies dels seus marits les van rebre amb recel. Un dels testimonis del llibre, Vera Txuikova, explica que quan va tornar de la guerra va anar a un ball. Ningú la treia a ballar. Alguns van insinuar que no hauria d’haver-hi anat perquè havia estat al front. Ella se’ls va encarar: “I què creieu que hi feia allà? Prostituir-me?” La van deixar en pau.

116-155

En diversos mitjans de comunicació s’han publicat aquests últims dies articles en els quals o bé s’informa o bé s’opina sobre la possibilitat de recórrer a l’article 116 o al 155 de la Constitució espanyola per fer front al desenvolupament del Procés a Catalunya. En la informació sobre el debat que sembla que hi ha dins del govern espanyol a favor d’una via o l’altra, o en l’opinió que expressen els columnistes que escriuen sobre això, sembla que es doni per descomptat que la Constitució permet l’opció per una via o l’altra, com si fossin intercanviables a l’hora de respondre al repte que suposa el procés cap a la independència a Catalunya.

És veritat que tant l’article 116 com el 155 són a la Constitució sense que es pugui establir ordre jeràrquic entre ells. És veritat que tant l’un com l’altre preveuen instituts de protecció excepcional o extraordinària de l’Estat; l’article 116 els estats d’alarma, excepció i setge, i el 155 la “coacció federal”. I és veritat que és el govern el que pot activar-los, amb el concurs del Congrés de Diputats en els primers i amb el del Senat en el segon.

¿Això vol dir que, per fer front a l’emergència que s’està vivint a Catalunya, el govern espanyol pot recórrer indiferentment a la protecció excepcional prevista a l’article 116 o a la protecció excepcional prevista al 155, com si fossin intercanviables? De cap manera. Cadascun d’aquests dos articles és a la Constitució en un lloc molt diferent i per respondre a emergències de naturalesa molt diferent.

L’article 116 és l’últim del títol V de la Constitució. Ve precedit pel títol dedicat als drets, els deures i les llibertats dels ciutadans i dels títols dedicats als dos poders de naturalesa política, a través dels quals s’assegura la direcció política de la societat i de l’Estat: els poders legislatiu -Corts Generals- i executiu -govern i administració pública-. En tots els articles anteriors al 116 la Constitució preveu la normalitat, és a dir, quins són els drets que poden exercir els ciutadans en condicions d’igualtat i quin és el funcionament regular dels poders legislatiu i executiu.

Sembla que es doni per descomptat que la Constitució permet optar entre els articles 116 i 155

En l’article 116 la Constitució introdueix la perspectiva de la anormalitat, és a dir, què passa quan ens trobem davant d’una circumstància extraordinària o excepcional: com es veu afectat l’exercici dels drets i quines alteracions es produeixen en el funcionament regular dels poders legislatiu i executiu.

El poder judicial comença a l’article 117, perquè és substancialment resistent a l’excepció, no es pot veure afectat per cap circumstància per molt excepcional que sigui.

L’article 155 ocupa una posició similar a la de l’article 116 al títol VIII, pel que fa a l’exercici del dret a l’autonomia per les “nacionalitats i regions” que integren Espanya.

En aquest títol VIII de manera esglaonada es van preveient els diferents moments d’exercici del dret a l’autonomia:

1. Iniciativa del procés autonòmic: vies previstes als articles 143 i 151 amb els afegits de l’article 144 i disposició transitòria segona.

2. Procediment d’elaboració i aprovació de l’Estatut d’Autonomia d’acord amb la via d’accés que s’hagués seguit.

3. Arquitectura institucional de la comunitat autònoma: Parlament elegit per sufragi universal, govern elegit pel Parlament i responsable davant el Parlament i el Tribunal Superior de Justícia.

4. Distribució de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes.

5. Control dels actes dels òrgans de les comunitats autònomes.

6. Presència de l’Estat a la comunitat autònoma a través del delegat del govern.

Aquests són els moments de l’exercici del dret a l’autonomia en la normalitat i estan regulats a la Constitució entre els articles 137 i 154.

