dijous, 20 d’agost del 2015

bombes atomiques

La bomba atòmica Little Boy llançada sobre Hiroshima va arrasar 1,6 quilòmetres a la rodona del punt d’impacte. La cúpula de Genbaku, avui convertida en Patrimoni de la Humanitat, va resistir l’explosió.
Una noia s’està banyant. Comença a rentar-se els cabells. Es passa els dits d’una mà pels cabells. N’hi cau un feix... La noia es queda mirant-lo estupefacta, és una de les escenes més impressionants de la pel·lícula Pluja negra (1989), basada en la novel·la de Masuji Ibuse. L’oncle de la noia estava preocupat perquè la noia tenia dificultat per casar-se, tot i que era maca i d’edat casadora. Hi havia pretendents, això sí, però tots hi renunciaven en saber que hi havia un rumor que la noia era una hibakusha, que vol dir supervivent afectat per la radiació de la bomba atòmica. L’oncle estava segur que la noia no era a Hiroshima aleshores perquè treballava fora de la ciutat i sobretot perquè no presentava cap símptoma fins llavors, després de cinc anys de l’esclat de la bomba. L’oncle volia demostrar-ho i va començar a repassar el seu dietari i el de la noia. Es va saber, però, que la noia no hi era, a Hiroshima, efectivament, però que va anar-hi poc després i pel camí va mullar-se amb la pluja negra, és a dir, la pluja contaminada per la radioactivitat. La noia, que es va adonar que la caiguda del cabell representava les conseqüències tardanes de la radiació, intentava amagar el fet als seus oncles, però l’estat s’agreujava més i més i ja era inevitable que ho descobrissin...
Unes 140.000 persones i 70.000 més van morir per l’efecte directe de les bombes a Hiroshima i a Nagasaki, respectivament. És terrible. Però el pitjor és que les víctimes no fossin només les que van morir a l’acte o en un termini curt. L’invent del dimoni, a diferència de les bombes convencionals, era capaç de produir danys a les persones indirectament relacionades i de generacions posteriors i canviar radicalment la seva vida posterior, com descriu l’autor de la novel·la citada, basada en fets reals.
Aleshores, la gent no disposava d’informacions correctes i creia que les conseqüències de la radiació eren una mena de malalties contagioses. Això va donar origen a tota mena de discriminacions. No van ser poques les noies que es van suïcidar perquè no podien casar-se. Els nens hibakusha van patir marginació a l’escola. Alguns joves havien de convertir-se en yakuza, uns mafiosos, perquè no els volien en cap negoci honrat. De manera que molts hibakushapreferien amagar-ho i sacrificar els possibles subsidis oficials. Resulta que les bombes atòmiques, amb els noms còmics de Little Boy (nen petit) i Fat Man (home gras), van tenir uns efectes secundaris que els científics i els polítics nord-americans no esperaven. O potser ho havien previst? Si era així, eren realment demoníacs.
Molts japonesos tenim familiars, amics o coneguts que n’han patit i en pateixen encara les conseqüències. Per exemple, un col·lega meu veterà de la facultat camina amb una espatlla evidentment més baixa que l’altra. És perquè li falta un pulmó. És un hibakusha. Devia patir la radiació quan era petit. Li van sorgir problemes de salut posteriorment i el van haver d’operar. No vol explicar-nos-en els detalls.
El meu pare i el pare de la meva dona eren oficials joves de la marina imperial i s’entrenaven per ser tripulants dels submarins suïcides a uns 15 km d’on va caure la bomba atòmica a Hiroshima. Amb mala sort, n’haurien pogut ser víctimes. I nosaltres dos també, indirectament. La xicota del nostre fill petit és de la prefectura d’Hiroshima. Quan parlo amb ella, no toquem mai el tema, però no és gens improbable que tingui parents hibakusha.
Som un poble privilegiat que pot parlar dels perills horribles de les bombes atòmiques i de les centrals nuclears per la pròpia experiència. Ningú altre podria convèncer la gent del món a abolir-les amb tanta autoritat com nosaltres. Ja sabeu, però, què està passant al Japó. El govern japonès, per una banda, ha declarat que l’energia nuclear és l’energia bàsica del país i ha deixat a mitges les mesures compensatives a Fukushima i, per l’altra, està intentant modificar la Constitució pacifista per augmentar la tensió política a l’Àsia que inevitablement dificultarà l’abolició de les armes nuclears.
A la novel·la, l’oncle de la noia diu: “Si ara sortís un arc de Sant Martí per sobre d’aquell puig, la meva neboda es posaria bé. No ha de ser un arc de Sant Martí blanc, que vaig veure poc després de la bomba i que devia ser un mal presagi, sinó un de cinc colors”. Ara veig un arc de Sant Martí blanquinós per sobre de l’arxipèlag japonès.

