el pique

Des de les altes instàncies del Barça no està previst respondre les paraules de Gerard Piqué, però això no treu que generessin molt malestar a la cúpula directiva de l’entitat. Després de guanyar a Getafe, el futbolista va acusar la junta de fer servir “mitjans afins” per transmetre el discurs del club, i va dir que es necessitava “unitat” per capgirar la dinàmica negativa de resultats d’aquest començament de temporada.

Gerard Piqué no té gaires amics als despatxos nobles del club, on l’acusen d’estar més pendent dels seus afers fora del Barça -com la Copa Davis i el FC Andorra- que no pas del dia a dia de l’entitat. I on encara recorden situacions com la viscuda l’estiu passat, quan va produir el documental en què Griezmann anunciava que es quedava a l’Atlètic de Madrid sense avisar-ne els dirigents blaugranes. Però pel seu estatus al vestidor, on a banda de ser el millor central de l’equip és un dels capitans, s’ha convertit en una figura gairebé intocable. A més, alguns directius tampoc paeixen gaire bé les seves declaracions, sempre intencionades, ja sigui parlant de futbol o de temes polítics.

Fonts del club asseguren a l’ARA que les paraules de Getafe no tindran més recorregut. De fet, esperen fer el mínim soroll possible: cal girar full per evitar que la bola es faci més grossa, sobretot abans d’un mes d’octubre clau a la Champions i amb compromisos de primer nivell com són les visites al Camp Nou del Sevilla i del Reial Madrid.

A més, a la cúpula del club no s’amaguen que el Barça ja està en un escenari preelectoral, i en alguns directius hi ha el temor que aquesta mena de declaracions -tenint en compte el pes mediàtic de Piqué entre l’afició- puguin erosionar la imatge de la directiva, que en els pròxims mesos haurà d’escollir una candidatura continuista de cara als comicis que s’han de celebrar, com a molt tard, l’estiu del 2021.

Han sigut uns mesos molt complicats al club. El tram final de la temporada passada, amb la derrota dolorosa a Anfield i a la final de Copa, va erosionar un club que fins aleshores havia somiat amb guanyar el triplet. La controvèrsia sobre si continuaria o no l’entrenador, la planificació de la temporada, els fitxatges, la destitució del mànager esportiu i el serial pel fitxatge frustrat de Neymar van afegir més ingredients a una coctelera que es va acabar d’omplir amb les lesions d’homes importants com Messi, Suárez, Dembélé i Jordi Alba, i uns resultats discrets en l’inici del curs. Una situació que va generar desconfiança al vestidor i discrepàncies a la llotja, culminades amb la dimissió del vicepresident esportiu Jordi Mestre.

“Junts som un equip fort”

Precisament, la primera plantilla va celebrar la setmana passada un sopar de germanor per intentar fer grup després d’una arrencada de curs delicada, amb moltes lesions i resultats dolents fora de casa. “Aquests sopars van molt bé per unir. Ja vaig dir que havíem d’estar junts”, comentava Piqué després de la victòria al Coliseum Alfonso Pérez. Unes paraules gairebé calcades a les de l’entrenador Ernesto Valverde: “Si estem junts som un equip fort”.

Entre els pesos pesants del vestidor hi havia la sensació que calia fer pinya. I el sopar va donar resultat. Almenys, a Getafe, l’equip va trencar la ratxa i va guanyar el primer partit lluny del Camp Nou, el dia en què també va completar la millor actuació col·lectiva fora del seu estadi. “Al Barça es va de tres dies en tres dies, i aquesta victòria ens ha donat tres dies de tranquil·litat per preparar el partit contra l’Inter”, comentava Valverde, satisfet.

Després d’un dia de descans, avui l’equip torna a la feina amb les mirades posades en Leo Messi. L’argentí es va fer dimarts passat, en el partit contra el Vila-real, una elongació a l’adductor de la cuixa esquerra. Des del club hi ha la premissa de no forçar la màquina i evitar córrer riscos, però serà el jugador qui tindrà l’última paraula, sobretot abans de jugar un partit clau per al futur del Barça a la Champions. També Jordi Alba, que es va fer una lesió muscular al bíceps femoral de la cuixa esquerra a Dortmund, està en el tram final de la recuperació, però sembla difícil que arribi a temps per jugar dimecres.

Thomas cook 2

Més enllà dels impactes negatius directes que la fallida de Thomas Cook tindrà en l’economia de les Balears, també és un punt d’inflexió. Implicarà, segons els experts, una acceleració de la reconfiguració de l’activitat turística a l’arxipèlag, que es traduirà en una dependència més elevada dels fons d’inversió i les empreses tecnològiques. Això, al seu torn, també afectarà la societat: aquestes empreses es caracteritzen per assumir menys riscos que les tradicionals, per oferir menys transparència tributària i per una precarització del treball més gran.

L’entrada al segle XXI s’ha caracteritzat pel creixement de les aerolínies i empreses low cost i la irrupció d’agències de viatges online. Això ha tingut un impacte determinant en l’organització de la comercialització de les Illes com a destinació turística. Fins que aquest canvi es va començar a dibuixar, uns quants grans grups turístics dominaven el sector i la compra de Thomson per part de TUI i la fusió de Thomas Cook amb Neckermann havien accentuat aquesta concentració.

Però la contínua pèrdua de pes del paquet turístic, accelerada des de principi de segle, s’ha traduït en més dificultat competitiva per als turoperadors. El 67,5% dels turistes que van visitar les Illes el 2002 ho van fer en viatges organitzats, segons Frontur; i en el cas dels alemanys el percentatge fregava el 70%. En canvi, de gener a juliol del 2019 les Illes han rebut prop de 9,5 milions de visitants, dels quals 3,7 milions -un 40%- van venir amb paquet turístic i 5,8 milions -un 60%- sense un viatge organitzat. S’ha girat la truita. En el cas de turistes britànics el percentatge de viatgers que van a la seva puja fins al 65%, i en els dels alemanys, fins al 70%. El canvi de tendència ha afectat el mercat turístic i ha dut a la fallida del gegant Thomas Cook, que previsiblement encara l’accelerarà.

“Estem davant una reorganització de la capacitat productiva”, explica el professor de geografia de la Universitat de les Illes Balears Ivan Murray. “Guanya terreny una economia cada cop més organitzada pels fons d’inversió i les empreses tecnològiques, que estan interessades només en accelerar els guanys, sense que els importi el territori. Això implica una pèrdua de capacitat d’organització pròpia o sobirana. Aquesta tendència s’estén a tota l’economia i, per tant, al turisme”, destaca el professor. Per a Murray, és molt complicat que empreses del segle XX puguin jugar a “la mateixa lliga” que els nouvinguts.

Nous actors

Antoni Riera, director tècnic d’Impulsa Balears, també reconeix la força del cop rebut per l’economia de les Illes, però es mostra optimista a mitjà i llarg termini i creu que aquesta bancarrota és una oportunitat per a nous operadors que no podien entrar al mercat per l’espai que ocupava Thomas Cook, “que jugava amb grans volums”. Per a l’economista, hi ha xocs com aquest que “són complicats d’absorbir, però a la llarga obren noves vies de negoci”. Avança que “TUI capitalitzarà part de l’activitat deixada pel seu competidor”, però que “les plataformes tecnològiques també jugaran un paper destacat en aquest procés”.

