AHIR, A LA RAMBLA Catalunya tocant a Gran Via, un pèl més avall del departament d’Economia (com si veiés la gentada i els dos cotxes de la Guàrdia Civil, allà, aparcats), vaig ensopegar amb una parella (madura) que s’estava fent un petó com si tot el que hi havia al seu voltant hagués desaparegut. No és que estiguessin fent un Doisneau, però gairebé. Eren les cinc tocades i allò estava a petar de gent. Ella duia la rosa a la mà, i jo diria que ell l’acabava de sorprendre només uns segons abans i que allà mateix estava explotant una història d’amor que havien estat retenint ves a saber per quins imperatius. Això és el que em va semblar. Potser era una parella (madura) que un parell de dècades després del primer petó encara eren capaços de mostrar una passió de pel·lícula al mig del carrer. Fos el que fos, gràcies, Sant Jordi
dimecres, 25 d’abril del 2018
el temps
Entenc perfectament les raons dels qui estan compromesos amb la defensa de la dignitat política del Parlament i el Govern usurpats autoritàriament pel 155. És a dir, dels que creuen que no es pot fer Govern acceptant dòcilment les restriccions vingudes d'una sobirania que no és la que el 21-D va legitimar democràticament. Però també es poden entendre bé les raons dels qui, reconeixent una impotència de fet, consideren que cal recuperar alguna mena de poder efectiu. Un poder que, per bé que molt limitat, si més no permeti aturar les destrosses del 155 i, en la mesura del possible, restituir una certa capacitat de governar.
Des del meu punt de vista, tots dos argumentaris, el de la legitimitat i el de l'efectivitat, són comprensibles i respectables. Tots dos, també, tenen grans riscos que no es poden minimitzar. I no em sembla que desmereixi la seva defensa el fet que en totes dues bandes s'hi puguin descobrir interessos personals o corporatius a l'hora de tenir més pressa o de no tenir-ne tanta. De manera que, en les actuals circumstàncies, és absurd que uns i altres sentin la necessitat de desacreditar-se mútuament per tal de mantenir la pròpia posició.
Mentre que en el pla institucional cadascú es manté encapsulat en les seves (bones) raons, tot l'independentisme segueix compromès
Ara bé, el que és del tot incomprensible és que la contraposició d'arguments no sigui dialèctica. És a dir, que la tensió no generi un acord capaç de satisfer uns i altres en benefici no pas d'una unitat ingènua, sumant sentiments de derrota, sinó d'una col·laboració que integri la força d'una i altra posició. No puc pas donar lliçons de política a ningú, però crec que els pactes en el camp de la política –i en tots els altres– són beneficiosos quan aconsegueixen que, a partir de la comprensió honesta de l'altra part, s'arribi a una síntesi que millori una i altra proposta. I, per la raó que sigui, lamentablement, no sembla que siguem en aquest escenari.
La sort és que mentre que en el pla institucional cadascú es manté encapsulat en les seves (bones) raons, tot l'independentisme –del més resistent al més desinflat, del més confiat al més desolat– segueix compromès i mobilitzat. És una bona notícia per al sobiranisme que desmenteix els seus enterramorts. Ara bé, també és cert que la situació d'impàs segueix donant aire als adversaris, que s'aprofiten d'aquests titubeigs.
La manca d'acords facilita que s'imposin falses visions sobre la societat catalana
Per exemple, i en primer lloc, el debat sobre el tipus de resposta institucional que cal donar ha anat ofegant l'argumentari econòmic, social i democràtic en què es fonamenta la gran esperança d'una societat millor. I cal recuperar-lo urgentment. En segon lloc, la manca d'acords facilita que s'imposin falses visions sobre la societat catalana. Només per posar-ne un exemple, és simptomàtic –i irritant– que s'insisteixi més en la gravetat d'una hipotètica fractura interna que no pas en l'evidència de la fractura irremeiable amb un Estat que ha renunciat a tractar-nos com a ciutadans i que no veu cap altra via que la de la liquidació autoritària de l'independentisme. O, en tercer lloc, és un desastre que hom s'escudi en les porugues recomanacions dels lletrats del Parlament o que estiguem més pendents de les estratègies de defensa d'empresonats i exiliats que no pas de les estratègies polítiques que haurien d'orientar les ganes d'actuar d'una societat impacient per aturar la repressió i delerosa de saber quan arribarà la seva emancipació.
