la crida

La Crida Nacional per la República, impulsada per l’expresident Carles Puigdemont, ha presentat la seva estratègia per constituir-se com a nou espai polític al Museu d'Art Contemporani de Barcelona. Els portaveus Gemma Geis, Toni Morral i Ferran Mascarell han explicat que la primera data encerclada al calendari és el 27 d'octubre, l'aniversari de la declaració d'independència: la Crida convoca a Manresa, a dos quarts de vuit del vespre, una convenció oberta a tothom on es presentaran les ponències política i organitzativa –coordinades per Jordi Sànchez i Gemma Geis, respectivament– per iniciar un procés de debat fins al 6 de desembre. Serà en aquesta data, al Centre de Convencions Internacional de Barcelona, quan la Crida farà el seu congrés constituent.

Geis ha explicat que la intenció és obrir una discussió telemàtica entre tots els adherits a partir d'aquell dia fins al congrés constituent. Allà, ha explicat, s'aprovarà el rumb i s'escolliran els càrrecs orgànics del moviment, que en principi ha de ser un partit –ja han iniciat els tràmits per registrar-se com a marca–. Tanmateix, els portaveus també han aclarit que en cas que els adherits decideixen una altra cosa, la Crida també s'ha registrat com a associació.

Per tenir dret a esmenar els textos polítics a partir del 27 d'octubre i participar en el congrés, els adherits –aproximadament 50.000– hauran de pagar deu euros per passar a ser "fundadors" de la Crida. Per incentivar-ho, han iniciat una campanya en què participen l'expresident Carles Puigdemont i els fills de Jordi Sànchez i Jordi Turull, entre altres ciutadans anònims.

L'actual delegat del Govern a Madrid, Ferran Mascarell, ha recordat el contingut del manifest presentat al juliol insistint que l'objectiu de la Crida és assolir la República Catalana i "fer efectiu el mandat" de l'1 d'Octubre.

Unitat?

El diputat de JxCat Toni Morral ha insistit que la Crida es dirigeix a persones i no a partits polítics, per la qual cosa ha admès que les "diverses sensibilitats polítiques" que conviuran dins del moviment obligaran a una "organització innovadora".

Malgrat que fins ara només el PDECat ha donat suport al moviment –i amb reticències–, Morral ha dit que continuaran treballant per sumar tota aquella gent que comparteixen que s'ha de fer "efectiu el mandat" de l'1 d'Octubre. Fins ara ni ERC ni la CUP veuen amb bons ulls el moviment, que conceben com una nova refundació de Convergència.

Participació electoral

Tal com van fer al juliol, els portaveus de la Crida han explicat la voluntat de concórrer en tots els comicis, però no han aclarit si ho faran en els primers de l'any que ve: les eleccions europees i municipals. Mascarell ha insistit que això ho decidiran els adherits en el congrés fundacional del desembre, però ha deixat clar que la voluntat de la Crida és presentar-se per fomentar la "unitat" i no la "divisió

el desgast

Es fa molt difícil evitar escriure sobre el que està passant en cada moment. Dia sí dia també les notícies són tan impactants que és complicat no caure en la temptació de valorar-les totes i cadascuna d'elles. Tanmateix, a vegades convé prendre una mica de distància per analitzar el que passa a vol d’ocell.
Que la crisi Catalunya-Espanya sigui el que més ens preocupa no vol dir que sigui l’única inquietud que ens assetja: si miréssim al nostre voltant caldria parlar del Brexit del Regne Unit, del nou govern de López Obrador a Mèxic, de la crisi de la justícia a Polònia, així com de les eleccions al Brasil, la situació a l'Argentina o la de Trump als Estats Units, per citar només alguns dels exemples que conec més bé i que encara que siguin diferents entre ells tenen algun denominador comú.

Davant l’esclat de la crisi econòmica del 2008, a nivell global es va atribuir la culpa principal als bancs i a les institucions financeres. En aquest sentit, hi havia un "enemic" que es podia identificar i per tant, d’alguna manera, també penalitzar. Així, malgrat les dificultats, com a mínim es podien posar els mitjans per combatre-les. La crisi va ser molt dura –encara en patim les conseqüències– i moltes persones, famílies i empreses van perdre injustament bona part del seu patrimoni. També es van tancar entitats bancàries i financeres com a conseqüència de la seva mala gestió. Però lentament s’ha produït una recuperació econòmica i sembla –si més no volem pensar que serà així– que de tot allò en vam aprendre unes lliçons que espero que hagin estat prou convincents per evitar cometre els mateixos errors en el futur. El cas és que quan d’alguna manera semblava que finalment començàvem a sortir de la pitjor crisi dels últims temps, vam entrar en un altra d’abast molt més gran.

La crisi d’avui és ampla i extensa, i ni tan sols podem culpabilitzar-ne l’economia. La major part d’informes i baròmetres de Llatinoamèrica apunten que encara que hi ha un avenç econòmic a la regió, s’accentua el declivi de la democràcia. A l’estat espanyol, el baròmetre del CIS del juliol passat apuntava que mentre que el 50% de la població considerava que la situació econòmica era regular, el 64% opinava que la situació política era dolenta o molt dolenta, i el baròmetre del 2018 del Centre d’Estudis d’Opinió, centrat a Catalunya, evidenciava una insatisfacció amb la política d’un 48,5% de les persones enquestades.

Quan d’alguna manera semblava que finalment començàvem a sortir de la pitjor crisi dels últims temps, vam entrar en un altra d’abast molt més gran

Que aquesta desconfiança s’està estenent a la majoria de les institucions ja és prou conegut, però aquests dies reflexionava amb certa tristesa que fins ara una de les poques que se salvava de les crítiques i que fins i tot era ben valorada pels joves era la universitat. Juntament amb la família, ambdues institucions eren una espècie de reducte en un món hostil, que amb independència del seu funcionament oferien un terreny de seguretat i esperança.

Tal vegada per això, tal vegada per la meva pròpia vinculació amb l’educació superior o potser simplement perquè em rebel·lo davant del simplisme reduccionista, em resisteixo a prendre una actitud destructiva. Certament, però, si avui féssim una enquesta per valorar la universitat no estic gaire segura de què en diria l’opinió pública.

Així que avui el desconcert és total: vivim en una societat amb un progrés i un benestar com hem tingut poques vegades amb anterioritat, però ni ens agrada ni ens sentim emocionats amb el que vivim. Desconfiem dels governants, denunciem la corrupció i rebutgem els privilegis, però no acabem d’avançar en cap direcció. A vegades fins i tot som conscients que tractem les percepcions com autèntics fets objectius, quan en realitat el que més pesa són els sentiments.

El moviment del 15-M va ser un símptoma molt clar del descontentament de la societat, però aleshores es va vincular especialment a la crisi financera i a la falta d’oportunitats dels joves. Es parlava de la generació més ben preparada de la història amb una oferta de treball molt per sota de les seves capacitats.

En aquest mateix context, l’independentisme adquireix una força que mai abans havia tingut i fa seus alguns compromisos per respondre al descontentament. Ara el seu repte és ampliar les bases a sectors als quals no els mourà un sentiment nacionalista, sinó que potser es poden sentir captivats per la idea de crear un país diferent.

Tenim al davant moltes cites electorals en un context cada cop més polaritzat. A mi m’agradaria que es parlés més de valors que de números, més de societat que d’economia, més de coneixement que d’ensenyament, més de respecte que de menyspreu, més de solidaritat que de justícia, més de passió que de serenitat, i així fins a l’infinit.

LES DUI

Aquesta tardor commemorarem el primer aniversari de la fallida declaració unilateral d'independència aprovada pel Parlament de Catalunya. Al mateix temps, durant tot aquest 2018 commemorarem el primer centenari d'un seguit de declaracions unilaterals esdevingudes al continent europeu.