La fallida de Thomas Cook obre la porta a la venda dels actius hotelers del grup a les Illes. Els fons d’inversió han sigut els últims anys els negocis més actius a l’hora de comprar-hi hotels -ja en controlen prop de mig centenar, tal com va avançar l’ Ara Balears - i és previsible que aprofitin l’ocasió i siguin els principals beneficiats de la fallida. “Es caracteritzen per aprofitar-se d’altres empreses debilitades o amb problemes; per això també són coneguts com a fons voltor ”, afegeix Murray. A l’arxipèlag hi destaca ja la presència de Blackstone, amb setze hotels, i de Portobello Capital, amb deu. La mateixa Thomas Cook havia posat en marxa el seu propi fons d’inversió, que ja tenia nou establiments, dos a les Illes. El seu objectiu era comprar entre deu i quinze nous hotels en els pròxims dos anys.

El sector hoteler veu amb preocupació aquests canvis, perquè Thomas Cook és hereva de la tradició empresarial de Neckermann, caracteritzada per l’eficiència i per buscar oferir als clients i hotelers un servei de bona qualitat. “L’operativa d’aquest grup no és fàcil de suplantar de manera ràpida, són molts anys de treballar a les Illes, amb confiança amb els hotelers. La notícia ha sigut una sorpresa, perquè ningú s’esperava que un gegant així pogués caure”, destaca Jaume Horrach, president dels hotelers d’Alcúdia i Can Picafort. Segons diu, probablement estem davant “un nou paradigma turístic”, dominat per empreses tecnològiques com Airbnb o les agències de viatges online, però manté que els empresaris de les Illes han fet els deures i estan preparats per seguir adaptant-se als canvis.

“El que està clar -destaca Horrach- és que ni Expedia ni Booking posaran avions, perquè no en tenen ni un. Tampoc prendran riscos com fan els turoperadors per dur clients a les Illes. El nostre turisme s’ha desenvolupat, en part, per l’aposta d’empreses com TUI o Neckermann, però convertir-se en una empresa tan gran ha esdevingut un risc”. L’hoteler admet que ara “s’ha de començar a pensar en el decreixement”.

Gabriel Nebot, portaveu dels hotelers de Cala Millor, admet que el cop és molt dur i que deixa moltes empreses en una situació complicada, “perquè el setembre i l’octubre ja queden molt tocats”. Nebot destaca, sobretot, el problema dels hotels que treballaven en exclusiva amb turoperadors del grup. Precisament ahir el Govern Balear va anunciar que per preservar aquesta ocupació les empreses afectades podran ajornar pagaments a la Seguretat Social.

l'octubre

Aquests dies són octubre. Aquests dies tornem a dormir malament. Aquests dies aprenem conceptes com “precursors d’explosius” i assistim a un nou espectacle d’esbotzades de portes que tenen timbre. Aquests dies han detingut 9 persones acusades de terrorisme però dues les van deixar en llibertat la mateixa tarda. Aquests dies totes hem mirat què tenim a la farmaciola i totes hi hem trobat peròxid d’hidrogen. Aquests dies ja no sabem què fer-ne del periodisme ni dels polítics ni de la justícia. Com ja fa dies, aquests dies també hem de cuidar-nos.

És possible que hi hagi violents, però també és possible que no hi hagi cap altra manera de relacionar el moviment independentista amb la violència que inventant-se-la

La delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, digna successora del seu antecessor, Enric Millo, autor de la “trampa del Fairy” (una altra arma de destrucció massiva, que totes tenim a casa, com l’aigua oxigenada), critica les crítiques a una operació que es basa en més condicionals que el poema 'If' de Rudyard Kipling. Cunillera no troba bé que hi hagi polítics que transmetin “angoixa o inquietud”, quan tot entra dins la normalitat. Es veu que les accions de l’estat espanyol ens han de transmetre seguretat. Perquè el que es pretén amb aquesta demostració de serrallers sense traça és “prevenir actes violents”. Ho diu la delegada del govern espanyol i ho diu el ministre Fernando Grande-Marlaska. Una previsió inaudita que no la trobo a l’hora d’evitar les violacions i els assassinats de dones, actes violents que sí que estan demostrats i que es repeteixen sistemàticament i sense parar. Però dec ser jo que sempre vaig perduda en l’ordre de prioritats i tampoc entenc per què l’Audiència Nacional no considera necessari investigar la relació entre l’imam de Ripoll amb el CNI. Deu ser que acostumo a trucar al timbre de les portes. Afortunadament, però, el president de la Generalitat, Quim Torra, ha enviat la seva “indignació” per carta a Pedro Sánchez i és molt possible que aviat ens arribin les explicacions pertinents. Tot és qüestió de paciència. I de correus.

Per confinar durant un any sencer al seu poble sense poder-ne sortir Tamara Carrasco en van tenir prou de trobar-li a casa una careta de Jordi Cuixart i va passar d’estar acusada de terrorisme a estar acusada de desordres públics. Adrià Carrasco es va exiliar a Bèlgica. Tots dos, activistes dels CDR. Dormim malament perquè estem molt més que indignats. Perquè és possible que hi hagi violents, però també és possible que no hi hagi cap altra manera de relacionar el moviment independentista amb la violència que inventant-se-la. Venim del Fairy. Perquè falten pocs dies per conèixer la sentència i envien més policies a Catalunya. Perquè a Franco, el Tribunal Suprem li ha trobat una casa nova al Pardo, que ja era casa seva i és on fa temps que descansa en pau la seva dona. Perquè a l’estat espanyol hi ha qui considera que aquesta mudança és una conquesta. I fins aquí l’ambició. Perquè quatre sindicats de la Policia Nacional han portat a judici el còmic 'On és l’Estel·la?', considerant que la publicació denigrava la imatge del cos. Perquè en un d’aquests últims escorcolls en què se suposa que han trobat “precursors d’explosius” també han topat amb una urna de l’1-O i se l’han emportada. Perquè, dormint malament, és fàcil que al final et pensis que una urna és un “precursor d’explosius” i aleshores no acabis d’entendre que s’hagi de tornar a votar. Consideres que és una manera de posar-nos en perill. I si es parla de seguretat, és una contradicció. Però ja ho diuen que és molt necessari dormir bé. I que estem fets de contradiccions. Però tantes, embafen.

Thomas cook

Mentre autoritats, bancs i empreses miren de posar un tallafoc efectiu a la caiguda de l’imperi de Thomas Cook, al llarg del dia d’ahir es començava a concretar l’abast d’una crisi que per als més pessimistes podria arribar a ser “un Lehman Brothers del turisme”.

De moment, la presidenta de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca, Maria Frontera, ha fet públic que els impagats que hauran d’afrontar les empreses del sector es calculen en prop de 100 milions d’euros. Frontera va explicar, a més, que alguns establiments de les Illes s’estan plantejant avançar el final de la temporada turística com a conseqüència de la fallida de Thomas Cook.

Aquest impacte respon a una particularitat del funcionament del sector: els clients paguen a Thomas Cook, que subcontracta els paquets a aerolínies, hotels, restaurants, museus o parcs, però paga a 60 dies, amb la qual cosa després d’una fallida queden impagats.

