Alfred bosch

“Aquesta és la meva segona campanya. Però he fet dues primàries també, que són més dures perquè estàs competint amb els teus germans, pots caure en diferències personals i distorsionar el to. Jo m’aprimo sempre a les campanyes, i encara més amb primàries. Les primeres primàries, les espanyoles, van ser molt dures. Van coincidir amb circumstàncies personals molt difícils, la meva separació, era la irrupció al món de la política, tot era nou…”

Quantes campanyes et queden?

Espero que poques. Si sóc alcalde, una més perquè ja he dit que no faré més de dos mandats. Si no, potser alguna més, però no gaires. Per edat i vocació, no m’eternitzaré a la política. Vull tornar a escriure, m’enyoro molt.

Corbata?

Si no vols destacar pel vestit, a vegades has de portar-ne. Per vestir-me arreplego el que tinc per allà, a l’equip m’esbronquen perquè hi ha coses que no combinen. Si tinc alguna elegància, és més aviat d’esperit.

El millor alcalde?

Destacaria Carles Pi i Sunyer i els alcaldes republicans. Eren persones amb projecte de ciutat, tenien grans idees i ho van passar fatal. No sé si els millors, però els més estimats, segur. Després, per a mi, Pasqual Maragall, un referent dels temps contemporanis. És el que em va casar i va ser el meu cap durant nou anys, tant a la candidatura com al 92.

Quants regidors trauràs?

Deu. Cada dia em sento millor, més segur i més polític. En el bon sentit (riu). Vull ser alcalde de Barcelona, tinc projecte, m’estimo la ciutat i ho he portat sempre al cos.

D’aquí deu anys, què?

Barcelona tindrà els mateixos turistes però més ben repartits i amb un tarannà molt més cívic, cultural, integrat a la ciutat. I hi haurà una República Catalana. Haurà costat molt, però la tindrem.

Alguna proposta concreta del programa?

El salari mínim de ciutat. És una ciutat un 26% més cara que la mitjana de l’Estat, té tanta lògica que a la meva proposta s’hi han afegit Xavier Trias i després Collboni. És una línia que ens toca jugar aquí, la de liderar consensos. ¿Enderrocaries l’Imax o el Zoo? Per al Zoo estem estudiant propostes: portar-lo a Montjuïc o al Vallès… L’Imax, o s’enderroca o hi posem una cosa que tingui sentit.

Qui va decidir fer el vídeo de les imitacions?

Tot l’equip. Vaig tenir dubtes, però no hem de renunciar al sentit de l’humor, som persones normals i humanitzar la política passa per aquí. Dóna força a una acció atrevida, agosarada, notes que de seguida cala i la gent li dóna una lectura predeterminada sense cap orientació.

Als pobles petits és diferent

Et vota tota la família?

La família pròxima, tots. Els fills tenen 13 i 16 anys, encara no poden, però són molt pròxims. Dins del que és la desorientació d’aquestes edats, segueixen el que faig… També es queixen que tinc poc temps per a ells. La meva mare preferiria que no fos alcalde. M’ho ha dit així de clar. M’ha dit que em votarà, i que està contenta que torni de Madrid a Barcelona, però preferiria que no em toqués ser alcalde, perquè pateix, i la missió d’una mare és protegir el nen…. [riu].

Què enyores més de la vida civil?

Escriure i fer classes. M’estic escrivint a sobre i m’estic fent classes a sobre. Són dues coses que em donen molta vida. L’altre dia vam muntar una classe per explicar la campanya en una aula de la UPF i em va agafar una enyorança tremenda. Com a professor encara estic en forma, com a escriptor no ho sé.

Faràs les memòries?