Després que Finlàndia aprovés la seva declaració d'independència el 6 de desembre de 1917, entre febrer i desembre de 1918 sis nous estats van aprovar les seves declaracions respectives. Com Finlàndia, els tres estats bàltics (Estònia, Letònia i Lituània) es van separar de Rússia; Polònia va recuperar la seva estatalitat després de la partició entre Prússia, Rússia i Àustria; i del territori de l'antic Imperi Austríac van sorgir Txecoslovàquia i la part septentrional del nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens –la futura Iugoslàvia.

Totes aquestes declaracions d'independència van reeixir: la comunitat internacional va reconèixer els nous estats, que de seguida es van embarcar en ambiciosos projectes de 'state-building'. Per què van reeixir? Una característica comuna és que en cap d'aquests casos la declaració d'independència va anar precedida d'un plebiscit. En essència, l'èxit de tots aquests processos va raure més en les circumstàncies del context internacional que no pas en la fortalesa interna dels possibles moviments separatistes respectius. Sense el sotrac de la Revolució d'Octubre és poc probable que Finlàndia hagués assolit la independència. De fet, el govern provisional sorgit de la Revolució de Febrer va respondre a les demandes finlandeses dissolent el Parlament 'autonòmic' i convocant noves eleccions. Va ser el govern bolxevic que va decidir reconèixer la separació de Finlàndia de Rússia. Encara avui és emocionant llegir el telegrama signat pel president del Soviet dels Comissaris del Poble (Lenin), on es comunica que "com a resposta a la petició del govern finès de reconèixer la independència de la República de Finlàndia, i d'acord amb el principi del dret de les nacions a l'autodeterminació, el Soviet ha decidit proposar al Comitè Executiu Central reconèixer la independència de la República finlandesa".

A la Conferència de Pau de París, el primer ministre britànic, Lloyd George, es vantava d'haver "alliberat" els polonesos, els txecoslovacs i els iugoslaus

La independència d'Estònia, Letònia i Lituània va ser més complicada, però també s'explica en el context de la Revolució d'Octubre i amb el rerefons de la Primera Guerra Mundial. En tots els altres casos, els declarants no van haver de demanar res: la derrota militar dels imperis centrals –i la dissolució de l'Imperi Austríac– va facilitar unes independències que fins aleshores no havien semblat factibles. La derrota militar i el suport dels aliats: a la Conferència de Pau de París, el primer ministre britànic, Lloyd George, es vantava d'haver "alliberat" els polonesos, els txecoslovacs i els iugoslaus.

El context internacional també és fonamental per explicar un seguit de casos poc coneguts i poc estudiats –almenys a casa nostra–, que són les declaracions d'independència 'fallides' d'aquella tardor de 1918.

A Timişoara –actualment Romania– es va proclamar l'anomenada República del Banat, en un territori de gran complexitat ètnica habitat per romanesos, alemanys –al Banat és on havia nascut el famós actor Johnny Weissmuller i on anys després va néixer la premi Nobel Herta Müller–, serbis i hongaresos, a més d'altres grups més petits. Sense cap suport internacional i sota la sospita de ser un estat satèl·lit d'Hongria –una de les derrotades a la Gran Guerra–, la República no va durar més enllà del febrer de 1919, i el seu territori va acabar dividit entre Sèrbia i Romania.

La tardor de 1918 es va proclamar també la República Popular d'Ucraïna Occidental, en aquest cas en el territori de l'antiga Galítzia austríaca, que tenia la capital a Lviv (avui Ucraïna). Com la República del Banat, la nova República ucraïnesa comprenia una població ètnicament diversa (ucraïnesos, polonesos i jueus), i com la República del Banat no va durar més enllà d'uns quants mesos. Lloyd George mai va dir que la guerra hagués servit per alliberar els ucraïnesos –i els aliats van deixar fer al nou estat polonès, que es va emparar del territori de l'efímera República ucraïnesa.

En aquesta llista encara quedarien casos encara més exòtics, com la República Lemko Rutena (desembre de 1918 - març de 1920), que ha estat estudiada pel prestigiós ucraïnòleg Paul Rober Magocsi. Reeixides o no, en aquesta tardor plena d'aniversaris una reflexió seriosa sobre les declaracions unilaterals d'independència de fa un segle pot resultar instructiva per al futur del procés català

adria carrasco

L’Adrià Carrasco, Adri, és membre del CDR d’Esplugues de Llobregat. El 10 d’abril la policia va entrar a casa seva per intentar detenir-lo, però no l’hi va trobar. L’investiguen pels delictes de terrorisme, sedició i rebel·lió i, cinc mesos més tard, viu exiliat a Brussel·les, on compatibilitza una feina com a tècnic de so amb la denúncia del seu cas. Fa una setmana, l’Adri va fer 26 anys.

Ets el primer exiliat civil des de l’1 - O. T’ho hauries imaginat mai?

No, la veritat. Quan milites en algun lloc sempre et planteges que pot passar, però és una possibilitat remota. Al principi no m’ho creia, però després acceptes que l’únic camí és seguir endavant.

Com vas passar al CDR?

Va arribar l’1-O i vam dir: “Què fem?” Doncs l’únic que podíem fer:posar-nos allà i garantir la votació. I ho vam aconseguir. Després vam seguir junts per aconseguir que es complís el resultat.

Tu ja has dit que eres un més en el CDR. I doncs, per què a tu?

És una cosa que només saben ells. Capficar-me més en això no m’aporta res. Per què? És igual, podria haver sigut qualsevol. Potser perquè em van enganxar un dia obrint el peatge.

Com et vas escapar de la policia quan van entrar a casa teva?

Vaig sortir pel balcó. Estava dormint, vaig agafar el primer que em vaig trobar i vaig saltar. Quan van entrar van agafar l’ordinador, el mòbil, ho van escorcollar tot. Van trobar cotó i cordill de manualitats i van dir que eren metxes.

I com vas decidir venir a Bèlgica?

Tenia clar que no em deixaria enxampar, perquè no crec que la justícia espanyola sigui legítima per empresonar-me. Al moment va ser un instint, però ja havia fet aquesta reflexió abans, cosa que em va permetre que no hagués de pensar-m’ho. Evidentment, el camí fins aquí no ha sigut cosa d’un dia, però els advocats em van recomanar l’opció de Bèlgica.

Creus que hi haurà euroordre?

No ho sé. Si passés, no poden trobar res per acusar-me de terrorisme. Si surt alguna cosa s’ho hauran inventat. Hi lluitarem i farem el que puguem, i si guanyem serà una evidència més que l’estat espanyol no ha sortit mai del franquisme.

El 10 d’abril també van detenir la Tamara Carrasco. ¿Finalment li van retirar els càrrecs de terrorisme?

No és ben bé així. El primer jutge va dir que no hi havia terrorisme, però en el segon recurs no es va pronunciar. A més, el cas segueix a l’Audiència. Si hagués sigut totalment degradat a desordres públics seria al jutjat de Barcelona. Això no es diu i no ens juga gens a favor.

Tens esperances de tornar casa?

No gaires. Estem explicant el cas, a Espanya i a Catalunya, i aquí també ho estem intentant. Alguns pensen que amb el PSOE es farà alguna cosa, però van donar suport al 155. Si em retiressin els càrrecs, tornaria.

Tens el suport dels polítics exiliats?

Sí, un cop vaig arribar aquí m’hi vaig posar en contacte. No va ser només arribar, però tothom m’ha ofert el seu suport. Lluís Puig és una persona molt pròxima, molt legal.