Diuen que la política exigeix, per damunt de tot, el control del temps, fins i tot abans que el dels relats. Probablement perquè el temps de l'acció política és el que fonamenta el seu relat. I, ara mateix, l'independentisme té l'agenda oberta, però necessita omplir-la.
humiliar
Després de cinc mesos d'investigació, el fiscal de delictes d'odi ha denunciat als tribunals nou professors de l'Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca. Els acusa d'haver discriminat i "humiliat" els alumnes fills de guàrdies civils després de l'1-O. "¿Qui són fills de guàrdies civils?", assegura la denúncia que va preguntar una de les professores a l'aula el dia 2. Altres mestres haurien assegurat davant dels alumnes que "no estaven en disposició de donar classe" pels fets que havien tingut lloc el dia abans i haurien qualificat els agents que van participar en el dispositiu de l'1 d'octubre d'"animals" o "gossos salvatges".
La fiscalia creu que els comentaris van suposar una "humiliació per als alumnes" i que els professors van exposar els nens davant de la resta de companys perquè "els fustiguessin" per les càrregues de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil durant la jornada de votació.
"Profunda hostilitat"
La denúncia de la fiscalia assegura que els mestres eren conscients del "context de profunda hostilitat" que es va generar cap a les forces de seguretat de l'Estat durant el mes de setembre i amb posterioritat a l'1 d'octubre, i també que els seus comentaris podien "humiliar" una part dels alumnes, que eren fills de guàrdies civils, perquè el centre és al costat de la casa-caserna del municipi.
"No em trobo en disposició de fer classe pel que va passar ahir, perquè la Policia i la Guàrdia Civil em van tractar a cops, perquè són uns animals i uns bèsties, que només saben donar bastonades", hauria dit un dels mestres a l'aula, segons la denúncia. Una de les alumnes denunciants li hauria dit que el seu pare "no era així i que no hauria donat cap cop a ningú". "Semblen gossos rabiosos", hauria dit una altra mestra. La fiscalia assegura que alguns dels alumnes van sortir "plorant" de l'aula després dels comentaris dels professors, que van arribar a casa "molt afectats" i que s'havien sentit "assenyalats i humiliats".
Els professors van declarar davant de la fiscalia i van negar haver criticat la Guàrdia Civil a l'aula. Però el ministeri públic dona credibilitat a la versió dels alumnes i dels pares denunciants. La denúncia –que segons la fiscalia ja ha sigut acceptada per un jutjat de Martorell– atribueix als mestres un delicte de lesions a la dignitat dels alumnes per discriminació i un altre d'injúries greus.
dissabte, 21 d’abril del 2018
ETA
El comunicat d’ETA, d’una gran profunditat històrica, es pot resumir de la manera següent: tota la violència que vam desencadenar, tot el dany causat, tot l’horror provocat i tot el sacrifici assumit no va servir per a res; ha estat inútil i potser contraproduent. Aquest text, redactat per persones que s’han passat dècades en la clandestinitat i que potser han participat en accions armades, que hi han dedicat la major part de la seva vida, dona l’exacta magnitud de la desfeta d’ETA. Tot i això, cal valorar en la seva justa mesura que un cop l’organització assumeix la derrota, el pas següent que fa no té res a veure amb l’esperit de revenja, sinó amb el de reconciliació. La idea és molt simple: no només ens fem càrrec del mal causat, sinó que ens conjurem per, en la mesura que sigui possible, mitigar-lo. Aquest és el pas que l’altra banda, l’Estat, no ha fet: assumir que en el context de la lluita contra ETA es van cometre excessos i es va causar un mal innecessari que, al seu torn, va provocar que el conflicte s’enquistés durant dècades. I això no és equidistància, és la realitat.
Ara bé, resulta interessant aprofundir en la qüestió de la inutilitat de l’activitat armada d’ETA perquè en altres casos, com per exemple a Irlanda del Nord, l’IRA va aconseguir contrapartides, negociades pel seu braç polític, el Sinn Féin, amb el govern britànic. La foto de Gerry Adams davant de Downing Street va ser el símbol de la pau.
En el cas espanyol, quan ETA va estar més a prop d’una negociació política de tu a tu amb l’Estat va ser durant les converses d’Alger, entre el 1987 i el 1989. Però allò va ser un miratge. L’Estat no tenia cap intenció de cedir i ETA se’n va anar amb la impressió que apujant una mica la pressió el faria caure. Res més lluny de la realitat. L’Estat va demostrar una capacitat pètria per entomar les urpades d’ETA. És més, els atemptats etarres es van acabar convertint en un dels factors de nacionalització espanyola més poderosos en l’etapa democràtica. En l’època de les televisions privades, cada mort comportava una catarsi col·lectiva d’un elevat contingut emocional. El resultat és que, amb cada atemptat, l’Estat no solament no s’afeblia sinó que s’enfortia. És des d’aquest punt de vista que la lluita armada no només va ser inútil, sinó també contraproduent. Eren vots a gavadals per al PP. Ho va veure molt bé Carod-Rovira quan va decidir jugar-se-la per intentar treure ETA de l’equació, en una jugada que va acabar sent desastrosa per als seus interessos.
