dissabte, 30 de novembre del 2019

el fet

American Ballet Theatre

Centre Cultural Terrassa. 24 de novembre

L'American Ballet Theatre (ABT) va ser fundat el 1939 per desenvolupar el repertori dels millors ballets de segle XIX alhora que oferir oportunitats als joves talents coreogràfics nord-americans. El seu estil és inconfusible: vitalitat, elegància, extraordinària musicalitat i tècnica impecable. I així és com es van presentar els ballarins estrella de la companyia aquest cap de setmana al Centre Cultural Terrassa. Amb un programa que combinava el ballet clàssic de repertori i coreografies de nova fornada d'estil neoclàssic i contemporani, les cinc parelles van fer gala de totes aquestes virtuts.
En l'apartat clàssic, van destacar Anabel Katsnelson i Carlos González al Grand pas classique de Victor Gsovsky, ella amb els seus equilibris impactants i una magnífica variació de 32 fouettés dobles i a la segona i ell per l'elegància i la seguretat en les pirouettes. Katsnelson també va arrencar aplaudiments merescuts en la seva interpretació vital, lleugera i volàtil del personatge de Cupido al clàssic Don Quixot de Petipa.
Catherine Hurlin va mostrar-se coqueta i gràcil a la variació del vano del Quixot, i segura amb Aran Bell en una interpretació força reeixida del pas a dos. Tècnics i elegants, però menys creïbles en la interpretació, van ser Catherine Hurlin i Calvin Royal III en el pas a dos del Cigne blanc, ell correcte i ella una mica freda i altiva, més en el paper del cigne negre que del blanc.
Pel que fa a les coreografies de tall més contemporani, vam gaudir de dues estrenes a Europa, Know, de Cassandra Trenary, interpretada per ella mateixa i Royal III, i A time there was, de Gemma Bond, amb Katherine Williams i Blaine Hoven, que mostren totes les possibilitats tècniques d'aquests ballarins.
Però els més aplaudits, i amb raó, van ser la parella més experta de la companyia, Isabella Boylston i James Whiteside, tant a On the water, en l'adaptació de Kevin McKensie de la coreografia original de Petipa i Ivanov, com a Spring waters, d'Asaf Messerer. La parella principal de l'ABT va fer dues interpretacions extremament ballades, fluides, madures, vaporoses, volàtils i de rapidíssims déboulés d'una qualitat impecable que van fer gaudir de valent el públic.

futbol d'acollida

Sovint la recerca de l’èxit, d’una experiència vital, d’una vida millor o, fins i tot, la supervivència empenyen a marxar lluny de casa. En aquest context, hi ha qui troba en l’esport un company de viatge, sigui com a justificació o com a motiu principal per emprendre l’aventura.
Un català que viatja a una illa a l’altra punta del planeta i una marroquina que arriba al Vell Continent. A priori, quins són els nexes que uneixen aquestes dues històries personals? ¿Emigrar per dedicar-se professionalment al futbol? ¿Trencar el sostre de l’esport amateur? ¿La recerca de noves oportunitats i d’una vida millor? Podrien ser aquests motius i segurament molts altres els que van impulsar el Gerard i la Hajar a fer milers de quilòmetres, però el punt de partida i d’arribada de l’un i de l’altre sí que el sabem del cert: l’Atlètic Alpicat.

