trident pel si

No és cap secret que la batalla per la independència té molts fronts i que el mediàtic és clau. I si no que ho preguntin als carpetovetònics de la Junta Electoral Central, que ara també es dediquen a fer la graella de TV3. Si a la batalla informativa li sumem ganes d’internacionalitzar la qüestió, la solució és plantar davant els corresponsals internacionals Raül Romeva, Artur Mas i Oriol Junqueras, el trident de Junts pel Sí, i que sigui el que Déu vulgui.

La convocatòria és al migdia al Centre de Convencions Internacional, a tocar del Fòrum. Per sort, la depuradora no desprèn la pudor habitual i quedarem bé amb els forasters. Som en una zona d’hotels i, per tant, sense estelades a la vista. Tan sols hi ha una senyera estratègicament col·locada al Museu Blau que els periodistes veuran quan marxin. Són més de 50 d’Europa, els Estats Units, el Canadà, Rússia, Turquia i el Japó, entre d’altres. També hi ha canallesca espanyola, que encara no rep la consideració d’internacional, i catalana. Catalans i espanyols poden mirar però no preguntar.

Apareixen Mas, Junqueras i Romeva. El trident ve disposat a seduir amb un desplegament tetralingüístic i un advertiment inicial de Romeva: “Entenc que la llengua comuna és l’espanyol”. Llàgrimes d’emoció a la caverna. Després d’una exposició inicial per justificar el projecte plebiscitari, comença el torn de preguntes.

Obre foc Raphael Minder, del New York Times. Vol saber si guanyant amb escons però no amb vots la “declaració segueix endavant”, i ho pregunta amb aquella contundència que mostren els corresponsals polítics de la Casa Blanca a les pel·lícules. No satisfet amb la resposta, repreguntarà més endavant. No serà l’únic: el tema reapareixerà en boca d’altres periodistes que observen aquesta qüestió del percentatge amb un escepticisme educat. Em pregunto quin seria el to i els temes si fossin de la Villa y Corte. Mas mira de fer pedagogia aprofitant-se de David Cameron quan va dir que “podria haver bloquejat el referèndum escocès” però que “era un demòcrata”. També ha de sentir si serà “el final de la seva carrera” segons com vagi el 27-S. Mentrestant, Romeva intenta convèncer els presents que “cal buscar una sortida” i que “serà bona per a Catalunya, Espanya i Europa”. Junqueras utilitza la ironia: “Si algú a Europa té dubtes del que volem fer, acceptarem un referèndum amb l’empara internacional”.

Uns mitjans molt “polititzats”

Després de 90 minuts de roda de premsa conec la Yasuko Takeda, de la NHK. Ve de la delegació de París d’aquesta cadena japonesa i ve per conèixer de primera mà un Onze de Setembre. Els seus compatriotes viatgen molt a Barcelona però no coneixen “els motius per voler la independència”. Mostra un cert escepticisme perquè l’any passat “semblava que hagués de passar alguna cosa i no va passar res”. Pot ser.

“Marxes convençut?”, pregunto a Mathieu de Taillac, de Le Figaro. “No es tracta que em convencin o no”, em fa observar encertadament, i afegeix: “Els mitjans de Madrid i Barcelona esteu molt polititzats”. Potser te raó i la meva pregunta n’és un exemple. Tot marxant penso que el trident ha guanyat pels pèls i a l’últim minut, esperant que les urnes els donin la raó.

