dissabte, 30 de juny del 2018

el coeficient

Un dels aspectes que componen la cognició humana és la intel·ligència. Segons el diccionari, és l’acció d’entendre alguna cosa amb la pensa, la facultat de conèixer i la capacitat de comprendre, d’aprendre i de resoldre situacions noves. Hi ha diversos tests que permeten assignar una mesura numèrica a la intel·ligència, i se sap que en la seva manifestació hi intervenen factors genètics i ambientals.
Malgrat que la intel·ligència és una característica inherent a les persones, des de principis del segle XX s’ha detectat un increment del coeficient d’intel·ligència, especialment als països desenvolupats. Aquest augment s’ha anomenat efecte Flynn, atès que la primera persona que ho va investigar va ser el politòleg, filòsof i psicòleg neozelandès James Flynn. Tanmateix, un estudi que acaben de publicar a la revista PNAS els investigadors noruecs Bernt Bratsberg i Ole Rogeberg indica que a partir del 1990 l’efecte Flynn ha començat a revertir. És a dir, el coeficient d’intel·ligència d’aquestes mateixes poblacions ha començat a disminuir. ¿Això vol dir, com han titulat algunes publicacions efectistes, “que ens estem tornant més ximples”?

Les causes de l’efecte Flynn

Per calcular l’efecte Flynn s’utilitzen tests d’intel·ligència estandarditzats, que mesuren les capacitats de resolució de problemes d’aritmètica, de similituds lingüístiques i d’orientació espacial de figures geomètriques. Aquests tests es fan a diverses cohorts, que se sotmeten a observació durant un període concret de temps. En recerca biomèdica, una cohort és un grup de persones que comparteixen alguna característica. En aquests estudis, les cohorts estan formades per persones que han nascut en intervals concrets de temps, la qual cosa permet comparar les variacions que es produeixen en la mitjana del coeficient d’intel·ligència en funció de l’època en què s’ha nascut. Com han demostrat diversos investigadors en poblacions europees, nord-americanes i asiàtiques, el coeficient d’intel·ligència ha augmentat 3 punts cada dècada.
En principi, l’efecte Flynn pot ser degut a dos factors diferents. D’una banda, a canvis en la composició genètica de les poblacions, atès que se sap que hi ha més d’una seixantena de gens que influeixen en el coeficient d’intel·ligència. Tanmateix, el contingut genètic canvia molt lentament, i diversos estudis en què s’han comparat membres d’una mateixa família, que comparteixen bona part de la seva càrrega genètica, han demostrat que no és aquest el motiu. L’alternativa passa per l’existència de canvis ambientals, principalment en l’alimentació i la millora dels sistemes educatius. En aquest context, se sap que una alimentació variada i equilibrada afavoreix les funcions cognitives, i que el sistema educatiu pot potenciar o mutilar les característiques pròpies de cada persona, segons com estigui dissenyat. I els dos factors han millorat en el decurs del segle XX.
El treball que acaben de publicar Bratsberg i Rogeberg, però, indica que a partir del 1990 el coeficient d’intel·ligència d’aquestes mateixes poblacions ha començat a disminuir, en alguns casos a raó de 7 punts cada dècada. L’han anomenat efecte Flynn invers. Per calcular-lo han utilitzat trenta cohorts de persones, principalment de Noruega, a les quals han aplicat un test estandarditzat que mesura capacitats aritmètiques (30 ítems), similituds lingüístiques (54 ítems) i orientació geomètrica (36 ítems). En principi, aquest test permet quantificar tant l’anomenada intel·ligència fluida, que és la capacitat de raonar i de resoldre problemes independentment dels coneixements previs que es tinguin, com la cristal·litzada, que és la capacitat d’utilitzar habilitats, coneixements i experiències previs.

L’efecte Flynn invers

Segons els autors d’aquest estudi, l’efecte Flynn invers pot ser degut a un empitjorament de l’alimentació, per la introducció de nous costums alimentaris i de productes que dificulten el manteniment de la varietat i de l’equilibri nutricional, i també a un deteriorament dels sistemes educatius. Pel que fa a l’alimentació, se sap que, per exemple, un consum excessiu de greixos i de sucres refinats dificulta les funcions cognitives, i aquestes últimes dècades se’n consumeixen molts més que en qualsevol moment històric anterior.
Tanmateix, pel que fa a l’educació, l’efecte és controvertit. D’una banda, també s’han produït canvis significatius, especialment a l’hora d’incrementar les activitats que potencien les capacitats crítica i analítica i les anomenades competències bàsiques. De l’altra, però, no és gens clar que aquests canvis facin disminuir el coeficient d’intel·ligència. Tot i que els autors de l’estudi no ho indiquen de manera explícita, és possible que els tests que s’utilitzen en aquests estudis no discriminin convenientment altres aspectes de la intel·ligència que tant la societat actual com els sistemes educatius potencien, com la capacitat socialitzadora i globalitzadora o les habilitats integradores i analítiques. En conseqüència, cal valorar la possibilitat que no ens estiguem tornant més ximples, com han apuntat algunes publicacions efectistes, sinó que el concepte d’intel·ligència estigui canviant cap a nous paradigmes.

David Bueno és investigador en genètica de la UB i divulgador científic


dijous, 28 de juny del 2018

ringo star

Potser la pregunta no és què és un concert de Ringo Starr el 2018, sinó què no és. El que va ser bateria dels Beatles no surt a l’escenari disposat a homenatjar la memòria del grup de Liverpool, ni tan sols a recordar una trajectòria en solitari. Tampoc ho aprofita per mostrar-se com a creador amb coses a dir a punt de fer els 78 anys. De fet, obvia el seu últim disc,Give more love (2017), de la mateixa manera que passa de puntetes per la resta de la seva discografia. En realitat, Ringo Starr surt a l’escenari a fer el mateix que porta fent des de finals dels anys 80, quan es va inventar una All-Starr Band mutant; fins a tretze formacions diferents ha posat en joc, la primera de les quals incloïa Nils Lofgren, Clarence Clemmons, Joe Walsh, Rick Danko, Levon Helm, Billy Preston i Dr. John. És a dir, músics de grups com Eagles, The Band i la E Street Band de Bruce Springsteen, que a més de peces dels Beatles i de clàssics del rock també tocaven peces pròpies. Aquest és el guió que es manté encara ara.
A l’All-Starr Band que ahir va passar pel Palau Sant Jordi hi ha el guitarrista Steve Lukather (Toto), el teclista Gregg Rolie (Santana), el baxista Graham Gouldman (10cc) i el cantant i guitarrista Colin Hay (Men at Work), a més del saxofonista Warren Ham i el bateria Gregg Bissonette. I, efectivament, hi van sonar versions de Toto, Santana, 10cc i Men at Work, totes tocades amb la solvència i la pulcritud del rock adult patentat als anys 70 i 80.
El paper de Ringo Starr, que no destaca precisament com a cantant, és el de l’amfitrió que aconsegueix que els seus convidats participin activament de la festa, tot i que ara com ara, i malgrat la nocturnitat, la festa és més aviat una barbacoa sense sal i amb aigua mineral. A la celebració s’hi podia entrar pagant entre 60 i 120 euros, i al final s’hi van sumar 4.200 persones, tantes com les que a la mateixa hora omplien el Sant Jordi Club per veure Camila Cabello (ex Fifth Harmony). Ringo Starr, que va obrir la nit versionant Carl Perkins i fent el signe de la pau amb els dits, va satisfer el deute presencial amb Barcelona, on només havia tocat el 1965 amb els Beatles. El públic, assegut en un Sant Jordi amb l’aforament reduït a un terç, ho va agrair amb una rebuda sorollosa i reaccionant amb ovacions quan el repertori transitava pels camins dels Fab Four ( Yellow submarineDon’t pass me by...) i quan ell s’asseia en una de les dues bateries, una posició que va ocupar mentre sonaven les cançons dels seus companys de gira.
La gent també va agrair que despatxés els seus èxits Photograph i It down come easy, i va seguir amb bona predisposició les versions cantades pels membres de la banda, com elreggae blanc Dreadlock holiday de 10cc, el rock de FM de la Rosanna de Toto (rematat amb un generós solo de Lukather), la balada saxofònica Who can it be now? de Men at Work o la santanera Black magic woman. Tot plegat acceptant de bon grat un format de concert en què Ringo Starr cedeix bona part del protagonisme als altres músics, i tot just el reclama per cantar algunes peces i buscar la complicitat dels espectadors amb simpatia. Això sí, tot dins d’un ordre, també quan el personal de seguretat va convidar a tornar a les cadires una part del públic que s’havia saltat el protocol i intentava seguir l’actuació dret a prop de l’escenari. No fos cas...
Aquesta singular banda de tribut als mateixos músics que hi havia dalt de l’escenari va afrontar la recta final del concert amb un lògic eclecticisme, perquè de la lectura de l’ Oye cómo va de Tito Puente a la manera de Santana es va passar a I wanna be your man dels Beatles i al tro AOR Hold the line de Toto. Tot seguit Ringo Starr va recuperar el centre de l’escenari per cantar Photograph (amb el saxo fent-se notar) i Act naturally abans d’acomiadar una hora i tres quarts d’actuació amb With a little help from my friends i una coda de Give peace a chance, ara sí amb un centenar d’espectadors drets davant de l’escenari i transmetent tot l’escalf a un home que va formar part de la banda de rock més influent del segle XX.

