dissabte, 26 de novembre del 2016

Trump a Moldavia

Puc assegurar que sense la victòria de Donad Trump les eleccions del diumenge 13 de novembre a Moldàvia i a Bulgària haurien pogut ser irrellevants. Unes d’aquestes eleccions que als periodistes ens costa de vendre als caps. Moldàvia? Bulgària? L’únic al·licient podria haver sigut -amb la guerra civil a Ucraïna encara pròxima- saber què es mou en una Moldàvia encara mig satel·litzada per Moscou, però amb tractes amb Brussel·les. De Bulgària hauria pogut interessar l’arrelament europeista d’un país de la Unió Europea on el Kremlin havia arribat a instal·lar la gran “delegació” del KGB al sud-est d’Europa. Ha resultat, però, que l’ona expansiva del terratrèmol Trump va provocar rèpliques a les urnes moldaves i búlgares.
El 52% dels vots aconseguits pel líder russòfon de Moldàvia, Igor Dodon, donen al país l’oportunitat de resituar-se en l’òrbita d’un Putin amic de Trump. Un Putin que, de ben segur, aixecarà els càstigs per haver signat un acord comercial amb la UE. Moldàvia, l’antiga Bessaràbia romanesa que Stalin és va quedar pel pacte Mólotov-Ribbentrop, difícilment complirà l’anhel d’esdevenir més europea que no pas eurasiàtica. A Bulgària els resultats de les eleccions -menys esperats encara que a Moldàvia- han donat la presidència de la república -amb gairebé el 60% dels vots- al general Rumen Radev, un aviador que no amaga gens la seva veneració per la Rússia de Putin i que potser enyora els temps en què Bulgària era considerada “la setzena” república de l’URSS.
Intensos, doncs, els moviments de fons a l’est d’Europa, fins al punt de fer emergir resultats electorals que, tant pels percentatges com per la lectura que imposa el context, s’han incorporat a aquesta narració d’incerteses que té com pròxim episodi les eleccions presidencials a Àustria del 4 de desembre que podria guanyar l’extrema dreta. Amb ultres declarats a Viena, Budapest i Varsòvia i partits pro Putin arribant al poder, l’Europa central i oriental bascula cap a un incert autoritarisme de contorns populistes. I que podria ser la coreografia d’avantsala de la presidència ultra de Marine Le Pen a França.
Tandem Duguin-Soral
La disposició dels actors en tots aquests escenaris fa inevitable associar el panorama general amb l’anomenada Quarta Teoria Política, també coneguda com la Quarta Posició, exposada el 2009 per l’ideòleg ultranacionalista rus Aleksandr Duguin, autor del pamflet Per un feixisme roig sense fronteres. Activista d’ambients ultradretans i també comunistes i del KGB, Duguin és ben rebut al Kremlin i Putin se l’ha escoltat amb atenció pel que fa a Ucraïna i Crimea. Amb tot, l’actual ventada populista no ha sigut gestada per la Quarta Posició: no té prou estructura a gran escala. Sí que és versemblant, però, que Duguin i els seus aliats -com ara Alain Soral, l’exmilitant del PC francès i actualment enquadrat al Front Nacional- estiguin observant atentament els escenaris sorgits per la sacsejada Trump. I esperen. La idea de la Quarta Posició seria desplegar la seva oferta de feixisme roig, amb embolcall d’urnes i dinàmiques populistes un cop amortitzada la democràcia representada per la Unió Europea, que Putin vol esborrar del mapa mentre Trump mira cap a una altra banda. Els que, en nom de la democràcia, van imposar l’austeritat a una societat ofegada per la depressió econòmica, comencen a adonar-se com aquella cura de cavall no els sortirà de franc.

anoeta

Anoeta s’ha convertit durant l’últim lustre en el territori futbolístic més hostil de tot Espanya per al Barça. Fa pràcticament una dècada que el conjunt català no guanya a Sant Sebastià. De fet, el millor equip de la història, ja sigui amb Pep Guardiola o Luis Enrique a la banqueta, no ha aconseguit sumar els tres punts en la seva visita a l’estadi de la Reial Societat. Amb altres paraules, Leo Messi només ha vist guanyar el Barça una vegada a Sant Sebastià, l’any 2007. I jugadors com Sergio Busquetsmai hi han guanyat. Gerard Piqué, en canvi, ha celebrat una victòria des de la banqueta d’Anoeta, però ho va fer vestint el xandall del Saragossa.

