la vulva

El metge anglès Isaac Baker-Brown (1811-1873) ha passat a la història com un dels grans estudiosos de l’òrgan sexual de les dones. Enemic acèrrim de la masturbació femenina, era partidari de l’extirpació del clítoris per prevenir el problema. La intervenció, adduïa, també servia per curar la histèria, el mal de cap, la depressió, la desgana i fins i tot “la desobediència”. La va practicar amb freqüència fins que el 1860 el van expulsar del col·legi de metges, però no per extirpar el clítoris de les pacients alegrement, sinó per fer-ho abans de rebre el vistiplau dels marits. Baker-Brown és un dels “homes massa interessats en l’òrgan sexual femení” que l’autora sueca Liv Strömquist cita en el seu revelador còmic El fruto prohibido (Reservoir Books, 2018), un assaig que traça una història cultural de la vulva a través de tots els significats, mites i funcions que la ciència i la religió li han atribuït en diferents èpoques.

• 

Vinyeta d''El fruto prohibido' que capgira els estereotips de gènere / RESERVOIR BOOKS

El relat que en resulta és esfereïdor. De ser considerat un òrgan sagrat i en contacte amb la divinitat, adorat per les religions paganes i representat constantment en escultures i pintures primitives, la vulva va passar a ser considerada impia, bruta i pecaminosa pels cultes monoteistes. La persecució i la invisibilització arriba fins i tot al llenguatge: ¿Per què es fa servir sempre vagina per referir-se a la part exterior de l’òrgan sexual i no vulva, molt més precís? “A Suècia no hi ha cap paraula per referir-se educadament a les parts exteriors dels genitals femenins, només paraulotes -diu Stromquist-. La gent diu vagina, però la vagina és una cavitat de l’úter. No en tenim un llenguatge adequat perquè al llarg de la història la vulva s’ha envoltat de culpa i vergonya. Ningú en vol sentir a parlar”.

Naus espacials puritanes

Strömquist inclou al còmic un exemple prou revelador d’aquesta invisibilització. El 1972, la NASA va llançar a l’espai la sonda espacial Pioneer amb informació sobre el planeta Terra i els seus habitants per si era interceptada per extraterrestres. Una placa representava els éssers humans amb un dibuix d’un home i una dona despullats; en la versió original del dibuix de la dona una petita línia representava la vulva, però algú va pensar que allò ofendria els extraterrestres i la va esborrar. Sembla una broma, però com apunta Strömquist no és sinó la conseqüència de desterrar la vulva de l’esfera pública durant segles. “En l’antiguitat ensenyar la vulva era un gest humorístic i vigoritzant -diu-. Aristòfanes descriu les dones d’Eleusis ensenyant-se els genitals les unes a les altres. També es feia a Egipte. I en moltes faules europees ensenyar-li la vulva al diable és una manera d’enfrontar-s’hi i derrotar-lo”.

• 

Il·lustració interior d''El fruto prohibido' / RESERVOIR BOOKS

La religió i el puritanisme van convertir els genitals femenins en un pecat vergonyós que calia amagar. “La nostra cultura evita representar i fins i tot anomenar les parts visibles del nostre òrgan sexual: els llavis menors, els llavis majors i el gland del clítoris són censurats en alguns llibres de text i reservats a la literatura científica”. L’aversió cultural a la representació de la vulva, afegeix, alimenta la tendència actual a fer-se labioplàsties, una cirurgia que redueix el volum dels llavis menors. “És una de les operacions d’estètica més demanades tot i tenir efectes secundaris que alteren la sensitivitat dels òrgans sexuals -assegura Strömquist-. Els llavis menors són considerats com una cosa lletja i repulsiva i és molt estrany que, tant com hem avançat, una idea així continuï vigent”. Un dels motius, apunta, és que “l’únic àmbit en què encara es representen els òrgans sexuals” és la pornografia. “L’hàbit d’afaitar el pubis era una forma d’esquivar una censura que penalitzava la visió del pèl púbic. Amb els llavis menors passava una mica el mateix, els petits eren menys escandalosos. Amb el pas del temps es van convertir en un estàndard i la gent va pensar que així és com havien de ser”.

Strömquist aborda tots aquests temes i d’altres amb rigor documental, una gran capacitat divulgadora i, sobretot, amb un sentit de l’humor extraordinari, sempre punyent, que fa més lleuger un contingut de vegades colpidor. Per a ella és essencial. “Quan tenia 17 anys vaig descobrir el feminisme i vaig anar a un parell de festivals underground feministes. Era com entrar en unes catacumbes -recorda-. Tothom era extremadament seriós i feien xerrades llarguíssimes sobre violació i assetjament sexual. Hi trobava a faltar passar-m’ho bé, disfrutar de la vida [riu]. Parlo de temes molt seriosos, però no veig per quin motiu cal sacrificar el goig i l’humor a l’hora de fer-ho”. Un exemple entre molts seria la vinyeta en què imagina un grup d’homes discutint sobre les seves dificultats per disfrutar del sexe o per arribar a l’orgasme; l’efecte és demolidor perquè posa en relleu la construcció de gènere d’aquests problemes.

Menstruació, el gran tabú

Però l’humor no rebaixa l’impacte de llegir els testimonis de dones parlant de l’angoixa i la violència amb què experimentaven l’arribada de la menstruació; l’anàlisi dels anuncis de compreses o tampons, on les paraules neta i segura es repeteixen de manera obsessiva, i el descobriment que la paraula tabú ve del polinesi tupua, que significa menstruació. Strömquist situa l’origen de l’obsessió menstrual de les societats patriarcals en “la lluita de poder” entre les religions monoteistes i els cultes pagans. “En el món premodern a la menstruació se li atribuïen qualitats màgiques -diu-. És lògic: succeïa al ritme dels cicles lunars, apareixia al mateix lloc d’on venien els nens... Era un fet sagrat i poderós, connectat amb la divinitat: a les pintures rupestres es veuen dones menstruant. Les religions monoteistes, en canvi, ho van associar amb la bruixeria i la brutícia”. Al text bíblic del Levític, per exemple, es parla de la dona durant la menstruació: “Qualsevol lloc on s’ajegui en la seva impuresa menstrual serà immund. I qualsevol que toqui el seu llit haurà de rentar-se amb aigua i serà immund fins a la nit”.

