dimarts, 22 de novembre del 2016

humillacio

1. Encara era calent el cadàver dels pronòstics electorals favorables a Hillary Clinton que els mateixos que n’havien fet d’altaveu ja explicaven de què s’havien mort. Correm molt a tapar els propis errors! Aquestes eleccions demanaran molt d’estudi sense presses ni prejudicis, amb noves dades i revisant les anteriors. Per això tot allò que ara en digui no deixa de ser un punt de vista provisional, pendent de revisió.
2. Tot i no ser un entusiasta de les enquestes, estic cuit amb això de dir que “fallen”. Els experts saben què és el vot amagat -conseqüència de la famosa “espiral del silenci”-, especialment quan hi ha una pressió asfixiant per crear una opinió pública al marge dels sentiments de la gent. I saben que hi ha molt vot que es decideix a darrera hora, i sabem que va afavorir Trump.
3. En canvi, qui sí que veia a venir els resultats eren les xarxes socials. Josep Maria Ganyet ho explicava molt bé en un article recent. Encara ens fiem massa de les respostes conscients i massa poc de les decisions preses sense consciència clara, però que ens defineixen molt millor que allò que diem -i que pensem- que pensem. Per cert, als analistes que ho pronosticaven ningú els va fer cas: no encaixaven amb els nostres desigs.
No es pot dir que Sanders hauria guanyat i alhora estigmatitzar tota una societat tan profundament democràtica
4. És obvi que Hillary no va estar atenta a la frase de Bill: “És l’economia, estúpids!” Algunes primeres anàlisis mostren que Trump ha guanyat allà on l’atur es redueix més lentament i on els llocs de treball existents estan més amenaçats per la robotització i la deslocalització. Agrada més especular amb els aspectes ideològics -la xenofòbia, el masclisme, el racisme...- Però com ha explicat Carles Boix a l’ARA, en molt bona part ha estat l’economia, estúpids!
5. Tinc amics nord-americans que pensen que Bernie Sanders podia haver fet millors resultats que Clinton. Per què? Perquè el vot ha tingut un factor antiestablishment molt important. Si fos així, anem amb compte a qualificar segons com la societat nord-americana. No es pot dir que Sanders hauria guanyat i alhora estigmatitzar tota una societat tan profundament democràtica com -és cert- decebuda.
6. Les eleccions es guanyen pels demèrits de qui les perd. Nosaltres en sabem molt, d’això. I aquest podria ser el cas. Aquí a Stanford, en un entorn profundament progressista, no he arribat a conèixer ningú, però ningú ningú, que m’hagi parlat bé de Hillary Clinton.
7. Algunes enquestes diuen que només un terç dels votants de Trump pensaven que podia ser un bon president. I llavors, per què el van votar? Bona pregunta. Jo també me la vaig fer a Catalunya a les darreres eleccions amb algunes decisions de vot preses en contra dels interessos objectius de l’elector. I no sóc més precís per no rebre cap trompada.
Les eleccions es guanyen pels demèrits de qui les perd. Nosaltres en sabem molt, d’això
8. En un país on el ciutadà sap exactament quins impostos paga, a quina administració i què se’n fa, espanta molt el pes del deute públic sobre les futures generacions. Aquest és el gran retret que es fa a Obama. I, per extensió, al programa de Clinton. Potser Trump no se’n sortirà, i ho pagarà car. Però algunes enquestes diuen que molta gent ha preferit assumir el risc de solucions ràpides abans que no pas insistir en les mateixes solucions lentes... i amb resultats escassos.
9. Tot i el risc de ser malinterpretat, crec que molts nord-americans han pensat: “Trump no ens agrada, però és com nosaltres, mentre que Clinton ens vol agradar, però és una d’ells, de qui mai et pots fiar”.
10. I atenció a les anàlisis racistes en contra dels blancs empobrits en un país que s’ha fet gran amb la immigració. Primer, perquè fins i tot els blancs saben que són antics immigrants. Segon, perquè els més reactius als nous immigrants solen ser els penúltims immigrants. I tercer, perquè la humiliació és un factor que sol explicar grans canvis. Sí: també ha estat la humiliació, estúpids!

