"Ahora"

Divendres va arribar als quioscos per primer cop l’ Ahora, un rotatiu setmanal generalista que sortirà sempre aquest dia. Segons els seus responsables, el mitjà oferirà als lectors “slow journalism ” (periodisme calmat) a través dels dos quaderns que el componen. El primer recollirà informació de política espanyola, europea i internacional, d’economia i també la secció d’opinió. El segon inclourà reportatges culturals, assajos i entrevistes. La ciència i la tecnologia també estaran presents en aquest apartat.

El mitjà, que té el format llençol, disposarà de versions web, tablet i mòbil. En tots els suports, es podrà accedir als mateixos continguts, alguns dels quals seran pagant i d’altres gratuïts. El president editor d’ Ahora, el veterà periodista d’ El País Miguel Ángel Aguilar, va anunciar que el mitjà arriba per combatre que visquem “inundats de fragments informatius inconnexos”. Per la seva banda, el director del mitjà, Ramón González Férriz, va apuntar que la redacció vol fer un producte “pulcre i elegant”. Finalment, el conseller delegat, Juan Ignacio Lema, va explicar que es fonamenta en la independència i l’austeritat, sense caure en la precarietat.

Segons el pla de negocis, els ingressos que n’asseguraran la viabilitat procedeixen de la venda -digital o impresa- en un 80%. El 20% restant ha d’arribar de la publicitat. El setmanari val 3 euros i preveu rendibilitat a partir dels 20.000 exemplars venuts. Esperen beneficis per al 2017.

mon casteller

Si la diada de Sant Fèlix va ser excepcional, amb quatre de les millors formacions del panorama casteller exhibint les seves estructures a un nivell difícilment igualable, aquest cap de setmana els aficionats a les torres humanes hem pogut reviure la major part d’aquelles construccions a la diada del primer diumenge de festes de Santa Tecla a Tarragona, i a la de colles convidades de la Mercè a Barcelona. Les dues capitals s’han ratificat així entre els millors escenaris per veure-hi castells.

La plaça de la Font va quedar petita diumenge per seguir les evolucions dels Castellers de Vilafranca i de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, per una banda, i dels Xiquets de Tarragona i la Colla Jove, de l’altra. Dues formacions convidades i les dues colles de més nivell de la ciutat, que van trobar-se en una diada de màxims en la qual ningú es va guardar cap carta sota la màniga.

Els Castellers de Vilafranca i la Colla Vella dels Xiquets de Valls van oferir un espectacle de màxima igualtat, seguits de prop per una Colla Jove Xiquets de Tarragona que no va estar encertada. Els verds van ser els primers a picar a les portes dels deu pisos. Van obrir plaça amb el tres de deu amb folre i manilles tot i que, per segon cop aquesta temporada, el castell va defallir després de l’aleta. Tot i el bon encaix de folre, manilles i tronc, el tres, el primer que s’intenta i es carrega a la plaça de la Font, va fer llenya quan els dosos ja sortien. Lluny d’arronsar-se, van apostar pel més valuós dels castells de nou pisos amb agulla, el tres, i van tornar a centrar-se en la gamma superior en el tercer torn afrontant el dos de vuit sense folre. Després d’un intent desmuntat, van coronar l’estructura, que va fer llenya durant el descens. Van igualar la diada de Sant Fèlix en descarregar el pilar de vuit amb folre i manilles.

Un castell de deu pisos carregat, una estructura amb pilar i una sense folre també va ser la tria de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, si bé les estructures no van coincidir amb les dels vilafranquins. Ahir les cartes més segures dels vallencs van fallar. Van fer llenya després de l’aleta en provar el quatre de nou amb el pilar al mig inicial i van tornar a ensopegar a la ronda de pilars. El seu espadat de vuit pisos va quedar a mitges en trencar-se després de l’aleta. En canvi, van segellar un pòquer de castells de gamma extra demostrant que enguany el quatre de nou sense folre té color rosat i coronant per primer cop des de començament d’any el tres de deu amb folre i manilles.