Tinc una llibreteta, amb detalls suculents que ara no explicaré. Algun dia sí. I explicaré tota la veritat…

Vaig escriure una novel·la sobre el cafè i les seves aromes, em sedueix molt la fragància, la textura, però el gust em decep, no en prenc mai. Faig tres o quatre coca-coles. Dormiria vuit hores, però no puc. Em desperto abans de les set i a vegades el despertador sona quan ja sóc a la dutxa. El mòbil el tinc silenciat les 24 hores. El meu cap de premsa, Oriol Duran, és qui veig més, em fa d’espàrring. No calla res, opina sense embuts, és de poble. Em renya per excés de creativitat. Fent novel·les o classes, prima la creativitat, aquí has de demostrar seny. Primo Levi diu que l’humor ens permet sobreviure a les situacions més complicades. Però no sempre és universalment compartit. Em moc en metro i Bicing per distàncies curtes. He viscut a l’Eixample, Sant Antoni i Ciutat Vella, on sóc ara. És on hi ha més problemes i més vida: la humanitat es desborda per tot arreu. He viscut a Barcelona, Madrid, París, Londres, Bordeus, Chicago, Johannesburg, Pretòria, Rio de Janeiro, Curitiba… Una dotzena de ciutats. Preferències? Barcelona en primer lloc, sens dubte. Després Chicago, París i Madrid.

Putin celebra la derrota nazi

Fa deu anys, Vladímir Putin presidia la desfilada militar per commemorar la derrota dels nazis davant l’Exèrcit Roig, que va posar fi a la Segona Guerra Mundial, al costat dels presidents del Estats Units, Alemanya i França, entre 50 líders mundials. Ahir, a la desfilada del 70è aniversari al mateix escenari de la plaça Roja, acompanyaven el president rus els líders de l’Índia, Egipte, Sud-àfrica, de les repúbliques de l’Àsia Central, Cuba i Veneçuela, entre trenta caps d’estat. La UE i els Estats Units van boicotejar la cita, perquè com explicava un diplomàtic a la BBC “no seria apropiat que els líders occidentals pugessin en una tribuna militar al costat de Putin després de l’annexió russa de Crimea”. Sí que hi va ser el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon.

La desfilada va ser tota una demostració de força bèl·lica amb un centenar d’avions de guerra, l’exhibició del nous models de tanc T-14 armats (amb torre per control remot) i els míssils balístics RS-24 Yars, que poden portar tres caps nuclears. Entre la tropa hi havia unitats de l’annexionada Crimea.

En el seu discurs el president rus va ignorar l’absència europea i nord-americana. “Agraeixo als pobles de la Gran Bretanya i França i dels Estats Units d’Amèrica la seva contribució a la victòria”, va dir Putin. Però també va advertir contra “els intents de crear un món monopolar” i contra “la lògica de blocs que mina l’estabilitat del planeta”. No és el primer cop que Putin acusa els Estats Units i l’OTAN de voler acorralar militarment Rússia. “En les últimes dècades s’han començat a ignorar cada cop amb més freqüència els principis bàsics de la col·laboració internacional” establerts després de la guerra.

El “regiment immortal”

Putin no va perdre l’ocasió de posar-se al capdavant de desenes de milers de russos (més de 300.000, segons el ministeri de l’Interior) que van entrar a la plaça portant fotografies dels seus familiars morts o ferits en la guerra. És el que es va batejar com el “regiment immortal”. El president rus hi va desfilar amb un quadre del seu pare vestit de mariner. A darrere seu hi havia veterans uniformats amb el pit ple de condecoracions, i joves, dones i criatures amb les fotos dels avis o els besavis. Els retrats de Stalin i Putin eren igualment visibles.