En aquest advers escenari, per tant, el Barça haurà de sobreviure demà. No hi ha marge d’error, ja que una nova ensopegada, lligada a un triomf del Reial Madrid contra l’Sporting de Gijón, podria situar els catalans a 7 punts de distància dels blancs a només una setmana del clàssic del Camp Nou. Tot i que falta molta Lliga, el vestidor és conscient que punxar demà seria posar en safata el campionat als homes de Zidane.
Precedents gens optimistes
En les últimes 7 visites a Sant Sebastià el Barça ha sigut incapaç de guanyar: sis partits de Lliga i un de Copa. I això que fins a dues vegades l’equip blaugrana s’havia avançat per 0 a 2 al marcador. El primer cop, amb Guardiola, la Reial va aconseguir igualar, i la temporada 2012-2013, amb Tito Vilanova, els locals van capgirar l’electrònic per acabar imposant-se 3 a 2 amb un gol final d’ Imanol Agirretxe.
Però no es tracta només d’una malastrugança passatgera, inherent a la millor generació de futbolistes de la història del Barça. Històricament les visites a Atocha primer i després a Anoeta han acostumat a acabar malament per als blaugranes. És el pitjor camp d’Espanya, d’entre els històrics, després del Santiago Bernabéu. El Barça només ha guanyat jugant com a visitant 1 de cada 4 partits disputats contra la Reial Societat. Un percentatge lleugerament superior a l’aconseguit contra el Madrid: en el 22% dels duels a la Castellana la balança s’ha decantat del costat català. Lluny queden, per exemple, els números del derbi contra l’Espanyol i del València, amb un 37% i 40% de victòries culers respectivament.
La pitjor ratxa
Entre els anys 1958 i 1977 el Barça va encadenar 14 partits consecutius sense sumar els dos punts a Atocha. Era l’època negra dels catalans, que havien deixat enrere l’etapa d’esplendor de l’equip de les Cinc Copes que va regnar a Europa a principis dels 50. De fet, la millor ratxa va arribar just després dels anys d’or de Ladislau Kubala, ja que entre el 1953 i el 1958 es van aconseguir cinc victòries en sis partits.
Als anys 90 Sant Sebastià va tornar-se a convertir en territori hostil. Fins i tot el Dream Team de Johan Cruyff, en els quatre anys gloriosos entre el 90 i el 94, no va saber guanyar quan visitava els txuri-urdin. Amb l’holandès el Barça sempre va marcar a Atocha, però, durant els quatre anys de títols consecutius, mai va poder celebrar el triomf.
La primera raó d’aquesta dificultat que troben els blaugranes cada vegada que es desplacen fins al País Basc és ben simple. “La Reial juga molt bé a futbol”, resumeix l’extècnic blanc-i-blau Jabo Irureta. “Els agrada portar la iniciativa del joc, és un equip que se supera quan juga a Anoeta”, afegeix Irureta, que l’any 1997 va derrotar el Barça assegut a la banqueta de la Reial Societat. Per al veterà entrenador d’Irun, hi ha també un component “emocional” molt gran, ja que el públic local dóna suport al seu equip “més” que en altres partits contra equips grans. Una qüestió que també destaca Alberto López, que va defensar la porteria basca durant 13 anys: “Per les dimensions del terreny de joc i com està la gespa, hauria de ser un camp propici per al Barça, però la motivació dels jugadors locals per batre un rival com el Barça ho capgira, són partits especials”. A més, afegeix, “a vegades, com passa aquest any i ha passat recentment, el partit coincideix amb un calendari carregat per al Barça, que ve de competicions europees i això pesa”.
El gran detonant del triplet
Però, en l’imaginari culer més immediat, Anoeta s’ha convertit també en un escenari cabdal per entendre la història recent del club. El 4 de gener del 2015 el Barça de Luis Enrique va tocar fons. Messi, que va sortir des de la banqueta, va enfrontar-se amb el tècnic asturià l’endemà del partit. Els esdeveniments es van precipitar. El director esportiu, Andoni Zubizarreta, va ser cessat per les declaracions que va fer a la llotja de l’estadi basc. Josep Maria Bartomeu va convocar eleccions per a l’estiu. Una sacsejada terrible a la institució, que semblava que avançava sense rumb, però que va acabar només sis mesos més tard amb un triplet. El Barça ho va guanyar tot. Anoeta va ser el detonant perquè les peces s’alineessin.
Aquest any la situació és més límit. El Barça ha de sumar els tres punts per no despenjar-se al campionat, i ho ha de fer contra un equip, el d’ Eusebio Sacristán, que és ara mateix cinquè, a només quatre punts dels culers. Un repte més per a la millor generació de jugadors del Barça. Un repte encara pendent.