Savall

Fa estona que Ferran Savall porta una petita bola blanca a la mà. S’ha compromès a jugar una partida de futbolí amb uns interns del centre de menors Can Llupià, a prop del Laberint d’Horta. Can Llupià és un dels centres dependents de la direcció general d’Execució Penal a la Comunitat i de Justícia Juvenil, i actualment té 82 menors als quals se’ls ha aplicat una mesura privativa de llibertat.
Una cinquantena d’aquests interns, d’entre 14 i 18 anys, han seguit atentament el concert d’una hora que han ofert Jordi Savall, el seu fill Ferran i el percussionista Pedro Estevan al gimnàs, un espai amb un petit escenari i un parells de futbolins arraconats. Finalment, el Ferran i el seu pare juguen la partida; entre els espectadors, hi ha el conseller de Justícia, Carles Mundó, que confirma que l’experiència del concert es repetirà “en altres centres penitenciaris”. La partida és un moment relaxat, ple de gestos distesos quan alguna parella marca un gol, i posa el punt final a un matí molt especial.
Cultura útil a la societat
El concert a Can Llupià és el primer del cicle El somni d’Orfeu: camins de la memòria i del diàleg intercultural, impulsat per Jordi Savall i la Fundació Centre Internacional de Música Antiga (CIMA). El segon també es va fer ahir, al vestíbul de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. “Si la cultura no és útil a la societat no és vàlida”, diu Savall, encara sorprès per l’atenció amb què els interns de Can Llupià han seguit una actuació amb músiques “belles i expressives” d’Orient, d’Occident i del nou món. “Hem de portar la bellesa, la música i l’art als llocs on la gent ho necessita. És importantíssim que aquests joves, i també la gent que està patint als hospitals, tingui accés a la música i sentin que pensem en ells. Acostar-nos a ells és una de les responsabilitats que tenim els que tenim el privilegi de guanyar-nos la vida fent música”, afegeix Savall, que també treballa en un projecte europeu per crear grups musicals entre els immigrants i els refugiats. “Portem massa anys deixant que les coses vagin com van, i al final això és una catàstrofe. El que ha passat als Estats Units -diu sobre la victòria de Trump-és un avís molt fort que no podem continuar així”.
A Can Llupià, un dels nois, el V., explica que fa uns dies van escoltar “un parell de cançons del Ferran i el Jordi”, perquè els educadors del centre volien preparar-los una mica abans del concert. Tant el V. com l’A. i la V. coincideixen a dir que allò que havien escoltat no era del seu estil, perquè els agrada més el reggaeton, “coses modernes”, diu l’A. Però la percepció ha canviat després del concert. “En directe és impressionant!”, reconeix el V., fascinat com el J. pel so i les formes de les violes de gamba i de la tiorba -“una guitarra antiga”, els informa Savall-. L’A. ha gaudit especialment amb Nastaran, una peça instrumental molt rítmica tradicional de l’Afganistan que li ha recordat molt el seu país, el Marroc. “A aquestes edats el ritme és molt important”, precisa el Ferran, que abans explicava al J. alguns secrets de la tiorba. En canvi, la preferida de la V. és Noumi, noumi yaldati, una cançó bressol sefardita. “M’ha agradat molt. Tot i que m’havien ficat al cap que m’hi avorriria, el concert m’ha divertit”, diu.

