Coneixent la Júlia: d’agost 2018

dijous, 16 d’agost del 2018

drets esportius

Facebook continua expandint els tentacles de la xarxa social. En paral·lel al llançament de la seva televisió per 'streaming', Facebook Watch, la companyia de Mark Zuckerberg està immersa en una cursa per la compra de drets de retransmissió d’esports en la qual competeix amb Twitter i Amazon, entre d'altres. Dilluns l’empresa va sumar un nou actiu en adquirir, per 90 milions d’euros, els drets d’emissió per al sud de l’Àsia dels partits de la Lliga per a les pròximes tres temporades. Els usuaris tindran accés gratuït als 380 partits de la Lliga Santander, que arrenca aquest cap de setmana.

Segons l’acord firmat per l’empresa tecnològica i la Lliga, el futbol espanyol es podrà veure en vuit països: l’Índia, l’Afganistan, Bangladesh, Bhutan, el Nepal, les Maldives, Sri Lanka i el Pakistan. Amb aquest moviment, la Lliga referma el seu interès per l'Àsia, que ja va demostrar amb l’obertura d’oficines a l’Índia i la Xina, entre altres països. “Aquest acord marca l’inici d’una nova era en la retransmissió d’esdeveniments esportius perquè aconsegueix que la Lliga i els seus clubs estiguin més a prop que mai dels aficionats”, argumenta l’associació esportiva sobre l’elecció de Facebook com el canal prioritari per fer arribar el futbol espanyol a l'Àsia. “Un dels nostres objectius dels últims dos anys ha sigut oferir continguts al màxim de gent possible; per tant, associar-nos amb plataformes gratuïtes com Facebook, que té 270 milions d’usuaris a l’Índia, és clau per a nosaltres”, ha explicat Alfredo Bermejo, responsable de l’estratègia digital de la Lliga. A banda dels partits, que estaran disponibles a través de la pàgina oficial de Facebook de la Lliga i dels equips, s’oferirà una cobertura des d’un estudi interactiu, anàlisis prèvies i posteriors als partits, avançaments i resums.

El moviment que ha fet Facebook amb la Lliga no és el primer d’aquest tipus que fa en el mercat europeu. De fet, a principis de juliol va anunciar que havia guanyat els drets d’emissió de la Premier League per a Tailàndia, el Vietnam, Cambodja i Laos per tres anys, des del 2019 fins al 2022. Segons 'The Times', Facebook hauria superat les ofertes de Fox Sports i BeIN Sports pagant 225 milions d’euros pels drets. L’anunci de Facebook va arribar un mes després que Amazon comprés els drets d’emissió de 20 partits de la lliga anglesa pel seu servei de 'streaming'. Els clients d'Amazon Prime al Regne Unit tindran accés, sense cost addicional, als partits. Aquesta no és la primera vegada que Amazon aposta pels esports com a contingut preferent: a l’abril va adquirir els drets d'emissió al Regne Unit de l'Open dels EUA per als pròxims cinc anys. Amb un pagament de 45 milions d’euros, li va arrabassar les retransmissions a una cadena de televisió convencional, Eurosport.

Canvi de paradigma

L’estratègia de Facebook i Amazon, les dues companyies més actives en la cerca de drets d'emissió, demostra l’atractiu dels esports per a les plataformes digitals. La carrera per aconseguir els drets televisius es concentra, de moment, en el mercat europeu. Un dels motius és que els drets de les lligues dels esports més populars dels Estats Units estan adjudicats fins al 2021. Tot i així, aquest any Facebook va aconseguir esgarrapar un paquet de drets rellevant: l’emissió en exclusiva i per a tot el món de 25 partits de la lliga de beisbol dels Estats Units (la MLB, per les seves sigles en anglès). Tot i que no es tracta dels partits més destacats –Facebook s’ha quedat amb els que es juguen entre setmana i durant el dia–, és un primer pas per competir amb les cadenes de televisió convencional.

Segons l’analista Daniel Ives, de GBH Insights, Facebook i Amazon es convertiran en el curs del pròxim any o any i mig en els principals actors de la batalla pels drets d’emissió dels esdeveniments esportius. “El 2021 –l’any en què vencen els drets de la lliga de futbol americà, el beisbol i l'hoquei– serà la primera gran oportunitat per a Amazon, Facebook i altres plataformes de 'streaming' per competir contra els canals de televisió tradicionals”, explica. A favor de les plataformes digitals hi juga el seu pressupost: segons el 'Wall Street Journal', Facebook té previst invertir mil milions per any en continguts propis, mentre que Amazon n'hi podria dedicar cinc mil.

“Els esports són una àrea en la qual volem continuar invertint”, assegura Dan Reed, responsable a Facebook dels acords esportius. “A la nostra plataforma tenim tot tipus de fans, d’esports majoritaris però també de minoritaris”, afegia. L’emissió de competicions esportives a través de xarxes socials permet combinar diferents elements en una sola plataforma, com el visionat i el comentaris en temps real. Més enllà de l’experiència social al voltant dels partits, l’emissió de partits a través de les xarxes socials també té avantatges per a les organitzacions esportives i els seus anunciants: conèixer de primera mà el públic a qui dirigeixen la seva publicitat.