La combinació de pressió policial, pèrdua de suport social i l’existència d’una via alternativa per fer avançar la nació basca, la del PNB, han acabat deixant ETA sense oxigen ni raó de ser. El seu final no ha sigut heroic ni s’ha produït en una taula de negociació, com van somiar durant anys, però almenys ha tingut l’altura de mires i la humanitat que els va faltar en el seu dia
Xiulets
Ja fa temps que s’observa una clara regressió en matèria de drets, i la llibertat d’expressió no n'és una excepció. Estan sent criminalitzades amb especial zel lletres de cançons o bromes de mal gust, i ara, com cada any entorn de la final de la Copa del Rei de futbol, rebrota la polèmica sobre la persecució dels eventuals xiulets a l’himne espanyol o al cap de l’Estat. En una lectura més benèfica, no es pot descartar que es tracti d’un enrenou creat amb finalitat purament preventiva. D’altra banda, és materialment impossible fiscalitzar la conducta dels milers d’espectadors que assisteixin a un esdeveniment com aquest. Amb tot, resulta esfereïdor comprovar que avui dia es qüestionin principis i valors que estaven més garantits durant l’immediat postfranquisme. El pluralisme democràtic i la tolerància no permeten a l’Estat censurar, controlar o sancionar de manera desproporcionada i desraonada l’expressió i la defensa d’idees o doctrines que, fins i tot plantejades al marge del marc constitucional o contràries als desitjos de la majoria, només constitueixen pensaments, crítiques o opinions públiques discrepants.
La llei 19/2007, contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport defineix com a actes o conductes violents o que inciten a la violència l'exhibició de símbols i l'entonació de càntics que, pel seu contingut o per les circumstàncies en què s’utilitzin, incitin o ajudin a la realització de comportaments violents o terroristes, o constitueixin un acte de menyspreu a les persones participants en l'espectacle esportiu (en aquest cas, s’entén que als rivals esportius, no al rei o a l’Estat com a tal). No cal dir que, d’entrada, hem de descartar que els xiulets puguin desencadenar actes violents i encara menys de signe terrorista. El problema seria més aviat que poguessin ser interpretats com un acte de menyspreu cap a una entitat com el Sevilla CF o els seus seguidors. No obstant, l’examen de qualsevol fet d’aquesta naturalesa ha de comportar una ponderació entre la llibertat d’expressió (i altres drets, valors i principis constitucionals) i el context sociopolític i cultural en què es produeixen, i això permet descartar d’entrada tota intenció vexatòria o hostil dels actors cap a l’afició sevillista.
El Tribunal d’Estrasburg ha declarat que les lleis no han d'atorgar una protecció especial i qualificada a les seves institucions més rellevants, sinó més aviat que han de permetre un grau de crítica més elevat cap a aquestes
En efecte, tot i que el legislador és autònom a l'hora de tipificar conductes que poden ser sancionades, i l'autoritat governativa és independent a l'hora d'interpretar-les, cal tenir en compte si les manifestacions que serveixen com a vehicle d'expressió suposen, si més no indirectament, una situació de risc per a les persones o els drets de tercers o per al mateix sistema de llibertats. Així, el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) s'ha mostrat refractari a perseguir aquest tipus de fets, malgrat el rebuig social que puguin generar, si, amb abstracció del retret ètic que mereixin, no presenten un risc real de generar actes violents, és a dir, si no hi ha intenció de traduir aquestes expressions en violència física, cosa difícil d'aconseguir, com hem dit, mitjançant una xiulada, però també amb la crema d'una foto, un tuit o la lletra d'una cançó. Per això mateix ha condemnat repetidament Espanya per vulnerar l'article 10 del Conveni de Roma, cosa que constitueix un signe evident que, a diferència del que succeeix en altres països, aquí és més important protegir la 'dignitat' de l'Estat que la llibertat d'expressió.
El Tribunal d’Estrasburg ha declarat que els ordenaments no han d'atorgar una protecció especial i qualificada a les seves institucions més rellevants, sinó més aviat que han de permetre un grau de crítica més elevat cap a aquestes, ja que es tracta d'ens o figures públiques que han d’estar subjectes al qüestionament ciutadà en el marc d'un estat democràtic, tot i que, com hem vist, hi ha alguns límits com l’evitació de la violència o la protecció de la reputació. Això explica que el TEDH hagi arribat a afirmar que la legislació penal espanyola situa el rei "a l'abric de tota crítica en l'exercici de les seves funcions oficials" (assumpte Otegui contra Espanya, 2011) o que no hagi apreciat cap tipus de retret contra l'acte de calar foc a una fotografia del rei Joan Carles i la reina Sofia (assumpte Stern Taulats i Roura Capellera contra Espanya, 2018).