cAMI DE TEMPERATURES

Un altre any, un altre rècord”. Així de clar ho va exposar ahir el secretari general de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), Petteri Taalas, que en un comunicat oficial va fer públic el que era evident vistes les dades que s’han anat coneixent mes a mes durant aquest 2016: aquest any es tornarà a batre el rècord de temperatura a escala global. Així doncs, el 2016 passarà a ser l’any més càlid al planeta des que hi ha registres, i se superarà el rècord anterior, que era precisament del 2015. No només això, sinó que el rècord d’enguany serà el tercer consecutiu i el quart en cinc anys. A falta de les dades de novembre i desembre, les primeres estimacions fan pensar que la temperatura global d’enguany se situarà 1,2 graus per sobre dels valors de l’era preindustrial.
La dinàmica d’escalfament global de les últimes dècades és una realitat, però el que ha fet que les temperatures del 2015 i el 2016 s’hagin disparat clarament per sobre dels anys anteriors és probablement l’intens fenomen del Niño que va marcar el final del 2015 i l’inici del 2016. El sobreescalfament que periòdicament es produeix al Pacífic Oriental acostuma a provocar una febrada a la Terra quan apareix, i el fet que el Niño dels últims mesos hagi sigut el més intens que s’ha registrat mai fa pensar que ha jugat un paper destacable en els últims rècords. De fet, proporcionalment, les temperatures més exageradament altes del 2016 es van produir durant els quatre primers mesos de l’any, en els quals, segons dades de la NASA, la temperatura global de la Terra es va arribar a situar més d’un grau per sobre, ja no dels valors de l’era preindustrial, sinó fins i tot del període 1951-1980.
¿Aquest avançament de dades del 2016 té a veure amb la recent elecció de Donald Trump? Algú podria pensar que el fet que les dades s’hagin fet públiques precisament ara podria ser un moviment de les Nacions Unides per pressionar el nou president americà i evitar que faci passos enrere respecte al compromís sobre el clima de París. El cert és, però, que al juliol l’OMM ja va fer un primer avís sobre el pronòstic del 2016, veient que les temperatures dels primers mesos havien sigut clarament superiors a les d’anys anteriors. El 2015 el rècord que s’acostava també es va anticipar a finals d’octubre.L’anunci, això sí, es va fer públic a la Cimera de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic de Marràqueix, on també s’ha treballat un document sobre el clima dels últims cinc anys (2011-2015), publicat fa sis dies. A la cimera té previst assistir-hi avui el president espanyol, Mariano Rajoy, malgrat les queixes fetes públiques per diverses ONG com Oxfam Intermón i Greenpeace per la falta de compromisos de l’Estat en la lluita contra el canvi climàtic.
Més fenòmens extrems
Un dels objectius dels climatòlegs és avaluar amb la màxima certesa possible si l’escalfament global afavoreix l’aparició d’episodis extrems de calor o d’inundacions. Per això, s’han treballat 79 episodis concrets dels últims cinc anys i s’ha arribat a la conclusió que en més de la meitat hi ha contribuït l’escalfament global induït pels humans. Les onades de calor són el fenomen més clarament vinculat a l’escalfament global, fins al punt que alguns estudis han arribat a la conclusió que el risc de patir-ne una ha augmentat fins a deu vegades.
L’informe també ha exposat dades sobre els pols. Entre el 2011 i el 2015 l’extensió de gel de l’Àrtic ha sigut un 28% inferior a la mitjana del període 1981-2010. L’Antàrtida ha tingut un comportament invers. Durant la major part dels mesos estudiats, l’extensió de gel ha sigut superior a la dels últims 30 anys.
A més d’això, en l’últim any la concentració de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera també ha continuat augmentant. Si el 2015 es va superar per primer cop la barrera psicològica de les 400 parts per milió de CO 2 a l’atmosfera, els mesos del 2016 amb concentracions superiors a aquest llindar ja han sigut la majoria. La tendència continua a l’alça. Des de l’era preindustrial fins ara el nivell de diòxid de carboni a l’atmosfera ha augmentat de l’ordre de 120 parts per milió, i el més xocant és que la meitat de l’augment s’ha produït des del 1980 fins ara.
¿El 2017 continuarà el creixement exponencial de la temperatura del planeta? Acabat l’episodi del Niño, últimament hem entrat en una fase inversa, és a dir, una fase de Niña. El més probable és que l’inici del 2017 estigui marcat encara per un refredament del Pacífic Oriental que podria ajudar a fer que la temperatura reculi respecte als dos anys anteriors. La majoria d’indicadors fan pensar, però, que aquest serà un episodi feble i de curta durada.