distrofia muscular

Dilluns passat es va celebrar el segon Dia Mundial de Conscienciació de Duchenne, que té per objectiu donar a conèixer la distròfia muscular de Duchenne (DMD), una malaltia de les anomenades rares que afecta un de cada 3.500 nens que neixen i no nenes. A Catalunya encara no hi ha un registre exhaustiu, però es calcula que n’hi ha uns 150 casos, cinc dels quals són de les comarques de Girona. Aquesta malaltia és degenerativa, gairebé sempre només es desenvolupa en nens -n’hi ha 250.000 diagnosticats a tot el món, mentre que només n’hi ha un parell de casos en nenes-, i l’esperança de vida se situa al voltant dels trenta anys (fa només deu anys era de vint). Merche Pardo (Barcelona, 1973) és la mare d’en Marc i en Gerard, dos nens bessons de vuit anys als quals en fa quatre els van diagnosticar la distròfia muscular de Duchenne. En el cas que la malaltia segueixi el seu curs habitual, d’aquí un màxim de quatre anys hauran d’anar en cadira de rodes. Pardo era la vicepresidenta de Duchenne Parent Project i ara és al capdavant d’una nova associació, Duchenne Somriures Valents, creada fa poc per aconseguir fons per a la investigació a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona.

Què és la distròfia muscular de Duchenne?

És un problema que s’origina per la falta de distrofina, una proteïna que crea una membrana que protegeix el múscul. Si no hi ha aquesta membrana, el greix del múscul es perd i el múscul es converteix en greix. Com que les cames, els pulmons, el cor, les neurones... tot són músculs, la seva autonomia va minvant fins que arriba un moment en què es produeix el col·lapse de l’organisme.

Als seus fills els van diagnosticar la DMD quan ja tenien quatre anys. ¿Abans no notaven res?

Sí, notàvem que hi havia alguna cosa que no acabava d’anar bé, i a la unitat de neurologia de l’Hospital Josep Trueta els feien moltes proves. Es pensava que només era un retard maduratiu. Fins que en una operació a la vista d’en Gerard van veure que tenia les transaminases molt altes i aleshores es va pensar que no fos la malaltia del petó. Però a Sant Joan de Déu van dir que no era normal, que els portéssim els nens, que els volien visitar. Només de fer-los despullar ja van sospitar que podia tractar-se de la DMD i, malauradament, no es van equivocar.

Aleshores vostè no en devia saber res, d’aquesta malaltia.

No. Em vaig quedar en estat de xoc, vaig tenir una sensació com si se m’hagués mort un familiar, exactament aquesta sensació. Quan tens fills penses en un futur per a ells. Que estudiaran, que treballaran en alguna cosa de grans, que seran bones persones, que formaran una família... I de cop i volta tot això es desploma, és com si et robessin el futur. Després d’això ja no penses més en el futur. Jo no hi penso, només en el dia a dia. De què serveix pensar-hi? Potser després d’aquesta entrevista sortim a la carretera, ens esclafa un cotxe i tot s’ha acabat.

¿Aquesta actitud és un mecanisme d’autodefensa per tirar endavant?

Suposo que sí. Vaig passar un any de depressió fent-me moltes preguntes. Per què a mi? Em va costar molt ser mare. Abans de tenir en Gerard i en Marc vaig tenir set fecundacions i dos avortaments. No va ser una lluita fàcil. Aleshores no ho sabia, però jo era portadora de la DMD. Els metges m’han dit que això no va tenir res a veure amb les dificultats per quedar-me embarassada. Tampoc totes les mares que han tingut fills amb DMD en són portadores, també es pot tenir una mutació de novo enmig de la gestació i tenir un fill amb DMD.

Després de la depressió, va decidir tirar endavant.

Sí, hi ha casos de famílies que es deprimeixen, s’amaguen i ho porten com poden, cosa que entenc encara que no serveixi de res. També n’hi ha que ho agafen tant de cares que ja han anticipat al seu fill que a tal edat li passarà això i a tal edat allò altre. Cadascú afronta aquesta situació com millor li sembla.

Vostè va estar primer amb Duchenne Parent Project i ara amb Duchenne Somriures Valents.

Amb aquesta associació busquem dos objectius: per un costat, ajudar a aconseguir fons que es destinin a Sant Joan de Déu per investigar i trobar algun remei que freni la malaltia, perquè sabem que per a la cura caldrà més temps, i, per l’altre, posar en comú i compartir l’experiència dels pares afectats. Una de les vies de solució seria poder investigar amb cèl·lules mare.

Una investigació que provoca molta controvèrsia.

