diumenge, 30 de desembre del 2018

piolina

Els 'piolins' benemèrits, així com els cossos policials en general, tenen un problema que s’hauria de solucionar immediatament. I no em refereixo als menús que els serveixen quan venen a Catalunya a fer servir la porra. Qualsevol policia té, entre les seves funcions, infiltrar-se entre els pollosos que es manifesten. I és per això que prova de disfressar-se com ells, per passar desapercebut. Per entendre’ns: en una manifestació feminista, el 'look' d’infiltrada no seria una bossa de Chanel, un jersei de La Tienda de Lolín i unes sabates Jimmy Choo, i no perquè no hi hagi feministes que es vesteixin amb aquestes peces de prestigi, sinó perquè quan surts al carrer tries un estil 'urban street'. Però tampoc cal exagerar. Per infiltrar-se a una manifestació de pagesos, per exemple, no seria correcte que l’infiltrat anés amb una forca nova de trinca, unes espardenyes de vetes i que anés cridant tota l’estona “Iep!” El mateix passa si hom vol infiltrar-se en una manifestació de 'runners per la República'. Llavors no hauries d’anar amb la roba nova de trinca del Decathlon, amb les etiquetes aquelles, llargues, sense tallar, sortint-te per la trinxa de les malles, perquè se’t veuria el llautó.
De la mateixa manera, l’infiltrat a les manifestacions d’aquest divendres també necessita urgentment un estilista. Quan en una manifestació només hi ha un senyor amb passamuntanyes, canta més que un musclo d’abans-d’ahir. Quan el del passamuntanyes, a més a més, es treu el passamuntanyes perquè té calor i se li veu el clatell, més arranat que la gespa del camp nou, encara canta més. La policia necessita, urgentment, un estilista. Algú que els ajudi en l’'outfit d’infiltrat'. Algú els ha de dir que el mocador palestí que lluïa el difunt Arafat ara ja només el porten ells

l'aire,la llum i l'hora violeta de t s eliot

És un dels monuments de la poesia contemporània. La terra eixorca, de T. S. Eliot, ens posa davant el desencís de la modernitat. És, d’alguna manera, la cara íntima d’ El malestar de la cultura de Freud, escrit a la mateixa època. Eliot, l’erudit vençut per la vida. Som als anys 20 del segle XX. La Primera Guerra Mundial ha resultat devastadora, amb milions de morts en l’infern de les trinxeres i la fi del que Zweig batejaria com El món d’ahir, la il·lusió d’una civilització burgesa endreçada, amb rics cultes i pobres obedients i feliços. Tot això s’ensorra. L’angoixa d’Eliot, el seu pessimisme, el seu profund esquinçament interior, anticipen que el pitjor està per venir: la Segona Guerra Mundial. No hi ha esperança. No hi ha primavera: “Abril és el mes més cruel, brostant / liles en la terra morta, barrejant / memòria i desig, removent / les arrels mig adormides amb pluges de primavera. / L’hivern ens mantenia calents, cobrint / la terra amb la neu de l’oblit, nodrint / un poc de vida en tubercles secs”.
Així comença el llibre, ara traduït per Marta Nadal. L’ha publicat Lleonard Muntaner Editor, amb pròleg de Bernat Nadal. S’afegeix a les traduccions d’Agustí Bartra, Joan Ferraté i Rosa Leveroni. Com escriu el prologuista, “l’espiritualitat, la tradició, la vida, la mort, les passions, la filosofia, especialment l’oriental, la decadència de la societat moderna, que protagonitza massa sovint accions violentes, i les frustracions de l’ésser humà són idees exposades directament en els poemes de La terra eixorca. I, també, de forma més discreta, l’escriptor ens assenyala que, igual que la mort, la possibilitat de regeneració, o de purificació, només pot arribar per l’aigua o pel foc”, a través de cites de sant Agustí o del Sermó del Foc.
No és un text fàcil. La gran erudició d’Eliot fa que s’oculti rere un univers riquíssim de referències, des de la llegenda del Sant Grial fins a laDivina comèdia, del tarot a Shakespeare o Baudelaire. Pot ser alhora planer i hermètic. La seva decebuda sexualitat i sentimentalitat tenyeixen els versos d’una bellesa amarga: “Aquesta nit tinc nervis. Sí, molts. Queda’t amb mi. / Parla’m. Per què mai no parles? Parla. / En què penses? Què penses? Què? / Mai no sé en què estàs pensant. Pensa”. O, més explícit: “El moment ara és propici, segons li sembla, / el sopar ha acabat, ella està avorrida i cansada, / intenta fer-se-la seva amb carícies / que, malgrat no ser refusades, tampoc són desitjades. / Sufocat i decidit, es decideix a atacar; / les mans exploren sense trobar resistència; / la seva vanitat no requereix cap resposta, / i entén com a acceptació la indiferència d’ella”.
Del principi a la fi, tot gira al voltant d’una buidor existencial, tot porta a esperar el remolí final: “...no em sentia / ni viu ni mort, i no sabia res, / mirant dins el cor de la llum, el silenci”. “Aquell que vivia, ara ja és mort / nosaltres que vivíem ara ens estem morint / amb un poc de paciència”. La vida com una presó enrunada.

