dictadura

No és fàcil escriure ni parlar quan se sent por. El Tribunal Suprem dels EUA i el Tribunal Europeu de Drets Humans fa temps que parlen de l’ efecte descoratjament - chilling effect - per descriure la situació que es produeix quan les autoritats persegueixen desproporcionadament conductes socials legítimes, de manera que les persones s’atemoreixen i renuncien a dir el que pensen per por de ser perseguides també.

Cal saber que el que busquen les autoritats amb aquests comportaments és estendre el seu poder censurant allò que els incomoda. Per això, en una societat democràtica és essencial una tolerància generosa del dret de manifestació i de la llibertat d’expressió, perquè si no s’opera d’aquesta manera, l’autoritat no troba entrebancs en les seves actuacions i no es produeix la crítica ciutadana que els governants han de suportar i de la qual han d’aprendre. La democràcia es construeix amb l’opinió de tots, amb un necessari debat públic que porti solucions. No imposant les majories, sinó arribant al consens entre tots, de manera que les solucions ens permetin viure en harmonia. L’acció dels Parlaments i dels governs ha de ser coherent amb aquests debats. El contrari és la dictadura: mana una minoria d’escollits i tothom calla, o la seva veu no té cap ressò.

Arribar a la dictadura, malauradament, és massa fàcil. Un govern que gaudeix de majoria absoluta al Parlament, que aplica la disciplina de vot de manera inapel·lable i que margina constantment les minories s’està comportant de manera despòtica.

El més preocupant és que darrerament, potser per poca tradició democràtica o per incapacitat d’escoltar, dialogar i transigir, un gran nombre de persones pensen que si tenen la majoria es poden imposar a la minoria i s’ha acabat. No és qüestió de posar exemples, que estan en el cap de tothom, malgrat que cal dir que quan la gent pensa en els exemples, gairebé sempre li venen al cap només aquells que li molesten, és a dir, les situacions en què es troba en minoria o es veu incapacitada d’imposar la majoria. Si en canvi té eines de poder per imposar la majoria, se sent decebuda quan tribunals o autoritats internacionals li diuen que no té raó. Aparentement, l’autocrítica i el pensament empàtic no estan de moda. I molt menys quan s’imposa el populisme, que consisteix precisament en convèncer la gent amb missatges ofensivament simples i maniqueus per aparentar majories democràtiques.

El populisme amenaça les nostres societats en aquesta època més que en els darrers 75 anys. Però la culpa no és només d’alguns -massa- polítics, sinó també d’alguns ciutadans. Són tots aquells que inventen malnoms per esmentar a qui no pensa com ells, creant de facto un enemic. Els atribueixen molt ràpidament característiques odioses que produeixen rebuig entre la població per engreixar la tropa d’adeptes, característiques que acostumen a ser sistemàticament falses.

Són els mateixos que sempre fan interpretacions ideològiques de qüestions purament tècniques, la qual cosa és particularment freqüent en matèria jurídica. Un tribunal, algun jurista o senzillament algú expressa una opinió sobre un cas concret, i a partir d’aquí l’obsessió de tanta gent no és mirar d’entendre el que ha dit, sinó qualificar ideològicament -amb molta rapidesa- qui ho ha dit. En el millor dels casos et diuen traïdor. En el pitjor, enemic. En qualsevol cas, se t’esborra de la llista de persones a escoltar.

Caldria que tothom fos ben conscient que per aquest camí no només ens acostem a la dictadura, sinó que l’exercim de manera efectiva. Quan es produeixen aquestes actuacions, molts comencen a sentir por de parlar i dir o fer la seva, exactament igual que quan qui amenaça és l’autoritat, com he explicat abans. A partir d’aquí, aquestes persones callen, fan el mateix que la resta i esdevenen invisibles. Algunes, per manca de reflexió, passen a formar part del ramat. És el més còmode. D’altres pateixen en silenci i, finalment, algunes són objecte de persecució social, en forma de marginació i de vegades directament amb violència física.

Tot això ho saben molt bé els que atien el populisme des de l’autoritat. Busquen només aparentar majories per assolir el seu objectiu, que finalment és un de ben simple: manar sobre una societat. Alguns volen manar per imposar la seva visió del món, però d’altres, l’enorme majoria, volen arribar al poder només per enriquir-se. Fora bo no oblidar-ho la propera vegada que, en qualsevol conversa quotidiana, algú ens identifiquiqui

els museus

La cultura ha sigut la ventafocs durant tota la crisi. Ara ja ningú recorda que durant anys, abans de la crisi, l’objectiu era que Cultura representés el 2% del pressupost de la Generalitat, l’estàndard europeu, i ara que porta anys estancada en el 0,7%, l’objectiu és tan modest que tot just s’aspira a tenir els mateixos diners de fa una dècada. De fet, el pressupost, prorrogat, del que ha disposat el departament el 2019 és de 247 milions, si fa no fa la meitat del que ha tocat enguany a Catalunya a la rifa de Nadal. El 2008 gestionava 389 milions.