M’agradaria veure què diuen els que s’hi oposen si els toqués un cas en la seva pell. Però fins que no et toca, et costa d’entendre, de ser solidari.

Com és el dia a dia amb els seus fills?

Has de tenir molta més paciència amb ells. En Gerard està com frustrat, crida molt, entén les coses, s’adona del que li està passant. L’altre dia va caure, es va fer un pelat que era poca cosa, i li vaig dir que jo de petita me n’havia fet molts com aquell. Em va respondre: “Mama, tu no saps com és de dur viure amb això!” Em vaig quedar glaçada... Què li pots dir? Però de vegades també veig que em protegeixen i no volen que sàpiga si alguna cosa no els va bé.

Per tant, ¿són conscients de la seva malaltia?

Sí, però jo no els preguntaré fins on en són. De vegades els sento que parlen entre ells: “¿Tu saps què és una malaltia rara? ¿Saps què és Duchenne?” D’acord amb el meu metge, penso que és millor que ho vagin trobant. Però esclar que saben que pateixen una malaltia molt greu. Fa unes setmanes a Sant Gregori, en un acte de l’associació, passaven un vídeo de l’evolució de la malaltia fins al final. Jo no era amb ells, hi havia una amiga meva, que en un moment determinat es va emocionar. En Marc li va dir: “Va, eixuga’t les llàgrimes, que no et vull veure plorar” .

el cost de ser espanyols

Avui et tindria que explicar com va anar la festa de rebuda al pare a Bigues. Peró no em surt noia. Nomes ploro, penso en el rotllo de l'operacio i haig d'apartar les falles logistiques per explicar el bo i millor. Per tant centrenmos en la setmana política que es on som.

El 2008 el ministeri d’Hisenda de l’estat espanyol va publicar els càlculs del que els catalans havíem pagat a l’Estat i el que n’havíem rebut l’any 2005. En valors actuals, el balanç era que havíem pagat 17.000 milions d’euros més del que n’havíem rebut directament (en forma de despeses i inversions realitzades a Catalunya) o 13.000 milions si també hi comptàvem el que n’havíem rebut indirectament (en forma de despeses i inversions realitzades fora de Catalunya però que beneficiaven, d’una manera o altra, els catalans).

Implícitament, s’estava dient que la “solidaritat” catalana amb la resta d’Espanya havia sigut de 13.000 milions, tant com el que li costa a la Generalitat tota l’educació més tota la sanitat. Les xifres eren oficials, però la primera és molt més sòlida que la segona, perquè és molt difícil posar un valor al servei que li presta al català mitjà la base de Rota o el Museu del Prado. El “pacte fiscal” que Artur Mas va proposar a Rajoy ara fa tres anys pretenia limitar aquestes xifres. Si vols, pretenia posar un límit al cost de ser espanyols. Fracassada aquesta via, les xifres anteriors han passat a formar part del debat independentista.

Sovint sentim a dir que, en cas que ens independitzéssim, l’estat català disposaria de 17.000 milions més. Això és cert, però no ho és que els pogués destinar a qualsevol cosa, perquè la independència ens obligaria a dotar-nos d’uns serveis públics que ara ens presta l’estat espanyol. Les anàlisis serioses que s’han fet estimen que amb els impostos que actualment estem pagant els catalans n’hi hauria prou per seguir finançant els serveis que presten la Generalitat i els ajuntaments, crear els serveis que actualment presta l’estat espanyol i pagar els interessos del deute que heretaríem. El resultat seria que l’estat català podria desfer les retallades i que no li caldria endeutar-se més, però no lligaria els gossos amb llonganisses. Potser et semblarà poc, però és molt. I, sobretot, l’alternativa és seguir endeutant-nos i retallant.

Ara bé, una cosa és l’estat català i una altra Catalunya. Com que la major part del que aquell gastaria en forma de nous serveis tindria lloc a Catalunya, la seva creació revitalitzaria l’economia i hi crearia llocs de treball. Per exemple, si el nou estat creés un exèrcit de 23.000 efectius, estaria creant 23.000 llocs de treball directes, a més d’un munt d’indirectes.

