candidatura unitaria

L’enquesta de Gaps per a Òmnium que va publicar ahir l’ARA -que atribuïa el 49% de vots i 75 diputats a una candidatura independentista sense polítics- buscava posar una mica de llum al debat sobre llistes sobiranistes, intentant esbrinar quin efecte electoral tindrien les opcions que estan sobre la taula. Per fer-ho, es demanava a cada enquestat la intenció de vot en dos escenaris diferents, presentats en ordre aleatori. Així, les diferències no es poden atribuir a la pregunta perquè l’assignació als dos escenaris i l’ordre en què es presenten és purament per sorteig.

Preguntar en una enquesta sobre escenaris hipotètics sempre és complicat. Requereix que els enquestats, a l’altra banda del telèfon, es posin en situació i ens indiquin què farien en un cas que sovint ni s’han plantejat. Fer prediccions en un context de turbulències és especialment difícil, i més si treballem sobre escenaris hipotètics. Això no vol dir que un exercici així no ens aporti informació. És, en tot cas, molt millor que basar-se en la intuïció o prejudicis de cadascú.

D’altra banda, les tendències que observem en una enquesta com la d’ahir en realitat són compatibles amb històries molt diferents. Si no ens fixem en els detalls ens podem perdre en la interpretació. Com ja dèiem, la diferència de resultat que preveu l’enquesta per al sobiranisme en funció del suport o no de la CUP a la llista civil -sense ella, la candidatura unitària assoliria 52 escons i la CUP 10, 13 menys en global que en un escenari de plena unitat- té a veure sobretot amb un desplaçament de la indecisió en funció de l’escenari. Quan es planteja l’escenari de la llista amb suport de tots els actors rellevants en el sobiranisme, quasi desapareixen els independentistes indecisos, mentre que en l’escenari amb diverses opcions sobiranistes hi ha més votants independentistes que no saben què farien. I passa justament el contrari amb els votants espanyolistes, cosa que explicaria la baixada que registrava l’enquesta per a C’s en l’escenari de la llista independentista amb el suport de tothom.

En realitat, doncs, les dades no apunten a cap possible transvasament massiu entre blocs. Els votants poden canviar d’opció electoral en funció de l’oferta, però, arribats al punt en què es troba la política catalana, és difícil pensar en grans desplaçaments des del sobiranisme cap enfora, o viceversa. Poden haver-hi petits canvis que, tanmateix, en un escenari ajustat com el que tenim, podrien resultar decisius.

Rescats?

La crisi de l’economia grega arriba avui al capítol més decisiu, amb el referèndum sobre l’acceptació o el rebuig de les condicions dels creditors. Encara que els tractats comunitaris no ho preveuen, un pas en fals podria empènyer Grècia fora de la unió monetària. Es tracta del primer país de l’eurozona que va rebre ajuda per la crisi financera i l’únic que ha hagut de valer-se de dos programes de rescat internacional, signats el 2010 i el 2012, per un valor total de 240.000 milions d’euros. Grècia, doncs, ha quedat exposada a un deute públic que fins i tot un dels creditors, el Fons Monetari Internacional, ha reconegut insostenible.

El problema venia de lluny. Els comptes maquillats van quedar al descobert i van deixar en evidència un deute inflat. De fet, encara ara el Parlament hel·lè intenta treure’n l’entrellat en una comissió d’investigació. Grècia ja ha declarat l’impagament de 1.600 milions d’euros a l’FMI pel fet de no haver arribat a temps a un acord amb els socis. Si ho hagués fet, hauria pogut significar un tercer paquet d’ajudes que el lligaria a noves reformes i que ara l’han portat a la consulta. L’ombra de la fallida es pot materialitzar si el 20 de juliol tampoc no pot afrontar el pagament al Banc Central Europeu de 3.500 milions d’euros. La poca exportació, l’estès frau en la societat, la inexistent indústria pròpia i un turisme que ha tocat sostre han portat el país, a més, al seu propi col·lapse. A les eleccions del gener, el partit d’Alexis Tsipras es presentava com l’última esperança i es comprometia a renegociar el deute, acabar amb el clientelisme i fer front a la crisi humanitària. Però cinc mesos d’un govern inexpert i unes negociacions duríssimes podrien acabar trencant Europa i la idea d’unitat que hi anava associada.