el cul llogat

El turisme ha crescut arreu del món. En part, per la incorporació de turistes de països emergents, com la Xina; en part, perquè la caiguda del preu del petroli ha abaratit el transport. Que l’euro baixés va acabar convencent els europeus de quedar-se al continent. La crisi va abaratir els preus a casa nostra i ens vam tornar competitius. I com que els països d’on vénen els nostres turistes han anat sortint del forat, hi ha més alegria.
Per acabar-ho d’arrodonir, la competència és un erm. Egipte tenia 14 milions de turistes internacionals abans de la Primavera Àrab. Tunísia, set. Grècia, enmig del seu caos, va perdre’n un 8%. França, després dels atemptats de Niça i París, un 16%. Fins i tot Turquia ha vist com el fallit cop d’estat i la reacció autoritària d’Erdogan li causen caigudes del 30%. Un estudi del BBVA calcula que el 35% de l’increment del turisme a Espanya es deu a la tensió geopolítica.
L’increment no és menor: tres anys consecutius de rècord. El 2015 Espanya va rebre 68 milions de turistes, Catalunya en va rebre 19, i Barcelona, gairebé nou. El mateix dia que Colau anunciava la multa a Airbnb es van publicar les dades d’increment d’ocupació hotelera: un 3%. I els turistes creixen a un ritme superior al 4%.
Tot això és salvatge i en part conjuntural. És difícil predir què passarà: ¿ens atraparà el caos o tornarà l’estabilitat arreu? Les administracions estan superades. Just quan les Terres de l’Ebre o el Pirineu comencen a notar un increment prou fort per donar-se cops a la panxa, la ciutat de Barcelona rebenta les costures. L’equip de l’alcaldessa Colau, que es va presentar amb un programa que no només deia que volia lluitar contra els problemes d’habitatge i els efectes nocius del turisme, sinó que va vendre’ns que el problema era de voluntat política, s’ha trobat, a més, amb la disrupció de l’economia “col·laborativa”.
Airbnb és el primer dels conflictes, però no serà l’últim. Uber, Wallapop, Github, fins i tot Twitter i Facebook, són exemples de com el mercat digital destrueix antics monopolis i ofereix un servei difícil de batre. La pregunta de fons és si aquests nous serveis poden ser regulats de la mateixa manera que els serveis que substitueixen.
L’infractor és qui posa el pis a la infraestructura d’Airbnb, no la plataforma
Un exemple és la multa que l’Ajuntament de Barcelona ha posat a Airbnb: els multen perquè a la seva web de pisos n’hi ha molts que no estan registrats com a turístics. Però no fa ni sis mesos la Comissió Europea va emetre un informe que diu que aquesta mena de plataformes poden “quedar exemptes de responsabilitat per la informació que emmagatzemen en nom de qui ofereix el servei”. L’infractor és qui posa el pis a la infraestructura d’Airbnb, no la plataforma, segons aquesta interpretació. Però la novetat de la situació, i la irreversibilitat del futur que ens porta, obliga a ser escèptic amb totes les posicions, també la de la UE, que no és pas vinculant. De fet, Nova York, San Francisco i Berlín estan en litigi polític amb Airbnb, i alhora Airbnb ha signat acords amb 200 ciutats, incloent-hi París i Amsterdam, i en alguns llocs és clau per recaptar taxes turístiques (cosa que Junqueras preveu als pressupostos).
El debat és complex: ¿l’aparició d’Airbnb encareix el mercat de lloguer, com diuen els regidors de Colau i les immobiliàries locals, o posa al mercat habitatges desocupats i a la llarga justament té l’efecte contrari, com diuen els economistes? A Airbnb li interessa rebaixar molt les condicions d’entrada al mercat; si hi afegeixes paperassa, els ensorres i envies el negoci al mercat negre, que és on era i on serà. Als hotelers els interessa que l’Ajuntament tracti Airbnb com els tracta a ells -i els multi-, frenar-los i guanyar temps per, amb sort, adaptar-se, com ja passa amb els hotels de Nova York, cada cop més semblants a pisos d’Airbnb.
El problema de l’habitatge a Barcelona és d’oferta, i la demanda no té pinta de baixar, encara menys la turística
Dels 20.000 anuncis que té Airbnb a Barcelona, ¿quants són pisos, 10.000? El problema de l’habitatge a Barcelona és d’oferta, i la demanda no té pinta de baixar, encara menys la turística. Els efectes nocius del turisme a Barcelona superen amb escreix el que un conflicte entre Colau i Airbnb pugui significar. També els beneficis. El xoc de l’economia “col·laborativa” va més enllà de fer metàfores des de les regidories per escalfar els ànims dels veïns frustrats.
Ara que ningú no li aprova el pressupost municipal, un mes després d’una suposada reunió “constructiva” entre Ajuntament i empresa, això té tota la pinta d’una barreja de cortina de fum i masturbació ideològica. El camp de joc permet moltes posicions i un magnífic debat, però derivem cap al dogmatisme. I s’enganya la gent sobre les causes del que ens passa, per dissimular la impotència. Quan Airbnb recorri la multa, que Pisarello munti una reunió. Obrim la conversa. Ahir.