L’ambició de la Colla Jove Xiquets de Tarragona va fer que per primer cop aquesta temporada la formació degana de la ciutat els passés per davant. Els de la camisa lila no van tenir el seu dia, fet que va quedar palès ja en la primera ronda. Després de catorze cincs de nou amb folre descarregats de manera consecutiva, van trencar la ratxa en una primera ronda marcada per les caigudes. Van coronar un cinc remogut però no van tenir forces per completar-lo amb bon peu. La llenya del primer castell va provocar canvis a l’alineació del tres de deu amb folre i manilles, que va quedar en intent, i fins i tot el quatre de nou amb folre es va resistir als de la camisa lila.

Actuació històrica

Els Xiquets de Tarragona escriuran amb lletres daurades l’actuació de diumenge quan hagin de recordar la seva història més recent. Van començar l’actuació coronant el segon dos de nou emmanillat de la temporada. Com va passar en la primera ocasió, l’estructura va trencar-se per l’encaix amb les manilles. La llenya no els va impedir seguir apuntant alt. Van plantar el cinc de nou amb folre en el segon torn i, després d’una lluita esgotadora, van veure la recompensa de l’aleta. Els matalassers aconseguien desfermar l’eufòria a la plaça de la Font, en carregar el primer cinc del seu historial. Encara anirien, però, un pas més enllà, ja que van decidir atacar el pilar de vuit amb folre i manilles després de completar el tres de nou amb folre en el tercer torn. El pilar va tenir corda només fins al moment de l’aleta. El primer espadat dels tarragonins arrodonia una diada inoblidable, en la qual la colla local estrenava dos castells de gamma extra i completava la millor exhibició de la seva història.

Barcelona ha sigut l’altre gran escenari del cap de setmana gràcies a les altres dues colles que van participar en la diada de Sant Fèlix. Els Minyons de Terrassa i la Colla Joves Xiquets de Valls van segellar una exhibició de gamma extra a la plaça de Sant Jaume.

Bon paper dels malves

Els malves van tancar el cercle ahir en descarregar el cinc de nou amb folre al mateix escenari que els va veure coronar-lo per primer cop en l’era moderna dels castells, ara fa tot just vint-i-un anys. Els Minyons van guardar-se la seva millor carta per al tercer torn, després de completar un dos de nou amb folre i manilles d’autèntic contorsionisme i un apamat tres de nou folrat. A l’hora de la veritat, només una de les rengles del cinc va tremolar i va exigir un esforç extra als egarencs per acabar rememorant les primeres aletes d’aquesta estructura. Des d’aquell 1994, la Mercè havia vist dos cops més carregar aquest castell, però ahir es va fer justícia quan els malves el van completar per primer cop a la Ciutat Comtal.

La Colla Joves Xiquets de Valls no va voler ser menys i va dur a Barcelona l’única estructura de gamma extra que ha coronat enguany, el dos de nou emmanillat. Amb complicacions a les manilles, els vallencs van saber aturar dues fortes sotragades i van mostrar el seu caràcter lluitant fins al final per poder celebrar que completaven aquesta estructura per segon cop en la seva història.

Massa dubtes van mostrar ahir els Castellers de Barcelona, que, tot i completar una gran actuació, van tornar a casa amb mal regust de boca després d’ensopegar amb el quatre de nou amb folre i d’haver de desmuntar el quatre de vuit amb agulla. La colla local va completar amb molta comoditat el cinc de vuit i va exhibir un correcte tres de nou amb folre després de desmuntar-ne un primer intent.