Europa debil?

Els grecs decideixen avui el seu futur a la Unió Europea. Però el futur de la UE es juga molt més enllà de Grècia. Quatre fronts simultanis amenacen en aquests moments el projecte comunitari -al Mediterrani i a Ucraïna, i en els referèndums de Grècia i el Regne Unit-. Quatre crisis que sacsegen els fonaments d’una Unió que es va crear com a garantia d’estabilitat política, de prosperitat econòmica i de solidaritat entre països.

Fa molts mesos que aquesta idea d’Europa trontolla al Mediterrani. Prop de 1.900 immigrants han mort els primers sis mesos del 2015 intentant arribar a les costes europees des del nord d’Àfrica. Uns 114.000 més han aconseguit acabar el viatge i trepitjar sòl sobretot italià o grec, segons l’Organització Mundial per les Migracions. El bon temps incrementarà encara més aquestes xifres, però la UE continua condemnant aquests refugiats de les guerres i la violència del continent africà a malviure en centres d’acollida saturats perquè els únics esforços que els Vint-i-vuit estan disposats a fer de manera coordinada són el reforçament de les patrulles que controlen les aigües del Mediterrani i l’acceleració de les repatriacions. La idea d’una Europa compromesa amb els seus veïns es debilita tot just a la frontera. Al sud i a l’est.

Amb la guerra d’Ucraïna encara oberta, la Unió Europea ha quedat atrapada en una nova divisió interna sobre la seva relació amb Moscou. El paper de la UE com a actor internacional es debilita. El fantasma d’una amenaça russa ha reobert el debat sobre el concepte de seguretat que comparteixen els europeus. Milers de quilòmetres separen la manera com es percep Rússia des de Tallinn o des de Brussel·les, i els Vint-i-vuit s’han dividit segons els interessos i les pors de cada capital. Mentre Kíev continua lluitant contra l’esfondrament econòmic i el desafiament territorial, Moscou ha aprofitat cada escletxa de debilitat que li deixava la Unió (com els acords energètics firmats recentment amb Hongria o Grècia). El president rus, Vladímir Putin, i el primer ministre grec, Alexis Tsipras, han jugat al joc de les alternatives, a recordar-li a la Unió que no és l’únic poder continental.

És l’Europa de la desconfiança. La desconfiança amb els veïns, entre socis europeus i la d’una part dels ciutadans amb el projecte comunitari. Amb la crisi al Mediterrani i a Ucraïna s’esquerda la idea del lideratge i de la solidaritat europea. A Grècia i el Regne Unit el que està en perill és continuïtat del projecte tal com s’havia concebut fins ara.

La Unió era un club en què tothom volia entrar i ningú en volia sortir, convençuts que els beneficis de formar-ne part superaven les incoherències i dificultats del procés. Per primer cop, aquesta idea de l’Europa indispensable està en discussió. Els britànics volen votar en referèndum l’any que ve si continuen o no dins la UE i els grecs decideixen avui si encara confien en la mà de Brussel·les per seguir lluitant contra una crisi que els ha deixat exhausts i sense esperances. Europa necessita retrobar-se amb urgència.