• 

Il·lustració interior d''El fruto prohibido' / RESERVOIR BOOKS

L’error, per a Strömquist, és creure que som molt moderns i que la nostra cultura ha superat aquests prejudicis, especialment el sentiment de vergonya. “Sents culpa per una cosa que has fet i vergonya pel que ets -precisa-. Als 15 anys, un dia vaig tenir molt de dolor menstrual, necessitava un analgèsic però no volia anar a la infermeria de l’escola perquè em feia vergonya. Així que em vaig aguantar fins que em vaig desmaiar pel dolor. De gran no entenc com em va passar una cosa així, és com si tingués un trastorn psicològic. Però hi ha alguna cosa en la societat que fa emergir aquestes reaccions en els individus”. Strömquist, per cert, no volia adoctrinar ningú amb el còmic: “El vaig escriure per a mi. M’agrada cultivar-me”.

Dinamarca

El govern de Dinamarca està tramitant un paquet de lleis per regular la vida en 25 àrees que considera “guetos”, formades bàsicament per persones amb baixos ingressos i d’origen immigrant. Imposar penes el doble d’altes als crims comesos en aquestes àrees, prohibir parlar àrab a les reunions d’escala o obligar tots els nens d’aquests barris a anar a la guarderia des que tenen 1 any són algunes de les mesures més rellevants que el primer ministre, el conservador Lars Lokke Rasmussen, al govern des del 2015, vol aplicar a través d’un programa que té com a nom Una Dinamarca sense societats paral·leles: fora els guetos el 2030.

El pla s’aplicarà a les zones que compleixen almenys dues de tres condicions: tenir més d’un 40% d’atur, una ràtio de criminalitat superior al 2,7% i més d’un 50% de població estrangera. La majoria d’habitants d’aquests barris provenen de països com Turquia, Síria, l’Iraq, el Líban, el Pakistan o Somàlia.

El paquet legislatiu doblarà automàticament les sentències per delictes comesos en aquestes àrees. També prohibeix l’ús de la llengua àrab i altres idiomes que no siguin el danès en les reunions d’escala entre veïns, encara que la majoria de persones no el dominin. Aquest últim punt és una iniciativa del Partit Popular Danès (PPD), el grup d’extrema dreta que és avui la segona força al país i dona suport parlamentari a Rasmussen. El ponent del PPD, René Christensen, va fer mans i mànigues per obtenir el requisit de l’idioma a l’acord. Tot i això, no s’especifica com es farà perquè es compleixi, o quines conseqüències tindrà no fer-ho.

“Valors danesos” a la guarderia

El paquet inclou també la inscripció obligatòria de tots els nens d’entre 1 i 6 anys que visquin als “guetos” a 25 hores setmanals de guarderia. L’objectiu és que els infants siguin instruïts en els “valors danesos”, incloses les tradicions nadalenques i la Pasqua. Si els pares s’hi neguen podrien quedar-se sense ajudes socials. A més, s’imposa a les guarderies un màxim del 30% d’alumnes immigrants per forçar la diversitat de l’alumnat. A partir del curs 2019-20, les escoles que tinguin més d’un 30% d’alumnat d’una àrea considerada un gueto hauran de fer una prova de llengua danesa a tots els alumnes.

La reforma legislativa ja s’ha aprovat parcialment al Parlament gràcies al suport del govern i l’ultradretà PPD, però també dels socialdemòcrates, que justifiquen el pla per protegir l’ús del danès, les tradicions, les normes i valors del país.

Malgrat l’amplia majoria que hi dona suport, partits com l’Esquerra Radical en són molt crítics. Adverteixen que “ser igual davant la llei és un dels valors més fonamentals de la societat danesa” i demanen “solucions reals als problemes del dia a dia”. També el partit anticapitalista Verd i Roig se’n desmarca: el seu portaveu, Pernille Skipper, critica el suport dels socialistes i veu el nou pla com un fracàs per als infants més vulnerables.

Entre les mesures que planteja el govern hi ha també la inversió d’1,6 milions d’euros en 10 anys per tirar a terra edificis d’aquestes àrees i afavorir l’habitatge lliure en lloc de les cooperatives que ara hi predominen. Per aconseguir que s’hi instal·lin ciutadans d’origen danès es prohibirà a les persones que viuen de prestacions socials de tornar a optar al mateix lloc.

També es pretén acabar amb el costum d’enviar els fills al país d’origen dels pares durant les vacances escolars (cosa que a Dinamarca es coneix com a viatges de reeducació ) i es podrà castigar els que ho facin amb penes de fins a quatre anys de presó i l’expulsió del país.

Durant el debat del projecte el PPD va proposar restriccions encara més dures, com la d’obligar els menors de 18 anys residents als “guetos” a quedar-se a casa a partir de les vuit del vespre, una idea que finalment va ser rebutjada. Però la croada antiimmigració ja no és exclusiva del partit d’extrema dreta, com va quedar clar l’any passat quan la ministra d’Immigració i Integració, la liberal Inger Stojberg, va celebrar les seves pròpies polítiques restrictives amb un post de Facebook. “Avui s’aprova la cinquantena restricció sobre la immigració. Això s’ha de celebrar!”, hi va escriure, i va afegir un enllaç amb un llistat 98 reglaments del ministeri, com “la llei de les joies”, que exigeix als sol·licitants d’asil a Dinamarca de lliurar objectes de valor com joies i or per ajudar a pagar la seva estada.