Gerard Garriga: un adeu que sembla un fins aviat

“Ni al moment de marxar, ni al cap de tres mesos de ser allà ni tampoc a l’any d’haver marxat m’imaginava que avui dia encara seria aquí. Vaig venir per aprendre anglès i, tot i que tinc clar que vull tornar, de moment segueixo vivint l’aventura i gaudint de cada moment”. Amb veu d’acabat de despertar i amb un somriure a la cara que mostra a través d’una pantalla, el Gerard Garriga reflexiona sobre el perquè del seu viatge al sud-oest del Pacífic, a l’altra punta del nostre món.
Fa poc més de dos anys que va marxar i enguany ha debutat a la principal lliga de Nova Zelanda amb el Waitakere United, l’equip més reconegut juntament amb l’Auckland City, complint en bona part els objectius que es va fixar al marxar. Aquest morellenc de 26 anys va aterrar a Ponent durant la seva etapa universitària per estudiar ciències de l’activitat física i l’esport. Mentre que molts dels que estudien al pla de Lleida en fugen buscant el sol, ell, un cop acabats els estudis, va arrelar a Alpicat, on va fer-se un lloc a l’equip de futbol del poble.
“Aquí ningú es fa ric jugant a futbol, però mentre pugui passar-m’ho bé i cobrir les despeses bàsiques, ja m’està bé. Desconec si d’aquí uns mesos mantindré la il·lusió o no d’afrontar una nova temporada, però vaig sobre la marxa i havia d’aprofitar l’oportunitat”, reconeix. Garriga no és l’únic català que ha fet el salt a una cultura nova lluny de la família i explica que al nord del país, on ell resideix, ha conegut una important comunitat catalana. “El fet de tenir la família lluny fa que t’uneixis als que tenen problemes i necessitats semblants. Amb la resta de catalans ens portem bé, ens ajudem quan ho necessitem i ens fem companyia, com els bons amics, però lluny de casa. La diferència horària també és un inconvenient important per seguir vinculat al que passa a Occident. Per això, tot i que assegura que ha deixat de seguir el futbol espanyol i europeu de primer nivell, no ha perdut la pista de l’esport local, perquè “és on tens les amistats i, si el segueixes, aquest tipus de futbol t’enganxa molt”.
L’exjugador i coordinador de l’Alpicat remarca que, més enllà de l’apartat esportiu, la cultura de l’esport a Nova Zelanda és més respectuosa en molts aspectes. “El que per mi era normal a Primera Catalana, aquí és impensable. Abans podia deixar el vestidor de qualsevol manera, amb ampolles de plàstic i brutícia per terra, mentre que aquí quan acaba el partit saludo un per un els aplegapilotes perquè sense ells no hauríem pogut jugar”, detalla el jove futbolista, que també es veu amb cor per importar aquesta manera tan cívica d’actuar un cop arribi aquí.
Quan passarà? No ho té clar, però sí que sap on, a la Terra Ferma. “Tot i que no se sap mai, la meva prioritat és tornar a Alpicat, no només pel club sinó per la gent, pel futbol base, pels amics i perquè quan un club t’ho dona tot quan estàs començant, tens ganes de tornar-li el que has rebut”.

Hajar Mounadir: un camí ple de bona gent

Amb 19 anys, moltes incerteses i amb el somni de fer-se un lloc dins del futbol professional, Hajar Mounadir va arribar a Catalunya. La pilota no era nova per a ella. Ben al contrari, ja que dels 8 als 16 anys va jugar a les files del Raja de Casablanca, i a partir d’aleshores va jugar diversos partits amb la selecció femenina del Marroc i amb el Fquih Ben Salah, l’equip de la seva ciutat natal.
“Vaig deixar la família enrere però m’acompanyaven la Salma i la Huta, dues amigues amb les quals compartíem objectius i un contacte del qual ens havien parlat”. La persona en qüestió és Charaf Eddine, el primer marroquí a treure’s el títol d’entrenador de futbol a Catalunya i que actualment és un dels responsables del Món Femení Terrassa. Però tant la Hajar com les col·legues van contactar amb ell perquè és al capdavant del projecte Estrellas Zohor, que fomenta la participació de les dones d’origen marroquí en el món del futbol i les posa a l’òrbita de la seva selecció fins al punt que més d’una ja hi ha debutat.
A diferència de la Salma i la Huta, la Hajar va desviar una mica el rumb a l’oest i va aterrar a Aitona, on tenia familiars que li havien parlat de la Secció Esportiva AEM de la ciutat de Lleida. Durant la temporada passada va formar part d’aquest club, fins que li va ser impossible seguir desplaçant-se des del poble on residia fins a la capital. “Això va dificultar molt la meva continuïtat al club”, assegura la Hajar. Passat l’estiu, va picar a la porta de la Unió Esportiva Alpicat, club que recentment ha recuperat la secció femenina i ja compta amb una setantena de jugadores.
Començada la temporada, la migcampista està satisfeta per la seva incorporació i contenta pel bon ambient que hi ha amb les jugadores. El mateix caràcter de club familiar i proper que un dia va rebre un jove futbolista del Morell, aquesta vegada acull la visita d’una noia que vol escriure una història èpica d’aquestes que l’esport ens deixa de tant en tant.

