Distancia

És ben difícil saber quina distància hi ha entre la cort d’Espanya i la capital de Catalunya. Hi va haver un temps que s’hi anava en galeres, i llavors, fins quan les galeres eren accelerades, la distància era de quinze dies, si els lladres o algun torrent o riu no s’hi oposaven. Després Madrid va acostar-se, i per medi de les diligències se va aconseguir anar-hi en tres dies. Això no era encara prou, i Madrid va voler acostar-se més. Un dia va fer-se un camí de ferro, i avui los 707 quilòmetres que té la via se corren en 24 hores. Però, cosa estranya com totes les d’Espanya! Avui se va de Barcelona a Madrid en 24 hores i, no obstant, Madrid és més lluny de Barcelona que quan s’havia de gastar quinze dies de viatge. De manera que, a mida que s’ha anat escurçant lo camí, s’ha anat allargant la distància. I lo pitjor és que va allargant-se cada dia. A principis de segle passat [el XVIII], semblava que haguéssim arribat al màximum de la distància. Quan FelipV hagué entrat en Barcelona com conquistador, Madrid era molt més lluny de Catalunya que qualsevol ciutat de la Sibèria. Entre l’un i l’altre punt hi havia llacs de glaç i rius de sang. Alguns anys després va semblar que per part i part hi havia ganes d’escurçar les distàncies. Un segle després, especialment, Madrid i Barcelona eren ja tan a prop que d’un punt a l’altre se sentien los crits d’alegria amb què festejaven l’adveniment de la vida moderna. La llibertat, l’afany de progrés havien fet lo miracle d’agermanar-nos. Però va passar l’entusiasme i va venir la desil·lusió. Madrid va voler seguir dominant com sempre, i van tornar-se a eixamplar les distàncies. D’ençà que va passar l’entusiasme per lo constitucionalisme monàrquic; d’ençà que la gent de Madrid ha demostrat la seva ineptitud per a governar dintre les teories lliberal-representatives, ha anat cada dia apartant-se més de Barcelona..., o millor, Barcelona s’ha separat cada dia més de Madrid. [...] I, està clar que ha d’allunyar-se! Mai se recorda de nosaltres sinó per a mortificar-nos o empobrir-nos. [...] Com hem d’acostar-nos a un lloc del que sols ne vénen misèries? Aqueixa política buida i mesquina, aqueixes coalicions i fusions que no mostren res més que la gana dels que les formen, [...] no logren atreure’ns, sinó que, al contrari, ens donen ganes d’apartar-nos-en. Madrid és lo nostre cap, però sols per a dominar-nos, i no ens dóna cap compensació. [...] Se convencerà algun dia la capital de que segueix mal camí? No ho esperem, per més que ho voldríem. Nosaltres hi perdem, però no tant com ella. I això que tan fàcil li fóra l’acostar-nos! No hauria de fer res més que deixar de tractar-nos com madrastra, i considerar com germana Catalunya.

open arms

Trobar i rescatar les barcasses d’immigrants a les aigües del Mediterrani que separen Líbia d’Itàlia és una feina complicada. La zona és enorme, les embarcacions, precàries, l’estat de la mar i la climatologia no sempre són favorables i el temps és un factor clau: de vegades la diferència entre un rescat i una tragèdia depèn de minuts. Per facilitar l’operatiu i la presa de decisions de vida o mort, l’ONG Proactiva Open Arms està treballant per incorporar una nova tecnologia: els drons, avions no tripulats capaços de rastrejar una gran superfície de mar i enviar imatges en temps real al vaixell perquè els responsables de la missió tinguin més informació per decidir com actuar.

“El projecte consisteix a desenvolupar dos tipus de drons: un de recerca que voli de forma autònoma, seguint un patró programat, durant moltes hores i en zones on no voldríem haver d’enviar embarcacions per no entrar en aigües territorials de Líbia -explica Gerard Canals, coordinador de l’ONG badalonina-, i un segon tipus de dron que pugui gravar tot el que passa durant un rescat des d’una perspectiva elevada i poder recollir proves objectives en cas que, com ja ens ha passat, ens investiguin per la nostra activitat”, afegeix Canals, referint-se al procés judicial que es va obrir al març a Itàlia contra Open Arms per suposada immigració il·legal i associació criminal, dues acusacions que els jutges van acabar desestimant.

El projecte es fa de la mà de la Fundació Hemav, una entitat sorgida de l’empresa del mateix nom, especialitzada en intel·ligència artificial i l’ús civil de tecnologia dron aplicada a sectors com l’agricultura, l’energia i la construcció. “Així ha sorgit Fredda, un projecte basat en l’ús de drons per salvar vides”, explica Àlex Gomar, president de la Fundació. Treballen amb estudiants d’enginyeria i altres voluntaris que ara posaran els seus coneixements al servei de l’ONG de salvament. “Operar amb drons al mar té algunes dificultats, com el vent o el fet que el punt des d’on el dron s’enlaira i aterra és mòbil, a més d’altres problemes a resoldre, com la humitat. Però per a nosaltres el principal repte és ajustar les prestacions al que l’equip de rescat realment necessita”, apunta. Altres ONG que treballen en el salvament d’immigrants com MOAS -que ara opera amb els rohingyes a Birmània- ja han fet servir drons al Mediterrani. “Hi ha experiències prèvies, però amb drons gairebé de joguina o d’altres que eren militars, amb un cost molt elevat. El que ens plantegem és desenvolupar un dron amb tecnologia professional però adaptat a aquest tipus de feina i que requereixi menys cost i alhora que pugui operar de forma autònoma, donant només una formació bàsica a la tripulació dels vaixells de rescat”, afegeix l’enginyer.

Els voluntaris de la Fundació Hemav treballen per equipar aquests drons amb càmeres òptiques que enregistrin imatges de qualitat i també amb sensors tèrmics que puguin detectar l’escalfor dels cossos durant la nit o amb mala mar. El projecte tècnic ja està a punt, i la Fundació ha engegat una campanya de crowdfunding per recaptar els 120.000 euros que costarà dissenyar i posar en marxa el primer dron, que hauria d’embarcar en un dels vaixells d’Open Arms a finals d’any.

La Fundació Hemav desenvolupa, a més, altres iniciatives socials, com l’ús de drons per combatre les plagues de llagosta a l’Àfrica. També ha posat en marxa un programa per acostar la tecnologia als nens i nenes a les escoles de la Generalitat. L’empresa Hemav va començar el 2012 amb un grup de set enginyers de la UFP i ara té més de 100 treballadors en un total de 14 països.