Entre 25 i 28 milions de russos van morir des de mitjans del 1941, quan els nazis van envair l’URSS, fins al maig del 1945, quan van capitular. Avui més de la meitat de russos encara tenen un familiar mort en aquella confrontació. La Gran Guerra Pàtria sempre ha sigut un símbol de perseverança i unitat per als russos, i està profundament arrelada en la consciència col·lectiva. Però, com explicava fa uns dies Andrei Kolesnikov, del Carnegie Moscow Center, des de la guerra a Ucraïna, el Dia de la Victòria Russa està canviant de sentit: “Hi ha més agressivitat, una espècie d’histèria i una interpretació esbiaixada dels esdeveniments històrics”. L’investigador alerta que “la memòria col·lectiva és un instrument al servei del règim personalista de Putin, que s’utilitza en favor del seu carisma: així el règim aconsegueix aglutinar la majoria de la població al seu voltant, una estratègia que s’ha demostrat efectiva”.

L’historiador Pavel Aptekar, columnista del diari Vedomosti ho resumia en una frase: “És molt fàcil dir: si estàs contra nosaltres estàs contra la victòria i contra els nostres avis que van morir a la guerra: és una forma de parasitar el triomf”.

Cada cop queden menys testimonis vius de la Gran Guerra Pàtria i el sentit del seu llegat s’està transformant. Si la jornada, que és festa nacional russa, s’explicava en una popular cançó soviètica com una “celebració amb les llàgrimes als ulls”, ara s’està convertint en objecte de màrqueting patriòtic. “Alhora, el missatge de «mai més» de l’anterior generació s’està perdent, en un moment en què Rússia es posiciona com un gran poder que qüestiona els Estats Units com a única superpotència mundial”, escriu Maria Antonova a Foreign Policy, en un article titulat “La gran purga patriòtica de Putin”. El “no passaran” s’ha convertit en missatges com “1941-45: ho tornaríem a fer”.

La nova ANC

Aval de les bases d el'ANC a un relleu continuista al capdavant de l'ANC. Bona part dels nous membres del secretariat nacional triats aquest dissabte pels associats integren el grup de treball "Junts" format pels actuals dirigents de diferents sectors de la cúpula que poden seguir al secretariat i per candidats externs que hi aporten renovació. Malgrat això, i amb els resultats provisionals pendents encara de possibles alteracions amb el recompte definitiu, amb el seu vot les bases de l'organització independentista han esmenat el pla per situar al capdavant de la cursaper rellevar Carme Forcadell a l'exdirigent de la Crida i actual adjunt al Síndic de Greuges, Jordi Sànchez, i han fet de l'actual dirigent Rosa Alentorn la candidata més votada, seguida per l'escriptora Liz Castro, l'exdirector del Museu d'Història de Catalunya  Agustí Alcoberro i Jordi Sànchez, en quarta posició amb uns resultats més que ajustats.

Això, però, no pressuposa cap canvi significatiu en el pla de relleu acordat pels diversos sectors que han conviscut en el secretariat nacional sortint. Perquè ara serà el nou secretariat el que triarà, d'entre els seus 75 membres -25 representants nacionals i 50 de territorials- els nous president, vicepresident, secretari i tresorer. Si bé és cert que cap norma interna obliga a què el president hagi de ser qui més suports hagi obtingut, també ho és que el cas de Carme Forcadell, que sempre va ser la més votada, fixa un precedent. Els primers quatre candidats més votats superen tots ells els 3.000 vots. Així, Alentorn n'ha aconseguit 3.205; Castro 3.195, Alcoberro 3.125 i Sànchez 3.014. Dels 25 representants nacionals més votats, tots excepte dos -Pere Mir i Àngels Folch-, formen part del grup de treball "Junts".

Així, darrere els quatre més votats, s'hi han situat com a candidats més votats per aquest ordre: Gemma Cots (2.655 vots); Jordi Vilarasau (2.582) i Nuri Guillaumes (2.537), tots ells actuals dirigents de l'ANC. Els segueixen l'activista de Súmate Gabriel Rufian (2.462), seguit dels actuals dirigent Meritxell Serret (2.377); Josep Sabaté (2.366); Jaume Terribas (2.229); l'exdiputada d'ICV-EUiA Carme Garcia (2.089); Oriol Munné (2.064); Hadar Auxandri (2.034); Víctor Cucurull (2.012); Albert Martín (1.993); Josep Emili Puig (1.961); Anna Pérez (1.883); Joan Contijoch (1.859); Àngels Folch (1.848); Ferran Camps (1.831); Vicenç Relats (1.773); Antoni Llimona (1.761); Pere Grau (1.697), i Ignasi Faura (1.668). A aquests noms se n'hi han de sumar 50 més que són els que integraran el secretariat nacional en qualitat de representants de les territorials.