Comentaris

0
No hi ha comentaris. Sigues el primer a comentar aquest contingut.

Comenta

Has de ser subscriptor per poder fer comentaris, prova'ns gratis 30 diesComençar

ABT

American Ballet Theatre

Centre Cultural Terrassa. 24 de novembre

L'American Ballet Theatre (ABT) va ser fundat el 1939 per desenvolupar el repertori dels millors ballets de segle XIX alhora que oferir oportunitats als joves talents coreogràfics nord-americans. El seu estil és inconfusible: vitalitat, elegància, extraordinària musicalitat i tècnica impecable. I així és com es van presentar els ballarins estrella de la companyia aquest cap de setmana al Centre Cultural Terrassa. Amb un programa que combinava el ballet clàssic de repertori i coreografies de nova fornada d'estil neoclàssic i contemporani, les cinc parelles van fer gala de totes aquestes virtuts.
En l'apartat clàssic, van destacar Anabel Katsnelson i Carlos González al Grand pas classique de Victor Gsovsky, ella amb els seus equilibris impactants i una magnífica variació de 32 fouettés dobles i a la segona i ell per l'elegància i la seguretat en les pirouettes. Katsnelson també va arrencar aplaudiments merescuts en la seva interpretació vital, lleugera i volàtil del personatge de Cupido al clàssic Don Quixot de Petipa.
Catherine Hurlin va mostrar-se coqueta i gràcil a la variació del vano del Quixot, i segura amb Aran Bell en una interpretació força reeixida del pas a dos. Tècnics i elegants, però menys creïbles en la interpretació, van ser Catherine Hurlin i Calvin Royal III en el pas a dos del Cigne blanc, ell correcte i ella una mica freda i altiva, més en el paper del cigne negre que del blanc.
Pel que fa a les coreografies de tall més contemporani, vam gaudir de dues estrenes a Europa, Know, de Cassandra Trenary, interpretada per ella mateixa i Royal III, i A time there was, de Gemma Bond, amb Katherine Williams i Blaine Hoven, que mostren totes les possibilitats tècniques d'aquests ballarins.
Però els més aplaudits, i amb raó, van ser la parella més experta de la companyia, Isabella Boylston i James Whiteside, tant a On the water, en l'adaptació de Kevin McKensie de la coreografia original de Petipa i Ivanov, com a Spring waters, d'Asaf Messerer. La parella principal de l'ABT va fer dues interpretacions extremament ballades, fluides, madures, vaporoses, volàtils i de rapidíssims déboulés d'una qualitat impecable que van fer gaudir de valent el públic.