Els empresaris, però, no són els únics que s’han de gratar la butxaca. El govern britànic va concloure ahir que l’operació per repatriar els britànics que Thomas Cook ha deixat penjats arreu del món (prop de 150.000) li costarà uns 100 milions de lliures (112 milions d’euros). Ho va explicar en una compareixença el ministre de Transport, Grant Shapps, que va calcular que el cost serà el doble del que va suposar repatriar els afectats per la fallida de l’aerolínia Monarch, fixat en 50 milions de lliures (quasi 56 milions d’euros). “Ara sabem que els esforços de repatriació per Thomas Cook són aproximadament del doble i són més complicats”, va afirmar.

Shapps va haver de respondre a les crítiques que ha rebut l’executiu britànic per no haver evitat la fallida d’una empresa que va caure amb un deute d’uns 1.200 milions de lliures. Segons va explicar, fer-ho hauria suposat una pèrdua de diners i a l’executiu li preocupava que igualment hauria hagut de pagar el retorn dels turistes des d’arreu del món. Cal recordar que al Regne Unit l’estat es fa càrrec d’aquestes situacions, cosa que no passa, per exemple, a Alemanya, on els turistes involucrats en una situació així s’han de pagar el seu retorn.

Condor se’n surt, per ara

Ahir mateix el govern alemany signava una garantia per atorgar a la filial alemanya Condor finançament durant sis mesos per un valor de 380 milions d’euros. A més, va anunciar que es blindarà des del punt de vista societari davant possibles reclamacions de l’empresa matriu, la insolvent Thomas Cook Group. Aquest compromís quedarà subjecte a l’aprovació de la Comissió Europea, que haurà d’assegurar-se que el crèdit pont no constitueix una ajuda d’estat.

Aquesta mesura es prenia mentre ahir mateix es produïen en cascada noves insolvències en el grup britànic. Les seves filials alemanya i polonesa -Thomas Cook GmbH i Neckermann Polska- es van declarar insolvents després de l’enfonsament de la matriu del grup de turisme.

Ahir mateix uns 140.000 clients viatjaven amb alguna de les marques insolvents de Thomas Cook (Neckermann, Oeger Tours, Air Marin i Bucher Reisen), tot i que no quedava encara clar quines conseqüències tindria l’anunci per als viatgers.

DEMOCRACIA i AMNISTIA

Deia a principis d’aquesta setmana el dirigent socialista Miquel Iceta que “arribem al judici del Procés per un fracàs de la política: passi el que passi, no ens ha d’impedir tornar a la política”. Aquest "passi el que passi" era evidentment una referència gens tranquil·litzadora a la sentència contra els dirigents socials i polítics catalans. Tanmateix, no hi puc estar més d’acord; tots, el conjunt de la societat catalana i l’Estat, hem de tornar a la política. Tothom, absolutament tothom, ha de poder tornar a la política, i per tant també els presos. No per res, sinó perquè entre els múltiples indicis que assenyalen que estem davant d'una justícia que no és justa ni exemplar, com ens mostra la sagnant comparació entre Jordi Cuixart i Iñaki Urdangarin, per posar sols un possible exemple, n'hi ha alguns que ens parlen directament de la intervenció del poder judicial en el poder democràtic. Així, aquesta justícia que no és justa ni exemplar senzillament perquè no és justícia, ha obligat el Parlament de Catalunya, de la mà d’una resolució de Llarena, a saltar-se la Loreg suspenent diputats i fent que traspassessin el seu vot als grup parlamentaris. Així, aquesta justícia que no és justa ni exemplar, per posar tan sols un altre exemple, ha prohibit a Oriol Junqueras, via Tribunal Suprem, anar a prendre possessió de l’acta europea al mateix lloc on sí que li va deixar agafar l’acta per ser diputat al Congrés. La justícia pot ser cega, però el que no es pot demanar és que ho sigui la resta de la societat.

El líder del PSC va negar qualsevol possibilitat de parlar de l’aplicació d’una amnistia que, de fet, seria l’única forma de retornar la política a la política

La justícia que no és justa ni exemplar i que alhora trenca la separació de poders ha informat que emetrà la sentencia aviat. És més, ha remarcat que la sentència, que s’ha “d’acatar”, s'emetrà just abans del Dia de la Hispanitat. No sabem si amb això ha volgut indicar que la sentència formarà part de la commemoració de l’efemèride. Caldrà, efectivament, que la política tregui de la justícia el que mai hauria d’haver-hi arribat, i la forma de fer-ho no és lamentar-se ni dient que les coses s’han de “reconduir” o “passi el que passi". És fent-ho. Curiosament, just després de dir aquestes paraules, el líder del PSC va negar qualsevol possibilitat de parlar de l’aplicació d’una amnistia que, de fet, seria l’única forma de retornar la política a la política.

Aquesta negativa no era nova. Quan pràcticament ni s’ha proposat l’amnistia –la CUP fa tot just una setmana que la va aprovar en el seu consell polític–, ja han sortit en tromba diversos articles d’opinió posicionant-se clarament en contra. Tants posicionaments contraris, en tan poc temps, per una reivindicació encara ni formulada, indiquen en tot cas la preocupació que desperta en alguns sectors. Alguns han declarat que l’amnistia és il·legal, que la Constitució la prohibeix; altres, que aplicar-la significaria negar l’estat de dret; i encara uns darrers diuen que abans que res els dirigents socials i polítics a la presó i a l’exili han de demanar perdó. S’entén que exigir que es demani perdó per poder sortir de la presó és una demanda que no es fa des del debat polític, sinó des de l’empresonament de l’adversari que alhora se sap injust.

S’entén que exigir que es demani perdó per poder sortir de la presó és una demanda que no es fa des del debat polític, sinó des de l’empresonament de l’adversari que se sap injust

No obstant, l’amnistia no és il·legal ni inconstitucional. En aquest cas, el Tribunal Constitucional no la podria declarar il·legal encara que volgués sense generar un greu problema al sistema. La Constitució de 1978 estableix en el seu article 62 que els indults són una prerrogativa de "Su Majestad el Rey" (cosa que cap dels que estan tan preocupats ara per l’amnistia ha considerat que sigui una derogació de l’estat de dret, quan de fet ho és, i a més arbitrària). Alhora, el mateix article indica que els indults no poden ser generalitzats (bàsicament perquè el poder del rei seria llavors omnímode), malgrat que, per exemple, es va indultar els responsables del GAL del PSOE o Alfonso Armada, cap del 23-F. Sense problemes. 

Però dient que els indults no poden ser generalitzats no diu res de l’amnistia. I no en diu res perquè abans de l’aprovació de la Constitució es va aprovar un decret llei d’amnistia el 1976 i una llei d’amnistia el 1977, assumint una de les grans demandes de l’antifranquisme. Una llei, la de 1977, que de fet contenia dues amnisties, una al conjunt dels antifranquistes injustament presos o exiliats i l’altra als funcionaris franquistes. Si el Tribunal Constitucional, o la Constitució, declaressin il·legal l’amnistia, automàticament els dirigents franquistes podrien ser jutjats. Tot i que, en realitat, en aquest cas l’amnistia és una excusa –podrien ser jutjats per crims de lesa humanitat–, es guardaran prou de declarar-la il·legal. L’estat de dret espanyol, tan solemnement defensat en boca de molts, ha conviscut sense problemes amb la impunitat franquista.