Amb la teva experiència als CDR, ¿creus que la seva pressió ha de condicionar l’acció política?

Totalment. El Govern és allà perquè nosaltres l’hi hem posat i ells han de fer el que demana el poble, sent conscient que hi ha més matisos.

A l’1-O hi va participar menys del 50% del cens, amb dificultats per la violència policial. ¿Hi ha legitimitat per implementar la República?

Si el referèndum va perdre legitimitat o garanties va ser per l’estat espanyol. Nosaltres vam fer el que calia. A més, en unes eleccions la participació acostuma a estar al voltant del 60% i el resultat es respecta.

¿Et decep en aquest sentit el govern de Quim Torra?

Decepció no és la paraula. Crec que el poble està disposat a desobeir i el Govern ha de ser conseqüent. Ja tenim prou força i legitimitat per començar a fer un procés constituent i començar a construir com volem que sigui aquesta República.

Els CDR han fet pintades en seus de partits independentistes. ¿Això no provoca més divisió?

És una manera de pressionar pel mandat de l’1-O. ERC s’ho va prendre d’una manera poc elegant. La CUP, en canvi, ens va dir que intentarien complir el mandat.

la drecera

El govern presidit per Pedro Sánchez està agafant la mateixa drecera que va agafar el govern presidit per Mariano Rajoy per definir l’estatus jurídic del rei Joan Carles I després de la seva abdicació. En aquesta ocasió s’ha volgut modificar la llei d’estabilitat pressupostària i per fer-ho s’ha optat per una esmena a la llei de violència de gènere. En aquella es va optar per una esmena sobre una llei de mesures econòmiques urgents amb l’objectiu de modificar la llei orgànica del poder judicial.

Encara que la drecera ha sigut la mateixa, hi ha diferències entre l’una i l’altra. En la drecera per definir l’estatus jurídic del que es coneix com a rei emèrit, la drecera es va fer en frau de Constitució. El constituent espanyol, a l’article 57.5, va remetre a una llei orgànica la regulació de l’abdicació, dins de la qual havia d’incloure quin és l’estatus jurídic del rei després de l’abdicació. “Les abdicacions i renúncies [...] es resoldran amb una llei orgànica”, diu taxativament l’article esmentat. La llei orgànica a la qual reserva la Constitució “les abdicacions” no és qualsevol llei orgànica, sinó la llei orgànica específica que desenvolupi l’article 57.5. Això sembla obvi. La drecera per resoldre l’abdicació del rei Joan Carles I va ser, per tant, anticonstitucional.

No passa el mateix amb la drecera per reformar la llei d’estabilitat pressupostària. És una pràctica parlamentària difícil de justificar, però no és anticonstitucional. La posició jurídica de la llei d’estabilitat parlamentària en el nostre ordenament no és la mateixa que la que té l’abdicació del rei. Mentre que la segona és a la Constitució i en el títol II, la reforma del qual necessita que s’activi el procediment previst a l’article 168, la primera és una llei i prou.

Quan s’ha pres una drecera anticonstitucional no es té legitimitat per criticar que es prengui una drecera que no ho és. Pablo Casado i Albert Rivera han abusat de la majoria que tenen a la mesa del Congrés de Diputats, que no es correspon amb la majoria que hi ha en el ple del Congrés, per torpedinar l’acció de govern en la fixació de la gestió de la despesa. Han fet una cosa que no haurien de poder fer políticament, però que podien fer jurídicament, perquè la mesa va ser triada en un moment diferent del que ens trobem després de la moció de censura. A aquest estratagema del PP i Ciutadans el govern central hi ha respost amb un altre estratagema.

Totes dues dreceres són, en tot cas, un indicador de la paràlisi en què es troben les Corts Generals. Des del 2015 el Parlament espanyol no és capaç d’exercir la funció legislativa, la primera de les que la Constitució li atribueix, aplicant la mateixa Constitució i els reglaments del Congrés de Diputats i del Senat. El procediment legislatiu que defineix les garanties perquè el procés de manifestació de la voluntat de l’Estat sigui genuïnament democràtic, no s’està respectant. El dret no s’està creant mitjançant la llei parlamentària, sinó mitjançant el decret llei, és a dir, mitjançant una llei governamental que “és convalidada” a posteriori pel Congrés de Diputats. O prenent altres dreceres, com aquelles a què m’estic referint.

Pel que fa a la creació del dret, la Constitució espanyola està deixant de ser una Constitució “normativa” per passar a ser una Constitució “nominal”, en què la distància entre el que la Constitució preveu i el que passa en la realitat és notable. Aquest lliscament de la normativitat a la nominalitat sol ser un dels senyals inequívocs de l’enfonsament d’un sistema polític. Quan un Parlament, encara que hagi estat elegit en unes eleccions lliures i competitives, no és capaç d’exercir la primera de les seves funcions parlamentàries de la manera que la mateixa Constitució i els reglaments parlamentaris exigeixen, la malaltia és greu.

Fins quan estarem així?

carles riba

l Primer llibre d’estances, de Carles Riba, té un cert paral·lelisme amb les Cançons i elegies, de Clementina Arderiu. El mateix to greu i transcendent; el mateix argument líric. La Ment, el Sentit, l’Ànima, la Joia, l’Amor i la Mort, són presos també com interlocutors. La poesia d’En Riba, lívida de passió, és dura i tallada com un diamant. És una poesia densa i nua. Quina gravetat, quin seny! El poeta s’ha desprès de tot el tresor descriptiu i queda només la carcassa lírica, l’ànima oberta de bat a bat, camp de baralles. El poeta fon aquestes baralles en la música del seu cant. Les estances d’En Riba són meravelles d’intensitat lírica, dites sonorament. Hi ha versos que lluen tots sols com estrelles, i us acaricien l’orella com el ressò clar d’un metall. Aquest ressò us distreu de vegades de l’argument del poema i fa obscur el seu sentit. Potser la pretesa obscuritat d’En Riba no ve sinó d’aquesta aliança tan estreta de la música retòrica amb el concepte. I de la seva esquelètica nuesa intel·lectual. És endebades que cerqueu un poema on no sigui l’ànima la protagonista. Tot són dolceses o tempestes interiors. No hi ha imatgeria elemental ni paisatge. Només aquells versos “ Vora el torrent que fuig hi fruiten llimoners. / El pom jovençaneja i riu i cau lassat / i l’aigua, arran, fa com un jaç que el gombolés; al peu de cada soca hi ha un caramull daurat ”, etc. tradueixen unes sensacions fresques, gairebé desinteressades. La poesia d’En Riba és, ben al revés, una obra pensativa. I, això sí, roent. Una lírica puríssima, descarnada. Si hom no es deixa distreure per la música dels versos, podrà resseguir clarament les emocions i els drames del poeta. Revindrà la seva febre i sentirà, com ell, el repòs de la intel·ligència victoriosa. Cal només tapar-se una mica les orelles, i llegir amb un esguard interessat les estances d’En Riba, per trobar-hi el món d’imatges i de pensaments que hi viu. Vegeu, per exemple, el poema XXII del Primer llibre d’estances : “ Amor, adesiara sento mon pensament / que un sacre horror l’assalta en sa tranquil·la via”, etc., on es mostren d’una manera resplendent la densitat i la n uesa de la líricad’En Riba.

l'endeutament

Si l'economia espanyola no es recupera al ritme que podria fer-ho és perquè les arques públiques espanyoles arrosseguen un nivell de deute públic gairebé tan elevat com tot el seu producte interior brut. El Banc d'Espanya ho ha constatat en l'informe trimestral que ha emès aquest divendres sobre el "moment cíclic de la zona euro". Segons el Banc d'Espanya, "el procés de recuperació del nivell de producte previ a l'inici de la recessió ha sigut més lent especialment a Itàlia i Espanya, més afectats per la crisi del deute sobirà". 

