dilluns, 21 de setembre del 2015

tres al setembre

Et poso aqui per el nuvol, el que l'avi va llegir el dia 20 de setembre, diumenge amb u bon solet de tardor, tenint que parar mes d'un cop i de dos amb un nus a la gola. Potser quan ho llegeixis ja no hi sere, pero estare a la vora. I la veu malmesa resonara al turo amb l'amplifiacio que ens va porporsinionar el magnific tecnic que es el Kevin. Aqui el tens.
Avui Ens hem reunit quasi 50 persones, potser els avis també hi son, per rebre a una nova  amiga canadenca perquè hi ha il·lusió per ser d’alguna  manera els seus nous familiars i a amics, tot i que ja en te i forces. Penso que es tal i com l’havien vist al face, amb el somriure etern i els llavis polsats amb cançons de  Maroon 5 i Ed Sheeran. Ha vingut de vacances,  a veure, a lo millor amb biquini, com es la nostra vida, el que fan el que faria el Pau si s‘hagués pogut quedar. Barça per exemple. Segur que en pocs dies veurà algunes coses diferents. El Pau li vol ensenyar des un petit poble de pescadors del nord fins a algun gran monestir, bressol de Catalunya. De muntanyes no! que ja en tenen. I això que nomes son les tres de la tarda. Fa la nostra calor mediterrània i  la petita església d’aquí darrera es buida com sempre. Nosaltres amb samarreta o camisa per fora, tenim el mocador a ma per si la nostre parella el necessita, tan si vol plorar com eixugar se el front. No totes les persones estimades han pogut venir el setembre. Però segur que a tots ens ha arribat un pensament de qui sense conèixer potser encara el granissat de llimona, sap que existim, que tenim la mateixa gespa als peus i que també ens estima des de fa molt de temps.

Lluny de casa, sense agenda, sense referents continus, sense rutina es mes difícil recordar coses concretes. Però ella somia, com a partir d’ara ho farà la Jacqueline que , mai tindrà que reservar taula a les seves cases catalanes. L’una perquè va néixer entre nosaltres un 3  de setembre. L’altre perquè fent menys temps i encara ens hem d’aprendre el seu aniversari, els llocs que li agraden del país, sense compromisos ni futileses. Amb tot i el diferent que son els països, mateixa latitud però, ens estimem amb pantalons curts i orxates de tarda. Perquè l’amor que ens tenim a partir del coneixement mai farà vacances. I passaran els anys i us asseguro que us en recordeu si voleu, d’aquesta trobada. Una trobada que te el temps del setembre, la tristesa del record i els colors dels vestits de les dones de la família que  han arrancat com han pogut dels fons del armari d’un estiu que s’ha portat el blanc. Alegria i discreció es com definiria l’acte si voleu dir-li així. Perquè així es com som en aquestes terres que diumenge s’han de definir que volen i poden ser. I també segur que cap de nosaltres renega d’haver tingut que fer cap sacrifici per venir a trobar  a aquesta nova parella que avui ens honora. Si algú te molta calor pot refugiar-se a l ‘església, que  en general sempre es mes freda. No us vull prendre ni un minut mes d’aquest reses que heu fet a la vostre vida per demostrar-nos el vostre afecta i consideració. Penso que tot es prou important o no com per demanar-vos aquest  tros de dia a la vostre particular velocitat de creuer. I se que hom que se li ha proposat, a fet mans i mànigues per estar al vostre  costat, Pau i Jacqueline. El setembre potser es un mes per estimar-nos mes encara per lluny que estiguem. Algun dia aquesta noticia d’avui serà a tres. I la Julia vindrà amb vosaltres. I ens farà tan feliços que no podrem aixecar-nos de la gandula de la piscina perquè ens cauria el “ponche” de la ma. Els amors de veritat mai fan vacances al setembre. Benvinguts tots.