southpaw

Quan dimecres passat es va acabar la projecció de premsa de la decebedora Ricki, la pel·lícula inaugural del Festival de Locarno, l’estupefacció general pel fet d’haver sigut escollida com la cinta d’obertura anava seguida de la pregunta de si no hi havia cap títol millor que hagués pogut substituir el film de Meryl Streep a la secció de la Piazza Grande, el territori del festival per al cinema popular. I un film apareixia com la gran incògnita (i esperança): Southpaw, d’Antoine Fuqua, protagonitzada per Jake Gyllenhaal. Bé, la resposta ja és aquí: no.
Southpaw, filmada per Fuqua de manera efectista, traça la decadència i posterior recuperació d’un boxejador d’èxit que, després d’un fet tràgic, va perdent tot el que té. En aquest fet dramàtic rau l’única sorpresa d’un film maldestre i farcit de tòpics; una sorpresa que no cal revelar perquè d’això ja se n’encarrega el tràiler. La cinta escull el pitjor dels camins per desenvolupar l’acció: comença com una versió pugilística de la clàssica trama dewestern en què l’aspirant impertinent repta el pistoler veterà i poc després flirteja amb el tema de la venjança però, malauradament, acaba prenent l’opció argumental més avorrida i recurrent a Hollywood: la redempció. Així doncs, el boxejador, incapaç de contenir l’agressivitat, haurà d’aprendre a redreçar la seva vida. Per assolir-ho, demanarà ajuda a l’entrenador de l’únic rival que va poder guanyar-lo una vegada, paper que encarna Forest Whitaker.
Molta xerrameca i poca acció fins al combat final, al qual l’espectador ja arriba noquejat a causa de la poca habilitat que mostra el film per donar forma als tòpics. Com si no sabéssim qui guanyarà el combat final. Perquè ho sabem, no? De fet, el que més molesta és l’arrogància per la qual sembla que a certs productes de Hollywood, com Southpaw, no els cal escarrassar-se de tan convençuts que estan que la gent anirà a veure’ls.
Per sort, el cinema no viu només de Hollywood. Un altre film de Piazza Grande, el francès La belle saison, ha aparegut com la primera sorpresa del festival. Dirigida per Chaterine Corsini, té com a protagonistes Cécile de France i Izïa Higelin i duu la seva acció al moviment d’alliberament de la dona als anys 70 a França. Higelin, reconeixible com l’amiga de Charlotte Gainsbourg a Samba, interpreta una noia d’un entorn rural lesbiana que marxa a París, on tindrà contacte amb un grup feminista. Allà s’enamora de Carole (Cécile de France), dona heterosexual que viu en parella però que descobrirà un nou aspecte de la seva sexualitat.
El gran encert del film és passar del cas concret al tema universal. Si bé al principi sembla un film de dones per a dones que mira el passat amb complicitat i nostàlgia, aviat adopta la forma d’una bellíssima història d’amor. Destaca el treball interpretatiu de les dues actrius, sobretot Higelin, el personatge de la qual viu un conflicte major: la pròpia acceptació de la seva sexualitat en un context camperol i enfrontat a la seva mare, paper que interpreta amb especial delicadesa, respecte i profunditat Noémie Lvovsky. A Locarno ha sorgit amb freqüència la comparació amb La vida d’Adèle a causa del tema i l’abundància d’escenes de sexe, que en cap cas arriben als nivells de la cinta d’Abdellatif Kechiche.
Pel que fa a la competició oficial, un dels títols que més ha destacat és la producció independent nord-americana James White, de Josh Mond. Rodada en gran part amb primers plans del personatge que dóna títol al film, és una història angoixant sobre l’acceptació del dolor a través d’un jove que acaba de perdre el seu pare i la mare del qual té una malaltia greu. Encara que la proposta des del punt de vista narratiu no és gaire original, la cinta aconsegueix transmetre a través de la forma el pou irrespirable en què s’ha convertit la vida del jove.
D’altra banda, avui es presenta Cosmos, el retorn a la direcció del polonès Andrzej Zulawski, quinze anys després de la seva última pel·lícula. Si hi havia dubtes sobre si el director de la histèria, amb films com La possessió o L’important és estimar, s’hauria tranquil·litzat en la seva vellesa, només s’ha de donar un cop d’ull als companys de viatge: l’autor de la novel·la adaptada és Witold Gombrowicz i una de les actrius és la francesa Sabine Azéma, procliu als excessos. Zulawski continua sent territori exclusiu per a admiradors però en aquesta història sobre els personatges excèntrics d’una casa de lloguer destaca com a novetat l’humor delirant.

