lee miller

La fotògrafa nord-americana Lee Miller és recordada per imatges tan icòniques com el retrat que li van fer banyant-se al pis de Hitler a Munic l’any 1945. També per ser un dels primers reporters que van documentar l’horror dels camps de concentració nazi immediatament després de la victòria aliada. Tot i així, com es pot veure a l’exposició que s’obre demà a la Fundació Joan Miró, Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya, al començament de la seva carrera ja era una artista capaç de treballar al límit de l’abisme. Quan es guanyava la vida fent fotografia mèdica a la Sorbona, mentre col·laborava amb Man Ray, es va emportar al seu estudi un parell de pits d’una mastectomia i els va fotografiar en una taula parada amb unes estovalles. Fa gairebé un segle, la raó per la qual Miller va fer un díptic tan colpidor ja tenia una càrrega feminista i l’objectiu de denunciar “com els fotògrafs estaven fragmentant els cossos femenins”, diu la comissària de la mostra, la conservadora del museu Hepworth Wakefield, Eleanor Clayton.

Lee Miller, una bellesa exultant i tràgica

L’afany transgressor i lúcid de Miller no es va exhaurir en aquell moment, i al llarg del recorregut es torna a trobar en les seves fotos de nus, en les imatges dels viatges a Egipte i Romania i en les fotografies de moda publicades a la revista Vogue durant la Segona Guerra Mundial, en què va vestir els models amb indumentària militar com ara màscares de gas i ulleres protectores. “Lee Miller va tenir la capacitat de trobar un marc referencial per a les coses que són estranyes”, explica la comissària.

• 

Lee Miller, la fotògrafa de les imatges poderoses i estranyes

La mostra inclou gairebé 200 obres d’artistes com Max Ernst, Salvador Dalí, Giorgio de Chirico, Francis Picabia, Salvador Dalí, Joan Miró i Man Ray. També n’hi ha d’artistes britànics poc coneguts a Catalunya com Paul Nash i John Banting. És un bon encert de la comissària fer que les fotografies de Miller siguin un fil conductor del recorregut i que gairebé es puguin veure com una exposició independent. També ho és donar a conèixer al públic català el surrealisme britànic, poc conegut, invocant algunes de les exposicions i esdeveniments més importants que aquests artistes van organitzar al Regne Unit: la primera Exposició Internacional del Surrealisme (1936), l’exposició Objectes i poemes surrealistes (1937), a la London Gallery, i la publicació del London Bulletin (1938-1939). “Es van produir connexions molt productives entre artistes, compartien idees i fonts d’inspiració”, diu Clayton.

Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya, que compta amb el patrocini de la Fundació BBVA, es va poder veure al museu Hepworth Wakefield (Manchester) abans de Barcelona. A la Fundació Joan Miró, la cap de programes de la institució, Martina Millà, la cap de les col·leccions, Teresa Montaner, i la conservadora Sònia Villegas hi han incorporat obres d’artistes com Pablo Picasso, Maruja Mallo, Dora Maar i Àngel Planells per adaptar-la al context català.

Al marge de les obres exposades, la presència d’aquesta mostra està justificada perquè Lee Miller i el seu marit, el crític, artista i col·leccionista Roland Penrose, van tenir una relació amistosa i de treball molt fructífera amb Miró: “Roland Penrose va ser comissari de la retrospectiva que la Tate va dedicar a Joan Miró l’any 1967, i aquesta exposició va ser el model de la que vam fer el 2011, L’escala de l’evasió, que també es va poder veure a Barcelona”, conclou el director de la fundació, Marko Daniel.

• 

Lee Miller, la fotògrafa de les imatges poderoses i estranyes

Les dones artistes del surrealisme britànic

Lee Miller és una vella coneguda de Barcelona: abans de Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya, el Museu Picasso i la galeria Barbié li van dedicar dues exposicions el 2007 i el 2008. La de la Fundació Joan Miró també és important perquè la comissària reivindica altres dones artistes d’aquell moment com Leonora Carrington i dues figures menys conegudes a Catalunya, la pintora i escultora Eileen Agar i l’artista, fotògrafa i poeta Edith Rimmington. “És molt important perquè aquestes dones estaven molt individualitzades i cadascuna tenia la seva pròpia narració”, explica la comissària, Eleanor Clayton. En el cas de Carrington, Clayton també posa en relleu “l’enorme aportació” que va tenir en uns murals que va fer amb Max Ernst quan eren parella.

musica constitucional

La Constitució No celebra tots els relats musicals

1978. S’aprova en referèndum la Constitució espanyola, la garantia democràtica que havia d’obrir una etapa de pau i prosperitat, com a Star Trek. Aquell mateix any La Banda Trapera del Río enregistra el seu primer LP, un disc vomitat des del malestar, punk de carrers sense asfaltar i plens de por. Evidentment, La Banda Trapera del Río no apareix en l’article  40 años de música española en 40 años de democracia que glossa el 40è aniversari de la Constitució i que es pot llegir, només en castellà, a la web impulsada pel Congrés i el Senat espanyols. Per cert, tot i que el títol parla de música, el text obvia qualsevol referència a la música clàssica i al jazz, com si no servissin per al propòsit.