En total, han participat en les eleccions per triar el nou secretariat nacional de l'entitat 5.422 socis de 34.500 que tenien dret a vot, el que representa una participació d'encara no el 16%. Això és vuit punts menys que en les eleccions de fa un any, en què hi van votar el 7.300 socis.

la consciencia del mon vegetal

La supèrbia, aquesta ostentació de creure’ns superiors provocada per un deliri al qual els éssers humans som, malauradament, tan propensos, genera grans desequilibris tant en l’interior de la persona con en l’entorn. Diguem-ne pecat, diguem-ne trastorn mental lleu (que pot esdevenir greu), aquesta immoderació dels propis desitjos es dibuixa també en un afany de poder, en una plasmació de modelar el món segons una jerarquia mental on el superb se situa al capdamunt. L’alteració del medi a causa de la supèrbia, no obstant això, acostuma a succeir d’una forma aliena als desitjos del superb, que ha d’emprar tota la seva energia a evitar l’inevitable. Passa a la política, passa a la família, passa a tot arreu.

Culturalment, encara ens domina un esquema traçat des de fa segles per la supèrbia: la piràmide dels éssers vius, on, orgullosos, satisfets de nosaltres mateixos, ens situem a dalt de tot. Som els éssers més evolucionats del planeta, ho sabem i ho anunciem cada vegada que podem, tot i que no deixa de ser un mer anunci autoreferencial: cap altre ésser viu sembla escoltar-nos ni entendre-ho.

Gràcies als estudis científics, fets de paciència i dedicació, podem anar contradient altres estudis científics que en èpoques determinades van solidificar-se en nom de la ciència, sinònim de veritat. Avui sabem que l’única veritat de la ciència és la seva capacitat d’endinsar-nos en el misteri de la vida, i només quan s’allunya d’aquest propòsit i de les altres arts que tenen la mateixa funció, esdevé caricatura i dogma -o, per no sortir del tema, pura supèrbia-. Quina és la manera com la ciència combat una imatge tan arrelada, i que ella mateixa ha contribuït a propagar, com és la de la piràmide dels éssers vius, amb els humans al capdamunt? Doncs començant a valorar els que estan per sota: primer va ser el torn de la resta d’animals, i ara toca estudiar, profundament, el món vegetal. ¿Són les plantes organismes passius, faltats de sensibilitat i de qualsevol tipus de comportament individual i social? Si som hereus d’aquesta poca atenció que dediquem al món vegetal, donarem una resposta afirmativa. Per trencar estereotips, però, podem atansar-nos amb parsimònia, com fan les plantes cap a la llum, cap als estudis recents que demostren tot el contrari.

Una bona manera és el llibre Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal (Galaxia Gutenberg). Escrit de manera àgil i divulgativa per una de les màximes autoritats mundials en el camp de la neurobiologia vegetal, el professor florentí Stefano Mancuso sintetitza tots els estudis que s’han realitzat amb la intenció d’enderrocar piràmides imaginàries i situar-nos en l’espai on realment vivim: un planeta esfèric on entre el 99,5% i el 99,9% de la seva biomassa (és a dir, el pes de tots els éssers vius de la Terra) correspon a les plantes. Dit d’una manera que hauria de rebaixar-nos la supèrbia, només entre el 0,5% i el 0,1% de la massa total de la vida està integrada pels animals i d’aquesta irrisòria xifra un percentatge encara més petit el constitueix l’ésser humà. Amb aquestes dades, Mancuso conclou: “Si demà les plantes desapareguessin de la Terra, la vida humana duraria poques setmanes... Si, en canvi, fóssim nosaltres els que desapareguéssim, les plantes tornarien a apropiar-se de tot el territori i en poc més d’un segle tots els signes de la nostra mil·lenària civilització quedarien coberts de verd. La nostra dependència de les plantes es tan gran que fem tot el possible per oblidar-ho. Potser no ens agrada recordar que la nostra supervivència està lligada al món vegetal perquè això ens fa sentir dèbils”, sentencia el neurobiòleg.

