investir el 155

El decret de la intervenció de l’autonomia de Catalunya a través del 155 deia ben clar que quedaria anul·lada un cop es formés un Govern després de les eleccions del 21 de desembre, que van tornar a guanyar per majoria absoluta els partits independentistes. Però ara que l’acord entre Junts per Catalunya i ERC està a prop de quedar tancat, i que l’exlíder de l’ANC Jordi Sànchez, empresonat pel Tribunal Suprem, es perfila com a candidat de consens, el partit de Mariano Rajoy, el PP, amenaça de canviar les normes per evitar que qualsevol imputat pel Procés pugui ser nomenat president de la Generalitat.

De moment, el president espanyol ha deixat que sigui el seu partit qui entoni els cants de sirena que apunten a la continuïtat del 155. Ho va fer ahir el portaveu al Congrés, Rafael Hernando, que va dir que “el 155 és una mesura extraordinària, que està destinada a restaurar la legalitat i la normalitat, i es restaurarà quan hi hagi un Govern disposat a complir amb la legalitat i les normes i no format per persones que són presumptes delinqüents”.

Rajoy ja fa setmanes que expressa en públic i en privat la seva preferència perquè s’investeixi un candidat que no tingui causes pendents amb la justícia. Però fins ara ni ell ni els seus col·laboradors a la Moncloa s’havien atrevit a insinuar de manera tan clara com ho va fer ahir Hernando que, en cas contrari, s’allargaria el 155. Tècnicament és possible, tot i que probablement caldria tornar a acudir al Senat, on el PP té majoria absoluta, a demanar permís per modificar l’actual text de la intervenció. Aleshores estaria en dubte el suport del PSOE, que de moment no ha donat suport a l’allargament de la intervenció, tot i que també ha coincidit a demanar que no es faci president un imputat.

Per part del govern espanyol, els missatges van continuar ahir transitant per les ambigüitats. El ministre de Justícia, Rafael Catalá, va assegurar que “és difícil pensar en un president d’una comunitat autònoma que sigui a la presó i no pugui exercir les seves funcions”. El ministre va admetre que la capacitat de Sànchez de ser investit president depèn del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, que haurà de decidir si li concedeix el permís penitenciari per fer acte de presència al debat d’investidura. “Però encara que hi pugui anar, caldrà veure si després pot exercir les seves funcions”, va dir.

Això obre la porta a una segona possibilitat -que també va ser apuntada per fonts de la Moncloa-, mantenir el 155 sense passar pel Senat. El govern espanyol considera que perquè s’aixequi la intervenció caldrà que el Govern que es formi a Catalunya sigui “efectiu”, i en cas que Sànchez no pugui exercir, l’executiu estudiarà la situació legal, per determinar si això pot ser motiu suficient per no considerar derogat l’actual decret d’intervenció de l’autonomia, cosa que eliminaria la necessitat de tornar al Senat per demanar permís per substituir el govern de la Generalitat. Sembla descartat que, en cas que es faci president un altre imputat, com Jordi Turull, es pugui aturar la derogació automàtica del 155, tot i que tampoc es veuria amb bons ulls a la Moncloa.

A les mans de Llarena

A l’executiu també es treballa amb la possibilitat que Llarena acabi denegant la petició de Sànchez, si s’acaba produint, de sotmetre’s al debat d’investidura. De fet, el diari La Razón va publicar que el magistrat tenia intenció de denegar aquesta petició si li acaba arribant, tot i que això contradiria les seves pròpies interlocutòries. Ell mateix havia argumentat, quan no va deixar anar a votar el mateix Sànchez i el líder d’ERC, Oriol Junqueras, en el ple de composició del Parlament, que els seus drets polítics no quedaven lesionats per la negativa perquè aquella votació era un acte delegable. I el Tribunal Constitucional ha deixat clar que el candidat ha d’estar present a la cambra per sotmetre’s al debat d’investidura. És a dir, segons el raonament del mateix Llarena, els drets polítics de Sànchez -que formalment no està processat i per tant els manté intactes- sí que quedarien lesionats si se li negués sortir de la presó per sotmetre’s a la confiança de la cambra.

També el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, va dir en una entrevista a RAC1 que “seria bo” que el candidat que triï el president del Parlament, Roger Torrent, per sotmetre’s a la investidura estigués lliure de càrregues judicials, tot i que, com en el cas de Catalá, no va precisar si en cas contrari es mantindria el 155. Si es volgués allargar, el govern espanyol sí que comptaria amb el suport de Ciutadans. El president del partit, Albert Rivera, també es va sumar al rebuig a la investidura de Sànchez i va considerar que seria seguir “fent-la bona”. En una entrevista a TVE, Rivera va opinar que això suposaria “cronificar” la situació i demostraria que els independentistes no volen “tornar a la democràcia”.

L’element que distorsionaria els plans del govern espanyol per allargar el 155 en el cas que s’investís Sànchez són els pressupostos generals de l’Estat. El PNB s’ha negat en rodó a ni tan sols entrar a negociar els comptes mentre estigui en vigor la intervenció de l’autonomia. Tot i això, Rajoy, que manté l’objectiu de presentar uns pressupostos, ja ha deixat clar que està disposat a anar tirant amb la pròrroga pressupostària que ja està en vigor

cdr

Els Comitès de Defensa de la República (CDR) han trobat en el Mobile World Congress (MWC) una manera d’internacionalitzar el conflicte català. Diumenge, membres de les organitzacions veïnals  van repartir globus i llaços grocs als congressistes que arribaven a l’aeroport del Prat. I aquest dilluns, coincidint amb el primer dia del MWC, han convocat una manifestació que ha recorregut el centre de Barcelona -des de la Plaça d’Espanya fins a Plaça Catalunya- al vespre, justament quan els assistents al Mobile començaven a dirigir-se als seus hotels.

