divendres, 28 d’agost del 2015

Mexic

Els enyorats Pere Calders i Avel·lí Artís-Gener, que van viure bona part de l’exili a Mèxic, explicaven moltes anècdotes d’aquest país. Eren tan divertides que jo em pensava que se les inventaven, però quan hi vaig viatjar vaig comprovar que es quedaven curts, ja que en aquell país hi ha molt més realisme màgic del que ens podem arribar a imaginar.
Ho vaig confirmar un dia que vaig anar a parar a un poble anomenat Jalcomulco, no gaire lluny de la ciutat de Veracruz. Algú m’havia dit que al riu Los Pescados s’hi podien fer esports d’aventura, però un cop allà em vaig deixar seduir per un paisatge en què els boscos s’alternaven amb les plantacions de cafè, mango, blat de moro i canya de sucre, i per la calma d’un poble que semblava sorgit de les pàgines de Cien años de soledad.
Recordo que allà vaig pensar que Octavio Paz, escriptor premiat amb el Nobel de literatura el 1990, tenia tota la raó quan va escriure que Mèxic és un país en el qual “conviuen no tan sols diferents races i llengües, sinó també diferents nivells històrics”. Jalcomulco, en efecte, era com si s’hagués escapat d’un altre segle. Després de visitar el cementiri, guarnit amb un excés de flors i de colors, com sol passar a Mèxic, vaig anar a buscar una bona ombra a la plaça del poble, a prop d’una petita capella. Fins aquí res d’estrany, ja que els cementiris i les capelles abunden a Mèxic.
Estava assegut al terra quan un camperol amb un barret de palla se’m va acostar i em va explicar la història de la Virgen del Mamey, una marededéu que, segons em va dir, venerava tot el poble. Tot havia començat el 1997, quan uns homes del poble estaven descarregant un camió de fruita a la plaça. Quan ja en quedava poca, el camperol havia vist que en el paper de diari que hi havia al fons d’una caixa de mameis havia quedat gravada una imatge de la Virgen de Guadalupe. Es va quedar tan astorat que va avisar tothom. Quan els altres van mirar la imatge, un descregut li va dir que allò era tan sols un efecte del polsim de la fruita sobre el paper de diari, però ell, mogut per una fe pètria, es va deixar caure de genolls al terra i va jurar que li faria una capella a aquella marededéu.
L’home va construir la capella amb les seves mans i, quan la va acabar, va posar al mig de l’altar la caixa de fruita amb el paper de diari on havia quedat reflectida la imatge de la Virgen de Guadalupe. “El mossèn del poble va voler portar la imatge a l’església -em va explicar-, però durant el trasllat el paper es va arrugar i la imatge desapareixia. Vist això, va optar per deixar-la a la capella”. No sabia si creure’m aquell camperol, però quan va acabar l’explicació em va fer entrar a la petita capella de la plaça. Era molt senzilla, d’una sola planta i pintada de blanc de dalt a baix. A l’altar, tal com m’havia anunciat, es veia una marededéu pintada sobre un paper de diari posat al fons d’una caixa de fruita.
Quan li vaig fer notar que es notava molt que la imatge estava pintada sobre el diari, l’home va arronsar les espatlles i em va dir: “La primera marededéu es va esborrar amb el pas del temps... i vaig tenir la idea de pintar-la. No és el mateix, ja ho sé, però cada any al maig fem unes grans festes en honor de la Virgen del Mamey i no perquè s’esborrés la imatge havíem de prescindir-ne”.
Em va semblar un bon argument. Tot sigui per la festa! El vaig felicitar de tot cor i li vaig prometre que un mes de maig, al cap dels anys, tornaria a Jalcomulco per viure les festes. Encara no ho he fet, però sempre que arriba la primavera penso que hauria d’anar a Jalcomulco a visitar la Virgen del Mamey.