El deute públic espanyol fa mesos que se supera a ell mateix i no baixa més que puntualment de nivells històrics. A l'agost estava al 98,8% del PIB. De fet, el mateix organisme ja avisava en el seu informe trimestral que "els mercats de deute sobirà de l'àrea euro" són un dels factors que "posen en relleu les mancances que encara subsisteixen en el disseny internacional de la Unió Econòmica i Monetària. Per això, ara que Espanya ja està a punt de baixar del 3% del PIB en dèficit públic (límit que marca l'establiment de la supervisió financera per part de Brussel·les) la Comissió Europea exigeix a Espanya que es dediqui a reduir el seu nivell d'endeutament. Així ho va afirmar repetides vegades fa unes setmanes el comissari europeu d'economia i finances, Pierre Moscovici. 

La desacceleració ja és aquí

El diagnòstic del Banc d'Espanya posa el focus en el conjunt de la zona euro, però és especialment significatiu perquè ressalta les característiques del creixement econòmic espanyol que cada cop comença a notar més la frenada dels vents de cua. Bona part del creixement econòmic s'explica gràcies a la generació d'ocupació. El Banc d'Espanya constata que es deu principalment a "la moderació salarial" (és a dir la congelació i fins i tot caiguda dels salaris) i a una contribució més elevada al creixement que han tingut sectors que tenen més necessitat de mà d'obra, com ara els serveis. 

Això sí, en el conjunt de la zona euro es comença a detectar una creixent falta de mà d'obra adequada, cosa que per al Banc d'Espanya obre la pregunta sobre si aquesta mancança podria començar a "exercir algun tipus de limitació sobre el tipus d'expansió de l'economia". Si es donés aquesta situació, el mateix organisme posava sobre la taula en el seu informe trimestral la capacitat que haurien de tenir els fluxos migratoris per cobrir aquesta mancança, tot i que alhora assegura que "és d'incerta determinació" perquè caldria veure quina adaptació tindrien aquestes persones vistes com a "mà d'obra" en les necessitats del mercat de treball. 

Per tot plegat, el supervisor remarca que l'expansió econòmica encara és "inferior" al ritme de creixement assolit el 2013 tant en durada com en intensitat. A més, també constata que la primera meitat del 2018 l'economia ha patit una desacceleració "més intensa" del que es preveia a finals de l'any passat. En altres paraules i focalitzant en l'economia espanyola, aquest és el fenomen al qual l'actual ministra d'Economia, Nadia Calviño, s'ha referit com "l'estancament del PIB potencial".

downing street

En el Brexit, sortir de la indefinició és una condemna al fracàs. Theresa May ja no pot continuar intentant alhora complaure l’ala més euròfila del seu partit, evitar el cop de porta dels brexiters de línia dura i aconseguir un tracte a mida dels seus socis europeus. El rellotge li va en contra. I el pla Chequers, el seu últim intent seriós -però ben poc realista- de concretar l’estatus especial que sempre ha somiat per al Regne Unit, ha quedat tocat de mort. Era l’última proposta de Brexit imaginari, amb controls a mitges a la frontera entre les dues Irlandes i un mercat únic a conveniència: lliure circulació per a les mercaderies però no per a les persones ni els serveis. Tant se val que la UE portés un any i mig dient que el mercat únic és un tot indivisible, que no s’escapça ni s’accepta a trossos. Els dos factors que més alimenten un possible escenari de no acord continuen oberts.

El canal de la Mànega és una distància cada cop més insalvable. May va anar a Salzburg pensant que guanyaria temps. Què li devien explicar, els assessors que van preparar el terreny negociador abans de la cimera? Ha sigut un nou error de càlcul de Downing Street. Un més de tota una llarga sèrie que comença molt abans del referèndum del Brexit, quan David Cameron demana renegociar l’estatus del Regne Unit a la UE per acabar portant el país a una votació enverinada amb un final encara avui del tot incert.

Salzburg és l’últim exemple de l’estat de negació amb què la primera ministra intenta conciliar un acord impossible. Per això la UE va optar ahir per no regalar-li cap treva, malgrat que el lideratge de May, a pocs dies del congrés del Partit Conservador que es farà a Birmingham, està més contestat que mai, i que a Brussel·les són conscients que les alternatives a l’actual primera ministra podrien ser encara més nocives per a la negociació.

El pitjor escenari

La UE no vol un no acord. Una sortida no pactada del Regne Unit és el pitjor escenari per a les dues parts. Però fins ara els Vint-i-set han aconseguit mantenir un tancament de files impensable en els primers mesos del xoc postreferèndum. Ni el petó a la mà d’un Viktor Orbán que demanava clemència a l’inici de la cimera va poder salvar May del cop polític que suposa aquesta derrota momentània abans d’haver de fer front als seus propis companys de partit.

Salzburg deixa una primera ministra encara més tocada i Emmanuel Macron n’ha estat l’instigador. Les doloroses negociacions del Brexit demostren -com advertia el president francès- que “no és fàcil sortir de la Unió Europea”, desfer l’embrollada interdependència comunitària. Per això també és gairebé impossible d’imaginar les conseqüències reals d’un trencament abrupte i desorganitzat, per molts plans de contingència que els estats de la Unió ja estiguin dissenyant.

Mentrestant, les divisions europees es relativitzen davant la vulnerabilitat de May. El moment de la veritat s’ajorna un mes més al calendari però aviat la pressió s’escamparà arreu de la Unió. Després de tancar l’acord -si el moment arriba- caldrà obrir el procés de ratificació per part de la resta de governs comunitaris i aquest podria ser un altre drama anunciat, amb el rellotge desafiant aleshores les capitals europees.

la religio

Reformar no és enderrocar, no és construir una casa des del no-res, sinó convertir en una llar còmoda i habitable la casa que, per deixadesa o pel mateix pas del temps, ha deixat de ser-ho. Les religions són les cases dels creients, i hi ha opinions molt diverses sobre com cal afrontar les reformes. Fins i tot n'hi ha que dubten si realment calen i asseguren que val més deixar-ho tot tal com està. L'enorme ventall d'opinions entre els habitants d'una mateixa casa es deu, en primer lloc, al fet que compartir casa no implica viure a les mateixes estances: les parts que no veuen la necessitat de tocar res acostumen a ser les de les habitacions més benestants, mentre que les goteres i el fred fan de les seves a les parts més fràgils o exposades... Si bé històricament són molts els que han decidit sortir d'una casa per fer-ne una altra –o renunciar a un sostre i viure al ras–, els que promouen reformes ho fan des de l'amor a la casa fundacional, aquella religió-llar en què encara creuen, sense que això els impedeixi veure'n els errors i desperfectes. Amb l'esperança de millora personal i també col·lectiva, les reflexions sobre com afrontar reformes en cases mil·lenàries, que no paren de créixer, immerses, a més, en paisatges que han canviat dràsticament des dels últims cent-cinquanta anys, no són senzilles. La complexitat d'aquestes propostes omple de dubtes i de contraarguments els seus habitants, però són molts els que comencen a posar-les en pràctica. La qüestió bàsica, però que no sempre es planteja qui emprèn una reforma, és: per on s'ha de començar, per fora o per dins? ¿Per les parets i sostres que limiten la casa, o per aquells que l'habiten, li donen ús i sentit? ¿Una reforma exterior o una d'interior?