“El llarg període de Transició i consolidació de la democràcia a Espanya no es podria entendre de la mateixa manera sense l’acompanyament de la música”, diu l’article, que considera que l’aniversari de la Constitució és un “moment ideal per retre homenatge als ritmes i melodies que han alegrat i animat les nostres vides”. És un relat tan tendenciosament cofoista que exclou grups com la Trapera, els del rock radical basc i, de fet, pràcticament qualsevol mirada dissident o que aporti un mínim de complexitat a la lectura d’una època que s’explica amb una superficialitat carregada d’intenció.

El nacionalisme banal

L’article, que arriba fins a les músiques del present, és un exemple de manual de l’anomenat nacionalisme banal. Entre el centenar de grups i artistes que apareixen citats en el text només n’hi ha dos que s’expressin artísticament en una llengua que no sigui el castellà: Raimon i Joan Manuel Serrat. “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”, diu l’article 3 de la Constitució. Evidentment, sembla que qui ha validat el text "40 años de música española en 40 años de democracia” no ha tingut present el mandat constitucional.

La pluralitat lingüística que pregona la carta magna del 1978 tampoc va estar representada en el concert organitzat per les Corts Generals i Radio 3 el 20 d’octubre a la Carrera de San Jerónimo, davant de la porta dels lleons del Congrés, i que va aplegar unes 18.000 persones. Hi van participar Mikel Erentxun, Luz Casal, Iván Ferreiro, el Niño de Elche, Izal, Ángel Stanich, Zahara, Pedro Guerra i Carlos Jean, “artistes representatius de la música espanyola de les últimes quatre dècades”, que només van cantar en castellà i anglès.

Una Espanya sense conflictes

La mirada institucional de “ 40 años de música española en 40 años de democracia” se centra bàsicament en el període 1978-2018, però el mateix caràcter reduccionista ja és present en els paràgrafs dedicats als anys 60 i a la primera meitat dels 70, que per alguna estranya raó obvien Peret, una figura cabdal de la música a Espanya, entre altres coses perquè va consolidar un estil nou, la rumba catalana. En aquests preliminars queden fora del relat oficial tant la Nova Cançó com altres moviments de renovació sorgits als 60, reduïts a cites individuals a Serrat, Raimon, Paco Ibáñez, Luis Eduardo Aute, José Antonio Labordeta i el grup Jarcha. Ni rastre, entre molts altres, de noms fonamentals com els bascos Mikel Laboa i Oskorri, els gallecs Fuxan os Ventos, els valencians Al Tall, els madrilenys Chicho Sánchez Ferlosio i Elisa Serna, la mallorquina Maria del Mar Bonet i l’alcoià Ovidi Montllor, probablement l’absència més significativa. “Dic el que dic sense cap covardia. / Però també sé el preu de tot això: Més tard o d’hora, m’arribarà sentència. / Car no interessa qui no llepa amb paciència”, cantava Montllor el 1979 a Autocrítica i crítica.

D’alguna manera s’imposa un relat incapaç de gestionar els conflictes, la qual cosa implica un dèficit democràtic. El text assegura que hi ha artistes que van ser “claus per entendre que la societat espanyola començava a comprometre’s a nivell polític i que volia construir un món millor”. Però s’exclou qualsevol referència a Lluís Llach, potser perquè Campanades a morts, del 1977, contradiu la imatge d’una Transició immaculada i sense violència que sembla transmetre el text.

Ni La Polla Records ni Los Chichos

Aquesta voluntat de barrar el pas a qualsevol proposta musical que qüestioni el relat de les bondats del 78 és especialment sagnant en l’apartat dedicat als anys 80. La moral constitucionalista queda reconfortada en un text que destaca la Movida Madrileña, Mecano i fenòmens infantils com Parchís i Enrique y Ana. És a dir, s’eliminen les propostes que qüestionaven la propaganda del PSOE felipista, com ara La Polla Records, que el 1987 cantaven “ Somos los nietos de los obreros que nunca pudisteis matar, / por eso nunca, nunca votamos para la Alianza Popular, / ni al PSOE ni a sus traidores ni a ninguno de los demás / Somos los nietos de los que perdieron la Guerra Civil / ¡No somos nada!” Era una esmena a la totalitat del règim del 78... gairebé 25 anys abans del 15-M. Una cosa és que un relat necessàriament sintètic deixi de banda grups molt minoritaris o amb poca repercussió entre el públic, i una altra menystenir bandes com La Polla Records i Kortatu, que, a més, eren molt populars als anys 80. O Los Chichos i Los Chunguitos, també absents potser perquè la seva realitat s’adiu poc amb el to socialment triomfalista i acrític del relat.