dijous, 20 d’agost del 2015

tsipras

El govern grec està complint al peu de la lletra els seus últims propòsits. Amb un primer mig any que ha deixat mala impressió, amb corralito, referèndum i espectaculars topades amb els creditors, l’equip del primer ministre grec, Alexis Tsipras, ha aconseguit seguir els terminis d’una agenda més que atapeïda i ajustada per a un calorós mes d’agost: avui encarrila definitivament la conclusió d’un tercer rescat. Ho farà aquesta nit en una sessió extraordinària al Parlament, votant-lo en un projecte de llei que inclou 35 noves mesures. Concretament, es tracta de reformes que suposen entre un 4% i un 5% del PIB del país i que tenen a veure, entre d’altres, amb nous canvis en el sistema de pensions i en el tracte fiscal que reben els agricultors, i amb les privatitzacions.
Després d’unes intenses negociacions que van acabar dimarts amb la redacció final del Memoràndum d’Entesa -el document que recull les condicions del rescat-, Tsipras confia que l’acord es tancarà amb èxit “malgrat els obstacles”. Així ho va fer saber ahir en una trobada al ministeri d’Infraestructures, on va tornar a atacar els crítics del seu propi partit titllant-los de Cassandres, el personatge mitològic a qui mai ningú no creia per culpa d’una maledicció divina.
Aplanar el camí de cara a les més que probables eleccions que viurà Grècia a la tardor és a curt termini una de les noves tasques a les quals s’haurà d’acostumar el primer ministre. La tensió a Syriza és cada vegada més insostenible i la presidenta del Parlament, Zoe Konstandopulu, va arribar ahir a posar problemes a Tsipras per reobrir la cambra per aprovar el rescat. Konstandopulu, que va votar en contra dels dos anteriors paquets de mesures imposats pels creditors, és una de les veus més radicals i crítiques de la formació, però no s’ha posicionat públicament per cap de les faccions que de mica en mica van esquerdant el grup. Els membres de la Plataforma d’Esquerres, en canvi, ja han començat de facto una campanya electoral amb mítings en diversos llocs del país. A aquests díscols és a qui el ministre de Finances, Euclides Tsakalotos, i d’Economia, Iorgos Stathakis, intentaven convèncer ahir en un comitè permanent d’assumptes econòmics.
Davant la mirada escèptica dels rebels i les incisives preguntes en relació a la recapitalització bancària, el programa de creixement i el risc de desnonaments, els dos ministres van vendre l’accent social que pot rascar-se del text, al qual ha tingut accés l’ARA. Així, el Memoràndum recull mesures importants per a Tsipras que preveuen la creació de 150.000 llocs de treball i els preparatius per establir un salari mínim garantit a partir del 2016. La promesa de complir els estàndards europeus i l’ajuda d’entitats com l’OCDE -aliada de Syriza des del principi- són alguns dels factors que els juguen a favor.
A més, Grècia disposarà de 35.000 milions d’euros per fomentar la recuperació i la competitivitat, i els creditors han flexibilitzat els objectius fiscals del país, de manera que els exigeixen un superàvit primari (abans del pagament dels interessos del deute) del 0,5% del PIB per al 2016 i de l’1,75% el 2017. En cas que els comptes sortissin millor del que està escrit, l’executiu haurà de transferir almenys un 30% del que sobri per reduir el deute, i un 30% més per a altres pagaments endarrerits.
A l’octubre, amb la primera revisió que farà el quartet ampliat de la troica -format pel Fons Monetari Internacional, la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Mecanisme Europeu d’Estabilitat-, Atenes haurà d’aplicar un bon reguitzell d’accions prèvies, que avui es votaran. Per exemple, els primers passos de l’eliminació progressiva de la jubilació anticipada -que preveu fixar-se en els 67 anys el 2022-, canvis en l’IRPF, l’abolició dels privilegis fiscals per als agricultors i la creació d’un fons de privatització format pels béns del país susceptibles de ser venuts. Supervisat per les institucions europees i amb la previsió de generar 50.000 milions d’euros en 30 anys, l’objectiu del fons és que la meitat s’utilitzi com a garantia bancària i la resta vagi a creixement econòmic i pagament del deute. Passada la votació d’avui, faltarà que divendres hi donin llum verda els ministres de Finances de l’eurozona i la setmana que ve alguns Parlaments europeus, com l’alemany i el finlandès. Grècia necessita tenir-ho tot ben lligat abans del 20 d’agost per rebre la primera injecció de diners, que li permetrà fer front al pagament de 3.400 milions d’euros al BCE.