dilluns, 25 de novembre del 2019

cant de sirenes

A l’ Odissea, Ulisses ordena als mariners que es tapin les orelles amb cera i es lliguin al vaixell per tal de no sucumbir a la veu dolça de les sirenes. El mar, aquest món desconegut i immesurable, ha fascinat i ha intimidat durant segles homes i dones. Aquesta atracció i inquietud que provoca el fons marí i que tan bé va descriure Homer és el que explica la nova exposició del Museu Marítim de Barcelona, Cant de sirenes. Fascinació i abisme, que es podrà veure fins al 16 de maig del 2020. Moltes creences que es mostren a l’exposició encara perduren avui en dia.
No és fàcil transmetre allò que forma part de la memòria oral. “El mar és un gran desconegut, i hi ha moltes pors. Hem volgut explicar tot allò que la gent ha creat per protegir-se -explica Mireia Mayolas, cap de l’àrea d’educació del Museu Marítim-. Hi ha, però, pocs objectes materials, perquè expliquem allò que tenim a l’inconscient. És una exposició que entra pels sentits, una exposició de pell”. Per fer-ho més sensorial, la mostra és com una posada en escena. “Els muntatges escenogràfics, en aquest cas a càrrec d’Adelina Casanova i Bibiana Puigdefàbregas, són cada vegada més habituals al museu”, diu Mayolas. Els monstres marins donen la benvinguda al visitant. S’amaguen darrere unes cortines però no són tan terribles com els imaginaven a l’Edat Mitjana. Les sirenes no són meitat home, meitat dona ni semblen harpies. “Ens hem inspirat en la mitologia medieval, però ho hem suavitzat perquè els més petits no s’espantin”, assegura Eliseu Carbonell, antropòleg i comissari de l’exposició. Escil·la i Caribdis, que atreuen, devoren i vomiten vaixells; el Leviatan, incontrolable i invencible i que s’esmenta a l’Antic Testament; la gran serp de mar, el temible Kraken, i la balena de Jonàs són alguns dels éssers terribles que neden a les grans pantalles de la primera sala.

Prohibit pujar conills a bord

La xàvega María del Carmen, una embarcació de pesca de Màlaga del 1926, amb uns ulls pintats a la proa, serveix per parlar de les creences que encara avui són ben vives al món mariner. “A França encara està prohibit portar conills vius o menjar-ne dalt d’una embarcació”, assegura Carbonell. La prohibició té a veure amb l’ordre i el desordre còsmic: el que més temien els mariners era l’imprevist. “Els conills són tabú perquè es reprodueixen de manera desordenada”, diu Carbonell. Els clergues tampoc són gaire benvinguts a les embarcacions. Quan els mariners portuguesos del segle XVI anaven a conquerir i evangelitzar terres llunyanes i no tenien altre remei que embarcar frares, celebraven un ritual, una espècie de sacrifici simbòlic: submergien el capellà, lligat amb unes cordes, al mar com si fos un melindro a la xocolata. Ni tan sols es podia esmentar el nom de capellà: se’ls anomenava “aquell de la tela del paraigua”. En aquest cas, sembla que el motiu no era la fecunditat excessiva sinó l’esterilitat.
Hi ha molts altres elements que els mariners eviten, com s’explica a les converses de pescadors de Palamós que es poden escoltar al museu: pujar amb les sabates d’anar pel carrer, desar una escombra de cap per avall, obrir un paraigua a coberta, passar sal d’una embarcació a una altra o deixar-hi mitja ceba tallada.
A mitjan del segle XIX es parla d’un naufragi gairebé cada dia. “Moltes vegades imaginem els naufragis a mar obert, enmig d’una tempesta, però la majoria eren a la costa, a vegades per les fatigues dels mariners després d’un llarg viatge o pel desconeixement que es tenia de la costa”, diu Carbonell en una de les sales on es despleguen cartografies i escenes de naufragis.
L’exposició acaba en una sala que simula l’habitació d’una casa marinera, on s’expliquen antigues llegendes marineres. Hi ha històries que han viatjat per tot arreu. La història del rem, per exemple, té més de vint versions a Grècia, Anglaterra i els Estats Units, i el seu origen es remunta a l’ Odissea. La llegenda parla d’un mariner que, després de patir molt al mar, decideix canviar de vida i marxar a viure ben lluny, a un lloc on ningú pugui reconèixer el rem que porta a l’espatlla. La història ha sobreviscut molts segles, i als anys 70 el folklorista William Hansen en va enregistrar noves versions als Estats Units. Verdaguer també en va fer una versió: El mariner de Sant Pau, per Sant Pau de Segúries. En el seu cas, el mariner se salvava d’un naufragi però perdia tota la família. Camina terra endins fins a arribar al Ripollès, on confonen el rem per una pala de remenar el blat de moro.
Hi ha una altra llegenda, que també s’explica al Marítim, i que és justament el cas oposat: l’atracció del mar. En aquest cas és un noi que acaba convertit en peix i se submergeix al mar per no sortir-ne mai més. Rep molts noms: Niccolò Pesce, Pesce Cola, Peje Nicolao, Peix Nicolau... Aquest home-peix fins i tot surt al Quixot. Cervantes escriu que qualsevol “ caballero andante ” ha de saber nedar com nedava el “peje Nicolás o Nicolao ”. A l’exposició es poden escoltar, entre altres, la versió mallorquina i la napolitana, que situa la història a la cort del rei de Nàpols i parla d’un jove que es passava dies sencers al mar. El rei li encarregava investigar, per exemple, com se sostenia l’illa de Sicília. Cada dia els reptes eren més difícils i, finalment, va morir al fons del mar. Al final, moltes llegendes alerten sobre els perills de ser massa atrevit. Com Ulisses, que navega més enllà pel desig de saber.