andreu nin

Per escatir ço que s’amaga al fons de la lluita en malhora encesa a Europa, fóra igualment erroni valer-nos, com a mètode, de la interpretació marxista de la història com de l’escola idealista. Tenen els fenòmens socials una tan extraordinària complexitat, que és absurd voler-los tancar en el motlle esquifit d’un dogmatisme rígid, sigui quin sigui. Per això ens sembla tan falsa la posició dels qui expliquen la guerra com a conseqüència exclusiva del mode de producció capitalista, com la d’aquells que la jutgen com una generosa croada pel Progrés, la Justícia, la Humanitat... buida fraseologia amb què la burgesia del segle XVIII batejà els nous semidéus que vingueren a substituir el déu de la filosofia històrica bossuetiana. Ens semblen ja molt llunyans aquells temps en què amb un criteri d’ingènua i pueril complicitat consideràvem en tota lluita, ja fos guerrera, ja ideològica, dos elements indispensables, batent-se des de sengles bàndols: la “Llibertat” contra la “Tirania”, el “Progrés” contra la “Reacció”. Mai com ara foren tan oportunes les paraules evangèliques: “Qui pot llançar la primera pedra?”. De temps, havíem convingut tots a acceptar una fórmula: l’ europeïtzació. Europa no era, per a nosaltres, ni la cultura francesa, ni l’anglesa, ni l’alemanya, sinó l’esperit de les cultures europees, la Intel·ligència europea, la Inquietud europea, l’Esforç europeu. Com ens hi sentíem estranys, els qui combregàvem en aquesta superior comunió, dintre el musulmanisme espanyol! I el que s’ha d’evitar, per tots els mitjans, és que Europa, la de l’Esperit, la indispensable i indestructible unitat de la qual no hem de cansar-nos de proclamar, mori a mans de l’ altra Europa, la de la Força. Totes i cada una d’elles, les nacions europees són necessàries per a la realització de l’ideal que els és comú: la unitat moral, sense l’afirmació prèvia de la qual serà sempre una bella, però utòpica teoria la constitució dels Estats Units d’Europa, suprema plasmació política d’aquesta unitat.

desborbonitzacio

El ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va reclamar ahir “una mica més de respecte” pel pare de l’actual rei d’Espanya, “encara que sigui només per agraïment”. Ho va dir abans d’un acte de campanya a Barcelona en què va assegurar que “el motor” de la Transició, sense la qual Ada Colau no seria alcaldessa, va ser Joan Carles I.

El que es fa ara a Barcelona és engegar els tràmits per revisar aquesta dotzena de noms i impulsar el canvi comptant amb l’opinió dels veïns. La proposta es durà als districtes afectats i a la comissió de nomenclàtor, però Colau és qui haurà de prendre la decisió definitiva. El comissionat de memòria històrica, Xavier Domènech, va apuntar ahir que el govern municipal treballa perquè les modificacions no costin diners als veïns. I va remarcar que són noms que “no formen part de la història de la ciutat, sinó d’una dictadura”.

Els grups municipals de Ciutadans i PP van votar en contra de la revisió, que van titllar, d’una banda, de “frívola” i, de l’altra, de “sectària” . En canvi, el PSC es va abstenir argumentant que l’exposició de motius de la proposta se cenyeix a la dinastia borbònica i va demanar que es faci un debat més general.

L’equip de Colau, que ja havia retirat el bust de Joan Carles I de la sala de plens, va anunciar que impulsarà una modificació del reglament orgànic municipal perquè sigui el mateix ple el que pugui decidir quins símbols presideixen de manera permanent la sala.

tecnolgia ADN

EL NOSTRE ADN és la contrasenya necessària per obrir un compte a la plataforma GenomCore. Oscar Flores és un enginyer informàtic de 29 anys que aquest any va decidir tirar endavant una mena “d’AppStore de la genòmica” i que ha cridat l’atenció de Telefónica, que ha acollit el projecte dins la seva acceleradora, Wayra. GenomCore és una plataforma en línia que ofereix serveis de salut personalitzats a partir de la informació que s’obté de la seqüenciació del codi genètic de l’usuari.

