dilluns, 21 de setembre del 2015

la incognita


Un plebiscit quotidià
Per què ens demana l’ARA que ens pronunciem sobre el futur de les relacions de la Catalunya independitzada amb València i amb les Illes? Perquè intuïm que canviarien. Ara bé, ¿és raonable suposar-ho? ¿És que els llibres editats en un dels tres territoris deixaran de circular en els altres? ¿És que les emissores de ràdio i televisió deixaran de veure’s (tan poc) a través de les fronteres? ¿És que els catalans deixaran d’estiuejar a les Illes o començaran a fer-ho a València? ¿És que les empreses catalanes i les valencianes deixaran de comerciar entre elles? ¿És que Raimon marxarà de Barcelona o deixarà de fer recitals al Liceu? ¿És que les clíniques de Barcelona perdran clients de les Illes? Res de tot això no passarà: les relacions entre particulars seguiran sent les mateixes.
Pel que fa a les relacions institucionals, no n’hi va haver entre el 1714 i el 1980 (amb mínimes excepcions que potser algun historiador localitzaria), perquè cap de les tres entitats no existia jurídicament. Des del 1980 han estat minses, i no veig cap motiu perquè la independència hagi de fer que s’afebleixin encara més, ni tampoc que s’enforteixin.
“Una Catalunya independent no hauria d’oblidar la nació completa”, proclamava Germà Gordó fa un parell de setmanes. Ara bé, ¿no havíem quedat que l’independentisme català no té una arrel ètnica o identitària sinó democràtica i cívica?
El que ens prediquem de nosaltres ho hem d’aplicar als altres. Són els valencians i els illencs i ningú més els que hauran de decidir si volen seguir formant part de l’estat espanyol o si, per contra, volen independitzar-se’n.
Suggerir que les decisions les hem de prendre plegats és donar la raó als que diuen que la independència de Catalunya l’hem de decidir tots els espanyols. Suggerir que formem una única nació perquè parlem (alguns) la mateixa llengua és donar la raó als que diuen que els espanyols no ens podem separar perquè estem junts des de fa 500 anys, o els que siguin.
Molt abans que independentista, sóc demòcrata, i, com Renan, penso que la nació és una voluntat col·lectiva (un plebiscit quotidià, deia ell). La gran aportació que pot fer la independència de Catalunya a València o a les Illes és la mateixa que pot fer a qualsevol altre país del món: demostrar que les societats no són esclaves de la història, sinó propietàries del seu destí, i que si una societat considera que està mal governada, i sempre que no es pugui exercir violència sobre ella, té l’obligació de provar de fer-ho millor.