Un ‘reality’ amb Cristiano Ronaldo, nou projecte

El futbol no només estarà present a Facebook a través de les retransmissions dels partits. Un dels projectes que està preparant la companyia de Zuckerberg és un 'reality show' amb Cristiano Ronaldo com a protagonista que s’emetria a través de Facebook Watch. En cas d’arribar a un acord, el futbolista, amb 120 milions de seguidors en el seu perfil oficial a Facebook, cobraria 10 milions de dòlars pels 13 capítols que tindria el programa, segons 'Variety'.

El 'reality show' no seria el primer negoci de Facebook amb el jugador del Juventus. La companyia ha encarregat a la productora de Ronaldo una sèrie sobre un equip de futbol femení d’un institut de Nova York. L’argument se centrarà en com les jugadores superen les seves diferències racials i de classe i acaben inspirant la seva comunitat. El jugador ha assegurat les experiències de les protagonistes tenen paral·lelismes amb la seva vida.

dimarts, 14 d’agost del 2018

La guerra freda

Al pavelló Laugardalshöll sempre hi ha moviment. Un dia s’hi juga a handbol, l’endemà s’hi fa gimnàstica i a la nit hi ha un partit de bàsquet. El 1965 el govern islandès va inaugurar aquest pavelló de Reykjavík, amb capacitat per a 5.000 persones, per respondre a la creixent demanda de la societat islandesa, que volia fer esport. I com que la meitat de l’any el clima no permet fer-ne a l’aire lliure, calien instal·lacions com aquest pavelló, que avui dia no pot amagar que és fill dels anys 60, i té un estil en què no saps amb seguretat si t’agrada o no. Quan es va inaugurar, a Islàndia tothom donava per fet que de feina no els en faltaria, als seus responsables. Però no imaginaven que el pavelló seria recordat pels escacs.

La partida del segle

Encara avui molts curiosos s’acosten al Laugardalshöll per fer fotografies i observant la sala més gran del pavelló. Després marxen cap als altres racons de la capital islandesa on va viure Bobby Fischer. El 1972 Reykjavík va ser l’escenari escollit per la que es va definir com “la partida del segle”, la final del Campionat Mundial d’escacs. Fischer, que era un jugador genial i una persona complicada, era la gran esperança dels Estats Units per derrotar els soviètics, que portaven 25 anys guanyant el Campionat del Món. En plena Guerra Freda, quan qualsevol racó del planeta era un escenari d’aquest conflicte entre dues maneres de veure el món, els esports no escapaven de la rivalitat. I, igual que el mateix 1972 els soviètics van celebrar que havien derrotat els nord-americans a la final del torneig de bàsquet dels Jocs Olímpics, en escacs va arribar el triomf de Fischer, que, malgrat que va perdre la primera partida, va reaccionar fins a derrotar el vigent campió, el soviètic Borís Spasski.

Un hotel a l’aeroport

Aquelles partides jugades s’han mitificat tant que molts aficionats han memoritzat els moviments d’una final fixada al millor de 24 partides. Al final, Fischer va guanyar set partides, Spasski tres i onze van acabar en taules. La final es recorda per les jugades genials de Fischer, però també per les seves dèries, que van endarrerir el començament de la competició amb reclamacions com que les peces fossin de la marca anglesa Jaques of London. Després de perdre la primera partida, Fischer no va presentar-se a la segona, que va perdre, ja que va exigir que es retiressin totes les càmeres de televisió. Avui dia, en el pavelló només hi ha una placa que recorda la final i el llibre de visites del torneig, amb la signatura dels dos campions. En canvi, a l’Icelandair Hotel Reykjavík Natura, just al costat de l’aeroport, hi ha objectes de la final exposats. El 1972 hi van dormir els jugadors... i uns quants espies. Molta gent demana la suite 470, la que va utilitzar Fischer tant durant la final com el 2005, quan va tornar a Islàndia.

Després de guanyar el títol mundial, Fischer es va anar tancat en un món interior fosc, des d’on atacava el govern dels Estats Units, els jueus i la televisió. El 1992 va acceptar repetir una partida contra Spasski a Iugoslàvia quan aquest estat patia un embargament de l’ONU per la Guerra dels Balcans. El govern nord-americà, doncs, el va començar a perseguir i finalment va ser detingut el 2004 al Japó per portar un passaport fals. Però Islàndia va acceptar una petició d’asil de Fischer i aquest geni dels escacs va acabar els seus dies amb la nacionalitat islandesa, país on va morir el 2008.

Una casa de fusta

Coses de la vida, quan tornes del pavelló cap al centre de Reykjavík passes per la casa Höfdi, un preciós edifici de fusta que havia sigut l’antic consolat francès, famós perquè va ser clau per anar acabant amb la Guerra Freda: el 1986 s’hi van reunir Ronald Reagan i Mikhaïl Gorbatxov. Tot i que aquelles converses no van acabar amb cap acord, van ser claus per anar creant ponts entre Moscou i Washington, dues capitals que es troben a mig camí de Reykjavík, on els islandesos, els anys 70 i 80, veien com els avions dels dos bàndols els passaven per sobre els caps en un món dividit.