El nivell integral

Ken Wilber (Oklahoma City, 1949) és una de les veus que, els últims anys, estan impulsant una gran onada de reformes interiors de les cases religioses de tot el món. Pensador inquiet i apassionat des de mitjans dels anys setanta, amb les dècades no ha deixat mai d'investigar i, per tant, de desenvolupar i modificar la seva proposta emmarcada al voltant del fet espiritual i el desenvolupament humà. Fruit d'aquest tarannà imparable, el 1998 Wilber va fundar l'Integral Institute, un centre on recull totes les seves investigacions i experiències i les del seu equip. També és autor de més de vint llibres. L'últim es titula 'La religión del futuro' (Kairós), i Wilber hi intenta explicar amb detall aquesta necessitat d'emprendre reformes interiors en els habitants de les llars religioses, les quals, a la vegada, provocaran reformes en els fonaments i estructures de la mateixa casa. No és un missatge radical, sinó integral: Wilber constata que el context i les necessitats dels creients han canviat, i si les religions es queden estancades deixen de cobrir les necessitats dels seus fidels. Malgrat el títol, l'autor no pretén crear una nova religió, sinó donar eines perquè qualsevol tradició religiosa les pugui incorporar i, d'aquesta manera, continuï donant servei a les persones.

Segons Wilber, les religions passen, totes, per diferents nivells: el mític-literal, el racional, el pluralista i l'integral. Molts creients decideixen –conscientment o no– passar per tots aquests estadis o quedar-se atrapats en els primers. Per exemple, el mític-literal, en què les explicacions exotèriques de relats simbòlics o mítics es prenen al peu de la lletra, es converteixen en dogma i s'utilitzen com a eina d'imposició i coacció (amb el consegüent càstig a qui nega o dubta d'aquests relats). Un tipus de fonamentalisme virulent es basa en aquest primer estadi. L'etapa racional va facilitar que els descobriments científics i empírics no suposessin una contradicció amb el fet religiós, però també va generar un altre tipus de fonamentalisme quan aquesta etapa racional es va fortificar i erigir com a única veritat. D'aquí la necessitat d'un progrés cap al model pluralista, molt més adequat per acceptar altres mirades, possibilitats i creences. El que proposa Wilber per al nostre temps és un nou pas, que ell anomena integral, i en què es puguin donar una sèrie de condicions de trobada entre els camins de creixement personal o, dit pel broc gros i sense matisos, l'encaix d'Orient i Occident, l'espiritualitat i la matèria, la fusió de la diversitat en un tot unificat.

Els mestres i les seves ombres

Si tota la recerca en el camp psicològic dels últims dos segles es combina amb les propostes mil·lenàries de les tradicions espirituals al voltant del despertar (“dos camins molt importants del creixement humà que no s'han creuat mai en la història de la humanitat”, com assegura Wilber), n'obtindrem una pràctica integral, que inclou tota la investigació científica i l'experiència mística.

La recerca científica necessita la mística per dotar-la de sentit i finalitat, però les tradicions religioses també necessiten incorporar els resultats del desenvolupament personal i psicoterapèutic en la pràctica espiritual. Wilber posa el següent exemple: “Quants místics o mestres de meditació coneixeu que hagin realitzat un estat profund (i que potser són considerats, per la seva tradició, persones il·luminades), però que segueixen mostrant una estretor mental pel que fa a altres realitats (abastades per estructures i intel·ligències múltiples com la moral, la capacitat emocional, la maduresa psicosexual, l'obertura interpersonal, etcètera)? Quants en coneixeu que siguin xenòfobs, patriarcals, sexistes, imperialistes, autoritaris (i rígidament jeràrquics) o homòfobs? ¿Deixa espai, aquesta espiritualitat concreta, per a la feina amb l'ombra perquè l'individu, a més de despertar-se i desenvolupar-se, també pugui 'netejar-se'? Malauradament –continua–, són moltes les religions i sistemes espirituals que s'entesten a afirmar que, si tens un problema emocional o amb la teva ombra, és perquè no practiques prou o tens una creença dèbil”.

Un exemple, doncs, entre molts d'altres i que aquesta proposta integral de Wilber vol reparar, sense necessitat de descartar res, senzillament fent les llars més habitables per a tothom que hi vulgui –o necessiti– un sostre on aixoplugar-se

el 13

La investigació del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona va començar amb una querella de Vox contra Santi Vidal, Lluís Salvadó i Carles Viver i Pi-Sunyer per delictes de malversació, desobediència, revelació de secrets, rebel·lió i sedició, entre d’altres. Però a la pràctica es va convertir en la primera investigació sobre el referèndum de l’1 d’octubre i en la palanca gràcies a la qual el 20 de setembre de l’any passat la Guàrdia Civil va escorcollar diverses dependències de la Generalitat i va detenir una quinzena de persones. Ara bé, malgrat això, aquest magistrat havia evitat confirmar que investigava l’1-O. Fins ara. En el marc d’una querella del col·lectiu d’advocats Drets contra la Guàrdia Civil, el titular del jutjat número 13 admet dues coses que prèviament havia negat: que ha investigat la celebració del referèndum des del març del 2017 i que va ser ell qui va ordenar els interrogatoris que va fer la Guàrdia Civil a càrrecs del Govern sobre la web del Pacte Nacional pel Referèndum.

El jutjat número 13, en una resolució en resposta a l’Audiència Provincial de Barcelona a la qual ha tingut accés l’ARA, afirma que des del març del 2017 la instrucció oberta arran de la querella de Vox contra Santi Vidal ha incorporat les “actuacions i despeses directament encaminades a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació”. I afegeix, en la mateixa resolució, que va ordenar a la Guàrdia Civil els interrogatoris als càrrecs de la Generalitat. Segons fonts de Drets, la resposta del jutge és contradictòria amb les que ell mateix va donar anteriorment. D’una banda, el jutge va dictar una resolució el juliol del 2017 –mesos després d’iniciar la investigació– dirigida a la CUP en què afirmava que la causa que instruïa “no tenia per objecte l’organització política ni la convocatòria d’un referèndum” i que per això rebutjava la personació d’aquest partit polític en el procés judicial. D’altra banda, el jutge va negar el juliol del 2017, a través del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ordenés els interrogatoris als alts càrrecs del Govern sobre el Pacte Nacional pel Referèndum. “Les diligències que està fent la Guàrdia Civil són diligències de policia judicial, i no han sigut sol·licitades pel magistrat d’instrucció número 13”, va afirmar el TSJC en aquell moment a través del seu compte oficial de Twitter. En canvi, en aquesta última resolució el jutge afirma que la web del Pacte Nacional pel Referèndum s’investiga des del maig del 2017 i que per això es va procedir a prendre declaració a tots aquells que poguessin haver “intervingut en l’autorització, creació i desenvolupament” d’aquesta pàgina web, que va acabar, segons el magistrat, en mans d’Òmnium.

Des de Drets mantenen que el jutge del 13 ha estat instruint “una causa general contra el moviment independentista per evitar el referèndum i que per algun motiu el jutjat ho havia negat, i ha faltat públicament a la veritat”, la qual cosa –creuen– podria comportar la “nul·litat” de la causa. Per tot això, el col·lectiu estudia presentar una querella per falsedat, prevaricació i vulneració de drets fonamentals contra el jutge i la seva secretària judicial, que signa la resolució remesa a l’Audiència Provincial i que, a més, va ser la lletrada que va assistir a l’escorcoll de la Guàrdia Civil a la seu d’Economia el 20 de setembre del 2017. En aquella operació, la lletrada va acabar sortint per la teulada del departament per evitar els manifestants que hi havia a les portes de la seu, i s’ha convertit en un testimoni clau en la causa per rebel·lió que investiga el Tribunal Suprem –també sobre el referèndum– per provar un suposat tumult durant la protesta. “Serà important saber quina va ser la seva actuació dins el departament i per què des del jutjat número 13 s’havia negat que s’estigués investigant l’1-O, quan ella mateixa ha acabat certificant que sí que ho feia”, afirmen des de Drets.