En definitiva, i sempre segons la doctrina del TEDH, no hi ha d'haver discursos o manifestacions que, pel seu contingut, puguin quedar fora de la llibertat d'expressió, incloent-hi els discursos de l'odi que expressen punts de vista que es confronten en el "mercat de les idees" (com diu la mítica doctrina del Tribunal Suprem dels EUA), per odiosos o repugnants que siguin. La majoria no pot imposar la seva manera de pensar a la minoria, de manera que la seva protecció, en cas que sigui necessària, hauria de venir de la mà de la proscripció exclusivament dels discursos racistes, xenòfobs o antisemites que puguin excitar una violència efectiva i real, a més de reconduir a l'ordre civil i mai penal o administratiu altres límits clàssics com els libel o els insults, especialment quan aquests tenen escàs valor social i no formen part de cap exposició d'idees.
divendres, 20 d’abril del 2018
arquitectura moderna
Les vicissituds històriques i polítiques moltes vegades han sigut un bany de realitat molt cru per a les promeses de millora social de l'arquitectura moderna: a la Casa Bloc de Barcelona no hi van arribar a viure obrers. Després de la Guerra Civil s'hi van instal·lar militars i les autoritats franquistes van estrafer l'edifici obert que havien concebut Sert, Subirana i Clavé. A Finlàndia, Alvar Aalto va fer tot el possible perquè els malalts de tuberculosi que arribaven al sanatori que havia projectat a Paimio tinguessin el màxim de confort, llum natural i aire fresc. Però no hi havia res a fer: a la primeria dels anys 30 encara no s'havia trobat la cura de la tuberculosi. "Els edificis no només es poden valorar pels seus valors formals: estan carregats de memòria i conflicte", diu Domènec, que analitza aquests edificis en dues obres que es poden veure a la gran exposició que el Macba li dedica a partir d'aquest dijous. La mostra inclou una vintena d'obres de tota la seva trajectòria, quatre de les quals són de nova producció. Un dels treballs més punyents és la intervenció que ha fet al pavelló Mies van der Rohe, que estarà en cartell fins al 6 de maig. A 'L'estadi, el pavelló i el palau' Domènec ha estès roba en diferents punts de l'edifici per fer aflorar "els fantasmes dels desposseïts de la muntanya de Montjuïc". Per a l'artista, el pavelló Mies van der Rohe forma part de la maquinària publicitària que va ser l'Exposició Universal del 1929. A la cara oculta d'aquests fastos, recorda que el pavelló de les Missions va rebre immigrants represaliats per les autoritats franquistes –va funcionar com els actuals centres d'internament– i que va haver-hi barraques sota les graderies de l'Estadi Olímpic. Precisament estaven separades les unes de les altres per roba i mantes esteses. En resum, com diu Teresa Grandas, conservadora del Macba i comissària de la mostra, els treballs de Domènec reflexionen sobre "la distància que hi ha entre la utopia i la realitat social". Pel que fa a l'ús recurrent de referents arquitectònics, Grandas creu que es deu al fet que l'arquitectura és "l'únic art que afecta la vida de les persones i en què es produeix la dislocació dels discursos ideològics i la posada en pràctica".
Interpretar el passat per imaginar futurs alternatius
La mostra porta per títol 'Ni aquí ni enlloc' i tancarà l'11 de setembre. És una de les tres que el museu dedica enguany a artistes catalans. Fa poques setmanes va obrir la de Francesc Torres, i la de Jaume Plensa arribarà al novembre. "L'obra de Domènec es basa en la recerca i l'assaig crític i es materialitza en intervencions a l'espai públic, escultures, fotografies, vídeos i cronogrames. Els seus treballs no estan tancats", explica Grandas. "El seu projecte no és historicista –subratlla–, també té una visió de futur, de buscar alternatives". Tot i que l'artista treballa sobretot amb edificis racionalistes, per a Grandas són "metàfores del capitalisme tardà global". En aquest sentit, a 'Souvenir Barcelona' capgira el caràcter habitual de les postals i explica fets polítics de diferents punts de la ciutat: les barraques del Turó de la Rovira, les que hi havia també al Somorrostro abans de la construcció del Port Olímpic i la manera com els Mossos i la Guàrdia Urbana van reprimir el 2004 un grup d'immigrants que es volien tancar a la catedral com a senyal de protesta. "Faig servir el concepte benjaminià de la història, que és vista com una eina de lluita per al present", diu l'artista.
El recorregut es clou amb la peça més esfereïdora: una reconstrucció a escala real de la cabina d'Eichmann durant els judicis de Nuremberg. "Cap arquitectura és innocent", explica Domènec, que també té el desig que "les veus de les víctimes hi reverberin". L'obra porta per títol 'Audiència pública', i a la cartel·la l'artista pregunta a cadascun dels espectadors quin lloc creu que ocupa dins aquesta audiència. Teresa Grandas aprofundeix en la relació entre nazisme i capitalisme a partir de les idees del sociòleg Zygmut Bauman: "Per a Bauman l'Holocaust és una part implícita del capitalisme. La mà d'obra requerida per la revolució industrial havia demostrat que la vida era susceptible de ser industrialitzada, i el nazisme va fer el mateix amb la mort".
