dimecres, 9 de novembre del 2016

la justicia pensa?

¿La víctima d’un delicte rep prou compensació només amb l’entrada del condemnat a la presó? ¿En treu algun benefici la societat? I sobretot, ¿la privació de llibertat és l’única via perquè un delinqüent accepti la seva responsabilitat i pugui rehabilitar-se? Amb la idea que la presó no és l’única resposta davant del delicte ahir es va posar en marxa la nova Càtedra de Justícia Social i Restaurativa de la Fundació Pere Tarrés-Universitat Ramon Llull (URL). “Cal repensar el model de justícia tradicional, hi ha altres fórmules per poder solucionar els conflictes”, diu la seva directora, la catedràtica de dret penal i criminologia de la URL Esther Giménez-Salinas.
El model de justícia restaurativa no és nou, en alguns països europeus, com ara a Alemanya, la cultura de la reparació del dany fa anys que s’aplica, però a l’estat espanyol encara és una via per explorar. Hi ha treballs per a la comunitat, mesures penals alternatives o les trobades dels presos d’ETA amb les famílies de les víctimes d’un atemptat, però s’apliquen molt poc. “Hem avançat en reinserció, però no en la restauració del dany causat, que és el que ha de buscar la justícia”, assegura Giménez-Salinas.
L’objectiu de la nova càtedra és influir des de l’acadèmia perquè es repensi el model judicial. El que es busca és que la resposta a un delicte tingui en compte els tres vèrtexs del triangle: la reparació del dany a la víctima, a la societat i la rehabilitació del condemnat. “La justícia restaurativa no és una alternativa a la justícia, és una manera de fer justícia”, deia ahir durant la presentació de la càtedra José Luis de la Cuesta Arzamendi, director de l’Institut Basc de Criminologia i president honorari de l’Associació Internacional de Dret Penal.
La moda del populisme punitiu
Segons Giménez-Salinas, la meitat de les condemnes que s’imposen actualment a Catalunya es podrien complir fora de la presó. No es refereix als delictes de violència greus, com ara assassinats, agressions i abusos sexuals o violència masclista, que han de tenir un tractament diferent, sinó als delictes patrimonials, que representen un 75% dels casos que arriben a la justícia. Per exemple, els casos de corrupció. Per a Giménez-Salinas, socialment seria més beneficiós que un condemnat per malversació de diners públics “treballés en una fundació i retornés els diners”, que no pas que compleixi molts anys de presó.
Tot i les últimes experiències en mediació i reinserció que s’han desenvolupat, la catedràtica adverteix que “el populisme punitiu està de moda”. Bona prova n’és, per exemple, la presó permanent revisable, que el govern de Mariano Rajoy va incloure en el Codi Penal i que ara el Congrés vol tornar a debatre. De fet, la directora de la càtedra recorda que el Codi Penal s’ha reformat 25 vegades, “totes per imposar càstigs més severs i revisar a l’alça les penes”, tot el contrari del que pretén el model de justícia restaurativa.
Segons Giménez-Salinas, la legislació espanyola és “més punitiva” que la de la resta d’Europa. Fins al 2009 la població penitenciària no va fer més que créixer, tant a l’Estat com a Catalunya, tot i que el nombre de delictes disminuïa. Ara la tendència és a la baixa i a Catalunya especialment es potencia la reinserció i rehabilitació. Tot i així, la catedràtica considera que els tallers de rehabilitació i tractament que es fan a les presons catalanes tenen una durada massa curta en relació a la condemna dels presos que els fan, i aposta per una feina permanent dins i fora dels centres penitenciaris en cas de delicte greu en què sigui necessària la imposició d’una condemna que impliqui la privació de llibertat.
Per a Giménez-Salinas la clau del canvi de model passa perquè jutges, fiscals, advocats i treballadors socials que treballen en l’àmbit judicial rebin més formació, però també per una tasca pedagògica al conjunt de la societat. “Moltes víctimes queden descontentes amb la resposta que reben actualment als tribunals i hem de pensar que hi ha moltes coses que es poden fer abans d’arribar a un judici”, reflexiona la catedràtica. “Cal un canvi de mentalitat global”, conclou.
La justícia juvenil, pionera
Un dels àmbits en què més s’ha treballat últimament el concepte de la restauració és en la justícia juvenil. Segons les estadístiques del departament de Justícia, l’any passat hi va haver 5.564 joves condemnats i en una quarta part dels casos es va optar per una medicació penal. Més de la meitat van complir la condemna en règim obert. Ahir la directora d’execució penal de justícia juvenil, Pilar Heras, també present a la presentació, recomanava “formació” a les universitats per aconseguir estendre el model. Segons Giménez-Salinas, cal traslladar totes aquestes experiències a la resta de delictes i repensar el model judicial, partint de la base que l’autèntic objectiu és que el condemnat “accepti la responsabilitat” del delicte que ha comès i “repari el dany causat” no només a la víctima, sinó al conjunt de la societat