Una polèmica travessia, en detall

El 15 de març l’ Open Arms va rescatar 218 persones que viatjaven en dues barcasses inflables al Mediterrani central. En ple segon rescat, una patrullera dels guardacostes de Trípoli va amenaçar de mort els voluntaris. Arran d’aquest incident el vaixell va ser immobilitzat durant un mes a instàncies de la fiscalia italiana i els seus responsables van ser acusats d’afavorir la immigració il·legal. Un equip de l’ARA a bord de l’ Open Arms va ser testimoni dels fets, i l’hem reconstruït amb detall en un reportatge multimèdia a partir del relat dels rescatats, la informació del jutge sicilià i els registres de l’ONG.

president Torra

Arran de la seva elecció com a 131è president de la Generalitat, s’ha encetat una campanya de desprestigi de Quim Torra basada en els suposats vessants feixistes i racistes de dos personatges com Daniel Cardona i Miquel Badia, convertits de la nit al dia en els principals referents històrics del nou president.

Davant d’aquesta polseguera política interessada, oportunament alimentada des de l’esfera mediàtica amb afirmacions basades en mitges veritats, en algunes mentides i, sobretot, en la descontextualització 'ex professo' d’uns personatges que van viure una realitat política diferenciada, com a autor de treballs d’investigació sobre Daniel Cardona (2008) i Miquel Badia (2011), als quals es pot acudir per ampliar les referències recollides aquí, voldria expressar les consideracions següents.

Daniel Cardona (1890-1943) pot ser considerat, juntament amb Macià, el personatge més destacat de l’etapa inicial de l’independentisme català, aleshores més conegut com a separatisme. Líder carismàtic dels joves arrenglerats al redós de la Unió Catalanista, més enllà d’algunes expressions pròpies de l’eugenèsia de moda a començament del segle XX que trobem també, per exemple, en alguns textos del món anarquista, a partir d’un nacionalisme intransigent, apolític i activista, l’any 1922 va confluir amb l’Avi per fundar Estat Català (EC), enlluernat per l’estratègica político-militar del nacionalisme irlandès.

Des d’una posició que podríem qualificar de pragmatisme hibernià i de liberalisme d’arrel interclassista, Cardona, fundador el 1930 de Nosaltres Sols!, va esdevenir el primer batlle democràtic de Sant Just Desvern i, gràcies a la seva gestió honrada i dialogant, va ser l’únic polític que va derrotar electoralment els dos pals de paller del catalanisme: la Lliga, el 1931, i ERC, el 1934. Va participar subordinadament en els fets del 6 d’octubre i va defensar obertament “Som antifeixistes, perquè som nacionalistes”, mentre la burgesia catalana trucava a la porta de l’únic moviment feixista realment existent, el de contingut nacional espanyol. El 1940 va crear a París, juntament amb Joan Cornudella, el Front Nacional de Catalunya, la formació més important de l’antifeixisme català en la immediata postguerra.

Recordar els antecedents del sobiranisme no suposa caure en l’historicisme, malgrat lectures interessades

Miquel Badia (1906-1936), per la seva banda, va passar a formar part dels escamots d’EC, sota el lideratge de Cardona, i durant la dictadura de Primo de Rivera va participar en el fracassat regicidi de Garraf el 1925, per la qual cosa va patir 4 anys de duríssim presidi. Partidari d’una estratègia sobiranista a partir del paper capdavanter de l’ERC i de les possibilitats que oferia el control de les institucions autonòmiques, va encapçalar els escamots de les JEREC fins a la seva dissolució el 3 de desembre de 1933 i, sota la presidència de Companys, va ser nomenat per a diversos càrrecs d’ordre públic de la Generalitat. Després de participar activament en els fets del 6 d’octubre, que, a diferència de Companys, sí que entenia com un aixecament independentista, va marxar a l’exili. Finalment, el 28 d’abril de 1936, un escamot de 4 faistes el van assassinar en companyia del seu germà Josep.

És indubtable que en el 'modus operandi' de Miquel Badia s’hi poden apreciar aspectes coincidents amb alguns dels trets que defineixen els moviments feixistes de l’època, expressions moltes de les quals les trobem en gairebé tots els moviments polítics del moment. Però, com va concloure ja fa vint anys l’hispanista Stanley G. Payne –i, darrere seu, diversos historiadors–, tot i que alguns dels fets protagonitzats per ell, des d’un punt de vista ètic actual, ens puguin semblar execrables, no es pot parlar de l’existència d’un moviment feixista a la catalana liderat pels germans Badia.

Recordar els antecedents de l’actual sobiranisme, com ho feia Quim Torra, i la tasca portada a terme per determinats personatges històrics que, amb tots els seus errors i encerts, les seves virtuts i les seves misèries, han contribuït a portar-nos fins aquí, no suposa necessàriament caure en l’historicisme, malgrat lectures presentistes interessades que poden fer forat, precisament, pel greu desconeixement que patim del nostre passat. Perquè, gràcies, entre d’altres, al camí iniciat per Daniel Cardona i Miquel Badia, avui sabem que només la voluntat lliurement expressada pels catalans i les catalanes serà la que decidirà, tot i les antidemocràtiques interdiccions polítiques, el nostre futur.

Barça B

Cares molt llargues damunt la gespa del Carlos Belmonte després de l’empat (0-0) entre l’Albacete i el Barça B que va condemnar el filial al descens a la Segona B. L’altra cara de la moneda es va viure a Osca, on el Nàstic va guanyar (0-1) i arribarà a l’última jornada depenent d’ell mateix per assegurar-se la permanència. Un gol del nigerià Ikechukwu Uche al segon temps va desfermar l’alegria grana. El Reus, que ja va fer la feina fa jornades i està salvat, va perdre (1-2) contra el Cordòva i no va poder donar un cop de mà al Nàstic, ja que un empat salvava de rebot els grana.