Una altra de les peces més fortes, aquesta de nova producció, també parla de l'Alemanya nazi. Consisteix en una prestatgeria metàl·lica amb rodes on hi ha cinc rombes d'acer. A través dels materials històrics que hi ha exposats a prop es pot saber que Mies van der Rohe va encarregar a la fàbrica Krump, que més endavant col·laboraria amb Hitler, que li fessin una estrella d'acer amb la falç i el martell per posar-la al seu monument a Rosa Luxemburg. Els Krump s'hi van negar, però Van der Rohe va aconseguir enganyar-los demanant-los l'estrella dividida en cinc rombes. Abans de saber aquesta història, les peces són unes formes geomètriques mudes, com una escultura abstracta. Després, una icona en el procés de recuperar la seva càrrega política.
Diaz Canel
Després de mesos de misteri i especulacions va arribar el gran dia. Raúl Castro ja és oficialment expresident de Cuba, després d’una jornada en què el més inesperat va ser el compliment punt per punt del que vaticinaven els analistes. Després de 60 anys, ningú que porti el cognom Castro forma part ja del consell d’estat del govern cubà. El rumor que sonava sobre que algun dels fills de Raúl ocuparia un lloc al consell, però no a la presidència, no es va materialitzar finalment.
Malgrat que encara no està confirmat, el favorit en totes les enquestes, l’anterior vicepresident, Miguel Díaz-Canel, serà el nou president de Cuba. Va ser l’únic nominat per a aquest càrrec i només un daltabaix de dimensions bíbliques faria que no fos elegit. Més de la meitat dels 605 diputats de l’Assemblea Nacional haurien de votar no a la seva candidatura, en una cambra on sempre —i ahir no en va ser una excepció— les votacions s’aproven de manera unànime. Aquest matí el règim donarà a conèixer el resultat de la votació d’ahir i s’espera que es comencin a visualitzar les intencions de la nova presidència. Es desconeix si Díaz-Canel es dirigirà a la població, però en tot cas els cubans sempre observen la subtilesa de l’escenografia per treure’n conclusions. La d’ahir projectava una nova generació que arriba al poder. Probablement de manera intencionada, la majoria de les primeres files les van ocupar diputats joves en un intent de donar un aire de renovació.
Ahir va ser significativa la forta presència de Raúl Castro per mirar de donar solemnitat i legitimitat al relleu. Al petit dels Castro se’l veia tota l’estona molt a prop de Díaz-Canel i especialment efusiu amb els diputats i diputades del Parlament, en un gest interpretat com d’agraïment. Va rebutjar l’oportunitat de dirigir-se a la població com a cap d’estat per última vegada després de 10 anys en el càrrec.
El ja expresident no abandonarà del tot l’esfera pública, perquè encara és el secretari general del totpoderós Partit Comunista de Cuba, en el que serà una bicefàlia inèdita al país. Des que l’any 1961 es va proclamar el “caràcter socialista” de la Revolució, el president i el secretariat del partit sempre ha recaigut en la mateixa persona. Un dels reptes que tindrà Raúl en aquest nou rol serà no fer ombra al nou president, que al mateix temps s’haurà d’erigir en la màxima autoritat moral de l’estat cubà.
Si Raúl és vist com un guardià de les essències pels sectors més immobilistes, amb el seu vistiplau també podria facilitar una hipotètica onada reformista liderada per Díaz-Canel.
Tot i la reforma del consell d’estat —un òrgan semblant al consell de ministres a Espanya—, moltes cares clau del sistema segueixen sent les mateixes que les de la passada legislatura amb Castro al poder. La presidència de l’Assemblea Nacional va tornar a correspondre a Esteban Lazo, un dels pesos pesants amb Raúl.
En el seu discurs d’inauguració de la legislatura, Lazo va situar la “unitat entre tots els revolucionaris com l’única manera de fer front a l’enemic”. La filosofia del seu discurs va planar al llarg de l’acte, en què tots els entrevistats pels mitjans estatals feien referència a aquest valor com a garantia d’èxit per a Cuba.
L’apatia del carrer
La passió que es veia al Palau de Convencions de l’Havana contrastava amb la manera com el mateix procés es vivia al carrer. No gaire gent estava pendent dels mitjans que n’informaven, i molt menys creien que el relleu afectaria d’alguna manera les seves vides en el futur. Com molts cubans, el Manuel es defineix com a “apolític” i assegurava que no l’interessava el que es podian estar discutint a l’edifici on tenia lloc la sessió. “A Cuba no tenim tant poder de decisió sobre això com vosaltres. Potser per això els espanyols parlen de política com si els hi anés la vida”.