Ni el conflicte territorial ni els efectes de la reconversió industrial ni la violència econòmica, temes que sovintejaven en grups tant de punk com de rock urbà d’aquella època, hi apareixen. De fet, la selecció de “ 40 años de música española en 40 años de democracia” podria passar per una llista de Los 40. Ni punk, ni rock radical basc, ni hip-hop, ni Albert Pla, que a la Carta al Rey Melchor del 1992 ja donava idees per acabar amb la monarquia, la protagonista absoluta del títol segon de la Constitució. De flamenc, una representació testimonial que oblida Enrique Morente; i de música electrònica, tot just una menció a Paco Pil i Chimo Bayo en el capítol sobre uns anys 90 explicats bàsicament amb Los del Río, Alejandro Sanz, Joaquín Sabina, Los Piratas, Héroes del Silencio i Extremoduro. No hi ha espai ni per al hip-hop més o menys polític ni per a bandes com Negu Gorriak ni per a l’escena mestissa que va créixer arran de l’èxit de Manu Chao i que tenia una base de públic prou important.

A mesura que el text s’acosta al present, els buits poden ser més comprensibles per falta de perspectiva, però sorprèn que no hi apareguin ni les músiques urbanes que estan consolidades amb noms com Bad Gyal, Yung Beef i ara Rosalía, ni la innegable influència delreggaeton (tot just recollida segons com s’interpreti la cita a Enrique Iglesias). Tampoc hi surten artistes com Nacho Vegas i Maria Arnal i Marcel Bagés, que proposen un missatge de recuperació de la memòria històrica que qüestiona els silencis constitucionalistes.

Centralisme que nega pluralitat

Però no és només el que es canta el que et deixa fora d’aquest relat institucional, sinó també en quina llengua es canta. Grups com Manel, que van arribar a ser número u de vendes a l’Estat i que no manifesten missatges polítics conflictius, són fora del relat. El reviscolament de la música cantada en català gràcies a grups valencians com Obrint Pas i tots els que va venir després no ocupa ni una línia. Tampoc el que va significar l’èxit dels mallorquins Antònia Font. De fet, ni tan sols es fa esment del rock en català dels 90, que va ser un fenomen molt popular.

Tot plegat fa pensar que musicalment parlant la celebració dels 40 anys de la Constitució imposa una mirada centralista en el sentit cultural i lingüístic. Molt ha de treballar el federalisme cultural per canviar una tendència que prioritza la hegemonia d’una mirada, o més aviat d’una manera d’escoltar. Quan Handia, una pel·lícula en basc, i Estiu 1993, en català, van guanyar deu i tres premis Goya, respectivament, es va vendre com la imatge de la pluralitat de l’Estat, que és justament el que nega “ 40 años de música española en 40 años de democracia”.

El llistat constitucional

Miguel Bosé

Miguel Ríos

Alaska y los Pegamoides

Mecano

Joaquín Sabina

Nacha Pop

Presuntos Implicados

Alejandro Sanz

Héroes del Silencio

La Oreja de Van Gogh

David Bisbal

Lori Meyers

Izal

Malú

Abraham Mateo

Gemeliers

El llistat alternatiu

Mikel Laboa

Al Tall

Ovidi Montllor

La Banda Trapera del Río

Los Chichos

La Polla Records

Kortatu

Enrique Morente

Albert Pla

Els Pets

Obrint Pas

Antònia Font

Manel

Nacho Vegas

Maria Arnal i Marcel Bagés

banquetes

La situació delicada de Julen Lopetegui se suma a casos anteriors d'entrenadors que van arribar tocats al clàssic i que van acabar de ser condemnats per un mal resultat contra l'etern rival. Els repassem.

Benito Floro (1993/94)

El 5-0 del Dream Team de Cruyff

Se les havien tingut quan Benito Floro era a l’Albacete, i Johan Cruyff no acabava de trobar la manera de derrotar-lo. Però la visita del Madrid al Camp Nou va desfer el malefici. Tot i les vigilàncies inicials per por de perdre, l’agressivitat blaugrana es va menjar els plans tàctics de Benito Floro, que va marxar amb un històric 5-0 a la motxilla, després del hat trick de Romário i les dianes de Koeman i Iván Iglesias. La humiliació va acabar de prendre-li a l’entrenador madridista els pocs suports que tenia entre els directius, i unes jornades més tard va acabar sent destituït.