Els antecedents del cas

Drets va querellar-se contra la Guàrdia Civil per falsedat documental perquè el juliol del 2017 havia citat a declarar els càrrecs de la Generalitat dient que ho feia per ordre del jutjat número 13. Una petició que en aquell moment el TSJC va negar que hagués fet el magistrat. L’Audiència Provincial va considerar que s’havia d’admetre a tràmit la querella –malgrat que havia sigut arxivada prèviament per un jutjat de Barcelona– per aclarir si la Guàrdia Civil “havia faltat a la veritat” en dir que actuava en el marc de la investigació del jutjat número 13. Finalment, però, ha sigut el mateix magistrat qui s’ha esmenat.

els mossos grocs?

La fiscalia va entrar aquest dilluns de ple en el conflicte pels llaços grocs als espais públics. I ho va fer posant en qüestió la feina dels Mossos d’Esquadra dels últims dies. Concretament, va obrir una investigació sobre l’actuació dels agents que la setmana passada van identificar 14 persones que duien material per despenjar llaços grocs (com bastons i cúters) a Tivissa, Vandellòs i Móra la Nova. És la primera vegada que el ministeri públic entra en una batalla que fa mesos que dura i que les últimes setmanes ha provocat escenes de tensió entre els que posen i els que treuen els llaços que demanen la llibertat dels presos polítics.

La investigació que va obrir la Fiscalia Superior de Catalunya arrenca d’una denúncia que va presentar la setmana passada l’associació Impulso Ciudadano -presidida per l’exdiputat de Cs José Domingo-, que considerava que l’actuació dels agents dels Mossos d’Esquadra a l’hora d’identificar les persones que treien llaços va ser “arbitrària”. Acusava, a més, tota la cúpula d’Interior d’exercir una “persecució ideològica” contra els que protagonitzen aquest tipus d’accions. Però el departament que dirigeix Miquel Buch defensa que els col·lectius que retiren llaços vulneren la llei, concretament la de seguretat ciutadana de Catalunya.

Amb aquesta denúncia, la Fiscalia Superior de Catalunya ha requerit al comissari en cap dels Mossos un informe sobre les pautes d’actuació que segueixen els agents en aquests casos i si han presentat una denúncia contra les 14 persones que van identificar arrencant llaços. La fiscalia, a més, també ha demanat que en un termini de 15 dies s’identifiquin els agents que van participar en els operatius de la setmana passada a la Ribera d’Ebre.

Tot i que la denúncia d’Impulso Ciudadano apuntava només a les 14 identificacions de fa dos diumenges -i denunciava directament el president de la Generalitat, Quim Torra, i el conseller d’Interior, Miquel Buch, com a responsables d’aquest operatiu-, el tinent fiscal de Catalunya, Pedro Ariche, també ha demanat investigar l’actuació de la policia local de l’Ametlla de Mar, que aquest cap de setmana va identificar diverses persones que arrencaven llaços grocs, entre els quals el periodista Arcadi Espada. Així, ha sol·licitat a l’alcalde d’aquesta localitat que l’informi sobre l’operatiu del cos policial d’aquest municipi.

Fins ara, la justícia espanyola s’havia mantingut al marge de tota aquesta polèmica. La setmana passada, per exemple, la fiscal general de l’Estat, María José Segarra, va assegurar que no veia “cap delicte ni a treure ni a posar” llaços grocs, perquè totes dues accions “formen part de la llibertat d’expressió”.

Els precedents d’Ariche

Ara bé, amb la denúncia d’Impulso Ciudadano com a palanca, Pedro Ariche -el tinent fiscal que ha redactat el decret d’obertura de diligències-, no ha dubtat a començar a investigar aquesta qüestió. De fet, el mateix Ariche es posicionava sobre la polèmica dels llaços just després de prendre possessió del càrrec, fa dos mesos. Durant el seu discurs va instar els Mossos a evitar que s’ocupin “de manera irregular” els espais públics. Per al número dos de la Fiscalia Superior de Catalunya, els agents catalans tenen l’obligació “d’evitar situacions de confrontació” per motius ideològics als carrers, sobretot, segons va dir, quan es tracta de símbols que “no tenen res a veure amb la llibertat d’expressió”.

Una tesi totalment contraposada a la que defensa l’independentisme i que aquest dilluns va verbalitzar el president de la Generalitat. Des de Waterloo, Quim Torra va lamentar que el ministeri públic hagués decidit investigar “la feina” dels Mossos d’Esquadra i “involucrar-los en un conflicte polític”. El president, a més, va recordar que en l’acció de fa una setmana les persones identificades portaven “armes blanques” i va retreure al ministeri públic que hagués decidit investigar aquesta qüestió i no “la violència de l’1-O”.

Buch defensa la seva competència

Per al Govern, el debat sobre l’espai públic no l’han d’assumir ni la fiscalia ni la Junta de Seguretat, que el govern espanyol va prometre convocar “aviat”. I això és precisament el que Miquel Buch va traslladar ahir per carta al ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, i va recordar-li que la seguretat ciutadana i l’ordre públic a Catalunya són competència dels Mossos d’Esquadra. El Govern és qui té “l’autoritat governativa” de l’espai públic, va assegurar el conseller.

Sigui com sigui, les diligències que obri la fiscalia suposaran establir un precedent sobre la pauta d’actuació de la justícia en aquest conflicte.

Marlaska no compareixerà per l’agressió a Borràs

Pinça entre el PSOE, Cs i el PP per evitar que el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, comparegui al Congrés per l’agressió al fotoperiodista Jordi Borràs per part d’un agent de la policia. El PDECat i ERC havien registrat una petició de compareixença del ministre per aquest assumpte i també pels “insults” que van rebre dos diputats d’ERC, Josep Maria Jové i Jenn Díaz, per part d’un agent de la Policia Nacional davant la comissaria de la Via Laietana de Barcelona. A més, també havien sol·licitat la compareixença per la identificació d’un agent de la Guàrdia Civil quan retirava llaços grocs a Tarragona amb un grup de 13 persones més. Durant la diputació permanent de dilluns, els partits constitucionalistes van votar en contra de la proposta, mentre que el PDECat, ERC, Podem i el PNB hi van votar a favor.

els rohingy

El nombre exacte de morts es desconeix, però les xifres més conservadores parlen de 10.000 persones en els últims anys, d'una campanya sistemàtica de violacions i de l'èxode de gairebé 700.000 persones als països veïns. La immensa majoria han anat a Bangladesh, encara que també n'hi ha a Malàisia, Tailàndia i Indonèsia. Estem parlant dels rohingyes, sí, una minoria ètnica i religiosa de Birmània que, segons afirma ara un recent informe de l'ONU, està patint un genocidi organitzat per la cúpula militar birmana amb l'objectiu de fer una neteja ètnica. El comitè d'experts considera que ha pogut reunir prou testimonis, documents i proves per obrir una causa internacional per genocidi o crims de lesa humanitat contra els responsables d'aquest extermini, que, consideren, estava perfectament planificat.

A ningú li pot sorprendre aquest informe. Ja fa dos o tres anys que els rohingyes ens són familiars perquè hem vist imatges del seu èxode, se'ns ha informat de la seva persecució i s'han fet reportatges sobre la seva situació. S'ha retransmès en directe el seu patiment. Amnistia Internacional ja parlava fa uns mesos de genocidi i hi ha hagut tot tipus d'alertes internacionals. Però això fins avui no ha canviat gran cosa. Els rohingyes són perseguits a Birmània perquè, principalment, són una minoria musulmana en un país majoritàriament budista. El règim militar que governa el país des dels anys seixanta s'ha negat a acceptar que siguin birmans, els ha considerat immigrants i els ha negat els drets que tenen la resta dels seus conciutadans.