Sorprenentment, els mitjans de comunicació estatals tampoc es van bolcar en una cobertura que acaparés tots els canals de televisió, com és habitual en altres situacions d’excepcionalitat. Durant les últimes setmanes semblava com si els mitjans volguessin restar transcendència històrica al moment i informaven sobre el procés successori amb la màxima naturalitat i tranquil·litat.
Els cubans no volen tornar a il·lusionar-se per la política com els dos anys després del restabliment de relacions diplomàtiques amb els Estats Units i els canvis impulsats per Raúl, que s’han acabat limitant. El temps dirà si tenen raó o si el pessimisme forma part de la identitat del poble cubà.
dimecres, 18 d’abril del 2018
enzim mutant
Científics nord-americans i britànics han creat per casualitat un enzim mutant que es menja el plàstic. Concretament, és capaç de descompondre en qüestió de dies el politereftalat d'etilè (PET), un dels tipus de plàstic més comuns i contaminants, amb què es fabrica la majoria d'ampolles de beguda.
El descobriment pot ajudar a solucionar la crisi global de contaminació dels oceans generada pels plàstics. Els PET, de fet, poden persistir durant centenars d'anys en el medi ambient, però aquest enzim els podria dissoldre per reciclar-los a gran escala i evitar també l'extracció de combustibles fòssils per a la producció de nou PET.
Investigadors de la Universitat de Portsmouth, Gran Bretanya, i del Laboratori Nacional d'Energies Renovables dels Estats Units van fer el descobriment per casualitat mentre examinaven l'estructura d'un bacteri descobert el 2016 en un abocador de residus del Japó, que es va veure que generava un enzim que es menjava el plàstic.
Investigadors de la Universitat de Portsmouth, Gran Bretanya, i del Laboratori Nacional d'Energies Renovables dels Estats Units van fer el descobriment per casualitat mentre examinaven l'estructura d'un bacteri descobert el 2016 en un abocador de residus del Japó, que es va veure que generava un enzim que es menjava el plàstic.
Els científics van decidir ajustar l'estructura de l'enzim afegint-hi aminoàcids, per observar com evolucionava, i el que van aconseguir és millorar la seva capacitat de digerir el plàstic. "És emocionant perquè indica que hi ha potencial per optimitzar el bacteri encara més", va explicar John McGeehan, professor de la Universitat de Portsmouth i codirector de la investigació.
Amb la mutació, l'enzim comença a menjar-se el plàstic PET en qüestió de dies, però els investigadors confien que es pugui accelerar encara més per facilitar processos de reciclatge a gran escala.
"El que esperem és que aquest enzim converteixi el plàstic en els seus components originals, per poder reciclar-lo i reutilitzar-lo. Això significa que no necessitarem perforar per obtenir més petroli i, fonamentalment, reduirem el volum de plàstic al medi ambient", va dir McGeehan.
El descobriment s'ha publicat a la revista 'Proceedings of the National Academy of Sciences', i destaca pel gran potencial com a nou sistema de gestió del plàstic, si s'aconsegueix millorar encara més el funcionament de l'enzim.
La creixent conscienciació sobre el greu problema de contaminació que suposa el plàstic, que en algunes de les seves formes com el PET pot trigar segles a descompondre's de manera natural, ha impulsat canvis legislatius en molts països i un enduriment de la normativa europea.
Arreu del món es venen més d'un milió d'ampolles de plàstic cada minut, una producció que es recicla encara en unes taxes molt baixes a la majoria de països i que acaba generant uns residus que s'acumulen en abocadors o al mar.
Estudis científics han constatat, de fet, que l’acumulació de plàstics als oceans han generat una mena d’illa (l’anomenen “la gran zona de deixalles del Pacífic”) situada entre Hawaiï i Califòrnia, que conté 79.000 tones de plàstics acumulats i ocupa 1,6 milions de metres quadrats, una superfície equivalent a la de França, Espanya i Alemanya juntes.
Una contaminació que està afectant greument la fauna marina. El catxalot que va aparèixer mort a finals de febrer al cap de Palos, a la costa de Múrcia, portava 29 quilograms d’escombraries marines a l’estómac, entre bosses de plàstic, sacs de fil sintètic com ara ràfia, trossos de xarxa o un bidó, per exemple. Segons la necròpsia, va ser aquest material el que li va causar la mort per peritonitis o per impacte al sistema digestiu, donada la impossibilitat d’expulsar-ho.