La directora del diari Refugees Welcome de Dinamarca, Michala Clante Bendixen, explica a l’ARA que quan visita els amics d’algunes d’aquestes zones considerades guetos no veu res més que nens jugant al futbol, mares amb nadons i homes grans jugant a escacs sota els arbres. Són llocs ordenats, ben cuidats i acollidors, molt lluny de la imatge deprimida a què la paraula gueto ens remet, assegura. Clante posa també en dubte que es puguin complir molts dels objectius, com la quantitat màxima de nens d’origen estranger a les guarderies, ja que comportaria transportar-los lluny d’on viuen. Tampoc creu que hi hagi molts compradors per als pisos nous d’aquestes zones, perquè els que tenen diners, diu, aniran a un altre lloc.

Sobre la possibilitat que els partits canviïn la seva posició per frenar les mesures que encara queden per aprovar, Clante només veu possible canviar el vot dels partits Radikale i Socialista, que van votar certes parts del paquet i ara podrien lamentar-ho. Però encara hi hauria una majoria molt gran formada pel govern, el PPD i els socialdemocràtes, que no canviaran d’opinió.

Algunes mesures per a les 25 àrees de

“

gueto

”

Idioma

Prohibir parlar en àrab i cap altra llengua que no sigui el danès en les reunions d’escala.

Guarderies

Obligar a la matriculació a partir d’un any d’edat i fixar un màxim del 30% d’alumnat immigrant.

Delictes

Doblar automàticament les sentències per infraccions si s’han comès en una àrea de “gueto”.

Coaccions

Altes multes o fins i tot penes de presó per als que no informin dels pares sospitosos de violència domèstica.

Enderrocs

Tirar a terra edificis de les àrees vulnerables i construir-hi nous habitatges en què es vetarà l’accés a les persones que viuen d’ajuts socials.

Viatges

Penes de quatre anys de presó o expulsió del país per als pares que enviïn els fills al seu país d’origen durant les vacances d’estiu per “reeducar-los”.

taxistes

ALBERT GEA

El sector del taxi decidirà demà divendres si es duen a terme més protestes contra les llicències VTC (les que utilitzen plataformes com Uber i Cabify per operar a Espanya). Aquesta tarda el col·lectiu s'ha reunit a la T2 de l'aeroport del Prat i ha acordat esperar a la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per emprendre més accions. El tribunal decidirà demà si finalment manté la suspensió contra la normativa de l'AMB, que imposa una doble restricció perquè els conductors amb llicències VTC puguin operar a l'àrea metropolitana.

Tot i que els magistrats encara no han emès una resolució judicial, la interlocutòria celebrada aquest dijous indica cap a quina direcció va la decisió del tribunal. Els magistrats han recordat que les VTC "són títols estatals" i que "no poden veure's curtcircuitats per altres títols indegudament juxtaposats", fent referència a la llicència extra que proposa l'AMB.

En la interlocutòria també es llegeix que l'entrada en vigor del reglament proposat per Ada Colau comportarà "una pèrdua automàtica de vigència de bona part de les autoritzacions VTC que operen actualment en l'àmbit metropolità de Barcelona". Davant aquesta situació, el tribunal apunta a "una pèrdua de llocs de treball, d'inversors o deprecació dels actius de les empreses". Ara mateix hi ha 1.373 autoritzacions VTC a Barcelona, però amb l'aplicació del reglament només 399 podrien operar, apunta el document.

Finalment, els magistrats consideren que "la paralització de l'entrada en vigor del reglament" no es traduirà en un "empitjorament significatiu de les condicions del servei del taxi". 

La vaga es manté

Malgrat que la tensió ha desescalat, els taxistes mantenen la vaga que va arrencar el dimecres i que tenen previst que s'allargui fins demà divendres a les 6 del matí. En declaracions a l'ARA, el portaveu d'Elite Taxi, Alberto Álvarez, ha explicat que al llarg d'aquesta tarda també "es reforçaran els piquets a tota la ciutat", localitzats en punts com l'estació de Sants, l'aeroport de Barcelona i el Port Olímpic.

El taxi avisa d'una "vaga salvatge indefinida" si la jutge no limita les VTC

La segona jornada de protestes del sector del taxi ha començat a les onze del matí, quan els taxistes han protagonitzat una marxa lenta per la ronda Litoral de Barcelona. 

La marxa ha sortit de la T2 de l'aeroport del Prat i ha ocupat un carril de la ronda Litoral. Els taxistes han arribat al port de Barcelona i, un cop allà, han tornat a l'aeroport del Prat. Durant la marxa d'aquest dijous s'ha tornat a viure alguna escena de tensió. En aquesta ocasió, dos taxistes que participaven de la marxa lenta han aturat un cotxe d'una empresa privada sense identificar. Els manifestants haurien llançat diversos ous al vehicle que havien aturat a Gran Via, a l'altura de l'Hospitalet de Llobregat, i haurien increpat el conductor.

Foment retira el recurs contra l'AMB

A través d'un comunicat emès aquest dijous, el ministeri de Foment ha anunciat que retirarà la seva petició de mesures cautelars en relació amb el reglament de l'AMB. La decisió arriba després que representats del ministeri i de l'òrgan supramunicipal es reunissin ahir a la capital catalana en plena vaga dels taxistes. Segons el comunicat, "les dues administracions aposten per mantenir una línia oberta de diàleg i coordinació per assegurar una convivència ordenada i equilibrada entre el taxi i les VTC".

No obstant això, la interlocutòria que s'ha celebrat aquest dijous es basa en el recurs interposat per la CNMC i, per tant, la retirada del ministeri no suposa una gran afectació a la causa judicial.

Primera jornada de protestes descontrolades

Dimecres passat el sector del taxi va iniciar una jornada de protestes marcades per la violència contra vehicles d'Uber i Cabify. A primera hora de la tarda, diversos membres del col·lectiu van perpetrar atacs en grup a cotxes que, fins i tot, estaven ocupats per famílies amb nens petits. Arran d'aquests comportaments, els Mossos d'Esquadra van confirmar la detenció ahir de dos taxistes.