cinematografista

Toni Vall li pregunta quin és el seu ofici i se n’inventa un: cinematografista. Podria haver dit projeccionista, conservador cinematogràfic, arxiver de pel·lícules o alguna altra cosa més transcendent o pagada de si mateixa, com gestor cultural, per exemple. Però no, el Joan Pol es considera a ell mateix cinematografista, o sigui, home de cinema, soldat ras d’un art que l’apassiona des de petit, que mai l’ha abandonat i que ara el contempla des de l’objectiu dels projectors que col·lecciona amb devoció. En té una quinzena i tots funcionen. Són màquines perfectes, majestuoses, esveltes, d’èpoques antigues. Han habitat a les cabines de projecció de tot arreu. Indrets desapareguts als quals s’ha sostret la vida.
M’explica que la millor maquinària sempre ha sigut l’alemanya. Marques com Bauer i Ernemann, que rivalitzaven amb l’holandesa Philips o la Cinemeccanica milanesa. A Espanya s’estilava l’Ossa, que també feia motos i, com que se’n venien moltes més, aquests projectors van anar quedant arraconats. N’engega un i el soroll del motor és inconfusible, una banda sonora que fa volar la memòria, la pàtria dels que ens sentim com a casa enmig de la foscor il·luminada per un raig de llum sobre una pantalla blanca. És emocionant perquè és el soroll del cine. I el cine, com tothom sap, és emoció.
Els té tots ben alineats, llestos per passar revista, al passadís principal del seu magatzem de pel·lícules en 35 mm. N’hi ha per tot arreu, uns quants milers, prestatgeries que arriben al sostre totes plenes de llaunes de cel·luloide, aquell material que ja no s’estila, que sembla condemnat a la desaparició, a ser soterrat sota la pesada llosa de la digitalització. “Els temps canvien i un s’ha d’adaptar”, m’explica amb certa resignació però també amb el lloable pragmatisme de qui sap reinventar-se. Des d’aquí surten pel·lícules cap a tot arreu: filmoteques, cineclubs, centres culturals i institucions que desitgen projectar-les.
Fa poques setmanes el cine Verdi va programar un deliciós cicle de la productora britànica Ealing: El quintet de la mort, L’home del vestit blanc, Or en barres... Va ser el Joan qui en va comprar els drets i les va subtitular. Ara estan a disposició de qui ho desitgi. També hem pogut revisar recentmentL’home tranquil, Esmorzar amb diamants o El Padrí. Ha fet el mateix amb incomptables films i directors fonamentals. De Rossellini a Cecil B. De Mille, passant per John Ford, Visconti, Jerry Lewis, Hitchcock i Fellini. Sempre cinema clàssic i en versió original subtitulada. El seu trajecte en aquest món va començar l’any 1983 amb l’empresa Cooper Films. El primer film que van distribuir va ser Mister Arkadin, d’Orson Welles. Ja són trenta-dos anys de devoció per la recuperació de pel·lícules estrenades molts anys abans, algunes quasi oblidades, d’altres mai vistes o mutilades per l’ànima castradora de la censura. Recorda amb estima l’esdeveniment que va suposar reobrir el cinema Moderno -després Cinemes Lauren i ara Cine Girona-, tancat durant molts anys, i reposar-hi El gatopardo de Visconti amb honors d’estrena.
Els nous temps
Lamenta que mai hagin rebut el suport ni la subvenció de cap organisme oficial -“El cinema clàssic no els interessa gens”- però evita queixar-se gaire i només li interessa continuar treballant fins que es pugui. De fet, els últims films que han adquirit són ja en format digital i és obvi que les necessitats dels nous temps demanen adaptar-se a la tècnica que permet la supervivència i el creixement d’aquest art fonamental. De la manovella es va passar al so, després al color, les pantalles grans, el Cinemascope, els 70 mm, el vídeo, el DVD i així fins allà on dicti l’evolució. Cada dia tanquen més cinemes i sembla que això no preocupi a ningú. Hi segueix havent moltes pantalles però són tot multisales. Hi ha qui es queixa que anar al cine és car. Sí, esclar, qualsevol cosa és caríssima si la comparem amb el fet de prémer un botó del teclat per descarregar il·legalment una pel·lícula.
Ell s’enrecorda de les sessions dobles al barri: el Verdi, el Delicias, el Roxy i el Máximo. Vivim en un temps en què l’acció d’anar al cinema ha deixat de ser important per a la vida quotidiana del ciutadà. “Ara és un afegit, un a més a més, un plus sense excessiva importància més enllà del pur entreteniment”, precisa amb recança. A ell les pel·lícules d’avui no és que li interessin gaire però per això existeix el cinema de més d’un segle, no? Llarga vida a iniciatives com el Phenomena, dedicat a reivindicar i prestigiar l’acció d’anar al cine, de fer cua per comprar l’entrada i entrar a la sala fosca amb la cortina de vellut que es descorre quan comencen anuncis i tràilers.
El Joan és una cosa així com un lliurepensador del cinema, un franctirador que distribueix pel·lícules perquè li agraden a ell. De petit feia teatrins amb caixes de cartró i de més gran va treballar d’oficinista a la Metro-Goldwyn-Mayer. Ara es mira pel·lis de tant en tant a la seva pròpia sala de projecció. Al costat de milers de bobines i amb el so d’una màquina.