diumenge, 13 de novembre del 2016

els ciutadans

Els ciutadans de Barcelona no en tenen prou, afortunadament, delegant als representants polítics cada quatre anys, a través del seu vot, la presa de totes les decisions sobre polítiques públiques. Actualment disposen de moltes maneres de dir-hi la seva, d’opinar i decidir sobre un munt d’aspectes que els afecten. D’entre les eines de participació que s’han posat en marxa últimament cal destacar tant el portal  Decidim.barcelona com el @decidimbcn, un nou canal de Twitter.
La nova plataforma Decidim.barcelona, que en molt bona part ha estat dissenyada justament a partir de les nombroses aportacions que han fet els barcelonins, recollirà a partir d’ara tots els processos participatius que es portin a terme des de l’Ajuntament de Barcelona. La plataforma té l’objectiu de ser un espai que promogui la transparència i la traçabilitat (és a dir, la possibilitat de fer un seguiment exhaustiu de les aportacions). Qualsevol ciutadà podrà saber com està construïda, reutilitzar-la o millorar-la.
Coproduir polítiques
“El Decidim.barcelona posa la tecnologia al servei dels processos democràtics per coproduir polítiques municipals entre la ciutadania i la institució. És una aposta per construir una ciutat més oberta i més democràtica”, afirma Fernando Pindado, comissionat de Participació de l’Ajuntament de Barcelona.
Els usuaris de la plataforma Decidim.Barcelona també podran participar al Metadecidim, un altre procés que es crearà per promoure una comunitat de persones que dissenyin col·laborativament el futur de la plataforma. L’àrea de Participació de l’Ajuntament ha organitzat unes jornades els dies 25 i 26 de novembre al Macba que duen per títol Metadecidim: I Jornades/Hackaton del desenvolupament participatiu del Decidim.barcelona.
Prova pilot
D’altra banda, als districtes de l’Eixample i de Gràcia, els ciutadans podran decidir a què dediquen una part dels pressupostos del 2018, també a través de la plataforma Decidim.barcelona. A l’Eixample, la ciutadania podrà proposar projectes vinculats al foment de la cultura, dones, feminismes i diversitat sexual i economia social i solidària, gent gran i qualitat de l’aire, per un import de 500.000 euros. Un equip tècnic farà l’avaluació econòmica de les propostes i, un cop feta, la ciutadania tornarà a participar-hi, seleccionant definitivament els projectes a dur a terme fins a arribar als 500.000 euros de despesa.
En el cas de Gràcia, es destinaran 150.000 euros perquè els ciutadans puguin triar quins projectes es duen a terme, dels àmbits del foment de la cultura, dones, feminismes i diversitat sexual i economia social i solidària, als barris del Coll, Vallcarca i els Penitents i la Salut. Els diferents eixos temàtics sobre els quals es podrà participar responen als àmbits prioritzats per la ciutadania a través del procés participatiu realitzat fa uns mesos per construir col·lectivament el Pla d’Acció de Districte (PAD).
Aquestes dues experiències de participació a l’Eixample i Gràcia suposen un avenç cap a un model de democràcia participativa i deliberativa, i busquen millorar la qualitat de la gestió municipal i treballar per la coproducció de polítiques públiques, a més de coresponsabilitzar la ciutadania en la presa de decisions pressupostàries.

LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA DECIDIRÀ EL NOU ÚS DEL TEATRE ARNAU
Quin ús ha de tenir el Teatre Arnau? Aquest va ser el propòsit de la jornada que va tenir lloc fa exactament una setmana, el 5 de novembre, i en què es van plantejar diverses possibilitats d’utilització d’aquest històric teatre del Paral·lel, situat a la confluència amb el carrer Nou de la Rambla. Construït a finals del segle XIX, el Teatre Arnau està tancat des de l’any 2004 i està en espera d’una reconversió, després que l’Ajuntament de Barcelona en va adquirir l’edifici l’any 2011.
La definició dels usos del Teatre Arnau és una llarga reivindicació de veïns i nombrosos sectors culturals. El procés participatiu per definir-ne l’ús es va engegar al maig passat i, ara, amb la seva inclusió en el Decidim.barcelona, s’obre la possibilitat que hi diguin la seva més sectors de la ciutat.
Mercat de Sant Antoni
D’altra banda, la ciutadania també podrà decidir els usos i la gestió dels espais veïnals situats a l’entorn del Mercat de Sant Antoni, i igualment a través de la plataforma Decidim.Barcelona. Aquest procés de participació es va iniciar abans de l’estiu amb sessions informatives als veïns. Les obres de remodelació d’aquest mercat més que centenari -va ser inaugurat l’any 1882 per l’alcalde Rius i Taulet- ja encaren la recta final. Amb la reforma, arribarà a tenir uns 10.000 m de superfície comercial. Hi haurà noves instal·lacions logístiques i nous serveis, i els veïns recuperaran els patis interiors del mercat com a places públiques.
*Pàgines d’informació de la ciutat realitzades amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona.