adios Obama

Ha tornat el gran Obama, el que sap entusiasmar les masses. Acostumats a la seva oratòria com a president dels Estats Units, brillant però forçosament assossegada, l’Obama dels mítings ha demostrat que conserva intacta la facultat de connectar amb el públic i de fer-lo vibrar.
El moment de la cursa presidencial més esperat el van protagonitzar junts els Clinton, els Obama i Bruce Springsteen en un acte massiu que va reunir 40.000 persones a Filadèlfia. Però el president sortint ja feia dies que s’havia bolcat a fer campanya a un ritme propi de candidat. Ho ha donat tot per Hillary Clinton.
Als seus mítings, ha tingut moments per a la nostàlgia. Ha recordat que, quan va presentar-se el 2008, ningú no donava un duro per ell. “Jo era un candidat prim amb un nom curiós. Quan miro fotos meves parlant, em veig molt jove”. Fa 8 anys, quan celebrava la victòria davant d’una multitud a Chicago, aquell candidat prim amb nom curiós proclamava l’inici d’un nova era subratllant que el canvi havia arribat: “Yes we can ”, deia.
Un cop a la Casa Blanca, Obama, com qualsevol president, va descobrir la dificultat de portar els somnis a la pràctica. Dues legislatures després deixa un llegat inacabat. Per això també s’ha implicat tant en les eleccions, per assegurar que el seu projecte tingui continuïtat, que no hi hagi una operació de desmuntatge radical del que ell ha impulsat.
Durant el seu mandat, ha posat en marxa l’Obamacare, que ha proporcionat assegurança mèdica a milions de nord-americans, però continua sent un programa polèmic i que necessita una reforma profunda. Ha tret l’economia de l’abisme en què es trobava quan la va heretar, però el ritme de creixement és encara modest. Ha reduït la presència de tropes nord-americanes implicades en guerres i ha debilitat profundament Al-Qaida, però ha aparegut un Estat Islàmic encara més despietat. Sense oblidar que Guantánamo segueix obert.
President i activista
Durant la campanya, Obama ha compatibilitzat les seves funcions de president i d’activista demòcrata. A les primàries del seu partit, va mantenir una neutralitat exquisida fins que Clinton va guanyar la nominació. A partir de llavors va participar en diferents actes i ha intensificat la seva presència els últims quatre dies de campanya. En aquest moment, l’equip Clinton va desplegar als estats decisius un autèntic dream team : la candidata, el seu marit Bill, el president, la primera dama i el candidat a vicepresident. Aquesta col·lecció d’estrelles contrastava amb la solitud de Trump, que comptava amb la família però no amb les elits del partit republicà.
Obama va reaccionar amb prudència a la polèmica per la reobertura de la investigació sobre els mails de Clinton per part de l’FBI que tan mal li va fer en la recta final de la campanya. Primer, la Casa Blanca va defensar la independència i integritat del director de l’FBI, James Comey; després, Obama va criticar-lo dient que no es podia actuar amb suposicions, que calien fets comprovats.
L’enfrontament a les primàries entre Obama i Clinton el 2008 va ser dur, però tots dos van saber recuperar les relacions amb la incorporació de Clinton com a secretària d’Estat, un càrrec on es va guanyar-se una bona reputació. Després, Clinton va deixar la secretaria d’Estat per presentar-se com a senadora per Nova York, i ara, finalment, a la presidència. En aquesta cursa final ha comptat amb el suport inestimable dels Obama, que abandonen la Casa Blanca amb unes xifres de popularitat elevadíssimes. Tot dos, tant Barack com Michelle, han donat suport a Clinton amb una intensitat sense precedents.