'Bobby Fischer', de David Edmonds i John Eidinow

A Bobby Fischer se fue a la guerra, traduït al castellà per Debate, els periodistes Edmonds i Eidinow recorden aquella gran final d’escacs del 1972 i aporten claus per intentar entendre la complicada personalitat de Fischer, un home que per a molts era un geni. I per a altres un paranoic. O totes dues coses.

dilluns, 13 d’agost del 2018

era valverde

“Ho haurem de celebrar”, clamava fa tres anys alegrement Ernesto Valverde després de guanyar la seva primera Supercopa espanyola com a tècnic a les files de l’Athletic Club. El tècnic basc va prendre el trofeu precisament al Barça de Luis Enrique després de derrotar-lo a l’anada 4-0 a San Mamés i haver empatat 1-1 al Camp Nou. “Això té un mèrit descomunal, primer perquè som el que som, i després perquè ho hem aconseguit a doble partit contra un equip com el Barça. No ens enganyem: ells en un partit eren els clars favorits”. Poc es podia imaginar llavors el Txingurri que al cap de tres temporades estaria al capdavant de la banqueta blaugrana per afrontar la seva segona Supercopa dirigint Messi. Després de la decepció del curs passat, en què van ser escombrats pel Reial Madrid també a doble partit, Valverde intentarà aquesta nit (22 h, TVE) derrotar el Sevilla a partit únic a l’estadi de Tànger conegut com a Ibn Battuta, en honor al viatger, explorador i erudit musulmà que duia aquest nom, nascut en aquesta ciutat marroquina el segle XIV.

És el primer cop que la Supercopa d’Espanya es jugarà fora del territori espanyol i a partit únic, una fórmula que ja s’utilitza en altres lligues, com la italiana o la francesa. A més, aquesta serà la primera competició espanyola oficial amb el VAR. Però aquestes novetats no canvien el fet que el Barça parteixi com a favorit davant del Sevilla. Des que el 1982 va néixer aquesta competició, el club blaugrana és el que més cops l’ha guanyada, un total de 12, seguit pel Reial Madrid, amb 10. Tot i això, ahir Valverde, amb la seva prudència característica, va fugir de favoritismes i va dir que el duel està equilibrat: “Amb un sol partit les forces s’igualen, ja que no en tens un de segon per corregir els errors que puguis cometre al primer. Els dos partim amb les mateixes possibilitats”.

Un altre argument que va utilitzar el preparador basc per alertar del perill del rival és que el Sevilla de Pablo Machín “porta més temps competint”, atès que el conjunt andalús ja ha superat una eliminatòria de l’Europa League i està immers en una segona. Aquest factor, per contra, pot ser un maldecap per a l’extècnic del Girona, ja que el dijous s’enfrontaran al Zalgiris Vilnius lituà en el partit de tornada de la tercera ronda d’accés a l’Europa League. A l’anada, dijous passat, van guanyar 1-0 al Sánchez Pizjuán amb un gol d’Éver Banega.

Messi, la bèstia negra del Sevilla

Per la seva part, el Barça ja sap que és derrotar els andalusos a la Supercopa espanyola. Sense anar més lluny, l’última la van guanyar precisament contra el Sevilla l’any 2016, en un partit que va acabar amb un balanç favorable de 5-0. L’anterior precedent en aquesta competició entre els dos equips data del 2010, en una època en què el Barça de Pep Guardiola va encadenar tres anys consecutius guanyant-la (2009, 2010 i 2011). Tant el 2010 com el 2016, Leo Messi -guanyador de 7 Supercopes, com Andrés Iniesta- va veure porteria contra el Sevilla. De fet, aquest equip és la seva víctima preferida: li ha marcat 31 gols.

Malgrat els precedents i l’encert de Messi davant els andalusos, Valverde apel·la a la prudència, i més després que el curs passat caiguessin golejats (1-3 i 2-0) contra el Reial Madrid. Un fet que afegeix un plus de competitivitat a l’enfrontament i que se suma a les ganes de guanyar d’un Sevilla que només té una Supercopa al seu palmarès. “És igual quins jugadors o entrenador tingui el Sevilla, sempre són competitius. És cert que les condicions no són les millors, perquè anem a jugar fins al Marroc i a partit únic. No serà fàcil, però ens hi adaptarem”, va assenyalar ahir Gerard Piqué, flamant nou tercer capità del Barça, que també va admetre que el fet de jugar a partit únic “és bo” perquè permet “escurçar el calendari”.

El central blaugrana podria estrenar la capitania contra el Sevilla en cas que jugués d’inici i Messi i Sergio Busquets no ho fessin. Piqué té possibilitats de ser titular, ja que Valverde gairebé no compta amb Marlon i Umtiti i Vermaelen s’han incorporat més tard a la feina. Malgrat tot, la baixa per sanció de Sergi Roberto i el fet que Sergi Samper -que no va anar a la gira- no estigui recuperat al 100% de la lesió que va tenir al turmell fan pensar que el de Badia del Vallès sortirà d’inici. També es preveu que Messi sigui titular, i que acompanyi Luis Suárez i Malcom en la davantera. Per tant, la primera capitania de Piqué segurament haurà d’esperar.

Aquesta serà la primera temporada en què lluirà el braçalet, però, segons va assegurar ahir, aquesta circumstància no el canviarà: “Estic content de formar part dels quatre capitans, però la meva mentalitat no canvia. El fet de ser capità tampoc farà que deixi de dir el que penso”. Piqué també va voler tancar la polèmica arran de l’episodi del juny, en què Antoine Griezmann va confirmar que es quedava a l’Atlètic de Madrid a través d’un documental produït pel central blaugrana. “Vaig parlar amb el president [Josep Maria Bartomeu], que és una persona molt propera, i ell té clar quin és el meu compromís amb el club i què és el que sento per aquests colors. No hi ha més”. Uns colors que s’identifiquen amb un estil que Piqué creu que no es perdrà: “És molt difícil trobar jugadors com Xavi i Iniesta i amb Guardiola ja vam tenir futbolistes del perfil de Keita. L’estil es conservarà”.