nous rics

No totes les persones estan preparades psicològicament per fer-se milionàries de la nit al dia. Segons el Fons Nacional per a l'Educació Financera (NEFE), set de cada deu guanyadors d'una loteria s'acaben empobrint al cap de cinc anys d'haver-los tocat el premi. Ho recull un estudi elaborat per experts en psicologia, economia i humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que apunta que, sovint, els anomenats 'nou-rics' no són capaços de gestionar la seva fortuna ni les emocions de satisfacció i eufòria que es deriven d'aquest estatus econòmic sobrevingut.
De fet, l'informe assenyala que a l llarg dels anys hi ha hagut casos en què  els individus, tot i haver guanyat una important suma de diners, han acabat sols i arruïnats i, en el pitjor dels casos, s'han acabat suïcidant . "Rebre una immensa fortuna de cop pot descol·locar una persona i pot fer que li sigui difícil refer la seva vida quotidiana", explica Francesc Núñez, professor d'estudis d'arts i humanitats de la UOC.
Així, guanyar  la loteria sovint capgira el món dels individus: no només poden acabar sentint-se malament amb ells mateixos, sinó que de vegades ni tan sols es reconeixen. L'informe de la UOC detalla que la riquesa els desequilibra i els porta a prendre decisions il·lògiques i irracionals sobre negocis o compres molt cares. I és que el fet d'haver guanyat els diners per atzar fa que algunes persones no donin a la fortuna el valor que li donarien si l'haguessin aconseguit després de molt d'esforç i temps, i això els empeny a malbaratar els diners.

Desconeixement financer generalitzat

La professora d'estudis d'economia i empresa de la UOC Elisabet Ruiz assegura que aquesta tendència es deu "al desconeixement financer i a la mala gestió dels diners" de la societat, i que les dues problemàtiques també tenen un enfocament molt lligat a l'entorn familiar de cada guanyador. "Si una persona ha viscut en una família en què mai no hi ha hagut diners, quan li toqui la loteria se'ls gastarà de seguida, perquè no està acostumada a tenir-ne. En el cas contrari, la persona serà capaç d'estalviar-los i fer-ne un bon ús a llarg termini", sosté Ruiz. "Al final, molts guanyadors ho acaben perdent tot perquè no tenen els capitals personals ni socials per moure's en el món en què els diners els han col·locat", coincideix Núñez.
De fet, un estudi del Global Financial Literacy Excellence Center constata que només el 49% de la població adulta de l’Estat espanyol té coneixements financers, una xifra que se situa per sota de la mitjana europea en termes d'educació financera. Els experts apunten aquest desconeixement com un dels factors que expliquen la mala gestió d'un premi de loteria. El professor d'estudis d'arts i humanitats alerta, a més, que si bé aquestes persones sovint estan més predisposades a compartir la seva sort amb la seva xarxa familiar o social, també se senten més pressionades per les demandes i necessitats d'aquest entorn pròxim. Tot un risc que potencia que, a ulls d'aquests cercles, l'individu acabi convertint-se en un banc d'on aconseguir  diners més fàcilment i més ràpidament.
I és que encara que n'hi ha  molts que avui dia creuen que la seva vida milloraria amb el compte bancari ple, un estudi de finals dels anys 70, elaborat pel reputat psicòleg nord-americà Philip Brickman, ja demostrava la veracitat de la famosa dita "Els diners no donen la felicitat". Prenent com a referència  un any després de guanyar la loteria, Brickman va demostrar que el grup de guanyadors no havia aconseguit ser més feliç que l'altre grup de persones a qui l'atzar no havia afavorit. 
Segons l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), la rifa de Nadal és la que té més adeptes a l’Estat, amb un 70% de participació, per davant de la de Reis o la del Nen, amb un 65%. Amb tot, que tingui més participació no significa que els jugadors tinguin més probabilitats de guanyar. La professora d'estudis d’economia i empresa de la UOC Elisabet Ruiz assegura que, estadísticament, la probabilitat que et toqui la grossa de Nadal és només del 0,000001%. "Hi ha 100.000 boles iguals que tenen les mateixes probabilitats de sortir", puntualitza.

dones 2018

Sens dubte, el 2018 ha sigut un any d’eclosió del moviment feminista i en què moltes dones han tingut un paper protagonista, individualment i col·lectivament, tal com va passar a les eleccions legislatives nord-americanes. L’ARA ha triat 18 dones, des de la primera ministra britànica Theresa May, a la corda fluixa a causa del Brexit, fins a la migrant Carmen Juares, passant per una mestra del sistema educatiu català, per repassar els fets més destacats de l’any