dimarts, 26 de juny del 2018

Giacometti

En travessar la porta del número 5 del carrer Victor Schoelcher de París encara es pot sentir l’olor de pintura. L’Institut Giacometti obre les portes avui. És una petita joia de 350 m 2 al mateix barri on l’escultor i pintor suís Alberto Giacometti va viure i treballar durant 40 anys, el de Montparnasse.
L’olor de nou és molt adient en la recreació del taller de l’artista que el visitant pot contemplar només entrar. En aquest espai de 23 m2, on Giacometti també vivia, s’hi poden veure més de 70 obres com ara L’home que camina, feta amb guix el 1947 i que l’escultor va conservar fins a la seva mort, el 1966, tot i que estava feta malbé. També hi ha intactes els últims caps amb els quals estava treballant, desenes de pinzells i llapis, les seves ulleres, el seu llit individual, un armari dels anys 30 del qual mai es va separar i productes de la coneguda casa parisenca Lefebvre-Foinet, el seu principal proveïdor de teles i tubs de colors. És la primera vegada que s’exposen algunes de les obres a causa de la seva fragilitat. De fet, l’estudi no es va instal·lar fins a gairebé la vigília de l’obertura de l’Institut, perquè inicialment havia de ser el 21 de juny.
Tot aquest patrimoni giacomettià pertany avui a la fundació que porta el nom de l’escultor, però la reconstrucció mil·limètrica de l’estudi és gràcies a la viuda de Giacometti, Annette, que va guardar-ho tot. Fins i tot les parets originals, pintades i amb dibuixos, que posen la cirereta al pastís d’aquest taller indissociable de l’artista i necessari per entendre la seva obra.
El poeta francès Jean Genet va ser una de les persones que millor va documentar l’esperit que regnava en aquest taller. És per això que l’exposició inaugural de l’Institut, L’atelier d’Alberto Giacometti vist per Jean Genet, està dedicada a la seva relació. L’amistat de Giacometti i Genet, que es van conèixer el 1954 gràcies a Jean-Paul Sartre, va arribar a tal punt que el poeta no calia que avisés Giacometti quan volia passar a veure’l a l’estudi.
“Tan aviat entra al seu taller, treballa. D’una manera curiosa, per cert. [...] No para d’esculpir. Els dits flueixen al llarg de l’estàtua. I és tot el taller que vibra i viu”, escriu Genet al seu llibreL ’ atelier d’Alberto Giacometti, un dels testimonis “més preciosos sobre el treball de l’artista i una descripció única del seu univers de creació”, expliquen des de l’Institut. A la mostra, que durarà fins al setembre, s’hi exposa precisament el manuscrit original d’aquest llibre, amb un autògraf de Genet amb llapis vermell que diu: “Homenatge a Giacometti”.
A la resta de sales d’aquest palauet art déco -que antigament va ser l’estudi del decorador Paul Follot-, hi ha una tria d’obres que Genet va veure al taller de Giacometti, el leitmotiv sens dubte d’aquesta primera exposició. Per exemple, La gàbia o bé Quatre dones sobre sòcol, que l’escultor suís va realitzar agafant prostitutes com a model. Però també el retrat que Giacometti li va fer a Genet, propietat del Centre Pompidou. “Als grans museus es poden veure 350 obres, però quin record es té en acabar la visita?”, explica a l’ARA el responsable d’exposicions i edicions de l’Institut, Christian Alandete. “Volíem un espai més intimista -continua-, aquí estem a dos centímetres del dibuix o de l’escultura, una experiència de proximitat amb les obres com si poguéssim entrar al taller”, conclou.

Gràcies a la venda d’un Miró

A l’exposició també s’hi poden veure les Dones de Venècia, que l’escultor va realitzar per a la Biennal del 1956, una primícia, ja que és la primera vegada que les sis dones juntes s’exhibeixen a França. Fins ara, la Fundació Giacometti no havia pogut mostrar les gairebé 350 escultures, 90 pintures i més de 2.000 dibuixos que posseeix de l’artista per manca d’un espai propi on exposar. L’Institut, que presentarà entre tres i quatre mostres anuals amb l’objectiu d’actualitzar la mirada, l’època i la influència de l’artista, es converteix així en una mena de santuari per als adeptes de Giacometti; un temple que ha costat 4,5 milions d’euros i la Fundació ha finançat gràcies a la venda, el 2015, d’un quadre que Joan Miró va regalar a l’escultor suís.