De la mateixa manera, el central va defensar que els jugadors de la casa, com Riqui Puig i Juan Miranda, tinguin oportunitats al primer equip: “Tots dos tenen molt nivell i, quan això passa, no se’ls ha de protegir, sinó posar-los al camp i que es guanyin la vida. S’ha de donar confiança als joves perquè sentin que tenen oportunitats, perquè llavors, malgrat que des de fora els ofereixin més diners, potser decidiran quedar-se”. Tant Puig com Miranda es van tornar a entrenar ahir amb el primer equip i Valverde els ha convocat per anar a Tànger juntament amb tota la plantilla. Respecte al migcampista del planter, el tècnic en va lloar les qualitats, però va tornar a demanar tranquil·litat: “És un jugador que ens dona coses i que ens en pot donar moltes més, però s’ha de tenir paciència. Esperem molt d’ell”. Mentre que de Miranda va afirmar que el “seu rendiment” determinarà si acaba quedant-se al primer equip com a recanvi de Jordi Alba.

On sí que van coincidir Piqué i el Tinxugrri va ser en l’encert dels fitxatges fets fins ara aquest estiu. Veurem quin rol els reserva el tècnic basc per a aquesta temporada. Aquesta nit, a la Supercopa contra el Sevilla, es podran començar a extreure les primeres conclusions del Barça del segon any de l'era Valverde.

Venudes més del 80% de les entrades

L’Estadi de Tànger, amb capacitat per a 45.000 espectadors, mostrarà aquesta nit un color força favorable als blaugranes, ja que entre la població local hi ha més simpatitzants del Barça que del Sevilla. A més, les diferents penyes del Barça que hi ha al Marroc hi assistiran en bloc: “Serem més de 700 persones de tot el país; anirem vestits igual i tenim previst desplegar un tifo gegant”, explica a Efe Yusuf Bennani, president de la penya de Casablanca i de la federació de penyes blaugranes marroquines. A més de la penya de Tànger, està previst que al partit hi assisteixin les d’altres ciutats marroquines -Tetuan, Rabat, Fez, Marraqueix, Casablanca...- i també les de països pròxims, com Tunísia o Algèria. S’han venut més del 80% de les entrades i ahir el Barça ahir n’havia venut 4.600 de les 6.000 que la Federació Espanyola va posar a disposició dels clubs.

Per garantir la seguretat a l’estadi Ibn Battuta, està previst que es faci un important desplegament policial. Aquest fet podria causar un efecte rebot en la sortida de migrants del país, que podrien aprofitar la distracció que suposarà el desplegament. És per això que el govern del Marroc -que no està passant el seu millor moment pel que fa a les relacions amb Espanya- ha augmentat la presència de forces auxiliars a les platges des d’on es pot creuar l’Estret de Gibraltar.

Tatuatges

Suar tinta. Això és el que haurà de fer el sector del tatuatge per adaptar-se als canvis que venen. La Unió Europea vol restringir l’ús de 4.000 substàncies potencialment nocives per a la salut que han estat trobades a les tintes de tatuar. Alguns d’aquests químics podrien provocar càncer o afectar els òrgans reproductors, però encara no s’ha provat la relació entre tenir tatuatges i l’aparició del càncer. Per aquest motiu, tatuadors i dermatòlegs fan una crida a no fer saltar cap alarma i valoren en positiu la voluntat de regular el sector.

La proposta, que es debatrà a mitjans de 2019, l’encapçala l’Agència Europea de Productes Químics (ECHA), i busca legislar a nivell comunitari un sector que fins ara només tenia un marc de recomanacions tot i estar en ple auge. A la Unió Europea, les persones tatuades ja representen el 12% i a Espanya es calcula que un de cada tres joves d’entre 18 i 35 anys porta algun tatuage, segons l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Veneorologia (AEDV).

Aquestes xifres, unides a les veus crítiques amb la presència de substàncies perilloses en algunes tintes, han conduït l’ECHA a restringir totes aquelles substàncies que “a llarg termini podrien esdevenir potencialment danyoses”. Armando Francés, distribuidor de tintes a Espanya, veu amb bons ulls la proposta però demana que la llista es redacti “en positiu” i s’anunciïn els elements químics que sí queden permesos per tal de no establir una “relació negativa”.

Poc coneixement

La voluntat de limitar l’ús dels químics es va accentuar arran de l’informe Seguretat dels tatuatges i maquillatge permanent, elaborat per la Comissió Europea l’any passat. Allà es recollia que en més del 60% dels casos de tintes analitzades s’hi trobaven pigments azoics, un element que podria alliberar amines aromàtiques cancerígenes, així com restes de metalls. El dermatòleg especialitzat en tatuatges, Donís Muñoz, puntualitza que “tot i saber que les amines, així com els hidrocarburs, poden esdevenir cancerígenes, a la pràctica no està succeint”. És per això que cal diferenciar entre allò “hipotètic” i “allò demostrat”, conclou.