Aquestes xifres posen el context a la situació d’emergència que viu la cultura pública a Catalunya. Una precarietat que de rebot afecta també els privats, tant si són entitats com creadors. Tanmateix, més enllà de la inversió pública, el que preocupa és la falta de centralitat de la cultura i la despreocupació respecte als objectius d’ambició, excel·lència i cohesió social que hauria de tenir per al país. I això no és només un problema de diners, que també.

Aquest diumenge ho explicàvem en relació al teatre i la dificultat que tenen algunes empreses i col·lectius per continuar gestionant espais cèntrics per la pressió immobiliària i gentrificadora. I avui expliquem una qüestió encara més complicada, la dels museus públics que estan amb una direcció suplent durant mesos o anys.

És un problema que afecta diverses administracions. L’Ajuntament de Barcelona, per exemple, està pendent de renovar les direccions del Museu Marès i l’Arxiu Fotogràfic per jubilació dels seus responsables, i al gener també es jubilarà el responsable de l’Etnològic. Tal com s’ha anat fent des de fa anys amb altres museus, està previst convocar un concurs per cobrir aquestes vacants. En el cas del Museu d’Història de Catalunya, que depèn de la Generalitat, des del gener del 2016 que hi ha una directora en funcions, una situació que ara també comparteix amb el Museu Arqueològic. Aquí també s’està a l’espera que es puguin fer concursos públics, que és el que recomana el CoNCA i el gruix del sector cultural, perquè, malgrat els dubtes sobre la manera com de vegades es gestionen -les bases molt cops ja determinen qui en serà el guanyador-, aquests concursos asseguren un procés més transparent.

Malgrat que resulta difícil justificar la desídia d’aquestes dues administracions a l’hora d’accelerar el relleu, és una manera de fer diferent de l’habitual a la Diputació de Barcelona. A la seva xarxa de museus hi ha també moltes baixes, com la de la direcció del Museu Marítim o del Consorci del Patrimoni de Sitges, però la previsió és que es cobreixin amb personal funcionari en una convocatòria interna. Tant des de l’Associació de Museòlegs com des del CoNCA han mostrat ja el seu malestar. Sobta que una institució que havia estat pionera en la museologia hagi retrocedit tant i no assumeixi el paper d’innovació i cohesió social que han de tenir avui en dia els museus. Ja fa molt anys que no són mausoleus que poden permetre’s tenir un director funcionari, per molt bo que sigui, durant dècades. Encara que pugui ser complicat canviar la legislació, no hi ha excuses per no adaptar-se als nous temps.

ESADE

“Serà el millor think tank d’Espanya”. Qui ho afirma és el català Toni Roldán, exdiputat de Ciutadans i ara director del nou laboratori econòmic d’idees que ha impulsat Esade a Madrid. L’escola de negocis catalana preveu expandir-se a la capital espanyola -té previst duplicar l’activitat a Madrid en els pròxims quatre anys- i un dels puntals de la nova estratègia és la creació d’un think tank d’alt nivell dirigit per l’exdiputat i integrat per altres expolítics del PSOE, del PP i del partit taronja com l’exministre socialista Jordi Sevilla i l’exsecretari d’Estat del PP Alberto Nadal. Es diu Esade Centre de Polítiques Econòmiques (EsadeEcPol) i ja ha començat a funcionar.

Esade posa en marxa el nou projecte per impulsar grans reformes. Principalment econòmiques, però també sobre qüestions socials i sobre educació. “Vivim en un entorn d’enorme polarització política. En aquest context volem intentar posar en una mateixa aula expolítics i altres persones que tenen punts de vista diferents amb acadèmics de primer nivell per impulsar grans reformes econòmiques”, explica Roldán en una conversa amb l’ARA.

“Entre els principals partits polítics hi ha consensos molt grans en temes clau però, per les dinàmiques de partit, en el debat públic s’acaben centrant en el que els divideix. Nosaltres volem centrar-nos en el comú denominador, en els consensos”, assegura.

Esade s’havia caracteritzat històricament per no entrar en el debat polític, per mantenir un perfil políticament neutre. Fins ara els think tanks o els centres d’investigació que tenia eren de política internacional o de tecnologia, però l’escola de negocis no s’havia aproximat mai a la política.

Neutralitat política fins al Procés

Arran de la tensió sobiranista dels últims anys, va trencar per primera vegada la neutralitat presentant un estudi fet amb una metodologia qüestionable que alertava de les conseqüències econòmiques del Procés, i ara consolida la irrupció a l’agenda política amb el nou laboratori d’idees integrat per ex alts càrrecs governamentals. Esade, amb el seu nou director general al capdavant, Koldo Echebarria, ha triat Madrid i no Barcelona per posar en marxa el projecte. EsadeEcPol serà més a prop del poder polític central. La capital espanyola és la clara aposta de futur per a l’escola de negocis catalana.