En definitiva, la independència no ens faria automàticament rics, però seria, indubtablement, un boníssim negoci. 

tres al setembre

Et poso aqui per el nuvol, el que l'avi va llegir el dia 20 de setembre, diumenge amb u bon solet de tardor, tenint que parar mes d'un cop i de dos amb un nus a la gola. Potser quan ho llegeixis ja no hi sere, pero estare a la vora. I la veu malmesa resonara al turo amb l'amplifiacio que ens va porporsinionar el magnific tecnic que es el Kevin. Aqui el tens.

Avui Ens hem reunit quasi 50 persones, potser els avis també hi son, per rebre a una nova  amiga canadenca perquè hi ha il·lusió per ser d’alguna  manera els seus nous familiars i a amics, tot i que ja en te i forces. Penso que es tal i com l’havien vist al face, amb el somriure etern i els llavis polsats amb cançons de  Maroon 5 i Ed Sheeran. Ha vingut de vacances,  a veure, a lo millor amb biquini, com es la nostra vida, el que fan el que faria el Pau si s‘hagués pogut quedar. Barça per exemple. Segur que en pocs dies veurà algunes coses diferents. El Pau li vol ensenyar des un petit poble de pescadors del nord fins a algun gran monestir, bressol de Catalunya. De muntanyes no! que ja en tenen. I això que nomes son les tres de la tarda. Fa la nostra calor mediterrània i  la petita església d’aquí darrera es buida com sempre. Nosaltres amb samarreta o camisa per fora, tenim el mocador a ma per si la nostre parella el necessita, tan si vol plorar com eixugar se el front. No totes les persones estimades han pogut venir el setembre. Però segur que a tots ens ha arribat un pensament de qui sense conèixer potser encara el granissat de llimona, sap que existim, que tenim la mateixa gespa als peus i que també ens estima des de fa molt de temps.

Lluny de casa, sense agenda, sense referents continus, sense rutina es mes difícil recordar coses concretes. Però ella somia, com a partir d’ara ho farà la Jacqueline que , mai tindrà que reservar taula a les seves cases catalanes. L’una perquè va néixer entre nosaltres un 3  de setembre. L’altre perquè fent menys temps i encara ens hem d’aprendre el seu aniversari, els llocs que li agraden del país, sense compromisos ni futileses. Amb tot i el diferent que son els països, mateixa latitud però, ens estimem amb pantalons curts i orxates de tarda. Perquè l’amor que ens tenim a partir del coneixement mai farà vacances. I passaran els anys i us asseguro que us en recordeu si voleu, d’aquesta trobada. Una trobada que te el temps del setembre, la tristesa del record i els colors dels vestits de les dones de la família que  han arrancat com han pogut dels fons del armari d’un estiu que s’ha portat el blanc. Alegria i discreció es com definiria l’acte si voleu dir-li així. Perquè així es com som en aquestes terres que diumenge s’han de definir que volen i poden ser. I també segur que cap de nosaltres renega d’haver tingut que fer cap sacrifici per venir a trobar  a aquesta nova parella que avui ens honora. Si algú te molta calor pot refugiar-se a l ‘església, que  en general sempre es mes freda. No us vull prendre ni un minut mes d’aquest reses que heu fet a la vostre vida per demostrar-nos el vostre afecta i consideració. Penso que tot es prou important o no com per demanar-vos aquest  tros de dia a la vostre particular velocitat de creuer. I se que hom que se li ha proposat, a fet mans i mànigues per estar al vostre  costat, Pau i Jacqueline. El setembre potser es un mes per estimar-nos mes encara per lluny que estiguem. Algun dia aquesta noticia d’avui serà a tres. I la Julia vindrà amb vosaltres. I ens farà tan feliços que no podrem aixecar-nos de la gandula de la piscina perquè ens cauria el “ponche” de la ma. Els amors de veritat mai fan vacances al setembre. Benvinguts tots.