El portaveu d'Elite Taxi, Alberto 'Tito' Álvarez, va desmarcar-se ahir dels atacs violents i va denunciar que "aquestes imatges fan mal al col·lectiu". No obstant això, el mateix Álvarez va avisar ahir a la tarda que el sector recorreria a una "vaga salvatge indefinida" en cas que els tribunals mantinguin la suspensió de la normativa de l'AMB.

Uber i Cabify suspenen el servei

La patronal de les VTC, Unauto, va emetre ahir un comunicat anunciant que empreses com Uber i Cabify "suspenen temporalment" la seva activitat a Barcelona almenys "fins que la situació torni a la tranquil·litat". De fet, Uber va qualificar de "salvatjada" les protestes d'ahir i va confirmar que els manifestants van agredir dos treballadors de la plataforma. Per la seva banda, Cabify va fer una crida als seus usuaris perquè compartissin les seves idees sobre mobilitat amb l'etiqueta #HaciaDondeNosMovemos.

vacances 2018

Desconnectar. Aturar-se uns dies. Unes setmanes. Frenar el ritme que ens manté durant onze mesos en alertes constants. Com si el món no pogués girar sense que nosaltres ens n’assabentéssim. Com si no girés sense els nostres comentaris a les xarxes socials. Com si no es pogués llegir un llibre a la platja, o al pis de l’agost en silenci, o al vespre fresc de la muntanya sense dir res a ningú. Ni que t’hagi entusiasmat. Ho pots explicar al setembre. Fent un cafè. Un te. Un suc verd. Un whisky doble.

Per què trobem les vacances tan extraordinàries? Com hi arribem amb aquestes ganes i aquesta necessitat? Ens aturem, amb sort i vacances pagades, durant un mes, si és que no som autònoms o anem malvivint en el mercat laboral de contractes temporals i precarietat. Si el preu del lloguer o la hipoteca ens permet fer algun viatge. No cal anar gaire lluny. Només canviar el paisatge, perquè el paisatge ens canvia la rutina i ens recorda que ens hem despertat i no hem d’anar a treballar. Perquè un nou paisatge ens aclareix la vista. Fins i tot si ens agrada molt la nostra feina som capaços de gaudir molt de les vacances. De fet, per poder continuar fent bé la nostra feina, necessitem aquesta aturada. Carregar piles, en diuen. En una expressió que ens acosta més a una màquina que es va apagant per culpa d’una bateria que s’ha quedat sense força si no es carrega de nou. Les vacances ens semblen extraordinàries perquè funcionem durant l’any en un exercici de precisió i de responsabilitat. No som màquines però se’ns imposa un ritme frenètic de presa de decisions, de girar l’esquena a la contemplació i de ser prou productius per merèixer el nostre lloc al món. Encara hi ha qui pensa que la feina ens dignifica, però naixem dignes sense haver començat a treballar. Embogim sovint en l’exigència laboral de la competitivitat i ens allunyem de viure d’una manera més solidària i menys estressant. I les xarxes. Les maleïdes xarxes. Una addicció contemporània que ens té enganxats en una teranyina. Som preses ja devorades. Però ens mantenim a la teranyina, creient que encara no ens han engolit del tot. Per al bo i per al dolent, tant és. No es tracta d’un judici. És només una reflexió. De quan t’atures i comences a pensar en com vivim i en com volem viure.

Desitjo sort a tothom que hagi d’agafar un avió. No es pot tenir paciència en el món dels aeroports ni en el de les companyies aèries. És un despropòsit que cada any augmenta. Ara ja no són només els retards sense explicacions ni els controls de seguretat irritants. Ara és haver de facturar-te tu la maleta i d’aquí poc pilotar l’avió. Són els monopolis i els beneficis empresarials que es planten davant teu com una qüestió irresoluble. I contra els quals tu no fas res. Perquè vols el bitllet més barat i t’has acostumat a la negligència. I si no t’hi vols acostumar hauràs de parlar amb màquines, aquestes sí, literalment, que et diran que el món d’avui no està fet per a ningú però que el món d’ahir era encara pitjor. I la gent passava els estius a 30 quilòmetres de casa si és que sortia de casa per passar l’estiu.

Les vacances no haurien de ser una oportunitat per fer tot allò que no podem fer durant l’any. Hem de poder fer coses durant l’any. Canviar de paisatges de tant en tant per obrir una finestra nova que ens recordi que som éssers humans i no màquines que hem de carregar piles per continuar funcionant. De vacances també funcionem. Encara que no ens passem el dia opinant i gaudim del silenci en un món ple de soroll. Passeu-ho bé. Sempre.

Pascal

Tot obert a l’assemblea del PDECat: el futur de Marta Pascal, que manté un pols amb l’expresident Carles Puigdemont, com a coordinadora general del partit, està en suspens. Quan falten 48 hores per escollir una nova direcció i decidir si la formació se suma a la Crida Nacional per la República de Puigdemont, Pascal i els sectors crítics intensifiquen els contactes per no escenificar la divisió durant l’assemblea.

Eritrea

Fa temps vaig publicar un escrit que feia servir l’argument que la legislació alemanya establia un límit del 4% del PIB a les transferències fiscals entre els lands alemanys. S’havia escampat la convicció que això era cert, i jo no havia considerat necessari comprovar-ho. Un lector va replicar que era fals, la qual cosa em va obligar a comprovar-ho. Les meves indagacions em van portar a un parell de sentències del Tribunal Constitucional alemany respecte de recursos presentats per lands que havien considerat que les transferències fiscals que patien eren excessives. En síntesi, el fet era que, si bé les sentències en qüestió –favorables als demandants– havien establert límits genèrics als dèficits fiscals (“la solidaritat seria inadequada si debilités l’eficiència dels lands o conduís a un anivellament de les seves finances”), el lector tenia raó: el famós límit del 4% no era sinó una llegenda urbana.