Guus Hiddink (1997/98)

La llavor de l’era Florentino

Dos gols de Luis Enrique i un de Rivaldo van condemnar el Madrid de Mijatovic, Seedorf, Panucci i Roberto Carlos a una derrota per 3-0 al Camp Nou que deixava els blancs en cinquena posició a la classificació. Els culers lideraven la taula. L’ensopegada va deixar Guus Hiddink molt tocat a la banqueta blanca. El president Lorenzo Sanz, que l’any anterior havia guanyat la desitjada séptima, va intentar defensar-lo en el càrrec, però ni tan sols la contundent victòria a la Copa davant del Racing de Santander va calmar els ànims. El va substituir John Benjamin Toshack, que l’any següent tampoc va completar la temporada. La tecla per estabilitzar el club va acabar sent Vicente del Bosque, que va tornar a repetir corona europea. D’aquí naixeria l’era Florentino Pérez.

Mariano García Remón (2004/05)

La decadència dels galàctics

La temporada no havia començat bé a Madrid: José Antonio Camacho renunciava a la banqueta a la jornada tres, incapaç de liderar el vestidor madridista. Era l’època de Beckham, Figo, Zidane, Raúl i Owen. L’era dels galàctics. Mariano García Remón va ser designat a la jornada 4, però dos mesos més tard va estimbar-se al Camp Nou. La derrota per 3-0 va distanciar els blaugranes a 7 punts de la classificació i, tot i que només s’havia disputat un terç del campionat, les alarmes es van encendre. S’estava acabant la fórmula que havia donat tants èxits a l’entitat madrilenya. Dues jornades després de perdre el clàssic, García Remón va ser cessat i al seu lloc hi va entrar Vanderlei Luxemburgo, que tampoc va encetar un cicle. Capello i Schuster acabarien redreçant el rumb després.

Vanderlei Luxemburgo (2005)

El dia de l’ovació a Ronaldinho

Va fer una exhibició. Ronaldinho va lluir tot el seu talent al Bernabéu amb dos golassos. Després del 0-3, el públic va aplaudir la superioritat blaugrana i l’estrella brasilera. És una de les escenes més repetides d’un clàssic. El tècnic Vanderlei Luxemburg només va resistir dues jornades més al càrrec.

• 

Un dur termòmetre per avaluar banquetes

Frank Rijkaard (2007/08)

El Bernabéu obre l’etapa Guardiola

El cas de Frank Rijkaard és l’únic exemple d’un entrenador del Barça a qui se li fa la creu en un clàssic. El seu cicle ja havia anat deixant símptomes de decadència, però el 4-1 del Bernabéu en l’avantpenúltima jornada i després d’haver hagut de fer-li el passadís de campió al Reial Madrid pel títol de Lliga va esmicolar tots els arguments a la junta de Joan Laporta. De fet, s’ha acabat explicant que hores abans del partit ja se li va comunicar al tècnic que seria cessat a final de temporada. Ho va fer Txiki Begiristain a l’hotel de concentració. Rijkaard encara tenia un any de contracte, però l’aposta del club ja era ferma: Pep Guardiola, aleshores tècnic del filial, es faria càrrec de l’equip. En arribar, Guardiola va prescindir de Ronaldinho i Deco, els estendards de l’era anterior.

Bernd Schuster (2008/09)

“No es pot guanyar al Camp Nou”

El temps va acabar donant-li la raó, però dir tan obertament que el Barça de Guardiola era superior i que era impossible derrotar-lo al Camp Nou va fulminar Bernd Schuster. Des de la direcció esportiva, Pedja Mijatovic va cessar-lo només quatre dies abans de jugar el clàssic. Juande Ramos va ocupar el seu càrrec i va parlar de “prestigi” per reivindicar l’orgull competitiu que sempre havia de tenir el Madrid. El Barça va guanyar per 2-0.

Rafa Benítez (2015/16)

L’última víctima d’un clàssic

Era novembre. Messi arribava just i va començar el partit a la banqueta. Però el Barça de Luis Enrique, fins i tot sense la seva estrella, va passar per sobre del Madrid al Bernabéu. El 0-4 va sacsejar les clavegueres madridistes durant un parell de setmanes fins a fer caure Rafa Benítez, la gran aposta de Florentino Pérez per recuperar l’ordre perdut del segon any d’Ancelotti. L’entrada de Zidane, a la jornada 19, va catapultar el Madrid, que va remuntar a la Lliga i va acabar guanyant la Champions.