el pont

El Govern de la Generalitat del president Quim Torra aposta per un acostament al Podem de Pablo Iglesias. Després de la reunió entre els dos polítics, la portaveu de l’executiu català, Elsa Artadi, així ho ha constatat en roda de premsa. A més, ha explicat que Torra i Iglesias han convingut que la seva ha de ser una “relació fluida”, que hi ha d’haver més contactes de manera estable, i que aquesta bona sintonia s’ha de poder “materialitzar en acords”. En aquest sentit, Artadi ha celebrat que el secretari general de Podem hagi coincidit amb el president en el diagnòstic de problemes com “la regressió en drets i llibertats, l’existència de presos polítics i exiliats, i la repressió”. És per això que veu positiu que Iglesias faci servir les conclusions que pugui extreure de la seva reunió amb Torra per fer-li arribar els plantejaments del Govern al president espanyol, Pedro Sánchez, abans de la trobada entre tots dos prevista per al dia 9 de juliol.
La reunió entre Torra i Iglesias, de mes d’una hora i mitja de durada, ha estat “molt cordial i amb la voluntat de mantenir una relació estable” entre el Govern i l’univers de Podem i els comuns “per treballar espais de diàleg i avençar en polítiques progressistes i en drets i llibertats”. Així ho ha comentat Artadi que, ha apostat per “buscar els punts en comú i millorar aquesta fluïdesa”. En aquest sentit, s’ha mostrat satisfeta que Iglesias i Torra hagin coincidit en analitzar “l’existència de presos polítics i de l’exili”. Tot i això, Artadi ha recordat que l’apropament dels independentistes que estan a presó a centres catalans no entra dins la proposta del Govern. “El problema no és que estiguin en preventiva o a Madrid, és que estan a la presó”, ha dit. La portaveu del Govern ha explicat que a la trobada també han parlat de la reunió que Torra ha de tenir amb Sánchez, i ha celebrat que el líder de Podem pugui contribuir a millorar la forma de fer arribar els plantejaments del Govern a la Moncloa. “Iglesias també farà servir la reunió d’avui per transmetre a Sánchez aquests temes i com ho veiem, els punts de torbada que tenim el Govern i Podem amb la república, els drets i les llibertats”, ha explicat Artadi. És per això que la portaveu atorga a la formació d’Iglesias un paper important en la nova etapa que s’ha obert amb el canvi de govern a Espanya. “El rol de Podem a la política espanyola és important. Tenim un govern a Madrid en minoria i part de la majoria que pot assolir al Congrés li ve a través de Podem. Que no estiguin dins el govern no vol dir que puguem menystenir la importància que pot tenir. És un actor igualment molt rellevant”, ha dit, tot insistint que “la fluïdesa ha de ser màxima” i el “diàleg” sovintejat. I és que Artadi creu que fomentar aquesta bona relació i les coincidències que han constatat pot contribuir a materialitzar altres acords” en futures ocasions. Els regalsTots dos polítics han volgut obsequiar-se amb regals que s’han lliurat a l’inici de la reunió mantinguda aquest dilluns al Palau de la Generalitat. Pablo Iglesias a portat a Quim Torra el llibre ‘Que passa en Catalunya’, de Manuel Chaves Nogales. I el president ha regalat una sèrie de litografies limitades fetes amb la tècnica d’impressió gravada a la pedra, del barceloní Jesús Galdón, que representen la placa que la Generalitat va posar al Mur dels Estats de Mauthausen, amb les empremtes de la represaliada Neus Català, un nen i l’artista.

violadors

La interlocutòria que ha deixat en llibertat provisional els cinc violadors de Pamplona és un avís de desprotecció i de por cap a les dones. Un cop, també, contra el moviment feminista ben articulat, present als carrers i als mitjans de comunicació. Un cop que no hauria d’haver-nos sorprès perquè és la conseqüència lògica d’una sentència que no reconeixia l’agressió en grup –nosaltres llegim 'violació'– malgrat totes les proves. Però ni aquest avís ni els insults i les amenaces que rebem i que sempre es dirigeixen cap al nostre cos violable faran callar un moviment feminista que ja fa temps que ha dit prou. N’estem fartes i no volem assumir decisions judicials i polítiques que ens menystenen. Unes decisions que no tenen en compte la dimensió social del dret en un cas que crea alarma social i que situen els drets dels agressors condemnats per sobre dels drets de l’agredida.
L’evidència que hi ha un sistema heteropatriarcal indecent, del qual el poder judicial forma part, ens ha fet sortir al carrer, omplir la xarxa i ocupar els mitjans. No som Caputxetes Vermelles, sabem qui és, qui són, els llops. I també sabem que plegats exerceixen el seu poder contra les dones per imposar el que Nerea Barjola anomena 'terror sexual'. Ens volen a casa, submises i callades, perquè, si no, el seu sistema no se sosté. Ens volen adoctrinar mentre ells es protegeixen en un espai d’impunitat legalitzat, ja sigui per sentències judicials o per omissió política. I en aquest marc social les feministes som un perill, tot i ser pacífiques i pedagògiques, ja que no entrem, de moment, en el joc violent que sembla que és l'únic llenguatge que entenen.
La llibertat sota fiança dels cinc violadors emet un missatge clar que legitima i ofereix impunitat als agressors sexuals
La llibertat sota fiança dels cinc violadors emet un missatge clar que legitima i ofereix impunitat als agressors sexuals. És un avís per a totes les dones. Un avís vergonyós i esgarrifós que ens situa en clara indefensió perquè, malauradament, aquests agressors no són cap excepció i la resta prenen exemple: ens poden violar. Ho hem comprovat amb la campanya #Cuéntalo, que en només dues setmanes ha visibilitzat més de dos milions d’agressions patides per dones, segons dades de l’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya. Agressions sexuals que encara són delictes ocults perquè les dones continuem tenint vergonya, sentint-nos culpables, incompreses per l’entorn, per la policia i pel poder judicial. De raons no ens en falten.
Hem d’identificar els violadors com a homes integrats al sistema justament perquè el sistema els ha construït, els justifica i els protegeix, i ells se n’aprofiten
Mentrestant, ells, els agressors, se saben protegits per un sistema còmplice que ens llegeix com a cossos violables, qüestiona la nostra paraula i sobretot nega els nostres drets humans. Ells són culpables, per descomptat, però ho són també els seus còmplices, que ara els construeixen com a víctimes i deixen la dona, totes les dones, novament exposades a la violència. Ells són culpables, no són víctimes, perquè drogar-se o anar de festa no és cap excusa; perquè la no defensa aferrissada d’una dona no vol dir consentiment; perquè un silenci no vol dir sí. Hem de començar a dir les coses pel seu nom: els potencials violadors són els homes fruit de la societat masclista, a la qual encaixen perfectament. No són monstres, són homes que exemplifiquen la trama masclista de l’heteropatriarcat; són homes que tenen vides quotidianes rutinàries, família i feina i això no els impedeix violar. Hem d’identificar els violadors com a homes integrats en el sistema justament perquè el sistema els ha construït, els justifica i els protegeix, i ells se n’aprofiten. Insisteixo, no són víctimes, les violències sexuals només tenen una víctima –la dona– i un agressor –l’home–, i els papers no es poden canviar per moltes sentències o decisions judicials que intentin demostrar el contrari.
Sí, és cert, la llibertat sota fiança ha estat un cop brutal contra les dones i contra la societat. Però no ha estat mortal. Ho expressa molt bé el 'hashtag' #ÉsUnaGuerra, i estem disposades a guanyar-la. Aquesta batalla l’hem perduda, però no ens hem rendit. Els violadors podran anar lliurement pel carrer sense por i ella, nosaltres, no. Continuem la batalla, les feministes hem ocupat els carrers per dir que no permetem decisions judicials que s’imposin sobre els nostres cossos i la nostra llibertat. Però amb això no n’hi ha prou, cal construir un horitzó més ambiciós d’intervenció política i social feminista que dinamiti des de dins el sistema. Hem d’ocupar els espais institucionals i transformar-los perquè, si no ho fem, ells continuaran dominant-los i nosaltres continuarem sotmeses al terror sexual.