dimarts, 15 de setembre del 2015

Plebiscitari

EL SOBIRANISME va assumir un repte difícil, convertir unes eleccions normals en plebiscitàries. Perquè ho fossin del tot no només calia la voluntat dels més interessats, els del sí, era imprescindible que els del no s’ho prenguessin seriosament. Hi havia qui pensava que si els del no els donaven un caràcter convencional el resultat seria molt qüestionable. Doncs que es deixin de preocupar. Mai he vist res més plebiscitari. Ja hem tret la Guàrdia Civil, els militars amb dies extres per votar, la carta de Felipe, uns mitjans majoritaris alineats amb qui ha de sortir i qui no cal que surti, els empresaris amics, tot l’aparell de l’Estat. Ja està, són plebiscitàries, sobretot perquè els del no s’ho han pres així, amb aquest entusiasme. No estan ni en la fase d’ignorar-les ni de riure-se’n, estan en la d’atacar. És el que passa quan ja t’ho has pres com un fet decisiu per al futur.
Com que ara ja són els del no els que s’ocupen de donar valor al 27-S amb la seva mobilització, el sobiranisme té tot el temps per dedicar-se a convèncer, a seduir. L’hauria d’aprofitar. I hauria de mirar de marcar agenda, mantenir el to, liderar-ho en positiu. És evident que ja s’ha decidit que la campanya ha de ser bruta i tensa. Sabent qui ho ha decidit, la solució és molt senzilla: no deixar-la embrutar, en la mesura que sigui possible. Cada dia tinc més clar que, al costat dels poders fàctics, la quantitat de mitjans i les estructures d’estat mobilitzades, el sobiranisme té només la seva gent. Remarco elnomés en positiu, perquè és molt tenir la gent, i és meritori tenir-la en una situació tan complicada. C.Capdevila

Setembre

Hola Bonica. Comença un mes important per tu perquè fas anys, comença l'escola i tenim el pare amb nosaltres. Hem d'aconseguir, encara que nomes sigui desitjant ho que aquesta anyada vagis mes a l'escola. 50 faltes son moltes sobretot si no has estat malalta. T'explico com comencem el mes aquí, en el que hi hauran eleccions. Les patronals , especialment Foment posan pals a les rodes del Procés. A l'hora de la veritat faran el que doni mes diners. 15 organitzacions empresarials menys potents però i 13 cambres de comerç faran costat al Procés i ja no pensen amb l'encaix. Romeva sensacional, encara que alguna tele anglesa o espanyola l'engatussin amb les preguntes. Es tan transparent com la seva calba. De moment la por de l'Estat no aconsegueix frenar la sensació de llibertat que es respira de cara al 27S. Podem constatar cada dia que els mitjans son servents del poder, siguin digitals o no. M'espanta llegir opinions d'amics que encara ho son, redactant o donant suport a falses idees de l'odi a Catalunya, quan han viscut i molt be tota la vida aquí sinó son catalans. El consell evitar la tensió, la demagogia i la paraula inútil. en l'ambit europeu Merkel avisa; Schengen perilla. Àustria ja ha tancat fronteres. Frenen els trens que ells mateixos van construir durant l'Holocaust. 