diumenge, 6 de novembre del 2016

pisos a precrisis

Des del seu despatx al 22@, Julián Cabanillas té una magnífica vista del Front Marítim i de Diagonal Mar, on s’ha fet una part important del desenvolupament urbanístic de Barcelona dels últims anys. Ara el mercat immobiliari torna a revifar, i així ho constata el conseller delegat de Servihabitat, una companyia que amb la crisi també ha canviat. De ser la immobiliària de La Caixa ha passat a ser el que se’n diu un servicer, una companyia de serveis immobiliaris i financers de la qual el banc català ja no és el primer accionista (controla el 49% de les accions) després de l’entrada del fons nord-americà TGP, que en té el 51%.
Des d’una companyia que gestiona 240.000 actius -entre immobles i crèdits- i que és el primer operador espanyol, Cabanillas té una visió directa de com va el mercat immobiliari. Aquest és el seu diagnòstic: “En algunes zones l’estoc ja s’ha absorbit totalment”. Segons Cabanillas, “en llocs com Barcelona, Madrid i alguna altra capital del nord d’Espanya, l’estoc [de pisos] ja és tècnic i ja no hi ha sobreoferta, sinó sobredemanda, i els preus tendeixen a l’alça, equiparant-se al valor que havíem tingut en moments precrisi”. El conseller delegat de Servihabitat aclareix que “en algunes zones i barris” d’aquestes ciutats els preus ja són com els del 2007, i en altres zones, tot i que no hi arriben, “hi ha una gran tendència a l’alça”. L’explicació és que hi ha llocs, diu, on l’oferta, per raons estructurals, és escassa i, en canvi, la demanda és forta, perquè la gent vol viure a la ciutat.
Malgrat això, el directiu també puntualitza que en altres zones la sobreoferta continua sent molt gran, i posa com a exemple localitats de la província de Toledo, on hi ha cinc habitatges disponibles per cada habitant. En aquestes zones l’estoc no s’absorbirà, i fins i tot admet la possibilitat que alguna promoció a mig fer pugui ser enderrocada. A més “hi haurà sòl en desenvolupament que tornarà a ser rústic, perquè no hi ha un pla de negoci que justifiqui construir-hi coses”.
Però el mercat del sòl, com el d’habitatge, també viu una situació dual. Mentre en llocs amb excés d’oferta passa a rústic, en llocs amb excés de demanda “comença a haver-hi moltes transaccions”. “Hi ha molta activitat de recerca de sòl, bàsicament finalista, no per transformar”, i aquesta demanda Servihabitat la vol atendre amb l’estoc dels seus clients, bàsicament la banca i la Sareb (el banc dolent ). Un sòl finalista que les noves promotores, i algunes que han sobreviscut a la crisi, necessiten per posar en marxa promocions. “Es comencen a veure grues”, assegura Julián Cabanillas. “Nosaltres, per exemple, fem una gran activitat promotora per compte dels nostres clients, i actualment tenim més de 40 promocions sota gestió desenvolupant-se, que suposen més d’un miler d’habitatges de nova producció”, indica.
El primer executiu de Servihabitat assenyala que no només hi ha noves promocions, sinó que algunes de les que van quedar aturades per l’esclat de la bombolla immobiliària s’estan reactivant. “Moltes”, diu. Recorda que moltes d’aquestes promocions van anar a parar a mans dels bancs “que ja han passat el seu calvari” i que, després de les depreciacions i aprovisionaments que han fet les entitats, “han recuperat el sentit econòmic”.
Cabanillas defensa el paper que estan fent en el mercat immobiliari els fons d’inversió, molts cops com a accionistes de socimis (societats immobiliàries amb avantatges fiscals). Creu que “són part de la solució al problema” perquè “han contribuït a estabilitzar el mercat” actuant com un canal de sortida de masses d’actius dels actors tradicionals, com els bancs o la Sareb.
Més compres sense hipoteca
Un altre aspecte que destaca del mercat és l’augment de compres sense finançament, és a dir, sense hipoteca, i no només dels fons o inversors institucionals, sinó també de les famílies, que són conscients que els estalvis al banc són improductius amb uns tipus d’interès tan baixos. “Hi ha un nombre significatiu de compres sense finançament”, assegura.
Sobre el mercat de lloguer, Cabanillas admet que a Barcelona els preus “han pujat molt” i són “inassequibles” per a moltes famílies. “Crear entorns jurídics més sòlids ajudaria a millorar l’oferta ”, diu, perquè el propietari “no està prou protegit” i això “frena l’interès inversor”. Per això considera que potser caldria una nova llei d’arrendaments urbans (LAU).