La supèrbia encega, i com qualsevol altra malaltia hem de recórrer a les plantes per trobar-ne la medicina. On, si no? El llibre ens dóna una altra dada: coneixem només entre el 5% i el 10% de les espècies vegetals del planeta i d’aquestes en traiem el 95% de tots els seus principis medicinals. I cada vegada són més les evidències dels beneficis de la seva presència en la disminució de l’estrès, l’augment de la concentració en estudiants o la recuperació de malalts que tenen accés visual a jardins.

Sabem també el gran impacte de les plantes en la descontaminació del medi i dels estudis que s’estan fent dels seus sistemes de comunicació i socialització per desenvolupar noves aplicacions tecnològiques fins ara impensables, com les xarxes de tipus vegetal que formarien una mena d’internet vegetal i que serviria per anunciar l’arribada de núvols tòxics, informaria sobre la qualitat de l’aire o el sòl, o avisaria de terratrèmols i allaus. Tota aquesta aplicació de la idiosincràsia vegetal ha hagut de superar els prejudicis de veure les plantes com a inferiors, faltades d’intel·ligència. Per Stefano Mancuso, aquesta és la clau: “Què és més sensat? ¿Convertir la intel·ligència en un baluard en defensa de la nostra diferència respecte a la resta d’éssers vius o admetre que el fet de ser intel·ligents ens uneix a les altres espècies dels regnes animal i vegetal? Tots els éssers vius estan cridats constantment a resoldre qüestions que, a efectes de la seva existència, no difereixen gaire de les que nosaltres afrontem”.

La planta és modular i no té òrgans vitals aïllats, ja que cap part és indispensable, però que no vegem els seus ulls o el seu cervell no vol dir que no disposi dels mateixos cinc sentits que nosaltres (de fet en té quinze més, com apreciem al llibre). En definitiva, un regal per disminuir la nostra supèrbia i, així, atorgar a les plantes la dignitat que es mereixen.

El sindrome del Vietnam

La imatge d’una fila de persones intentant pujar a un helicòpter militar dels Estats Units situat a la part alta d’un edifici de Saigon es va convertir en la icona de la caiguda de la ciutat i del final de la Guerra del Vietnam. Avui fa 40 anys que es va acabar el conflicte bèl·lic més llarg de la història nord-americana. Els setze anys de combats van deixar entre 1,5 i tres milions de vietnamites civils i 58.220 soldats nord-americans morts.

“La Guerra del Vietnam va fer miques el principi central de la identitat nacional nord-americana, que és l’ampli convenciment que els Estats Units són una força única i superior per al bé al món”, escriu l’historiador Christian Appy al seu llibreAmerican reckoning: the Vietnam War and our national identity. Appy assegura que mai com llavors els nord-americans “van dubtar de la superioritat del seu país”.

Aquest sentiment de derrota i impotència va rebre el nom de síndrome del Vietnam, una expressió encunyada pel president nord-americà Richard Nixon. “És la creença, nascuda de l’experiència brutal de la Guerra del Vietnam, que mai més els Estats Units s’involucrarien en guerres sense tenir un objectiu clar, una força militar aclaparadora, una estratègia per posar fi al conflicte i, el més important, el suport del Congrés i el poble nord-americà”, afirma l’expert en política exterior de Brookings Marvin Kalb.