pedro

Amb el 4-1 al marcador al Boris Paitxadze Dinamo Arena de Tbilissi, tot feia pensar que la mitja hora que va disputar al Gamper contra el Roma serien els últims minuts de Pedro com a jugador del Barça. Amb l’anunci de l’onze inicial, quedava resolta la primera incògnita, qui seria el substitut de Neymar. Malgrat que el canari partia com a principal candidat en totes les travesses, Luis Enrique va decidir que fos Rafinha qui completés el triplet atacant.
Així, Pedro no només no estava entre els titulars, sinó que si el Barça hagués mantingut l’avantatge ni tan sols hauria participat en aquesta Supercopa. Luis Enrique només va recórrer a ell en un moment de necessitat, fent-lo sortir a escalfar amb l’empat a quatre, i utilitzant-lo com el tercer i últim canvi al minut 94 de la pròrroga. Pedro, de fet, va saltar a la gespa amb cara de pocs amics i ràpidament va veure una groga. Com si aquesta final fos una prova definitiva de les raons per les quals marxa del club: suplent, sempre un recurs quan hi ha problemes.
Però el jugador va decidir convertir aquest últim acte de servei en un acte reivindicatiu. Quan Messi va forçar una falta a només cinc minuts per al final de la pròrroga, el canari va fer allò que sap fer tan bé: esmunyir-se, desaparèixer. Pedro, el més normal dels genis, sempre sap on cal ser. Intueix les errades dels rivals i les genialitats dels companys. Així estava, llest per acomiadar-se amb un gol de llest, després de l’aturada de Beto al xut de Messi. Un gol més en una final, com aquells dies feliços contra el Xakhtar o l’Estudiantes.
El club es remet a la clàusula
“Pedro m’ha dit que vol deixar el Barça”, havia revelat el director esportiu, Robert Fernández, minuts abans del duel, confirmant les intencions del canari, que li havia fet saber personalment el seu desig d’abandonar l’entitat blaugrana. “L’entrenador, el president i jo volem que es quedi, ja li hem manifestat la nostra idea. La seva situació no ha canviat, la seva clàusula, de 30 milions, és innegociable”, va respondre el director tècnic blaugrana.
Ara bé, Pedro, al final del partit, va contraatacar: “No és una situació fàcil, abans del partit Robert Fernández ha fet unes declaracions molt desafortunades, ja que només m’he creuat amb ell un moment. He parlat amb el president, Luis Enrique i Albert Soler, és un moment complicat”. El canari va afegir: “No vull marxar del Barça, però no és una qüestió de diners. És una qüestió de minuts i continuïtat”, va dir just el dia que, de nou, no n’havia tingut. “Es mereix aquest moment, aquest gol, aquesta situació. Espero que ens continuï ajudant amb molts més gols perquè el seu rendiment és espectacular”, va dir Iniesta sobre el canari.
El barcelonisme, doncs, de mica en mica sembla acomiadar-se d’un geni normal que ha perdut el pols amb Neymar i Suárez. Si no hi ha un tomb radical del cas, els camins se separen després de l’últim ball plegats. Un ball que, per sort, va acabar de la millor manera: brindant amb una Supercopa.