dissabte, 5 de novembre del 2016

SI VA BE AL'ESCOLA



    Maria Antònia Rovira és mare de tres filles, i àvia de set néts. Les filles, la Mar (41 anys), l’Anna (39) i la Glòria (34), van ser bones estudiants. “Les dues grans més que la petita, que va necessitar reforç de les matèries escolars a partir de l’institut, però totes tres se’n sortien soles perquè jo no he sigut mai partidària de fer els deures amb elles”.
    La mare no feia els deures amb les tres filles, però sí que controlava com els anava a l’escola, quina feina tenien, i supervisava que els deures es fessin i que sempre estudiessin. És a dir, “fomentava el compromís i la disciplina amb l’exemple”, diu la Maria Antònia, envoltada de néts, perquè a les tardes ara cuida els fills de les filles.
    El cas és que la Maria Antònia es defineix com una mare present, que sempre hi era, amb un llibre a la mà o escoltant música, perquè sempre les va “implicar molt en la cultura: anar a veure teatre, cinema i escoltar música especialment”.
    Els experts apunten que una desena part de les notes (bones o dolentes) que treuen els fills són responsabilitat dels pares
    Ara, amb els anys, quan les filles ja són mares, i totes tres amb la feina que els agrada (directora d’escola; empresària de parquets, i botiguera de roba), afirma que s’ha adonat que no va perdre el temps. “Em cansava de parlar-hi una vegada i una altra; els repetia el mateix amb l’objectiu de donar-los uns valors a totes tres”, diu. Per això, ella mateixa s’atreveix a animar els pares que hi persisteixin, “que no tirin la tovallola, perquè les paraules dels pares no se les emporta el vent”, malgrat que ho pugui semblar.
    I tot això, el que va fer amb les filles, ara ho practica amb els néts. “Al Martí, de 9 anys, li pregunto: «¿Tens deures? Has d’estudiar?», i si necessita ajuda, m’ho diu, però els deures els fa ell, perquè insisteixo que els deures els han de fer les criatures, i no els pares”.

    EL PES DELS PARES

    A l’hora de valorar la influència dels pares en els fills, els estudis asseguren que una desena part de les notes dels fills són responsabilitat de la família. “És el que afirmen alguns estudis sobre la influència dels pares, que la xifren en un 10%”, explica el professor de pedagogia de la Universitat de Barcelona (UB) Enric Prats. Ara bé, també hi ha estudis que asseguren que en les notes “la responsabilitat recau en els mateixos alumnes, i també en els mestres”, continua Prats.
    Ara bé, tot això si es mesura el rendiment escolar de les criatures i dels joves per les qualificacions. En canvi, “si «anar bé a l’escola» vol dir ser complidor, arribar a l’hora o tenir un tracte correcte amb els altres, és clar que la influència de la família deu augmentar”, diu el professor, que acaba de publicar el llibre Aprendre de lletres (editorial UB).
    Per tant, en un plat de la balança hi ha les actituds (personals i de treball, en què influeix la família), i en l’altre hi ha la feina que l’alumne fa a classe, que és responsabilitat seva.
    El pedagog busca una comparació amb la lectura. “És evident que una casa amb llibres és un ambient propici per fomentar la lectura, però això no significa que la criatura agafi l’hàbit”. El que sí que la família haurà aconseguit és “crear un pòsit, que tindrà efectes a llarg termini, però no a curt termini”.
    En bona lògica, una casa sense llibres no és una bona palanca, tot i que això tampoc no significa que en surti un nen sense interès per la lectura, perquè pot haver trobat al·licients en altres ambients. “S’ha acabat posant un excés de pes en la família com a responsable en l’èxit educatiu i, alhora, se n’ha descarregat altres possibles actors, com són la influència dels amics, la pressió de l’entorn, el tipus d’escola (recursos disponibles, etc.)”, sosté Prats.
    “S’ha acabat posant un excés de pes en la família com a responsable en l’èxit educatiu i, alhora, se n’ha descarregat altres possibles actors”
    ENRIC PRATS - PROFESSOR DE PEDAGOGIA
    En aquest sentit, Maria Rosa Buxarrais, catedràtica de teoria i història de l’educació de la Facultat d’Educació de la UB, enumera més variables a l’hora d’avaluar la influència de la família en l’èxit escolar: “Les expectatives dels pares sobre l’infant; els recursos econòmics de la família; la importància que doni als estudis; la intel·ligència i la predisposició de la criatura; el nivell cultural de la família (si disposen de llibres o bé tenen una preocupació per la cultura i l’oci); la relació amb els germans (competència); el tarannà o caràcter de l’infant, i també el tracte entre pares i fills”. I n’hi ha més.