Un cas apart són les complicacions pel desconeixement general del que implica tenir un tatuatge. Muñoz recorda el cas d’una dona als Estats Units a la que li van extirpar diferents òrgans al creure que hi tenia metàstasi. A l’analitzar-ho, a posteriori, es va comprovar que era tinta derivada dels tatuatges que s’havia acumulat als ganglis limfàtics. “La tinta no planteja cap problema pels ganglis, però els professional sanitaris i la població han de saber què comporta tatuar-se”, resumeix. Una línia que matisa la també dermatòloga especialitzada, Adriana Ribé, posant èmfasi en la importància d’informar els usuaris “de la composició de la tinta i dels efectes a curt i llarg termini”.

Per Ribé és especialment rellevant recordar que la injecció de substàncies químiques pot produir al·lèrgies potencialment letals, arribant al xoc anafilàctic. I lamenta que en molts casos “ens preocupem molt de la toxicitat ambiental” i “no ens ho pensem gaire quan injectem les substàncies a la nostra pell”. Una sensació que confirmen diverses fonts del sector del tatuatge, confessant que reben més preguntes dels clients interessant-se per si la tinta és vegana que per les possibles implicacions per a la seva salut.

El monopoli espanyol

Totes les tintes haurien d’estar etiquetades amb la seva composició i origen, però l’agència química europea reconeix que això no és així. Existeixen còpies arribades majoritàriament de països asiàtics amb l’etiquetatge falsificat que afavoreixen el descontrol i la manca de seguretat. Tot i així, la majoria de les utilitzades a Europa provenen dels Estats Units i compleixen els estàndards recomanats per la UE.

En el cas espanyol, però, succeeix un fenomen curiós. Espanya és un dels set països que va optar per legislar a nivell intern i això va comportar que la llista de tintes per tatuar que es poden comercialitzar la decideixi l’Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris. El problema apuntat per molts professionals és que aquest llistat consta d’una única empresa autoritzada a vendre tintes, Blacksteel S.L, esdevenint, a la pràctica, un monopoli. El màxim representant de l’empresa, Armando Francés, assegura que no existeix cap tracte de favor i que per homologar una tinta “només cal conèixer en profunditat la llei, insistir al ministeri i disposar d’entre 3.000 i 5.000 euros per pagar les despeses”.

Tot i així, el fet que a Espanya l’oferta sigui tan limitada, ha plantejat als tatuadors la necessitat de buscar-se la vida per satisfer el client. “La tinta legal a Espanya és d’una qualitat artística molt baixa” denuncia el president de l’Associació de Distribuidors Nacional de Tatuatges i Piercings, Albert Grau. Això ha comportat que, tal i com ha pogut confirmar l’ARA a través de nombrosos professionals que prefereixen matenir l’anonimat, es normalitzi l’ús de tintes il·legals a l’Estat però acceptades a la majoria de països d’Europa. “Les anàlisis que es fan a la resta del continent ja són suficients a nivell sanitari i compleixen les recomacions de la Unió Europea” aclareix Grau.

Tot i així, el representant dels distribuidors lamenta que aquesta pràctica compliqui la “traçabilitat”, fent referència al registre obligatori de la substància injectada a cada pacient a l’hora de tatuar-lo. Això ajuda a establir un diagnòstic en cas de complicació mèdica. Però en el cas espanyol, “les tintes homologades només s’utilitzen quan ve l’inspector i quan s’han d’apuntar al registre del pacient” sentencia Albert Grau.

Una situació enquistada que, tot i que darrerament comença a millorar el diàleg entre el sector del tatuatge i l’Agència del Medicament espanyola, podria solucionar-se directament amb la proposta de l’ECHA. Al cap i a la fi, un nou marc comunitari podria significar la fi de la necessitat de legislar nacionalment.

17 A

Quan va veure la furgoneta baixar per la Rambla, Juan Pedro Abarca estava patrullant a peu i va treure instintivament la pistola mentre cridava ben alt “Atemptat terrorista!” per alertar del perill. “Però amb tanta gent, no tenia sentit obrir foc”, recorda l‘agent de la Guàrdia Urbana, de 32 anys. La ràdio estava bloquejada perquè tots els seus companys estaven intentant donar l’avís a la vegada. La furgoneta va passar per davant seu, a “un màxim de set metres”, i ell va veure nítidament el rostre de Younes al volant, primer, i després com la furgoneta “feia zig-zag” i atropellava alguns vianants mentre d’altres s’escapolien.

Després de parlar amb alguns ferits i distingir els que estaven més greus per comunicar-ho als serveis d’emergències, quan va passar una estona i es va començar a tranquil·litzar una mica la situació la primera persona a qui va trucar el Juan Pedro per comunicar-li que estava bé no va ser de la seva família. El David Capitán, el seu millor amic de la infància, amb el que ha crescut i amb el qual encara se’n va de vacances, explica que quan el Juan Pedro li va trucar ell estava “fent la migdiada al sofà”. “Em va despertar el telèfon i em deia alguna cosa d’un atemptat, jo no entenia res. Quan vaig encendre el televisor em va quedar clar”, explica el Capi, com el coneix el seu millor amic. “Vaig trucar a la meva responsable, que estava molt atabalada, i em va dir que en uns minuts em confirmaria si calia que anés a l’hospital a treballar. Però dos minuts després vaig pensar que era millor anar-hi directament per si els calia ajuda, i vaig agafar la moto”, narra. I, com ell, que és infermer de l’àrea quirúrgica de l’Hospital Clínic, molts altres dels treballadors sanitaris i de la Urbana es van presentar als seus llocs de treball voluntàriament quan no els tocava. “No hi havia material per a tots els agents que es van presentar, així que a molts se’ls va dir que se n’anessin”, recorda Abarca.