dimecres, 12 d’agost del 2015

la mirada del silenci

Avui necessito escriuret a tu. Estem preparant amb el pare la seva estancia de pocs dies entre nosaltres aquest setembre i en la que coneixerem a la Jaqueline. Feia un dia rúfol que en diem, amb clarianes. Segurament al mati hem vist el mateix. El gran pi del Jardí o de l 'escola, el camps acabats de adobar o a punt d'esclatar de fruits i verdures. Les nostres teules mediterraneas i els teus taulats mes preparats per el fred, un paisatge costaner i un de mes rocós, a on ens porta una bonica carretera que acaba en un somni.Tot es tan bell i bucòlic que sembla un conte de fades de la teva"gelocatil". Peró de sobte ha arribat el moment de creuar la porta de la tristessa, la incomprensio, la duresa i la infamia convertides en dolor i patiment. Dintre de pocs dies faràs 6 anys i 6  que no t'he vist, o sia mai. Jo se que la benvinguda a la Jaqueline serà un assaig general per el  teu quan arribi i esperem que encara no siguem un museu. Hom es farà càrrec de la situacio, del horror del que ens esta passant i que hem après a caminar entre el dolor mirant una foto de tan en tant i obviant les dades que van passant a favor nostre tanmateix. Ens embolquem en banys de mentida,engany i oblit, però hi ha qui no pot. L'avi sempre que parla de tu, se'l i enua la veu i amb qui parlo em diu: ho portes malament això de la Júlia.. a lo millor el 27S,  tot un poble passa a  la llibertat i una nena petita de l'altre banda del mon no podrà mes que mirar se en un escaparat, xutar una pedra del terra i tornar a recordar que el que li passa no es culpa seva, que se'n sortira d'aquest esclavatge de tortura i que ara li toca patir com altres molts nens i nenes malmesos al mon. Tot ha vingut perquè el pare m'ha colat dues fotos teves que he impres ràpidament. Dos dies diferents regant les plantes en una i amb un grup de nens amb el  teu mig somriure. Cap pantalla panoràmica, cap concert, cap gos amic, cap paraula empalagosa, cap veu sensata, pot dissimular el teu somriure trencat, la teva expressió tristoia i esperançada a la vegada, la teva boca tancada, brollant per sortir les cridòries que demanin que s'acabi el que algu esta fent amb tu. Un silenci com imatge d'una buidor inútil, una corona plena d'absencies i uns ulls que tambe closos amaguen el seus sentiments. Posaré aquestes fotos al costat de les altres i construirem amb elles aquesta historia que mai ningu podia haver imaginat. Nomes et demano que resisteixis, que t'agafis a l'amor que et tenim i que sempre tindras, i que d'alguna manera ja coneixes. Mantente d'empeus enfront d'aquest vent, ara contrari, pero que tambe fa onejar la senyera blanca que diu que aviat ens retrovarem. Deixem que pasi aquesta porqueria imposada. M'agraden molt les teves camisetes de la Hello Kitty, blaves i vermelles. I entenc que ni tu ni jo esborrem el rastre de tristessa de la cara, perquè es la nostra manera de demostrar que no estem d'acord amb la injusticia que hem de viure cada dia. Encara que tu i la regadora sigueu petites, veuras com la terra humida de tendressa, us veura creixer a tu i les plantes que tan be, cuides.Avui s'ha mort la lluna ,la nostre gallina blanca que no veuras. mai. I si ara miresis els cel veuries com plora estels de sant llorenç. Un altre peto i bona nit.(L'Ares et llepa, avui que ha anat a la pelu i esta guapissim)