L’indult perdona el delinqüent; l’amnistia declara que no hi va haver delicte. Un correspon a la satisfacció de la gràcia monàrquica; l’altra obre l’espai de la política per solucionar no només el problema dels presos i exiliats, sinó també per superar la situació que va dur al conflicte. Per això l’antifranquisme, salvant totes les distàncies, va demanar amnisties i no indults. Les primeres significaven no només la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats sinó l’obertura d’un nou temps polític; els segons, la gràcia del perdó sense cap implicació política. Pedro Sánchez pot dir, com ha fet recentment, que la seva solució per a Catalunya és la mateixa que la que té per a Extremadura (és d’esperar que no vulgui dir que també els aplicarà un 155 a ells). També podria dir, preu per preu, que la Terra és plana, i els seus seguidors aquí li poden intentar fer la feina. Però la realitat és que l’amnistia es convertirà en la gran demanda democràtica a Catalunya. Cal tornar a la política, a la política democràtica, i els que només tenen un 'no' com a proposta, de poc serviran per aconseguir-ho.

BIKE

Carmela, una bicicleta elèctrica d’alta gamma dissenyada íntegrament a Barcelona i que es munta a Catalunya, es ven per 2.250 euros

el cavall

Sempre he estat poc de cavalls. He estat més de ponis. Cavalls n’hi ha massa. Fots una puntada a una magdalena i surten galopant deu cavalls gormands assilvestrats. En canvi, els ponis són menystinguts, infravalorats, però els ponis... com empenyen, xiquets. Tot nervi, quina força. Un poni és un míssil. Però bé, la gent vol cavalls. Doncs, a muntar. I d’aquí plora la criatura: els cavalls són un problema. Tric-trac, tric-trac. O patric-patroc, patric-patroc. La manera de caminar, de moure’s, d’actuar, d’anar per la vida del cavall comporta divisió, fractura. Sense aquest mamífer les relacions Catalunya-Espanya serien diferents. Menys bèsties, menys animals, menys doloroses. Però, com va dir el Rei Cavall I, el primer cavall de la història: “Tot bon cavall ensopega”.

Entropesso amb Cirurgia de cavalls. Hola, cavalls del segle XIII. Som davant del tractat veterinari més antic escrit en català. “Hihihihi!” I alguna cosa més: aquest llibre obre el galop de la literatura veterinària a Europa. Poca broma i a cavalcar. Així ho conta Guillem Corretger, el genet que tradueix l’obra del llatí entre 1248 i 1276. Va, trotem, perquè els hi exploti el cap a alguns. Corretger, cirurgià valencià. Que treballa a Montpeller. I a més està a la Cort a les ordres de Jaume II (rei de Mallorca, comte de Rosselló i Cerdanya i senyor de Montpeller). Si el paio tradueix l’obra al català és perquè els protoveterinaris de la Corona Catalano-aragonesa “no entenen los vocables llatins”. Vaja, que el català és la llengua mainstream de la corona i per curar d’ignorància els cirurgians i salvar els cavalls doncs socialitzem la medicina del català. I un dia els cavalls comencen a parlar en català. ¿Entenem el problema? Un valencià, a Montpeller, després a Mallorca, un rei, una cort, animals dient: “La belesa delç cavalç es així coneguda. Bel caval deu aver lonc cors, gran així empro quels membres responen als cors ordoment”, tot massa plural, democràtic, lliure. I després ja saben què passa: “A Catalunya i a Castella el cavall porta la sella”. I Castella ens fot la sella, el cavall, el cavaller i tot. I ens pugen a cavall. Ens munten. I ja ho saben: “Tot bon cavall ensopega”.

A principis del segle XX el filòleg de l’Institut d’Estudis Catalans Antoni Griera ensopega casualment amb Cirurgia de cavalls a la Biblioteca Nacional de París. Ningú, des de feia segles, tenia idea d’aquella obra. I el cavaller Griera es torna cavall al descobrir-la i renilla: “Hihihihi!” El genet lingüista la copia a mà. Per això la tenim. I així, novament, es repeteix la nostra història animal, bestial: creació, destrucció, resurrecció. Naixement del cavall, assassinat o suïcidi del cavall i renaixement del cavall. I, cada segle, els catalans sembla que caiguem del cavall descobrint tot això. “Hihihihi!!!”

Avui, al segle XXI, alguns catalans tornen a descobrir que la nostra història és una Cirurgia de cavalls. Hi ha catalans que veuen com els amics del PSOE, de Podem o del Naranjito van contra Catalunya i els catalans. Van a muntar-nos. Si cal ens galoparan 155 cops i els que calgui. Fins que triturin, rebentin la bèstia, fins que puguin fer carn de cavall. I la fotin a la barbacoa nacional. I se la mengin. I la vomitin. I se la tornin a menjar. No tenen límits: maldat i carnisseria és el que tenen entre les cames. Per això, a les persones que ara caiguin del cavall veient l’horitzó caníbal del PSOE només els podem recomanar que vagin al psiquiatre o s’autoingressin al frenopàtic. Però el primer pas hauria de ser deixar el cavall. L’altre. L’heroïna espanyola. La droga. La dependència. La mentida. L’engany. L’al·lucinació. L’autodestrucció. Diguem no a les drogues.

Catalunya sempre ha estat davant d’una dualitat cavalleresca: o el cavall que galopa lliure o el cavall drogoaddicte. La solució catalana ja està escrita. La va deixar dita un dels savis universals, que avui la major part d’espanyols i alguns catalans titllarien de racista, ignorant, somiatruites o somiasobrassades: Ramon Llull. El filòsof, l’escriptor, el místic, l’ spin doctor de Jaume I, el Conqueridor, el pare de Jaume II. Diu Llull: “A, cavaller! Si tu vols ésser bon guerrer ama bé fer”. El bé és la coça. La coça, perquè el cavall és un animal lliure o és criatura de droga d’estable. Tranquils, tornarà el dilema del cavall català.

el vel

El Mohammad confessa que les setmanes prèvies al seu casament van ser un infern. "Ho vaig passar fatal, però crec que ella encara ho va passar pitjor", admet, referint-se a la seva actual dona. Cap dels dos s'havien vist abans del casament, ni havien parlat, ni tan sols s'havien intercanviat una fotografia. Res. Va ser el que es diu un casament totalment a cegues. Els seus pares es van encarregar d'organitzar-ho tot i ells van arribar al lloc de la cerimònia sense saber quina cara feia la persona amb la qual estaven a punt de contraure matrimoni.

"Per sort, quan la vaig veure, em va semblar guapa", comenta el Mohammad. Amb tot, assegura que desitjaria no haver-se casat d'aquesta manera, ni que cap dels seus germans passessin per aquesta mateixa experiència. "L'únic que em tranquil·litza és que això no només m'ha passat a mi. Passa a molts joves a l'Afganistan", diu.