finlandia

Fa anys que l’excel·lència del sistema educatiu finlandès està en boca de tots. Tot i que els últims temps ha retrocedit una mica, els seus bons resultats a l’informe PISA fan que polítics i experts de tot el món viatgin a Hèlsinki amb l’esperança d’identificar el secret del seu èxit. Però per mantenir el lideratge, els finlandesos saben que no poden acomodar-se. Que per seguir avançant cal detectar a temps els possibles punts dèbils i intentar millorar-los. Això és, precisament, el que busquen les autoritats educatives del país, que ara mateix estan immerses en la preparació d’una nova i visionària reforma del currículum educatiu. Prevista per a la tardor del 2016, la remodelació vol donar més pes a l’ensenyança transversal i promoure així l’adquisició de competències i habilitats socials dels alumnes. Per aconseguir-ho, un dels plats forts és la introducció almenys un cop a l’any de períodes d’aprenentatge multidisciplinaris, en els quals els alumnes treballaran un determinat tema des de diverses matèries al mateix temps. La finalitat és que aprenguin a afrontar qüestions com el canvi climàtic, la Unió Europea o els cent anys d’independència de Finlàndia des de perspectives diverses i posant en pràctica aspectes i eines de diferents assignatures, com la llengua, la història, les matemàtiques o l’economia.

La intenció és aconseguir un aprenentatge més global, més holístic i, en última instància, més pròxim a la vida real i al món laboral, on per resoldre un determinat problema s’han de saber posar en pràctica coneixements i habilitats diferents. Això no significa que s’eliminin les matèries. Els nens finlandesos seguiran tenint classe de matemàtiques, llengua o geografia, i l’adquisició de coneixements seguirà sent molt important. Del que es tracta és de combinar el tradicional ensenyament centrat en nocions i conceptes amb l’aprenentatge de competències.

Segons Irmeli Halinen, del Consell Nacional d’Educació de Finlàndia i una de les principals responsables de la reforma, els objectius clau són “emfatitzar la joia d’aprendre i una atmosfera col·laboradora, i promoure l’autonomia en l’estudi i la vida escolar de l’alumne”. Aprendre a pensar i aprendre a aprendre és la nova tendència.

revolucio a l'escola

Els alumnes ja no s’asseuen sols o en parella; ho fan en grup. Han deixat d’observar una pissarra per mirar els ulls dels seus companys. Han passat d’escoltar classes magistrals a convertir-se ells en els protagonistes. Sobre la taula tampoc tenen llibres, sinó tauletes osmartphones, i les assignatures de matemàtiques, català o geografia s’han substituït per projectes en què es treballen alhora diverses matèries. Aquesta revolució pedagògica no ve imposada per lleis o per les administracions, sinó pel treball de les mateixes escoles, que pressionen per enterrar definitivament el model educatiu del segle XX, un aprenentatge basat en continguts memorístics i en la figura del professor i estructurat en assignatures, exàmens i llibres de text.

Arribar a aquest punt no ha sigut fàcil. El sector educatiu ha hagut de superar les revàlides del franquisme o complir diverses normatives educatives com la llei orgànica general del sistema educatiu (Logse), la llei orgànica d’educació (Loe) i l’actual llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (Lomce). Una de les entitats que han presenciat tots aquests canvis i que han deixat empremta treballant pel progrés educatiu és l’Associació de Mestres Rosa Sensat, que fins al 8 de juliol celebra el 50è aniversari de la seva creació i la seva escola d’estiu. Ho fa amb un programa molt divers en què es reflexiona sobre diversos temes, des de la desigualtat fins als últims projectes de renovació pedagògica.

La presidenta de Rosa Sensat, Irene Balaguer, assegura que durant aquestes cinc dècades s’ha fet un salt quantitatiu i qualitatiu en el conjunt del sistema, i s’ha aconseguit una escola pública “per a tots i de tots”: “Partíem d’una educació franquista, memorística, tradicional i autoritària de la qual afortunadament només queda algun reducte”.

Ara bé, Balaguer deixa clar que queda camí per recórrer i que un dels principals reptes perquè s’acabi estenent aquesta revolució pedagògica que lideren algunes escoles passa perquè el sistema educatiu sigui “molt flexible” i “breu”, en què només hi hagi quatres idees molt clares que permetin adaptar-se a la realitat en tots els sentits. “Contràriament, però, el que tenim és un sistema i unes lleis absolutament rígides, que en lloc de permetre avançar el que fan és encotillar el progrés”, denuncia.