Julen Lopetegui (2018)

L’ombra de Cristiano

No acaba de trobar ni els gols ni l’espurna competitiva que resolien els partits més grisos. L’actual Madrid no sembla haver-se refet de la sortida de Cristiano Ronaldo. Per molt que, per moments, a l’equip de Julen Lopetegui se li detectin més intencions i més joc que en algunes etapes de l’era Zidane, l’entorn madridista està desencantat. La premsa apunta a l’entrenador després de tres derrotes i dos empats en nou jornades de Lliga. El pobre bagatge golejador, que ha tingut el Madrid sense marcar un gol durant 481 minuts, està indignant l’afició i molts exigeixen que el clàssic al Camp Nou sigui el punt d’inflexió. Si no es guanya el Barça o s’aconsegueix un bon resultat -i una bona actuació-, perilla la continuïtat de Lopetegui, que no s’ha acabat d’allunyar de la polèmica pel seu fitxatge abans del Mundial.

fatiga

La fatiga crònica és una patologia, però també és un símptoma que està present en moltes malalties. És normal que les persones sanes tinguin sensació de cansament després de fer un esforç, però habitualment es recuperen després de dormir. Parlem de la fatiga crònica amb un dels seus referents, José Alegre, que ha participat recentment en el Women 360º Congress.

¿Quan es considera la fatiga crònica una malaltia?

Quan la sensació de cansament no desapareix després de dormir es parla de malaltia, i és un dels símptomes clau de la fatiga crònica: llevar-se al matí amb sensació d’esgotament extrem després d’haver dormit és senyal de son no reparador. Estar més de sis mesos amb aquest quadre és un senyal d’alarma, com ho pot ser la pèrdua de pes inexplicable i la febre sense motiu.

És molt més que estar cansat.

Sí. És el que comporta el cansament: quan els afectats fan un petit exercici com ara pujar escales o fer el llit, els costa recuperar-se. O quan llegeixen, els costa integrar la informació i també presenten problemes de concentració i de memòria immediata. Amb aquests criteris es pot diagnosticar la malaltia. És un cansament extrem com el d’una grip crònica. Un cansament duríssim durant molt de temps. La malaltia fa reduir l’activitat, però com més descanses pitjor; s’ha de fer exercici físic programat.

¿És una malaltia prou coneguda pels professionals i per la societat?

Catalunya n’és pionera al món i hi ha hagut sensibilitat per formar professionals. Això és fonamental, perquè malalties com aquesta no s’han estudiat a la universitat. El problema és que la persona que perd pes està malalta, i la que té febre, també. Però estar cansat es considera que té a veure amb problemes psicològics o al fet d’estar estressat.

¿Està descartat que sigui una malaltia psicològica?

Científicament, està clar que no ho és. És una malaltia reconeguda per l’OMS, forma part de la família de les malalties immunoinflamatòries amb predisposició genètica. Com funciona? Tenim informació a les cèl·lules, i una manera de reaccionar davant d’un estímul, com ara una infecció, és desenvolupar fatiga crònica. El mateix virus pot generar diferents formes de reacció.

Per què hi ha persones que desenvolupen la malaltia i d’altres que no?

Pels estímuls als quals està sotmesa la persona. Per exemple, tots tenim anticossos del virus Epstein-Barr. Un percentatge de persones ha desenvolupat la coneguda com a malaltia del petó -amb febre i malestar- i després hi ha un grup de malalts que desenvoluparan fatiga crònica. I estem estudiant per què. També hi ha persones el primer contacte amb la malaltia de les quals és després d’un citomegalovirus.

Té un component genètic?

El 30% de malalts de fatiga crònica tenen familiars de primer ordre amb malalties immunoinflamatòries, com artritis reumatoide, lupus o fatiga crònica.

Quanta gent afecta?

Gairebé un 2% de dones d’entre 18 i 50 anys poden tenir síndrome de fatiga crònica.

Quin és el perfil del pacient?

Ho hem estudiat amb el grup de psicologia de la Vall d’Hebron. Abans d’emmalaltir, la persona és extremadament brillant en l’exercici físic i intel·lectual, té un coeficient alt i un defecte de personalitat: és perfeccionista. Molts pacients tenen estudis superiors i una feina qualificada. Però l’activitat laboral estarà limitada per la malaltia i això és un problema seriós. La mitjana d’edat dels pacients és de 40 anys. Quan venen a la consulta el 65% han hagut de deixar de treballar. Això és important perquè els encanta la seva feina i mai han agafat una baixa abans de la malaltia. La Vall d’Hebron té un grup propi de fatiga crònica. Però falten fons per investigar.

Només afecta adults?