"El MWC és una finestra al món", explicava en Jordi, un dels manifestants que han tallat la carretera a Gran Via per reivindicar el "mandat de l'1-O". La manifestació, que ha comptat amb una assistència de poc més de 100 persones -en part degut a la pluja-, ha començat a l’Espai Bombers del carrer Lleida, on s'ha llegit un manifest d’homenatge als bombers que "van defensar les escoles l’1-O" i s'ha projectat un vídeo contra l'article 155. "Ni oblit ni perdó", clamaven els manifestants. En arribar a la Plaça de Catalunya, han estat rebuts amb aplaudiments dels acampats del col·lectiu Despertem República. "Som pocs, perquè fa fred i la gent està cansada de tot el cap de setmana", comentava un membre d’un CDR en acabar la manifestació. És el quart dia de concentracions convocades pels col·lectius dels barris.

El Congrés de telefonia mundial ha estat, doncs, una oportunitat per guanyar visibilitat, però també una espurna que ha intensificat el descontentament ciutadà. L’ assistència de Felip VI al MWC -la seva primera aparició a Barcelona després de l’1 d’octubre- ha fet sortir la gent al carrer. Avui, encara es sentien consignes contra la corona. "Fa 40 anys ens vam equivocar", deia Alfons Sànchez, un dels concentrats: "Però la República la portem a dins".

conformistes

Vist des de la perspectiva de l’agost, i aïllant de l’equació el potencial dels dos clubs, em sembla tan sorprenent que el Girona sigui a un punt d’Europa com el lideratge destacat del Barça. Si els de Machín han desbordat l’expectativa més optimista, els de Valverde han desmuntat el pessimisme que es va instal·lar en l’entorn blaugrana després de la Supercopa estiuenca. Dic això perquè, mirant la temporada globalment, s’ha de ser just amb la trajectòria del Barça, però no es pot amagar el cap sota l’ala quan les actuacions de l’equip no estan a l’altura.

Em va sorprendre que un paio equànime i prudent com Valverde es despengés assegurant que el Barça va fer un partidàs a Stamford Bridge. Imagino que el tècnic va intentar fer contrapès -també forma part de la seva funció mediàtica- davant les crítiques rebudes arran d’un partit que es va acabar amb un resultat extraordinari pensant en la tornada, però en què l’equip va tenir més respostes defensives -i això que va encaixar un gol i va veure com dues rematades més de Willian s’estavellaven al pal- que no pas ofensives.

Aquest és, per a mi, el problema. Ningú esperava que el Barça guanyés a Stamford Bridge per 0 a 5, perquè estem parlant del campió de la Premier. Però tothom sabia, des del dia del sorteig, quin tipus de partit plantejarien els anglesos, esperant al darrere l’errada del Barça per caçar-lo en contraatacs aïllats. I, a l’hora de la veritat, els blaugranes no van demostrar tenir cap pla per atacar i, consegüentment, es va jugar el partit que volia Conte i el Chelsea va ser superior.

Tenint encara fresques les repassades de l’any passat a París i Torí, l’empat que va rescatar el Barça a Londres ha de portar implícita la lectura positiva que, aquest cop, no caldrà cap miracle per ser als quarts de final. Els primers que ho tenien present i que no volien tornar a prendre mal eren els futbolistes -nou dels onze titulars a Stamford Bridge ho van ser també fa un any al Parc dels Prínceps-, però no seria bo passar per alt les mancances que va mostrar l’equip.

La part positiva és que quan des de fora ja començàvem a contemplar la possibilitat del triplet, el partit de dimarts ens fa tocar de peus a terra i ens fa valorar la dificultat de l’objectiu. El Barça és intractable a la Lliga i a la Copa, però no és dominador a Europa. I em semblaria tan injust extrapolar un mal partit -o una sèrie de partits fluixos- en una temporada esplèndida com perillós no fer cap autocrítica quan el rival et supera

Bernat Lesfargas

El poeta i traductor Bernat Lesfargas, que quan escriu en francès signa Bernard Lesfargues, s’ha mort als noranta-tres anys. No puc deixar de retre-li un humil homenatge. Va néixer a la Dordonya, a Brageirac (que potser coneixem com a Bergerac), i quan es va jubilar es va instal·lar a la casa pagesa familiar, a Gleisa Nueva d’Eissac, entre Brageirac i Moussidan. Occitanista militant i, sobretot, excel·lent poeta en occità i en francès, sempre va tenir interès en la literatura espanyola (en va ser professor durant tota la seva vida laboral a Lió), i una especial devoció per la literatura catalana i per la relació entre les cultures occitana i catalana. Va conrear una amistat profunda amb Joan Sales i el va traduir, com també va traduir, entre d’altres, Espriu, Rodoreda i Moncada. Vaig tenir el privilegi que em traduís tres novel·les. Per aquesta causa vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo personalment. I un parell de cops, la Margarida i jo vam anar a Gleisa Nueva d’Eissac, a visitar-lo. Recordo quan ens vam conèixer personalment. Després de centenars de quilometres, vam arribar al llogarret de Gleisa Nueva d’Eissac: una església (vella) preciosa i vuit o deu cases disseminades de manera que l’església era el lloc central del soi-disant poble. Ben a la vora de la gleisa, la casa d’en Bernat.

No recordo si ja m’havia traduït Senyoria o si també L’ombra de l’eunuc. (L’últim llibre que em va traduir va ser Les veus del Pamano, que el va fatigar molt perquè ja era un home gran.) El que sí que recordo és baixar del cotxe i veure per primer cop un home amb qui m’havia enviat faxos i cartes a dojo (escrivia a mà o amb màquina d’escriure per més que el seu fill li havia portat un ordinador, que ell tenia devotament guardat en un racó del seu estudi); ens coneixíem els gustos de tants faxos. Deia que recordo quan el vaig veure per primer cop: un home prim, cabell i barba blanca i una mirada penetrant. Recordo, sobretot, aquesta mirada. Encara la veig. I cada vegada que hi he coincidit, m’ha traspassat amb la seva mirada. Amb en Bernat vam tenir el privilegi de xerrar pels descosits i de passejar, de buscar bolets (n’era un excel·lent coneixedor) i de continuar xerrant sobre tot. Ens va dir un secret: cada dia, cada dia (subratllava), encara que no tingués un encàrrec de cap editorial, traduïa una pàgina d’una obra catalana. Davant de la meva curiositat va respondre: “És la meva manera de sentir-me viu”. Lesfargas normalment parlava occità amb nosaltres; no gosava fer-ho en català perquè era un perfeccionista. I amb la Michèle, la seva dona, parlàvem francès.

