Amedeo Modigliani

Si la terminología de la Bienal de Madrid hubiese valido para la Cuadrienal de Roma, el título de “precursor” a nadie le encajaría mejor que a Amedeo Modigliani, nacido en Livorno en 1884. El siglo anterior lo legaba al nuestro para testimonio del proseguimiento de la tradición verdadera en la modernidad atrevida. Una lección paralela a la que Isidro Nonell cumplió entre nosotros, Amedeo Modigliani cumplió, desde París, para Italia. Anna Zborovska, retratada en Montparnasse por Modigliani, pertenece, en pintura, a la escuela sienesa como una virgen de Simone Martini. Una gitana copiada en Barcelona por el hijo de un comerciante local de pastas para sopa [Nonell] pertenece, en pintura, a la escuela veneciana como el Tintoretto. Adviértase cómo, de la tradición, los dos extremos plántanse, a título de semilla, en la modernidad. La gitana arde en sensualidad calorística como una obra de la prole de los mosaicos orientales y la dama parisiense se afina en lineal exquisitez como en la descendencia de los vasos griegos. Lo que en la una está a punto de parar en música, se abstrae en la otra en la sequedad de lo geométrico. La geografía y la cronología reciben, de la historia del arte, el más desdeñoso puntapié. ¿Puntapié con excusas en medio de la rudeza despectiva? Cada artista ha encerrado en un departamento especial las cualidades características de su adversario. Modigliani, seco en sus contornos, es adorablemente tierno en la policromía de sus esmaltes. Nonell, vibrante en aquéllos, es, en éstos, un caso de construcción rigurosa. […] Estamos en presencia de dos grandes artistas del Mediterráneo, aunque la porción de éste que se llama Adriático parece haber seducido más a uno de ellos. Y hay también dos clásicos. Su gloria y su lección, independientes de las determinaciones espaciales, lo están igualmente de las temporales. El siglo XV y el siglo XVII alcanzan hasta el novecentismo. Se puede ser contemporáneo de Simone Martini, a la vez que de Toulouse-Lautrec. La primera obligación de la crítica de arte está en emanciparse de la Historia. En el mismo título de “precursor”, a que momentáneamente hemos recurrido, se da una falacia. Igual que se da en otros, como “primitivo”, como “decadente”, como “arte moderno”, etcétera. […

Raquel Gu

La Raquel Gu -acrònim de Garcia Ulldemolins- no va patir la tan temuda crisi dels 40 perquè ja la va tenir als 38. Va decidir, però, prendre-s’ho amb humor i convertir les dèries dels 40 en vinyetes. El resultat és el llibre d’humor gràfic Estic estupenda! (Angle Editorial). A les seves pàgines hi apareix la pressió per tenir parella, per tenir fills, per semblar jove, la conciliació o les xarxes socials. Ha dedicat el llibre a la seva mare, que va morir amb 43 anys.

Com va sorgir el llibre?

Tots els que ens dediquem a l’humor gràfic, i també els que es dediquen a escriure, en algun moment acaben escrivint sobre el que els passa per entendre també per què els passa. Jo ja vaig fer els 40 -en tinc 45- però durant tota aquesta etapa et fas preguntes, veus canvis, ho comentes i les amigues em van dir: “Per què no ho dibuixes?” De tots els llibres que he fet trobo que aquest és el més rodó perquè hi ha experiència personal i anècdotes que m’ha explicat l’entorn més proper. Tot aquest material m’ha servit per posar-lo sobre la taula, mirar-lo des de la distància, entendre’l i treure-hi ferro.

Què tenen els 40 que fan respecte?

És el que diu la protagonista del llibre quan s’hi troba: “Això anava de debò”. Als 20 vas fent i els 30, tal com vivim ara, són una prolongació dels 20. Als 40 arriben les primeres morts, els pares es fan grans i comences a veure que tot té una data de caducitat. Des dels fol·licles a la pell fins a les persones i les relacions. És una sacsejada.

Sembla el moment idoni per fer balanç i replantejar-se coses ara que encara hi ha marge per canviar.

D’aquest marge no en som prou conscients perquè els 40 van amb l’etiqueta que són la meitat de la vida i penses que tot el que has fet fins ara ja no ho podràs fer. I t’angoixes. Però sí que en queda, de marge, sempre en queda. Jo espero ser una velleta de 80 anys que encara aprengui coses. Potser no aprendré un nou idioma però ho intentaré. A la vida no s’ha de deixar d’aprendre mai ni d’intentar fer coses.

Planteges temes com la pressió de tenir parella, de tenir fills, la conciliació... ¿Hi ha més pressió sobre les dones que sobre els homes?

Sí. Si arribes als 40 i no has tingut fills, com és el meu cas, et pregunten què ha passat. “Què ha fallat? ¿És que no has trobat ningú? ¿No et funciona bé el cos?” Si no tens parella la gent es pregunta què ha anat malament. És com un dit acusador. En canvi, a ells no se’ls qüestionen aquestes coses. I a part d’aquestes pressions socials, també hi ha una pressió estètica. Els nostres 40 no són els de les nostres àvies i també hi ha la idea que encara pots estar guapa i que si no ho estàs és culpa teva perquè no et cuides. De tota manera, ells també passen per aquest terrabastall. Els homes que han llegit el llibre m’han dit que s’hi han sentit molt identificats. El contingut és molt transversal perquè el pànic i el vertigen vital el patim tots. Després hi ha les imposicions externes, que les patim més nosaltres.

Quin moment viu el sector de l’humor gràfic?

L’humor gràfic i l’humor, en general, viu el moment més delicat dels últims anys. Hi ha una mena de pressió de veure què diràs i com ho diràs en un moment en què tenim titellaires, rapers i humoristes de ràdio i d’humor gràfic que han tingut problemes i han estat cridats a declarar. Jo faig vinyetes sobre l’actualitat a Els matins de TV3 i no he arribat al punt de plantejar-me “Això ho puc fer i això no”. Però l’altre dia una amiga em va comentar que li havia agradat una vinyeta que havia fet sobre els càstigs preventius però que va pensar: “Com s’ha ficat en això la Raquel? A veure si encara tindrà problemes”. I llavors penses que potser sí que és veritat que ens la juguem una mica cada dia, tot i que jo no en soc gaire conscient.

T’has hagut d’autocensurar?

Vaig més amb compte. Ningú no m’ha censurat mai a nivell polític i a TV3 no m’han censurat mai. Però sí que hi ha un cert nivell d’autocensura. Alguna cosa que et frena. No és que facis una llista de les coses de què pots parlar i de què no. No és això. Però sí que hi ha moments en què et poses a dibuixar i penses: “Això no sé ben bé com tocar-ho perquè no pensin que...” I després hi ha el pellfinisme aquest de prendre’s amb literalitat les coses, i que és el que porta al problema.