dimecres, 23 de novembre del 2016

Vidal no els hi Quadras

El Tribunal Suprem espanyol ha sancionat el jutge Santiago Vidal amb tres anys de suspensió perquè ha redactat una Constitució catalana. Això és “una falta molt greu”, que suposa un “menysteniment inexcusable en el compliment dels deures judicials”. Sort que no la va gravar en audiovídeo.
Però per què seria un menysteniment (inexcusable) en el compliment dels deures judicials la redacció d’una Constitució catalana? No ho ha fet pas en l’horari de feina. Ho ha fet en el temps lliure. Potser, per fer-ho, ha menystingut, justament, els deures conjugals. En el temps lliure, un jutge pot dedicar-se a diverses tasques, entre elles redactar.
Trobo que suspenent el jutge tres anys per haver redactat aquesta Constitució catalana estan donant-li un valor simbòlic
¿Redactar la Constitució catalana és una falta molt greu perquè és la Constitució catalana o perquè redactar, en si, és una falta molt greu? Si redactar en si és una falta molt greu que t’impedeix de fer la feina de jutge, llavors han de suspendre els jutges poetes i escriptors. Si resulta que no, que redactar qualsevol cosa (com per exemple redactar la Constitució del planeta del Petit Príncep) no és un delicte però redactar la Constitució catalana sí, ¿llavors la falta greu ve donada per la catalanitat de la Constitució? ¿O perquè redactant una Constitució catalana el jutge està ajudant a fer possible la independència de Catalunya, cosa que, per als camarlencs del regne de Felip, és il·legal? Llavors, el Tribunal hauria de suspendre molts altres servidors públics per, posem per cas, haver enviat whatsapps de suport al jutge Vidal o per haver-se llegit la Constitució redactada pel jutge.
Trobo que suspenent el jutge tres anys per haver redactat aquesta Constitució catalana estan donant-li un valor simbòlic. Per a ells no és un joc. I si no és un joc estan dient-nos que ens consideren “un altre país”. Ara, simplement, procuren posar molta maionesa al damunt del filet només perquè els nens no notin que és peix i se l’empassin