Ara observo que s’escampa una altra afirmació referida a Alemanya: que la seva Constitució prohibeix l’existència de partits independentistes. L’última vegada que m’hi he trobat ha estat a la tertúlia de Catalunya Ràdio, el dia 2 d'aquest mes. En concret, la professora Montserrat Nebrera hi va afirmar el següent: “En Constitucions com la que té Alemanya [...] no és possible que hi hagi partits independentistes [...]. Ningú no diu d’aquella Constitució que no sigui democràtica, però impedeix el discurs o el diàleg sobre l’independentisme [...]. [Un partit] no pot tenir als seus estatuts la reivindicació independentista perquè seria il·legalitzat. Ho sap tothom”.

Una eventual reforma de la Constitució per prohibir els partits independentistes estaria condemnada al fracàs

Ara bé, a Alemanya hi ha com a mínim un partit que es proclama independentista, el Partit de Baviera (Bayernpartei). El seu èxit electoral és molt limitat (sembla que el seu millor resultat va ser a les municipals del 2013, en què hauria tret un 2,3% dels vots), però és legal. I no precisament perquè dissimuli el seu caràcter independentista: el seu programa es denomina 'El camí cap a la independència' ('Der Weg zur Unabhängigkeit'). L’apartat tercer d’aquest programa, “Vies legals cap a la construcció d’un estat” ("Juristische Wege zur Eigenstaatlichkeit"), conclou amb el següent resum: “Hi ha moltes vies jurídiques comprensibles i ben fonamentades que donen suport a la viabilitat d'una declaració d'independència bavaresa. Però deixant de banda totes les possibilitats jurídiques, queda clar que la lluita per la independència de Baviera no es decidirà en última instància davant de cap tribunal, sinó només a les urnes”.

Veient aquest cas no podem sinó concloure que l’afirmació que la Constitució alemanya prohibeix els partits independentistes no és sinó una altra llegenda que molts repeteixen sense haver-se pres la molèstia de comprovar-ho.

La base de la llegenda rau en el fet que la Constitució alemanya estableix una “democràcia militant”, és a dir, que, a diferència de l’espanyola, prohibeix les activitats polítiques que “combatin l’ordre democràtic lliure” ("Kampfe gegen die freiheitliche demokratische Grundordnung"). En aplicació d’aquest principi, Alemanya ha prohibit dos partits polítics: un de neonazi (1952) i un de comunista (1958). En canvi, el Partit de Baviera explicita als seus estatuts que “està compromès amb la democràcia i amb l’estat de dret”.

Descartat el precedent alemany, resta per debatre si, tal com defensen alguns, una eventual reforma de la Constitució espanyola podria prohibir els partits independentistes. Les meves indagacions em porten a concloure que aquesta pretensió estaria condemnada al fracàs. El Tribunal Europeu de Drets Humans ha sentenciat diverses vegades a favor de prohibir partits polítics que persegueixen la destrucció de la democràcia (com era el cas dels dos partits alemanys prohibits) o amb vincles amb el terrorisme, però, en canvi, ho ha fet en diverses ocasions en contra de prohibir partits que promouen la independència pacífica del Kurdistan respecte de Turquia i de la Macedònia de Pirin respecte de Bulgària. En els primers casos, el tribunal ho ha fet en aplicació de l’article 17 del Conveni Europeu de Drets Humans, que estableix que és legítim limitar els drets (de reunió, expressió, etc.) d’aquells que pretenguin destruir els drets i llibertats establerts pel mateix Conveni. En els segons casos, en canvi, i en paraules d’un estudiós de la matèria, “el tribunal ha establert una jurisprudència que suggereix que els programes separatistes, independentment de la pertorbació que puguin causar a l'estat i a societat en general, han de ser protegits pel Conveni i, en conseqüència, pels sistemes jurídics de cada país”. Més clar, l’aigua: modificar la Constitució espanyola per convertir la democràcia espanyola en “militant” no portaria a la il·legalització de l’independentisme, però sí del franquisme

n'hi ha prou?

INICIATIVA. A Espanya li cal alguna cosa més si vol restablir algun tipus de normalitat en la relació amb Catalunya. I no serà fàcil, perquè encara que Sánchez volgués realment obrir un diàleg -cosa que encara s’ha de demostrar-, la pressió combinada del PP, Ciutadans i una part del mateix PSOE limita els seus moviments. Sánchez vol guanyar les pròximes eleccions i, per tant, correrà els mínims riscos possibles (qui sap si l’endemà no s’haurà d’asseure a negociar amb Rivera). Veurem més gestos que decisions, més paraules que fets. I no ens caurà cap regal del cel. Catalunya farà un pas endavant si té la força per fer-ho, i ara mateix, amb el sobiranisme escapçat i dividit, no sembla la millor conjuntura. Llàstima, perquè els indicadors econòmics són bons i els partits que integren el govern català podrien aprofitar-ho per reprendre el pols institucional; demostrar que, mentre la independència no arriba, els independentistes són els més dotats per administrar la Generalitat i els grans ajuntaments. Però la victòria del 21 de desembre cada cop queda més lluny i poca gent seria capaç de dir en què s’ha notat. Es fa una part de la feina -recordar la anormalitat de la situació, la injustícia dels presos i exiliats- però s’oblida l’altra: prendre iniciatives polítiques, legislar, actuar puntualment per resoldre problemes concrets (com si no en tinguéssim!). El darrer ple del Parlament, que es va suspendre, va ser un ridícul evitable. Junts per Catalunya viu una guerra interna i planteja debats fantasiosos. ERC no té líder i amb prou feines es fa notar. La CUP encara es pregunta per què no s’ha fet efectiva la República, com si els seus dirigents acabessin de sortir d’un coma. En aquestes circumstàncies, els independentistes no es poden queixar de l’últim sondeig del CEO; les seves bases continuen allà, esperant una estratègia comuna ambiciosa, però que parteixi de bases realistes. El PP no n’ha tingut prou amb el 155, però el sobiranisme no avançarà només amb els èxits de Jaume Alonso-Cuevillas i Gonzalo Boye. Necessita saber quines palanques moure i quan fer-ho. La irrupció de Casado i els judicis als presos fan preveure una tardor calenta

Ripoll

En el moment de començar a escriure aquest article, l’organització 4Ocean, una de les entitats mundials més implicades en la recollida de brutícia del fons marí, havia recollit més de 450.000 quilos de plàstic en diferents oceans del planeta en només dos anys, el temps que fa que van començar a treballar per netejar el mar.