enigmes d'escriptures

Entre el 1907 i el 1909 l’explorador rus Piotr Kozlov va descobrir les ruïnes de la ciutat de Khara-Khoto enterrades al desert del Gobi, entre Mongòlia i la Xina. La ciutat feia set mil anys que estava amagada sota la sorra, els saquejadors no hi havien accedit mai i conservava, entre altres coses, una biblioteca immensa amb milers de manuscrits d’escriptura tangut. Des de fa més d’un segle, els lingüistes de l’Institut de Manuscrits Orientals de Sant Petersburg intenten esbrinar els misteris dels símbols d’aquesta escriptura. “La cultura tangut era molt més complexa que la nostra, la seva escriptura tenia més de 6.000 figures, i només se n’han desxifrat 3.000”, explica Josep Lluís Alay, el primer director del Museu de Cultures del Món (ho va ser fins el 13 de juny). Un dels manuscrits tangut, L’oportuna perla al palmell. Glossari tangut-xinès, xinès-tangut, es podrà veure aEscriptures. Símbols, paraules, poders fins al 31 de gener. És la primera exposició temporal del Museu de Cultures del Món, que va obrir les portes al carrer Montcada el 7 de febrer.
“Moltes de les obres que es poden veure a l’exposició mai s’havien pogut veure enlloc”, assegura Alay. A través d’un conjunt de 43 peces, Escriptures. Símbols, paraules, podersexplica com l’escriptura, que va néixer per conservar i difondre la paraula, també és un símbol que revela diferències socials, culturals, identitats o aspiracions col·lectives. A través dels manuscrits, el Museu de Cultures del Món repassa 4.000 anys d’història. El relat comença amb els primers testimonis sumeris del 1973 aC. El comissari de l’exposició, Miguel Peyró, posa l’èmfasi en l’afany per destacar la personalitat de cada escriptura: “Defugim les teories evolucionistes que situen les escriptures en fila índia, de pitjor a millor, fins a l’eclosió de l’alfabet occidental; aquí defensem que cada escriptura ha sigut una fita”.
A l’exposició es demostra la teoria de Peyró, perquè hi ha molts més manuscrits asiàtics que occidentals. Un dels que es poden veure a l’exposició són les Ofrenes als déus Shu, cremant l’encens celestial,que prové de Lijiang, Yunnan (Xina). És escriptura naxi dongba del segle XIX: “El primer dibuix és un cap de gall, vol dir inici. Poca gent sap interpretar aquesta escriptura. La majoria dels que la saben llegir són xamans i el relat és mínim. Dóna pocs elements perquè els xamans que coneixen la història la puguin explicar a la seva manera”, explica Alay. Hi ha també un manuscrit de la religió bon: El libre de rNam par rgyal ba. Està escrit en el sistema abugida tibetà.
Un altre exemple asiàtic és Oceà de narracions, una de les úniques escriptures al món que encara s’escriuen en vertical. És una xilografia mongol del segle XVIII: “ Dalai vol dir oceà en mongol. És una metàfora sobre la saviesa infinita”, destaca Alay. Hi ha també un llibre d’endevinació pustaha, que es va localitzar al llac Toba, al nord de Sumatra, escrit en escriptura batak sobre una escorça. Hi ha manuscrits estèticament impactants, com El cavaller de la pell de tigre, del 1680 i d’escriptura georgiana. Molts tenen vincles amb les creences. A Etiòpia encara creen amulets apotropaics i curatius. A l’exposició es pot veure un rotlle màgic en llengua clàssica ge’ez. Les figures protectores i malèfiques que s’hi poden veure simbolitzen supersticions i creences. L’alçada de cada rotlle correspon a la talla de la persona que el va encarregar.
A vegades, l’escriptura ha sigut una eina política. Per exemple, el 1929, i per llei, Turquia va decidir canviar l’alfabet àrab pel llatí i així acostar-se més a Europa. I durant la Guerra de Iugoslàvia, l’escriptura també va ser motiu de controvèrsia. Alguns dels manuscrits tenen històries truculentes al darrere. L’erudit que més va fer per desxifrar l’escriptura tangut, Nikolai Nevski, va morir durant una de les brutals purgues de Stalin.
“Queda molt per fer, encara s’han de desxifrar moltes escriptures”, destaca el comissari de l’exposició. Una de les escriptures que continua sent un enigma, perquè ningú l’ha aconseguit desxifrar, va néixer precisament a la península Ibèrica: l’iber. A l’exposició es pot veure una estela ibèrica del segle II-I aC que es va trobar a Cabanes (Plana Alta).