Lledoners i Waterloo: la política catalana es trasllada a la presó i a l’exili

Per Ot Serra
Abans que Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i el govern de Carles Puigdemont entressin a la presó arran de la querella per rebel·lió de la Fiscalia General de l’Estat, Carme Forcadell feia mesos que personificava el blanc de la repressió judicial de l’Estat contra l’independentisme, amb múltiples advertències del Tribunal Constitucional (TC) per la seva acció com a presidenta del Parlament. Va ser l’inici de la judicialització del Procés, culminada amb l’empresonament i l’exili pels fets del 20 de setembre davant la conselleria d’Economia, el referèndum de l’1-O i la declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017. Enmig de les onades de solidaritat per la repressió a l’independentisme, ha clamat al cel de manera especial l’empresonament de Forcadell, a qui la Fiscalia situa com una de les líders de la rebel·lió i per a qui demana 17 anys de presó. Fa només uns dies que mig miler de diputats de 25 països diferents van fer públic un manifest en què reclamaven l’alliberament de l’expresidenta de l’ANC, de qui subratllen que es va limitar a no impedir les tramitacions de les propostes que exposaven els diputats de la cambra catalana.
El 2018, però, el protagonisme de Forcadell ha minvat pel fet de no repetir com a presidenta del Parlament i abandonar l’acta de diputada d’ERC al mes de març, el dia abans que ingressés a presó amb motiu del seu processament al Tribunal Suprem. La desaparició de la primera línia ha provocat que el focus s’hagi situat sobre els presos de Lledoners i els exiliats que sí que es mantenen involucrats en el dia a dia de la política i, de retruc, una certa invisibilització de la situació de Forcadell i l’exconsellera de Treball, Dolors Bassa, empresonada a Puig de les Basses (Figueres). Aquell 23 de març també van entrar a presó Jordi Turull, Raül Romeva i Josep Rull, l’endemà de la primera sessió del debat d’investidura -fallida- de l’exconseller de Presidència. Se sumaven a Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Sànchez i Cuixart, que des que van entrar a presó no n’han tornat a sortir.
El Suprem va impedir que Turull se sotmetés a la segona sessió del debat d’investidura i l’exconseller s’afegia a la llista de candidats a la presidència de la Generalitat vetats per la justícia espanyola: el TC va dictaminar el 29 de gener que Puigdemont havia de ser físicament al Parlament per ser investit i que, a més, necessitava l’autorització de Pablo Llarena. El 9 de març era Jordi Sànchez qui veia negada la seva candidatura a la investidura, perquè no va rebre el vistiplau del jutge instructor de l’alt tribunal per sortir en llibertat i assistir al Parlament. No va canviar res tampoc després que el Comitè de Drets Humans de l’ONU demanés a l’Estat que es garantissin els drets polítics de Sànchez. Les peticions de llibertat dels presos polítics es compten per desenes en aquesta causa, totes fracassades. Especialment cruenta va ser la denegació a Forn del 22 de març, que desoïa la petició de la Fiscalia -li imposava una fiança de 100.000 euros per sortir d’Estremera- en benefici de la demanda del partit d’extrema dreta Vox, que exerceix l’acusació popular.
La causa dels presos -i de Trapero i la cúpula d’Interior a l’Audiència Nacional-, que seuran al banc dels acusats aviat, contrasta amb la dels exiliats, que van veure com Llarena renunciava a les seves extradicions després que la justícia alemanya estigués disposada només a extradir Puigdemont per malversació. Des de fa mesos, en la legislatura del quart candidat, Quim Torra, Lledoners i Waterloo s’han convertit en l’epicentre de la política, d’on ha nascut un partit -la Crida- i s’han consolidat dos lideratges: Oriol Junqueras i Jordi Sànchez.
Carme Forcadell
Carme Forcadell (Xerta, 1955) va imprimir caràcter a la presidència de l’ANC -”President, posi les urnes”, va exigir a Artur Mas a les portes del 9-N-, abans de fer el salt a l’arena institucional. Al capdavant del Parlament , va ser diana de crítiques de l’oposició i va viure el “masclisme del sistema”, segons explica en una entrevista recent a Nació Digital des de Mas d’Enric. Confessa que el feminisme és el “motor del canvi del segle XXI” i una de les lluites a què es vol dedicar quan surti de la presó.

‘L’any que vam Brexit perillosament’

Per Quim Aranda
Aquest mes de març el 95% de l’acord de sortida del Regne Unit de la Unió Europea (UE) estava pràcticament segellat. Però aleshores es va començar a parlar d’un tema -la frontera d’Irlanda- que durant la campanya del referèndum del 2016 no va generar mai cap titular, amb excepció feta del dia que dos gats molt vells, John Major i Tony Blair, es van plantar junts al mig del pont de la Pau de Derry, a pocs quilòmetres de l’actual no-frontera entre Irlanda del Nord i la República d’Irlanda, i van advertir dels riscos que comportava per al procés engegat amb els Acords de Divendres Sant del 1998 sortir de la UE. Ningú no en va fer cas i ara se’n paga el preu. Sense la garantia exigida per Dublín perquè la frontera quedi oberta sota qualsevol circumstància, el pacte de retirada ja s’hauria aprovat i el Regne Unit i May s’haurien estalviat episodis esperpèntics.
La premier ha superat una qüestió de confiança interna del seu partit i ha resistit, a cara descoberta, tota mena d’atacs al Parlament sense fer gaires escarafalls. Però encara ha d’encarar el repte més difícil: fer que els Comuns s’empassin el que ha dut de Brussel·les. Si els propers dies de suposada concòrdia nadalenca la UE no li fa alguna concessió més, o els alquimistes de Downing Street no troben la fórmula de la pedra filosofal que converteixi una declaració política en un acord que sembli jurídicament vinculant per dir el contrari del que ja diu l’acord, en tres setmanes May xocarà amb la realitat que ha estat ignorant fins ara. I és que l’oposició, un sector rellevant del seu partit i els socis nord-irlandesos que li donen suport no donen suport al pacte. Potser el de May és l’únic possible ateses les línies vermelles que ella mateixa es va imposar -sortir del mercat únic i de la Unió Duanera tot i malmetre l’economia britànica- per acabar amb la lliure circulació de persones. Però el Brexit és un càncer que corromp tot el que toca, i que ha dividit el país en dos. I encara que el Regne Unit surti per fi de la UE el 29 de març del 2019, o no, el mal profund ja està fet. Parafrasejant el títol del clàssic film de Peter Weir, el 2018 ha estat “l’any que vam Brexit perillosament”. Però el 2019 encara pot ser molt pitjor.
Theresa May
Tot just amb 62 anys, durant quaranta ha militat als conservadors britànics. Diu ella que això imprimeix caràcter i empelta de sentit del deure públic. Líder ‘tory’ discutida des del primer dia (juliol, 2016), s’enfronta a la tasca titànica de quadrar el cercle del Brexit. Humiliada per tothom, des de Trump fins als seus diputats, resisteix com la Cambra dels Comuns: que cau a trossos però manté l’altivesa que desafia l’home i la història.