oriol bohigas

Oriol Bohigas ha sigut l’ideòleg i executor de la Barcelona que coneixem, una ciutat amb un gran prestigi urbanístic al món. També és un intel·lectual compromès amb la reivindicació de les grans tradicions del catalanisme cultural: el Modernisme, el Noucentisme i les avantguardes.
A mitjans dels anys 90, és a dir, fa dues dècades, vostè va començar a declarar el seu independentisme interdependentista.
Fa molt que convisc amb la idea, sempre m’ha acompanyat com un ideal de Catalunya que un dia o altre s’hauria de fer realitat. El que passa és que he sigut pessimista molts anys. Durant molt temps he pensat que, si ens havíem d’atènyer als vots, Catalunya no era separatista ni d’esquerres. Una de les sorpreses més grans que he tingut a la meva vida és quan, de cop, en aquests últims anys, els burgesos, els empresaris i els milionaris han començat a dir que eren partidaris de la sobirania. La gent no se n’adona, però avui quan es parla de política ja partim de la premissa que això de la independència és normal.
¿El canvi ha vingut, doncs, per la incorporació de la dreta?
S’ha creat un nou terreny d’implícits del sobiranisme compartits per molta gent. Però no ens enganyem, les grans decisions de canvi han vingut sempre de l’esquerra.
Amb Maragall en parlaven, d’això?
No en parlàvem gaire, parlàvem de la ciutat. Els últims anys una mica més: l’aportació més important de Maragall en aquest terreny ha sigut crear la possibilitat i l’ambient col·lectiu d’una posició catalanista d’esquerres. I la conversió de Catalunya en part es pot atribuir al fracàs del nou Estatut que va intentar Maragall, però en part també al fracàs de totes les polítiques tronades anteriors, tant del pujolisme com del catalanisme en general. És evident que quan un país o nació reclama un tractament social, econòmic i cultural millor i no se’n surt, una part de la culpa ha de ser pròpia. Dit això, la culpa plena no es pot donar al que ho intenta. Al final, qui no ho concedeix és més decisiu.
Vostè ha tingut una gran activitat internacional. ¿Com es veu a fora la reivindicació catalana?
Es veu malament. No s’entén. És molt difícil d’explicar. Si els parles de separació, la gent arrufa el nas. I quan intentes fer una mica d’explicació històrica, encara ho empitjores. Per a molts és difícil saber on era la modernitat el 1714, si del costat dels borbons o dels àustries.
I després hi ha l’assumpte del nacionalisme.
Sí, per això jo sempre m’he declarat no nacionalista i sí independentista. Els contraris a la possible sobirania de Catalunya utilitzen de manera falsa la igualació entre catalanisme i nacionalisme, identificats com a pensament excloent, conservador i associat finalment al nazisme. Ho hem vist amb Felipe González.
El seu independentisme està associat a un esperit republicà i al triplet de la tradició cultural de Modernisme, Noucentisme i avantguardes. Amb què es queda?
El moviment cultural més potent de la societat catalana burgesa és sens dubte el Modernisme, que va suposar posar el peu en la profunditat i l’estabilitat més forta de la cultura i quedar-s’hi gairebé com una actitud presidencial. El Noucentisme va sortir d’una posició a favor del classicisme, però entenent-lo com una eficàcia política i cultural a partir dels principis que el país ja havia adoptat amb el Modernisme. I va portar unes actituds i una solvència extraordinàries.
¿Amb quina figura política es quedaria de la història contemporània de Catalunya?
No ho sé. La pregunta és massa interessant. Estic a punt de dir Prat de la Riba, però és difícil. Sobretot també perquè Catalunya, i també Espanya, s’han trobat en situacions molt difícils de guerra i dictadura. Per exemple, després de la Guerra Civil ja no saps si la voluntat culturalista de Prat de la Riba té cap sentit.
¿Algun pronòstic per al 27-S o per a l’endemà?
Estic desorientat. Aquesta voluntat neodemocràtica de no fer sortir líders i basar les ofertes en idees fa que no hi hagi ni una cosa ni l’altra. I tampoc no es nota una gran mobilització. No sé si sóc optimista o pessimista, depèn del dia.