Plebiscitari

EL SOBIRANISME va assumir un repte difícil, convertir unes eleccions normals en plebiscitàries. Perquè ho fossin del tot no només calia la voluntat dels més interessats, els del sí, era imprescindible que els del no s’ho prenguessin seriosament. Hi havia qui pensava que si els del no els donaven un caràcter convencional el resultat seria molt qüestionable. Doncs que es deixin de preocupar. Mai he vist res més plebiscitari. Ja hem tret la Guàrdia Civil, els militars amb dies extres per votar, la carta de Felipe, uns mitjans majoritaris alineats amb qui ha de sortir i qui no cal que surti, els empresaris amics, tot l’aparell de l’Estat. Ja està, són plebiscitàries, sobretot perquè els del no s’ho han pres així, amb aquest entusiasme. No estan ni en la fase d’ignorar-les ni de riure-se’n, estan en la d’atacar. És el que passa quan ja t’ho has pres com un fet decisiu per al futur.

Com que ara ja són els del no els que s’ocupen de donar valor al 27-S amb la seva mobilització, el sobiranisme té tot el temps per dedicar-se a convèncer, a seduir. L’hauria d’aprofitar. I hauria de mirar de marcar agenda, mantenir el to, liderar-ho en positiu. És evident que ja s’ha decidit que la campanya ha de ser bruta i tensa. Sabent qui ho ha decidit, la solució és molt senzilla: no deixar-la embrutar, en la mesura que sigui possible. Cada dia tinc més clar que, al costat dels poders fàctics, la quantitat de mitjans i les estructures d’estat mobilitzades, el sobiranisme té només la seva gent. Remarco elnomés en positiu, perquè és molt tenir la gent, i és meritori tenir-la en una situació tan complicada. C.Capdevila

Setembre

Hola Bonica. Comença un mes important per tu perquè fas anys, comença l'escola i tenim el pare amb nosaltres. Hem d'aconseguir, encara que nomes sigui desitjant ho que aquesta anyada vagis mes a l'escola. 50 faltes son moltes sobretot si no has estat malalta. T'explico com comencem el mes aquí, en el que hi hauran eleccions. Les patronals , especialment Foment posan pals a les rodes del Procés. A l'hora de la veritat faran el que doni mes diners. 15 organitzacions empresarials menys potents però i 13 cambres de comerç faran costat al Procés i ja no pensen amb l'encaix. Romeva sensacional, encara que alguna tele anglesa o espanyola l'engatussin amb les preguntes. Es tan transparent com la seva calba. De moment la por de l'Estat no aconsegueix frenar la sensació de llibertat que es respira de cara al 27S. Podem constatar cada dia que els mitjans son servents del poder, siguin digitals o no. M'espanta llegir opinions d'amics que encara ho son, redactant o donant suport a falses idees de l'odi a Catalunya, quan han viscut i molt be tota la vida aquí sinó son catalans. El consell evitar la tensió, la demagogia i la paraula inútil. en l'ambit europeu Merkel avisa; Schengen perilla. Àustria ja ha tancat fronteres. Frenen els trens que ells mateixos van construir durant l'Holocaust. 

Baviera

O ans, zwoa, g’suffa! ” Així brinden els bavaresos amb una gerra plena de cervesa a la mà. Segurament Pep Guardiola ho simplifica i entona uns més estàndards (i més fàcils de pronunciar) “ Prost ”o“ Zum Wohl ”, que equivaldrien al nostrat “Salut!” L’entrenador del Bayern i tota la seva plantilla ja han tornat a posar aquest any davant les càmeres vestits típicament de bavaresos, per començar a ambientar-se de cara a l’Oktoberfest, tal com marquen les exigències publicitàries del club.

La festa de la cervesa té lloc a Munic entre el 19 de setembre i el 4 d’octubre. Però es podria dir que comença molt abans. Al juliol molts muniquesos es troben a les bústies de casa prospectes de dirndl (els vestits tradicionals bavaresos) i lederhosen (típics pantalons de cuir de la regió). Des de fa una dècada el sector turístic va assumir que no hi havia manera de posar Baviera més guapa que promocionant-la amb la roba que originàriament es posaven camperols, grangers i minyones.