L’escanyament de les ONG de rescat al mar

Per Mònica Bernabé
Tot va canviar el 15 de març. Aquell dia l’ Open Arms va salvar fins a 216 refugiats en aigües internacionals davant el litoral libi, i els seus voluntaris van ser amenaçats de mort pel capità d’una patrullera militar de Líbia mentre rescataven una pastera. La patrullera es volia quedar els nàufrags per obligar-los a tornar a la costa líbia. Però Anabel Montes i la resta de voluntaris de l’ONG badalonina s’hi van negar: no podien acceptar de cap manera que els refugiats tornessin a l’infern d’on fugien. Després el govern italià va acusar l’ Open Arms d’interferir en les feines de rescat de les autoritats líbies, malgrat que els voluntaris de l’ONG havien arribat abans que la patrullera al lloc on la pastera anava a la deriva.
L’incident va servir d’excusa perquè la justícia italiana obrís una investigació contra l’ONG acusant-la d’haver afavorit la immigració clandestina. Així va començar l’escanyament de les ONG de rescat al mar, que l’any 2017 ja havien topat amb tota mena d’obstacles de les administracions per poder treballar. Al juny, amb l’arribada de la xenòfoba Lliga al govern italià, se’ls va donar el cop gràcia. El nou ministre de l’Interior italià, el controvertit Matteo Salvini, no va deixar que cap vaixell de rescat més desembarqués refugiats a les costes italianes. La resta de països de la Unió Europea van reaccionar mirant cap a una altra banda: cap altre se’n volia fer càrrec. Així, els salvaments es van convertir en una odissea: les embarcacions de rescat podien estar-se setmanes al mar amb centenars de migrants a bord sense que cap país els donés port per desembarcar i posant-los cada cop més traves burocràtiques.
Fa dos anys hi havia fins a 12 vaixells humanitaris navegant davant la costa líbia. Actualment, després que el vaixell Aquarius hagi quedat immobilitzat perquè cap país li vol donar bandera i per un suposat problema en la gestió de residus, només hi queden tres embarcacions: l’ Open Arms, l’alemany Sea Watch i un nou vaixell italià, el Mare Ionio. El que no ha canviat durant tot aquest temps és el drama al Mediterrani central: almenys 1.306 persones hi han mort aquest any, segons l’Organització Internacional per a les Migracions. I les pasteres continuen salpant.
Anabel Montes
La socorrista Anabel Montes, de 30 anys, va ser la cap de la missió 43 de l’ Open Arms, un autèntic maldecap. Van rescatar 216 refugiats en aigües internacionals i es van negar a lliurar-los a les autoritats líbies. Això li va costar que la justícia italiana l’acusés d’“immigració clandestina”.

Les dones encapçalen la contestació contra Trump als EUA, mentre els enemics a fora també creixen

Per Sònia Sánchez
El vot de les dones va ser clau en les eleccions de mig mandat als EUA, el novembre passat. El 59% de les dones van votar pels demòcrates i un 40% pels republicans. Els homes van votar en un 51% republicà i un 47% demòcrata. “La bretxa de gènere és avui una divisió de primer ordre en la política nord-americana”, diu Sean Trende, analista de Real Clear Politics (RCP). Les dones encapçalen la contestació contra el president Donald Trump, que aquest 2018 ha continuat ampliant la polarització social als EUA, amb polèmiques com la del candidat al Suprem Brett Kavanaugh, acusat d’abusos sexuals, i ha aprofundit el seu aïllament en el terrney internacional. La sortida de l’acord nuclear amb l’Iran, al maig; la decisió precipitada de retirar-se de Síria, fa poc, i la guerra comercial han eixamplat l’enfrontament de Trump amb potències històricament aliades, mentre s’acostava a Rússia i fins i tot al líder de Corea del Nord, Kim Jong-un, amb qui va acordar el desgel durant una cimera històrica el juny passat. Dins de casa, Trump manté una aprovació del 40%, “inusualment baixa per a un president quan l’economia va bé”, diu Trende. Només els homes blancs amb pocs estudis, les zones rurals i els evangelistes donen suport a Trump, uns canvis en la base electoral dels republicans “que són aquí per quedar-s’hi” quan plegui. El Partit Republicà ha perdut el suport de les àrees residencials de l’extraradi urbà ( suburbs ), que s’han fet demòcrates. Un vot moderat que farà de contrapès a l’ala més radical del partit blau, que també ha brotat amb força aquest 2018 i en què Alexandria Ocasio-Cortez encara té molt a aportar.
Alexandria Ocasio-Cortez
Nascuda al Bronx fa 29 anys i d’origen porto-riqueny, Alexandria Ocasio-Cortez és la gran sorpresa del 2018 en la política dels Estats Units. Amb un discurs declaradament “socialista” va guanyar un escó al Congrés pels demòcrates. Dona, jove, llatina i radicalment progressista, el 2018 ha trencat motllos i ja és un dels valors en alça del renovat Partit Demòcrata.