    PARES MOTIVADORS

    Sigui com sigui, la catedràtica sosté que el paper dels pares és el de ser “motivadors de tot allò que la criatura farà a l’escola”. Dit amb altres paraules, “les seves actituds en relació als aprenentatges deixen una empremta inconscient en els fills, que, per tant, podran tenir més o menys motivació per als aprenentatges escolars segons si capten aquesta actitud”.
    Per la seva banda, Susana Pérez de Pablos, autora del llibre El papel de los padres en el éxito escolar de sus hijos (Catarata), aporta quatre pistes per saber que les criatures van bé: 1) Les famílies fan un seguiment (per preguntes, converses i activitats comunes) de la formació que els seus fills reben als centres escolars. 2) Mantenen un nivell alt d’exigència (sempre segons les capacitats del fill). 3) Vigilen que els fills dediquin un temps determinat a estudiar a casa. 4) Supervisen la manera com aprofiten el temps. Pérez de Pablos precisa, però, que “la relació enumerada no és causal, perquè hi entren en joc altres factors, com ara les capacitats de les criatures”.
    Malgrat aquest factor -la capacitat de la criatura-, el llibre recorda que en estudis com Avaluació de l’Educació Secundària. Fotografia d’una etapa polèmica, fet per l’Institut d’Avaluació i Assessorament Educatiu, fins a un 43% dels pares reconeixen com una de les principals causes del fracàs escolar “el poc esforç de l’alumne”. Quan l’estudi enfocava la pregunta als fills, ells reconeixien en un 78% aquest mateix argument, que s’hi havien esforçat poc.
    Justament sobre l’esforç, l’escriptora del llibre El papel de los padres en el éxito escolar de los hijos indica que els pares han d’exigir que vagi sempre cap a millor i, en canvi, és preferible ser flexible amb el resultat final. Així doncs, l’esforç en l’estudi s’ha d’exigir, “sense cap tipus de complexos”, per després exigir també “un determinat resultat segons l’esforç que hagin fet”.
    Per fer-ho, pares i fills han de fixar junts uns objectius, realistes. I després una planificació de les hores que es necessiten per aconseguir els objectius acordats des del primer moment, i acordar-los pares i fills. “Cal tenir present que les notes no són rellevants per elles mateixes; sinó que el que és molt important és la tendència”. Les notes “permeten saber d’on ve la criatura i localitzar progressos”.
    Per acabar, Maria Antònia Rovira, mare de les tres filles que se’n van sortir amb èxit a l’escola, confessa que el més important és que tot el que facin els pares ho facin des de l’amor. “Fins i tot quan estiguin enfadats, si és el cas per motiu de l’escola, que ho diguin des de l’amor”.