dimarts, 17 d’abril del 2018
l'entrevista
L’entrevista a Carles Puigdemont és la prova definitiva que Vicent Sanchis, a la tele, és molt més bon tertulià que entrevistador. Si a això hi sumem les circumstàncies inevitables d’un plató a Berlín petit, lleig, rudimentari i mal il·luminat (és el que té la tele de supervivència a l’exili), l’hora i quart televisiva de conversa va ser dura d’empassar. Per rematar-ho, les ratlles que circulaven en bucle per les pantalles del decorat tenien el risc de provocar un atac epilèptic als espectadors més sensibles. L’entrevista va ser feixuga i monòtona. No és que Sanchis l'hi posés fàcil. El director de TV3 va intentar anar a la contra en algunes argumentacions, però li va faltar carisma i sentit del ritme. Algunes preguntes eren massa llargues i explicatives i perdien capacitat d’incisió. Era una entrevista que no estava pensada per a la televisió. De fet, veient com estava assegut Sanchis, enfonsat a la butaca, ja es delatava aquesta falta d’ímpetu, aquest to baix. Sanchis es va disculpar en massa ocasions per repreguntar: “Em sap greu ser massa insistent però...”, “Em sap greu insistir-hi...”, “Ara, segurament, l’incomodaré una mica més amb la insistència...”
L’entrevista va ser feixuga i monòtona: no estava pensada per a la televisió
Sanchis fins i tot va acabar contestant les preguntes de Puigdemont. El director de TV3, parlant de qüestions de seguretat, li va apuntar que en el sentit estricte no era president. I Puigdemont va respondre amb una pregunta: “Imaginem que jo fos expresident de la Generalitat. ¿No tenen protecció els expresidents?” I Sanchis: “Sí, sí. En tenen”. “I això ho diu la llei de presidència, sí o no?” I Sanchis va respondre: “Sí, sí”. I Puigdemont hi tornava: “¿Està complint el govern espanyol amb la llei de presidència?” I Sanchis, obedient: “En aquest cas concret, no, evidentment”. Són preguntes que haurien de ser retòriques però que busquen que l’entrevistador els doni la raó. Sanchis va caure en el parany.
Puigdemont, a mesura que avançava l’entrevista, semblava més malhumorat. Va anar perdent el control inicial d’una certa serenor. Després de la pausa publicitària (Sanchis ens va prometre només 2 o 3 minuts i van ser més de 6) destil·lava un enuig obvi.
Va ser lleig deixar per a l’última pregunta la menció als catalans no independentistes. Setanta-cinc minuts d’entrevista i només a l'últim moment recordar-se de l’altra meitat dels catalans.
El debat posterior amb els directors de diaris ja no tenia excusa amb la lletjor del plató (el mateix que l’especial de la manifestació del matí) i se li va encomanar el to ensopit de l’entrevista. L’impacte de la nit va arribar quan Cristina Riba va fer referència a les crítiques a Twitter pel desequilibri entre homes i dones convidats. Esther Vera era l’única dona. La directora de l’ARA va tocar el crostó als seus col·legues perquè companyes del seu nivell jeràrquic hi haurien pogut anar. “I fins i tot més preparades!”, va dir Jordi Juan, de 'La Vanguardia', en un acte de contrició. “Més qualificades no en tinc cap dubte. Dic jeràrquicament”, va precisar Vera. Va ser el cop de gràcia final que ens va espavilar després d’aquell tedi nocturn
dijous, 12 d’abril del 2018
Zuckergberg
El senyor Zuckerberg ha anat a Washington. La seva compareixença d'aquest dimarts al Senat i la d'avui dimecres a la Cambra de Representants han generat molta expectació. La seva criatura, Facebook, es troba immersa en la pitjor crisi de credibilitat de la seva història, tant per l’escàndol de Cambridge Analytica -que va provocar la filtració massiva de dades dels seus usuaris-, com per la difusió de notícies falses a la xarxa social per influir en diferents eleccions, entre elles les presidencials dels Estats Units del 2016. Conscient de la gravetat de la situació, ha entonat un 'mea culpa' davant dos comitès del Senat pel fracàs de la seva companyia a l’hora de protegir els seus usuaris. I ha explicat diverses mesures que ha pres per millorar la seguretat de la xarxa i evitar que s’utilitzin les seves eines per manipular a la gent o “soscavar la democràcia”.
Zuckerberg, de 33 anys, s'ha deixat a Califòrnia la seva habitual vestimenta (texans, samarreta i dessuadora) i vestit amb una americana i uns pantalons immaculats va respondre les nombroses preguntes dels legisladors mirant de ser al màxim d’humil possible. El jove emprenador, acusat d’arrogant en múltiples ocasions, va lamentar no haver fet prou per evitar que Facebook fos utilitzat “per fer mal”. “No vam tenir una visió prou àmplia de les nostres responsabilitats i això va ser un gran error. Va ser el meu error i ho sento”, ha assegurat a l’inici de la seva intervenció. I ha posat exemples de l’ús maliciós de la xarxa social com la difusió de notícies falses i de discursos de l’odi, la intereferència estrangera en diverses eleccions i la violació de la privacitat de les dades dels usuaris.