L’altra gran lliçó del Vietnam és que els Estats Units poden perdre una guerra i, per tant, han de ser més selectius amb l’ús del seu poder militar. Kalb i la seva filla, Deborah, expliquen al seu llibreHaunting legacy: Vietnam and the American presidency from Ford to Obama que tots els presidents nord-americans han hagut de fer front als fantasmes de la Guerra del Vietnam.

Gairebé tots van mostrar signes de la síndrome del Vietnam en les seves polítiques de guerra. Es van evitar intervencions militars que no fossin clares i no tinguessin una sortida ràpida i viable.

L’única gran excepció és la presidència de George W. Bush -sota l’impacte dels atacs de l’11 de Setembre-. De fet, les guerres que va declarar a l’Afganistan i l’Iraq han donat pas a una renovació de la síndrome del Vietnam. Aquestes llargues operacions militars han augmentat l’aïllacionisme entre legisladors i ciutadans nord-americans. I han marcat la política exterior del seu successor, Barack Obama.

Els presidents demòcrates Jimmy Carter (1977-1980) i Bill Clinton (1993-2000) o, fins i tot, el republicà Ronald Reagan (1981-1988) van actuar amb molta precaució, tenint en compte sempre l’experiència del Vietnam. Tot i que Reagan va augmentar considerablement la despesa militar, va mantenir una política de dissuasió respecte a la Unió Soviètica i les seves accions militars van ser petites, i algunes encobertes, com el suport a la Contra per combatre els sandinistes a Nicaragua.

La síndrome del Vietnam també va marcar la victòria dels Estats Units i els seus aliats en la Guerra del Golf del 1990. El president republicà George H.W. Bush va evitar empantanegar-se a l’Iraq. El conflicte va acabar un any després d’haver-se iniciat, quan el líder iraquià, Saddam Hussein, va retirar les tropes que ocupaven Kuwait. Bush va dir llavors que el triomf militar posava fi a la síndrome del Vietnam “d’una vegada per totes”. Tot i així, el seu successor, Bill Clinton, va continuar amb una política exterior cautelosa en conflictes com Somàlia, Bòsnia i Kosovo. No va ser fins que el fill del primer president Bush, George W. Bush, va assumir el poder que els Estats Units es van embrancar en una altra llarga i costosa guerra. Primer a l’Afganistan -després dels atacs contra les Torres Bessones- i, dos anys més tard, el 2003, a l’Iraq.

L’anomenada agenda de llibertat del president Bush per promoure la democràcia arreu del món va ser rebutjada per Barack Obama quan va arribar a la Casa Blanca el 2009. “Sé que els últims anys hi ha hagut controvèrsia respecte a la promoció de la democràcia, i molta d’aquesta controvèrsia està relacionada amb la Guerra de l’Iraq. Permeteu-me ser clar: cap nació pot o ha d’imposar a una altra cap tipus de sistema de govern”, va dir Obama en el seu famós discurs a la Universitat del Caire a l’inici de la seva presidència.

“Una de les coses que vaig tenir clares quan vaig tornar de la guerra és que els Estats Units no poden exportar la democràcia”, explica el veterà del Vietnam Karl Marlantes a la ràdio pública NPR. Marlantes, autor dels llibres Matterhorn i What it is like to go to war, creu que l’única manera de fer que les idees del seu país “s’estenguin per tot el món és donant exemple”.

Les guerres de l’Iraq i l’Afganistan han tingut un impacte en la política exterior del president Obama semblant al que va tenir la Guerra del Vietnam en les accions dels seus predecessors. “Des de la Segona Guerra Mundial, alguns dels nostres errors més costosos no han vingut de la nostra contenció, sinó de la nostra voluntat de precipitar-nos en aventures militars sense pensar en les conseqüències”, va subratllar Obama en el seu discurs de West Point de l’any passat per explicar la seva doctrina exterior.