dissabte, 23 de juny del 2018

l'infern d'argentina

Quan el nigerià Ahmed Musa va marcar el primer gol contra Islàndia, milions d’argentins es van trobar cantant un gol en un partit en el qual poc haurien imaginat, fa mesos, tenir alguna cosa en joc. El triomf de Nigèria contra Islàndia a Volgograd (2-0) permet a la selecció de Jorge Sampaoli, malgrat la desfeta de dijous contra els croats, tenir encara una última oportunitat per arribar als quarts de final. Si dimarts l’Argentina derrota els nigerians a Saransk i Islàndia perd o empata contra els croats, l’equip de Messi serà als vuitens de final. L’Argentina sap que necessita guanyar, perquè un empat classificaria nigerians o islandesos segur. I una derrota significaria que Nigèria acompanyaria els croats als vuitens de final. En cas de triomf tant de l’Argentina com d’Islàndia, l’equip sud-americà necessitaria guanyar per dos gols més que l’hipotètic triomf islandès.
Càlculs i somnis d’una selecció argentina que va atrinxerar-se a la concentració després d’una derrota contra Croàcia, que fins i tot va posar en risc que Jorge Sampaoli fos el seleccionador dimarts vinent amb una reunió entre directius de la Federació en què finalment es va acordar, en part gràcies al triomf dels nigerians, mantenir-ho tot igual fins al final del partit contra els nigerians. “M’agradaria guanyar el Mundial, però després, passi el que passi, que marxin tots. Qui es creuen que són aquests nens per no donar-ho tot? Són nens mimats. Qui es creu que és Messi per no córrer? I Maradona? Doncs Maradona corria”, va dir enfadat Hector El Negro Enrique, campió del món el 1986 i bon amic de Diego Armando Maradona. A cada hora que passava, de fet, anava apareixent un nou exjugador argentí de les plantilles campiones del món el 1978 o el 1986 que criticava els futbolistes. Osvaldo Ardiles, campió el 1978, va arribar a dir que Sampaoli havia demostrat ser un “covard i un estúpid”. Segons Ardiles, “Sampaoli ja ha acabat el seu cicle”. “Amb el millor jugador del món no ha sigut capaç de crear un equip competitiu”, va explicar, i seguidament va afegir que la Federació no podia permetre que Sampaoli continués en el càrrec després de veure un vídeo en què el tècnic insultava jugadors croats. “Aquesta és la imatge que volem donar? Aquesta pèrdua de papers, ¿insultant com un covard en una llengua que l’altre no entén? Cal un estil diferent. No és possible organitzar un bon equip que ha tingut tres entrenadors en un any: Martino, Bauzá i, finalment, Sampaoli. Falta lideratge sobre el camp. Que juguin a les grans lligues europees no vol dir que siguin líders naturals. Tenim un pla A que consisteix a donar les pilotes a Messi i que ell faci un miracle. ¿I si aquest pla no funciona? Doncs no en tenim cap més”. Molts futbolistes argentins, com Otamendi i Mascherano, van rebre bona part de les crítiques, ja que van acabar el partit fent faltes sense sentit. “També és culpa de Sampaoli. Ell havia de recordar als jugadors que la diferència de gols és important. Podies perdre 1-0, però no pas 3-0. Ara aquests gols poden ser els que decideixin el nostre futur. I ningú va demanar als jugadors que juguessin amb cap tot i la derrota. Encara sort no haver vist cap vermella, tot i que en el fons potser hauria servit per tenir més clar l’equip contra els nigerians”, diu des de Rússia resignat Jorge Valdano, campió del món el 1986. Segons l’exentrenador, ara comentarista de televisió, les derrotes “al futbol sempre són col·lectives”. “L’Argentina no va saber proposar gaire cosa, amb una alineació que ja era una errada. De fet, ningú sap quin és el nostre estil. A què juguem? Ningú ho sap. I ja es va veure a l’amistós de fa uns mesos contra Espanya a Madrid. El futbol argentí fa anys que treballa malament i ara al Mundial ha esclatat tot”, explica. Valdano també recorda com es va suspendre l’últim amistós abans del Mundial, contra Israel, o com l’estiu del 2016 els jugadors van queixar-se pels vols i els hotels durant la Copa Amèrica contractats per la Federació, que pensava a estalviar.
L’Argentina no queda eliminada a la primera fase del Mundial des de l’any 2002, quan al Mundial de Corea del Sud i el Japó l’equip de Marcelo Bielsa va derrotar els nigerians abans de caure contra Anglaterra i empatar contra Suècia. Ara Sampaoli, que de mica en mica ha vist com part de l’opinió pública es gira contra seu per incidents com els insults a un policia que li va posar una multa per excés de velocitat, té pocs dies per intentar canviar la dinàmica negativa abans del partit contra els nigerians. No ajuden, però, l’allau de crítiques, el fet que futbolistes com Agüero no amaguessin que els havia decebut la tàctica del seu equip i la filtració d’una nota de veu de l’entrenador de l’Atlètic de Madrid, Diego Simeone. Al missatge, Simeone diu que Cristiano Ronaldo és més decisiu que Messi, que Sampaoli no té personalitat i que l’equip és “un desastre”. Simeone va explicar que va enviar el missatge al seu ajudant, Mono Burgos, que la va enviar a periodistes. Una filtració interessada d’un candidat a ser algun dia el seleccionador d’un equip argentí que, per sobre de tot, enyora Messi. Contra Croàcia gairebé no va entrar en joc; va jugar amb la mirada trista i perduda.

la farra

Cada dia una passa més cap a la barbàrie. Cada dia una passa més i en els dies dolents –que no són pocs– una bona gambada. Ho deia el poeta i ja ho deia Brecht: hi ha jutges absolutament incorruptibles a qui res ni ningú pot incitar a impartir justícia. I en curtes hores hem vist com se succeïen distintes resolucions judicials que ens recorden com és de llarga i antiga la impunitat, la doble vara de mesurar i la indecència indissimulada del poder. En un sol mateix dia dues manades quedaven lliures: la patriarcal-masclista i l’elitista-extractiva. La de la violació múltiple d'Iruña i la de l’atracament-espoli del cas Castor. Una tercera –la monàrquica borbònica– quedava acomodada en el privilegi d’un mòdul solitari de la presó de Brieva. I aquesta dispensa tampoc no és nova: al general de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo –condemnat a 80 anys de presó per l’assassinat en calç viva de Lasa i Zabala– li van atorgar igual tracte. De propina, no va complir ni 4 anys. Déjà-vu: tothom és igual davant la llei, però la llei –i els qui la maneguen– no és igual davant tothom.
La manada és al carrer –i les altres manades continuen al poder en la seva continuada farra criminal–. Prova del cotó fluix en la dialèctica de l'horror, la justícia no és deliberadament miop ni erràtica: pel que condemna –i pel que absol–, pel que persegueix –i pel que exalça–, per qui allibera –i per qui empresona– la coneixereu. Som en una societat travessada i tibada pel classisme, pel sexisme i pel racisme; per la desigualtat, el privilegi i l’abús. El somni emancipador –esdevingut malson– creia que democràcia, ètica i estat de dret en serien els fràgils i sisífics correctors, però aquests dies es demostra que no: que una cúpula judicial discrecional, arbitrària i autoritària és, fonamentalment, el seu reproductor més fervorós. També caldrà afegir-ho com a urgent antídot populista: no serà la presó i la temptació ultrapunitiva –almenys per als que no creiem en les presons ni en les voracitats inquisitorials– les que desterrin la violència masclista, bloquin la violència econòmica o frenin la violència verbal racista a la UE. La feina és una altra i fa temps que és ingent. I fa temps que fem tard. Ja li podem dir creixent pulsió feixistitzant o farem d’estruç i de Chamberlain molts anys més?
Fins al 2045 vostès li pagaran el rescat públic a Florentino Pérez en cada factura del gas. Se’n van de farra –criminal– i a sobre els hi pagarem la festa els propers 30 anys. I ho permetem. Aquest és l’escàndol
La justícia, sí, és com un punyal i mai fereix qui l’empunya, ni ofèn qui el clava, que diria Martín Fierro. L’acarona: perquè la qüestió del cas Castor no rau només en l’arxiu. Passa –no se n'oblidin– que fins al 2045 vostès li pagaran el rescat públic a Florentino Pérez en cada factura del gas. Se’n van de farra –criminal– i a sobre els hi pagarem la festa els propers 30 anys. I ho permetem. Aquest és l’escàndol. I no, no venen temps difícils: fa temps que van arribar però fem veure com si fossin bons o no tan dolents. I d’autoengany en autoengany –la pitjor mentida– retroalimentem els monstres. Mal mirat, venim d’un cicle llarg d’orgies de poder. Es fa difícil anunciar, preveure o anticipar com ens ho mirarem d’aquí uns anys, quan algú ens recordi que vam abonar el rescat bancari –60.000 milions pel cap baix– amb escasses i lloables resistències o que la brutalitat de la indiferència és el que sempre ha reflectit el mirall de vint-i-cinc anys ininterromputs de naufragis a la fossa comuna de la Mediterrània. "Per ara, tot va bé", deia el memorable protagonista de 'La Haine'. Fa moltes nits que va deixar de ser així, per molta bena i cel·lofana i virtuals ulleres Google que ens vulguem posar en cada il·lusió òptica que posem com a excusa. Com a barrera. O com a mur.
I com que és la guineu la qui encara vigila el galliner –i se la vota i se l’aplaudeix i se li riuen les gràcies– caldrà recordar que fa molts anys, des d’una cel·la nord-americana de la pròspera indústria carcerària que cotitza als parquets infames de la borsa amb sucosos dividends, algú, enmig del corredor de la mort, va escriure i cloure: "Hi ha qui diu que és una bogeria oposar-se al sistema, però el que realment és una autèntica bogeria és no fer-ho". Ara que ja sabem que el paradís no és viable a la terra –i, per contra, que l’infern, sí–, potser caldrà repensar –i enumerar– quantes són les manades que corren lliures pel carrer. I certificar –un cop més– que la pitjor manada potser és el mateix sistema. En mode 'hooligan', darrerament, i en múltiples fesomies d’una cultura del capitalisme a qui ningú pot guanyar ja en extremisme. Agustí d’Hipona 'reloaded': si dels governs traiem l’acció de la justícia només queda una colla de lladres i pirates.
Algú dirà que el pessimisme realista no és alternativa –malgrat que sigui sempre un esperó: saber on som per evitar d’anar a parar a un lloc encara pitjor–. El que mai ha estat alternativa, això segur, és l’optimisme irracional, fatu i gairebé fantasiós. Contra el màrqueting de la llei del silenci, contra la falsa normalitat que vol camuflar l’excepció real, continuem vivint en un país amb nou presos i preses polítics, amb vuit exiliats, amb peticions de presó de 30 anys en un sumaríssim mccarthista, amb 750 batlles investigats i amb desenes de persones monitoritzades, controlades i rastrejades. I mentre tot això s’escriu, arriba la gestualitat buròcrata i grisa del 1984 orwellià. Esborrar-ho tot i qualsevol rastre i qualsevol resistència, la primera decisió de l’alcalde aparent de Badalona –qui manega els fils, revifat pel PSC, és Albiol; tampoc ens enganyem– ha estat retirar la pancarta que reclama la llibertat dels presos i preses polítics. Com si així deixessin d’existir. Com si així deixéssim d’existir. Normalitat ciutadana. Circulin. Que la farra criminal del poder continua. La mateixa farra que també sap i per això ens vol fer oblidar –el primer dia d’octubre com a refugi permanent– que no hi ha ningú més que totes i tots nosaltres per aturar-la i anul·lar-la.