dimarts, 22 de novembre del 2016

baixa maternal

Una recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha declarat que la prestació per maternitat -o paternitat- que paga la Seguretat Social no ha de tributar a l'impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF).
La sentència, a la qye ha tingut accés l'ARA i que avança aquest dilluns el diari 'Cinco Días', considera que la prestació de maternitat –les 16 setmanes de baixa que paga la Seguretat Social– entra dins les rendes exemptes de l'IRPF, en contra de la posició que sempre ha mantingut Hisenda, que s'havia de tributar per a aquest diners.
En el cas concret de la sentència, el tribunal dóna la raó a una dona que va demanar la devolució de 3.135 euros que havia tributat com a IRPF per una baixa de maternitat en la qual va rebre una prestació d'11.679 euros.
Fins ara Hisenda sempre havia mantingut que aquest tipus de prestació està sotmesa a tributació per IRPF, fins al punt que, arrel d'una campanya que es va moure per SMS i Whatsapp fa un temps, va emetre una circular que recordava que aquestes prestacions havien de tributar.
Però la sentència de la secció cinquena del Tribunal Superior de Justícia de Madrid ho interpreta d'una forma totalment diferent. El tribunal es fixa en l'article 7 de la Llei de l'IRPF del 2006, que en el tercer paràgraf de l'apartat h diu que "estaran exemptes les demés prestacions públiques per naixement, part o adopció múltiple, adopció, fills a càrrec i orfandat" i a continuació en el quart paràgraf indica que "també estaran exemptes les prestacions públiques per maternitat percebudes de les comunitats autònomes o entitats locals".
Segons la sentència, la prestació de maternitat "ha d'estar forçosament inclosa en el tercer paràgraf de l'article 7 h de la Llei de l'IRPF". Aquesta interpretació la fa el tribunal perquè el tercer paràgraf reconeix el benefici tributari "de caràcter general" i el que fa el quart paràgraf es ampliar aquest benefici fiscal a les prestacions que donin altres administracions, com poden ser les comunitats autònomes o ens locals.
El tribunal és plenament conscient que va en contra de la posició que fins ara havia mantingut l'Agència Tributària, ja que en la sentència diu que "la interpretació que realitza l'AEAT de la regulació legal no és encertada", ja que es queda només en el quart paràgraf, deixant exemptes les prestacions de comunitats autònomes i ens locals, "sense tenir en compte la redacció del tercer paràgraf".
No crea jurisprudència
La sentència només afecta aquest cas concret, no crea jurisprudència ni obliga l'Agència Tributària Estatal a modificar el seu criteri, que es basa que aquests diners han de tributar. Però amb un tribunal a favor de la devolució, s'obre la porta que moltes més mares (i pares que hagis gaudit part o tot el permís) demanin la devolució d'aquestes tributacions.
Això, no obstant, obligarà a presentar recursos davant diverses instàncies en un procediment que s'allarga en el temps. En el cas de la sentència dictada ara, la dona va presentar un recurs davant l'Agència Tributària, primer, que no li va donar la raó, i després davant el Tribunal Econòmic Administratiu, que tampoc li va acceptar, fins que va arribar al Tribunal Superior, que ha decidit a favor seu.
Segons ha explicat a Catalunya Ràdio Jordi Baqués, delegat a Catalunya de la Associació Espanyola d'Assessors Fiscals, en qualsevol cas només es podria reclamar les quantitats tributades des del 2012, ja que abans haurien prescrit. A més, ha indicat que els contribuents sempre haurien de pagar primer i, en tot cas, presentar després la reclamació. Una reclamació que en primera instància s'hauria de fer davant del Tribunal Econòmic Administratiu i, en cas de ser desfavorable la resolució, presentar un recurs contenciós administratiu.
Per a Joan Carles Trujillo, director del departament laboral de Martínez Comín Consultores, s'ha de tenir en compte que el Tribunal Suprem podria tombar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid. A més, aquest advocat recorda que en el cas de la sentència, la dóna reclamava 3.135 euros que havia tributat per una prestació de més d'11.600 euros per 16 setmanes de baixa maternal. Una quantitat que surt a compte perquè segurament cobrava el màxim de prestació, però en la majoria dels casos les quantitats són molt menors i, difícilment, "sortiria a compte una reclamació".