L’inquilí de la Casa Blanca s’oposa a les intervencions unilaterals i posa més èmfasi en la diplomàcia per resoldre els conflictes. D’altra banda, tant en la lluita contra Al-Qaida al Pakistan o al Iemen com en l’actual guerra contra l’Estat Islàmic a Síria i l’Iraq, ha evitat enviar tropes sobre el terreny i ha optat per operacions des de l’aire i per utilitzar drones. La seva obsessió és evitar un altre Vietnam.

2. 
   

Desactivar l'Espanyol

A Cornellà hi havia ganes, lògiques, de tamudazo. L’afició s’havia vestit per fer la guitza al Barça, com ha de ser. L’entrenador local va treure la millor alineació possible però no sabia que l’absència de Víctor Sánchez, l’home que mossega amb més criteri del seu equip, seria tan definitiva. Aquesta vegada, sense cap campanya amenitzada per cap èxit musical de Raphael, l’Espanyol va començar el partit amb tant respecte pel rival que semblaven ninots estàtics -ni pressionaven, ni tapaven forats- i el Barça va trobar, de seguida, les maneres ràpides, i pràctiques, de desactivar la hipermotivació de l’afició local.

El control absolut de la pilota, la generació d’ocasions claríssimes i la pressió per recuperar la pilota en menys de cinc segons després de perdre-la. Allò que va fer el millor Barça de Rijkaard, que va sublimar i perfeccionar amb Guardiola i que està arribant, potser amb menys continuïtat, amb un Messi que ja és el millor centrecampista del món i amb un Neymar i Luis Suárez que, ara ja sí, ja sembla que ensumin títols. Un cop anul·lat el rival, només calia paciència, continuar tocant a dos tocs i guanyar l’esquena de la defensa perica amb passades per sobre, fetes amb el guant de Messi o d’Iniesta, que regalaven les assistències penjades per sobre de l’última línia rival.

Als cinc minuts Neymar i Suárez ja havien fet lluir un Kiko Casillas que, sota pals, continua traient mans impossibles. L’exhibició imperial del Barça continuava i, abans del primer gol, l’equip de Luis Enrique tenia un 89% de possessió de pilota. Mai, des que és a la banqueta, s’havia aconseguit un percentatge tan abassegador en tota la temporada. I va arribar el gol. Potser el millor gol col·lectiu de la temporada. Menys Bravo i Luis Suárez -que es va obrir de cames, encara no sé per què, però que li va sortir rodó-, la van tocar tots els altres jugadors de camp. Tots nou, fins que Neymar va afusellar Kiko pel centre de la porteria. Al següent atac, gol de Messi, previ orsai de Suárez que Mateu Lahoz es va empassar. Amb 0 a 2 es va acabar el partit. Neymar en va tenir tres més de molt clares, Messi va tornar a xutar al pal i l’Espanyol, contra deu homes per l’expulsió d’un sorrut Jordi Alba i d’un àrbitre milhomes, només va fer treballar Claudio Bravo quan ja només quedava un quart d’hora.

Aquest Barça fa olor de campió. Aquests jugadors, si no fos pel rebot tonto de Sevilla, portarien catorze victòries seguides. Som al lloc just, al moment oportú i amb l’equip pletòric i carregat de ganes. Dimarts, però, arriba el Getafe, que ja ens ha esguerrat més d’un títol. Res guanyat, tot per guanyar.

la semifinal

Quan Karl-Heinz Riedle va treure la bola amb el nom del Bayern, els jugadors del Barça van fer un crit entre rialles. Rafinha va sortir ràpidament del vestidor i va entrar al gimnàs, just al costat, on va rebre al cap de pocs segons la trucada del seu germà, Thiago Alcántara, jugador del Bayern. Les reaccions van ser diverses. Alguns van fer broma, com si es volguessin protegir amb humor d’un sorteig no gaire afortunat. D’altres van reaccionar amb un silenci que anticipa un duel d’alta volada. Bromes, en molts casos, per criticar la bona sort del Madrid, que jugarà contra la Juve, tal com volia, amb el partit de tornada al Santiago Bernabéu.