Malgrat la millora de resultats des que Francesc Xavier García Pimienta va agafar l’equip a falta de sis jornades per al final en substitució de Gerard López, el filial no va evitar un descens dolorós, ja que la directiva havia insistit en la importància de mantenir la categoria. Han fet 34 fitxatges entre les tres últimes temporades (16 l’actual) i l’equip ha acabat baixant. “Estan molt fotuts. Han fet un gran esforç i, menys en els últims 15 minuts, hem sigut millors. No hem aprofitat les nostres ocasions”, va admetre el tècnic. Carles Aleñà, amb una rematada que va fregar el pal, i Marc Cardona, que va topar amb el pal i amb el porter de l’Albacete, van tenir les millors. Més tard, a RAC1, el tècnic va afirmar que l’objectiu de la temporada vinent serà “lluitar per tornar a Segona” i que confia a “formar un bon equip amb els que es quedin i amb juvenils”. RAC1 també va informar que cap directiu ni cap membre de la direcció esportiva del club havien acompanyat ahir el filial.

Per la seva part, el tècnic del Nàstic, José Antonio Gordillo, que ha sumat dues victòries en dues jornades des que va agafar l’equip, va valorar la importància de guanyar un Osca amb un tècnic local, Rubi, que s’acomiadava. “Hem fet un pas molt important i toca rematar-lo dissabte que ve a casa. Depenem de nosaltres, així que hem de guanyar i no estar pendents d’altres resultats”.

El Rayo torna a Primera

L’última jornada el Nàstic rebrà el Rayo Vallecano, que ahir es va assegurar una plaça d’ascens directe després de guanyar el Lugo (1-0), i es va unir a l’Osca, que ja havia pujat dilluns. L’Sporting i el Saragossa ja s’han assegurat jugar el 'play-off' d’ascens, mentre que el Cadis, l’Osasuna, el Valladolid, el Numància i l’Oviedo lluitaran per les dues places restants.

Mocio

Pedro Sánchez vol aplicar la tàctica de la blitzkrieg (guerra llampec) a la seva moció de censura contra Mariano Rajoy. En lloc de negociar els detalls per anar recollint els suports necessaris perquè tiri endavant, el líder socialista vol presentar-se sense negociar, amb l’esperança que la urgència per fer fora el president espanyol de la Moncloa, conseqüència de la sentència del cas Gürtel, sigui prou argument per resultar vencedor. Ahir ho va deixar clar el secretari d’organització socialista, José Luis Ábalos, que en l’acte de la Festa de la Rosa a Torrent va avisar Ciutadans que no pensa “negociar res” a canvi del suport del partit taronja a la moció.

Aquesta mateixa estratègia és la que seguiran els socialistes amb els independentistes, amb qui tampoc tenen intenció d’iniciar una negociació, tot i estar disposats a comptar amb els seus vots. La diferència amb Cs és que al PSOE saben que Albert Rivera no està disposat a cedir-los la iniciativa política regalant-los una investidura, i el missatge d’Ábalos cap als taronges era més aviat en clau d’advertència que d’intent de seducció. Tot i que dissabte Ábalos va donar a entendre que podia negociar unes eleccions immediates o un veto als independentistes amb Rivera, ahir va deixar clar que simplement estava explicant els plans que ja havia detallat Sánchez, que passen perquè les eleccions siguin “aviat”, després de la “normalització democràtica” d’Espanya.

De moment a Sánchez l’estratègia de la blitzkrieg li ha funcionat amb Podem. El partit va reiterar ahir el suport a la moció i no demanarà res a canvi, tot i estar disposats a entrar a l’executiu. El PSOE no vol compatir govern, però això tampoc no serà un impediment perquè votin junts. Però hi ha un partit amb el qual Sánchez haurà de negociar si vol aconseguir els seus vots: el PNB. Tenen la clau de l’èxit de la victòria de la moció i, a diferència dels independentistes catalans, que inicialment no van posar condicions al seu vot (tot i que a mesura que han passat els dies des de l’anunci de la moció han augmentat el preu del suport), els jeltzales volen pactes. El president de l’Euskadi Buru Batzar, l’òrgan executiu del PNB, Andoni Ortuzar, va dir ahir en una entrevista a El Diario Vasco que demanaran “certeses” al PSOE i li preguntaran a Sánchez sobre “l’agenda basca”. Els nacionalistes bascos no volen que es posin en perill els compromisos de Rajoy a canvi de donar suport als pressupostos, i tampoc volen una convocatòria d’eleccions immediata, perquè això suposaria, segons ells, donar ales a Ciutadans. Per això Ortuzar va considerar que Sánchez s’havia “precipitat” presentant la moció, que tot i així estan disposats a votar.

Pedro Sánchez exposarà avui al comitè federal del seu partit el full de ruta de la moció, que té el suport assegurat dels quadres territorials, debilitats d’ençà de la tornada del líder en les primàries. El seu pla per assaltar la Moncloa serà el mateix que defensarà a la tribuna del Congrés quan ho decideixi la presidenta, Ana Pastor, que avui reuneix la mesa per acceptar a tràmit la iniciativa.

“Enemic de l’Estat”

Aleshores s’obrirà un termini de dos dies perquè els altres partits puguin presentar mocions alternatives, però amb Ciutadans sense prou escons per fer-ho, sembla descartat que algú pugui fer ombra a la proposta socialista. Així, Sánchez es presentarà com a única alternativa a Rajoy en el debat de la moció, previsiblement d’aquí unes setmanes, i serà investit si no espanta els independentistes i convenç el PNB. La possibilitat de ser investit amb els vots d’ERC i el PDECat va continuar costant-li ahir a Sánchez les crítiques del PP. La ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, el va acusar de convertir-se en “enemic de l’Estat”.

Els independentistes condicionen el seu suport

Malgrat que en un primer moment els independentistes es van mostrar oberts a donar suport a Pedro Sánchez sense condicions, durant el cap de setmana han apujat el preu dels seus vots. Ahir el portaveu de JxCat, Eduard Pujol, en declaracions des de Lleida, va demanar a Sánchez que digui que es va equivocar donant suport al 155 i que reconegui que hi ha presos polítics a Espanya. El president Quim Torra, per la seva banda, va mostrar-se obert a parlar amb el líder del PSOE, però va deixar clar que “la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats i la no criminalització del dret a l’autodeterminació són els punts essencials” del seu projecte polític. “¿Hi té alguna cosa a dir, el senyor Sánchez?”, es va preguntar. Per la seva banda, també ERC ha matisat el seu posicionament. Si bé divendres el portaveu republicà al Congrés, Joan Tardà, va dir que ERC donaria suport a la moció de censura, aquest cap de setmana Gabriel Rufián hi va posar condicions. A través de Twitter va advertir Sánchez que si vol els vots dels republicans haurà d’anar a veure Oriol Junqueras a la presó d’Estremera, ja que és el president d’ERC.

el llibre il.lustrat

Cada vegada és més remota la idea que un llibre amb imatges equival a una obra infantil. L’àlbum i la literatura il·lustrada han creuat els últims anys la barrera que els separava de les obres per a adults i han irromput en aquest territori amb força. Les dades de l’agència de l’ISBN ho refermen: el 2016 es van publicar 2.940 títols amb continguts gràfics per a adults, mentre que el 2017 la xifra va escalar fins als 3.413. Il·lustradors i editorials han vist en aquest nínxol un espai de creativitat no explotat fins ara que els obre una nova manera d’expressar-se i d’aprofundir, majoritàriament, en temàtiques i relats marcats per l’experiència personal.