Tot això són records sentimentals que potser no duen enlloc. Però és una manera d’esbravar la pena per la mort d’un amic. L’homenatge més sincer que puc fer al fill de pagesos occitans, professor d’espanyol durant anys, poeta en occità i en francès, traductor de l’espanyol i del català, el puc fer reproduint un poema seu, Autre epitafi, que expressa aquella pena tan occitana que no es diu en veu alta però que es porta a dins: “ Aquí jai / un òme / que nasquèt sus la tèrra / ont s’inventèt l’amor. / Moriguèt / d’aver jamai pogut dire / a una femna / la mendra paraula d’amor / dins la lenga dels trobadors”.

superar

Un dels deixebles de Leonard Bernstein, John Mauceri, defineix en un llibre recent la direcció d’orquestra com “un món estrany i sense lleis”, que com una matèria “invisible” es transmet de manera medieval de mestres a aprenents. Dirigir una orquestra deu ser realment rar i un exercici de lideratge que sembla més una acció física que glamurosa i guiada per una exaltació espiritual difícil de definir. Una gran part de la societat catalana viu un moment de desconcert que reclama un director i una nova partitura. Els últims mesos es viu un soroll ple de grinyols polítics, retrets, indignació per la repressió, ràbia pels empresonaments de líders polítics i civils. També frustració per les violacions a la llibertat d’expressió. El desconcert i la indignació se senten al carrer i als llocs de treball, i també arriben a les enquestes amb la caiguda del suport a la independència després dels fets d’octubre.

Després d’anys d’exaltació emocional i activisme, l’efervescència s’ha transformat en una majoria sòlida d’un 47,5% en les eleccions del 21-D. Però el que va ser un moviment alegre, exemplarment cívic i democràtic s’enfronta al desgast amb l’indignant empresonament dels líders i l’exili i l’incompliment de les expectatives, quasi màgiques, que alguns van alimentar, sobre una República instantània. L’abisme de silenci que es va obrir després de la declaració del 27 d’octubre encara necessita ser omplert de paraules. Algun dia aconseguirem fer el trencaclosques d’aquelles hores de divendres fins a l’estratègia d’internacionalització del conflicte a Brussel·les.

La gravetat de la situació, amb presos polítics, el president a l’exili i l’autogovern suspès, a més de les molt deteriorades relacions entre els partits independentistes, han exigit setmanes per reaccionar i culminar una llarga negociació entre Junts per Catalunya i ERC per a la formació de govern. El canvi d’estratègia de la cúpula d’ERC, abraçada disciplinadament dins del partit amb pragmatisme per recuperar les institucions evitant més desgast jurídic, ha xocat amb la justa voluntat de JxCat de formar govern sense renunciar a la legitimació del president Puigdemont, indignament cessat pel 155. Les dues posicions han anat evolucionant amb grinyols fins a un acord pràcticament tancat per a la formació d’un govern de coalició. JxCat està disposada a acceptar una posició honorífica del president, que tindria funcions de representació internacional des d’una òrbita privada amb un anomenat Consell de la República. El candidat a la presidència, Jordi Sànchez, permetria mantenir la necessària reivindicació de la llibertat dels presos polítics però complica l’actuació executiva del president i obligarà a cedir competències. Junts per Catalunya no renunciarà a portar al límit constantment les garanties del sistema judicial i penal espanyol, que efectivament es va afeblint a cada decisió política que es pren amb cobertura aparentment legal.

L’últim exemple de com el govern del PP, alineat amb l’Estat profund i la judicatura, està trencant els límits de l’estat de dret és la indignació del president del TSJC, que no suporta sentir les paraules “presos polítics” en un acte oficial del Col·legi de l’Advocacia. També debiliten la qualitat democràtica les decisions contràries als drets d’opinió i expressió a les quals assistim com una involució silenciosa. La qualitat democràtica es deteriora a Espanya davant del tedi de la intel·ligència oficial.

La reconstrucció de les institucions i la formació de govern no garantiran una legislatura plàcida ni permeten preveure quin serà el pla de govern.

El desconcert que ha seguit els fets de l’últim trimestre del 2017 ha tingut una traducció a les enquestes. El CEO mostra que l’independentisme perdria suports en un eventual referèndum (40,8%) i el no a la independència arribaria fins al 53,9%.

Les dades reforcen la necessitat de buscar una direcció a l’orquestra i una partitura adaptada a la realitat si l’objectiu és l’ampliació de la base sobiranista que arribi a aconseguir un estat.

L’altra dada important de l’enquesta del CEO és la persistència de la majoria independentista al Parlament, que fins i tot es podria ampliar respecte als 70 diputats del 21-D.

Ara l’electorat dona prioritat a la necessitat de formar govern. Aquest és el nou context en què s’han de moure els actors del Procés: realisme per formar govern i un projecte que, a través del bon govern, la transparència i l’expressió permanent de la dignitat de les institucions, pugui renovar la confiança dels ciutadans i mantenir la seva confiança i mobilització.

l'imperi

L’Imperi Britànic, una visió d’aquest, pràcticament a l’abast de tot el món només fent un clic. El British Film Institute (BFI), la institució equivalent a la Filmoteca de Catalunya, acaba de fer accessible a través de la seva web una valuosa col·lecció de poc més de 120 pel·lícules, la majoria llargmetratges, dels fons que restaven als seus arxius però que provenien de les col·leccions de la Royal Geographical Society. És el primer cop que el fons és de lliure accés i gratuïtament.

L’espectacle és impagable i inclou des de films clàssics i prou coneguts com The conquest of Everest del 1953, que recull l’epopeia de diverses expedicions britàniques al sostre del món, fins a enregistraments amateurs i, fins i tot, reportatges de destacats funcionaris imperials o exploradors de les primeres dècades del segle XX, que manegen la càmera amb una voluntat gairebé pròpia de l’espionatge.