“Vaig arribar a dos quarts de sis i totes les àrees estaven reorganitzades: emergències, la UCI, tot molt ben planejat. La coordinació a l’hospital va ser de 9,75. Teníem 16 quiròfans muntats, però estàvem preparats per arribar als 32 si hagués calgut”, recorda. Algun dels pacients, recorda Capitán, es van estar més d’un mes ingressats, però cap va morir, i creu que és en part gràcies a la feina ben feta d’aquells dies i a l’entrega dels professionals.

La trucada que va despertar Capitán no era només per informar-lo i per si havia d’anar a l’hospital. “Vaig pensar que ell es podria comunicar amb tota la gent que es preocupava per mi perquè sabia que jo estava per la Rambla”, explica Abarca, que rebia moltíssims missatges que no podia respondre. La seva parella es va assabentar que estava bé gràcies al seu amic.

La ferma amistat d’aquests dos joves de classe treballadora de Santa Coloma de Gramenet viu instal·lada en un gran sentit de l’humor, una baralla carinyosa constant i un esperit festiu que ja era palès quan jugaven a futbol junts al pati del col·legi i guanyaven, amb el seu equip de cinc “escollits”, la resta de la classe, que podien arribar a ser vint xavals. En part, li devien al Capi, que va jugar al Barça fins a infantils i que encara recorda el dia que un tímid Iniesta va arribar i va enlluernar els nens de la Masia. Professionalment, Capitán i Abarca, llicenciat en criminologia, van coincidir a l’adolescència, carregant camions i jugant amb les caixes a la Zona Franca per pagar-se les carreres. No imaginaven que un atemptat, d’alguna manera, els tornaria a connectar professionalment.

Per a Capitán, el dia de l’atemptat es va assemblar més a la resta que per al Juan Pedro, al qual se li va quedar gravada la imatge dels “molts ferits” que va veure i del nen australià que va morir, a qui va trobar estirat a terra i cobert per una manta dins d’una farmàcia. “Però més que qualsevol imatge -reconeix-, el que se’m va quedar clavada és la sensació de no haver pogut fer res més”. Al cap d’unes setmanes, va acceptar l’ajuda psicològica que el cos oferia als agents afectats pels atemptats perquè va percebre que la idea l’obsessionava i que estava “aïllat” a la feina. “Amb el psicòleg vaig aprendre que es tractava d’una ficció que creava el meu cap”, diu Abarca.

Els cossos policials van dedicar part de les hores posteriors a l’atac, “lamentablement”, a desmentir avisos falsos, explica Abarca. “Per la ràdio arriben moltes alertes de gent que creu haver vist coses que no han tingut lloc”, afegeix. Va passar amb la hipotètica tancada del terrorista en un restaurant de la Rambla, rumor que es va mantenir viu durant hores. També amb un àudio que va circular alertant d’un franctirador en una terrassa del carrer del Carme. “Era un paleta que estava treballant amb el mòbil a la mà i portava un turbant al cap”, explica Abarca, que va confirmar la versió amb el company que, després de rebre l’alerta del treballador d’un hotel, va vigilar l’home des del carrer fins que va confirmar que no era una amenaça.

Avui, coincideixen Abarca i Capitán, estan més preparats per a una amenaça. “La unió entre el SEM i els hospitals es va enfortir”, explica l’infermer, que també ha participat en “simulacions” d’atemptats. Abarca també ha rebut fa poc una formació en incidents amb múltiples víctimes. “Com atendre els ferits o com moure’s en grup en llocs on hi ha amenaces” són algunes de les coses que hi han après.

dijous, 9 d’agost del 2018

les idees

Sindicalistes? Sindicalistes entre nosaltres? I amb quina ideologia, digueu-me, per a donar sentit i valor a son actuar? Amb la mateixa ideologia, tal vegada, que els sindicalistes francesos? Antidemòcrates, doncs? Formats i romputs en la metafísica de Georges Sorel? Partidaris de les concepcions proudhonianes contra les concepcions marxistes? Amics de l’existència i del manteniment de les “classes socials” contra el lliberal amorfisme i propagandistes exclusius de “la redempció de la classe per la classe”? Adversaris de l’amor lliure, defensors de la masculina castedat? Afirmadors conscients de l’eficàcia dinàmica dels “mites”? Antiracionalistes emparentats amb la crítica bergsoniana? Menyspreadors formidables de l’economia política científica? Malfiats i suspicaços envers tota ciència? Esquerps envers l’art, envers ses pompes i delícies? Conreadors, en fi, d’una modalitat nova i ardida dins la història universal del pensament? I, si és així, si aquestes realment són les seves idees, ¿en quins llibres, demanem, en quines revistes en les han mostrades? Quina estudiosa escola hem vist que vora nostre es produís, abans que l’agitadora acció? Quina aroma ens ha donat la flor del nou esperit, abans que esclatés, en un agost desolat, son fruit de violència? “¿Has vist alguna volta -digué la nostra Teresa, en la tarda de l’Ascensió-, has vist alguna volta quan els infants, per festa, se donen a encendre aquests àgils enginys de foc, que han per nom coets, com, mentre puja aire amunt la daurada estela, cau a terra alhora quelcom de ja inútil i de socarrimat, un lleuger desperdici? Doncs d’aital cendra és formada la natura, que caigué de les idees quan ascendien...” -Tristos de nosaltres, que de nosaltres els esdeveniments neixen, no, les idees! Tristos, que rebem al rostre la cendra miserable sense que abans els ulls gaudeixin de l’àuria esplendor!.

l'incendi

Els equips d'extinció comencen a controlar l'incendi que va començar cap a les 15 hores d'ahir a la localitat de Llutxent, a la Vall d'Albaida, i que ja ha cremat 1.500 hectàrees i ha obligat a desallotjar més de 2.500 persones residents d'urbanitzacions de Gandia i Barx, segons informen els Serveis d'Urgències.