dijous, 21 de juny del 2018

Tensio asl Mossos

El final del 155 que tant desitjaven els Mossos d’Esquadra no ha resultat com esperaven. L’aterratge abrupte del nou conseller, Miquel Buch, ha obert un nou període en què la sensació d’incertesa instal·lada entre agents i comandament des de l’octubre s’ha prorrogat en lloc d’acabar-se. En pocs dies s’han acumulat l’acceptació de la renúncia de Ferran López -el comissari que va rellevar com a cap Josep Lluís Trapero quan l’Estat el va destituir-, el fet que no s’hagi triat cap substitut -i que s’hagi donat al director de la policia, Andreu Martínez, un paper molt més actiu del que era habitual en el dia a dia del cos- i una reunió molt tensa que va acabar amb la sensació que el conseller no té “gens d’empatia” amb els uniformats.
Dilluns Ferran López recollia les seves coses del despatx i no sabia on traslladar-les. Encara no té destinació i s’ha agafat dies de descans pendents fins que li comuniquin què ha de fer a partir d’ara. En la seva carta de renúncia, presentada deu dies abans de l’acceptació i en què al·legava que era conscient de la temporalitat del seu càrrec, López deia a Buch que es posava “a la seva disposició per assumir les responsabilitats” que considerés “adients”. Però de moment el conseller no ha pres cap decisió sobre ell, i el tracte “fred” i “injust” que ha rebut -així ho perceben la majoria dels seus companys- ha aixecat les protestes del Sindicat de Comandaments de Mossos d’Esquadra (SICME). També les organitzacions sindicals de la base, que es mostraven escèptiques quan va rellevar Trapero, ara li donen suport: “Professionalitat” i “respecte estricte per la llei” -sense concessions al que consideren “politització” del cos- són les dues expressions que repeteixen més. I és el que reclamaran a Andreu Martínez en la ronda de trobades que ha obert.

“D’esbroncades, les justes”

La “bronca” que segons moltes veus Buch va clavar en la reunió maleïda als comandaments del cos -una trentena de comissaris i intendents més el subdirector general d’administració i serveis, el subdirector general de recursos humans i el cap del gabinet jurídic- no l’hi perdonen. Acostumat a fer d’alcalde, el nou conseller va reaccionar bruscament a les explicacions dels seus interlocutors sobre les dificultats que passen i els va recordar que els problemes van amb el càrrec i que ell, com a polític, fa front a crítiques i recels. “Allà hi havia policies imputats per l’1-O; no els podia dir això”, li retreu un comandament. “Els Mossos no són una policia local de 4.000 agents. D’esbroncades, les justes”, afegeix una font sindical.
Alguns comandaments temen que la situació en què ha quedat el cos propiciï guerres internes entre els interessats a substituir López, però d’altres creuen que ningú vol cremar-se dirigint el cos quan està més fràgil que mai i mentre Trapero, el major i cap “legítim”, espera judici.
Mentrestant, a la conselleria, silenci. Només asseguren que no hi ha la voluntat de prolongar la situació actual més temps de l’estrictament necessari. Parlen de “setmanes”, sense concretar més. I Andreu Martínez ja ha començat a treballar amb els comandaments per analitzar a fons l’estructura abans de decidir res.