Visió antropològica en detall

En color i en blanc i negre, sonoritzades o sense so, i només amb els habituals cartells informatius del cinema mut, les pel·lícules d’aquesta col·lecció aporten nova llum sobre alguns aspectes dels viatges científics i de l’administració, ja fossin expedicions a l’Àrtic o als confins de l’Amazones. Es tracta d’un fons que, en opinió de l’investigador Jonathan Westaway, de la Universitat de Lancashire, “proporciona als investigadors noves fonts a través de les quals poder examinar algunes històries amagades de l’exploració i l’Imperi”.

Una novetat de la troballa digitalitzada vuitanta anys després que la Royal Geographical Society comencés a fer els primers rodatges de les expedicions que patrocinava és que, en cap cas, formen part dels arxius oficials que Londres va ordenar elaborar a mesura que les colònies feien passos progressius cap a la independència. I amb l’excepció de la pel·lícula sobre l’Everest, tampoc és un metratge que s’utilitzés en documentals oficials destinats a la projecció a les sales de cinema.

En aquests noticiaris de l’època, de producció britànica o nord-americana, i que es poden veure també a la pàgina web del BFI, el control de les autoritats sobre el missatge que s’ha d’emetre és absolut. L’objectiu fonamental és preservar la memòria de l’Imperi. “El govern colonial ha estès la llibertat a tot el món”, s’acostuma a dir. Després de la descolonització, “una més gran unitat hauria de ser el camí a seguir”, s’hi insisteix.

Però tal com apunta el professor Westaway, com que la immensa majoria dels fons de la Royal Geograhical Society mai es van produir per exhibir-los públicament, la visió que s’obté a partir del nou fons disponible és molt més valuosa que la dels habituals informatius cinematogràfics. “Algunes filmacions permeten veure el funcionament intern de l’Imperi Britànic, revelant de manera inadvertida secrets poc coneguts”, explica Westaway. Encara que, com també destaca el professor en l’estudi fet de les filmacions, són només qüestions de detall, aspectes només apreciats per especialistes.

Amb tot, alguns casos són significatius. Un dels exemples clamorosos d’aquestes noves informacions és, a parer de Westaway, el documental titulat Quetta-Damghan, rodat el 1942 per Sir Clarmont Percival Skrine, funcionari d’alt rang del Foreign Office. La pel·lícula mostra el viatge que va fer amb la seva dona des de Quetta, a l’actual Pakistan, per arribar a la ciutat de Maixad, a l’Iran, on havia de prendre possessió del càrrec de cònsol general britànic. És un recorregut fet a través del corredor persa oriental, llavors línia de subministrament de tropes aliades i soviètiques desplegades a la zona durant la Segona Guerra Mundial.

El cònsol en va parlar en les seves memòries, del 1962. Però els detalls que destil·la la filmació ofereixen un testimoni gràfic fins ara mai vist del recel existent entre els aliats -el diplomàtic era escortat per forces indobritàniques- i les tropes de l’Exèrcit Roig, tot i que aleshores integrants de la força conjunta d’ocupació a l’Iran. Els soviètics tenien llavors per missió protegir les províncies més remotes del país, limítrofes ja amb l’Afganistan.

Els arxius foscos

Més enllà del nivell anecdòtic de moltes de les filmacions, qualsevol interessat en el cinema documental, l’etnografia, la història i la història del cinema disfrutarà amb l’arxiu del British Film Institute. Amb tot, el que hi veurà l’espectador és la cara més amable, o relativament més amable, de l’Imperi.

Però d’història amagada n’hi ha molta. Ho va demostrar la professora de Harvard Caroline Elkins amb la publicació el 2005 d’un llibre en què treia a la llum, per primer cop, el caràcter brutal de la repressió britànica contra la rebel·lió dels Mau-Mau a Kènia els anys 50 del segle passat. Arran d’aquest cas, i de la demanda per tortures que membres dels Mau-Mau van portar als tribunals britànics, el 2011 Londres va admetre finalment l’existència d’un arxiu secret de més de dues mil caixes, amb 8.800 expedients provinents de les 37 antigues colònies, que mai s’havien transferit als Arxius Nacionals i, per tant, s’havien vetat als historiadors. La raó, evitar que sortís a la llum la cara més fosca de l’Imperi. Molts documents es van destruir i els que queden encara tenen tota mena de restriccions oficials. Molts pecats de la metròpoli encara s’han d’explicar.

torn de tarda

El curs que ve alguns infants de Barcelona començaran a anar a l’escola bressol municipal en horari de tarda. De moment, seran un grup reduït, perquè l’Ajuntament oferirà el servei en un únic centre del Raval com a prova pilot, però la idea és anar estenent aquesta oferta amb l’objectiu de facilitar la conciliació. El curs vinent, la nova escola bressol Aurora oferirà la possibilitat d’inscriure alumnes fins a les set del vespre, però això no vol dir que algun infant es pugui passar a l’escola bressol de les nou del matí fins al vespre, sinó que es mantindrà la limitació d’un màxim de sis o set hores de permanència. Aquesta oferta ha de permetre sol·licitar franges d’horari més flexibles -alguna família, per exemple, podria escollir arribar a mig matí i anar-se’n a mitja tarda sempre que es respecti l’horari de la migdiada- i disposar de més places en un sol centre.

Aquest és un dels canvis que es vol introduir en el model municipal d’escoles bressol després dels sis mesos que s’han destinat al procés per repensar l’oferta. També s’ha decidit avançar cap a la reducció de ràtios -el curs que ve s’aplicarà en 18 centres dels barris més desafavorits- i obrir alguns espais dels centres, com ara el pati, a l’ús veïnal fora de l’horari lectiu.

Per veure com cauen en les famílies aquestes propostes, s’aprofitarà la pròxima preinscripció per passar-los un qüestionari en què també se’ls demanarà quines són les seves necessitats horàries. Això permetrà veure quina demanda tindrà l’oferta del torn de tarda. En el cas de la prova pilot de l’escola bressol Aurora, el que s’està plantejant és oferir 60 places de matí i 27 de tarda, però aquestes xifres dependran de la resposta de les famílies a l’enquesta.