dimarts, 11 d’agost del 2015

independencia iguala revolucio

“Què hi ha més democràticament revolucionari que crear un estat? En el marc de l’estat espanyol no canviarà res. Espanya no canviarà les seves actituds governi qui governi”. El líder d’ERC i número cinc de la candidatura Junts pel Sí de cara al 27-S, Oriol Junqueras, va advertir ahir l’espai polític que representa Catalunya Sí que es Pot que cap altre projecte que no passi per la ruptura democràtica amb Espanya és capaç de garantir la transformació social i política que diuen anhelar. En l’entrevista institucional al cap de l’oposició emesa ahir a la nit en directe a TV3, Junqueras obria foc per desactivar el discurs que condiciona l’exercici de l’autodeterminació a Catalunya a un canvi polític a Espanya. Un canvi que, diu, no és ni tan sols possible en cas de victòria de forces que, com Podem, s’obren al dret a decidir dels catalans: “Per molt bé que els vagi al conjunt de l’Estat, no podran canviar les dinàmiques i inèrcies dels poders fàctics que dominen l’Estat des de fa segles”. “I si algú creu que hi ha una opció més transformadora que la independència, que m’ho expliqui”, va reblar.
El líder republicà va defensar l’acord subscrit amb Artur Mas per a la conformació d’una candidatura unitària -Junts pel Sí- encapçalada per Raül Romeva, després de mesos de defensar les tres llistes, perquè “és l’acord que garanteix que passarà allò que volem que passi”, és a dir, la independència política del país. I no va amagar que, de fet, només aquest acord “garantia” la convocatòria del 27 de setembre. Va reivindicar, això sí, que ha sigut per la intervenció d’ERC que l’acord possibilita també l’“acceleració del procés” fins a la proclamació formal de la independència: “Havíem de garantir que fos una proposta viable i guanyadora, en què el cap de llista fos algú de la vàlua d’en Raül Romeva; una proposta que garantís que si tot plegat es pot resoldre en 8 o 9 mesos, millor que en 18”. I també va defensar que ha sigut la mà dels republicans la que ha permès que el programa amb què la candidatura que comparteix amb Mas, l’ANC, Òmnium i l’AMI, entre altres organitzacions, concorrerà a les eleccions tingui un clar contingut social, que per als republicans és “imprescindible” en tant que dóna resposta a les necessitats de la ciutadania. “Si ho garanteix l’acord, és el nostre acord”, va concloure a preguntes de l’entrevistador i donant a entendre que si no hagués acceptat la fórmula hauria perillat el 27-S.
Sigui com sigui, Junqueras va assegurar que, així com l’acord passa per fer Mas president de nou, no s’ha concretat quin paper tindrà ell, si és que l’hi té, en el futur Govern, que vol, això sí, que sigui de la “màxima concentració”, fins i tot més enllà de CDC, ERC i els independents que s’han integrat en la candidatura unitària, inclosa la CUP. Per al líder d’ERC, la victòria independentista el 27-S cal situar-la en la majoria absoluta al Parlament, per bé que es mostrava partidari d’eixamplar tant com sigui possible la majoria social a favor de la independència.
Junqueras era entrevistat a TV3 encara no una hora després que el president de la Generalitat, Artur Mas, signés el decret de convocatòria del 27-S. Un decret ordinari per esquivar al màxim eventuals impugnacions de l’Estat que no fa cap referència explícita al caràcter plebiscitari dels comicis, a la qual cosa va restar importància Junqueras. Perquè, per a ell, qui farà que tinguin consideració plebiscitària les eleccions seran “els ciutadans que votaran en clau independentista, no pas el decret”. El número cinc de la candidatura que encapçala Romeva no va defugir el to èpic quan va apel·lar a “honorar amb la victòria” les generacions que van batallar per un anhel que ara considera que el país té “a tocar”.