Però Roldán rebutja que Esade hagi creat el laboratori d’idees per influir en l’agenda política i prefereix parlar de contribució social. “Més que influir en la política, el que volem és influir en una millora del debat públic. En un moment de crisi greu de la política, es tracta de contribuir intentant facilitar espais on es pugui dialogar”, apunta Roldán. Segons el director del think tank, es tracta d’impulsar reformes “des de la transversalitat”.

El moment escollit per posar en marxa el projecte no és casual: la irrupció de Vox, que amenaça amb complicar els acords per tirar endavant polítiques al Congrés, i la poca estabilitat política, amb etapes molt llargues de governs en funcions, han fet i faran difícils les reformes. “Tenim un problema greu a Espanya -que també passa en uns altres països-, la fragmentació política, que ha causat una paràlisi de reformes total. Fa set anys que no es feia ni una sola reforma estructural”, lamenta el director d’EsadeEcPol. Roldán, fins fa sis mesos diputat al Congrés, creu que cal actuar i adverteix: “Hi ha problemes greus heretats que no hem resolt i que ara se sumaran als nous que venen”, com la crisi climàtica i la revolució tecnològica.

Col·laboradors expolítics

Esade ha buscat prestigiosos acadèmics però també personatges coneguts de la política, tots ells amb una àmplia experiència en l’administració pública i coneixements en matèria econòmica. Toni Roldán, de 36 anys, és llicenciat en econòmiques i té dos màsters: un en política econòmica de la Universitat de Colúmbia (EUA) i un altre de relacions internacionals de la Universitat de Sussex (Regne Unit). En política, primer va col·laborar amb el PSOE i després, quan Ciutadans alçava el vol, el partit taronja el va fitxar. Roldán va arribar a Ciutadans de la mà de l’eurodiputat Luis Garicano i va ser diputat, però va decidir abandonar el partit al juny, incòmode amb el gir a la dreta de la formació aleshores encapçalada per Albert Rivera.

Ara dirigeix el nou projecte d’Esade a Madrid “amb il·lusió” i promet aportar solucions polítiques. El primer informe que publicarà el nou think tank serà per proposar “un pacte d’estat sobre educació” que sigui políticament viable. També tocarà qüestions com la protecció de les noves relacions laborals que estableixen les plataformes digitals, la lluita contra la corrupció i el problema de l’habitatge. “És, probablement, l’únic think tank en què alguns expolítics ens arremanguem per buscar acords”, conclou Roldán.

la Pat

Aquesta setmana vaig acompanyar la presentació en societat (i mai més ben dit) del llibre La vida amarga de les flors. Viatge al cor de la família Millet (Angle Editorial), escrit a quatre mans per Pat Millet i el periodista Jordi Panyella. La coautora i protagonista del llibre, que va morir la primavera passada, estava simbòlicament representada pel seu ós de peluix, Bu-bú. Em va semblar una decisió (del biògraf) molt encertada, perquè Pat Millet era la petita de cinc germans, la joguina d’una família que la va cobrir de comoditats i luxes però la va fer créixer en solitud. Després d’una vida erràtica, plena de decisions fatals, Pat Millet reconeixia en l’osset de peluix una companyia fidel.

El llibre és una biografia que es llegeix com una novel·la. La vida de Pat Millet va donar per molt, amb episodis realment surrealistes i tots els ingredients que poden atrapar el lector: diners, sexe, alta delinqüència, influències: el retrat d’una determinada burgesia catalana (o potser més ben dit, barcelonina) durant el franquisme. Un ambient on les dones tenien poc pes: per identificar la dona que va viure tot això i que ho explica a cor obert en el llibre encara ens hi hem de referir com a filla de Fèlix Millet i Maristany, un dels fundadors d’Òmnium Cultural i prohom del catalanisme, i germana de Fèlix Millet i Tusell, l’ovella esgarriada que va arrossegar pel fang l'il·lustre cognom.

Pat Millet, condemnada per la seva bellesa i una educació masclista, va tenir una trajectòria vital plena d'ensopegades, sempre protegida, en última instància, pel poder, els diners i els contactes de la família Millet. Això no va lliurar-la, tanmateix, del seu gran drama: perdre el contacte amb les seves filles –encara molt petites–, després de ser acusada d'adulteri (considerat delicte per les lleis franquistes).

El llibre ens permet guipar pel forat del pany en les íntimes i sagnants contradiccions d’aquesta família, que, com ella mateixa deia, es movia “entre la caixa registradora i l'alta cultura”, entre el catalanisme i la xarxa d’influència del règim franquista. En aquest sentit, la mansió familiar d'estiueig és un gran símbol d'aquesta família: luxe i bellesa per fora, sòrdida solitud per dins. Ja tenim la nostra Pobra nena rica, la Barbara Hutton de l’Ametlla del Vallès.