L’equip de govern municipal també es marca com a objectiu oferir espais socioeducatius, dins també de les escoles bressol, on les famílies en situació de vulnerabilitat puguin rebre suport professional tant de docents com dels serveis socials. La prova pilot d’aquest servei també es farà al nou centre Aurora del Raval. Un cop acabi el curs, s’avaluaran els resultats de la prova per veure si aquest servei es pot estendre a altres barris per atendre població especialment vulnerable.

El comissionat d’Educació de l’Ajuntament, Miquel Àngel Essomba, remarca, en aquest sentit, que és en l’atenció a la petita infància on “comencen les desigualtats” i on, per tant, cal intensificar el suport a les famílies.

Objectiu: reduir ràtios

Una altra de les línies d’actuació està enfocada a reduir les ràtios. El curs que ve s’aplicarà en 18 centres d’aquells barris on es considera que cal prioritzar l’atenció. En nou es reduirà el nombre d’infants per grup, en vuit s’incrementarà la plantilla, i en un altre s’incrementaran les hores d’atenció dels professionals. Essomba apunta que amb la reducció de ràtios “s’homologaria” al nivell de la Unió Europea. Es passarà d’unes ràtios de vuit infants en els grups de lactants (P0), 13 infants en els grups de caminants (P1) i 20 infants en els grups de grans (P3) a unes ràtios de set infants en lactants, 11 infants en caminants i 18 infants en grans. El compromís municipal és estudiar, durant els pròxims mesos, la resta de centres per oferir un atenció més individualitzada.

escola catalana

  0

 

0  

• 

Escola a Catalunya és escola catalana

Dir escola, naturalment, no vol pas dir uns bancs de fusta o unes cadires més “pedagògiques”, uns mestres, un material, un espai organitzat i a cobert, unes matèries i un treball, sinó, a més, un contingut lingüístic tècnicament adequat. La pedagogia no té tampoc cap dubte sobre quin és el contingut lingüístic que fa que una escola sigui com cal. [...] Cap pedagog no gosaria, amb textos de pedagogia moderna a la mà, [...] d’imposar a l’infant una llengua que no fos la seva. Això només es pot fer amb textos polítics. Però aleshores som a la situació descrita per Pierre Vilar: “Quan la llengua escrita ensenyada a l’escola no és la llengua apresa sobre els genolls de la mare (i perilla, per tant, d’ésser mal parlada), quan la llengua familiar no és ensenyada (i perilla, per tant, d’ésser mal escrita), un país sent ràpidament la necessitat d’escollir”. Dos-cents anys després (els farà el 23 de juny) de la publicació de la Reial Cèdula de Carles III, que manava que l’ensenyament primari i secundari es fessin en llengua castellana, veiem com algunes corporacions (diputacions, ajuntaments) i algunes institucions culturals o escolars es determinen a fer un primer i tímid reconeixement públic de la conveniència d’ensenyar el català, i tot d’una alguns instituts i algunes escoles primàries l’introdueixen a la vida escolar. Això vol dir que la vigència del català es fa sentir, malgrat l’acció d’uns textos polítics, al marge de la pedagogia. L’elecció de Catalunya ha estat aquesta, al marge dels decrets. El fet immigratori no contradiu aquesta conclusió sobre el tipus d’elecció efectuat a Catalunya. [...] Només la introducció del català a totes les escoles pot proporcionar la possibilitat d’exercir el dret d’aprendre el català que els immigrats reclamen, i pot donar a l’escola la forma racional exigida, com a doctrina, pels plans d’ensenyament. [...] Mentre aquesta possibilitat de tenir escola completa sigui negada als immigrants, i mentre els infants en general no puguin tenir una escola catalana, l’ús social del català restarà restringit, i podrà semblar un llengua de culturalitzats, un factor de privilegi, una llengua poc social, en suma. Però això no serà culpa del català.

del gas natural

Pere Duran Farell ha dejado una profunda huella […] Recuerdo cómo mientras desarrollaba un programa de inversiones tutelado por aquel hombre extraordinario que fue Juan Lladó, factótum del Banco Urquijo, decidió que constituía un despilfarro de recursos la concentración de la producción de energía eléctrica de origen hidráulico mediante la construcción de grandes presas; nuestro Pere Duran aseguró que sobre todo en el norte de Cataluña había una posible obtención de sumas importantes de kilovatios hora y de hectáreas de regadío mediante una constelación de lo que si quieren podemos llamar microcentrales y micropresas (entre otros ejemplos, Susqueda y Sau). Hay un apartado en el cual Pere Duran Farell pasará a la historia, mejor dicho ya ha pasado a la historia, del aprovisionamiento sucesivo de una fuente energética que había sido dejada de lado por la obsesiva y costosísima concentración en la hulla de Asturias y el norte de León, y no digamos ya en la del petróleo. Duran Farell se convirtió, en los últimos años de la regencia del Ministerio de Industria por parte de su gran amigo Gregorio López Bravo, en lo que fue dado en llamarse en Madrid, sobre todo en los viejos reductos falangistas del Instituto Nacional de Industria, el “hombre del gas” ¿Y por qué? Porque un estudio no muy profundo de las fuentes de aprovisionamiento norteamericanas, alemanas, inglesas, etc., le había convencido de que el gas natural era una energía de futuro, limpia y con fuentes de aprovisionamiento que eran prácticamente inagotables. Su visión inicial la fijó en Argelia y los primeros viajes fueron todo menos camino de rosas. La reacción de los gerifaltes era la normal de los países cuando reciben la visita de alguien que les quiere privar, aunque sea pagando, de una parte de sus recursos naturales, y esto obligó a Pere Duran a diversificar las fuentes de aprovisionamiento. Y así en el puerto de Barcelona, con el gas que venía de Argelia, terminó por llegar gas procedente de Alaska. La tarea fundamental tuvo que realizarla en Barcelona, porque el ambiente digamos urbano fue adverso al nuevo combustible. Si alguien recuerda lo que ocurrió en la explosión de la calle Capitán Arenas y la inmediata atribución de culpabilidad al gas natural comprenderá el montante de sus dificultades. El paso del tiempo fue, sin embargo, dando la razón a Pere Duran y el gas natural se convirtió en compañía con la presencia de la primera entidad financiera catalana, […] Para él Barcelona y Cataluña eran una segunda religión, […] En la celebración del centenario de la Exposición Universal de Barcelona en 1988, el alcalde de entonces, Pasqual Maragall, le había designado como comisionado para que dirigiera los festejos de la conmemoración. La misma dio pie a que Pere Duran en una alocución […] dijera que las cosas en Barcelona hay que hacerlas siempre con una “bogeria enraonada”.