dimarts, 19 de juny del 2018

set millons

La Barcelona de set milions, una metròpoli d’escala europea, es basaria en la xarxa ferroviària d’alta velocitat que segueix els corredors de l’AP-7 i l’AP-2, que formen la columna vertebral del país. Un sistema que es completaria amb els eixos radials de Vic, Manresa i Igualada. És la metròpoli que ens mostra la fotografia nocturna des de satèl·lit.
Aquest territori aniria més enllà de la BCN-3, o àmbit de les rondes i el Delta, i de la BCN-5, que és la regió de cinc comarques: Barcelonès i Baix Llobregat, més Maresme i Vallès, que avui és una regió tancada per peatges. La densitat barcelonina no és pura modernitat, ni tan sols ho és la regional. És clarament un desequilibri i un dèficit que sovint acusa de manca de modernitat la resta de país, quan el fet productiu interior supera en intensitat (encara que no en valor absolut) el de la regió barcelonina.
Avui dia és possible un projecte d’integració metropolitana de l’escala 7, que superi el vell debat olímpic de Barcelona versus Catalunya (Maragall/Pujol), i resoldre’l amb una marca única, es digui BCN o es digui CAT, segons es miri des del centre o des del conjunt. La seva base partiria d’integrar la major part del sistema urbà/comarcal català (uns 7 milions dels 7,5). No tot el país pot ser metròpoli, ni cal, però la integració de la major part del sistema de ciutats consolidaria una herència històrica a través d’una infraestructura de futur. Avui hi ha persones que treballen a Figueres i hi van des de Barcelona en un AVE barat a primera hora del matí. El mateix podria succeir a escala catalana, la qual cosa no potenciaria un únic centre sinó molts. Representaria un salt en la modernització de la Catalunya Ciutat(s) amb visió de projecte de nou país. Però la integració no significaria la dissolució dels nuclis urbans en un país de pols forts.
La base ha de ser necessàriament ferroviària, o sigui, urbana de centre a centre, relligant les extenses Rodalies catalanes i els Regionals, amb serveis per a les línies d’alta velocitat. Per fer-ho possible només cal afegir estacions en llocs de coincidència amb la xarxa convencional. I la geografia i la casualitat ens ho han deixat prou bé. A la façana atlàntica de Galícia, en dues províncies, ja hi funcionen unes Rodalies en alta velocitat, amb 13 estacions respecte a les 17 que formarien la nostra xarxa en quatre províncies. No és res d’il·lusori, sinó un horitzó plenament factible, un sistema de primer nivell del qual penjarien les Rodalies, que a Catalunya són massa extenses i lentes per a llargs desplaçaments. És cert que ens cal recuperar les inversions pendents a Rodalies des de fa dècades, però hem d’aspirar a un rotund projecte de país. No hem de ser pobres ni dèbils d’horitzó.
A més de les estacions actuals de l’alta velocitat, hi afegiríem els aeroports del Prat, Girona i Reus. Tots tres, però, lligats amb les Rodalies i no només amb l’aeroport. Hostalric i el Vendrell (Bellvei) formarien els nodes extrems del vuit català d’intercanvi amb Rodalies i, entremig, hi apareixen Vilafranca i Montmeló, en les quals una caixa soterrada ja suporta en paral·lel l’alta velocitat i les Rodalies. Als extrems del sistema hi hauria Lleida, Figueres i l’Aldea (certament, amb trams encara pendents de vies al Camp i l’Ebre). I en l’àmbit més metropolità, Martorell enllaçarà amb les línies de FGC a Igualada i Manresa.
Finalment, quedaria el món del darrere del Tibidabo. En aquest pas, que és crucial en la continuïtat del corredor prelitoral, hi haurà els enllaços de FGC amb Terrassa i Sabadell i de Renfe amb Manresa (R4) i Vic (R3). Avui, l’alta velocitat només passa per una banda del Tibidabo, sense by-pass extern, com sí que hi és a Lleida, Saragossa o Madrid mateix. L’eix que va des del Prat a Sants i la Sagrera, paral·lel a la costa, haurà de completar-se amb un accés perpendicular i ràpid des del centre de Barcelona fins a Sant Cugat, per tal de situar en l’imaginari barceloní no solament una relació mental amb la ignorada vall prelitoral sinó també un nou accés físic immediat amb els serveis regionals al llarg del corredor prelitoral, és a dir, amb tots aquells que no entrarien a la ciutat de Barcelona. Barcelona és el cor i el cervell de Catalunya, però no la seva columna vertebral, que se situa a la seva esquena. El país és un organisme viu, complex, amb funcions diverses, i no solament un astre rei presidint uns altres astres similars però simplement distants i menors.

el madrid imperial

Els conflictes del World Press Photo encara cremen les parets de les sales d'exposicions del CCCB, que ja ha obert portes a la mateixa sala una nova exposició d'alt voltatge polític, la de 'Presos polítics a l'Espanya contemporània' de Santiago Sierra, l'obra que es va vetar a la fira Arco el febrer passat. L'empresari i col·leccionista d'art Tatxo Benet la va comprar en el moment que es va produir la polèmica i la va cedir perquè s'exposés al Museu de Lleida al març –amb xifra rècord de visites: 7.153 persones–. Ara arriba a Barcelona, on es podrà veure gratuïtament fins al 17 de juny. Aquesta setmana el Parlament Europeu s'ha negat a exposar-la, com havia proposat ERC, perquè podria crear "reaccions adverses" i interferir en la feina del Parlament d'Estrasburg.
Tot i que la forma de la sala ha obligat a modificar la disposició de les fotografies, la peça es manté intacta, amb 24 fotografies en blanc i negre de rostres pixelats –entre els quals hi ha Jordi Sànchez i Oriol Junqueras– que representen 74 persones "que han estat condemnades per les seves idees, particularment en els àmbits abertzale i anarquista, tot i que no exclusivament", escriu en la introducció a la mostra l'artista, que no ha assistit a la inauguració. El que sí que ha canviat és un dels casos que hi denunciava: ahir mateix els set joves d'Altsasu van ser condemnats a presó però no per terrorisme. També hi ha els casos dels titellaires de Madrid, d'activistes del 15-M, de 'Ciutat Morta', de grups ecologistes i els periodistes d''Egin', entre d'altres. 
El director del Centre de Cultura Contemporània, Vicenç Villatoro, s'ha posat la bena abans de la ferida i ha justificat que aculli l'obra afirmant que "el CCCB  és un espai públic neutral en el els debats conjunturals però no és ni vol ser neutral en els debats de fons que toquen temes culturals: no vol ser neutral en la defensa de les llibertats i de la llibertat d'expressió, dels mètodes pacífics i democràtics per a la consecució d'objectius polítics i en la protesta en contra de qualsevol forma de persecució política", ha afirmat. Villatoro ha afegit que "t ant pel text com pel context, tant per la peça en si com per la seva peripècia pública" l'obra de Sierra entronca amb la línia de reflexió que té oberta el CCCB sobre la llibertat d’expressió i que cada any té més o menys pes en la programació al voltant del Dia Orwell, que enguany se celebra entre el 5 i el 13 de juny i inclou activitats com una conferència de l'activista Masha Gessen, la projecció de 'Tijera contra papel' dins el BCCFF i una taula rodona en què participaran els rapers encausats Elgio i Pablo Hassel, entre altres activitats. 
El tinent d'alcalde de Barcelona Jaume Asens ha defensat la "repolitització de l'art" però lluny "del control del poder" i alhora ha afirmat, davant de la germana del conseller Toni Comín, que Barcelona ha de ser "un bastió en la defensa dels drets i les llibertats" en uns "temps excepcionals, foscos i d'ignomínia, de vulneració de drets i de barbaries, on convivim amb refugiats, exiliats i presos polítics que estan lluny dels seus lligams i de la seva terra". El delegat de Cultura de la Diputació, Juanjo Puigcorbé, ha atacat un estat repressor i censurador i ha apuntat un nom que ja es podria afegir a la galeria de presos polítics, el del raper Valtonyc. Un nou cas que contradiria –un cop més– la resposta que va donar el llavors ministre de Justícia Rafael Catalá a Arnaldo Otegi el 2016: "En una democràcia no hi ha presos polítics". 

les preses

“Si se’ns queden, no us oblideu de nosaltres”. Aquestes van ser les últimes paraules que l’exconsellera de Treball i Afers Socials Dolors Bassa va pronunciar en llibertat. Les va dirigir als periodistes que el divendres 23 de març s’aplegaven davant les portes del Tribunal Suprem per conèixer la decisió del magistrat Pablo Llarena. Minuts després, Llarena dictava que Bassa tornés a Alcalá-Meco, en un trajecte en què va anar acompanyada de Carme Forcadell, també empresonada. Aquell mateix dia, Marta Rovira posava rumb a Suïssa, un país on ja hi havia exiliada Anna Gabriel. La cupaire va seguir el camí de Meritxell Serret, a Brussel·les des del novembre.
En ple debat d’investidura, el jutge també va ordenar l’ingrés a la presó de l’aleshores candidat a la presidència, Jordi Turull, i dels exconsellers Josep Rull i Raül Romeva. Tots cinc ja havien estat 32 nits tancats -excepte Forcadell, que només n’hi havia estat una-, i tots ells havien ostentat alts càrrecs en l’última legislatura. Però, malgrat compartir un punt de partida, el relat del seu empresonament seria diferent.
“Ens vam adonar que els mitjans mai s’oblidaven de Soto de Real o d’Estremera, però sí d’Alcalá-Meco”, recorda Meritxell Borràs, exconsellera de Governació i presa el passat mes de novembre. “A l’hora de citar els empresonats, per exemple, sempre se’ns deia les últimes. A vegades ni tan sols se’ns anomenava”, lamenta. Les polítiques han tornat a quedar relegades a un segon pla, un fet gens excepcional: és un patró històric que es va repetint. I és que, més enllà de la duresa inherent de la privació de llibertat i la cruesa d’estar lluny de la família, les preses i les exiliades han de lluitar també contra l’oblit.