El Mohammad és un jove afganès de 28 anys, amb estudis, parla perfectament anglès i treballa en una ONG internacional a la capital, Kabul. Fins i tot havia començat a flirtejar amb una noia, i ja s'hi veia casat. Fins que un dia el seu pare el va trucar per telèfon des de la província de Farah, al sud de l'Afganistan, d'on la família és originària, i li va dir: "He trobat una dona per a tu". "Vaig pensar que feia broma", recorda el Mohammad. Però el seu pare no feia broma, sinó que parlava molt seriosament.

Xina

Les exportacions de porc a la Xina s’estan disparant com a conseqüència de la crisi de la pesta porcina africana que afecta el país, gran consumidor d’aquest animal. En el primer semestre del 2019 el valor dels productes porcins que es venen des de Catalunya a la Xina va augmentar un 80% respecte al mateix període que el 2018, doblant també les tones exportades. Els ramaders i productors esperen tancar l’any amb xifres rècord, però alerten que aquests bons resultats es podrien estroncar si sorgís un brot d’aquesta malaltia a Espanya.

El 2018 es va detectar el primer cas de pesta porcina africana (PPA) a la Xina i s’ha estès ràpidament per gairebé tot el país, gran consumidor de carn d’aquest animal (els xinesos mengen la meitat de carn de porc del món). Per això ha hagut de compensar la falta d’animals comprant-ne a fora, cosa que ha beneficiat les empreses catalanes que tenen l’homologació per vendre al país.

De fet, el govern xinès ha permès l’homologació de més grups exportadors. Fins a aquest any les companyies que volien vendre a la Xina havien de rebre la visita d’uns tècnics xinesos, que només viatjaven cada quatre o cinc anys (l’última va ser el 2015), però amb la crisi de la PPA el govern xinès ha autoritzat els ministeris d’agricultura de diversos països que s’encarreguessin de fer els controls, cosa que agilitza l’homologació. Aquest canvi de criteri ha permès augmentar de 28 a 35 els grups càrnics espanyols que tenen permís per vendre a la Xina. “I el més vinent se n’aprovaran una quinzena més”, indica Carme Aledo, tècnica de la Federació Empresarial de Carns i Indústries Càrniques (FCIC), que afegeix que hi ha “molta pressió” perquè tothom vol accedir a aquest mercat. És per aquest motiu que la FCIC preveu que aquest any es tanqui amb xifres rècord.

“Abans només compraven peces de no gaire qualitat (peus, caps, despulls), però ara cada vegada demanen carns de més valor. Està creixent la quantitat, però, sobretot, la qualitat”, apunta Jaume Bernis, responsable de la sectorial del porcí dels Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC).

Una oportunitat empresarial

En el cas de les empreses que ja comptaven amb aquest permís per exportar a la Xina, han vist créixer les seves vendes exponencialment. És el cas del grup Olot Meats, que des de principis d’any ha registrat el doble d’exportacions de porc a la Xina. “Si abans enviàvem uns 20 contenidors, ara n’estem exportant 50, cosa que significa un milió de quilos setmanals”, detalla Chunzi Li, responsable d’exportacions xineses d’Olot Meat. Des del 2016 el grup té homologat l’escorxador d’Olot i Càrniques Celrà, i ara aquest mes han rebut l’autorització per Càrniques Juià i podran augmentar el volum de vendes. “El 80% de la nostra producció s’exporta i, d’aquest percentatge, el 65% va a la Xina”, diu Li.

Entre les que acaben de debutar en les vendes a la Xina hi ha una empresa que ha obtingut el permís aquest mateix mes. És Pernils Llémena, que feia cinc anys que intentava aconseguir-lo. “Ha sigut l’homologació més complexa i llarga”, diu Joan Rodríguez, director comercial de Productes Valent, un dels quatre socis de Pernils Llémena. El seu pròxim repte és aconseguir clients. “Primer hem de muntar una xarxa comercial, perquè el mercat és molt gran, però hem de mirar per on és més ràpid establir-nos”, explica. Per al grup és “una gran oportunitat”, però Rodríguez assenyala que la crisi de la PPA a la Xina ha comportat una altra conseqüència no tan positiva: l’augment del preu del porc. “Estem pagant un 40% més que a principis d’any”.

Una tendència a l’alça que confirma Jaume Bernis: “S’està pagant, més o menys, 1,46 euros al quilo, el preu més alt dels últims quatre anys”. De fet, el representant de JARC preveu que es tanqui el 2019 amb registres històrics, però avisa que, d’un dia per l’altre, “se’n pot anar tot en orris”. “Si es declara un brot de PPA a l’Estat, és igual a quin punt, cap empresa podrà exportar”, alerta.

LES CLAUS

1. Per què ha crescut tant la demanda de porcs a la Xina?

El país consumeix i produeix la meitat de carn de porc del món. Des de l’arribada de la pesta porcina africana (PPA) al país el 2018 s’han hagut de sacrificar un terç dels porcs del país (uns 200 milions), amb la previsió de tancar l’any amb només la meitat. I la falta d’animals ha fet disparar les importacions. La PPA no afecta els humans, però té una mortalitat animal pròxima al 100%.

2. ¿Totes les càrniques poden exportar a la Xina?

No, només poden vendre-hi les empreses homologades. Fins a aquest 2019 calia la visita dels tècnics del govern xinès per aconseguir aquest permís. Però per poder fer front a la gran demanda interna han autoritzat els tècnics dels governs de cada país a revisar les plantes per agilitzar els tràmits. A Espanya hi ha 35 companyies homologades, i està previst que el mes vinent se n’aprovin 15 més.

• Etiquetes
• 
  

el llop

“Alegria!, que és festa major. Alegria!, perquè el nostre sant és el millor. Alegria!, que és festa major. Al matí tenim passada, missa, les sardanes i, havent dinat, migdiada, processó, concert, castell de focs i ball a l’envelat”. Han passat gairebé 50 anys des que la Trinca va estrenar aquesta cançó, però l’essència de les festes majors segueix sent la mateixa. Com que l’estiu és la temporada per excel·lència de les festes grosses, us hem preparat un manual per viure una festa major perfecta. Ho ambientem amb una mica de música?

El grup Buhos ho té clar: “Ens trobarem aquells que ens trobàvem, farem veure que els anys no passen, i si puc t’arrencaré un petó”. Enmig de les vacances o de l’ambient relaxat de l’estiu, les festes majors són el moment ideal per retrobar-se amb totes aquelles persones que l’estrès i la rutina del dia a dia no us permeten veure. Aprofiteu l’excusa i trobeu-vos amb els que fa un any que no veieu. “Festa major! Ara feia un any que t’esperàvem, necessitava sentir la teva màgia, avui el mal tindrà solució”.

El pregó dona el tret de sortida a les festes majors de tot Catalunya. Normalment es porta en secret i el proclama una persona famosa o rellevant en la vida del poble. Se sol fer broma i repassar el programa que s’ha preparat per als següents dies. Si voleu començar la festa major ben informats, és un moment important que no us podeu perdre.

En tota festa major hi ha un acte estrella. Aconseguiu el programa amb una mica d’antelació i organitzeu-vos per no perdre-us l’acte gros o els que més us cridin l’atenció. Siguin activitats de cultura popular com els castells, els gegants o els balls de gitanes, o activitats més tradicionals com les sardanes, el ball a l’envelat o el teatre, o fins i tot activitats innovadores, l’organització és clau perquè no falteu on vulgueu ser.