onze de setembre

Televisió de Catalunya va decidir fer el que s’havia de fer: informar. Malgrat el que va dir la Junta Electoral Central van fer la retransmissió de l’acte com estava previst. Ariadna Oltra i Ramon Pellicer van conduir el programa acompanyats dels reporters que explicaven el que veien. Les valoracions dels periodistes van ser en tot moment descriptives, sense utilitzar expressions amb càrrega emocional ni adjectius admiratius. Aquest any, per sort, es van reduir notablement les entrevistes espontànies als assistents. Ja des de primera hora alguns dels reporters duien a la solapa una xapa en què llegíem “Fora blocs” per queixar-se de la informació electoral minutada que els partits els obliguen a fer en els TN. Així, la jornada reivindicativa també ho va ser per als periodistes. Les imatges a vista d’ocell oferien una riuada humana espectacular. S’ha de dir, però, que les múltiples coloraines, més apagades que el groc i el vermell d’altres anys, van fer que a nivell visual la multitud quedés poc contrastada en els plans aeris més generals. TV3 va trigar a mostrar als espectadors la pantalla partida dels paisatges aeris. Un mosaic que només van oferir quan el trajecte del punter ja s’havia acabat. Bona realització d’una altra Diada històrica. Durant les actuacions musicals finals, però, la inserció de dos plans de Romeva, Homs, Junqueras, Casals i Forcadell cantant la rumba i Els segadors portarà cua perquè ho utilitzaran per acusar TV3 d’una retransmissió amb finalitats partidistes.
8TV
La realització del recorregut va ser tan espectacular com la de TV3
La cadena de Josep Cuní també tenia helicòpter propi i càmeres distribuïdes a la Meridiana. La realització del recorregut del cursor va ser tan espectacular com la de TV3. De fons el Cuní va optar per mantenir el so de l’estudi de 8TV i l’evolució de la tertúlia mentre vèiem les imatges en directe. Ja abans de les 17.14 el convidat Gonzalo Bernardos va sentenciar: “Avui és un dia trist. La manifestació s’ha muntat només per a la meitat dels catalans”.
TVE
Per tenir informació de la Diada s’havia de posar el canal 24h
A la tarda a La 1 no van dir res de la Diada fins al Telediario. S’havia de posar el canal 24h, on feien connexions d’uns cinc minuts cada mitja hora. I en elTelediario de la nit van obrir amb la Diada. Era el primer titular, la primera notícia i els primers deu minuts de programa. En el titular, això sí, informaven ja d’entrada de l’assistència segons la Guàrdia Urbana: “Un millón cuatrocientas mil personas ”, i de seguida van afegir: “ Cuatrocientos mil menos que el año pasado ” per demostrar que el suflé comença a baixar. El més flagrant de La 1 va passar a España directo, un espai on cada tarda connecten amb diferents llocs del país on s’estan celebrant festivitats. Però, en canvi, no se’ls va acudir anar a la Diada. El més semblant que hi vam trobar va ser la Fiesta del Charco, a Gran Canària, on vint mil persones es remullaven en una bassa marró. Vint mil banyistes segons l’organització, esclar. Aquí no van donar dades de la Guàrdia Urbana.
La Sexta
Va entrevistar Inés Arrimadas sola als peus de l’Hotel Vela
A Más vale tarde sí que van estar pendents de la Diada en directe. Però mentre Jordi Sànchez parlava davant de la multitud de la Meridiana, no diríeu mai a qui va entrevistar La Sexta... Una Inés Arrimadas, candidata de Ciutadans, sola als peus de l’Hotel Vela que va fer el mateix discurs de sempre. Ens van anunciar que també entrevistarien Oriol Junqueras. Però finalment el líder d’ERC no el vam veure per enlloc. A qui vam retrobar va ser l’economista Gonzalo Bernardos, que va fer doblet televisiu amb les mateixes idees expressades ara en castellà. Va batejar Ártur Mas com “ El rey de los recortes ”. Va dir una frase sensacional: “ Lo que quiere un buen catalán, que en este caso soy yo, es que se acabe pronto todo esto ”. Durant tota la tarda vam haver d’aguantar les opinions de Miguel Ángel Aguilar, col·laborador del programa que va parlar de circ, de nens manipulats i es va inventar crits de manifestants. Amb molta agressivitat va celebrar: “ Madrid no ha tomado nota y sabes qué te digo... ¡Mejor! ”
13TV
Enquesta a peu de carrer on tots els vianants eren antisobiranistes
I la cirereta de la nit, Alfredo Urdaci, que va titllar Mas de “colpista” i “petit dictador”. Va tornar a fer servir vídeos calcats de l’any passat per demostrar que els catalans hem basat la Diada en una fal·làcia històrica. Ens va venir a dir que Rafael Casanova era un pocapena i un renegat. Van exemplificar que l’independentisme està inflat i la societat dividida amb una enquesta a Barcelona en què el 100% dels vianants que parlaven estaven en contra de la independència. Si fos representativa la Catalunya que ell ensenya, al país hi hauria pensament únic. El seu