Condicions precàries

Bassa i Forcadell ja fa 117 i 86 nits que dormen en una de les 423 cel·les de 8 metres quadrats que hi ha a Alcalá-Meco, una de les tres úniques presons de dones de l’estat espanyol. Aquest, a més, és un dels centres penitenciaris més vells i amb unes instal·lacions més precàries. “Les presons representen les virtuts i els defectes de qualsevol estat”, explica Esther Giménez-Salinas, catedràtica de dret penal a la Universitat de Barcelona.
Del total de la població reclusa a Espanya, només el 8,8% són dones. És precisament per ser minoria que gran part de les internes han de residir en presons masculines que han adaptat petites i pitjors zones per a elles. Centres que, en qualsevol cas, no estan habilitats per donar resposta a les necessitats específiques de les dones. A més, com explica Borràs, els productes de primera necessitat que se’ls dona també són insuficients. “Se’ns donava un paquet cada mes amb paper de vàter, compreses, preservatius i pasta de dents”, assenyala . Una circumstància agreujada per a les preses amb menys recursos econòmics: a l’economat no es venen productes de marca blanca i, per tant, els preus de productes bàsics resulten ser més elevats del que podrien trobar en qualsevol supermercat.
En el cas de les preses polítiques, a la insuficiència d’espais i béns s’hi suma la llunyania, 600 quilòmetres que separen les presons madrilenyes de Catalunya. Una distància que els dirigents presos a Estremera i Soto del Real aconsegueixen cobrir amb una presència en mitjans amb entrevistes i reportatges de les visites. Un cop més, en el cas de Forcadell i Bassa la seva presència és molt inferior.

“Les oblidaven per ser dones”

“Em pensava que a la Dolors i a la Carme, per ser qui són, no els passaria. Però de seguida vaig adonar-me que se les oblidava. Perquè són dones”. Amb aquesta contundència va expressar-se Montse Bassa, germana de l’exconsellera, en l’últim acte de l’associació Cap Dona en l’Oblit, celebrat el 23 de maig. “Mentre van estar on es dirimia el poder, van formar part de la dinàmica. Però quan van haver de sortir-ne, sigui per la presó o per l’exili, van perdre la condició de polítiques”, argumenta Patrícia Martínez, doctora en història i experta en polítiques de gènere, que lamenta que les preses tenen menys presència perquè a la dona “se la deixa entrar en política”, com si no en formés part.
De fet, les quatre conselleres del govern Puigdemont i les exiliades han abandonat l’acta de diputades, un gest que no han fet la majoria de presos que eren també parlamentaris. “Ho veig com una manera d’entendre el lideratge femení: més cooperatiu i menys personalista”, diu a l’ARA, des de l’exili, l’exconsellera Meritxell Serret, que lamenta que la discriminació a les dones és un fet també inherent a la política: “De la mateixa manera que quan érem al Govern es parlava poc de les conselleres i durant la campanya es va parlar poc de les candidates”, recorda Serret.
“L’oblit és patriarcal, una eina dels homes per invisibilitzar-nos”, va lamentar l’exdiputada cupaire Mireia Boya, en l’acte per recordar Bassa i Forcadell. És precisament per aquest motiu que el dia 23 de cada mes, i sota el lema “Cap dona en l’oblit”, desenes de persones s’apleguen per exigir que les preses i exiliades també són referents a reivindicar. Un canvi d’estratègia respecte al primer període d’empresonament, que, ja en llibertat, l’exconsellera Borràs ha pogut percebre. “Ara es parla més de les dones perquè hi ha hagut accions concretes. Un fet que hem d’agrair, en gran part, a l’activisme de Dolors Bassa”. Les preses volen que a la condemna de la presó no s’hi sumi la de l’oblit.

Les polítiques a l’exili i a la presó durant la història

Enriqueta Gallinat
Militant des de la fundació, va ser secretària de l’últim alcalde republicà de Barcelona. El 1939 va exiliar-se a França, des d’on va col·laborar amb les xarxes d’evasió de refugiats que fugien de l’ocupació nazi.
Frederica Montseny
Primera dona a ser ministra a Espanya i figura emblemàtica del moviment obrer, va exiliar-se a França i, fugint dels nazis, va passar pels Estats Units, Mèxic, el Regne Unit i Itàlia.
María Salvo
Activista antifranquista. Exiliada a França, va tornar a Espanya, on va ser torturada i condemnada a 30 anys de presó. En tornar a Barcelona, en llibertat, va seguir al PSUC.
Tomasa Cuevas
Després de passar per més de cinc presons, l’any 1944 va ingressar al centre de les Corts. El 1961 va exiliar-se a França. En tornar, va dedicar-se al suport als presos polítics.