    VIIVR VS MORIR

    Em vas deixar fronteres de dolor/ extenses com el mar/ entre l’eternitat i el temps/ entre la teva consciència i la meva”. Amb aquests versos d’Emily Dickinson comença l’epíleg -escrit per la vídua de l’autor- del llibre Vive. “L’abril és el mes més cruel, fent sorgir/ lilàs de la terra morta, barrejant/ record i desig, removent/ les febles arrels amb la pluja primaveral”, recita al seu torn l’autor del llibre quan ha de buscar indicis d’un possible deteriorament de la pròpia parla: els famosos versos de T.S. Eliot l’acompanyen i, d’alguna manera, el consolen.
    La primera part d’aquest poema d’Eliot es titula L’enterrament dels morts. El llibre de què parlo tracta, en canvi, de revitalitzar els vius. Vive, de Paul Kalanithi, publicat per Seix Barral, és una injecció de vida a partir de l’experiència d’un malalt terminal que decideix mirar la mort als ulls sense deixar de viure amb intensitat. Sense perdre l’esperança no pas d’una curació improbable, però sí d’omplir de sentit els dies. I és també el llibre d’un metge que de cop passa a l’altra banda i entén de veritat què vol dir estar malalt. És com enamorar-se o com tenir fills, diu: fins que no ho tastes de primera mà, no saps de què va la història.
    El testimoni honest d’algú que escriu contra el temps
    Paul Kalanithi (Nova York, 1977- Palo Alto, 2015) era un metge resident de 36 anys a punt d’obtenir una plaça fixa i cobejada com a neurocirurgià quan li van diagnosticar un càncer de pulmó en un estadi avançat. Abans de fer la carrera de medicina, s’havia llicenciat en filologia anglesa i en biologia humana. Saber que tenia els mesos comptats (van acabar sent vint-i-dos) el va dur a recuperar l’ambició literària. En un mail que va enviar al seu millor amic per comunicar-li el diagnòstic, li va dir: “La bona notícia és que ja he viscut més anys que dues de les Brontë, que John Keats i que Stephen Crane. La mala notícia és que encara no he escrit res”.
    I com que no tenia temps per perdre, va posar fil a l’agulla. Ja en el llit de mort, va demanar als familiars que s’ocupessin de publicar el llibre inacabat que trobarien en una carpeta del seu ordinador.
    Quan no hi ha lloc per al bisturí, el cirurgià recorre a les paraules
    Com a neurocirurgià que prenia decisions sobre el cervell dels pacients, Paul Kalanithi s’havia de preguntar sovint què és el que fa que la vida valgui prou la pena per continuar vivint-la. La qüestió se li planteja amb més força i urgència quan la vida en joc és la seva. D’altra banda, com a metge no sempre podia salvar la vida dels malalts: també li tocava fer-los entendre que els havia arribat l’hora de morir. “Quan no hi ha lloc per al bisturí -escriu-, les paraules són l’únic instrument del cirurgià”. Un cop té al davant un pronòstic negre per a si mateix, ha d’assumir el repte de caminar cap a la mort amb integritat. Ha de dir-se i repetir-se que l’única opció és viure plenament cada dia. “Havia d’aprendre a viure d’una forma diferent: veient la mort com una visita itinerant de presència imponent, però sabent que fins i tot si m’estic morint, i fins que efectivament em mori, continuo vivint”.
    Aquestes línies resumeixen, crec, l’esperit d’un llibre tan honest com lliure d’autocompassió: “Haver entrat en un contacte tan directe amb la meva mortalitat no havia canviat res i ho havia transformat tot. Abans que em diagnostiquessin el càncer, sabia que moriria algun dia, però no sabia quan. Després del diagnòstic, sabia que moriria algun dia, però no sabia quan. Però ara ho intuïa amb més intensitat. El problema, en realitat, no era científic. La perspectiva de la mort és inquietant. I, no obstant això, no hi ha cap altra forma de viure”.