carles Capdevila

Carles Capdevila és periodista. Els lectors d’aquest diari el coneixen molt bé. L’ARA manté els valors de la seva empremta fundacional i continua endavant intentant ser com el país que volem: lliure, obert, exigent, creatiu i que s’ocupi de les grans i les petites veritats. Capdevila rebrà demà el Premi Nacional de Comunicació i a l’ARA vivim aquest reconeixement seu amb alegria.
Felicitats pel premi. Com el reps?
Em fa molta il·lusió per les dues coses que conté. D’una banda, el reconeixement a l’ARA, que per a mi és molt important: ja fa sis anys que hi som i encara ara em pessigo quan veig que existeix, que s’ha consolidat. De l’altra, el reconeixement al fet que parli d’educació i de la vida quotidiana. I també és una cosa de la qual estic molt content i que tampoc ha sigut sempre facilíssim. Moltes vegades ho utilitzen per ridiculitzar-te o treure’t pes. Però quan em donen un premi m’atabalo i penso “No t’ho creguis gaire, agafa’l des de la voluntat de servei de dir que ets un portaveu d’una sèrie de gent”.
Aquesta setmana, a la Nit de l’ARA, vaig tenir l’oportunitat de dir que aquest no és un diari cínic. I que assumim el risc que ens tractin de ser una mica ingenus.
Amb el temps penso que podria haver dirigit millor aquest diari, però hi ha una part de l’etiqueta de l’ARA -quan fem el diari dels nens o altres coses similars- que sempre l’he viscut com un orgull i que connecta amb la gent. A vegades el periodisme es mou entre el cinisme i la hipocresia de fer veure que ens escandalitzem amb coses que fomentem, com ara Trump. Vinga a denunciar que és una vergonya que hagi guanyat. Però si la tele només dóna ales a idiotes que criden...! A la televisió, com més brètol, més minuts tens. I ara ens posem les mans al cap dient que com pot ser que aquests siguin els valors... El periodisme està entre els poders i les persones, i crec que clarament ens hem equivocat perquè ens hem acostat més als poders que a les persones. Ara que porto setze mesos fora de la primera línia a vegades passo certa vergonya pel que fem els mitjans, en general. Ens estem oblidant de parlar de la realitat de les persones mentre convertim en protagonistes un circ de tertulians, polítics i declaracions.
Això es qualifica, amb sornegueria, com a benintencionat.
Els últims anys he llegit crítiques de coses que feia que deien que eren benintencionades: ho hem convertit en un defecte! Però per a mi la bona intenció és una virtut.
En aquest sentit, l’ARA és un petit tresor. Perquè els lectors responen quan fem coses una mica extraordinàries o estranyes segons el mercat. Com quan fem un dossier sobre les matemàtiques i és un dels diaris més llegits de l’any.
Un dels regals més grans de l’ARA és que és la primera feina a la vida en què si fas cas a l’audiència apuges el llistó. A la televisió, si vols tenir més audiència, a vegades l’has d’abaixar. A l’ARA vaig aprendre a ser més humil i dir que els lectors no són una massa: són persones intel·ligents i exigents.
Parlaves de Trump, però els populismes amenacen també Europa.
Les societats són cada vegada més iguals. A Catalunya tenim la sort que hi ha un projecte. Discutible i discutit, però un projecte en positiu i constructiu. El procés és molt difícil però sempre l’he definit com a irreversible i que dependrà de la persistència. Entrevistant els millors pensadors del món per al llibre de converses vaig arribar a la conclusió que s’ha acabat esperar una gran revolució i que ens ho arreglin. El més interessant que s’està fent són petites coses. Crec més en les ciutats, els pobles, les experiències cooperatives. Per a una família, una revolució és canviar la manera de menjar, els hàbits, les dietes. Són petites revolucions importants perquè van en contra de tota una societat de consum.
La revolució és responsabilitat individual.
Totalment, i per això reivindico les veritats íntimes. Crec que les úniques veritats d’aquest món que s’han definit com les de la postveritat són les íntimes: estar enamorat, estar malalt, ser voluntari d’un lloc.
A tots, en algun moment, la vida ens despulla i ens posa davant de les nostres veritats.