L’altra assignatura pendent és la formació dels mestres, que segons la presidenta de Rosa Sensat s’hauria de canviar “de dalt a baix”. “Sense un mestre preparat, entusiasta i compromès no hi haurà canvis en profunditat en cap sistema educatiu”, reflexiona. Balaguer apunta que el problema recau, sobretot, en el fet que no hi ha sintonia entre la teoria i la pràctica. “Es fa una formació excessivament teòrica i aquestes idees, a la pràctica, tenen una altra manera de funcionar”, explica. Des de l’entitat es defensa que la formació -tal com es fa amb medicina- hauria de ser un 50% teòrica i l’altra meitat pràctica. “¿Oi que ningú es deixaria operar per un cardiòleg sense experiència? Doncs tampoc s’hauria de tenir un mestre que no hagués portat un grup d’infants durant un curs”, afirma.

Per a la presidenta de Rosa Sensat és especialment preocupant la formació dels docents de secundària. “És molt feble des del punt de vista de l’acció pedagògica i des de la comprensió dels joves que tenen al davant. El que acaben fent molts professors és una transmissió tradicional d’una matèria”. Balaguer recorda que quan es va crear Rosa Sensat els metres anaven al matí a escola i a la tarda es formaven a l’entitat: “Com ho feien? Doncs precisament posant sobre la taula el que s’havien trobat a classe”.

El pas de primària a secundària acostuma a ser per a molts alumnes un salt difícil de digerir. Per fer-lo més planer i, sobretot, aconseguir que l’estudiant no “es desenganxi” de l’escola, els Jesuïtes han creat una etapa intermèdia entre els dos cicles. L’anomenen NEI i va des de cinquè de primària fins a segon d’ESO. En el curs que acaba de finalitzar ja s’ha aplicat a les aules de cinquè i primer d’ESO de tres de les seves escoles: la Infant Jesús de Sant Gervasi i la del Clot, a Barcelona, i la de Claver, a Lleida. El curs que ve s’estendrà a les classes de sisè i segon d’ESO. “L’objectiu és aconseguir que l’alumne, que està en una edat que ja comença a tenir certa autonomia, continuï connectat al sistema educatiu”, explica Guillem Fàbregas, director del NEI a l’escola Infant Jesús.

Per executar el canvi de model, es van transformar les aules. A l’escola Infant Jesús s’han tirat parets a terra i s’han distribuït la setantena d’alumnes de cinquè en dues grans classes. Els terres són grocs, hi ha una grada blanca i blava, les taules i les cadires són de colors vius i al fons hi ha dos despatxos amb parets de vidre en què poden treballar tant professors com alumnes mentre la resta són a l’espai més gran. Les dues classes estan formades per una quarantena d’estudiants que treballen amb dos o tres professors, que sempre són els mateixos, de manera simultània. “Això permet que els docents -que són de perfils diferents- coneguin bé l’alumne i que, alhora, l’estudiant senti que el professor forma part del curs”, detalla Fàbregas.

La setmana escolar s’estructura en projectes i no té horaris fixos. El pes de l’avaluació no recau en un temut examen, sinó en l’adquisició dels coneixements mentre es treballen els projectes. Es teixeixen en funció de les competències que demana Ensenyament i sempre s’inclou el treball de diverses matèries. Abans de començar-los els professors reparteixen un full a l’alumne en què li expliquen què estudiarà.

La volta al món en 80 imatges és un dels projectes que s’ha treballat aquest curs, i en el qual s’han inclòs elements geogràfics, culturals, la lectura de La volta al món en vuitanta dies i l’elaboració d’una exposició que han pogut veure les famílies. “Cada projecte té treball cooperatiu i individual, i acaba amb un producte final perquè l’alumnat vegi que el que fa té un sentit”, diu Fàbregas.