europa

VENJANÇA. Les zones més abandonades del nord d’Anglaterra van decidir la victòria electoral de Boris Johnson a les eleccions de dijous passat. El mapa del país es va tenyir de blau. Zones tocades per les polítiques de privatització i desregulació de Margaret Thatcher als anys 80 i per la transformació de la producció industrial o l’austeritat de la crisi que va esclatar a Europa el 2008, van votar el primer ministre conservador i la seva promesa de Brexit. Són aquests antics feus del laborisme els que van executar “la venjança dels llocs que no importen”, com l’ha teoritzada el professor Andrés Rodríguez-Pose, de la London School of Economics. Circumscripcions mineres, siderúrgiques o tèxtils del nord que van quedar arrasades per la reconversió thatcherista, amb un sistema sanitari deficient i nul·les expectatives de millora econòmica, van donar el seu vot a l’elitisme desmanegat i el missatge simple que ofereix Boris Johnson. A la recerca desesperada d’una alternativa, per molt etèria que sigui i encara que la formuli un barrut carismàtic que no ha demostrat tenir gaires escrúpols fins ara.

DESEQUILIBRIS. Les urnes actuen com a caixa de ressonància d’un malestar fet de desigualtats geogràfiques, econòmiques i d’oportunitats. De visions contraposades del món i dels sistemes polítics. La geografia del descontentament s’estén per tota la Unió Europea. Aquesta UE que el Regne Unit vol abandonar com més aviat millor, que batalla amb les seves pròpies desigualtats i que també pateix despoblació i empobriment. Desequilibris demogràfics que s’accentuen a l’Est i a l’Europa mediterrània. La UE dels armilles grogues, de l’euroescepticisme o del populisme radical. La que se sent abandonada i busca culpables a mida.

Un informe de la Comissió Europea reconeix que les zones perifèriques o les rurals i les àrees industrials en declivi tenen menys accés a l’educació i a les oportunitats laborals i més dificultats per accedir a serveis públics i als transports. Efectes directes sobre l’Europa buidada. “Allà on hi ha hagut un creixement econòmic a llarg termini superior a la mitjana tendeixen a votar menys els partits contraris a la integració europea que els que han sofert una relativa davallada econòmica”, diu el mateix treball.

TRANSICIÓ. Un 37% de la població de la Unió Europea, uns 120 milions de persones, “no saben engegar l’ordinador i enviar un correu electrònic”, asseguren els responsables de la política digital comunitària. Aquesta Europa que vol fer de la transició ecològica i digital el gran repte dels pròxims cinc anys reconeix que hi ha zones de la Unió que “s’estan quedant despenjades”. Si es vol que aquesta transició sigui justa s’ha de fer pensant en les regions i no en els estats. El primer objectiu ha de ser revertir l’Europa de les desigualtats.

Actualment “la UE continua sense un diagnòstic comú sobre les causes de la crisi econòmica del 2008” -reconeix un veterà funcionari de la Comissió- ni sobre “quines reformes calen per evitar que la situació es repeteixi”. “La gestió de la crisi grega és el manual del que no s’ha de fer -assegura-. Per mantenir una certa retòrica, ens van tancar en un carreró sense sortida”. Però el revisionisme és només retòric, com el mea culpa de Jean-Claude Juncker als grecs quan ja deixava el càrrec. A l’Europa de les transicions pendents hi ha una crisi social i democràtica que s’arrossega des de fa una dècada i que no està tancada. La venjança de les urnes, dels que senten que no importen, continuarà fent camí. També al Regne Unit del Brexit.

whisky

Avui dia hi ha molts països allunyats de les zones tradicionalment productores de whisky -com Escòcia o Kentucky- que en tenen destil·leries: França, Alemanya, l’Índia i el Japó en tenen, i fins i tot Taiwan i Austràlia. Però ¿això vol dir que podem distingir entre un whisky escocès de les Highlands i single malt de l’Índia, així com ho fem amb un vi de la Borgonya i un pinot noir? Sí i no.

La majoria d’aquests whiskys són clons dels escocesos, elaborats amb ordi de malta utilitzant alambins tradicionals. Només perquè un whisky sigui elaborat a Taiwan, això no vol dir que puguem parlar de whisky taiwanès. De fet, la gent de Kavalan, al sud de Taipei, està molt orgullosa de produir un whisky que pràcticament no es pot diferenciar en gust i qualitat d’una copa d’un escocès com l’Speyside.

Però a altres bandes els estils regionals sí que estan emergint. Els destil·ladors de França, per exemple, s’han basat en tradicions del país per produir whisky francès. I el mateix està passant a Alemanya i Àustria. Però enlloc s’està apostant tant per l’estil propi a l’hora de fer whisky com a Austràlia. Tot i que al país ja hi ha més de 40 destil·leries, aquesta producció encara és poc coneguda. La majoria d’aquestes destil·leries són petites, i la majoria de la seva producció es consumeix en l’àmbit domèstic. Fins ara, només l’empresa Starward, a Melbourne, estava exportant de manera regular un volum significatiu de whisky als Estats Units. Però això està començant a canviar.