És preocupant perquè la fatiga crònica ja afecta nens i adolescents. I és una causa indiscutible de fracàs escolar amb l’agreujant que són nens espavilats abans d’emmalaltir. Hi ha casos en què primer diagnostiquem el fill i després el pare. Hi ha persones que tenen el gen i mai desenvolupen la malaltia, i d’altres que ho fan als 4 anys o als 20.

Té cura?

En medicina interna és difícil parlar de curació, podem parlar de de remissió tant parcial com completa, però de curació és molt difícil. Amb tot, s’estan desenvolupant diferents línies de treball.

Barnaby Wass

Barnaby Wass correrà aquest dissabte 36 km a la serra del Catllaràs, al Berguedà, per una bona causa. És la Transperfect Mountain Challenge, una cursa d’orientació solidària per recaptar diners per lluitar contra el càncer infantil. Els diners aniran a l’Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya (Afanoc) i es destinaran a la millora dels espais de La Casa dels Xuklis, una casa d’acollida per a familiars de nens amb càncer. Wass està molt agraït per l’ajuda que ell i la família van rebre quan el seu fill León va patir leucèmia.

Comencem pel principi. El León tenia 18 mesos quan li van diagnosticar leucèmia.

El León començava a caminar i tenia molts blaus. Al principi no es notava, però anaven a més. Amb els resultats a la mà el metge ens va dir: “Heu sentit mai a parlar de leucèmia?” Ens vam quedar en xoc. La sort és que entre l’un i els deu anys les taxes de curació són elevades.

Com vau rebre el diagnòstic?

Vam pensar en totes les possibilitats, però no en aquesta. Es fa difícil de creure. Ens vam quedar a l’hospital tres mesos. La meva dona dormia a l’hospital amb el León i jo a casa amb la Scarlett, la nostra filla gran. La meva dona va deixar de treballar i jo treballava des d’allà, amb el mòbil. Els voluntaris d’Afanoc ens van ajudar molt. Vivíem dia i nit a la planta oncològica i ells hi posen neveres, taquilles, voluntaris que es queden si t’has d’anar a dutxar o una sala de jocs per als nens que no poden sortir al parc a jugar. I els voluntaris tenien credibilitat, perquè són gent que han passat per experiències similars.

Com és l’ambient a la planta oncològica pediàtrica?

És molt dur. Hi ha de tot, no només leucèmia, i hi ha nens que no ho superen. És molt difícil. Els pares passem molt de temps junts, n’hi ha de tots els orígens i tots ens barregem a la planta. És un context molt especial que no es dona en cap altre lloc.

El León era llavors molt petit. ¿Li heu explicat el que va passar?

Té una hemiplegia fruit del tractament, i li hem explicat que és una seqüela del seu combat contra la malaltia. [S’emociona] Ara que han passat cinc anys de la remissió i ja es considera curat, ja en puc parlar. Volia fer alguna cosa per ajudar Afanoc, però no em sentia amb prou força, abans. Ara és més fàcil.

Com ho vas plantejar?

Els voluntaris ens van ajudar molt. Metges i infermeres també van fer molt bé la seva feina, però aquesta ajuda als familiars els que la fan són voluntaris. I vaig veure que era molt important, aquesta tasca. Amb la Transperfect Mountain Challenge volem recaptar diners per a La Casa dels Xuklis, on es poden allotjar les famílies de fora de Barcelona que tenen un nen ingressat aquí. Ja portem 30.884 euros. La meva empresa s’ha bolcat en l’organització i per cada euro recaptat l’empresa en donarà un altre. És una aportació que té impacte en coses concretes: els diners serviran, per exemple, per comprar calderes per als pisos.

El León té dues germanes: la Scarlett, que té vuit anys, i l’Opal, que llavors encara no havia nascut. Com ho viuen els germans de nens amb càncer?

La Scarlett i jo vam passar molt de temps junts. Ella també passava molt de temps a la planta oncològica. Anava a l’escola i quan la recollia anàvem a l’hospital fins que arribava l’hora de tornar a casa. Ella ho va integrar en la seva vida quotidiana.

I quan el León portava dos anys de tractament, a tu et diagnostiquen mieloma múltiple.

Quan la meva dona estava embarassada de l’Opal ens va caure això a sobre. És un càncer de la sang. És lent i és més habitual en gent gran. Encara es considera incurable, però vaig entrar en un assaig clínic a l’Hospital Clínic amb nous fàrmacs. He fet un tractament de tres anys que fins ara ha donat molt bons resultats, però no se sap què passarà, no puc dir que estigui curat.

Tens més projectes.