Els castells són una de les expressions de cultura popular més característiques de Catalunya i acostumen a formar part dels programes de festa major. Patrimoni immaterial de la humanitat, fascinen els turistes d’arreu del món. Així que, ja que els tenim al costat de casa, us recomanem que aprofiteu les festes majors per gaudir d’aquest espectacle únic al món que, com descriu Porto Bello al que s’ha convertit en l’himne dels castellers, són “gratacels impossibles de ciència-ficció, construïts amb la força, equilibri i valor”. La cançó continua: “Posem-li seny, germà, i el podrem descarregar”. Si aneu amb canalla es quedaran fascinats, de la mateixa manera que si els porteu a gaudir dels gegants o de qualsevol dansa tradicional.

Barret o caputxa, mocador tapant la boca i el nas i moltes ganes de saltar. Això és tot el que necessiteu si voleu gaudir de l’experiència de ballar sota el foc. Com canta Buhos: “Correfoc, anem a ballar sota que no estem prou a prop; correfoc, agafa’m la cintura correm cap a la font; correfoc, han vingut moltes colles, repiquen els tambors; correfoc, diu Llucifer que aquesta nit hi haurà foc”. Els correfocs tenen l’origen en els balls de diables, ja des del segle XII, però es van popularitzar entre les dècades dels 80 i els 90 i ara no falten a gairebé cap festa major. No us perdeu el bestiari de cada poble i pregunteu si després hi ha correaigües: us anirà bé per fer baixar la temperatura i canviareu l’olor de pólvora per l’olor de mullat.

Els concerts són els nous balls de festa major. Si abans les places i els envelats es vestien de festa per acollir el gran ball presidit per una orquestra, ara els municipis busquen espais més amplis per muntar grans escenaris i portar els millors grups del moment. És una bona oportunitat per assistir a espectacles de primer nivell de forma gratuïta. Però si voleu viure l’essència dels antics balls de festa major, us recomanem que aneu a les celebracions dels pobles més petits. Com retrata Txarango a la cançó El meu poble, a les poblacions petites encara és habitual mantenir el gran ball: “El meu poble té una plaça de records, fanals encesos i banderetes de colors. Un gran ball dirigeix les nits d’estiu, avui que tothom riu, avui que és festa major”.

És molt fàcil pensar que la festa major del nostre poble és la millor de Catalunya, però tenim més de 900 poblacions i totes tenen una festa major especial. N’hi ha de competitives, com la dels Blancs i Blaus de Granollers, que han copiat altres municipis com Mollet del Vallès o Sant Celoni. També n’hi ha amb orígens molt antics, com la de Solsona o Tarragona, i d’altres que fan danses úniques com la Sardana de l’Alcalde d’Amer o la Dansa de Gala de Campdevànol. Tampoc us perdeu les que tenen la pólvora com a protagonista com l’Aquelarre de Cervera o el Toca-sons de Taradell.

Ja són molts els municipis que fa anys que intenten evitar els gots de plàstic durant les celebracions municipals i fan servir vasos reutilitzables per reduir els residus. Però durant les festes majors també es generen molts altres residus, sobretot plàstics d’un sol ús. Un exemple són els plats i coberts de bars i restaurants que pensen que fent servir aquests utensilis d’un sol ús podran servis més taules; o els plàstics per embolicar entrepans que es mengen a correcuita abans d’assistir a un acte. Intentem, entre tots, reduir l’impacte que produïm al medi ambient.

La campanya No és no de molts ajuntaments contra les agressions sexuals o els punts liles per denunciar violències masclistes pretenen erradicar aquesta xacra de les festes. Formen part de les iniciatives sorgides arreu de l’Estat que volen eliminar qualsevol comportament i agressió sexista per motiu de gènere, sexe, aparença o orientació sexual en espais d’oci i festes populars. És feina de tots aconseguir eliminar per complet aquestes actuacions. Tant si en veieu com si en sospiteu, denuncieu-les.

Les festes majors només passen un cop a l’any i són moments tan especials que mereixen que siguin tan llargs com sigui possible. Així que feu cas a Gertrudis i penseu que “l’últim ball no serà fins que canti el gall”. I, si pot ser, no torneu sols a casa, acompanyats sempre és molt millor, sigui d’amics, parelles o, qui sap, de futurs companys. ¿No creieu que, com diu la cançó, un final ideal és acabar una festa major quan “surt el sol i mentre posen el carrer tu em fas un petó de bon dia o de bona nit”?

empuries

El futur de l’entorn de les ruïnes d’Empúries està en joc. Actualment queden diverses zones urbanitzables on es podrien aixecar fins a tres edificis de 5.000 m2 de sostre i més d’una trentena de cases unifamiliars, segons càlculs del Fòrum L’Escala-Empúries. L’entitat reclama que es desclassifiquin aquests terrenys pel seu alt valor arqueològic i per l’impacte ambiental i paisatgístic que suposaria més construcció a la zona. “¿Paga la pena fer aquesta destrossa paisatgística tenint en compte que tot el litoral del municipi ja està urbanitzat?”, es pregunta un dels membres del Fòrum, Jordi Estévez, que demana que es protegeixi tot l’espai. Des de l’Ajuntament assenyalen que aquesta àrea està inclosa a la moratòria que la Generalitat ha aplicat a tot el litoral, i que serà el nou pla director urbanístic que prepara el Govern el que decidirà el futur d’aquests terrenys. “Des de l’Ajuntament no posarem impediments perquè es desclassifiquin”, subratlla el regidor d’urbanisme, Josep Bofill.

Empúries és l’únic jaciment arqueològic de la península Ibèrica on conviuen les restes d’una ciutat grega amb les restes d’una de romana. I, molt a prop, també hi ha restes de l’època medieval de l’antic comtat d’Empúries. Aprofitant que l’Ajuntament està actualitzant el pla especial de l’entorn de les ruïnes d’Empúries, l’entitat Fòrum L’Escala-Empúries reclama que es recuperi el pla de protecció de l’entorn de les ruïnes que es va iniciar fa 20 anys per blindar l’espai davant de la construcció de més edificis. “A més de restes gregues i romanes que queden encara per descobrir, també sabem que hi ha restes de l’època medieval: dues esglésies, l’estuari, la marina, el port… i segurament està ple de relíquies i embarcacions”, apunta Jordi Estévez, que és arqueòleg. La presidenta de l’entitat, Assumpció Vila, afegeix: “És un connector ecològic entre el Parc Natural del Montgrí i el dels Aiguamolls. No s’haurien de permetre més construccions per no perdre el poc paisatge natural que ens queda”.

Sense habitatges per a tot l’any

Un altre motiu per oposar-se a més edificis és que la majoria serien de segona residència tot i que actualment “dos de cada tres habitatges a l’Escala ja ho són”. De fet, opinen que si hi hagués un pla de protecció de tot l’entorn “no s’hauria permès la construcció de molts edificis com l’Hotel Empúries, a primera línia de mar i a tocar de les ruïnes grecoromanes”. L’equipament ha aixecat molta polèmica els últims anys. El juliol del 2017, l’Ajuntament de l’Escala va obrir un expedient sancionador i va ordenar aturar-hi unes obres d’ampliació perquè no s’ajustaven a la llicència atorgada: els propietaris estaven aixecant una segona planta que no estava prevista al projecte presentat. Des de llavors, l’Ajuntament està a l’espera que es resolguin els recursos dels promotors per tirar a terra la part construïda sense permís.