Ara vestir-se així s’ha convertit en una reivindicació de la identitat local, en una expressió de l’orgull de sentir-se bavarès. “Quan ho veia des de la distància sentia certa enveja per com senten la tradició. Ara m’hi apunto amb la família amb ganes”, reconeix el segon entrenador del Bayern, el gironí Domènec Torrent. “Sempre penso que els catalans no ho fem, això. Si ens vestíssim amb barretina i faixa per l’Onze de Setembre dirien que fem riure. Valoro molt el convenciment que tenen els bavaresos a l’hora de mostrar la seva identitat”, raona l’ajudant de Guardiola.

També els experts en cultura bavaresa destaquen que el fenomen de masses en què s’ha convertit lluir un dirndl o uns pantalons curts de cuir a l’Oktoberfest té molt a veure amb la recerca d’una identitat en una societat cada cop més mòbil. “L’aspecte local és en aquest context cada cop més important. Els vestits tradicionals permeten als que els porten sentir que pertanyen a una comunitat, fins i tot en el cas que un no sigui de Munic o de Baviera. Per a un estranger o una estrangera és més fàcil posar-se uns pantalons típics de cuir o undirndl que no pas aprendre el dialecte bavarès. A través de la vestimenta, la gent de fora pot manifestar: «Fixeu-vos, jo sóc com vosaltres»”, reflexiona Simone Egger, acadèmica de l’Institut per al Folklore i l’Etnologia Europea de la Universitat Ludwig-Maximilian de Munic.

En essència, qui porta aquesta mena de vestimenta fa de suport publicitari per a la capital de Baviera. Actualment la immensa majoria dels sis milions de visitants que acull l’Oktoberfest porten vestits tradicionals bavaresos. Curiosament fa 15 o 20 anys pràcticament ningú s’atrevia a lluir lederhosen o dirndl. Qui ho feia, en el millor dels casos, era menystingut com a antiquat; en el pitjor dels casos, com a rematadament conservador i provincià. Avui dia, en canvi, qui va a l’Oktoberfest amb texans i samarreta s’arrisca a ser la riota del grup.

Les botigues, desbordades

Els minoristes que fabriquen i venen vestits tradicionals van aquests dies desbordats. I els clients tenen a l’abast un ventall de botigues especialitzades més ampli que mai: des de petits comerços al centre de Munic i altres ciutats bavareses fins a grans magatzems “de les dimensions d’un camp de futbol”, explica Domènec Torrent.

El Bayern cada any regala a la plantilla els pantalons de cuir, la camisa, la jaqueta, les mitges de llana gruixuda o els loferl -una mena de canyelleres per als bessons de les cames- i les sabates. Però, esclar, després cada jugador o membre del cos tècnic ha de fer-se càrrec de vestir la família si vol anar acompanyat a l’Oktoberfest. “Els companys alemanys de l’ staffens asseguren que el que portem a sobre costa entre 1.500 i 2.000 euros”, apunta Torrent, que aquest 2015 lluirà el seu tercer look bavarès diferent. “Els pantalons pesen una burrada, per això portem tirants. Això sí: les sabates són comodíssimes”, comenta divertit el tècnic de Santa Coloma de Farners.

La llargada dels pantalons acostuma a tapar els genolls, però va a gustos. És tradicional que no es rentin i que durin tota la vida. Si un s’embruta de cervesa o de pesat menjar bavarès,peccata minuta : com més greixosos, més autèntics.

Els dirndl, com els lederhosen, són un producte car. Els pantalons tenen un preu indicatiu de 400 euros i el dirndl pot arribar fàcilment als 500. Cal afegir-hi la compra d’una brusa de lli, seda o cotó i un davantal, a banda d’algun accessori més opcional.

Esclar que un pot invertir 60 euros en vestimentes de polièster o de cuir barat, per exemple, en botiguetes de l’estació central de Munic, per on transiten molts turistes, però la qualitat del producte no és sovint l’òptima.