A l’article 155 la Constitució introdueix la perspectiva de la anormalitat. ¿Què passa i com es reacciona quan es produeix un exercici desviat del dret a l’autonomia per una comunitat autònoma, quan una comunitat autònoma incompleix les obligacions que li imposen la Constitució o la llei o atempta greument contra l’interès general d’Espanya?

Per això hi ha a la Constitució l’anomenada coacció federal. El govern, amb el concurs del Senat per majoria absoluta, pot adoptar les mesures necessàries perquè la comunitat autònoma cessi en l’exercici desviat del dret a l’autonomia i retorni a la normalitat.

Significa, doncs, que l’article 155 i únicament el 155 és el que es pot activar per reaccionar davant d’una situació com la de Catalunya. Cap altre.

Sense ordre no hi ha coneixement

la recepta

Es pot dir que Margaret Thatcher es va atrevir amb gairebé tot: es va enfrontar a l’IRA, va portar els sindicats britànics a la quasi destrucció, va apostar per Mikhaïl Gorbatxov quan l’URSS encara generava recels a Occident, i no va dubtar a enviar tropes per defensar les illes Malvines de l’ocupació argentina. Fins i tot, no va tenir cap inconvenient a posar-se un davantal quan calia i atrevir-se amb els fogons. Almenys així ho asseguren els qui la van conèixer.

Segons sembla, la Dama de Ferro era un tros de pa a la cuina: li encantava preparar tota mena d’especialitats per al seu marit, Dennis, i per a ella mateixa, sempre que tenia temps, esclar. Ara s’ha trobat al seu arxiu privat un document amb una recepta que ella mateixa es va inventar i va batejar amb el nom d’ entrant misteriós. Margaret Thatcher cuinava aquest plat en ocasions especials. És un misteri si la peculiar especialitat de l’ex primera ministra britànica tenia èxit. Els entesos admeten que el preparat devia ser gairebé incomestible.

A l’arxiu privat de la Dama de Ferro s’han localitzat cartes, butlletins informatius i els discursos que la mandatària va pronunciar i van marcar la seva carrera política. I també la preuada recepta, escrita en un document amb un segell oficial.

És ben sabut que Thatcher s’inspirava en el pensament de dos dels tres economistes més influents del segle XX per a la seva política: Friedrich Hayek i sobretot Milton Friedman, el seu favorit. Durant els seus governs es van privatitzar les companyies estatals britàniques de telefonia, gas, aigua i electricitat, i també la línia aèria British Airways i la firma Rolls-Royce. En canvi, és una autèntica incògnita saber en què s’inspirava l’ex primera ministra britànica per preparar les seves receptes.

El seu plat preferit

Se sap que el seu plat preferit era el peix a la planxa. Ho va confessar ella mateixa en una entrevista al diari The Observer l’any 1975. Així mateix, també va explicar que sovint li agradava beure un whisky amb soda i gel a la nit, després d’haver treballat durant tota la jornada. Però el seu licor preferit era el Cointreau.

De jove, Thatcher es va llicenciar en química a la Universitat d’Oxford i va treballar a l’empresa d’alimentació J. Lyons and Company, on va formar part d’un equip que va inventar un gelat de textura més tova de l’habitual, que actualment es coneix com el gelat de màquina. Malgrat els seus provats dots, la seva recepta de l’entrant misteriós -com ella mateixa la va anomenar- s’elaborava amb un simple consomé de vedella, crema de formatge i curri en pols. Res més. Així de simple.

El diari The Guardian detallava la recepta aquesta setmana i recollia el parer d’un cuiner, que opinava que probablement aquest era el plat que la Dama de Ferro devia preparar a les cinc de la matinada, abans d’anar-se’n a treballar. “És un plat que es cuina en cinc minuts però que necessita unes quantes hores de repòs”, afirmava l’expert. “Personalment menjaria aquesta especialitat amb una torrada perquè tingués una mica més de consistència. Però, tot i així, no l’afegiria al meu menú com un possible sopar”, afegia.