Un gènere transversal

Trencar amb la restricció d’edat aporta llibertat als creadors

Si bé la tradició d’il·lustrar clàssics de la literatura fa temps que existeix amb apostes d’editorials com Libros del Zorro Rojo i Nórdica, les obres de creació contemporània són una tendència més recent. “Fins fa pocs anys, d’àlbums per a adults n’hi havia ben pocs. Ara ja no hi ha editorials que no en publiquin”, explica l’editor de Thule, José Díaz, que atribueix aquest fenomen a un canvi de percepció del gènere lligat a l’impacte de les obres adreçades a infants. “Es publiquen molts àlbums per a nens de gran qualitat. Això ha atret els adults cap al gènere, que abans estava menystingut”, afirma Díaz. A Thule ho han viscut amb llibres com Jo vaig amb mi de Raquel Díaz, un títol pensat inicialment per a infants però que, segons l’editor, “s’ha convertit en un regal entre els adults”.

A diferència d’altres gèneres en què tot el pes recau en la paraula, els llibres il·lustrats gaudeixen, gràcies a la imatge, d’una transversalitat insòlita que els permet seduir lectors d’edats diverses. “Cada vegada em trobo més adults que compren els àlbums per a ells -apunta Beatriz Martín, autora de títols com Caperuza i Querida tía Agatha (Thule)-. Com que no hi ha una categorització per edats, els autors tenim molta més llibertat creativa”. Tot i això, una de les queixes recurrents entre els il·lustradors és el fet que moltes llibreries encara col·loquen els seus títols a les prestatgeries de literatura infantil. “El repte, ara, és trencar del tot amb aquesta barrera”, afirma Martín.

• 

Una il·lustració de 'Querida tía Agatha' / Beatriz Martín Vidal

Pescar autors a Instagram

Les xarxes socials són una galeria per arribar arreu del món

Les xarxes socials, i sobretot Instagram, han contribuït directament a impulsar el llibre il·lustrat per a adults. Els autors han trobat en aquesta xarxa la via ideal per difondre la seva obra arreu del món de manera ràpida i eficaç. Laura Agustí, que acaba de publicar Gatos en la cabeza (Lunwerg), assegura: “Instagram és una gran ajuda, perquè et permet arribar a molta més gent i acosta el llibre a un tipus de públic que potser no el buscaria en una llibreria”. Ella és un dels nombrosos exemples d’il·lustradores que s’han llançat al món literari mitjançant l’encàrrec d’una editorial que les ha anat a buscar.

Després de descobrir-la a través de la xarxa social, el segell li va proposar “de publicar un llibre de temàtica lliure”, explica, i ella ho va acceptar “perquè era un projecte diferent de les exposicions que havia fet fins aleshores”. Agustí forma part, juntament amb altres artistes com Maria Hesse i Rebeca Khamlichi, d’una generació d’il·lustradores nascudes entre els anys 80 i 90 que han convertit Instagram en la seva pròpia galeria. “Internet és clau perquè les editorials es fixin en tu i puguis accedir a projectes. El nombre de seguidors no és tan rellevant”, afirma Khamlichi, que signa Las hijas de Antonio López (Bridge).

Artistes de text i dibuix

Una única firma per transmetre històries i mirades personals

El llibre il·lustrat per a adults adopta una àmplia varietat d’estils i de formes -des de l’àlbum fins a l’ urban sketching i el format enciclopèdic-, però la majoria de títols tenen una característica comuna: l’il·lustrador és també l’autor del text. Khamlichi, per exemple, explica que ella mai havia tingut la necessitat d’escriure fins que, quan va voler relatar episodis de la seva infantesa, es va adonar que els dibuixos feien curt. “És una història molt personal que necessitava expressar per mi mateixa”. Aquesta necessitat de plasmar una mirada personal sense supeditar les imatges a un text extern també la comparteixen altres artistes com Miguel Herranz, que plasma la seva visió de Barcelona a Terrats de Barcelona (Gustavo Gili). “Volia apel·lar a la part més emotiva, transmetre sensacions i històries. Per això vaig descartar que algú altre escrivís el text”, assenyala.

• 

'Tejados de Barcelona' / MIGUEL HERRANZ

Paula Bonet va començar la seva trajectòria literària il·lustrant textos d’altres autors, però des de fa un temps s’ha bolcat a crear també el text de les seves obres. “La imatge i la paraula tenen el mateix pes en els meus llibres. L’important és expressar i comunicar una idea amb les eines que tinc a l’abast”, indica Bonet, que defuig l’etiqueta d’il·lustradora i defensa la necessitat d’apostar per llibres de fons. “Em fa por que ara es publiquin molts títols il·lustrats per sumar-se a aquesta tendència. Cal que el públic sigui crític amb les imatges. Al capdavall, només els llibres que tenen un discurs al darrere romandran, la resta s’apagarà”, assenyala l’artista, que fa uns mesos va presentar Por el olvido (Lunwerg) i al setembre traurà un llibre sobre pèrdues gestacionals en què la paraula “serà la gran protagonista”.

Els obstacles de l’edició

El procés és més lent i les vendes no són de ‘bestsellers’

Per als editors, treballar en un llibre d’il·lustració també implica uns esforços que els títols només de text no necessiten. “Cal escollir bé el paper, pensar en les reimpressions i implicar-te molt en la producció. És el tipus de llibre en què més edito”, apunta l’editora de Bridge, Iolanda Batallé, que precisa que el comportament d’aquests títols difereix lleugerament dels volums de text. “Com que llueixen molt i la gent els regala sovint, els seguim reimprimint”, apunta.