lluny del camp nou

El vestidor del Camp Nou és massa petit per al gruix de futbolistes que es formen a La Masia i arriba un moment que, a contracor, molts han de fer les maletes. A fora els espera un camí ple d’entrebancs. Desapareix l’entorn que els ha acollit durant la seva etapa de formació. S’acaben les comoditats de La Masia i comença el que segurament és el procés més complicat: el d’adaptar-se a un futbol que normalment no té res a veure amb el que han estat practicant durant tants anys a la Ciutat Esportiva. “Per a ells és un món totalment diferent. No hi ha cap equip que sigui com el Barça”, destaca Luis Enrique.
La història blaugrana està plena de jugadors que han arribat al primer equip però no s’hi han pogut consolidar. Els exemples més recents són els de Sandro Ramírez, Munir El Haddadi i Sergi Samper. Tots tres tenien contracte, però també una barrera que els impedia gaudir de minuts. El sentit comú els empeny a marxar i aquest estiu han deixat el club. “És que si l’entrenador et diu clarament que no jugaràs, no tens altra alternativa que buscar-te la vida fora”, diuen des del seu entorn. “Però s’ha de ser realista. Si es marxa, és molt difícil tornar”. Dels tres, qui millor ho porta és Sandro, que precisament torna demà al Camp Nou amb el Màlaga. “M’ha costat adaptar-me a un estil diferent, però estic satisfet, els gols han arribat”, deia a la premsa andalusa el davanter.
"M'ha costat adaptar-me a un estil diferent, però estic satisfet, els gols han arribat"
SANDRO RAMÍREZJUGADOR DEL MÀLAGA
Encara que no tothom ha tirat la tovallola. L’exemple més clar és el de Sergi Roberto, lateral dret titular del primer equip. Avui gairebé tot semblen flors i violes, però el jugador de Reus no oblida els dos anys d’ostracisme que va passar al club, entrant en molt poques convocatòries i jugant pocs minuts i en partits de poca exigència. Ell mateix ha reconegut, en cercles íntims, que va ser un calvari que no desitja a ningú. Un altre cas, menys positiu, és el de Jordi Masip. Va pujar del filial el 2014 per ser el tercer porter del Barça. Però quan a l’estiu va marxar Claudio Bravo, en comptes de passar a ser el suplent de Ter Stegen va veure com el club decidia contractar l’holandès Jasper Cillessen.
Aprendre a volar fora de La Masia
Els jugadors que han tastat aquesta experiència ho corroboren. “Quan surts del Barça fa molt de fred i no ho saps fins que ja has marxat”, reflexiona Marc Crosas. En el seu cas va marxar cedit a l’Olympique de Lió el 2008 i després va passar per les lligues escocesa, russa i mexicana abans d’aterrar al Tenerife, de la Segona A, on juga des de l’estiu. “Al Barça et preparen per poder jugar entre els millors, però, curiosament, aquesta exigència pot crear problemes per adaptar-te a altres estils on prioritzen que defensis, mantinguis la posició o et tanquis per defensar un 0-0. Pots patir un xoc cultural”.
"Al Barça, les ocasions te les donen fetes. A fora t'has de buscar els teus propis gols"
ORIOL RIERAJUGADOR DE L'OSASUNA
La seva experiència és similar a la d’ Oriol Riera, que va rescindir el contracte el 2006 i va reciclar-se com a futbolista a la Cultural Leonesa de Segona B. Avui és titular a l’Osasuna. “A La Masia et preparen per jugar al primer equip, a nivell tècnic, tàctic i mental. I quan en surts has de saber canviar de xip. Al Barça, les ocasions te les donen fetes. A fora t’has de buscar els teus propis gols. Jo vaig trigar tres o quatre mesos a adaptar-m’hi”, explica. “Al Barça és toc, toc, toc… així que en qualsevol lloc on vagis serà diferent. T’hi has d’adaptar. Si no, estàs fotut. Si no corres, no la toques, no lluites, no pots créixer! -afegeix Àlex Corredera, que va deixar el filial blaugrana el 2015 per jugar al segon equip del Deportivo-. Fora del Barça has de treballar molt sense pilota, perquè no sempre tens tant la possessió”, afegeix.