Tot comença a Tasmània

Tot i que els australians porten fent whisky des de mitjans del segle XIX, la indústria moderna no va començar fins a principis del segle XX, quan un topògraf de l’època que es deia Bill Lark, inspirat pels whiskys escocesos de malta, va aconseguir fer lobi per derrocar una llei que prohibia les microdestil·leries. En pocs anys, la Lark Distillery i moltes altres, la majoria situades a l’illa de Tasmània, ja estaven produint petites quantitats de whisky. Als seus partidaris els agradaven perquè intentaven imitar amb molta cura els seus cosins escocesos. “Si arrenques l’etiqueta, podria ser de qualsevol altre lloc”, diu Robin Robinson, autor del llibre The complete whiskey course, publicat a l’octubre per Sterling Publishing.

Però amb el pas del temps han anat sorgint certes característiques compartides que distingeixen aquestes destil·leries de les escoceses, com ara la malta de cervesa en lloc de la destil·lada o l’envelliment en barriques més petites, dues característiques que afecten el gust. “M’agrada pensar que hi ha un tret comú en els whiskys australians -diu Lark-. El que estem produint és diferent del típic escocès”.

El 2014 un single malt de Sullivans Cove, una destil·leria de Hobart, a Tasmània, va aconseguir el primer premi als World Whiskies Awards, una competició tradicionalment dominada pels escocesos. El reconeixement va situar el whisky australià en la consciència dels consumidors globals i va donar lloc a una renaixença de les destil·leries del país. David Vitale, el fundador de Starward, diu: “Nosaltres volíem crear un whisky modern i progressiu que parlés del lloc on està fet, no només una varietat d’escocès. Volíem una cosa nova”. Per sort, les normes de destil·lació australianes, fixades pel govern, són significativament més flexibles que les d’Escòcia o els Estats Units. Mentre estigui destil·lat a partir de cereals i passi dos anys envellint en barrica, és whisky. Això dona a les destil·leries australianes la llibertat de barrejar i experimentar.

Nous gustos

Altres destil·leries, en connexió amb la robusta indústria del vi australià, fan envellir els seus whiskys en antigues barriques de vi. Nova, un whisky de Starward, està fet exclusivament en barrils de vi negre, cosa que dona lloc a un licor més afruitat, amb més tannins, amb menys vainilla i notes de caramel que els que utilitzen barrils de bourbon, com passa sovint amb els whiskys escocesos. I mentre moltes destil·leries d’arreu del món importen la civada d’Escòcia, les australianes acostumen a aconseguir la seva dels grangers locals, cosa que segons ells els dona un gust diferent. Com també passa amb el clima: mentre Tasmània recorda la freda Escòcia, les temperatures extremes que hi ha a la part del continent són més semblants a les de Kentucky i ajuden a agilitar els procés d’envelliment. “No estan intentant fer scotch a Austràlia, volen fer un whisky que parli del seu país”, diu Joshua Wortman, un executiu de Distill Ventures, la branca dedicada al capital risc del gegant de les begudes Diageo, que recentment ha invertit una suma no revelada a Starward. Gràcies a aquesta inversió, Starward s’ha expandit ràpidament als Estats Units. I segons una enquesta recent feta per l’Associació Australiana de Destil·leries, ja hi ha 24 companyies més que s’estan planejant exportar als Estats Units en els pròxims anys.

Però no és només Austràlia la que està intentant captar l’atenció global amb un producte diferent. D’aquí deu anys els consumidors americans podran tastar l’últim whisky de sègol holandès o un single malt d’Alemanya. “Quin dels països aconseguirà donar la sorpresa?”, es pregunta Robin Robinson. “Aquesta és la qüestió”.Copyright The New York Times

veto

Des d’aquest mes de novembre els hospitals públics catalans que oferien teràpies de reiki als seus pacients a través de voluntaris, han deixat de fer-ho. Aquest tipus de teràpia havia entrat als hospitals de la Vall d’Hebron, el Clínic i l’Institut Català d’Oncologia - Duran i Reynals de la mà de voluntaris que l’oferien a pacients i familiars, però els tres centres han rescindit en l’últim any els convenis de col·laboració amb l’Associació de Terapeutes Reiki Catalunya, que és l’entitat que feia el voluntariat. La Vall d’Hebron ha sigut l’últim en rescindir l’acord, aquest novembre; enguany s’haurien complert dotze anys des que els voluntaris de reiki van entrar-hi per primer cop.

Aquesta és una de les conseqüències del pla de protecció de la salut davant de les pseudoteràpies que ara fa un any van presentar els ministeris de Sanitat i de Ciència i que estableix que cap hospital, públic o privat, o centre anomenat sanitari pot oferir teràpies sense evidència científica. L’objectiu és eliminar les pseudoteràpies dels centres sanitaris i també de les universitats. “Des que es va anunciar el famós projecte del ministeri, sabíem que això passaria, només estàvem pendents de quan -explica el president de Reiki Catalunya, Josep Subirà-. Ens vam reunir amb els hospitals i ens van dir molt clarament que la decisió venia de la directriu del ministeri i que no es podia continuar fent reiki malgrat que els usuaris n’estaven encantats”, afegeix Subirà.