Segons les últimes xifres de Greenpeace, cada any llencem 12,7 milions de tones de plàstic al mar. Perquè ens en fem una idea millor, la imatge seria la següent. Imagineu la bonica platja de Cadaqués. Aquella aigua mediterrània i cristal·lina on pots veure’t els peus damunt les pedres grises, on quan aixeques el cap pots veure les mallorquines flotant a la llunyania. Ara imaginem que durant un any, durant cada minut d’aquest any, un camió gegantí ve carregat fins dalt de tot i llença tota la seva càrrega, plena de plàstic, a la platja de Cadaqués. A dins de l’aigua. Cada minut del dia durant un any sencer. Sense parar ni per ponts, ni caps de setmana, ni vacances. Això són 526.000 camionades de brossa al mar: 12,7 milions de tones de plàstic al mar.

A aquest ritme hem aconseguit que l’illa de plàstic de porqueria que ja fa anys que es veu des de l’espai ara mateix ja faci tres vegades la mida de França. Tres vegades França és seixanta vegades la superfície de Catalunya.

La setmana passada, amb motiu del Dia Mundial dels Oceans, WWF (Fons Mundial per a la Natura), l’ONG independent més gran del món de protecció de la natura, va publicar un article en què es confirma que Europa només recicla 9 dels 27 milions de tones de residus de plàstic que es produeixen cada any i que Espanya és el segon país del món, només per darrere de Turquia, que més residus de plàstic llença al Mediterrani. Al Mediterrani del qual tan orgullosos estem. A més, l’increment dels microplàstics a les nostres aigües és d’un 40% cada any a causa del turisme.

La mateixa ONG també ha revelat que “ni l’oceà més remot del planeta està lliure de l’impacte perjudicial de l’ésser humà”, ja que les mostres recollides tant en aigua com en neu durant una expedició recent a l’Antàrtida demostraven la presència de microplàstics.

I malgrat la brutalitat de les xifres, sembla que fins que la porqueria no arribi a les nostres platges, als nostres peus, encara no serà prou greu perquè tots i cadascun de nosaltres ens hi impliquem. Bé, doncs la porqueria ja fa temps que ens ha tocat els peus i en només 48 hores milers de voluntaris de l’organització 4Ocean han recollit 7.789kg de brutícia al fons marí. I tu? Com has ajudat el planeta en les últimes 48 hores?

Et donem algunes idees per fer-ho.

A part dels rituals quotidians als quals ja fa anys que hauríem d’estar acostumats (no s’hi val dir que el contenidor de reciclatge és massa lluny), hi ha moltes altres accions que podem fer per ajudar el planeta. N’hem seleccionat tres de casa nostra en què podeu col·laborar aquest estiu.

YOTUBA BARCELONA

El Francisco Fraile va treballar durant molts anys als punts de conscienciació del medi ambient de les platges de la Barceloneta. Allà es va adonar de la riquesa que encara hi ha al fons marí. I així va ser com, el 2015, va néixer Yotuba Barcelona, una plataforma per netejar les aigües de Barcelona, des de la platja de Sant Sebastià fins a la de Llevant. Cada mes, tripulants de pàdel surf, apneistes que baixen fins al fons marí i corredors que van per la sorra i els espigons fan una competició en grups (a cada grup hi ha integrants de les tres disciplines) en què l’equip guanyador és qui aconsegueix recollir la màxima quantitat de porqueria possible. És una activitat oberta a tothom.

Els trobareu al carrer de la Blanqueria, 10, a la Barceloneta.

SURFHOUSE

L’Àlex va començar el projecte de Surfhouse per amor al mar i al surf, i la proposta gastronòmica del restaurant sempre va dirigida cap aquí. “Precisament perquè estic molt en contacte amb el mar m’adono de tot el que està passant, de la quantitat increïble de porqueria que hi ha a les nostres aigües”. Dimecres passat van fer la primera gran recollida de brossa, amb 78 quilos, que ha servit de punt de partida i repte per a la que tornaran a fer al setembre a la platja de la Barceloneta. Però si voleu ajudar, al SurfHouse ho podeu fer cada dia. Allà us donaran uns guants i una bossa de 30 litres perquè us pugueu tirar a l’aigua. I a més, recollir brossa tindrà un premi extra, perquè per cada bossa us donaran un suc de fruites. “El que més em sorprèn és que, tot i que ho denunciem molt, la gent encara no és conscient de la gravetat. Ara bé, els que venen sempre són gent molt jove, nens de catorze o quinze anys que tenen contacte amb el mar i que estan molt més conscienciats, cosa que m’alegra profundament”. Els trobareu al carrer Almirall Aixada, 22, de Barcelona.

• 

El bosc de les Estunes, a Porqueres / DAVID BORRAT

SÈLVANS

L’Associació Sèlvans, a Girona, va néixer fa 10 anys com a grup de persones que, sense ànim de lucre, treballen amb la missió de conservar el patrimoni forestal més singular i de més valor natural, el que podríem considerar el nucli antic dels boscos. A Catalunya volen que arribi a ocupar un mínim d’un 5% de la superfície forestal, i per aconseguir-ho, apliquen mecanismes d’implicació de la societat i donan suport a la valorització dels serveis ecosistèmics dels boscos, inclosos els relacionats amb la salut i el benestar de les persones. Des de Sèlvans han elaborat un codi de conducta que recomanen al món rural, especialment als boscos madurs i vells que són “temples forestals de biodiversitat”. Aquest n’és el resum:

· Cal respectar la flora i la fauna silvestre. No pugeu als arbres grans i vells, i aneu amb cura de no malmetre’n l’escorça i les arrels. No recol·lecteu plantes ni tampoc animals, només feu-ne fotografies.