Els mitjans hem de decidir si volem ser un mirall del que passa o bé una ficció. La informació d’entreteniment ha sigut un risc molt gran, i alguns han convertit l’anàlisi en una mena de farsa i de teatret.
Abans parlaves del llibre que vas fer sobre els 11 pensadors que et posen davant de les veritats íntimes. Tria una idea.
Bauman em va dir que hem substituït la meritocràcia per la loteria. Hem creat una societat justa on tothom té oportunitats i oferim una societat on si tens molta sort i ets molt bo pots ser un Steve Jobs. Però has de ser molt bo i tenir molta sort. Hi ha gent molt bona que no té la xamba d’encertar el producte.
De vegades, els mitjans fan apologia de la ignorància.
S’ha creat un clima en què, si algú té molts estudis, malament. Aquesta apologia de dir que els llestos són el problema. També és culpa del fet que alguns llestos hagin dimitit, perquè no hi ha pensament crític o no n’hi ha prou. I els altres estan al servei de la banca i els poders financers i, per tant, contribueixen al sistema.
Fa uns anys estava de moda dir que això del periodisme estava mort. Però observo un retorn a la base: bones històries, periodisme llarg, mitjans multiplataforma però amb un paper ben editat... i recuperant la dignitat i la utilitat social.
Totalment. I els mitjans fundats per periodistes. I mitjans més petits i modestos. Hi ha una part d’esperança meva, i és que aquesta dictadura de l’algoritme i del que és viral, que s’assembla molt a la tele, acabi cansant. La sobredosi ho mata. Jo sóc fundador de l’ APM? i entenc que hi ha una quota de gent que cau i fa gràcia, però no pot ser la base.
Fugim de la voracitat de les notícies per intentar entendre.
Els tuits són fantàstics però són com els aforismes: m’agraden, però no són filosofia, són ocurrències. Per això, com deies, les històries llargues tenen recorregut. És una cosa que percebia des de l’ARA: hi ha molta gent que té moltes ganes d’aprendre. Perquè la crisi que hem viscut no és econòmica, sinó de valors.
Què has après personalment amb la frenada vital?
Hi ha la possibilitat de morir, i això ho fa més complicat tot. Aquests són els mesos en què més he après a la vida: em sento en una situació molt dura i, alhora, privilegiada. De cop ets més lúcid. De la majoria de pors que tenia quan dirigia l’ARA, ara no en tinc cap. En tinc de noves, esclar, que substitueixen les anteriors. Però sento que, com que els periodistes hem d’intentar ser portaveus, el que em passa ara m’acosta molt a una realitat quotidiana per a molts. Ara em defineixo com una persona que pateix. I el que més hi ha al món és justament gent que pateix: desnonats, refugiats, víctimes de guerres, malalts, persones amb depressions... M’interessa la gent que pateix i la gent que té cura de les persones. Si tinc futur periodístic, voldria especialitzar-me a parlar de les persones que tenen cura de les persones.
Estàs connectat a la vida sense els artificis que despisten...
Però, de fet, no sé què faria sense escriure un article cada dia. M’ajuda i em fa de teràpia. Hi ha articles que faig ara que fa un any no hauria fet mai, que pensava que eren coses molt petites i ara em semblen molt grans. El periodisme ens canvia també la mirada. A vegades, escriure sobre un detall costa més.
Menys pors, doncs, i menys vergonyes.
Quan vius més a flor de pell et despulles més. M’ha passat la vergonya del què diran. Arribar a la ment de la gent, més o menys, és a l’abast de tothom, però arribar al cor és més bèstia. I això jo no ho hauria fet si no estigués fumut. He necessitat estar malalt per descobrir les infermeres. Per a mi eren igual de transparents que per a tothom.
Tots els que escrivim tenim les nostres dèries.
Els articles són apunts en directe. És un pensament en brut, poc sedimentat, així que trobo molt generosos els lectors que tinguin la paciència d’aguantar això. Preparo un llibre per al febrer, amb una selecció d’entre 3.000 articles, que em fa molta il·lusió. Tinc ganes que sigui una mena de resum de les meves dèries, de les coses que m’interessen.
Què vols que aprenguin de tu els teus fills?
Estic intentant recuperar els valors del meu pare. És una persona molt humil, molt treballadora, benhumorada i positiva. Quan el meu pare passa per un lloc i se’n va, la gent està més contenta. I això és transformar la societat.