L’editor de Comanegra Jordi Puig coincideix amb ella i distingeix entre “dues lligues diferents” dins del gènere. Segons Puig, “la batalla dels il·lustrats és molt cruenta” per l’exigència lligada al producte. “Quan t’hi llances fa por, perquè la inversió és bestial, sobretot el cost de la impremta, i tant la feina d’autoria com la d’edició també són molt més lentes i de cost superior”, diu Puig.

Després d’editar El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya de Joan de Déu Prats i Maria Padilla, ara Comanegra ha tret El gran llibre dels indrets fantàstics de Catalunya. Amb tot, els avenços tecnològics han facilitat les coses i han potenciat també la irrupció del gènere. “Les impressions digitals són molt bones. Gràcies a la tecnologia, podem fer llibres de molta qualitat a preus assequibles”, subratlla Víctor Martínez, conegut amb el sobrenom de Swasky i autor d’ Hola, Miró!!! (Gustavo Gili).

• 

'Hola, Miró!!!' / SWASKY

Professionalitzar el sector

Els il·lustradors han de buscar-se altres feines a banda de publicar

L’auge del llibre il·lustrat per a adults és innegable, però també ho és la precarietat en les condicions econòmiques que pateixen els autors. De fet, els il·lustradors veuen aquest gènere com una nova via per explotar la seva creativitat tot i que descarten que sigui un camí professional viable per si sol. “És impossible que sigui l’única font d’ingressos, perquè cap dels llibres que es publiquen són de consum massiu”, assegura Martínez. L’editor de Thule explica que “s’està començant a crear un petit star system d’autors” malgrat que “el mercat encara és molt primerenc” i molts artistes “es busquen feina en altres països on les condicions són millors”.

Aquesta precarització, però, va més enllà del món editorial. Segons una enquesta de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (APIC) del 2017, un 70% dels il·lustradors necessiten compaginar la seva feina amb altres activitats per viure. Per això autors i editors coincideixen a defensar que la trajectòria del llibre il·lustrat ha d’anar lligada de manera prioritària a una professionalització pròpia d’un sector carregat de potencial per assolir la plena maduresa.

Laura osel

“No suportava veure la meva imatge en pantalla. Vaig patir. Vaig acabar plorant. I la meva mare renyant-me: com pot ser que no puguis fer això? Ho vaig passar fatal, fatal”. No, aquest record no és de cap càsting. És d’unes pràctiques d’una escola de primària de Sabadell on els alumnes havien de gravar-se per fer un informatiu de televisió. Qui ho explica és la Laura Rosel. “Aquest és el meu primer record en el món de la comunicació”, bromeja. El canvi de xip va començar a l’institut. “Em vaig enganxar a la literatura. Potser em passava un dissabte sencer llegint. D’aquí em va venir l’interès per escriure, pel llenguatge i per entendre com s’expliquen les coses”. Potser per això va aterrar al periodisme. “No tenia cap expectativa prèvia. De fet, per aquell treball absurd de classe vaig pensar que no serviria per a la tele”, confessa.

Quan encara feia les pràctiques universitàries al centre territorial de RTVE a Sant Cugat (“Només veu i locució!”, recalca), va saber que arrencava Ràdio Sabadell. “Jo era una gran consumidora de ràdio, així que vaig pensar, ¿i si ho provo?”. Dit i fet. El resultat? Quatre anys foguejant-se a l’emissora municipal. “Un ja sap quan està arribant al final d’un cicle, i jo veia que Ràdio Sabadell em començava a quedar petita. Sempre vols aprendre més”, continua. Era el 2006. RAC1 estava creixent. Buscaven gent. I va tornar a temptar la sort. “Vaig fer les proves de català, de locució i d’actualitat. Em van agafar per a una substitució de maternitat i, mira, m’hi vaig passar onze anys”.

PLAY

>

¿I com es passa dels micròfons a la temuda gran pantalla? “Jo no vaig buscar el canvi de RAC1 a 8TV. Va ser el grup que em va proposar participar al nou 8 al dia. Era molt difícil agafar el relleu de Josep Cuní i engegar-ho tot de zero. Però em van convèncer i ho vaig acceptar”, explica. Va estrenar el programa el mes d’agost passat. A la tardor també era una espectadora entusiasta del FAQS de TV3, presentat llavors pel seu amic i col·lega Ricard Ustrell. “En algun moment vaig pensar: jo seria capaç de fer això que fa ell? I em responia: Nooooo, en soc incapaç!” La Laura esclata a riure. “El que jo em plantejava llavors era acabar la primera temporada a 8TV, però pel mig va arribar aquest tren d’alta velocitat que era el FAQS i evidentment no hi podia renunciar”.

Càstings. Nervis. Rumors. I voilà! El 17 de gener d’aquest any Laura Rosel debutava a TV3 al capdavant del FAQS, un programa que té el seu motor en l’actualitat política. “Quan hi vaig arribar afrontava dos reptes importants. El primer era mantenir l’índex d’audiència. De fet, l’hem elevat i seguim sent líders. El segon era casar l’essència del programa amb la meva personalitat. Jo no soc Ricard Ustrell, tenim estils totalment diferents. I la productora, la cadena i jo mateixa ho sabíem”, afirma. Després de quatre mesos llargs en antena, la Laura segueix sense horaris. “No en tinc ni jo ni la majoria de l’equip. És una entrega absoluta, però no em queixo, és apassionant”, assegura. ¿I com veus el programa ara? “L’ànima de FAQS és la mateixa però respira a la meva manera. Jo me l’he fet meu o ell m’ha fet seva, no ho sé, però el programa és una altra cosa, ha evolucionat claríssimament”.

FF

>>

Les entrevistes segueixen sent un dels pilars indiscutibles del FAQS, però no sempre és fàcil aconseguir-les “M’agradaria poder entrevistar polítics de primera fila de Madrid: algú de la Moncloa, algun líder del PSOE o Podem”, reclama. No es deixen? “No. Es veu que la connexió Barcelona-Madrid deu ser complicadíssima i potser han d’agafar naus espacials per venir”, diu sorneguera. ¿Creus que hi ha un pacte tàcit de no participar-hi? “Jo espero que no. Potser per part del PP i el govern espanyol sí que hi ha una mica d’això. De fet, hi ha alts càrrecs del PP que fan evident a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials que TV3 és el dimoni i per tant no s’hi poden ni acostar”, dispara.