Però aquest drets tampoc els tenen als països on miren de refugiar-se de la repressió salvatge dels últims dos anys. Tot i ser països musulmans com ells, o bé els consideren immigrants il·legals, com passa a Malàisia, o bé els tenen amuntegats en extensos i mísers camps d'acollida, com a Bangladesh, el país que ha rebut la principal allau de refugiats.

Els rohingyes pateixen, doncs, una doble persecució: dintre i fora del seu país. La campanya d'odi contra ells a Birmània s'ha estès a les xarxes fins al punt que ahir Facebook va anunciar que  havia bloquejat el compte del cap de les forces armades, Ming Aung Hlaing –un dels principals acusats per l'ONU– i d'altres persones i entitats perquè havien contribuït a justificar i promoure l'extermini contra aquesta minoria. L'ONU considera que hi ha prou elements per muntar un tribunal especial o una causa davant el Tribunal Penal Internacional de l'Haia. En tot cas, i encara que els responsables directes siguin els caps militars que han organitzat les campanyes a les províncies de Rajine, Kachin i Shan, l'informe també assenyala la política Aung San Suu Kyi, premi Nobel de la pau el 1991, per permetre l'odi racial, haver destruït documents per amagar els fets i no haver protegit aquesta part de la seva població contra els crims de guerra.

L'ONU proposa un embargament d'armes i accions clares de la comunitat internacional. Caldrà veure si aquest cop aconsegueix provocar algun canvi real en el règim birmà o, com ha passat fins ara, tot es queda en bones paraules i denúncies que només serveixen per mitigar la mala consciència

Txell bragulat

Des de ben jove ha militat als moviments socials. “Ja de petita el conflicte entre Israel i Palestina em preocupava. A casa es parlava molt de política: el genocidi i la persecució dels jueus eren temes recurrents. Amb la innocència d’una preadolescent, preguntava com podia ser que els jueus, que suposadament eren els bons, estiguessin bombardejant el poble palestí, però ningú em va saber respondre mai”. Quan tenia catorze anys va esclatar la Primera Intifada: “Em vaig comprar la revista Debats, on hi havia un especial sobre Palestina. I poc després vaig anar al Concert per Palestina, organitzat per la Crida, que Lluís Llach va fer l’any 87. Allò em va despertar la consciència”. Poc després comença a militar a la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, on va conèixer Josep Maria Navarro, Carles Riera i Jordi Sànchez, entre d’altres.

Amb vint anys assistia a les trobades que muntava Sodepau, l’organització fundada l’any 93 que té per objectiu la solidaritat internacional i l’autoorganització popular arreu. “Em movia l’interès per la Mediterrània”. Actualment, des de Sodepau, coordina la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya, que se celebra a la Filmoteca: “Havíem organitzat la Mostra de Cinema Indígena i un cicle de cinema de Nicaragua. Vam pensar que calia un festival que ajudés a conèixer el cinema àrab, que aquí gairebé no ens arribava. El 2006 vam viatjar al Líban i vam conèixer Beirut DC, una associació de cineastes que es dediquen a promoure el cinema àrab a Europa. Van adoptar-nos com a contrapart, i així va néixer la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani”. M’explica que la voluntat del festival és “mostrar el cinema fet des d’una altra mirada; contrarestar els estereotips i prejudicis que ens venen a través del cinema i dels mitjans de comunicació, que són a la base de la islamofòbia”. Actualment compten amb un catàleg d’una vintena de pel·lícules subtitulades en català que, més enllà del festival, es projecten arreu a través de la Federació Catalana de Cineclubs. “El coneixement que tenim del món àrab és esbiaixat. Les pel·lícules ens mostren realitats aparentment allunyades de nosaltres, però que a través de les emocions generen vincles i fan que la gent hi empatitzi, i això ajuda a trencar prejudicis”. Assegura que arran de les revoltes àrabs del 2011 “es comença a percebre el món àrab d’una manera més positiva”: “Fins aleshores el relacionàvem només amb terror, violència, fanatisme o endarreriment”. M’explica que molts espectadors se senten identificats amb la censura, la persecució política, la impunitat i la injustícia que mostren molts dels films, sobretot amb l’actual situació a Catalunya. “Salvant les distàncies, no podem deslligar el que passa al sud del Mediterrani del que passa avui aquí. Estem en un moment de transformació que es viu arreu i que encara no sabem on ens durà”.

Txell Bragulat és llicenciada en història. Treballa a Sodepau, des d’on organitzen la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya.

Què t’agradaria que hi hagués dins la capsa? “Tot el que em queda encara per aprendre”, em respon. M’emplaça a entrevistar  Nour Salameh.

la contaminacio

La contaminació de l’aire no només és perillosa per als pulmons, també per al cervell. Un estudi fet a la Xina demostra que estar exposat de manera contínua a alts nivells de contaminació perjudica el desenvolupament de la intel·ligència i afecta especialment les persones grans.

La contaminació malmet el cervell i es calcula que la reducció de la capacitat cognitiva per haver estat respirant aire de mala qualitat de manera habitual pot ser similar a la pèrdua d’un any d’estudis. A més, augmenta el risc de patir malalties degeneratives com l’Alzheimer o altres formes de demència.

La recerca s’ha fet a la Xina, un dels països amb més problemes greus de contaminació, on en moltes ciutats els cels blaus i amb bona qualitat de l’aire, segons els estàndards de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), no superen els 50 dies a l’any. Per a l’estudi s’ha agafat una mostra de 20.000 persones de diferents edats a qui s’ha fet un seguiment de quatre anys -del 2010 al 2014- per avaluar-ne l’evolució en matèria de llenguatge i matemàtiques. El resultat mostra la pèrdua de capacitats cognitives i el fet que la contaminació afecta més els homes que les dones. El col·lectiu més afectat és el dels homes de més de 64 anys amb baix nivell educatiu. La raó caldria buscar-la en el fet que aquest col·lectiu és el que fa feines de poca qualificació i manuals a la Xina, habitualment a l’exterior, per la qual cosa està més en contacte amb aire contaminat.

L’estudi l’han dut a terme conjuntament investigadors de les universitats de Pequín i de Yale, als Estats Units, i s’ha publicat a la revista Proceedings de l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units.Els investigadors Xin Zhang, Xi Chen i Xiaobo Zhang han dut a terme controls periòdics d’índexs de diòxid de sofre, diòxid de nitrogen i partícules de menys de 10 micròmetres de diàmetre als llocs on vivien els participants. Comparant les dades amb els tests de llenguatge i d’aritmètica es dedueix que amb un nivell més alt de contaminació els resultats són pitjors. Però, malgrat tot, no es pot establir quin dels tres contaminants és el responsable de la pèrdua de facultats.

Els resultats de l’informe no són només vàlids per a la Xina. Els seus autors adverteixen que la majoria de la població urbana dels països desenvolupats viu respirant aire de mala qualitat i destaquen que “els danys al cervell, que envelleix a causa de la contaminació de l’aire, probablement comporten costos econòmics i de salut considerables, tenint en compte que el funcionament cognitiu és crític per a les persones grans, tant per fer encàrrecs diaris com per prendre decisions d’alt risc”.

Fins ara només s’havia investigat sobre els efectes físics que la contaminació de l’aire provoca en l’organisme i s’havia comprovat que són molts i molt greus. Tant és així que l’OMS calcula que provoca directament set milions de morts anuals i denuncia que el 91% de la població mundial viu en llocs on la qualitat de l’aire no és bona.