la tele al proces

Pocs, molt pocs rastres de periodisme tenen cabuda en la signatura del decret de convocatòria de les eleccions del 27-S i en la posterior lectura de la declaració institucional d’Artur Mas. Només les càmeres de TV3, que ho emeten en directe. Se’ns diu que no cal, que ho podem veure a qualsevol lloc per la tele. A la Moncloa endollen un plasma i avall que fa baixada. Aquí ni això, cap a casa o al bar a veure TV3. El periodista viu del seu instint, d’allò que escolta i veu, del que pregunta, li expliquen i intueix. D’allò que flaira i ensuma, del que contrasta, del primer pla i també d’una ombra que passa d’imprevist pel fons de la sala. De la font oficial i del comentari escoltat d’esquitllada. Veure la tele està molt bé però el sofà del menjador no és el lloc del periodista. Bé, tot el dia ha sigut mogut i incert, fins passades les set de la tarda no s’ha fet pública l’hora de la signatura -les 21h-: era qüestió de despistar al màxim possible el govern espanyol, de no donar pistes que aboquin Rajoy a “torpedinar” el decret. Just abans de començar el TN -estem en plena programació d’estiu- fan la reemissió del No me la puc treure del capcorresponent a Qualsevol nit pot sortir el sol. La graella del vespre és ben eloqüent: signatura i elocució de Mas seguits de l’entrevista a Oriol Junqueras. El sol sortirà vulgui o no vulgui.
Comença el TN, connecten amb Òscar Armengol, que dóna pas a la signatura. Grinyola una mica que s’hagi planificat perquè sigui l’obertura de l’informatiu de la televisió pública. Quan tenen l’OK -imagino el piu vermell de la càmera encenent-se- Jordi Baiget llegeix el contingut del decret i Mas el signa. Armengol rubrica: “Seran les eleccions més transcendentals de la recent història de Catalunya”. I parla Mas, un pèl encarcarat però segur i convincent. Tinc dubtes que sigui en rigorós directe i no enregistrat abans. La posada en escena és solemne, la font del Pati dels Tarongers raja harmoniosament amb sant Jordi al capdamunt. Les parets i la senyera il·luminats amb bon gust. “Tot el món ens tornarà a mirar”, diu el president. I també recursos habituals: “Catalunya no viu en condicions normals” i “Una situació excepcional que mereix decisions excepcionals”. Parla de democràcia, justícia i llibertat i pronuncia frases impactants: “La possibilitat d’una vida millor per a cadascú de nosaltres”. Per la tele tot llueix francament bé. La solemnitat impecable, tot mastegat i poc per explicar.