dissabte, 16 de juny del 2018

el 2040

Glashow va compartir el premi Nobel de física del 1979 amb Abdus Salam i Steven Weinberg per demostrar que l’electromag-netisme i la força nuclear feble es poden considerar la mateixa força. Convidat per la Reial Acadèmia Europea de Doctors, va oferir una xerrada sobre serendipitat al CosmoCaixa.
Amb 84 anys, Sheldon Glashow no es mossega la llengua a l’hora de criticar col·legues i polítics. S’acarnissa especialment amb Bill Clinton i amb els defensors de la teoria de cordes, una proposta que té per objectiu explicar totes les forces físiques en el marc d’una sola teoria. Segons Glashow, aquesta teoria no ha aconseguit cap dels seus objectius ni es pot posar a prova amb cap experiment. En aparicions televisives ha arribat a dir que per una banda hi ha físics, i per l’altra hi ha qui es dedica a la teoria de cordes. En contra de premis Nobel com David Gross i Murray Gell-Mann, fins i tot ha qualificat la proposta de tumor.
¿És veritat que Sheldon Cooper, el personatge de la sèrie televisiva The Big Bang Theory , està inspirat en vostè?
Això m’han dit.
Què li sembla la sèrie?
No n’he vist ni un capítol.
No té curiositat?
Hi ha tan bona televisió, ara, i tanta, que mai m’he parat a mirar-la. Tinc moltes altres coses per mirar.
Vostè és molt conegut pel treball que li va valdre el Nobel, però també va descobrir un quark.
De fet, no el vaig descobrir, sinó que me’l vaig inventar, és a dir, vaig deduir-ne l’existència.
I el va anomenar charm (encant).
No recordo que hi hagués cap motiu concret per posar-li aquest nom. M’agradava, era bonic. Però anys després vaig descobrir que el nom quedava justificat perquè aquest quark servia per cancel·lar alguns processos que no s’observaven, però que estaven predits per la teoria. O sigui que actuava per allunyar el mal, com un amulet [ charm també es pot traduir com a amulet].
Després del descobriment del bosó de Higgs, quins reptes oberts hi ha en el camp de la física de partícules?
Em fa l’efecte que el problema més important és l’existència de nombres inexplicablement grans. Per exemple, la diferència entre la massa de les partícules més lleugeres, els neutrins, i la més pesant, el quark top, és fantàstica, de l’ordre del bilió. No tenim ni idea de per què hi ha tanta diferència. Un altre problema és que la teoria que explica les partícules és molt bonica, però no tenim ni la més remota idea de per què és com és.
¿No hi ha cap teoria que miri de respondre a aquestes preguntes?
Els meus amics que als anys 80 es dedicaven a la teoria de cordes defensaven amb contundència i amb orgull que podrien donar-hi resposta. I ara diuen que no, que l’origen d’aquests números tan enormes és, senzillament, un accident en el naixement de l’Univers. Segons expliquen, hi ha un nombre incomptable d’universos i ens ha tocat viure en el millor possible. Estic molt decebut amb aquesta teoria.
Físics com el Nobel Murray Gell-Mann no entenen la seva bel·ligerància contra la teoria de cordes. Diuen que potser algun dia es pot posar a prova.
Quan la teoria de cordes semblava molt prometedora, jo ja escrivia articles en què expressava aquesta posició. Gell-Mann ja em criticava llavors per no estar d’acord amb la majoria, però jo no tinc per què anar de bracet amb ningú. Mai m’ha agradat la teoria de cordes. Ni la supersimetria, que requereix l’existència del doble de partícules de les que coneixem. Encara no n’hem vista cap, d’aquestes partícules extra. Les virtuts de la supersimetria, com les de la teoria de cordes, han desaparegut. La realitat és que estem tan confosos ara com ho estàvem abans que apareguessin aquestes propostes.
Què s’ha de fer, doncs?
El problema és que encara no hem trobat la teoria correcta. Aquestes dues no han complert el que prometien i, per tant, crec que s’haurien d’abandonar i buscar intensament una proposta alternativa. Estic segur que n’hi ha una. Tard o d’hora començarem a entendre per què les coses són com són.
En aquest sentit, ¿cap on creu que s’avançarà en els pròxims anys en física de partícules?
El problema que tenim és que el pròxim descobriment important podria requerir molt de temps. Ara disposem de l’LHC [el Gran Col·lisionador d’Hadrons], al CERN, però malauradament no és la màquina que ens agradaria tenir. La que volíem la va aturar el president Clinton el 1994 en un dels errors més grans que va cometre. Aquella decisió va acabar amb la física d’altes energies als Estats Units. Aleshores el pes va recaure sobre Europa, que molt coratjosament i amb molta eficàcia ha construït l’LHC, que té una potència limitada per la mida del túnel on s’allotja. De fet, no és prou potent per trobar la nova física que pensem que existeix a energies més altes. Ara Europa, com la Xina, planeja construir un accelerador més gran. Potser el 2040 podem començar a fer experiments per respondre a les preguntes pendents.
¿És cert que, per a vostè, Shakespeare ha sigut tan important com Galileu?
Shakespeare i molts altres autors. Einstein, per exemple, era molt brillant, però, si no hagués existit, algú altre hauria descobert la relativitat. Tots els descobriments haurien estat fets per algú altre. En literatura, en canvi, això no és així.
Tots els descobriments?
Potser hi ha una excepció: el de les ones gravitatòries. Si no hagués sigut per l’observatori LIGO i per l’empenta de la gent que l’ha impulsat, potser hauríem abandonat la idea de detectar-les. Ens hauria semblat massa difícil.
Com valora aquest descobriment?
Obre un nou camp. Hi ha molts experiments que es faran en un futur relativament pròxim, com ara l’europeu LISA, que buscarà ones gravitatòries des de l’espai. I n’hi ha d’altres que s’estan desenvolupant a la Xina, al Japó o a l’Índia. Com que seran molt més sensibles que els detectors actuals, podrem veure molts més fenòmens i detectar esdeveniments més interessants, i no només els avorrits forats negres.
És el primer físic que conec que diu que els forats negres són avorrits.
Bé, potser no ho són tant [riu]... A més a més, gràcies a les ones gravitatòries hem descobert que els forats negres són més grans del que esperàvem. I hi ha una proposta interessant, que penso que no és correcta però que no es pot descartar del tot, segons la qual els forats negres podrien ser la matèria fosca de l’Univers.
A quins forats negres es refereix?
Als que tenen una massa de cent sols.
Però d’aquesta mida encara no se n’ha detectat cap.
Encara no, però n’hem trobat de 30 masses solars, i no ens ho pensàvem.
A banda dels que hi ha en la física de partícules, quins altres reptes científics creu que mereixen atenció?
El més important que tenim és el finançament. La ciència ja no és barata. Quan xavals com Heisenberg i els seus amics estaven inventant la mecànica quàntica només necessitaven llapis i paper. Però ara es necessiten superordinadors, acceleradors de partícules, etc. La recerca s’ha de finançar i la gent ha d’estar disposada que sigui així. Perquè tota la ciència està insuficientment finançada, i és un problema, sobretot en llocs com Espanya. No hi ha hagut un premi Nobel de ciències espanyol en els últims 50 anys. En gran part, aquesta situació es deu a com Franco va fer retrocedir la recerca durant molt temps. Avui, en canvi, Espanya és un membre orgullós del CERN des de fa molts anys, i hi ha gent molt bona, però l’un és a França, l’altre als EUA...
El nomenament recent de Pedro Duque com a ministre de Ciència ha despertat esperances en alguns sectors.
El conec. He coincidit amb ell diverses vegades. També he tingut l’oportunitat de parlar amb el rei, que diu les coses que s’han de dir sobre ciència però que en realitat no té cap poder sobre el tema. En aquest sentit, l’exemple dels Estats Units és molt clar: hem tingut bons ministres de Ciència, com Steven Chu [premi Nobel de física 1997], amb Barack Obama de president, però no va poder aconseguir gran cosa.
Ha fet una conferència sobre la serendipitat en ciència. Per què la troba tan important?
Després de veure com es van fent descobriments accidentalment un rere l’altre, comences a pensar que potser no s’haurien de planificar amb tant de detall els experiments ni encaixonar-se tant en el que s’està fent. S’haurien de mantenir els ulls ben oberts a tot el que passa al voltant. Hi havia un general romà, Terenci, que deia que has de treure profit de tot allò que passa per sorpresa. Ell es referia a les campanyes militars, però em sembla una frase molt sàvia que es pot aplicar en altres àmbits. Els generals romans eren més llestos del que se sol pensar.
A banda dels exemples del descobriment de la penicil·lina, dels raigs X o de la radioactivitat, ¿hi ha algun exemple recent de serendipitat?
M’agrada pensar que el descobriment de la fusió d’estrelles de neutrons de fa uns mesos no era completament esperat, perquè les estrelles de neutrons no eren un dels objectius principals de l’experiment. Potser es tenien en compte com a possibilitat, però vam tenir la sort que passés.
Ara hi ha un projecte europeu finançat amb 1,4 milions d’euros amb l’objectiu d’estudiar el paper de la serendipitat en la ciència.
Són molts diners, però penso que podrien ser útils si s’aconseguís que els governs, les indústries i altres institucions que fomenten la recerca científica entenguessin que la investigació directa és interessant, però que s’ha de tenir sempre la ment oberta. De vegades passen coses sorprenents, els experiments no donen els resultats esperats sinó uns altres, que també poden ser interessants, fins i tot més que els previstos.
Els científics necessiten més llibertat, doncs? ¿Hi ha massa burocràcia i massa necessitat de justificar cada pas que es fa durant la recerca?
Penso que hauríem d’aprendre d’experiències com la del descobriment de la radiació del fons còsmic de microones dels anys 60. Aquella gent només intentava que la seva antena de telecomunicacions funcionés correctament, però hi havia un soroll que no podien eliminar. Van descartar la contaminació electromagnètica de la ciutat de Nova York, la dels excrements de coloms i la de totes les fonts de senyals de què van ser capaços. Però el soroll seguia allà, en contra del que s’esperaven. I al final va resultar que aquell soroll era una evidència del Big Bang. Va ser un descobriment sensacional!