En mans del Govern

Des de l’Ajuntament de l’Escala, el regidor d’Urbanisme, Josep Bofill, recorda que fa mes d’un any van suspendre les llicències urbanístiques a tot l’entorn d’Empúries i que s’ha reduït la zona urbanitzable: “Hi havia 3 o 4 parcel·les per a equipaments públics que no tenien sentit i les hem tret, així com un equipament privat que tenia establert que havia de ser una gasolinera i del qual s’han canviat els usos. Hem reduït l’edificabilitat”. De totes maneres, el regidor d’Urbanisme recorda que els terrenys estan inclosos en la moratòria urbanística de la Generalitat i que serà la conselleria de Territori la que decidirà sobre la desclassificació d’aquests terrenys quan finalitzi el pla d’ordenació urbanística. Bofill també reconeix que té “poc sentit” permetre la construcció a l’entorn d’Empúries “perquè és una zona molt sensible”.

A Llançà, per la seva banda, les entitats ecologistes han presentat un recurs contra la reparcel·lació d’un pla parcial que preveu una urbanització amb un potencial de 170 habitatges, ja que, segons denuncien, “incompleix la llei d’urbanisme

•  
  • especulació urbaníst

BCN, districte eixample

El 17 de maig els veïns del número 125 del carrer Comte d'Urgell de Barcelona, a l'Eixample, miraven inquiets un ampli desplegament policial. Els agents d'homicidis dels Mossos d'Esquadra no paraven de pujar i baixar del bloc on havien matat un home a trets. El crim havia passat dins un pis i l'home havia rebut almenys set impactes de bala. Aquella tarda els veïns deien que amb prou feines coneixien la víctima, que feia "poc temps" que hi residia i els semblava que podia ser "un turista". No anaven mal encaminats: era un home de 25 anys i nacionalitat sueca que vivia a Barcelona perquè volia estar allunyat del seu país, segons fonts del cas. Quatre mesos després, la investigació ha confirmat que va ser un assassinat per encàrrec. I la policia sueca, amb la col·laboració dels Mossos, en va detenir dilluns el presumpte autor a Göteborg.

Mor un home tirotejat en un pis a l'Eixample de Barcelona

L'assassí no va deixar pistes. Havia sortit del bloc portant posat un casc i havia fugit amb una moto que havia aparcat a prop. Complia amb el perfil d'un sicari: havia executat la víctima amb una arma de foc i havia procurat no facilitar cap prova a la policia. La investigació es va centrar en la víctima perquè, un cop el van identificar, els agents van descobrir que tenia un passat de delinqüent a Suècia que podia explicar la motivació del crim: una venjança. Abans d'arribar a Barcelona, l'home havia viscut al comtat de Västra Götaland, a Göteborg. De fet, el diari 'Göteborgs-Posten' es va fer ressò de l'assassinat al pis de l'Eixample i va explicar que l'home mort havia pres part en una guerra entre grups criminals a Hisingen, una illa de Göteborg.

I no només això. El mateix diari també va recordar que havien investigat la víctima per la seva possible vinculació amb l'explosió d'un cotxe el 2015 a Torslanda, un districte de Göteborg. Quatre persones van morir, una de les quals una nena de quatre anys. L'explosió es va atribuir a una revenja entre bandes perquè almenys un dels morts formava part d'un dels grups en guerra, els altres dos també eren coneguts de la policia, i s'havia col·locat una bomba al vehicle de manera deliberada. Per si no fos prou, la víctima del crim al pis de l'Eixample ja havia patit un atac el 2016 a Vasagatan, al centre de Göteborg, quan el van intentar assassinar a trets.

Ordre europea de detenció

Amb el passat criminal al descobert, els Mossos van investigar l'entorn que tenia la víctima quan vivia a Suècia. Estirant el fil, es va determinar que el presumpte autor de l'assassinat a trets al pis de l'Eixample va ser un home de 26 anys i nacionalitat kosovar que provenia de Suècia. Per això el jutjat d'instrucció número 3 de Barcelona, que porta el cas, va emetre una ordre europea de detenció. La policia sueca el va detenir dilluns a la ciutat de Göteborg. El cap de l'àrea d'investigació criminal dels Mossos, l'inspector Pere Pau Guillén, ha volgut remarcar "la bona col·laboració" amb la policia de Suècia per resoldre aquest crim. I tot apunta que, encara que l'assassinat va ser a Barcelona, l'explicació del mòbil del cas és en aquella ciutat sueca, la segona més gran del país, perquè la víctima n'havia fugit per amagar-se d'una venjança que, tanmateix, el va acabar trobant al carrer Urgell.

beques privades

Ariadna Laguna, investigadora a l'Institut de Recerca de la Vall d'Hebron, estudia la relació entre la microbiota intestinal i el desenvolupament de la malaltia de Parkinson; Pol Forn, a l'Institut de Física d'Altes Energies, estudia com avançar en computació quàntica. Tots dos han rebut, aquesta tarda -en un acte a Barcelona- un ajut a la recerca d'excel·lència de la Fundació Bancària La Caixa. Però no són els únics projectes seleccionats.

Entre els escollits de l'àmbit estrictament biomèdic destaquen els relatius a recerca oncològica i altres grans malalties, teràpies personalitzades, obesitat i malalties infeccioses o neurodegeneratives. En opinió d'Ariadna Laguna, l'ajut suposa un “bon complement” en un país on els recursos destinats a recerca “són escassos”. En el seu cas, li permetrà d'endinsar-se en l'estudi de la composició de la microbiota intestinal per determinar fins a quin punt pot condicionar la malaltia de Parkinson. Alhora, també pot ajudar a trobar nous marcadors biològics i plantejar teràpies més efectives. Per a Pol Forn, representarà avançar en l'estudi de nous conceptes per al desenvolupament d'ordinadors quàntics, un camp que en l'actualitat ha reviscolat gràcies a grans corporacions com IBM i Google.

A l'acte d'avui, presidit per Isidre Fainé, president de l'entitat, i Pedro Duque, ministre de Ciència, Innovació i Universitats, la Fundació Bancària La Caixa ha fet entrega d'un total de 28 milions d'euros en ajudes a una vuitantena de projectes. Tot i això, segons el director de Recerca i Innovació a La Caixa, Àngel Font, els ajuts i beques no pretenen, en cap cas, substituir les aportacions provinents del sector públic, sinó “complementar línies de recerca” on calen recursos específics i donar suport al desenvolupament de la carrera professional dels investigadors.