L’altra cara de la moneda d’un programa amb tanta audiència són les crítiques. “Venen de tots cantons, si portem els de Vox, si portem els de la CUP... La crítica és una cosa, la falta de respecte i l’insult, una altra”, sentencia. També és conscient que qualsevol gest es pot treure de context. “Va passar el dia que portava una samarreta amb la careta de Puigdemont -era màxima actualitat- i es va fer servir per manipular i atacar de manera descarada el programa i la cadena. Hem après que ho hem de mesurar tot al mil·límetre”. ¿Això no obre la porta a l’autocensura? “No, això mai, però hem d’estar molt alerta. No pot ser que per una samarreta que es malinterpreta, es distorsioni el conjunt del programa, que són quatre hores en directe en què passen moltes coses i es tracten molts temes”.

proteccio de dades

El nou reglament de protecció de dades europeu, que entra en vigor aquest divendres, ha agafat moltes empreses sense estar preparades. Malgrat que la normativa comunitària es va aprovar el 2016 i donava dos anys als països de la Unió Europea per adaptar-s’hi, moltes companyies no han començat a preparar-s'hi fins a l’últim moment. “No comptaven amb el nostre caràcter llatí d’esperar per fer-ho tot a l’últim moment”, explica Albert Agustinoy, soci coordinador de propietat intel·lectual al bufet d'advocats barceloní Cuatrecasas. Els despatxos d'advocats, sobretot els que tenen departaments especialitzats en noves tecnologies, han viscut una allau de peticions d’empreses que necessiten revisar els seus avisos de privacitat o enviar nous consentiments per conservar les dades que acumulen dels usuaris i esquivar les noves sancions per incompliment de les lleis de protecció de dades. “Fa sis mesos era una pluja fina però ara és absolutament massiu”, diu Agustinoy.

En el cas de Font Advocats, despatx especialitzat en dret digital, fa mesos que el 80% dels casos que arriben a l'oficina estan relacionats amb aquesta qüestió. “Les últimes setmanes ja han sigut el 100%”, assegura el seu soci director, Eloi Font. “Estem absolutament col·lapsats”, afegeix. Això ha dut el bufet a elaborar un “manual d'implementació urgent” per a aquelles empreses que han esperat a exhaurir el termini per començar a aplicar la normativa. “Expliquem quines són les accions que s'han de fer per almenys complir amb les parts més visibles”, diu Font. El rol dels bufets durant aquestes setmanes és precisament assessorar les empreses en els passos que han de fer per complir la llei segons cada cas.

Europa protegirà més i millor les teves dades personals

“Hi ha molta inquietud”, apunta Marc Carrera, soci director a Catalunya del bufet especialitzat en dret laboral Sagardoy Abogados. No obstant això, assegura que l'allau de peticions ha sigut força progressiva i no s'ha concentrat tota la feina en els últims dies. De fet, els despatxos expliquen que moltes empreses no s'han assabentat dels canvis en protecció de dades fins que han començat a rebre les comunicacions d'altres companyies avisant que feien modificacions. En aquest sentit, Carrera i Agustinoy coincideixen a dir que l'adaptació de la normativa a Espanya és força ambigua, perquè el govern encara no ha elaborat la llei orgànica que desenvolupi les recomanacions europees.

Per exemple, Font apunta que hi ha corporacions que només haurien d'informar els usuaris, mentre que d'altres els han de demanar el consentiment explícit per conservar-ne les dades. Tot i així, aquest concepte no és clar per a tothom i algunes companyies podrien acabar esborrant dades que poden conservar, perquè els seus usuaris ja els havien donat el vistiplau en el passat. Carrera compara el moment amb l'arribada de les normatives de prevenció de riscos laborals. “Hi havia un gran desconeixement i incompliment general fins que va quedar clar”, explica el soci director de Sagardoy.

El que espanta més les empreses són les sancions que preveu la nova protecció de dades, que poden arribar al 4% de la seva facturació global. Un cop entri en vigor la normativa, estaran exposades a inspeccions de les autoritats, encara que els bufets opinen que no es produiran el mateix dia 26. De fet, un grup de patronals i cambres de comerç europees –entre les quals Pimec– van arribar a demanar una moratòria per ajornar les sancions, perquè consideren que “no hi ha hagut prou temps per estudiar i esvair els dubtes” que planteja el reglament. I això malgrat que es va aprovar fa dos anys.

Canvi transversal

Tot i les presses d'aquesta setmana, els bufets d'advocats consultats per l’ARA recorden que la feina tot just comença. Per a aquelles empreses que treballen amb grans volums de dades, el nou reglament no només preveu canvis puntuals. “Hauran de començar a incorporar la cultura de la privacitat al seu dia a dia, començant per la figura del delegat de protecció de dades”, avisa Eloi Font. De fet, Agustinoy recorda que els mateixos despatxos d'advocats són generadors d'informació molt sensible i també hauran de fer un lloc a les seves plantilles per a especialistes en aquest àmbit.

Què canvia la nova normativa per a les empreses?

Consentiment per a les dades

Les empreses només podran acumular dades personals dels seus clients o usuaris si han rebut el consentiment exprés d’aquestes persones. El procediment ha de ser fàcil d’entendre, no pot estar ple de lèxic legal difícil de comprendre. A més, s’ha de donar l’opció de revocar aquest consentiment.

Dret de l’oblit

Les persones que constin al registre d’una empresa podran exigir que se n’elimini qualsevol rastre.

Delegat de protecció de dades

Determinades empreses han de nomenar un delegat que es responsabilitzi de la protecció de les dades d’aquella companyia. En general, les pimes no n’hauran de tenir, excepte si es dediquen a processar categories especials, com els orígens racials o ètnics de les persones que hi apareixen, o les seves creences religioses.

Sancions elevades

Les multes per a qui incompleixi aquesta norma són elevades, i van del 2% al 4% de la facturació global de la companyia.

alcoholisme fetal

L’Aleksei donant menjar a un dels gossos en una de les activitats que fa a la teràpia. / CRISTINA CALDERER

L’estret vincle entre els humans i els gossos ha motivat una prova pilot a l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona per als nens afectats per la síndrome de l’alcoholisme fetal (SAF), provocada pel consum d’alcohol de les mares durant l’embaràs. “Som el primer hospital públic del món que fa teràpia assistida amb gossos per tractar aquesta síndrome”, explica la psiquiatra responsable del programa de la SAF a la Vall d’Hebron, Núria Gómez. Hi ha estudis sobre l’eficiència de la teràpia amb animals en l’autisme, la depressió, els trastorns d’ansietat i el TDAH, tot i que encara no s’ha fet cap publicació científica en el cas de la SAF. Però el cap del servei de psiquiatria de la Vall d’Hebron, Josep Antoni Ramos-Quiroga, subratlla que tenen “sospites i la hipòtesi clínica” que aquest tractament “serà positiu” per als infants amb SAF.