el TC

El Tribunal Constitucional (TC) ha anul·lat els articles de la LOMCE (Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Executiva) pels quals el Govern espanyol obligava la Generalitat de Catalunya a pagar ajudes per garantir que els fills de les famílies que ho sol·licitessin poguessin estudiar en castellà. Respon així a un recurs de la Generalitat i estima, entre altres qüestions, que "el sistema dissenyat per la llei per garantir l'ensenyament en castellà sostingut amb fons públics no respecta el repartiment de competències" entre administracions, segons una nota del TC.

La norma obligava la Generalitat a abonar ajudes de 6.000 euros perquè els alumnes poguessin estudiar en centres privats. En els tres cursos de vigència d'aquesta fórmula, impulsada per l'exministre d'Educació José Ignacio Wert, s'han concedit unes 50 ajudes de 560 peticions, segons dades facilitades recentment per la Generalitat. La sentència arriba mentre el Govern central estudia, ara que exerceix com a Conselleria d'Ensenyament a Catalunya arran de l'aplicació de l'article 155, com s'ha de garantir que les famílies també puguin triar el castellà com a llengua vehicular a Catalunya, on el sistema d'immersió lingüística només preveu com a obligatori impartir en castellà l'assignatura de llengua castellana.

L'alt tribunal ha estimat parcialment el recurs de la Generalitat i ha anul·lat per inconstitucionals alguns dels preceptes impugnats "per considerar que envaeixen competències autonòmiques en matèria d'educació". El Constitucional estima que el procediment que dissenya la LOMCE excedeix els límits marcats per la doctrina constitucional, ja que permet a l'Alta Inspecció d'Educació del Govern central una intervenció directa "per substitució" dels organismes autonòmics per decidir sobre l'escolarització dels alumnes que vulguin estudiar en castellà en centre privats i sobre el seu finançament.

Els magistrats han declarat inconstitucional la disposició per la qual corresponia al Govern central establir, "via reglament, les bases de l'educació plurilingüe [impartició d'assignatures no lingüístiques en llengües estrangeres] des del segon cicle d'educació infantil fins al batxillerat, prèvia consulta a les comunitats autònomes". I entén que la llei en cap moment raona en quin criteri legal s'empara el Govern central per desenvolupar aquest reglament.

La llei fixava que els alumnes que haguessin d'estudiar en un centre privat per no tenir a la seva comunitat un de públic o concertat on poguessin rebre educació en castellà com a llengua vehicular serien compensats per l'Administració autonòmica fins a un import màxim equivalent al cost d'una plaça en un centre públic, que en l'actualitat és de 6.057 euros l'any.

Així, encara que el procés era dificultós, en el cas que una família només tingués a prop un col·legi privat que costés més d'aquest límit de 6.057 euros i el Ministeri d'Educació ho considerés justificat, assumiria aquest cost amb els fons de l'Administració, i posteriorment s'havia de descomptar aquesta quantitat a la comunitat amb llengua cooficial corresponent, segons comenten les mateixes fonts.

el BCE

El ministre d'Economia, Luis de Guindos, serà vicepresident del Banc Central Europeu. El seu únic rival, l'exgovernador del Banc d'Irlanda, Philip Lane, ha retirat la candidatura aquest dilluns al migdia. Tot i que encara no hi ha una resolució formal de l'Eurogrup, el candidat espanyol opta ara en solitari al càrrec.

El cap de la cartera econòmica del govern espanyol, doncs, encara haurà de veure com el seu nom és sotmès a debat i votació de l'Eurocambra els dies 26 i 27 de febrer. Però el Parlament Europeu no té vot decisori en aquest cas. Més enllà d'un salt evident de qualitat -almenys en termes d'internacionalització i rellevància a nivell europeu- en el càrrec, De Guindos veurà com, de forma paral·lela, la xifra de la seva nòmina també farà un salt considerable.

Ara per ara, com a ministre, té un sou de 70.000 euros bruts l'any. Un cop quedi ratificada la seva elecció al capdavant del BCE, tal com apunta la periodista Laia Forès, cobrarà 334.000 euros en concepte de salari base brut cada any. O, dit d'una altra manera, tindrà una nòmina de gairebé 28.000 euros al mes. A aquesta xifra, però, encara caldrà sumar-li complements de residència, representació i d'altres conceptes. 

Remodelació del govern

De Guindos ja va anunciar que de ser elegit presentaria la seva renúncia com a responsable d'Economia. Això obligarà Mariano Rajoy a una remodelació de l'executiu en els propers dies o setmanes, una modificació sobre la qual s'ha especulat molt per si el president aprofitaria per fer un canvi més ampli del seu govern.

La decisió de l'Eurogrup suposarà un èxit per la diplomàcia espanyola després d'anys de derrotes i fracassos per Madrid a les institucions comunitàries. Però no és altra cosa que recuperar una posició que, d'alguna manera, li pertocava. Hi havia la regla no escrita que les quatre primeres economies de la zona euro (Alemanya, França, Itàlia i Espanya) tindrien, com a mínim, un dels sis llocs en el comitè executiu del banc. El 2012, però, Madrid es va quedar fora amb la fi del mandat de José Manuel González-Páramo.

Els darrers anys, Madrid va haver de veure com es perdia una peça clau en el govern comunitari com va ser la vicepresidència de la Comissió (que estava en mans del socialista Joaquín Almunia), una de les vicepresidències del BCE i la presidència de l'Eurogrup, que De Guindos va voler ocupar l'any 2015 sense èxit.

L'eurocambra, menystinguda un cop més

El 14 de febrer passat, la comissió d'Afers Econòmics de l'eurocambra va examinar els dos candidats, l'espanyol i el governador del Banc d'Irlanda, Philip Lane. No hi va haver dubte que Lane va causar més bon impacte que el ministre de Rajoy. A més, a Estrasburg van mostrar incomoditat pel fet que no hi hagués una dona com a candidata.  