A les tasques d'extinció i rescat s'hi ha sumat la UME. Entre tots, sumen sis-cents mitjans terrestres i vint-i-quatre d'aeris treballant per controlar i combatre l'incendi. Des d'ahir lluiten contra un foc que a hores d'ara sembla que comença a estar controlat, en una jornada negra amb més d'onze conats d'incendi al País Valencià. Les altes temperatures provocades per l'onada de calor, sumades a les tempestes i unes condiciones mediambientals adverses, sembla que han sigut les causants del que és ja l'incendi forestal més gran registrat enguany en terres valencianes. Els esforços més importants se centraven ahir a impedir que l'incendi amenacés la reserva mediambiental del Surar, d'un gran valor ecològic.

El director de l'Agència d'Emergències i Seguretat de la Generalitat Valenciana, José María Ángel, ha precisat aquest matí: "Si el vent i la humitat segueixen funcionant com fins ara, anirem avançant en una resolució lenta però molt efectiva de l'incendi". També ha declarat que el foc "comença a estar perimetrat" i, encara que existeix el risc de reviscolaments en alguns punts, s'estan aproximant "a tenir-lo perimetrat".

Segons informa Emergències l'incendi ha afectat diverses carreteres, com la CV-675 fins a Simat de la Valldigna i la CV-608.

El suport institucional arriba des de València i Madrid

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha visitat el Lloc de Comandament Avançat dels equips d'extinció i ha agraït l'esforç que han realitzat totes les persones que estan lluitant contra les flames i que "han estat treballant en unes condicions molt difícils tota la nit i encara continuen fent-ho". També ha destacat la ràpida capacitat de resposta dels equips d'emergències durant la jornada del dilluns durant la qual s'originaren altres onze focs.

El cap del Consell també ha indicat que encara que l'incendi ha estat perimetrat, l'extensió del mateix és molt gran i encara no s'ha pogut controlar, ja que afecta zones inhòspites de molt difícil accés. Puig també ha confirmat que ha estat un raig el causant de l'incendi i confia que l'oratge doni una treva, encara que, com ha declarar l'alcalde de Llutxent, Pep Estornell, "a la tarda s'esperen tempestes en la zona que podrien condicionar els treballs d'extinció".

El delegat del govern espanyol a València, Juan Carlos Fulgencio, però, ja ha alertat aquest matí en roda de premsa que "arriba un moment molt perillós", ja que l'augment de les temperatures podrien reactivar el foc.

D'altra banda, el president del govern espanyol també ha volgut donar el seu suport a les xarxes socials i, com Puig, ha mostrat el seu agraïment a totes les persones que participen en les tasques d'extinció i lamenta que "són moltes les famílies desallotjades i milers les hectàrees arrasades".

dimarts, 7 d’agost del 2018

diferencia

“El que ara es planteja és que com a solució a la crisi catalana s’entreguin a Catalunya les competències exclusives i blindades en matèria de llengua, cultura i ensenyament, de manera que el govern català pugui dur a terme sense cap restricció una política de cohesió identitària de la societat reformant en el que sigui necessari les persones que la componen perquè s’emmotllin al tipus nacional català predefinit pel Govern. Un pacte profundament antiliberal perquè entrega persones concretes de carn i ossos a canvi de relacions de superioritat o lleialtat entre ens ficticis merament instrumentals. Les nacions són per a les persones i no les persones per a les nacions”. José María Ruiz Soroa a El País fa uns dies.

Sempre resulta difícil convèncer que, més enllà de la pròpia creença, n’hi ha d’altres, i que l’aplicació del propi procés mental a circumstàncies i entorns diversos pot portar a l’error, en tant que la línia de pensament pròpia constitueix un mecanisme que pot estar lluny dels raonaments que sustenten les idees dels altres. No són les idees les que poden ser diverses, sinó la manera com neixen, es transformen i evolucionen. ¿És útil projectar les pròpies creences sobre les presumptes idees dels altres per extreure’n conclusions?

La idea de Ruiz Soroa és certa si es projecta sobre una realitat nacional i social idèntica a la coneguda, viscuda i practicada per ell al llarg dels anys, és a dir, l’espanyola.

¿És cert això en el cas de Catalunya? ¿El nacionalisme practicat, no anunciat, a Catalunya és igual que el practicat a Espanya? ¿Els catalans volen que tota la població sigui uniformement de creença nacionalista sense distincions i matisos? ¿És aquesta una realitat que s’adiu amb el que passa a Catalunya?