Sandro va rescindir el contracte i va fitxar pel Màlaga, on és un fix a l’onze titular i ja ha marcat cinc gols. Dels tres, és l’únic que es va desvincular totalment del club. Munir va marxar en condició de cedit al València, amb una opció de compra, on ha viscut de prop l’enrenou als despatxos del conjunt xe i ha patit un canvi d’entrenador traumàtic. Per ara, al futbolista d’origen marroquí no li van gaire bé les coses, té un paper secundari a l’onze de Prandelli i només ha marcat un gol, curiosament en el partit contra el Barça. El tercer cas, i també el més nostàlgic, és el de Sergi Samper, que juga cedit al Granada. La seva situació és especial perquè va ser el segon futbolista a complir totes les etapes de formació -des de la FCB Escola fins al primer equip-, seguint el camí del primer a fer-ho, Martí Riverola. “El Barça és una bombolla. A fora fa molt fred, costa adaptar-t’hi”, diu l’ara jugador del Foggia, de la Segona B italiana.
"El Barça és una bombolla. A fora fa molt fred, costa adaptar-t’hi"
MARTÍ RIVEROLAJUGADOR DEL FOGGIA
A principis de temporada, Samper va renovar fins al 2019, i va passar a tenir fitxa del primer equip. Al club parlaven d’ell com el relleu natural de Sergio Busquets. Però la teoria no s’ha traslladat a la pràctica, almenys de moment. “És jove i té talent, però també té moltes coses a millorar”, deia el mateix Busquets. Després de veure com gairebé no tenia minuts a la pretemporada, i de parlar-ne directament amb Luis Enrique, Samper va acceptar marxar al Granada, seduït per una trucada del tècnic Paco Jémez.
El gir inesperat de Sergi Samper
Però a Samper li va sortir un inconvenient que no podia preveure: un mes després de començar la temporada, el Granada feia fora Jémez. El seu relleu a la banqueta, Lucas Alcaraz, té un concepte del futbol diferent i, per ara, Samper no està entre els onze titulars. “És un estil de futbol que mai he jugat, però si vull jugar i estar en els seus plans, m’hi haig d’adaptar”, explica ell mateix.
Des del club andalús s’esforcen per protegir-lo i assessorar-lo. “No és un fitxatge qualsevol. Ve del Barça. N’esperen molt, d’ell”, comenten els que el coneixen. Un exemple, en el retorn al Camp Nou de finals d’octubre, el departament de premsa li va recomanar que no concedís entrevistes tot i l’allau de peticions que va rebre des de Barcelona. “Et fas un favor a tu mateix”, li va argumentar directament el director de comunicació per evitar el risc que les paraules es malinterpretessin en un moment tan delicat per al Granada, cuer de Primera, i causessin algun conflicte amb els companys o l’entrenador.
Amb 21 anys, la vida de Sergi Samper ha canviat completament. Va passar de viure a casa dels pares a passar-se tres setmanes sol en un hotel de Granada, abans d’instal·lar-se en un apartament prop del Nuevo Los Cármenes. Ja no té el rebost ple i ha hagut d’adquirir la rutina setmanal de fer la compra al supermercat. Als canvis del dia a dia s’hi afegeix una nova responsabilitat, la d’ajudar l’equip a salvar la categoria. “ No és una temporada fàcil però he madurat molt, individualment i col·lectivament”, comenta. Si no hi ha cap contratemps, a l’estiu tornarà a Barcelona per fer la pretemporada amb el primer equip. Després, ja es veurà.