Dit així, la funció d’aquesta aplicació sembla futurista però no tan innovadora, tenint en compte que actualment ja s’estan desenvolupant tractaments diversos basats en el genoma dels pacients. Però, fins ara, això només s’utilitza en malalties o tractaments molt específics o per a persones amb un alt nivell adquisitiu que es poden permetre el cost de desxifrar el seu codi genètic.

Oscar Flores assegura que amb GenomCore vol democratitzar la genòmica, ja que aspira a crear una aplicació mòbil a través de la qual qualsevol persona pugui accedir al seu codi genètic. La novetat i la potencialitat d’aquest projecte és el seu model de negoci. “La idea és que qualsevol persona pugui disposar de la seqüència del seu genoma i contractar serveis a partir de la seva anàlisi”, explica el seu fundador. Actualment, si un usuari s’ho pot permetre, ja té l’opció de sol·licitar a certs laboratoris una crema hidratant personalitzada segons el seu ADN però, un cop l’ha fet servir, la informació es perd. En canvi, GenomCore emmagatzema la seqüència del genoma de cada usuari al núvol i, d’aquesta manera, la pot utilitzar sempre que vulgui per contractar els serveis dels professionals amb qui la plataforma arriba a acords.

D’ENTRADA HI HA tres problemes. La dificultat d’emmagatzemar una quantitat de dades tan espectacular com les que conté la cadena completa de l’ADN; els conflictes de privacitat i el potencial mal ús d’una informació tan valuosa, i el cost econòmic del servei.

GenomCore resol amb èxit l’impediment del pes de les dades. Segons Flores, hi ha algunes empreses nord-americanes que ofereixen un servei similar, però que no desxifren completament la cadena genòmica precisament per aquesta complexitat. GenomCore té un acord amb IBM a través del qual disposa de 600 MB d’emmagatzematge de dades al núvol per cada genoma seqüenciat, cosa que permet dibuixar un mapa genètic amb els més de 3.200 milions de marcadors que conté i “no només els pocs milers que ofereixen altres empreses del sector”, segons aclareix Flores.

El segon obstacle és el més complex. Els mals usos que es poden donar a la informació genètica de milers d’usuaris no són només qüestió de ciència-ficció. En aquest cas, Flores argumenta que ni tan sols els treballadors de GenomCore poden “llegir” la informació genètica emmagatzemada al seu servidor. “Els nostres processadors de dades estan configurats a partir d’algoritmes per garantir la seguretat i els nostres ordinadors estan tancats amb pany i clau”, aclareix.

Si aquests dos grans problemes queden resolts, l’última pregunta és: quant em costarà la seqüència del meu ADN? “Entre 1.000 i 3.000 euros depenent del tipus de servei que s’esculli”, respon el fundador de GenomCore, ja que hi ha l’opció de contractar la seqüenciació parcial o total del codi genètic. Un cop aconseguida aquesta informació, el preu dels “paquets de serveis”, que provenen d’acords amb laboratoris i altres entitats de la medicina privada, els posen els mateixos professionals i la plataforma s’emporta una comissió per fer de nexe.

El potencial d’aquest negoci és a llarg termini. De moment, el cost de desxifrar l’ADN s’ha reduït molt i encara es reduirà més. “Fa deu anys podia costar un milió de dòlars”, explica Flores. Segons explica, ja hi ha països, com Dinamarca o Anglaterra, que inverteixen a emmagatzemar en l’historial dels pacients aquesta informació, que pot ajudar a personalitzar tractaments i invertir més en la prevenció que en la cura. De moment, GenomCore, que va néixer el febrer passat, preveu començar a facturar aquest any i llançar la plataforma aquest  mes.

la URSS

Perque el president espanyol s'enteri i no vagi dient que en basket som els primers li expliquem:Després de vèncer en la Guerra Civil Russa contra l’Exèrcit Blanc, que clamava per una “Rússia unida i inseparable”, els bolxevics van constituir el 1922 la Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Aleshores van haver d’afrontar la qüestió de les identitats locals de cadascuna de les quinze Repúbliques. Durant el conflicte havien jugat amb l’esperança de molts pobles d’autodeterminar-se per tal que s’oposessin a les forces tsaristes. Era clar que Moscou no volia deixar escapar territoris, però, tanmateix, calia acontentar els diferents pobles perquè no es revoltessin contra el règim comunista, que s’assentava amb dificultats.