També és un bon moment per fer humor de l’actualitat, amb tot el que està passant.

Els ninotaires portem tots una mena d’antena i tenim molt interioritzat el procés de mirar Twitter, mirar les notícies, escoltar la ràdio... I de seguida et venen les idees. Crec que es podria fer una crònica política dels últims deu anys a partir de les vinyetes dels ninotaires catalans.

Cada cop hi ha més dones fent humor gràfic.

Cada vegada la nostra feina té més visibilitat. Històricament hi havia més homes que dones. La gran pionera és Núria Pompeia i ella estava sola. Ella tocava temes que els seus companys homes no tocaven, com la conciliació.

Per cert, aviat faré 40 anys. Algun consell?

Que t’ho prenguis amb humor.

Fet.

la testosterona

Sobre el paper, Jeremy Corbyn no tenia cap atractiu ni tan sols entre les files dels seus, els laboristes britànics. Però aquest home despreocupat amb les maneres, que no gasta ni en perruqueria ni dentista, “es va convertir en el més sexi” dels candidats. Gairebé va donar la campanada quedant-se a pocs vots de Theresa May, una política que, com Hillary Clinton i Angela Merkel, té un perfil completament tradicional. “Líder forta, estable, hereva de Margaret Thatcher i el neoliberalisme, amb la imatge que com a primera ministra defensarà el país”. Qui fa aquesta descripció és Mark Simpson, periodista britànic que a mitjans dels 90 va encunyar el concepte metrosexual per poder-hi encaixar David Beckham, un desacomplexat a l’hora de mimar el seu aspecte. Aparentment, de Beckham a Corbyn hi ha un abisme però, per a Simpson, tenen en comú haver eliminat la virilitat mal entesa.

• 

Jeremy Corbyn, líder laborista britànic. ANDY RAIN / EFE / ANDY RAIN / EFE

Amb 68 anys, Corbyn, juntament amb el demòcrata Bernie Sanders, és el menys beckhamista dels models de la nova masculinitat que tan bé encarnen el canadenc Justin Trudeau, el francès Emmanuel Macron i l’espanyol Pedro Sánchez. Però per al periodista Simpson, paradoxalment, els veterans polítics han sabut atreure els joves gràcies a una imatge “tan passada de moda que va resultar fresca i natural”.

Candidat autèntic

La popularitat i l’acceptació del laborista va créixer sobretot entre els usuaris de les xarxes socials, que van viralitzar mems i imatges dels seus costums quotidians. Corbyn es va convertir en el veí de baix, als antípodes del classisme i l’encarcarament de la premier, que tenia la premsa de l’establishment avalant-la als titulars. Per a Simpson, aquest comportament de la joventut s’explica per la novetat que suposava Corbyn per a unes generacions crescudes a l’ombra de grans “actors polítics, amb bons discursos”, com van ser Bill Clinton i Tony Blair. La nova fornada són polítics que “només creuen en el poder”, estan dissenyats per “relacions públiques” i sense discurs. Amb Corbyn, els joves van connectar “probablement per primera vegada a la seva vida” amb un polític que els va fer sentir “convençuts que estava convençut”, apunta.

Simpson recorda que Corbyn va irrompre en la cursa electoral amb l’etiqueta de “feble i perdedor”, els adjectius que poden ensorrar una carrera. Lluny d’enfonsar-lo en les enquestes, els internautes més joves s’hi van fixar i li van valorar “l’honestedat” i l’originalitat de les seves idees, gens coincidents amb el discurs imperant. El gir de Corbyn demostra que els mitjans convencionals poden ser “verí” per als candidats outsiders i que és possible que els electors transformin en virtuts els defectes o faltes que veuen els pares o avis, assenyala Simpson. Fins i tot en campanya va triomfar un fotomuntatge de la cara del vell laborista amb el cos fibrat i treballat del migcampista. Una barreja impossible d’imaginar que, tot i ser ridícula, el va acabar afavorint.

• 

Justin Trudeau, primer ministre del Canadà. WOJTEK RADWANSKI / AFP / WOJTEK RADWANSKI / AFP

Macron i Obama, com Trudeau, també són de la fornada de la nova masculinitat, però són els “seductors” del grup. I ho saben. Les seves maneres, discursos i en alguns casos les polítiques s’allunyen del paper tradicional que s’espera dels homes. “Són els anti-Trump”, adverteix Mark Simpson. El periodista va ser ponent del congrés Men in Movement sobre noves masculinitats, organitzat per la UOC, en què va coincidir amb Jayeon Lee, de la Universitat de Lehigh, a l’estat nord-americà de Pennsilvània, que ha fet una anàlisi dels missatges a la xarxa social en clau de perspectiva de gènere dels dos presidenciables nord-americans.

El cas nord-americà

A diferència d’Europa, als Estats Units la testosterona és un valor encara en alça. Hillary Clinton va fer història en convertir-se en la primera candidata a presidir els Estats Units. Un miratge, apunta Lee, que subratlla que al país no ha calat la consciència de la “infrarepresentativitat femenina” a les institucions, de la bretxa de gènere. Per poc marge, Donald Trump va aconseguir les claus de la Casa Blanca.

• 

Hillary Clinton, durant les primàries demòcrates el 2016. REUTERS

Tot en ordre: home, blanc, multimilionari i masclista declarat. En campanya, a Clinton li van reconèixer tots els mèrits però va haver de llegir que estava “sobrepreparada” i, en canvi, que el republicà era més “autèntic”. I això que, com apunta aquesta professora, la demòcrata va fer un gir per ser “més masculina i parlava més com un home que quan era primera dama”. Per contra, a Trump se li va entendre i perdonar la seva “masculinitat tòxica”, que lluny de suavitzar-la va emfatitzar.