La cursa per les municipals a Barcelona promet ser més disputada que mai

Per Elena Freixa
El 2018 ha sigut un any de sorpreses a la política municipal de Barcelona. El que prometia ser un període perquè l’equip de BComú calibrés les possibilitats d’una reelecció més o menys còmoda d’Ada Colau com a alcaldessa, ha acabat en un ball de cares noves -algunes d’insospitades, com la de l’ex primer ministre francès Manuel Valls- que li disputaran Barcelona a les pròximes municipals del 2019.
L’any ha portat moviments a gairebé tot l’arc polític municipal. D’una banda, l’arribada d’Ernest Maragall com a alcaldable d’ERC -en un intercanvi de càrrecs amb Alfred Bosch- i, de l’altra, unes primàries promogudes per l’ANC que pretenien aglutinar l’independentisme i que han derivat en una candidatura que capitanejarà Jordi Graupera.
La candidata oficial del PDECat és Neus Munté, però encara està per veure què farà Ferran Mascarell, que s’erigia com el candidat de l’espai de JxCat i que ara no descarta fins i tot presentar-se pel seu compte. La CUP encara no ha aclarit quina cara nova liderarà la seva candidatura.
Al flanc unionista, que Valls aspira a liderar com a nom de Ciutadans, també hi ha canvis amb l’aterratge de l’empresari Josep Bou com a aposta del PP.
Només el líder socialista, Jaume Collboni, ha resistit juntament amb Colau la trituradora d’aquest mandat. Els comuns han patit el cost d’un govern en minoria amb derrotes com el tramvia per la Diagonal i la multiconsulta, tot i que acaben podent-se penjar la medalla de la mesura que permetrà reservar el 30% dels nous pisos a habitatge assequible.
Ada Colau
Ada Colau (Barcelona, 1974) ha vist com en els últims mesos li sortien nous contrincants en la batalla per l’alcaldia de Barcelona, que es jugarà l’any que ve. Ella ja ha anunciat que plantarà cara per assegurar-se un segon mandat. La campanya promet ser intensa -com ho ha sigut ja el 2018- amb la crisi de l’habitatge com un dels grans problemes per resoldre a la ciutat.

Un any des de les eleccions del 21-D marcat pel Constitucional i el Suprem

Per Núria Orriols
L’independentisme va assolir la majoria absoluta el 21-D en les eleccions convocades pel 155 i, contra tot pronòstic, Carles Puigdemont (JxCat) va mantenir el lideratge dins del sobiranisme. El resultat -definit com a “excepcional” pels dirigents implicats tenint en compte l’existència de presos i exiliats- va trigar mesos a traduir-se en un nou Govern. L’únic candidat que reunia la majoria absoluta era Puigdemont, cessat pel 155 i a l’exili, però la seva investidura a distància -no va tornar de Bèlgica per evitar la detenció en territori espanyol- va ser vetada pel Tribunal Constitucional. A partir d’aquí va començar una successió de candidats fallits per la intervenció del Tribunal Suprem. JxCat i ERC van proposar Jordi Sànchez, pres, que no va aconseguir el permís per acudir al Parlament tot i la jurisprudència existent. Tampoc va ser possible elegir Jordi Turull, que va ser empresonat entre la primera i la segona volta de la investidura. No va ser, doncs, fins al maig que la cambra va escollir Quim Torra amb els vots de JxCat i ERC i l’abstenció de la CUP, decidida a passar a l’oposició. Aquest any el Govern ha estat marcat per les discrepàncies entre JxCat i ERC sobre l’estratègia del Procés. La màxima expressió de la crisi va arribar amb la suspensió dels diputats processats per rebel·lió, que els partits han resolt de manera diferent: els diputats d’ERC van optar per ser substituïts i exercir el vot a través d’un altre parlamentari, mentre que els de JxCat s’hi van negar i van renunciar a poder votar. El Govern està abocat, doncs, a buscar aliances més enllà de la CUP, amb els comuns com a soci prioritari.
Elsa Artadi
Elsa Artadi (Barcelona, 19 d’agost del 1976) va assumir les regnes de JxCat arran de l’exili de Puigdemont i l’empresonament de Jordi Sànchez. Després d’haver estat a les travesses de la presidència de la Generalitat, és la cara visible de l’executiu de Torra i ha esdevingut un puntal en el dia a dia del Govern.

Andalusia obre a Vox la porta de les institucions

Per Gerard Pruna
El 2018 també quedarà en el record per haver estat l’any en què la ultradreta ha fet el salt a les institucions espanyoles. Les eleccions del 2 de desembre a Andalusia van suposar l’entrada de Vox al Parlament andalús i van posar fi a l’excepció espanyola, que es mantenia com un dels pocs països europeus sense un partit netament d’extrema dreta amb representació. L’auge del partit que lidera Santiago Abascal -que va ser celebrat, entre d’altres, per Marine Le Pen- va contribuir també al tomb històric a Andalusia, on per primera vegada en 36 anys el PSOE pot quedar fora de la Junta. Tot i imposar-se a les eleccions amb 33 escons -14 menys que el 2015-, la suma de PP (26), Ciutadans (21) i Vox (12) pot desallotjar els socialistes del govern. Caldrà veure, però, quin és l’impacte de l’entrada de la ultradreta a les institucions i si un tripartit de dretes acaba assumint alguns dels postulats més durs de Vox, o si l’exemple andalús s’estén a altres institucions durant el 2019. Si es consuma el canvi a Andalusia, suposarà un cop gairebé definitiu per a la carrera política de Susana Díaz, que fa només dos anys aspirava a liderar el PSOE i que després de perdre les primàries contra Pedro Sánchez ara pot perdre la Junta.
Susana Díaz
Susana Díaz (Sevilla, 1974) semblava feta per liderar el PSOE, però després de perdre les primàries contra Pedro Sánchez la seva carrera política ha tocat fons amb els mals resultats a les eleccions andaluses, amb què el PSOE, a la pràctica, ha perdut la Junta.