la botiga de Sert

Obres aturades. L’Ajuntament de Barcelona vol revisar el projecte de reforma que, des de principis d’agost, està modificant l’estructura interna de l’antiga galeria d’art Joan Prats, a la rambla Catalunya, que havia sigut dissenyada per Josep Lluís Sert en una línia molt similar a la que va utilitzar a la Fundació Miró. Diumenge l’ARA denunciava que les obres que s’hi estaven fent per obrir-hi una botiga de la firma nord-americana Nautica posaven en risc aquest llegat i que, de fet, ja havien picat el sostre, el terra i algun envà de l’establiment. Ahir el consistori va inspeccionar les tasques que s’hi estan fent i va optar per dictar una suspensió temporal de les obres a l’espera de fer un informe patrimonial que avali l’actuació.
Un cop fet aquest estudi, però, la previsió és que les obres continuïn sense canvis, perquè l’Ajuntament ha “verificat” que s’ajusten al nivell de protecció de l’establiment, segons relataven ahir fonts municipals. Una protecció que no té en compte l’interior dissenyat per Sert. Aquest establiment està subjecte a la moratòria de llicències que el consistori va dictar per a 389 comerços emblemàtics, però el 27 de juliol el districte de l’Eixample va acceptar el comunicat diferit d’obres per a aquest espai entenent que eren actuacions menors. Segons el catàleg d’establiments comercials protegits -pendent encara d’aprovació defintiva-, l’espai té un nivell de protecció E2, que implica una conservació parcial. El que s’ha de preservar és la façana i les portes d’uns armaris que formaven part de l’antiga barreteria Prats, que més tard es convertiria en la galeria d’art. Res, doncs, de l’obra de Sert.
Fa només un any, però, quan la dissenyadora Isabel de Pedro va obrir una botiga en aquests baixos assegura que tenia limitacions molt més exigents i que tot l’interior s’havia de respectar, que era intocable. I, de fet, el consistori va garantir en el moment d’aquesta obertura a l’Associació d’Establiments Emblemàtics de la ciutat que el conjunt de la botiga, que està en una finca catalogada -la modernista casa Dolors Calm-, estaria blindat.
Ahir al migdia, a peu d’obra i just en el moment en què van rebre la trucada que els anunciava la suspensió d’obres, els dos arquitectes encarregats de la reforma -Xavier i Emil Palou- defensaven que el que fa la reforma és “reinventar” el que havia projectat Sert, “sent el màxim respectuosos possibles” i amb l’objectiu d’actualitzar les instal·lacions. Això es tradueix, per exemple, en el fet d’haver picat el fals sostre de l’antiga galeria per millorar la instal·lació elèctrica i la ignifugació de l’establiment; tirat a terra dos envans que donaven a l’espai la seva característica forma i que ara “no s’adiuen als seus nous usos comercials”, i aixecat l’antic terra de moqueta que caracteritzava la galeria d’art i que se substituirà per parquet.
Els arquitectes defensen que han mantingut l’essència de Sert en la forma de les parets principals i, sobretot, en el lluernari del final de la botiga, que és l’element que més recorda a la Fundació Miró. Asseguren que les obres eren necessàries per actualitzar la instal·lació i que s’ajustés a les normes de seguretat.
Es mantenen els caires rodons i la previsió és reinstal·lar un fals sostre similar al que hi havia i que el sòcol continuï sent encastat per mantenir l’efecte d’amplitud de l’espai, que patirà canvis estructurals notoris com la supressió dels envans. L’efecte laberíntic de la galeria passarà a la història.
El problema, segons reitera el secretari de l’Associació d’Establiments Emblemàtics, Josep Maria Roig, és que el catàleg de comerços singulars es va fer “malament” i n’han quedat fora elements com aquest interior amb el segell de Sert.
La previsió de Nautica és obrir aquesta botiga a la rambla de Catalunya número 54 al setembre, pels volts de la Mercè (24 de setembre), tot i que ara les obres hauran d’estar aturades fins que Patrimoni doni el vistiplau perquè es puguin reprendre.