Baviera

O ans, zwoa, g’suffa! ” Així brinden els bavaresos amb una gerra plena de cervesa a la mà. Segurament Pep Guardiola ho simplifica i entona uns més estàndards (i més fàcils de pronunciar) “ Prost ”o“ Zum Wohl ”, que equivaldrien al nostrat “Salut!” L’entrenador del Bayern i tota la seva plantilla ja han tornat a posar aquest any davant les càmeres vestits típicament de bavaresos, per començar a ambientar-se de cara a l’Oktoberfest, tal com marquen les exigències publicitàries del club.
La festa de la cervesa té lloc a Munic entre el 19 de setembre i el 4 d’octubre. Però es podria dir que comença molt abans. Al juliol molts muniquesos es troben a les bústies de casa prospectes de dirndl (els vestits tradicionals bavaresos) i lederhosen (típics pantalons de cuir de la regió). Des de fa una dècada el sector turístic va assumir que no hi havia manera de posar Baviera més guapa que promocionant-la amb la roba que originàriament es posaven camperols, grangers i minyones.
Ara vestir-se així s’ha convertit en una reivindicació de la identitat local, en una expressió de l’orgull de sentir-se bavarès. “Quan ho veia des de la distància sentia certa enveja per com senten la tradició. Ara m’hi apunto amb la família amb ganes”, reconeix el segon entrenador del Bayern, el gironí Domènec Torrent. “Sempre penso que els catalans no ho fem, això. Si ens vestíssim amb barretina i faixa per l’Onze de Setembre dirien que fem riure. Valoro molt el convenciment que tenen els bavaresos a l’hora de mostrar la seva identitat”, raona l’ajudant de Guardiola.
També els experts en cultura bavaresa destaquen que el fenomen de masses en què s’ha convertit lluir un dirndl o uns pantalons curts de cuir a l’Oktoberfest té molt a veure amb la recerca d’una identitat en una societat cada cop més mòbil. “L’aspecte local és en aquest context cada cop més important. Els vestits tradicionals permeten als que els porten sentir que pertanyen a una comunitat, fins i tot en el cas que un no sigui de Munic o de Baviera. Per a un estranger o una estrangera és més fàcil posar-se uns pantalons típics de cuir o undirndl que no pas aprendre el dialecte bavarès. A través de la vestimenta, la gent de fora pot manifestar: «Fixeu-vos, jo sóc com vosaltres»”, reflexiona Simone Egger, acadèmica de l’Institut per al Folklore i l’Etnologia Europea de la Universitat Ludwig-Maximilian de Munic.
En essència, qui porta aquesta mena de vestimenta fa de suport publicitari per a la capital de Baviera. Actualment la immensa majoria dels sis milions de visitants que acull l’Oktoberfest porten vestits tradicionals bavaresos. Curiosament fa 15 o 20 anys pràcticament ningú s’atrevia a lluir lederhosen o dirndl. Qui ho feia, en el millor dels casos, era menystingut com a antiquat; en el pitjor dels casos, com a rematadament conservador i provincià. Avui dia, en canvi, qui va a l’Oktoberfest amb texans i samarreta s’arrisca a ser la riota del grup.
Les botigues, desbordades
Els minoristes que fabriquen i venen vestits tradicionals van aquests dies desbordats. I els clients tenen a l’abast un ventall de botigues especialitzades més ampli que mai: des de petits comerços al centre de Munic i altres ciutats bavareses fins a grans magatzems “de les dimensions d’un camp de futbol”, explica Domènec Torrent.
El Bayern cada any regala a la plantilla els pantalons de cuir, la camisa, la jaqueta, les mitges de llana gruixuda o els loferl -una mena de canyelleres per als bessons de les cames- i les sabates. Però, esclar, després cada jugador o membre del cos tècnic ha de fer-se càrrec de vestir la família si vol anar acompanyat a l’Oktoberfest. “Els companys alemanys de l’ staffens asseguren que el que portem a sobre costa entre 1.500 i 2.000 euros”, apunta Torrent, que aquest 2015 lluirà el seu tercer look bavarès diferent. “Els pantalons pesen una burrada, per això portem tirants. Això sí: les sabates són comodíssimes”, comenta divertit el tècnic de Santa Coloma de Farners.
La llargada dels pantalons acostuma a tapar els genolls, però va a gustos. És tradicional que no es rentin i que durin tota la vida. Si un s’embruta de cervesa o de pesat menjar bavarès,peccata minuta : com més greixosos, més autèntics.