• 

Donald Trump, en un acte de principis de gener. SAUL LOEB / AFP / SAUL LOEB / AFP

Contradient les percepcions, Trump va tuitejar menys que la seva contrincant però la seva contundència, insults i crítiques sense morrió van ser molt més compartits. La professora Lee explica que Trump escriu missatges “amb to col·loquial, vocabulari dur, simple i elemental, i utilitza la primera persona del singular”. L’ara president se centra en “problemes i trets tradicionalment masculins”. Clinton, en canvi, fa “frases llargues i reflexions complexes en tercera persona” i, com Trump “emfatitza els trets masculins”, tot i que introdueix problemes considerats bàsicament de les dones.

mes Gaudi

Un gos rastrejador ensuma per darrere l’estand d’Enrique Tomás. Suposo que no busca pas pernil sinó algun rastre de cosa sospitosa. Els desens premis Gaudí seran “molt canyeros ”, ha assegurat Isona Passola. Segur que ho seran, sens dubte. Poques vegades sentireu pronunciar més la paraulaexcepcionalitat en fraccions temporals més curtes. “Els Gaudí de l’excepcionalitat”, podria ser un titular cridaner. Però és evident que la cultura no necessita excepcionalitats sinó naturalitat, que és la millor recepta. De moment, a la zona del costat del photocall hi ha força menys parades de càtering que en anys anteriors. No en trec l’aigua clara sobre si és culpa de les retallades, del 155, de la reforma de l’IVA o senzillament perquè algú ho ha decidit així.

Aprendre a perdre

Parlant de pernil, converso amb l’Alain Hernández i m’explica que no té pensat ni tan sols tastar-lo. Ve de família pernilera -Jamones El Charro- i en la seva joventut es va fer farts de desossar-ne i de tallar-ne. El productor Tono Folguera està més estressat que mai. Ha de passar quatre vegades pelphotocall : Tierra firme, Júlia ist, el telefilm Amics per sempre i el curtmetratge Les bones nenes. Les dues primeres competeixen entre si i contra La llamada i La llibreria. “Estic tranquil, amb la derrota de Balseros als Oscar vaig aprendre a perdre”. Per fer passar els nervis -entrega tres premis-, Marcel Barrena conversa sobre paternitat amb Antonio de la Torre que, per cert, va estar a punt de ser a la seva 100 metros, però l’any de bojos de Que Dios nos perdone i Tarde para la ira l’hi va impedir.

Veig una gran quantitat de llaços grocs. Moltíssims. La gran Mireia Ros se l’ha posat a manera de cinturó i està molt feliç amb el resultat. I el gran Paco Poch ha preferit una xapa molt més explícita de “Llibertat presos polítics”. Poch, una força de la naturalesa, és membre de la junta de l’Acadèmia i està molt content d’haver contribuït a aconseguir que sigui patrona de l’Acadèmia del Cinema Europeu. Quan la Grossa de Cap d’Any passa pelphotocall -és un dels patrocinadors-, el Paco m’explica que la Lottery anglesa és una baula molt destacada de l’audiovisual britànic.

‘Timing’ clavat

Des de l’organització em comenten que enguany han fet un esforç notable per reduir els temps d’espera i les estones mortes abans de la gala. Per aconseguir-ho, la gran Núria Costa està comandant el photocall amb untiming clavat. M’ensenya el polze elevat en senyal de victòria. Maria Molins ha vingut molt preparada: sabates de taló llarguíssim per a les fotos i botes comodíssimes per a tota la resta. Itziar Castro avui està tranquil·la perquè deixa els nervis per a la setmana que ve, quan se sàpiga si guanya el Goya per Pieles. El moment més inquietant és quan apareixen les influencers i es fan fotos. Ningú les coneix. Passa tot el contrari amb Greta Fernández i el seu pare Eduard, que es fa les fotos amb copa de cava incorporada.

Salta a la vista que avui serà una nit intensa. Tant per la situació política com per la força de les reivindicacions feministes que es preveuen. Veig Anna Castillo, Bruna Cusí, Nora Navas, Ruth Llopis, Elena Martín, Leticia Dolera, Nausicaa Bonnín, Aina Clotet, Maria Molins i Alba Ribas repartint-se cartells de “#LesDonesSomAquí” abans de fer-se les fotos. També hi és Laia Artigas, que ha arribat amb la seva mare i quan veu Bruna Cusí -la seva mare a la ficció- se li tira als braços. Moment sensacional!

Juanjo Puigcorbé m’està explicant que li va encantar Tierra firme però m’ha de deixar perquè hi ha algú que necessita la seva ajuda. És Roger Torrent, la màxima autoritat assistent, a qui les càmeres se li abraonen. Volen saber què sent a poques hores de començar una setmana d’allò més exigent. “Avui només toca parlar dels Gaudí”, exposa. Són més parladors la seva antecessora Carme Forcadell i també l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Els pregunten per Puigdemont, pel Constitucional i per la investidura. Paro bé l’orella i els sento pronunciar de seguida la paraula excepcionalitat. Veig que Forcadell parla amb Torrent tapant-se la boca tal com fan els futbolistes quan conversen al camp sobre temes sempre ultrarellevants. També hi és Raül Romeva. Fa estona que el gos rastrejador ja no hi és però la carnisseria de la reforma de l’IVA plana sobre el cinema català. L’excepció continua.

la tutoria

Avui, mentre l'avi jugava a billar amb el ferran  i la Leo, ha trucat el pare i m'ha  dit que no farieu de moment mes judicis i que mantenia la tutoria. Acabaven de parlar de que l'unic viatge llarg que faria l'avi seria anar per venirte a buscar a Vancouver si fos el cas. Parlant de tu, s'em ennuguen els ulls i la Leo sempre em diu el mateix, "Ho portes malament aixo Joan oi?. La trobada dels líders mundials a Davos ha coincidit aquesta setmana amb la publicació de l’informe anual d’Oxfam Intermón, que, una vegada més, revela la realitat econòmica i social a escala planetària i denuncia la creixent desigualtat al món. Avui 42 persones posseeixen la mateixa riquesa que els 3.700 milions de persones més pobres. L’any passat el nombre de persones amb més de mil milions de dòlars va assolir el seu màxim històric, amb un nou milmilionari cada dos dies. Mai com ara havien conviscut la riquesa i la pobresa extremes. I podria tenir solució, perquè l’augment de la riquesa d’aquesta elit mundial equival a set vegades la quantitat necessària per acabar amb la pobresa extrema al món. Les xifres són conegudes però, llegit detingudament, l’informe és duríssim i convé aturar-s’hi.

Primer, per desemmascarar els llocs comuns que acompanyen els discursos sobre creixement econòmic. Oxfam Intermón demostra que no és cert que aquesta acumulació de riquesa sigui fruit del treball, el talent o la innovació. Dos terços de la riquesa dels multimilionaris provenen d’herències, monopolis, relacions de nepotisme o evasió fiscal. També confirma que és fals que la riquesa d’uns quants beneficiï el conjunt, perquè l’any passat el 82% del creixement de la riquesa mundial va anar a parar a mans de l’1% més ric.

En segon lloc, l’informe recorda que treballar ja no garanteix sortir de la pobresa. Un terç de les persones que treballen als països emergents o en desenvolupament són pobres. I, arreu del món, el 43% dels joves no treballen o si treballen segueixen en situació de pobresa. Avui, en ple segle XXI, 40 milions de persones treballen com a esclaus.