Així, Stalin va promoure el desenvolupament econòmic, polític, social i cultural dels diversos grups ètnics de l’URSS. Una política, sobretot als anys vint i trenta, que va consistir a establir quotes per als grups ètnics per anar a la universitat o accedir a l’administració. Així van formar-se noves elits territorials i van publicar-se llibres i diaris en les llengües locals, que es promovien. Fins i tot es va crear un passaport intern per desplaçar-se per l’URSS, a través del qual als 16 anys tothom escollia nacionalitat. Si els dos progenitors tenien la mateixa, no hi havia elecció, però si era diferent es podia escollir.

Quan Stalin i el seu règim van sentir-se més assentats en el poder, l’anterior política es va deixar de banda i va començar una profunda campanya de russificació arreu. El rus va esdevenir obligatori a les escoles, nombrosos quadres de les elits locals van ser purgats, les figures d’ètnia russa van escalar posicions en el govern i es van promoure monuments d’herois russos.

Després de la victòria a la Segona Guerra Mundial i de la mort de Stalin (1953), els seus hereus van voler distanciar-se del seu llegat i la política nacional va tornar a virar. Es va reconèixer la importància de les diverses ètnies en el projecte soviètic, fins i tot nombrosos deportats van poder retornar als seus llocs d’origen. De nou es va confiar en les elits locals i es van donar oportunitats als intel·lectuals de les diverses Repúbliques amb la creació de noves universitats i institucions acadèmiques.

Estratègia contraproduent

Durant seixanta anys, els diferents cops de timó de l’anomenada política de nativització van crear el substrat perquè cada República fos, de facto, un estat amb institucions, llengua i identitat pròpia. Els nous temps i les dificultats econòmiques van fer que les elits locals volguessin reforçar els seus propis centres de poder amb més autonomia. Irònicament, les polítiques d’identitat nacional que van ajudar a legitimar la Unió Soviètica -per paradoxal que pugui semblar tractant-se d’un estat comunista- la van minar des de dins. Un cop fallida la creació d’una identitat supranacional per al conjunt de la federació de Repúbliques, a les acaballes dels anys vuitanta ja era massa tard per tornar-ho a provar.

La idea soviètica

L’URSS, com a estat multinacional i federatiu, va ser admirada als anys 20 i 30 per catalanistes que es movien entre el separatisme i el socialisme. Era un exemple per solucionar la qüestió catalana en el marc d’una federació ibèrica, incloent-hi Portugal. A partir del col·lapse de 1990 va ser l’independentisme de nou encuny que es va emmirallar en els estats sorgits de la fi de l’URSS.

desert de pedra

Ja ho se. T'haig d¡explicar la festa. De moment no puc. Tens l'escrit.Ara et porto ala plaça del forum. Ho confesso. No havia tornat al Fòrum des del 2004, quan es va celebrar el famós Fòrum de les Cultures, de transcendència mundial però absolutament criticat i vilipendiat. Crec recordar que, més enllà d’una nit improvisada en què vaig acabar veient un concert del Primavera Sound, no havia tornat a trepitjar aquesta esplanada gegant on, aquesta nit, Mishima i altres bandes actuaran en el marc de la Mercè. Sembla, doncs, que després d’aquelles reunions per la pau, la sostenibilitat i la interculturalitat, aquest espai s’ha reinventat sobretot a través dels grans esdeveniments musicals.