    dimecres, 2 de novembre del 2016

    bolets 2016

    La tardor i les primeres pluges porten a casa nostra una ambiciosa selecció de bolets: espècies delicioses es barregen al sotabosc amb fongs perillosos, fins i tot fatals. Joan Pérez, de la distribuïdora Blaqus, explica que, tot i que l’absència de pluges ha endarrerit aquest any les primeres florides boletaires, ja podem sortir a caçar-ne. Això sí, per ser sostenibles cal collir només els que esperem consumir, recomana Pérez, que ens suggereix els bolets comestibles més destacats de Catalunya.
    Per acompanyar el llistat elaborat per Pérez, hem contactat amb el xef Jordi Esteve, al capdavant del restaurant Nectari, amb una estrella Michelin. El cuiner, que ha desenvolupat un menú basat en bolets, ens ofereix algunes claus organolèptiques que ens indiquen com cuinar-los.
    Rovelló
    Situat a les pinedes, és un dels més apreciats gastronòmicament. Es reconeix perquè quan es talla en surt un líquid de color vinós que sembla òxid. Té un barret que s’aplana a mesura que creix i unes làmines fines i atapeïdes. D’aroma afruitada i tons ataronjats, Esteve assegura que “com que té la carn dura, es pot fer en escabetx o a la planxa”.
    Ou de reig
    Aquest bolet amb textura mantegosa s’estima més la calor i la llum, i és abundant al litoral i prelitoral de les comarques de Girona, on hi ha sòls àcids. És una espècie que permet combinacions culinàries diverses. Per al xef, aquest bolet resulta ideal per fer-ne carpaccio.
    Fredolic
    Un barret irregular amb tonalitats grises i que sembla de vellut caracteritza aquest bolet habitual a les pinedes, que treu el cap -tal com resa el seu nom- amb les primeres onades de fred. Es trenca amb facilitat i té una carn minsa i fràgil. Malgrat això, com apunta Esteve, es conserva bé i aguanta força temps a la nevera: “És una opció ideal per fer cremes”.
    Camagroc
    Habitant dels boscos de pi roig, aquest bolet és difícil de confondre amb un de tòxic per la seva cama, d’un taronja suau que puja fins al barret, de color marró grisenc. També se’l coneix com a rossinyolic o rossinyol de pi. Esteve ressalta que el camagroc de seguida està cuit, cosa que el converteix en “ideal” per fer saltejats i també truites.
    Llenega (negra i blanca)
    És un dels bolets més buscats i valorats de Catalunya, especialment al Bages. Té un barret marró i llefiscós gràcies a una substància viscosa. S’amaga sota pins rojos de muntanyes baixes i, això sí, ho fa en grups més o menys nombrosos. “Les llenegues són ideals per fer guisades, ja que donen sedositat, però com que són llefiscoses de seguida es floreixen”, explica Esteve.
    Trompeta de la mort
    Malgrat el seu nom -que remet a la forma d’embut profund-, aquest bolet és comestible i es troba en boscos ben frondosos i humits. De carn prima i fibrosa, la seva superfície és rugosa i és un bolet aromàtic: té un gust potent i un color negre intens quan és fresc. “És ideal per a arrossos per la potència que té el gust”, diu Esteve.
    Cep
    Amb la forma d’un tap de cava, creix en diversos hàbitats, però especialment sota roures i castanyers. Té el barret marró i el peu blanc, i una carn ferma i esponjosa. Esteve assegura que els ceps són “ideals per fer saltejats amb una mica de foie i ceba” i aconsella evitar els que tinguin una capa semblant a la molsa sota el barret.