Els ajuts, globalment, es destinen a investigació biomèdica, tot i que també estan oberts a altres camps, com les beques de postdoctorat, a les quals es destinen 15 milions d'euros. En aquest àmbit es dona sortida a ajuts que cobreixen les anomenades STEM, acrònim que reuneix enginyeria, matemàtiques, tecnologia i ciències bàsiques. Les altres dues línies, detalla Font, van destinades a projectes consolidats en biomedicina i a facilitar la transferència de coneixement des del món acadèmic a l'empresarial, un dels principals dèficits del sistema català i espanyol, resumeix aquest directiu.

el cava

Teresa Jordà (Ripoll, 1972) fa gairebé un any i mig que està al capdavant del departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. La seva conselleria ha viscut un estiu complicat, provocat, en part, per la vaga dels viticultors per denunciar el preu del raïm que els paguen les grans cavistes (la primera aturada en 15 anys), les mobilitzacions del sector de l’avellana, els assalts a granges i els atacs d’óssos al bestiar.

Feia anys que el sector del cava alertava del que ha passat aquest estiu. ¿Com s’explica que s’hagi deixat enquistar el problema i qui n’és el responsable?

El cava arrossega un mal endèmic des de fa anys al qual tots plegats no hem estat capaços de trobar solució. En la cimera que vam fer a mitjans d’agost, viticultors, productors i administració vam reconèixer possibles errors o poca valentia a l’hora de fer canvis importants. Ara, però, és imprescindible passar per una transició que ens porti a la revalorització del producte. Per fer-ho, tenim dipositada la confiança en el pla estratègic que està elaborant el Consell Regulador del Cava, on s’especificaran les diferents zones geogràfiques on es fa el producte. Com a administració, estem empenyent perquè aquest pla es calendaritzi d’una vegada per totes. Alhora, també estem pendents de la resposta del ministeri a la carta que li vam enviar per demanar-li que actuï, ja que l’Estat és qui té les competències. Si a finals de mes no ha contestat, trucarem al ministre i insistirem a demanar-li una visita formal.

Al novembre tindrà una nova reunió amb el sector. Què proposaran?

Posarem la situació de tot plegat sobre la taula: ja s’haurà acabat la verema, hi haurà hagut reunió del Consell Regulador del Cava i espero que tinguem notícies del ministeri. També s’analitzaran les línies d’ajut que reben les empreses.

¿Això vol dir que augmentaran els ajuts al sector?

Totes les eines que puguem aportar les aportarem. Com a administració no estem autoritzats a marcar cap tipus de preu, però sí que hem d’explorar, per responsabilitat social, totes les vies que calgui, perquè volem que es guanyi la vida tota la cadena que viu del cava.

Què n’opina que es puguin comprar ampolles de cava per menys de tres euros?

No entraré en el debat de quin preu s’ha de marcar a l’ampolla de cava. ¿Hi ha d’haver cava de diferents nivells? Segurament sí, però el que no pot ser és que se’ns relacioni amb el cava low cost,que té un recorregut ínfim i curt. La solució, insistim, passa per revaloritzar-lo.

El sector apunta a Freixenet, Jaume Serra i Codorníu com a responsables de la desvalorització del cava. Què en pensa?

En la responsabilitat social d’una comarca vitivinícola, com el Penedès, hi juguen un paper clau les empreses que tenen notorietat i arrelament al territori. Quan aquestes companyies passen a ser dirigides per altres [l’any passat, Henkell va comprar part de Freixenet i el fons d’inversió Carlyle part de Codorníu] hi ha coses que canvien. Això, unit a la decisió d’encarar-se a fer un cava low cost, tampoc ajuda. Tothom vol guanyar-se la vida però el secret és que ens la guanyem tots i, per tant, no comparteixo que es paguin aquests preus. Vull entendre que a aquestes companyies no els agrada marcar un preu tan baix per al raïm... però llavors que es plantegin què passa.

En quin punt espera que estigui el sector la pròxima verema?

M’agradaria que el pagès cobrés un preu just i digne pel seu raïm, que la DO Cava ja estigués encaminada en el procés de desenvolupament del seu pla estratègic i que no ens trobéssim que pots comprar cava per dos euros al supermercat. Un vi escumós de dos euros no sedueix ningú.

Corpinnat i Clàssic Penedès han anunciat la intenció de crear una denominació d’origen de vi escumós. És factible?

Ni Corpinnat ni Clàssic Penedès se m’han adreçat per explicar-me les seves intencions, només ho he llegit als mitjans de comunicació. Fins que no ho facin, ho considero una anècdota.

El que sí que és una realitat és la sortida de Corpinnat de la DO Cava, una sortida que anteriorment ja havien protagonitzat els cellers de Clàssic Penedès. Com valora aquestes escissions?

No entraré a valorar si ho han fet en el moment que tocava o si ha sigut de forma més o menys afortunada. Vull entendre, però, que defensen un producte de qualitat i que si ho fan és per desmarcar-se de l’onada que va cap a una altra direcció. Com a concepte ho entenc perfectament, com a estratègia és un altre tema... Però ho entenc.

Un altre sector que viu la mateixa situació que els viticultors són els pagesos de l’avellana. Per on passa aquí la solució?

Més enllà dels ajuts directes que hem donat, als quals s’han acollit 200 productors, el que hem de fer, també, és revaloritzar el producte. Per fer-ho, hi ha un pla estratègic impulsat per l’antiga consellera que hem de ser capaços de tirar endavant i que preveu, entre altres aspectes, la creació d’una oficina tècnica. A més, el mes que ve ens reunim amb el sector.

Per tant, els ajuts d’aquest any són puntuals...

La filosofia no poden ser els ajuts directes. Quan hi han de ser, fruit d’una conjuntura molt determinada com la d’aquest any, hi seran. Però no és la manera.

Els últims mesos diversos grups d’activistes animalistes han assaltat tres granges i un escorxador. Què estan fent per frenar-los?

Mai s’havien produït aquest tipus d’assalts a granges. És un tipus d’assalt fet per gent molt jove, que no responen a cap organització, que fan les crides via WhatsApp i que no creuen en la classe política. Per tant, tenim al davant un repte. D’entrada, hem fet un protocol d’actuació conjuntament amb Interior i en què hi ha els Mossos d’Esquadra, els veterinaris del departament i els Agents Rurals. A banda de la part judicial, que penja d’Interior, el nostre departament està treballant en la introducció d’un article a la llei d’orientació agrària amb què es penalitzi aquest tipus de delictes, perquè posen en risc la salut pública i el benestar animal. I tot això en un moment delicat perquè tenim l’amenaça de la pesta porcina africana.

Van convidar diversos grups animalistes a asseure’s a negociar. ¿S’ha fet algun pas en aquest sentit?

Com a departament sempre defensem el ramader, però per poder abordar aquest problema necessites que algú s’assegui a la taula i que hi hagi sensatesa. Hem començat a explorar grups animalistes, que tenen les seves reivindicacions però que també saben que hi ha maneres i maneres de dur-les a terme. Encara no ens hem assegut a parlar, però sí que hem començat a tenir converses per fer-ho. Amb el col·lectiu que ha comès els assalts, però, no hi hem tingut cap tipus de comunicació perquè tampoc s’identifiquen amb cap grup concret.

Aquesta setmana hi ha hagut al Pirineu un nou atac d’un ós a un poltre. El Consell General d’Aran demana l’expulsió d’aquests animals. Quina és la postura del seu departament?

S’ha de tenir un debat de país i veure si és compatible tenir ramaderia extensiva i óssos o qualsevol altre espècie salvatge al Pirineu. No podem posposar més aquest debat.