Aquesta és una de les principals conclusions de l’informe. La gran víctima d’aquesta desigualtat és la democràcia perquè es produeix en detriment de les condicions laborals i dels drets humans de milions de persones arreu del món. A la Xina, però cada vegada més també en països occidentals, la llibertat d’expressió és també sacrificada pel camí. El capitalisme i la democràcia liberal van vèncer el feixisme l’any 1945 i el comunisme a principis dels anys 90. Des d’aleshores, semblen haver agafat camins divergents i fins i tot contradictoris.

Aquesta creixent polarització social fa que els més rics tinguin cada vegada menys contacte amb els més pobres. Barris residencials tancats, escoles exclusives, avions privats i vides offshore disminueixen els espais de trobada, el coneixement mutu i la barreja social que és al cor de la democràcia. Potser per això, a Davos necessiten entretenir-se amb la simulació d’un dia en la vida d’un refugiat. Durant 75 minuts, els participants al Fòrum Econòmic Mundial tenen l’ocasió de “viure en pròpia pell” aquesta experiència. Sembla que les més de 3.000 persones refugiades que moren ofegades anualment al Mediterrani des del 2014 no són una alarma suficient per prendre mesures urgents i dissenyar polítiques que recuperin l’empatia i la preocupació pel destí comú de la Humanitat.

Gaziel

Gaziel, un dels nostres grans periodistes de la primera meitat del segle XX, va publicar un article, al diari El Sol, de Madrid, que es titulava “ ¿Seré yo español?” Amb la voluntat d’explicar la realitat catalana al públic no català, Gaziel admetia que estava fascinat per la història d’Espanya però li repugnava la història que li havien fet estudiar de nen i de jove. No suportava la miopia del punt de vista d’aquells llibres que tothom de la seva generació havia d’aprendre si us plau per força. L’Espanya plural no la veia reflectida per enlloc, sempre sota la paternitat d’un Estat únic que negava altres realitats. Han passat noranta anys d’aquella anàlisi escrita en temps de la dictadura de Primo de Rivera. Cap dels polítics que manaven aleshores ja no sopa a casa però, massa sovint, tenim la sensació que som allà mateix.

Ara “ ¿Seré yo español?” és el títol d’un llibre que recull aquella col·lecció d’articles de Gaziel, amb un pròleg precís de Francesc-Marc Álvaro. El periodista vilanoví, possiblement un dels nostres analistes més brillants de la primera meitat del segle XXI, parla d’aquesta dèria d’un Gaziel racional, de dretes però independent de qualsevol bàndol, d’apostar per una Espanya nova, a partir d’una tercera via catalana que impulsés la reforma i la modernització de la Península. No cal dir que la seva va ser una missió impossible, fallida de dalt a baix. La pedagogia sobre Catalunya, a través del periodisme, un fracàs. Amb l’esclat de la guerra, Agustí Calvet s’exilia a París amb la seva família i quan torna, a Madrid, ho fa d’una manera anònima, amb la carrera periodística estroncada definitivament.

A la pregunta que encapçala l’article, sé quina era la resposta de Gaziel, intueixo la que donaria l’Álvaro i cada hora que passa, cada declaració que llegeixo del govern de Rajoy, soc més rotund amb la meva.

Espanya té un problema

Espanya té un ministre de l’Interior que, d’una banda, vol que Puigdemont entri a Espanya per detenir-lo i, de l’altra, posa tots els controls possibles perquè el president no pugui tornar. No suportaria que el Parlament l’investís, no fos cas que els vots i la voluntat dels catalans comptessin per a res. Espanya té un ministre d’Exteriors que avisa que la presó on s’enviarà Puigdemont té unes comoditats que molts en voldríem gaudir. Espanya té una vicepresidenta que assegura que Rajoy ha decapitat l’independentisme i, en un tres i no res, diu que la justícia ha actuat amb independència. Espanya té un jutge, al Tribunal Suprem, que deixa per escrit la mare de totes les contradiccions: no detinc Puigdemont a Dinamarca perquè això és el que ell voldria. El magistrat ja no només depassa les seves funcions sinó que entra en terrenys polítics amb molt poca vergonya i, de passada, es converteix en un Rappel de pa sucat amb oli que llegeix la ment de Puigdemont i juga a endevinar-li les ocultes intencions. Espanya té un president del govern que nega que hi hagués un referèndum però aplica el 155 pel resultat del referèndum. Espanya té un cap de l’oposició que, de tan deixatat, sembla el ministre més fidel a les idees del govern. Espanya té un rei que sembla el principal hooligan de l’“ A por ellos”. Un missatge televisat o una conferència a Davos li serveixen per atiar la catalanofòbia de traç gruixut. Espanya té uns mitjans de comunicació -no pas tots, esclar- que no només amaguen la realitat sinó que se n’inventen una i la repeteixen mil vegades, amb els seus potents altaveus, per convertir-la en veritat. I, després, fan reportatges als dominicals dedicats a les fake news. Aquesta Espanya del vol i dol té un problema. Vol Catalunya sotmesa, li dol perquè no se’n surt i, pel camí, perd credibilitat gràcies a tants personatges perfumats de decadència.

el periquito

Tot i que fa molts anys que va passar, la comissionada d’immigració, interculturalitat i diversitat de l’Ajuntament de Barcelona, Lola López, encara recorda quan a una nena propera a ella se li va morir un periquito. “De seguida, la seva mare i jo vam anar a comprar un ocell del mateix color perquè no se n’adonés”, explica López, que assegura que durant anys ha reflexionat sobre el fet d’haver-li amagat la mort d’un ocell a una nena de 10 anys.

López -juntament amb cinc ponents més- va defensar ahir, davant d’un centenar de persones, la necessitat de parlar sobre la mort als infants i adolescents a l’acte Trencar el tabú de la mort a l’ensenyament. Tenim dret a apartar les criatures de la vivència de la mort?, que es va celebrar al Centre Cívic Sagrada Família.

“La mort és un tema tabú que hem d’afrontar i hem de treballar, especialment amb les personetes que s’estan educant”, va reivindicar López, que va recordar que hi ha una tendència a amagar tot allò que té relació amb la mort.

Per a la comissionada, també cal treballar el tema a casa perquè “no és sa la manera com la nostra societat amaga la mort i en fuig”. “Ens hem creat mecanismes per no afrontar-la”, va opinar López, que va recordar que, habitualment, quan es va a un tanatori no es va a acomiadar la persona morta, sinó que es va a acompanyar el dol de les persones vives.