Les classes magistrals, en què es treballa en grups més petits, són residuals: només es mantenen amb matemàtiques i llengua estrangera. ¿El sistema ha ajudat a millorar les notes? Els resultats acadèmics han anat “molt bé” però sobretot s’ha notat un “canvi d’actitud dels alumnes”. “El treball en grup ha ajudat que els alumnes es coneguin millor i es redueixin els conflictes que hi ha a qualsevol aula”, assegura Fàbregas. Crear aquest model, que també s’aplica entre els més petits de P-3 i P-4, ha sigut llarg. S’ha treballat durant més de quatre anys i s’han recollit 56.000 idees d’alumnes, pares i professors. Els docents s’han format per poder elaborar els projectes que després desenvoluparan els alumnes. L’objectiu dels jesuïtes és que l’any 2020 s’hagi dut a terme aquesta transformació a les 2.000 escoles que tenen repartides per 69 països.

“Una organització, tres ensenyaments, 1.600 aprenentatges”. Aquest és l’eslògan de la filosofia educativa de l’IES Baix Camp, de Reus, que des del 2011 porta a la pràctica un innovador programa que té com a pedra angular el seguiment personalitzat dels seus 1.600 alumnes d’ESO, batxillerat i cicles formatius. L’objectiu és trobar en cada cas la millor manera de motivar-los a aprendre. Aquesta estratègia educativa es porta a terme gràcies a una aplicació informàtica d’elaboració pròpia en què els docents tenen al seu abast tota la informació sobre cadascun dels alumnes del centre.

En aquesta mena d’intranet hi consten no només l’expedient acadèmic, sinó també els apunts que hi fan els professors sobre les seves actituds i inclinacions, les conclusions de les entrevistes amb els seus pares o altres dades que configuren el seu tarannà personal i intransferible. L’aplicació va guanyar al mes de maig el segon premi d’ensenyament del Cercle d’Economia i l’Obra Social La Caixa.

El director de l’IES Baix Camp, Josep Lluís Queralt, té molt clar que cal conèixer com és cada adolescent per incidir en allò que necessita per estimular la seva ment. “És allò que ens permetrà captar el seu interès i aplanar així el camí a l’aprenentatge”, detalla. El responsable del centre reconeix que aquest model no seria possible sense la “complicitat” de tota l’estructura del centre. “Gràcies al fet d’estar alineats en aquesta manera d’entendre l’ensenyament caminem cap a l’excel·lència educativa”, puntualitza.

La idea va començar a agafar forma l’any 2011. Quatre anys després, els resultats són incontestables: les qualificacions han pujat entre un 20% i un 30% de mitjana i el 100% dels alumnes de 4t d’ESO superen els controls de competències bàsiques. També s’ha reduït l’abandonament dels estudis i l’absentisme, i ha pujat el nivell d’inserció laboral.

L’estratègia educativa de l’IES Baix Camp es concreta en un seguit d’activitats que van més enllà del currículum oficial de matèries, com robòtica, teatre, espectacles musicals i videoconferències amb alumnes d’escoles d’altres parts del món per contrastar coneixements. “La idea és tirar endavant activitats que agraden als alumnes i els mantenen motivats per així poder treballar les competències pròpies de cada nivell. És un complement a les assignatures oficials del currículum, però dóna molt rendiment a nivell educatiu”, explica el director del centre.

El Miquel, professor i tutor d’una coral formada per alumnes d’ESO, posa com a exemple que cantant o actuant treballen la llengua i l’habilitat de posar-se davant del públic o d’expressar-se: “Són habilitats importants que no es desenvolupen tant amb les assignatures clàssiques”. Ara ja tenen en marxa 43 d’aquests programes extracurriculars, que, segons el responsable de l’institut, no suposen una “rebaixa” de l’exigència a l’alumne, sinó incrementar la seva motivació per aprendre.