La crisi migratòria enfronta partits i governs

Per Natàlia Vila
L’arribada d’immigrants ha tornat a ocupar els titulars d’aquest 2018. Els partits han utilitzat aquest debat com a argument electoral i els governs espanyol i català han discutit múltiples vegades per la gestió dels menors estrangers no acompanyats ( mena ), que ja ha comportat un forat de 50 milions al sistema de protecció de la infància a Catalunya, on hi ha gairebé 3.500 d’aquests nois. Tot i això, el col·lectiu de persones migrades -el que més creix demogràficament- continua sense tenir veu pròpia i sovint apareix als titulars com una simple xifra. Per això, quan Juares es va posar davant el micròfon durant el pregó de la Mercè va sentir una forta responsabilitat. “Tenia por de l’exposició però havia d’explicar la meva història, que és la de tantes dones migrades que no tenen veu”. La seva història és la de moltes persones que arriben a Catalunya fugint de la violència i, ara per ara, en el millor dels casos acaben amb feines precàries. Els seus problemes són els mateixos que els dels riders, les kelis, les cambreres de pis i les cuidadores sense contracte. Unes condicions que, juntament amb els estralls de la crisi, han comportat que un 12% dels treballadors catalans estiguin en risc de pobresa.
Carmen Juares
Amb 32 anys, els últims 13 a Catalunya, l’hondurenya Carmen Juares es va convertir, de sobte, en l’altaveu de totes les dones migrants quan l’actriu i directora Leticia Dolera li va cedir una part del seu temps al pregó de la Mercè de Barcelona.

La volta de campana de la política espanyola

Per Dani Sánchez Ugart
Just quan l’any arribava a l’equador, l’1 de juliol, la política espanyola va fer una volta de campana. Pedro Sánchez va aconseguir tornar a imposar-se per sorpresa a l’establishment. Ho va fer amb una moció de censura a Mariano Rajoy aprofitant la seva debilitat després de la sentència del cas Gürtel, que constatava el finançament il·legal del PP i que va posar contra les cordes els partits independentistes i el PNB, abocats a forçar la destitució del conservador. L’èxit de la moció va sacsejar el tauler polític espanyol de dalt a baix i va cobrar-se una víctima immediata i evident: Rajoy, que va anunciar immediatament la seva retirada de la política i l’obertura d’un procés de successió que, per primer cop al PP, inclouria la consulta a les bases en unes primàries que va guanyar la seva vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría. En la segona volta d’aquelles primàries eren els compromissaris del partit els que tenien l’última paraula, i van decidir rectificar els militants, optant per un gir a la dreta que duria el partit de nou a les tesis del predecessor de Rajoy, José María Aznar: van triar com a president Pablo Casado, que ha empès tot l’eix ideològic espanyol a la dreta i ha enterrat el rajoyisme.
Soraya Sáenz de Santamaría
Soraya Sáenz de Santamaría (Valladolid, 1971) va ser vicepresidenta sota les ordres de Mariano Rajoy des del 2011, amb el primer govern del conservador. Després de ser destituïda per la moció de censura del juliol, Pedro Sánchez l’ha fet consellera d’Estat.

La banca torna a protagonitzar la crònica judicial

Per Albert Martín
Quan encara no s’han apagat els rostolls de la Gran Depressió ni l’impacte que van tenir en la imatge de la banca els desnonaments i les preferents, la banca ha tornat a estar en el punt de mira aquest 2018.
El viacrucis es va iniciar un any abans amb la decisió de declarar nul·les les clàusules terra no suficientment informades i ha seguit amb un assumpte espinós: els impostos de constitució de la hipoteca. La polèmica va arrencar amb una sentència del Tribunal Suprem que dictaminava que eren els bancs els que l’havien de pagar, no els clients, com s’ha fet en les últimes dècades. Però el mateix Suprem va suspendre aquesta decisió, la qual cosa va causar un veritable terratrèmol judicial i va qüestionar, un cop més, la independència de la justícia i del poder respecte al sector bancari. La situació es va resoldre amb un decret llei del govern de Pedro Sánchez que fa recaure aquest impost en els bancs, i que obre la porta a les entitats perquè repercuteixin aquest cost en les seves hipoteques.
La banca, a més, també està pendent d’un nou conflicte legal per les hipoteques amb IRPH. Segons Goldman Sachs, això podria costar fins a 44.000 milions als bancs espanyols.
Ana Botín
Ana Patricia Botín-Sanz de Sautuola O’Shea, nascuda a Santander el 1960, va ser nomenada presidenta del Banco Santander poques hores després de la mort del seu pare i predecessor, Emilio Botín. És sens dubte la dona més poderosa de l’Íbex-35.

L’any que els metges de família han alçat la veu

Per Lara Bonilla
Després de vuit anys suportant retallades i suplint les mancances del sistema amb el seu sobreesforç, els metges de família han dit prou i aquesta tardor han fet vaga i han sortit al carrer, en una mobilització sense precedents, per denunciar la sobrecàrrega laboral que pateixen, que es tradueix en una pitjor qualitat assistencial.
L’atenció primària és el pilar sobre el qual ha de sostenir-se el sistema de salut, diuen tots els polítics, però els professionals lamenten que això no és possible sense més recursos. Reclamen un canvi de model de la primària per fer front a l’envelliment de la població i a l’augment de les malalties cròniques. Des de l’inici de la crisi s’han perdut 900 llocs de treball. Segons l’acord al qual van arribar Metges de Catalunya i l’ICS, es contractaran 250 professionals més i es dotarà de més capacitat d’autogestió els centres per organitzar-se en funció de la població que atenen. Queda veure, però, d’on surten aquests nous contractes, ja que la medicina de família pateix una pèrdua de vocacions motivada, en part, per les precàries condicions laborals.
Meritxell Sánchez-Amat
És metge de família al CAP Besòs i membre del Fòrum Català d’Atenció Primària. Mare de tres fills, des de ben jove s’ha implicat en múltiples causes i ara canalitza el seu activisme en la defensa de l’atenció primària. Reclama un canvi de model i un augment del pressupost.