Val a dir que també és un lloc ideal per patinar, anar en bicicleta o per aprendre totes dues coses perquè no hi ha risc d’ensopegar amb ningú. Caminant, la sensació és que no s’acaba mai. Costa concebre-la com a plaça tenint en compte les dimensions. Escau més parlar d’un gran conjunt arquitectònic situat al Besòs, entre el districte de Sant Martí de Barcelona i Sant Adrià, que abasta quaranta hectàrees, entre les quals les setze de la plaça que avui ens ocupa. M’hi acosto un migdia d’un laborable qualsevol. Les escoles encara no han començat però en canvi, d’escolars, no me’n trobo cap. De fet no m’hi trobo gairebé ningú, més enllà d’algun turista despistat que hi ha arribat passejant des de les Glòries.

Situada a l’entrada principal, mirant a mar, amb l’edifici blau en forma de triangle -seu del Museu de Ciències Naturals- a la dreta i el gratacel de Telefònica a l’esquerra. Al davant m’espera una quilometrada de ciment. L’olor de claveguera ens recorda que sota la plaça hi ha la depuradora d’aigües residuals, una obra mastodòntica que no es veu però que s’ensuma. És la depuradora coberta més gran d’Europa i la carta de presentació olfactiva del nostre passeig a punt de començar.

Un bosc sense arbres

El millor d’aquest trajecte a peu és que quan menys t’ho esperes, apareix, a l’horitzó, el blau del mar. Enrere haurem deixat l’anomenat Bosc Urbà i un passeig en què no m’hauré creuat cap persona, ni vigilant, ni restaurant ni paperera. Per un moment penso que si em passés alguna cosa ningú no se n’adonaria. El Bosc Urbà és el paradís de la canalla. Quan hi torno el cap de setmana per comprovar si l’afluència de gent millora, és l’espai més concorregut. La resta continua sent un desert de pedra. En aquest espai diàfan amb columnes i cordes que pengen, anomenat bosc però més semblant a un pàrquing a mig construir, els més petits hi poden practicar esports d’aventura com tirolina, xarxes, lianes opònting.

Em fa il·lusió anar fins a la placa fotovoltaica, aquesta estructura gegant i inclinada que sempre veig quan condueixo per la ronda Litoral però que mai abans havia vist tan de prop. Té les dimensions d’un camp de futbol i està situada estratègicament a tocar gairebé de l’aigua. A mà dreta, un parc infantil i una platja sense sorra. Davant, la immensitat del mar. És un bon racó per seure-hi i mirar. Si el dia és ventós, però, la meditació pot convertir-se en un malson. Si fa sol, és la millor ombra de tota la plaça. Quan hi arribo hi trobo cinc bicicletes sense amo. Alguns són a terra reposant i d’altres fan estiraments. Una altra imatge que recomano és deixar el mar a l’esquena i contemplar el mini skyline del Front Marítim vigilat per les tres xemeneies de Sant Adrià.

Trapezis vora el mar

No trobar cap bar ni restaurant en un espai tan immens com aquest confirma que no ha triomfat com a lloc d’oci. Només un parell d’establiments al Port del Fòrum, lluny. Els únics que sí que l’han fet casa seva i el seu lloc per treballar són la gent de la Central del Circ, un espai de 3.000 metres quadrats per a la creació, entrenament i assaig d’aquesta disciplina. Ells i els socis de la Federació Catalana de Vela, just al davant, són els veritables inquilins d’aquesta plaça. “A l’estiu encara, però a l’hivern, quan tanquem a les vuit del vespre, fa por perquè no hi ha ni una ànima”, em diu Maria Faura, responsable de premsa. M’explica que aquest centre -una llarga reivindicació de l’Associació de Professionals del Circ-és un luxe i que a pocs llocs d’Europa se’n troben. Sí que es queixa que cada vegada que hi ha un esdeveniment cultural els restringeixen i els compliquen l’accés .“I això que nosaltres som els que venim cada dia!”, s’exclama