Paris- Londres

La unitat fa la força. Aquesta és la màxima a la qual s’han agafat França i el Regne Unit per abordar la crisi immigratòria que es viu a Calais. En un comunicat conjunt publicat ahir a Le Journal du Dimanche, els ministres de l’Interior dels dos països, Bernard Cazeneuve i Theresa May, marquen com a “prioritat absoluta” aturar l’allau de sensepapers que intenten travessar el canal de la Mànega, però també deixen clar que la solució no és “simple” ni depèn exclusivament d’ells.
“Estem fent front a una crisi migratòria global que no afecta només els nostres dos països. La resposta ha de ser una prioritat europea i internacional”, s’afirma al text, en què s’adverteix que París i Londres no poden gestionar en solitari una problemàtica que té el seu origen en l’entrada d’immigrants irregulars al continent. “Molts dels que hi ha a Calais per intentar arribar al Regne Unit han passat per Itàlia, Grècia i altres països. França no és per a ells més que un país de trànsit”, insisteixen Cazeneuve i May.
De moment, els dos països han posat en marxa mesures de xoc contra les constants temptatives d’entrada a les instal·lacions de l’Eurotúnel dels últims dies. França ha reforçat la seguretat amb l’enviament de 120 agents més a Calais, mentre que el govern britànic ha anunciat un pla de 10 milions d’euros que inclou la creació d’una àrea de protecció per a camions amb destinació al Regne Unit i l’aixecament a la terminal francesa de Coquelles d’una tanca més forta que l’actual. Tot i això, els ministres de l’Interior deixen clar a la declaració d’ahir que es tracta de solucions temporals. “A llarg termini, tota resposta permanent passa per la reducció del nombre de persones que abandonen l’Àfrica per arribar a Europa per raons econòmiques”, subratllen, i matisen que sempre s’oferirà protecció “als que fugen dels conflictes i les persecucions” -com, de fet, gran part dels 3.500 immigrants que hi ha acampats a Calais.
Més enllà d’una apel·lació a la responsabilitat europea, el comunicat d’ahir -com la conversa telefònica que van mantenir divendres François Hollande i David Cameron- va servir per escenificar una imatge d’unitat dels dos països de cara a rebaixar l’intercanvi de retrets dels últims dies entre representants polítics d’una banda i l’altra. “Als nostres amics britànics els dic que la nostra exasperació és total. Cal que sàpiguen el que molts francesos pensen: si no s’ha evitat que els immigrants arribin a Europa, deixarem d’impedir que marxin a Anglaterra”, deia fa poc el diputat conservador francès Xavier Bertrand, mentre que dissabte la líder en funcions del Partit Laborista britànic, Harriet Harman, exigia a França indemnitzacions per als camioners, empreses i ciutadans que es veuen afectats pel caos a Calais.
L’èxode des del nord d’Àfrica i, en conseqüència, la pressió migratòria sobre les costes italianes creix un any més amb l’arribada del bon temps. La Guardia Costiera va informar ahir que entre dijous i dissabte ha rescatat un total de 3.917 immigrants que intentaven travessar el Mediterrani. Una xifra que no fa res més que créixer, tal com alerten les autoritats del país. Ahir mateix un grup de 500 immigrants van desembarcar a Taranto (a la regió de la Pulla, al sud d’Itàlia) i un altre de més de 400 a Càller (Sardenya) després de ser rescatats al mar. Aquesta tarda, a més, es preveu que arribin a territori italià 780 immigrants que dissabte van ser localitzats a 48 quilòmetres de les costa de Líbia quan viatjaven en diverses pasteres amb cinc cadàvers a bord.
Pel que fa a la immigració a Espanya, ahir es va saber que quatre subsaharians van morir ofegats quan intentaven arribar nedant a Ceuta des de les costes marroquines.

dones immigrants


L’EDITORIAL

Les dones immigrants, canvia el perfil

Abans predominava la immigració femenina per reagrupació familiar, però ara les dones se’n van soles
  5
 
0  
Les dones són poc més de la meitat dels 232 milions d’immigrants que hi ha al món. És una dada que no ha variat gaire els últims vint anys, però sí que ha canviat la distribució per regions i també el perfil de la dona immigrant. Pel que fa a la distribució, la majoria de dones van del sud cap al nord, i són poques les que se’n van a l’Àsia, on molts homes troben feina en els estats productors de petroli. Les dones prefereixen els països desenvolupats, on poden tenir més drets i serveis. És un fet que enllaça amb el perquè del canvi de perfil de les immigrants. Segons expliquen els tècnics de l’Institut sobre Globalització, Cultura i Mobilitat de la Universitat de l’ONU, moltes dones ara decideixen emigrar del seu país soles, a la recerca de millors condicions de vida, com tradicionalment han fet els homes.
Si abans la majoria de dones immigrants arribaven als països del nord per la via de la reagrupació familiar, l’ONU ha detectat un canvi de tendència significatiu. D’una banda, als seus països d’origen molts cops les famílies prefereixen que emigrin les filles, perquè així s’asseguren que enviaran les remeses de diners que necessiten per sobreviure. Els homes no són tan regulars, sembla, però les dones mantenen el suport a la xarxa, fins i tot més enllà de l’estricte nucli familiar, al llarg del temps. De l’altra, la crisi als països desenvolupats ha provocat una baixada en el nivell de serveis, sobretot en l’atenció a les persones, i les immigrants suposen una mà d’obra barata que ha fet créixer la demanda per cuidar ancians o nens.