Quan l’Estat s’ha projectat en la nació, aquesta equació sempre s’ha donat; quan la nació s’ha construït sense l’ajut de l’Estat, en canvi, això esdevé necessàriament diferent. Però parlem d’un cas tan singular que extreure’n conclusions des del paral·lelisme amb altres circumstàncies es fa difícil, una dificultat que cal ponderar per tal de no caure en la crítica fàcil. ¿Es pot mantenir que la diversitat ideològica a Catalunya és igual que a Espanya? Si un reflex d’això és la premsa escrita o la televisió i la ràdio, la diferència entre l’uniformisme d’opinió a Espanya i la situació a Catalunya és innegable. Però si això no es percep per raons de desconeixement de la realitat o d’orientació ideològica -i no crec que sigui el cas de Ruiz Soroa-, les conclusions poden ser errònies per la voluntat d’aplicar un motlle rígid a una realitat que no s’hi adiu.

La majoria dels catalans tenen la seguretat que és aquest mestissatge el que constitueix la fortalesa de la societat catalana

Si mai Catalunya arriba a ser una nació independent, no es pot discutir que el perill de canviar la realitat actual en la direcció que es dona avui a Espanya -l’argument de Ruiz Soroa- augmentarà. Però és dubtós que hi arribi. El mestissatge català, amb una proporció de població immigrada des del 1950 respecte de l’autòctona en origen que és la més gran del món, constitueix una realitat social impossible de canviar. Això és una dada, no una opinió.

Però hi ha un altre fet més profund, i és que la majoria dels catalans tampoc ho volen, perquè tenen la seguretat que és aquest mestissatge el que constitueix la fortalesa de la societat catalana, que formem tots aquells que vivim a Catalunya. No negaré que la col·lectivitat més profundament nacionalista d’un o altre sentit hi pot discrepar, però ¿són majoria?

Hi ha dos models d’ensenyament: la separació per llengües i la immersió en una llengua com a vehicle únic de comunicació. El model català és el segon. ¿Això planteja problemes d’integració més grans que la separació per llengües, tenint en compte la seva semblança i proximitat? ¿Algú pot mantenir avui, si no és per un interès ideològic o polític, que aquest model agredeix una comunitat, la dels que habitualment parlen castellà, tal com porta a pensar el text de Ruiz Soroa?

Sembla que el nacionalisme català vol que el país s’administri a si mateix en major mesura que no ho fa ara, i que ho vol a partir del convenciment que així les coses anirien millor. Però pocs volen canviar la realitat cultural actual.

La realitat cultural catalana és complexa i difícil de comunicar i, per tant, és impossible esperar que els que no l’han viscuda i l’han vist de prop l’entenguin, i encara menys que l’acceptin, perquè explicar el contrari és fàcil, i tothom tendeix a acceptar-ho ràpidament.

onada de calor

Les tempestes d’ahir a l’interior i el Pirineu anunciaven els primers canvis després d’una setmana de calor extrema. L’onada de temperatures rècord, que es va consolidar a partir de dijous, ha tingut el moment àlgid durant el cap de setmana. La causa de la calorada ha sigut la presència d’una bombolla d’aire calent que s’ha emplaçat a la vertical del sud-oest peninsular. Les temperatures més altes s’han assolit en aquestes zones: s’han registrat 46,6 ºC a El Granado (Huelva), 46,0 ºC a Badajoz i 45,1 ºC a Còrdova, entre d’altres. A Catalunya s’han batut diversos rècords de temperatura, malgrat que l’onada de calor no ha afectat la zona de manera directa.

La ciutat de Barcelona ha viscut les pitjors nits d’insomni dels últims anys. La nit més tòrrida va ser la de dissabte a diumenge, quan al Raval no van baixar de 29,8 ºC i a l’Observatori Fabra de 28,4 ºC. Aquella mateixa nit, la tramuntana reescalfada va fer que el termòmetre no baixés de 32 ºC a Roses.

Al Fabra tan sols hi consta una nit més calorosa: la del 6 al 7 d’agost del 1982, tot i que finalment la xifra va quedar emmascarada als registres històrics d’aquell dia perquè a última hora la temperatura va acabar baixant força més.

Aquesta vegada, i a diferència d’altres onades de calor com la del 2015, les temperatures més elevades -i els rècords- no s’han produït terra endins, sinó en sectors pròxims al litoral. Els 39,8 ºC dissabte al migdia a Barcelona són la temperatura més alta anotada mai a la ciutat: superen l’antic rècord de 39,3 ºC del centre de l’agost del 2010 i s’igualen amb els 39,8 ºC del 6 d’agost del 1982 al Fabra.

La inexistència de la marinada, combinada amb l’elevada temperatura del mar, ha fet que el litoral visqués durant moltes jornades valors propis de l’interior. Ha sigut una calor més aviat seca, impròpia a tocar del mar.

Aquesta calor intensa ha costat que arribés a la península ibèrica, a diferència del centre i el nord d’Europa, on fa setmanes que és notícia. Malgrat tot, la primera onada de calor que s’hi ha viscut ha tingut conseqüències i ha deixat un balanç de dues víctimes mortals: una a Múrcia i una a Barcelona, on un home sensesostre va morir divendres a la tarda d’un cop de calor. També s’han vist els efectes de la calor en forma d’incendis forestals, sobretot a l’Algarve i a Extremadura. Dissabte també es va declarar un foc a la Jonquera que va cremar 3.800 m 2.

El termòmetre ja ha tocat sostre. Avui assenyalarà entre 1 i 3 graus menys que ahir i a partir de dimecres el descens de la calor es farà força més contundent. Els xàfecs de tarda aniran a més durant aquesta setmana, i dijous podrien ser força generals. Els mapes no anuncien cap nova onada de calor a mitjà termini.

Coneixent la Júlia