trident pel si

No és cap secret que la batalla per la independència té molts fronts i que el mediàtic és clau. I si no que ho preguntin als carpetovetònics de la Junta Electoral Central, que ara també es dediquen a fer la graella de TV3. Si a la batalla informativa li sumem ganes d’internacionalitzar la qüestió, la solució és plantar davant els corresponsals internacionals Raül Romeva, Artur Mas i Oriol Junqueras, el trident de Junts pel Sí, i que sigui el que Déu vulgui.
La convocatòria és al migdia al Centre de Convencions Internacional, a tocar del Fòrum. Per sort, la depuradora no desprèn la pudor habitual i quedarem bé amb els forasters. Som en una zona d’hotels i, per tant, sense estelades a la vista. Tan sols hi ha una senyera estratègicament col·locada al Museu Blau que els periodistes veuran quan marxin. Són més de 50 d’Europa, els Estats Units, el Canadà, Rússia, Turquia i el Japó, entre d’altres. També hi ha canallesca espanyola, que encara no rep la consideració d’internacional, i catalana. Catalans i espanyols poden mirar però no preguntar.
Apareixen Mas, Junqueras i Romeva. El trident ve disposat a seduir amb un desplegament tetralingüístic i un advertiment inicial de Romeva: “Entenc que la llengua comuna és l’espanyol”. Llàgrimes d’emoció a la caverna. Després d’una exposició inicial per justificar el projecte plebiscitari, comença el torn de preguntes.
Obre foc Raphael Minder, del New York Times. Vol saber si guanyant amb escons però no amb vots la “declaració segueix endavant”, i ho pregunta amb aquella contundència que mostren els corresponsals polítics de la Casa Blanca a les pel·lícules. No satisfet amb la resposta, repreguntarà més endavant. No serà l’únic: el tema reapareixerà en boca d’altres periodistes que observen aquesta qüestió del percentatge amb un escepticisme educat. Em pregunto quin seria el to i els temes si fossin de la Villa y Corte. Mas mira de fer pedagogia aprofitant-se de David Cameron quan va dir que “podria haver bloquejat el referèndum escocès” però que “era un demòcrata”. També ha de sentir si serà “el final de la seva carrera” segons com vagi el 27-S. Mentrestant, Romeva intenta convèncer els presents que “cal buscar una sortida” i que “serà bona per a Catalunya, Espanya i Europa”. Junqueras utilitza la ironia: “Si algú a Europa té dubtes del que volem fer, acceptarem un referèndum amb l’empara internacional”.
Uns mitjans molt “polititzats”
Després de 90 minuts de roda de premsa conec la Yasuko Takeda, de la NHK. Ve de la delegació de París d’aquesta cadena japonesa i ve per conèixer de primera mà un Onze de Setembre. Els seus compatriotes viatgen molt a Barcelona però no coneixen “els motius per voler la independència”. Mostra un cert escepticisme perquè l’any passat “semblava que hagués de passar alguna cosa i no va passar res”. Pot ser.
“Marxes convençut?”, pregunto a Mathieu de Taillac, de Le Figaro. “No es tracta que em convencin o no”, em fa observar encertadament, i afegeix: “Els mitjans de Madrid i Barcelona esteu molt polititzats”. Potser te raó i la meva pregunta n’és un exemple. Tot marxant penso que el trident ha guanyat pels pèls i a l’últim minut, esperant que les urnes els donin la raó.