De fet, la prova pilot -que ha començat fa un mes i durarà un any- servirà per fer el primer estudi científic mundial per avaluar l’eficàcia de la teràpia amb gossos en la SAF. Ramos-Quiroga destaca la importància d’aquest assaig clínic, ja que precisament és un trastorn amb falta de recursos assistencials per millorar el tractament per la falta d’indicis. Gómez afegeix que la teràpia complementària dels gossos “ajuda molt” els nens afectats per la SAF. A la Vall d’Hebron s’han diagnosticat més de 300 persones amb la síndrome, moltes de les quals encara estan en tractament actiu. Malgrat que els casos acostumen a predominar entre els nens adoptats a Rússia i en altres països de l’Europa de l’Est, Gómez assegura que també afecta els autòctons i alerta que és una patologia que costa de detectar: a vegades la gravetat no es veu fins a l’adolescència.

Canalitzar les emocions

Les sessions que es fan a l’hospital barceloní duren uns tres quarts d’hora i són individuals, per a pacients que tenen entre 6 i 16 anys. El gos és “una eina més”, segons Gómez, que els psicòlegs i els psiquiatres utilitzen per introduir els objectius de la teràpia, que es fa amb els tècnics del Centre de Teràpies Assistides amb Cans (CTAC). El director del CTAC, Francesc Ristol, explica que els gossos serveixen per canalitzar les emocions: “Capten l’atenció dels nens, que mantenen la concentració i tenen ganes de fer la intervenció”. Fins i tot s’ha comprovat que els pacients assisteixen sempre a la teràpia. Ho confirma la Inés, que porta els seus fills Denis i Aleksei -de 15 i 8 anys- a la teràpia amb gossos. Els dos nois, adoptats a Rússia i que no són germans biològics, pateixen la SAF.

La seva mare assegura que els nois “tenen ganes” d’anar la teràpia. Des que hi assisteixen -porten tres sessions- estan més calmats i són més responsables; per exemple, ara es preocupen pels dos gossos que tenen a casa seva. Gómez afegeix que la teràpia permet fer un control de les emocions i les habilitats socials dels nens. Recorda que el dany cerebral que els causa la SAF, que no s’atura mentre es desenvolupen, els provoca dificultats per entendre les normes de convivència i fa que acostumin a ser molt influenciables. De moment el servei atén 20 nens, tot i que la idea és arribar a les 120 persones quan la teràpia es faci en grup. També es vol que el tractament sigui per a nens amb autisme, paràlisi cerebral o que estan al final de la seva vida. La prova pilot està finançada per la Fundació Probitas, que ha aportat 20.000 euros.

Nova ITV

Ja ha entrat en vigor la nova ITV, que implica més control per als vehicles i que comença a examinar les emissions de gasos. La xarxa d’estacions ITV va estrenar ahir el nou procediment amb la principal novetat que els operaris tenen la possibilitat de connectar els cotxes posteriors al 2006 a un ordinador. Això és possible gràcies al sistema de diagnòstic OBD, que controla diversos sistemes electrònics, com ara el control d’estabilitat o ESP, l’estat dels airbags, els tensors dels cinturons de seguretat, l’ABS i fins i tot els controls de velocitat i el sistema d’il·luminació dels vehicles.

El nou protocol també permet el control de les emissions amb una sonda que s’introdueix al tub d’escapament del vehicle, però que d’entrada no examina les emissions de NOx (òxids de nitrogen, els gasos perjudicials per als humans i protagonistes del Dieselgate), sinó que tan sols examina les emissions de CO 2. Les autoritats espanyoles ja han avançat que les estacions d’ITV no mesuraran de moment les emissions de NOx dels cotxes dièsel fins que la normativa comunitària els ho exigeixi formalment.

En cas de suspendre l’examen d’aquesta nova ITV -el protocol és més exigent i desapareixen els defectes lleus-, es podrà fer un segon examen en una estació diferent de la primera, on només certificaran que els defectes indicats en el primer test s’han corregit i no podran buscar defectes o deficiències noves. Una novetat interessant de la nova ITV és la possibilitat de concertar la visita fins a un mes abans del venciment de la data sense que després s’avanci la revisió següent. D’aquesta manera, molts conductors ja no hauran d’esperar fins a la data límit per concertar la visita per fer la nova ITV.

Ara bé, els cotxes que vulguin ser considerats històrics hauran de tenir, com a mínim, 30 anys d’antiguitat, en comptes dels 25 actuals. Un símptoma més de l’envelliment del parc mòbil.

Així mateix, el nou procediment estableix que tots els inspectors de les estacions ITV han de ser tècnics superiors d’automoció de grau superior o bé disposar del títol d’electromecànica de vehicles de grau mitjà i acreditar una experiència mínima de tres anys. A més, ara els tècnics necessitaran diversos certificats de formació contínua presencial o telemàtica com a mínim cada tres anys.

Per acabar, tot i que encara no s’han confirmat les noves tarifes de les administracions autonòmiques, tot fa pensar que aquesta nova ITV més exhaustiva, amb nou material i amb personal més preparat, tindrà un increment proporcional en la factura dels consumidors.

Els vehicles més antics, vetats

La posada en marxa de la nova ITV coincideix amb la mesura que impedeix, des del desembre de l’any passat, que quan es detecten episodis de contaminació els cotxes sense etiqueta de la Direcció General de Trànsit (DGT) circulin a Barcelona i als municipis circumdants a la capital: l’Hospitalet, Esplugues, Cornellà i Sant Adrià.

Malgrat que aquesta mesura encara no s’ha activat mai, perquè no s’ha declarat cap episodi que es vinculi amb els gasos que emeten els vehicles, això implica que els cotxes més antics estan vetats els dies de més contaminació. Els cotxes afectats per la restricció són els de benzina anteriors al 2000, els dièsel d’abans del 2006 i les furgonetes prèvies al 1994.