Sens dubte, Margaret Thatcher va fer història com a primera ministra del Regne Unit, però difícilment passaria a la història com a cuinera.

seus

Fins a l’1-O la situació política catalana no afectava l’economia. La tensió es quedava a casa i el món no la veia. Des de l’1-O el món l’ha vist, no perquè els catalans votessin sinó perquè formacions d’homes sense cara, sortides, possiblement, dels laboratoris de disseny de Hollywood, ho van tractar d’impedir. Les imatges van fer la volta al món i amb això el conflicte ha entrat en una etapa en què l’economia de Catalunya, d’Espanya i d’Europa poden quedar-ne afectades. De més a menys intensitat, en aquest ordre. Les maneres com l’economia se’n pot ressentir són molt diverses. Avui em referiré a una que ha estat molt viva les darreres dues setmanes: la sortida de seus.

La sortida de seus de Catalunya no és mai una bona notícia, prengui la forma que prengui. Ara bé, l’impacte final que tindrà la tongada actual de decisions empresarials sobre l’economia encara no el sabem. Hi ha molts desplegaments possibles i segurament necessitarem anys per fer-ne un judici definitiu.

En les empreses que han fet aquest pas hi han confluït una varietat de consideracions que voldria repassar.

Un primer aspecte afecta les empreses que cotitzen a borsa. És esperable que la incertesa pugui afectar negativament les cotitzacions a borsa. I és també normal que les empreses prenguin mesures per minimitzar aquest efecte, i que ho hagin de fer amb moviments urgents. No és evident, però, que canviar el domicili d’una empresa disminueixi la incertesa que afronta, com ja hem vist en algun cas. L’excepció són els bancs. Canviar d’adreça dilueix una incertesa important: la d’estar o no sota el paraigua del regulador europeu.

Un segon aspecte, que se superposa amb el primer en el cas d’empreses cotitzades, és la incertesa generada pels boicots. No afecta totes les empreses amb adreça catalana, però pot afectar les que es relacionen directament amb consumidors, especialment si la dependència del mercat espanyol és important. Altra vegada, no és evident que el canvi d’adreça sigui una solució miraculosa a aquest problema. Es veurà. En tot cas, aquí tenim una lliçó. A l’economia catalana li convindria aprofundir en la seva política de diversificació de mercats: som lluny del dia que venguem a França tant o més que a la resta d’Espanya.

Però no ens hem d’enganyar. Moltes empreses han aprofitat una bona circumstància per avançar, i en algun cas culminar, el que ja feia temps que anaven fent: incrementar activitat a Madrid. La pèrdua de seus de Barcelona per anar a Madrid fa molts anys que és una realitat de la qual a Catalunya som ben conscients. Aquest fenomen no és una conseqüència normal del funcionament dels mercats: és induït per una estructura econòmica que magnifica els beneficis de la proximitat al poder (als Estats Units n’hi ha prou que una gran empresa tingui lobistes a Washington; aquí han de ser les adreces les que siguin a prop del poder) i per una política que no contempla amb favor l’existència de centres de decisió importants a la perifèria espanyola. ¿Recordeu, oi, aquell “Abans alemanya que catalana” de quan Gas Natural va intentar una opa sobre Endesa? És possible que el conflicte hagi decantat algun canvi de seu, però abans d’això la causalitat ha estat a la inversa: la pulsió centralitzadora, incloent-hi el permanent afavoriment de l’atracció de seus cap al centre, ha impulsat el conflicte.

No sé pas com s’ho farà el govern del PP per fer compatibles les expressions d’amor i de neutralitat cap al que, per a ell, són espanyols vivint a Catalunya amb l’ànim afavoridor i l’evident alegria que li produeix que les empreses se’n vagin de Catalunya. Que dir que el govern central hauria de ser el primer interessat que les empreses no se’n vagin de Catalunya soni com un enunciat totalment absurd és una bona indicació d’on hem arribat. Els esdeveniments dels darrers deu anys són molt enrevessats. Però tenen una constant: totes les crisis, econòmiques, polítiques, de seguretat, han estat aprofitades pel govern del PP per recentralitzar. Un exemple: tot just estrenar-se, el gener del 2011, el nou govern del PP va liquidar el procés cap a la gestió singularitzada de l’aeroport del Prat i va eliminar l’única seu reguladora, la de telecomunicacions, amb adreça barcelonina. No dubteu que si tinguéssim un desastre natural la solució seria l’habitual: recentralitzar. He de dir que hi ha alguna àrea en què tenim infraestructures d’àmbit espanyol a Catalunya. Per exemple, el de la recerca (supercomputador, CNAG, Sincrotró...). Però, malauradament, és l’excepció.