distrofia muscular

Dilluns passat es va celebrar el segon Dia Mundial de Conscienciació de Duchenne, que té per objectiu donar a conèixer la distròfia muscular de Duchenne (DMD), una malaltia de les anomenades rares que afecta un de cada 3.500 nens que neixen i no nenes. A Catalunya encara no hi ha un registre exhaustiu, però es calcula que n’hi ha uns 150 casos, cinc dels quals són de les comarques de Girona. Aquesta malaltia és degenerativa, gairebé sempre només es desenvolupa en nens -n’hi ha 250.000 diagnosticats a tot el món, mentre que només n’hi ha un parell de casos en nenes-, i l’esperança de vida se situa al voltant dels trenta anys (fa només deu anys era de vint). Merche Pardo (Barcelona, 1973) és la mare d’en Marc i en Gerard, dos nens bessons de vuit anys als quals en fa quatre els van diagnosticar la distròfia muscular de Duchenne. En el cas que la malaltia segueixi el seu curs habitual, d’aquí un màxim de quatre anys hauran d’anar en cadira de rodes. Pardo era la vicepresidenta de Duchenne Parent Project i ara és al capdavant d’una nova associació, Duchenne Somriures Valents, creada fa poc per aconseguir fons per a la investigació a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona.
Què és la distròfia muscular de Duchenne?
És un problema que s’origina per la falta de distrofina, una proteïna que crea una membrana que protegeix el múscul. Si no hi ha aquesta membrana, el greix del múscul es perd i el múscul es converteix en greix. Com que les cames, els pulmons, el cor, les neurones... tot són músculs, la seva autonomia va minvant fins que arriba un moment en què es produeix el col·lapse de l’organisme.
Als seus fills els van diagnosticar la DMD quan ja tenien quatre anys. ¿Abans no notaven res?
Sí, notàvem que hi havia alguna cosa que no acabava d’anar bé, i a la unitat de neurologia de l’Hospital Josep Trueta els feien moltes proves. Es pensava que només era un retard maduratiu. Fins que en una operació a la vista d’en Gerard van veure que tenia les transaminases molt altes i aleshores es va pensar que no fos la malaltia del petó. Però a Sant Joan de Déu van dir que no era normal, que els portéssim els nens, que els volien visitar. Només de fer-los despullar ja van sospitar que podia tractar-se de la DMD i, malauradament, no es van equivocar.
Aleshores vostè no en devia saber res, d’aquesta malaltia.
No. Em vaig quedar en estat de xoc, vaig tenir una sensació com si se m’hagués mort un familiar, exactament aquesta sensació. Quan tens fills penses en un futur per a ells. Que estudiaran, que treballaran en alguna cosa de grans, que seran bones persones, que formaran una família... I de cop i volta tot això es desploma, és com si et robessin el futur. Després d’això ja no penses més en el futur. Jo no hi penso, només en el dia a dia. De què serveix pensar-hi? Potser després d’aquesta entrevista sortim a la carretera, ens esclafa un cotxe i tot s’ha acabat.
¿Aquesta actitud és un mecanisme d’autodefensa per tirar endavant?
Suposo que sí. Vaig passar un any de depressió fent-me moltes preguntes. Per què a mi? Em va costar molt ser mare. Abans de tenir en Gerard i en Marc vaig tenir set fecundacions i dos avortaments. No va ser una lluita fàcil. Aleshores no ho sabia, però jo era portadora de la DMD. Els metges m’han dit que això no va tenir res a veure amb les dificultats per quedar-me embarassada. Tampoc totes les mares que han tingut fills amb DMD en són portadores, també es pot tenir una mutació de novo enmig de la gestació i tenir un fill amb DMD.
Després de la depressió, va decidir tirar endavant.
Sí, hi ha casos de famílies que es deprimeixen, s’amaguen i ho porten com poden, cosa que entenc encara que no serveixi de res. També n’hi ha que ho agafen tant de cares que ja han anticipat al seu fill que a tal edat li passarà això i a tal edat allò altre. Cadascú afronta aquesta situació com millor li sembla.
Vostè va estar primer amb Duchenne Parent Project i ara amb Duchenne Somriures Valents.
Amb aquesta associació busquem dos objectius: per un costat, ajudar a aconseguir fons que es destinin a Sant Joan de Déu per investigar i trobar algun remei que freni la malaltia, perquè sabem que per a la cura caldrà més temps, i, per l’altre, posar en comú i compartir l’experiència dels pares afectats. Una de les vies de solució seria poder investigar amb cèl·lules mare.
Una investigació que provoca molta controvèrsia.
M’agradaria veure què diuen els que s’hi oposen si els toqués un cas en la seva pell. Però fins que no et toca, et costa d’entendre, de ser solidari.
Com és el dia a dia amb els seus fills?
Has de tenir molta més paciència amb ells. En Gerard està com frustrat, crida molt, entén les coses, s’adona del que li està passant. L’altre dia va caure, es va fer un pelat que era poca cosa, i li vaig dir que jo de petita me n’havia fet molts com aquell. Em va respondre: “Mama, tu no saps com és de dur viure amb això!” Em vaig quedar glaçada... Què li pots dir? Però de vegades també veig que em protegeixen i no volen que sàpiga si alguna cosa no els va bé.
Per tant, ¿són conscients de la seva malaltia?
Sí, però jo no els preguntaré fins on en són. De vegades els sento que parlen entre ells: “¿Tu saps què és una malaltia rara? ¿Saps què és Duchenne?” D’acord amb el meu metge, penso que és millor que ho vagin trobant. Però esclar que saben que pateixen una malaltia molt greu. Fa unes setmanes a Sant Gregori, en un acte de l’associació, passaven un vídeo de l’evolució de la malaltia fins al final. Jo no era amb ells, hi havia una amiga meva, que en un moment determinat es va emocionar. En Marc li va dir: “Va, eixuga’t les llàgrimes, que no et vull veure plorar” .