divendres, 11 de novembre del 2016

monstres

L'ombra del cas Marc Dutroux plana sobre Enemigo público. Aquesta sèrie belga engega amb la sortida de la presó d'un assassí pedòfil, Guy Béranger, un cop ha complert la condemna de 20 anys. Per petició pròpia, Béranger entra en un convent on vol iniciar el noviciat. El monestir se situa en un petit poble de les Ardenes, Vielsart, on la notícia de l'arribada del criminal cau com una bomba. Quan al cap de poc apareix una nena assassinada, els ànims s'escalfen de debò. La Chloé, la policia vinguda de Brussel·les per vetllar per la seguretat de Béranger, es fa càrrec del cas. Al llarg de deu capítols, la sèrie ressegueix la investigació d'aquest infanticidi i d'altres que es produeixen a la zona...
La ficció televisiva de la Bèlgica francòfona s'ha posat les piles en poc temps. L'atmosfera d'Enemigo público entronca ambla de pel·lícules belgues recents com Bullhead, el thriller rural de Michaël R. Roskamque va donar a conèixer internacionalment a Matthias Schoenaerts. Però el referent televisiu de la sèrie és clar: el model danès. El procedimental nord-americà és molt conservador. Ho és en l'estructura formal. Cada capítol repeteix la mateixa plantilla narrativa, des de l'aparició d'un cadàver d'algú que ha mort en circumstàncies grotesques fins a l'epíleg en què els protagonistes celebren la resolució del cas. Però també en el rerefons polític. En aquestes sèries, la víctima no és més que un recurs narratiu per posar en marxa la investigació que enganxa els espectadors. El crim es resol satisfactòriament, de manera que l'espectador pot anar a dormir amb la tranquil·litat que s'ha reestablert un statu quo que no es qüestiona. En els procedimentals nord-americans, els culpables ho són sempre al marge i contra el sistema. Se'ls pot eliminar o retirar sense remordiments.
Amb The Killing, la ficció danesa va demostrar que la responsabilitat d'un crim pot ser col·lectiva malgrat que la seva execució hagi sigut individual. El mèrit del model danès de ficció televisiva ha sigut oferir un grapat d'obres que compleixen amb les característiques de les sèries més addictives però al mateix temps serveixen de mirall dels errors, mancances i punts foscos de la societat i del sistema.
Enemigo público s'adapta a aquest model. Aquí l'arribada d'un monstre assassí de criatures esdevé el detonant per a l'emergència dels dimonis amagats en una comunitat petita. Alhora es plantegen temes com el perdó social, la possibilitat de redempció i la pulsió violenta dels grups humans. La sèrie podria polir aspectes massa trillats del gènere, com els dos llocs comuns recurrents en la ficció contemporània que arrossega la policia protagonista: trauma infantil i obsessió per la feina. També fa una mica de trampa amb la referència al cas Dutroux. Els crims d'aquest pedòfil van posar en evidència que les institucions belgues havien fallat en la seva obligació bàsica de protegir els propis ciutadans. Però aquí es prefereix escrutar el costat monstruós dels ciutadans comuns més que analitzar les mancances del sistema. Malgrat tot, Enemigo público no deixa de ser un bon exemple de com el model danès es pot reproduir amb èxit i accent propi en altres països europeus delerosos d'oferir des de la televisió pública una ficció alhora entretinguda i punyent.