· Destorbar les cavitats i cavorques dels troncs, soques i rabasses pot ser molt perjudicial, ja que s’hi poden estar refugiant ocells, ratpenats, etc.

· Si trobeu portes, barris o cadenes, deixeu-les tancades, tal com les heu trobat. No molesteu el bestiar domèstic i respecteu els conreus i la maquinària que hi trobeu.

· Manteniu-vos als camins indicats. Tingueu els vostres animals domèstics controlats i procureu no fer cap soroll innecessari.

Trobareu l’Associació Sèlvans a la pujada de Sant Martí, 4-5 de Girona.

8 coses ben fàcils que tu també pots fer

Menja vegetarià un dia a la setmana

Es necessiten entre 5.000 i 20.000 litres d’aigua per produir un quilo de carn de vedella. En canvi, 1 kg de blat requereix entre 500 i 4.000 litres. A més, la indústria càrnica és responsable d’entre el 13% i el 18% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle a escala mundial. Per tant, és bo fer un dia verd a la setmana!

Renta la roba a consciència (i en fred)

Pel bé de la teva pròpia butxaca, i el bé del medi ambient, espera a carregar la rentadora fins dalt. I pensa en la temperatura de l’aigua. Si totes les llars d’Europa canviessin la rentadora d’un cicle calent a un de més fred, s’estalviaria l’equivalent a 100.000 barrils de petroli al dia.

Dos minuts menys a la dutxa poden estalviar més de 45 litres d’aigua

Si totes les dutxes diàries de Catalunya s’escurcessin 2 minuts diàriament (suposant que cada català es dutxa cada dia) ens estalviaríem 325 milions de litres d’aigua al dia.

Compra productes locals i de temporada

A part de la contribució a l’economia local, això estalvia tota la contaminació que comporta el transport de mercaderies a llarga distància.

Recicla el vidre i l’alumini

És possible fer vint llaunes reciclades amb la mateixa quantitat d’energia que es necessita per fer-ne una de nova. I amb el vidre reciclat també hi guanyem tots: penseu que cada tona de vidre que es recicla estalvia 40 litres de l’oli que s’utilitza per produir vidre nou.

Fes servir el cistell per anar a comprar

No utilitzis bosses de plàstic; no són ni biodegradables ni reciclables. Són les que trobem al fons del mar i s’infiltren en fonts alimentàries. Utilitza una bossa més forta i reutilitzable, o el cistell de l’àvia!

Utilitza bateries recarregables

L’àcid corrosiu de les bateries és extremadament perjudicial per al sòl quan es llencen en abocadors. Encara que la unitat de recàrrega sigui una despesa extra al principi, a llarg termini t’estalviaràs diners. I sempre tindràs les piles carregades!

Comparteix la informació!

Sovint perjudiquem el medi ambient per falta d’informació. Comparteix aquesta llista amb algú: si cadascú de la cadena aplica un sol punt, l’efecte final podria ser immens.

topless

Al telèfon, un treballador de la piscina municipal del Parc de la Devesa de Girona: “No està permès fer topless”. Ho confirmen des de l’Ajuntament amb el reglament a la mà. Per correu, un tècnic de Tarragona explica, llegint la normativa, que “és obligatori l’ús de banyador o biquini de dues peces i, per tant, el topless està prohibit a les piscines municipals”. Són alguns dels municipis de Catalunya, i les úniques capitals, que per ara no segueixen la recomanació que va fer el Síndic de Greuges fa una setmana demanant que es revisin les normatives de les piscines municipals perquè aquesta prohibició “discrimina les dones i els limita la llibertat d’expressió”.

El debat públic va començar arran de la reacció de Mariona Trabal i Anna Cammany, mestra jubilada de 65 anys i escriptora de 43, respectivament, que l’agost de l’any passat van decidir deixar d’obeir el socorrista de la piscina municipal de l’Ametlla del Vallès, com havien fet en ocasions anteriors, i no es van tapar els mugrons quan els ho va demanar. “Llavors va trucar a la policia, que es va presentar i ens va amenaçar de tancar-nos tres dies a Granollers i de fer-nos pagar una multa de 1.200 euros per incompliment de normativa municipal i desobediència a l’autoritat”, explica a l’ARA l’Anna.

Les dues dones van decidir marxar de la piscina abans de ser sancionades i l’endemà van formular una queixa contra l’Ajuntament “apel·lant a la llei d’igualtat del 2015”. La llei d’igualtat promulga “el dret a la igualtat i a la no discriminació per raons de sexe” i, en aquest cas, no existeix cap piscina que prohibeixi als homes ensenyar els mugrons. “En comptes d’aplicar simplement la llei, van començar a estudiar-ho fins que el maig d’aquest any van decidir fer una consulta entre les dones”, prossegueix l’Anna, que poc després va fundar amb altres noies el col·lectiu i el compte de Twitter Mugrons Lliures.

Consulta a l’Ametlla

La consulta, que va estar oberta entre la segona quinzena de maig i la primera de juny, va ser una petita victòria per a elles, perquè 231 de les 379 dones majors de 16 anys que van votar -un 60,9%- ho van fer a favor que es permeti fer topless a l’Ametlla. Per celebrar-ho, l’Anna i la Mariona van tornar a la piscina, aquesta vegada ensenyant els pits sense infringir cap normativa. “Vam ser les úniques”, reconeix l’Anna, que defensa que aquesta lluita “no és menor” i explica la importància que té per a ella poder ensenyar els mugrons lliurement. Fa extensiva la reivindicació a xarxes socials com Facebook i Instagram, que censuren els pits femenins. “No ho hem creat per banyar-nos com ens doni la gana, sinó perquè creiem que se’ns està sexualitzant i hem de posar una alerta cap a la mirada. Hi ha molta violència contra les dones i aquesta sexualització de prohibir el topless és un símbol més de les imposicions masculines que fan tant de mal”, reflexiona.