L’associació que dirigeix ja està en converses i negociacions per continuar oferint reiki a través “d’entitats que treballen amb persones malaltes” però, això sí, fora de “qualsevol àmbit hospitalari”. El reiki és un tipus de teràpia energètica que s'aplica mitjançant la imposició de mans i no implica massatge o manipulació i és una de les 66 teràpies que el Ministeri de Sanitat està avaluant.

El reiki entra a l’hospital

El sistema de salut públic català permet aquest tipus de sessions de manera puntual per part de voluntaris i sempre de manera complementària als tractaments científics, però el president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, reconeix que permetre aquest tipus d’oferta dins d’un centre hospitalari “desorienta i despista el ciutadà”. “En l’àmbit científic no hi ha cap estudi que digui que el reiki serveix per a alguna cosa, no té evidència científica, seria com oferir homeopatia oncològica”, diu taxatiu Padrós. El Col·legi de Metges de Barcelona ha sigut molt actiu alertant del risc de les pseudoteràpies, sobretot quan impliquen l’abandonament d’altres tractaments que han sigut validats.

El pla per frenar les pseudoteràpies topa amb hospitals catalans

Jaume Padrós defensa que les teràpies complementàries, per ser dins d’un centre sanitari, han de tenir evidència científica demostrada. “Perquè si no les estaries posant al mateix nivell que l’acupuntura -que té evidència científica en algunes indicacions com a teràpia complementària, no com a primera elecció-, però el reiki no s’ha demostrat ni com a teràpia complementària”, indica.

Josep Subirà lamenta que el ministeri de Sanitat hagi posat “totes les teràpies en el mateix sac”. “Entenc que hi hagi situacions perseguibles judicialment, però el reiki -defensa-és una teràpia innòcua i no invasiva que no interfereix en els processos mèdics. Sempre ens hem postulat com a teràpia complementària, mai alternativa”, insisteix.

El govern espanyol vol vetar les pseudoteràpies als centres sanitaris i a les universitats

El govern espanyol va presentar fa un any el seu pla per eliminar les pseudoteràpies dels centres sanitaris i les universitats i a principis d'aquest any va presentar un informe amb 72 pseudoteràpies, elaborat per la Xarxa d'Avaluació de Tecnologies i Prestacions del Sistema Nacional de Salut, i està investigant 66 tècniques més, entre elles el reiki, l'acupuntura, l'homeopatia o la risoteràpia.

El govern espanyol elabora un llistat de 73 pseudoteràpies

Nadons i pacients de càncer

Els voluntaris de Reiki Catalunya oferien de manera gratuïta aquesta tècnica a pacients i familiars dels serveis d’oncologia dels tres hospitals. Sabien que havien de ser “prudents” i no alimentar possibles reticències. No podien emetre opinions ni fer moviments amb les mans “que poguessin incomodar”, explicava una voluntària en un reportatge a l’ARA.

A l’Hospital Clínic el reiki s’oferia durant les llargues sessions de quimioteràpia, i a la Vall d’Hebron també s’oferia als nadons ingressats al servei de neonatologia. De fet, va ser a l’Hospital Maternoinfantil on es va començar a practicar ara fa ja més d’una dècada. Malgrat tot, aquesta és una qüestió que incomodava els hospitals, que sempre s’han esforçat en destacar que és un servei prestat per voluntaris, aliè al centre, i no una activitat prescrita pels professionals sanitaris.

Amb tot, Jaume Padrós no es mostra contrari a tractaments complementaris per millorar el confort de pacients complexos i de pronòstic incert i orientar-los cap a serveis externs, sempre que tinguin “evidència i sempre de manera complementària”.

El Consorci Sanitari de Terrassa manté la seva unitat

Al Consorci Sanitari de Terrassa a principis del 2016 va obrir una unitat de medicina integrativa que ofereix serveis d’acupuntura, de teràpies energètiques (harmonització i teràpia de polaritat), de mindfulness o de nutrició a banda de la cartera de serveis del CatSalut. Ho imparteixen metges de l'hospital fora del seu horari laboral i de forma gratuïta a pacients, sobretot, d'oncologia.

“A la carrera no em van parlar mai de teràpies energètiques”