També fan un esforç extra amb els idiomes. A banda d’impartir diverses assignatures en anglès, han organitzat classes de rus per als alumnes del cicle formatiu de la branca comercial. L’objectiu era atendre la demanda del teixit comercial de la ciutat, que en els últims anys ha tingut en el turisme rus un client molt important. “El rus no forma part dels programes d’Ensenyament, però hem de ser permeables al que passa al nostre entorn”, diu Queralt. Un dels programes més innovadors de l’IES és el Pica’t, una mena de Trivial en versió aplicació per a smartphone en què els alumnes competeixen entre ells per veure qui té més coneixements sobre les assignatures que estudien. “Ells mateixos redacten les preguntes, cosa que potencia molt més l’assimilació dels coneixements que escoltar algú que t’explica un determinat tema. Així aconseguim que sigui un aprenentatge actiu”, diu el director. El rànquing d’honor del Pica’t s’exhibeix en unes pantalles que hi ha als passadissos del centre, de manera que s’amplifica la competitivitat entre els alumnes. El Joan, un alumne d’ESO, reconeix que entre els estudiants hi ha “rivalitat”. “Així també aprenem més”, afegeix. El director té clar que amb iniciatives com aquesta, a més, s’ajuda a superar el debat sobre l’ús dels mòbils a les aules. “Queda clar que són un element bàsic de la vida dels alumnes, amb una gran capacitat d’atreure la seva atenció. Per això del que es tracta és d’aprofitar-lo amb finalitats educatives”, defensa. L’aplicació va rebre un reconeixement a l’última edició del Mobile World Congress. L’aposta per les noves tecnologies es complementa amb una agenda escolar online amb què els pares poden saber els deures o els exàmens que tenen els seus fills, o amb un sistema d’avisos per missatge de mòbil als pares per fer més fluida la comunicació entre el centre i les famílies.

electrodes al cervell

La intervenció ha estat possible gràcies a l’experiència, expertesa i recerca prèvia del Servei de Psiquiatria de Sant Pau en el tractament de pacients amb trastorns psiquiàtrics resistents i de llarga durada. El projecte, que ha permès aplicar aquesta tècnica als pacients amb esquizofrènia resistent, és coordinat pel Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau – amb la participació dels professors del Departament de Psiquiatria de la UAB Enric Álvarez i I·luminada Corripio – amb el centre FIDMAG Germanes Hospitalàries. Ambdós grups pertanyen al CIBERSAM, que és una xarxa estatal de recerca en salut mental.
 
La pacient que s’ha sotmès a aquesta intervenció té 46 anys i ha patit 20 anys d’evolució de la malaltia amb resistència al tractament, havent provat totes les estratègies terapèutiques, amb un important agreujament dels símptomes als darrers 5 anys (idees delirants) i amb una qualitat de vida molt limitada. La seva malaltia l’ha mantingut allunyada del seu entorn familiar i social, així com no li ha permès un desenvolupament normal de la seva vida.
 
En aquests moments, set mesos després del tractament quirúrgic, la pacient es troba animada, ha canviat favorablement la seva relació amb l’entorn familiar i social i mostra interès pel seu aspecte i l’entorn.
 
El repte al que s’enfronta l’equip de Psiquiatria de Sant Pau és donar el suport necessari a la pacient per tal que pugui posar en marxa un projecte vital després d’haver patit un deteriorament de la seva qualitat de vida durant 20 anys a causa de la malaltia mental.
 
Sant Pau ha intervingut posteriorment dos pacients més que, en aquests moments, es troben en temps de resposta.
L’objectiu d’aquest projecte és estudiar l’eficàcia de la tècnica ECP en els pacients amb Esquizofrènia resistent. La base del projecte es que té com a punt de partida que l’Esquizofrènia és una malaltia que afectaria els mateixos circuits cerebrals que d’altres malalties neurològiques i psiquiàtriques que s’han beneficiat d’aquest tractament. El problema era decidir la localització (target) per aquest grup de malalts. Per això es va plantejar una discussió, conjuntament amb el grup FIDMAG, per decidir quin seria el target idoni per instaurar l’elèctrode, i finalment es van proposar dues àrees: el nucli accumbens i la zona cg25 prefrontal.
 