Els dirndl, com els lederhosen, són un producte car. Els pantalons tenen un preu indicatiu de 400 euros i el dirndl pot arribar fàcilment als 500. Cal afegir-hi la compra d’una brusa de lli, seda o cotó i un davantal, a banda d’algun accessori més opcional.
Esclar que un pot invertir 60 euros en vestimentes de polièster o de cuir barat, per exemple, en botiguetes de l’estació central de Munic, per on transiten molts turistes, però la qualitat del producte no és sovint l’òptima.
La majoria de les vendes es fa els mesos abans de l’Oktoberfest, però cada vegada es veuen més ciutadans que durant tot l’any van a l’estadi del Bayern o a festes amb aquesta vestimenta tradicional bavaresa.
Ningú no sap ben bé què ha provocat aquest boom a les Oktoberfest del dirndl, un vestit que originàriament feien servir a la feina les noies de servei i les grangeres. Actualment n’hi ha de múltiples models, colors i teixits, però es manté una curiosa tradició: si la dona es fa un nus al davantal pel costat esquerre significa que és soltera o està oberta a flirtejar; si se’l lliga pel costat dret vol dir que té parella o està casada, i si el nus està cordat al darrere que és vídua.
Els dirndl existeixen des de finals del segle XIX. L’experta en folklore Simone Egger apunta que la promoció dels Jocs Olímpics de Munic 1972, amb hostesses vestides amb aquests vestits tradicionals, va despertar l’interès popular. Vestir de bavarès per un dia -o més- s’ha convertit avui dia en un fenomen de masses.
Els vestits regionals a Europa
Homes casant-se amb faldilla
Quan a l’abril el tenista Andy Murray es va casar amb Kim Sears al seu poble natal, a Dunblane (Escòcia), ho va fer amb la tradicional faldilla escocesa. El kilt, de quadres negres i vermells o verds, se segueix utilitzant avui dia en casaments i ocasions especials. Aquesta vestimenta, que només duen els homes, té el seu origen en una peça anomenada feileadh mor, una túnica sense confeccionar, d’uns 5 metres, que es lligava al voltant de la cintura per protegir-se de la pluja. La tradició també marca que la manera més adequada de lluir la peça és sense roba interior a sota. Actors com Ewan McGregor i Sean Connery s’han deixat veure en alguna ocasió portant el kilt.
Els trèvols d’Irlanda
Les vestimentes verdes amb què va ser immortalitzat sant Patrici, missioner i evangelitzador de les terres d’Irlanda, ja són un dels grans trets identitaris de l’illa. És en la seva festa, que se celebra el 17 de març, que tots els ciutadans fidels a la tradició recuperen aquest color i adopten la vestimenta del Leprechaun, una criatura del folklore i la mitologia irlandesa que sovint es representa com un nan vell vestit de verd, amb un barret de copa i una barba pèl-roja. Tampoc hi poden faltar els trèvols de tres fulles, ja que el missioner va fer servir aquesta planta per explicar què era la Santíssima Trinitat: la primera fulla representava el Pare, la segona el Fill i la tercera l’Esperit Sant.
La febre pel vestit ucraïnès
El vestit tradicional de les dones a Ucraïna rep el nom de vixivankais’utilitza sovint en les celebracions especials, com ara els casaments o les festes d’aniversari. Els brodats amb motius florals i geomètrics són la seva característica principal. Marina Poroixenko, primera dama del país, va aparèixer amb aquesta peça a la revista Elle, poc després que el seu marit fos nomenat president. Aquest any el vixivankaha traspassat fronteres i ha arribat a les passarel·les amb Valentino. L’han dut celebrities com Anna dello Russo o Leandra Medine, i grans cadenes de roba low cost com Zara, Mango o Topshop també han decidit posar-lo als seus aparadors.
Sardenya, festival de colors
A Sardenya reserven la seva vestimenta tradicional per a les cerimònies religioses o les festes populars. Una de les més cèlebres és la Cavalcata Sarda, que se celebra a Sàsser el penúltim diumenge de maig. És una celebració a la qual els veïns surten a desfilar pels carrers i fan exhibicions de tot tipus d’acrobàcies diverses amb els cavalls. Els vestits de les dones són plens de brodats acolorits i filigranes de tot tipus, i sovint es cobreixen el cap amb mocadors. Els homes vesteixen més senzills, de color blanc i negre. Ho fan, almenys, mentre no celebren el Boes o els Merdules, on ells es disfressen dels animals tradicionals de la regió, com ara les cabres, els ases i els cérvols.