El procés de designació de nou vicepresident del BCE ha tornat a deixar en entredit la reforma i democratització de les institucions europees, en un moment en què el projecte comunitari està en qüestió. L'opinió del legislatiu, el Parlament, es menysté en favor del pes dels estats, els veritables grans electors dels qui han d'exercir les principals responsabilitats de poder.

armes

CARME COLOMINA

MATANCES. Als Estats Units hi ha uns 65.000 establiments amb llicència per vendre armes, gairebé 15.000 McDonald’s i uns 10.000 Starbucks. En el país del consum ràpid, les armes estan a l’abast: en fires i espectacles, a les botigues, a les vitrines i calaixos de moltes cases, i en un imaginari col·lectiu construït sobre la conquesta d’un territori en què la idea d’autodefensa és ideològica, cultural i un dret constitucional. Són el primer país en tinença d’armes per càpita (88 per cada 100 habitants). El número 2 és un país en guerra: el Iemen, amb prop de 55 armes per cada 100 habitants.

“Els tirotejos massius comencen a assemblar-se, sonar i sentir-se cada cop més, i això és un problema”, escriuen dos activistes contra les armes al diariWashington Post. 17 morts en un institut de Parkland a Florida, 58 morts a Las Vegas l’any passat, 49 a Orlando el 2016. Tragèdies que quedaran engolides per un afartament informatiu que no discrimina. Massacres cada cop més freqüents i més mortíferes. Cinc de les pitjors deu matances en la història dels Estats Units han passat els últims 26 mesos. Queden els vídeos del mòbil. Els snapchats que recullen, d’amagat, crits i trets. Captures de moments que semblen ficcions. La ficció d’un país que prioritza el dret a anar armat a la seguretat dels fills, i que ha permès al lobi del rifle erigir-se en un poder polític amb quatre milions d’afiliats. Tragèdies que despleguen l’espectacle informatiu. I, malgrat l’atenció mediàtica, les víctimes d’aquests tirotejos massius representen només un 2% de totes les morts per armes de foc cada any als Estats Units.

GUERRES. Les armes són un negoci i el símbol del poder nord-americà. Des dels atemptats de l’11-S, els Estats Units no només van desplegar tropes a l’Afganistan i l’Iraq, també han enviat un nombre indefinit però immens d’armes als que, en cada moment, han considerat els seus aliats. Hi ha una ONG amb seu a Londres, Action on Armed Violence, dirigida per un antic periodista de la BBC, que s’ha dedicat a intentar seguir el rastre d’aquest material. La investigació va poder documentar fins a un milió i mig d’armes (entre fusells, pistoles i metralladores) enviades pel Pentàgon a les forces de seguretat afganeses i iraquianes. Tot i que sospiten que la xifra total, en realitat, va ser molt superior, i no inclou armament pesant o llançacoets.

El mateix Pentàgon admet, però, que d’aquelles armes lleugeres ja només en tenen controlades la meitat. La resta s’han esvaït a cop de desercions, pèrdues en combat, robatoris, mercadejos o corrupció.

Els Estats Units han inundat els territoris que cínicament volien alliberar o pacificar amb armes que avui alimenten la violència sectària o tribal i un mercat negre que s’exhibeix, fins i tot, a les xarxes socials. Aquestes xifres, a més, no inclouen centenars de milers d’armes més, enviades de vegades per encàrrec del Pentàgon des de territori europeu: des de Bòsnia, Estònia, França, Lituània o Turquia, entre una llista molt més llarga.

No hi ha cap rendició de comptes sobre el seguiment de totes aquestes armes que els Estats Units hi van enviar. El negoci és autònom i la política ha preferit mirar cap a una altra banda.

RESPOSTES. Morts sense causa en un institut, una escola, als cinemes o en un concert. Per a Donald Trump la resposta és la pregària i assenyalar disfuncions en l’FBI per no haver intuït la fatalitat. El problema no són les armes, diu, sinó “el mal absolut”. I sobre això el seu govern no té res a proposar. Cap modificació legislativa atura un mal absolut abstracte que t’aniquila els fills sense més motiu aparent que la perversió individual. “El govern no ha de dictar quin tipus d’armes de foc les persones honorables i honestes estan autoritzades a tenir”, va dir Trump després de la matança de Las Vegas.

El mal és un govern que renuncia a protegir la seva ciutadania. Que es desentén de l’ús que es fa de les seves armes. Que alimenta la violència a casa i a l’exterior sense assumir-ne les responsabilitats i amb la ficció del penediment com a única resposta

reuificacio familiar

Recordo el posat emocionat de la S., la mestressa del petit supermercat del costat de casa, a Barcelona, el dia que va presentar-me la seva filla, una nena de dotze anys acabada d’arribar de l’Afganistan. La família havia esperat tres llargs anys abans d’obtenir el permís per poder portar-la.

A la majoria de països la reunificació familiar comporta un seguit de requisits, entre els quals uns ingressos mínims demostrables dels familiars que fan la demanda i un certificat de residència. A l’estat espanyol només hi té dret qui té l’estatus de refugiat, i no pas el demandant d’asil. I és que, per més que ens hi esforcem i per més que ens toqui l’orgull col·lectiu acceptar-ho, no hi ha societats modèliques per a l’exili. Les societats d’acollida són més una aspiració que no pas una realitat.

Com que les crisis ocasionades per les guerres i les situacions d’extrema pobresa sembla que augmenten, el nombre de persones que busquen asil i refugi també anirà creixent, per la qual cosa es fa urgent implementar una legislació nacional i de cooperació internacional imprescindible a l’hora de fer possible la reunificació de famílies i la protecció dels demandats d’asil.

L’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats reconeix com a fonamental el dret a la reunificació familiar i hi veu un pas essencial cap al procés d’inserció en la vida social al nou país. Però a Europa, i a mesura que van creixent les demandes d’asil, cada cop són més els països que limiten la reunificació per regular el creixement del nombre d’immigrants.