Si en alguna cosa van coincidir els ponents de l’acte va ser en el fet que cal parlar a l’escola sobre la mort. Per al comissionat d’Educació, Infància i Joventut, Miquel Àngel Essomba, cal anar “al fons i a l’arrel del sentit més íntim d’humanitat” als centres. “Des del comissionat defensem que hi hagi proximitat de l’educació amb la mort dins l’àmbit escolar, però també durant el temps de lleure”, va defensar Essomba. A més, va insistir que “educar sobre la mort no és només parlar sobre vivències o emocions quan hi ha una pèrdua, sinó que també és entendre el temps i el sentit que té, així com saber projectar la felicitat”.

Més enllà del tractament a l’escola, la vicepresidenta de Dret a Morir Dignament (DMD-Cat), Nani Hidalgo, va recordar que l’alumnat està “molt en contacte amb la mort a través dels mitjans de comunicació, de les pel·lícules o dels videojocs” i que hi ha el risc que la banalitzin.

“No podem prendre a l’alumnat la possibilitat de mirar la vida de cara amb tota la complexitat”, va afirmar Hidalgo, que va reivindicar el dret que puguin contemplar la mort sabent gestionar la por.

Tonica fever tree

Grup Damm serà a partir de l’1 de febrer el distribuïdor de la tònica Fever-Tree a Espanya, Andorra i Gibraltar, segons han confirmat a l’ARA fonts del sector. La cervesera presidida per Demetrio Carceller relleva com a titular de la llicència de comercialització Osborne, que era l’encarregada de la distribució de la prestigiosa tònica des del 2016, quan va substituir International Cooking Group. S’encarregarà tant de l’àmbit de la restauració com de la distribució.

L’anunci ja s’ha fet a diferents clients de Damm, que amplia així la seva gamma de productes. En els últims temps el grup s’ha centrat a desenvolupar el seu negoci de distribució. Mentrestant, Fever Tree, una marca nascuda ara fa deu anys amb la intenció de convertir-se en el principal combinat de la ginebra, ha incrementat exponencialment les seves vendes i, segons el World’s 50 Best Bars Brands Report, és la tònica més demanada i venuda en els millors establiments, fet que dona una idea de les seves potents campanyes de publicitat, que han inclòs el xef Ferran Adrià.

Actualment la marca d’origen britànic té un catàleg format per setze referències, entre les quals s’han inclòs coles, llimonades i ginger ales. Es considera el principal proveïdor mundial de mescladors de carbonat premium per a destil·lats si es tenen en compte les vendes minoristes. La companyia va facturar el 2016, últim exercici complet disponible, 116,4 milions d’euros i va guanyar 31 milions d’euros. Al primer semestre del 2017 les vendes van créixer un 77%. El Regne Unit, que concentra el 47% de les vendes, és el seu principal mercat, seguit de l’Europa continental (31%).

Diversificació per a Damm

Amb la nova llicència de distribució, Damm aconsegueix diversificar el seu catàleg de begudes, que continua molt centrat en marques cerveseres. Les referències de Fever-Tree s’afegiran a les marques d’aigua (Fuente Liviana i Veri) i al batut de xocolata Cacaolat, propietat a mitges de Damm i Cobega. El grup va facturar 1.044 milions d’euros i va guanyar 101 milions d’euros.

CDR

No es la matricula del Celica. Des de l’inici de la investigació de l’1-O, la Policia Nacional dona un paper especialment rellevant als Comitès de Defensa de la República (CDR). Ja en l’informe elaborat el 4 d’octubre per la Prefectura Superior de Policia es parla d’aquests Comitès com “el nexe” entre el Govern i la societat civil a l’hora d’“organitzar, coordinar i executar” el referèndum. Segons el document, els CDR van “dissenyar” una estratègia per dificultar l’acció dels cossos de seguretat de l’Estat l’1 d’octubre i es van acabar convertint en autèntics “murs populars” de resistència a les escoles.

L’informe conclou que el plantejament inicial dels CDR no era l’“exercici d’una resistència passiva”, sinó que els Comitès ja tenien pensar actuar “de manera violenta” i ho justifica per la presència “ja des de primera hora del dia 1” a les escoles de “grups de joves amb caputxes i en alguns casos amb cascs protectors”. L’instructor de l’informe encara va més enllà i assegura que els CDR també van actuar “amb connivència” no només amb els membres de les meses electorals sinó també “amb els Mossos d’Esquadra”.

En les diferents actes que aixequen els policies espanyols als col·legis electorals també s’hi deixa constància del nivell d’organització i coordinació dels membres dels CDR remarcant la “forta resistència” que els seus membres van presentar davant dels cossos de seguretat de l’Estat i assegurant que la majoria de les accions es van portar a terme de manera “deliberada” i “planificada amb anterioritat”. Per exemple, a l’Escola Pau Romeva, s’assegura que els organitzadors del referèndum havien sigut “avisats prèviament” de l’arribada dels agents antiavalots espanyols i que això els havia permès “dissenyar” uns “forts mecanismes de defensa”, com ara “portes tancades” o “mobiliari escolar” disposat a mode de “barricada”. A l’Escola Ramon Llull de Barcelona aquesta estratègia de resistència es va articular mitjançant una “seguda compacta”, mentre que a l’Escola Víctor Català la Policia Nacional assegura que els organitzadors van comptar amb el suport “d’un grup d’individus encaputxats de perfil antisistema” que van agredir els agents “amb gran virulència” i en van lesionar dos. La minuta destaca l’“actitud bel·ligerant i hostil” de la resta de persones aplegades a l’exterior del centre.

La descripció de les accions de resistència als col·legis com a actuacions violentes serveix als policies espanyols per justificar les càrregues policials que en totes les minutes s’insisteix que es van portar a terme utilitzant “la força mínima i imprescindible” per accedir als punts de votació.

“La mínima força imprescindible” és, precisament, un dels conceptes que utilitza el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos -el coordinador policial de l’1-O posat per l’Estat- en l’informe que va enviar al jutjat de Barcelona que investiga les càrregues. En aquest mateix informe, basat en les actes de la Policia Nacional, ja apunta de manera directa als CDR com a “elements de coordinació i execució” de les accions d’oposició al cos espanyol. Pérez de los Cobos va més enllà i aprofita per afegir, en el seu document, que els CDR “han continuat actuant” després de l’1-O. De fet, considera que “una de les seves activitats coercitives, encara que no l’única”, posterior al referèndum, ha sigut l’organització, segons ell, de la vaga general del 8 de novembre. Recorda que aquell dia es van fer més de 70 talls de carretera en diversos punts de la xarxa viària i ferroviària de Catalunya que, per a Pérez de los Cobos, van obligar a la intervenció dels diferents cossos policials “per restablir la normalitat”.

cultura cohesiona

El Som Cultura Popular arriba a la segona edició, després de dos anys de la primera, amb un programa al voltant de tres eixos: l’educació i la cultura popular; el patrimoni cultural i immaterial, i els canvis socials associats a la transformació urbana i la gentrificació. El fòrum agrupa més d’un centenar d’associacions i ofereix unes 200 activitats participatives i gratuïtes per a totes les edats. La trobada se celebrarà durant quatre dies al barri de Sant Andreu de Barcelona, del 25 al 28 de gener, als espais de la Fabra i Coats i a Can Fabra.