Lerroux

Es tracta, sens dubte, de l’espectre polític més invocat, temut o esperat al llarg del darrer mig segle a Catalunya. Em refereixo a l’espectre d’Alejandro Lerroux.
No hi fa res que el moviment sociopolític associat al seu nom -el lerrouxisme, hegemònic a Barcelona durant els primers lustres del segle XX- fos un fenomen, tant des del punt de vista identitari com organitzatiu, força complex i ric en matisos. La idea que, sobre Lerroux, ha restat emmagatzemada en l’imaginari col·lectiu d’aquest país és la d’un agitador foraster que, a base de demagògia, aconseguí mobilitzar unes masses obreres suposadament immigrades i castellanoparlants contra el catalanisme -burgès, of course -, al qual infligí severes derrotes i frenà durant almenys una dècada.
Partint d’aquesta imatge, i vistes les grans onades migratòries arribades a Catalunya durant les dècades de 1950 i 1960, s’entén que el temor a la reaparició del fantasma de Lerroux inquietés bona part dels polítics antifranquistes durant l’etapa final de la dictadura i els primers anys de la Transició. De fet, els posicionaments de Jordi Pujol sobre la immigració pretenien en gran mesura conjurar aquell risc. I és ben probable que el PSC-Congrés profundament catalanista del 1976 no s’hagués avingut a integrar-se dins el PSOE sense la por a veure el vell emperador del Paral·lelreencarnat en la doble figura de Felipe González i Alfonso Guerra.
L’any 1980, quan s’havien de posar en marxa les institucions de l’autonomia recuperada, la presència entre les candidatures al Parlament d’una llista del Partido Socialista de Andalucía disparà totes les alarmes, i el líder andalusista Rojas Marcos va ser rebatejat en alguna publicació catalana com a “Alejandro Lerroujas Marcos”. En qualsevol cas, les prevencions contra el ressorgiment d’alguna mena de lerrouxisme no eren del tot infundades: Federico Jiménez Losantos va deixar explicat (en una carta a Tarradellas datada el 20 d’agost del 1981) que, per a les eleccions de l’any anterior, ell havia intentat ordir “ una candidatura inmigrante, «castellana», española y de centro-izquierda ” que frenés “ la avalancha de demagogia nacionalista de Pujol y el enquistamiento político de la cuestión lingüística ”. No ho aconseguí, i més endavant resolgué continuar la seva guerra amb altres armes.
Des d’aleshores, les apel·lacions al lerrouxisme en el nostre escenari político-periodístic havien esdevingut escadusseres: a tot estirar, com a ocasional arma llancívola en alguna baralla entre partits. Tanmateix, el procés independentista està obligant els seus adversaris a recórrer al fons d’armari, i a mitjans d’aquest mes d’agost el fantasma de Don Alejandrosortí a passejar de nou. De manera al·lusiva, però sortí.
El va fer sortir l’hiperactiu vicepresident primer de Societat Civil Catalana (SCC) i encara militant del PSC, Joaquim Coll, i ho va fer en un article publicat a El País el dia 13 d’agost amb el títol “ Pablo Iglesias regala Podemos ”. La seva idea central queda resumida en aquestes frases: “ La aparición de Podemos causó pánico en el nacionalismo. Por fin un líder que podía apelar a las clases humildes, mayoritariamente castellanohablantes, que no se sentían concernidas por el proceso soberanista ”. Líder, humils, castellanoparlants i refractaris al nacionalisme: heus aquí la fórmula essencial del lerrouxisme tòpic. No sé si entre els independentistes hi hagué pànic; el que és segur és que Coll i altres com ell van creure que en Pablo Iglesias (ai, aquell míting del desembre al pavelló de la Vall d’Hebron!) havien trobat un nou Lerroux; en lloc de bigoti, amb cueta.
En l’article que cito, Joaquim Coll es mostra indignat perquè, traint aquelles expectatives, Iglesias ha renunciat a presentar-se al 27-S amb la seva pròpia marca, i Podem hi concorre diluït en una coalició que el dirigent de Societat Civil considera “ inequívocamente soberanista ”, a més de plena d’antics companys de viatge d’Artur Mas.
Sense entrar a discutir aquestes últimes tesis, el que em resulta admirable és que, a la Catalunya de la segona meitat del 2015, hi hagi qui consideri possible articular un gran bloc antiindependentista sobre la base de “ las clases humildes ” -la terminologia ja és de fulletó del segle XIX-“mayoritariamente castellanohablantes ”. Comprenc que construir aquell bloc a partir, posem per cas, dels socis del Círculo Ecuestre sería encara més difícil, però, ¿d’on infereix el senyor Coll l’equivalència entre humildes,castellanohablantes i contraris a la sobirania de Catalunya? ¿Sobre quina base dibuixa aquesta caricatura classista-etnicista de l’actual confrontació democràtica entre unionisme i independentisme?
Per no parlar del col·lectiu Súmate, n’hi hauria prou que examinés els seus cognoms (Coll i Amargós) o els del seu cap a SCC (Josep Ramon Bosch i Codina) i els comparés amb els del número u de la CUP (Antonio Baños Boncompain) o de l’anterior ocupant d’aquest lloc (David Fernàndez Ramos), tots dos més “humils” en tots els sentits del mot. No, senyor Coll, Iglesias no ha “ regalado Podemos al soberanismo catalán ”. Només deu haver entès que la realitat és més complexa de com vostès la pinten.(JB Culla)