el cost de ser espanyols

Avui et tindria que explicar com va anar la festa de rebuda al pare a Bigues. Peró no em surt noia. Nomes ploro, penso en el rotllo de l'operacio i haig d'apartar les falles logistiques per explicar el bo i millor. Per tant centrenmos en la setmana política que es on som.
El 2008 el ministeri d’Hisenda de l’estat espanyol va publicar els càlculs del que els catalans havíem pagat a l’Estat i el que n’havíem rebut l’any 2005. En valors actuals, el balanç era que havíem pagat 17.000 milions d’euros més del que n’havíem rebut directament (en forma de despeses i inversions realitzades a Catalunya) o 13.000 milions si també hi comptàvem el que n’havíem rebut indirectament (en forma de despeses i inversions realitzades fora de Catalunya però que beneficiaven, d’una manera o altra, els catalans).
Implícitament, s’estava dient que la “solidaritat” catalana amb la resta d’Espanya havia sigut de 13.000 milions, tant com el que li costa a la Generalitat tota l’educació més tota la sanitat. Les xifres eren oficials, però la primera és molt més sòlida que la segona, perquè és molt difícil posar un valor al servei que li presta al català mitjà la base de Rota o el Museu del Prado. El “pacte fiscal” que Artur Mas va proposar a Rajoy ara fa tres anys pretenia limitar aquestes xifres. Si vols, pretenia posar un límit al cost de ser espanyols. Fracassada aquesta via, les xifres anteriors han passat a formar part del debat independentista.
Sovint sentim a dir que, en cas que ens independitzéssim, l’estat català disposaria de 17.000 milions més. Això és cert, però no ho és que els pogués destinar a qualsevol cosa, perquè la independència ens obligaria a dotar-nos d’uns serveis públics que ara ens presta l’estat espanyol. Les anàlisis serioses que s’han fet estimen que amb els impostos que actualment estem pagant els catalans n’hi hauria prou per seguir finançant els serveis que presten la Generalitat i els ajuntaments, crear els serveis que actualment presta l’estat espanyol i pagar els interessos del deute que heretaríem. El resultat seria que l’estat català podria desfer les retallades i que no li caldria endeutar-se més, però no lligaria els gossos amb llonganisses. Potser et semblarà poc, però és molt. I, sobretot, l’alternativa és seguir endeutant-nos i retallant.
Ara bé, una cosa és l’estat català i una altra Catalunya. Com que la major part del que aquell gastaria en forma de nous serveis tindria lloc a Catalunya, la seva creació revitalitzaria l’economia i hi crearia llocs de treball. Per exemple, si el nou estat creés un exèrcit de 23.000 efectius, estaria creant 23.000 llocs de treball directes, a més d’un munt d’indirectes.
En definitiva, la independència no ens faria automàticament rics, però seria, indubtablement, un boníssim negoci.