El Bayern de Guardiola serà el rival del Barça a les semifinals de la Lliga de Campions en el duel més emotiu. I tot amb el partit de tornada a l’Allianz Arena de Munic el 12 de maig, després de l’anada al Camp Nou, el 6 de maig. Aquest dia, per primer cop, el tècnic de Santpedor serà rival, en una eliminatòria que posarà cara a cara vells coneguts i amics. “No és el millor sorteig, però estem preparats”, deien dins del vestidor, on la consigna era clara: en eliminatòria d’anada i tornada, aquesta és la gran oportunitat per eliminar el Bayern, ja que els bavaresos tenen moltes baixes, especialment en defensa. Guardiola, de fet, va admetre que, si el seu equip repeteix les errades que va cometre contra el Porto, quedarà segurament eliminat. El tècnic català va preferir dir que el Barça, ara mateix, és l’equip més fort. Luis Enrique no va voler donar gaires voltes al sorteig, i va contestar tres preguntes per limitar-se a parlar sobre el partit de Lliga al camp de l’Espanyol. “Serà la primera vegada que m’enfrontaré a Guardiola i també el primer cop que ell ho farà contra el Barça. Serà especial”, va limitar-se a dir l’asturià, que, això sí, va insistir a afirmar que Guardiola és el millor entrenador del món. Inicialment, va argumentar aquesta frase parlant de títols, estil i capacitat d’adaptació, però per concloure l’argumentació va alçar la veu i va dir: “És el meu amic, i sempre defenso els meus amics”. Quilòmetres enllà, Guardiola lloava el tècnic del Barça, de qui deia que no el sorprèn la bona feina. “És un bon entrenador i una bona persona”, va comentar. Matthias Sammer, el director esportiu del Bayern, va voler deixar clar que aquesta eliminatòria no serà un duel entre aquests dos entrenadors, ja que els jugadors, en molts casos puntals de les dues últimes seleccions campiones del món, l’espanyola i l’alemanya, tenen el seu paper.

Al Barça el sorteig va provocar reaccions estranyes, ja que la presència de tants vells coneguts fa que el duel sigui especial. Homes com Domènec Torrent, Carles Planxart, Lorenzo Buenaventura i Manel Estiarte treballen al Bayern després del seu pas pel Camp Nou. Dins del Bayern, de fet, tampoc fa gràcia trobar-se amb el Barça, precisament per les baixes que posen bastons a les rodes dels bavaresos. Sense el porter suplent Starke, els defenses Alaba, Benatia, Badstuber, Rafinha i Javi Martínez, i les absències de Robben i Ribéry, els alemanys han patit en determinats partits a Europa, malgrat que confien a recuperar Robben, Rafinha i, potser, Benatia. Aquests problemes defensius, però, són el principal argument comentat entre els murs del Barça. L’equip blaugrana se sent fort i confia a poder començar a canviar la història contra el Bayern, una de les seves bèsties negres. Dels anteriors vuit duels oficials, el Barça només ha guanyat un sol cop, en el 4-0 de la temporada 2008/09, en què els directius bavaresos es van mirar entre ells derrotats, preguntant-se si no seria una bona idea intentar fitxar el tècnic rival, Guardiola.

Des de llavors, les coses han canviat molt. El Bayern va tornar el cop, amb un 4-0 a les semifinals de la temporada 2012/13, quan en un dia de Sant Jordi els bavaresos van escombrar l’equip de Tito Vilanova, i van golejar també en el partit de tornada al Camp Nou per 0-3. Una espina que molts jugadors del Barça encara tenen clavada.