roger hodgson (Supertramp)

“Crec que ara ja puc tocar It’s raining again, oi?” Roger Hodgson, el que va ser un dels fundadors del grup de rock progressiu Supertramp, mira al cel, ja negra nit, somriu i dóna el senyal perquè soni una de les melodies de saxo més emblemàtiques del repertori de la mítica banda britànica. Ja no hi havia rastre del xàfec d’estiu que havia obligat a endarrerir el seu concert al Festival Castell de Peralada fins a tres quarts d’hora. El públic ballava alleugerit pel recés de la pluja l’últim dels èxits que esperaven escoltar en boca de Hodgson, que, tot i haver visitat uns quants cops Catalunya i amb un repertori semblant, va exhaurir les entrades. L’audiència volia tornar a escoltar la veu de Supertramp, que, amb els seus registres aguts i falsets característics, els en va oferir una bona dosi.
Hodgson, un gat vell de l’ofici de músic, va plantejar el concert com una gran celebració. Va convidar a recuperar els “bons records” que podien evocar les seves cançons. “Jo en tinc molts, de bons”, va assegurar al principi de l’actuació. De ben segur feia referència a les peces que va compondre del 1969 al 1983, els anys que va militar a Supertramp, un llegat que va ocupar el gran gruix de les dues hores d’actuació i del qual sembla que no vol desempallegar-se. No hi va haver cap bon record explícit, però, cap al seu excompany de banda Rick Davies, que recentment ha hagut de cancel·lar una gira europea a causa d’un càncer.
Take the long way home, del disc Breakfast in America (1979), i School, de Crime of the century (1970), van obrir la festa col·lectiva. El so, amb certa opulència, recordava alguns excessos de l’arena rock dels vuitanta. Les línies juganeres i insistents del piano de Hodgson, el saxo i la bateria amb reverberació infinita definien sense embuts per quin terreny musical transcorreria el concert. No podia ser d’una altra manera. Així van sonar èxits com Hide in your shell, Breakfast in America, The logical song, àmpliament aplaudida, iDreamer. També In jeopardy, del seu últim disc en solitari - Open the door (2000)-, del qual també va recuperar Death & a zoo,una excèntrica proposta amb sons pregravats d’animals que va empènyer el repertori cap a registres més èpics i dramàtics. En aquesta línia van sonar, entre d’altres, les supertrampianes Don’t leave me now i Fool’s overture, que va marcar el final del xou abans d’afrontar, ja als bisos, Two of us, Give a little bit i la citada It’s raining again.