la secessio

El plantejament plebiscitari del 27-S, en què les forces majoritàries aposten per proclamar la independència si guanyen, convida a anar més enllà en el debat polític, jurídic i filosòfic sobre el dret a la secessió. En campanya sens dubte se’n parlarà, però si fins ara no hem arribat a un acord, potser és millor acceptar que ens trobam en el terreny del desacord raonable.
En efecte, una vegada la independència de Catalunya té data (hipotètica) i se’n discuteixen la viabilitat i els efectes pràctics, també cal preguntar-se què pot fer l’Estat per impedir-la, si la secessió obté l’aval democràtic de la ciutadania. Existeix un dret a la unitat estatal? Si concedim que l’existència d’un dret a la secessió (unilateral) és controvertida -o no hi ha acord sobre les condicions per exercir-lo-, quin dret té l’estat afectat a impedir la secessió quan s’intenta dur a la pràctica? ¿Hi ha mecanismes legítims en democràcia per impedir-la de manera forçosa?
El meu punt de vista és que no existeix un dret general a la secessió. Això significa que els estats raonablement democràtics, liberals i justos en l’acomodació de la diversitat gaudeixen d’una presumpció a favor de la seua unitat. Essencialment, es tracta d’una interpretació del que diu la famosa resolució 2625 d’octubre del 1970 de l’ONU, que condiciona la protecció de la integritat territorial dels estats al fet que disposin d’un govern plenament representatiu de la totalitat de la seua població.
Dit això, a la Catalunya del 2015, després del fallit procés de reforma estatutària i els conflictes institucionals posteriors, hi ha bons arguments per qüestionar la presumpció favorable a l’ statu quo espanyol, i rebutjar per tant la legitimitat d’apel·lar a un hipotètic dret a la unitat estatal. En altres paraules, si el dret a la secessió de Catalunya és discutible, tant o més ho és el dret de l’estat espanyol a impedir-la per la força.
És evident que, entre el reconeixement d’un dret a la secessió (que implica l’obligació de respectar-la i cooperar en la constitució d’un nou estat) i el reconeixement d’un dret a impedir la secessió, hi ha un espai per a la política i la geopolítica. En aquest espai s’hi situen totes les actuacions de l’estat afectat (o tercers estats) per desincentivar la secessió o incrementar-ne els riscos, costos i incerteses, sense arribar a fer res per impedir-la a la força si aquesta segueix sent la voluntat majoritària de la població d’un territori.
Cal recordar que Allen Buchanan (si fa no fa, el pare de les teories de la secessió) dedica bona part del seu llibre Secession: the morality of political divorce (1991) a discutir en quines circumstàncies estaria legitimat un estat per impedir a la força la separació d’una part del seu territori. Segons Buchanan, no només és discutible l’existència d’un dret a la secessió, sinó que hi ha casos en què l’estat afectat pot impedir-la activament. Però, si més no, resulta curiós que aquesta línia de debat hagi estat ignorada per la gran majoria de teòrics de la secessió.
L’única explicació que trob sobre aquest desenvolupament del debat teòric dels últims vint-i-cinc anys és la següent: els teòrics que neguen l’existència d’un dret general a la secessió admeten que és legítima quan l’estat sotmet un grup de població a discriminació, repressió o vulneració dels seus drets individuals o col·lectius. A la vegada, però, si un territori intenta independitzar-se (encara que sigui sense una “causa justa”), l’estat només pot impedir-ho a la força vulnerant els principis liberals, democràtics i d’acomodació de la diversitat. Una vulneració que, en cas de produir-se, legitimaria a posteriori la secessió. Aquesta paradoxa justifica, resumidament, per què no existeix o ningú no defensa un dret a impedir la secessió.
Tornant aquí i ara, resulta evident que l’estat espanyol fa i seguirà fent el que políticament cregui més eficaç per desincentivar el suport a la independència. El discurs de la por, en els precedents comparables, ha estat prou eficaç per derrotar democràticament els moviments secessionistes (almenys a curt termini). Altres mesures que s’han arribat a proposar, com suspendre l’estat d’autonomia, jutjar o empresonar els polítics independentistes que han liderat el procés, il·legalitzar formacions polítiques, prohibir mobilitzacions o fins i tot decretar l’estat de setge, no tenen precedents històrics comparats ni es poden emparar en un inexistent (legalment i moralment) dret a impedir la secessió. Al contrari, legitimarien la independència de Catalunya davant molta gent que, avui dia, es pot qüestionar si està justificada.