francesc cabana

Amb 82 anys, Francesc Cabana segueix en actiu, atrafegat a la quarta planta de la seu de l’Enciclopèdia Catalana. Hi ocupa un ampli espai carregat de llibres, documents i diaris antics i mostra, orgullós, el seu últim projecte: una biografia de Francesc Moragas, fundador de La Caixa, que li ha encarregat la Fundació de l’entitat. Cabana és potser la memòria més llarga del món de l’empresa catalana i, tot i que no vol acarnissar-s’hi, no amaga el desengany amb els canvis de seu de moltes empreses catalanes en els últims dies.

¿Coneix cap precedent de sortida de seus d’empreses de Catalunya com el que hem viscut ara?

No. Hi ha un cas curiós: a Sud-àfrica, durant l’apartheid, Occident va demanar a les multinacionals que marxessin del país. Algunes van obeir, i d’altres no. Resulta que al cap d’un temps van tornar les que n’havien marxat però el negoci se l’havien quedat les que es van quedar en primer terme [riu]. Els bancs que es van quedar van acaparar tot el mercat perquè no tenien competència.

I a Catalunya?

Hi va haver uns anys de trasllats forts de seus amb Franco: en l’època franquista aquí hi havia una pressió fiscal molt més gran que a Madrid, perquè la dictadura era molt més severa amb Catalunya que no pas amb Madrid. Aquí feien inspeccions cada dos anys, i allà cada 20. N’hi havia una de molt important, no recordo quina, que tenia una seu social que era una habitació com aquesta, una secretària, una màquina d’escriure i res més. Una presa de pèl, però així no tenien inspeccions!

Hi va haver uns anys de trasllats forts de seus amb Franco

Veu justificat el que ha passat?

Per principis, no. Hi ha distincions: una cosa és Planeta. El Lara sempre havia mostrat molt poc interès pels moviments catalanistes. En el cas dels bancs, la pregunta és si hi ha hagut una sortida de dipòsits important. Si n’hi ha hagut, ho entenc, no és un problema polític; per als bancs, això és delicadíssim.

I els que no són bancs?

Menys. Però la Seat no se’n va, perquè té fàbrica aquí. D’altres poden fer una mica com el Santander i el BBVA, que tenen la seu i els serveis centrals en llocs diferents.

El preocupa aquest moviment?

Sí. Però vull veure com queda perquè pot ser un moviment temporal. No m’agrada. Catalunya ja tenia poques seus socials a l’Íbex-35 i a la borsa i ara només n’hi queda una. Però una cosa és La Caixa i una altra Grifols, que està protegida perquè ven molt a l’exterior.

El més impactant ha sigut el Grup La Caixa, amb el banc, totes les participades...

No ho sé. Avui els portarem un llibre, em diran quin ambient hi ha, però no crec que sigui gaire especial perquè tot el personal està aquí. Potser hi tindran tres persones, a la seu social de València.

¿Com es va comportar La Caixa durant la Guerra Civil?

El director general era el [Josep Maria] Boix Raspall, el vaig conèixer. Va tenir molt bones relacions amb la Generalitat, amb Macià. Era un home catalanista sense més, no tenia afinitat política però tenia bona relació amb el món de la Segona República. I què va fer? Per primera vegada, La Caixa va ajudar a finançar la Generalitat amb crèdits, que es van cancel·lar bé i no van crear cap problema. Després a en Boix el van depurar. El van condemnar a 6 o 12 anys de presó, una bestiesa, i li van cancel·lar la pena per sis mesos. Qui el va succeir va ser l’Enrique Luño Peña, que va entrar a La Caixa com a comissari, era completament franquista.

Així, en el moment més dur de la història de Catalunya, La Caixa es va quedar a Catalunya.