Zuckerberg ha reconegut que la seva empresa va reaccionar “de manera lenta” a la suposada ingerència de Rússia a les eleccions presidencials de 2016 per ajudar Trump -i que està sent investigada pel fiscal especial nord-americà Rober Mueller. El fundador de la plataforma amb més de 2.000 milions d’usuaris ha explicat que la companyia Internet Research Agency, amb seu a Sant Petersburg, Rússia, “va actuar repetidament de manera enganyosa” amb l’objectiu de manipular ciutadans d’Europa, Estats Units i Rússia. I ha revelat que considera que les accions de l’empresa russa -una de les imputades per la investigació de Mueller per recollir informació de nord-americans- van afectar a unes 126 milions usuaris de Facebook i 20 milions d’usuaris d’Instagram, l’altra xarxa social de la seva companyia.
Tanmateix, el catalitzador de les compareixences de Zuckerberg a Washington va ser la filtració de dades de 87 milions dels usuaris de Facebook a Cambridge Analytica, que va col·laborar amb la campanya de l’ara president, Donald Trump. El gegant de les xarxes socials no va informar de la violació de la privacitat dels seus usuaris malgrat que en va tenir coneixement el 2015. Aquesta setmana, finalment, ho ha fet amb una notificació als afectats.
“Per què Facebook no va comunicar el 2015 a 87 milions d’usuaris que la seva informació personal havia sigut robada? -va preguntar el senador de Florida, Bill Nelson-. Si Facebook no pot tenir cura de les dades personals dels seus usuaris, nosaltres ho haurem de fer”.
“Per què Facebook no va comunicar el 2015 a 87 milions d’usuaris que la seva informació personal havia sigut robada? -va preguntar el senador de Florida, Bill Nelson-. Si Facebook no pot tenir cura de les dades personals dels seus usuaris, nosaltres ho haurem de fer”.
John Thune, el president del comitè del comerç, ciència i transport del Senat, també s'ha mostrat a favor de regular el sector ja que, segons ell, el cas Cambridge Analytica ha demostrat que les xarxes socials poden ser utilitzades per manipular la gent. “En el passat molts dels meus companys, dels dos partits, s’havien mostrat disposats a deixar que les empreses tecnològiques s’autoregulessin. Però això està canviant”, ha assegurat.
Facebook, però també Google i Twitter, es troben enmig de la polèmica creada per la pressumpta ingerència de Rússia en les eleccions a la Casa Blanca i la difusió de notícies falses a la xarxa. I, per això, podrien fer front a noves regulacions en els pròxims mesos als Estats Units que podrien afectar els seus models d’empresa.
Facebook, però també Google i Twitter, es troben enmig de la polèmica creada per la pressumpta ingerència de Rússia en les eleccions a la Casa Blanca i la difusió de notícies falses a la xarxa. I, per això, podrien fer front a noves regulacions en els pròxims mesos als Estats Units que podrien afectar els seus models d’empresa.
Zuckerberg, de fet, s'ha mostrat a favor del projecte de llei conegut com Anuncis Honestos, que busca més transparència sobre qui financia anuncis polítics. “Treballarem amb el Congrés per a això”, ha dit.
Regulacions del sector
Facebook i els altres gegants tecnològics estan disposats acceptar algunes regulacions, i que esperen que no siguin lleus, però volen evitar normes de l’estil europeu que podrien perjudicar els seus negocis. De fet, a l’altra banda de l’Atlàntic el mes que ve entrarà en vigor una llei que castigarà en un 4% dels seus beneficis si es fa un ús il·lícit de les dades dels usuaris.
De moment, la companyia ha anunciat un nou programa per recompensar les persones que denuncien amb proves la filtració de dades d'usuari.
As part of our commitment to protect your data, we are launching the Data Abuse Bounty, a first of its kind: newsroom.fb.com/news/2018/04/d…
A Twitter, Edward Snowden, exempleat de la CIA i de l'agència de Seguretat nord-americana NASA, acusat de la filtració de secrets que van posar en risc la seguretat nacional, ha retret el tracte excessivament amable que els senadors l'estan donant a Zuckerberg. "En cas que us pregunteu perquè el Congrés tractat avui al president de Facebook com un vell amic enlloc de collar-lo (no l'han fet ni jurar per declarar)", escriu l'exanalista, exiliat a la Rússia de Vladímir Putin, enllaçant una notícia del diari 'USA Today titulada: 'Facebook és el gran contribuent a les comissions del Congrés que interroguen a Mark Zuckerberg".
In case you were wondering why Congress today is treating Facebook's CEO like an old friend rather than grilling him (they didn't even require him to be sworn in): twitter.com/USATODAY/statu…
L'organització Avaaz ha convocat una protesta davant del Congrés amb desenes d'avatars de Zuckerberg per denunciar la comercialització de les dades personals.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
