Encara que no es comparteixi, perquè es poden defensar altres opcions respectables i potser millors, cal acceptar que la independència de Catalunya és un objectiu legítim i ben comprensible. Ara bé, tant la independència com qualsevol altra opció necessiten un requisit previ: la constatació que hi ha una majoria suficient de ciutadans catalans que manifesten formalment que la volen. Durant els últims anys, el Govern ha actuat amb presses i oblidant o passant per sobre d’aquest pas previ. I per la part espanyola hi ha hagut una tossuda incapacitat de fer cap proposta alternativa o d’acceptar cap negociació, desviant el tema al poder judicial. El resultat ha estat el bloqueig, l’enfrontament i la frustració. No serà fàcil sortir-ne si cap de les dues bandes no admet errors estratègics, cosa que en alguns moments ha semblat que passava però de forma massa tímida, segurament per no donar la impressió de fer passos enrere respecte a les promeses d’uns i altres (la baixada del suflé, o la independència fàcil en 18 mesos...).
Escric això sota l’efecte de tres situacions preocupants. Primera, la celebració d’un judici que intenta, sense prou raó, convertir en greus delictes actuacions polítiques discutibles però que no justifiquen ni els relats manipulats, ni la qualificació penal, ni les mesures preventives dictades. En segon lloc, l’anunci de noves eleccions que estan agreujant la situació a l'afegir mentides, desqualificacions i insults personals a allò que hauria de ser un enfrontament ideològic. I finalment, l’enfrontament d’algunes autoritats catalanes, i de part de la societat civil, amb les institucions de la UE, potser pensant erròniament que així es pot forçar el seu suport.
1. L’actuació espanyola. No em cal estendre'm gaire en qualificar l’actuació del govern del PP, que crec fonamentada en una visió antiquada dels estats, en una concepció equivocada de la unitat en una societat plural i en un reflex emotiu de la voluntat de revisar de forma retrògrada el pacte de la Transició i la Constitució; pacte que penso que cal actualitzar, però en un sentit contrari, per adaptar-lo als nous temps. Existeix un quart fonament, i aquest sí que es correspon amb la realitat, que és el convenciment que per la via de l’enfrontament tindran les de guanyar, perquè tenen les armes polítiques i jurídiques que necessiten i que Catalunya no té, i tenen els suports exteriors (especialment europeus), que, si no cometen cap error important, no els fallaran.
El partit socialista, mentre era a l’oposició, predicava idees com la plurinacionalitat o l’estat federal, que crec que reflectien el seu pensament real; però en moments crítics, penso que equivocadament, va fer passar per davant el seu “sentit d’estat”, i va donar suport a polítiques del PP. Una vegada al govern, ha flexibilitzat clarament les actituds tancades del PP, però no ha tingut prou valentia per encetar una veritable estratègia de negociació. A aquest trencament hi ha contribuït també el govern independentista. Tots dos governs han de revisar estratègies. Vull parlar ara només de les del govern català. Deixo per a un altre moment les del PSOE.
2. L’estratègia catalana. He explicat sovint alguns dels que jo veig com els errors estratègics del Procés. No haver valorat adequadament les dificultats reals fruit de les forces respectives, o potser haver-les volgut amagar. No haver mesurat bé la importància de les aliances exteriors i molt concretament les esperables actituds dels estats de la UE, compromesos amb un dels seus socis més importants. No haver sabut treure profit dels errors de l’Estat que van tenir un impacte important a la UE, com ara la violència policial de l’1 d’Octubre, impactes que van quedar 'compensats' per actuacions equivocades o il·legals com la DUI. I haver buscat enfrontaments amb les autoritats europees com les declaracions del president Puigdemont en què posava en dubte la conveniència de seguir a la UE, les crítiques a la “neutralitat i passivitat” europea, l'ocupació de la seu barcelonina de la Comissió Europea, o la recent desqualificació del Parlament Europeu feta pel president Torra...
3. Cal reclamar política i fer política. Això vol dir, entre altres coses: fermesa però paciència; no descartar solucions alternatives; buscar una àmplia majoria social al voltant d’alguna d’aquestes solucions; no pensar que la manera d’aconseguir el que es vol és desprestigiant l’Estat; comprendre millor els interessos de les altres dues parts; buscar suports a l’Estat que no obliguin a renegar de la identitat espanyola; entendre que per a la UE serà difícil acceptar solucions que la perjudiquin; mantenir amb declaracions, però també amb fets, l’exigència de diàleg i de negociació, tant a Catalunya, com a Espanya, com a la UE. Vull pensar que no serà fàcil, però que es pot canviar la visió dels altres dos. En tot cas, espero que el 28 d’abril el bloqueig no es converteixi en una situació pitjor, com va passar a finals del 2017.
Comentaris
11Comenta