Part del meu tractament va consistir en un autotrasplantament i vaig estar en un projecte pilot que consistia en ingressar en pisos -no a l’hospital-, i a mi això em va ajudar molt. I en lloc de deixar de treballar, el meu cap em va donar més responsabilitats. Tot plegat em va anar bé per no sentir-me pacient. En aquest sentit, crec que fer el tractament dels nens a casa seria increïble. Però jo no soc especialista i Afanoc sí, així que la meva manera de contribuir és recaptant diners.

Com es paeixen dos càncers en una família?

Per a mi va ser molt més fàcil gestionar la meva malaltia que la del meu fill. Ara tinc el deure de seguir viu pels meus fills. Jo ho sento així. Em sentia amb el deure de sobreviure per ells, no només per mi. Per a la meva dona, la Charlotte, va ser molt difícil. Tot se centra en el pacient i molts cops s’obliden els familiars, i per a ells és molt dur. La Charlotte estava a casa amb els nens, un en tractament, ella embarassada. I jo, ingressat.

Com esteu ara?

Molt bé. Ara fa un any que no em medico, tot i que encara tinc efectes secundaris. I el León també està molt bé. Té una discapacitat però és un nen com qualsevol altre: es vesteix sol, va a l’escola, juga a futbol...

hipoteques

El president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, ha reconegut que no han gestionat bé la sentència sobre l'impost de les hipoteques. Lesmes ha admès el "dany reputacional" al tribunal i ha demanat disculpes als ciutadans afectats.

"Lamentablement no ho hem gestionat bé. Hi ha hagut un dany. Hi ha hagut una desconfiança indeguda en l'alt tribunal. No puc més que sentir-ho, sense cap dubte. Demanem disculpes a aquells ciutadans que s'hagin pogut sentir perjudicats per aquesta gestió deficient, però el que vull és fer una crida a la confiança."

El màxim responsable del Suprem ha negat haver rebut cap pressió dels bancs. Però ha revelat que hi va haver intercanvi de trucades amb el president de la sala tercera, Luis María Díez-Picazo, quan va sortir la sentència dijous passat, una sentència que canviava el criteri del mateix tribunal i repercutia l'impost en el banc i no en el client.

Lesmes ha explicat que va demanar a Díez-Picazo que fes una nota aclaridora sobre la retroactivitat i d'altres dubtes que havien sorgit però el president de la sala va optar per convocar un ple per decidir quina jurisprudència aplica. En tot cas, Lesmes ha descartat que el faci dimitir.

Lesmes sobre el procés sobiranista: "Mai he rebut cap indicació d'ordre polític"

Carlos Lesmes s'ha referit a aquest cas després d'inaugurar la jornada de portes obertes en el Tribunal Suprem. També ha parlat del procés sobiranista a Catalunya. Ha assegurat que "mai" ha rebut cap "indicació d'ordre polític" en la causa del procés ni tampoc sobre la situació dels presos independentistes.

El president del Suprem ha defensat que en tot moment hi ha hagut un "respecte escrupolós" per part dels diferents partits i que també s'ha mantingut aquesta separació de poders amb l'arribada de Pedro Sánchez a La Moncloa. "És el que ha de ser", ha dit Lesmes, que ha remarcat que mai hi ha hagut ingerències polítiques. Sobre la qualificació dels fets, ha afirmat que ara li toca pronunciar-se a la fiscalia i que al final del judici ja sentenciaran els jutges.

Rosiñol

Rosiñol (SCC): "En Catalunya detrás de la demagogia hay tendencia a la tiranía"

l presidente de Societat Civil Catalana (SCC), José Rosiñol, ha alertado este viernes que el proceso soberanista ha instalado a la comunidad catalana en un populismo que hay que derrotar, y ha concluido: "En Catalunya detrás de la demagogia hay cierta tendencia a la tiranía". Lo ha dicho en la inauguración de la primera escuela de verano de la entidad, que se celebrará en Barcelona entre este viernes y domingo con el título 'La democracia constitucional en el siglo XXI' y en la que in ..

jamal khashoggi

.El diari Al-Araby Al-Jadeed, amb seu a Londres, va publicar fa poc una vinyeta de l’artista jordà Emad Hajjaj en què es veu un home sense rostre que porta una kufia blanca i vermella i fa un moviment d’escombrat amb la seva túnica, com si estigués executant un truc de màgia que fes flotar papers al seu voltant. A la part inferior del quadre, la mà d’un altre home, vestint el que sembla una camisa blanca botonada, aixeca el braç i deixa anar el bolígraf per intentar arribar a una altra cosa per salvar-se. Al peu de foto es llegeix: “La desaparició del periodista saudita Jamal Khashoggi”.