el Lute

Yo me cago en la madre que parió al Lute. ¡El Lute sois vosotros! ¡Yo soy Eleuterio Sánchez! Mi madre me parió siendo Eleuterio Sánchez. ¡Vosotros sois el Lute! ¡El Lute es un invento vuestro!” Aquesta és la millor frase d' Eleuterio Sánchez contra el Lute, que va emetre aquest dimarts el Sense ficció de TV3. Resumeix l’essència del documental. La virtut d’aquesta producció és que sap anar molt més enllà de la biografia d’un dels fugitius més perseguits de la història d’Espanya i construeix una reflexió molt interessant sobre un país i una època. L’arrencada del documental és potentíssima: les fotografies d’Eleuterio Sánchez cremant la figura de cera que van exposar en el museu de Madrid i el protagonista explicant les circumstàncies i les raons d’aquell fet. S’havia convertit en un personatge famós, el van col·locar a la sala dels assassins i aquella figura tètrica representava tot allò que la cultura mediàtica i social de l’època havia ajudat a construir. L'Eleuterio no podia suportar la imatge distorsionada que s’havia creat d’ell. Va sortir de la presó sent una persona diferent: s’havia alfabetitzat, havia madurat i s’havia cultivat intel·lectualment. I, sobretot, havia reflexionat sobre les seves pròpies circumstàncies vitals. El protagonista reivindica la diferència entre el jo individual (l’Eleuterio) i la conseqüència social i mediàtica (el Lute). I el documental desenvolupa el retrat de les dues facetes d’aquest personatge. Per una banda el creixement personal de l’Eleuterio, on intenta explicar-se a ell mateix des d’un autoconeixement, gairebé un treball psicoanalític, molt interessant. La manera com ens expliquem, ens argumentem i ens justifiquem a nosaltres mateixos no deixa de ser un punt de vista més. En el cas de l’Eleuterio és revelador com, més enllà de les seves accions, construeix un argumentari que connecta amb l’estrat econòmic, el nomadisme, els vincles afectius familiars i els condicionants socials. D’altra banda, el documental ofereix un altre punt de vista més cru: el del director d' El Caso, el diari de successos sensacionalista de l’època, que dibuixa el Lute tal com el percebia la societat d’aleshores.

Dos fills i una de les seves exparelles acaben de donar matisos al relat. El fet que el fill petit parli des de la universitat intenta fer palès, de manera subliminar, la pujada en l’escala social. Del lumpen a l’acadèmia. La relació del Lute amb les dones i com les va utilitzar és, potser, el fil que queda inexplorat.

D' Eleuterio Sánchez contra el Lute n’acaba resultant una reflexió sobre l’Espanya de Franco i com s’alimentava mediàticament la societat de l’època, les conseqüències de l’absència de l’estat del benestar, l’acarnissament del règim contra les classes més baixes i la capacitat de resiliència individual. Eleuterio Sánchez és l’excepció insòlita que confirma el fracàs d’una dictadura que va condemnar tot un país a la misèria política, social i intel·lectual.

series

'Work in progress'

Abby McEnany i Tim Mason per a Showtime. En emissió a Movistar+

L'estrena l'any 2004 de la sèrie The L word va suposar una fita en la representació en l'audiovisual de les dones homosexuals. Per primer cop en la història ens trobàvem amb una ficció televisiva en què tot el protagonisme col·lectiu requeia en un grup de lesbianes que es relacionaven i gaudien amb la mateixa llibertat i complexitat que ho havien fet els personatges heterosexuals fins aleshores. Com tota obra pionera, la sèrie creada per Ilene Chaiken amb la col·laboració de Michele Abbott i Kathy Greenberg també presentava mancances, la més important el fet que els cossos i l'estil de vida de totes les protagonistes s'ajustessin a un canon estètic i social d'allò més normatiu. Showtime acaba d'estrenar una seqüela d'aquest títol clau de la televisió queer, L: Generación Q, que diversifica un pèl el seu univers pel que fa a l'origen cultural i la identitat sexual dels personatges. Però segueix movent-se en un entorn hegemònic de triomf, riquesa, bellesa i poder.

Per això la sèrie realment complementària a The L word és Work in progress, que s'ha estrenat el mateix dia i a les mateixes cadenes (Showtime, i Movistar+ a l'estat espanyol) que L: Generación Q. Amb la producció entre d'altres de Lilly Wachowski, Work in progress està cocreada i protagonitzada per Abby McEnany, una còmica veterana que s'ha forjat en el món de la improvisació a Chicago. La sèrie parteix de les seves experiències com a lesbiana de mitjana edat i aspecte androgin per desenvolupar una comèdia que incideix en la sexualitat no com un conjunt de categories fixes sinó com una idea en continua evolució.

McEnany encarna una dona que es defineix com a “ bollera queer ( queer dyke)”, quan li explica a una amiga la seva nova aventura amb Chris, un jove trans a qui dona vida Theo Germaine, a qui coneixem també per la seva participació a The politician. “Les lesbianes són dones grans”, conclou McEnany. Des que emparella la protagonista amb un noi trans vint anys més jove, la sèrie ja opta per mostrar els canvis en la manera de viure una sexualitat no normativa per part de dues generacions diferents. Si una altra sèrie com The bisexual enfocava aquesta distància entre la lluita de gais i lesbianes d'abans del segle XXI i la reivindicació queer contemporània des del xoc generacional, Work in progress es decanta per l'avinença i l'apropament mutu.