El Som Cultura Popular vol continuar sent un punt de trobada entre col·lectius, així com un generador d’opinió i esperit crític. El fòrum mostra la importància de la cultura popular en la societat que s’aprèn “a les escoles i també a l’entorn familiar”. Segons el director de Cultura de Proximitat de l’Ajuntament, Carles Sala, la cultura popular “està molt present en els canvis socials del país, i és un element de cohesió social i alhora un punt d’unió per a la construcció d’una cultura diversificada i multicultural”. En aquest sentit, el fòrum vol mostrar la implicació de les escoles en l’ensenyament de cultura popular. “La cultura popular i els seus continguts s’adopten a les diferents etapes de l’educació del sistema educatiu, tots els continguts ens ajuden a fer treballs transversals i inclusius”, explica Sala.

La segona edició de Som Cultura Popular està coorganitzada per la conselleria de Cultura, la conselleria d’Ensenyament i l’Icub (Institut de Cultura de Barcelona). Segons Sala, aquesta segona edició se celebra perquè “hi ha hagut un gran reclam popular”.

Experiències i iniciatives

Al llarg dels quatre dies els visitants podran gaudir de més de 200 activitats, entre les quals els continguts d’una trentena d’exposicions agrupades en l’anomenat Museu Nòmada gestionat pel Museu Etnològic de Cultures del Món de Barcelona. Els assistents també podran passejar per la Rambla d’Entitats, on diverses agrupacions i federacions donaran a conèixer les seves activitats. També es posaran en comú iniciatives i experiències diverses que es divulgaran en presentacions, conferències i debats. A més a més, hi haurà actuacions festives, un espai gastronòmic, tallers per a totes les edats i tots els gustos, fires, la mostra editorial i la jornada de portes obertes a Can Fontanet, entre d’altres. També es projectarà el document fílmic de Francisco Rojo L’última festa en llibertat. Gràcia 1935, que retrata l’última festa major de Gràcia celebrada abans del cop d’estat del 1936.

Com a novetat, en aquesta edició s’ha organitzat el primer Fòrum d’Educació i Cultura Popular, que pretén reflexionar i intercanviar experiències sobre el paper de la cultura popular en l’educació, mostrant especial atenció en aspectes com la interculturalitat, la diversitat religiosa i el gènere. Aquest fòrum ha sigut el resultat d’una relació transversal entre la conselleria de Cultura i la d’Ensenyament, però no és l’únic projecte en què han col·laborat els dos departaments. Danses vives és una iniciativa conjunta que pretén formar professors de Catalunya perquè ensenyin als alumnes les danses populars típiques de cada territori.

hospitals catalans

El departament de Salut ha posat en marxa un programa per reduir les infeccions quirúrgiques als hospitals catalans, és a dir, les adquirides durant l’estada dels pacients en un centre sanitari i que en gran part estan provocades per bacteris resistents als antibiòtics. De les 10.000 infeccions que es produeixen cada any a Catalunya, que afecten un 7% dels pacients ingressats, el 30% corresponen a infeccions quirúrgiques. Es calcula que un 70% del total de les infeccions es podrien prevenir aplicant mesures de control.

Basant-se en una prova pilot que va reduir un 25% les infeccions quirúrgiques en cirurgies colorectals l’any 2016, Salut està aplicant un programa amb mesures com ara fer una correcta descontaminació de la pell on es farà la incisió, un ús correcte del maneig del pèl cutani o l’administració d’antibiòtics profilàctics. El programa també incideix en l’educació del pacient i de la seva família, amb l’objectiu que el pacient arribi amb la pell al màxim de neta al quiròfan o que en el postoperatori pugui identificar quan una ferida està infectada.

L’Hospital de Bellvitge va acollir ahir la tercera jornada de la prevenció de la infecció quirúrgica, on Salut va presentar el programa PREVINQ-Cat -que defineix les mesures que ha començat a desplegar per frenar les infeccions quirúrgiques- als més de 400 professionals assistents. En declaracions recollides per l’ACN, el subdirector general d’ordenació i qualitat sanitària de Salut, Josep Davins, va destacar que a Catalunya els últims 10 anys s’han reduït a la meitat les infeccions quirúrgiques i que actualment la taxa “és bona”, ja que està al mateix nivell que la de països europeus. Davins, però, va recordar que encara hi ha molt camí per millorar perquè el 70% de les infeccions que es registren cada any als hospitals catalans es podrien prevenir aplicant mesures de control.

Una estada més llarga

Les infeccions que estan relacionades amb l’assistència sanitària han provocat un increment de la durada de l’estada hospitalària, així com un augment dels costos de salut per als pacients, les famílies i el sistema de salut. Es calcula que a Catalunya el cost econòmic de les infeccions representa uns 30 milions d’euros cada any per al sistema sanitari.

Davant els bons resultats de la prova pilot feta amb les intervencions colorectals, una de les que registren més infeccions quirúrgiques, Salut aplicarà el mateix paquet de mesures al conjunt de les intervencions. Algunes mesures són la dutxa preoperatòria amb sabó antisèptic, l’administració de la profilaxi antibiòtica adequada o bé mantenir la temperatura corporal del pacient als 36 graus durant tot el procediment operatori. Així, aquest any es preveu fer un seguiment de l’aplicació de les diferents mesures en altres intervencions, com les de traumatologia i cirurgia cardíaca.

Malgrat que ahir, en la presentació del programa, es va parlar de reduir al màxim els casos d’infeccions sense entrar en xifres concretes, des de Salut es va apuntar que l’objectiu és una disminució del 50% respecte a les dades del 2017. “Com més educat està el pacient i la seva família en el procés de cirurgia, millor sortirà”, va concloure el cap del servei de cirurgia a l’Hospital de Granollers, Josep Maria Badia.

calor

L'Organització Meteorològica Mundial (OMM) va confirmar ahir que el 2017 ha estat un altre any extremadament càlid al planeta. Tot i que no s'han superat les temperatures del 2016, l'any que acabem de tancar sí que se situarà entre els tres més càlids des del 1880. D'aquesta manera, el 2015, el 2016 i el 2017 hauran estat consecutivament més càlids que qualsevol dels anys anteriors com a mínim des de l'època preindustrial. Alguns sistemes de mesura de la temperatura global, com el de l'agència NOAA, fins i tot situen també el 2014 com un any més càlid que qualsevol dels anteriors.