Sí. Va estar aquí amb normalitat. Aleshores, un bon espanyol el que havia de fer era anar-se’n a Burgos.

I, des d’aquest punt de vista, ¿el decep el que ha passat ara?

Jo mai parlaré malament de La Caixa perquè és la primera empresa de Catalunya. I, a més, és l’única de l’Estat que té com a objectiu l’obra social. Em trec el barret, hi ha 500 milions d’euros cada any que van a parar a obra social i investigació. I és l’exemple que demostra que es poden guanyar diners fent això.

¿És bo per a Catalunya que proporcionalment hi hagi un grup tan important?

Sí, perquè crec que un país com Catalunya hauria de tenir dues o tres empreses molt importants. I només hi veig La Caixa. Això també té els seus inconvenients: a Finlàndia, per exemple, tenen Nokia i quan Nokia ha tremolat, el país sencer també ha tremolat. Però també té grans avantatges.

L’accionista d’un banc és un personatge que té por, tinc alguna experiència en aquest sentit amb Banca Catalana. La gent té por

Els accionistes de CaixaBank no han pogut dir-hi la seva.

Suposo que en la pròxima junta hi haurà... En fi, l’accionista d’un banc és un personatge que té por, tinc alguna experiència en aquest sentit amb Banca Catalana. La gent té por.

Creu que la seu tornarà?

Espero que sí, sincerament. Dependrà de com es resolgui això.

Però tenen més clients fora de Catalunya que a dins, i s’exposarien a boicots.

Una tercera part de les vendes de les empreses catalanes es fan a Catalunya, una tercera part a Espanya i una tercera s’exporta. I la d’Espanya s’està reduint.

¿S’està perdent la catalanitat de La Caixa?

[S’ho pensa.] No. Crec que la catalanitat de La Caixa és natural i no política. No conec el Gortázar [conseller delegat des del 2014], però.

El Sabadell està menys arrelat?

Vaig conèixer el Francesc Monràs, que catalanament era molt correcte. I el Joan Oliu, que era un murri. I aquest [Josep Oliu], esclar, és un pijo progre. Un home que ha votat sempre socialista, però esclar, li han sortit els diners per les orelles. L’últim cop que el vaig veure em va dir: “Jo faig diners i tu fas història” [riu].

¿Creu que els grans que han marxat n’han arrossegat d’altres?

No ho crec, tret que sigui un home com el Lara, que era un home de mal humor i geni.

Això dels boicots ve de lluny?

I tant, a mitjans del XIX ja hi ha boicots. Aleshores era boicot als teixits catalans, que era el producte que feia la indústria catalana.

A mitjans del XIX ja hi ha boicots. Aleshores era boicot als teixits catalans, que era el producte que feia la indústria catalana.

Ens hi hem de resignar?

És una reacció estúpida. Fa anys, amb l’Enciclopèdia Catalana, vam fer una empresa de traducció de llibres catalans al castellà amb Pla, Rodoreda... Vam fer una primera tirada de deu llibres i va ser un fracàs absolut. I ens deien “ Nos devuelven las cajas sin abrir”.

¿És normal que a l’Íbex-35, a l’elit del poder madrileny, no hi hagi catalanistes?

Mira els governants catalans a Espanya. L’últim va ser el general Prim. El general Prim! I comences a mirar la relació de ministres catalans... res! Catalunya, que ha tingut economistes a dojo, ni un ministre d’Economia, ni un!

I com ho explica?

Ah, no ens volen, evidentment. És misèria. No volen un president del govern català. Clarament. I a l’Íbex-35 també passa. Per què? No ho sé.

¿Alguna lliçó econòmica per a Catalunya?

No hem après la lliçó de la gran empresa. Catalunya és una potència turística però no hi ha cap gran empresa catalana de turisme. N’hi ha de mallorquines, de madrilenyes... Tenim un defecte, en aquest país. Les empreses familiars... Tothom en parla molt bé, però arriba un moment que malament rai. Parlar amb els fills, val, però amb gendres, nets, terceres i quartes generacions... La gran empresa és el fracàs de l’economia catalana i la trobo a faltar molt. Només en demano dues o tres.