Encara que ja s’havien fet recerques que posaven en evidència que els alumnes es concentraven menys i obtenien pitjors resultats si s’examinaven en dies d’alta contaminació de l’aire, no s’havia establert una relació directa amb el deteriorament permanent de les capacitats cognitives. Ara s’alerta que el risc de desenvolupar algun tipus de demència és alt en les persones de més de 55 anys que fa molt temps que estan exposades a l’aire de mala qualitat.

Les malalties degeneratives i les despeses assistencials que provoquen s’hauran de tenir en compte en el futur. Per a països en desenvolupament com la Xina, que encara no han construït un sistema efectiu de salut pública, representa un greu problema. Encara que en els últims anys el gegant asiàtic ha aconseguit millorar la qualitat de l’aire, continua estant tres vegades per sobre dels límits que estableix l’OMS. El 98% de les ciutats amb més de 100.000 habitants en països d’ingressos baixos i mitjans no compleixen els estàndards de qualitat de l’aire de l’OMS.

la sentencia

Quim Torra ja ha traçat la resposta que donarà al pròxim moment clau del Procés: no acceptarà una sentència condemnatòria en el judici contra els dirigents independentistes que van impulsar el referèndum de l’1 d’octubre. El president de la Generalitat prepara des de fa setmanes la conferència que marcarà el nou curs polític a Catalunya -el pròxim dia 4 de setembre- i ahir en va explicar les línies mestres als consellers durant la primera reunió del Govern després de les vacances. Segons fonts coneixedores, el president va exposar una idea central en el seu discurs: no acceptarà cap condemna contra l’independentisme. Què vol dir això? De moment, Torra no ho ha concretat i ja han començat les interpretacions. Segons fonts coneixedores de les intencions del president, la més probable és la seva dimissió i la convocatòria d’eleccions.

Fonts del Palau de la Generalitat asseguren que abordarà aquesta qüestió en la conferència -prevista al Teatre Nacional de Catalunya, tot i que encara no està tancat-, però dubten que detalli la proposta. El seu discurs, que també farà referència a la Diada, a la commemoració de l’1 d’octubre i a l’estratègia internacional a través del Consell de la República, va rebre ahir el vistiplau dels consellers, segons va explicar la portaveu de l’executiu, Elsa Artadi. Ara bé, fonts consultades per l’ARA entomen amb cautela les paraules del president, tenint en compte que encara no hi ha ni tan sols una estratègia unitària dels partits i entitats independentistes. De fet, tampoc s’ha presentat el pla de govern -Artadi va apuntar ahir que es faria durant el mes de setembre.

Fonts de JxCat expliquen que la conferència de Torra no exposarà un full de ruta amb terminis i passos definits perquè han canviat el mètode: ara el Govern treballa per donar resposta a diferents escenaris que es puguin produir. “No juguem nosaltres sols”, assegura un dels consultats, en al·lusió a les possibles reaccions de l’Estat.

“Resistència a ultrança”

Les últimes setmanes el mateix Torra ja ha anat esbossant la idea de rebutjar el judici de l’1-O. Ho ha anat fent en privat. “Ha insistit molt en aquesta idea: ell no acatarà la sentència”, comentaven a l’ARA persones que l’han anat escoltant de prop. Fins i tot ho ha exposat públicament. La setmana passada, al Poal (Alt Urgell), en un homenatge a Antoni Desvalls i de Vergós, cap de l’exèrcit català en la Guerra de Successió, el president va cridar a “resistir a ultrança” contra la futura sentència de l’1-O com es va fer el 1714 a Barcelona. “No ho podrem acceptar per dignitat i per consciència”, va assegurar. Torra es referia a la decisió de la Junta de Braços que el 1713, al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat -aleshores Diputació del General- va decidir continuar combatent l’ofensiva de les tropes borbòniques, tot i que CarlesIII ja havia abandonat Barcelona per establir-se a Viena.

També ahir el vicepresident del Parlament i dirigent destacat de JxCat, Josep Costa, afirmava a través de Twitter que “el judici i condemna contra el Govern i els líders sobiranistes probablement marcarà la història de Catalunya en la mateixa mesura que ho va fer la sentència de l’Estatut del 2010”. Dilluns passat tant Torra com Artadi van viatjar a Waterloo per reunir-se amb l’expresident Carles Puigdemont i abordar també la conferència. Ahir la portaveu de l’executiu no en va voler avançar cap detall i va remarcar que encara queda una setmana per escoltar el president. Fonts coneixedores expliquen que el mateix Torra s’ha mostrat obert a rebre nous suggeriments.

En va rebre dels presos polítics, als quals ha visitat recentment a Lledoners, Puig de les Basses i el Catllar. A ells també els ha explicat que no té cap intenció d’acatar la sentència que els condemni en un “judici injust”, segons expliquen diverses fonts a l’ARA. Les defenses dels empresonats treballen per coordinar-se de cara el judici i aprofitar-lo per denunciar internacionalment el que consideren una “persecució política” de l’Estat a l’independentisme. I Torra, que ja va parlar de “denunciar l’Estat”, hi pensa jugar un paper destacat.

Per la seva banda, l’ANC també ha vinculat els últims dies el judici amb la independència. La seva presidenta, Elisenda Paluzie, en l’acte de presentació de la Diada, va assegurar que “la clau que obrirà els panys de les presons i el retorn dels exiliats” serà la República. Al seu torn, el portaveu de la CUP al Parlament, Carles Riera, va demanar en una entrevista recent a l’ACN que en cas de sentència contra els dirigents independentistes es faci efectiva la República. Per als anticapitalistes, però, unes eleccions anticipades serien un “acte de covardia”.

Desconfiança

El concepte abstracte de les finestres d’oportunitat és des de fa alguns mesos una de les expressions preferides del sobiranisme. El mateix Torra les ha utilitzat per defensar el seu compromís amb la materialització de la República. Segons ell, les municipals en poden ser una, però també el judici de l’1-O i unes posteriors eleccions al Parlament. És aquí on, ara per ara, hi ha més reticències, per exemple, dins d’ERC.

La desconfiança entre JxCat i els republicans no és cap secret. El projecte de la Crida, que impulsen conjuntament Puigdemont i Torra, n’és l’últim exemple. En els últims mesos ERC ha insistit una vegada i una altra en la necessitat d’establir una estratègia conjunta que abordi, entre altres coses, la desobediència. “S’ha de desobeir quan calgui”, repeteixen des del partit, que consideren que aquest moment no el pot decidir exclusivament un dels actors independentistes. I, a més, remarquen que ha de servir per a alguna cosa. Les crítiques per part de sectors afins al president del Parlament, Roger Torrent, per ajornar el ple d’investidura de Puigdemont no es van posar gaire bé dins de les files republicanes. Ara temen que l’estratègia de la Crida sigui similar: aprofitar una sentència dura contra els dirigents sobiranistes per convocar eleccions presentant-se com el pal de paller de l’independentisme. Fins i tot hi ha qui sospita que es volgués carregar contra la consellera de Justícia, la republicana Ester Capella, la responsabilitat d’alliberar els presos, tenint en compte que ella és la titular dels centres.

No es preveu que el dia 4 Torra aclareixi tots els dubtes. Potser n’aclarirà més posteriorment, quan el grup parlamentari de JxCat es desplaci a Bèlgica per reunir-se amb l’expresident Carles Puigdemont i abordar també el nou curs polític. Entre altres coses, parlaran del debat de política general, que començarà el 2 d’octubre -l’endemà de la commemoració de l’1-O- i en el qual els independentistes tornaran a reivindicar el referèndum, la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Un debat per al qual JxCat i ERC s’han marcat l’objectiu de tancar les picabaralles amb què van marxar de vacances