La vinyeta anomena la víctima, però no el perpetrador del crim. El cert és que tothom sap qui és el responsable de la desaparició de Khashoggi: el príncep de la corona Mohamed bin Salman de l’Aràbia Saudita. Però que un conegut caricaturista hagi de disfressar el culpable diu molt de la por que senten els periodistes independents del món àrab. I la desaparició de Khashoggi no ha fet més que agreujar aquesta ansietat.

Els països àrabs tenen un llarg historial a l’hora de premiar els periodistes que segueixen la línia oficial i de castigar aquells que, com Khashoggi, s’atreveixen a dir la veritat al poder. Des de les fallides revolucions de la Primavera Àrab -de les quals la tunisiana és l’única exitosa-, els ciutadans de la regió s’han vist davant la difícil disjuntiva d’haver d’optar entre règims islamistes radicals i el règim militar. Les iniciatives per presentar alternatives democràtiques han sigut sistemàticament reprimides.

Desacreditar, limitar o silenciar periodistes independents és un instrument clau d’aquesta repressió. Els governs autòcrates creen lleis i normes que els protegeixen a ells i a la seva colla de les crítiques o de l’exposició dels mitjans independents. Plantegen que només són legítims els periodistes que tenen en nòmina, els que lloen els seus governants i denigren els opositors del règim: tots els altres són enemics de l’estat.

Aquest comportament no es limita a les dictadures. Fins i tot als Estats Units, llargament admirats per la solidesa de la seva premsa lliure, protegida per la primera esmena de la Constitució, i pel seu potent periodisme d’investigació, que un cop va obligar un president a dimitir, l’administració de l’actual president, Donald Trump, ataca amb regularitat els periodistes independents titllant-los de traïdors, agents a sou i proveïdors de notícies falses.

Amb aquests atacs, Trump potser només mira d’apaivagar els seus votants de dretes i d’evitar retre comptes pels seus innombrables errors i malifetes. Però els seus atacs a la premsa nord-americana, juntament amb el seu silenci sobre atacs ocorreguts en altres parts del món, han ajudat molt a encoratjar els que atempten contra la llibertat de premsa a tot el planeta.

No hi ajuda el fet que molts d’ells, inclosa l’Aràbia Saudita, siguin dels aliats més estrets dels Estats Units. Trump ha seguit la massa habitual tendència dels EUA de posar els contractes militars lucratius per davant dels drets humans, dient que quedaria “molt decebut i enfadat” si es determinés que l’Aràbia Saudita és responsable de la mort de Khashoggi, i ha descartat trencar els grans contractes militars.

Turquia, membre de l’OTAN, organització a la qual també pertanyen els Estats Units, és el líder mundial en empresonament de periodistes, però el govern de Trump només s’ha queixat per la detenció d’un sacerdot nord-americà, recentment alliberat, i ho va fer tan sols per apaivagar sectors religiosos conservadors, començant pel vicepresident Mike Pence. Les autoritats nord-americanes no han dit res sobre la detenció a Egipte del periodista d’Al-Jazeera Mahmud Hussein, que ja fa gairebé dos anys que dura.

L’administració Trump tampoc ha comentat res sobre el fet que el març del 2017 els Emirats Àrabs Units sentenciessin el periodista jordà Taissir al-Najjar a tres anys de presó i una multa de 500.000 dírhams dels Emirats (uns 120.000 euros) per una publicació a Facebook. Ni tan sols països que no són aliats propers dels EUA han hagut d’afrontar les seves reaccions. És el cas de Birmània, on dos periodistes de Reuters han sigut condemnats a set anys de presó.

El periodisme independent només té un objectiu: trobar la veritat i difondre-la. Quan els governs poden reprimir aquests periodistes impunement, i quan altres governs mercadegen amb el seu suposat compromís amb els drets humans fonamentals a canvi de contrapartides polítiques o partidistes, la veritat es manté oculta, i d’això se’n deriven greus conseqüències.

Coneixia Khashoggi des de feia anys, tant en el vessant professional com en el personal. Era un patriota saudita que no s’oposava al sistema de govern del seu país. Sí, havia sigut crític amb certes polítiques, com la inhumana guerra al Iemen i la manera que tenen els governants saudites de tractar la discrepància, però els seus arguments sempre es basaven en fets. No era un dissident o un rebel, sinó un monàrquic que desitjava veure el seu país millor del que està. I ara pot ser que hagi pagat el preu més alt de tots per això. Els lluitadors per la llibertat del món àrab tenen al davant un camí llarg i ple de perills. Partint dels sacrificis dels herois veritables i dels demòcrates genuïns, periodistes i dibuixants com Hajjaj, en la seva lluita per drets humans bàsics com la llibertat de premsa, seguiran dient-li la veritat al poder. No obstant això, és summament injust que hagin d’anar a la batalla sense el suport d’aquells que diuen que els donen suport.