En la situació actual la separació de famílies està causada no tant perquè els membres propers s’hagin quedat al país d’origen sinó perquè han quedat perduts entre la gentada de resultes del caos de la fugida o en els trajectes accidentats dels viatges. La reunificació familiar, doncs, requereix la coordinació entre països per poder traçar i localitzar la persona perduda, sovint infants. Aquesta recerca de vegades s’allarga mesos.

Per més que ens toqui l’orgull col·lectiu acceptar-ho, no hi ha societats modèliques per a l’exili. Les societats d’acollida són més una aspiració que no pas una realitat

A les dificultats òbvies de localització de membres d’una família se n’hi afegeixen dues més: que els migrants i demandants d’asil no solen estar informats dels passos administratius que cal seguir per demanar la reunificació i que moltes vegades no poden anar a les ambaixades dels seus països pel risc que comportaria fer-ho. No cal dir que moltes de les persones que s’han vist obligades a fugir han perdut els documents, cosa que dificulta els tràmits.

El nombre de nens i nenes perduts en els trajectes migratoris és alarmant. El 2016, l’any de les últimes dades recollides per l’Eurostat, se’n van localitzar 30.000 només a Alemanya. Aquests nens i nenes són, a més, les víctimes més vulnerables dels traficants i passadors de persones; les nenes, a més, corren el risc de ser explotades sexualment. El document Infancias invisibles, publicat per Save the Children, també del 2016, alertava de l’incompliment per part de l’estat espanyol de les obligacions legals per protegir els menors en trànsit. Tot i que el document informa que les comunitats autònomes es fan càrrec d’aquests menors, el fet que tendeixin a ser considerats com a “immigrants” menors sense tutor els resta drets, com el dret bàsic de l’empadronament, per la qual cosa acaben en els llimbs jurídics. Com a exemple recent, recordem la notícia que va transcendir a la premsa en què s’alertava que a Girona hi havia 30 nois d’origen immigrant que ara vivien al ras. Els joves en centres tutelats se n’han d’anar quan fan 18 anys. Aleshores se’ls dona un entrepà i 50 euros. En el cas dels joves estrangers, se’ls deixa a la deriva, ja que no tenen permís de treball. La plataforma Girona Acull ha denunciat la situació i exigeix que l’Ajuntament i la Generalitat hi dediquin recursos.

Cal dir, com a nota esperançadora, que s’estan fent esforços entre organitzacions al Líban i a Turquia en col·laboració amb Alemanya per possibilitar la reunificació de persones dispersades als camps de refugiats amb els seus familiars que viuen a Alemanya. Un altre pas de gegant seria aplicar la recomanació de l’Alt Comissionat a l’hora d’ampliar la consideració de familiar a les persones que formen part de l’univers afectiu més proper de les persones migrants.

S’ha de tenir en compte, doncs, en una època en què l’ús de conceptes, sobretot polítics, tendeix a una excessiva polivalència amb la finalitat de produir efectes emocionals immediats, que cada vegada que es parla dereunificació familiar no es parla de l’acte de canviar de país de residència, amb tots els tràngols més o menys complexos i sentimentalment feixucs que pot comportar. Es parla de respectar els drets d’uns migrants i refugiats que en la seva cerca d’asil a Europa o Amèrica del Nord passen per un procés extenuant emocionalment i que no té res a veure amb la circulació de persones dels països de la UE, documentades i amb recursos econòmics. I això ho tenim aquí, als països que massa a la lleugera considerem països d’acollida.

la fiscalia

La Fiscalia del Tribunal Suprem sol·licitarà en els pròxims dies al magistrat Pablo Llarena que la causa de rebel·lió, sedició i malversació de l’1-O es declari com a “instrucció complexa”, abans que l’1d’abril es compleixin els primers sis mesos de la investigació. Fonts judicials han informat a l’ARA que la fiscalia no s’esperarà que expiri el termini, tenint en compte que ja és evident que el procediment s’allargarà durant mesos.

Segons l’article 324 de la llei d’enjudiciament criminal, les diligències d’instrucció es practicaran des de la data d’incoació del sumari (procediment ordinari) o de l’obertura de diligències prèvies (procediment abreujat) durant un termini màxim de sis mesos.

Tot i que la causa es farà posteriorment pel procediment ordinari, ja que es tracta de penes superiors als 9 anys de presó, el magistrat Llarena va obrir diligències prèvies tot just admetre la querella, el 31 d’octubre, cosa que implica que el termini venç l’1 d’abril vinent.

“No obstant -assenyala l’article 324.1- abans de l’expiració d’aquest termini, l’instructor, a instàncies del ministeri fiscal i amb l’audiència prèvia de les parts, podrà declarar la instrucció complexa quan, per circumstàncies sobrevingudes a la investigació, no es pogués completar raonablement en el termini estipulat o concorrin de manera sobrevinguda”.

Una causa molt complexa

Si la instrucció és declarada complexa, segons l’article 324.2, “el termini de durada de la instrucció serà de divuit mesos [a comptar des del començament, en aquest cas el 31 d’octubre del 2017], que l’instructor de la causa pot prorrogar per un termini igual o un inferior a instàncies del ministeri fiscal i amb l’audiència prèvia de les parts”.

La llei considera que les investigacions complexes són aquelles que tenen per objecte nombrosos fets punibles, que involucrin una gran quantitat d’investigats o víctimes, quan es tracti de grups o organitzacions criminals i, per exemple, s’exigeixi la realització de proves pericials.

Segons la llei, el jutge instructor pot desestimar la petició de pròrroga a través d’un acte que no té recurs.

No obstant això, fonts judicials han assenyalat a l’ARA que Llarena té previst admetre la petició de la Fiscalia del Suprem.

Tot i que el magistrat vol acabar la investigació com més aviat millor -amb el suport entusiasta del president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes-, no hi ha cap possibilitat, ni una, veient l’evolució real de la instrucció, d’evitar la pròrroga. La quantitat de diligències ja ordenades i les que s’hi afegiran en els pròxims mesos són ingents.

D’altra banda, el fet de declarar la instrucció complexa no implica que s’esgoti el nou termini de dotze mesos addicionals.