dimecres, 9 de novembre del 2016

festivals de novembre



L’embús de festivals de cine al novembre
  16
1  
És el nus de la Trinitat dels cinèfils. Al mes de novembre, la proliferació de festivals de cinema a Catalunya assoleix un nivell crític que provoca un embús en el calendari. Aquest cap de setmana coincidiran nou mostres o festivals en territori català: la Mostra de Cinema Àrab, el Casa Àsia Film Fest, el Memorimage, el Choreoscope Festival de Cinema i Dansa, el Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, el Most Festival, el Festival de Cinema de Terror de Molins de Rei, el CineBaix i El Meu Primer Festival. I no són les úniques cites cinèfiles del novembre: acaba de clausurar-se l’In-Edit, dilluns que ve arrenca l’Alternativa i encara s’està celebrant el FICMA. El novembre acull una quinzena de festivals, una xifra que al desembre cau a dos i al gener marca un zero rodó.
La saturació de festivals a la tardor, especialment durant els mesos d’octubre i novembre, pot respondre a circumstàncies tan diverses com la disponibilitat dels auditoris o el costum, però en la majoria de casos ve determinada pel calendari d’ajudes públiques, que es convoquen a principis d’any i no es resolen fins al maig o al juny en funció de l’administració. Els festivals, doncs, no saben amb quins recursos econòmics comptaran fins a mitjans d’any, així que per qüestions de planificació i tresoreria la majoria acaben desplaçant la celebració a l’últim trimestre, tot evitant coincidir amb les dates de Sitges i amb el pont de la Constitució. Així, en un mes i mig s’acaben celebrant tants esdeveniments com la resta de l’any. L’aposta de Barcelona per un model atomitzat de festivals en lloc de concentrar els recursos en una sola cita es veu qüestionada quan les diferents cites s’acaben fent la competència les unes a les altres. Dit d’una altra manera: hi ha molta diversitat de temàtiques, gèneres i cinematografies, però nul·la diversitat de dates.
Marta Rodríguez, gerent de la coordinadora Catalunya Film Festivals, reclama per als festivals la figura del conveni marc, un acord entre administracions que garantiria els ingressos públics a dos anys vista. “Aportaria estabilitat al festival i li permetria créixer i no estar tan condicionat pel calendari de les ajudes”, afirma. El D’A Festival d’Autor, l’Animac i el DocsBarcelona són alguns dels pocs festivals que assumeixen la incertesa econòmica i se celebren durant la primera meitat de l’any. Però en un context de precarització de la cultura per la crisi i el descens de les aportacions públiques, cada vegada seran menys.
Mostra de Cinema Àrab
No és habitual que una pel·lícula del 1978 inauguri un festival de cinema del 2016, però es tracta d’ Alyam, alyam (1), un clàssic del cinema marroquí que presentarà el seu director, Ahmed el Maanouni, també autor de la mítica Transe. La resta del programa, marcat per l’exili i la immigració, inclou títols com la siriana Un assetjat com jo, de Hala Alabdalla, i la kurda Abans de la nevada, de Hisham Zaman. El Marroc serà aquest any el país convidat de la mostra, que tindrà lloc a la Filmoteca.
Casa Àsia Film Festival
Els Cinemes Girona i el CaixaForum acullen l’extensa i bigarrada programació de l’únic festival de cinema asiàtic de Barcelona. Més de 70 títols de moltes cinematografies obscures (Malàisia, Singapur, el Kazakhstan, etc.), però també algunes de les joies cinèfiles de la temporada: Yourself and yours (2), del coreà Hong Sang-soo; el documental xinès Path of soul, de Zhang Yang, i la comèdia Hunt for the wilder people, del neozelandès Taika Waititi.
Festival de Cine de Terror de Molins de Rei
Amb les mutacions com a leitmotiv, el festival de Molins de Rei celebrarà els 30 anys de La mosca de Cronenberg i projectarà alguns dels films més terrorífics de l’any: The neon demon, de Nicolas Winding Refn, la sensació iraniana After Shadows (3) i La autopsia de Jane Doe, premiada a Sitges.El curt Xmile es projectarà adaptat per a persones amb deficiències visuals i auditives.
El Meu Primer Festival
¿Un dels millors films de l’any pot inaugurar un festival pensat per a nens de 2 a 12 anys? Si és La vida d’en Carbassó (4) sí. Aquesta joia animada en stop motion sobre els nens d’un orfenat és un conte infantil amb una sensibilitat ben capaç d’emocionar els adults. La programació inclou altres títols com El regal de Molly Monster i La gran cursa del formatge, així com tallers, cinefòrums i programes de curtmetratges.
L’Alternativa
Fent honor al seu nom, L’Alternativa obrirà aquesta edició amb una conferència: David Harvey parlarà del repte del turisme, un tema que serà un dels eixos del festival. També hi haurà pel·lícules esperades: la premiada Mimosas, d’Oliver Laxe; el documental Austerlitz, de Sergei Loznitza, sobre el turisme en camps d’extermini nazis; el nou treball de Lluís Galter, La substància ; una retrospectiva de Maurice Pialat, i el film-assaig de Laurie Anderson sobre la mort, Heart of a dog (5).