De fet, els vehicles que no tenen distintiu de la DGT -per tant, afectats per la restricció- emeten un 38% més de NOx i un 69% més de partícules que els de gasolina o dièsel amb l’etiqueta C (la verda), que és la que correspon als turismes i les furgonetes lleugeres matriculades a partir del gener del 2006 i dièsel a partir del 2014

Sinera/Arenys

Una ovación fulminante, que se prolongó durante algunos minutos, premió el espectáculo montado por Ricard Salvat al hilo de textos narrativos, poéticos y dramáticos de Salvador Espriu, realizado por la Escuela de Arte Dramático “Adrià Gual”. Se trata de la organización teatral de materiales diversos, a la manera de lo que hizo el “Berliner Ensemble” con algunas producciones de Bertold Brecht. Lo lírico, lo mímico, lo pantomímico, lo humorístico, lo dramático y lo coral es lo que va encontrando la figura unificadora de Salom de Sinera, guiado por Ariadna a través del recuerdo. Salom-Teseo atraviesa las diversas estancias del laberinto poliforme, y ante él van surgiendo personajes varios que la Muerte, seguida por un siniestro basurero, va llevándose. […] El triste lamento de Salom ante la crueldad de su patria y su fidelidad a ella: “…y amo, además, con un desesperado dolor -esta mi pobre, sucia, triste, desgraciada patria” (ovación impresionante, entre gritos de emoción); el curioso procedimiento del psiquiatra Crisanto, que dice a cada uno de sus pacientes: “tú eres el mejor”; […] La Escuela de Arte Dramático “Adrià Gual” puede ciertamente enorgullecerse del espectáculo que ha presentado. Un acento épico y ritual traspasa las distintas vértebras de este gran “corpus” salvado para el teatro. Quizá en el suceso mimado de la Reina Esther hubo exceso de realismo puntilloso. Aparte de esto, me pareció todo perfecto. La última pieza en catalán que se había estrenado en Madrid fue de Guimerà, en 1902. El estreno del miércoles es, por tanto, insólito. La obra fue presentada como experimento; pero entraría muy bien en el área comercial si fuese traducida al castellano. La belleza, la gracia, la potencia lírica, la angustia dramática, el gran teatro que vimos precisa de moldes lingüísticos nacionales. Por lo menos, le convienen. Ricard Salvat, obligado por los aplausos y los bravos, pronunció unas palabras refiriéndose al diálogo entre todas las tierras de España. Quiero añadir que el Infanta Beatriz estaba repleto, como pocas veces he visto un teatro. A la representación asistieron numerosas personalidades, entre ellas el ministro de Información y Turismo [Manuel Fraga Iribarne] y el director general de Cinematografía y Teatro [José María García Escudero].

Vaques

Un pas endavant i un podria pensar que és al camp anglès o al cor dels Estats Units: un centenar de vaques lleteres ben alimentades s’alineen una al costat de l’altra en una instal·lació circular. Però a fora no hi ha camps verds, només sorra. Baladna és una granja lletera al desert, a 50 quilòmetres de Doha, la capital de Qatar. Darrere la granja hi ha molt soroll de construcció. Centenars d’obrers treballen en l’ampliació de la granja, construint graners i instal·lant ventiladors i vaporitzadors per refrescar l’ambient. “Cap d’aquestes vaques eren aquí fa un any”, diu John Dore, l’irlandès que s’encarrega de la direcció de l’estable.

Fa un any no hi havia necessitat que hi fossin. Fins al juny, Qatar importava llet d’Almarai, un conglomerat empresarial saudita. Després l’Aràbia Saudita i tres països àrabs més van tancar-li les fronteres per castigar Qatar per donar suport a grups islamistes i Al-Jazira, el grup de comunicació estatal que critica totes les monarquies del Golf excepte la de Qatar. De cop i volta, el país més ric del món va veure com se li tallaven els subministraments de menjar. Primer va mirar cap a Turquia i l’Iran per trobar un proveïdor que substituís el que fins llavors havia sigut el de sempre. Els venedors van haver de fer un curs in extremis de turc: els rètols dels súpers explicaven que süt significava llet.

Però ara venedors i compradors només miren el rètol estès de Baladna. La granja, fundada el 2013 per criar ovelles, va transportar 3.400 vaques Holsteins a Doha l’any passat. Al febrer uns milers més van arribar carregades en un vaixell. En pocs mesos la granja tindrà 14.000 vaques i Qatar serà autosuficient en productes làctics. Un litre de llet Baladna costa uns 2,2 dòlars, similar al litre de llet Almarai. I la companyia nacional també ven formatge, iogurt ilaban, una beguda làctia fermentada. Les instal·lacions s’han convertit en una estranya atracció per als 2,6 milions de ciutadans i treballadors estrangers. Sopen en el seu restaurant o porten de pícnic els seus fills en un parc a prop. Està previst que l’empresa surti a borsa a finals d’aquest any amb un valor de fins a 550 milions de dòlars.

Plans per endurir el càstig

El bloqueig comercial s’acosta al seu primer any. Els saudites van pensar que el falcó Mike Pompeo, nou secretari d’Estat nord-americà, intervindria per endurir l’embargament. Però en el seu primer viatge a l’estranger va dir clarament que l’aixecaria. “N’estem farts”, diu un diplomàtic americà sobre un dels quatre Estats que estan bloquejant Qatar. “Els qatarians no són perfectes, però cap dels nostres socis al Golf ho són”.

Només són paraules. Amèrica pot estar desesperada, però no forçarà els saudites a posar fi al bloqueig comercial. I Qatar ha après a conviure-hi. Tot i gastar 40.000 milions de dòlars des que va començar, l’economia s’ha estabilitzat. El problema ha fet les empreses de Qatar més creatives. Hi ha arquitectes que sostenen que el ciment que ara importen des de l’Àsia és més barat i millor que el que els venien l’Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs Units.

Els saudites estan determinats a aïllar els seus veïns. Alguns ho volen fer literalment i convertir Qatar en una illa. A l’abril els diaris saudites van anunciar un pla per obrir un canal d’uns 200 metres d’amplada a la frontera, per la qual cosa Qatar quedaria envoltada per aigua. Per molestar una mica més, els saudites també convertirien part de la frontera en un abocador de residus nuclears. Tot això costaria 750 milions de dòlars, una considerable quantitat només per molestar els veïns. El pla sona llunyà. Però, un altre cop, comportarà més vaques lleteres cap al desert àrab.