Així, basant-se en aquestes dues hipòtesis prèvies i aprofitant l’experiència del grup de depressió de Sant Pau (D. Puigdemont)  en el tractament satisfactori amb la tècnica de l’ECP, el grup interdisciplinari de l’Hospital de Sant Pau format pels psiquiatres del grup de recerca d’Esquizofrènia resistent (els professors del Departament de Psiquiatria de la UAB Enric Álvarez i I·luminada Corripio)  conjuntament amb els neurocirurgians (J. Molet, R. Rodriguez) van decidir abordar la primera intervenció quirúrgica aplicant els neuroestimuladors (elèctrodes) en les dues àrees cerebrals esmentades. És conegut que en l’esquizofrènia (símptomes principals: deliris i al·lucinacions)  hi ha una regulació distorsionada dels circuits fronto-subcorticals del cervell (especialment una disregulació dopaminèrgica). En considerar les diferents alternatives, també es va tenir en compte l’accessibilitat neuroquirúrgica d’aquestes àrees del cervell respecte d’altres considerades.
 
 L’estimulació cerebral profunda es va començar a aplicar a Sant Pau de manera també pionera, ara fa uns 15 anys, en malalts amb Parkinson. Degut als bons resultats obtinguts en aquests pacients i gràcies a la millora en les tècniques de neuroimatge, que permetien observar la resposta del cervell humà davant diferents patologies, es va aplicar també a malalts amb depressió novament de forma pionera.
 
Aquesta trajectòria d’aquest equip multidisciplinari ha estat l’esglaó necessari per un projecte pioner que té com a objectiu ajudar als pacients amb Esquizofrènia resistent, que es calcula que serien al voltant del 30-40% dels pacients amb aquesta malaltia i que implica la persistència dels símptomes positius (deliris i al·lucinacions). Aquesta situació s’ associa a un important patiment pels pacients, els seus cuidadors i per les persones del seu entorn més proper.
 
En aquest context i donada la manca de recursos terapèutics, els investigadors creuen que està justificada la recerca de noves estratègies terapèutiques i esperen que es pugui millorar la qualitat de vida d’aquest malalts i de les seves famílies així com avançar en el coneixement de les causes neurobiològiques de l’esquizofrènia resistent.
 
 

Pere Escobar

Un dels canvis més rellevants en la nova temporada de Catalunya Ràdio serà l'adéu de Pere Escobar com a conductor d’'El club de la mitjanit', segons ha pogut saber l'ARA. El periodista, que presentava l’espai nocturn des del 2009, serà substituït previsiblement per Francesc Garriga, que actualment és el corresponsal esportiu a Madrid de l’emissora, tot i que l’acord encara no s’ha signat. Anteriorment havia presentat el programa 'Tenim un punt', als migdies. Escobar seguirà vinculat a l’emissora, en tasques encara per determinar.

D’aquesta manera, l’emissora accentua la seva voluntat de renovar i rejovenir el planter de veus. Ricard Ustrell a 'El suplement', Xavi Rosiñol a 'La tribu', Òscar Fernández als esports del vespre –i a 'El matí' aquest estiu– o David Clupés, que seguirà al capdavant del 'Tot gira', són alguns exemples de veus que Catalunya Ràdio ha promocionat els darrers mesos. D’altra banda, l’equip directiu ha posat èmfasi en els esports, per tal de recuperar el lideratge en aquest camp, un cop obtingut el lideratge dels informatius i descartada, per qüestions pressupostàries, la primera plaça en el camp de l’entreteniment.