El Museu Marítim continua sense director més d’un any després del concurs públic

Roger Marcet va deixar la direcció del Museu Marítim de Barcelona el juliol de l’any passat després de vint anys al capdavant d’aquesta institució. Immediatament es va convocar un concurs públic -el setembre de l’any passat s’acabava el termini per presentar-s’hi-, però més d’un any després el Museu Marítim continua sense director.
Elvira Mata és la directora en funcions des que Roger Marcet es va jubilar. “No hi ha hagut nomenament i jo continuo en funcions. Som, però, un equip molt cohesionat que portem molts anys treballant i no hem parat de fer feina. El museu segueix funcionant amb normalitat i sense ingerències”, diu Mata.
El Museu Marítim de Barcelona va rebre l’any passat 300.000 visites i, per a l’any vinent, ha presentat un pressupost de 8.300.000 euros, lleugerament superior al del 2019. “Hem viscut molt de temps una situació anòmala, des que jo vaig entrar pràcticament sempre havíem estat en obres, però ara la situació s’ha normalitzat”, explica Mata.

Objectes per combatre la por al mar

Picasso i el naufragi de Màlaga

Una fragata alemanya va naufragar al port de Màlaga el 1900. Hi van perdre la vida molts mariners i malaguenys que havien intentat ajudar-los. Els fets van impactar un jove Picasso de 19 anys que en va fer un dibuix.

Amulets màgics

Els amulets tenien funcions màgiques protectores, com ara repel·lir la bruixeria i protegir de qualsevol perill. A l’exposició se’n poden veure alguns que es van fer en tallers andalusos entre els segles XVII i XVIII.

Exvots i escenes de perill

Quan els mariners es veien en perill invocaven la intervenció divina. Si sobrevivien, encarregaven un exvot a un artesà. Sovint era una tauleta policromada que representava l’escena de perill, i la portaven als santuaris.

Sant Elm

Aquesta talla policromada del 1799 representa Sant Elm, que protegia els mariners de les tempestes sobtades i dels llamps. És un patró molt antic i pràcticament ha desaparegut de l’hagiografia de la costa.

diumenge, 24 de novembre del 2019

Les UCI

Tots els hospitals tenen un servei d’UCI, les unitats de cures intensives on es tracten els pacients més crítics i que necessiten més supervisió. En educació, aquest servei també existeix: els alumnes d’ESO que veuen perillar la seva escolarització i tenen un risc elevat de fracàs escolar són atesos a les UEC, unitats d’escolarització compartida. “Som l’últim recurs. Som a l’educació el que la UCI és a la sanitat”, afirma Neus Cerdà, de l’UEC Bon Port, a Barcelona. Un recurs educatiu que el Govern externalitza -la gestió depèn de fundacions i empreses privades- per atendre, en grups reduïts, els alumnes de 3r i 4t d’ESO inadaptats que no assoleixen els objectius acadèmics als instituts. Per a 1.700 nois i noies, les UEC són l’última oportunitat abans de tirar la tovallola i abandonar els estudis.
A les UEC hi arriben alumnes “disruptius, que no segueixen el ritme de les classes a l’institut, que desconcentren la resta de la classe i impedeixen que els altres alumnes puguin continuar”, explica Cerdà. Alguns tenen trastorns com el TDAH però, estiguin diagnosticats o no, la majoria manifesten un “rebuig brutal” a l’institut, poques expectatives i una autoestima nul·la. “Són bombes de rellotgeria”, afegeix la directora de la UEC Bon Port. Perquè no dinamitin el funcionament normal d’una classe, i després d’haver esgotat tots els recursos dels centres ordinaris, se’ls treu de classe i se’ls deriva a una UEC. Tot i que a nivell administratiu formen part de l’institut de procedència, és a la UEC on acaben fent classe en grups reduïts i amb adaptacions curriculars individualitzades.