taxa de pobresa

Malgrat la millora de certs indicadors econòmics, la pobresa i la desigualtat socialimperant són un dels problemes socials de primer ordre a Catalunya. El risc de pobresa, tot i que és menor que fa un any, era del 19% en la població general el 2015 i es manté en taxes especialment greus en col·lectius com els immigrants (51%), els aturats (54%) i les persones amb formació baixa (34%). A més, segons l'índex Gini, Catalunya és l'11è país més desigual de la UE, 4 llocs per sota d'Espanya, que és el 7è.
Aquesta és una de les pinzellades que inclou la radiografia sobre pobresa, desigualtat i eines per abordar-la que ha presentat aquest dijous el departament d'Economia en coordinació amb el de Treball, Afers Socials i Família. La nota d'Economia recull fins a 19 articles signats per 30 acadèmics i experts de diversos àmbits (habitatge, educació i fiscalitat, entre d'altres) que repassen l'estat actual i les propostes de futur per pal·liar les situacions d'empobriment i riscos socials a Catalunya.
Entre les conclusions alguns experts detecten que la Generalitat "no té capacitat" dins de l'actual marc autonòmic per fer front a la pobresa i la desigualtat a causa de restriccions competencials i per disponibilitat de recursos. Un dels punts on es fa palès això és la fiscalitat. El treball recull la necessitat de dissenyar un sistema impositiu diferent, "que tingui un caràcter més redistributiu". El Govern, recorden els experts, no té capacitat per iniciar aquesta transformació perquè els grans tributs són gestionats per l'Estat.
El document també aposta per una millora del Salari Mínim Interprofessional que l'augmenti fins a situar-lo almenys en el que es considera el llindar de la pobresa (el 60% del salari mitjà català, és a dir, uns 1.000 euros). El treball i la retribució, sostenen els experts, és una de les principals fonts de desigualtat actualment. La precarització de la feina està fent que fins i tot entre les persones que tenen feina sobrevoli el risc de ser pobres.
El document incideix també en la pobresa femenina. Les dones reben prestacions un 15% més baixes de mitjana, les seves pensions són un 31% inferiors a les dels homes i els seus sous també són més baixos. En els últims anys, tot i que la pobresa disminueix, ho fa entre els homes i no entre les dones, on s'ha observat un repunt.
El repte dels pressupostos
El vicepresident i conseller d'Economia, Oriol Junqueras, ha considerat les conclusions del treball i ha assegurat que això obliga a fer uns pressupostos com més socials millor. Ha reconegut, però, "que no són ni els que mereixen ni els que necessiten els catalans", perquè no es corresponen amb "l'esforç fiscal i econòmic" que fa la ciutadania i no poden recollir "tants recursos com es necessitarien".
El secretari d'Economia, Pere Aragonès, ha explicat que aquesta conclusió i altres de l'estudi presentat són un motiu més per a la independència. "Volem un estat per poder fer front a les desigualtats", ha sentenciat.
L'eix social dels pressupostos és primordial, segons ha defensat també el secretari del departament de Treball, Afers Socials i Família, Josep Ginesta. Ha subratllat que la seva conselleria comptarà l'any que ve amb un "sarró possibilista" per pal·liar les situacions de risc i que centrarà esforços en la reinserció a la feina dels aturats. "La millor política social és el treball, sí, però un treball digne", ha reivindicat.