‘The bisexual’: una sèrie ‘queer’ sobre la desubicació emocional

La sèrie engega amb un esquetx d'humor negre en una sessió de teràpia de la protagonista. Però, lluny de quedar-se en aquest registre, Work in progress es desenvolupa en un to de comèdia neuròtica oberta a la tendresa i a la comprensió. És molt interessant, en aquest sentit, la seva manera d'afrontar un tema recorrent en la comunitat LGTBQ+: què fer amb els referents populars del passat que aleshores es consideraven innocus i ara es desvelen com a tòxics i homòfobs. A la sèrie l'exemple és Pat, un personatge del Saturday night live dels noranta l'actiu còmic del qual radicava en la seva indefinició de gènere: no s'identificava ni com a home ni com a dona. Però per a la jove Abby, Pat va representar l'estereotip estigmatitzador amb què l'atacaven els abusananos molestos pel seu aspecte poc complaent amb la idea tradicional de dona. Lluny de simplement enfadar-se amb el fet, la sèrie convida l'actriu que encarnava Pat, Julia Sweeney, perquè discuteixi el tema amb la protagonista. Work in progress, per tant, subverteix l'imaginari més hegemònic i complaent del lesbianisme des de la reafirmació, l'humor, l'afecte i el diàleg.

McDonald's

La Fiscalía de Perú abrió una investigación sobre la muerte el pasado fin de semana de dos jóvenes de 18 años que trabajaban en un local de la cadena de comida rápida McDonald's en Lima, y que al parecer fallecieron por una descarga eléctrica.

A través de un comunicado, el Ministerio Público informó que la Policía deberá tomar declaración a los dueños o administradores del local comercial, así como escuchar los testimonios de los trabajadores.

Carlos Gabriel Edgardo Campos Zapata y Alexandra Antonella Porras Inga fallecieron la madrugada del pasado domingo en un establecimiento situado en distrito de Pueblo Libre cuando trabajaban en el turno de noche.

Acusan a una empleada de McDonald's en EE.UU. de manipular la comida destinada a un policía

Según informaciones de la Policía, la joven limpiaba una máquina de gaseosas cuando sufrió la descarga, mientras que su compañero fue alcanzado al intentar ayudarla.

Dos días de luto

La nota del ministerio apunta que las autoridades realizarán "la inspección de las instalaciones eléctricas, los niveles de seguridad, precaución y prevención contra accidentes de trabajo".

También se investigará "las condiciones" en las que se encontraba los jóvenes en el momento del suceso, así como los motivos por los que "los rescatistas no tuvieron acceso inmediato a las víctimas".

Por su parte, Alberto Huerta, representante de la Defensoria del Pueblo, destacó que "la ley es clara". "El empleador garantiza la seguridad en el centro de trabajo y también existe el principio de responsabilidad", aseveró. 

A través de un comunicado, la cadena estadounidense decretó dos días de luto y cerró todos sus establecimientos en este país. 

evo

Evo Morales va aterrar aquest dijous a l’Argentina procedent de Cuba, on va recalar la setmana passada per sotmetre’s a una revisió mèdica. L’expresident bolivià va abandonar el seu país i va ser acollit per Mèxic poc després de dimitir el 10 de novembre passat com a conseqüència de la pressió de l’Exèrcit. Quan fa un mes de la crisi que el va treure del poder, la seva presència a territori argentí té un propòsit polític inequívoc: conduir des de l’exili el Moviment al Socialisme (MAS) de cara a les eleccions que les autoritats executives provisionals han de convocar formalment per als pròxims mesos.

ADVERTISING

inRead invented by Teads

D’acord amb el flamant ministre d’Exteriors argentí, Felipe Solá, Morales va arribar a l’aeroport internacional d’Ezeiza juntament amb l’exvicepresident Álvaro García Linera i alguns altres dels que van ser els seus principals col·laboradors. «Ve per quedar-se a l’Argentina suposo», va dir Solá. S’espera que l’exmandatari demani a les noves autoritats d’aquest país que l’acceptin com a refugiat polític. «La condició amb què entra és la que jo li vaig concedir ahir a la nit, va demanar asil. Però estan firmant la petició de refugi. La condició de refugiats la dona el Ministeri de l’Interior», va precisar el ministre. Es dona per descomptat que l’Argentina li concedirà aquest estatut.

Ruptura institucional

El president argentí, el peronista Alberto Fernández, va condemnar en uns termes durs la ruptura institucional a Bolívia fins al punt de no convidar la senadora Jeanine Añez, a càrrec de l’Executiu bolivià, a la seva presa de possessió, dimarts passat.

Morales guanya en proximitat territorial amb Bolívia, però el Govern argentí no vol tensar més els vincles amb el país veí i ja li va demanar prudència en les seves intervencions públiques. «Ell està molt agraït. Quan pugui entrar a Bolívia, hi entrarà. Ell està millor aquí, amb els seus dos fills estudiant a la universitat. Però volem d’Evo el compromís de no fer declaracions polítiques a l’Argentina. És una condició que li demanem nosaltres», va explicar el ministre d’Exteriors. No obstant, l’expresident va assenyalar a Twitter que va arribar a l’Argentina «fort i animat» per «continuar lluitant pels humils».