Assignatures i tallers

A les UEC fan les assignatures troncals i també tallers com jardineria, fusteria o cuina, que els serveixin d’orientació laboral. Tot i l’atenció personalitzada, l’aterratge no és gens fàcil. “Una UEC és un calaix de sastre i un calaix desastre”, resumeix una extreballadora, que prefereix mantenir l’anonimat. Admet que concentrar “casuístiques molt complicades” en una única aula pot aguditzar els problemes dels nois. Amb aquest panorama, cada petit pas és un èxit per als alumnes i només l’assistència a classe ja és un triomf. “Les normes del joc canvien. Els absentistes venen perquè hi estan més a gust, hi ha un vincle més proper. Consideren la UEC una xarxa de seguretat on agafar-se”, explica Neus Cerdà. L’objectiu principal, doncs, no és que aquests alumnes es treguin l’ESO, sinó que s’adaptin a la societat, trobin alguna motivació i reforcin la seva autoestima. “Graduar-se és important, però ho és més guanyar en competències i en habilitats. Sempre els diem que els estudis són oportunitats, però que no per graduar-se seran millors persones”, apunten Cerdà i Hilario Ibáñez, professor de la UEC Bon Port.
Aquesta és una de les 81 unitats d’escolarització compartides que aquest curs hi ha en funcionament a Catalunya. Com la majoria, és privada. El departament d’Educació té nou convenis amb ajuntaments i la resta (72), amb fundacions i empreses privades, que reben diners públics per donar formació a aquests alumnes. Aquest model externalitzat desperta els recels del sector. “Són els alumnes amb qui hem fracassat en l’escolarització normal, amb els quals ens rendim, els més vulnerables”, afirma Manel Pulido, de CCOO. Des del sindicat van denunciar fa anys les condicions laborals dels treballadors de les UEC, que en la majoria de casos són educadors i cobren molt menys que un professor d’institut. “El sistema fracassa amb aquests alumnes. Els traiem de l’institut i els deixem en mans d’uns professionals amb pitjors condicions laborals”, denuncia Pulido. “Hi ha UECs que no demanen ni el nivell C de català ni el certificat d’aptitud pedagògica (CAP)”, afegeix l’extreballadora.

No hi ha un control dels diners

El sindicat també denuncia que privatitzar aquest servei no permet seguir el rastre dels diners públics que s’hi aboquen. “El departament sap que no s’està imposant cap control sobre les UEC”, afirma. De fet, la conselleria no ha pogut facilitar a l’ARA la inversió aquest curs. En tot cas, el portaveu de CCOO afirma que es tracta d’“alumnes en edat d’escolarització obligatòria i, per tant, el departament n’és el responsable”.
Aquesta falta de control converteix les UEC en un terreny adobat per a la precarietat. “He vist 16 nens en aules petitíssimes, fent classe en un pati de veïns d’un edifici o en barracons d’obra”, assegura Pulido. L’extreballadora, que té nou anys d’experiència en aquestes unitats, corrobora el desori: “He fet classe en un antic garatge i en una ala d’un institut de la Zona Franca que s’havia buidat per les males condicions. Eren locals deplorables”. Les crítiques també arriben des de les UEC mateix. “El departament no ens considera centres educatius i, per tant, no tenim accés als recursos pedagògics de la web de la conselleria. Tampoc tenim psicòlegs, i el temps treballat aquí no ens compta com a mèrit a les oposicions”, denuncia Neus Cerdà.
Les fonts consultades avisen que el nombre d’alumnes de les UEC podria disminuir detectant a temps els “refractaris al sistema educatiu”. La solució exigeix més recursos des d’infantil fins als instituts. “Amb més mitjans i menys ràtios a infantil i primària es podria treballar millor i evitar que molts casos arribin a la UEC”, apunta l’extreballadora. “El secret és reduir les ràtios a la xarxa ordinària”, reivindica. Des de CCOO, Manel Pulido també reclama “recursos suficients” des de P3 per atendre millor i a temps els casos més vulnerables.