    ALERTA: BOLETS TÒXICS

    Al marge d’aquestes delícies culinàries, també hi ha uns quants bolets verinosos instal·lats als nostres boscos que any rere any produeixen intoxicacions, algunes mortals, la majoria produïdes per la farinera borda, un bolet tan tòxic com present a casa nostra. N’hi ha una quinzena que són freqüents, dels quals n’hem seleccionat uns quants bastant estesos als nostres boscos i fàcils de confondre amb d’altres que són comestibles.
    Farinera borda
    És el bolet més perillós de tots, tant perquè la seva toxicitat és mortal, com perquè és abundant a Catalunya. D’un color verd olivaci, la seva forma, que neix d’un ou com l’ou de reig, fa que es pugui confondre amb les llores. Creix en boscos frondosos i té una bona aroma. La seva germana, la farinera groga, no és mortal però sí que produeix al·lucinacions.
    Bolet de greix
    Considerat comestible en algunes poblacions del Pirineu, si es consumeix fresc o amb poca cocció, pot arribar a ser mortal perquè conté una toxina que no s’elimina completament coent-los ni rentant-los. L’acumulació de la toxina al cos pot arribar a ocasionar càncer de fetge, de manera que es desaconsella totalment consumir-ne.
    Reig bord
    Semblant a l’ou de reig, aquest bolet produeix una intoxicació ràpida després de consumir-lo, amb vòmits i al·lucinacions. Té les làmines blanques en lloc de les grogues de l’ou de reig i també té berrugues al barret, encara que pot ser que hagin caigut per la pluja.
    ‘Inocybes’
    Aquest grup de bolets inclou exemplars de mida petita (per sota dels sis centímetres), amb el barret cònic i una superfície escamosa. La majoria són tòxics (i els que no ho són tenen poc valor gastronòmic) i viuen en tot tipus de boscos, també en parcs i jardins. Provoquen intenses sudoracions, vòmits i diarrees que es manifesten ràpidament.
    Palometes
    En aquest grup de bolets n’hi ha alguns que són mortals. Encara que no són gaire abundants, creixen en boscos de fulla ampla. De mida petita, es poden confondre amb els apagallums. La intoxicació que produeix és semblant a la de la farinera borda.
    Galerina metzinosa
    La seva petita mida, inferior a sis centímetres, i unes làmines de color canyella fan que aquest bolet sigui fàcil d’identificar, i a més creix només sobre la fusta de les coníferes, malgrat que es pot confondre amb el cama-sec. La intoxicació és mortal, similar a la de la farinera borda.
    Paxil tòxic
    Força semblant al rovelló, aquest bolet té un barret gran de fins a 25 centímetres. Si es consumeix cru pot provocar intoxicacions greus i fins i tot mortals, encara que alguns el consideren comestible després de repetides coccions. Consumir-ne contínuament, però, acaba generant toxines nocives per al fetge.

    APLICACIONS BOLETAIRES

    Collir bolets és complicat, però la tecnologia ho facilita. Actualment hi ha diverses aplicacions mòbils que ens poden acompanyar per assegurar aquesta tasca.
    MushToolPensada tant per a aficionats com per a professionals, aquesta aplicació permet identificar cadascuna de les espècies, ja que conté fotografies en alta resolució. Fins i tot té un joc per aprendre a diferenciar-los.
    Caçador de bolets
    Amb les espècies més habituals a Catalunya, aquesta guia, que ajuda a identificar-les en tres passos, també conté informació específica de cadascun.
    iBolets 
    50 varietats de bolets comestibles i molt valorats i 30 varietats tòxiques amb localitzador GPS (que permet tornar al punt exacte on ja s’ha anat a buscar-ne). És la carta de presentació d’aquesta aplicació, que té un comparador de bolets i un receptari per cuinar tot el que s’ha collit.
    eBolets
    Aquesta aplicació de predicció micològica amb base científica envia càlculs diaris que permeten visualitzar l’aparició de les espècies sobre el mapa de Catalunya. Compta amb filtres per distància, localització del boletaire i un radar 3D

    dimarts, 1 de novembre del 2016

    desig de nevembre

    Avui el Guille ha f et 40 anys. el meu fillol. EL DESIG d’independència entre els catalans és inversament proporcional a l’atractiu que pugui oferir la realitat o el projecte espanyol. Una Espanya seductora, oberta, dialogant, sincerament democràtica, dins de la modernitat europea, seria una competència molt seriosa al projecte independentista. I a l’inrevés: l’independentisme creix en paral·lel a un deteriorament del projecte espanyol que ja nota tothom. En aquest sentit, l’Espanya que va quedar retratada dissabte a la nit no és precisament un projecte atractiu. Amb un PP reconcentrat, un PSOE suïcidat, uns Ciutadans que han aconseguit ser antics en acabar de néixer i un Podem dedicat a la pirotècnia verbal, l’Espanya que ve no té gaire capacitat d’atracció. Més aviat en té de centrifugació. Que no s’enganyi l’independentisme: aquesta Espanya rocosa, vella, aspra, posarà les coses molt difícils per aconseguir la independència, perquè farà servir en contra totes les mesures convencionals i no convencionals. Però que no s’enganyi aquesta Espanya: això complica molt la culminació del procés independentista, però n’augmenta el sentiment. A la curta, el dic que atura el corrent és més fort. A la llarga, el que és més fort és el corrent que pressiona sobre el dic