El comerç enfronta les dues potències mundials

Per Paula Solanas
Els aranzels s’han convertit aquest 2018 en la nova arma del president dels Estats Units, Donald Trump, per defensar la seva posició -compromesa- com a primera economia mundial. Al març el republicà va disparar el primer tret amb l’anunci de noves taxes per valor de 50.000 milions de dòlars als productes xinesos. El govern de Xi Jinping no va trigar ni un mes a contestar al nord-americà amb la mateixa mesura, i aquest enfrontament no ha parat de créixer durant l’any. Darrere d’aquesta guerra comercial hi ha els interessos d’alguns sectors estratègics de l’economia dels EUA, com la siderúrgia o l’agricultura, inquiets per la potència dels seus competidors xinesos. A la tardor, l’escalada de tensió es va començar a suavitzar fins al punt que els dos països van signar un acord durant la cimera del G-20 a Buenos Aires. Poc després, però, el conflicte es va reactivar amb la detenció al Canadà de Meng Wanzhou, l’hereva del fabricant de mòbils xinès Huawei, per suposadament haver burlat les sancions a l’Iran. Tot fa pensar que el duel de potències tot just ha començat.
Meng Wanzhou
Meng Wanzhou (Chengdu, 1972) és la directora financera de Huawei i l’hereva d’aquest imperi xinès de la tecnologia mòbil. La seva detenció al Canadà a principis de desembre per suposadament haver burlat les sancions a l’Iran ha sigut l’últim escenari de la guerra comercial.

Les dues grans caves ja no són només catalanes

Per Elisabet Escriche
Les dues grans empreses del sector del cava, Cordorníu i Freixenet, que van protagonitzar en el seu moment el que es va arribar a batejar com la guerra del cava, han deixat aquest any d’estar en mans exclusivament de les famílies Raventós i Ferrer, respectivament. A Codorníu el fons d’inversió Carlyle n’ha comprat el 55% de les accions. Pel que fa a Freixenet, ha sigut el grup alemany Henkell el que n’ha adquirit poc més de la meitat de les accions. Aquests canvis han provocat, entre molts efectes més, que Javier Pagés, el fins ara director general de Cordorníu, deixés el càrrec i passés a ser el nou president del Consell Regulador del Cava. Damunt la taula hi té mirar d’evitar que el grup de productors de cava Corpinnat, presentat al mes d’abril i del qual ja formen part nou productors, no se’n vagi de la Denominació d’Origen Cava, tal com ja va fer fa quatre anys la marca Clàssic Penedès. Les dues parts estan en plena negociació i durant els pròxims dies se sabrà si continuen anant plegades o si Corpinnat decideix anar per lliure.
Mar Raventós
Maria del Mar Raventós i Chalbaud va néixer el 1952 a Barcelona. Ha sigut fins a aquest any, en què ha deixat el càrrec, la gran dama del cava català formant part de la quinzena generació al capdavant de Codorníu, l’empresa familiar més antiga d’Espanya.

Un rècord d’alumnes que gira full al 155

Per Laia Vicens
L’any va començar amb el departament intervingut pel 155 i pendent de la casella del castellà en la preinscripció i les acusacions d’adoctrinament. Però l’inici de curs -amb la nova conselleria en marxa- va servir per girar full a un dels anys més complicats a les aules i per constatar, també, un rècord històric d’alumnes al sistema educatiu català, amb un augment notable a l’ESO i a la FP. Els nou instituts que s’han obert i el sorpasso de la demanda d’escola pública sobre la concertada a Barcelona han evidenciat nous fenòmens: la falta d’espai i personal docent i de servei als instituts -s’ha permès que graduats sense el màster i mestres facin classe d’algunes matèries a l’ESO-, la batalla inajornable contra la segregació escolar o la necessitat de potenciar la formació professional, per exemple. El 2018 ha consolidat l’avaluació per competències (ara a l’ESO) i ha sigut any de mobilitzacions a favor de l’escola pública i en contra del decret de menjadors. Per al 2019 queda pendent aplicar el decret d’escola inclusiva, aprovar els nous criteris d’admissió i unes noves oposicions per reduir la xifra d’interins.
Mercedes Donaire
És la directora de l’Institut Estela Ibèrica de Santa Perpètua de Mogoda des de fa quatre cursos. Lidera “un claustre molt implicat” en un centre de 750 alumnes que ha quedat petit per atendre l’augment de la demanda a l’ESO i la FP. Posa cara a la tasca que fan 71.865 docents cada dia a l’aula.

2018, l’any del tsunami feminista

Per Laia Vicens
Feminisme va ser la paraula del 2017, però el 2018 el clam ha sobrepassat els tradicionals cercles de lluita feminista per sortir al carrer en massa. En un 8 de març històric, en una vaga sense precedents, milers de dones van reivindicar la igualtat de drets i oportunitats i van denunciar la discriminació que pateixen, des de la laboral fins a l’assetjament i la violència masclista. El moviment feminista -no té portaveus i està quallant entre les noves generacions- va tornar a inundar els carrers per rebutjar la sentència de la Manada, que considera el cas com un abús sexual però no una violació. El 2018, però, ha sigut un any negre pel que fa a violència masclista: 47 dones han estat assassinades a Espanya víctimes d’aquesta plaga, set de les quals a Catalunya. Els crims de Diana Quer (es va trobar el seu cos l’últim dia del 2017) o de Laura Luelmo han evidenciat la violència que pateixen les dones a l’espai públic i han servit d’altaveu per denunciar a les xarxes els (micro)masclismes quotidians. Institucionalment, el govern de Sánchez ha recuperat la paritat que el PP havia obviat, ha concentrat les carteres de més poder en dones i ha nomenat una ministra d’Igualtat. Ara falta veure com es du a la pràctica la perspectiva de gènere: en seran bones oportunitats la llei d’igualtat salarial o el pacte d’estat contra la violència masclista.
Leticia Dolera
L’actriu i directora Leticia Dolera va passar de ser la pregonera de la Mercè pel seu discurs marcadament feminista a ser centre de les crítiques per acomiadar Aina Clotet de la sèrie que dirigia quan es va quedar embarassada. El cas no qüestiona el moviment feminista, sinó que mostra encara amb més força la dificultat de les actrius per ser mares i la vulnerabilitat legal als rodatges.