alfred bosch

Després de quatre anys com a diputat d’ERC al Congrés -amb intervencions que van arribar a costar-li l’expulsió de l’hemicicle-, Alfred Bosch afronta la seva primera legislatura com a líder del partit a l’Ajuntament de Barcelona. Veí de Ciutat Vella (54 anys), va votar sí a la investidura d’Ada Colau com a alcaldessa, però es mostra contrari a entrar al govern. Assegura que vol una Barcelona “més justa”, capital d’una Catalunya independent i “lliure de Borbons”.
Com valora els gairebé dos mesos de Colau al govern?
Som on érem. Estem en el període de gràcia dels 100 dies. Hi ha coses que no s’han fet bé. Pel que fa als gestos no discreparíem excessivament, però d’accions se n’han fet poques. Compartim la retirada del bust, la proposta d’abaixar els salaris o que l’alcaldessa vagi en metro. La moratòria hotelera, no.
La retirada del bust va tapar el ple sobre pobresa i turisme que vostès mateixos van promoure.
Sí, una mica. No sé si va ser un error fer-ho aquell dia. La decisió no ens va sorprendre perquè ja n’havíem parlat i hi estàvem totalment d’acord. En tot cas, podem tenir l’orgull de dir que el primer ple que s’ha celebrat aquest mandat ha sigut sobre pobresa. No és tan important anunciar les coses com fer-les.
El govern espanyol ha exigit que es posi una efígie del monarca. Què ha de fer Barcelona respecte a la simbologia monàrquica?
Nosaltres farem una proposta per desborbonitzar Barcelona. Amb els temes sobre monarquia trobem un alt consens amb el govern.
Com es desborbonitza la ciutat?
Volem eliminar els carrers i espais amb noms borbònics de Barcelona, com la plaça Joan Carles I o l’avinguda Maria Cristina. Els Borbons rarament han estat a favor dels drets democràtics, no tenim per què tenir-los als carrers de Barcelona. Això ho plantejarem en comissió i, si hi ha prou majoria, serà aprovat.
El govern hi està a favor?
Ho descobrirem quan votin. De la mateixa manera que vam parlar del bust, d’això també n’hem parlat. Compartim conviccions republicanes amb Barcelona en Comú.
Es votarà a la pròxima comissió?
Tan aviat com sigui possible. Volem una Barcelona lliure de Borbons. Si el PP ens demana que restituïm el bust, nosaltres tindrem el plaer de donar-los-en dues tasses.
¿La foto de Colau amb Bosch i Collboni que es va fer pel ple de pobresa i turisme serà recurrent durant el mandat?
També ens en vam fer una amb Jaume Collboni (PSC) i Joaquim Forn (CiU). Hi ha fotos que es repetiran en tots els sentits imaginables. Volem agafar la mà de Barcelona en Comú, però també de CiU o de la CUP. El nostre paper és la força que dóna joc, que està al mig del tauler.
Aquesta setmana Iceta va mostrar-se a favor d’un govern Barcelona en Comú - ERC - PSC. Què n’opina?
Que Iceta es pronunciï sobre el seu partit no hi tinc res a dir. Ara, que exerceixi de secretari general d’ERC... Continuem en la fase de no entrar al govern, però de donar-li un vot de confiança amb el sía la investidura de l’alcaldessa.
¿Els resultats del 27-S poden influir perquè ERC entri al govern?
Poden influir perquè Catalunya sigui independent. Si el país va endavant i arrasa la llista de Junts pel Sí, Barcelona no es podrà quedar enrere. Demanarem a Colau que se sumi clarament al procés.
Això què vol dir?
Ja ho veurem com ho acomodem a Barcelona. La ciutat no pot quedar al marge del procés.
Colau diu que serà l’amfitriona de la manifestació de la Diada, però que la seva presència ja es veurà com es concreta. Què farà ERC per convèncer-la?
ERC ha d’assegurar que la màxima representant de la ciutat hi sigui. Ara bé, la decisió és d’ella. No sóc el seu portaveu. Jo vull que hi sigui. Trias hi va anar l’any passat.
Com van les negociacions perquè Barcelona formi part de l’AMI?
El que nosaltres tenim clar és que Barcelona ha de ser-hi. Ara estem parlant sobre quina és la millor manera.
Hi formarà part abans del 27-S?
Encara no tenim data.
En la negociació del cartipàs, vostès també demanaven la rebaixa dels sous dels gerents. Què n’opina que Jordi Martí cobri més que l’alcaldessa?
Entenc que s’hauria de corregir. Un alcalde té la responsabilitat més gran, per tant, el seu salari ha de ser el de referència. És un principi que entén tothom. El que no s’entén és que un tècnic subaltern, que ha sigut nomenat a dit, cobri el doble que un càrrec electe.
La polèmica de l’estiu passat va ser la Barceloneta. La d’aquest, els urinaris. Què n’opina?
Els plans pilots serveixen per a això, per detectar errors. Dit això, la filosofia d’orinar a l’aire lliure en una ciutat em produeix incomoditat mental. El remei contra el problema que pateix Ciutat Vella ha de ser això, un remei. No ha de generar més dubtes. I aquesta prova els genera.