Se senten “estigmatitzats”

Des de la UEC Bon Port també demanen reforçar els instituts. “Les UEC no són un bon sistema. Els instituts haurien de tenir més recursos per atendre’ls a dins, perquè un cop venen a la UEC és molt difícil que tornin a l’institut”, afirmen els educadors. I posen un exemple: els alumnes que es graduen en aquestes unitats se senten “estigmatitzats” i pregunten si al graduat escolar els sortirà que el títol se l’han tret a la UEC. L’any 2013 el Síndic de Greuges ja va renyar el departament d’Educació al constatar que “amb els recursos disponibles als centres d’ESO no és possible atendre adequadament les necessitats educatives” d’aquests alumnes. Educació diu que el 50% es treuen l’ESO, però totes les fonts sobre el terreny rebaixen aquesta xifra. A la UEC Bon Port, van graduar-se 3 dels 15 alumnes que tenien el curs passat.
“La UEC és un recurs que evidencia el fracàs del sistema educatiu”, resumeix l’extreballadora. Malgrat tot, és un salvavides per als alumnes més vulnerables, una esperança on agafar-se per seguir reduint la taxa de fracàs escolar: la d’Espanya (17,9%) és la més alta d’Europa.

Un servei externalitzat que atén 1.700 alumnes

Què són les UEC?
Les Unitats d’Escolarització Compartides (UEC) són un recurs educatiu on s’atenen alumnes d’ESO que no s’adapten als instituts (públics o concertats), tenen conductes violentes a classe o són absentistes. De manera excepcional, aquests alumnes segueixen (parcialment o totalment) els ensenyaments a la UEC, amb una atenció personalitzada i una adaptació curricular. A efectes acadèmics i administratius, l’alumne està matriculat a l’institut de procedència.
Quants alumnes?
El departament d’Educació diu que cada curs hi ha uns 1.700 alumnes a les UEC -un 80% són nois i un 20% noies- i que la meitat dels que cursen 4t obtenen el graduat, però els educadors de les UEC rebaixen la xifra. En principi, les UEC són un recurs temporal (per estar-hi uns mesos) i compartit amb l’institut (fan classe uns dies a la UEC i uns al centre), però a la pràctica hi ha alumnes que s’hi estan anys i només van a la UEC.
Qui les gestiona?
A Catalunya hi ha aquest curs 81 UEC en funcionament, de les quals només nou són públiques (el departament fa un conveni amb un ajuntament perquè gestioni el servei). La resta estan externalitzades a través de concursos públics a entitats privades, com fundacions o organismes religiosos. Les condicions laborals i el salari dels professors i educadors -contractats per l’entitat, no pel departament- varien en funció de l’empresa que gestiona la UEC.
Quants diners?
No hi ha pràcticament dades de quants diners s’inverteixen en l’escolarització dels alumnes a les UEC, perquè caldria buscar un per un els concursos públics convocats pel Govern. Quan l’ARA l’ha demanat, el departament d’Educació tampoc ha donat la xifra exacta de la inversió. De fet, les entitats i els sindicats reclamen que es controli i es faci un seguiment més exhaustiu de tots els diners públics que acaben gestionant empreses i fundacions privades.