La majoria de les vendes es fa els mesos abans de l’Oktoberfest, però cada vegada es veuen més ciutadans que durant tot l’any van a l’estadi del Bayern o a festes amb aquesta vestimenta tradicional bavaresa.

Ningú no sap ben bé què ha provocat aquest boom a les Oktoberfest del dirndl, un vestit que originàriament feien servir a la feina les noies de servei i les grangeres. Actualment n’hi ha de múltiples models, colors i teixits, però es manté una curiosa tradició: si la dona es fa un nus al davantal pel costat esquerre significa que és soltera o està oberta a flirtejar; si se’l lliga pel costat dret vol dir que té parella o està casada, i si el nus està cordat al darrere que és vídua.

Els dirndl existeixen des de finals del segle XIX. L’experta en folklore Simone Egger apunta que la promoció dels Jocs Olímpics de Munic 1972, amb hostesses vestides amb aquests vestits tradicionals, va despertar l’interès popular. Vestir de bavarès per un dia -o més- s’ha convertit avui dia en un fenomen de masses.

Els vestits regionals a Europa

Homes casant-se amb faldilla

Quan a l’abril el tenista Andy Murray es va casar amb Kim Sears al seu poble natal, a Dunblane (Escòcia), ho va fer amb la tradicional faldilla escocesa. El kilt, de quadres negres i vermells o verds, se segueix utilitzant avui dia en casaments i ocasions especials. Aquesta vestimenta, que només duen els homes, té el seu origen en una peça anomenada feileadh mor, una túnica sense confeccionar, d’uns 5 metres, que es lligava al voltant de la cintura per protegir-se de la pluja. La tradició també marca que la manera més adequada de lluir la peça és sense roba interior a sota. Actors com Ewan McGregor i Sean Connery s’han deixat veure en alguna ocasió portant el kilt.

Els trèvols d’Irlanda

Les vestimentes verdes amb què va ser immortalitzat sant Patrici, missioner i evangelitzador de les terres d’Irlanda, ja són un dels grans trets identitaris de l’illa. És en la seva festa, que se celebra el 17 de març, que tots els ciutadans fidels a la tradició recuperen aquest color i adopten la vestimenta del Leprechaun, una criatura del folklore i la mitologia irlandesa que sovint es representa com un nan vell vestit de verd, amb un barret de copa i una barba pèl-roja. Tampoc hi poden faltar els trèvols de tres fulles, ja que el missioner va fer servir aquesta planta per explicar què era la Santíssima Trinitat: la primera fulla representava el Pare, la segona el Fill i la tercera l’Esperit Sant.

La febre pel vestit ucraïnès

El vestit tradicional de les dones a Ucraïna rep el nom de vixivankais’utilitza sovint en les celebracions especials, com ara els casaments o les festes d’aniversari. Els brodats amb motius florals i geomètrics són la seva característica principal. Marina Poroixenko, primera dama del país, va aparèixer amb aquesta peça a la revista Elle, poc després que el seu marit fos nomenat president. Aquest any el vixivankaha traspassat fronteres i ha arribat a les passarel·les amb Valentino. L’han dut celebrities com Anna dello Russo o Leandra Medine, i grans cadenes de roba low cost com Zara, Mango o Topshop també han decidit posar-lo als seus aparadors.

Sardenya, festival de colors

A Sardenya reserven la seva vestimenta tradicional per a les cerimònies religioses o les festes populars. Una de les més cèlebres és la Cavalcata Sarda, que se celebra a Sàsser el penúltim diumenge de maig. És una celebració a la qual els veïns surten a desfilar pels carrers i fan exhibicions de tot tipus d’acrobàcies diverses amb els cavalls. Els vestits de les dones són plens de brodats acolorits i filigranes de tot tipus, i sovint es cobreixen el cap amb mocadors. Els homes vesteixen més senzills, de color blanc i negre. Ho fan, almenys, mentre no celebren el Boes o els Merdules, on ells es disfressen dels animals tradicionals de la regió, com ara les cabres, els ases i els cérvols.