el convidat a la platja

Despertador a les 4.30 de la matinada, dutxa ràpida i cap al Port Olímpic, la gran zona d’oci nocturn per a turistes. La platja, com una prolongació salvatge de les discoteques de primera línia de mar. M’hi he passat dues hores (de 5.30 a 7.30) i he vist coses que no us creuríeu.
He vist un robatori, una detenció, dues parelles cardant al mar, una baralla a cops de puny, una noia vorejant el coma etílic arrossegada per la sorra per una amiga, un nudista hipster que es banyava en pilotes però amb barret, noies que, tal com sortien de les discoteques, es dutxaven a la platja amb el vestit de festa posat; he comptat centenars de llaunes, d’ampolles de plàstic, d’ampolles de vidre, de gots trencats, tot arrebossat a la sorra; he topat amb dues persones que, abans no passessin els serveis de neteja, rastrejaven la platja armades amb detectors de metalls per rapinyar objectes de valor que haguessin perdut els turistes; he sentit com taxistes amb el llum apagat demanaven 50 euros per portar una colla de nois a les Rambles; unes nigerianes m’han ofert dues vegades una fel·lació, i uns pakistanesos, 37 vegades “ cerveza, beer, amigo”; he llegit les pancartes trilingües que els veïns del carrer Trelawny 2-4 tenen als balcons: “Prou incivisme , queremos dormir, take care, bitch area”; he anotat que a les 6.15 el Shôko, l’últim local obert, parava la música, que a les 6.30 arribava el primer camió de Barcelona Neta, que a les 6.50 passava el primer ciclista i que a les 7.07 s’apagaven els focus de la platja, que feien la llum justa per intuir les coses sense que res s’acabés de veure del tot.
I llavors m’ha vingut al cap el que ha passat a les 5.55. Dos venedors ambulants pakistanesos interrompen la meva conversa amb els guàrdies privats de seguretat: “ Unos marroquíes están robando”. I assenyalen cap a la platja: “ Los dos de negro”. Deuen tenir uns 20 anys, són prims, morenos de pell, i porten el cabell dels costats rapat i una tofa al mig. Ara ja no roben. Se’n van de la sorra caminant un darrere l’altre. Miren enrere. Sembla que no els ha vist ningú. Només els dos pakistanesos i jo sabem que estan a punt de detenir-los. Els nois pugen, confiats, una rampa de 20 metres i quan ja veuen el passeig per on s’escaparan, els guàrdies els tiren a terra i els immobilitzen. De les seves butxaques veig que en surten, com a mínim, tres mòbils i una cartera.
Agents de paisà de la Guàrdia Urbana es fan càrrec dels detinguts. Caldrà, altre cop, l’ajuda dels venedors pakistanesos per identificar qui són els propietaris dels objectes robats. “ Esos que duermen ahí”. En desperten un i li ensenyen un mòbil blanc. El noi, que resultarà ser de Londres, gira el cap a esquerra i dreta i no acaba d’entendre què passa ni qui són aquesta gent que ara el volten. No recorda que li hagin robat res. Tampoc recorda el número PIN del telèfon. O, com a mínim, els seus dits, a aquesta hora, no encerten a trobar les tecles adequades.