Aquest any 2017 la temperatura global de la Terra s'ha situat 1,1 graus per sobre de la mitjana de l'època preindustrial, i 0,46 graus per sobre del període de referència 1981-2010. Segons el secretari general de l'OMM, Petteri Taalas, 17 dels 18 anys més càlids des que hi ha registres s'han produït al segle XXI, i el grau d'escalfament dels últims tres anys ha estat excepcional. Taalas també va destacar ahir en un comunicat que l'escalfament de l'Àrtic ha estat especialment destacable, i que això tindrà repercussions importants i duradores sobre el nivell del mar i els patrons de temps en altres llocs del món. El pic d'extensió anual de gel de l'Àrtic aquest any va ser el més baix com a mínim dels últims 38 anys, al març la seva superfície va arribar als 14,42 milions de quilòmetres quadrats, 1,22 milions de quilòmetres quadrats per sota del màxim anual habitual dels últims 30 anys.

• 

En vermell els anys de Niño, en blau els anys de Niña / OMM

El 2016 la temperatura es va disparar en part gràcies a l'efecte de l'esdeveniment climàtic del Niño, un fenomen que apareix periòdicament i que acostuma a fer pujar la temperatura de la Terra. El Niño es va acabar a principis del 2017 però la temperatura gairebé no ha baixat. El 2017 haurà estat segons l'OMM l'any més càlid sense un episodi del Niño mai registrat.

Entre els fenòmens més extrems d'aquest 2017 cal comptar-hi els huracans Irma, Maria i Harvey, els dos primers van provocar vents de més de 280 km/h en diverses zones del Carib i en àmbits com Florida. El tercer, sense provocar vents tan violents, va generar inundacions històriques a Texas i a Louisiana. Segons Taalas, la temperatura només explica una part de la història, els valors tèrmics extrems d'aquest 2017 han anat acompanyat de fenòmens extrems arreu del món. La temporada d'huracans ha estat la més activa des del 2005.

Les previsions fan pensar que aquest any hi haurà un episodi climàtic invers, la Niña, cosa que farà molt difícil que aquest 2018 hi hagi un nou rècord de temperatura a escala global. Segons els pronòstics de l'agència britànica Met Office, la temperatura mitjana global del 2018 se situarà al voltant d'un grau per sobre de la mitjana de l'era preindustrial. Serà probablement un altre any molt càlid, però no el més càlid.

el sastre

Un dels problemes més freqüents en les compres online de roba és que, quan la comanda arriba a casa, sovint la talla no és l’adequada i l’hem de canviar. Sembla que aquesta problemàtica podria acabar-se amb la nova aplicació que ha creat l’Institut d’Investigació Tèxtil i Cooperació (Intexter) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) a Terrassa.

Sota el nom d'I Size You i dins el projecte europeu Morpheos, l’aplicació, única al món, funciona amb un mecanisme molt senzill: el client se la descarrega, s'hi registra com a usuari i, després d’unes indicacions molt senzilles, es fa dues fotos del seu cos (una d’esquenes i l’altra de perfil). Automàticament, el sistema calcula les nostres mides i quan s’accedeix a les webs on estigui operativa ens dirà si està disponible la talla del producte que hem seleccionat.

A més d’ajudar els usuaris, aquesta aplicació també busca beneficiar les empreses que actualment fan un gran nombre de desplaçaments a causa de les devolucions de talles errònies de productes comprats per internet. "Aquest projecte estalviarà les pèrdues fruit de les devolucions i reduirà el problema de sostenibilitat derivat de les emissions de CO2 del transport de mercaderies que el client rebutja”, explica el coordinador del projecte, José Antonio Tornero, que calcula que cada any a Europa es retornen un 40% de les compres online de peces (unes 64.000 tones de roba). Segons Tornero, aquests moviments de mercaderies suposen una "pèrdua de diners" per a les empreses i una emissió de fins a 11.760 tones de CO2 a l’any.

De moment, l’aplicació està en fase de proves a través de la web de la botiga italiana Piacenza i la informació que s’emmagatzema de cada client és anònima i està protegida. “Les fotos han de fer-se amb roba cenyida. Això crea confiança a l’usuari perquè quasi no apareix la seva cara”, afirma Tornero. A més d’Intexter, el projecte compta amb la participació de les empreses iDeal i Holonix, la botiga Piacenza, la Universitat Tecnològica de Munic i l’Institut Tecnològic Metalmecànic de València (AIDIMME).

Arribar a més sectors

Tornero espera que la venda online de roba passi del 15% actual al 50% amb aplicacions com aquesta, i calcula que, en un futur, el projecte arribi al comerç electrònic d'altres sectors on la fiabilitat de les mesures és important en els seus productes, com per exemple l'automobilístic i el de mobiliari d’oficina, entre d'altres. L’aplicació estarà 100% operativa a l’estiu i s’espera que, tot i l’aparició de productes similars, grans plataformes de venda per internet, com per exemple Amazon, l’acabin utilitzant.

mes pensions

La ministra Fátima Báñez ha llançat un nou globus sonda sobre el sistema de pensions. Si la setmana passada va ser el torn del líder del PSOE, Pedro Sánchez, que va proposar un impost a la banca per fer front al forat de la guardiola de les pensions, ara la titular del ministeri de Treball ha suggerit que es pugui calcular la pensió -de manera voluntària- basant-se en les cotitzacions fetes durant tota la vida laboral, en lloc de computar-la a partir de les contribucions dels últims 21 anys d’activitat del treballador.

A partir de l’any 2013 es va començar a incrementar de manera gradual de 15 a 21 anys els anys de cotització que serveixen per calcular l’import total de la prestació i està previst que a partir de l’any 2022 comptin les cotitzacions dels últims 25 anys en actiu. La mesura proposada per Báñez podria afavorir aquells treballadors que han tingut cotitzacions elevades durant la seva vida laboral, però que en els últims anys s’han vist afectats per la crisi econòmica i per la baixada de sous que ha portat associada o s’han quedat sense feina.