A només 18 quilòmetres de l’Ametlla, a la piscina municipal de Martorelles, no hi ressonen les reivindicacions de Mugrons Lliures ni de les recomanacions que va fer, a petició d’aquest col·lectiu, el Síndic de Greuges. “Està prohibit fer topless i qualsevol altra activitat que pugui ocasionar molèsties a la resta d’usuaris”, explica per telèfon un treballador llegint literalment la normativa de la piscina municipal. A Sant Fost, Mollet i Caldes de Montbui, els altres municipis -a més de Martorelles- esmentats en l’informe del Síndic perquè prohibeixen el topless, també confirmen telefònicament que continua vigent la normativa que censura els mugrons femenins.

Però fins i tot allà on està permès fer topless, la discriminació es pot manifestar més enllà de la norma. A la piscina de La Bassa, a Sabadell, una dona adverteix per telèfon que “està permès, però no ho fa ningú perquè s’arrisquen que els mirin”. Un tècnic de la ciutat de Lleida assegura que “està permès sempre que no es faci de manera molt escandalosa o provocativa”. “En vam tenir un cas fa dos anys i no va generar cap problema”, afegeix. A Barcelona, Terrassa i l’Hospitalet està permès, però alguns dels treballadors dubten a l’hora de respondre perquè no s’hi troben gaire sovint.

La Generalitat, de la qual depenen algunes piscines, té una normativa general amb només quatre restriccions: no accedir a la platja de la piscina amb calçat de carrer, obligació d’utilitzar les dutxes abans de banyar-se a la piscina, prohibició de fumar i menjar a la zona de platja i no admissió d’animals domèstics. Els municipis apliquen després les seves restriccions, entre les quals -en alguns casos- la prohibició que les dones puguin ensenyar els pits.

A Terrassa la CUP va queixar-se fa una setmana de les “exagerades restriccions”, mostrant un cartell amb prohibicions com la guitarra, els flotadors, les càmeres, etcètera. A Granollers no permeten pistoles d’aigua i a Girona prohibeixen el maquillatge, mentre que a llocs com Sabadell es reserven el dret de demanar un certificat mèdic sobre malalties infeccioses. Però el veto als mugrons és l’únic que només s’aplica en el cas de les dones.

la platja

Ana García Obregón és un element tan imprescindible en el panorama visual estiuenc com els guiris de color fúcsia o les botigues de matalassos. En un país on les dones famoses van ser durant molt de temps folklòriques amb sobrepès que fugien aterrides dels fotògrafs perquè no volien ensenyar la carn a les revistes, ella va trobar la seva finestra d’oportunitat: convertir-se en una icona de joventut, estil i èxit posant en banyador quan arribaven les primeres calors. Tot i que ni la joventut ni l’estil ni l’èxit van formar part sempre de la seva vida, mai va perdre el poder de convocatòria amb la premsa rosa, que sucumbia sempre (i encara ho fa) al seu embruix mediàtic.

Tot va començar el 1985, quan estava instal·lada a Los Angeles i acabava de rodar Bolero amb Bo Dereck. Es va posar un banyador de Mickey Mouse blau, un collaret de corall rosa i es va fotografiar per a la revista Diez Minutos, que llavors valia 175 pessetes. Jo aquell estiu feia sis mesos que havia nascut, però ella ja s’havia convertit en mite. A la revista va aprofitar per fer-se autobombo i els va explicar que estava a punt de començar a rodar la seva aparició a la sèrie El Equipo A. La revista, però, ho va vendre com que ella els havia concedit una entrevista “a corazón abierto ”.

Des de llavors la maquinària obregoniana d’autocossificació ja no va parar. L’eterna aspirant a actriu seriosa va encetar el període estival any rere any deixant-se fotografiar i gravar pels paparazzis en algun punt del litoral espanyol on ella mateixa els havia convocat. Amb Obregón passejant-se per l’arena ens hem fet grans, hem vist canviar la moda de bany, les tendències de perruqueria i hem entès que cultivar el melanoma fa ric. De la seva mà, els televidents més pop hem fet el salt dels biquinis normals als minúsculs a mesura que la televisiva feia més anys. Quan la cosa ja era insostenible va arribar a la nostra vida el triquini, pensat per tapar les panxes de les senyores que no tenen panxa... Però, sobretot, amb ella hem après. Hem après que quan ens fiquem a l’aigua i algú ens mira amb maldat hem de fer veure que no passa res. És igual si està freda o si trepitgem una escórpora. Somriure, contenir la respiració i amagar la panxa és l’única opció possible. A la platja s’hi va respirat de casa. És la gran ensenyança d’Obregón a tota una generació.

L’expectació que va saber crear la filla del fundador de La Moraleja, que ja té 63 anys, amb els seus posats estiuencs s’ha allargat durant dècades i, una vegada consolidats, els posats han esdevingut xous que li han servit perquè moltes marques s’hi volguessin apuntar. Sense anar més lluny, el 2013 va fer el posat mariner a Madrid, en un estudi i ben il·luminada. Li pagava una empresa de begudes espirituoses. I ella, que també és espirituosa, ho va acceptar.

Ens hem fet grans amb Obregón fent la croqueta per la sorra i imitant les artistes nord-americanes de cada moment, Cindy Crawford inclosa. Però, com fa la dita, mai valorem prou el que ja tenim. Potser per això hem de destacar que, encara que ens sembli tot un paperot i que el nostre estiu real comença quan ens ingressen la paga doble, fer el que feia ella és ser una valenta. Digueu-me quina de les influencers que avui en dia utilitzen un equip de deu persones per penjar una foto seva en biquini a Instagram sortiria davant dels cruels paparazzis armada només amb el seu cuerpo serrano. Ja us ho dic jo: cap! Obregón va cultivar una tradició que només perseguia el propi benefici tant financer com d’ego, però això no hauria de restar ni gota de mèrit al fet que hagi sobreviscut i portat al seu terreny una pràctica tan poc comuna i tan atrevida com passejar-se mig despullada per davant dels objectius més despietats del periodisme rosa