Franco, de moment, no abandona el Valle de los Caídos

Per Sílvia Marimon
El Valle de los Caídos no és tan sols un monument que glorifica un dictador responsable de centenars de milers de morts, sinó que també representa la humiliació dels perdedors de la Guerra Civil. És un monument públic gestionat per Patrimoni Nacional i lloc de culte dels nostàlgics del franquisme. La tomba de Franco i les dificultats per exhumar-ne les restes són un símbol de la pervivència del franquisme en la vida pública espanyola. El president espanyol, Pedro Sánchez, no va preveure tantes dificultats quan va anunciar una exhumació que primer havia de ser a l’estiu, després a finals d’any i ara no té calendari. Aquest Nadal, doncs, el dictador continuarà al Valle de los Caídos amb flors fresques cada dia perquè els seus nets han tret pit i batallen en tots els fronts perquè continuï sent homenatjat. A l’altra banda hi ha milers de víctimes que fa anys que lluiten per treure els seus morts de les fosses comunes, i homes i dones torturats que volen que Espanya reconegui el calvari a què els va sotmetre la policia franquista. Més de 40 anys de democràcia haurien de ser suficients per trencar el pacte de silenci.
María Ángeles Martín
María Ángeles Martín ha agafat el relleu de la seva mare, María Martín, en la llarga lluita per treure la seva àvia d’una fossa comuna. La María, una de les protagonistes d’ El silencio de los otros, va morir sense poder portar la seva mare al costat del seu pare. Mai va voler venjança sinó un enterrament digne. Ni tan sols va voler dir el nom dels qui van anar a buscar la seva mare per humiliar-la i matar-la.

“Tra-tra”, el so de la música que conquereix el món

Per Xavier Cervantes
Malamente va aparèixer a YouTube el 29 de maig, i en sis mesos ha acumulat gairebé 45 milions de visionats. Era la carta de presentació d’ El mal querer, el disc de Rosalía que finalment va publicar Sony al novembre i que ha catapultat l’artista de Sant Esteve Sesrovires a l’èxit internacional i a una repercussió popular d’una magnitud extraordinària. El moll de l’os és l’element creatiu, la manera com fa dialogar passats i presents, flamenc i trap, i sobretot la personalitat amb què ho lliga tot plegat, tant la música com els aspectes visuals. A partir d’aquest material, Sony ha fet el que no acostuma a fer: posar tots els recursos perquè Rosalía, una artista no anglosaxona, pugui conquerir el món. I això tot just acaba de començar: al juny serà la primera catalana que actuarà com a cap de cartell al Primavera Sound, un festival que pren nota de la marea de fons que està canviant les músiques populars. I encara hi ha un altre aspecte que eixampla la rellevància de Rosalía: la seva proposta ha generat un interessant debat aparentment sobre l’apropiacionisme cultural però en realitat sobre la manera com una expressió artística es relaciona amb la diversitat i la identitat cultural al segle XXI.
Rosalía
Rosalía (Sant Esteve Sesrovires, 1993) ha sigut la indiscutible protagonista musical de l’any. Amb el disc El mal querer ha generat debat cultural, ha capgirat la indústria musical i ha posat al mapa una proposta artística que està fent camí arreu.

Gols per aixecar copes i fer rendir el món als teus peus

Per Toni Padilla
Ara fa dos anys i mig, el 2016, Mariona Caldentey va controlar una passada llarga amb el pit, va orientar el cos cap a la porteria rival i amb elegància, amb l’interior del peu, va fer el seu primer gol en un Mundial. Era el segon minut de joc del primer partit d’Espanya al Mundial sub-20 de Papua Nova Guinea i Caldentey va marcar el millor gol del torneig. Gràcies al futbol, aquesta mallorquina ja ha jugat als cinc continents i s’ha consolidat com un dels grans noms del futbol femení estatal, que ha viscut un 2018 ple d’èxits, amb el triomf de la generació sub-16 al Mundial, amb una catalana com a millor jugadora (Claudia Pina) i una mallorquina com a millor portera (Catalina Coll), i l’absoluta classificant-se per al Mundial del 2019. Davantera del Barça des de fa cinc anys, Mariona Caldentey va fer el gol que li va donar al Barça la Copa de la Reina aquest any, en una temporada en què les blaugranes han brillat a la Champions fins a arribar als quarts de final, en què van caure plantant cara a l’equip campió, l’Olympique de Lió. Un any 2018 en què, per primer cop, el Barça femení té un patrocinador propi, la marca nord-americana Stanford, i en què l’equip ha fet gira pels Estats Units fitxant jugadores internacionals com Kheira Hamraoui per continuar creixent.
Mariona Caldentey
Amb 22 anys, Mariona Caldentey (Felanitx, 1996) és internacional absoluta amb la selecció de futbol espanyola, que jugarà la fase final del Mundial el 2019 a França, i ha guanyat una Lliga i dues Copes amb el Barça marcant alguns dels gols decisus