La mesura arriba justament en un moment en què Ciutadans avança els populars a les enquestes, però té la virtut que pot servir per pal·liar la pèrdua de poder adquisitiu que experimenten els pensionistes. Un sotrac que es veu agreujat en exercicis com l’actual, en el qual l’IPC ha augmentat un 1,2% a Catalunya -un 1,1% a Espanya-, però les prestacions només ho han fet un 0,25%.

La proposta de la ministra, però, no resoldrà un dels principals problemes que té el sistema: que ja deu més diners dels que té. El mes de desembre passat la Seguretat Social va haver de tornar a recórrer al crèdit per pagar l’extra de Nadal. L’Estat va concedir un préstec de 10.000 milions a la Seguretat Social a principis del 2017 per fer front a les pagues extres, i va acabar l’any amb només 8.095 milions d’euros a la guardiola. També s’ha de tenir en compte que la despesa en pensions no para de créixer i ho ha fet més d’un 50% des del 2007. El sistema és insostenible i necessita una seriosa reforma a fons. D’una banda, millora l’esperança de vida i, per tant, els anys amb dret a pensió i, de l’altra, els nous pensionistes cobren prestacions més elevades perquè han cotitzat més. És necessària una reforma que faci viable el sistema i garanteixi prestacions dignes.

Aristotil

La “faula” ha esdevingut “història”. Les accions dels personatges han deixat de ser “versemblants” i ara són “com cal” i “com és lògic”. La “mimesi” ja no és “imitació”, sinó “representació”. Són tres dels canvis significatius que els lectors trobaran entre la traducció de la Poètica d’Aristòtil a càrrec de Josep Farran i Mayoral i la de Xavier Riu Camps, totes dues publicades per la Fundació Bernat Metge.

La de Farran va aparèixer el 1926, quatre anys després que engegués el projecte de traslladar al català el llegat de la literatura clàssica grega i llatina: era el volum dinovè de la col·lecció, i va ser revisat i corregit per l’editor Josep Vergés el 1946. La nova versió, que ha estat presentada a la llibreria Alibri recentment, compta amb una extensa i llegívola introducció a càrrec de Xavier Riu, professor de la Universitat de Barcelona i, tot seguit, el text -en grec i català-. És el número 421 de la Col·lecció Bernat Metge. “Si hi ha un llibre que pugui ser singularitzat com el que ha tingut més influència durant més temps en la reflexió sobre la literatura, aquest és la Poètica d’Aristòtil, potser juntament amb l’ Art poètica d’Horaci”, recorda Riu al pròleg. Escrita al segle IV aC, la Poètica “va estar perduda durant força temps”, i tot i que a Occident no seria traduïda al llatí fins al segle XIII -per Guillem de Moerbeke-, tres segles abans Avicenna l’havia introduït a Orient gràcies a la traducció a l’àrab.

“Estudiar la recepció de la Poètica implica repassar tota la història de la literatura occidental a partir del Renaixement -explica el traductor-. Ja al segle XVII les polèmiques de, posem per cas, Pierre Corneille o Lope de Vega giren entorn d’Aristòtil tal com era llegit llavors. I encara al segle XX, només per esmentar dos exemples prou diferents, Bertolt Brecht concep la seva teoria i pràctica del teatre com a no aristotèlica [...]. I ja en l’últim quart del segle Aristòtil és la base de la teoria de la narració de Paul Ricoeur, que en bona part es presenta com un comentari de certs aspectes de la Poètica ” .

Tornar el sentit original al text

“És un llibre enormement influent i molt llegit, però complex, amb moltes capes, i d’això només te n’adones quan el llegeixes diverses vegades -comentava l’editor de la Bernat Metge, Raül Garrigasait, el vespre de la presentació del volum-. La majoria de traduccions havien fet servir fins ara una terminologia que prové de les lectures renaixentistes i neoclàssiques d’Aristòtil. La d’en Xavier intenta comprendre la Poètica des del text mateix i sense deixar-se portar per les interpretacions posteriors”. Garrigasait considera que Aristòtil ara “parla amb un llenguatge nou, molt més d’ara i natural que el que ens havia arribat en traduccions precedents”. La primera va ser la d’Ignasi Casanovas, el 1907. Després de la revisió del 1946 de la traducció de Josep Farran Mayoral en va arribar una altra versió el 1985, a càrrec de Joan Leita, a la col·lecció Textos filosòfics d'edicions Laia, i una darrera al 2016, en què Angle Editorial va publicar-ne la traducció d’Àngel Martín Arroyo, acompanyada d’una introducció d’Emilio Suárez de la Torre, a la interessant col·lecció de clàssics El Far. “La intenció del filòsof va ser analitzar i descriure, amb voluntat exhaustiva, les diverses formes d’expressió artístiques, específicament les literàries -resumia amb encert la contracoberta del llibre-. I en aquest sentit cal entendre poètica com l’art de compondre o escriure ”.

La tècnica de l’estranyament

L’influx del filòsof nascut a Estagira el 384 aC com a teòric és encara molt gran. “Per a mi, és com un estructuralista avant la lettre -explicava l’escriptora i professora de la Universitat de Lleida Núria Perpinyà-. A laPoètica, Aristòtil dona consells sobre la llengua. Un escriptor ha de ser clar, o pot ser més rebuscat i parnassià. Ell no es decanta per fer meitat i meitat, proposa una altra cosa: si tirem per la part del llenguatge molt refinat i brillant això enfosqueix els personatges i el pensament. Ara bé, Aristòtil tampoc aconsella un llenguatge absolutament planer. Cal ser clar, però no vulgar. L’obra literària s’ha d’entendre, però ha de tenir una mica d’estranyament -aquí s’avança al concepte rus d’ ostranenie -, alguna paraula rara, alguna metàfora”. A la Poètica, un dels exemples d’estranyament seria que els personatges de les tragèdies es permeten plorar i altres efusivitats emocionals, fet que a la vida normal no es veuria amb bons ulls.

“L’estranyament és el que fa diferent la literatura de la realitat -va recordar Xavier Riu-. Hi ha un contrast entre Plató i Aristòtil. El primer creu que la tragèdia s’ha d’expulsar de la ciutat perquè diu mentides i ensenya comportaments inadequats. Aristòtil no pensa el mateix: a la tragèdia, els personatges seriosos i elevats ploren i s’arrenquen els cabells si cal, però la literatura no imita la realitat, sinó que la representa”. A Núria Perpinyà li continua interessant la idea de l’error aristotèlic: “L’heroi tràgic ha de ser més bo que nosaltres, però no ha de ser perfecte. Ha de cometre un error, que és el que desencadenarà la tragèdia. Quan a partir de llavors li passin totes les desgràcies del món tindrem compassió per ell, però l’error que ha comès fa que, d’alguna manera, mereixi tot allò que li passa”.